GENT I POBLE
Ensenyar en temps de Corona Virus
Q
ue l’aparició del corona virus ha implicat un canvi ben radical a les nostres vides és (o hauria de ser) tan obvi que no caldria ni esmentar-ho. Les circumstàncies excepcionals que han suposat per a tots (professorat, alumnes, famílies...) l’aparició del coronavirus, ha fet que ens hàgem hagut de replantejar, en molts casos, la manera d’abordar la nostra docència com a professionals que som de l’educació. Els primers dies de saber que a la Xina hi havia aquesta infecció, potser no en féiem massa cas. Wuhan ens quedava massa lluny per pensar que això ens podia arribar a nosaltres. Però ens va arribar com un malson. De primeres no sabíem què faríem, si ens hauríem de quedar a casa o si continuaríem fent classe a l’institut. I en un parell de dies es va declarar el confinament i l’institut va quedar lluny, i ens havíem tancar a casa per tal de mirar que el virus que venia no ens afectara tant com es pensava. I era una mica paradoxal haver de lligar unes maneres de fer noves amb unes informacions primerenques que li havien llevat importància (“és com una grip, quasi no es nota...”) a un virus que en tenia, i molta. Vull pensar que va ser per falta d’informació i no per enganyar el conjunt de la població per motivacions polítiques. Vam haver de canviar de cap i de nou la planificació de les activitats setmanals i l’explicació i la correcció de totes les tasques proposades. I tot això d’avui per a demà, i amb la preparació digital que cadascú tenia, en fóra molta o poca. En un principi, ni tot l’alumnat tenia un accés adient a la xarxa ni les eines disposades per la Conselleria (Itaca, Web família, Aules...) estaven preparades per a absorbir, d’un dia per a un altre, el volum de persones connectades i el seu ús. En poc més de tres dies es van crear díhuit mil aules virtuals noves a tot el
82
País Valencià, i el sistema va col·lapsar ràpidament. Com que en molts casos el sistema fallava, ni nosaltres podíem disposar de les eines ni el nostre alumnat podia accedir-hi de manera adequada. Vam haver de fer mans i mànigues per tal d’atendre les demandes educatives que el nostre alumnat requeria a l’hora que continuàvem amb la nostra tasca docent. Van ser uns moments durs enmig de la incertesa d’un virus del qual només en coneixíem el nom i poca cosa més de seriosa, i un munt de rumors contradictoris. L’única certesa: havíem d’estar tots tancats a casa i, per tant, lluny dels nostres centres educatius i del material humà que configura la seua raó de ser. Vam fer conforme vam poder, conscients que, no hi havia més remei que esperar les millores de la xarxa i de les mesures que la Conselleria havia posat al nostre abast per tal que tot funcionara de la millor manera possible. Cal dir que en un temps rècord, les eines informàtiques a l’abast del professorat i l’alumnat (augment de la velocitat d’ús d’Aules i Ítaca, lliurament de tauletes a l’alumnat que no disposava d’accés adequat a la xarxa) van millorar molt i molt i això ens va facilitar la feina diària. Però tot plegat no era prou. A mesura que el temps de confinament va anar avançant, es van fer més paleses les mancances que, com a docents, teníem: el mite dels “nadius digitals” i els “immigrants digitals” calia revisar-lo. Ni nosaltres, com a persones que havíem arribat a la societat digital érem tan dolents, en general, ni els nostres alumnes, que havien nascut ja enmig d’aquesta mena de societat, eren tan destres que no tingueren problemes a l’hora de realitzar determinades tasques. Paral·lelament a la nostra feina, anàvem coneixent una mica com anava
afectant el confinament i les primeres mostres de la crisi de maneres diverses: famílies que portaven bé el confinament i s’havien organitzat de manera que ara tenien més temps de gaudir de tots plegats; famílies que no se suportaven; pares i mares que anaven perdent la feina o la poca que tenien no els permetia viure de manera correcta... mil i un casos diferents que t’arribaven a través del contacte de la xarxa entre planificacions, correccions i entrevistes telefòniques. I el curs anava passant mentre apareixien notícies contradictòries pel que feia al tractament i la contenció de la malaltia a les diverses comunitats autònomes i als països més o menys pròxims. I no tornàvem als centres educatius, ni quasi podíem veure els nostres veïns, tancats com estàvem amb pany i forrellat pel confinament. A poc a poc, la finestra de l’ordinador, del mòbil o la tauleta va esdevenir l’única manera efectiva de comunicar-nos amb els nostres alumnes i les seues famílies. Tots, professorat, famílies i alumnat vam anar aprenent a familiaritzar-nos amb l’ensenyament a distància de manera que un dels efectes d’aquesta pandèmia, si més no en l’àmbit educatiu, ha suposat un salt endavant pel que fa a l’ensenyament a distància i a la digitalització dels mitjans educatius que, ben possiblement, hauria tardat encara bastants anys a esdevenir-se. El fet d’ensenyar a distància també ha suposat un repte per a les persones que ens dediquem a l’ensenyament perquè hem hagut d’aprendre a mesurar les feines i les tasques que proposàvem al nostre alumnat de manera que, si en un principi potser en programàvem massa, a poc a poc vam anar ponderant el volum de feina amb la diferència en la manera d’explicar i d’ensenyar. Cal remarcar que la preparació de les classes a distància necessita d’un temps previ
