MC Magazine

Núria Moreno

Un somni fet realitat

Enlairar-me, enlairar-me més, i més, i més. I llevar-me al matí de molt bon humor per haver pogut volar durant la nit. Sí, volar, això ho comparteixo amb moltes altres persones i personatges de totes les èpoques, i ho he pogut materialitzar volant en ala delta.

Breu apunt històric

Com en tots els invents i avenços de la humanitat, hi ha molts personatges implicats en els inicis dels vols en ala delta. D’entre els destacats, apareix Otto Lilienthal, considerat el pare del vol lliure. Fou un enginyer industrial i aeronàutic alemany de la segona meitat del segle XIX. Després de l’estudi precís del vol dels ocells i, concretament, de l’aerodinàmica de les ales de les cigonyes, va crear i experimentar amb diferents planejadors des d’un turó que ell mateix va construir. El control de les aeronaus es basava en el moviment del pes del pilot. Un segle després, Francis Rogallo, enginyer de la NASA, va desenvolupar una estructura bicònica que podria considerar-se l’embrió de l’ala delta. Aquesta estructura es va patentar l’any 1948 per recuperar càpsules espaials en la seva reentrada a l’atmosfera. Tot i que es van comercialitzar alguns models, va quedar en l’oblit fins a l’any 1962. Uns anys més tard i tenint com a referència el model de Rogallo, l’australià John Dickenson va construïr un artefacte armat amb una barra transversal i un triangle on se situava el pilot per conduir l’aeronau en vol. I així va néixer l’ala delta amb el nom inicial de “ski wing”.

Definició i estructura

Segons la Federació Aeronàutica Internacional (FAI), una ala delta és un planejador que pot ser transportat, plegat i aterrat únicament amb les cames del pilot. L’enlairament ha de produir-se a peu des d’una muntanya o amb equip mecànic que ho remunti des del terra.

L’ala delta està formada per una estructura rígida en forma triangular envoltada

per la vela. Del tub longitudinal, conegut com a quilla, penja un altre triangle que fa la funció de comandament. El pilot penjat de la quilla queda dins el triangle i, simplement amb el desplaçament del propi pes, maniobra l’aeronau. Agafa velocitat movent el centre de gravetat endavant, la redueix tirant-lo enrere i gira cap a on es desplaça el pes. Les ales tenen petites variacions depenent del nivell del pilot. Les d’iniciació tenen major envergadura i vela, així com rodes en molts casos. A mesura que el pilot té més domini, les ales més avançades tenen major planeig, velocitat i dificultat de maneig. A més de l’ala delta, l’equipació consta d’un arnés, on el pilot va dins, com en un sac penjat de la quilla; el paracaigudes; el casc i la instrumentació de vol: el variòmetre i el GPS, que són més necessaris a mesura que el pilot progressa en el domini del vol.

Com vaig començar a practicar

Tot va començar un mes de maig. Anteriorment havia fet un vol en globus aerostàtic i un salt en paracaigudes. Buscant per internet vaig trobar l’única empresa que fa vols biplaça en ala delta a Catalunya. Com en les experiències prèvies, vaig trucar i reservar data desitjant que les condicions meteorològiques fossin favorables. I també, com en els casos anteriors, la idea era un vol biplaça en què l’únic que cal són ganes de gaudir de l’experiència sense cap mena de preocupació tècnica, ja que el pilot “et vola”. Vaig arribar a la vila d’Àger al migdia, amb ganes de volar i esperant que fos l’hora pactada. Em vaig presentar puntualment a l’oficina amb il·lusió creixent, on vaig conèixer en Joel, el pilot. Tot el material ja estava preparat a la furgoneta i l’ala delta a la baca. Amb una meteorologia dubtosa des de la vall, vam fer el que els pilots experimentats diuen: “fins que no siguem a dalt no sabrem segur si es pot volar o no”. Vint minuts de conducció i vam pujar la serra del Montsec fins a la zona d’enlairament. En Joel va valorar la situació i vaig tenir la sort que es podia volar. Van preparar el material mentre m’ho mirava força encuriosida i vaig seguir les instruccions: posar-me el casc i l’arnés per penjar-nos a l’ala delta. Finalment, amb tot preparat, vaig respondre a la pregunta clau en el moment precís: “Preparada?”, “Sí, preparada”. I vam començar a córrer uns passos fins que els peus es van desenganxar del terra. Vaig tenir sort, ens vam enlairar, enlairar i enlairar… Aquell vol de 34 minuts em va motivar a fer el curs d’ala delta per volar de forma autònoma. I quí fou el pilot, en Joel, es va convertir també en el meu instructor.

El curs de formació

Un dissabte de juny, remant amb caiac pel congost del Montrebei, vaig rebre la primera instrucció d’en Joel: “posa’t en forma, has de començar a córrer.” Córrer? Sí. L’entrenament va començar un parell de mesos abans de l’inici oficial del curs. A mitjans d’octubre, cinc alumnes i jo, novament amb tota la il.lusió, estàvem a punt per iniciar l’aprenentatge. Despertar, esmorzar, carregar les ales d’escola, la resta del material i cap al camp de la T, un camp gran amb molt poca pendent i en forma de T que permet aprofitar el vent quan bufa en diferents direccions. En aquesta fase de la instrucció, importen més les cames de l’alumne que la direcció del vent. Aprendre a muntar l’ala, col·locar-se l’arnés d’escola, el casc, penjar-nos i fer-nos un fart de córrer durant 5 dies amb l’ala de 20 kg, o més, a sobre. Mantenir la línia recta, que l’ala no es decanti, donar-li velocitat corrent i finalment parar-la. Sort que portava les genolleres!

Un cop assimilada la primera fase (amb més o menys destresa) comença la fase anomenada ‘pendent escola’ per fer els primers “vols de pollet”. Progressivament,

la pendent va creixent i aquí ja els peus es desenganxen del terra durant uns segons, com feia Otto Lilienthal amb les seves proves. Sempre amb moltes ganes, aprofitant les vacances per agafar la furgoneta, el material i anar cap on bufi el bon vent per seguir aprenent. Sopelana, Duna de Pilat, Castejón de Sos, entre altres.

Repetint, repetint i repetint, amb el suport dels companys, d’altres voladors veterans i especialment d’en Joel, vaig passar finalment a la tercera fase: el vol d’alçada. Després de de 23 dies d’aprenentatge i molt d’esforç, arribava la meva “suelta”. Quasi un any després del vol biplaça, tornava a estar allà dalt, però aquest cop per volar jo sola. Un instructor a dalt amb mi, expectació per part dels companys, i un altre instructor a l’aterratge. Vaig començar a córrer i novament els peus es van desenganxar del terra. Ara estava sola, suspesa en l’aire, volant com un ocell. Deu minuts fins a l’aterratge en una tarda de primavera amb un vent molt dòcil i tranquil. I, poc a poc, durant els següents mesos vaig seguir fent vols tutelats de baixada en línia recta per seguir aprenent. Després del tretzè vol, en Joel em va dir que ja podia començar a volar sola, sense tutela directa. Un nou pas en el meu aprenentatge. Ara toca seguir volant i aprenent. El camí per recórrer és llarg.

Tot el cel per descobrir

En aquesta situació em trobo actualment. Segueixo aprenent en cada vol, de la meva experiència, de la dels companys novells com jo i de la dels veterans que continuen, igual que en Joel, aconsellant-nos i vigilant-nos. Cada vol amb la seva fase prèvia: carregar l’ala del magatzem, pujar la serra del Montsec parlant amb la resta de voladors, mirant el cel i observant parapents, altres ales i voltors. El ritual per a mi comença a dalt: mirar la mànega que indica la direcció del vent i la intensitat, alegrar-me si està ben encarat, descarregar l’ala i el material. Muntar l’ala seguint la rutina per no oblidar res, revisar-la, posar-me el casc i l’arnés, penjar-me i cap a la vora. Esperar el moment adient i començar a córrer amb decisió i confiança fins que els peus es desenganxen del terra. La màgica ingravidesa novament.

L’essència d’aquest esport és aconseguir mantenir-se tota l’estona que sigui possible en l’aire per dirigir-te on t’interessa, sempre amb la gravetat en contra i sense cap mena de motor.

El rècord mundial de vol es troba actualment en 764 km. L’única manera de fer-ho és aprofitant la direcció del vent i les corrents d’aire de pujada, anomenades ‘tèrmiques’. Hem d’imaginar les tèrmiques com columnes ascendents que, si gires de manera concèntrica et fan pujar, algunes amb un radi més gran i més fàcils d’aprofitar, i d’altres més petites on cal afinar més per centrar-la. Cal anar amb compte amb les contràries, les descendències, de les que cal marxar per no perdre alçada. Una altra variant per pujar o mantenir-se sense perdre alçada és la geografia. En els vessants de les muntanyes el vent impacta i es desvia cap amunt, en una maniobra anomenada ‘dinàmica’. Hi ha, per tant, un flux constant d’aire que t’alça i t’hi pots passar hores volant mentre la velocitat del vent sigui suficient. Per ajudar el pilot a saber si està guanyant o perdent alçada, així com la velocitat amb què ho fa, s’utilitza el variòmetre, amb senyal acústic i visual. Altres aparells, com el GPS, indiquen també la velocitat i direcció del vent, a més de la localització.

Descobrir el cel i començar a volar en tèrmica permet al pilot tenir més llibertat de desplaçament i mantenir-se més temps en vol, augmentar la distància i plantejar altres camps d’aterratge. Sortir de la zona habitual de vol, “sortir del niu”, és un canvi molt substancial, de manera que primer cal dominar molt bé el vol en tèrmica i l’aterratge.

Competició

Després de guanyar destresa i amb molta més pràctica, el següent pas serà la competició. Existeixen diferents proves, com la de major distància recorreguda i temps de permanència en vol, proves de precisió o una combinació d’ambdues. Les proves més freqüents actualment consten d’un recorregut prefixat que cal complir en el menor temps possible. Hi ha diferents punts (valisses) marcats amb coordenades GPS pels quals cal passar i el punt final on cal aterrar, el ‘gol’. Tot el recorregut es coneix abans de començar el vol i s’introdueix en el GPS de cada pilot, això permet saber si el volador ha passat per totes les valisses en ordre i sense perdre’n cap.

D’altra banda, existeixen les proves de precisió en l’aterratge. Són les proves de diana, on hi poden participar també pilots més novells. Cal aterrar en un punt concret marcat en el camp d’aterratge i, evidentment, qui més s’hi apropa guanya. També hi ha proves d’acrobàcies en vol, reservades per a pilots molt experimentats.

Encara que soni a tòpic, en el meu cas és totalment cert: un cop he començat a volar desperta, ja no ho he tornat a fer en somnis, perquè el somni s’ha fet realitat.