Veritat o mentida, d'Adolf Beltran Xandri

Veritat o mentida?

Adolf Beltran

Jordi Pujol Gregorio Luri Lluís Duch Quim Monzó Antoni Castells Elias Khoury Edward O. Wilson Octavi Fullat Begoña Román Xavier Melloni Josep Maria Castellet David Castillo Anton Maria Espadaler Terry Eagleton Patrícia Gabancho Jorge Semprún Salvador Cardús Wangari Mathai Albert Sánchez Piñol Teresa Forcades Ramon Bayés Adolf Tobeña Ramon M. Nogués Monika Zgustová Veritat o mentida?

Adolf Beltran

Direcció editorial: Miquel Osset Hernández Disseny de coberta: Imma Canal Disseny editorial: Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia, el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: març 2011 © Adolf Beltran © Aquesta edició: Editorial Proteus c/ Rossinyol, 4 08445 Cànoves i Samalús www.editorialproteus.com

Dipòsit legal: ISBN: 978-84-15047-43-8 Imprès a Espanya - Printed in Spain Romanyà Valls S. A. - Capellades

Índex Jordi Pujol «El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament» John Dalberg-Acton......................................................19

Gregorio Luri «L’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria» José Ortega y Gasset...................................................29

Lluís Duch «La religió és l’opi del poble» Karl Marx......................................................................37

Quim Monzó «Ningú no és profeta a la seva terra» Popular, amb origen en una cita de Jesús als Evangelis de Lluc i Mateu.............................................................47

Antoni Castells «Les millors coses de la vida són de franc» D’una cançó de George Olsen: «Best things in life are free».......................................................................53

Elias Khoury «Si vols la pau, prepara la guerra» Adagi llatí basat en una frase de Vegenci.........................63

Edward O. Wilson «Com més a prop de la natura, més a prop de Déu» Johann Wolfgang Goethe..............................................69

Octavi Fullat «Un adult és un infant inflat per l’edat» Simone de Beauvoir......................................................77

Begoña Román «Fes bé i no miris a qui» Popular......................................................................87

Xavier Melloni «De totes les aberracions sexuals, la castedat és la més rara» Anatole France..............................................................97

Josep Maria Castellet «La vellesa és més terrible que la mort» Juvenal......................................................................107

David Castillo «La propietat és un robatori» Pierre-Joseph Proudhon.............................................115

Anton Maria Espadaler «Dient les veritats es perden les amistats» Popular....................................................................123

Terry Eagleton «La felicitat és una quimera» Arthur Schopenhauer..................................................133

Patrícia Gabancho «Qui perd els orígens, perd identitat» De la cançó «Jo vinc d’un silenci» de Raimon.................143

Jorge Semprún «El poder és eròtic» Jesús Fueyo..............................................................153

Salvador Cardús «Un optimista és un pessimista ben informat» A partir d’un aforisme d’Oscar Wilde: «Un optimista és un pessimista amb experiència»..............................161

Wangari Mathai «L’home és un llop per a l’home» Thomas Hobbes........................................................169

Albert Sánchez Piñol «En l’amor i en la guerra tot s’hi val» Popular..................................................................173

Teresa Forcades «L’home va fer Déu a imatge seva» Friedrich Nietzsche.................................................... 183

Ramon Bayés «La mort no és res per a nosaltres» Epicur.....................................................................195

Adolf Tobeña «El sexe alleugereix tensions, l’amor en provoca» Woody Allen...............................................................203

Ramon M. Nogués «El món és una gàbia de bojos» Pot tenir l’origen en un aforisme de Tomasso di Campanella: «Gabbia de’ matti è il mondo»....................211

Monika Zgustová «Tothom té un preu» S’atribueix a Robert Walpole.......................................221

Pròleg Antoni Bassas

Si en comptes del pròleg hagués escrit una d’aquelles faixes que travessen la tapa, hi hauria posat: «Però què feu, que no compreu aquest llibre?». Crec que hauria estat més rendible per a tothom, sobretot per a mi, perquè ja estaria escrit.

Però com que m’ha estat concedit l’honor de redactar el pròleg, canviaré la frase per una altra: «Felicitats! Aquest llibre val més del que n’heu pagat». (Si encara no l’heu pagat i sou en la fase de tafaneria a peu dret al costat de la pila, apliqueu-vos la sentència del primer paràgraf i correu cap a la caixa).

Disculpeu la immodèstia. És a causa de la satisfacció indissimulada que em desencadena aquesta mirada al passat d’El matí de Catalunya Ràdio.

El «Veritat o mentida» és fill de dues necessitats i d’una virtut. La necessitat d’aportar a la ràdio pública idees riques en continguts culturals, i la del director del programa que, després d’hores i hores de notícies, amb polèmiques tan fugisseres que avui ni les recordem, aspirava a fer remuntar el vol del debat públic amb les preguntes de tota la vida del gènere humà. Aquesta va ser una constant d’aquell «Matí»: Foix, Sanuy, Portabella, Panikkar, Estapé, Serrano, Cardús…

11

I la virtut l’hi va posar l’Adolf Beltran amb la seva capacitat divulgativa. Capacitat unida a un extens camp d’interessos intel·lectuals (sobretot la història, la filosofia i el Barça, i no per aquest ordre, precisament) i un acusat sentit de la responsabilitat professional. Només cal repassar la selecció d’interlocutors que l’Adolf va procurar-se per a cada frase en una nova plasmació de la seva condició de periodista amb firma pròpia. Firma i veu, la seva veu greu de seductor madur que amoroseix les ones amb dicció pausada.

L’Adolf va venir al meu despatx en una d’aquelles visites de «penseu idees per a la temporada que ve», a demanarme de fer un espai de filosofia. La idea que em portava era brillant. L’única discussió va ser pel títol. Crec que al final vaig aconseguir convèncer-lo (i convèncer un tipus com l’Adolf no és fàcil) amb l’argument que encara que la realitat no sempre és bifront, «veritat o mentida» ens permetria jugar a arrenglerar els oients a un cantó o l’altre de la frase, a obligar-los a sortir del refugi relativista i a anar al moll de l’os de la disjuntiva.

Han passat dos anys i mig des de tot allò, i aquest llibre fa goig. No com a testimoni d’un temps passat, sinó com a gaudi permanent. No sentiu curiositat per saber què va contestar Pujol a la pregunta de si el poder absolut corromp absolutament? O la Gabancho sobre els orígens i la identitat? O la Forcades sobre Déu i els homes? O en Monzó sobre si els de casa et perdonen l’èxit? O Semprún sobre l’eròtica del poder? Però, sobretot, no teniu ganes de preguntar-vos-ho vosaltres mateixos?

Aquest llibre, com aquella ràdio, aspira a dialogar amb el lector, a fer que vagi fins a les seves conviccions i les argumenti. O les construeixi, potser. No sigui cas que, a base de repetir-nos que els temps són líquids, acabem renunciant a buscar l’escalfor d’una idea sòlida.

12

Introducció Adolf Beltran

En 129 capítols al llarg de tres temporades, entre el setembre de 2005 i el juny de 2008, El matí de Catalunya Ràdio, aleshores dirigit per l’Antoni Bassas, va oferir als seus oients un espai de filosofia. Per ser més exactes —i que cap filòsof no es posi amb raó les mans al cap— el que fèiem era posar a debat qüestions que és veritat que han preocupat força els filòsofs, però que segurament ningú no es pot deixar de plantejar al llarg de la vida. I encara que no se les plantegi, igualment hi ha de respondre amb la manera com viu i actua. Per exemple: a què obliga l’amistat? Val la pena ser honest? Com afrontar la mort? Quins límits té la llibertat individual? Quin sentit té la vida? Aquesta és la mena de preguntes que vam fer a la primera temporada. No pas un filòsof, sinó un periodista (jo mateix), buscava respostes contradictòries en les obres dels grans pensadors, per provocar la participació i el debat. No tractava de subministrar consols fàcils ni fórmules màgiques per ser feliços. Al contrari, exercia de corcó. La resposta de l’audiència va ser magnífica, en quantitat i en qualitat. Hi havia ganes de compartir idees i també experiències, i aquesta imbricació era segurament el més interessant de l’espai, que es va anomenar El sentit de la vida —un títol idea d’en Bassas—. Allò que hauria

13

estat un resum massa precipitat i superficial d’arguments filosòfics s’omplia de vida gràcies a les trucades i els correus dels oients. Si parlàvem del dolor, per exemple, els testimonis donaven humanitat a les raons d’Epicur o Montaigne i d’alguna manera recordaven que aquests filòsofs havien estat de carn i ossos —i amb pedres a la vesícula, per cert—.

Però també el debat d’idees, l’esgrima dels arguments, el joc retòric, evitava de caure en un espai d’estil confessionari o consultori.

A la temporada següent, El sentit de la vida va continuar, ja no amb dilemes teòrics sinó pràctics: casos reals, o almenys versemblants, de conflicte ètic. L’audiència ens tornava a guiar, com més perfilàvem els protagonistes del dilema, com més detallàvem les seves circumstàncies, més ganes hi havia d’intervenir i d’opinar. A partir del cas plantejat d’entrada n’exploràvem d’altres de similars a proposta dels oients, i així obríem el focus i podíem extreure algunes idees més generals sobre eutanàsia, conciliació laboral, infidelitat, venda d’òrgans, herències, fills en disputa, deslocalització de fàbriques, etc. Una amiga em va reconèixer que de vegades apagava la ràdio, de tant que li fèiem ballar el cap! No ho vaig comentar a l’Antoni…

Encara hi hauria una tercera temporada de «filosofia aplicada». Havíem observat que els aforismes, les cites, amb què il·lustràvem cada capítol d’El sentit de la vida solien tenir ressò. Hi ha frases que elles soles tenen tanta força que no cal donar-ne cap explicació. Per això se’n diu lapidàries, perquè sembla que imposin el silenci. S’ha acabat la discussió, és l’última paraula, això és així. Doncs no: parlem-ne.

Discutim-les, revisem-les, tant si són d’origen anònim com conegut, tant si tenen l’aval de la tradició popular com de la culta. L’Antoni Bassas va proposar de titular el nou espai Veritat o mentida?. Per fugir del blanc i el negre, per trobar-hi

14

matisos, vam decidir que en cada capítol buscaríem l’opinió d’una persona amb un coneixement més profund de la qüestió de fons. Les entrevistes, les gravaríem abans, i per antena n’oferiríem només alguns fragments molt escollits, allò que a la ràdio en diem «talls de veu». Així vam parlar del poder amb l’expresident Jordi Pujol i amb l’exdirigent comunista i exministre Jorge Semprún; de guerra i pau amb el novel·lista i antic combatent libanès Elias Khouri o amb la Premi Nobel de la Pau Wangari Mathai; de la mort amb Ramon Bayés, psicòleg especialitzat en cures pal·liatives; de diners amb el llavors Conseller d’Economia Antoni Castells; d’educació amb el pedagog Octavi Fullat; d’identitats amb Patrícia Gabancho, catalana d’origen argentí; de la castedat amb el religiós Xavier Melloni… Era apassionant «filosofar» amb persones d’aquest nivell intel·lectual, i relacionar altre cop allò pensat i allò viscut. A partir d’una sola frase recollíem reflexions d’un gran interès, també vivències. D’aquelles entrevistes, que sovint s’allargaven fins a una hora, per antena n’emetíem quatre o cinc talls, que sumaven potser dos o tres minuts.

El llibre surt d’aquestes converses amb una quarantena de persones brillants i generoses. N’hem hagut de fer una tria, i sap greu deixar de banda una part de les entrevistes.

Era inevitable. No em sembla un llibre «mediàtic», encara que surti d’un programa de ràdio, perquè ha passat massa temps perquè s’aprofiti del ressò del Veritat o mentida radiofònic i del rebombori del final d’El Matí d’en Bassas.

Ni quan feia les entrevistes, ni després quan les vaig anar transcrivint i endreçant, no tenia pensat de publicar-les per escrit. Ha estat amb el temps que m’he convençut que mantenen l’interès i que no era just que estiguessin desades en un calaix perquè les rellegís jo sol. Confio que em donareu la raó, com ha fet l’editor, el Miquel Osset.

15

Vull donar les gràcies en primer lloc a tots els entrevistats. He procurat respectar no només el contingut dels seus arguments, sinó la manera com els van expressar. La feina d’endreça ha seguit aquest criteri, i ha estat supervisada en darrer terme per un lingüista molt solvent, i bon amic, en Xavier Rello.

També gràcies a aquell equip d’El matí de Catalunya Ràdio d’Antoni Bassas. Tan horrorós que era llevar-se tan d’hora, i que content avui d’haver-ho fet! És una sort per a mi haver treballat tants anys amb en Bassas, al costat d’uns companys que en molts casos considero amics i per a una audiència que no només escoltava, sinó que es feia escoltar.

I gràcies a la Lluïsa i al Roger, i a tota la meva família, i disculpes per les hores robades.

Adolf Beltran Xandri

16

ÂŤVeritat o mentida?Âť Adolf Beltran

Jordi Pujol (Barcelona, 1930) Va ser President de la Generalitat entre 1980 i 2003. Presideix Convergència Democràtica de Catalunya i la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol.

«El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament» John Dalberg-Acton

A.B.

Veritat o mentida?

Que el poder corromp —o, almenys, que pot corrompre o que fàcilment corromp—, això és veritat. També cal dir, però, una altra cosa: que la manca de poder també és dolenta, i que una societat que no tingui una estructura de poder acaba sent una societat salvatge. Ara bé, el poder, què vol dir el poder? N’hi ha de moltes menes. Quan se cita aquesta frase de Lord Acton es pensa només en poder polític, perquè ell mateix era un polític, un liberal de l’època de Gladstone. Però també hi ha el poder econòmic, el mediàtic, el religiós, l’intel·lectual, i com a suma de tres o quatre d’aquests poders hi ha un poder social. Per exemple, hi ha intel·lectuals als quals la gent en fa cas i els reconeix un cert poder. El religiós avui va de baixa, n’hi ha molt poc; existeix més el sentiment religiós que el poder religiós, en el sentit de domini de les consciències que hi ha hagut aquí en moltes èpoques i que encara avui hi ha a molts llocs del

J.P.

19

món. I sobre el poder polític o econòmic no cal dir res. Ni del mediàtic, ja sigui de periodistes o de gent amb influència sobre els mitjans de comunicació, que poden arribar a destruir una persona o un determinat pensament si abusen del seu poder.

Ha dit que el poder fàcilment corromp. Vostè com se n’ha defensat, d’aquesta capacitat corruptora que té el poder, doncs?

A veure, deixi’m dir-li que el poder no necessàriament corromp. N’hi ha molts exemples, molta gent que pot dir que ha estat o que és poderosa i que ha exercit bé el seu poder, en qualsevol d’aquests àmbits. Ara, la naturalesa humana és com és, i quan una situació li va a favor té la temptació d’abusar-ne. La temptació hi és sempre, però no sempre s’hi cau. O sigui que tampoc cal ser absolutament pessimista. De mi no em faci parlar; només li diria que he intentat de lluitar contra aquesta tendència i m’agradaria pensar que ho he aconseguit, però ja no és cosa meva de dir-ho. Però li diré una altra cosa: ningú, i jo tampoc, esclar, pot refiar-se només d’ell. I per això les societats evolucionades creen contrapoders, estableixen límits al poder.

Un poder en vigila un altre…

Jo, President de la Generalitat durant 24 anys, m’havia de vigilar. Però ni jo ni el President dels Estats Units ni l’home més poderós del món pot prescindir d’algun altre poder que vetlli perquè ell no s’excedeixi. Els tribunals, per exemple.

Els jutges han d’interpretar la llei sense interferència del poder polític, precisament per assegurar que no s’exerceixi de manera abusiva i, per tant, corrupta. La Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Defensor del Poble són

20

contrapoders. La premsa, el poder mediàtic —que també pot ser abusiu!—, és un contrapoder del poder polític. Fixi’s que l’autor de la frase que comentem és un anglès, i Anglaterra és el primer país que té un parlament modern (al segle XVII, encara que a la Corona d’Aragó el rei ja tenia un contrapoder important a l’època medieval, més que a la Corona de Castella). I Lord Acton, a més, era un liberal, i els liberals eren més partidaris que els conservadors d’establir normes que impedissin l’excés de poder.

Vostè remarca que el poder no només és polític. Però sembla com si la política exigís especialment una certa corrupció moral. Maquiavel deia que el príncep ha de ser bo si pot, però que ha d’aprendre a ser dolent.

Com si en política calgués trair, enganyar, embrutar-se les mans. Es pot ser bona persona a la política, o en política si ets gaire bo et mengen?

Repeteixo que aquest perill existeix en tots els poders.

En un matrimoni pot passar que el marit o la muller abusin d’una certa posició de força, sigui psicològica, moral o econòmica. Això passa a tot arreu. Al món econòmic hi ha empresaris models, però n’hi ha molts que no ho són i que si poden ensorrar un competidor… Miri, la naturalesa humana tendeix a l’abús. I consti que jo tinc una visió molt optimista de l’home, de les persones; però cal introduir un cert component de pessimisme. Si podem fer una malifeta, de vegades la fem. La temptació existeix: es resisteix o no es resisteix. Maquiavel —que, com sap, no era tan maquiavèl·lic com es diu— es referia a la política, però també hauria pogut referir-se al món econòmic o al mediàtic, on també de vegades, per aconseguir segons què, s’han de fer coses que no estan ben fetes. Vol que li expliqui una anècdota?

21

I tant!

Una vegada en Jacques Delors em va explicar que, quan es deia que podia ser candidat a President de la República Francesa, Mitterrand li va dir: «Vós, Delors, no sereu mai President de la República». I Delors li demana: «Per què?»

I Mitterrand li contesta: «Perquè sou cristià». I sí, Delors és un home profundament cristià, autènticament cristià. Què volia dir Mitterrand? Doncs que en política de vegades cal ser trapasser, s’han de fer coses maquiavèl·liques, en el mal sentit de la paraula. «I vós, Delors, que esteu preocupat per ser bona persona, no podeu ser President de la República; no sou un killer, no esteu disposat a matar —no físicament, sinó en l’ordre moral, polític, social».

I vostè, President Pujol, què en pensa?

Jo crec que es pot ser cristià i polític, entenent per cristià una persona amb un punt d’escrúpol, no algú que vagi a missa cada diumenge. Perquè sense ser cristià es pot tenir també molta exigència moral. N’hi ha molts, d’aquests, amb una moral laica. Però Mitterrand els hauria dit: «Deixi-ho estar, aquest ofici no és per a vostè».

En política no cal ser com Mitterrand, doncs.

Jo estic d’acord que s’ha de procurar no ser així, tant com es pugui. Però m’estranyaria molt que, a l’hora de repassar la teva vida —i per molt que hagis procurat ser recte—, no trobis algun episodi en què no hagis actuat amb rectitud, en què hagis estat injust d’alguna manera. A més, si tu no tens poder i estàs oprimit, tindràs altres temptacions però no aquesta. Ara, si en tens, no només tindràs

22

temptacions sinó que et trobaràs en situacions en què A no és una solució correcta, B tampoc i C és catastròfica per a l’interès comú.

Cal buscar el mal menor, però no deixa de ser un mal.

Ara li explicaré un cas. En una població de Catalunya — no diré quina— el 1936 el comitè va agafar un capellà molt conegut i prestigiós. L’Ajuntament, que no volia que matessin gent, el va defensar. Aleshores va arribar un escamot anarquista (la columna Malatesta, amb molts italians) que era molt sanguinari, i li va proposar a l’alcalde un tracte: a canvi del capellà, respectarien la vida de la resta de persones que l’Ajuntament tenia protegides. L’alcalde va dir: «no, no, no!». I al final què va fer? Què li sembla?

Oferir-se ell a canvi?

No podia. Ells no volien matar un alcalde d’Esquerra Republicana. Doncs va fer això: va entregar el capellà. I així va salvar la vida de deu, quinze, vint, trenta persones, segurament. Va fer un abús, l’alcalde? En termes absoluts va actuar malament. Però què hauria fet, vostè? No m’ho digui! No voldria que s’hi trobés, ni jo tampoc.

Hi ha situacions impossibles.

I, a més, al final de la guerra —quan en aquest poble hi van entrar els franquistes— l’alcalde no se’n va anar a l’exili, perquè va considerar que no havia res dolent, que havia salvat trenta o quaranta persones. Però li van dir: «Vostè va entregar el capellà i sabia que el matarien». El van condemnar a pena de mort i el van afusellar. El poder té els

23

seus riscos, també per fer el bé. Aquest alcalde va prendre una decisió que —mirat amb perspectiva cristiana—, quan després de la mort es va trobar amb aquell capellà, potser ell li va dir que havia fet bé; no ho podem saber. I si s’hagués suïcidat, com fan algunes persones en situacions impossibles, tampoc hauria resolt res. Aleshores haurien matat mig poble, com qui diu. Per culpa d’aquell alcalde van matar una persona? No. Però ell hi va col·laborar? Sí. Però vostè s’atreviria a condemnar-lo? Oi que no? Però va fer bé?…

Sap què? Déu faci que ni vostè ni jo ens hi trobem.

A vostè l’ha fet patir haver-se trobat —en l’exercici del poder— en situacions en què el millor que podia fer era un mal, ni que fos menor?

Això passa en tot. No cal ser President de la Generalitat o dels Estats Units: passa a les famílies, a les empreses, en un negoci, a un president d’un club de futbol… Jo ara, als qui ens escolten, els pregunto si a la seva empresa, a la seva feina, en les seves relacions personals, no els passa.

Per què, doncs —em sembla—, molta gent troba que els polítics són una raça especial i que n’hi ha molts que confonen el bé públic amb el seu particular? És per trobar una excusa pels seus propis abusos?

Hi ha gent que busca excuses, sí. Alguns carreguen contra els polítics. Però, a veure, tu pagues els teus impostos com els has de pagar o mires de fer trampa? Et queixes que la ciutat està bruta; però tu llences papers al terra o no en llences? I has anat a votar o no? I si no t’agrada ningú, has anat almenys a votar en blanc, que és un vot amb un alt significat polític i que és molt cívic? O

24

ets dels de «ja s’ho faran»? I, a banda d’això, el polític té molts inconvenients, un dels quals que és molt vist, que els mitjans l’observen molt de prop. Si un empresari n’estafa un altre, és un problema particular. Si paga malament, en un cert sentit també, encara que pugui acabar als tribunals.

Ara, si un polític fa les coses malament —i de vegades encara que les faci bé!—, és objecte d’una crítica molt dura.

Entre polítics també hi ha moltes ganivetades…

La política té un inconvenient, que és part de la seva misèria i que és una cosa en què alguns polítics hi cauen molt, i és considerar que el teu èxit depèn de la desgràcia d’un altre, que perquè tu tiris endavant has de difamar i desprestigiar l’altre. Això a Catalunya s’ha estilat molt. Hi ha campanyes que tenen tota la seva raó de ser, però n’hi ha d’altres que no.

El polític, en definitiva, té el sostre de vidre.

Lincoln va dir que per provar el caràcter d’un home cal donar-li poder. Vostè ha vist canviar moltes persones en l’exercici del poder?

Aquesta frase es pot aplicar en dos sentits. Un, que pots trobar una persona que és molt simpàtica i servicial —«Quina bona persona!», dius—, i li dónes poder i es corromp molt ràpidament. Hi ha gent que hi està molt inclinada, a deixar-se corrompre o a corrompre’s ella mateixa. Una vegada li vaig dir a un polític: «Tu et penses que aquest país va néixer el dia que tu vas tenir cotxe oficial, però aquest país ja fa segles que dura». Anava inflat, amb el pit enfora, amb molta prepotència i molts pocs escrúpols, ja no dic econòmics, que no m’hi fico, sinó en el tracte.

25

A això es devia referir Lincoln.

Després hi ha un altre canvi, que per mi és una mica delicat perquè jo n’he estat víctima i miraré de passar-hi per sobre. A veure, fer oposició costa molt si tens sentit de país i del bé comú. Se n’ha de fer, però cal acceptar que el govern —que tu voldries canviar— faci una cosa ben feta i que tu no has de posar tots els pals a les rodes per fer-la fracassar. Hi ha una manera de fer oposició molt destructiva. I quan algun d’aquests arriba al poder s’adona —o potser ja ho sabia i aleshores parlem d’un cínic— que de vegades ha de dir el mateix que el govern anterior. Aleshores hi ha aquests grans canvis —que en part és una sort que sigui així, perquè si actituds tan negatives a l’oposició es mantenen quan arriben al poder, llavors sí que és un desastre gran—. Encara que es posi en evidència que, o bé a l’oposició no es tenia ni idea de res i que per això es parlava com es parlava, o bé que hi havia ganes de destruir i que el govern no pogués prendre decisions que eren d’interès comú. Però em sembla que la frase del Lincoln no es referia tant a això com a la idea que quan ets a l’oposició o ets feble, ets una cosa, i quan, tot d’una, tens poder…

Quantes víctimes no han esdevingut botxins!

Això que acaba de dir vostè és molt important. Mentre ets oprimit i no tens poder, no cal que et vigilin ni que et vigilis, que no faràs segons quines malvestats. Ara, a la que tens poder, aleshores cal vigilar, i la gent que no té un bon caràcter en el sentit moral, aleshores es nota que no en té.

Hem de mirar de no ser víctimes, però quan ho hàgim evitat i puguem ser botxins, que no en siguem. Fixi’s —ara que es parla de memòria històrica a Catalunya— que en un

26

moment o altre hem estat víctimes o botxins. No ho dic com a retret a ningú: simplement cal tenir-ho present perquè tots portem a dintre la capacitat, la vocació, la possibilitat de ser tant víctimes com botxins.

27

Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) Llicenciat en Ciències de l’Educació i Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Autor de diversos llibres, com Introducción al vocabulario de Platón, L’escola contra el món, El criteri perdut o Guía para no entender a Sócrates. Manté el blog El café de Ocata.

«L’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria» José Ortega y Gasset

A.B.

Veritat o mentida?

G.L. És evident que sí, tot i que pel fet d’estar plantejat com

un aforisme, com un pensament píndola, fora de context, provoca un cert xoc i costa de creure. Al darrera, però, hi ha tota una reflexió que justifica aquest pensament.

Quina és la reflexió d’Ortega? Per què ens tornem imbècils, quan ens enamorem?

Perquè concentrem tota la nostra atenció en un punt i la imbecil·litat, tal com l’entén Ortega, és una constricció de l’atenció en un punt, i quan passa això, quan tu tot el que veus és un punt, et tornes cec per a tot l’horitzó! Es pot comparar amb l’objectiu d’una càmera fotogràfica, que o bé captes profunditat o bé captes espai: o una cosa o l’altra.

29

Diríem que la concentració de l’atenció és fixar-nos directament i exclusivament en una persona i tornar-nos cecs per a tota la resta. És en aquest sentit que Ortega diu que l’enamorament és una imbecil·litat transitòria, i diu transitòria perquè tard o d’hora necessitem tornar a «omplir» l’objectiu i veure tot el que hi ha a l’entorn.

Aleshores cal evitar d’enamorar-se, si podem? A ningú li agrada fer l’imbècil… Almenys a ningú li agradar passar per imbècil!

Oh, si depengués de la nostra voluntat podríem plantejar-nos aquesta qüestió, però em sembla que no en depèn! D’altra banda, hi ha una espècie de contrapartida: l’enamorament, que ens torna imbècils amb la resta del món, ens fa clarividents amb la persona estimada, perquè en ella hi concentrem tota la nostra atenció. O sigui que podríem dir que per Ortega —i això està copiat literalment de Percy Shelley— l’amor és clarivident amb la persona amada—. Només quan estem enamorats som capaços de percebre en la persona estimada tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: «no sé què li veu» (al seu estimat). Doncs diu Ortega que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor. Però això passa amb tot, també si il·lumines Catalunya amb la llum de l’amor per Catalunya…

Hi projectem el nostre amor?

No, l’amor ens fa clarividents no perquè posem en allò que estimem coses que no hi són sinó perquè fa lluir allò que ja hi és i que només troba la seva forma quan està il·luminat per l’amor. La imbecil·litat no és en la persona

30

amada sinó en el que hi ha al seu horitzó. El que passa és que tu, com a imbècil transitori, no veus més que una sola cosa. Però aquesta cosa la veus amb tota la intensitat.

I la tesi d’Ortega sobre l’enamorament està copiada de Shelley?

Esclar! En realitat aquesta és la gran tesi de Percy Shelley. Això Ortega no ho diu, entre altres coses perquè li agrada molt copiar els altres i no sol citar les fonts! Llegint Shelley trobem la frase que l’amor ens fa clarividents. D’on ho treu? De la seva traducció del Convit de Plató (abraçat a la qual va morir, per cert).

Potser que deixem Ortega durant una estona…

Fem un parèntesi, doncs. Shelley es va ofegar abraçat a la seva traducció del Convit a la badia de La Spezia, on hi eren també la seva dona Mary (l’autora de Frankenstein) i Lord Byron. Quan l’aigua el va dur a la costa, Lord Byron va dir que a un poeta no l’havien d’enterrar, sinó incinerar-lo com els grecs. Va recollir fustes dutes pel mar a la platja, va fer una pira i van posar-hi el cos de Shelley al capdamunt. Amb el foc, el cadàver es va obrir per la meitat, va mostrar el seu cor, i Byron es va llençar amb un gest tot romàntic a salvarlo de les flames. I l’hi va donar a la dona, la Mary, que el va guardar i el va fer enterrar amb ella… Pels romàntics, si no t’enamores quin sentit té la teva vida? Quin sentit té si no vius les coses d’una manera intensa, intensíssima, encara que això et porti a la derrota? Però més val ser derrotat per perseguir un ideal amb sentit que no pas viure sense derrotes ni victòries una vida trivial. Ui, no sé si ens n’hem anat massa lluny…

31