VULL SER VIDA Per Abril Pérez Estiarte Vull caminar, sense saber on vaig. Vull riure, inclús sabent que no tinc un perquè. Vull ballar, sense saber que faig. Vull cantar, sense saber el perquè. Vull quedar amb les meves amigues, perquè sense elles no sé què faria. Vull ser lliure, perquè ningú m’ha de dir que fer i què no. Vull passar-ho bé cada dia, tindre dins meu amor i alegria. Vull viure la vida amb color, per no perdre l’esperança.
CORONAVIRUS Per Biel Gutiérrez Escalona Un virus ha arribat i no de molt bon grat, a tots ens ha alarmat i també ens ha preocupat. Ja no podem anar a les escoles a estudiar, ja que la Generalitat tots els llocs públics ha tancat. Tampoc podem quedar amb els amics a jugar, ni als familiars abraçar ja que ens podem contagiar. Al supermercat he anat i poc menjar he trobat ja que boja s'està tornant molta gent comprant.
NO AGRADO Per Anna Pont i Canet Em dic Jan, em diuen babau. M’agrada el rosa, sempre em donen el blau. Vull jugar a futbol, però no em passen la pilota. Boing! Em ve botant! Però la toca la Carlota! L’he aconseguit tocar, però ha anat fora! -Vellet!, rondinaire!, pocatraça! No en fas ni mitja de bona! L’endemà a l’hora del pati, ningú vol jugar amb mi. Decideixo posar-me a escriure, i agafo la ploma i el pergamí. Em sento trist, com una planta sense flors. Tinc por i em sento culpable, ho veig tot gris i fosc. Se’m passa pel cap: podria explicar els meus sentiments. Però quines idees de bomber! M’ompliran el cap de mals pensaments. Que ve la Carlota! Intento amagar-me… Però té vista de linx i ve a buscar-me.
- Què et passa Jan? - Que no em dius babau? - No crec pas que ho siguis… I sé perfectament que no t’agrada el blau! Li decideixo explicar, fa un somriure trapella, i em diu: - De por i fred, com més se’n té més se n’admet. Em deixa palplantat, em sembla que tenia la resposta a punt. De cop veig un fil d'esperança, i un raig de llum. Ella m’ajuda, i ho acabo explicant. Tots m’han demanat perdó, i hem acabat jugant. Em dic Jan, em deien babau. M’agrada el rosa, sempre em donaven el blau. Em deien babau, ara em diuen pel meu nom. Sempre em donaven el blau, ara em donen el rosa, i visc en pau!
NO HO SÉ! Per Biel Cardona i Valeri Quin dia es? No ho sé i de quin mes? No ho sé Tants dies tancat m’han despistat. Què farem? No ho sé Com ens distreurem? No ho sé Amb imaginació trobarem la solució. Quan acabarà? No ho sé Què podrà passar? No ho sé Segur que ben aviat el virus haurà marxat.
CADASCÚ TÉ UN COS DIFERENT Per Martí Gil Tornero El meu peu es diu Romeu té un bessó que es diu Tomeu. Tinc una mà que també té un germà, cada mà té cinc fills un més gran i cada un més petit. Tinc un cap que pensa molt i està tot sol. Tinc cabells i no com els vells, a sota d’ells, tinc el cervell, pensa molt i mana molt. Tinc dos ulls, com dues taronges, dues orelles que ho xafardegen tot, una boca que menja molt i un fotimer de dents que ho trituren tot. En conclusió, així és el meu cos i la meva germana em diu que sóc un mocós.
ACOSTUMEU-VOS-HI Per Bruna Sellés i Puyol Un matí d’institut, la classe de 4t ESO de l’institut Sant Jordi, estaven fent classe de ciència i la seva professora va dir que havien de fer un treball per al cap de tres setmanes, ja que tenien unes petites vacances. Al final de la classe en Kai i en Marc, que feien els treball junts, van anar a la taula de la Judith, la seva professora, i li van preguntar sobre el treball de ciències. La Judith els hi va dir que es podien quedar una estona després de classe, que ella els ajudaria i com que era divendres ja no havia de corregir exàmens. Després de les classes la Judith va anar a buscar-los per ajudar-los amb el treball. Va estar amb ells una estona i després va marxar al lavabo. Ells van fer un bon tros de treball, els hi va donar temps de fer de tot, ja que la Judith no tornava… Es van estirar a la taula, es van explicar secrets, van fer el treball, però al cap d’una estona ja estaven cansats i van anar a buscar a la Judith perquè els deixés marxar, però no la trobaven, van buscar-la per tot arreu, a la secretaria, al lavabo, a la sala dels professors, però ja no hi havia ningú... els havien deixat tancats a l’institut!! Es va fer tard, havien de menjar i van anar a la cuina de l’institut. Només van trobar una mica de fruita, iogurt i aigua. Van anar al menjador a menjar i en Marc va començar a mirar en Kai fixament, l’altre li va seguir el joc i se li va començar a apropar fins que es van fer un petó. Es van adormir agafats de la mà i en Marc abraçava en Kai. Els va despertar una sirena de la policia, eren els seus pares, que feia hores que els buscaven i estaven molt enfadats i preocupats. En Marc estava trist perquè possiblement, no veuria en Kai en totes les vacances. El seu pare es va adonar que hi havia alguna cosa més entre en Kai i el seu fill i li va prohibir que es seguissin veient. Als pares d’en Kai els hi semblava bé que al seu fill li agrades un nen, però els hi feia por que el peguessin o li fessin alguna cosa. En Marc i en Kai es seguien veient d’amagat dels pares d’en Marc, però només es podien veure a casa d’en Kai. El pare d’en Marc va sortir a comprar el pa com cada matí i es va trobar al seu fill amb en Kai menjant un gelat, els va estar mirant una estona i va veure que es feien un petó. Va anar cap allà amb la intenció de separar-los, però va veure com reia el
seu fill, reia... com mai en la vida. No havia vist el seu fill tan content des de feia molt de temps, tan sols ho recordava… Va veure que amb en Kai, en Marc era molt feliç! I a més… s’estimaven!! Resulta que quan el pare d’en Marc era jove també li havia agradat un noi i els seus pares li van fer creure que allò estava malament, però aquell dia va aprendre que tant és noi, noia,... el més important és el que sents dins. Des d’aquell dia ho feien tot junts, jugaven junts, anaven a l’institut junts, feien els deures junts, reien junts... S’estimaven molt!! Pot ser que aquesta història no sigui real, però no et disfressis mai d’algú que no ets, sigues tu mateix i no deixis que ningú ho canviï!! No us avergonyiu mai de ser qui sou, vosaltres podeu crear la vostra pròpia història d’amor!!
EL PITJOR VIATGE DEL MÓN Per Michelle Puigdomènech Lake Fa una colla d’anys dues formigues vivien en un món ple, molt ple d'humans, on elles eren les úniques que quedaven, o això pensaven. Elles dues van decidir fer un viatge llarguíssim però no sabien on, així que ho van fer a sorts, van agafar un mapa mundial petit i van agafar una pedra que els hi assenyalaria on anar. En llençar la pedra, no parava de rodar i rodar fins a anar una mica més a baix d’Indonèsia… A Austràlia!! Així decidides, van anar a l’Aeroport a agafar el vol A64 direcció Austràlia. Però com eren formigues no podien anar i dir: - Bon dia, em podria dir a quina hora s’enlaira el vol direcció Austràlia. Doncs és clar que no, el pobre recepcionista de l’aeroport s'espantaria, així que van pensar en colar-se, però la pregunta era: com es colarien? Encara que són petites seria estrany veure 2 formigues amb maletes. Una de les formigues va girar el cap d’un costat a l’altre, i al moment va veure una dona amb el bolso obert i amb un bitllet que deia: Montserrat Montero Timoté Número de vol A64 direcció Austràlia seient b88. Al moment van pensar que era la seva oportunitat. En ficar-se al bolso de la senyora van esperar i al moment van escoltar per ràdio: -
Si us plau els passatgers del vol direcció Australia apropin-se a la porta d'embarcament.
Una estona després quan l’avió ja estava a l’aire, i el bolso estava a terra, les formigues van sortir. Se'n van anar a un altre seient i es van ficar a sota d’ell a fer una migdiada… Després d’una estona a l’avió va començar a fallar-li un motor i al segon, l’avió va caure. En tocar l’aigua es va separar en dues parts, els únics que van poder sortir de l’avió van ser les dues formigues però no els hi va donar temps a agafar les maletes, així que l’aigua els va estar arrossegant durant una estona fins que van veure una illa, i van començar a nedar.
En arribar a la costa ja era de nit, així que van agafar una fulla caiguda d'una palmera i la van utilitzar de llençol. L'endemà van estar tot el dia buscant menjar i aigua, van decidir anar primer per l’aigua. Un temps després els núvols van començar a ajuntar-se fins a formar un núvol gran i fosc, i en un segon va començar a ploure sense parar, per sort van aconseguir pujar-se a un arbre. Van estar allà una bona estona i van veure que l’aigua del mar cobria tota l'illa i a poc a poc l’aigua va anar baixant, es va fer tan llarga l’espera fins que la illa no estés inundada que es van quedar adormides… Quan el sol estava en el seu punt més alt van escoltar uns tambors de lluny, van sentir curiositat i van apropar-se cap al soroll però com més s’apropaven el soroll més s’allunyava fins que les va portar a la platja. I allà es van trobar amb dues formigues més. Totes quatre es van mirar sorpreses, les formigues que tocaven el tambor els hi van explicar que portaven allà dos anys en aquella illa i no havien pogut sortir. Uns mesos després, les 4 formigues encara estaven a l'illa però s’havien acostumat a sobreviure. Tot això és tanta veritat com que el conte s’ha acabat, si us ha agradat bé i sinó també.
MARE MEVA, QUINS LLIBRES! Per Mercè Cid i Pont Hola, sóc en Bru, tinc 11 anys i visc a París. Diuen que sóc bon estudiant però jo crec que no. - Ring, ring, ring! - és el timbre de l’escola. Per fi s’acaben les classes de matemàtiques. Me'n vaig a casa i li faig un petó a la mare. Avui he quedat amb els meus amics al parc. Juguem a fet i amagar. Per sopar hi ha llenties de la iaia, estan boníssimes. L'endemà em toca l’avorrida classe de català. Miro per la finestra i m'estranyo quan veig que de la biblioteca surten una mena de coses negres. Quan acaben les classes, surto amb els meus amics cap a la biblioteca. Mare meva, quins llibres! Els llibres no tenen paraules! De sobte, miro un llibre i em passa una idea pel cap: “Si no hi ha paraules, on van? On són? Per què no hi ha paraules als llibres?” L’endemà quedem al parc amb els amics per trobar les paraules. Així que anem per tota la ciutat a preguntar si algú ha vist les paraules. Ningú no les ha vist! A en Marc se li acudeix anar a la policia, a la farmàcia, a la botiga de roba, però no en saben res. Ah! I al forn de pa? Tampoc. Torno a pensar on poden haver anat les paraules. És tan estrany... On deuen ser? Per què no hi ha paraules als llibres? Estic neguitós però a la vegada trist. No ho resoldrem mai... Potser és perquè ara ja no llegim tant? Podria ser… Tothom prefereix mirar sèries de televisió. Llegir ens sembla avorrit. Rumio una estona i em dic: “I què passa amb els diccionaris? A París ja no venen diccionaris de cap mena. Ningú en vol, perquè ningú llegeix llibres. Miro a tots els calaixos de casa. A l’últim calaix en trobo un de molt antic. Estarà ple de paraules? Estic espantat. Amb molt de compte l’obro, però ni tan sols hi queda una paraula. L’endemà tornem a la biblioteca, tots portem una lupa. Anem a l'última secció, la de contes de màgia, i veiem una llum misteriosa. Descobrim una paret secreta. Tots estem espantats. Però vencem la por i hi entrem. Hi ha un diccionari dins d’una vitrina, protegit. Treiem el vidre, a poc a poc, i agafem el diccionari. De sobte, sentim el soroll de la porta de la biblioteca! Fugim a correcuita, molt espantats. Però tan
sols és el gos de l’Helena! Tots riem… Però és l’hora de la veritat: obrim el diccionari i… Està ple de paraules! Ara tothom llegeix llibres de la biblioteca i ja es tornen a publicar llibres i diccionaris. Per cert, hem sortit als diaris de tot França. Aquesta aventura segurament serà la millor que hagi viscut en tota la meva vida.
LA HISTÒRIA DEL MOGENTÓ I DEL GRANOT Per Lola NIevas Ramírez Hola, voleu saber la història del Mogentó i del Granot? Doncs jo estic aquí per explicar-vos-la. Però abans de tot us explicaré qui són. El Granot i el Mogentó són els gegants de l’escola Mogent, el Granot és un drac i el Mogentó és una granota. Tot va començar una tarda amb pluja a l’escola Mogent. Tots els nens estaven treballant i desitjant que parés de ploure per després anar a jugar. Feia estona que plovia, però no semblava que anés a parar. En aquell temps, a l’escola sempre tothom estava trist. Es deia que tothom estava trist perquè feia temps el rei del planeta de l’avorriment els va fer un encanteri, i ja no podien fer música, cantar, ballar ni dibuixar. De sobte, un soroll molt fort que venia del magatzem va alterar l’ambient. Tots els nens i nenes es van posar molt nerviosos. Les mestres molt neguitoses van baixar a veure què passava allà a baix. Tot estava fosc i en el moment que van entrar… No hi havia res, només capses, cadires, taules, i material. Les mestres, molt sorpreses es disposaven a marxar cap a les classes quan de sobte... Patapam!! Eren uns extraterrestres! De color groc, rosa, blau i taronja. Tothom es va quedar desconcertat. Tan sorpresos que no van poder ni reaccionar. Les mestres no es creien que davant seu hi havia tres extraterrestres. Els extraterrestres eren baixets i grassonets, n’hi havia un que era més baixet que els altres, n’hi havia un altre que era més grassonet i per últim hi havia el que tenia tres antenes. De sobte el que tenia tres antenes va dir: -
Venim del planeta de la felicitat i el nostre rei Sense Tristesa ens ha donat l’encàrrec de trencar l’encanteri que us va fer el rei del planeta dels avorrits.
Les mestres i els alumnes estaven impactats, no sabien què dir!! El més grassonet va continuar: -
Què, us animeu a fer alguna cosa per ser més feliços?
Tots es van animar i van dir: -
Sí, sí que volem.
Els tres extraterrestres es van posar a rumiar què podien fer per tal d’estar més feliços. Primer van pensar a fer un joc molt divertit que es diu mata conills, segurament ja sabeu quin és però ells encara no ho sabien! Aquell joc, la veritat, no els va fer gens feliços, al contrari, els va fer enfadar molt entre ells: que si tu m’has pegat, que si ell m’ha empentat... Els extraterrestres van tornar a pensar una altra cosa per fer-los feliços. El que se’ls va ocórrer va ser fer-los, una obra de teatre, on representaven el conte dels tres porquets, però això tampoc va tenir èxit. Van seguir rumiant fins que se’ls va ocórrer mirar una pel·lícula, però tampoc va funcionar. Així com aquestes idees, en van tenir moltes, però no van servir. De sobte, el més baixet va dir: - Ja està, tinc la solució!! Perquè no fem uns gegants? Allà al planeta de la felicitat ens encanta veure els gegants ballant a la plaça. Els altres dos extraterrestres van dir que aquella idea era perfecte!! Van estar tota la nit treballant en els gegants. Van decidir que els farien dels seus animals preferits, el drac i la granota. L’endemà al matí van anar a l’escola per ensenyar als nens els dos gegants, per veure si aquesta idea funcionava, quan van arribar van amagar els dos gegants sota d’una manta perquè així quan els nens entressin a la classe no els veiessin. De sobte els extraterrestres al mig de la classe van dir: - Escolteu nens, aquesta nit, hem estat treballant en una cosa que potser soluciona la vostra tristesa, ens ha costat molt fer-ho però esperem que ho solucioni tot. Seguidament, els tres extraterrestres van destapar els gegants, tots van fer una cara de poc convençuts, però quan van començar a ballar i cantar els nens es van animar a ballar i cantar, tothom estava feliç, però els extraterrestres encara més, perquè havien complert l’objectiu de què estiguessin molt contents. Tot anava molt bé, fins que va arribar l’hora d'acomiadar-se, els nens es van posar molt tristos, no volien que marxessin perquè gràcies a ells ara estaven feliços per sempre. Els extraterrestres per consular-los els van dir que quan necessitessin ajuda ells estarien allà per solucionar-ho
i que utilitzessin els gegantons per
celebrar les festes amb més alegria. Els extraterrestres van marxar, i tots van ser feliços per sempre.
Bé, aquesta és la història del Granot i del Mogentó. Jo ja he de marxar, però abans us volia dir que espero que us hagi agradat tant, com a mi explicar-vos-la. Adéu!
UN COMA INESPERAT Per Marc Gonzalo Soler Quan en Derek anava lliscant per la tirolina, mai s’hagués arribat a imaginar el que li podria arribar a passar… Fa uns quants anys a la Roca del Vallès, tots els ciutadans mai podien deixar un restaurant sense tres queixes cada mes. Però això no volia dir que els restaurants fossin dolents o fessin coses imperdonables, com deixar-se un menjar que algú havia demanat o portar coses que ningú havia demanat. El màxim error que havia comès algun restaurant havia estat deixar-se el ganivet d’una persona! Però tot va canviar quan la família d’en Derek i ell van anar a la “Confiança” a celebrar l’aniversari del seu avi que feia 86 anys. Tots van demanar el menjar que més els agradava. En Derek “nachos”amb formatge igual que el seu germà. Els avis deien que els “nachos” no els hi agradaven massa i van demanar hamburgueses poc fetes. La mare d’en Derek en canvi, deia que allò engreixava massa i es va demanar unes amanides. Els altres no van fer res de cas del que deia la mare d’en Derek i van decidir demanar cada un d’ells, un bon bistec amb patates. Després del pastís tots els nens i nenes van anar a jugar al parc del costat on hi havien unes tirolines gegants. En Derek deia que allò semblava massa alt però com que els cosins més grans s’hi van tirar, ell va decidir que es tiraria per veure com era aquella emoció. Quan en Derek anava lliscant per aquella tirolina, de sobte va caure de cap a terra. Els seus cosins van anar-hi ràpidament i van avisar els seus pares del que havia passat. Tots els seus familiars el van portar ràpidament a l’hospital de Barcelona. Quan van arribar, els metges es van posar urgentment amb en Derek perquè consideraven que estava en estat crític. Només van passar uns segons i ja hi havia quatre metges envoltant en Derek. El metge de l’esquerra va procedir a fer la radiografia per veure què havia passat dins del seu cap. En Derek, de cop i volta, es va despertar en un altre hospital completament diferent on li va semblar que tots parlaven en rus. Però abans que en Derek pogués adonar-se de l'idioma en què parlaven, es va tornar a despertar en un altre hospital i seguidament en un altre i un altre, els
teletransports cada vegada eren més ràpids i més estranys. Fins que en un dels teletransports, va poder escoltar la veu del seu pare. En Derek per més que intentava sortir del somni, no podia. Era com si estigués atrapat dins d’aquells viatges virtuals. No parava de preguntar-se què feia la veu del seu pare dins d’aquells estranys somnis o si més no què hi feia ell allà ficat. En un teletransport, va anar a parar a una piràmide, però el més estrany era que en Derek de cop i volta també escoltava la veu de la seva mare. En Derek estava desesperat, ja no sabia ni què fer i a més a més tenia moltíssimes ganes de tornar a abraçar a la seva família. Quan en Derek va començar a pensar que mai més podria tornar a veure la seva família, tots aquells teletransports van començar a ser més lents i més tranquils, fins que ja per fi, en Derek es va despertar en un hospital. Ell no s’ho podia creure i tota la seva família que en aquell moment estava a la butaca del seu costat, van començar a plorar d’alegria. En Derek va començar a dir: -No entenc molt bé què ha passat però tant de bo estigui ja a casa…! Els seus pares van respondre que encara no estava a casa però que ja havia despertat del coma. Quan li van dir que havia despertat del coma, en Derek es va quedar bocabadat intentant recordar què havia passat perquè acabés en aquell estat de somni profund. Els metges van interrompre la conversa perquè com que havia despertat li havien de donar l’alta. Al cap d’uns minuts van entrar nous metges per receptar-li pastilles i medicació per acabar de curar tot el que li havia passat. I és que sortir d’un coma no era pas bufar i fer ampolles. Van anar passant els dies i en Derek es va anar recuperant de mica en mica. Però alguna cosa no parava de donar-li voltes pel cap. Durant la recuperació, va tenir molt de temps per pensar en tot allò que li havia passat i va arribar a la conclusió que gràcies a l’amor dels seus pares i familiars segurament ell es va poder despertar d’aquell coma tan profund. Això demostra que no deixem mai d’estimar-nos perquè la millor medicina és sens dubte l’amor.
LES BRUIXES EXISTEIXEN? Per Noa Gargallo Petersen Moltes persones pensen que les bruixes no existeixen, però per saber la veritat llegeix i ho descobriràs… Em dic Bernat, tinc dotze anys i avui us explicaré la meva història sobre el que em va passar la setmana passada. En una ciutat anomenada Los Angeles, vivim la meva àvia i jo. La meva mare es deia Joana, però fa uns mesos es va morir de càncer. I us preguntareu i el teu pare com es diu? Jo no tinc pare! Sí, tal com ho acabeu de llegir, la veritat és que no sé on està! Bé ara m’he quedat amb la meva àvia, i encara que hagi tingut mala sort, tinc una àvia molt bona que em porta a molts llocs. Després d’un bon dia de relaxament, la meva àvia em va dir: vine Bernat! Jo em vaig apropar a poc a poc i em vaig asseure al seu costat. Ella em va començar a explicar que ja era hora que conegués la veritat. Jo estava una mica nerviós però va seguir parlant. - Tu creus que les bruixes existeixen? - em va dir la meva àvia. - Va home! No em diguis bestieses! - Vaig contestar jo. - Ho creguis o no, sí que existeixen. Em vaig quedar paralitzat. - I àvia com ho saps, això tu? - Doncs mira. Quan jo era petita la meva mare m'ho va explicar, però no et creguis que jo t’ho podré definir tan bé com ella m'ho va dir. El més important és que sàpigues que les bruixes odien els nens, els volen destruir a tots! - Àvia! Jo no vull que em destrueixin. - Et donaré uns consells que jo he fet servir. Les bruixes no són com persones normals, les bruixes tenen coses que les fan úniques. - Àvia, explica quines són les coses que les fan úniques? - Els seus nassos, els forats dels seus nassos són més allargats, tenen la saliva blava, no tenen dits als peus i per últim, són calbes.
- Com que són calbes! Totes? - vaig dir jo.- Llavors són molt fàcils de descobrir. - No et pensis, elles ho dissimulen molt bé. - Crec que ja hem parlat massa d'això, anem a un hotel que crec que ho necessites. Quan vam arribar a l’hotel, vaig anar a mirar unes sales que hi havia dins, vaig entrar a una sala on deia “Sala de reunió 16.30 hores” eren les 16.20 hores, no vaig mirar l’hora i vaig entrar, vaig tancar la porta, i vaig seure a una cadira vermella de pell molt suau, hi havia moltíssimes. Quan van passar deu minuts, la porta es va obrir, van entrar un grup de senyores de diferents edats, una d'elles va pujar a l’escenari, va començar a parlar de nens, sí nens com jo! Nens petits i horrorosos que fan olor de pet, o millor dit això és el que van dir elles. Al cap d’uns deu minuts la senyora que estava a l’escenari va dir: - Ja us podeu treure les perruques i les sabates. Em vaig quedar paralitzat. No em podia creure el que estava veient. Quan es van acabar de treure tot, la senyora que estava a l’escenari va començar a dir: - Sou les pitjors bruixes que hi ha a tot el món! I per això us he portat una poció que converteix a les persones en granotes. Els hi posarem a la sopa del sopar de l’hotel. Hi havia molts potets de poció. Quan va acabar la reunió vaig agafar els potets, vaig posar la poció en un potet que tenia jo i els altres els vaig intercanviar per aigua. Vaig tenir una idea! Vaig pensar una manera de poder fer que les bruixes es beguessin la poció. Posaré la poció dins de la sopa de les bruixes, ja que ella ens volia enverinar i d’aquesta manera han de provar la seva pròpia poció.
Quan ja era hora de sopar, vaig anar a posar la poció a totes les sopes de les bruixes sense que el cuiner em veiés. Quan va començar el sopar, les bruixes es van menjar la sopa i una hora després, quan ja totes les bruixes se’n van anar a les seves habitacions, a punt d’anar a dormir, van començar a cridar i a cridar, però ningú les sentia. L'endemà no hi havia cap bruixa a l’hotel, i de moment les bruixes no es van tornar a veure mai més. I tot això que us he explicat és tan de veritat com que la rondalla s’ha acabat.
MALSON? Per Adolfo Luque Caballero -Qui ets? I què faig en el terra d'un vaixell?- Va dir en Ben un home amb cabells llargs i ulls marrons com la fusta. -No ho recordes?- Va dir en Marc preocupat, un home amb cabells curts, ulls negres com el carbó que estava de peus davant del Ben. -Sóc en Marc i estem en un viatge de noces que vam planificar junts, tu vas planificar l'hotel, jo el vaixell i junts el que faríem, ara estem en el mar Mediterrani i en l'embarcament vas caure i et vas donar un cop al cap i vas perdre la memòria, després d'una llarga estona intentant que en Ben recordés tot, per fi ho va recordar, tots dos estaven feliços que en Ben recordés. L'endemà feia molta calor, tant era així que en Marc es va banyar, passada mitja hora en Ben va veure una ombra molt gran sota l'aigua, en Marc estava sobre una roca molt lluny del vaixell, en Ben va avisar en Marc però no l'escoltava, el Ben va veure el gest que li va fer en Marc dient que no l'escoltava, va intentar anar cap al Ben quan de cop i volta va veure que aquella ombra era un Tauró blanc, en el moment que el va veure, va sortir corrents de l'aigua. En Ben va pensar a utilitzar el vaixell però quan ho va intentar, el vaixell no tenia gasolina. En Marc va relliscar, va colpejar molt fort amb el cap i es va fer un petit trau, fent-se sang i caient a l'aigua. El tauró la va detectar i va anar-hi. En aquell moment la mort d'en Marc ja estava assegurada. De cop i volta en Ben va veure la mort d'en Marc, en aquell instant, la ment del Ben s'havia omplert de tristesa, així i tot en Ben es va tirar a l'aigua amb un arpó, ple de ràbia, amb la intenció de matar el tauró.
I just en aquell precĂs moment en Ben es va despertar, angoixat, plorant sense saber el perquè, a l'hora d'esmorzar la seva mare estava mirant les notĂcies on sortia que havia mort un nen de la seva classe que es deia Marc.
UN CÀMPING FATAL Per Adrià Bonillo Laso Era el dia abans que ens anéssim de càmping i el meu amic Robert no parava de preguntar-me què calia portar i vam decidir que portaríem poca cosa. El motiu d'aquell càmping era que en Robert tenia una xicota nova, l’Eva, i com era biòloga, ell deia que anant al càmping podríem veure animals i la faríem contenta. Ens acompanyaven el nostre amic Aleix, amb la seva alegria i falta de judici, dient coses com “colega” o “tio”, i el meu germà petit, en Ferran. No he dit com era de ric el meu amic Robert. La nostra acampada no seria qualsevol. Vam anar en helicòpter, fins a un lloc pla, des d’on vam començar a pujar a la muntanya. Sort que el Robert va dir que portaria poc equipatge, perquè va portar el triple que tota la resta junts i mira que l’Aleix va portar tot el seu aparell per fer de DJ i el Ferran un ordinador de la meva empresa per fer uns dels seus videojocs. Vam anar pujant fins a arribar a una esplanada molt bonica, però només es veien uns quants insectes i per l’Eva no era prou. Totes les petjades de porc senglar anaven cap a dalt.
Ja havíem pujat una hora quan vam veure una esplanada
còmoda i en Robert, que havia portat molt equipatge, no parava de suar i ja li era igual on quedar-se. Començava a dubtar si la col·lecció de CD era necessària o si les vint mudes que portava eren massa. Però l’Eva volia seguir pujant per veure guineus. En Robert s’estava ofegant, li faltava oxigen, gairebé no es podia aguantar dret i sostenir el pes que portava, les seves galtes estaven tan vermelles com un tomàquet però no va gosar dir-li res a la seva xicota. Ella volia anar més amunt i vam anar més amunt. I quan en Robert estava a punt de defallir vam trobar el nostre lloc. Ara venia la part més difícil que era muntar les quatre tendes de campanya. Les úniques persones que en sabíem érem el meu germà petit i jo, així que mentrestant els altres intentaven muntar-ne una, el Ferran i jo ens encarregàvem de les altres. Els nostres companys ho van fer tan malament que a l'últim pas es van adonar que semblava més una persona amb capa que una tenda de campanya. Desmuntar no ho van fer millor i mentre el Robert estirava amb totes les seves forces dels pals a
terra, l’Eva treia l’estructura i amb l’ajut de l’Aleix van acabar trencant les vares de subjecció. Quedava clar que jo dormiria amb el meu germà, com quan érem petits.
Un cop les tendes estaven muntades vam seure a dinar. Va venir un moment una cria de Guineu a demanar un tros de salsitxa i l’Eva li va donar un trosset, tan ràpid com se’l va ensenyar se’l va menjar. De cop vam sentir un crit. En Robert tornava coix i pujant-se els pantalons. Estava en el seu moment quan va perdre l’equilibri i va caure sobre unes ortigues que li van deixat el cul ben vermell. En Ferran em va acompanyar a collir fusta al bosc. Mentre la recollíem i la guardàvem a la motxilla. Vam sentir un soroll d'unes petjades. En aixecar la cara vam veure un cérvol que ens mirava fixament. En Ferran estava atònit i jo només tenia ulls per les seves banyes. Eren enormes. Ni amb un tros trencat semblaven petites. I el cérvol ens mirava molt. Vam girar cua a poc a poc i l’animal ens va ignorar. En Ferran, que pensava que ja no ens faria més cas, va voler fer-li una foto, amb flaix. I quin gran ensurt va tenir la pobra bèstia. Es va espantar, però en lloc de fugir va venir darrere nostre. Vam arribar al càmping a tota velocitat amb el cérvol perseguint-nos. L’Eva estava encantada amb la visita però el Robert i l’Aleix es van unir a nosaltres i ens vam refugiar darrere de l’immens equipatge d’en Robert.
Mentre l’Eva, tota contenta, intentava arrencar uns pèls de l’animal aquest es dedicava a arrasar amb la tenda d’en Robert trepitjant amb ganes totes les seves coses. Només l’aparició de la petita guineu va aconseguir que el cérvol marxés espantat.
ー”Que bé, quants pèls he pogut agafar” ーcridava emocionada l’Eva mentre en Robert gemegava per la pèrdua de la seva tenda, la més cara de la millor marca de tendes. Però quan va plorar de debò va ser quan va veure l’estat en què havia quedat el seu mòbil últim model acabat d'estrenar. En Ferran i jo teníem un altre problema. Amb una tenda menys l’Aleix hauria de dormir amb nosaltres. Tres persones en una tenda individual. Això sí que seria una experiència. Vam veure que es feia fosc i vam seure a encendre una foguera. Bé, tots vam seure menys en Robert que encara li feia mal el cul de les ortigues. Però encendre el foc va ser molt difícil i l’Aleix, encarregat de la tasca, quan ho va aconseguir es va posar tan content que va llançar cap enrere el llumí sense adonar-se’n que no l’havia apagat. Per fi vam poder sopar a la vora del foc tots. I tots incloïa a la cria de guineu que ja no se separava de l’Eva. I això el Robert no ho portava gaire bé perquè quan es despistava, la petita li menjava el que tenia al plat.
ーMolt bo, tioー va dir l’AleixーI fa una olor molt bona, col·legaー ーLa tenda de campanya!ー va cridar en Ferran. El llumí que l’Aleix va llançar enrere havia caigut sobre uns papers mal col·locats que havien iniciat un foc, que en aquell moment estava cremant una de les dues tendes que ens quedaven. Ja no hi havia res a discutir. Dormiríem els cinc junts. Les maletes van haver de quedar-se fora, però no la guineu, que l’Eva no volia deixar escapar. -I si ens mossega? - va queixar-se l’Aleix L’Eva ens va assegurar que no ens mossegaria i tenia raó. Simplement va ocupar un bon espai de la tenda i es va quedar adormida i calentona mentre nosaltres buscàvem un mínim lloc per descansar.
Òbviament l’Eva es va estirar al costat de la guineu i el Robert volia estar al seu costat també, però com que allà on li tocàvem li feia mal, vam decidir que es col·loqués a l’altra banda. L’Aleix i jo vam jeure de perfil, tensos, amb mig cos del Ferran a sobre nostre i evitant els freds peus de l’Eva. Encara que sembli increïble, vam aconseguir dormir una mica més d’una hora. Fins que els alarits d'en Robert ens van despertar.
ーAaaah!ーva
cridar en Robert
ーUna
aranya!
ーtal qual, una aranya grossa es
passejava per dins del sac del Robert. En Robert va aixecar la mà per matar-la mentre intentava sortir del sac però l’Eva ho va impedir. I ho va impedir passant per sobre nostre, clavant els seus genolls als nostres costats. --Ay - Uy --Oigh--L’aranya, no la matis!! -- Traieu-me-la!! - Ay --Uy
ー
I només faltava la guineu que es va afegir al rebombori i va començar a saltar sobre el pit del Robert per intentar caçar l’aranya.
ーTraieu-me els dos bitxos de sobre!!ー
L’Eva va agafar l’aranya, la va treure fora i amb la llum de la llanterna va poder veure-la de prop. Les taques vermelles eren determinants.
ー És una tredecimguttatus Phycosoma! ー va cridar l’Eva ーI és verinosa! Aaaaaah! La va tirar a terra i la guineu va trigar poc a trepitjar-la. L’Eva es va tirar cap enrere, va caure sobre nosaltres i, el que és pitjor, va trencar l’última tenda que ens quedava viva. I allà estàvem el cinc, sense poder dormir, al ras i en Robert, que portava massa emocions pel dia, es va desmaiar i va caure, de nou, a les ortigues, cosa que va fer que tornés en si. En Robert no podia més, qualsevol moviment li feia mal, només la respiració ja el molestava, els batecs del cor es notaven molt, quasi plorava, tot el cos estava vermell i li picava molt. I per si no fos prou, va començar a ploure. Però no una mica, molt i de cop.
Vam utilitzar la tela de les tendes de campanya per no mullar-nos i vam buscar un arbre per cobrir-nos millor. Ja no ens importava si l'equipatge es mullava. Afortunadament en l’immens equipatge d’en Robert hi havia una motxilla impermeable amb roba, que ens seria molt útil per canviar-nos després. El que no era impermeable era l’equip de Dj que l’Aleix havia portat, encara ningú sabia per a què, i que va cobrir com va poder amb una de les tendes trencades. Per fi vam acabar tots sota un arbre, agafant amb força per sobre nostre una de les robes de les tendes esperant que parés la pluja. L’única que gaudia del moment era la petita guineu que no parava de saltar de bassal en bassal fins que es va cansar i va venir a refugiar-se a les faldes de l’Eva i, sense mirament, va expulsar-se tota l’aigua a sobre nostre. Ja res no podia anar pitjor. O això pensàvem fins que al mig de la tempesta un raig va caure sobre l’única roba eixuta que ens quedava. En aquell moment només volíem tornar a casa. Amb els primers raigs de sol vam aixecar-nos adolorits i vam recollir les restes de l’acampada. Vam tornar a l’helicòpter, tristos, derrotats i destrossats menys l’Eva que tornava amb moltes mostres recollides i un nou amic. Dins l'helicòpter…
ー De qui ha estat la idea?!ー va cridar en Robert. I tots el vam assenyalar a ell. Però l’Eva estava contenta, l’objectiu d’en Robert es va complir però no sé si la idea era aquesta.
D’UNA MÀ Per Candela González Lalinde 24 de febrer de 1953 a l’hospital del poble Sostret va néixer un nen anomenat Josep, va néixer amb dues mans en un mateix braç. La gent s'espantava quan el veia, no tenia amics. A en Josep li molestava la mà, ja que no podia ni menjar, escriure, beure, jugar a videojocs. No podia controlar la mà, i si es movia, es movia aleatòriament. Llavors va decidir operar-se, de gran amb 35 anys, per treure’s aquella diabòlica mà. Quan en Josep va arribar a l'hospital va observar que l'hospital havia canviat desde l'última vegada que hi havia estat. Abans a recepció hi havia un pot de llaminadures, ple de delicioses llaminadures, però ara hi havia unes medecines dolentes que no agradaven a ningú. L’antiga infermera, als nens i nenes petits, els explicava històries màgiques que els feien somiar i en anar-se a mons increïbles que no es veien mai, però en canvi ara hi havia una infermera amb cara de pomes agres, que quan un nen plorava o es portava malament, li donava bufetades al cul fins que callés. En Josep va dirigir-se cap a recepció on l’esperava una noia d'aproximadament 20 anys: -Hola, bon dia!- Va dir en Josep -Hola- Va contestar la recepcionista. A la recepcionista se la veia trista com si estigués obligada a somriure. -Vinc a operar-me- va comentar ell. -No m’estranya- Va dir la recepcionista descaradament. -Nom?- Va continuar. -Josep Pabrera León- Va respondre en Josep La recepcionista es va apropar cap a l’ordinador que tenia a l’altra punta de la sala i va dir: -Tens hora a les 14:15 i són les 13:50. En Josep començava a perdre la paciència. -Sí, però no volia arribar tard- En Josep va decidir esperar a la sala d’espera, aquella noia no li queia molt bé. Uns minuts més tard es va obrir la porta i va sortir un metge de dins de la petita sala.
-Josep Pabrera?- Va preguntar. -Sí!- Va dir en Josep. Va entrar en una petita sala, on allà hi havia alguns materials: Una màquina de raigs X, una llitera, un carro amb alguns líquids i experiments i una font amb gots de plàstic per beure. El metge va fer anar a en Josep a un lloc tancat amb cortines, es va estirar en la llitera, el metge va punxar a en Josep i en un instant es va adormir: Tancant els ulls i somiant… 6 d’abril de 1988 operat en Josep, els metges van agafar la mà sobrant i se la van emportar cap a uns laboratoris, on allà tres científics els esperaven. -És aquesta?- va preguntar el primer científic, apropant-se més a la mà. -Sí, és la d’en Josep Pabrera- Li va contestar un metge. Els científics estaven al·lucinant. Volien la mà per experimentar el seu ADN o descobrir com s’havia fet aquella mutació. De sobte un metge va entrebancar-se amb una on hi havia un àcid verd que contenia cèl·lules humanes que estaven investigant. -CRASH!- Va fer el pot. La mà va caure sobre l'àcid verd, provocant que aquesta agafés part de la intel·ligència humana, i de sobte la mà va començar a moure's. La mà va sortir del laboratori campi qui pugui i els metges van sortir darrere d’ella. -Atureu-la!!!- Cridaven, tot seguint-la pel passadís. Va travessar el passadís principal, cap a la sortida, i de sobte un carro amb líquids i experiments li va tallar el pas, la mà va relliscar per sota el carro i els científics i metges no van poder passar i es van estampar contra el carro. -PAF!!!-
Més tard, en sortir de l'hospital, la mà va acabar en un carrer sense sortida. -Mai escapis a un carrer sense sortida- Li va recomanar un metge, amb un to rialleta. Un altre metge es va apropar i li va dir: -I ara et portarem als laboratoris i et ficarem a una cubeta per estudiar-te… De sobte va aparèixer un noi davant de la mà, era negre de cabells rinxolats i curts, i semblava que tingués bones intencions. Llavors va dir: -Ei!, que no us adoneu que ella no vol? La mà es va sorprendre, pensava que tots els humans eren iguals, desagradables i horribles. Òscar és un nen de 13 anys, orfe, ja que el seu pare va morir intentant arribar a Espanya, fugint del seu país en una piragua i la seva mare, mesos després per càncer. un dia l’Òscar es va escapar de l'orfenat, ja que els altres nens orfes es burlaven d’ell per ser negre. L’Oscar va caminar dia i nit per intentar escapar, estava cansat i tenia molta gana, per sort hi havia un bar a prop així que va entrar. Va dirigir-se a la màquina expenedora i va dipositar una moneda, va clicar el número 25 i va sortir una bossa de patates “Lays”. Va descansar en un sofà del bar fins que es va acabar les patates. Va sortir del bar i de sobte va sentir a algú cridar: -Atureu-la!!!-. L’Òscar va observar de més a prop i va veure a uns científics i metges, corrent darrere d’una mà que semblava que tingués vida pròpia. L’Òscar va pujar dalt d’una casa, va saltar entre els teulats de les cases, per poder arribar sense que li veiessin. Quan va arribar va veure als metges intentant agafar la mà i dient que la tornarien als laboratoris per estudiar-la. Al principi l’Òscar es va espantar, però després va veure que la mà tenia sentiments. L’Òscar en veure la mà atemorida, va pensar que a ella no li agradava allò d'estar en un laboratori. Llavors, no s’ho va pensar dos cops, i es va plantar davant de la mà. -Ei!, que no us adoneu que ella no vol?- Va dir.
Va agafar la mà i li va dir que no es preocupés que ell l’ajudaria. L’Òscar i la mà van escapar pels teulats, l’Òscar va recomanar a la mà que s’agafés fort, de sobte l’Òscar va saltar d’un teulat a terra i va continuar corrent, van arribar a l’estació de tren, l’Òscar va entrar, li va dir a la mà que la ficaria a la butxaca i que estigués quieta. Es va dirigir cap a la taquilla on va recollir 1 bitllet d’anada, cap a les afores del poble. Uns minuts més tard l’Òscar va veure que ja era l’hora de sortir i es va dirigir cap al tren. Al passar pels controls de seguretat, la mà va fer activar-los i van començar a xiular, llavors una noia el va parar. -Ei, ei, ei, on et creus que vas?- Li va preguntar a l’Òscar. -Què portes a la butxaca?- va continuar. L’Òscar no sabia què dir-li, llavors va tenir una idea i va dir: -És una joguina amb forma de màPer sort, estranyada, la dona el va deixar passar. L’Òscar va entrar al tren, es va tancar al lavabo i va explicar-li a la mà qui era i perquè la volia ajudar, llavors la mà va intentar preguntar-li alguna cosa a l’Òscar, però ell no l’entenia. -Escriu-m’ho aquí- Li va dir l’Òscar a la mà, mentre li donava un paper i un boli. La mà va començar a escriure, i escriure… fins que, per fi, l’Òscar va llegir: “ON ANEM?”. L’Òscar li va contestar que anirien a les afores del poble on no els molestaria ningú. La mà semblava contenta i l’Òscar també. En arribar els dos junts van baixar del tren i van anar a la casa de l'àvia d’Òscar on allà els dos s’ho passarien molt bé. En arribar a casa de la seva àvia els nois van veure a l'àvia de l’Oscar a l'hort, collint patates i pastanagues. -Àvia!!!- Va dir l’Òscar corrents a abraçar-la. L'àvia de l’Òscar li va tornar l’abraçada, estranyada li va dir: -Òscar, que fas aquí?, No hauries d'estar a l'orfenat? -Sí àvia, però els altres nens es burlaven de mi, així que he vingut a viure amb tuVa contestar-li l’Òscar.
L'àvia en veure la mà es va espantar, però sort que l’Òscar li va explicar que era la seva amiga i que ella tampoc tenia on anar. L'àvia ho va entendre i els va deixar quedar-se a viure amb ella. A partir d’aquell dia l’Òscar i la mà viuen en pau i tranquil·litat amb l'àvia de l’Òscar. Ah, per cert, tot això que us he explicat, és el somni d’un espavilat.
ELS AJUDANTS D’EN JACK Per Valèria Pagès Vilà Un matí el Guillem, l’Albert, la Martina i la Valèria van quedar per anar a fer una excursió amb bicicleta al bosc. Eren els quatre millors amics de l’escola. Pel camí van trobar una mansió que semblava abandonada, feia por, estava dins del bosc i els arbres tapaven tota la casa. Es van acostar per veure què hi havia dins però, des d'on estaven no podien veure res. De sobte, la Valèria i la Martina, que eren les més valentes, van intentar entrar. En aquell moment, de dins, van sortir els quatre vigilants de la mansió, que eren molt estúpids, no les van deixar entrar. Però com tenien tanta curiositat de saber que hi havia dins d’aquella casa, van planejar entre tots quatre una manera per entrar-hi. Van quedar que la Valèria i l’Albert anirien per darrere la mansió perquè eren els més silenciosos, mentre la Martina i el Guillem anirien on hi havia molts arbres i farien veure que s'havien perdut, per distreure als vigilants. Així ho van fer. Quan ja estaven distrets els quatre vigilants, la Valèria i l’Albert van aprofitar per entrar-hi. Un cop dins, van avisar a la Martina i al Guillem perquè també hi entressin. Quan ja estaven tots dins, van tancar ràpidament la porta fent tots quatre un sospir que es va convertir, en un crit esgarrifós en veure al Senyor Obscur Jack observant-los al fons de la cambra. El Senyor Obscur Jack els va tancar dins d’una habitació i els hi va proposar el repte de sortir-ne en menys de seixanta minuts o si no faria explotar la ciutat. Els amics van trobar quasi totes les pistes però els hi faltava l'última clau. Van buscar i buscar i no la trobaven, però de cop i volta, la Valèria va veure que alguna
cosa brillava sobre l'armari i li va dir a l’Albert que l’ajudés a pujar. L’Albert va posar les seves mans de manera que la Valèria hi pogués pujar. Va pujar i va veure que hi havia una clau a dins d’un cistell, així que van provar si era la clau que els hi faltava per obrir la bústia. La van obrir. A dins la bústia, hi havia una llanterna especial amb la llum violeta, en Guillem va apagar la llum de l’habitació i la Valèria va enfocar la paret, en fer-ho, va sortir l'última prova, que deia que havien de sumar tots els números que havien anat trobant a les diferents pistes per esbrinar el codi secret per obrir la porta. Només quedaven vint-i-cinc segons! Van córrer molt ràpidament i van aconseguir escapar. El senyor Jack es va adonar que ells sí que estaven preparats per ser els seus ajudants. Resulta, que el senyor Jack era investigador privat i els va dir que a partir d’aquell dia serien els seus ajudants. Des d'aleshores van resoldre molts casos junts i es van fer molt amics d'en Jack. Després de moltes històries junts, es van reunir el dia que feien un any que havien començat a treballar junts. Van decidir anar a l’amagatall per veure si hi havia algun cas, però allà no hi havia ningú i es van pensar que no hi havia cap cas per resoldre, així que van decidir marxar. A mig camí van sentir un crit molt fort: -Aaaaaaaaaaaah!-, van començar a córrer cap a dins la casa i van trobar al Jack dient: -Jo em dic Obscur Jack i us assassinaré! Tots van córrer molt ràpidament cridant -Aaah aaah!, i van sortir de la casa. Van anar a la policia a explicar tot el que els hi havia passat amb el Jack però la policia no els va creure. Van anar a buscar proves, mentre un veí de la mansió va anar a explicar
a la policia que havia sentit uns nens i a en Jack cridar. Aleshores, la policia va pensar que potser era veritat el que els nens li havien explicat. Van decidir anar dues patrulles fins a la mansió i van entrar tots. Bé, tots menys els nens que ja havien entrat abans que ells. La policia es va trobar mort en Jack i van començar a buscar pistes, però no van trobar res. Al cap d’una estona els nens van trobar l’única pista, un calendari amb unes dates marcades.“ 1 JUNY ”, “ 1 D’OCTUBRE ” “ 3 DESEMBRE ” “ 2 GENER”. Li van donar a la policia. Els policies va pensar que els nens eren molt llestos i els podrien ajudar a resoldre el cas. Però ni la policia ni els nens, que només tenien deu anys, no sabien resoldre la pista que tenien al davant. Van passar cinc anys i ja ningú se'n recordava de res. Però ells, com eren tan tossuts, cada dia després de l’escola anaven a investigar la mort d'en Jack, fins que, una tarda van trobar la resposta de l'assassinat, qui havia sigut? La policia no ho sabia, però ells sí!!! “1 JUNY” = J “1 OCTUBRE” = O “ 3 DESEMBRE” = S “ 2 GENER” = É Van tornar a anar a la policia, per dir que ja ho havien esbrinat. La policia els va acompanyar a veure-ho, però van dir que no els servia la pista perquè ningú sabia qui era el José.
Cada cap de setmana quedaven a l’amagatall per veure si trobaven pistes del José. Obrint un calaix van trobar un àlbum de fotos dels casos d'en Jack. Van comparar totes les fotos i a totes hi sortia en Jack amb un senyor, juntament, amb altres persones. Però aquell senyor sortia a totes. Van buscar per Internet el nom de José i va sortir una foto d'un senyor, però no posava res important. Van comparar la foto amb la de l'ordinador i es van adonar que era el mateix. En girar la foto van veure que hi havia una casa que li deien “La Casa del Dimoni” per això, ningú s'apropa allà. Un dissabte van quedar amb tots per anar a un parc d’atraccions que estava a prop de “La Casa del Dimoni”, quan van baixar de la muntanya russa, les mares van anar a fer un gelat però, els nens no van voler i van anar sense que ningú s’assabentés a la casa. Quan van entrar van veure al fons d’una habitació al José i li van preguntar si ell era l’ajudant d'en Jack. Els hi va afirmar. Els va preguntar que com ho sabien i tots quatre a l’hora van dir: -Perquè tu el vas assassinar!- ell va acceptar l'assassinat d’en Jack i els va explicar que l’havia matat perquè en cada cas el Jack sempre era el protagonista però que era el José qui resolia els casos. Un dia el José li va dir a en Jack que ja estava fart que ell sol fos el protagonista i ell el va fer fora. La Martina va anar a fora a trucar a la policia. La policia va anar molt ràpidament a la casa i el van arrestar per assassinat. El José els hi va donar l’enhorabona per esbrinar-ho, després va explicar a la policia tota la veritat. La policia els hi va dir que si passava alguna cosa més, en aquella ciutat els podrien ajudar. I, els hi van donar unes gorres iguals a tots quatre. Resulta, que eren gorres
del detectiu Conan que els hi agradava molt a tots. Ara aquells quatre amics ja s’han fet grans, cadascú té la seva vida, però encara queden i resolen casos amb la policia
GAME OVER Per Thaïs Aguilera Berrocal Estava avorrida a l'habitació, estirada al llit sense fer res. Com no sabia què fer, vaig trucar als meus amics. En Sand i la Lila, els meus millors amics. -Hola Lila, pots venir a jugar al Game Over?- vaig dir. -Sí, ara em connecto a l’ordinador.- em va contestar. -Hola Sand et connectes a jugar amb la Lila i amb mi?- li vaig preguntar al meu amic. -Sí ara em connecto!- em va respondre content. La Lila, en Sand i jo vam entrar al joc virtual. Però en aquell precís moment, vaig notar que alguna cosa m’absorbia i vaig començar a córrer per tota l’habitació. No parava, era com que volia absorbir-me i enviar-me a un altre univers. Aquell aire misteriós va poder amb mi. Allà vaig aparèixer, en un lloc amb molts números. No veia res. L'únic que veia eren números, números i més números… Més tard, vaig veure una ombra i em vaig apropar a ella. Tenia molta por però tenia la necessitat d’anar-hi i veure si era la meva imaginació o què podia ser. Em vaig apropar… I vaig veure que eren els meus dos amics la Lila i en Sand. -Ei Ariadna, on estaves?, t’estàvem buscant per tot el joc o més ben dit, crec que és un joc- va dir en Sand una mica preocupat. -No ho sé. És com si estiguéssim en una dimensió diferent- vaig contestar-li. -Sí, pels meus càlculs... crec que estem a un videojoc però no sé per què hi ha tants números…- va respondre la Lila. Vam estar pensant i mirant una mica “el joc” però, el problema era que no hi havia joc. Tot era infinit, només hi havia números i lletres, i el pitjor, és que no hi havia ningú que ens pogués ajudar o fer-nos companyia. Ens vam asseure a terra i vam començar a parlar de com sortir d’allà. Quan ja vam decidir descansar una mica, perquè no sabíem què fer, vaig notar que alguna cosa em tocava l’esquena. Em vaig girar i, vaig veure un nen amb barret. -Què et passa, qui ets?- vaig preguntar-li.
Ell no va dir res. Només ens va conduir fins a un botó que hi havia de color vermell. El nen va assenyalar-lo. I, en Sand el va prémer. Es va obrir una porta on hi havia molts ordinadors i molts nens en unes espècies de càpsules transparents. Estaven atrapats i cridaven. Ens vam apropar i vam observar que hi havia el nen que ens estava ajudant. Estava dins d’una d’aquelles càpsules. - Nois, què és allò?- vaig dir cridant. Ens vam apropar, i de sobte, va aparèixer un senyor amb la cara molt pàl·lida, amb jaqueta i amb un cafè a la mà. -Aaaaah!!- va cridar aquell home amb una veu molt greu. -què tenim aquí? Ohh, si són uns nens petitons- va seguir dient. -Qui ets?- vaig cridar. -Jo, sóc el hacker més poderós! I vosaltres qui sou? Ah ja ho sé… Com he dit abans sou uns nens petitons- va exclamar l’home amb veu greu. De cop i volta, el hacker ens va agafar de la samarreta i ens va posar dins de les càpsules com els altres nens. -Ara us quedareu aquí per sempre- ens va dir va. -No, no, nooo!- vaig dir cridant. Més tard, quan el Hacker estava dormint, vam intentar crear un pla. Com que la càpsula tenia doble vidre, i era molt difícil parlar i comunicar-nos amb els altres nens i nenes. Vaig tenir una gran idea. Vaig agafar el clip que tenia en el cap per recollir-me el cabell. El vaig desmuntar. I vaig encaixar el clip al pany. La porta en un tres i no res es va obrir. Sense fer molt de soroll em vaig dirigir a un botó vermell on posava: “Obrir portes”, el vaig prémer i es van obrir totes les portes. Els nens van recuperar el seu color de pell. Vam sortir tots pel conducte de ventilació, que ja estava mig trencat. I vam sortir un altre cop al món de números on va començar tota l’aventura. Tots els nens i nenes van començar a córrer i córrer. En un moment, els infants els veiem molt lluny. -Oh, hola nen que no parla- vaig dir. - Hola Ariadna, gràcies per ajudar-nos!- va respondre. -Ah, no sabia que parlaves- va dir en Sand.
-Pensàvem que ens estaves fent una broma amb el botó. Una cosa…com et dius?li vaig preguntar. -Em dic Pau i em va passar el mateix que vosaltres- Va contestar. -Oh!, bé almenys t’hem pogut salvat- vam respondre. -Sí, moltes gràcies. Ara el problema és que no sabem sortir d’aquí!- va dir en Pau. Vam estar fent moltes voltes, i pensant com podíem sortir d’aquell maleït joc. Més tard, vam veure un portal. Ens vam apropar, i vam veure que… era la sortida! Vam anar corrents però vam notar alguna cosa en les nostres esquenes. -Oh, Oh, no és en hacker!- vaig cridar. El terra tremolava, i era que en Hacker, que corria cap a nosaltres. Feia unes passes tan grans i anava tan de pressa, que el portal es va trencar. En Hacker seguia corrent. -Correm de pressa per arribar a la sortida abans que es tanqui- vaig cridar. Tots vam córrer amb totes les nostres forces i quan quedava molt poquet perquè les portes encaixessin vam fer un salt i vam poder sortir. En Hacker com que era un homenot programat i no vivia a la vida real es va quedar atrapat en el portal i de cop i volta, amb un fort llampec es va destruir.
EL DESTÍ DE LA TERRA Per Ivan de Blas Molina
El 3 de desembre del 2020, en un poble que es deia La Roca del Vallès, un nen, una nena i un gos es van adonar que tots els humans estaven fent malbé la Terra amb la contaminació i les energies no renovables. Van decidir que ho havien d'aturar. Per això, un dia els 3 van sortir al carrer a protestar. Es van posar al mig del poble i van cridar: Atenció!!. Es van posar les samarretes on hi posava "tu també pots col·laborar!". Però com eren menors d'edat no els hi feien cas. De sobte va començar a fer-se fosc i van haver de continuar un altre dia. L'endemà van tornar-ho a intentar però els hi va passar el mateix...ni cas, no els hi feien cas. Al final es van cansar de no aconseguir res. La nena portava una polsera al braç. Un dia un mag li va dir que aquella polsera era màgica, però ella mai s'ho havia cregut. La nena va pensar que potser era el moment de provar-ho. Els tres van dir: provem-ho. - Polsera.. desitgem: Que el món estigui net per sempre!!!!! El gos es preguntava com podrien saber si el desig s'havia fet realitat.. I va pensar: hem d'anar al futur. Es van passar el dia pensant com podien anar al futur, van pensar la idea de construir una màquina del temps. Però era totalment impossible, no hi havia manera d'anar al futur... Però de sobte, la nena es va fixar en un arbre, l'arbre tenia un forat enorme, i va avisar a la resta, llavors van entrar,i... ERA EL FUTUR!!! De cop van aparèixer a una ciutat, tots eren robots. No sabien on era i el nen va preguntar a un robot: -Com podem saber si el nostre desig s'ha fet realitat? I el robot li va contestar: -Hi ha un drac, molt savi, que viu al bosc perdut de la ciutat, en un arbre enorme i amb la seva ment sagrada i poderosa, podrà resoldre el vostre dubte Els 3 es van posar en marxa, van creuar tota la ciutat i, de sobte es van adonar que cada cop hi havia menys edificis, cada vegada menys robots, menys soroll. Fins que
van arribar al bosc. Mentre anaven buscant l'arbre, la nena va pensar en les pastanagues que portava a la bossa. La seva mare sempre li deia: menja't les pastanagues que van bé per la vista. Llavors va treure les pastanagues que tenia, i es va menjar una. També els hi va donar una al nen, i una al gos. I després va dir: -Mengeu-vos-les van bé per la vista. El nen i el gos es van menjar la pastanaga. De cop i volta, tots 3 veien com si tinguessin ulls d'àguila, i el nen va dir: -Uaaaau!, veig genial. Amb una vista clara i perfecte. Llavors es van posar a buscar l'arbre, i finalment el van trobar. A l'entrar es van trobar al drac savi. Estava fent ioga flotant a l'aire. Tenia la barba blanca, i molt llarga, tan llarga que li arribava a terra. Va obrir un ull, va somriure i va dir: -Què voleu nois? El nen i la nena van dir: Drac savi, podries dir-nos si el desig que hem demanat es cumplirà? -És clar que sí, i quin desig és? -Que el món estigui net per sempre.
El drac va fer funcionar la seva ment sagrada i poderosa, va començar a pensar i... Va dir: -Nois aquest desig es resoldrà l'any que ve. Quan aconseguirem que no quedi res de contaminació a la Terra. El Drac va veure que aquells nois eren molt amables i els hi va deixar pensar un altre desig. Els nens sense pensar-ho gaire van dir: -Tornar a casa!
L’AVENTURA EN EL TEMPS Per Martina Àlvarez Fernández Vet aquí una vegada hi havia un nen en Joan, una nena la Marta i un gos en Berni. Aquell dia van pujar a les golfes, tenien curiositat pel que hi havia dins. La porta estava tancada amb clau, a terra hi havia una catifa i en Joan estava empenyent la porta però no s'obria. La catifa es va moure i la Marta es va trobar la clau. Van obrir la porta i dins de les golfes hi havia moltes coses. - Mare meva quin desastre de golfes - Va dir la Marta. Hi havia una cosa rodona i tapada amb un llençol. En Joan va agafar el llençol i… - Ostres que gran, sembla que té un mecanisme - va dir en Joan. 5 minuts més tard, la Marta va dir: - La cosa rodona està en marxa, jo diria que és una màquina del temps. - Viatjarem en el temps?- Va dir en Joan - No ho sé, està una mica vella, ho vols provar? - Per què no? - Doncs viatjarem en el temps. Tot dit es van posar en marxa. Van aparèixer en un lloc tranquil, era tot molt diferent, les noies anaven amb un vestit molt llarg com si fossin de gala, portaven un paraigua i feia sol. Els nois anaven de gala i amb un paraigua tancat penjat del braç, i una boina de vellut. - On som Marta? - Joan no sé, haurem d’investigar-ho. Van entrar en un castell. Es van trobar al rei i la reina. La Marta li va preguntar al rei.- Hola disculpi, jo em dic Marta. - Hola- va dir en rei. - En quin any estem i on estem? - Estem l'any 1140 a Roma. - Ja sabia jo que la gent italiana era una mica “repipi - “Com has dit? - va dir el rei - Que aquesta gent són “repipi”.
I els va tancar a la presó perquè no li agradava que digues això de la gent del seu poble. I ara què farem?- va preguntar en Joan. - Deixem, estic pensant mmmm…... ja ho tinc, primer ens burlarem del rei, després ens obrirà la porta, per últim ficarem oli a terra i caurà, el lligarem i agafarem les claus i el llavors el tanquem dins de la presó. - I d’on treurem l’oli? -Allà hi ha una ampolla d'oli.- Va assenyalar amb el dit. -Bona idea, però i si surt malament? Alguna altra idea? - No. Ja s’ha fet de nit i comencen amb les trampes. La Marta comença a enriure’s, el rei obre la porta i en Joan s’escapa. En Joan tira l’oli al terra i el rei cau, el lliguen i el porten a la presó. En Joan pregunta: - I què farem amb la reina.? - No havia caigut, per què no li diem una mentida? -Quina? -Tu deixa’m a mi. Tot dit van pujar al palau i es van trobar a la reina. Els hi va preguntar què feien en el palau. Els nens li van explicar que el rei els havia deixat sortir de la presó. -Ah!!!! D’acord, en aquest cas… guàrdies, acompanyeu-los a la porta.- va dir la Reina - No em puc creure que s’ho hagi cregut. Que ximple.-va dir en Joan.. De cop i volta el rei va aconseguir escapar i va pujar corrents al palau, cridant -Guàrdies atrapeu-los!!!!. Els nens estaven corrent molt i es van trobar un home que els hi va dir : -Veniu aquí que us ajudaré. Tot seguit va dir xiuxiuejant, sense que els nens ho escoltessin. -Jo conec als vostres pares, ells em van arruïnar la vida. L’home els va baixar a la cova. -Com et dius?- va dir la Marta - Em dic Malvat Dark negre. - Espera, tu ets el que vas lluitar amb els nostres pares?- van dir els nens.
De seguida van veure que aquell home no era bo i que no els volia ajudar i van començar a córrer. Mentre corrien en Joan va veure la màquina del temps i... corrents cap a dins! - UUUuau on estem?- va preguntar la Marta. -Estem al futur!!!! - Va dir en Joan -Hola- va dir un noi del futur- em dic Kim, aquest és el meu robot. Vosaltres sereu els fills dels que van viatjar al passat i al futur, segur que us està persseguint el malvat dark Negre. -Doncs sí- Van dir els noies - No patiu, pujeu al cotxe i veniu a casa meva. Aquí tinc invents impressionants com un carmel que fa riure, coses per posar al malvat Dark Negre. Joan tu agafaras al carmel i amb aquesta disfressa donaràs a Dark Negre el caramel. I així ho van fer. La màquina del temps els va transportar i en Joan amb la seva disfressa va anar a veure al Dark Negre. - Hola bon dia, sóc un metge del futur i aquest carmel et farà volar. Dark Negre s’ho va menjar tot i va començar a riure, i riure i riure. Com que estava rient tant el van poder atrapar. Objectiu aconseguit. Els nens van tornar a la seva època al 2020 i tot va tornar a ser normal i corrent. I AMB AQUEST CONTE CONTAT AQUEST CONTE S’HA ACABAT
LA NENA QUE VA CANVIAR EL MÓN Per Laia Planas i Josep Hi havia una vegada una nena que es deia Júlia que estava llegint un conte del canvi climàtic. Després de llegir-lo es va proposar canviar el món perquè no estava amb bones condicions. Un dia va anar a passejar a Barcelona i es va trobar a la Greta, la Júlia va parlar amb ella però la Greta era anglesa i la Júlia catalana, per sort la Greta estava amb una amiga que es deia Rita i era catalana i anglesa, d’aquesta manera va anar traduint. La Júlia li va dir -et puc ajudar Greta?- i la Greta li va dir que sí. Juntes van anar a queixar-se als supermercats que no consumissin tan de plàstic i que fessin bosses de cartró o de roba. També es van queixar a totes les botigues i van avisar als ajuntaments que fessin avions que no contaminessin, que no deixessin anar mai més coets perquè contaminaven molt i que la purpurina la fessin amb cartró. Va arribar un dia que la Greta va haver d’anar a la cop25. La Greta li va dir a la Júlia si la volia ampanyar i la Júlia li va dir- d’acord, m’agradaria molt acompanyar-te-. Van fer una taula de debat on sortien elles i van ensenyar a tothom com estava el món de contaminat, les va anar a veure molta gent que es va adonar del problema i la gent es va implicar. Van fer moltes manifestacions, els polítics s’hi van implicar i llavors va començar a haver-hi un món millor. Quan s’anava al bosc no hi havia plàstic i tothom estava content. Un dia que la Júlia i la Greta eren grans i era l'aniversari de la Greta, la Júlia li va muntar una sorpresa, era anar a fer un viatge.
Havien fet un avió que no contaminava i van anar a Rússia perquè a la Greta li agradava molt i també hi tenia família. Quan la Greta va veure que anaven a Rússia li va fer una abraçada ben forta a la Júlia . Hi van anar les dues i s’ho van passar molt bé i més amb l’avió que no contaminava. BON VIATGE!
EL GOS I EL MONSTRE Per Martí Cabeza Sánchez Un dia de primavera dels anys 80, un gos i un monstre es van trobar per casualitat. El gos li va preguntar què volia fer aquest cap de setmana al monstre. Al monstre li va semblar un gos simpàtic i li va dir que volia fer una excursió des de La Roca del Vallès fins a l'Everest, al gos li va semblar molt interessant i es va apuntar a l’excursió. El gos va convidar al monstre a casa seva a sopar una Pizza. L'endemà es van preparar per l'aventura. Van agafar una motxilla gran i còmode, a la motxilla hi havia una llanterna, una brúixola, molta fruita, etc. Van esmorzar un enorme bol de cereals amb llet, el gos li va dir al monstre que fes les seves necessitats perquè al cap de cinc minuts se’n volia anar. Quan el monstre va acabar de fer les seves coses van marxar de casa. Van començar caminant pel riu Mogent, el camí estava molt ple de fang així que van tornar cap a casa, i van agafar les bicicletes. Ara sí que estaven preparats! El gos li va dir al monstre que si volia anar per la carretera amb la bici, el monstre li va dir que no li interessava pujar a l'Everest sinó passar-ho bé i gaudir del seu nou amic. Van anar amb bicicleta fins a Barcelona, allà van agafar l'avió fins a Nepal. Al gos li feia mal la panxa, va beure Coca-cola perquè a les notícies van dir que anava bé per la panxa, després de moltes hores van arribar a Nepal, i el gos li va dir al monstre - apa!, cap a fora que ens ho passarem pipa!-. Van anar a pagar els diners de l’expedició. Van agafar 4 piolets de la motxilla i es van posar en marxa. Es va fer de nit i van acampar al mig del pic de l'última
muntanya per arribar al pic més alt. El gos va agafar una manta i se la va posar per sobre perquè tenia fred. L’endemà s’ho van guardar tot a la motxilla i van anar cap al pic. Feia molta boira i quasi no podien respirar, però ho van aconseguir. Al cap de cinc minuts ja havien arribat, i el gos va bordar!!! De cop i volta algú li va tocar el cap al gos i es va despertar d’un ensurt… era tot un somni.