Il gatopardo

IL GATTOPARDO

Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi

A la memòria de Rafa Ferrero

Afinals de la dècada dels cinquanta del passat segle XX l’escriptor italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa va escriure una elegant i genial novel·la que va ser rebutjada per les grans editorials Einaudi i Mondadori. Es tractava ni més ni menys que d’ Il Gattopardo. L’any 1963 el director Luchino Visconti feia una molt anomenada versió cinematogràfica de la novel·la en la qual l’empobrit aristòcrata don Fabrizio, príncep de Salina, encarnat pel gran actor Burt Lancaster, havia de conduir la seua antiga família per una Sicília envaïda per les tropes de Garibaldi i, en definitiva, fer-la creuar una Història on els canvis no deixaven de succeir. L’antiga societat deixava pas a una altra de més moderna on els privilegis de classe cada vegada comptarien menys, on la xicoteta burgesia rural escalava posicions sobre la lànguida decadència de la noblesa. Els palaus es descantellaven, la política tradicional es desestabilitzava, la societat canviava de forma imparable. Arribat un moment, el nebot de don Fabrizio, (un Alain Delon que es mostrava en tota la seua esplendor i bellesa), amolla a son tio la frase de la pel·lícula, del llibre, de tota una època que se’n va, si volen que tot es quede com està, cal que tot canvie, li diu. El nebot, més jove i actiu que don Fabrizio, ha comprés que, en la situació en la qual es troben -està pensant en la seua classe social- tot ha de canviar perquè ells es mantinguen en el lloc.

Fa potser més d’una dècada que vaig començar a escoltar converses d’amics, de família, de coneguts als quals la festa uneix per uns dies, si era o no era convenient que les nostres festes de moros i cristians buscaren un millor calendari que no l’inamovible 5-10 de setembre. La societat canvia, deien uns, i més tard o més prompte ens hi hem d’adaptar; les festes sempre han sigut així i així han de continuar, deien altres, és la tradició, i la tradició no es toca. No puc imaginar-me un 6 de setembre sense fer l’entrada, això no pot ser de cap manera, s’alçava la veu ací i enllà. Vés per on ha arribat l’any 2020 i enguany tindrem un 6 de setembre sense l’entrada. I un 7 sense ofrena, sense serreta, sense ambaixada, sense retreta, i un 8 sense processó, ni diana... i no continue perquè ja fa prou de mal al fester i al poble en general. I així, sense festes... resulta que viurem les dates assenyalades amb la festa en la memòria, que és exactament el que fem tots aquells que, sent festers com el que més, no podem vindre al poble més que quan les dates ens ho permeten. Però el cas és que, igual que sobrevivim uns, podreu també sobreviure la resta. L’any que ve les viurem (o les viureu) amb més gana, el món no haurà acabat. Arribats ací, quin remei, haurem trencat la tradició tot just perquè la tradició puga continuar l’any vinent sense que ningú quede darrere per causa de l’epidèmia. I crec que ací està el quid d’aquest assumpte, la tradició no és impermeable a la realitat que l’envolta, s’ha de saber adaptar si vol sobreviure amb força i amb la vista posada en el futur.

Fa molts anys que no visc al poble, unes coses i unes altres m’han dut d’ací cap allà, però sempre, amb alguna dificultat, he aconseguit estar a Beneixama el dia 6 de setembre. Cert que de vegades amb el temps just per a enfilar-me dins del trage especial i arribar a temps de desfilar amb els amics de l’esquadra «La Babutxa» (enguany lamentablement de nou de dol, ara amb la pèrdua irreparable d’un dels seus membres fonamentals com era el caporal Rafa Ferrero). Sempre hi he arribat, deia, fins i tot quan ho tenia més difícil per la distància. Sempre, fins fa alguns anys quan les coses s’han posat literalment impossibles. Des d’aleshores he començat a encadenar 6 de setembre, un rere l’altre, amb reunions de treball interminables, si no directament fent classe. A les autoritats els ha pegat per començar el curs els primers dies de setembre. Pensen que els xiquets seran millors i més sabuts si ho fem així. No se m’oblida que tota la meua generació hem arribat fins ací començant l’escola més enllà del 15 de setembre i l’institut en octubre! Per culpa d’això el món sembla estar en la ruïna.

Bé, el nostre poble (a mi m’agrada dir que és el meu poble, què hi vaig a fer) té la idiosincràsia que té, un fum de gent mig de dins, mig de fora, com jo, que ens hi agrada vindre a veure els amics, la família, els carrers, la serra (ai, la serra!), que ens agrada conversar a la fresca de les nits d’agost, etc. I que ens hi agrada vindre i ajudar a mantenir la Festa tal com l’hem coneguda de xiquets.

Per què venim? Per què ens enfilem dins del trage cada setembre? El poeta alemany Rainer Maria Rilke va escriure que la infància és la vertadera pàtria de l’home i jo tinc una foto amb el meu pare d’algun dia de setembre de 1975. El meu pare i jo anem vestits de moro, la meua germana Cristina va de mora. Van ser les últimes festes per al meu pare. Impossible dir-ho mirant la foto, mirant el seu rostre tranquil i confiat, amb els dos fills a recer. Quan la mire, la foto, em pregunte si és rellevant que siga el dia 7 o 8 de setembre o qualsevol altre dia. I em pareix que la data concreta empal·lideix davant la importància del record, davant la petjada que deixa la festa en un xiquet, davant la constitució d’una pàtria petita, però nostra.

“La meua germana Cristina i jo amb el nostre pare, José Martínez Llàcer, durant algun dia de les Festes de 1975”

És per això que vull tornar dins del trage. Però resulta que les coses venen malament. Que els pares ho tenen cada vegada més difícil per conciliar la vida laboral i les dates inamovibles de la festa. Que els xiquets tenen escola des del 6 o 7 de setembre (algun any des del 3!), que no sabem com fer-ho per a poder estar al poble. I que un dia desistim. Aleshores no hi ha festa que valga per a desenes o centenars de persones vinculades emocionalment al poble, a un poble que perd habitants i veu com alguns carrers van quedant buits, com les cases deixen de mantenir-se i comencen també a perdre valor. Si escric açò és perquè estic convençut de la importància antropològica de la festa per a un poble (el nostre o un altre). Justament perquè estime la tradició que compartim i que m’ha fet buscar aquest país petit. La festa ha resultat un marc de significació total per a les societats. Símbol d’un calendari, d’un ritual, de la repetició cíclica del temps. Les persones som animals de costums i necessitem aquests costums per a elaborar les nostres identitats, fixeu-vos si no en els dies del confinament. Cap cosa a celebrar, cap tradició, cap arribada d’estació, cap festa religiosa, cap lloc on arrelar, un desastre, vaja. Ens agrada ocupar el mateix lloc a taula. Ens agrada ritualitzar unes dates i això té tot el sentit. En el cas de Beneixama, les festes arriben a la fi de l’estiu, a la fi d’una temporada agrícola i l’inici de la següent. Eren una pausa ben merescuda en el treball valent de la comunitat. Els treballs, però, canvien. Beneixama no ha perdut, afortunadament, l’essència agrícola, però també hi ha molta gent que no treballem a l’agricultura i els nostres calendaris no són com voldríem nosaltres. Privats de la festa, ens privem també de la ritualització necessària per a construir la identitat que ens ha d’arrelar al poble, sobretot en el cas dels xiquets, que són qui ha de fer l’arrel i que no hi poden estar. I sense la identitat l’arrel es desdibuixa, les filaes perden socis i no tenen recanvi generacional. En l’imaginari de molts xiquets el poble s’esvaneix, la casa, a la llarga, es pot posar en venda.

I la festa és fonamental com a període ric en contradiccions, ple d’ordre (hi ha tota una litúrgia que respectem en la vestimenta, en la repetició dels actes) i també de transgressió en els horaris, en els costums, en una certa relaxació moral, si ets més jove, i en una relaxació de les pautes contra el colesterol, si ja no ho ets tant. Establim contactes i converses amb gent que veiem poc, amb la qual no xarrem la resta de l’any, i a qui ens agrada saludar, una vegada més, a la plaça o on siga que ens hi trobem. Aquesta presa de consciència col·lectiva no té lloc amb la mateixa intensitat en cap altre moment més enllà de la festa. Per això debilitar la festa és també debilitar aquesta consciència collectiva i, al cap i a la fi, debilitar també el poble. Cal per això molt seriosament preguntar-se què volem per a Beneixama. La resposta a això la sabem, volem el millor. Aleshores cal veure si els mitjans per a aconseguir-ho consisteixen a romandre immòbils mentre el món canvia a la carrera al nostre voltant o en fer alguna cosa per a minimitzar -que no eliminar- els danys que aquests canvis produiran en la nostra identitat i, per tant, en la pàtria dels nostres xiquets, que són el futur. Els pobles del voltant ho fan. O almenys ho debaten en els llocs adients i no sols, com deia a l’inici de l’article, en converses d’amics o de família. I ara vull dir una cosa ben important: ací totes les filaes van elevar davant la Comissió de Festes el resultat d’una votació en favor que es produïra aquest debat i que va tenir en totes les filaes un resultat aclaparador. I què?

“1975. Fent la processó del dia 8 amb el meu pare. El xiquet del fons, Raúl Ferrero, fa el mateix amb el seu”

En quin temps pensa vindre la democràcia? No creu aquesta Comissió en la majoria d’edat dels seus representats -persones per cert ben adultes que li han manifestat per escrit la seua voluntat? Per què aquesta Comissió, on estan representats els interessos de tots, no fa el pas endavant per a promoure un debat seriós i un estudi de les diferents possibilitats respecte d’aquesta qüestió que està en boca de tots i de totes? Per què ignora d’aquesta manera la voluntat expressada per la immensa majoria dels socis de les filaes? Quina classe de representació és aquesta?

Fa uns anys, el meu amic José Vicente Berenguer i jo vam presentar un escrit davant la Junta que la Filà de Moros celebra el dia 10 de setembre, tot just, com és tradició, el dia dels Estudiants (no poguérem defendre’l en persona perquè els dos treballàvem). En aquell escrit demanàvem que es produïra el debat sobre la conveniència o no de canviar les dates de les festes. Jo mateix vaig defensar la idea un altre 10 de setembre posterior en què sí que hi vaig poder estar. Els socis i les sòcies dels moros em van escoltar amb atenció, fins i tot un home de tradició i fester de pedra picada com era Juan Llin va intervindre amb gran alegria meua defensant el mateix que jo defensava. En acabar la Junta algú se m’acostà per a dir-me que això que jo havia dit acabaria fent-se, però d’ací a trenta o quaranta anys. De veritat que necessitem tant de temps? Tanta por ens fa debatre idees que no podem fer-ho en les institucions que ens donem a nosaltres mateixos per a regir les festes? Jo no sé a vosaltres, però a mi em sembla escandalós que aquest debat no es produïsca en el lloc adient. En el millor dels casos em fa el mateix efecte que em fan les tuteles dels poderosos sobre els pobles considerats ignorants i incapaços de decidir; en el pitjor em recorda la por de qui està en el poder per si fora el cas que la gent a qui representa aquest poder poguera decidir el contrari del que el poder pensa i vol. I açò, democràticament parlant, és una contradicció que una societat adulta hauria de saber evitar.

Acabe contant el final de la història amb què començava. Il Gattopardo de Giuseppe de Lampedusa va ser rebutjat per les editorials i l’autor va morir sense veure publicat un llibre que després seria cabdal en la literatura italiana (i europea) del segle XX. Finalment, i això vol dir en aquest cas de manera pòstuma, l’editorial Feltrinelli va acceptar el manuscrit i el llibre va sobreviure al temps, com el seu autor desitjava. També les nostres festes poden sobreviure i fer-se més fortes si les fem un poc flexibles. La canya s’ha de doblegar una miquiua perquè el temporal no la trenque. I temporal n’hi ha, i del fort, no és exactament culpa de ningú, sinó dels mateixos vents de la Història. Som nosaltres qui hem de decidir què fer, com actuar. Cal fer una ullada al cens del poble (he de dir del vostre poble?), a l’edat dels socis de les filaes, i a l’edat d’aquells que es donen de baixa; no precisament els majors, no, sinó els joves, els que pensen si paga la pena poder gaudir la festa només quan el calendari acompanya. Les coses, la tradició, han de poder canviar perquè res no canvie. La frase és sense dubte paradoxal, enigmàtica i molt coneguda. Ens situa davant l’espill i ens interroga sobre allò que volem. Que no ens passe pòstumament i que puguem, com a mínim, decidir. Que puguem veure els carrers de gom a gom i amb el nombre més gran de xiquets gaudint de la música i de la festa, fent poble, construint la seua pàtria en la infantesa. •

Josep Martínez Sanchis

(Joan Benesiu)