Medicina i Catalunya, una mica d’història

La presidència de Manuel Corachan (I)

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

indrets i que Catalunya no necessitava cap especificitat, tot i que va prometre al president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, un conjunt de compensacions en altres àmbits. A partir d’aquí, l’Estat va regular la legislació bàsica i l’autonomia faria l’aplicació segons els articles 5 i 6 de l’Estatut. El Sindicat de Metges creà un grup de treball per tal de fer front a aquesta qüestió. La finalitat de l’organització era “conservar a la Medicina de l’assegurança obligatòria els caràcters de l’ordinària, orientant-la vers la Medicina Preventiva i reduir al mínim els intermediaris, amb el fi d’evitar l’encariment i l’entorpiment de l’assistència, que perjudiquen el malalt i desprestigien el facultatiu” i que “el metge és el puntal indispensable de l’assegurança social de la malaltia”.

L’eminent cirurgià Manuel Corachan i Garcia fou nomenat president del Sindicat de Metges de Catalunya el 1933. El seu mandat va caracteritzar-se pel funcionament de l’entitat amb accions com la delimitació de les noves seccions comarcals i l’organització dels serveis a les mancomunitats comarcals, la regulació del conveni amb les companyies d’assegurances de treball i la reglamentació de la prestació de serveis mèdics als dispensaris gratuïts. També va treballar per la confirmació dels termes del contracte dels metges, la creació de subdivisions internes en els departaments o la realització d’una comissió especial de pressupostos.

Un dels fets destacats d’aquell 1933 fou la reclamació de millores en les assegurances. Segons el militant d’Estat Català i escriptor Jaume Miravitlles, els representants del socialisme espanyol no volien perdre el control de les assegurances socials perquè pensaven que a Catalunya es reforçaria la posició de la Confederació Nacional del Treball. Aquesta entitat havia demanat la revisió d’un padró de beneficència municipal perquè creia que s’havia extret injustament una sèrie de persones que necessitaven assistència mèdica. Això va fer que s’obrissin consultes gratuïtes per a obrers a l’atur perquè no eren atesos per la seva ideologia.

Mentrestant, el ministre de Treball i Previsió Social, Francisco Largo Caballero, va argumentar que la problemàtica social era la mateixa en tots els En el terreny anecdòtic, a mitjan de maig de 1934 el sindicat mèdic va rebre al Casal del Metge la visita de membres d’uns bucs de guerra japonesos que havien atracat al port de Barcelona. El cos mèdic i farmacèutic d’aquesta expedició assistiren a un concert en el seu honor en el mateix casal i a un àpat a l’Hotel Ritz.

En l’àmbit estrictament polític, les pèssimes relacions entre Espanya i Catalunya van arribar al seu zenit el 6 d’octubre de 1934. L’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar de manera inesperada l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. Això va comportar que el president del govern conservador espanyol, Alejandro Lerroux, amb el suport de la formació catòlica i de dreta Confederación Española de Derechas Autonómas, declarés l’estat de guerra, un fet que va suposar que l’exèrcit es posés a les ordres del Capità General de Catalunya, Domènec Batet.

L’Estat Català només va durar 10 hores i va finalitzar amb la detenció i l’empresonament de pràcticament tot el Govern de la Generalitat al vaixell-presó Uruguay. El captiveri va perllongar-se fins al 16 de febrer de 1936, moment en què el Front d’Esquerres de Catalunya va vèncer els comicis generals. A banda dels membres del Govern de la Generalitat, també hi va haver metges amb responsabilitats polítiques i membres del sindicat que van ser empresonats.

arxiu cecilia corachan