Metges Sense Fronteres

“La gent en els camps només tenia un únic objectiu: sobreviure”

Joao Martis, cap de missió de Metges Sense Fronteres (MSF) a Angola.

La intervenció en Dundo s’emmarca en l’estratègia global de MSF a Angola: estar molt atents per a una actuació ràpida en situacions d’emergència. Dundo ha servit per consolidar aquesta estratègia. Les autoritats angoleses van ser les que van cridar a MSF per col·laborar a cobrir les necessitats dels refugiats que arribaven en onades, traumatitzats per la violència a Kasai. Un cop la fase d’emergència ha finalitzat, l’organització mèdic-humanitària ha traspassat les seves operacions per alliberar els recursos i poder fer front a altres emergències, segons explica Joao Martis, cap de missió a Angola.

Quina era la situació dels refugiats quan vau arribar a Dundo?

Quan vam arribar, la situació era molt preocupant. Els refugiats s’estaven concentrant en dues àrees no adequades per cobrir les necessitats de milers de persones. No hi havia latrines, distribució d’aigua, menjar o possibilitat d’accedir a serveis mèdics. La primera onada de refugiats, uns 10.000, eren els més precaris, els que havien fugit de la violència directa de Kasai (República Democràtica del Congo), sense temps per poder endur-se res. Eren els més necessitats. La gent estava molt impressionada i en xoc: molts d’ells havien perdut familiars en episodis de molta violència o durant la fugida havien quedat separats d’ells. Molts nens van arribar sols als camps. Hem de recordar que Kasai havia estat una província tranquil·la durant moltes dècades, la població no estava acostumada a haver de desplaçar-se o a veure l’actuació d’homes armats, no era normal per a ells.

Què és el primer que va fer MSF?

Primer, l’atenció directa a les persones directament afectades: vam atendre a uns quaranta afectats per la violència, amb ferides de matxet o bala i també violència sexual. Els vam acompanyar a l’hospital de Dundo, al qual també vam fer arribar material sanitari del que estaven necessitats. Vam establir dues clíniques en els camps per oferir cures mèdiques bàsiques. Els refugiats van arribar en condicions molt fràgils, física i mentalment. Ens preocupaven els alts nivells de malària, però també les patologies clàssiques en un camp de refugiats: diarrees, infeccions respiratòries, epidèmies. D’aquí rau la nostra insistència per dur a terme la vacunació en massa de la població. Vam protegir als nens davant de sis patologies diferents, el xarampió entre elles. Alhora, controlàvem els nivells de desnutrició, que al principi eren elevadíssims, molt per sobre dels nivells declarats d’emergència i vam decidir obrir un centre terapèutic per als nens desnodrits, l’únic a la zona. També vam actuar amb altres ONG i agències en la posada en marxa de la distribució d’aigua i el sanejament. I vam ampliar les nostres activitats per incidir en la població més vulnerable: els nens fins a quinze anys, les dones embarassades i els lactants. Les operacions quirúrgiques també van ser reforçades pels nostres equips.

Com és la vida ara? Quina és la situació actual?

Al principi la gent al camp només tenia un objectiu: assegurar-se la supervivència, cuidar els seus fills, beure aigua, menjar alguna cosa, dormir sota algun sostre, curar les ferides. A poc a poc, amb l’afluència de més ONG s’han anat desenvolupant més activitats i la gent s’ha buscat la vida fent treballs, hi ha un mercadal... Treballem en el repartiment de mosquiteres, però els nivells d’insectes continuen sent elevats i s’ha de fer més en prevenció, en control del vector. Els episodis de diarrea estan molt controlats, les malalties habituals s’eviten amb les vacunacions i la desnutrició està en uns nivells molt acceptables. És en aquest sentit, després d’una intervenció d’emergència, ara que la situació és més estable (de 2.000 consultes per setmana, hem passat a al voltant de 800) i que hi ha un major nombre d’organitzacions treballant en els dos camps que ens podem plantejar traspassar les nostres activitats i alliberar els nostres recursos per poder fer front a noves emergències que puguin anar sorgint.

Com va ser rebut l’anunci de l’obertura d’un nou camp per reallotjar la població refugiada?

L’anunci de l’obertura d’un nou camp en Lovua va ser en general ben rebut per la població. Cal tenir en compte que, els dos camps en els quals es troben, són àrees designades per a altres activitats que no estan preparades per poder fer assistència i distribuir els materials necessaris per reconstruir la vida. Tampoc són camps que puguin ser ampliats. En Lovua podran construir les seves cases i tornar a conrear, fer una vida una mica més autònoma. Estimem que entre 8.000 i 10.000 persones han tornat a Kasai, però molts dels refugiats veuen impossible tornar, a molts d’ells no els queda res i la situació segueix sent precària a les zones més rurals d’allà.