Entrevista

“La politització de la sanitat és el gran problema que tenim”

Entrevista a Miquel Vilardell i Tarrés (1946). Catedràtic de Medicina Interna a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat president de les societats catalana i espanyola de medicina interna i del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Coordinador del grup de treball que va elaborar el conegut com a ‘Informe Vilardell’ sobre la sostenibilitat del sistema sanitari català. Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalunya i president del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST) del Govern de la Generalitat.

L’any passat, amb 70 anys, va deixar la medicina pública. Com es veu el sector des de la segona línia? Té més llibertat per opinar?

Jo he tingut llibertat sempre, perquè sempre he procurat ser jo mateix. No he tingut mai por. Tots els càrrecs que he tingut han estat per via d’oposicions o per elecció democràtica. Conquerir aquests càrrecs per mi mateix, sense dependre de ningú, m’ha donat fortalesa. El que he vist en la meva experiència en grans institucions sanitàries del sistema públic és que la sanitat és un petit gresol de la vida política. Pensaments i ideologies diferents, convivència complicada, dificultats per arribar a consensos, ambicions personals... i ho segueixo veient de la mateixa manera. La sanitat està polititzada perquè és molt important per als interessos electorals dels polítics, no hi volen perdre el control. Compten amb l’opinió d’experts quan ho necessiten, però no la volen deixar en les seves mans.

És possible canviar-ho?

És molt difícil. No s’ha aconseguit gairebé enlloc. Sóc pessimista en aquest sentit. Es pot aconseguir l’autonomia de gestió clínica, l’elecció de les direccions mèdiques per part dels mateixos professionals. Preservar el nucli de la gestió clínica és molt important per tenir independència.

Col·legis professionals, sindicats, societats científiques... es veuen condicionats també per les seves relacions de poder?

Hi ha dos agents implicats en l’atenció sanitària: els polítics, que disposen del pressupost i defineixen la política sanitària i el model de gestió, i les organitzacions sanitàries que apliquen aquestes polítiques. La manera d’influir en aquestes organitzacions és per la via de les eleccions. Quan s’escullen les direccions dels col·legis o dels sindicats, els polítics intenten introduir-hi elements seus. I aquí novament ens trobem amb la politització. És el gran problema del sistema, el segrest polític de la sanitat.

Quan l’abril de 2011 vostè es va posicionar en contra de les retallades, va ser un moment difícil? Va rebre moltes pressions?

Va ser un moment molt difícil. En aquell moment era president del COMB i del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST) que depenia directament del president de la Generalitat. Era la primera vegada que a Catalunya hi havia un consell assessor independent i es va notar que no teníem cultura en aquest tipus d’òrgans. No es va entendre la crítica objectiva i desinteressada perquè es creu si formes part d’un organisme que assessora el president és perquè ets de la seva mateixa corda política i no és així, en el meu cas no ho era. He assessorat tothom que m’ho ha demanat. El meu discurs no ha canviat al llarg de 40 anys. No tinc cap necessitat de quedar bé amb ningú, només amb els pacients que atenc i amb els estudiants que ensenyo. Aquest és el meu únic compromís, la resta, m’és ben igual, tant si agrada com si no. Mai he anat a buscar cap càrrec, sempre m’han vingut a buscar ells a mi. Les crítiques i opinions negatives que hi van haver no em van afectar.

El COMB ha perdut sintonia amb la conselleria des que la governa ERC?

De vegades, els frecs més intensos es produeixen quan es comparteix ideologia o posicions polítiques. El president del col·legi ha de defensar el col·legiat per sobre de qualsevol altra cosa i si l’Administració vol fer una cosa que hi va en contra, tant és el color que tingui, has de sortir a defensar el col·legiat.

La decisió de no renovar els contractes d’activitat a empreses privades amb ànim de lucre sembla que no va agradar.

Però això ja hi era al programa electoral de Junts pel Sí. El COMB el que va dir

és que abans de prendre la decisió es preguntés a tots els agents als quals afecta aquesta qüestió. Els professionals, l’empresa afectada i els ciutadans. No diguis faré això si abans no estàs convençut que ho podràs fer. Un cop ho has valorat, explica-ho i fes-ho amb transparència. Així és com es va manifestar el COMB. Aquest és un tema molt sensible a Catalunya perquè és la gran diferència entre l’esquerra, el centredreta i la dreta: el model sanitari català. El gran problema, allò que falla, és la transparència.

Què s’ha de fer per ser més transparent?

Controlar que els recursos públics no vagin a les butxaques de ningú. Que si hi ha beneficis es destinin a inversió o com a matalàs per cobrir pèrdues futures. Que els alts càrrecs i gerents no cobrin sous desproporcionats. Que la contractació sigui transparent. Que s’apliqui la llei d’incompatibilitats. A mi la titularitat m’importa poc si hi ha transparència.

En quin escenari queda la sanitat amb els pressupostos d’aquest any?

Milloren però no en la quantitat suficient per revertir les retallades. A més, tampoc n’hi ha prou amb la reversió de les retallades. El sistema és deficient prèviament. Des d’un punt de vista tecnològic, de cartera de serveis -que s’ha de revisar-, d’infraestructures, de salari dels professionals. Si no hi ha diners, l’obligació dels polítics és buscar-los, i, si no els troben, han de repartir bé els que tenen. Han de prioritzar. I només hi ha dues coses a prioritzar: salut i educació. Potser s’han de tancar altres coses, potser els recursos d’altres conselleries s’han de reduir. L’altra forma d’aconseguir recursos és per la via de l’increment de la pressió fiscal o el copagament de serveis. Són decisions i mesures que tenen al seu abast, el que passa és que tenen un cost polític immens i no s’atreveixen a prendre-les.

Com veu la polèmica de la saturació dels serveis d’urgències?

Quan vaig entrar al Vall d’Hebron, fa 46 anys, a Urgències ja hi havia cues. El problema és multifactorial. Hi ha hagut un canvi demogràfic molt important i no tenim un xarxa sociosanitària desenvolupada, amb llits de subaguts i unitats d’urgències dins dels mateixos centres sociosanitaris, que pugui atendre els pacients d’edat avançada que no necessiten recursos complicats ni alta tecnologia.

Això vol dir que els llits hospitalaris actuals són suficients?

Amb una xarxa sociosanitària potent i amb porta d’entrada pròpia, probablement sí, perquè els grans hospitals universitaris haurien de fer només els tractaments d’alta tecnologia, les malalties complexes, etc. També s’hauria de potenciar molt més l’atenció primària. Tenim uns metges de família molt bons, però els hem de dotar millor i els hem de donar més capacitats.

Què pensa del nou Cercle de Salut?

Estructures transversals, insisteixo, transversals, per a la reflexió i la crítica sempre són benvingudes. Ara bé, si es polititza, novament l’hem vessada. Necessàriament ha de ser apolítica i plural.

Els informes que puguin elaborar, com el que vostè mateix va coordinar (Informe Vilardell), serveixen per a

alguna cosa? Almenys serveixen com a crida a la reflexió. El meu informe seria vàlid avui i quan va sortir es va dir que era molt senzill. Com més gent participi en aquests estudis, millor. De tota ideologia, perquè això és el que enriqueix. Tothom que estigui interessat en la sanitat ha de participar en aquests òrgans per garantir la pluralitat.

El conseller Antoni Comín ha reactivat el Consell de la Professió Mèdica. Confia en la seva utilitat?

És un altre òrgan de reflexió i, com he dit, això és sempre positiu. Si la voluntat és que sigui executiu i vinculant, s’ha de crear com a tal. La participació dels professionals s’ha de fer pas a pas. Comencem per l’elecció democràtica dels directors d’hospitals, per exemple.

Aquest és un dels aspectes que podria regular el conveni mèdic.

Per descomptat. Sempre l’hem demanat i mai hem pogut tenir-lo. Se’ns acusa de corporativistes, els sindicats de classe s’hi oposen... i això genera molta por als polítics per si els comporta algun tipus de cost electoral. Ara també és el moment de revisar la llei d’ordenació sanitària, analitzar els punts forts i febles del nostre model. Això també s’ha de fer.

La col·laboració públicoprivada és positiva?

Aquí el problema que hi ha hagut és que s’ha confós la concertació pública amb la sanitat privada. Privat vol dir capital privat i benefici privat. En el sector públic només pot entrar-hi com a complementarietat, per exemple en alta tecnologia. El sistema públic té problemes per invertir en segons quina tecnologia i el privat l’ajuda, amb transparència. A mi em sembla bé. El prototip de la col·laboració publicoprivada el trobem en la recerca, en les spin-off sanitàries, sempre amb contractes i objectius molt ben definits. No hi veig cap problema.

I en el camp de l’assistència?

És molt diferent. Tenim un sistema públic molt eficient que s’ha de dotar correctament. I per altra banda hi ha un sistema privat. Són dos circuïts diferenciats que es complementen però que cadascú fa el seu camí.

En quina situació es troba el procés jurídic del cas Traiber en què va ser imputat?

Em van imputar perquè volien parlar amb mi com a president del COMB. En tot el sumari només hi ha una menció al meu nom on s’explica que en un paper van trobar escrit “hablar con Vilardell por la comisión deontològica”, i la Guàrdia Civil hi afegia: “la palabra Vilardell y deontològica, hace suponer que es Miquel Vilardell del colegio de médicos”. No en tinc ni idea, no sóc traumatòleg i no he intervingut mai en cap compra de material. Però vaig ser titllat de corrupte, vaig ser l’únic metge que va sortir a les televisions, com si jo posés pròtesis, quan no sabia ni de què m’estaven parlant. Quan vaig anar a declarar, als 100 periodistes que hi eren només els interessava el doctor Vilardell. Vaig haver de llegir: “el presidente del consejor asesor de Mas, el máximo corrupto de la sanidad catalana”. Una gran injustícia, però és el món en què vivim. De tot això, m’ha salvat el meu prestigi personal, que qui em coneix sap que mai he participat en res semblant al que se m’acusa.