Entrevista

“El suport emocional és molt poderós”

Augusto Octavio Natali (1986) Metge de família del CUAP Sant Martí de Barcelona. El dia dels atemptats estava de guàrdia i va atendre dos ferits.

Com i quan et vas assabentar que rebríeu ferits dels atemptats?

Tots els companys de l’equip mèdic estàvem pendents de les pantalles dels ordinadors veient per la televisió el que havia passat. Era una guàrdia tranquil·la, amb pocs pacients. Estàvem molt impactats pel que estava succeint. Tot d’una, passada una hora des de l’atropellament, van portar a la primera víctima, acompanyada per bombers amb cascos foscos, una imatge que no estem acostumats a veure al CUAP perquè normalment és el SEM i la policia qui ens porta els pacients. Era un noi de 19 anys, de nacionalitat alemanya, i després un noi italià. La meva companya, Maria Rodríguez, també va haver d’atendre una dona sud-americana.

Quina va ser la teva primera reacció? Com els vas atendre?

Tenia la pell de gallina i sentia molta impotència i ganes de plorar, però havia de parlar amb els pacients i escoltarlos no era fàcil. De la mà de l’equip d’infermeria, vam haver de deixar de banda tota la sobrecàrrega d’informació que rebíem per concentrar-nos exclusivament en l’atenció sanitària. El noi alemany, estudiant de Medicina, havia rebut l’impacte de la furgoneta mentre es trobava amb la seva família fent turisme. Ell mateix em relatava que la seva germana de 16 anys havia rebut un impacte molt fort, però que la que s’havia endut la pitjor part era la mare que es trobava a l’Hospital del Mar. El pare, que també era metge, va sortir il·lès i estava amb la seva dona a l’hospital. Mentre acabava de fer la revisió mèdica i la infermera curava les ferides, una cirurgiana de l’Hospital del Mar ens va trucar sol·licitant informació sobre l’estat del noi, ja que el pare es trobava molt nerviós. Li vaig dir que el noi es trobava fora de perill i que aviat l’enviaríem a l’hospital perquè es reunís amb el seu pare. En la mateixa trucada vaig demanar informació de la seva família. La doctora em va dir que la mare estava molt greu, amb una hemorràgia subaracnoïdal, i que estava ingressada a l’UCI. La seva germana també estava greu, sospitaven que podria tenir alguna lesió abdominal i li estaven realitzant un TAC.

El noi italià també era un turista. Havia rebut un cop de baix impacte a la regió glútia. Quan va arribar i va veure el noi alemany, es van saludar efusivament, ja que s’havien ajudat mútuament en el moment de la tragèdia. Tots dos tenien una paralització facial. Clarament es trobaven en xoc emocional. Es van mostrar summament col·laboradors, fins i tot amb un petit somriure a la cara, i obedients quan els realitzàvem l’examen físic i les cures.

Respecte a la noia de sud-americana, va arribar amb un atac de nervis i li vam oferir tot el suport necessari. Estava molt preocupada perquè la seva amiga havia desaparegut després de l’impacte de la furgoneta i ella va patir un traumatisme al peu.

Havies rebut formació per a aquest tipus de situacions?

En el meu cas, concretament sobre atemptats terroristes no, però estem molt formats per fer el triatge de pacients i atendre’ls d’acord al grau d’emergència mèdica.

Estaves sol o es va desplaçar algun equip mèdic o de psicòlegs per donar-te suport en l’atenció?

Metges del CAP Sant Martí, que està al costat del CUAP, van venir a col·laborar amb l’atenció mèdica dels altres pacients en espera.

L’atenció emocional va ser tant o més important que la sanitària? Com ho vas gestionar?

Va acabar sent el més important, ja que les ferides dels tres pacients eren lleus. El suport va ser tant emocional com logístic. Per la part sanitària, calmar el dolor físic, guarir les ferides i oferir la màxima comprensió i suport anímic. Per la part logística, per exemple, vam haver de demanar un taxi per al noi alemany, gestió que en aquell moment era molt difícil. Finalment i gràcies a la solidaritat d’un taxista, vam aconseguir que el portessin gratuïtament a l’hospital perquè es retrobés amb la seva família. El noi d’Itàlia va trencar a plorar quan els seus amics el van trucar. Vam contactar amb els hotels propers a la zona de l’atemptat perquè el seu es trobava per allà. La col·laboració per part de l’equip mèdic, d’infermeria, auxiliars d’infermeria i administratius va ser realment excel·lent i irreemplaçable.

Quines lliçons professionals i humanes vas aprendre?

Que no és fàcil estar preparat per a aquestes situacions tan adverses i que la col·laboració de tot l’equip és de vital importància, ja que només amb l’atenció mèdica no és suficient. També que el suport emocional, la majoria de les vegades, és més poderós que qualsevol tècnica terapèutica.

Has mantingut el contacte amb algun dels ferits?

No hem mantingut el contacte ni sabem del cert el que va passar amb les seves famílies.