Cataluña Medicos nº7 marzo 2017

L a r e v i s ta d e l s i n d i c at

Núm. 7 MARÇ 2017 SEGONA ÈPOCA

Anàlisi

Recerca i finançament

Entrevista

Miquel Vilardell

Reportatge

Una pediatra a Etiòpia

METGES DE CATALUNYA

|2

Sumari 05 Editorial

El finançament sanitari 06 Reportatge

La postveritat 08 Entrevista

Miquel Vilardell

8 Entrevista

14 Perfil

Joaquim Barraquer

Vilardell: “La politització de la sanitat és el gran problema que tenim”

16 Reportatge

Una pediatra a Etiòpia

Anàlisi

10

Anàlisi Recerca i finançament, una relació complexa

18

Metges Sense Fronteres “Petite Nadó”

Recerca i finançament, una relació complexa

19

Espai jurídic Recertificació i validació periòdica dels metges

Reportatge

20

Medicina i Catalunya, una mica d’història Hermenegild Puig i Sais: el metge

21

Hem dit MC a la premsa

23

Humor gràfic per Napi

24

MC Magazine El tramvia a Barcelona

10

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

08013 Barcelona

Coordinació: Elisa de Frutos

Tel. 93 265 11 77

D.L.: B 11121-2015

info@metgesdecatalunya.cat

Producció Editorial:

Metges de Catalunya

wwww.metgesdecataluya.cat

Una pediatra a Etiòpia

16

5|

METGES DE CATALUNYA

Editorial

L

a sanitat i el seu finançament s’han convertit en un dels temes de discussió més recurrents. En un mon ràpidament canviant, el domini actual en el pensament econòmic global del corrent neoconservador reviscut durant

els anys 80 per Margaret Tatcher i Ronald Reagan, ha posat el seu focus d’aten-

ció en un nínxol de negoci que fins ara a Europa s’havia preservat de l’especulació i de l’ànim de lucre. Aquest nínxol està basat en un “invent” exclusivament europeu, força aliè al pensament anglosaxó del mèrit personal i que cadascú, segons la seva vàlua i esforç, ha de facilitar a altres allò que no han estat capaços d’aconseguir per si mateixos. Aquest “invent” no és altre que l’estat del benestar, que en la seva concepció més àmplia abasta, no tan sols la sanitat i l’educació, sinó també les pensions, les llars d’infants, l’ajuda a la dependència, l’habitatge social i altres conceptes que ajuden a una redistribució de la renda mitjançant impostos. Així, l’estat és l’encarregat de dirigir aquest flux monetari vers la població en general, però en especial cap als més necessitats.

Si ens centrem en la sanitat, és fàcil veure el poderós atractiu que representa per al capital especulador l’entrada en aquest negoci. Segons les dades d’Eurostat, el PIB de l’Europa dels 28 l’any 2014 era de 13.921 bilions d’euros, és a dir, unes 14 vegades el PIB espanyol. Tenint en compte que a la UE la mitjana de la despesa pública en salut sobre el PIB està al voltant del 7.5%, estem parlant d’una despesa anual d’aproximadament un bilió d’euros, l’equivalent al PIB de l’Estat espanyol de tot un any.

Si ens atenem a les dades publicades sobre fons especulatius que inverteixen en sanitat als EUA i altres països sense estat del benestar desenvolupat, sabem que el retorn anual que s’espera oscil·la entre el 10% i el 20% de la inversió realitzada. Inclús si ens fixem en Europa fa poques setmanes que Fresenius Hèlios, la major multinacional europea proveïdora de sanitat privada amb ànim de lucre, comunicava que els beneficis de la companyia durant el 2016 eren del 12% de la seva inversió i que la previsió de beneficis per al 2017 oscil·lava entre el 17% i el 20%, tenint en compte la incorporació de QuironSalud a la seva xarxa de centres sanitaris.

A Europa, aquesta inversió es fa des de l’esfera pública, sense ànim de lucre, i qualsevol millora en la gestió que generi estalvi recau en la millora o en la sostenibilitat del sistema. Però en un hipotètic canvi de rols cada cop més cobejat, aquesta inversió que ara és pública podria passar a ser privada i l’actual bilió d’euros invertit en salut podria generar entre 100.000 i 200.00 milions de benefici anual que podrien passar a mans privades en forma de rendiment de la inversió.

Aquest és l’immens pastís que la sanitat europea amaga sota l’estat del benestar. ¿No és temptador per a les elits financeres provocar i facilitar que es qüestioni públicament la sostenibilitat del sistema públic i es faci pensar que només la gestió privada, el copagament i les mútues de salut ens poden evitar caure en el col·lapse? Si a aquest immens pastís hi afegim el de les pensions públiques i l’educació, l’orgia de centenars de milers de milions anuals de benefici fa irresistible la temptació de destruir l’actual sistema social per passar a recollir els diners a cabassos.

El finançament sanitari

METGES DE CATALUNYA

|6

La postveritat El Diccionari d’Oxford ha designat com a paraula de l’any 2016 un neologisme amb el qual es tracta d’explicar des de la decisió britànica de deixar la Unió Europea (el Brexit) fins a la victòria de Donald Trump en les eleccions dels Estats Units. La paraula en qüestió és “post-truth” el que en català pot traduir-se com postveritat. Pel que sembla, ara, a més a més del que és cert o fals, mentida o veritat, també hi ha la postveritat.

S

egons Oxford, la postveritat és “aquella situació en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a les creences personals”. El concepte intenta reflectir la diferència que hi ha entre el que seria la veritat real del que és la veritat sentida.

Una editorial de The Economist ho explica com la “confiança en afirmacions que se senten veritat però no es recolzen en la realitat”.

veritat, com una mentida que se sap que és mentida però que la societat ha transformat en una creença tan forta que es converteix en una veritat, ja que és socialment compartida. El cert és que en la política s’està utilitzant la mentida de manera cada vegada més intensa i amb més poder d’influència que mai. És una tàctica, una manera de relacionar-se amb la societat. Es neguen els fets, es menyspreen les dades i les proves o evidències.

Així doncs, la postveritat pot ser tant una mentida que s’assumeix com una

L’èxit d’aquesta forma de relació es deuria al que David Roberts va descriure a

la revista nord-americana Grist com un canvi en la manera en què la gent decideix el seu vot: es tria partit, s’adopten els principis d’aquest partit i finalment se seleccionen les dades que sostenen aquestes posicions i es descarta la resta.

La postveritat circula per les xarxes socials gairebé sense filtre, tant que ha posat sobre la taula el paper que, sobretot Facebook, ha tingut en la difusió de notícies falses. No es tracta de punts de vista diferents sobre una situació, sinó de fets falsos que es presenten com a veritables.

7|

METGES DE CATALUNYA

Així, Facebook s’ha transformat en el multimèdia més gran i influent del món sense més direcció periodística o línia editorial que la que fixa un algoritme.

Qui genera aquestes notícies falses?

Sens dubte que les més trascendents són generades per governs i persones o grups amb interessos econòmics i/o polítics en joc. En la campanya electoral dels Estats Units aquesta generació de notícies falses es va atribuir a l’anomenada “alt-right” (dreta alternativa) i als centenars de “trolls” -un troll és algú que busca provocar intencionadament els usuaris o lectors, creant controvèrsia i induint reaccions predictibles- que infecten les xarxes amb notícies falses que es viralitzen i que fins i tot arrosseguen els mitjans professionals.

Però potser el cas més rellevant sigui el que s’atribueix a Rússia, sigui o no veritat. Un article de Peter Pomerantsev publicat al diari anglès The Guardian afirma que el govern de Vladímir Putin ha portat la metodologia de difondre notícies i imatges falses amb exèrcits de trolls a l’escala d’una guerra d’informació. Fins i tot afirma que hi ha un manual titulat ‘Operacions de guerra psicològica i d’informació: breu enciclopèdia i guia de referència’ que serveix de base perquè els serveis d’intel·ligència i l’exèrcit rus desenvolupin accions de guerra no física. D’aquesta manera haurien actuat a la crisi amb Ucraïna per Crimea (2014) i a Estònia (2007) per provocar un dels majors ciberatacs de què es tenen evidència. S’atribueix als estrategs russos l’afirmació que ja és possible derrotar l’enemic mitjançant una combinació de campanya política, econòmica, tecnològica, ecològica i

d’informació. Les guerres del futur, diuen, no es lliuraran en el camp de batalla sinó en la ment de les persones.

I desenvolupen un nou concepte tàctic central: el control reflexiu. És a dir, “comunicar-li a un adversari informació preparada especialment per inclinar la seva voluntat a prendre la decisió per defecte que desitja qui posa en marxa l’acció”. El que mai no sabrem del cert és si som davant d’un exemple de postveritat basada en les emocions antirusses o una veritat real.

En qualsevol cas, l’assumpte es planteja en les conferències sobre seguretat internacional on es proposa que el món sigui vist com “un sistema de relats dins d’un paisatge discursiu”. Pomerantsev ho sintetitza dient que “la nova desinformació és barata, burda i instantània: es genera en segons i es bolca a internet. L’objectiu sembla ser menys el d’establir veritats alternatives que el de sembrar confusió sobre l’estatus de la veritat”. Som a l’era de la postveritat, una era guiada per la convicció que imposar un relat guanyador és més important que els fets.

La postveritat circula per les xarxes socials gairebé sense filtre, tant que ha posat sobre la taula el paper que, sobretot Facebook, ha tingut en la difusió de notícies falses.

No es tracta de punts de vista diferents sobre una situació, sinó de fets falsos que es presenten com a veritables

METGES DE CATALUNYA

|8

Entrevista

“La politització de la sanitat és el gran problema que tenim” Entrevista a Miquel Vilardell i Tarrés (1946). Catedràtic de Medicina Interna a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat president de les societats catalana i espanyola de medicina interna i del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Coordinador del grup de treball que va elaborar el conegut com a ‘Informe Vilardell’ sobre la sostenibilitat del sistema sanitari català. Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalunya i president del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST) del Govern de la Generalitat. És possible canviar-ho? És molt difícil. No s’ha aconseguit gairebé enlloc. Sóc pessimista en aquest sentit. Es pot aconseguir l’autonomia de gestió clínica, l’elecció de les direccions mèdiques per part dels mateixos professionals. Preservar el nucli de la gestió clínica és molt important per tenir independència.

L’any passat, amb 70 anys, va deixar la medicina pública. Com es veu el sector des de la segona línia? Té més llibertat per opinar?

Jo he tingut llibertat sempre, perquè sempre he procurat ser jo mateix. No he tingut mai por. Tots els càrrecs que he tingut han estat per via d’oposicions o per elecció democràtica. Conquerir aquests càrrecs per mi mateix, sense dependre de ningú, m’ha donat fortalesa.

El que he vist en la meva experiència en grans institucions sanitàries del sistema públic és que la sanitat és un petit gresol de la vida política. Pensaments i ideologies diferents, convivència complicada, dificultats per arribar a consensos, ambicions personals... i ho segueixo veient de la mateixa manera. La sanitat està polititzada perquè és molt important per als interessos electorals dels polítics, no hi volen perdre el control.

Compten amb l’opinió d’experts quan ho necessiten, però no la volen deixar en les seves mans.

Col·legis professionals, sindicats, societats científiques... es veuen condicionats també per les seves relacions de poder?

Hi ha dos agents implicats en l’atenció sanitària: els polítics, que disposen del pressupost i defineixen la política sanitària i el model de gestió, i les organitzacions sanitàries que apliquen aquestes polítiques. La manera d’influir en aquestes organitzacions és per la via de les eleccions. Quan s’escullen les direccions dels col·legis o dels sindicats, els polítics intenten introduir-hi elements seus. I aquí novament ens trobem amb la politització. És el gran problema del sistema, el segrest polític de la sanitat.

Quan l’abril de 2011 vostè es va posicionar en contra de les retallades, va ser un moment difícil? Va rebre moltes pressions?

Va ser un moment molt difícil. En aquell moment era president del COMB i del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST) que depenia directament del president

de la Generalitat. Era la primera vegada que a Catalunya hi havia un consell assessor independent i es va notar que no teníem cultura en aquest tipus d’òrgans.

No es va entendre la crítica objectiva i desinteressada perquè es creu si formes part d’un organisme que assessora el president és perquè ets de la seva mateixa corda política i no és així, en el meu cas no ho era. He assessorat tothom que m’ho ha demanat. El meu discurs no ha canviat al llarg de 40 anys. No tinc cap necessitat de quedar bé amb ningú, només amb els pacients que atenc i amb els estudiants que ensenyo. Aquest és el meu únic compromís, la resta, m’és ben igual, tant si agrada com si no. Mai he anat a buscar cap càrrec, sempre m’han vingut a buscar ells a mi. Les crítiques i opinions negatives que hi van haver no em van afectar.

El COMB ha perdut sintonia amb la conselleria des que la governa ERC? De vegades, els frecs més intensos es produeixen quan es comparteix ideologia o posicions polítiques. El president del col·legi ha de defensar el col·legiat per sobre de qualsevol altra cosa i si l’Administració vol fer una cosa que hi va en contra, tant és el color que tingui, has de sortir a defensar el col·legiat.

La decisió de no renovar els contractes d’activitat a empreses privades amb ànim de lucre sembla que no va agradar.

Però això ja hi era al programa electoral de Junts pel Sí. El COMB el que va dir

9| és que abans de prendre la decisió es preguntés a tots els agents als quals afecta aquesta qüestió. Els professionals, l’empresa afectada i els ciutadans.

No diguis faré això si abans no estàs convençut que ho podràs fer. Un cop ho has valorat, explica-ho i fes-ho amb transparència. Així és com es va manifestar el COMB. Aquest és un tema molt sensible a Catalunya perquè és la gran diferència entre l’esquerra, el centredreta i la dreta: el model sanitari català.

El gran problema, allò que falla, és la transparència.

Què s’ha de fer per ser més transparent?

Controlar que els recursos públics no vagin a les butxaques de ningú. Que si hi ha beneficis es destinin a inversió o com a matalàs per cobrir pèrdues futures. Que els alts càrrecs i gerents no cobrin sous desproporcionats. Que la contractació sigui transparent. Que s’apliqui la llei d’incompatibilitats. A mi la titularitat m’importa poc si hi ha transparència.

En quin escenari queda la sanitat amb els pressupostos d’aquest any?

Milloren però no en la quantitat suficient per revertir les retallades. A més, tampoc n’hi ha prou amb la reversió de les retallades. El sistema és deficient prèviament. Des d’un punt de vista tecnològic, de cartera de serveis -que s’ha de revisar-, d’infraestructures, de salari dels professionals. Si no hi ha diners, l’obligació dels polítics és buscar-los, i, si no els troben, han de repartir bé els que tenen. Han de prioritzar. I només hi ha dues coses a prioritzar: salut i educació.

Potser s’han de tancar altres coses, potser els recursos d’altres conselleries s’han de reduir. L’altra forma d’aconseguir recursos és per la via de l’increment de la pressió fiscal o el copagament de serveis. Són decisions i mesures que tenen al seu abast, el que passa és que tenen un cost polític immens i no s’atreveixen a prendre-les.

Com veu la polèmica de la saturació dels serveis d’urgències?

Quan vaig entrar al Vall d’Hebron, fa 46 anys, a Urgències ja hi havia cues. El problema és multifactorial. Hi ha hagut un canvi demogràfic molt important i no tenim un xarxa sociosanitària desenvolupada, amb llits de subaguts i

unitats d’urgències dins dels mateixos centres sociosanitaris, que pugui atendre els pacients d’edat avançada que no necessiten recursos complicats ni alta tecnologia.

Això vol dir que els llits hospitalaris actuals són suficients?

Amb una xarxa sociosanitària potent i amb porta d’entrada pròpia, probablement sí, perquè els grans hospitals universitaris haurien de fer només els tractaments d’alta tecnologia, les malalties complexes, etc. També s’hauria de potenciar molt més l’atenció primària. Tenim uns metges de família molt bons, però els hem de dotar millor i els hem de donar més capacitats.

Què pensa del nou Cercle de Salut?

Estructures transversals, insisteixo, transversals, per a la reflexió i la crítica sempre són benvingudes. Ara bé, si es polititza, novament l’hem vessada.

Necessàriament ha de ser apolítica i plural.

Els informes que puguin elaborar, com el que vostè mateix va coordinar (Informe Vilardell), serveixen per a alguna cosa?

Almenys serveixen com a crida a la reflexió. El meu informe seria vàlid avui i quan va sortir es va dir que era molt senzill. Com més gent participi en aquests estudis, millor. De tota ideologia, perquè això és el que enriqueix. Tothom que estigui interessat en la sanitat ha de participar en aquests òrgans per garantir la pluralitat.

El conseller Antoni Comín ha reactivat el Consell de la Professió Mèdica.

Confia en la seva utilitat? És un altre òrgan de reflexió i, com he dit, això és sempre positiu. Si la voluntat és que sigui executiu i vinculant, s’ha de crear com a tal. La participació dels professionals s’ha de fer pas a pas.

Comencem per l’elecció democràtica dels directors d’hospitals, per exemple.

Aquest és un dels aspectes que podria regular el conveni mèdic.

Per descomptat. Sempre l’hem demanat i mai hem pogut tenir-lo. Se’ns acusa de corporativistes, els sindicats de classe s’hi oposen... i això genera molta por als polítics per si els comporta algun tipus de

METGES DE CATALUNYA

cost electoral. Ara també és el moment de revisar la llei d’ordenació sanitària, analitzar els punts forts i febles del nostre model. Això també s’ha de fer.

La col·laboració públicoprivada és positiva?

Aquí el problema que hi ha hagut és que s’ha confós la concertació pública amb la sanitat privada. Privat vol dir capital privat i benefici privat. En el sector públic només pot entrar-hi com a complementarietat, per exemple en alta tecnologia. El sistema públic té problemes per invertir en segons quina tecnologia i el privat l’ajuda, amb transparència. A mi em sembla bé. El prototip de la col·laboració publicoprivada el trobem en la recerca, en les spin-off sanitàries, sempre amb contractes i objectius molt ben definits.

No hi veig cap problema.

I en el camp de l’assistència? És molt diferent. Tenim un sistema públic molt eficient que s’ha de dotar correctament. I per altra banda hi ha un sistema privat. Són dos circuïts diferenciats que es complementen però que cadascú fa el seu camí.

En quina situació es troba el procés jurídic del cas Traiber en què va ser imputat?

Em van imputar perquè volien parlar amb mi com a president del COMB. En tot el sumari només hi ha una menció al meu nom on s’explica que en un paper van trobar escrit “hablar con Vilardell por la comisión deontològica”, i la Guàrdia Civil hi afegia: “la palabra Vilardell y deontològica, hace suponer que es Miquel Vilardell del colegio de médicos”. No en tinc ni idea, no sóc traumatòleg i no he intervingut mai en cap compra de material. Però vaig ser titllat de corrupte, vaig ser l’únic metge que va sortir a les televisions, com si jo posés pròtesis, quan no sabia ni de què m’estaven parlant. Quan vaig anar a declarar, als 100 periodistes que hi eren només els interessava el doctor Vilardell.

Vaig haver de llegir: “el presidente del consejor asesor de Mas, el máximo corrupto de la sanidad catalana”. Una gran injustícia, però és el món en què vivim. De tot això, m’ha salvat el meu prestigi personal, que qui em coneix sap que mai he participat en res semblant al que se m’acusa.

METGES DE CATALUNYA

| 10

Recerca i finançament, una relació complexa La recerca mèdica necessita molts recursos i en la majoria de casos els resultats són incerts. La inversió pública és limitada, i encara ho és més des de l’inici de la crisi. Els instituts i centres públics d’investigació sovint han de recórrer a fons privats per desenvolupar els seus projectes. I també han de fer-ho els emprenedors de la recerca.

‘METGES’ ha parlat amb un dels instituts d’investigació biomèdica de més prestigi, l’IDIBELL, que compta entre els seus investigadors amb el professor Manel Esteller. I, d’altra banda, amb l’empresa Capital Cell, que ofereix un servei de ‘crowdfunding’ per a projectes de recerca biomèdica.

Anna Martínez Cardús Investigadora postdoctoral de l’IDIBELL D’on provenen els fons amb què investigueu a l’IDIBELL? Teniu més pressió si provenen de la iniciativa privada?

Si l’Estat invertís més diners en investigació es podria avançar molt més perquè es podrien fer més assajos clínics?

La majoria de fons que tenim no vénen de la indústria farmacèutica, la majoria són fons públics, de beques europees o espanyoles, també algunes de la Generalitat, i llavors també tenim finançament privat. Normalment, en el camp de la investigació o en el nostre camp, que és l’acadèmic, no tenim pressió sobre quins resultats s’han d’obtenir o quan s’han d’obtenir. Simplement tenim un deadlines d’entrega. A partir d’aquí, no et pressionen amb resultats ni amb que allò es pugui aplicar. Sí que és veritat que, quan hi ha indústria farmacèutica darrera, són una mica més exigents en el tema de l’aplicació, però en cap moment ens han dit “hem de treure aquests resultats perquè hem de vendre aquest medicament”. Sí que et demanen resultats, però podem treballar al nostre ritme perquè sempre demostrem que estem complint.

Un dels problemes més grans que tenim és que l’Estat o Europa, en general, donen diners per investigar -Europa més que l’Estat espanyolperò cada cop s’estan reduint més els fons i hi ha molts problemes per a la contractació de personal, que es retribueix majoritàriament amb fons públics. Els estudis clínics, a nivell públic, no es financen, els paguen les farmacèutiques. No hi ha una estructura clara que financi estudis clínics de forma pública. Les retallades afecten sobretot al personal investigador. Els contractes acostumen a ser temporals, d’un any, i així és molt difícil establir un grup sòlid.

Els investigadors marxen quan acaben la tesi o el projecte perquè no troben cap altra sortida. S’hauria de donar més diners a la investigació, però el problema és que no hi ha un benefici ràpid i directe, i en el món en què vivim

11 | això no interessa. El benefici que s’obté en investigació és social, a llarg termini, i de vegades no hi ha benefici perquè no surt allò que estaves cercant. És molt difícil invertir en coses que no tenen un benefici directe i que podrien semblar a “fons perdut”.

Com passa amb els metges, en el camp de la investigació es pot parlar d’una fuga de cervells?

Molt més que en el cas dels metges, molt més. Perquè els metges sí que és veritat que acaben la residència i molts no troben feina, però molts altres sí. En canvi, en el món de la investigació quan la gent acaba la tesi doctoral, pocs es poden quedar perquè gairebé no hi ha beques. Els que marxen, a més, després tenen molts problemes per tornar. Hi ha beques de retorn, sí, però és molt difícil aconseguir-les i formar un grup d’investigació estable. Aleshores, moltes vegades ens preguntem: fem una gran inversió pública a nivell d’ensenyament universitari i tesis doctorals per deixar que els investigadors, que tenen un gran nivell, se’n vagin? Amb molt poques opcions, a més, que es puguin recuperar. S’hauria de buscar una solució, sobretot en aconseguir que hi hagi aquest retorn, perquè també és positiu l’aprenentatge que s’assoleix fora. També calen més ajudes perquè els investigadors que han acabat la tesi es puguin quedar i aportar els seus coneixements aquí.

Quin projecte teniu ara entre mans?

En el programa d’epigenètica de l’IDIBELL hi ha molts grups de treball amb diferents camps d’estudi.

En el nostre grup en concret, a la part d’epigenètica del càncer, el nostre objectiu principal és trobar biomarcadors que indiquin quin pacient respondrà millor a un tractament o a un altre, que ens indiquin si un pacient tindrà un bon o mal pronòstic, que ens ajudin a diagnosticar, en definitiva. L’objectiu final és trobar aquestes alteracions perquè després es puguin detectar de forma fàcil en la clínica diària. Que es puguin detectar en mostres que estiguin disponibles en la clínica diària i que es pugui tenir una mostra de sang o de teixit tumoral, fer anàlisis per veure

si aquesta alteració hi és o no, i que això ajudi l’oncòleg a decidir quin és el següent pas. En aquest sentit, un dels nostres principals projectes és l’Epicup, desenvolupat conjuntament amb el laboratori Ferrer. Es basa en l’anàlisi d’alt rendiment, un screening, de modificacions epigenètiques en tumors d’origen desconegut. Són tumors en què es troba la metàstasi però no el tumor primari, pel que és molt difícil saber-ne l’origen. Els pacients reben un tractament basat en una quimioteràpia molt general. Aquesta plataforma que hem desenvolupat el que fa és que un tumor d’origen desconegut es pugui analitzar i predir quin és el seu origen a través del seu perfil epigenètic.

Tenim un tumor d’origen desconegut, el passem pel test Epicup, que està basat en algoritmes bioinformàtics, i podem dir si aquest tumor prové d’un càncer de pulmó o de colon, per exemple. Això ajuda l’oncòleg a decidir el millor tractament. Ara ja s’ha comercialitzat i el benefici del producte està corroborat perquè ajuda a diagnosticar millor, a més de reduir, en un futur, la despesa sanitària en proves.

Aquest és un dels productes amb més

METGES DE CATALUNYA

sortida. Va començar a nivell acadèmic, al laboratori, i l’hem pogut traslladar a la clínica i a hospitals que ja l’estan utilitzant. És un gran avenç, sens dubte. Teniu algun altre projecte que pot resultar beneficiós a curt termini?

Tenim moltíssimes línies obertes. Un dels projectes destacables és l’Epipharm, que estem treballant amb beques europees i amb la Fundació La Caixa. A través de l’epigenètica del tumor, volem saber si respondrà millor a un tractament o a un altre. Tenim 100 o 200 agents antineoplàstics o drogues que podem testar i, a través de l’epigenètica, podem saber si un tumor respondrà millor o pitjor a aquells agents. D’aquesta manera, el que pretenem és fer una llista que puguem donar a un oncòleg i dir-li: mira aquest tumor és més sensible a aquesta droga i més resistent a aquesta, a partir d’aquí, tria. Ajudar a trobar la teràpia més adequada des del principi.

Ara estem en la fase de testeig animal. El següent pas serà, quan tinguem resultats positius, introduir-ho en el camp de la clínica i fer un estudi a nivell prospectiu amb pacients.

METGES DE CATALUNYA

| 12

Daniel Oliver Fundador i director de Capital Cell 600.000 euros. A més, la campanya ha tingut una clara arrel social, de manera que l’investigador ha pogut seguir amb la seva visió inicial de trobar una solució mèdica per als tumors infantils, tot i que la indústria farmacèutica no ho prioritzi per la seva baixa freqüència. Amb tot, no és la campanya més gran que hem fet. Ara en tenim una oberta per a un fàrmac que pot curar l’esclerosi múltiple que segurament superarà el milió d’euros de recaptació.

Quin procediment seguiu un cop us arriba una petició de finançament?

A què es dedica Capital Cell?

Intentem que les empreses del sector biomèdic que volen aportar solucions per als pacients o per al mercat farmacèutic trobin el finançament necessari per desenvolupar-les. La recerca bàsica és molt costosa però hi ha més facilitat per accedir als recursos públics, en canvi en la fase d’assaig clínic i desenvolupament del producte no hi és aquesta facilitat.

Aleshores, els investigadors, que molts cops s’han hagut de convertir en empresaris, busquen el finançament privat. Però, com l’activitat que volen dur a terme és complexa i no es veu una rendibilitat directa, els fons privats tampoc són molt accessibles. Aquest és el punt on entrem nosaltres. Tenim la capacitat de veure si un projecte biomèdic té potencial i quan veiem que el té, muntem una estructura legal perquè tothom hi pugui invertir. A canvi, oferim un part dels beneficis si el projecte té èxit.

Tots els inversos tenen assegurat el retorn?

No, és una inversió a risc. Són projectes de desenvolupament tecnològic que perquè donin dividends han d’arribar al mercat.

El vostre benefici d’on surt?

Som uns intermediaris tecnològics i legals que ens emportem un petit percentatge del finançament que s’ha aconseguit per al projecte. I com a més coneixem el sector i sabem que és el més rendible que hi ha ara mateix, una part del que cobrem ho fem en accions de les empreses que desenvolupen els projectes biomèdics.

Us poden acusar de fer capitalisme especulador amb temes de salut?

Sí, però és important entendre d’on venim. El fet que associem el capitalisme amb tota mena de perversions és una mica il·lògic perquè en realitat hi ha una cosa molt clara i és que per fer coses es necessiten diners. Els productes que són útils i funcionen, la gent els compra. El fet que els medicaments és comprin és una realitat del mercat que té una certa lògica. El fet que es necessiten diners perquè aquests medicaments existeixin també té una certa lògica. I el fet que els inversors que han posat recursos perquè aquests medicaments arribin al mercat s’emportin beneficis, també té una certa lògica. Cal tenir compte que han arriscat i els ha sortit bé com els hi podia haver sortit malament. Que la lògica de mercat mogui la creació de productes biomèdics té una part negativa, per exemple que un fons d’inversió decideixi apostar per un medicament crònic en comptes d’un que cura perquè el crònic el vendrà tota la vida i el que cura només un cop, ens sembla fatal i és el que està passant. El que nosaltres aportem és un sistema perquè sigui la societat i no els fons d’inversió i les farmacèutiques els que decideixen on es posen els diners.

Amb quin projecte heu aconseguit major finançament?

Estem molt contents per la resposta que ha tingut una proposta d’inversió per desenvolupar un tractament per al càncer pediàtric. En un mes i mig hem aconseguit

Fem un munt de feina abans de decidir si oferim el projecte als inversors. Fem un estudi científic sobre la viabilitat de la idea, fem un anàlisi de mercat i també analitzem la solidesa de l’empresa que ho vol desenvolupar. Una part la fem amb el nostre propi equip, però en la part científica comptem amb una xarxa de 500 especialistes en diferents camps amb els quals compartim el projecte i els hi demanem una avaluació. El nostre interès és que la pròpia comunitat mèdica, i també els pacients, decideixin quins projectes mereixen la inversió perquè tenen més valor i se’ls hi ha de donar l’oportunitat d’arribar al mercat. A partir d’aquí, quan aprovem un projecte, muntem una estructura legal d’inversió i una plataforma tecnològica perquè tot el procés es pugui fer online. Aquest és el nucli del nostre treball, però també fem comunicació i màrqueting, presentacions a inversors, etc.

A part dels filtres científics, teniu algun filtre ètic?

Sí, tot i que els filtres ètics són molt personals. No ens hem volgut alinear amb el moviment d’inversió amb impacte social perquè les definicions són impossibles. Des del punt de vista ètic, ens posicionem clarament en el cantó del rigor i la seriositat científica, ens mantenim allunyats del que sigui poc demostrable.

Quants projectes gestioneu anualment?

Portem dos anys operant i hem fet 14 projectes, en total hem aconseguit uns 4 milions d’euros en inversions.

13 |

METGES DE CATALUNYA

Entrevista “L’epigenètica és clau per al tractament del càncer” Manel Esteller, director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) frases podria ser un gen. Segons com puntuïs aquestes frases, on posis les comes, on posis els punts, la frase pot tenir un significat o un altre. I això és el que fa l’epigenètica, puntuar aquestes frases, posar aquestes comes, aquests punts, i fer que la frase tingui un sentit o un altre, de manera que l’entorn s’expressi en els nostres gens.

El teu camp d’investigació és el que ens pot salvar definitivament del càncer?

Què és l’epigenètica?

L’epigenètica és la ciència que estudia totes les modificacions que vénen donades per l’entorn. En les nostres cèl·lules tenim l’ADN, que és el nostre material genètic que heretes del pare i de la mare. Aquest material genètic varia entre la gent, però sempre es composa d’un nucleòtids. Cadascun té una base nitrogenada, que pot ser una adenina, una citosina, una guanina o una timina. Això és el que es va combinant i la combinació d’aquestes bases nitrogenades és el que dóna el codi genètic. L’epigenètica el que fa és modificar aquestes lletres, aquestes bases nitrogenades, de manera que gràcies a la metilació, que és el mecanisme epigenètic més àmpliament conegut, uns gens s’expressen i uns altres no. Totes les cèl·lules del nostre cos que tenen el mateix material genètic expressen gens diferents en funció de l’òrgan en què es trobin. Si estan al fetge, si estan als pulmons, fan que en el teu cos s’expressin gens diferents en diferents parts, però amb el mateix material genètic. Una manera fàcil d’entendre-ho és comparant-ho amb un llibre. Totes les paraules i lletres serien el nostre material genètic, i una de les

Salvar definitivament del càncer és una expressió molt forta. En la meva opinió, potser salvar definitivament no, perquè el càncer és una malaltia molt difícil de controlar, però sí que pot ajudar molt, no ja a prevenir-lo, sinó a poder identificar aquella gent que és més propensa a patir un càncer, o que, un cop el té se’l pugui detectar de forma precoç perquè no es desenvolupi i acabi amb metàstasi, que és el que fa que al final els pacients morin. També ens ha d’ajudar a trobar marcadors que indiquin si un pacient que ja té càncer respondrà bé a un tractament. Poder millorar la qualitat de vida del pacient, allargar-ne la supervivència i, és clar, intentar curar-lo.

Parlem del càncer per raons òbvies, però l’epigenètica també es pot aplicar a altres patologies?

Definitivament, sí. Nosaltres treballem també amb malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer, per exemple, en què també s’estudien els mecanismes epigenètics que l’estan afectant. També estem estudiant la malaltia de Rett, que afecta un percentatge molt baix de nenes que neixen amb aquesta patologia i que són unes alteracions en un gen que està relacionat amb mecanismes epigenètics.

Aquestes nenes tenen un retard mental, problemes amb la mobilitat i moren

molt jovenetes. Estem fent estudis sobre què està produint aquesta malaltia i intentant trobar teràpies que els hi puguin proporcionar una major longevitat i millor qualitat de vida.

En base als avenços en la investigació, pots aventurar quan el càncer deixarà de ser una malaltia mortal? És una pregunta difícil que no sabem si té resposta, però a través de la investigació estem fent tot el possible per a arribar a aquest objectiu. Més que pensar en el càncer en general, hauríem de pensar que el que es diu càncer engloba moltes malalties diferents. No és el mateix tenir un càncer de mama que tenir un càncer de pàncrees. Són malalties comparteixen la base: cèl·lules que proliferen sense parar, que es poden estendre i poden fer metàstasi a altres òrgans i acabar-te matant. Però no és el mateix un càncer que es produeix en un lloc que en un altre. N’hi ha, com el càncer de mama, en què tenim molts avenços, sobretot si es diagnostica de forma precoç, i, gràcies a la investigació, s’han trobat moltes alternatives de teràpia. Altres tipus de càncer no estan tan avançats, com pot ser el càncer de pàncrees o els tumors que es diagnostiquen en fases molt avançades, amb presència de metàstasis. Per tant, la genètica i l’epigenètica sí que ajuden, però és de vital importància detectar la malaltia de forma precoç. Com més d’hora puguem diagnosticar-la, més possibilitat hi haurà d’intervenció quirúrgica i d’arribar a la curació. Malgrat els grans avenços en la prevenció i el maneig clínic del càncer, encara queden molts passos a fer perquè, malauradament, les cèl·lules malignes cancerígenes sempre troben el camí per sobreviure, perquè aquest és precisament el seu objectiu.

METGES DE CATALUNYA

| 14

Perfil

Joaquim Barraquer i Moner (1927-2016) Nascut a Barcelona el 26 de gener de 1927, és la tercera generació d’una prolífera saga d’oftalmòlegs catalans. El seu avi, Antoni Barraquer, va ser el primer catedràtic d’Oftalmologia de la Universitat de Barcelona

Joaquim Barraquer i Moner ha estat un dels oftalmòlegs més prestigiosos del món. Expert en cirurgia de cataractes i de glaucoma, va ser un pioner que va revolucionar la cirurgia oftalmològica amb la introducció de noves tècniques.

Al llarg de la seva extensa carrera, va ser el president de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, va rebre el títol de Doctor Honoris Causa per 11 universitats, algunes internacionals, va ser membre honorari de 40 societats científiques i 52 societats mèdiques, i va publicar més de 350 articles, alguns dels quals s’han traduït en diversos idiomes. El 1999 se’l va guardonar amb la Creu de Sant Jordi.

Una vida dedicada a l’oftalmologia Nascut a Barcelona el 26 de gener de 1927, és la tercera generació d’una prolífera saga d’oftalmòlegs catalans.

El seu avi, Antoni Barraquer, va ser el primer catedràtic d’Oftalmologia de la Universitat de Barcelona i el seu pare,

Ignasi Barraquer, el fundador el 1941 de la clínica que porta el cognom familiar.

La vocació de Barraquer per l’oftalmologia es va iniciar ben aviat al costat del seu pare, a qui acompanyava amb només onze anys a visitar pacients i ajudava en les operacions de cataractes amb tretze.

El 1951, seguint la tradició familiar, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona; el 1955 es va doctorar a la Universitat de Madrid i el 1970 va ser nomenat catedràtic en Cirurgia Ocular per la Universitat Autònoma de Barcelona. També va ser el fundador del Banc d’Ulls per al Tractament de la Ceguesa i del Centre d’Oftalmologia Barraquer, on ha format nombrosos professionals entre els quals els seus fills Elena i Rafael.

La seva carrera es va centrar principalment en el transplantaments de còrnia i en la cirurgia de cataractes, glaucoma

i miopia, i es va fer cèlebre per la creació de la tècnica de la zonulosi enzimàtica o “tècnica Barraquer” que va facilitar considerablement l’extracció capsular o total de la cataracta. També va ser pioner en la introducció de lents intraoculars per corregir l a miopia i un referent mundial en transplantaments de còrnia.

Però la seva contribució a la ciència també inclou la creació d’instrumental per als tractaments oculars, entre els quals hi ha un microscopi que va idear conjuntament amb el seu germà, José Ignacio, i que es va emprar en microcirurgia, i un altre d’especial per filmar els procediments quirúrgics. També va dissenyar una lent ocular que permetia corregir les miopies d’entre -10 i -30 diòptries.

Joaquim Barraquer va morir el 26 d’agost de 2016 al seu domicili de Barcelona, a l’edat de 89 anys, després de dedicar tota la seva vida a l’oftalmologia.

15 |

METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA

| 16

Una pediatra a Etiòpia Dolors Canadell, afiliada a Metges de Catalunya, coopera en una clínica pediàtrica etíop, enmig de la desnutrició i la pobresa extrema A Etiòpia, la taxa de mortalitat infantil en lactants és de 44,4 per cada 1.000 infants nascuts vius, mentre que en nens menors de cinc anys és de 64,4 (a l’Estat espanyol, aquests percentatges són del 3,6 i 4,2, respectivament).

La batalla per la salut és difícil i les condicions en què es mou el país africà no hi ajuden gens. Vuit de cada 10 etíops viuen de l’agricultura i al voltant d’un 85% dels cultius depenen de l’aigua de la pluja que no arriba.

Actualment, l’anomenada Banya d’Àfrica, la zona nord-oriental del continent, pateix la seva pitjor sequera de les darreres dècades.

“Moltes vegades trobo que la meva feina és més útil en països com Etiòpia que no pas aquí, on els pediatres estem infrautilitzats”. Aquesta és la reflexió pausada de la pediatra del Centre d’Atenció Primària (CAP) Barberà del Vallès (Barcelona), Dolors Canadell, afiliada a Metges de Catalunya (MC) i apassionada per la cooperació sanitària que, des de 1995, destina part de les seves vacances a participar en projectes de desenvolupament de la salut arreu del món. Mauritània, Camerun, Burkina Faso, Togo, Uganda o Perú han estat algunes de les seves destinacions. La darrera, Etiòpia, concretament la localitat de Meki, a 130 quilòmetres de la capital Addis Abeba.

L’any 2016 contacta amb la Fundación Pablo Horstmann i decideix anar a col·laborar durant tres setmanes a la clínica pediàtrica que aquesta ONG té oberta a Etiòpia des de fa cinc anys.

Inicialment només era un dispensari,

però ara s’ha convertit en el centre de referència per a l’ingrés de nens malnodrits de tota la regió. Anualment atén més de 20.000 pacients que lluiten per sobreviure en un dels quinze països més pobres del món i en el segon més poblat del continent africà, segons les últimes dades de l’Informe sobre Desenvolupament Humà (IDH) de les Nacions Unides corresponents a l’any 2015.

“La pobresa i la misèria extrema porten de la mà la malaltia i, sovint, has de fer el cor fort davant els nens que t’arriben a la consulta, perquè si no t’enfonses”, explica Canadell amb la veu entretallada. “El més dramàtic és que molts d’ells moren per malalties evitables que es podrien prevenir com la malària, la diarrea, la pneumònia o les afeccions relacionades amb l’embaràs o el part. No són malalties congènites ni malformacions, sinó que són malalties provocades per la falta d’aliments, d’aigua potable i de salubritat”.

Però la fam no depèn només de les condicions meteorològiques, sinó que és multifactorial. Canadell reconeix que, en ocasions, s’ha sentit “molt impotent”, ja que ha tingut la impressió que els cooperants s’interessen més pel benestar de les persones que no pas les autoritats locals d’aquests països subdesenvolupats.

“La meva ajuda és molt puntual. Puc assistir un nen en la seva malaltia, però el que no podré fer és canviar el seu entorn.

Quan torni a casa seva, aquest infant tindrà menjar? Podrà anar a l’escola? Em fa molta ràbia veure que ni des d’allà ni des d’aquí, a través dels organismes internacionals, no es fa el que es podria fer”, lamenta.

No obstant això, se sent més útil a Etiòpia que a Catalunya. “Aquí em sento molt infrautilitzada. Els motius de la

“La pobresa i la misèria porten de la mà la malaltia i, sovint, has de fer el cor fort davant els nens, perquè si no t’enfonses”

17 | demanda pediàtrica que ens arriba als CAP són, en molts casos, força banals i, a més, l’empresa no ens facilita les eines suficients per ampliar la nostra capacitat resolutiva. Fins ara, tampoc se’ns ha permès sortir de la consulta per fer atenció comunitària. En canvi, a Etiòpia, la majoria d’intervencions que fas amb els pacients són útils, poden salvar una vida”.

A la clínica pediàtrica de Meki, la jornada comença de ben matí amb la visita dels pacients ingressats, la majoria amb una desnutrició greu. Després és el torn de les consultes externes, on es fa imprescindible la presència d’un traductor que, a la vegada, fa funcions d’infermer. Algunes mares, amb les seves criatures malaltes, caminen hores per poder arribar al centre. A la sala d’espera, el personal sanitari s’encarrega de fer la recepció i el cribratge de cada cas amb un sistema peculiar: dona una targeta vermella (urgent), groga o verda a la mare, en funció de l’estat del seu infant o del motiu de la consulta. Les visites es perllonguen fins a mitja tarda, per donar pas a la redacció de les històries clíniques i a l’estudi dels casos visitats.

La resta del dia sempre hi ha un pediatre localitzable per a urgències.

“Tornes als orígens de la medicina” relata Canadell. “Has de ser molt intuïtiu i fer servir la teva experiència, perquè allà tens molt poques eines diagnòstiques i pocs medicaments on triar. En certa manera, fa que hagis de donar el màxim com a professional per orientar el pacient, tenint en compte el seu entorn”.

Ara bé, l’assistència no és l’única funció del cooperant sanitari.

La formació del personal local és transcendental per mantenir actius els projectes endegats per les organitzacions solidàries.

“En aquests països hi ha pocs professionals de la salut i la majoria es concentren en els hospitals [de les capitals]. Així que la formació en l’àmbit local és bàsica per apropar l’assistència sanitària a les zones més aïllades”, assenyala. Aquesta formació es complementa amb la figura de l’agent de salut comunitari que s’encarrega de detectar els casos de malnutrició o els primers senyals d’alarma de determinades malalties entre la població infantil de les aldees.

METGES DE CATALUNYA

“A Etiòpia, la majoria d’intervencions que fas amb els pacients són útils, poden salvar una vida” Queda molta feina per fer i moltes vides per salvar. Canadell té clar que tornarà a Meki, però no sap quan. Li agrada la cooperació. Diu que se sentiria “molt insatisfeta”, si no pogués fer-ne. Per a ella és una necessitat i també una vàlvula d’escapament. “Ja tinc una edat i penso que l’experiència, el teu saber, s’ha de compartir amb altre gent. És la manera de progressar”, afirma. No obstant, tot té una contrapartida. “Sempre torno a casa amb una certa tristor de veure com encara hi ha gent que viu situacions dramàtiques i està mancada del més elemental. No podem deixar d’implicar-nos-hi!”.

METGES DE CATALUNYA

| 18

“Petite Nadó” Begoña Hermida Val, responsable mèdic del projecte de Metges Sense Fronteres a Shabunda

¿T’imagines quin pot ser el futur d’un nadó que neix en un petit llogaret de la República Democràtica del Congo? ¿I si a més aquest nadó pesa 650 grams en néixer i ho fa en un centre hospitalari on només una font de calor artificial pot ajudar? Però, ¿i si a més la seva mare, que és VIH positiva, l’abandona per anar a una chambre de prière (o cases d’oració, un dels recursos habituals de la població local per curar problemes de salut) on van a buscar la solució a la seva malaltia de la mà d’un curandero o xarlatà que és com en diuen per aquí?

Com cada dues setmanes, durant més de nou mesos de missió en el projecte de Shabunda, em desplaço a Matili, on donem suport al centre hospitalari de la localitat. A la meva arribada, la responsable d’activitats de les infermeres em diu que vol presentar-me el cas d’una “Petite Nadó”, de dos dies de vida i amb un pes que no arriba als 700 grams.

La seva mare, abatuda pel VIH i la desnutrició, l’ha abandonat. Ha decidit anar a una chambre de prière per resoldre els seus problemes a través de l’oració.

Ara, ens cal alimentar-la, mantenir la seva temperatura corporal i protegir-la de l’ambient al que s’ha hagut d’exposar bruscament vuit setmanes abans del previst.

La nostra “Petite Nadó”, que encara no té nom, estava sota la cura de la seva àvia, qui, al contrari que la seva filla, havia decidit fer tot el possible perquè sobrevisqués. Les infermeres de la recentment reorganitzada unitat de neonatologia, acostumades a l’arribada de casos tan difícils com aquest i a veure morir uns sis nounats per mes, no mostraven una gran esperança.

Posem el nostre major afany per motivar-les i fer-los veure que si junts ens bolquem en les cures de la petita, aquesta tindrà un halo d’esperança. Quines cures haurem de donar-li? Alimentació artificial, davant la impossibilitat de la lactància, conservació d’una temperatura adequada, les cures diaris del cordó umbilical i de la pell en general assegurant les normes d’higiene per així evitar les infeccions i complicacions, com la síndrome d’insuficiència respiratòria, que podrien portar-la a la mort.

Una altra tècnica molt recomanada per a la cura dels prematurs de menys de dos quilograms és l’anomenat ‹mètode cangur›, que es caracteritza per la lactància exclusiva i més freqüent, i el contacte pell-pell entre la mare i el nadó per reforçar així el duo mare-fill. Desafortunadament, com et pots beneficiar d’això si la teva mare no està amb tu?

Per a sorpresa de tot l’equip, després de dues setmanes hospitalitzada, “Petite Nadó” i el seu minúscul cos seguien lluitant dia rere dia per sobreviure: el seu tòrax es movia amb força i a gran velocitat per poder assegurar l’entrada d’aire en els seus diminuts i immadurs pulmons.

A la reunió mèdica matinal, l’equip de guàrdia informa cada dia de l’evolució del seu pes, que a poc a poc augmenta i està ja en 700 grams. Tot l’equip es mostra feliç i la seva àvia plena d’esperança. La mare segueix sense aparèixer.

Alhora, en el meu cap ronda una gran qüestió: què serà millor per a ella, sobreviure o no fer-ho? Tenint en compte que el baix pes en néixer contribueix del 60% al 80% de les morts neonatals i que en més del 20% dels supervivents romanen seqüeles irrecuperables, no trobo una resposta a la meva pregunta.

Passen els dies, me n’he d’anar de Matili, i passo a visitar-la una última vegada.

En veure-la, amb els seus 710 grams i els seus 17 dies de vida, em ve a la ment la resposta a la qüestió que em sotjava: viure seria meravellós, si algú l’ajudés a fer-ho.

Si la seva família volgués lluitar per ella; si tingués accés a l’alimentació, a cures bàsiques de salut, a educació, a habitatge, a una feina, en definitiva, a qualsevol d’aquests drets bàsics que només gaudeix un petit extracte de la població mundial.

També vaig pensar que seria encara més meravellós si el govern del seu desestructurat país fes polítiques perquè ella i els altres 65 milions d’habitants tinguessin l’oportunitat d’una vida digna.

Contra tot pronòstic, gràcies a les seves ganes de viure, a l’atenció que els equips mèdics de Metges Sense Fronteres i del Ministeri de Salut brinden i amb l’únic amor de la seva anciana àvia, “Petite Nadó” segueix lluitant per tirar endavant.

M’acomiado amb un sentiment amarg, però, al seu torn, amb l’esperança que el seu diminut cos segueixi creixent.

Bahati njema, dogo rafiki! (En swahili: bona sort, amigueta) Metges Sense Fronteres (MSF) treballa a la República Democràtica del Congo des de 1981. En l’actualitat, al voltant de 3.000 congolesos i 200 empleats internacionals treballen conjuntament per facilitar serveis mèdics a la població a través de 20 programes repartits per tot el país.

19 |

METGES DE CATALUNYA

Espai jurídic August González Ausín, advocat de l’Institut Qualitas

Recertificació i validació periòdica dels metges Abans d’intentar aportar alguna idea sobre el tema a través d’aquesta breu exposició, el primer que cal advertir és que es tracta d’una qüestió que, tot i els nombrosos debats i iniciatives que darrerament està generant, resulta alhora força confusa. I el motiu no és un altre que la manca d’una regulació concreta que en comenci a bastir els fonaments.

C

ertament, existeix un punt de partida normatiu al respecte, en concret, la Directiva europea 2013/55/UE, de 20 de novembre de 2013. Tanmateix, aquesta directiva, que, d’altra banda, encara no consta transposada al nostre ordenament jurídic intern, en cap moment contempla la necessitat d’una “recertificació”, entesa com a validació periòdica dels coneixements, capacitats i aptituds dels professionals.

El que aquesta norma europea introdueix és algun concepte o idea que aniria en la línia del que s’està anomenant com a “recertificació”. Així, per exemple, la directiva introdueix el concepte d’“aprenentatge permanent”, entès com “totes les activitats d’educació general, educació i formació professionals, educació no formal i aprenentatge informal empreses al llarg de la vida, que permetin millorar els coneixements, les capacitats i les competències, i que poden incloure l’ètica professional”.

I també, en el mateix sentit, estableix que “els estats membres han de vetllar, de conformitat amb els procediments propis de cada estat i mitjançant el foment del desenvolupament professional continu, perquè els professionals, la qualificació dels

quals estigui subjecta al capítol III d’aquest títol, puguin actualitzar els seus coneixements, capacitats i competències amb la finalitat de preservar l’exercici segur i eficaç de la seva professió i mantenir-se al dia de l’evolució de la professió”.

No obstant, més enllà d’aquests principis de caràcter general, la directiva no obliga a establir mecanismes de validació periòdica de coneixements i aptituds dels professionals.

El que sí estableix com a novetat aquesta directiva és la introducció de la Targeta Professional Europea, que la mateixa norma defineix com “un certificat electrònic que acredita, o bé que el professional ha complert totes les condicions necessàries per prestar serveis en un estat membre d’acollida de forma temporal i ocasional, o bé el reconeixement de qualificacions professionals per a l’establiment en un Estat membre d’acollida”.

Ara bé, aquesta Targeta Professional Europea tan sols implica una simplificació del procediment per a la prestació de serveis dins la Unió Europea, però no la introducció de nous requisits o condicions per a aquest exercici.

En efecte, la Targeta Professional Europea és un certificat electrònic que permet el reconeixement de les qualificacions professionals en un altre país de la Unió Europea, així com l’acreditació de l’absència de limitacions o suspensions en l’exercici professional, i això de manera més àgil i ràpida que els procediments habituals, però reiterem que el contingut d’aquesta directiva no implica cap canvi en les condicions d’exercici professional per part dels metges.

En conclusió, cal reiterar que més enllà d’apuntar vagament algunes idees o finalitats de caràcter general, la normativa europea (ni aquesta directiva ni cap altra norma), i tampoc la normativa estatal interna, no obliguen els professionals a sotmetre’s a aquesta validació periòdica.

Per tant, caldrà esperar el moment en què s’aprovi una regulació específica que estableixi les seves característiques i condicions, tot desitjant que aquesta regulació vingui precedida d’un ampli consens amb el col·lectiu mèdic i els seus representants, doncs és evident que la transcendència de la qüestió ho mereix.

METGES DE CATALUNYA

| 20

Medicina i Catalunya, una mica d’història Hermenegild Puig i Sais: el metge Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

T

al i com vam veure a la primera part de la biografia, Hermenegild Puig va ser reconegut per la vessant política i la seva personalitat, però també va sobresortir per ser un gran professional en el camp de la sanitat i un excel·lent representant en totes aquelles entitats on va participar.

El 1886 va llicenciar-se en Medicina i a continuació va ser destinat al Prat de Llobregat. El 1890 va retornar a Barcelona per exercir al servei de Malalties Generals de l’Hospital del Sagrat Cor sota la direcció de Jordi Anguera i Caylà (1841-1919). En aquest centre va dur a terme pràcticament tota la seva trajectòria professional amb l’estudi de les malalties infeccioses, en especial el tifus i la tuberculosi.

El 1900 va ser nomenat director del Servei de Medicina General i el 1907 va encapçalar la direcció del Servei de Medicina Interna, on durant dues dècades va ser el primer metge.

El 1908 va presentar la ponència “Natalitat i renaixença a Catalunya” a la inauguració del curs de la Societat Medicofarmacèutica de Sant Cosme i Sant Damià (1884). En el text, Puig i Sais va donar el seu punt de vista sobre la natalitat i la relació amb el país. Aquest parer evidentment avui està totalment desfasat però malauradament ha estat utilitzat per alguns sectors espanyolistes per voler mostrar a l’autor, malintencionadament, com un defensor del concepte de raça catalana potent en tots els àmbits i, al mateix temps, comparar-lo amb l’higienisme aplicat pel nacionalsocialisme alemany.

El 1913 va ser el president de la comissió organitzadora del Primer Congrés Universitari Català amb la finalitat de preparar a la universitat catalana perquè respongués als canvis, fonamentalment socials i mèdics, que es desenvoluparien al llarg del segle XX. Entre 1915 i 1916 va ser president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya (1878), entitat on havia exercit com a tresorer entre el 1900 i 1914.

Però com ja vam apuntar en l’anterior article, si per un aspecte va destacar Puig i Sais va ser la presidència del Sindicat de Metges entre el 1920 i 1927. Durant una mica més de la meitat del seu mandat va haver de “conviure” amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1870-1930) i les diverses prohibicions que van imposar-se a la mencionada entitat pel seu component sindical i catalanista. Malgrat els intencionats entrebancs del govern, la tasca d’Hermenegild Puig va ser reconeguda pels seus companys de l’entitat amb la col·locació d’un bust a la seu al Sindicat després de deixar el seu càrrec.

Aquest fet no va minvar la seva activitat, ja que va presidir l’Associació de Graduats

de la Universitat de Barcelona (1931) i l’Associació General de Metges de Llengua Catalana (1932), la qual va nomenar-lo president del vuitè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana el 1934. El 14 de febrer de 1936 va ser escollit membre numerari de l’Acadèmia de Medicina.

Tanmateix també va participar en entitats esportives com per exemple el Centre Excursionista de Catalunya (1876) i va ser un dels promotors de la fundació del Club Natació Barcelona (1907).

A nivell més acadèmic, va participar en la redacció del Diccionari de Medicina (1936) de l’eminent cirurgià Manuel Corachan i Garcia (18811942) i va publicar en revistes mèdiques catalanes com El Criterio Católico de las Ciencias Médicas, el Boletín de la Asociación de Médicos de Reus, els Annals de Medicina o el Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. A més, va escriure els llibres El Problema de la natalitat a Catalunya: un gravíssim perill per la nostra pàtria (1915), Regisme alimentària en la febre tifoidea i en les toxi-infeccions agudes endodigestives en general, Barcelona: Badia Cantenys, [19--?], Tractament de la septicèmia tifódica (1919?) i Diagnòstic precoç de la tuberculosi pulmonar en l’adult (1932).

Al llarg d’aquests dos textos hem pogut comprovar com Hermenegild Puig va caracteritzar-se per ser una persona compromesa en totes aquelles entitats mèdiques i formacions polítiques de les quals va formar part. Una empremta que evidentment va ser més profunda en el món de la sanitat, fet que ha permès que la seva figura hagi perdurat amb el pas dels anys.

HEM DIT METGES DE CATALUNYA

| 21

> 21/12/2016

> 19/01/2017

MC demana a Salut que prengui Comunicat conjunt de MC i els consciència de l’“èxode sagnant” col•legis mèdics amb relació a de facultatius a l’estranger la saturació d’urgències MC reclama al Departament de Salut que adopti les mesures necessàries per aturar l’“èxode sagnant” de facultatius a l’estranger, després que Catalunya s’hagi situat per segon any consecutiu com la comunitat autònoma líder en certificats d’idoneïtat expedits a professionals que volen sortir fora de l’Estat espanyol, a la recerca d’una oportunitat laboral millor. Segons dades de l’OMC fins al 22 de novembre passat, 662 metges de la sanitat catalana han sol·licitat aquest document necessari per col·legiar-se i treballar com a metge en altres països de la Unió Europea, el que representa un increment del 7,5% respecte a les 616 peticions registrades l’any 2015.

El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han mantingut aquest dimecres una reunió on, entre d’altres temes que afecten la professió, han abordat la situació de saturació extrema que es viu des de fa setmanes als serveis d’urgències dels hospitals, a l’atenció primària i al sector sociosanitari arran de l’arribada de l’epidèmia de grip.

Els representants de MC i del CCMC comparteixen la seva preocupació per una situació que posa novament en evidència que el problema ve de lluny i que els nostres serveis d’urgències fa anys que treballen al límit.

> 22/12/2016

> 02/02/2017

MC insta Salut a no acotar la llei de transparència i a racionalitzar els sous dels directius

MC avisa Salut que sense acords vinculants abandonarà el Consell de la Professió Mèdica

MC demana al Departament de Salut que deixi d’interpretar de manera restrictiva la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern per mitjà d’instruccions del CatSalut i “posi ordre” en les remuneracions que perceben els càrrecs directius de les empreses que presten serveis sanitaris públics. El sindicat critica que la darrera instrucció del CatSalut en matèria de transparència “acoti” el criteri expressat per la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) pel que fa a la informació sobre retribucions i a la definició de càrrecs directius sotmesos la llei de transparència.

Per a MC, el departament s’hauria de preocupar de “controlar i racionalitzar” els sous dels equips directius de les empreses sanitàries que es financen majoritàriament de fons públics.

MC ha deixat clares les seves condicions per seguir formant part del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

En la primera reunió de l’òrgan després de la seva reactivació, el sindicat ha traslladat al conseller de Salut, Antoni Comín, tres requeriments perquè MC mantingui la seva participació: voluntat política per arribar a acords, que aquests siguin vinculants i que es dotin de pressupost per executar-los. El president del sindicat, Jordi Cruz, ha alertat que, si l’organització no rep garanties respecte al compliment d’aquests requisits, abandonarà el CPMC. Tanmateix, MC ha manifestat el seu desig que el CPMC fructifiqui i sigui útil per a la millora de les condicions laborals, professionals i retributives dels facultatius.

METGES DE CATALUNYA

| 22

> 12.01.17

> 20.01.17

Cruz: “Per resoldre el problema d’urgències hi ha una paraula: planificació”

Martín: “La capacitat màxima de resposta de l’atenció primària està crònicament saturada”

La situació de col·lapse dels serveis d’urgències hospitalaris és periòdica i previsible, per tant, es pot planificar. Aquest és el missatge que ha volgut transmetre el president de Metges de Catalunya (MC), Jordi Cruz, en una entrevista a Ràdio 4. “El problema és estructural i la solució passa per reobrir els 1.200 llits tancats i incrementar el pressupost”, ha afirmat. Cruz ha assegurat que el Departament de Salut “és conscient de la situació” i està treballant en un Pla Nacional d’Urgències, en el disseny del qual el sindicat mèdic hi vol participar. Amb tot, ha insistit que es necessiten més recursos econòmics i humans. En aquest sentit, ha expressat la decepció de MC amb el projecte de pressuposts de Salut per a l’any 2017.

El president del Sector Primària ICS de MC, Andreu Martín, ha assenyalat a Barcelona Televisió (BTV) i a Barcelona FM que els centres d’atenció primària (CAP) estan a ple rendiment des de l’inici de la crisi i ha assegurat que la capacitat màxima de resposta del primer nivell assistencial “està crònicament saturada”. Una situació que s’ha agreujat amb l’epidèmia de la grip, a la qual el sistema ha d’afrontar amb 1.000 facultatius menys, com a conseqüència de les retallades de personal. “A l’atenció primària, l’equivalent dels malalts en lliteres als passadissos d’Urgències és la llista d’espera per accedir al metge de capçalera i aquesta és cada vegada més llarga. Habitualment l’espera es mou entre els dos i tres dies i, en aquestes últimes setmanes, podem arribar als 15 o 20 dies fàcilment per aconseguir una visita”, ha explicat.

> 20.01.17

Puig: “Tenim uns pressupostos que la sanitat catalana no es mereix” El secretari general de MC, Josep Maria Puig, ha lamentat que Catalunya encara estigui molt lluny d’Europa pel que fa a la despesa pública en salut sobre el producte interior brut (PIB) –més de 5.000 milions d’euros anuals de diferència respecte a la mitjana europea– i ha criticat l’infrafinançament crònic del sistema sanitari, assegurant que “tenim uns pressupostos que la sanitat catalana no es mereix”. Durant una intervenció a Catalunya Ràdio, Puig ha explicat que la despesa pública en sanitat a Catalunya és del 4,4% del PIB, mentre que a l’Estat espanyol és del 6,3% i a l’Europa dels Quinze del 7,5%, segons dades de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) corresponents a l’any 2015. Aquest dèficit en inversió ha deixat el sistema sanitari català en una “situació límit” que es desborda quan arriba la grip.

> 05.01.17

23 |

METGES DE CATALUNYA

> 25.01.17

Humor Gràfic per N a p i

METGES DE CATALUNYA

| 24

MC Magazine Pep Puey

El tramvia a Barcelona

E

l 26 de juny de 1872, el Diario de Barcelona, en la seva edició de tarda, notificava:

“Mañana, á las cuatro de la tarde, tendrá lugar la inauguración oficial de la tram-via que se ensayó ayer en toda la sección que ha de abrise. Las autoridades y corporaciones invitadas al efecto subirán a los elegantes coches de la empresa en el llano de la Boqueria y serán conducidas á la estación construida junto á la iglesia de San José, al estremo de la villa de Gracia. Asistirá á la función una música. Es digna de encomio la previsión del Alcalde 1º, señor Rius y Taulet, recordando al público y á los dueños de carruajes la responsabilidad en que incurrirá cualquiera que entorpezca el libre paso de los coches de la empresa por la via, ó ponga obstáculos en los rails. Como estas disposiciones no tienen solo carácter local, sino general para todas las poblaciones donde se establece esta clase de locomoción, conviene que el señor Alcalde de Gracia las recuerde a sus administrados para evitar los perjuicios que su ignorancia pudiera irrogarles”.

El tramvia era un mitjà de transport que feia anys que funcionava en les principals ciutats del món. Diferents personatges van intuir que el tramvia era totalment necessari per a la Barcelona de l’època, en plena industrialització i expansió urbanística cap els pobles del seu voltant des de l’enderrocament de les muralles i l’inici de l’Eixample de Cerdà. Però també van veure que era un negoci immillorable. Diferents companyies van establir una xarxa de tramvies, de tracció animal o a vapor, que interconnectaven el centre de la ciutat amb les zones comercials i industrials, i amb les àrees residencials de l’alta burguesia i els seus llocs d’oci, com els banys de la Barceloneta, l’hipòdrom de Can Tunis o els hotels de Vallvidrera. També van facilitar la connexió entre algunes poblacions properes a Barcelona, com Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomares o Horta, entre d’altres.

Abans del tramvia Fins l’aparició del tramvia als nostres carrers, el transport públic col·lectiu era pràcticament inexistent i s’utilitzava el que unia les poblacions properes a Barcelona mitjançant particulars o petites empreses. El transport emprat eren les tartanes, conegudes com a sabinas, o els anomenats cotxes omnibus, que donat el seu origen francès passaren a denominar-se els gavatxos.

El 3 de juny de 1859, la companyia Central Barcelonesa va posar en marxa el servei d’omnibus entre Barcelona i Gràcia, passant de 565.177 passatgers, l’any 1860, als 1.711.617, el 1863, amb uns beneficis nets força importants per a l’època. A aquesta li va sortir competència, la Catalana Graciense, amb un itinerari paral·lel al de la Central i amb el doble de cotxes. De seguida un reguitzell de companyies van aparéixer en el transport barceloní.

El primers projectes L’any 1864, els enginyers Luna i Vila van idear el primer projecte d’una tram-via -nom que se li donà a l’inici- que havia de connectar el centre de Barcelona amb la Vila de Gràcia. Aquesta primera sol·licitud no va prosperar perquè cap dels dos municipis no ho van veure amb bons ulls,

ja que pensaven que s’entorpiria la circulació en un nou i flamant Passeig de Gràcia acabat de restaurar.

Pocs anys després, el 22 de desembre de 1868, l’Ajuntament de Barcelona atorgava la primera concesió -que va passar a ser definitiva el 7 de març de 1872- a Aleix Soujol per posar en marxa el seu projecte: de l es drassanes, passant per les Rambles i el Passeig de Gràcia fins a la Casa Matoner, a l’entrada de Gràcia.

L’Ajuntament d’aquesta localitat també li va atorgar la concessió, el 27 de gener de 1872, del carrer Major fins als Josepets, actual Plaça Lesseps.

Soujol era un industrial metal·lúrgic català que havia viscut a Cuba i als Estats Units d’Amèrica i, per tant, ja era coneixedor dels tramvies. Juntament amb l’empresa d’Eduard Biada, van planificar la construcció de la primera línea de tramvia utilitzant un nou tipus de carril, el de l’enginyer francès Loubat, que permetia que els rails no sobresortissin del paviment per no dificultar encara més la circulació dels altres mitjans de transport.

La banca Unthoff Una vegada van tenir la concessió a la butxaca, Soujol i Biada van buscar finançament.

25 |

METGES DE CATALUNYA

Els perills dels tramvies El desnivell de la ciutat de Barcelona feia que en determinats llocs, per exemple, a la pujada del Passeig de Gràcia des de la Plaça de Catalunya, els cotxers llancessin els cavalls o les mules a galop tirat, imprimint tal velocitat als cotxes que el públic, espantat i temerós de gran desgràcies, instava el consistori a imposar una limitació de velocitat. Durant molt de temps hi va haver qui creuava els laterals de la Rambla corrents per por de ser atropellat per un tramvia, sense ni tan sols veure’l o sentir-lo.

El primer accident mortal conegut va ocórrer l’1 de març de 1879, al Clot, quan el tramvia de vapor de Sant Andreu va atropellar un nen. Els veïns, indignats, a banda de les mobilitzacions espontànies, van bategar el tramvia amb el nom de la Guillotina. Tres anys després, a la mateixa línea, després de l’atropellament d’una àvia, la població va aixecar algunes vies i va intentar cremar un vagó.

Van contactar amb la banca Uhthoff, amb presència a la capital, viatjant posteriorment a Londres, seu de la banca, per obtenir els fons necessaris per a la seva empresa.

Els Uhthoff, originaris de Bremen, havien constituït una xarxa de comerç a Bremen, Londres, França i Espanya, a més de Mèxic i Canadà. Henry Uhthoff va fundar a Londres la banca amb seu nom i, entre d’altres, tenia la representació a la capital britànica de la Compañía Transatlántica, propietat del Marquès de Comillas, i els interessos dels marquesos de Marianao.

L’interès dels Uhthoff va ser inmediat i es constitueix la companyia Barcelona Tramways Company Limited, on de seguida hi envien Gerardo L. Uhthoff, un enginyer coneixedor de la llengua castellana per haver viscut a Mèxic, que inicia les obres de col·locació dels rails el 4 de novembre de 1871, que queden enllestides el juny de 1872.

La inauguració Per posar en marxa el servei, arrivaren d’Anglaterra sis vehicles amb imperial, importats de la Gran Bretanya i construïts per l’empresa Geo Starbruck & Co, que donaren servei al primer tramvia.

Disposaven de 36 seients, dels quals 18 estaven situats a la part inferior coberta del vehicle i 18 més a la superior, anomenada imperial, a la qual s’accedia per

una escaleta semicircular de ferro. En aquella època, l’ús d’aquesta escala estava prohibit a les dones.

La tracció dels cotxes s’efectuava a través de tres o quatre cavalls i a les pujades s’empraven rècules en cas que fos necessari. Per frenar, els cotxers accionaven un fre de manubri, i per accelerar, el fuet i algunes exclamacions no exemptes de renecs. Els cotxes, pintats de colors diferents cadascun, duien l’escut de la ciutat als seus costats i una llegenda que deia Tram-via de Barcelona a Gràcia.

A les quatre de la tarda d’aquell 27 de juny de 1872, sis dels elegants cotxes de l’empresa, ocupats per autoritats i convidats, i sent tirat cada carruatge per quatre cavalls, emprenien el camí del pla de la Boqueria fins al Josepets.

La línea partia de la Rambla de Sant Josep. A la Plaça de Catalunya discorria per la part sud, enfilant el Passeig de Gràcia a l’alçada del Portal de l’Àngel. Des de la Plaça de Catalunya, la línea en via doble i situada al centre del Passeig de Gràcia, continuava pel carrer Major i a l’alçada de la Rambla del Prat, en un única via, arribava als Josepets, on es trobaven les cotxeres i les quadres.

En només 16 anys, 7 companyies dibuixaven les diferents línies i extensions al pla de Barcelona.

L’electrificació del tramvia L’electricitat no va entrar formalment a Barcelona fins el 1873, data en què l’òptic barcelonès Tomàs Dalmau, professor de l’Escola d’Enginyers Industrials, va instal·lar la primera fàbrica de llum elèctrica al número 10 de la Rambla de Canaletes. La fàbrica es composava de quatre motors de gas de 50 cavalls i cadascun d’ells movia una màquina Gramme de 200 volts.

METGES DE CATALUNYA

| 26 bassada. Abans del cop d’estat il·legal de 1936, les línies arribaven a 49. A partir de 1940, i de manera progressiva, es van anar introduïnt els autobusos i trolebusos, substituïnt els tramvies.

Per a la gent de l’època l’electricitat resultava quelcom misteriós, fins i tot satànic, i la seva aplicació infundia paüra.

El problema era que no només el poble ras tenia aquesta temença, ja que la gent culta i les autoritats també compartien aquestes idees.

La lluita iniciada per aconseguir que les autoritats acceptessin l’electrificació de les vies va ser llarga i dura. A banda del temor a l’electricitat, les companyies de transport onmibus i riperts s’oposaven al que consideraven la fi del seu negoci.

L’abril de 1895, el londinenc Jaime Morris, gerent de la companyia Barcelona Tramways Co. Ltd., convida les autoritats de l’Ajuntament i la Diputació, a tècnics del consistori i a periodistes dels diaris de Barcelona, a un viatge per les ciutats de Marsella, Gènova i Milà, municipis que ja poseïen tracció elèctrica als tramvies.

L’objectiu era convèncer-los dels avantatges del tramvia elèctric i de la manca de perill que comportava el seu ús.

Tothom va quedar convençut dels seus avantatges, però no va ser fins el 1898 que va rebre l’autorització. Així, el 26 de gener de 1899 s’inaugurà la primera línea de tracció elèctrica: la línea de circumval·lació.

Els detractors de l’electrificació no van aturar-se per impedir que es continués electrificant les línies, malgrat que, poc a poc, bona part de la societat triava els tramvies elèctrics per als seus desplaçaments. El mateix dia en què s’inaugurava el servei de la “circumval·lació”, davant del treatre Romea es reuniren propieta-

ris, veïns i industrials del carrer Hospital per oposar-se a l’electrifiquicació el tramvia de Sants-Rambles.

A partir d’aquest moment, Jaime Morris va ser objecte de les ires d’una part de la societat, secundada per part de la premsa. Morris, anomenat el inglés, era el culpable de tot i se l’acusava de connivència amb les autoritats. És més, els diaris escrivien que Morris manava més que l’alcalde.

Malgrat tot, el tramvia elèctric va aconseguir ser el mitjà de transport de Barcelona durant molts anys. L’any 1911 la companyia Les tranways de Barcelone, d’origen belga, aconsegueix dominar totes les línies de tramvies de Barcelona, a excepció de la del Tibidabo, Sarrià i Arra-

La decisió més absurda 99 anys després de la seva inauguració, el 18 de març de 1971, es va retirar el darrer tramvia. El consistori, fent ostentació del que aleshores considerava que era un signe de modernitat, va eliminar definitivament tots els tramvies de Barcelona, esdevenint l’autobús el mitjà de tranport per antonomàsia. Però quatre anys més tard, el 1975, va arribar la desastrosa crisi del petroli que va encarir els carburants i, per tant, el preu del transport públic. La política de retirar els tramvies es va posar en dubte. No obstant això, van haver de passar 33 anys fins que la ciutat va recuperar el servei comercial de transport amb tramvia. El 3 d’abril de 2004 es posen en marxa les línies T1, T2 i T3 del Trambaix, que posteriorment s’amplien amb les linies T4, T5 i T6 del Trambesòs.

“Malgrat tot, el tramvia elèctric va aconseguir ser el mitjà de transport de Barcelona durant molts anys”

27 |

METGES DE CATALUNYA