MC Magazine

Pep Puey

Edoardo Bassini (1844-1924)

Context històric

Després de derrotar definitivament les forces franceses de Napoleó, els imperis i les gran potències europees, reunides en el Congrés de Viena el 1815, reestructuren de nou l’espai geogràfic europeu atenent, especialment, els interessos propis i mai d’acord amb els interessos del poble.

Respecte a l’actual Itàlia, l’Imperi Austríac s’annexa la Llombardia i el Vèneto, i col·loca prínceps austríacs als trons de Parma, Mòdena i la Toscana. Sardenya i el Piemont s’unifiquen en el Regne del Piemont-Sardenya que, a més, rep Savoia i Niça, es restauren els Estats Pontificis i la monarquia dels Borbons torna a regir el Regne de Nàpols, que passa a anomenar-se Regne de les Dues Sicílies. A més, restaura l’absolutisme en tots els estats. Però els governants imposats pel Congrés de Viena no gaudeixen del suport popular, pel que l’han de rebre de l’Imperi Austríac. Mentrestant, els ideals nacionalistes es continuen propagant, incentivats pel retorn a l’absolutisme i pel progrés econòmic. L’increment de la producció tèxtil del Piemont necessita un mercat interior més ampli per col·locar les seves manufactures i l’expansió del ferrocarril afavoreix les comunicacions i la unitat dels diversos estats. Altres elements aglutinadors són la religió catòlica, la cultura italiana i el romanticisme, que identifica Itàlia amb el Risorgimento literari, amb el qual adquireix un gran poder polític. Des d’aleshores, la història d’aquest territori es caracteritza per contínues revoltes, revolucions i guerres.

Edoardo Bassini

El 1844 neix a Pavia, llavors del Regne Llombardovènet i actual Llombardia, Edoardo Bassini, en el si d’una família de camperols, el mateix any que Horace Wells descobreix l’anestèsia. Bassini havia nascut en un estat artificial controlat per l’Imperi Austríac. El 1848 esclaten revolucions en moltes parts d’Europa en contra de l’absolutisme i dels imperis, i el Regne del Piemont-Sardenya declara la guerra a l’Imperi Austríac, que només necessita un any per derrotar els italians.

Deu anys després, l’Imperi Austríac declara la guerra al Regne de Sardenya, que compta amb França d’aliat. Un mes després de l‘inici de les hostilitats, els exèrcits es troben a Solferino i els aliats derroten l’exèrcit austríac. És en aquesta batalla quan Henri Dunant s’inspira per fundar la Creu Roja.

Napoleó III, rei de França, signa l’armistici amb Francesc Josep I d’Àustria a l’esquena dels italians. Malgrat tot, aquests ocupen gran part de la Llombardia. Un any més tard, el 1860, els Ducats de Parma i Mòdena i el Gran Ducat de la Toscana s’annexen al Regne de Sardenya, i França rep Savoia i Niça. En aquesta guerra, hi destaca Giuseppe Garibaldi. Les seves tropes, les camises vermelles, aconsegueixen annexar el Regne de les Dues Sicilies a la jova nació italiana (Regne d’Itàlia, 1861). Pels irredemptistes italians encara resta l’annexió de Roma, Trentino, Alto Adige (Tirol del Sud), Trieste, Ístria, Dalmàcia, Ticino, Còrsega i Malta, així com Niça i Savoia, que havien estat cedides a França. Bassini, entusiasta partidari del nacionalisme italià i amb la Llombardia ja en poder dels italians, s’allista de voluntari a les tropes de Garibaldi. Aquell mateix any, el 1866, exclata la Tercera guerra d’independència italiana i la Guerra austroprussiana.

La guerra és un desatre per als italians. Només les tropes de Garibaldi van de victòria en victòria, arribant a les mateixes portes de Trento. La victòria dels prussians sobre els austríacs els obliga a signar la pau. Garibaldi, obligat a detenir l’avançament per ordre governamental, envia un telegrama al rei Vittorio Emanuele amb una única paraula: Obbedisco (obeeixo). La pau porta l’annexió del Vèneto al Regne d’Itàlia aquell mateix any. Des de la formació del Regne d’Itàlia, l’any 1861, Garibaldi prossegueix incansablement les seves activitats militars a la recerca de la unitat italiana. El 1862, amb el crit de Roma o mort!, intenta la conquesta de Roma, ciutat custodiada per les tropes franceses de Napoleó III. El 1867 inicia una nova marxa cap a Roma i entre les seves tropes, d’uns 8.000 homes, s’hi troba el jove Bassini.

El 20 d’octubre de 1867, uns setanta voluntaris, entre ells Bassini, comandats per Enrico Cairoli, surten de Terni en direcció a Roma. Després de navegar pel Tíber, prenen terra en la confluència del Tíber i l’Aniene la matinada del 23 d’octubre. Mentrestant, dos voluntaris, Giuseppe Monti i Gaetano Tognetti, col·loquen una bomba sota els quarters Serristori. L’explosió destrueix una ala sencera de l’edifici i mata 27 persones. Els dos són capturats i decapitats el 24 de novembre. Al voltant de les cinc de la tarda d’aquell mateix dia, els voluntaris són interceptats per l’exèrcit papal a la Villa Glori. Durant prop d’una hora, es defensen enmig de les vinyes i contraataquen dues vegades amb la baioneta. En els enfrontaments mor Cairoli i assumeix el comandament Giovanni Tabacchi, que fa tornar els voluntaris a la frontera italiana.

En un combat cos a cos amb un soldat zuau de l’exèrcit papal, Bassini rep una baionetada a la regió engonal. És una ferida extensa i greu, ocupa tot el quadrant de la fossa ilíaca dreta, i fonda, amb esquinçament del cec. Bassini és fet presoner i el porten a l’hospital Santo Spirito. La ferida li estalvia una llarga temporada de presó. Més tard, el traslladen a un altre hospital, el de Sancta Orsola, que compta amb pitjors condicions higièniques. Allí li apareix una peritonitis, afortunadament força localitzada, el que li va salva la vida, a costa de l’aparició d’una fístula estercoràcia. El traslladen novament al Castell de Sant’Angelo i el desembre del mateix any el posen en llibertat. A casa dels pares és tractat pel professor Luigi Porta. La fístula la pateix durant molt de temps, fins que, afortunadament, acaba tancant. Una vegada restablert, Bassini reprèn els seus estudis, interessant-se en l’estudi anatòmic de la regió inguinal en cadàvers. Es converteix en ajudant del mateix Porta, que l’envia a treballar amb Billroth a Viena. Posteriorment, es trasllada a Berlín, juntament amb Langenbeck i Nussbaumi, i, per últim, a Londres, amb Lister i Wells. En totes les seves estades aprèn la cirurgia antisèptica. De retorn a Itàlia, és nomenat cirurgià de l’hospital de la Spezia. El 1878 el designen director de la càtedra Clínica Quirúrgica de la Universitat de Parma i el 1883, a l’edat de 39 anys, ocupa la direcció de la càtedra de Patologia Quirúrgica de Pàdua. Durant els primers temps, rep dures crítiques i burles per la causa antisèptica. En la seva primera aparició en una classe del professor Tito Vanzetti, aquest li etziba, en un intent de ridiculitzar-lo davant els estudiants: “Portin el polvoritzador de “ En un combat cos a cos amb un soldat zuau de l’exèrcit papal, Bassini rep una baionetada a la regió engonal. És una ferida extensa i greu, ocupa tot el quadrant de la fossa ilíaca dreta, i fonda, amb esquinçament del cec. Bassini és fet presoner i el porten a l’hospital Santo Spirito”

fenol i dur amb el microbi que veig allà darrere”.

A poc a poc, l’hospital de Pàdua destaca per sobre de la resta d’hospitals d’Itàlia per la lluita contra la infecció. Bassini adopta mesures extremadament antisèptiques. Prepara els pacients 24 hores abans de la cirurgia, que són fregats amb raspalls i lleixiu concentrada de sabó, des del coll fins els genolls. Posteriorment al rentat, es procedeix al rasurat, igualment des del coll -incloent-hi les aixelles- fins als genolls, i finalment, se’ls passa unes esponges amb la solució antisèptica, també del coll fins els genolls, en especial per la zona quirúrgica. Per acabar, embolcallen els pacients en llençols xops de solució antisèptica i, per sobre, també amb tela de goma. El 1888 ocupa el càrrec de director de la clínica quirúrgica substituint Vanzetti i el 1904 és nomenat senador del Regne d’Itàlia. L’hèrnia inguinal com afecció anatòmica es coneixia des de l’inici de la humanitat, però fins la intervenció de Bassini a finals del segle XIX, el seu tractament anava des del més simple, com els braguers, fins a mesures molt més cruels que, en la majoria dels casos, duien el pacient a la mort. Però no només Bassini s’interessa per aquesta afecció. Contemporanis seus, com Henry Marcy, Frederick Steele, Vicenz Czerny, Theodor Kocher o Lucas-Championnière, havien ideat tècniques pròpies, que consistien en la lligadura del sac i l’estretament de l’orifici inguinal fons. Malgrat tot, aquests procediments continuaven fracassant per al guariment radical de l’hèrnia i aquesta apareixia de nou. La tècnica de Bassini reconstrueix el canal inguinal d’una manera anatòmica: sutura amb punts de seda la fascia transversalis, el múscul oblic intern i el múscul transvers al lligament inguinal. La primera intervenció la practica el 24 de desembre de 1884. El 1888, Bassini ja ha operat 123 casos d’hèrnia inguinal, dos de les quals amb mort per infecció i cinc de recidives que són reoperades amb èxit. Durant les intervencions, Bassini assenyala als metges joves que fan l’anestèsia que provoquin el vòmit als pacients per comprovar la resistència de la zona operada. L’abril de 1887 presenta la seva operació a la Societat Italiana de Cirurgia i el 1889 publica un llibre de 106 pàgines amb les il·lustracions de la intervenció. Però a Bassini encara li falta la presentació a la resta de països. Bassini manifestà: “Som una nació jove i a la gent d’altres parts del món els costa prendre’ns seriosament. A nosaltres, els italians, malgrat la nostra gran tradició mèdica, ens ha caigut la fama durant aquests últims segles, de no haver contribuït en res al progrés de la ciència, d’haver romàs estanques i de ser superficials. No donaré a conèixer els meus treballs fins que no hagi guarit més de 250 casos i fins que en el pla internacional no existeixi ningú que pugui posar en dubte els resultats de la meva tasca. Només així serviré al mateix temps els malalts i la meva pàtria”. El 1892, Bassini publica un article en el número 40 de la revista alemanya Archive für Klinische Chirugie en què informa, per primera vegada, d’unes 262 intervencions d’hèrnia inguinal amb resultats molt esperançadors. Val a dir que un altre cirurgià, contemporani de Bassini, William Stewart Halsted, havia ideat als Estats Units, i aproximadament en la mateixa època, un tractament quirúrgic molt semblant al de Bassini.

Però malgrat els avenços, la propagació de la intervenció de l’hèrnia encara va trigar uns quants anys. Per exemple, a Barcelona, durant els primers anys del segle XX, trobem molts anuncis a la premsa escrita sobre el tractament amb braguers. I segons els registres de l’època, el desembre de 1909, dels 1.394 morts a Barcelona, 33 corresponien a diagnòstics d’hèrnia i obstrucció intestinal. “L’hèrnia inguinal com afecció anatòmica es coneixia des de l’inici de la humanitat, però fins la intervenció de Bassini a finals del segle XIX, el seu tractament anava des del més simple, com els braguers, fins a mesures molt més cruels que, en la majoria dels casos, duien el pacient a la mort”