Josefa Peiró, una vallera centenària

El 7 de desembre de 1916, quasi coincidint amb el nomenament de la vila de Tavernes com a ciutat, va nàixer al carrer Sant Pere la senyora Josefa Peiró Bononad, la nostra conciutadana centenària, una persona senzilla i admirable. Fou la segona filla d’un matrimoni de forners. El germà major, Enrique, tenia huit o nou anys, ella en tenia sis i Elvira, la menor, tres quan la mare va morir. El pare havia de deixar-se els xiquets dormint per anar a les nits a fer el pa al forn del carrer Sant Agustí. I Pepita conta que passava molta por quan el seu germà la despertava i li deia: “Ara t’eixirà la mare!”. Per això se n’eixia del llit i s’asseia al portalet de casa de matinada. Alguna veïna que la solia vore li digué a son pare que la xiqueta es gelava de fred durant llargues hores i ell, en saber el motiu, comprengué que els fills no podien passar les nits sols a casa i decidí tornar-se a casar. De la segona dona no tingué descendència i ella sempre tractà els xiquets com si foren fills propis. Però conta Pepita que no li digueren mai mare i que quan aquesta ja era velleta i ella marmolava els seus fills, la iaia s’interposava i li deia: “eres més madrastra que jo”. Per això Pepita quan se’n recorda d’aquelles vivències sent pesar, perquè encara que els havia criat igual o millor que una mare, ells sempre li havien dit tia.

De menuda, tot i que son pare era més bé republicanet i poc d’església, va anar al col·legi de les monges, on aprengué les quatre regles i sobretot a fer tota classe de labors i a cosir molt bé. Tan bé que quan una de les filles feia de modista, ella li rematava les peces de roba amb una gran traça. Ara fa punt de ganxo per entretindre’s i es distrau comptant els punts de cadeneta, un, dos, un, dos... i així passa les hores.

En aquells temps, quan era ben joveneta, es venia el pa pel carrer, de casa en casa, i ella anava amb una gran cistella venent-ne, així com també les típiques rosquilletes i mallorques per a berenar. Pepita sol dir que probablement no va créixer prou i es va quedar tan xicoteta perquè sempre anava carregada com un ruc de forner. Anys després ja van acostumar la clientela a anar al forn per comprar el pa, encara que moltes dones se’l pastaven i l’hi duien a coure.

Diu que son pare era molt artista, que feia funcions de teatre, sarsueles i sainets de Bernat i Baldoví. En alguna ocasió ella també hi va actuar fent de filla de son pare en l’obra. Ara, quan Pepita mira la tele, com que està ben sordeta, vol que la filla li explique a crits què diuen i què fan els que parlen per la televisió. I quan ix Joan Baldoví, de vegades es confon i comenta que ella de jove va representar alguna obra seua. I la filla, amb paciència, li diu: “Eixe no és, mare, eixe és un diputat valencià actual i no escriu

Comunió

sainets”. “Ja ho sé, ja ho sé, filla”, respon Pepita. Però és que a ella li venen a la memòria aquells temps i no pot evitar-ho. La veritat és que sovint la filla es queda afònica de tant de cridar per explicar-li a sa mare tot el que vol saber per estar ben al dia. Una anècdota graciosa és la del festeig de Pepita Peiró amb Josenet Vercher, el barber. Quan ella era fadrina tenien el forn al carrer Convent, ara Gabriel Hernàndez, enfrontet mateix de la barberia. Resulta que un xic de Cullera solia anar pel forn per intentar de festejar-la, però a Pepita eixe xic no li feia massa gràcia i volia desllapissar-se’l fóra com fóra. I com que la seua família i la del barber eren bons veïns i clients mutus, ella es va atrevir a demanar-li al jove Josenet: “No em faries el favor de vindre freqüentment per ma casa durant una quinzena de dies i mirar d’espantar-me el cullerot que vol festejar amb mi?” I ell, tot i que ja festejava amb una altra jove, però no estava massa convençut de continuar amb ella, li digué: “Clar que sí, dona, això està fet!”. I així fou com es van enamorar, feren desistir el cullerot i Josenet ja no va voler tornar més amb l’anterior nòvia. I es casaren un dilluns, perquè és el dia festiu dels barbers i ell sempre tenia molta faena, tot el sant dia la barberia oberta, diumenges inclosos i, quan no, a portar les poquetes fanecades que posseïa. Ella deixà el forn i l’ajudava a casa, llavava i planxava les tovalloles de barber, triava cacau o feia qualsevol de les faenes, que en aquells temps eren ben diverses i inacabables. Tenien bons amics i amb ells s’ajuntaven sovint a sopar. Josenet era un home molt cèlebre, ben rialler, i sempre tenia algun col·loqui que contar o algun acudit graciós. Feia rogle allà on anava. I ella cantava molt bé, era molt entonadeta. Eren uns pares tolerants, tenien una manera de ser molt autèntica i natural i no es clavaven en res, diu Pepa, una de les filles, “però encara que tenien una forma de pensar i d’ensenyar-nos molt lliure, amb nosaltres eren també molt estrictes i, per exemple, no ens consentien que anàrem a ballar a la pista del nano”. Van estar junts tota una vida, treballant humilment i criant i educant les dos filles que van tindre amb una gran senzillesa i rectitud de costums. El 21 de desembre de 2016, entre els actes que es feren per commemorar els cent anys que a Tavernes de la Valldigna se li concedí el títol de ciutat, el senyor alcalde, Jordi Juan, i la regidora de cultura, Encarna Mifsud, acompanyats d’un nodrit grup de vallers, acudiren al domicili de Josefa Peiró amb un ram de flors per homenatjar-la. El veïnat també s’hi aplegà i tots poguérem oir la magnífica interpretació de les cançons antigues del poble a càrrec de l’Ajunt de la Bóta, cançons que tant li agraden a la nostra protagonista perquè són de la seua època: La tia Juliana, Els ous de Pasqua, La quadrilla dels Panxuts... I Pepita Peiró, juntament amb les seues filles i familiars aplaudiren ben emocionats les extraordinàries veus de Reme Gandia, Amparo Vercher i Marisol Grau quan cantaren les cançons i algunes d’aquestes albades, composades per a l’ocasió. Casament

Albades per a Josefa Peiró Bononad 1

Per Josefa Peiró Bononad hem vingut ací a cantar (Bis)

Perquè ja ha complit cent anys, com la ciutat de Tavernes, la volem homenatjar.

2 De família de forners feia rosquilletes i mallorques (Bis)

Se n’anava pels carrers venent pa amb una cistella al bon veïnat dels vallers.

3

Son pare es tornà a casar quan es va morir sa mare. (Bis)

I a la consogra cantà la cançó de “La tia Juliana” per a fer-la enfadar. (Bis)

4

Als sainets va actuar de Bernat i Baldoví. (Bis)

I quan veu el diputat Baldoví que ix a la tele diu que l’ha representat.

5 De fadrina es va enamorar de Josenet el barber. (Bis)

Els dos junts van treballar i ell, que era ben rialler, a tots sabia alegrar.

Noces d’or