Reportatge

Sensellarisme: Persones (in)visibles

Visibilitzar les persones sense llar i sacsejar la consciència col·lectiva, perquè, com deia Martin Luther King, el sensellarisme no només corroeix els homes i les dones que el pateixen directament, sinó que també corroeix moralment tota la societat que el tolera. Aquest és l’objectiu de la intervenció artística #Visibles, promoguda per l’entitat social Arrels Fundació de la mà de l’artista plàstic i fotògraf gadità Teo Vázquez, que ha omplert els murs de diversos edificis de Barcelona amb retrats de persones que han viscut al carrer durant anys.

L’associació ha volgut donar visibilitat, d’una manera directa i sense filtres, a una problemàtica que la pandèmia de la COVID-19 ha agreujat. Les localitzacions escollides per exposar les imatges murals, com el Centre Cívic del Convent de Sant Agustí, la Filmoteca de Catalunya o la façana de l’Escola Fort-Pienc al davant de l’Estació del Nord, són indrets on solien dormir al ras els protagonistes d’aquesta acció que posa cara, nom i ànima a històries de vida ocultes i estigmatitzades per tal de trencar prejudicis latents.

“Viure al carrer és pitjor que l’infern. Aquí una persona es podreix”, explica Germán, una de les persones que il·lustra aquests relats en un vídeo publicat a les xarxes socials per Arrels Fundació. Juan, una altra de les veus, recorda que va estar al carrer un any, “però per a mi van ser com 100 anys i no li ho desitjo a ningú”. L’animadversió social és un dels obstacles principals contra els quals han de lluitar, tal com descriu, en aquest cas, Miquel: “Veus com casa teva desapareix i et quedes completament desubicat. Una cosa que recordo molt, i això al principi fa molt mal, és que notes mirades d’hostilitat, és a dir, que pel sol fet d’existir i estar al carrer, sents rebuig de la gent”. Per la seva part, Inma expressa la cruesa de ser dona i passar la nit al carrer sense un lloc on poder dormir, “perquè un home es busca la vida com sigui, però una dona no. Nosaltres ens exposem a vendre el nostre cos o a fer mil coses”.

L’any 2016 s’estimava que a Catalunya hi havia gairebé 10.000 persones que es trobaven en situació de sense llar. Només a Barcelona, l’any passat es van comptabilitzar més de 1.000 sensesostre dormint al carrer, amb una mitjana d’edat de 45 anys. Segons dades de l’ajuntament de la capital catalana, el 80% patia algun tipus de trastorn de salut que, en el 50% dels casos, estava relacionat amb malalties mentals.

Davant d’aquesta realitat cada vegada més estesa, entitats socials que treballen amb persones sense llar i juristes de l’àmbit acadèmic han presentat al Parlament de Catalunya una proposició de llei pionera de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme.

Els seus promotors calculen que, un cop s’aprovi la normativa, podria beneficiar 18.000 persones sense llar en cinc anys. El document, que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, excepte Vox, remarca la necessitat de superar el model tradicional fonamentat en la gestió del sensellarisme per avançar cap a un model adreçat a la seva erradicació. “Es tracta, per tant, de l’adopció de mesures que no es limitin a assegurar la mera subsistència o supervivència de les persones quan es troben en aquesta situació –puntualitza–, sinó que forneixin les eines precises per aconseguir la reintegració plena de totes les persones que es troben en situació d’extrema vulnerabilitat i de sensellarisme”.

En aquest sentit, els impulsors de la iniciativa legislativa es recolzen en el pronunciament del Comitè Europeu de les Regions –òrgan consultiu de la Unió Europea (UE)– que considera “totalment inacceptable” que encara hi hagi ciutadans que visquin al carrer, “cosa que posa en perill la seva salut i la seva vida”. Aquesta institució sosté que el problema de les persones sense llar “és la forma més extrema de pobresa i exclusió social”.

La futura llei s’ocupa, en concret, de les tres primeres categories de sensellarisme –les més dures i cròniques– de les 13 que recull l’escala europea anomenada ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion). Aquestes corresponen a les persones que viuen al ras; les que passen la nit en centres nocturns, d’emergència o refugis i les que viuen en allotjaments o equipaments per a persones sense llar.

El seu objectiu fonamental és, d’una banda, que totes aquestes persones tinguin un “espai residencial digne” en un termini de dos anys, entès com un espai cobert, d’ús individual o col·lectiu, amb condicions suficients per desenvolupar-hi la vida privada amb respecte al dret a la intimitat i amb disponibilitat d’ús les 24 hores del dia, i de l’altra, que disposin d’un habitatge d’inserció social en un període de cinc anys.

Però la normativa també conté mesures de caire més social perquè les administracions públiques de Catalunya garanteixin alguns drets fonamentals i necessitats bàsiques per a les persones que viuen al carrer o passen la nit en equipaments específics com el dret d’accés al sistema públic de serveis socials i a l’assistència sanitària. A més, preveu assegurar l’empadronament i altres proveïments menors però essencials, com disposar d’un títol de transport públic o poder gaudir de serveis de bugaderia, consigna, dutxa o, fins i tot, de serveis funeraris mínims. La proposició de llei fixa que els municipis hauran de fer periòdicament recomptes de les persones en situació de sensellarisme i no podran limitar ni sancionar la pràctica de la mendicitat en l’espai públic, llevat que suposi un exercici de violència, intimidació, coacció o extorsió, o s’inscrigui en xarxes de delinqüència organitzada. “No hem de criminalitzar el sensellarisme, perquè no és una situació d’incivisme sinó de manca de dret d’accés a l’habitatge”, argumenten les entitats socials.

Altrament, tant la Generalitat com els ens locals hauran de vetllar, amb especial cura de les exigències en matèria de gènere, pel dret del col·lectiu a no ser discriminat ni a ser objecte de tractaments violents, vexatoris o degradants, i també hauran de perseguir disciplinàriament aquest tipus de conductes.

El text s’ha impulsat des del món acadèmic i ha comptat amb la participació de les organitzacions Assís Centre d’Acollida, Càritas Catalunya, Comunitat Sant’Egidio, Sant Joan de Déu Serveis Socials i la mateixa Arrels Fundació, que atenen i orienten les persones sense llar.

Atura la mirada

Milers de persones dormen cada dia al carrer a Catalunya i, gairebé sempre, la societat les condemna a la invisibilització. Però, per què no aturem la mirada i perdem la por d’apropar-nos a elles? Què pots fer quan veus algú vivint al carrer?

“Bon dia”, “Bona nit”

Saludar és una manera de fer visible la persona. Mira-la sense jutjar-la i ofereix-li un somriure. Hi ha persones que potser fa dies que no han parlat amb ningú. No et frustris si no n’obtens resposta de seguida. Ho pots continuar intentant.

“Com estàs?”

Parla-li amb tranquil·litat i respecte, amb distància per no espantar-la i ajupint-te per tenir la mirada a la mateixa alçada. De vegades, oferir un cafè o una cigarreta és una excusa perfecta per iniciar una conversa i saber com es troba la persona.

“Què necessites?”

Podria ser una manta, un entrepà, una trucada…o simplement una conversa. Pregunta-li què necessita i no t’angoixis si no està a les teves mans en aquell moment satisfer el que et respongui. De vegades, escoltar i oferir companyia és més útil que procurar coses materials.

“Puc fer alguna cosa per ajudar-te?”

Aconseguir que una persona deixi el carrer no es fa de la nit al dia i tampoc has de carregar amb aquesta responsabilitat. La situació pot millorar si l’orientes cap als recursos on pot trobar ajuda. Si no els coneix, es tracta d’una informació útil.

(Font: arrelsfundació.org)