Espai per a les emocions i reflexions

Estrès crònic i indefensió apresa

Anna Robert, psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

En l’experiment original d’Overmeier i Seligman1 de 1967 es posaven uns gossos en condició de rebre shocks elèctrics no contingents a la seva conducta, és a dir shocks que no depenien de l’actuació de l’animal. En aquesta situació, aversiva i incontrolable, els gossos acabaven per inhibir qualsevol tipus de resposta i quedar-se exposats als shocks. Aquests animals experimentaven, com a conseqüència de l’exposició a un estrès sense possibilitat d’actuació, dèficits emocionals, cognitius i conductuals, a més de símptomes com apatia i alteracions de la son i la gana. La seva situació d’indefensió al laboratori es generalitzava i afectava la seva salut, i la seva capacitat d’adaptar-se al medi.

Aquest experiment inicial va ser replicat i ha servit de model teòric per explicar la situació de desvaliment i indefensió de les persones que pateixen depressió o qualsevol conseqüència emocional de l’exposició sostinguda a un estressor crònic, on la resposta adaptativa no permet modificar la situació aversiva.

Si ara fem un salt al “present pandèmic” podrem entendre que la COVID-19 ha empitjorat substantivament aquest sentiment d’indefensió dels professionals que ja portaven anys intentant bregar amb llistes d’espera, sobrecàrrega assistencial, no cobertures i altres qüestions relacionades amb l’organització de la feina, i que generaven una font important d’estrès mantingut i constant.

Durant la pandèmia, hem tingut a l’ordre del dia constants canvis de protocols, legislacions i procediments. La informació ha estat sovint incerta, incompleta o insuficient. S’han hagut de prendre decisions sense el temps ni l’evidència necessària per avaluar el seu abast. S’ha passat d’atendre malalts de carn i ossos a atendre en part telemàticament, posant el pacient en una situació de “no-cosa”2 .

I tota aquesta transformació sobrevinguda, que corre el risc de desmaterialitzar i descorporeïtzar parcialment l’assistència si no fem una reflexió urgent, no ha fet més que agreujar aquesta situació d’esgotament, distància emocional i manca de motivació que hem recollit en enquestes de burnout fetes recentment. En concret, preocupa i ocupa l’estat emocional i físic dels facultatius i les facultatives que encaren una jornada laboral amb poca energia i amb la sensació que no podran atendre i realitzar tot allò que haurien o voldrien fer.

I és per això que, malgrat no estem gaire acostumats a escoltar-ho, ens hem de cuidar. Ni podem sortir esgotats, ni podem fer la nostra tasca assistencial quan no hi ha un mínim de benestar al voltant. I això implica també l’equip i el fet de com hem de mirar de créixer més enllà dels conflictes i els malentesos que sempre aniran sorgint. Sumar per seguir sumant.

Els gossos de Seligman no podien òbviament posar límits perquè es trobaven en un context de veritable indefensió. Però nosaltres sí. A banda de cuidar-nos, podem alçar la nostra veu, podem reivindicar i demanar atendre els nostres pacients en condicions de salubritat, tant per a ells com per a nosaltres. Podem no estar indefensos. I, sobretot, podem exigir responsabilitats.

Referències: 1) Overmier JB, Seligman MEP. Effects of inescapable shock upon subsequent escape and avoidance learning. J Comp Physiol Psychol 1967;63:23–33.

2) Byung-Chul Han. No cosas: quiebras del mundo de hoy. Madrid: Taurus ediciones, 2021.