Detalls de Tavernes

Tavernes de la Valldigna, o el poble, com el coneixem –supose que per distingir-lo de la mar-, no ha sigut mai una població amb edificis blasonats, ni hem tingut ducs, marquesos o abats entre els nostres veïns, com altres poblacions del voltant. I, si n’hem tingut, sens dubte han passat d’allò més desapercebuts. Això també ha passat amb el nostre títol de ciutat. Ara pareix com si l’haguérem heretat d’algun parent llunyà i volguérem dibuixar un arbre genealògic que mai hem tingut o que, pel temps, hem fet desaparèixer.

Quan vaig conèixer els actes per a la celebració del centenari del nomenament de Tavernes com a ciutat, vaig agafar la meua Olympus, i vaig fer el camí que, com jo, molta gent de la meua generació havia fet trenta o quaranta anys enrere, des dels carrers Sant Joan Baptista, Sant Benet, Sant Roc, Buenos Aires..., fins a la carretera, el Prado o el passeig de Colón. Volia retratar allò que hi havia quedat, tot allò que el progrés havia oblidat. I, la veritat, no va resultar gens fàcil: de la majoria de llocs i edificis que abans ens distingien, en el millor dels casos solament en vaig trobar xicotets detalls. És el cas dels cines de la família Pastor, un dels nostres orgulls: de cinc que n’hi havia al poble, no en queda cap, sols detalls del Capitolio i de l’Ideal, i, de la resta, el nom de les finques que varen créixer al seu solar: Principal, Rosaleda i Astoria. Al Prado no hi vaig ni anar, per a què?. Dels antics magatzems de la carretera, sols en queda un, reconvertit en aparcament pel mateix supermercat que es va engolir la joia de la nostra cultura: el cine i teatre Capitolio, un espai perdut per sempre a la nostra memòria. A l’antiga via del tren que delimitava la població hi vaig agafar imatges dels xalets que es varen construir als afores; res a vore amb allò que continua a la mateixa via: grans edificis, aglomeració de gent sense sentit, gent que va creure que deixar sa casa i viure en espais compartits era també progrés. Finalment, vaig tornar als orígens, vaig fer una passejada per la part alta del poble, la que ha mantingut l’essència d’este poble: el trinquet (també reconvertit), el mur, la font del Canut, el calvari, els carrers de sempre, els que ens queden i hem de saber valorar. Aquestes fotografies són relativament recents, fetes o passades a blanc i negre, uns colors que com moltes vegades associem als records que tenim del passat. Són solament uns detalls de Tavernes, n’hi ha molts més; si ens fixem podem trobar-ne un en cada cantó. Són els nostres detalls, els que han quedat d’un altre Tavernes: el dels nostres records.

Josep A. González Sifres, juliol de 2017.