ARBRES
HERMAN SHUGART | PETER WHITE
Títol original The Little Book of Trees
Edició Nigel Browning, Slav Todorov, Caroline West Desenvolupament i gestió del projecte Ruth Patrick Disseny i direcció d’art Lindsey Johns Il·lustracions en color Tugce Okay Dibuixos lineals Ian Durmeen Traducció Ariadna Ausió Dot Revisió de l’edició en llengua catalana
Teresa Casasayas Fornell
Doctora en Ciències biològiques, a l'especialitat de Botànica. Professora de l'Institut Rubió i Tudurí, Escola de Jardineria de Barcelona Coordinació de l’edició en llengua catalana Cristina Rodríguez Fischer
Primera edició en llengua catalana, febrer del 2025
© 2025 Naturart, S.A. Editat per BLUME Carrer de les Alberes, 52, 2n, Vallvidrera 08017 Barcelona
Tel. 93 205 40 00 e-mail: info@blume.net © 2024 UniPress Books Limited, Londres © 2024 Princeton University Press, New Jersey (Estats Units)
PRINCETON press.princeton.edu
ISBN: 978-84-10268-68-5
Dipòsit legal: B. 20449-2024 Imprès a la Xina
Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics sense la deguda autorització per escrit de l’editor.
WWW.BLUME.NET
C005748
CRÈDITS DE LES IMATGES
Alamy Stock Photo: 17 Kevin Schafer, 48 Trent Dietsche, 109 Michael Gadomski, 135 Douglas Peebles Photography, 149 Panoramic Images. Dreamstime.com: 10 Serghei Ciornii, 80 © Sylvie Lebchek, 98 © Laurentius Pattyn, 142 © Photoholidaysjk. iStock: 33 mantaphoto, 57 Iamraffnovais, 118 MendelPerkinsPhotography. Nature Picture Library: 125 SCOTLAND: The Big Picture. Shutterstock: 23 sittitap, 38 Jadetanadee, 44 Tomas Vynikal, 61 Birds Fish Trees, 71 Rejdan, 87 Malene Thyssen, 90 Emilio100, 101 Zyankarlo, 141 sduraku. Altres: 28 Graph data: Jwratner1 Wikipedia, 67 Robert Kerton CSIRO, 69 NC State Extension Publications, 114 Nartreb www.davidalbeck.com. Il·lustracions addicionals: 107 Brocken Inaglory.
PETIT LLIBRE DE LA NATURA
ARBRES
HERMAN SHUGART | PETER WHITE
CONTINGUT
5. Arquitectura dels arbres
6. L’escorça dels arbres
7. Les arrels dels arbres
Les arrels: macroestructures
arrels
8. Llavors i cicle vital
Producció de les llavors
Dispersió de les llavors
Dormició de les llavors
El bastó del diable
de creixement i fases vitals
9.
Ecologia i dinàmica forestal
Successió primària i secundària
Regeneració del dosser arbori
El bosc: un mosaic dinàmic 110
Successió secundària: incendis i recuperació del ponderosa
10. Conservació
Reptes de la conservació
i fragmentació de l’hàbitat
Espècies invasores
Canvis en els processos ecològics
Contaminació i canvi climàtic
Els boscos del futur
11. Mites i folklore
La figuera sagrada
Duramen, albeca i l’arc llarg anglès
Kula
Coneixement indígena i llegat biològic
L’arbre que parla
didjeridú
12. Curiositats
Els éssers vius més grans i longeus
Llavors a la recerca de seguretat
Conviure amb el foc
Sequeres i baobabs
Sal, tempestes i convivència
Superfície forestal i mosaics
A la defensiva: arbres que parlen i formigues saquejadores
MICORIZES
Rhynie és un poble escocès de 138 habitants situat en una bonica comarca a uns 64 km al nord d’Aberdeen. Però, si ens remuntem 410 milions d’anys, aquest paratge tranquil era un infern geotèrmic de fonts d’aigües termals riques en sílice, que arribaven a formar petits estanys i corrents. Un parent modern serien els camps de guèisers del parc nacional de Yellowstone, a Montana (Estats Units).
FONGS SIMBIÒTICS A RHYNIE CHERT
A Rhynie, les fonts hidrotermals van petrificar en poc temps les plantes, els artròpodes, els fongs, els líquens i les algues; així va néixer el jaciment de Rhynie Chert. Gràcies a la primesa microscòpica de les capes, els fòssils es van preservar amb un grau de detall extraordinari: a l’interior de les cèl·lules, s’aprecien uns fongs simbiòtics anomenats micorizes, idèntics als de les plantes modernes. Ja existien altres evidències de les primeres plantes terrestres (espores microscòpiques fossilitzades d’uns 745 milions d’anys d’antiguitat), però l’increïble detall dels fòssils de Rhynie Chert suposa un descobriment espectacular.
La paraula «micoriza» procedeix dels mots grecs myco, que significa «fong», i rhiza, «arrel». Els fongs simbiòtics (Glomites rhyniensis) descoberts al jaciment de Rhynie Chert són endomicorizes: el fong penetra a les cèl·lules de la planta i forma estructures ramificades anomenades arbuscles, encarregats de reforçar els intercanvis entre el fong i la planta. Les endomicorizes també formen vesícules, bossetes que emmagatzemen greixos per subministrar energia al fong. Els filaments d’hifes fúngiques es propaguen pel sòl del voltant per captar aigua i nutrients per a la planta. L’endomicoriza també es coneix com a micoriza VA, en referència a les vesícules i arbuscles que té. Altres fongs simbiòtics són les ectomicorizes, les hifes de les quals colonitzen les arrels introduintse entre les cèl·lules sense penetrar a l’interior.
ENDOMICORIZA O ECTOMICORIZA
Els arbres amb arrels més primes i petites que formen mates fibroses són més propensos a construir relacions simbiòtiques amb endomicorizes. Per contra, les arrels gruixudes i carnoses indiquen una major probabilitat d’associació amb ectomicorizes; en aquest cas, es troben prop del 10 per cent de les famílies vegetals, en especial les orquídies i moltes plantes llenyoses com el bedoll, el dipterocarp, l’eucaliptus, el roure, el pi i la família de les rosàcies.
Fulles noves als faigs (Fagus sylvatica) del bosc de Gribskov, al nord de Selàndia (Dinamarca);
aquests arbres mantenen relacions simbiòtiques amb diversos tipus de micorizes.
REPTES DE LA CONSERVACIÓ
Segons les dades difoses el 2021 pel Botanic Garden Conservation International (BGCI) després d’avaluar més de 58 000 espècies arbòries, més del 30 per cent (és a dir, 17 000 espècies) estaven en risc d’extinció a causa de la pèrdua constant de l’hàbitat i de reptes emergents com el canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems. A partir dels registres de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) i altres fonts, el BGCI també va calcular que estaven a punt de l’extinció immediata 440 espècies —amb menys de 50 individus coneguts— i que 142 més probablement ja s’havien extingit. Entre les espècies més amenaçades destacaven les de les illes tropicals remotes, a causa de l’endemisme (distribució global limitada a una zona).
ENDEMISME LIMITAT
Encara que alguns arbres s’estenen per diversos continents (és el cas del trèmol, la distribució del qual probablement és la més extensa de tots els arbres nord-americans), altres són nadius de zones molt petites. Són les espècies amb endemisme limitat. El Programa Biota de l’Amèrica del Nord inclou les superfícies inferiors a 15 500 km², tot i que algunes espècies no arriben a aquest llindar; per exemple, la franklínia només es troba en una diminuta extensió d’entre 8000 i 12 000 m quadrats al sud-est dels Estats Units. Aquesta disparitat de distribucions possiblement es relaciona amb esdeveniments evolutius del passat i variacions climàtiques. L’interval de distribució, la mida, les tendències de la població i les amenaces directes són alguns dels criteris amb els quals s’elabora la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la UICN.
AMENACES ACTUALS PER ALS ARBRES
Actualment, les espècies arbòries planten cara a cinc reptes: pèrdua i fragmentació de l’hàbitat a causa de la reconversió de terres forestals amb finalitats agrícoles, comercials o urbanístiques; les espècies invasores d’altres continents, com ara insectes perjudicials i malures; les alteracions en els processos ecològics que afecten els boscos, com els incendis i les inundacions; el canvi climàtic i altres conseqüències de la contaminació atmosfèrica, i l’explotació forestal irresponsable. El problema d’aquestes amenaces no és només el tipus de forces que impliquen —al capdavall, fenòmens com ara els incendis, les inundacions, la sequera, les malures i el canvi ambiental són anteriors a l’impacte humà—; la novetat més greu és l’increment de la magnitud, la incidència i les interaccions d’aquestes forces.
El pi de Wollemi (Wollemia nobilis) pertany a la família de les Araucariàcies, d’extensa distribució fa anys i ara confinada a una zona remota de Nova Gal·les del Sud. Està catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.
En aquest capítol, abordarem els reptes als quals s’enfronten els conservacionistes i les respostes necessàries, i quines d’elles ja s’han posat en marxa.
SEQUERES I BAOBABS
Els arbres escassegen en latituds altes i als terrenys més elevats, ja que les estacions de creixement són més curtes i les temperatures més fredes. En els climes més càlids, no abunden a les zones amb poques precipitacions ni a les sotmeses a inundacions constants. La composició química del sòl també en pot ser un factor, com succeeix a les costes salinitzades (vegeu pàgina 150) i als terrenys pobres en nutrients.
Existeixen uns llindars mínims d’humitat per als arbres, i el baobab (Adansonia) viu en aquest límit. El gènere es compon de vuit espècies, sis d’endèmiques de Madagascar, una de l’Àfrica continental i una altra d’Austràlia. Aquest arbre, un dels més inusuals i reconeixibles, és paquicaule (el tronc és estranyament robust per a l’alçada) i té molt poques branques. Segons la llegenda, els déus van creure que el baobab s’havia tornat massa orgullós, potser per la seva gran estatura o pels molts usos que la gent li donava, així que el van arrencar i el van plantar amb les arrels cap amunt; d’aquí que es conegui com l’arbre del revés.
LES ADAPTACIONS DEL BAOBAB
El baobab s’ha adaptat a la sequera de moltes maneres. Com que l’estació seca dura entre vuit i nou mesos, l’arbre és caducifoli. Rarament plou suficient perquè l’aigua penetri al sòl, però l’escorça és esponjosa i absorbeix l’aigua directament; es creu que el tronc pot emmagatzemar fins a 100 000 litres (a l’estació humida, el seu diàmetre creix un 2,5 per cent). A les sequeres excepcionals, els elefants peten els troncs per arribar a aquesta reserva aqüífera. El baobab també està adaptat al foc: després d’un incendi, pot brotar de la base i les noves tiges s’agrupen creant un anell. Les llavors, dispersades per elefants i altres animals de grans dimensions, presenten una dormició llarga i germinen després d’un incendi o després de passar pel sistema digestiu dels animals. Les flors estan adaptades a la pol·linització per ratpenats: s’obren a última hora de la tarda i fins entrat el capvespre.
El baobab, un dels arbres més reconeixibles, presenta moltes adaptacions a la sequera, ja que viu a regions molt
seques i dominades per vegetació arbustiva i espècies herbàcies. A la imatge, baobabs de Madagascar.
Tot i el seu hàbitat extremament sec, el baobab és una de les angiospermes més grans: arriba a diàmetres de més d’11 m i la capçada pot superar els 50 m d’ample. Es protegeix dels incendis amb una escorça de més de 20 cm de gruix, que a més és resistent a les flames. Aquest arbre no compta amb els clàssics anells de creixement, tot i que les datacions amb carboni han demostrat que pot viure més de 2000 anys.
Aquesta obra deliciosament dissenyada i il·lustrada i plena d’informació sorprenent captivarà qualsevol amant de la natura. És un manual de referència accessible i entretingut sobre el món arbori. El coneixement d’experts en la matèria es conjuga amb dibuixos artístics originals i fotografies en color per concentrar tota l’essència dels boscos del nostre planeta en un flascó petit i exquisit. Anatomia i arquitectura dels arbres, diversitat d’espècies, dinàmiques dels boscos, reptes de la conservació, fets curiosos, mites, folklore i cultura popular...: el resultat és una irresistible guia sobre la sorprenent vida dels arbres.
ARBRES
ARANYES
ESCARABATS
PAPALLONES