METGES DE CATALUNYA
| 10
Recerca i finançament, una relació complexa La recerca mèdica necessita molts recursos i en la majoria de casos els resultats són incerts. La inversió pública és limitada, i encara ho és més des de l’inici de la crisi. Els instituts i centres públics d’investigació sovint han de recórrer a fons privats per desenvolupar els seus projectes. I també han de fer-ho els emprenedors de la recerca. ‘METGES’ ha parlat amb un dels instituts d’investigació biomèdica de més prestigi, l’IDIBELL, que compta entre els seus investigadors amb el professor Manel Esteller. I, d’altra banda, amb l’empresa Capital Cell, que ofereix un servei de ‘crowdfunding’ per a projectes de recerca biomèdica.
Anna Martínez Cardús Investigadora postdoctoral de l’IDIBELL D’on provenen els fons amb què investigueu a l’IDIBELL? Teniu més pressió si provenen de la iniciativa privada?
Si l’Estat invertís més diners en investigació es podria avançar molt més perquè es podrien fer més assajos clínics?
La majoria de fons que tenim no vénen de la indústria farmacèutica, la majoria són fons públics, de beques europees o espanyoles, també algunes de la Generalitat, i llavors també tenim finançament privat. Normalment, en el camp de la investigació o en el nostre camp, que és l’acadèmic, no tenim pressió sobre quins resultats s’han d’obtenir o quan s’han d’obtenir. Simplement tenim un deadlines d’entrega. A partir d’aquí, no et pressionen amb resultats ni amb que allò es pugui aplicar. Sí que és veritat que, quan hi ha indústria farmacèutica darrera, són una mica més exigents en el tema de l’aplicació, però en cap moment ens han dit “hem de treure aquests resultats perquè hem de vendre aquest medicament”. Sí que et demanen resultats, però podem treballar al nostre ritme perquè sempre demostrem que estem complint.
Un dels problemes més grans que tenim és que l’Estat o Europa, en general, donen diners per investigar -Europa més que l’Estat espanyolperò cada cop s’estan reduint més els fons i hi ha molts problemes per a la contractació de personal, que es retribueix majoritàriament amb fons públics. Els estudis clínics, a nivell públic, no es financen, els paguen les farmacèutiques. No hi ha una estructura clara que financi estudis clínics de forma pública. Les retallades afecten sobretot al personal investigador. Els contractes acostumen a ser temporals, d’un any, i així és molt difícil establir un grup sòlid. Els investigadors marxen quan acaben la tesi o el projecte perquè no troben cap altra sortida. S’hauria de donar més diners a la investigació, però el problema és que no hi ha un benefici ràpid i directe, i en el món en què vivim
