Anàlisi

Recerca i finançament, una relació complexa

La recerca mèdica necessita molts recursos i en la majoria de casos els resultats són incerts. La inversió pública és limitada, i encara ho és més des de l’inici de la crisi. Els instituts i centres públics d’investigació sovint han de recórrer a fons privats per desenvolupar els seus projectes. I també han de fer-ho els emprenedors de la recerca.

‘METGES’ ha parlat amb un dels instituts d’investigació biomèdica de més prestigi, l’IDIBELL, que compta entre els seus investigadors amb el professor Manel Esteller. I, d’altra banda, amb l’empresa Capital Cell, que ofereix un servei de ‘crowdfunding’ per a projectes de recerca biomèdica.

Anna Martínez Cardús

Investigadora postdoctoral de l’IDIBELL

D’on provenen els fons amb què investigueu a l’IDIBELL? Teniu més pressió si provenen de la iniciativa privada?

La majoria de fons que tenim no vénen de la indústria farmacèutica, la majoria són fons públics, de beques europees o espanyoles, també algunes de la Generalitat, i llavors també tenim finançament privat. Normalment, en el camp de la investigació o en el nostre camp, que és l’acadèmic, no tenim pressió sobre quins resultats s’han d’obtenir o quan s’han d’obtenir. Simplement tenim un deadlines d’entrega. A partir d’aquí, no et pressionen amb resultats ni amb que allò es pugui aplicar. Sí que és veritat que, quan hi ha indústria farmacèutica darrera, són una mica més exigents en el tema de l’aplicació, però en cap moment ens han dit “hem de treure aquests resultats perquè hem de vendre aquest medicament”. Sí que et demanen resultats, però podem treballar al nostre ritme perquè sempre demostrem que estem complint.

Si l’Estat invertís més diners en investigació es podria avançar molt més perquè es podrien fer més assajos clínics?

Un dels problemes més grans que tenim és que l’Estat o Europa, en general, donen diners per investigar -Europa més que l’Estat espanyol- però cada cop s’estan reduint més els fons i hi ha molts problemes per a la contractació de personal, que es retribueix majoritàriament amb fons públics. Els estudis clínics, a nivell públic, no es financen, els paguen les farmacèutiques. No hi ha una estructura clara que financi estudis clínics de forma pública. Les retallades afecten sobretot al personal investigador. Els contractes acostumen a ser temporals, d’un any, i així és molt difícil establir un grup sòlid. Els investigadors marxen quan acaben la tesi o el projecte perquè no troben cap altra sortida. S’hauria de donar més diners a la investigació, però el problema és que no hi ha un benefici ràpid i directe, i en el món en què vivim

això no interessa. El benefici que s’obté en investigació és social, a llarg termini, i de vegades no hi ha benefici perquè no surt allò que estaves cercant. És molt difícil invertir en coses que no tenen un benefici directe i que podrien semblar a “fons perdut”.

Com passa amb els metges, en el camp de la investigació es pot parlar d’una fuga de cervells?

Molt més que en el cas dels metges, molt més. Perquè els metges sí que és veritat que acaben la residència i molts no troben feina, però molts altres sí. En canvi, en el món de la investigació quan la gent acaba la tesi doctoral, pocs es poden quedar perquè gairebé no hi ha beques. Els que marxen, a més, després tenen molts problemes per tornar. Hi ha beques de retorn, sí, però és molt difícil aconseguir-les i formar un grup d’investigació estable. Aleshores, moltes vegades ens preguntem: fem una gran inversió pública a nivell d’ensenyament universitari i tesis doctorals per deixar que els investigadors, que tenen un gran nivell, se’n vagin? Amb molt poques opcions, a més, que es puguin recuperar. S’hauria de buscar una solució, sobretot en aconseguir que hi hagi aquest retorn, perquè també és positiu l’aprenentatge que s’assoleix fora. També calen més ajudes perquè els investigadors que han acabat la tesi es puguin quedar i aportar els seus coneixements aquí.

Quin projecte teniu ara entre mans?

En el programa d’epigenètica de l’IDIBELL hi ha molts grups de treball amb diferents camps d’estudi. En el nostre grup en concret, a la part d’epigenètica del càncer, el nostre objectiu principal és trobar biomarcadors que indiquin quin pacient respondrà millor a un tractament o a un altre, que ens indiquin si un pacient tindrà un bon o mal pronòstic, que ens ajudin a diagnosticar, en definitiva. L’objectiu final és trobar aquestes alteracions perquè després es puguin detectar de forma fàcil en la clínica diària. Que es puguin detectar en mostres que estiguin disponibles en la clínica diària i que es pugui tenir una mostra de sang o de teixit tumoral, fer anàlisis per veure si aquesta alteració hi és o no, i que això ajudi l’oncòleg a decidir quin és el següent pas. En aquest sentit, un dels nostres principals projectes és l’Epicup, desenvolupat conjuntament amb el laboratori Ferrer. Es basa en l’anàlisi d’alt rendiment, un screening, de modificacions epigenètiques en tumors d’origen desconegut. Són tumors en què es troba la metàstasi però no el tumor primari, pel que és molt difícil saber-ne l’origen. Els pacients reben un tractament basat en una quimioteràpia molt general. Aquesta plataforma que hem desenvolupat el que fa és que un tumor d’origen desconegut es pugui analitzar i predir quin és el seu origen a través del seu perfil epigenètic. Tenim un tumor d’origen desconegut, el passem pel test Epicup, que està basat en algoritmes bioinformàtics, i podem dir si aquest tumor prové d’un càncer de pulmó o de colon, per exemple. Això ajuda l’oncòleg a decidir el millor tractament. Ara ja s’ha comercialitzat i el benefici del producte està corroborat perquè ajuda a diagnosticar millor, a més de reduir, en un futur, la despesa sanitària en proves. Aquest és un dels productes amb més sortida. Va començar a nivell acadèmic, al laboratori, i l’hem pogut traslladar a la clínica i a hospitals que ja l’estan utilitzant.

És un gran avenç, sens dubte. Teniu algun altre projecte que pot resultar beneficiós a curt termini?

Tenim moltíssimes línies obertes. Un dels projectes destacables és l’Epipharm, que estem treballant amb beques europees i amb la Fundació La Caixa. A través de l’epigenètica del tumor, volem saber si respondrà millor a un tractament o a un altre. Tenim 100 o 200 agents antineoplàstics o drogues que podem testar i, a través de l’epigenètica, podem saber si un tumor respondrà millor o pitjor a aquells agents. D’aquesta manera, el que pretenem és fer una llista que puguem donar a un oncòleg i dir-li: mira aquest tumor és més sensible a aquesta droga i més resistent a aquesta, a partir d’aquí, tria. Ajudar a trobar la teràpia més adequada des del principi. Ara estem en la fase de testeig animal. El següent pas serà, quan tinguem resultats positius, introduir-ho en el camp de la clínica i fer un estudi a nivell prospectiu amb pacients.

Daniel Oliver

Fundador i director de Capital Cell

A què es dedica Capital Cell?

Intentem que les empreses del sector biomèdic que volen aportar solucions per als pacients o per al mercat farmacèutic trobin el finançament necessari per desenvolupar-les. La recerca bàsica és molt costosa però hi ha més facilitat per accedir als recursos públics, en canvi en la fase d’assaig clínic i desenvolupament del producte no hi és aquesta facilitat. Aleshores, els investigadors, que molts cops s’han hagut de convertir en empresaris, busquen el finançament privat. Però, com l’activitat que volen dur a terme és complexa i no es veu una rendibilitat directa, els fons privats tampoc són molt accessibles. Aquest és el punt on entrem nosaltres. Tenim la capacitat de veure si un projecte biomèdic té potencial i quan veiem que el té, muntem una estructura legal perquè tothom hi pugui invertir. A canvi, oferim un part dels beneficis si el projecte té èxit.

Tots els inversos tenen assegurat el retorn?

No, és una inversió a risc. Són projectes de desenvolupament tecnològic que perquè donin dividends han d’arribar al mercat.

El vostre benefici d’on surt?

Som uns intermediaris tecnològics i legals que ens emportem un petit percentatge del finançament que s’ha aconseguit per al projecte. I com a més coneixem el sector i sabem que és el més rendible que hi ha ara mateix, una part del que cobrem ho fem en accions de les empreses que desenvolupen els projectes biomèdics.

Us poden acusar de fer capitalisme especulador amb temes de salut?

Sí, però és important entendre d’on venim. El fet que associem el capitalisme amb tota mena de perversions és una mica il·lògic perquè en realitat hi ha una cosa molt clara i és que per fer coses es necessiten diners. Els productes que són útils i funcionen, la gent els compra. El fet que els medicaments és comprin és una realitat del mercat que té una certa lògica. El fet que es necessiten diners perquè aquests medicaments existeixin també té una certa lògica. I el fet que els inversors que han posat recursos perquè aquests medicaments arribin al mercat s’emportin beneficis, també té una certa lògica. Cal tenir compte que han arriscat i els ha sortit bé com els hi podia haver sortit malament. Que la lògica de mercat mogui la creació de productes biomèdics té una part negativa, per exemple que un fons d’inversió decideixi apostar per un medicament crònic en comptes d’un que cura perquè el crònic el vendrà tota la vida i el que cura només un cop, ens sembla fatal i és el que està passant. El que nosaltres aportem és un sistema perquè sigui la societat i no els fons d’inversió i les farmacèutiques els que decideixen on es posen els diners.

Amb quin projecte heu aconseguit major finançament?

Estem molt contents per la resposta que ha tingut una proposta d’inversió per desenvolupar un tractament per al càncer pediàtric. En un mes i mig hem aconseguit 600.000 euros. A més, la campanya ha tingut una clara arrel social, de manera que l’investigador ha pogut seguir amb la seva visió inicial de trobar una solució mèdica per als tumors infantils, tot i que la indústria farmacèutica no ho prioritzi per la seva baixa freqüència. Amb tot, no és la campanya més gran que hem fet. Ara en tenim una oberta per a un fàrmac que pot curar l’esclerosi múltiple que segurament superarà el milió d’euros de recaptació.

Quin procediment seguiu un cop us arriba una petició de finançament?

Fem un munt de feina abans de decidir si oferim el projecte als inversors. Fem un estudi científic sobre la viabilitat de la idea, fem un anàlisi de mercat i també analitzem la solidesa de l’empresa que ho vol desenvolupar. Una part la fem amb el nostre propi equip, però en la part científica comptem amb una xarxa de 500 especialistes en diferents camps amb els quals compartim el projecte i els hi demanem una avaluació. El nostre interès és que la pròpia comunitat mèdica, i també els pacients, decideixin quins projectes mereixen la inversió perquè tenen més valor i se’ls hi ha de donar l’oportunitat d’arribar al mercat. A partir d’aquí, quan aprovem un projecte, muntem una estructura legal d’inversió i una plataforma tecnològica perquè tot el procés es pugui fer online. Aquest és el nucli del nostre treball, però també fem comunicació i màrqueting, presentacions a inversors, etc.

A part dels filtres científics, teniu algun filtre ètic?

Sí, tot i que els filtres ètics són molt personals. No ens hem volgut alinear amb el moviment d’inversió amb impacte social perquè les definicions són impossibles. Des del punt de vista ètic, ens posicionem clarament en el cantó del rigor i la seriositat científica, ens mantenim allunyats del que sigui poc demostrable.

Quants projectes gestioneu anualment?

Portem dos anys operant i hem fet 14 projectes, en total hem aconseguit uns 4 milions d’euros en inversions.

Entrevista

“L’epigenètica és clau per al tractament del càncer”

Manel Esteller, director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL)

Què és l’epigenètica?

L’epigenètica és la ciència que estudia totes les modificacions que vénen donades per l’entorn. En les nostres cèl·lules tenim l’ADN, que és el nostre material genètic que heretes del pare i de la mare. Aquest material genètic varia entre la gent, però sempre es composa d’un nucleòtids. Cadascun té una base nitrogenada, que pot ser una adenina, una citosina, una guanina o una timina. Això és el que es va combinant i la combinació d’aquestes bases nitrogenades és el que dóna el codi genètic. L’epigenètica el que fa és modificar aquestes lletres, aquestes bases nitrogenades, de manera que gràcies a la metilació, que és el mecanisme epigenètic més àmpliament conegut, uns gens s’expressen i uns altres no. Totes les cèl·lules del nostre cos que tenen el mateix material genètic expressen gens diferents en funció de l’òrgan en què es trobin. Si estan al fetge, si estan als pulmons, fan que en el teu cos s’expressin gens diferents en diferents parts, però amb el mateix material genètic. Una manera fàcil d’entendre-ho és comparant-ho amb un llibre. Totes les paraules i lletres serien el nostre material genètic, i una de les frases podria ser un gen. Segons com puntuïs aquestes frases, on posis les comes, on posis els punts, la frase pot tenir un significat o un altre. I això és el que fa l’epigenètica, puntuar aquestes frases, posar aquestes comes, aquests punts, i fer que la frase tingui un sentit o un altre, de manera que l’entorn s’expressi en els nostres gens.

El teu camp d’investigació és el que ens pot salvar definitivament del càncer?

Salvar definitivament del càncer és una expressió molt forta. En la meva opinió, potser salvar definitivament no, perquè el càncer és una malaltia molt difícil de controlar, però sí que pot ajudar molt, no ja a prevenir-lo, sinó a poder identificar aquella gent que és més propensa a patir un càncer, o que, un cop el té se’l pugui detectar de forma precoç perquè no es desenvolupi i acabi amb metàstasi, que és el que fa que al final els pacients morin. També ens ha d’ajudar a trobar marcadors que indiquin si un pacient que ja té càncer respondrà bé a un tractament. Poder millorar la qualitat de vida del pacient, allargar-ne la supervivència i, és clar, intentar curar-lo.

Parlem del càncer per raons òbvies, però l’epigenètica també es pot aplicar a altres patologies?

Definitivament, sí. Nosaltres treballem també amb malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer, per exemple, en què també s’estudien els mecanismes epigenètics que l’estan afectant. També estem estudiant la malaltia de Rett, que afecta un percentatge molt baix de nenes que neixen amb aquesta patologia i que són unes alteracions en un gen que està relacionat amb mecanismes epigenètics. Aquestes nenes tenen un retard mental, problemes amb la mobilitat i moren molt jovenetes. Estem fent estudis sobre què està produint aquesta malaltia i intentant trobar teràpies que els hi puguin proporcionar una major longevitat i millor qualitat de vida.

En base als avenços en la investigació, pots aventurar quan el càncer deixarà de ser una malaltia mortal?

És una pregunta difícil que no sabem si té resposta, però a través de la investigació estem fent tot el possible per a arribar a aquest objectiu. Més que pensar en el càncer en general, hauríem de pensar que el que es diu càncer engloba moltes malalties diferents. No és el mateix tenir un càncer de mama que tenir un càncer de pàncrees. Són malalties comparteixen la base: cèl·lules que proliferen sense parar, que es poden estendre i poden fer metàstasi a altres òrgans i acabar-te matant. Però no és el mateix un càncer que es produeix en un lloc que en un altre. N’hi ha, com el càncer de mama, en què tenim molts avenços, sobretot si es diagnostica de forma precoç, i, gràcies a la investigació, s’han trobat moltes alternatives de teràpia. Altres tipus de càncer no estan tan avançats, com pot ser el càncer de pàncrees o els tumors que es diagnostiquen en fases molt avançades, amb presència de metàstasis. Per tant, la genètica i l’epigenètica sí que ajuden, però és de vital importància detectar la malaltia de forma precoç. Com més d’hora puguem diagnosticar-la, més possibilitat hi haurà d’intervenció quirúrgica i d’arribar a la curació. Malgrat els grans avenços en la prevenció i el maneig clínic del càncer, encara queden molts passos a fer perquè, malauradament, les cèl·lules malignes cancerígenes sempre troben el camí per sobreviure, perquè aquest és precisament el seu objectiu.