8 minute read
Entrevista
Jesús Caballero López (1972) Metge especialista en Medicina Intensiva. Cap del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (Lleida). L’any 2018 arriba al càrrec de vicepresident de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC) i al desembre de 2020 n’assoleix la presidència.
Advertisement
Dos anys després de l’inici de la pandèmia, quines lliçons creu que s’han après?
Una primera lliçó és que les UCI estructurals catalanes no estaven dimensionades per a una pandèmia d’aquesta magnitud. La sortida de la pandèmia ha de comportar una dimensió a l’alça de les UCI estructurals, les que sempre estan obertes, perquè ha augmentat la complexitat. Ara hi ha més pacients crítics i pluripatològics i podem tenir nous brots pandèmics i noves pandèmies. Si hi ha més llits d’UCI habilitades, tenim més supervivència i més qualitat de vida postUCI. Per altra banda, també necessitem UCI estratègiques que, quan no s’utilitzin, puguin ser llits de semicrítics.
Com surten els intensivistes d’aquesta crisi sanitària?
És un sentiment ambivalent. Per una banda, estem contents perquè la nostra feina s’ha posat en valor. Professionalment sortim enfortits, perquè s’ha demostrat que som part de la columna vertebral del sistema sanitari. Però per altra, la voràgine assistencial de
la pandèmia, tan de cop i tan massiva, ens ha afectat a nivell personal, emocional i familiar. Sortim tocats perquè el cost ha estat molt elevat. La nostra professionalitat ha fet que prioritzéssim la feina per davant de tot. Esperem que això sigui reversible. De moment, l’abandonament de l’especialitat és testimonial. Ara també hem de veure com es posiciona la Medicina Intensiva en l’interès dels nous MIR.
Com valora el suport que han donat altres especialitats, com l’anestesiologia, reforçant les UCI? És una fórmula que pot tenir recorregut?
Estem molt agraïts als companys de diferents especialitats que ens han ajudat per superar les diferents onades. Però el preu que ha pagat el sistema sanitari és que s’han endarrerit moltes cirurgies, s’han ocupat espais quirúrgics, s’han anul·lat proves diagnòstiques i terapèutiques, etc. Això tindrà també un cost en forma de morbiditat i mortalitat de pacient no COVID. Per tant, per a futurs brots o pandèmies, per no afectar aquestes altres àrees, hem de de dimensionar adequadament la plantilla d’intensivistes. El balanç final és molt positiu perquè hem salvat moltes vides entre tots plegats.
Teníem suficients llits crítics abans de la pandèmia? N’hi ha d’haver-hi més d’estructurals després de la crisi?
Abans de la pandèmia hi havia uns 600 llits d’UCI estructurals a Catalunya i ara comptem amb 900, aproximadament. Per atendre la primera onada de la pandèmia vam necessitar 1.500 llits de crítics. Un objectiu raonable seria que poguéssim comptar amb una forquilla d’entre 900 i 1.200 llits estructurals, de manera que tinguem la capacitat de créixer també a nivell estratègic, si és necessari, convertint unitats de semicrítics en crítics. Si hi ha una nova malaltia que afecta l’ésser humà en forma de destret pulmonar o insuficiència respiratòria, hauríem de tenir previstos espais, equipament i recursos humans. Amb la COVID, cada dia ingressaven entre cinc i 20 pacients crítics a cada UCI. En tres dies estaven plenes, amb pacients que, com a mínim, estaven dues setmanes ingressats. La millor fórmula per gestionar-ho és crear unitats de semicrítics, portades per metges intensivistes, que puguin servir també com a UCI estratègiques. Guanyaríem professionals capacitats i tindríem més flexibilitat per utilitzar els llits en funció de la gravetat dels pacients.
I l’equipament? És obsolet o insuficient com es va veure amb els respiradors a l’inici de la pandèmia?
Amb la pandèmia s’ha renovat l’equipament. Ara estem millor equipats i amb material de reserva per si es necessita davant una nova onada o pandèmia. Però hi ha tres coses necessàries per curar pacients crítics: les estructures o espais adequats, l’equipament específic i els recursos humans experts. Els dos primers els podem tenir amb inversions, però ens falta el tercer. Hem d’incidir en aquest tercer aspecte augmentant la formació d’especialistes i la plantilla estructural d’intensivistes.
Es formen suficients especialistes per cobrir la demanda assistencial?
En els últims anys no. Hem demanat al Ministeri de Sanitat que augmenti les places MIR de Medicina Intensiva. Fa uns anys es declarava erròniament com una especialitat amb excedent de professionals. Ara ha quedat clar que és una de les especialitats amb més manca de personal qualificat. No hi ha intensivistes a l’atur ni al mercat laboral. Se n’han de formar més i augmentar la cartera de serveis perquè hi hagi professionals rotant per diferents serveis hospitalaris o en consultes externes relacionades amb el pacient crític. Així, quan calgui reclutar-los per a les UCI, estaran preparats, perquè també són experts en pacients crítics i ventilats.
Les condicions laborals i retributives del servei són un obstacle per a la incorporació de nous professionals?
La remuneració econòmica ha de ser adequada i proporcional a la societat on es viu, però també hi ha altres factors, com la conciliació, la racionalització dels horaris o la necessitat d’evitar que es produeixin dos tipus de desgast: professional i per compassió. Els diners són importants, però no són la nostra principal motivació. Ens demanen molta empatia, però s’ha saber gestionar perquè sinó et pot arribar a afectar personalment.
Compteu amb suport psicològic? Us fan avaluacions o tractaments programats?
No està protocol·litzat. Tenim referents de suport psicològic i durant la primera i la segona onada vam tenir psicòlegs a les UCI per ajudar els pacients, les famílies i els professionals. S’ha apropat la psicologia a les UCI, però pensem que alguna cosa ens falta encara per aprendre a gestionar el patiment, perquè cada vegada ens impliquem més. Tenim plans d’humanització per apropar-nos més als pacients i a les famílies, però cal anar amb compte perquè si passem de l’empatia a la implicació emocional, pacient rere pacient, podem caure en el desgast per compassió. Per això també intentem que s’ampliï la cartera de serveis, perquè els professionals no hagin de fer cada dia la mateixa feina i es puguin refrescar.
Com es conviu diàriament amb la mort?
Les UCI són un lloc de vida, no hem d’associar UCI i mort. La mortalitat se situa entre el 12% i el 16%. I ara no només lluitem per la vida del pacient,
foto: francisco avia / hospital clínic de barcelona
lluitem també per la qualitat de vida postUCI, perquè el pacient surti amb les millors condicions possibles. Per això s’estan creant les consultes postUCI, perquè els pacients que han estat molt temps ventilats o que han tingut delirium durant la seva estada a la UCI es puguin recuperar el més aviat i millor possible.
Els intensivistes del Parc Taulí de Sabadell o de l’Hospital Santa Maria de Lleida, entre altres, es van plantar per l’excés de jornada. Poden haver-hi més protestes si no es milloren les condicions?
Sí, perquè les reivindicacions són lícites i s’han fet quan no s’ha vist reconegut l’esforç. La dedicació ha estat molt intensa i cal tenir sensibilitat. Des de la SOCMIC vam fer un comunicat de suport en què demanàvem generositat a les direccions i gerències perquè s’ha donat tot i més, i, si no es té aquesta sensibilitat, el conflicte es pot estendre.
Els professionals d’aquests centres diuen que no és només una qüestió retributiva, sinó de desgast i necessitat de descans. Però les direccions diuen que no poden modificar les jornades perquè no tenen una plantilla prou àmplia.
El problema és que no s’augmenten suficientment les places de formació ni les plantilles d’intensivistes. Aquest any s’han incrementat les places MIR, però amb una xifra encara insuficient. A Catalunya només s’ofereixen 32 places i al conjunt de l’Estat, 192. A més, els intensivistes es formen en cinc anys, així que no els tindrem demà ni demà passat. El problema no el podrem solucionar incrementant la plantilla de manera immediata, per això el sistema té l’obligació d’anar-se preparant a mig termini.
Hi ha fuga de professionals en el servei de Medicina Intensiva?
La Medicina Intensiva és una especialitat que no està reconeguda a tots els països. Poden haver-hi professionals que hagin marxat a Suïssa o Anglaterra, per exemple, on sí està reconeguda, però, en el nostre cas, la fuga està més continguda en comparació amb altres especialitats. Sí que hi ha canvis d’hospital o de ciutat entre els intensivistes més joves, però per motius professionals o personals.
La SOCMIC dona suport a la creació de l’especialitat d’infermeria intensiva per sumar expertesa a les UCI catalanes. No temen que això pugui portar a un conflicte de competències o a situacions d’intrusisme professional?
És una qüestió de reconeixement a una feina que ja fan, i de sinèrgies entre metges i infermeres. Nosaltres treballem cada dia amb les infermeres intensivistes i percebem de seguida quan una professional de nova incorporació encara no ha assolit l’expertesa pròpia del pacient crític. Es tracta de regular també la seva formació. Per al col·lectiu d’infermeria, treballar a les unitats de crítics implica el coneixement d’unes tècniques específiques i una manera de treballar molt concreta que justifica la creació de l’especialitat, com ja ni n’ha d’altres. No pensem que hi hagi risc d’intrusisme. Es tracta de donarsempre el millor servei i qualitat assistencial. Les llevadores no han reduït el nombre d’especialistes en obstetrícia i ginecologia. Treballen conjuntament, amb diferents nivells de delegació. Nosaltres necessitem una bona ràtio d’infermeres perquè no podem tenir un metge per malalt, com passa per exemple als quiròfans. Per tant, hem de saber delegar i ens hem d’assegurar de fer-ho en professionals reconegudes, formades i acreditades en aquest àmbit.
