Companejar

Faula

Aplegue al llit del barranc, alegrant-me la vista de l’aigua, completament transparent, que discorre entre grans pedres. Regalat per sa encantadora música i invadit per la seua frescor, me puc assentar un temps per a gojar de la seua companyia i fruir del seu entorn. Tinc l’oportunitat de recuperar forces i refrescar-me, per a afrontar, només el creue, l’última costera de l’itinerari, empapant-me de la fresca humitat. He deixat arrere l’ombria dels alts del tallat i el bosc de pins i xara aclarida, per a canviar-ho per la vegetació de ribera característica: baladres, vimeneres, chops, juncs, saücs...

Mereix la pena detindre les accelerades passes que, sendera avall m’han dut fins on estic i, donant-me un respir, quedar-me molt quet, per a escoltar lo que la corrent i l’entorn me diuen:

Tan sol se sent el sò de l’aigua, que pot tindre el cabal equivalent al d’una gran séquia de l’horta; mes, ací corre de pressa, esmonyint-se entre les pedres. Donant una intensitat mijana, i un to entre agut i greu, per lo que també s’endevina, sense vore’l, el toll que du. Tot lo demés es silenci; ni el cant d’un pardalet m’acompanya. I, ¿qué més podria desijar en mig d’esta soletat enganyosament agrest i dura?

Mire a terra..., per ací camina una formiga... Ara em bota al peu una menudíssima aranya, per dos vegades, esvarant-se i caent avall, com si intentara

escalar-lo sense conseguir-ho. ¿Serà que li estic obstruint el pas?

Escomence a sentir curiositat per lo que se m’oferix sense esforçar-me, i observe:

En el cantell de l’ungla del dit gros de la mà esquerra acaba de parar-se-me una criatura voladora ínfima, moguda per Deu sap quin motiu. És de tal tamany, que un mosquit al seu costat podria passar per un jagant.

-Ho sent amiguet, hauràs d’anar-te’n d’ací, esta mà la necessite.

Mire atra volta al pis. Engalanat i cobert per un fum de pedretes, branquetes i palets, a on no falten chicotiues herbes agafades als clavills de la roca. En l’espai que hi ha entre els meus nuets peus pense que puc trobar de tot. És semblant ad eixes caixetes de cosir que tenien abans les dones, que contenien mil menudències:

les pedres són els botons, de diversos tamanys i colors; les branquetes més grosses, carrets de fil; les dures palletes, agulles; els brins secs d’estilisades gramínees, tenen sa equivalència en els fils de cosir solts, i les fulles caigudes dels arbres, representen menuts retalls de tela. Tot contingut en un chicotet espai.

¿Atra volta la formiga d’abans?... Pot ser, mes, no ho sé; perque es troba acompanyada d’atres congèneres, i no sé quina serà de totes, pero..., no li fa... Son fermoses, en els seus exosquelets quitinosos durs i lluents. De mig tamany, presenten caps i tóraxs rogencs i abdomens negres. Ha aumentat el seu número. Potser s’hagen arrimat a mi mogudes per l’olor del menjar. Pot ser que un trosset de pera que m’ha caigut, represente per ad elles el festí superabundant, d’un fruït exòtic, exquisit i estrany, que cal afanyar-se en tastar i arreplegar.

Nos trobem en la mateixa taula alimentant-nos de lo que duya. No he d’allargar-los ningun tros, puix, en lo que em cau de les mans, com a pluja de minúsculs grans d’arena, el se’n sobra per a quedar-se fartes.

¿I de la coca d’armela que estaran dient?... Cap supondre que els haurà sorprés encara més. Les molletes de tan elaborat menjar els resultaran més rares. Les pasticeries de Montanejos queden una miqueta llunt per a que entenguen de pastiços. Segur que estaran donant gràcies a Deu, que ha fet caure del cel semblant manà inesperat sense tan sol haver-li-ho demanat.

-¡Che tu, açò es festa grossa! Passa’m un pocs cristalets d’aquells, que estan molt dolços... ¿Has provat esta espècie de gassons que tinc ací? No sabia yo que hi haguera terra tan blaneta, i que es poguera menjar.

-¡Aneu en conte, que plou!... ¡Per Deu, que s’aguante l’orage i nos deixe arreplegar esta collita! Pero, ¡vaja!; ¿havíeu vist alguna volta que l’aigua de pluja fora tan densa i fera tan bon gust? Sent aixina, Senyor, que seguixca plovent. ¡I el sol fora!... Hui es dia de milacres...

-¡Res, camarades, ompliu be la pancha i no oblide-ho el rebost! ¡Carregueu tots els sacs que pugau!

De sobte, entre la colla de comensals, apareix l’aranya que havia vist al principi. La reconec per dos amples ralles blanques que lluïx en la part dorsal de l’abdomen i, és aranya, perque té huit cames en conte de sis, com els insectes. No és molt més gran que les formigues, i corre en rapidea i agilitat... ara que no li entorpixc el pas. Bota àgilment a una pedra que té davant, encaminant-se en resolució ella sabrà a on i detenint-se lo justet, puix allà a on va, l’espera un assunt, que no pot esperar. I, demanant-li disculpes per si adés l’he molestat, la deixe que faça marcha.

En això es deixa oir el chichiueig d’un pardalet i, de seguida, un atre, i un atre, se posen a acompanyar-lo. És, com si sabedors dels meus primers sentiments de soletat, unint-se a tots els demés animalets, me remarcaren lo contrari donant el contrapunt en unes notes musicals. Fent patent la seua presència en ses harmonioses veus, me fan recordar que estic dins d’una gran comunitat. Interrelacionats per lligams a sovint invisibles, nos trobem subjectes uns ad atres, vullgam o no vullgam, tots els sers que l’integrem. I, per espai d’uns segons, puc percebre un especial sentiment d’unió...

En el curt espai d’una parada per a trencar l’alé i recuperar forces he gojat de la companyia de totes estes menudes criatures, i companejat en elles lo que duya en la mochila, només observant-les. Sense haver de bellugar-me de la pedra que elegí com assent, i apenes movent el cap, ya que les tenia enfront mateix. En la natural inclinació de la mirada mentres m’alimentava, no he hagut ni que girar la vista. En l’àrea d’un metro quadrat ha succeït tot i ho he presenciat casi sense voler.

Els trins d’emboscades aus als oïts m’han aplegat, sense intentar descobrir a on s’ocultaven, perque ahí es trobaven i, llavors, això era prou.

A continuació, me pose les botes, plegue els pocs trastos que duc, i creue l’aigua saltant per damunt les pedres.

Plenament reparat i satisfet, escomence a pujar la costera de la vora oposta...

Barranc de la Maimona, Montanejos. 9 de maig de 2010.

Josep Manuel Puchalt

Nota: text redactat en les normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.