Dones Progressistes de Massanassa: Habitar la casa

Ies féu el silenci. I els carrers es buidaren del soroll dels cotxes però també de les criatures i la gent que en el carrer conviu. La pandèmia ha fet un tall en les nostres vides, en la vida de tothom. El món s’ha parat de colp i volta!!!, he escoltat en molts medis. Però no, no s’ha parat. Ha deixat de funcionar tal i com el vivíem i entre d’altres coses la vida continuava dins de casa, reservant les relacions socials per a un altre moment o situant-les en mode “virtual” com senyal d’inici d’una era que hem de pensar.

Hi ha un tall que podem significar d’obertura a noves formes, noves experiències que ens col·loquen en un altre lloc des d’on poder mirar i mirar-nos. La casa i tot el que en ella passa ha cobrat una importància rellevant perquè ens ha mostrat la misèria de la vida i de les condicions en que molta gent viu; però també ha posat sobre la taula el reconeixement de la importància de moltes pràctiques i maneres que abans permaneixien sense paraula, sense importància per a molta gent, invisibilitzades per altres esdeveniments d’allò important en la vida, i que han passat a mostrar la grandesa que incorpora, i que són necessàries en el sosteniment de la vida.

El refugi en les cases ha possat en primer pla les pràctiques i la importància del “ cuidado”, la importància de les relacions humanes properes que curen , perquè cuidar és acompanyar la vida i sostenir-la. Són pràctiques que les dones han anat creant i fent possible amb elles la humanització que ens permet créixer i estar en el món.

Ni naixem a soles, ni ens fem en solitari. Ens fem en relació, establint uns vincles que no solament ens fan dependents uns d’altres, sinó també de la Natura, els ecosistemes i la resta d’éssers vius que poblem aquest Planeta nostre. El mite de l’autosuficiència i la independència ens ha fet molt de mal i ara ha mostrat la seua carència en aquests temps de pandèmia, perquè gira l’esquena, creix al marge, de les relacions que ens fan humans, que ens permeten viure i contribuir al benestar.

Diu YAYO HERRERO: “Es pregona que la llibertat arriba després de superar el regne de la necessitat, però la necessitat en els humans, les necessitats de cures, no es superen mai. Hem d’aprendre a viure lliures sabent-nos inherentment eco i interdependents”.

Moltes d’aquestes pràctiques del “cuidado” quan es viuen des de la imposició o en condicions de precarietat, són viscudes restant vida de qui les fa. És el que passa amb moltes dones que procuren i sostenen la vida pròpia i del seu entorn en un desafiament continu a l’abatiment, esgotament, la invisibilitat i el nul agraïment a la seua aportació.

Reconèixer és començar a aprendre. Aquestes pràctiques de les cures, aspirem a que siguen una herència Universal per tothom, fent possible l’acompanyament de la vida.

Que no ens pese cuidar la vida

Pilar Tormo.

Dones Progressistes de Massanassa