Article

L’arrelament de les conductes agressives i les lleis promulgades

Josep M. Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

Arran de la signatura del Tractat de París l’any 1856, en perdre Rússia la guerra de Crimea, Otto von Bismark, considerat el fundador de l’Estat alemany modern, va dir que hi havia dues coses que era millor no saber: com es fan les salsitxes i com es fan les lleis.

Al nostre país, més enllà dels coneguts procediments parlamentaris, sembla indiscutible que algunes lleis amb força mediàtica es fan amb presses i a cop d’actualitat. I una cosa és l’actualitat, una altra la realitat i una altra, molt diferent, són les lleis. La realitat és la materialització de les relacions socials i les lleis, en principi, el conjunt normatiu que ha de regular aquesta realitat, fent-la actualitat. No obstant això, sembla que hi ha la creença que les lleis, com a instruments màgics dotats de poders extraordinaris, són capaces de canviar la realitat. I la realitat, quan es refereix a conductes socials arrelades i fortes, no es canvia amb lleis. El ritme natural de les coses és educar la societat –generalment a través de polítiques públiques adients– perquè, una vegada admeses aquestes conductes, puguem regular-les a través de la llei. Però la nostra realitat no és aquesta, no segueix aquest ritme natural. N’hi ha prou amb un parell d’exemples, malgrat la distància i gravetat que els

“La violència física o verbal ha afectat més del 80% dels metges que treballen a Catalunya”

“La dissuasió només s’aconsegueix amb educació i amb polítiques públiques correctes”

separa: la llei 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere i la llei 1/2015 que reforma l’article 550 del Codi Penal, per tipificar com a atemptats les agressions contra els funcionaris sanitaris en exercici de les seves funcions.

A Espanya, des de la promulgació de la primera llei han mort més de 900 dones –més de 60 a l’any– en mans de la seva parella o ex parella. Actualment, hi ha 600.000 dones que reconeixen ser víctimes de la violència de gènere i al món es calcula que una de cada tres dones és víctima de maltractaments per part de la parella. No cal dir que gairebé sempre la direcció de la violència es dirigeix cap a la dona i els casos contraris són purament anecdòtics.

La primera solució proposada, la que sembla agradar a tothom, és l’augment de les penes i, sobretot, les penes de presó. Ja se sap, amb la llei ja no hi haurà més tragèdies familiars ni agressions als professionals de la sanitat. Però la xacra social que representa la violència contra les dones, amb víctimes mortals i víctimes que viuen una angoixa permanent, no ha minvat malgrat les lleis promulgades, i l’Estat s’ha ocupat poc o gens d’atacar les causes d’aquestes conductes i defensar que no hi ha una sola dona al món que sigui propietat d’un home. Malgrat la duresa de la llei, la violència intrafamiliar, els delictes sexuals i tota classe de violència contra les dones és un fet indubtable. I això és així perquè la realitat és una altra, perquè els homes tendeixen a mantenir les seves conductes independentment de les sancions o de la presó. Poc importa que les penes ja siguin altes. Sempre es reclama més. Com si aquests criminals, que gairebé mai tenen consciència de ser-ho, actuessin en funció de les penes a què poden ser condemnats per llei.

Tot i admetre que ambdós tipus de violència no tenen ni la mateixa extensió social ni molt menys la mateixa gravetat, la xacra de la violència física o verbal no s’atura en l’àmbit familiar i, en el cas dels metges, ha afectat en algun moment més del 80% dels facultatius que treballen a Catalunya. Quan es creuen les dades amb el número de consultes realitzades, trobem que tres de cada quatre agressions tenen lloc a l’Atenció Primària. El menyspreu a la integritat física i moral dels treballadors sanitaris també s’ha intentat protegir penalment, en entendre que els professionals, en el desenvolupament de la nostra funció pública, personifiquem i garantim el dret efectiu a la salut de les persones. Però, igual que en el cas de la violència de gènere, la llei no ha aconseguit aturar les agressions, sinó tot al contrari, han anat augmentant paulatinament durant els últims anys.

El Observatorio Nacional de Agresiones de la Organización Médica Colegial (OMC), en el seu informe de 2016, constata un increment del 148% en el nombre d’agressions. En total 495 casos denunciats, que probablement només són la punta de l’iceberg. El 58% dels afectats són dones, mentre que el 55% del global de les víctimes denuncia que no té cap tipus de suport institucional. També aquí, doncs, hem de denunciar que no s’està actuant contra les causes que permeten aflorar els instints agressius d’una part, petita però significativa, dels individus que formen part de la nostra societat.

Les empreses sanitàries i l’Administració tenen una bona part de responsabilitat en l’augment d’aquest fenomen, en propiciar situacions que disparen l’agressivitat de certs individus, però també a l’hora de prendre mesures dissuasives –vigilants, càmeres, timbres d’alarma– i pal·liatives, com pot ser la formació dels professionals per evitar o minimitzar les conseqüències de l’agressió. Cap o pocs dubtes hi ha que la massificació del nostre sistema sanitari públic, les condicions d’atenció algun cop indignes, la insuficiència de mitjans humans i tecnològics, el temps d’espera per ser visitat, les llistes d’espera quirúrgiques o per a exploracions complementàries, i l’estrès al qual se sotmet els nostres professionals, augmenten la probabilitat que la conducta agressiva tingui una excusa i un detonant per manifestar-se, sense que aquests subjectes se sentin en absolut frenats per les possibles penes condemnatòries.

Això sí, la llei poderosa aplicarà les seves penes, més o menys dures en funció del que consideri cadascú, fins que es produeixi el proper cas, perquè, si alguna cosa resulta evident, és que entre els poders reals de la llei no es troba el dissuasiu. La dissuasió només s’aconsegueix amb educació i amb polítiques públiques correctes que a casa nostra brillen per la seva feblesa.

Definitivament, les lleis haurien de promulgar-se de manera reflexiva, conforme a polítiques públiques i socials coordinades i definides, no a cop de noticiari. No obstant això, i malgrat tot, coincideixo parcialment amb Bismark: prefereixo seguir sense saber com es fan les salsitxes.

“La xacra social que representa la violència contra les dones no ha minvat malgrat les lleis”