Ensenyar en temps de Corona Virus.

Que l’aparició del corona virus ha implicat un canvi ben radical a les nostres vides és (o hauria de ser) tan obvi que no caldria ni esmentar-ho.

Les circumstàncies excepcionals que han suposat per a tots (professorat, alumnes, famílies...) l’aparició del coronavirus, ha fet que ens hàgem hagut de replantejar, en molts casos, la manera d’abordar la nostra docència com a professionals que som de l’educació.

Els primers dies de saber que a la Xina hi havia aquesta infecció, potser no en féiem massa cas. Wuhan ens quedava massa lluny per pensar que això ens podia arribar a nosaltres. Però ens va arribar com un malson. De primeres no sabíem què faríem, si ens hauríem de quedar a casa o si continuaríem fent classe a l’institut. I en un parell de dies es va declarar el confinament i l’institut va quedar lluny, i ens havíem tancar a casa per tal de mirar que el virus que venia no ens afectara tant com es pensava. I era una mica paradoxal haver de lligar unes maneres de fer noves amb unes informacions primerenques que li havien llevat importància (“és com una grip, quasi no es nota...”) a un virus que en tenia, i molta. Vull pensar que va ser per falta d’informació i no per enganyar el conjunt de la població per motivacions polítiques.

Vam haver de canviar de cap i de nou la planificació de les activitats setmanals i l’explicació i la correcció de totes les tasques proposades. I tot això d’avui per a demà, i amb la preparació digital que cadascú tenia, en fóra molta o poca. En un principi, ni tot l’alumnat tenia un accés adient a la xarxa ni les eines disposades per la Conselleria (Itaca, Web família, Aules...) estaven preparades per a absorbir, d’un dia per a un altre, el volum de persones connectades i el seu ús. En poc més de tres dies es van crear díhuit mil aules virtuals noves a tot el País Valencià, i el sistema va col·lapsar ràpidament.

Com que en molts casos el sistema fallava, ni nosaltres podíem disposar de les eines ni el nostre alumnat podia accedir-hi de manera adequada. Vam haver de fer mans i mànigues per tal d’atendre les demandes educatives que el nostre alumnat requeria a l’hora que continuàvem amb la nostra tasca docent.

Van ser uns moments durs enmig de la incertesa d’un virus del qual només en coneixíem el nom i poca cosa més de seriosa, i un munt de rumors contradictoris. L’única certesa: havíem d’estar tots tancats a casa i, per tant, lluny dels nostres centres educatius i del material humà que configura la seua raó de ser. Vam fer conforme vam poder, conscients que, no hi havia més remei que esperar les millores de la xarxa i de les mesures que la Conselleria havia posat al nostre abast per tal que tot funcionara de la millor manera possible. Cal dir que en un temps rècord, les eines informàtiques a l’abast del professorat i l’alumnat (augment de la velocitat d’ús d’Aules i Ítaca, lliurament de tauletes a l’alumnat que no disposava d’accés adequat a la xarxa) van millorar molt i molt i això ens va facilitar la feina diària. Però tot plegat no era prou.

A mesura que el temps de confinament va anar avançant, es van fer més paleses les mancances que, com a docents, teníem: el mite dels “nadius digitals” i els “immigrants digitals” calia revisar-lo. Ni nosaltres, com a persones que havíem arribat a la societat digital érem tan dolents, en general, ni els nostres alumnes, que havien nascut ja enmig d’aquesta mena de societat, eren tan destres que no tingueren problemes a l’hora de realitzar determinades tasques.

Paral·lelament a la nostra feina, anàvem coneixent una mica com anava afectant el confinament i les primeres mostres de la crisi de maneres diverses: famílies que portaven bé el confinament i s’havien organitzat de manera que ara tenien més temps de gaudir de tots plegats; famílies que no se suportaven; pares i mares que anaven perdent la feina o la poca que tenien no els permetia viure de manera correcta... mil i un casos diferents que t’arribaven a través del contacte de la xarxa entre planificacions, correccions i entrevistes telefòniques.

I el curs anava passant mentre apareixien notícies contradictòries pel que feia al tractament i la contenció de la malaltia a les diverses comunitats autònomes i als països més o menys pròxims. I no tornàvem als centres educatius, ni quasi podíem veure els nostres veïns, tancats com estàvem amb pany i forrellat pel confinament. A poc a poc, la finestra de l’ordinador, del mòbil o la tauleta va esdevenir l’única manera efectiva de comunicar-nos amb els nostres alumnes i les seues famílies. Tots, professorat, famílies i alumnat vam anar aprenent a familiaritzar-nos amb l’ensenyament a distància de manera que un dels efectes d’aquesta pandèmia, si més no en l’àmbit educatiu, ha suposat un salt endavant pel que fa a l’ensenyament a distància i a la digitalització dels mitjans educatius que, ben possiblement, hauria tardat encara bastants anys a esdevenir-se.

El fet d’ensenyar a distància també ha suposat un repte per a les persones que ens dediquem a l’ensenyament perquè hem hagut d’aprendre a mesurar les feines i les tasques que proposàvem al nostre alumnat de manera que, si en un principi potser en programàvem massa, a poc a poc vam anar ponderant el volum de feina amb la diferència en la manera d’explicar i d’ensenyar. Cal remarcar que la preparació de les classes a distància necessita d’un temps previ

per part del professorat que no el que fas a l’aula en directe. Has de preveure, per exemple, graus de dificultat de les activitats en funció de cada grup d’alumnes i, moltes vegades quasi individualment. Per no parlar d’aquells alumnes que, per raons ben diverses, necessiten una atenció personalitzada habitualment, i la pandèmia ens ha allunyat d’ells i només la tecnologia ens permetia acostar-nos-hi. El fet d’estar lluny de les aules ha fet que haguérem de refer de dalt a baix totes les programacions d’aula perquè era impensable poder explicar i fer de la mateixa manera que teníem previst inicialment. Però és clar que una programació que a l’aula pots fer i variar en un moment, si és el cas, des de casa i a distància suposa una complicació afegida de difícil solució. Els pares no són mestres i cal pensar que moltes mares i pares devien trobar-se amb moltes dificultats a l’hora d’assumir la tasca d’ajudar els fills i filles a seguir les classes des de casa. Com també per part del nostre alumnat.

Tanmateix, cal pensar que tot el que hem aprés de l’ensenyament a distància i les eines tecnològiques de què disposem ens ajudaran en d’altres situacions complicades que potser vindran. L’aprenentatge digital ha vingut per a quedar-se i no hem de pensar a negligir-lo. Hem de tindre’l com una eina més d’ajuda en la nostra tasca com a docents.

Per no parlar dels joves, dels adolescents, acusats de ser uns transmissors asimptomàtics, tancats a casa en un moment de les seues vides en què més necessiten relacionar-se els uns amb els altres. I sempre posat l’ull sobre elles i ells. També es veritat que algunes persones han actuat de manera irresponsable sense complir els requeriments de distància social i mascaretes, però crec que socialment se’ls va estigmatitzar. No sabem encara de quina manera els pot haver afectat aquest temps de confinament i les noves formes de relacionar-se, de relacionar-nos. I no dic res dels menuts de les escoles i les primeres edats d’ensenyament.

De tot plegat, em queda la certesa que els nostres centres educatius i la nostra feina com a ensenyants no són res sense els nostres alumnes i les nostres famílies. Ens necessitem mútuament. La presència i la convivència en un centre educatiu entre l’alumnat i el professorat i les sinèrgies que s’hi produeixen, junt amb la col·laboració constructiva de les famílies i els ajuntaments milloren l’aprenentatge i la formació humana dels nostres alumnes.

Aquesta pandèmia ens hauria de fer reflexionar a tots sobre què ensenyem, com ensenyem i de quina manera afecta la nostra tasca docent a les persones que tenim al nostre càrrec. Si perdem de vista el factor humà i ens centrem únicament en la transmissió d’uns coneixements desconnectats de la realitat més immediata, no estarem fent bé la nostra tasca. Fóra desitjable que els horaris laborals de tots respectaren la conciliació familiar i laboral que ja es dóna a d’altres països europeus que ens porten anys d’avantatge. L’extensió del teletreball i uns horaris més raonables serien beneficiosos per a tothom i els resultats acadèmics i productius segur que millorarien. Els nostres alumnes necessiten que les seues famílies els atenguen humanament i, també, acadèmicament, però això només es pot fer de manera efectiva si els horaris de feina dels pares són el suficientment flexibles perquè interferesquen el menys possible amb la vida familiar.

Ben possiblement haurem de crear una nova societat més respectuosa amb el medi ambient, de manera que els éssers humans no siguem una plaga per a aquest planeta nostre. Des de casa, l’escola, els instituts, tenim l’obligació moral i ètica de fer-ho possible. •

Fotografia Autor: Andrea Parra Samper.