3 minute read
Medicina i Catalunya, una mica d’història
L’inici de la Guerra Civil:
Advertisement
Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
La convulsa situació dels primers tres mesos de la Guerra Civil va provocar un important desgavell social. Només a la rereguarda republicana va produir-se l’esgarrifosa xifra, com a mínim, de 8.352 víctimes. Fa pràcticament una dècada, els doctors i historiadors de la medicina Josep Maria
Calbet, Carles Hervàs i Lluís Sala van xifrar que al llarg del conflicte bèl·lic van morir, en diferents circumstàncies, 85 metges.
Davant aquesta tràgica situació alguns metges van veure’s obligats a exiliar-se del país per motius socials, polítics o religiosos per tal d’iniciar una nova vida a nivell personal i professional. En són un exemple aquests tres membres del Sindicat de Metges: l’aleshores president de l’entitat i cirurgià Manuel Corachan Garcia (1881-1942), el professor ajudant de la càtedra de Terapèutica i membre del Partit Conservador Vicenç Carulla i Riera (1895-1971) i l’otorinolaringòleg, fundador del Sindicat i membre d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) Lluís Vila i d’Abadal (1889-1937).
Manuel Corachan va dimitir com a conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya el juliol de 1936 per poder atendre els ferits provinents de la guerra. Tot i ser ideològicament proper a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), va ser perseguit per un grup d’anarquistes que creien que ideològicament era de dretes i ajudava a la gent conservadora a poder sortir del país.
Aquest fet va obligar-lo a exiliar-se a França, on no va poder exercir la medicina perquè la legislació francesa no li va permetre. El maig de 1937 va ser convidat pel govern de Veneçuela per ensenyar medicina en aquest país, on va dirigir l’Instituto de Cirurgía Experimental i fou catedràtic de Tècnica Anatòmica de la Universidad de Caracas. Allà va assabentar-se de la mort del seu fill, el neurocirurgià Manuel Corachan i Llort (19101937), el qual servia a l’exèrcit nacional com a infermer voluntari. El 1940 el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona va condemnar-lo econòmicament, però la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas va concedir-li l’indult econòmic el 1960. El juny de 1941 va retornar a Barcelona per reprendre la seva activitat professional a la seva clínica i a l’Hospital de Sant Pau, on precisament va contraure el tifus exantemàtic que va causar-li la mort el 1942.
Un altre membre del sindicat exiliat va ser Vicenç Carulla, el qual va ser cessat de la Universitat de Barcelona per les autoritats republicanes i rehabilitat per les autoritats franquistes en finalitzar la guerra. Entre el 1939 i el 1941 va ser president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), des d’on va ajudar a atenuar la repressió contra els metges republicans que s’havien quedat al país. El darrer exemple va ser Lluís Vila d’Abadal, el qual va aconseguir, entre d’altres aspectes, unes poques armes que va repartir entre un conjunt de voluntaris partidaris de la República. També va ajudar econòmicament a força sacerdots que es trobaven amagats durant la guerra. Tanmateix, la seva condició de metge va permetre-li viatjar a París amb l’excusa d’adquirir material mèdic. Allà va contactar amb el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943) per recollir diners per ajudar a les famílies exiliades. Aquesta frenètica activitat va perjudicar el seu delicat estat de salut, ja que va provocar-li un atac de cor que va finalitzar amb la seva vida.
Tal com molt bé s’ha estudiat des del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, també van haver més metges que van veure’s obligats a exiliar-se per culpa de la guerra.
La victòria del bàndol nacional va comportar el retorn de la gran majoria dels exiliats del 1936, fet que no significa que fossin partidaris del nou règim. Malauradament, també va comportar l’inici d’una nefasta etapa de la nostra història que va durar trenta-sis anys.
