Metges Sense Fronteres

“Petite Nadó”

Begoña Hermida Val, responsable mèdic del projecte de Metges Sense Fronteres a Shabunda

¿T’imagines quin pot ser el futur d’un nadó que neix en un petit llogaret de la República Democràtica del Congo? ¿I si a més aquest nadó pesa 650 grams en néixer i ho fa en un centre hospitalari on només una font de calor artificial pot ajudar? Però, ¿i si a més la seva mare, que és VIH positiva, l’abandona per anar a una chambre de prière (o cases d’oració, un dels recursos habituals de la població local per curar problemes de salut) on van a buscar la solució a la seva malaltia de la mà d’un curandero o xarlatà que és com en diuen per aquí?

Com cada dues setmanes, durant més de nou mesos de missió en el projecte de Shabunda, em desplaço a Matili, on donem suport al centre hospitalari de la localitat. A la meva arribada, la responsable d’activitats de les infermeres em diu que vol presentar-me el cas d’una “Petite Nadó”, de dos dies de vida i amb un pes que no arriba als 700 grams.

La seva mare, abatuda pel VIH i la desnutrició, l’ha abandonat. Ha decidit anar a una chambre de prière per resoldre els seus problemes a través de l’oració. Ara, ens cal alimentar-la, mantenir la seva temperatura corporal i protegir-la de l’ambient al que s’ha hagut d’exposar bruscament vuit setmanes abans del previst.

La nostra “Petite Nadó”, que encara no té nom, estava sota la cura de la seva àvia, qui, al contrari que la seva filla, havia decidit fer tot el possible perquè sobrevisqués. Les infermeres de la recentment reorganitzada unitat de neonatologia, acostumades a l’arribada de casos tan difícils com aquest i a veure morir uns sis nounats per mes, no mostraven una gran esperança. Posem el nostre major afany per motivar-les i fer-los veure que si junts ens bolquem en les cures de la petita, aquesta tindrà un halo d’esperança. Quines cures haurem de donar-li? Alimentació artificial, davant la impossibilitat de la lactància, conservació d’una temperatura adequada, les cures diaris del cordó umbilical i de la pell en general assegurant les normes d’higiene per així evitar les infeccions i complicacions, com la síndrome d’insuficiència respiratòria, que podrien portar-la a la mort.

Una altra tècnica molt recomanada per a la cura dels prematurs de menys de dos quilograms és l’anomenat ‹mètode cangur›, que es caracteritza per la lactància exclusiva i més freqüent, i el contacte pell-pell entre la mare i el nadó per reforçar així el duo mare-fill. Desafortunadament, com et pots beneficiar d’això si la teva mare no està amb tu?

Per a sorpresa de tot l’equip, després de dues setmanes hospitalitzada, “Petite Nadó” i el seu minúscul cos seguien lluitant dia rere dia per sobreviure: el seu tòrax es movia amb força i a gran velocitat per poder assegurar l’entrada d’aire en els seus diminuts i immadurs pulmons.

A la reunió mèdica matinal, l’equip de guàrdia informa cada dia de l’evolució del seu pes, que a poc a poc augmenta i està ja en 700 grams. Tot l’equip es mostra feliç i la seva àvia plena d’esperança. La mare segueix sense aparèixer.

Alhora, en el meu cap ronda una gran qüestió: què serà millor per a ella, sobreviure o no fer-ho? Tenint en compte que el baix pes en néixer contribueix del 60% al 80% de les morts neonatals i que en més del 20% dels supervivents romanen seqüeles irrecuperables, no trobo una resposta a la meva pregunta. Passen els dies, me n’he d’anar de Matili, i passo a visitar-la una última vegada. En veure-la, amb els seus 710 grams i els seus 17 dies de vida, em ve a la ment la resposta a la qüestió que em sotjava: viure seria meravellós, si algú l’ajudés a fer-ho. Si la seva família volgués lluitar per ella; si tingués accés a l’alimentació, a cures bàsiques de salut, a educació, a habitatge, a una feina, en definitiva, a qualsevol d’aquests drets bàsics que només gaudeix un petit extracte de la població mundial. També vaig pensar que seria encara més meravellós si el govern del seu desestructurat país fes polítiques perquè ella i els altres 65 milions d’habitants tinguessin l’oportunitat d’una vida digna.

Contra tot pronòstic, gràcies a les seves ganes de viure, a l’atenció que els equips mèdics de Metges Sense Fronteres i del Ministeri de Salut brinden i amb l’únic amor de la seva anciana àvia, “Petite Nadó” segueix lluitant per tirar endavant. M’acomiado amb un sentiment amarg, però, al seu torn, amb l’esperança que el seu diminut cos segueixi creixent.

Bahati njema, dogo rafiki! (En swahili: bona sort, amigueta)

Metges Sense Fronteres (MSF) treballa a la República Democràtica del Congo des de 1981. En l’actualitat, al voltant de 3.000 congolesos i 200 empleats internacionals treballen conjuntament per facilitar serveis mèdics a la població a través de 20 programes repartits per tot el país.