Editorial

La sanitat i el seu finançament s’han convertit en un dels temes de discussió més recurrents. En un mon ràpidament canviant, el domini actual en el pensament econòmic global del corrent neoconservador reviscut durant els anys 80 per Margaret Tatcher i Ronald Reagan, ha posat el seu focus d’atenció en un nínxol de negoci que fins ara a Europa s’havia preservat de l’especulació i de l’ànim de lucre. Aquest nínxol està basat en un “invent” exclusivament europeu, força aliè al pensament anglosaxó del mèrit personal i que cadascú, segons la seva vàlua i esforç, ha de facilitar a altres allò que no han estat capaços d’aconseguir per si mateixos. Aquest “invent” no és altre que l’estat del benestar, que en la seva concepció més àmplia abasta, no tan sols la sanitat i l’educació, sinó també les pensions, les llars d’infants, l’ajuda a la dependència, l’habitatge social i altres conceptes que ajuden a una redistribució de la renda mitjançant impostos. Així, l’estat és l’encarregat de dirigir aquest flux monetari vers la població en general, però en especial cap als més necessitats.

Si ens centrem en la sanitat, és fàcil veure el poderós atractiu que representa per al capital especulador l’entrada en aquest negoci. Segons les dades d’Eurostat, el PIB de l’Europa dels 28 l’any 2014 era de 13.921 bilions d’euros, és a dir, unes 14 vegades el PIB espanyol. Tenint en compte que a la UE la mitjana de la despesa pública en salut sobre el PIB està al voltant del 7.5%, estem parlant d’una despesa anual d’aproximadament un bilió d’euros, l’equivalent al PIB de l’Estat espanyol de tot un any.

Si ens atenem a les dades publicades sobre fons especulatius que inverteixen en sanitat als EUA i altres països sense estat del benestar desenvolupat, sabem que el retorn anual que s’espera oscil·la entre el 10% i el 20% de la inversió realitzada. Inclús si ens fixem en Europa fa poques setmanes que Fresenius Hèlios, la major multinacional europea proveïdora de sanitat privada amb ànim de lucre, comunicava que els beneficis de la companyia durant el 2016 eren del 12% de la seva inversió i que la previsió de beneficis per al 2017 oscil·lava entre el 17% i el 20%, tenint en compte la incorporació de QuironSalud a la seva xarxa de centres sanitaris.

A Europa, aquesta inversió es fa des de l’esfera pública, sense ànim de lucre, i qualsevol millora en la gestió que generi estalvi recau en la millora o en la sostenibilitat del sistema. Però en un hipotètic canvi de rols cada cop més cobejat, aquesta inversió que ara és pública podria passar a ser privada i l’actual bilió d’euros invertit en salut podria generar entre 100.000 i 200.00 milions de benefici anual que podrien passar a mans privades en forma de rendiment de la inversió.

Aquest és l’immens pastís que la sanitat europea amaga sota l’estat del benestar. ¿No és temptador per a les elits financeres provocar i facilitar que es qüestioni públicament la sostenibilitat del sistema públic i es faci pensar que només la gestió privada, el copagament i les mútues de salut ens poden evitar caure en el col·lapse? Si a aquest immens pastís hi afegim el de les pensions públiques i l’educació, l’orgia de centenars de milers de milions anuals de benefici fa irresistible la temptació de destruir l’actual sistema social per passar a recollir els diners a cabassos.

El finançament sanitari