Entrevista

“Professionalment estàvem preparats, però el més difícil va ser gestionar les emocions”

Julio Pascual (1963), llicenciat en Medicina per la Universidad Complutense de Madrid i especialista en nefrologia, és el director de l’Àrea Assistencial i Mèdica de l’Hospital del Mar, el centre hospitalari que va rebre més víctimes de l’atemptat gihadista del passat 17 d’agost, a La Rambla de Barcelona.

Com i quan s’assabenta de l’atac terrorista a La Rambla de Barcelona?

M’assabento als pocs minuts de l’atemptat, de tornada a casa des de l’hospital. Era a Via Laietana, a dins del cotxe, i em vaig topar amb un desplegament de Mossos d’Esquadra i un embús de trànsit impropi del mes d’agost. De cop i volta, em van començar a entrar trucades al mòbil que no vaig poder atendre, perquè anava conduint. Entre elles, una de la gerent del centre i una altra del cap de guàrdia. Vaig sentir la notícia de l’atac terrorista per la ràdio.

Quina va ser la seva reacció?

Respondre les trucades perdudes. Penses que està passant allò que algunes vegades havies comentat que podia ocórrer, però, en aquell moment, no tenia ni idea de la magnitud dels fets. Vaig arribar a casa, vaig deixar el cotxe al pàrquing i me’n vaig tornar caminant cap a l’hospital. No hi havia cap taxi i tot el perímetre de l’atemptat estava acordonat. Durant el trajecte, vaig estar parlant per telèfon amb els caps de guàrdia, d’Anestèsia i de l’UCI (Unitat de Cures Intensives) de l’hospital, que ja havien estat alertats pel SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) d’un incident amb múltiples víctimes per atropellament a La Rambla.

Se’n recorda de la primera decisió que pren com a responsable de l’àrea assistencial i mèdica de l’Hospital del Mar, el centre hospitalari més proper al lloc de l’atemptat?

Juntament amb el cap de guàrdia, vam activar el protocol d’actuació en cas d’accident o catàstrofe amb múltiples víctimes i vam avisar els especialistes de guàrdia que estaven físicament a l’hospital, així com el personal de Laboratori, del Banc de Sang, de Radiologia i d’Admissions. Es van cancel·lar els quiròfans programats que hi havia aquella tarda, excepte un transplantament renal que estava en marxa i que es va mantenir. Vam deixar preparats cinc quiròfans que podien entrar en funcionament alhora i vam redistribuir el personal d’infermeria i portalliteres, concentrant-lo sobretot a Urgències.

Quina és la seva preocupació principal durant les primeres hores posteriors a l’atemptat?

No saber la magnitud de l’incident. Entre les 17.30 i les 20.00 hores vam rebre la primera onada de pacients, gairebé una vintena, la meitat dels quals en estat molt greu, però no teníem ni idea de si n’arribaria una segona. Amb tot, vam estar treballant amb certa tranquil·litat. Hi va haver una afluència

massiva de professionals que es van anar incorporant al dispositiu. Molts d’ells ja estaven fora de la seva jornada laboral i, fins i tot, alguns de vacances.

Com es van organitzar?

La gent no va tenir horari. Van estar treballant hores i hores, donant-se suport els uns als altres

Va ser difícil gestionar aquesta solidaritat?

Gestionar l’abundància mai és difícil. El que és complicat és gestionar la misèria.

És cert que va haver d’enviar professionals cap a casa, perquè en algun moment hi havia més metges que pacients?

Sí, així va ser. No sabíem quants pacients rebríem o si hi haurien més atemptats o víctimes.

En ple mes d’agost, suposo que l’hospital tenia serveis a mig rendiment i bona part de la plantilla de vacances.

Sí, hi havia molta gent de vacances, però l’activitat no afluixa massa a l’agost, sobretot a Urgències i ingressos convencionals. La població continua emmalaltint. Potser hi ha menys pacients locals, però més turistes. El que sí que disminueix és l’activitat programada de quiròfans.

Les noves urgències de l’hospital recent estrenades van facilitar la resposta sanitària?

Evidentment, amb les noves instal·lacions vam doblar el nombre de metres quadrats disponibles i això va facilitar molt l’operatiu. No sé si el SEM ens hagués derivat tants pacients amb les Urgències antigues. Si ho hagués fet, la situació hauria estat heroica, com en una guerra.

Des de quan el centre disposa d’un protocol d’actuació en cas d’accident o catàstrofe amb múltiples víctimes?

L’hospital treballa des de fa un parell d’anys en un esborrany de protocol ja actiu, a falta de millorar-ne els detalls. És un treball conjunt dirigit pels responsables d’Urgències i de l’UCI.

En què consisteix aquest pla d’emergència?

Fonamentalment, en concentrar els recursos a Urgències, suspendre la programació no imprescindible i activar els serveis necessaris, segons el tipus d’incident.

S’havia fet algun simulacre?

N’havíem fet un de global a nivell de la Regió Sanitària de Barcelona. Al final, però, vam ser capaços de respondre als fets sense grans entrebancs. La col·laboració del SEM va ser importantíssima. També vam estar treballant coordinadament amb el Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) Pere Camps, molt proper a La Rambla, que depèn de l’hospital. Fins allà, s’hi va desplaçar el nostre cap de secció d’Urgències per coordinar l’activitat.

Feia poc que el servei de l’UCI del seu hospital havia organitzat també una jornada sobre com actuar en situacions d’emergència, en què van convidar professionals que van atendre víctimes de l’atemptat a la Sala Bataclan de París.

Sí. Durant el procés d’elaboració del nostre protocol d’emergència hem mantingut diverses reunions amb personal mèdic de París.

Fins quan van tenir activat el pla d’emergència?

Fins a la matinada. Després ens vam mantenir en estat d’alerta. A partir d’aleshores, va adquirir molta rellevància el dispositiu d’informació i recerca de familiars i el treball social que vam fer conjuntament amb la Creu Roja.

En el fons, però, s’està preparat per respondre un fet com aquest?

A nivell professional, sí, perquè és la nostra feina, però el més difícil és la gestió emocional. Com a director del dispositiu, puc assegurar que l’adrenalina et manté actiu durant la primera setmana, però, quan la tensió baixa, apareix la síndrome posttraumàtica. Molts de nosaltres vam passar uns dies difícils. La barreja de satisfacció pel deure complert i de davallada emocional per sentir tota la càrrega que has hagut de gestionar és implacable. Jo he viscut amb un nus a la gola durant setmanes. La sensació de dolor i patiment és molt forta, però la percepció d’haver respost professionalment, de manera contundent i adequada, et compensa, és molt satisfactòria i t’ajuda a tirar endavant.

Entre la plantilla, hi ha hagut alguna baixa laboral per l’estrès viscut?

Que jo sàpiga no, però hi ha hagut molts professionals que han requerit ajuda psicològica.

Tres mesos després de l’atemptat, quina valoració fa del dispositiu activat?

S’ha demostrat que l’hospital està preparat per donar una resposta potent com qualsevol altre centre de la ciutat. Jo crec que les autoritats sanitàries s’han sentit orgulloses de l’Hospital de Mar i així ho hem percebut.

Hi ha algun aspecte del pla d’emergència que es pot millorar?

Hem fet diverses reunions a posteriori i ens hem situat hipotèticament en realitats diferents. Per exemple, si l’atemptat hagués passat tres hores abans, la conjuntura hauria estat més complexa, perquè els quiròfans haurien estat tots ocupats. Això t’ajuda a millorar el dispositiu d’emergència. També hem après que la informació i el treball social amb les víctimes i les seves famílies és molt important. Aquest era un aspecte que no teníem prou treballat i que va ser cabdal per gestionar la crisi.

Vostè ha paït les emocions i la tensió d’aquells dies?

Sí, però encara ara m’emociono quan ho recordo.

Quina lliçó personal n’ha tret d’aquesta experiència?

Que els professionals sanitaris tenim una capacitat de resposta superlativa davant d’aquest tipus de reptes. És la nostra professió, la nostra vocació. Som una professió de servei i hem demostrat que no tenim ni horaris ni límits.

Amb quina imatge es queda d’aquell dia a l’hospital?

Veure com anaven entrant pacients a Urgències, l’un rere l’altre, i com el personal sanitari els anava atenent amb la major tranquil·litat i professionalitat del món. En aquell moment, com a cap del dispositiu, era conscient que no havia de molestar ningú, perquè tot fluïa. Això és un orgull. Estaven a la primera línia de foc, però res els espantava, perquè eren capaços d’assumir-ho. Aquesta gestió tan eficient de les coses em fan sentir molt orgullós de la nostra institució.