Què és l'ètica aplicada, de Michela Marzano by Editorial Proteus

Què és l’ètica aplicada MICHELA MARZANO

Col·lecció Saber EDITORIAL PROTEUS

Direcció Editorial: Miquel Osset Hernández Disseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic Disseny editorial: Ana Varela Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: octubre 2009 © Michela Marzano «L’éthique appliquée» © Presses Universitaires de France © Traducció de Judith Cobeña i Guàrdia © Aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com Dipòsit legal: ISBN: 978-84-936999-9-4 Imprès en Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S. A. - Capellades

Introducció [ p.9 ] Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics [ p.15 ] La recerca del bé i l’assoliment de la felicitat Principi d’utilitat i de preocupació pràctica La llibertat enfront els conformismes Imperatiu categòric i deures cap a un mateix

Autonomia, cos i secret mèdic: l’aparició de la bioètica [ p.31 ] Els quatre principis de la bioètica Del model paternalista al model autonomista Secret i veritat L’ estatus del cos humà La inseminació artificial amb donació d’esperma

Fer viure i deixar morir: mort, suïcidi i eutanàsia [ p.61 ] El suïcidi: subjecte de controvèrsies L’eutanàsia a prova en la llei francesa El «dret a morir» «Em vull morir»

Animals i natura: l’ètica mediambiental [ p.87 ] Els significats del terme «natura» La preservació de la biodiversitat La querella sobre els OGM Existeixen diferències entre els animals humans i els animals no humans? La inseminació artificial amb donació d’esperma

Drets humans i guerra justa: algunes deles apostes de l’ètica dintre de les relacions internacionals [ p.109 ] Del «dret a la guerra» al «dret dintre de la guerra» Els drets humans a prova de tortura

Alliberament sexual, consentiment i consum: l’ètica envers l’evolució dels costums [ p.129 ] Les paradoxes de la moral sexual contemporània La retòrica del consentiment La mercantilització del món Necessitats i desigs Pot algú alienar la seva pròpia llibertat?

Ètica i negocis: la responsabilitat social de les empreses [ p.153 ] Una empresa amb «rostre humà» La moralització de la feina La responsabilitat social corporativa L’empresa com a institució total Fets i malifetes

Bibliografia [ p.175 ] De la mateixa autora

Introducció

L’expressió «ètica aplicada», va aparèixer als Estats Units dels anys seixanta. Però no és fins els anys setanta que els filòsofs morals, sobretot en els països anglosaxons, s’interessen majoritàriament per qüestions d’ètica substancial i comencen a treure progressivament anàlisis meta-ètics, l’objectiu dels quals era reflexionar sobre l’abast epistemològic i estructura del llenguatge dels discursos ètics. Les raons d’aquest canvi de perspectiva són múltiples. Les actituds i els comportaments socials han evolucionat de manera radical no tan sols en l’esfera privada sinó també en l’espai públic. El desenvolupament creixent tant de la tècnica com dels descobriments científics, fan que es plantegin nous interrogants, tant a l’individu com a les societats. L’anàlisi meta-ètic dels conceptes morals i el seu ús es debilita: l’allunyament de les qüestions substancials fa estèril de manera progressiva el debat, i obliga els 9

Què és l’ética aplicada

filòsofs a retornar sobre els problemes reals. D’aquí ve l’estructuració de l’ètica en branques diferents: la bioètica i l’ètica mèdica es desenvolupen per donar respostes als problemes vinculats als avenços de la biomedicina; l’ètica del medi ambient s’interessa pel futur del planeta; l’ètica de la sexualitat s’estructura al voltant dels nous reptes morals vinculats a l’evolució dels costums, etc. Com s’ha d’interpretar aquesta multiplicació de les ètiques? Realment són noves disciplines o només es tracta d’una manera inèdita d’articular la teoria moral i la pràctica? Quins vincles mantenen avui en dia l’ètica aplicada amb la història de la filosofia? Es poden veritablement separar els principis últims de l’ètica de la seva aplicació en les diferents situacions de la vida? Avui en dia, aquests problemes no preocupen només als filòsofs morals, sinó a qualsevol persona que per la seva professió o el seu compromís es vegi confrontada a prendre decisions difícils. Interessar-se per l’ètica aplicada voldrà dir buscar elements de resposta, o com a mínim instruments d’anàlisi, per abordar les grans qüestions actuals. Què cal pensar quan ens trobem davant de la malaltia o de la mort? Què cal pensar quan ens interroguem sobre l’esdevenidor del planeta o quan sentim parlar de «guerra justa» i de tortura? Abans d’entrar a fons al centre dels debats ètics 10

Introducció

contemporanis, cal aclarir un bon nombre de possibles malentesos. Primer, si l’expressió «ètica aplicada» neix als anys seixanta, la filosofia aplicada, com a tal, tampoc no és nova. En efecte, des de l’Antiguitat, els grans autors s’interessen per qüestions pràctiques. Plató no dubta a l’hora d’analitzar els problemes del suïcidi o fins i tot quina és la millor manera de governar la Ciutat. Els filòsofs cristians, com Sant Agustí i Sant Tomàs aborden amb cura qüestions d’ètica aplicada, per exemple la de la guerra justa. Autors com Hume, Bentham i Mill opinen sobre el suïcidi, la pena capital, la llibertat d’expressió o l’emancipació femenina. Segon, si l’ètica aplicada s’interessa per diverses situacions de la vida que comporten un qüestionament moral, potser no hauria de reduir-se a la simple aplicació de les teories morals preestablertes segons els diferents objectes. Reflexionar sobre els problemes de l’ètica mèdica o de l’ètica sexual, significa elaborar i construir una teoria moral capaç de tenir en compte alguns dilemes morals, i eventualment proposar-hi solucions. Més que no pas dirigir-se cap a la recerca fonamental (teories filosòfiques i polítiques) o a la simple recerca aplicada (eines d’intervenció), l’ètica aplicada es torna transdisciplinària a fi d’estructurar una recerca que sigui alhora fonamental i pràctica. Per això, més enllà 11

Què és l’ética aplicada

dels debats sobre els principis fonamentals de la raó pràctica (ètiques deontològiques versus ètiques teològiques, idealisme moral versus realisme moral, ètica del deure versus ètica de la virtut), l’ètica aplicada té en compte els interrogants que neixen de l’aplicació d’aquests principis en esferes tan diferents com són la medicina, la sexualitat, el medi ambient, les relacions internacionals, etc. En fi, lluny d’ésser el senyal d’una crisi de la filosofia moral, el desenvolupament de l’ètica aplicada és la prova d’una renovació profunda en el mateix sí de la filosofia : ja no es tracta de construir un model hipotètic-deductiu que pretén explicar les lleis de la moral independentment de les condicions històriques i socials, sinó de donar importància al context a l’interior del qual sorgeix un problema o una pregunta i també acordar-la a les conseqüències de les accions que se’n deriven, per tot seguit, proposar acords sobre les estratègies que cal prendre, a fi que siguin reconegudes pel màxim nombre de persones possible. Aquesta obra abordarà un cert nombre de temes que provenen de l’ètica aplicada per donar al lector eines d’anàlisi i pistes per a la reflexió. No pretén pas ser exhaustiu. Seria il·lusori i innocent quan es tracta de múltiples àmbits de l’ètica, una pretensió semblant només desembocaria en una simple acumula12

Introducció

ció d’informació, en un catàleg que per si mateix no seria gens interessant. Per això s’han escollit els subjectes en funció de l’interès que pot constituir cada argument per a una comprensió global de l’ètica aplicada, del seu estatus i del seu lloc a l’interior de la filosofia moral. No es tracta de reconstruir la història de la bioètica, de l’ètica del medi ambient o de l’ètica sexual, ni de restituir el conjunt de debats transversals de les diferents branques de l’ètica, sinó que més aviat es tracta de trobar les qüestions que permetin tenir una visió en perspectiva del camp disciplinari anomenat «ètica aplicada».

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

L’Aristòtil de l’Ètica per a Nicòmac és formal: la filosofia moral no pot limitar-se a la pura especulació; el seu objectiu és contribuir a definir les finalitats de l’acció humana. Per això, ens explica, existeix una racionalitat pràctica associada a l’ètica que es distingeix de la racionalitat teòrica, associada al coneixement: «Donat que l’obra present no té per objectiu l’especulació pura [...] ja que no és pas per saber el què és la virtut en essència pel que duem a terme la nostra recerca, sinó que la fem per esdevenir virtuosos, ja que d’altra manera aquest estudi no serviria per res, per això és necessari d’examinar allò que té relació amb les nostres accions, a fi de saber de quina manera les hem d’acomplir».(1103 b 26). Quan s’interessa per la filosofia moral, Aristòtil mira d’identificar les condicions de la vida bona per a la felicitat i la plenitud personal. Des d’aleshores, l’objectiu de la seva recerca filosòfica 15

Què és l’ética aplicada

serà determinar les conductes correctes dins el context de les activitats particulars o de l’exercici professional, lligant estretament, com fan els altres filòsofs de l’Antiguitat, la recerca del bé i l’assoliment de la felicitat.

LA RECERCA DEL BÉ I L’ASSOLIMENT DE LA FELICITAT

Fins a finals del segle XVIII, la recerca de la felicitat es veu no només com la competència evident de tota acció humana, sinó com una cosa directament lligada al concepte de bé. Per als epicuris, per exemple, res ha de molestar l’ataraxia benaventurada del savi, quan està degudament fonamentada sobre l’eliminació racional de les pors, així com sobre la justa mesura dels plaers i les tristeses. Per als estoics, la felicitat deriva directament de la virtut. Per ells l’únic bé veritable és la virtut racional. Així, segons Epíctet: «La felicitat no consisteix pas a adquirir i gaudir, sinó a no desitjar». Cal doncs girar-se cap a Aristòtil per poder trobar una anàlisis extremadament rigorosa del lligam entre felicitat i bé sobirà. El punt d’on parteix Aristòtil és la constatació del fet que la felicitat es, per a l’home, «la finalitat última de la vida». Sobre el seu nom, en tot cas, la majoria dels homes estan pràcticament d’acord: «és 16

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

la felicitat, i tant ho diu la massa com la gent cultivada; tothom assimila el fet de viure bé i tenir èxit, al fet d’ésser feliç.» (Ètica per a Nicòmac, 1095 a 1719). Sempre és una activitat que es du a terme conformada amb la raó i d’acord amb la virtut: «La felicitat sembla ser el màxim grau d’una finalitat d’aquesta mena (finalitat última), car l’escollim sempre per ella mateixa i mai preveient cap altra cosa: ben al contrari tenim l’honor, el plaer, la intel·ligència o qualsevol virtut, que són béns que escollim de ben segur que per ells mateixos (ja que, fins i tot si no ens aportessin cap avantatge personal els escolliríem igualment) però també els escollim per obtenir felicitat, ja que és a través d’ells que pensem que esdevindrem feliços. Per tant, la felicitat mai no és escollida per obtenir altres béns, s’escull de manera general, no preveient obtenir-ne cap altra cosa que no sigui ella mateixa.» (1097 b 1-7). Però, si tota acció s’explica per la intervenció de les ganes de fer —l’intel·lecte no es posa a funcionar si no és sota l’impuls del desig— ella només es pot justificar a través del desig: «de la intel·ligència, per la seva banda, no desencadena manifestament cap moviment sense ganes de fer, donat que el desig és una mena de gana i, quan el moviment es regula a través del raonament, també es regula segons el desig; mentre que les ganes per la seva banda desen17

Què és l’ética aplicada

cadenen un moviment que deroguen el raonament, donat que el desig és una mena d’apetència». (De l’Ànima, 432 a 15). I, una mica més enllà: «De fet, salta a la vista que l’intel·lecte no s’activa sense el desig, ja que l’“aspiració” és un desig i quan un es mou en virtut del propi raonament també es mou en virtut de la seva “aspiració”». (433 a 22-25). Al mateix temps, només l’intel·lecte delibera, permet, no solament explicar una acció, sinó també justificar-la des d’un punt de vista ètic. D’aquí que Aristòtil insisteixi moltes vegades en la importància de la phronesis, la saviesa o la prudència, que per ell era «una disposició acompanyada d’una regla veritable, capaç d’actuar dintre de l’esfera d’allò que està bé o malament per als éssers humans». (Ètica per a Nicòmac, 1143 b 3-4). L’activitat pròpia de l’home resideix en fer que l’activitat de l’ànima sigui conforme a la raó, és a dir a la virtut. És per aquesta raó que felicitat i virtut s’identifiquen: si l’home s’adona de la seva excel·lència a través de la virtut, si a través d’ella s’arriba a la pròpia finalitat, aleshores és ella a la que s’ha de qualificar de bé sobirà. Com diu R. A. Gauthier en el seu comentari a l’Ètica per a Nicòmac: «La mateixa condició de la infal·libilitat de la saviesa, és l’entrada al context mateix del desig i de la virtut morals: donat que ha d’assolir la 18

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

posició efectiva de l’acció virtuosa, la saviesa inclou el desig i la virtut». 1 Tot i reconèixer que els bens materials o els honors poden ser condicions de la felicitat humana, Aristòtil mostra que la veritable felicitat és la que procura exercitar l’intel·lecte, que és la facultat humana més important. És en aquest context que el filòsof analitza les diferents virtuts morals, ja siguin aquelles que estan relacionades a les passions primitives, com ara la valentia, la temprança i la mansuetud, com aquelles que estan vinculades a les relacions socials, sobretot la justícia i l’amistat. La saviesa, en efecte, no és mai un plec solitari. L’home, per Aristòtil, és un animal polític que lliga amb els seus semblants vincles útils (per exemple, en l’esfera econòmica) i també lligams fonamentats en el plaer i l’altruisme. La vida política és, al costat de la vida intel·lectual, una altra forma d’assolir una relació justa amb l’altre.

PRINCIPI D’UTILITAT I DE PREOCUPACIÓ PRÀCTICA

En la mesura que una acció ha d’ésser jutjada bona o dolenta segons les conseqüències bones o dolentes que provoca sobre la felicitat dels individus concernits, l’utilitarisme clàssic també estableix un lligam entre la recerca natural de la felicitat i la moralitat. A 19

Què és l’ética aplicada

partir del principi d’utilitat que preveu arribar al màxim de felicitat general, fa extensiu el seu camp d’aplicació a diferents esferes teòriques i pràctiques, sobretot en la política, en el dret i en l’economia. D’aquí que per Jeremy Benthan (1748-1832), el criteri d’avaluació de les accions i de les institucions — aquell que promet la major felicitat per al major nombre de persones— ha de servir per canviar les institucions de la societat anglesa del seu temps, que segons ell, s’oposava al mateix temps a la felicitat dels homes i a la justícia de les societats. Allò que caracteritza la filosofia de Bentham és la preocupació pràctica. Per a ell, la teoria serveix per explicar al legislador, i més generalment a cada individu, quines són les finalitats que cal trobar: «La natura ha col·locat a la Humanitat sota l’imperi de dos amos, el dolor i el plaer. Només a ells pertoca indicar-nos allò que hem de fer, així com determinar allò que farem. D’una banda, el criteri del bé i del mal, i de l’altra la cadena dels efectes i les causes, estan lligades al seu tro. Ens governen en tots els nostres actes [...]. El principi d’utilitat reconeix aquest lligam i el considera com fonament d’aquest sistema, l’objectiu del qual és construir l’edifici de la felicitat mitjançant la raó i el dret». (Principes, I, 1). És en aquest context que s’inscriu el seu combat per a la transformació radical de la concepció de la llei i 20

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

de la justícia penal de l’època. Per a Bentham, la llei ha d’ésser accessible per a tothom; per tant s’ha d’escriure i ha d’ésser comprensible. La seva fita és assegurar una comunicació política immediata i eficaç entre el sobirà i els seus súbdits. D’aleshores, que el problema més gran a nivell legislatiu consisteix en trobar els mitjans per fer fer a la gent allò que ha de fer. Per això, abans de determinar quines seran les sancions, el legislador ha de tenir un coneixement exacte dels plaers i els dolors. Només amenaçant amb castigar les accions no desitjades (o sigui contràries a la felicitat de la gran majoria) és com es pot dissuadir els individus de cometre-les. D’aquí la importància de la noció de càstig com «patiment lligat a un acte», noció sense la qual «no es pot concebre ni el dret ni el deure» (Fragment, V, 6): «És l’amenaça d’un patiment la que crea un deure i aquest deure és el que crea un dret».

LA LLIBERTAT ENFRONT ELS CONFORMISMES

La preocupació pràctica també està en el centre de l’obra de John Stuart Mill (1806-1873). Tot i així, la seva posició és força complexa, ja que Mill no només defensa l’utilitarisme: construeix també una filosofia personal extremadament rica, amb la cual 21

Què és l’ética aplicada

cerca conciliar la recerca de la felicitat del major nombre de gent (L’utilitarisme, 1863) amb la defensa de la llibertat individual (De la llibertat, 1859). Per a Mill, és quan els individus són lliures de perseguir els seus propis objectius, que la majoria podrà assolir la felicitat de debò. La seva defensa de la llibertat personal no té treva: «no existeix cap raó perquè qualsevol existència humana s’hagi de construir segons un model únic o solament sobre un petit nombre de models . Si una persona posseeix suficient sentit comú i experiència, la seva pròpia manera de dibuixar el pla de la seva existència és la millor, no pas perquè sigui la millor per si mateixa, sinó perquè és la seva pròpia». 2 Els individus són diferents els uns dels altres; tenen aspiracions i concepcions de la vida variades i han de poder trobar la seva pròpia manera d’assolir el modes de vida que més els convingui. La naturalesa humana no és una màquina que es construeix segons un model per executar una certa feina, sinó «un arbre que exigeix créixer i desenvolupar-se de totes bandes, segons les tendències de les forces internes que el fan ser un ésser viu». 3 Mill l’inquieta la tendència al conformisme que caracteritza l’Anglaterra victoriana. El seu assaig sobre la llibertat és abans que res, una defensa de l’individu enfront el «conformisme que enso22

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

peix», imposat per la societat: «l’individu o la família no es pregunten pas: què prefereixo? [...] Es pregunten: què li convé més a la meva situació? [...] Volen en massa. Limiten les seves eleccions a les coses que es fan habitualment. [...] Llurs capacitats humanes s’han assecat i atrofiat. Esdevenen incapaços del mínim desig viu o del mínim plaer espontani. [...] És aquesta, digueu sí o no, la condició desitjada per a la condició humana?». 4 Ja que els éssers humans són tots diferents i han de poder expandirse, tenen el dret a l’autodeterminació, i la seva llibertat ha d’ésser preservada. La llibertat política és una exigència moral, una exigència necessària a fi de crear individus moralment lliures, o sigui, capaços de governar els seus desigs. Però és evident, i Mill ho reconeix en diverses ocasions, que la llibertat d’acció no pot ser il·limitada. No només, en efecte, les accions no són tan lliures com ho són les opinions, sinó que han de formar part també d’un «pla de vida». Tant, que si cadascú «és el guardià qualificat de la seva pròpia salut, corporal mental i espiritual», els homes també han «d’ajudar-se els uns als altres per distingir el que és bo del que és dolent, i animar-se per preferir-ne l’un i evitar l’altre. No s’haurien de deixar mai d’estimular mútuament a exercir llurs facultats més nobles, i orientar llurs sentiments i llurs desig23

Què és l’ética aplicada

nis cap als objectes de contemplació savis i no ridículs, edificants i no pas degradants». 5 I si no està permès a ningú castigar un altre home a causa de la seva conducta, és del tot legítim, diguem que necessari, mostrar-li «els mals als quals la seva conducta tendeix a exposar-lo». «Hi ha un grau de bestiesa i del que podríem anomenar (encara que l’expressió no sigui del tot satisfactòria) baixesa o depravació del gust, que, encara que no justifiqui que es maltracti a aquell que n’està afligit, en fa necessàriament i naturalment objecte de repulsió, vegis, en els casos extrems, objecte de menyspreu». 6

IMPERATIU CATEGÒRIC I DEURES CAP A UN MATEIX

El veritable gir dintre de la filosofia moral té lloc amb Kant. És amb ell, que per primera vegada la qüestió del deure esdevé central, no essent en cap cas l’acció moral una acció que mira de fer feliç a l’home. Per a Kant, l’acció moral sempre és el fruit del reconeixement d’un compromís que s’imposa independentment de qualsevol demanda i que va abans de les preferències, els desigs i els mòbils de la subjectivitat sensible; un compromís que la voluntat s’imposa a ella mateixa lliurement i que permet a l’individu ser autònom. Així, trobem que en els 24

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

Fonaments de la metafísica dels costums, el filòsof defineix el concepte d’autonomia com «la propietat que la voluntat té d’ésser per ella mateixa la seva pròpia llei (independentment de qualsevol propietat dels objectes del voler)», 7 i ell li reconeix el paper principal i suprem de la moralitat. Abans d’acomplir una acció, segons Kant, no hi ha prou amb preguntar-se si aquesta és el mitjà més apropiat per aconseguir el fi desitjat. El que cal determinar és si és intrínsecament justa. I, per ferho, tot individu ha de sotmetre la màxima de la seva acció a la prova d’universalització expressada a través de l’imperatiu categòric. Quan s’actua moralment, s’ha d’actuar no pas en conformitat amb els propis desigs sinó en funció del que un es representa com allò que cal que sigui fet: «La voluntat està pensada independentment de les condicions empíriques, partint, com voluntat pura, com determinada, per la senzilla forma de la llei, i aquest fonament de la determinació és vist com la condició suprema de totes les màximes», 8 per això l’objectiu de la Critica de la raó pràctica és provar l’existència de la llibertat transcendental a partir del «fet de la raó»: l’imperatiu categòric no reposa sobre el reconeixement d’una veritat normativa, sinó sobre la natura de la voluntat; només és possible perquè s’inscriu dins l’existència de la consciència moral. 25

Què és l’ética aplicada

La llibertat transcendental i la raó pràctica pura són, per tant, co-originàries: «Si [...] prenc el cas de l’home que es pregunta: què és el que fa que sigui capaç de sacrificar les seduccions més profundes de les meves tendències i tots els desigs que provenen de la meva natura a una llei que no em promet retornar-me cap avantatge, i que no m’amenaça amb cap càstig, si la transgredeixo; millor encara: una llei que honora tant més profundament quan més estrictament m’ordena i menys compensacions em promet? Vet aquí una pregunta que emociona l’ànima sencera per l’astorament davant la grandesa i el grau sublim de la disposició profunda de la humanitat, i alhora la impenetrabilitat del misteri que recobreix (ja que respondre a aquesta pregunta: és la llibertat, seria tautològic, ja que és precisament aquesta llibertat la que constitueix el misteri)». 9 És l’autonomia de la voluntat la que fonamenta els «deures de l’home cap a sí mateix» i que prohibeix a l’individu «de despullar-se a sí mateix del privilegi que pertany a l’ésser moral, de la capacitat d’actuar segons uns principis, a partir de la llibertat interior, i així convertirse en la joguina de simples tendències, com fer de sí mateix una cosa». 10 L’ésser humà té una llibertat interior que no s’expressa dins la possibilitat de fer tot allò que vol, sinó en la possibilitat de donar-se una llei a sí mateix. És per això, que si reconeix l’exis26

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

tència d’una «raó pràctica empírica» que permet als ésser humans de trobar els mitjans per satisfer llurs desigs i assolir certes finalitats lligades als darrers, Kant dóna sempre prioritat a la «raó pràctica pura». És ella la que permet d’ actuar a l’home, en tant que ésser racional, «d’acord amb la seva idea de les lleis, o sigui, d’acord amb els seus principis»: l’home i en general qualsevol ésser racional, existeix com a fi en sí mateix, i no pas simplement com un mitjà a través del qual, qualsevol voluntat pugui utilitzar-lo al seu grat; en totes les seves accions, tant en aquelles que el concerneixen com en aquelles que concerneixen d’altres éssers racionals, ha d’ésser considerat «al mateix temps com a finalitat». 11 Si, en la seva forma empírica, la raó pràctica fa possible la comprensió d’una situació donada, així com el reconeixement dels mitjans necessaris per a perseguir un cert objectiu, és només en la seva forma pura on rau l’origen de l’actuació moral. La moral kantiana es presenta d’aquesta manera sota la forma de l’obligació. Encara que el contingut de les màximes d’acció sigui empíric, aquestes màximes estan fonamentades, determinades i es justifiquen dins la llei i dins la seva forma universal. És la comprehensió de la llei moral allò que produeix en l’ésser humà el sentiment de respecte i que fonamenta i legitima la dignitat de la persona, i les pas27

Què és l’ética aplicada

sions i els desigs són només unes tendències cegues i servils, una «gangrena» de la raó pràctica, una «malaltia» que encega l’home i que «contradiu a la raó en sí mateixa». No es tracta per tant de guarir, ja que no hi ha cap teràpia possible. El desig és la marca de la misèria humana; la seva forma impedeix l’ésser humà d’anar en el sentit de la raó pràctica, de la voluntat, de la llibertat i de l’autonomia. És en aquest context que s’inscriuen els primers deures de l’home, o sigui els «deures envers sí mateix». Segons Kant, només la persona que observa els deures que té envers a ella mateixa posseeix un valor intrínsec: «Qui contràriament a això transgredeix aquests deures envers un mateix, no posseeix cap valor intrínsec». 12 El valor intrínsec és, per tant, sinònim de la dignitat, que pertany únicament a la persona. Per això, el deure més important de l’home és el d’ésser digne de la humanitat que resideix en ell, disposant de tot allò que pertany a la seva persona, però no pas de la seva persona: «Així, per exemple, l’home no està pas autoritzat a vendre un dels seus membres per diners, ni que n’hi donessin deu mil talents per un sol del seus dits, ja que si fos així podrien comprar-li tots els seus membres. Es pot disposar de coses que no tenen llibertat, però no d’un ésser que posseeix de lliure arbitri». 13 Disposar d’un cos significa, en efecte, disposar de la 28

Filosofia moral i qüestions pràctiques: apunts històrics

persona; disposar de la persona, finalment, implica una reducció de l’agent moral a un objecte i per tant la degradació de la seva humanitat. Kant ho explica: «el cos és una part de l’home i constitueix, en la unió amb el jo, la seva pròpia persona: no es pot fer el que es vol del propi cos, igual que no es pot fer allò que es vulgui de la pròpia persona; un no és propietari del propi cos de la mateixa manera que un no és propietari de la seva pròpia persona. D’altra banda, si fos propietari de sí mateix, l’home seria també una cosa sobre la qual s’estendria la seva propietat. Però una persona no pot pas ésser una cosa que es posseeix, car és impossible ser alhora una persona i una cosa, propietari i propietat». 14

********** 1

R.-A Gauthier, L.-Y. Josif, Aristote, Éthique à Nicomaque. Commentaire, Paris, Béatrice Nauwelaerts, 1959, p. 576. Aristòtil, Ètica per a Nicòmac, Comentari.

J. S. Mills, De la liberté (1859) Paris, Presses Pocket, 1990, p. 123. Sobre la llibertat, València, Universitat de València, Servei de publicacions, 1991.

Ibid., p. 111.

Ibid., p. 114.

Ibid., p. 135.

Què és l’ética aplicada 6

Ibid., p. 137.

E. Kant, Fondements de la métaphysique des moeurs (1785), a Oeuvres philosofiques, t. II, Paris, Gallimard, 1985, p. 308. Fonamentació de la metafísica dels costums, Barcelona, Edicions 62, 1995.

E. Kant, Critique de la raison pratique (1788), Paris, Flammarion, 2003, p. 127. Crítica de la raó pràctica, Barcelona, Edicions 62, 2003.

E. Kant, D’un ton grand seigneur adopté naguère en philosophies (1796), Paris, Vrin, 1968, p. 105.

E. Kant, Métaphysique des moeurs, «Doctrine de la vertu», Paris, Flammarion, 1994, p. 271. Traducció al castellà: Metafísica de las costumbres, (part de l’obra complerta, vol. 15) Barcelona, Ediciones Altaya, 1995.

E. Kant, Fondements de la métaphysique des moeurs, op. cit., p. 323. Fonamentació de la metafísica dels costums, Barcelona, Edicions 62, 1995.

E. Kant, Leçons d’éthique (1775-1780), Paris, Le Livre de poche, 1997, p. 228. Traducció al castellà, Lecciones de ética, Barcelona, Editorial Critica, 2002; existeix una edició anterior a la mateixa Editorial Critica de l’any 1988, i una altra a l’Editorial GEDISA del 1997.

Ibid., p. 236.

Ibid., p. 292.