5 minute read
Reportatge
Una pediatra a Etiòpia
Dolors Canadell, afiliada a Metges de Catalunya, coopera en una clínica pediàtrica etíop, enmig de la desnutrició i la pobresa extrema
Advertisement
“Moltes vegades trobo que la meva feina és més útil en països com Etiòpia que no pas aquí, on els pediatres estem infrautilitzats”. Aquesta és la reflexió pausada de la pediatra del Centre d’Atenció Primària (CAP) Barberà del Vallès (Barcelona), Dolors Canadell, afiliada a Metges de Catalunya (MC) i apassionada per la cooperació sanitària que, des de 1995, destina part de les seves vacances a participar en projectes de desenvolupament de la salut arreu del món. Mauritània, Camerun, Burkina Faso, Togo, Uganda o Perú han estat algunes de les seves destinacions. La darrera, Etiòpia, concretament la localitat de Meki, a 130 quilòmetres de la capital Addis Abeba.
L’any 2016 contacta amb la Fundación Pablo Horstmann i decideix anar a col·laborar durant tres setmanes a la clínica pediàtrica que aquesta ONG té oberta a Etiòpia des de fa cinc anys. Inicialment només era un dispensari, però ara s’ha convertit en el centre de referència per a l’ingrés de nens malnodrits de tota la regió. Anualment atén més de 20.000 pacients que lluiten per sobreviure en un dels quinze països més pobres del món i en el segon més poblat del continent africà, segons les últimes dades de l’Informe sobre Desenvolupament Humà (IDH) de les Nacions Unides corresponents a l’any 2015.
“La pobresa i la misèria extrema porten de la mà la malaltia i, sovint, has de fer el cor fort davant els nens que t’arriben a la consulta, perquè si no t’enfonses”, explica Canadell amb la veu entretallada. “El més dramàtic és que molts d’ells moren per malalties evitables que es podrien prevenir com la malària, la diarrea, la pneumònia o les afeccions relacionades amb l’embaràs o el part. No són malalties congènites ni malformacions, sinó que són malalties provocades per la falta d’aliments, d’aigua potable i de salubritat”. A Etiòpia, la taxa de mortalitat infantil en lactants és de 44,4 per cada 1.000 infants nascuts vius, mentre que en nens menors de cinc anys és de 64,4 (a l’Estat espanyol, aquests percentatges són del 3,6 i 4,2, respectivament). La batalla per la salut és difícil i les condicions en què es mou el país africà no hi ajuden gens. Vuit de cada 10 etíops viuen de l’agricultura i al voltant d’un 85% dels cultius depenen de l’aigua de la pluja que no arriba. Actualment, l’anomenada Banya d’Àfrica, la zona nord-oriental del continent, pateix la seva pitjor sequera de les darreres dècades.
Però la fam no depèn només de les condicions meteorològiques, sinó que és multifactorial. Canadell reconeix que, en ocasions, s’ha sentit “molt impotent”, ja que ha tingut la impressió que els cooperants s’interessen més pel benestar de les persones que no pas les autoritats locals d’aquests països subdesenvolupats. “La meva ajuda és molt puntual. Puc assistir un nen en la seva malaltia, però el que no podré fer és canviar el seu entorn. Quan torni a casa seva, aquest infant tindrà menjar? Podrà anar a l’escola? Em fa molta ràbia veure que ni des d’allà ni des d’aquí, a través dels organismes internacionals, no es fa el que es podria fer”, lamenta.
No obstant això, se sent més útil a Etiòpia que a Catalunya. “Aquí em sento molt infrautilitzada. Els motius de la
demanda pediàtrica que ens arriba als CAP són, en molts casos, força banals i, a més, l’empresa no ens facilita les eines suficients per ampliar la nostra capacitat resolutiva. Fins ara, tampoc se’ns ha permès sortir de la consulta per fer atenció comunitària. En canvi, a Etiòpia, la majoria d’intervencions que fas amb els pacients són útils, poden salvar una vida”.
A la clínica pediàtrica de Meki, la jornada comença de ben matí amb la visita dels pacients ingressats, la majoria amb una desnutrició greu. Després és el torn de les consultes externes, on es fa imprescindible la presència d’un traductor que, a la vegada, fa funcions d’infermer. Algunes mares, amb les seves criatures malaltes, caminen hores per poder arribar al centre. A la sala d’espera, el personal sanitari s’encarrega de fer la recepció i el cribratge de cada cas amb un sistema peculiar: dona una targeta vermella (urgent), groga o verda a la mare, en funció de l’estat del seu infant o del motiu de la consulta. Les visites es perllonguen fins a mitja tarda, per donar pas a la redacció de les històries clíniques i a l’estudi dels casos visitats. La resta del dia sempre hi ha un pediatre localitzable per a urgències. “Tornes als orígens de la medicina” relata Canadell. “Has de ser molt intuïtiu i fer servir la teva experiència, perquè allà tens molt poques eines diagnòstiques i pocs medicaments on triar. En certa manera, fa que hagis de donar el màxim com a professional per orientar el pacient, tenint en compte el seu entorn”.
Ara bé, l’assistència no és l’única funció del cooperant sanitari. La formació del personal local és transcendental per mantenir actius els projectes endegats per les organitzacions solidàries. “En aquests països hi ha pocs professionals de la salut i la majoria es concentren en els hospitals [de les capitals]. Així que la formació en l’àmbit local és bàsica per apropar l’assistència sanitària a les zones més aïllades”, assenyala. Aquesta formació es complementa amb la figura de l’agent de salut comunitari que s’encarrega de detectar els casos de malnutrició o els primers senyals d’alarma de determinades malalties entre la població infantil de les aldees. Queda molta feina per fer i moltes vides per salvar. Canadell té clar que tornarà a Meki, però no sap quan. Li agrada la cooperació. Diu que se sentiria “molt insatisfeta”, si no pogués fer-ne. Per a ella és una necessitat i també una vàlvula d’escapament. “Ja tinc una edat i penso que l’experiència, el teu saber, s’ha de compartir amb altre gent. És la manera de progressar”, afirma. No obstant, tot té una contrapartida. “Sempre torno a casa amb una certa tristor de veure com encara hi ha gent que viu situacions dramàtiques i està mancada del més elemental. No podem deixar d’implicar-nos-hi!”.
