Reportatge

La postveritat

El Diccionari d’Oxford ha designat com a paraula de l’any 2016 un neologisme amb el qual es tracta d’explicar des de la decisió britànica de deixar la Unió Europea (el Brexit) fins a la victòria de Donald Trump en les eleccions dels Estats Units. La paraula en qüestió és “post-truth” el que en català pot traduir-se com postveritat. Pel que sembla, ara, a més a més del que és cert o fals, mentida o veritat, també hi ha la postveritat.

Segons Oxford, la postveritat és “aquella situació en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a les creences personals”. El concepte intenta reflectir la diferència que hi ha entre el que seria la veritat real del que és la veritat sentida. Una editorial de The Economist ho explica com la “confiança en afirmacions que se senten veritat però no es recolzen en la realitat”.

Així doncs, la postveritat pot ser tant una mentida que s’assumeix com una veritat, com una mentida que se sap que és mentida però que la societat ha transformat en una creença tan forta que es converteix en una veritat, ja que és socialment compartida. El cert és que en la política s’està utilitzant la mentida de manera cada vegada més intensa i amb més poder d’influència que mai. És una tàctica, una manera de relacionar-se amb la societat. Es neguen els fets, es menyspreen les dades i les proves o evidències.

L’èxit d’aquesta forma de relació es deuria al que David Roberts va descriure a la revista nord-americana Grist com un canvi en la manera en què la gent decideix el seu vot: es tria partit, s’adopten els principis d’aquest partit i finalment se seleccionen les dades que sostenen aquestes posicions i es descarta la resta.

La postveritat circula per les xarxes socials gairebé sense filtre, tant que ha posat sobre la taula el paper que, sobretot Facebook, ha tingut en la difusió de notícies falses. No es tracta de punts de vista diferents sobre una situació, sinó de fets falsos que es presenten com a veritables.

Així, Facebook s’ha transformat en el multimèdia més gran i influent del món sense més direcció periodística o línia editorial que la que fixa un algoritme.

Qui genera aquestes notícies falses? Sens dubte que les més trascendents són generades per governs i persones o grups amb interessos econòmics i/o polítics en joc. En la campanya electoral dels Estats Units aquesta generació de notícies falses es va atribuir a l’anomenada “alt-right” (dreta alternativa) i als centenars de “trolls” -un troll és algú que busca provocar intencionadament els usuaris o lectors, creant controvèrsia i induint reaccions predictibles- que infecten les xarxes amb notícies falses que es viralitzen i que fins i tot arrosseguen els mitjans professionals.

Però potser el cas més rellevant sigui el que s’atribueix a Rússia, sigui o no veritat. Un article de Peter Pomerantsev publicat al diari anglès The Guardian afirma que el govern de Vladímir Putin ha portat la metodologia de difondre notícies i imatges falses amb exèrcits de trolls a l’escala d’una guerra d’informació. Fins i tot afirma que hi ha un manual titulat ‘Operacions de guerra psicològica i d’informació: breu enciclopèdia i guia de referència’ que serveix de base perquè els serveis d’intel·ligència i l’exèrcit rus desenvolupin accions de guerra no física. D’aquesta manera haurien actuat a la crisi amb Ucraïna per Crimea (2014) i a Estònia (2007) per provocar un dels majors ciberatacs de què es tenen evidència. S’atribueix als estrategs russos l’afirmació que ja és possible derrotar l’enemic mitjançant una combinació de campanya política, econòmica, tecnològica, ecològica i d’informació. Les guerres del futur, diuen, no es lliuraran en el camp de batalla sinó en la ment de les persones. I desenvolupen un nou concepte tàctic central: el control reflexiu. És a dir, “comunicar-li a un adversari informació preparada especialment per inclinar la seva voluntat a prendre la decisió per defecte que desitja qui posa en marxa l’acció”. El que mai no sabrem del cert és si som davant d’un exemple de postveritat basada en les emocions antirusses o una veritat real.

En qualsevol cas, l’assumpte es planteja en les conferències sobre seguretat internacional on es proposa que el món sigui vist com “un sistema de relats dins d’un paisatge discursiu”. Pomerantsev ho sintetitza dient que “la nova desinformació és barata, burda i instantània: es genera en segons i es bolca a internet. L’objectiu sembla ser menys el d’establir veritats alternatives que el de sembrar confusió sobre l’estatus de la veritat”. Som a l’era de la postveritat, una era guiada per la convicció que imposar un relat guanyador és més important que els fets. La postveritat circula per les xarxes socials gairebé sense filtre, tant que ha posat sobre la taula el paper que, sobretot Facebook, ha tingut en la difusió de notícies falses. No es tracta de punts de vista diferents sobre una situació, sinó de fets falsos que es presenten com a veritables