ARTICLES DE FESTES
IL GATTOPARDO Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi
A la memòria de Rafa Ferrero
A
finals de la dècada dels cinquanta del passat segle XX l’escriptor italià Giuseppe Tomasi di Lampedusa va escriure una elegant i genial novel·la que va ser rebutjada per les grans editorials Einaudi i Mondadori. Es tractava ni més ni menys que d’ Il Gattopardo. L’any 1963 el director Luchino Visconti feia una molt anomenada versió cinematogràfica de la novel·la en la qual l’empobrit aristòcrata don Fabrizio, príncep de Salina, encarnat pel gran actor Burt Lancaster, havia de conduir la seua antiga família per una Sicília envaïda per les tropes de Garibaldi i, en definitiva, fer-la creuar una Història on els canvis no deixaven de succeir. L’antiga societat deixava pas a una altra de més moderna on els privilegis de classe cada vegada comptarien menys, on la xicoteta burgesia rural escalava posicions sobre la lànguida decadència de la noblesa. Els palaus es descantellaven, la política tradicional es desestabilitzava, la societat canviava de forma imparable. Arribat un moment, el nebot de don Fabrizio, (un Alain Delon que es mostrava en tota la seua esplendor i bellesa), amolla a son tio la frase de la pel·lícula, del llibre, de tota una època que se’n va, si volen que tot es quede com està, cal que tot canvie, li diu. El nebot, més jove i actiu que don Fabrizio, ha comprés que, en la situació en la qual es troben -està pensant en la seua classe social- tot ha de canviar perquè ells es mantinguen en el lloc. Fa potser més d’una dècada que vaig començar a escoltar converses d’amics, de família, de coneguts als quals la festa uneix per uns dies, si era o no era convenient que les nostres festes de moros i cristians buscaren un millor calendari que no l’inamovible 5-10 de setembre. La societat canvia, deien uns, i més tard o més prompte ens hi hem d’adaptar;
32
les festes sempre han sigut així i així han de continuar, deien altres, és la tradició, i la tradició no es toca. No puc imaginar-me un 6 de setembre sense fer l’entrada, això no pot ser de cap manera, s’alçava la veu ací i enllà. Vés per on ha arribat l’any 2020 i enguany tindrem un 6 de setembre sense l’entrada. I un 7 sense ofrena, sense serreta, sense ambaixada, sense retreta, i un 8 sense processó, ni diana... i no continue perquè ja fa prou de mal al fester i al poble en general. I així, sense festes... resulta que viurem les dates assenyalades amb la festa en la memòria, que és exactament el que fem tots aquells que, sent festers com el que més, no podem vindre al poble més que quan les dates ens ho permeten. Però el cas és que, igual que sobrevivim uns, podreu també sobreviure la resta. L’any que ve les viurem (o les viureu) amb més gana, el món no haurà acabat. Arribats ací, quin remei, haurem trencat la tradició tot just perquè la tradició puga continuar l’any vinent sense que ningú quede darrere per causa de l’epidèmia. I crec que ací està el quid d’aquest assumpte, la tradició no és impermeable a la realitat que l’envolta, s’ha de saber adaptar si vol sobreviure amb força i amb la vista posada en el futur. Fa molts anys que no visc al poble, unes coses i unes altres m’han dut d’ací cap allà, però sempre, amb alguna dificultat, he aconseguit estar a Beneixama el dia 6 de setembre. Cert que de vegades amb el temps just per a enfilar-me dins del trage especial i arribar a temps de desfilar amb els amics de l’esquadra «La Babutxa» (enguany lamentablement de nou de dol, ara amb la pèrdua irreparable d’un dels seus membres fonamentals com era el caporal Rafa Ferrero). Sempre hi he arribat, deia, fins i tot quan ho tenia més difícil per
la distància. Sempre, fins fa alguns anys quan les coses s’han posat literalment impossibles. Des d’aleshores he començat a encadenar 6 de setembre, un rere l’altre, amb reunions de treball interminables, si no directament fent classe. A les autoritats els ha pegat per començar el curs els primers dies de setembre. Pensen que els xiquets seran millors i més sabuts si ho fem així. No se m’oblida que tota la meua generació hem arribat fins ací començant l’escola més enllà del 15 de setembre i l’institut en octubre! Per culpa d’això el món sembla estar en la ruïna. Bé, el nostre poble (a mi m’agrada dir que és el meu poble, què hi vaig a fer) té la idiosincràsia que té, un fum de gent mig de dins, mig de fora, com jo, que ens hi agrada vindre a veure els amics, la família, els carrers, la serra (ai, la serra!), que ens agrada conversar a la fresca de les nits d’agost, etc. I que ens hi agrada vindre i ajudar a mantenir la Festa tal com l’hem coneguda de xiquets. Per què venim? Per què ens enfilem dins del trage cada setembre? El poeta alemany Rainer Maria Rilke va escriure que la infància és la vertadera pàtria de l’home i jo tinc una foto amb el meu pare d’algun dia de setembre de 1975. El meu pare i jo anem vestits de moro, la meua germana Cristina va de mora. Van ser les últimes festes per al meu pare. Impossible dir-ho mirant la foto, mirant el seu rostre tranquil i confiat, amb els dos fills a recer. Quan la mire, la foto, em pregunte si és rellevant que siga el dia 7 o 8 de setembre o qualsevol altre dia. I em pareix que la data concreta empal·lideix davant la importància del record, davant la petjada que deixa la festa en un xiquet, davant la constitució d’una pàtria petita, però nostra.
