CIRCumstàncies. Falla Cambro 2025

CIRC umstàncie s

FALLA CAMBRO

Tavernes de la Valldigna

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Aquest llibre participa en el PREMI PUNT VOLAT.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025.

Edita

Falla Cambro

Realització i muntatge

Equip de llibret Falla Cambro

Col·laboradors literaris

Sònia Ijarro • Jose Colero • Vicent

Benavent • Maria Amparo Magraner •

Jaume Talens • Aida Meló • Irene Urosa

• Encar Talens • Roger Sirerol Talens •

Anna Tur • Maria Gimeno • Xelo Mifsud •

Pilar Garcia • Eladi Mainar • Jose Miguel

Losa • Maria Ciscar • Aina Escrihuela •

Empar Mayans • Joan Almiñana • Joan Cantus

Portada

Joan Meló

Dibuixos

Juan Carlos Meló

Racó Infantil

Cristina Lahosa • Empar Mayans • Alba Castelló

Correcció lingüística

Jose Colero

Coordinador de publicitat

Joan Enric Fons

Fotografies Fallera Major

Alfredo Donet

Fotografia President

Alfredo Donet

Fotografies Fallera Major Infantil

Alfredo Donet

Fotografies Fallera Major Infantil

Alfredo Donet

Fotografia President Infantil

Alfredo Donet

Fotografia Falleres Majors Ixents

Joan Bononad

Fotografia Fallera Major de Tavernes

Kefoto

Fotografies Circumstàncies

Empar Mayans • Aida Meló • Cendradigital

Disseny i maquetació

Joan Meló

Disseny publicitats

Aurora Cantus

Impressió

Blauverd Impressors

... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat.

Segueix la Falla Cambro: fallacambro@gmail.com

Facebook.com/cambroeslafalla

Twitter: twitter.com/fallacambro

instagram.com/falla_cambro

tiktok.com/fallacambro

Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro0 O escanejant el codi QR.

Dipòsit legal:A-188-2011

La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors i autores dels articles del llibret.

En el circ de la rutina quotidiana les històries s’entrellacen pels ramals que aclaparen tota dignitat humana i esdevenen circumstàncies personals.

Jose Colero

CIRC umstàncies

Les falles són una tradició folklòrica, una expressió d’art en tota la seua extensió que abraça les diverses disciplines i que d’una manera gens subtil representa, des de les diferents perspectives, el caràcter dels valencians en general i, dels fallers en particular.

Sempre hi haurà aquell agosarat que, excessiu i vanitós, clamarà que ser faller més que un sentiment, és un estil de vida, la qual cosa, presentada amb bastant magnificència i des d’una visió propera de qui coneix la festa resulta poc més que presumptuosa.

Tot i això, beneïm aquesta destrellatada afirmació i juguem a fer una analogia. Sempre hem sentit dir que la vida és un circ (naturalment no entrarem en detalls del context) per tant, podem acceptar que, com la vida mateixa, les falles són el més semblant a un circ. Simple lògica, o no.

La vida, les falles, el circ?

Assumim que la vida, el nostre destí i ventura, vindrà marcada per un cúmul de circumstàncies que empremtaran el nostre avenir, i ens conduiran al llarg del temps, per camins plaents o ingovernables, on haurem d’anar elegint o senzillament deixarnos dur.

Nosaltres, senyors dels nostres pensaments i esclaus dels nostres anhels, somniarem, imaginarem i sobretot desitjarem, engendrarem il·lusions i sentirem la màgia de conquestes o el desconsol enfront de desenganys. Això és la vida. I les circumstàncies que ens envoltaran i a les que haurem de fer front dia rere dia donaran motiu al nostre estil de vida.

I entre moltes eleccions que haurem de fer, decidirem ser fallers i ens animarem per escriure un llibret any rere any, un nou repte en valencià, com cal, amb gran esforç, amb renovats impossibles, per mantenir la nostra llengua, perquè ens agrada imaginar, somniar i aprofundir en coses de la vida, parlar de falles i tradicions. I un dia ens reunirem, i un company, un sonat com cap altre, ens contarà que hi ha una gran semblança entre les falles i el circ i, encara que tots el mirarem contrariats i expectants esperant arguments o una dissertació coherent, ell es limitarà a dir-nos amb un somriure sorneguer, “és fàcil, només imagineu”.

Tant de bo, us agrade el nostre llibret.

Equip de llibret de la Falla Cambro

Índex

Parlem de falles

Fallera Major de Tavernes

Maria Ciscar Pons

ENCANT

La ciutat de meravelles i dolçor t’ha rebut entre l’aroma celestial d’una festa que es desperta entre el fervor del cantar de la dolçaina i el tabal.

Tu proclames alegria i germanor, en un somni d’una nit primaveral, entre un prat ple de tomaques i verdor i els esclats de fantasies especials.

T’engalanes per omplir tots els carrers d’elegància i de bellesa desbordant entre notes dels pasdobles més festers.

I envoltada del color més elegant, els ninots que han envaït els cors fallers, et demostren la seua màgia i encant.

Jose Colero

Salutació del President

Marcos Campos Recio

Fallers i falleres de la Falla Cambro, em dirigisc a tots vosaltres amb molta alegria i estima com a president de la nostra gran família fallera; és per això que la primera cosa que m’agradaria agrair-vos és que me n’hàgeu fet sentir part des del primer dia. Estic molt agraït per tota la confiança i el suport que he rebut de tots vosaltres, la qual cosa fa que cada dia augmente la meua il·lusió per pensar en nous projectes per a la nostra falla.

D’altra banda, també m’agradaria comentar-vos que res d’açò seria possible sense l’ajuda de tota la gent que forma part d’aquesta comissió i que, de manera desinteressada, treballa cada dia perquè tot estiga ben enllestit en cada acte i celebració. Per això, he de donar les gràcies a totes i tots vosaltres per l’esforç i el temps que hi dediqueu, així com les ganes que poseu en tot allò que porteu entre mans perquè sempre es quede meravellós. No podria estar més orgullós del gran equip que m’envolta, perquè amb l’experiència i la iniciativa que cadascú de vosaltres aporta, feu que la nostra falla es faça cada vegada més gran.

Comencen per a mi, juntament amb Carles, Mari Carmen i Vera, unes festes que espere que mai puguem oblidar, i el meu desig és que gaudim, amb les nostres famílies, de cada instant que ens aportaran les Falles 2025.

Finalment, i amb les festes a punt d’arribar, us convide a viure i sentir tots els moments que envolten la setmana fallera, que fan cada instant únic i inoblidable, perquè són moments en què es viuen emocions i sentiments que deixen empremta en la nostra memòria.

El president Marcos Campos Recio

Falleres Majors Ixents

Aurora Cantus Enguix

Maria Santos Juanes Gimeno

SILENCIS

Els silencis esdevenen sentiments que delaten alegries i emocions, mentre esclaten els més bells dels pensaments enramant les benaurances pels racons.

Les remors que han envaït cada minut les artèries que alimenten el casal, s’esvaïxen enyorant la multitud que respira la il·lusió primaveral.

Les dolçaines i els tabals s’han silenciat i els pasdobles s’han endut a l’infinit les espurnes que entre somnis han somiat els desitjos d’una estrela de la nit.

Jose Colero

Salutació Fallera Major

Mari Carmen Brines Juan

SENTIMENT

Desfilades de ramells en art major envaïxen els carrers emocionades delectant-se amb les estampes i el color que proclamen fantasies extasiades.

Comptaràs les alegries amb fervor, gaudiràs jocunditats exacerbades, i les últimes rosades de tardor cremaran mentre crepiten les albades.

Aleshores sentiràs el gaudiment que florix entre els batecs d’una rialla i s’enlaira entre una síl·laba latent.

I un vell cant farcit de vida i borumballa ancorat en l’interior del sentiment brollarà de les espurnes de la falla.

Jose Colero

Salutació President Infantil

Carles Talens Ripoll

Amics i amigues, fallerets i falleretes.

Aquest any he sigut elegit per a representar la nostra falla com a president infantil, per la qual cosa estic molt agraït a la comissió i espere correspondre a aquesta confiança amb molta il·lusió.

S’acosta la setmana fallera i enguany serà molt especial per a mi, i de segur que també ho serà per a la nostra fallera major infantil, Vera, amb qui tindré la sort de compartir aquesta aventura. Els dos estarem acompanyats de Mari Carmen, la fallera major, i de Marcos, el president, que ens donaran suport en tot moment i ens ajudaran a solucionar els dubtes que puguem tindre a causa de la nostra inexperiència i joventut.

No tinc cap dubte que serà un esdeveniment inoblidable per als quatre.

Voldria convidar a totes i tots, i especialment la gent més menuda, a participar i gaudir d’aquestes Falles en tots els actes, a visitar el nostre casal durant la setmana fallera i que junts ho visquem com mai ho hem fet.

Tota la gent de la comissió està treballant molt perquè ens ho passem genial i sé de cosa certa que així serà.

Finalment, sols em queda desitjar-vos que passeu les millors festes de la vostra vida i dir-vos que espere veure-vos a tots al casal. No hi falteu, que valdrà la pena!

El president infantil Carles Talens Ripoll

Salutació Fallera Major

Infantil

Vera García Castelló

DOLÇA

El joc de la il·lusió respira falles i el vent transporta sospirs d’alegria, la xicalla canvia mòbils i pantalles per mil desfilades de nit i de dia.

Per març les històries conten fantasies i s’omplin de somnis i molts ninotets; de balls, desfilades, cants i poesies que giren pujades dalt dels cavallets.

Per fi la xiqueta s’enlaira pel cel guiada per l’alba d’un dia rialler per dins d’un gran núvol de cotó en pèl.

I esclata la vida d’un desig fester per una nineta dolça com la mel que sent per les falles amor vertader.

Jose Colero

Junta

Presidència

Marcos Campos

Vicepresidència

Victor Montero

Toni Álvarez

Miguel Ángel Talens

Raquel Pons Bosch

Sonia Ijarro

Josep Antoni Martínez

Secretària

Aida Meló

Vice-Secretària

Aurora Cantus

FDF

Carolina Pérez

Salvador Talens

Tresoreria i Comptabilitat

Salvador Fons

Luis Ferrer

Jose Miguel Losa

Cuina

Enric Fons

Vicent Almiñana

Llibret

Empar Mayans

Cristina Lahosa

Xelo Mifsud

Protocol

Gema Benavent

Belén Grau

Anna Sirerol

Encar Talens

Decoració monument, carrossa i playbacks

Verónica Martínez

Mariola Cucarella

Joan Cantus

Isa Gimeno

Sonia Ferri

Reyes Santos-Juanes

Toni Moreno

Sergi Moreno

Playbacks

Carla Cantus

Mercè Almiñana

Eugenia Fernández

Adriana Blay

Delegació Infantil

Raquel Mollà

Alba Castelló

Amparo Díaz

Anna Tur

Elisa Gómez

Filomena Buitrago

Sara Lozano

Xelo Juan

Sandra Pérez

Isa Gimenez

Laura Espí

Pepa López

Andrea Escrihuela

Xarxes socials

Paula Pellicer

Maria Ciscar

Esports

Joan Meló

Jordi Enguix

Gabriel Almiñana

Daniel Medina

Mar Giner

Vicent Talens

Organització i gestió infraestructures

Toni Vercher

Sergio Talens

Justo Grau

Miguel Mifsud

Paco Blasco

Paco Gimeno

Toni Fons

Ivan Català

Carlos Herrero

Toni Sánchez

Juanba Llopis

José Gómez

Teatre

Raquel Fons

Pili Mafé

Rafa Cantus

Pirotècnia

Belén López

Joan Almiñana

Josep Roc García

Delegació de casal

Juanda Gimeno

Vicent Almiñana

Disfresses

Sonia Sales

Pilar García

Rosa Ripoll

Ana Corso

Sara García

Geno Estornell

Vicen Giner

Elvira Cascales

Maria Isabel Martínez

Mari Carmen Sancho

Gestió administrativa

Ximo Mifsud

Festes

Merxe Armengol

Àngela Cremades

Cristina Cascales

Roger Sirerol

Rosa Romero Monument

Fofi Gómez

Bautista Martínez

José Antonio Correoso

Cens

Mª Carmen Airós Correoso

Maria Jose Airós Correoso

Aina Alberola Palomares

Gabriel Almiñana Romero

Joan Almiñana Planas

Juan Almiñana Bernat

Vicent Almiñana Magraner

Vicent Almiñana Bernat

Vicent Lluis Almiñana Planas

Mercé Almiñana Magraner

Vicenta Almiñana Vidal

Pilar Altur Vercher

Antoni Álvarez Casanova

José Andrés Sanchis

Pablo Andrés Arribas

Jose Alberto Arias Grau

Jose Armengol Fernàndez

Mercedes Armengol Fernández

Luis Ascó Escrihuela

Regina Teresa Ascó Fons

Victoria Ascó Fons

Mª del Carmen Bellver Grau

Vicent Beltran Sancho

Vicent Ignaci Benavent Llinares

Gema Benavent Brines

Francesc Blasco Juan

Joan Blasco Lara

Joan Blasco Llinares

Juan Francisco Blasco Llàcer

Anna Blasco Llinares

Eugenia Blasco Ciscar

Adriana Blay Cascales

Àfrica Bono Palomares

María Bononad Brines

Mª Josep Bordes Felis

Laura Brines Brines

M. Carmen Brines Juan

Maria Teresa Brines Hernandis

Maria Filomena Buitrago Baeza

Pilar Camacho Miguel

Marcos Campos Recio

Belén Campos Recio

Isabel Campos Recio

Lucia Campos Recio

Guillem Cantus Ijarro

Joan Cantus Enguix

Joan Rafael Cantus Carbó

Aurora Cantus Enguix

Carla Cantus Marco

Adrià Carbó Péris

Aitana Carrió Bosch

Eider Carrió Bosch

Gemma Casanova Cuñat

Elvira Cascales Martínez

Josefa Cascales Martínez

Eva Castelló Hernandis

Alba Castelló Sánchez

Sandra Castelló Sánchez

Juani Català Part

Iván Catalá Camarena

Luis Chofre Armengol

Sebastián Vicente Ciscar Breitzler

Vicent Ciscar García

Maria Ciscar García

Salvador Clemente Tur

Carles Climent Martínez

Adrià Colomer Tarcons

Adahy Corella Sanchez

Chloe Corella Sánchez

Teresa Corella Talens

Vicente Corella Pérez

Antonio Corralero Lorenzo

Aitana Corralero Felis

Josep Antoni Correoso Correoso

Raquel Correoso Bosch

Ana Corso Martínez

Àngela Cremades Expósito

M. Dolors Cucarella Pérez

Diego Cuevas Torres

Pepe De Lama Viñas

Mª Amparo Diaz San Pedro

Amparo Duran García

Gerard Enguix Romero

Joan Enguix Altur

Joan Enguix Giner

Jordi Enguix Ijarro

Deborah Enguix Martínez

Nadia Enguix Martínez

Juan Salvador Escrihuela Darás

Julio Escrihuela Sales

Aina Escrihuela Cholvi

Andrea Escrihuela Mollà

Arantxa Cristina Escrihuela Soler

Julia Escrihuela Gascón

Nora Escrihuela Soler

Vera Escrihuela Escrihuela

Jose Esparza Serra

Anna Espí Bordes

Laura Espí Bordes

Espe Estornell Canet

Genoveva Estornell Cremades

Cristian Estruch Company

Maria Isabel Felis Almiñana

Sandra Felis Grau

Vicent Felix Grau

Ferran Félix Moreno

Eugenia Fernández Tur

Lluís Ferrer Ijarro

Luis Ferrer Esparza

Bea Ferreres Gil

Sonia Ferri Fons

Antonio Fons Juan

Joan Enric Fons Escrihuela

Salvador Fons Palomares

Elena Fons Ordiñana

Raquel Fons Brines

Carla Franco Estruch

Ester Galán Gascón

Jordi Gálvez Román

Antoni Garcia Brines

Jose Garcia Sánchez

Josep Roc Garcia Soler

Estefania Garcia Navarro

M. Josep Garcia Peris

Pilar García Peris

Sara García Navarro

Faller

Vicenta Gascón Felis

Arantxa Gil Peñas

Ruth Gil Selfa

Isabel Giménez Martínez

Francesc Gimeno Estruch

Juan David Gimeno Guaita

Delia Gimeno Egido

Isabel Gimeno Sancho

Laura Gimeno Sancho

Maria Gimeno Franco

Joel Giner Santos-Juanes

Mar Giner Santos-Juanes

Sara Giner Garcia

Vicenta Giner Cantus

Daniel Gómez Ciscar

José Gómez Talens

Josep Gómez Sala

Rodolf Gómez Arrabal

Elisa Gómez Correoso

Juan Bautista González Montero

Llorenç González Mahiques

Guillem Grau Gimeno

José Enrique Grau Sala

Justo Grau Fonseca

Ainhoa Grau Lomas

Belén Grau Ribera

Elena Grau Peris

Sara Grau Clar

Roberto Haba Espert

Carlos Herrero Grau

Rafael Ibáñez Carrión

Mireia Ibáñez Armengol

Noelia Ibáñez Moreno

Rosa Ibáñez Moreno

Ramon Ijarro Altur

Pilar Ijarro Altur

Sonia Ijarro Altur

Abel Jimenez Alonso

Xelo Juan Mollà

Jose Joaquin Lafarga Palomares

Cristina Lahosa Enguix

Lucia Lama Gómez

Cens

Jesús Llácer Manclús

Carmen Llácer Escrihuela

Natalia Llinares Gonzalez

Juan Bautista Llopis Moreno

Belén López Benavent

Josefa López Benavent

Josep Miquel Losa Charco

Ana Belén Losa Charco

Sara Lozano Enguix

Pilar Mafé Talens

Francisco Magraner Grau

Moises Magraner Cucarella

Moisés Magraner Peiró

Carla Magraner Talens

Maria Magraner Cucarella

Maria Amparo Magraner Altur

Silvia Marco Bixquert

Rubén Mares Esparza

Celia Martí Manclús

Laura Martí Tur

Juan Manuel Martínez Taroncher

Àngel Martínez Corella

Ángel Martínez Herrera

Baptista Martínez Herrera

Blas Martínez Cruzado

Izan Martínez Pérez

Josep Antoni Martínez Giner

Mª Isabel Martínez Franco

Verónica Martínez Giner

Vicenta Martínez Franco

M. Empar Mayans Palomares

Daniel Medina Solano

Joan Meló Ferri

Aida Meló Ferri

Joaquín Mifsud Almiñana

Miguel Mifsud Pons

Vicenta Mifsud Almiñana

Xelo Mifsud Almiñana

Raquel Mollà Franco

Verónica Mollá Ausina

Idaira Monedero Salido

Sergio Monedero Gascó

Victor Montero Sifres

Francesc Antoni Moreno Casas

Jordi Moreno Mazarrota

Marisa Moreno Brines

Sergi Moreno Brines

Aaron Mota Sabater

Mª Carmen Navarro Sancho

Paqui Navarro Aguilera

Yuriy Nevirkovets

Roberto Antonio Ojeda Garcia

Rosana Oltra Jaramillo

Andrea Pachés Roda

Amador Palomares Gimeno

Paula Palomares Galán

Paula Pellicer Pons

Vera Pellicer Pons

Sandra Maria Pérez Otero

David Pérez Martí

Àngela Pérez Bosch

Carolina Pérez Bosch

Mar Pérez González

Salvador Peris Talens

Cristina Peris Cascales

Eva Peris Cascales

David Pineda Vercher

Mª del Amor Planas Gimeno

Raquel Pons Bosch

Mireia Raga Estruch

Elisa Reig Gimeno

Salvador Ribis Grau

Rosa María Ripoll Vitoria

Andreu Roda Villar

Ferran Rodríguez Buitragao

Juan Carlos Rodríguez García

Rafael Rodríguez Belenguer

Juan Manuel Rojas Corredera

Maruja Román Guirau

Silvia Román Guirau

Lara Romero Giner

Rosa Mari Romero Giner

Isabel Sabater Armengol

Joan Sala Català

Circumstàncies d’alegria

Mari Carmen

Enguany serà un any especial per a una família de la Falla Cambro i, sobretot, per a una fallera: Mari Carmen, perquè per fi li ha arribat l’hora de ser fallera major de la Falla Cambro.

Ha sigut dona de president, en aquells anys en què es va convertir en la Hilary del Cambro, i mare de president infantil; i sempre ha estat pendent de tots els que l’envolten. Però ara li correspon a ella gaudir del màxim honor que pot ostentar una fallera: representar la seua falla.

Estem segurs que serà la primera que arribarà a tots els actes i l’última que se n’anirà a dormir, perquè Mari Carmen ho dona tot a la Falla Cambro. I també podem assegurar que estarà molt ben acompanyada per Marcos, un president que té la mateixa il·lusió que ella, i dels dos xiquets: Vera i Carles a qui coneix des que van nàixer. Millors acompanyants: impossible.

Mari, no deixes mai de gaudir les Falles com ho fas perquè des que et coneixem les falles formen part de la teua família i de la teua vida. Estem segurs que tots els que formem la Falla Cambro estarem al teu costat per a tot el que necessites.

Circumstàncies compartides

amb Mari Carmen

Tia, Cunyada, Germana postissa, volem desitjar-te un any màgic i ple d’emocions. Aquest 2025 serà un capítol especial en la teua vida, un any en què brillaràs com mai representant amb orgull la teua benvolguda falla. Estem immensament orgullosos de tu i de tot el que significa aquest honor. Que aquest any et porte felicitat, amor i moments inoblidables que et quedaran per sempre en el cor. Amb tot el nostre afecte, La teua família.

Mamà, ser Fallera Major és molt més que lluir una banda o portar un vestit preciós, és representar l’essència de la nostra cultura, cada pas que fas com a Fallera Major, portes amb tu la història, l’art i la passió de la nostra festa. Sabem que estàs més que preparada per a tot el que t’espera i que gaudiràs d’un meravellós any en el qual fa temps que somies. Ara sí, ara és el teu moment i pots estar ben segura que estarem al teu costat, tal com tu vas estar al nostre, per recolzar-te en el que necessites, T’estimem Mami!

Carmen, volem desitjar-te un any ple d’alegria, somriures i moments inoblidables. Aquest 2025 serà especial per a tu, ple d’emocions i experiències úniques que quedaran gravades en el teu cor per sempre.

Mari, ja saps que nosaltres no som molt de falles, però estem segurs que seràs una gran fallera major, estem molt orgullosos de tu i sabem que deixaràs el nivell ben alt, gaudeix del teu any que has esperat amb tanta paciència.

Enhorabona. T’estimem molt!

Tens el suport i l’estima de tots nosaltres, que t’acompanyarem en cada pas d’aquest meravellós viatge. Que siga un any radiant, com tu, i que el gaudisques al màxim amb orgull i alegria.

Una forta abraçada, T’estimem!

Mari Hilary, has passat de ser la Fallera Major de la Terreta a la Fallera Major de la Falla Cambro i nosaltres estarem amb tu, enguany ací i l’any que ve quan sigues Fallera Major de Corea també, encara que ens coste agafar l’avió.

T’estimem i esperem que sigues molt feliç.

Circumstàncies d’alegria

Marcos

Com seran per a tu aquestes falles 2025?

Marcos, estem convençudes que aquestes Falles per a tu seran “INTENSES”, on a penes tindràs temps de descansar, perquè estaràs al cent per cent no, al dos-cents per cent, però de segur que ho portaràs com sempre ho fas, amb bon humor, amb ganes de treballar perquè tot estiga perfecte i que estaràs pendent de cada detall perquè a ningú li falte de res.

Unes Falles en què gaudiràs de la companyia de les persones que t’estimen en cada moment, i faràs que totes i tots se senten part teua, perquè sempre t’agrada estar envoltat de gent, i de segur que seran moments que mai oblidaràs.

Circumstàncies compartides

amb Marcos

Marcos, les casualitats de la vida ens van unir per gaudir de moments trobats que es converteixen en bons records per sempre, i si aquestes són a vora mar millor! ENHORABONA, PRESIDENT. Sabem que disfrutaràs com ningú aquest any i volem que sàpigues que estarem amb tu per a tot el que necessites. Una abraçada enorme.

SummerFriends

Els teus amics et volem felicitar pel nou càrrec, ja que tu eres per a nosaltres: Perseverant, Responsable, Eficient, Solidari, Integrador, Dedicat, Empàtic, Noble i Treballador. Posseeixes les qualitats perfectes per a portar la falla a nous horitzons. Felicitats, president! Estem orgullosos de tu, Marcos.

De vegades la vida fa que els camins de persones diferents es creuen i s’unisquen, el millor exemple som nosaltres! Gaudeix al màxim, que nosaltres estarem al teu costat en tot moment.

Enhorabona, president!

Marcos, portes el comboi a l’ADN, la música al cos i la falla al cor. Balla, canta, bota d’alegria, aquest any és el teu i nosaltres t’acompanyarem.

Disfruta del 2025!

Marcos, eres el nostre orgull com a germà i com a fill, quan el Papà ens va deixar, vas quedar tu per a exercir com a pare i no ens va faltar res al teu costat, i com a president, no dubtem que seràs el millor i deixaràs el llistó ben alt. Et volem molt!!!

Marcos, has entrat en la comissió per la porta gran. Des del primer dia volies aportar el teu gra d’arena per ajudar i millorar, i en poc de temps has revolucionat tothom. Estàs demostrant que eres un gran president, però el que no saben és que encara et queden un muntó d’idees en eixe cabet. Continua així, que nosaltres et seguirem. Enhorabona i disfruta d’aquest 2025!

Estimat Senyor President,

Volem felicitar-te i expressar-te la nostra alegria per aquest nou any que comença. Estarem al teu costat en cada pas del camí, treballant junts i compartint amb tu aquesta meravellosa experiència. Estem convençuts que aquestes Falles 2025 estaran plenes de moments inoblidables. Enhorabona, Marcos!

Circumstàncies compartides

amb Marcos

Enhorabona al cosí més afectuós del món. Estem orgullosos de tu. La teua família de Màlaga.

Quin orgull veure’t com a president!! Disfruta d’aquesta gran experiència com tu saps, perquè segur que mai oblidaràs aquestes meravelloses falles 2025, i saps que ens tindràs al teu costat per a tot allò que necessites. Et volem moltíssim!

Marcos, tots i totes et desitgem un gran any com a president de la teua estimada Falla Cambro. La més sincera enhorabona.

Circumstàncies falleres

Vicent, el comiat

d’un president

Quan els tarongers de la Vall s’omplin de flors canviant el paisatge de color verd pel blanc, quan la suau brisa envaeix els carrers del Cambro i ens aporta l’aroma de tarongina a poqueta nit arriben les Falles. Eixe va ser el primer sentiment que van tindre els fundadors de la nostra falla. Una falla que ha vist passar molts presidents i molt bons. Una falla que s’enorgulleix de ser acollidora amb tota la gent que s’acosta a conéixer-la. La falla que ens va donar la benvinguda i que ha format part de la vida de la nostra família. Sobretot de la teua, Vicent.

Fa un temps vas conéixer la Falla Cambro i nosaltres la vam conéixer amb tu. A poc a poc vas començar a formar part de la directiva, tot i la teua joventut. I poc de temps després vas acceptar emocionat el repte de la presidència de la mà de Ximo, el teu germà. Havia nascut un nou projecte i tu, formant-ne part, volies cuidar-lo sent-ne president. D’aquesta manera començava una nova aventura, una il·lusió i un somni fet realitat per a tu, Vicent.

Nosaltres sempre havíem viscut les falles amb la nostra família però de diferent manera. Així que el repte començava també per a nosaltres tres: ser els pares i la germana del president.

Des del primer dia vam tindre molta sort, ja que ens van acompanyar famílies d’arrels molt fortes del Cambro que ens ajudarem a tirar endavant. Nosaltres ens vam sentir molt protegits i vam gaudir molt d’aquests meravellosos anys.

Han passat sis anys d’aquell moment, i podríem dir que amb Vicent hem viscut i hem passat situacions que mai hauríem imaginat. Però la vida continua i continuarà.

Entre els records inoblidables que romandran al nostre cor sempre estaran les falleres majors que han compartit regnat amb Vicent, sobretot pels llaços d’estima que s’han fomentat per a sempre, i és eixa estima i relació amb la gent que l’ha acompanyat, la sort més gran que pot haver tingut un president. Vicent, ara és el moment d’ajudar el nou president electe i de gaudir de la teua Falla Cambro manera. Nosaltres, la teua família, continuarem treballant i ajudant les falleres majors i presidents que vinguen. Gràcies Falla Cambro, Vicent i Reines.

Maria Amparo, Coet i Mercé

En blanc

El carrer estava de gom a gom i la falla respirava les darreres alenades abans de convertir-se en foguera i record. Enguany representava un circ amb pallassos, equilibristes, mags i uns quants personatges més que vivien unes circumstàncies particulars que els havien fet prendre vida durant tres dies. I l’espera se li va fer llarga. Tal volta perquè el vent de Ponent començava a bufar amb més frescor de la desitjada, o perquè les hores li recomanaven estar al llit.

La ment se li va quedar en blanc. Uns segons. Al moment va allargar la mà i va agafar la de Robert. Els dos junts havien viscut tota una vida. La vida que a Robert tant li havia agradat recordar. La vida que ja no recordava. Una vida lligada a la d’una falla. La seua falla. D’ella i d’ell. I pensava en què estaria pensant. On el transportaria la ment cada vegada que la mirada se li perdia entre tota aquella gentada. I recordava la primera vegada que Robert es va quedar en blanc. Aquells simples oblits que al principi li feien gràcia. I els pitjors de tots, quan es va oblidar la seua neta, dels seus fills i, finalment d’ella mateixa. Llavors maleïa l’Alzheimer. Com podia haver oblidat la persona que cada dia li agafava la mà? Com podia oblidar tot el que havia estimat? Com podia haver oblidat tota una vida? I de sobte va sentir l’esclat de la primera carcassa del castell, la qual cosa va fer captar l’atenció del vell, que va reaccionar alçant la vista al cel.

Mentre els colors embellien la nit i es barrejaven amb les estrelles, Robert parpellejava amb cada tro, i els llavis, que fins a aquell instant havien romàs inerts, van començar a corbar-se mentre dibuixaven un tendre somriure. Maria se’l va quedar mirant i es va fixar que el seu marit es ficava la mà a la butxaca i treia la cartera. Aquell gest va estranyar la dona que seguia expectant cadascun dels gestos que realitzava Robert. Seguidament amb dos dits tremolosos per l’edat va començar a traure una foto i amb molta delicadesa la va donar a Maria que lentament la va girar al mateix temps que mirava al seu marit. Tot seguit va abaixar la vista i va veure la imatge de la seua neta Alma. Recordava perfectament el dia que la van fer, la xiqueta tenia quatre mesos i era la primera vegada que la vestien de valenciana. Robert la sostenia al braç amb l’orgull de l’avi que instants després passaria la passarel·la per presentar per primera vegada la seua neta a tota la seua falla. La falla que ell havia ajudat a crear amb el seu grup d’amics. La falla que l’havia vist enamorar-se de Maria. La que l’havia vist ser pare. I la que una vegada el va fer sentir l’orgull de ser l’avi més feliç del món.

Mentre els últims coets del castell esclataven dalt de la gentada, Maria es va adonar d’un detall que la va sorprendre, en el fons d’aquella vella fotografia també s’albiraven els colors dels coets que omplien de llum i alegria la nit d’aquella vella presentació. En acabant, Robert va tornar a agafar amb la suavitat d’una enramada de pa la fotografia i se la va acostar lentament als llavis per a fer un bes a aquella vella fotografia. La dona es va tornar a sorprendre de la situació, i no sabia si Robert havia tingut un moment de lucidesa o simplement havia sigut un impuls instintiu en veure els colors d’aquella nit tan especial.

El carreret es va tornar a il·luminar amb els primers esclats de la traca que van tornar a captar l’atenció de Robert. Els ulls, de nou, van deixar de trobar-se perduts en la immensitat de la nit i la va mirar. El fi de la traca va donar pas a l’aparició d’una xicoteta flama. I es va fer el silenci. El cor de Robert incomprensiblement va començar a bategar amb força. I Maria ho va notar. La mà gelada com la nit, que tornava a tindre agafada a la seua, de sobte va començar a prendre temperatura. I Maria també ho va notar. La flama anava augmentant la magnitud a mesura que respirava l’oxigen de la nit.

–Les falles ja no són el que eren abans! –exclamà Robert.

L’afirmació va deixar Maria bocabadada, que se’l va mirar amb sorpresa de lluna sense cel.

–Per què ho dius? –es va atrevir a preguntar.

–Mira quin fum més negre. No es veu la cremà.

Aquest fet havia passat desapercebut per la dona que va girar la vista cap a les flames que difícilment es podien intuir darrere d’un fumeral negre que dificultava gaudir de l’espectacle.

–Jo recorde els primers anys de la falla –va continuar, davant la sorpresa de Maria que feia més de dos anys que no sentia la paraula “recorde” eixir de la boca de Robert –allò sí que eren falles, i la cremà era un espectacle en el qual la gent gaudia immensament. El foc prenia el carreret i es convertia en l’amo de la nit, el fum blanc i transparent simplement acompanyava les flames i les espurnes cap a l’univers. I ara, mira –Robert va assenyalar la bola de fum negre.

–Des que els artistes van introduir el suro que no es poden veure les cremades –continuava amb una barreja d’entusiasme i indignació. –On estan aquells artistes que construïen les falles amb cartó? Ara tot és molt fàcil, la falla la fan les màquines. Abans sí que havien de tindre mans per a modelar amb fang i vareta. I la cremà? En blanc. Podies gaudir-la des de qualsevol lloc...

A Maria li va fer gràcia. Feia temps que no somreia així. I feia més temps encara que no el sentia parlar dels records. I, per un moment va tornar a ser feliç. I sentia que Robert, per un moment, tornava a ser feliç i tornava a parlar de falles perquè les estimava tant que ni la malaltia havia fet que les oblidara. I les falles, per una estona, havien fet que la seua ment deixara d’estar en blanc mentre divisava a la llunyania com el fum negre transportava l’únic desig que li quedava a Maria per demanar: que la falla de l’any següent estiguera feta amb suro i que el fum negre envaïra el carreret, i que Robert fora feliç durant una estona mentre recordara que antigament les flames de la cremà també es quedaven en blanc.

Jose Colero

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera.

Esbós de la Falla Gran

Explicació de la Falla

Artista: Juane Cortell

Autor: Jose Colero

(Obra de set escenes en vers i rima consonant, sense talls publicitaris)

Donem fe que cap animal ha sigut maltractat en esta obra, ni tan sols els regidors i les regidores, i que no ha contribuït a l’empitjorament del canvi climàtic.

Finalment, podem afirmar que qualsevol paregut amb la realitat és ganes de fer la mà de l’autor.

Primera escena

La història transcorre al saló de Plens d’un ajuntament qualsevol, d’un poble qualsevol (podríem anomenar-lo TAVERLAND). Al Ple mensual acudeixen tots els regidors i regidores de la localitat, molts d’ells i elles perquè cobren un dineral per no fer res, la qual cosa té un mèrit considerable. L’alcaldessa (MESTRA DE CERIMÒNIES) el presideix, a la seua esquerra els regidors socialistes (TRAGAFOC i SALTIMBANQUI), els regidors de Compromís (LLEÓ i NADADORA) i d’Esquerra Desunida, el TRAPEZISTA. A la part dreta fent oposició, la xica més popular: la VEDET. La resta de regidors que conformen el Ple són una BANDA que no tindrà paper en aquest circ però seran els figurants, tal com passa a la vida real.

A la sala de Plens pren la paraula l’alcaldessa, la Sra. MESTRA DE CERIMÒNIES. Després de traure els folis que escamparà damunt la taula comença el parlament. La Sra. VEDET mostra actitud més agressiva que la de Chicote quan dina en un restaurant.

MESTRA: Per començar el plenari llegirem l’ordre del dia, que després dirà el diari que la dreta no el sabia.

VEDET: Jo proteste senyoria!

MESTRA: Què protesta vosté ara? Si açò no és cap judici...

TRAGAFOC: Esta senyora no para, sempre protesta per vici.

VEDET: Calle vosté, Tragafoc, deixe les impertinències, que si no el posaré a toc!

MESTRA: Deixeu ja les diferències, i anem a entrar en el tema. Segons sembla, el pressupost ens presenta algun problema.

VEDET: Explique’s un poc millor i no em faça protestar!

TRAGAFOC: Ai colló quanta coentor, faça el favor d’escoltar.

TRAPEZISTA: Ja està bé de discutir que la cosa és preocupant.

TRAGAFOC: Calla, i no em faces patir!

VEDET: Vinga, continue, avant...

MESTRA: Presteu-me molta atenció amb el que ara us diré: a la nostra població li fan falta molts diners. Necessitem inversió per a obrar tots els carrers i fer més reparacions, i ser un poble fester amb orquestres i actuacions, per això cal ser faeners i hem de buscar solucions.

VEDET: I què és el que vols fer?

Segons la meua opinió ací el problema és seu, si jo fora l’alcaldessa, i governara el PP canviaria la despesa per riquesa permanent.

TRAGAFOC: Fes el favor d’escoltar, que la cosa està fatal, hem d’intentar solucionar este problema local.

MESTRA: La proposta ciutadana, per votació popular, és una gran filigrana i pense que pot agradar. Després d’una gran consulta i les propostes que tinc el poble de forma conjunta ha dit que muntem un circ.

VEDET: Un circ?

TRAPEZISTA: Jo això no ho entenc! Ens ho podria explicar?

TRAGAFOC: Clar que sí, un momentet, i deixeu-la continuar.

MESTRA: La gent diu que la política ara és sols un espectacle, han començat a fer crítica i ja no esperen cap miracle. Diuen que fem actuacions, patètiques i fatals, sense cap preocupació per l’interés general. Per això per recaptar hauríem de convertir l’ajuntament actual en una carpa de circ.

Segona escena

L’alcaldessa trau un cartell d’un circ on posa: CIRC TAVERLAND, pròxima actuació a l’ajuntament. Les regidores i regidors s’han quedat més sorpresos que si Peter Lim haguera fitxat un davanter per al València. VEDET comença a impacientar-se amb la situació i la seua relació amb l’alcaldessa serà més tensa que un concert de Pimpinela.

TRAPEZISTA: Ostres tu!

TRAGAFOC: És excel·lent!

I li direm Taverland, serà un èxit molt potent!

VEDET: No ho tinc jo massa clar!

TRAGAFOC: I què fem amb els artistes, perquè, els haurem de pagar...

MESTRA: No sigueu tan pessimistes que tots sabem actuar! Si cadascú fa el que sap no hi haurà ningun problema.

TRAGAFOC: I ho farem sense cobrar?

TRAPEZISTA: Ja te n’has anat del tema!

MESTRA: Jo hi seré presentadora, la Mestra de Cerimònies!

VEDET: Proteste!

TRAPEZISTA: Escolte, senyora, ja està bé de parsimònies.

VEDET: Jo he de ser eixa deessa perquè soc la més votada.

MESTRA: Però jo soc l’alcaldessa i discussió acabada!

VEDET: Com li agrada figurar i penjar-ho a internet, a Facebook i a Instagram, doncs jo seré la vedet, i llavors em sentirà cantar el poble sencer. Així tots descobriran que soc la millor opció i després em votaran quan arriben eleccions.

MESTRA: Senyora Vedet, què diu?

VEDET: El que ha sentit, alcaldessa!

TRAGAFOC: (Assenyalant Vedet) Mira-la, i encara es riu!

VEDET: Ja caurà, jo no tinc pressa!

TRAPEZISTA: Vosté en l’oposició, i a vore si s’espavila, que no pren cap decisió...

TRAGAFOC: I s’esmuny com una anguila!

MESTRA: Recordeu que a partir d’ara hem de treballar tots junts!

TRAGAFOC: Si és ella la que no para de fer qualsevol repunt!

MESTRA: Pareu! Açò és un plenari o és un dia de mercat? Deixeu estar l’adversari que estem al mateix costat.

VEDET: D’acord, senyora alcaldessa, signem la pau un moment, el circ ara corre pressa, ja veig que està malament!

Tercera escena

La sala de Plens de l’ajuntament s’ha convertit en l’interior de la carpa del circ Taverland. Els regidors comencen a entrar amb la vestimenta de l’artista que més circumstàncies comparteix amb la seua personalitat. Fins i tot, un escapista professional anomenat Puigdemont s’ha ficat tan bé en el paper que no hi està. Segons algunes informacions s’hi ha tornat a escapar i ara treballa en un circ de Bèlgica.

La MESTRA DE CERIMÒNIES agafa una espècie de megàfon i comença a cridar amb entonació de circ.

MESTRA: Senyores i cavallers presteu-me molta atenció, el circ de l’Ajuntament comença l’actuació!

SALTI: Espere un poc alcaldessa, tinguem un poc de trellat, no hem de tindre tanta pressa que el públic no hi ha entrat.

MESTRA: (Continua)

Els prometem que podem, fer-los gaudir d’allò més!

SALTI: No sé per què prometem si al final no complim res!

MESTRA: Xe Emilio, tu de què vas?

SALTI: De saltimbanqui, senyora.

VEDET: Xe, jo diria que tu estàs com una gran regadora.

SALTI: Xica calla ja, cotorra!

VEDET: Cotorra, jo? Ni pensar-ho! Eixa vella està en salmorra i jo vaig a celebrar-ho. Jo pense que s’ha envellit, i ja no critica igual, i els membres del seu partit ara estan molt més callats.

SALTI: Doncs jo acabe d’arribar i he botat una miqueta per poder-me desplaçar per la platja de la Goleta.

MESTRA: La platja encara està igual o ja han escampat l’arena?

SALTI: La Goleta està fatal, i dona un poquet de pena, la mar ha tornat a entrar!

TRAGAFOCS: Això sembla una condemna.

VEDET: Ai, si governara jo! Seria una platja somiada, amb un passeig de formigó ventilada i espaiada!

MESTRA: Torna-li la trompa al xic! Vau manar quasi vint anys i no vau traure profit!

SALTI: Xiques no feu mala sang, i confieu un poc en mi!

VEDET: Mira si confie en tu que encara estic esperant que pose solució algú als muntons d’arena gran que els de costes van deixar a l’aparcament gegant de l’entrada de la mar.

SALTI: La solució és molt fàcil i te la vaig a explicar: com els infants estan àgils i tenen ganes de jugar, que deixen ordinadors, els mòbils i les tabletes, que es facen escaladors i pugen les muntanyetes.

MESTRA: (Rient) I catacric, catacrac problema solucionat!

Quarta escena

El saló de Plens de l’ajuntament comença a omplir-se d’artistes. Arriba la BANDA DE L’EMPASTRE formada per alguns regidors que com no tenen delegacions i estan més perduts que un ànec en el llac de la Goleta i intenten repartir-se els instruments que no tenen ni idea de com fer sonar. Hi ha alguns que busquen en Youtube perquè ha sentit que allà està tot. Entre els artistes destaca un LLEÓ que no sap si menjar-se a la MESTRA DE CERIMÒNIES, a la VEDET o a les dues.

VEDET: No fa temps que vau prohibir que actuen els animals en espectacles circ a les contrades locals? I què fa este lleó al circ? Com es nota que és dels seus...

MESTRA: Senyora, és de Compromís, i de seguida ho sabreu.

LLEÓ: Amb les meues circumstàncies no sé si ser domador, o per pròpies experiències ser lleó devorador.

VEDET: Això no té cap sentit!

LLEÓ: Menys ens tenen les propostes que fa el PP a Madrid!

MESTRA: Comencem amb les respostes. Explica bé a la senyora per què vols ser un lleó.

LLEÓ: Si us conte la veritat, és que he tingut molta sort perquè jo en realitat soc el regidor d’Esports la qual cosa em fascina i no entenc la situació del tema de la piscina i buscant la solució en un moment m’han crescut unes urpes de lleó, i uns queixats molt punxeguts. Quan tinga l’explicació del culpable evident, faré la meua actuació i em servirà d’aliment.

MESTRA: Ara te la conte jo. Quan governava el PP i s’havia d’acabar va haver-hi un inconvenient...

VEDET: Que l’empresa es va arruïnar!

LLEÓ: Sí que ho sap bé la Vedet!

MESTRA: I van fer una jugada de dos parells de...

LLEÓ: lleons!

MESTRA: Encara sort que l’ha suavitzada, jo volia dir collons!

VEDET: Si jo fora l’alcaldessa ja estaria acabada!

MESTRA: Sí, recorde eixa promesa quan el seu partit manava, i la piscina està igual.

LLEÓ: Comprenen la situació? La circumstància especial que tinc com a regidor és que el poble de la Vall tinga ja aquella piscina que ha estat setze anys tancada.

MESTRA: I la gent està que trina, o siga, molt enutjada.

VEDET: Proteste!

LLEÓ: Altra vegada? Que no estem en un judici!

VEDET: Estic ja molt indignada amb l’infernal edifici.

MESTRA: Deixa-ho estar Lleó, com a regidor d’Esports l’assumpte del pavelló sembla que també està tort.

LLEÓ: Enguany que hem fet inversió en la nova graderia, i l’empresa en qüestió ha fet una porqueria. Han muntat tots els seients tan juntets i apegats, que els espectadors valents es troben amuntegats.

VEDET: Doncs, si governara jo, això no hauria passat!

MESTRA: Altra volta la cançó ja estic farta!

LLEÓ: Veritat! L’any que ve la dotació la donarem al futbol, que té més gran afició!

MESTRA: No diga això perquè dol! El futbol sempre ha tingut el major repartiment, però l’esport ha crescut i és deure de l’Ajuntament ajudar tots els xiquets, les xiquetes i els majors dels esports més menudets a sobreviure amb subvencions.

(En este moment la banda comença a tocar, com és evident cadascú al seu ritme, sense afinar les notes... En definitiva: un desastre)

VEDET: Però què és eixe desastre que sona tan malament?

MESTRA: És la Banda de l’Empastre que està fent l’escalfament! És que en la corporació alguns són incompetents i sols fan aparició per a cobrar tots els Plens.

NADADORA: És la meua actuació quan toquen el Xocolater faré una aparició, però no sé què més fer!

VEDET: Dona, pensant-ho un poquet: li falta un tobogan!

NADADORA: Senyora, no parle més, no sé si se n’ha adonat, que la cultura funciona perquè vosté sap cantar esta cançó trencadora. Però, com se n’ha adonat m’he vestit de nadadora, encara que no han acabat la piscina enlluernadora. Jo que havia de botar des d’una altura imponent amb un trampolí gegant entre forts aplaudiments. I ara només puc botar dins del llac de la goleta, que no és per xafardejar, però la tenim ben neta.

MESTRA: (A la banda) Vinga, deixeu de tocar que ja no hi ha actuació, la piscina podrà estar al dos mil cinquanta-dos.

Cinquena escena

Es prepara la pista per a un dels espectacles més perillosos, la del TRAGAFOC, un espectacle que, per circumstàncies diverses, serà interpretat pel regidor de Festes. Segons ell, quan arriba a casa està més cremat que el director d’Àpunt el dia que va dimitir, i això que a ell no l’han intentat substituir per cap periodista famosa. Una FALLERA, que està tan enutjada com si se li haguera acabat la cassalla, fa aparició a l’escena.

TRAGAFOC: Deixeu-me espai, que flamege, i puc ser molt perillós!

VEDET: És el regidor de Festes?

MESTRA: Que no veus que juga amb foc?

TRAGAFOC: Estic molt desesperat i trac fum per les orelles, este càrrec tan ingrat...

VEDET: Compte! Que es crema les celles!

MESTRA: Des que no té els festivals ja no se sent realitzat perquè l’estiu ideal estava molt programat: primer l’Iboga arribava durant el mes de juliol, el Mediterrània cantava cap a finals de l’agost.

VEDET: Però queda el Festivern!

TRAGAFOC: En el Festivern fa fred, jo preferisc la calor perquè s’està calentet!

VEDET: I la Oreja de Van Gogh?

MESTRA: Mira, els ulls li fan lluernes!

TRAGAFOC: No m’ho faces recordar, després de vindre a Tavernes el grup es va separar!

VEDET: (Fent Burla) No deus ser tu el malastruc? S’acaben els festivals, després se separa el grup!

MESTRA: Vols dir que això no és normal?

VEDET: Portes mala sort, xicon! Segons el que pense jo els de l’orquestra La Misión són l’altra separació.

TRAGAFOC: I de les festes locals, no té res a dir-me ara?

VEDET: Serien més especials si jo les organitzara!

TRAGAFOC: Però si antigament eren com una castanya, segons contava la gent les més roïnes d’Espanya.

VEDET: Nosaltres col·laboràvem amb la resta del país perquè els vallers viatjaren pegant a fugir d’ací! (Apareix la fallera Major de Tavernes)

FALLERA: (Indignada) Escolteu-me!

TRAGAFOC: Bona nit!

FALLERA: Bona nit!

MESTRA: Quina emoció! Es pot saber que fa ací nostra Fallera Major!

FALLERA: Aprofitant les circumstàncies i que m’hagen convidat, vull dir-los les discrepàncies que amb les falles m’he trobat!

VEDET: Si vosté és qui representa el càrrec més desitjat que una fallera ostenta en la nostra gran ciutat!

FALLERA: Si senyora, eixa soc jo, Fallera Major de Tavernes, però he rebut l’abandó d’algunes falles eternes.

MESTRA: Què li ha passat?

VEDET: Conte’ns-ho

FALLERA: Les falles i els presidents van fer una votació que retardava a febrer la meua presentació. Els que tant han presumit d’alegria i germanor són els que ara han decidit menysprear el meu honor.

VEDET: Llavors hauràs d’acudir a totes les exaltacions abans que es puga dir que eres Fallera Major?

FALLERA: Això és el que van dir!

TRAGAFOC: Déu meu! Això és un horror!

MESTRA: Ostres quina animalada! La teua presentació haurà de ser retardada per una causa major, els afectats per la DANA mereixen el nostre respecte però no ens dona la gana que eixe motiu t’afecte!

TRAGAFOC: Deixeu-me que ja ho tinc clar no hi haurà presentació que es puga anticipar a la Fallera Major.

VEDET: Em fa gràcia la qüestió que acaben de plantejar això de la germanor s’ho hauran de fer mirar.

MESTRA: És la primera vegada que vosté i jo estem d’acord!

VEDET: La qual cosa em desagrada!

FALLERA: La mantindré en el record!

Sisena escena

El públic assistent comença a seure per a veure l’actuació. La MESTRA DE CERIMÒNIES posa un cartell de reservat damunt d’un seient al mateix temps que rep una telefonada i contesta al telèfon. La cara se li posa més pàl·lida que la de Pablo Motos quan veu que Broncano ha tingut més audiència.

Mentrestant Vedet està més nerviosa que Pocholo esperant a entrar en una discoteca.

La resta d’artistes, com a bons regidors i regidores, fan el que saben fer: discutir.

SALTI: Comencem ja?

MESTRA: Espera!

LLEÓ: Un circ ha de ser puntual.

VEDET: L’alcaldessa no és sincera, i això és molt habitual...

MESTRA: És que esperava visita, però arribarà amb retard.

LLEÓ: Tinc una certa sospita, Pedro Sánchez, veritat?

VEDET: (Rient) Ja li dic jo que no arriba, estarà en algun jutjat, Sa Excel·lentíssima Senyoria al seu partit té un forat.

LLEÓ: Eixos sí que són un circ, però un circ professional!

SALTI: La política a Madrid ara és un xou radical.

TRAGAFOC: Rèpliques i acusacions, insults i males paraules.

MESTRA: Sí senyors, actuacions que no són exemple a les aules.

LLEÓ: Entre PSOE i PP, i aquells fanàtics de VOX, estan formant un merder de dos parells de...

MESTRA: Collons! Que no arriba, comencem!

VEDET: Eh, no tingueu tanta pressa!

SALTI: Ara a qui vol que esperem?

LLEÓ: Comence ja, alcaldessa!

VEDET: Ens falta un gran convidat, espereu sols un segon!

LLEÓ: El que encara no ha arribat, no deu ser Carlos Mazón?

VEDET: És que el pobre té un dinar, i es retardarà un poquet!

MESTRA: L’últim dinar on va anar va acabar ben malament!

SALTI: Sí, ell quan dina ho dona tot, i s’oblida que la gent pot estar amb l’aigual al coll amb enorme sofriment.

MESTRA: Ara està molt cabudet, buscant culpables externs, el Govern, l’UME, AEMET!

LLEÓ: I València és un l’infern!

MESTRA: Excuses, culpes, culpables, això són banalitats, l’única prova palpable és que el poble està enutjat!

SALTI: Corrents van haver d’eixir!

LLEÓ: Sobretot el Pedro Sánchez!

MESTRA: Però no s’acaba ací, últimament les aliances estan molt deteriorades.

TRAGAFOC: Ayuso mana en el PP, Puigdemont parla amb Feijóo que comença a veure bé una nova coalició amb qui abans era el dimoni, ara quan accepte VOX els tres seran matrimoni!

SALTI: I per la part socialista hi ha una gran rebel·lió, d’aspecte materialista i també de coalició, i la pàgina més trista és la de la corrupció. Entre bloquejos, judicis i mentides evidents, comencen a haver-hi indicis d’un ingrat defalliment.

VEDET: Si dieu que a Taverland havíem de fer un circ, més enorme i impactant ha de ser el de Madrid!

LLEÓ: Allà hi ha molts artistes, i alguns d’ells són molt pallassos, també tenim escapistes...

MESTRA: I també algun moniato!

LLEÓ: Però el pitjor de tot és que no han sigut capaços d’arribar a algun acord ni ajudar a traure cabassos. El poble necessitava suport per al patiment, i a ells els interessava fer un gran circ novament.

MESTRA: Com sempre ho han arreglat entre insults i acusacions, excuses sense trellat i contínues discussions. Han enviat militars, tard i sense condicions, mentrestant als afectats no els arriben subvencions.

VEDET: Paperassa i formularis, són signes de patiment, mentrestant als voluntaris els mostrem agraïment.

LLEÓ: Els joves han demostrat el que són i poden ser, i per als pobles afectats són el regal més sincer.

Setena escena

Apareix en escena un estrany MAG molt enigmàtic que segons les males llengües és un perfil fals del grup de Facebook Malviure a Tavernes, un grup on hi ha més guerra que en els somnis de Putin. En este moment també apareix un TRAPEZISTA que és l’únic regidor d’Esquerra Desunida. Entre els il·lustres convidats que havien d’assistir a l’actuació del circ Tavernand i no han pogut estar-hi, hi ha el Rei Felip VI. Enmig de l’escena apareixerà un ESPONTANI.

MAG: Ja estic ací, feu-me lloc!

MESTRA: Mira quin mag més estrany.

MAG: Vaig a pegar-vos un toc, com porte fent-ho tot l’any!

VEDET: Ai mare, quina alegria! Ve a criticar l’alcaldessa? Podem acabar bé el dia si agafa la vareta i li l’envia a Gandia!

MAG: La meua màgia és maligna, soc expert a criticar, Taverland de la Valldigna comença ja a espavilar!

MESTRA: Ara que el veig de perfil, he de dir que vosté és fals!

MAG: Jo sempre estire del fil amb els problemes locals!

VEDET: Tu només dius que mentides, i moltes xafarderies, i amb paraules pervertides provoques algaravies.

MAG: Com a mag, cree il·lusions!

MESTRA: Jo no ho considere així, amb eixes provocacions has devaluat este circ.

VEDET: Després comenta la gent, i sempre intenta posar merda i usa el grup molt malament!

MESTRA: Això ho sé de cosa certa! Diuen insults i mentides, sense sentit ni rigor, i totes són consentides, per un administrador.

(Arriba el trapezista amb un pal d’un trapezi a la mà)

TRAPEZISTA: Ja està ací el trapezista!

VEDET: Ai mare, un altre boig!

MAG: Xe que fas mal a la vista, eixe vestit no fa goig!

MESTRA: No havies de ser pallasso?

TRAPEZISTA: Perdone, no estic d’humor, tinc uns fonaments escassos per a tan digna llavor!

MESTRA: Què et passa? Et veig molt trist!

TRAPEZISTA: El problema en qüestió és que en el meu partit em fan viure en tensió. Allò que era Esquerra Unida fa un temps es va desunir en una lluita fratricida per controlar el partit. Això em fa viure en tensió i en postura equilibrista, i he pres la decisió d’actuar de trapezista.

VEDET: No venia el rei Felip? Li diguem que siga ell el pallasso d’este circ, i veureu quin desgavell!

MESTRA: Ara diu que no vindrà que té moltes coses a fer, per exemple preparar a Leti un te calentet.

VEDET: Fer riure no és tan senzill!

MAG: (Rient) Jo crec que feu riure tots!

MESTRA: Taverland corre perill! Sense pallasso no es pot tindre un circ en condicions.

(De sobte un espontani alça la mà des de la seua cadira del públic i crida l’atenció dels personatges de l’escena).

ESPONTANI: M’oferisc de voluntari, seré el pallasso graciós.

VEDET: Disculpe el meu comentari, però és que l’he confós. Vosté encara és regidor?

ESPONTANI: No, em va apartar l’alcaldessa!

VEDET: I ens vol fer eixe favor?

MESTRA: Ni pensar-ho!

ESPONTANI: Ja comença!

Jo podria ser pallasso!

MESTRA: Que ja no eres regidor de caràcter ordinari, ja has causat bastant terror en l’estament funcionari.

ESPONTANI: No entenc tanta negació, primer em va apartar de la meua dedicació i ara no em deixa actuar?

MESTRA: Estem com el gat i el gos i encara em vols provocar? Jo no en vull saber res més, hem tingut grans diferències, i espere que hages entés que no vull més negligències!

ESPONTANI: Ara ja no vull eixir, vosté és molt autoritària!

VEDET: Aleshores no hi ha circ!

MESTRA: Crec que m’ha eixit urticària!

MAG: Vaig a assajar l’actuació poseu-vos a tremolar!

VEDET: Tremolar diu...

MESTRA: Crec que no!

VEDET: Jo proteste!

MAG: Altra vegada! Què és el que vol protestar!

VEDET: Que sempre soc ignorada!

MAG: Vol deixar ja de plorar!

MESTRA: Este assumpte s’ha acabat. Pels capritxos del destí és impossible muntar a l’Ajuntament un circ. Si no hi ha forma de trobar un pallasso entre polítics, com hem de solucionar els assumptes molt més crítics. A partir d’este moment qui ens vulga veure actuar que vinga a l’ajuntament i en els Plens pot disfrutar. Ací trobarà els pallassos que no hem trobat per al circ, els polítics som capaços de sorprendre cada nit. I si l’obra us ha agradat i teniu el cor content, els agraïsc de bon grat un sincer aplaudiment.

Combustible per a rialles

Per Jose Colero

Diari d’amor

Bona nit volgut diari, hui escric un poc consternat ja que ha dit el noticiari que del país m’he escapat.

Quanta mentida, diari, no tinc por a la presó, en el meu argumentari estic extasiat d’amor.

Recorde aquella vesprada quan el vaig veure en persona, amb una pinya girada lligant dins del Mercadona.

Eren ja quasi les huit, i vam xocar els carrets, i de sobte vaig sentir papallones al coret.

Pedro és guapo, alt i templat, capollet imperialista, jo visc al pol oposat, amb aire independentista.

Eixe amor tan especial que el món veia complicat ens obligava a pactar pactes dels enamorats.

A Pedro no li importava, el que el món li transmetia, fins i tot em completava en qüestió d’economia.

Ell sempre em va demostrar el seu amor amb paciència, fins i tot em va indultar per la meua independència.

Fins que un dia d’aquells dies aquell amor va acabar, Alberto amb grans picardies el cor em va captivar.

Fins i tot va proposar-me fer un trio amb Santiaguet, i jo per no oposar-me vaig acceptar fent l’ullet.

Ara els meus enamorats tenen fortes discussions i em complauen fascinats amb enormes pretensions.

I ací estic, volgut diari, extasiat d’uns sentiments que em fan ser el mandatari més volgut del món sencer.

El Temps del Neolític...

S’han trobat uns documents gravats en tocs escultòrics que afirmen que el fonament del valencià és prehistòric.

L’escriptura en qüestió de gran caràcter científic reflectix les confessions d’un habitant neolític.

-Vull declarar i declare la següent declaració, sense cap llei que m’empare ni cap tipus de pressió.

Fa dos mesos més o menys conversant ens un fangar que hi ha en els nostres terrenys, el valencià es va idear.

Un dels col·legues neolítics, en una cova pintant, va exclamar amb to proclític: “Aneu tots a fer la mà!”

Amb sorpresa sorprenent sols hi havia un fet ben clar: aquest llenguatge incipient no era en cap cas català.

L’endemà per a esmorzar van fer cérvol i porquet, i al final es va escoltar: “Jo em faria un cremaet”.

Tot en model apitxat de manera obligatòria, com deia Lo Rat Penat en temps de la prehistòria.

Un dia caçant mamuts vaig tindre una gran disputa, i posant-me collonut vaig dir: “Xe, tu fill de pu...” Després de tirar-se un pet un homínid molt humà va cridar a tort i a dret: “Comença la mascletà!”.

La RACV ens va publicar sobre una roca pintada un diccionari estel·lar amb cada expressió parlada.

Després d’inventar el foc, el valencià i les cassalles, com ens pareixia poc també vam crear les falles-.

La balada de Carlos i el supositori

Carlos era el més il·lustre president d’una basta extensió de territori on manava per la gràcia d’un invent inventat per un científic imponent que ell mateix va anomenar supositori.

L’artefacte va abastar la perfecció quan un dia aquell científic va exclamar: “President, si procedeix a la inserció de l’objecte dins l’esfínter en qüestió no hi haurà ment que no puga controlar”.

I aquell dia ple de gran felicitat

Carlos va posar posat reclinatori i amb el dit es va estacar dins del forat l’accessori que el faria controlar amb el cul aquell enorme territori.

La primera decisió en aquest sentit consistia a destronar els seus rivals i buscar un soci digne i un partit que a la dreta del govern i del profit l’ajudara a torejar els temporals.

Aleshores va dir Vox: Jo estic ací, eixos rojos sofriran fatalitats, i si algun negret emigra a este país, algun dia se’n recordarà de mi... Per cert Carlos hui em tens molt enamorat.

Pressupostos, prohibicions i retallades, eren fills d’aquell poder omnipotent; no importaven gens les dones maltractades, si podien torejar a les vesprades eixos bous de cornamentes imponents.

Fins Ayuso una vegada va exclamar: si algun dia me l’estacares a mi, de seguida enviaria a fer la mà, a Feijoo i a Pedro Sánchez del pardal i entre els dos governaríem el país.

Amb les cames apretades fortament perquè el cul li començava a flaquejar, el gran Carlos governava el firmament i en aquell moment va dir que era el moment d’acabar amb el malèfic valencià.

Però un dia Carlos es va relaxar, entre tots els seus deliris de grandesa, i de sobte l’artefacte es va esvarar, i lliscant entre les natges va escapar convertint el seu poder en gran feblesa.

I eixe dia una riuada va arribar pels barrancs amb sentiment derogatori, i aquell poble finalment es va adonar que amb el cul és impossible governar si no té el poder del gran supositori.

Ser més burro que Tacó Ser més burro que Tacó

En la parla popular ser més burro que Tacó significa actuar de manera irracional o sense fer reflexió.

I jo m’obligue a advertir que al món faller en qüestió solem trobar i patir espècies que podem dir, són més burros que Tacó.

Un exemple contundent segons la meua opinió el tenim al president que vol fer-se el prepotent quan diu... açò ho pague jo!

I la fallera major... tan presumida i coqueta, que per pagar el fervor d’un vestit enlluernador ha de fer una hipoteca.

Mentre la mare extasiada, vol que tinga un regnat digne, una exaltació somniada i exigeix molt alterada que Francisco cante l’himne.

I els fallers en general que tenen una erecció pensant en el dineral que la UNESCO ha d’aportar, són més burros que Tacó.

Proclamen la hipocresia d’una cultura ancestral exigint valenciania, venerant l’ortografia de l’idioma... castellà.

Mentrestant la jovenalla idolatra la cervesa i proclama la cassalla com a reina de la falla i epicentre de la festa.

I aquells que no són fallers i s’han de queixar de tot que en tots els actes festers gaudeixen com els primers són més burros que Tacó.

Així som els valencians: fills de les grans tradicions, dels moros i dels cristians coents, meninfots, pedants i més burros que Tacó.

Si un dia soc president

Si un dia soc president d’una falla com déu mana, seré clar i contundent i crearé un precedent de la manera més sana.

La primera decisió de la meua presidència serà posar solució al tema de la inversió com a un assumpte d’urgència.

S’ha acabat la loteria, i les rifes dels collons, en tema d’economia hem de posar-nos al dia arriscant en els bitcoins.

I en el tema de la falla, he tingut una altra idea, per no plantar borumballa i que enguany done la talla la comprarem de l’Ikea.

Seguirem les instruccions d’uns papers minimalistes, i la falla en uns segons adquirirà dimensions més grans que les dels artistes.

No tindrà ni un sol ninot, per no traure cap polític dels que ara ocupen les corts i el congrés dels escarots, que resulten terrorífics.

I a aquells que estan menyspreant el llenguatge valencià, els farem un cartell gran que dirà amb lletres gegants: Aneu tots a fer la mà!

S’ha acabat la falsedat, guanyaré sempre el primer, i quan no l’haja guanyat serà culpa del jurat que és burro i incompetent.

No llogaré cap orquestra en la setmana de falles, i si algun faller protesta li diré que enguany la festa és barra lliure en cassalles.

Si un dia soc president d’una falla com déu mana, seré clar i contundent i crearé un precedent fent el que em dona la gana.

Somni reial

En un país tan llunyà com l’infinit hi havia un rei reial i poderós, que volia ser un home de profit perquè els súbdits no digueren que era un gos.

Un cert dia que pensava un pensament per buscar un bon treball per treballar, va trobar la solució al seu patiment en la seua vocació de ser Rei Mag.

Va posar gran intenció i molt d’interés per canviar la història que l’ha menyspreat, no entenia per què els Reis Mags eren tres, si ell tenia condicions per ser-ne el quart.

El seu pare ja li deia de xiquet: “Algun dia aniré a viure a l’orient, que allà els reis són mags i tenen dinerets i se’ls gasten tots en or, mirra i encens!

I el rei pare va iniciar negociacions amb un xeic molt emblemàtic i important, i segons han arribat informacions ara el fill s’ha convertit en quart Rei Mag.

El nou rei, que és tan gran mag que pot fer màgia, de regal regalarà a la nació, la semàntica del mot de democràcia i el respecte cap a la constitució.

El govern, que és una gran casa de putes, en què Pedro s’enrotllava amb Puigdemont, canviarà absurdes baralles i disputes per un trio molt feliç amb Feijóo.

I Isabel, eixa gran dama enamorada, que hui mana del PP i dels seus barons, extasiada per aquella mascletada ara diu que vol ser fallera major.

Mentrestant el nou rei té massa optimisme que amb la màgia podria fer que Abascal, superara l’homofòbia i el racisme i poguera ser el seu patge reial.

El Rei Mag ha llegit cada petició que a les cartes han escrit tots els infants, i un demana posar fi a la corrupció i respecte a l’idioma valencià.

Aleshores el Rei Mag s’ha despertat per aquest últim desig imprevisible: per a un rei no és gens factible regalar un regal que per a un mag és impossible.

Ostres Leti, quin malson tan infernal, quasi tinc esgarrifances persistents, on s’ha vist que un rei haja de treballar? Ves i fes-me un xocolate calentet!

Circumstàncies poètiques

04

Circumstàncies actuals

Al damunt de la tomba hi ha nat un taronger, i a la branca més alta hi canta l’esparver, que diu en són llenguatge i sempre de cara al vent; maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!

Anònim

Circumstàncies dolentes

El passat 29 d’octubre una DANA (depressió aïllada als nivells alts) o també anomenada a les nostres terres Gota Freda, feia incidència en algunes zones de València durant gran part del matí i la vesprada. Aquella pluja va fer que les muntanyes i els barrancs que arriben a la costa des de l’interior, s’ompliren d’aigua i fang, i que aquesta massa arrossegara durant quilòmetres i quilòmetres tot allò que va trobar al davant: cotxes, cases, objectes personals, mascotes i, malauradament, dues-centes vint-i-una persones.

Aquest text no pretén reivindicar res ni buscar-hi culpables, simplement volem recordar les circumstàncies que aquell dia de final d’octubre van convertir la vida de moltes persones en un infern.

La Falla Cambro tenia el deure i l’obligació de fer un xicotet homenatge a tots i totes els que ho han passat malament, i a tots i totes els que han intentat que la càrrega que duen els afectats siga més fàcil de suportar ajudant-los en tot el que han pogut.

Aquestes circumstàncies que han provocat la catàstrofe no han sigut un fet aïllat a la zona mediterrània, ja que es repeteixen cada cert temps amb una crueltat cada vegada més extrema, solament hem de recordar riuades tan dures com la de València, l’any 1957, o la de la pantanada de Tous el 1982 i sense anar més lluny, la que va afectar Tavernes de la Valldigna l’any 1996.

La veritat és que, com diu Raimon, al meu país la pluja no sap caure.

Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola. Fora de parlar amb els de la teua edat res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria, feien mentida del present. La vida es quedava a la porta mentre entràvem cadàvers de pocs anys. Oblit del llamp, oblit del tro, de la pluja i del bon temps, oblit de món del treball i de l’estudi. “Por el Imperio hacia dios” des del carrer Blanc de Xàtiva. Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

Raimon

Renaixem

Cants d’esperances flamegen al vent entre aromes de desesperació i tarongina que proclamen alegries inexistents i somnis de lletanies ignorades. Llavors esclaten les síl·labes fortuïtes i es converteixen en mètriques aliades que enramen crítiques exacerbades contra la letargia dels que van ignorar. I la flama de la solidaritat utòpica s’encén per declarar la guerra a la injustícia i la pau a la vida d’un poble que es dessagna, i s’obri pas entre les cendres somortes que somien esperances enfangades. Per fi s’albira l’aroma de carcassa que derrama llàgrimes de lluna cansada sobre els balls de les espurnes oblidades d’aquells avisos que tant van tardar. I lluita el Fènix per oblidar el fang, mentre el foc crema les hòsties de la vida que l’ànima fa impossible cremar.

I la nit es torna nit perquè ha oblidat el dia, perquè espera que l’alba demane raó d’existir. I la falla renaix, com renaixen les gents, com renaixem nosaltres per tornar a començar.

Jose Colero

Si algun dia et torne a veure

Si algun dia et torne a veure vull sentir-te entre els records d’un instant d’espurnes flamejants. Vull notar com s’accelera el teu pols entre els esclats d’abraçades candescents i estones impacientades. Si eixe dia tu em mires, vull que tanques les parpelles i demanar-te permís per entrar dins dels teus somnis on els colors no tenen tonalitats.

Vull furtar-te un bes furtiu i entre síl·labes excitades que busques dins del meu pit, vull que traspasses els músculs, i arribes més lluny dels ossos on flameja la meua ànima que recita extasiada el primer poema de nit primaveral.

Vull que la nit s’il·lumine, vull que creme el teu oblit, que les històries flamegen i els llavis busquen consol. Si algun dia et torne a veure, demana’m somnis eterns, d’aquells somnis que transporten les espurnes de Sant Josep.

Jose Colero

Textos a part

05

Els textos a part de Circumstàncies se centren en les metàfores de la vida, aquelles que converteixen a cada persona en un personatge del circ i nosaltres, a la nostra manera, hem intentat traslladar-la al llibre.

Per aquest motiu, seguidament, trobarem narracions, poesies o assajos els personatges de les quals tindran unes circumstàncies personals que els portaran a convertir-se en allò que totes les persones del món som: part del circ de la vida.

Anar per la corda fluixa

Per Jaume Talens

FUNAMBULISTE -A. Equilibrista que fa exercicis de funambulisme.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

“Allò que per a l’eruga és la fi del món per a la resta del món es diu papallona”. Herman Hesse.

Soc Carla funàmbula que per tercera vegada he fallat en el meu exercici tan entrenat. Per tercera vegada he caigut d’un trapezi i estic amb els ulls tancats i esperant els resultats del bac tot i que amb la fortuna de saber caure damunt de Claude no m’he estavellat contra terra, com sempre.

Llum de l’irradiador...

Va entrar Mercè la meua companya al circ que ajudava el domador. I era l’encarregada en el meu espectacle. La meua gran amiga. I venia contenta. Jo només volia saber què havien dit les analítiques, les plaques i els metges. I que no recitara aquell vers de Joan Salvat Papasseit que tant ens havia ajudat a interpretar. La vaig apressar que diguera el resultat. Amb veueta de xiqueta, va dir allò de:

–No tens cap fractura, sols és una distensió muscular. Tingueres sort d’agafar-te a ell, espere que per darrera vegada, ha, ha, ha! Huit dies i a casa.

Camaleònic damunt l’estrella del circ encara hexagonal.

Mentre movia la cama i pensava que l’eruga tindria per a quinze dies. Amb alegria vaig moure la cama però no podia. Tenia un dolor fort a l’engonal. Impossible. Serien quinze dies. I en principi continuaria sent la fabulosa funàmbula que va aprendre a caminar dalt d’una corda fluixa, mai la tensaven bastant, i agafada de Segura, el meu pare, quin nom, jo també era Carla Segura, que havia caigut tres vegades. Quan tenia dotze anys mon pare no volia que acabara al circ, però hi vaig haver d’actuar en morir en accident la meua germana Camèlia.

L’amo del circ em va agafar la mà i em va fer córrer durant una setmana tota la corda tan ben tensada que semblava fer exercicis de gimnàstica sobre el “poltre olímpic”. Anava tan segura que va dir que semblava una eruga pel fil, o més bé una aranya. Va inventar un trapezi en moviment constant. Deia que era un espectacle propi del circ. Estàvem a un metre de terra i tothom es posà a cridar:

–Èxit, èxit, èxit... èxit.

La “troupe” Segura tenia una nova estrella. Dominava la teoria; sols havia de mirar al davant i assegurar un peu en el moviment de l’altre. I en la pràctica no necessitava ningú.

Van muntar la corda i el trapezi a set metres. No posaren xarxa i per assegurar-me que no hi era vaig mirar cap avall. Vaig baixar com una fulla sense pes i em vaig aturar sobre Claude, el xic francés malabarista. Tenia clar que no necessitava xarxa. Era el meu salvador, en tot, ja que era molt bell. Ja tenia un treball nou.

Clowns equilàters, líders romàntics.

Feia riure la gent des de dalt de la corda, “que caic”, “que m’esvare”, queia de cara sobre la corda i m’hi alçava. Em trobava genial sobre la corda. I tenia Claude, que ara ja em recollia romànticament quan acabava l’espectacle. I em feia un bes que tothom al circ aplaudia.

Era tot un acte romàntic que repetia abans de pujar per la corda vertical, posant un peu davant i l’altre darrere mentre el mirava. Aquest fet no agradava massa la família, a qui no veia massa perquè tots els set treballàvem al circ i tot el temps que no estàvem a la faena la invertíem a assajar, viatjar, festejar i llegir aquells escrits que em deixava a la tovalla. Claude deia que no tenien cap sentit, eren dolents, va arribar a dir. Però jo veia un Pessoa i les seues cartes d’amor a Ophelia i li repetia al meu estimat que llegirà al portugués i que em donaràs la raó. Per a mi era Ausiàs, Riba, Papasseit, Ferrater, Maria Mercè Marçal... Claude.

Això és sa en les constel·lacions de quatre barrets cònics.

Era la gran estrella del funambulisme.“Vull que faces el que fas a la corda però amb el moviment pendular del trapezi”. I ho aconseguia. Claude era qui estava més nerviós durant les actuacions. Estava més insegur que no jo. Seguia sense xarxa i la inseguretat de Claude em feia mirar-lo. Llavors perdia les meues certeses d’eruga. Així va arribar la primera caiguda. Ho recordava d’una forma còmica pel crit que vaig fer. I la música a tot volum. Ja no vaig sentir res en huit dies. Una fractura de crani. Les paraules de qui va estar tot el temps al meu costat em van animar. Ell. I, per descomptat, les de Mercè i la marxa nupcial. Ens vam casar.

Ara prenia les primeres decisions al fil de la meua vida: em casava sense permís i signava amb el circ Price per anar als Estats Units d’Amèrica. Com diu Mercè que vaig fer que vinguera a l’acte del contracte: “Feia cas al cor i no a la raó”, raó que em deia que jo era ama quan era dalt de la corda fluixa. Però Claude afegia que “deixar estar a la raó era el més raonable.”

Això és sa en les constel·lacions de quatre barrets cònics.

Era la gran estrella del funambulisme.“Vull que faces el que fas a la corda però amb el moviment pendular del trapezi”. I ho aconseguia. Claude era qui estava més nerviós durant les actuacions. Estava més insegur que no jo. Seguia sense xarxa i la inseguretat de Claude em feia mirarlo. Llavors perdia les meues certeses d’eruga. Així va arribar la primera caiguda. Ho recordava d’una forma còmica pel crit que vaig fer. I la música a tot volum. Ja no vaig sentir res en huit dies. Una fractura de crani. Les paraules de qui va estar tot el temps al meu costat em van animar. Ell. I, per descomptat, les de Mercè i la marxa nupcial. Ens vam casar.

Ara prenia les primeres decisions al fil de la meua vida: em casava sense permís i signava amb el circ Price per anar als Estats Units d’Amèrica. Com diu Mercè que vaig fer que vinguera a l’acte del contracte: “Feia cas al cor i no a la raó”, raó que em deia que jo era ama quan era dalt de la corda fluixa. Però Claude afegia que “deixar estar a la raó era el més raonable.”

La terra només gira perquè jo soc aquí, i jo soc un pallasso que agonitza.

El funambulisme està sobrevalorat, és una forma de caminar normal per una corda en distàncies llargues. Com a mi m’agradava, fins i tot portava una perxa a les mans. A sobre portem una corda lligada al peu per seguretat. Però mon pare només volia que girara com una papallona allà dalt. Fora seguretat, amb Claude era més que suficient. No obstant això, a partir de la segona caiguda sentia molèsties en els dits del peu en doblar-los. Hi havia certs exercicis que havia d’estar més atenta que abans. Continuar fent el caic i no caic, i m’encisava sentir com la gent que venia al circ exclamava oh! Em desequilibrava, tornava a la postura i sentia els aplaudiments. Pallassades per a ser reconeguda com la millor. Ho era.

A Claude mentre era a la corda el mirava poc. Sabia que ell em mirava sempre, era el meu Segura, segur. La meua xarxa humana. El meu amor. Amb el bes d’inici i de final d’actuació. No necessitava fer res més que estar atent a mi.

I ara Margot més guarda de fit a fit i en caient del trapezi.

Per molta experiència sempre tenim un buit davall, i la teoria diu que estem sols i hem d’anar-hi a cegues, sense mirar. I vaig mirar l’entrada de Llúcia que va seure en primera fila. I la mirada a Claude, que no em mirava. En una cabriola innocent vaig caure. Aquesta vegada em vaig tirar sobre ell. Vaig estalviar el dolor del seu cos en el meu. Mentre m’entrava la ràbia de no notar el seu bes. Em van portar a l’ambulància. Sola. Sense perdre l’enteniment. Fins que vaig obrir els ulls. Era tot obscur. I va arribar Mercè. Ella no em fallava.

Sabia Mercè, tant com jo, que era el darrer bac emocional. M’havia cansat d’anar per la corda fluixa, com moltes vegades anem per la vida, funàmbules. Les dues vam pensar:

ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS!!!!

Epíleg.

No sabem res de Claude. Solc llegir aquelles notes d’amor. Un bon record. Ara soc una escriptora que parle de cordes fluixes i falta d’atenció amb les persones que estimem. Enyore el circ, sí, és la cosa més important que he fet, però aquesta papallona vola al seu aire. He llegit molt Herman Hesse, i eixa papallona que abans era eruga, segueix sent la mateixa. Però ara gravite com les persones en tindre pes i matèria en contacte a terra. Toque terra. Ja he deixat l’abisme sense seguretat.

El funambulisme no ha de ser una art mortal sinó una forma de vida que mira de cara al perill constant que sempre hi és. Tenim unes virtuts personals úniques, no ens fa por el buit, ni l’altura, convindreu amb mi, que una Segura ha d’estar segura.

M’alaben pel que he aconseguit, i pel que he deixat.

Gràcies, Falla del Cambro, cada acte que feu és un vers dins d’eixe llarg poema faller.

Carla Segura.

Jaume Talens, octubre del 2024

Per Maria Amparo Magraner

CIRC: Conjunt d’artistes, animals i objectes que formen part del circ.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Què és un circ o què és el que queda d’aquest?

Un circ està format per persones que ens il·lusionen i ens fan veure el que desitgen que veiem, des de temps d’antiguitat fins hui. Ens ve a la memòria un record, la il·lusió i la rialla que tant grans com menuts necessitem.

Poques coses quedem d’aquells circs familiars que acampaven i ambulaven de poble en poble, ja que actualment les grans companyies han modernitzat el circ i han absorbit el circ tradicional.

Hui, sense afany de criticar, tenim un altre tipus de circ al nostre voltant, ja que en el nostre dia a dia la política s’ha convertit en una espècie de circ, però un de diferent manera.

COMENÇA LA FUNCIÓ

Entrem al gran circ de la política.

En el circ de la política la gran carpa ha passat a ser una gran estructura de pedra. I la forma de semicercle s’assembla a la d’aquells primers circs romans. En aquest circ els artistes i els pallassos comparteixen els seients, però depenent de la importància de l’actuació hi estaran asseguts més amunt o més avall.

El presentador de vestit cridaner que hi reclamava l’atenció del públic, ha passat a ser el president del Congrés i l’objecte que du a la mà no és una justa, sinó una massa mitjançant la qual demana ordre o finalitza la sessió.

Al seu voltant hi ha certa gent que no té massa clara la seua actuació, però al mateix temps cal dir que hi són imprescindibles, com els músics de l’orquestra que agafaven els instruments per a fer com si tocaren.

Davall d’ells, tots els dies pugen a la tribuna els especialistes que ens faran veure i escoltar millor les seues propostes. Ací apareixen els equilibristes que ens fan veure que hi ha moltes maneres d’aguantar sobre la corda fluixa; els acròbates, que ens fan creure que les promeses dels equilibristes es poden complir i el mag il·lusionista, que ens deixa amb la boca oberta i, amb un obrir i tancar d’ulls, fa que les mentides es convertisquen en veritats.

De sobte apareixen els pallassos, però hui no vesteixen de colors, ni tan sols porten el famós nas que els caracteritza. Aleshores una part del circ aplaudeix, perquè així és la política, i l’altra protesta de tot, perquè així també és la política; faça el que faça l’altre, o diga el que diga l’altre. No hi ha pietat amb els pallassos; l’única cosa important és decidir quina actuació és més ridícula la d’ahir o la de hui.

En finalitzar no hi ha premi per al millor número de la funció, i si alguna cosa es pot millorar, hi continuen les discussions, però solament per reclamar l’atenció de la premsa o per demostrar que sempre té la raó i el que pensa el pallasso és el millor.

No m’he oblidat dels tigres, els ossos, les foques perquè tots aquests animals són les feres que han de conviure dins de la carpa d’eixe singular circ. I a la porta, petrificats, hi ha dos lleons de bronze que també formen part de l’espectacle, encara que si prengueren vida, estem convençuts que devorarien a més d’un pallasso.

Sí, aquesta és la gran realitat, passen els anys i ningú es preocupa pel benestar dels ciutadans, ni treballen per fer un món més just i millor; això sí, sempre ens quedarà el circ, siguen les circumstàncies que siguen.

Maria Amparo Magraner

El circ del sol

Per Joan Almiñana

EL CIRC DEL SOL: Circ amb espectacles que combinen música, dansa i altres arts que inclouen contorsionisme, dansa aèria, malabarisme, acrobàcies i gimnàstica sobre trapezis, filferros o cordes, trampolins, entre altres, i es caracteritzen per tindre una trama com a fil conductor de la producció.

CIRC DEL CO 2

Benvingudes i benvinguts al CIRC DEL CO 2 , l’espectacle més emocionant de la nostra era. Un circ ple d’emissions, malabarismes polítics i acrobàcies ecològiques que et deixaran sense alé... o millor dit sense aire pur! Prepareu-vos per a disfrutar dins la nostra carpa d’ozó foradada, on cada dia podem trobar una nova aventura climàtica.

Per començar tenim el canvi climàtic. No sé si és més preocupant o irònic que en un planeta cobert de plaques de gel hi haja gent que negue que estan fonent-se. És com si la humanitat haguera decidit apallissar la naturalesa i després ens sorprenem amb les conseqüències: huracans, inundacions, onades de calor, incendis... Aquests últims “culpables” de la gran desforestació que hi ha. No obstant això, no patiu, nosaltres ens ocuparem, farem que els terrenys cremats siguen urbanitzables i construirem grans urbanitzacions, així no es podran tornar a cremar. I és que el gel dels pols no es fon bastant de pressa per a poder construir noves ciutats allí per a estar en mig de la naturalesa que tant estimem.

Just després venen els funambulistes del petroli, els malabaristes de les emissions. Amb molta gràcia caminen sobre una fina línia d’excuses, fent equilibris entre economia i medi ambient. Amb una mà subvencions per a energies renovables i vehicles elèctrics, amb l’altra la mànega amb combustibles fòssils omplint els seus depòsits.

Juntament amb ells, podem veure els contorsionistes dels convenis internacionals. Grans oradors, capaços de girar els acords sobre el canvi climàtic fins que es corresponguen amb els seus interessos, experts a allargar els seus compromisos gràcies a la gran flexibilitat que disposen, a aquest pas els objectius del 2050 poden estar per al 3050.

I a continuació els grans mags del reciclatge que transformen el plàstic en... més plàstic, per a sorpresa de ningú. Però tranquils, mentre que llancem les nostres deixalles plàstiques al contenidor groc al mateix temps que ens fem una selfie amb l’etiqueta #EcoFrienly tot estarà bé, no cal que reduïm les deixalles, perquè si ho férem, com cobrarien els impostos de reciclatge?

I per acabar arriben els nostres il·lusionistes, transformaran la gran massa de plàstic dels nostres oceans en una bonica illa per al turisme mediambiental. Una illa on podrem gaudir de la seua fauna autòctona, les llaunes tirades, típic de zones pròximes a la ciutat, les burilles dels cigarrets naturals com les esponges marines o les bosses reciclables i reutilitzables que comprem cada vegada que anem al supermercat.

I fins ací el nostre espectacle de la nit, en eixir poden agafar els tríptics amb les pròximes dates, que per cert són de paper acabat de reciclar, la setmana passada anàrem nosaltres mateixos a talar els arbres per a “reciclar-los” i recorden que els nostres pallassos estaran repartint arbres a l’entrada perquè els puguen posar en un test a casa fins que es moren en dues setmanes, perquè recorden:

¨RECICLAR,

REDUIR I REUTILITZAR NO SÓN TRUCS MÀGICS... PERÒ CADA XICOTET ESFORÇ COMPTA¨

El gran circ de les falles

Per Jose Miguel Losa “Tutas”

CIRC: Local fix o recinte ambulant cobert, amb grades circulars per als espectadors al voltant d’una o més pistes, on s’executen números còmics i exercicis acrobàtics, eqüestres, de destresa o de força.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Sota l’enorme carpa i dins de les portes del casal, entre traques, pólvora i olor de bunyols (i alguna cassalleta o el “feisbuc” eixe que beu la joventut actual), es presenta el major espectacle de foc i fum de tota València. Passeu i veieu! Perquè ací, en esta carpa fallera, no falten els personatges d’este circ que es munta una vegada a l’any. Ací tot és un malabar d’emocions i un joc d’equilibris impossibles, temps de rialles, alegria i balls, i alguns moments més seriosos, excitació i nerviosisme.

Els equilibristes del pressupost.

Sobre la corda fluixa de l’economia fallera, amb el moneder a la una mà i el pressupost de la falla en l’altra, ens trobem els delegats dels cacaus, el money, la pasta, els diners... Estos valents caminen sobre una línia prima entre “cal posar més” i “a veure qui paga això”. Quin espectacle! El tresorer s’agarra fort mentre fa piruetes per a no caure a l’abisme dels números rojos, i no negar a tots cap capritx: un volen orquestra més gran, altres la xaranga millor, la falla més bonica, casal enorme (collons, crec que estic abusant del tamany); mentrestant el president fa salts en l’aire buscant a algú que afluixe més eurets. “Que tot és més gran enguany!”, menys la xarxa dels equilibristes), clama el mestre de cerimònies, mentre els espectadors des de la grada miren i murmuren: “Sí, sí!...

Els pallassos de la comissió

El grup de pallassos mai pot faltar. Són eixos membres que, amb més desimboltura que trellat, i un semblant tendre, sempre trauen un somriure. Els de la broma fàcil, els del comentari absurd en plena reunió. Entre un amb nas de goma escuma i un altre que es nega a llevar-se el bigot pintat, estan els que confonen la paella del diumenge amb un esquetx d’humor acaben ballant la “Churumbelería” o “Mi gran noche” com si fora el tancament de revetlla. I, per descomptat, sempre està el graciós de torn que ix del casal amb un cigarret dient: “No us preocupeu, que si no la crema el tio Colero, la creme jo!”. Encara que a vegades més que pallassos semblen pirotècnics amb la metxa molt curta.

Els escapistes dels permisos

Ací entren en escena els escapistes dels papers, eixos que s’enfronten al veritable malson faller: els permisos. O millor dit: la paperassa! Se’ls veu suar i tremolar amb cada sol·licitud que presenten a l’ajuntament, buscant la manera d’escapar-se de l’embull burocràtic. Passeu, senyors, senyores, xicons i xicones. Passeu i veieu com el responsable de permisos, lligat de peus i mans, intenta un truc que talla la respiració al més valent i intenta alliberar-se dels formularis i escapar del despatx sense dir ni un “mare meua, quin embolic!”, “no em toqueu els collons!” o “aneu a fer la mà!”. Alguns, fins i tot, intenten el truc més difícil: desaparéixer misteriosament a principi de gener, delegar la paperassa en un altre, tornar a aparéixer a principi de març, i dir “txam tatxam!”. Eixa sí que és una màgia digna del millor faller Houdini!

Final de l’espectacle: la gran cremà

Com a colofó, arriba el número estel·lar: la cremà. El circ es convertix en un festí de foc i alegria, on tots els malsons de l’any acaben cremant-se en una nit màgica. La gran falla, que tant va costar construir, desapareix entre flames i aplaudiments. Al final, entre cendres i records, tothom se’n van a casa amb un somriure i el cor ple d’emoció. Fins que el març vinent tornen a muntar el gran Circ de les Falles.

Aplaudiments, rialles i ovacions!

I fins a l’any que ve, en el Circ de les Falles!

Els pallassos de la televisió

Per Maria Gimeno

ELS PALLASSOS DE LA TELE: És el nom amb el qual popularment es coneixia a la companyia de pallassos espanyols formada inicialment per: Gaby, Fofó, Miliki, Fofito i Milikito.

Tenim a l’abast una sèrie de personatges que veiem diàriament en la caixa negra amb un únic objectiu: fer-se famós o famosa al més aviat possible i per descomptat, convertir-se en ninots de falla.

Cada dia parlotegen de qui té més “likes”, de la rutina “skincare”, dels últims retocs estètics, de la promoció de productes miracle que creen la necessitat de ser consumits per a estar radiants com ells i elles, de qui està embarassada, de qui s’ha gitat amb qui; en fi, infinitats de tafaneries.

La majoria d’aquests personatges sense ofici ni benefici, disposats a qualsevol cosa per un minut de glòria, ens deixen frases que perduren en el temps i en la memòria com: “¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?”, “Por mi hija mato”... Ho recordeu? Segur que sí! Són personatges que ens atrauen, per desgràcia, perquè ens ofereixen una forma d’entreteniment simple.

Estaries disposat o disposada a entrar en una casa plena de càmeres amb gent que no coneixes? I d’anar a una illa on patiràs fam i aguantaràs picadures d’insectes? I a una illa amb persones que volen comprovar si realment estan enamorades de la seua parella, en cas contrari o cauen en la temptació?

Gràcies als ninots de la telebrossa i del Tiktok per fer que la fama siga tan fàcil d’aconseguir i que en siga una font d’inspiració per als artistes fallers. Com sabeu, el caràcter satíric i crític de les falles fa que aquestes s’òmpliguen de ninots que parodien famosos i famoses com gent de la revista, esportistes, figures polítiques i gent del món de la música i cinema, sovint exagerant en les seues formes per accentuar el missatge.

En definitiva, aquests ninots no només representen la creativitat i el talent dels artistes fallers, sinó també la festa i la crítica del nostre poble que, mitjançant el foc de la nit de Sant Josep, renova cíclicament les seues tradicions.

L’equilibrista

Per Encar Talens

EQUILIBRISTE-A: Artista que realitza jocs i exercicis d’equilibri.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Senyores i senyors, comença l’espectacle!

En el gran escenari del món, cadascun de nosaltres és, en certa manera, un equilibrista. Vivim en una corda fluixa que es balanceja entre els desafiaments quotidians, els somnis personals i les exigències de la societat. Recordeu tots i totes el que ens costa arribar a fi de mes sense morir o, almenys, defallir en l’intent. Mantindre l’equilibri entre les coses que són necessàries i les que ens fan il·lusió i tenim ganes de fer, és com caminar per la corda suspesa en l’aire sense xarxa davall. Les Falles, amb la seua màgia efímera i vibrant, ens recorden que l’equilibri perfecte no existeix, però que la bellesa resideix en l’esforç per aconseguir-lo.

En l’art de les Falles, els artistes són mestres de l’equilibri igual que qualsevol mestressa de casa en la vida diària. Tots i totes han de combinar tradició i innovació, creativitat i pressupost, foc i sentiment, com a conseqüència, passió per la vida. Les escultures que al març s’alcen orgulloses a València i a la resta de pobles fallers, són un testimoni del treball meticulós i l’equilibri entre l’estètica i el missatge crític. No és només art; és un reflex de la vida, en el qual cada pas que donem ha de ser calculat per no caure al precipici. Però, com l’equilibrista dalt de la corda, sabem que el risc forma part de l’espectacle i de viure tots els dies.

A la política, també assistim a un espectacle d’equilibristes. Els nostres governants caminen sobre la corda fluixa de les expectatives dels ciutadans i les ciutadanes, amb el vertigen del descontentament popular sempre present. Haurien d’intentar mantenir l’estabilitat entre el progrés i el respecte per les arrels, entre les necessitats immediates i les promeses a curt i llarg termini. Però, sovint, el públic queda dividit: aplaudiments d’acceptació d’uns, i xiulets i rebuig d’altres. I és que, en la política, com en el circ com en la vida quotidiana, l’equilibri és fràgil i els errors són molt visibles, difícils d’assolir i, de vegades, amb conseqüències greus o, fins i tot, i en el millor dels casos, imprevisibles però assumibles.

I què podem dir de la vida diària? Ser equilibrista és cuidar del treball sense oblidar la família ni les amistats, gaudir del present sense deixar de planificar el futur, sense ennuvolar-se i pensar que qualsevol temps passat ha estat millor, i somriure encara que hi haja adversitats, mentre penses que ni la felicitat ni la tristor han de durar cent anys. Som malabaristes d’obligacions, d’emocions i de relacions. La corda que caminem pot semblar estreta i inestable, però, com ens ensenyen les Falles, fins i tot els moments dolents i de més tensió poden acabar amb un esclat de llum i alegria. Encara que la realitat no siga del color que ens anuncia la festa i la primavera, l’ésser humà té la capacitat de reinventar-se i de ressorgir-ne de les cendres, igual que el circ i els seus artistes, i igual que les falles que retornen cada any, com si no haguera succeït res.

Les Falles són, al cap i a la fi, un homenatge a l’esperit humà, que mai deixa de buscar l’equilibri mitjançant l’enginy, tot i les adversitats i qualsevol entrebanc. Com els equilibristes, avancem amb fermesa, confiant en la nostra habilitat i en la xarxa invisible que ens sosté: la comunitat, la cultura, la intel·ligència, l’amor de qualsevol mena i la passió per continuar caminant, un pas darrere de l’altre, mentre creixem com a persones, i busquem la felicitat. Perquè, en aquest circ que és la vida, l’equilibri no és només un objectiu: és un art, una raó de vida.

Les circumstàncies de la vida que cadascú viurem, no es poden elegir, la majoria de les vegades, ja que les tenim imposades per diferents factors. Aquestes circumstàncies ens faran més o menys capaços de desenvolupar destreses i habilitats per a crear les capacitats adients, per a nodrir el nostre enteniment i ser els equilibristes que volem ser i que tota societat necessita. És important saber escollir bé. Arrisquem-nos, com si caminarem per la corda fluixa suspesa en l’aire, sense xarxa protectora, com en una funció del circ, el circ de la vida.

Escapiste

Per Eladi Mainar Cabanes

ESCAPISTE –A: Mag especialitzat en escapisme.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

ESCAPISME NACIONAL

A finals del segle XIX i principis del XX, el gran Houdini i més escapistes arribaren a tindre fama mundial. L’escapisme consistia en la pràctica d’escapar d’un tancament físic o altres trampes quasi impossibles per a qualsevol humà. Els escapistes ho feien de cadenes, camises de força, caixes d’acer, o altres coses semblants, de vegades utilitzaven l’il·lusionisme, i altres la seua destresa amb les mans.

Houdini que havia nascut a Hongria, va emigrar de ben jove als Estats Units. Els seus espectacles omplien de gom a gom teatres, places, etc. Houdini era el mestre de tots, el seu espectacle principal era encadenar-se i submergir-se en una caixa plena d’aigua, era l’anomenada cel·la de la tortura xinesa, semblava inversemblant, però a la fi, aconseguia alliberar-se de les cadenes, i tot el món, eixia bocabadat de la sala. La gent no s’ho creia, sortien astorats, sense paraules.

Hui en dia, vivim una època d’escapistes professionals, i no tan professionals, i no dic noms. El món sencer, els humans, semblem bojos, escapistes, sempre cap endavant, escapant del destí, del desastre, mirant el mòbil, la caixa ximple, que ens transporta a altres materialitats.

Escapem de la realitat contínuament, la pantalla és el nostre món, una pantalla que escup la majoria de les vegades notícies que no són notícies, mentides com es diu a hores d’ara. Escapem de la realitat, una existència que no volem, que ens atabala dia rere dia i, que no ens agrada, tot això, per viure una vida suposadament feliç, que per descomptat és una via d’escapada momentània.

La cosa està tan malament, que fins i tot, ara mateix, el govern d’Austràlia ha prohibit que els menors de setze anys puguen entrar a les xarxes socials com Facebook, Instagram i Tik Tok. És una llei capdavantera que, de segur, ens portarà a un gran debat sobre la llibertat. Perquè no oblidem que la major part d’aquestes xarxes socials, ens aboquen a un aïllament social: ja no parlem, ja no socialitzem amb altres persones, sols mirem el mòbil.

És trist veure joves i no tan joves, reunits en una colla i tots contemplant el seu mòbil, quan el que hauria de fer-se és parlar entre ells, interactuar. Tot això, produeix una manca d’habilitats per enfrontar-nos als problemes reals, i a una insatisfacció crònica. A més a més, tantes hores davant la pantalla, les restem d’altres activitats, com l’estudi, l’esport, etc. Si no canviem, anirem abocats a una autodestrucció com a espècie. Diuen els científics que ja estem en la propera extinció, que serà la dels humans. Trist destí de la nostra espècie, la més intel·ligent, la que ha sabut al llarg dels mil·lennis adaptar-se a l’entorn i transformar-lo, però com estem veient, amb una finalitat d’autodestrucció i autocomplaença.

Però aquest escapisme no sols el trobem en les noves tecnologies, també el tenim a la nostra societat, una societat colpejada i esmicolada per un fenomen natural, que als valencians no ens és estrany: la pluja, la forta pluja; al nostre país, o no plou o plou massa. Fa unes setmanes una terrible DANA va arrossegar nombroses vides, i incomptables danys materials, que encara ens mantenen astorats, i si més no indignats. El barranc quasi sec del Poio, va ofegar molts pobles del nostre entorn. El creixement demogràfic de les últimes dècades i la necessitat de construcció de noves infraestructures i cases per a eixos nous habitants que acudien al suposadament Llevant feliç, juntament amb uns polítics, i no tots -algú hauria de posar noms i cognoms- que han permés eixes construccions en llocs on mai s’hauria hagut de construir, i que ara davant l’empenta terrible de l’aigua, resten ofegades i destruïdes per eixe bram ensordidor de la riuada violenta i immisericorde.

A la Valldigna tenim exemples, l’any 1996 eixa pluja constant i brutal, va inundar part dels nostres pobles, i, així i tot, s’ha permés la construcció a la vora del riu. Tornarà a passar? Diuen tots els científics que sí. S’ompliran els garatges, els carrers seran com séquies, s’endurà els cotxes, i què passarà, de qui serà la responsabilitat? Bramarem indignats donant la culpa a tothom, demanarem subvencions, responsabilitats, hauran passat molts anys, però la memòria és curta. Direm que si aquest governant, que si aquest alcalde, però què hi hem fet tots? Ja ho deia un famós refrany, a la vora del riu no faces el niu.

Els nostres governants, o part dels nostres polítics, han fet com Houdini, s’han escapat de la gàbia plena d’aigua, encara que la gàbia eren tots els pobles inundats per la terrible riuada. Donen culpes a tots, però no assumeixen cap responsabilitat, i això que hi ha hagut més de dos-cents morts, s’escapen de la realitat i en fabriquen una altra de nova. I així estem. No són temps d’assumir l’escapisme. Ens juguem el nostre futur.

Espectadors

Per Jose Colero

ESPECTADOR –A: Persona que assistix a un espectacle públic.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Es va acostar a la falla i va traure un ninotet xicotet de la motxilla. Un ninotet que ell havia fet. El que tant el representava. I el va deixar sobre la base. Una immensa gentada l’observava: l’alumnat, els mestres, els pares, les mares, fins i tot algun avi. Ningú li va preguntar.

Aquell era el dia que més li agradava del curs. El dia que cremaven la falla de l’escola i per uns dies s’acabava la por, per uns dies s’acabaven els insults i el cor li bategava sense fer pressió sobre el pit.

Es va situar en un cantó del pati: allí podia passar més desapercebut, i fins i tot podria escoltar el cruiximent de les fustes de l’esquelet de la falleta mentre crepitaven.

La falla va començar a cremar i els ninotets esdevenien eternitat. I entre tota la gentada, la soledat s’apoderava de la seua ànima que cada dia es feia més menudeta. Aleshores va veure que el seu ninotet flamejava. Estava sol, com ell, i un somriure trist li va xiuxiuejar que semblava una paradoxa de la seua vida. Recordava com l’havia construït. La professora va demanar que fora en parelles, però, com sempre, ningú havia volgut fer-lo amb ell.

En aquell moment va tancar en ulls per demanar un desig perquè el vent de Llevant se l’enduguera per l’infinit on es faria realitat. I en aquell desig tots els que havien presenciat inerts els insults, les amenaces i les agressions esdevenien valents i denunciaven.

I li donaven la mà. I compartien amb ell una rialla còmplice. I s’asseien al seu costat sense fugir-li. I el professorat el defenia.

I la por desapareixia per sempre. I els espectadors deixaven de ser espectadors.

Fils invisibles

Per Anna B. Tur Gálvez

TITELLAIRE: Persona que maneja i que fa parlar els titelles.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Tot i que els protagonistes d’aquest relat són una parella d’heterosexuals, el tema del qual s’hi parla no entén de gènere. Així que, a l’hora de llegir-lo, ets lliure d’atorgar-li l’orientació sexual que preferisques i amb la que més et sentes identificat. Cadascú té les seues CIRCumstàncies.

Aguaitant per la finestra veig arribar la comissió que sempre ha sigut la meua falla i, amb nostàlgia, escolte les notes dels músics de la banda i olore les restes de pólvora de la traca que acaben de tirar. A casa sempre hem estimat aquesta festa i tot el que l’envolta. M’encantaven els dies de combois i actes, i les nits de festa amb els amics i les amigues. Però ara ja no és el mateix. Des de quan no ho és? No hi ha resposta, sols comence a notar un fil invisible estirant, ben fort, dins meu.

A l’esguard de les cortines veig la meua amiga eixir de casa, radiant, feliç. I jo... jo no puc més que continuar amagada. Fa temps que no quedem, gairebé ni ens saludem. No sé ben bé com va passar, sols sé que l’última conversa era sobre ell i, des de llavors, ja no n’hem tornat a parlar. Orgull? Vergonya? La mire i somric, la seua felicitat és contagiosa. Si ell em veiés ara mateix, se’n riuria de mi.

M’aparte de la finestra en sentir el so del mòbil. Sense veure el nom a la pantalla ja sé qui és, eixa música sols pertany al seu número. Fa temps m’ho va demanar, perquè quan em telefonés li contestara de seguida. I, aleshores, note una altra vegada eixe fort fil tibant.

–On estàs? Què és tot eixe soroll? Seràs... No estaràs de festa sense dir-m’ho!

Em costa continuar escoltant-lo. Abaixe el cap pensant com m’agradaria estar amb la meua amiga, compartint, amb llàgrimes de felicitat i somriures, cada acte del seu regnat, sense que ningú em cride o em faça sentir culpable per voler estar amb algú que no siga ell. I note altra vegada el fil tensant.

–No, no, tranquil, estic a casa, esperant-te –li responc amb un sospir, mentre intente calmar-lo.

–Perdona, no volia posar-me així. Saps que t’estime, bonica. És que sols em preocupe per tu.

Com puc pensar res malament d’ell, si tot ho fa perquè vol el millor per a mi? Quanta raó té! Soc una desagraïda! I, llavors, eixe fil m’estreny més i més.

–No vas a vore la demanada de la teua amiga? –em pregunta ma mare, just quan acabe de parlar per telèfon.

–No, no puc. Ve a buscar-me en un no res.

Ma mare m’agafa de la mà i em porta cap al sofà.

–Filleta, vine, parlem... Et trobe malament d’un temps ençà. Ja no quedes amb ningú, no ixes si no és amb ell. Si ho has deixat tot, fins i tot ja ni baixes al casal!

–Para, mare, que no em passa res.

–No? I eixa careta? Tens els ulls esmortits, tristos... No m’agrada escoltar com et parla a vegades. Que no t’adones que et fa mal?

–Mare, deixa-ho córrer –em solte de la seua mà, més fort del que haguera volgut, posant-me cada vegada més nerviosa–. El que passa és que m’estima molt i vol passar tot el temps amb mi. I a més, és un poc protector, i per això vol saber on i amb qui estic, perquè no em passe res.

Neguitosa, me’n vaig cap a la meua habitació i comence a arreglar-me, pensant en les paraules de ma mare. He d’estar preparada per a quan ell vinga, no li agrada esperar-me. Òbric l’armari, pensant quina roba és la més adequada. M’agradaria posar-me el meu vestit preferit. És tan fresquet! Però no vull que s’enfade, com va passar l’última vegada. I torne a sentir el fil tirant des de ben a dins.

Què és açò que note al meu interior? Des de quan aquelles papallones, que una vegada vaig sentir bategar fort al meu estómac, s’han convertit en uns fils invisibles que cada vegada ofeguen més el meu cor? I llavors m’adone de com han canviat les coses entre nosaltres en els últims mesos, però també la meua vida des que ell hi forma part, fins al punt de ser un titella a les seues mans, que viu i sent sols el que ell desitja. I, aleshores, quan comence a fer-li cas a eixos senyals, sent que el fort fil invisible que m’envolta les venes comença a esgarrar-se.

Escolte el timbre de la porta i m’espante. Encara estic per vestir. Segur que s’enfada, així que ràpidament em pose el primer que agafe de l’armari i isc corrents de l’habitació. Quan em veu, la cara que posa em diu que alguna cosa no va bé. I em mire. I m’adone que porte el meu vestit preferit, eixe que a ell no li agrada.

–Eixiràs així de casa? Amb mi, així no vens!

Vaig cap a la meua habitació a canviar-me per evitar altra discussió, o el que és pitjor, una nit de silencis, però m’ho pense millor. Em gire, el mire i li conteste:

–Doncs hui no em canviaré. M’agrada. I m’agrade.

I un altre trosset de fil es trenca, alliberant-me del meu marionetista cada vegada més.

A ell no li agrada la meua resposta, però no gosa dir-me res ací, a casa dels meus pares, així que, després de mirar-me enfadat de dalt a baix, fa mitja volta i se’n va. El cor em batega fortament, emocionat i, a la vegada, espantat.

Ma mare em mira des del rebedor, i em somriu. M’agafa la mà i, juntes, baixem al casal. La meua amiga em veu i ve cap a mi. Em fa una forta abraçada i a cau d’orella em diu: “Ara sí que soc feliç”.

A la vesprada següent, la meua amiga ve a casa. Sap que la vergonya encara m’impedeix parlar-li d’algunes coses, però és la meua amiga i em dona tot el temps que necessite. Així que, quan em sent preparada, i amb el cor en un puny, solte tot el que m’està ofegant, penedint-me de no haver fet cas d’eixos senyals que ella em va fer veure fa mesos, i avergonyint-me per haver deixat que ell manipulara tant la meua vida, fins al punt d’apartar-me de tots i de tot allò que em feia gaudir.

–No estàs sola –em diu–. Tothom espera que torne la xica que sempre has sigut. Estàs preparada per a fer el pas?

I en eixe moment, ell entra per la porta de la sala. No hem escoltat el timbre, ni l’esperava. Continua enfadat, fins i tot més que ahir. Atemorida, abaixe el cap, però la mà de la meua amiga m’agafa amb valor, i ma mare, posant-me un dit a la barbeta, m’alça la cara per fer-li front.

No, no estic sola.

–Hem de parlar –li dic encoratjada.

–Parlar? Parlar de què? Per què no deixes de fer tot allò que em molesta? –crida, sacsejant-me pels muscles.

Note tremolons pel cos, però no m’atemorisc. No és la primera vegada que reacciona cridant o insultant, no obstant això mai m’havia posat la mà al damunt. És així com vull que m’estimen?

–Solta’m! Solta’m i ves-te’n d’ací!

–Per què? No ho entenc! –De sobte, li canvia la cara, i em mira com si li estigueren arrancant l’ànima. Sap fer-ho molt bé. –Nosaltres dos, junts, estem molt bé, ens volem! Jo t’estime!

–Que m’estimes? Això no és estimar. És controlar, manipular, empresonar, però no és estimar. Has volgut convertir-me en algú que no soc, intentant anul·lar els meus desitjos i imposant els teus, separant-me d’allò que més m’agrada i, saps què? No pots dominar-me com tu vulgues, perquè no soc cap titella!

Aleshores, com si unes tisores invisibles esmicolaren tots els fils que em tenien enganxada a ell, note un pes alleugerint el meu cos d’allò que portava al damunt. I és que acabe de fer el primer pas per a tornar a ser qui era abans de conéixer-lo, impedint endinsar-me en una relació cada vegada més tòxica.

Per fi, m’he adonat que, en aquest circ que és la vida, sols u ha de ser el seu propi titellaire. Jo he decidit dirigir els meus propis fils. Perquè ara em sent lliure. Ara, soc lliure.

Forçuts

Per Maria Ciscar

FORÇUT –UDA: Que té molta força física

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA

VALENCIANA DE LA LLENGUA

En un barri de València on l’aroma a flors i pólvora dominava per tot arreu, com cada any, es començava a muntar una gran carpa de circ. El “Circ de les Estreles” cada mes de març oferia meravellosos espectacles a tots aquells i aquelles que l’anaven a veure.

Era divendres de vesprada i en la primera funció que oferia el circ en aquesta ciutat, estava Carles, un xiquet de deu anys, espontani i juganer, juntament amb la seua mare. Com cada any, aquesta cita no podia faltar, i és que ell era un enamorat dels espectacles, gaudia i reia sense parar i ja s’havia convertit en una tradició per als dos, anar a la primera funció que el circ hi oferia.

Era l’hora, les set de la vesprada, tot el públic estava ansiós per veure el xou. Però, abans de començar l’espectacle, va passar alguna cosa diferent del que estaven acostumats. El presentador, un home prim, alt i molt elegant, va començar contant que enguany se celebrava el desé aniversari del circ i que per aquest motiu, demanava l’atenció de tots i totes per a fer un homenatge molt especial.

Va començar dient que el circ no era només la funció que veien durant hora i mitja des dels seus seients, sinó que també tot allò que passava i es duia a terme durant molt de temps sense que es poguera apreciar des de fora. Tot seguit, els llums de l’escenari es van atenuar i un projector gegant va mostrar una sèrie d’imatges i vídeos de persones treballant entre bastidors.

Els forçuts del circ eren totes aquelles persones que treballaven cada dia amb l’objectiu final d’oferir a tots els assistents un espectacle impressionant. A les imatges es podia veure un grup de cuiners i cuineres que amb les mans expertes preparaven un deliciós menjar per a proporcionar l’energia necessària a tots i totes els i les artistes. També s’observaven els muntadors, ja que sense ells i elles, la gran carpa de circ no existiria.

Cada racó i estructura estava pensada per ells i elles. Eren els encarregats de crear l’espai on cada any es reunien milers de persones per passar moments de gaudi. A continuació, es projectaven imatges de les dissenyadores, dissenyadors, cosidores i els sastres. La seua feina era crear la bellesa que es veia en l’escenari i innovar cada any en la vestimenta dels i les artistes, proporcionant al públic obres d’art en forma de vestuari fetes completament a mà, i aconseguien crear peces úniques que no deixaven indiferents a ningú.

No només això, sinó que també es veien un grup de persones en una sala ballant, escrivint i recitant. Tindre uns bons coreògrafs i escriptors resulta indispensable. Són els encarregats de pensar la posada en escena de cada espectacle, de pensar en cada pas, en cada moviment, en cada gest, i en cada paraula recitada al llarg de la funció. Eren ells i elles qui, amb la seua imaginació i dedicació, donaven forma a cada actuació.

Se seguien projectant imatges de diferents grups de persones, cadascuna encarregada d’una tasca en concret. Es va voler agrair en forma de xicotet homenatge a tots aquells i aquelles que treballen en l’ombra, pel seu esforç, amor, treball i dedicació, ovacionant als qui en la majoria de les funcions, no es veuen dalt de l’escenari.

Els forçuts del circ, en aquest cas, sí que van pujar a l’escenari per a rebre la calor del públic, cosa que els va fer sentir agraïts i emocionats per les paraules que havien rebut minuts abans.

Després de tot això, immersos en un ambient màgic i especial, va començar l’espectacle que tots i totes els i les assistents estaven esperant. Com cada any, el que havien preparat va ser increïble i no va deixar indiferent a ningú. En finalitzar, entre aplaudiments i somriures, el públic se’n va anar amb la sensació que no podia esperar per veure que els oferirien l’any següent.

Uns minuts més tard, i una vegada al carrer, de sobte, un Carles pensatiu va fer una reflexió a la seua mare.

–Mare, a mesura que anava veient les imatges projectades i les explicacions que es deien al vídeo homenatge de l’inici, em venien a la ment tots els fallers i falleres de la nostra comissió. Aquells i aquelles que, de manera desinteressada, també duen a terme totes aquestes tasques. Compaginen de manera altruista les seues obligacions laborals i familiars amb les tasques de la falla, per a fer que el resultat en cada acte siga l’esperat. Treballen de manera incansable, moltes vegades, sense esperar res a canvi perquè la falla cresca i siga cada vegada millor.

–Així és, fill. Som molt afortunats i afortunades de comptar amb persones tan implicades i faeneres. Ells i elles són com els forçuts d’aquest circ. Són els i les forçudes de la nostra falla.

Il·lusionista

Per Aida Meló

IL·LUSIONISME: Art i tècnica de produir efectes il·lusoris, que pareixen contradir els fets naturals, per mitjà de jocs de mans, artificis i trucs.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Què és la il·lusió? La il·lusió és la sensació d’anhel que ens fa vibrar, emocionar-nos i fer-nos sentir feliços davant de qualsevol circumstància. És el sentiment d’emoció per les coses que ens fan sentir contents. És la capacitat d’emocionar-se en moments i sensacions boniques.

L’il·lusionista pot ser aquella persona màgica que fa de xicotets instants, grans records. El seu objectiu és inundar-nos amb la capacitat de crear bellesa. Recorda que, la felicitat no depén de grans coses sinó de xicotets moments que ens omplin d’alegria, com un somriure, una rialla o un gest amable.

D’aquesta manera podríem dir que, l’il·lusionisme ha d’estar sempre present a les nostres vides per a poder ser més feliços. Aquest personatge ens fa una reflexió de com, sols en qüestió de segons, es pot transformar el que és impossible en possible. Sempre amb una actitud positiva davant la vida, amb la capacitat de convertir l’ordinari en moments únics i inoblidables.

Pensa-ho bé, aquesta habilitat de crear il·lusió, podria ser una poderosa metàfora de com afrontar els problemes que ens planteja la vida.

Les Falles són il·lusió, no sols festa, són una gran representació de com el poble valencià s’uneix per tal de celebrar i evadir-se dels problemes del dia a dia, ja que passe el que passe, les Falles són punt d’encontre i ens omplin d’alegria. Es converteixen així en un sentiment compartit de resiliència, esperança i alé enmig de qualsevol mal moment que et pose la vida. És clar que, només els valencians entenem aquest sentiment tan màgic i especial, però tothom ha de trobar sempre un motiu o sensació, que li cree la màgia interna tan necessària per a il·lusionar-se en la vida. Com l’espectacle de màgia, les Falles es construeixen per a ser destruïdes. Però aquesta destrucció és un acte de creació en si mateix, ja que permet un renaixement cada any que pretén buscar així, la il·lusió i la felicitat dels seus nous representants.

Quan ens enfrontem als problemes de la vida, sovint ens defineix la nostra forma de com enfocar-los. Si poguérem transformar la nostra mirada i començar a veure aquests obstacles no com a barreres, sinó com oportunitats per créixer i millorar, podríem començar a descobrir una mena de màgia subtil, similar a la que els il·lusionistes creen dalt de l’escenari. Sentiment, il·lusió, resiliència col·lectiva, celebració de les xicotetes coses que ens fan sentir vius. Una conversa al carrer, un coet llançat amb els amics, una peça de música popular que ens fa somriure. Ploga o neve, a març la màgia de les Falles se sent en cada cantonada, i ens recorda, que la felicitat es troba en els moments més senzills, igual que l’il·lusionista ens fa gaudir de cada un dels moments durant el seu espectacle.

Són una gran mostra de la força que té el poble, amb la participació de tots els fallers en la preparació d’esdeveniments. Aquesta força és l’element clau quan ens sentim dèbils, ja que ens il·lusiona pensar que no estem sols, que sempre hi ha algú que està ací, agafant-nos de la mà, fent que tot siga més fàcil. Perquè ja sabeu que davant de qualsevol circumstància desagradable, les persones tenim la capacitat d’alçar-nos sempre més forts!

I com espectacle d’il·lusionisme també, les Falles tenen un final: la cremà, un dels actes més emotius, és el moment d’abandonament simbòlic, on els monuments, creats amb esforç i dedicació, es consumeixen en flames. Però no és la fi, sinó l’inici d’un cicle renovat perquè el foc convertirà en espurnes totes les coses dolentes de la nostra vida per a sortir-ne renovats. Com l’il·lusionista, el foc fa desaparéixer per l’art de la màgia les penes dels nostres cors i les transforma en il·lusió per a to un any que llavors comença.

En definitiva, les Falles, són il·lusió, són esperança, són màgia, són art. Són un exemple de la manera com s’ha d’afrontar de manera positiva qualsevol situació que ens plantege la vida.

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera.

Il·lusió i màgia

Per Sonia Ijarro

MÀGIA: Art i tècnica de produir efectes il·lusoris, que pareixen contradir els fets naturals, per mitjà de jocs de mans, artificis i trucs.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Entre silencis de somnis, encobert per l’anonimat, un centelleig d’energia viva, un espurneig excitat, brolla de l’ànima per esclatar en una pluja d’estels. Llàgrimes de Sant Llorenç que enlluernen escenografies màgiques d’esperances i il·lusions.

Foc d’encenalls i encanteris clandestins que sorgeixen del cor i breguen per esdevindre realitat.

El plaer de somniar, l’angoixa de desitjar, la lluita invisible per aconseguir quimeres i anhels a l’abast de la mà.

Circumstàncies que comprometen el joc de naips, il·lusió o il·lusionisme?

Tant si val, forces sobrenaturals, coneixements ancestrals, bruixeria o rituals; el coratge i l’empenta són la màgia per triomfar, i entre encisos i sortilegis el desig es manifestarà.

La màgia hi és, qui gosarà dubtar si existeixen l’arc de Sant Martí, l’essència de la tarongina, la música del vent i el silenci de les estrelles?

I nosaltres, els valencians, afegirem bojos de goig, i les falles també.

La banda de l’empastre

Per Roger Sirerol

BANDA: Conjunt instrumental constituït bàsicament per instruments de vent i percussió.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Quan arriba març, València es converteix en un gran escenari a l’aire lliure. Els carrers s’omplin de vida, música, colors i eixe aroma inconfusible de pólvora que ens anuncia que ja estem en Falles. Però enguany, en la nostra falla, hem decidit fer un homenatge al circ i, com a bons representants del món faller, no podíem passar per alt la inspiració que ens donen les xarangues, la festa i, és clar, els polítics.

Així naix La Banda de l’Empastre, una “troupe” única que barreja música, espectacle i crítica, perquè si hi ha alguna cosa que no podem evitar és riure’ns de nosaltres mateixos... i dels que ens governen.

ELS ARTISTES DE L’EMPASTRE: ELS POLÍTICS

En aquesta carpa sense sostre, no sols hi ha músics. També hi ha pallassos que no porten nas roig, mags que converteixen promeses en fum i acròbates que fan salts mortals per justificar-se davant l’audiència. I qui són? Els nostres polítics, clar està! Ells, que de vegades semblen més un número de circ que gestors seriosos, són els autèntics protagonistes de la Banda de l’Empastre.

Aquesta banda té un repertori tan variat com imprevisible: unes vegades s’interpreta el “vals de les promeses buides”, altres ens sorprenen amb el “pasdoble del pressupost invisible”. I si cal improvisar, sempre trobaran la manera de fer que qualsevol problema es convertisca en un espectacle que exasperant la nostra paciència.

I és que a la Banda de l’Empastre pareix que es quede indiferent davant de l’opinió pública. Ells caminen per la corda fluixa intentant tensarla més del compte mentre fan sonar partitures compostes de promeses a fons perdut que, de tant en tant, fan que es precipiten sense xarxa, i ens deixen un autèntic espectacle de titulars i escàndols dignes d’una comèdia de vodevil.

LA XARANGA: L’ÀNIMA DEL POBLE

Al capdavant del nostre circ hi ha els músics de la xaranga, veritables malabaristes del ritme i l’alegria. Amb un sol pasdoble són capaços d’arrossegar multituds, des del faller més veterà fins al turista que no sap on està, però es deixa portar pel ritme. Ells són l’ànima de la festa, i equilibren entre la melodia i el caos dels carrers tallats, els despertars inesperats i els balls improvisats.

Els músics, com a bons narradors populars, saben posar la melodia perfecta a cada situació. Quan el poble protesta, la xaranga respon amb una música que no deixa a ningú indiferent. I quan la situació sembla un empastre, ells li posen ritme i la fan més suportable. És la seua forma de dir-nos que, malgrat tot, el poble segueix ballant, rient i celebrant.

UN

CIRC QUE NO S’ATURA:

LES FALLES

Les Falles són com el circ: un espectacle que mai es deté, fins i tot quan sembla que tot és un caos. La crítica, el sarcasme i la rialla són el nostre mecanisme per sobreviure al desordre i als despropòsits. “La Banda de l’Empastre” és, en essència, això: la combinació de música, política i festa que defineix el caràcter valencià.

Perquè, al final, qui no ha rigut amb els números que ens ofereixen els nostres governants? Qui no ha gaudit amb el so d’una xaranga en plena mascletà? Això és el nostre circ: una barreja d’alegria, crítica i foc, que ens recorda que la vida, com les Falles, és efímera però única.

Dames i cavallers, el circ està servit! Toqueu les trompetes, alceu els trombons i que comence la funció. Benvinguts a “La Banda de l’Empastre”, on els polítics fan el seu número, els músics hi posen la melodia i el poble sempre, sempre, sap riure’s de tot... i de tots.

La Dona barbuda

Per Irena Urosa

DONA BARBUDA: Dona que té barba visible. Estes dones barbudes formaven part dels espectacles de rareses del segle XIX i principis del segle XX. Viquipèdia

UNA PORTA OBERTA PER A TOTHOM

Sona el despertador i mire el calendari, per fi ha arribat el desitjat 17 de març. M’alce del llit i em mire a l’espill. Soc jo, però hui em veig diferent, una barba ompli la meua cara i s’entén per la meua pell. No passa res, em dic a mi mateix, em vestiré i eixiré al carrer.

En el fons, sé que el que em dic no és de veres, pense mentre agafe el brial. M’agradaria que la gent no em veiera com una estranya, per què no em podré vestir com em donarà la gana? Em sent com la dona barbuda, per una banda, exclosa per l’absència de bellesa, i per altra, amb el rol de la anormalitat per a ser exhibida a la mateixa societat que la rebutja pel seu cos. ”Dona barbuda i fallera que trenca l’estètica sistematitzada de les falles”.

De sobte, ressona en el meu cap: seixanta-quatre, seixanta-quatre... Eixe número una altra vegada, el número que em prohibeix vestir una indumentària “masculinitzada”. Alce la mirada i veig el meu vestit esperantme, impol·lut, sense cap arruga. Jo, en canvi, ja en tinc alguna. Ha passat el temps, però no és suficient. Quan serà que la meua ànima deixarà de sentir que està empresonada?

Un tema de la nostra societat que no hauria de ser notícia a l’escenari de les falles.

És possible eliminar el biaix en l’elecció dels seus representants?

“La fallera major serà l’única dona que exercirà la representació honorífica de la comissió de falla en els actes propis i oficials”. L’article 29 del Reglament Faller, que regeix cada aspecte de les populars festes valencianes, ho deixa molt clar: la dona és l’única que pot ser fallera major. No obstant això, l’any passat, enderrocant la barrera de gènere, una comissió de València va traure la figura del primer faller major, desafiant una tradició que cada vegada es troba de cara amb la igualtat i la necessitat de trencar rols de gènere. Els homes no poden ser el màxim representant d’una falla? Estem lluny de la igualtat entre home i dona en estes festes considerades patrimoni de la humanitat des de 2017.

Pel que fa a la presència del col·lectiu LGTBI en la festa fallera, cal dir que ha sigut nomenada la primera fallera major transsexual a València. Un fet històric per a normalitzar a les persones del col·lectiu a les falles. No cregueu que les dones transsexuals tenen els mateixos drets que la resta de dones?

Aquesta polèmica no afecta només als nomenaments, sinó també a la indumentària. En les normes de protocol no es permet que una dona preferisca utilitzar la indumentària masculina com els saragüells. A l’Article 64 especifica que queda prohibida la utilització de peces que no es corresponguen amb la indumentària tradicional fallera, així mateix, la utilització de peces masculines per falleres. Penseu que en el context festiu no hi ha dret al reconeixement de la pròpia personalitat? És necessari que tothom tinga dret a construir una autodefinició respecte a la seua sexualitat?

Existeix el temor en el món faller que si les dones poden triar, opten en molts actes per la indumentària masculina, molt més còmoda que l’espolí de seda, així com pensar que els homes que vulguen utilitzar la indumentària femenina són sols joves eixelebrats que només volen cridar l’atenció.

La figura del faller major ha d’evolucionar per a ser un símbol d’igualtat, on tant homes com dones tinguen l’oportunitat de liderar i ser representats.

Fomentar un ambient on el faller major, independentment del seu gènere, puga ser un model a seguir en termes de respecte, inclusió i diversitat és crucial. Això no sols enriquirà l’experiència de les Falles, sinó que també enviarà un missatge poderós sobre la importància de la igualtat en tots els àmbits de la vida. La visibilització és la millor forma de trencar prejudicis, estereotips i discursos d’odi.

La prestiditació i el prestidigitador

Per Vicent Benavent

PRESTIDIGITACIÓ: Art d’habilitat i enginy consistent a produir jocs de mans i uns altres efectes d’aparença meravellosa i inexplicable.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Els prestidigitadors són uns actors molt importants que criden molt l’atenció dels espectadors, principalment els nens i les xiquetes, perquè els fan vore aparéixer i desaparéixer objectes de dins d’un barret qualsevol, uns en forma de copa, els que més, altres en forma de saquet.

La prestidigitació és un art que, encara que no ho semble, es troba pertot arreu. Hi ha alguna gent que li agrada fer aparéixer i desaparéixer objectes, alguns per fer-se els interessants, altres... per interessar-se i apropiar-se del que no és seu.

Doncs bé, hi havia una vegada una terreta que era la millor del món. Els seus habitants eren l’enveja de tot aquell que venia a visitar-la. Però un dia va vindre un prestidigitador que volia jugar amb els sentiments dels veïns d’aquella meravellosa terreta. Ningú no el coneixia i, com era prestidigitador, tampoc es deixava veure. Un bon dia a finals d’octubre, diem bo per dir alguna cosa, aquest prestidigitador va cridar un fort temporal de vent i pluja perquè passara per allí i omplira d’aigua aquella terreta i posara en alerta a tota la població. Seguidament va amagar aquella tempesta perquè tothom estiguera desprevingut i així aconseguira allò que pretenia: fer desaparéixer aquella meravellosa terreta.

L’allau d’aigua que vingué va ser impressionant. Amb una força descomunal arrossegava tot el que trobava al seu pas: cotxes, collites, arbres, animals, cases i... persones. Sí, persones com tu i com jo que no devien res i estaven fent la seua rutina diària per a viure. Sí, per a viure humilment i honestament. Uns eixien de treballar, altres estaven comprant els queviures per a donar menjar als seus fills i filles, altres simplement estaven gaudint de l’acabament d’una jornada laboral més, fent-se una cerveseta al bar del veïnat o comentant amb els amics la pallissa que el Barça li havia endossat al seu rival, el Reial Madrid, en el partit del segle que s’havia jugat eixe cap de setmana.

Maleït prestidigitador, ara hauries d’utilitzar la prestidigitació per restablir tot allò que has fet desaparéixer.

Però aquell prestidigitador, com que no s’havia deixat vore en cap moment, ningú no sabia qui era ni a on es trobava. Tot el mal que havia fet no es podia explicar en paraules: el desastre ocasionat, per molt que ningú volguera imaginar-se’l, no podia comparar-se amb la realitat.

Allò semblava un malson, però era real. Aquell pare que estava sopant amb els seus dos fillets quan un camió espentat per l’aigua va trencar la casa i els va arrossegar sense poder-ne fer res; o l’avi a qui va sorprendre l’aigua per la carretera i va pujar amb els dos nets al sostre del cotxe i en esvarar-se, va caure a l’aigua i se l’endugué fins a desaparéixer; o aquells que intentaren traure els cotxes dels garatges subterranis i no pogueren eixir... Milers d’escenes d’aquest tipus es reproduïren aquella vesprada-nit per tot València.

On estava amagat el maleït prestidigitador que devia fer aparéixer allò que havia desintegrat?

L’extensió de terreny era tan gran i hi havia tant de mal, que tothom es trobava abandonat de la mà de Déu. Les ajudes brillaven per la seua absència, ja que els qui dirigien el poder, des de les seues oficines no s’adonaven del que estava passant al carrer de moltes localitats. Tardaren molt de temps, massa temps, en aportar ajudes. La prestidigitació del prestidigitador, per esmenar mínimament el que havia desfet, no apareixia per cap lloc.

Hagué de sorgir la gent de poble, la gent de la millor terreta del món fins aleshores, que demostrà estar en concordança amb la seua terreta i que no dubtà a arriscar la seua vida per salvar la dels altres. Eren els moments crítics de la situació i foren moltes les situacions en què alguns es desvivien per salvar la vida de la gent que estava a punt de morir ofegada davall el fanguer que arrossegava l’aigua: no dubtaven a salvar-los sense pensar el que els podia passar. Molts digueren que una veu els deia que ho podien aconseguir i que no desistiren. Foren els herois anònims que mínimament supliren la prestidigitació que el maleït prestidigitador va deixar de practicar, salvant moltes vides, encara que no tantes com ells hagueren desitjat.

Els dies següents, davant la passivitat dels qui manaven, els joves del poble, aquells que tenien el malnom de “generació de cristall”, es llançaren al carrer en forma d’una allau de gent impressionant, més de deu mil, acompanyats de gent major. S’anomenava “generació de cristall” perquè tota la seua vida havia sigut molt passiva, amb el mòbil, la tableta, l’ordinador... sempre davall una sobreprotecció exagerada per part dels pares cosa que no els permetia tindre autonomia pròpia per a realitzar diferents activitats. En presentar-se l’ocasió, no ho dubtaren i eixiren al carrer seguint el seu instint i el que els dictava el seu cor per ajudar als qui ho necessitaven, aquells que ho havien perdut tot, cotxe, casa, mobles... Tot el poble valencià arrimà el muscle passant dies i dies enmig del fang i la brutícia per netejar les cases arrasades per l’aigua.

On estaven els «prestidigitadors» que podien ajudar a netejar la brutícia i desallotjar els cotxes fets malbé que estaven amuntegats pertot arreu? No hi eren, però allí estava la gent del poble donant suport als afectats perquè estaven abandonats de la mà de Déu, sense llum sense aigua, sense menjar... En aquell moment es va fer sentir una frase que es va fer famosa: “El poble salva el poble”.

Els del carrer recolliren molt de menjar i aigua, camions i camions de material que portaren on ho necessitaven. Acudí tota classe de vehicles: camions, tractors, maquinària pesant de voluntaris de tot Espanya per ajudar a netejar tot allò que no es podia fer amb les mans, però la decisió d’enviar ajuda per part dels qui manaven arribava amb comptagotes mentre «el poble» arrimava el muscle ajudant a tots els damnificats.

Esta tragèdia va ser esgarrifadora, descomunal, sense parangó en la història més recent. Una història que hi hauria d’haver sigut inventada amb un final feliç, com en la majoria de les històries, però que, per desgràcia, va ser real, i va deixar una fortíssima empremta en tot el poble valencià. Empremta que moltíssima gent no podrà oblidar mai més: uns perquè perderen algun amic o familiar, altres perquè es quedaren sense les pertinences, a més de l’esglai que hagueren de sofrir aquella terrorífica vesprada. Altres van estar arrimant el muscle per netejar el fang de dins de les cases i dels carrers i es van adonar del desastre que hi havia en aquells pobles. Desastre que ni en paraules ni en imatges es podia explicar. La resta, perquè aportaren aliments, vestimenta, vehicles i ferramentes que suplien les que havien d’haver arribat dels estaments oficials i encara no ho havien fet per la negligència d’algú.

Este text és un xicotet homenatge que he volgut dedicar a la gent que ha patit en primera persona este descomunal desastre, tant per l’efecte de la riuada com per la mala resposta dels qui havien d’haver actuat, encara que crec que hagueren desitjat fer-ho “un poc” millor. I, per descomptat, a tota la gent que viu en la terreta, que d’una manera o d’altra hem estat, estem i estarem al costat dels damnificats. Per desgràcia hem tingut la possibilitat de demostrar a tot el món que «tots en peu ens alçarem i lluitarem» per refer-nos de la desgràcia.

El domador d’elefants

Per Xelo Mifsud

DOMADOR –A: Persona que doma animals.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Amb ceptre a la mà i corona lluenta, el nostre Rei emèrit, de faç ben contenta, va marxar a Botsuana, terra llunyana, amb la Bàrbara Rei, de safari a la Sabana.

Carregat de fusell, de riure encés, empaitava elefants amb esperit entés.

Prou que anava engalanat, d’aire triomfal, com si fora un heroi allà a la terra tropical.

Però, ai! L’aventura es torna ben crua, un cop mal donat, i la cama nua.

Allà l’emèrit va rebre’ns des del llit, mentre Espanya l’observava amb ànim contrit.

I què dir-ne d’ella, la Bàrbara a prop, enroscada en secrets dins d’un sobre groc.

Silenci de ferro, secret amb clau, que tots hem pagat a preu d’or, com cal.

Perquè res no se’n sabera, tot queda ben lligat, i ella calla i riu, el passat ben amagat. El govern i grans empresaris pagaven les ventures a mitges, que el xantatge té màgia i reals vestigis.

Mentrestant, la reina Sofia s’ho mira amb candor, mig riallera, mig dubtosa, sense por.

“Joan Carles, el meu Rei, tan fort i galant, ara vius a Abu Dabi, com un gran sultà!”

A l’arena desèrtica s’hi posa a pensar, en els seus records, i el passat gloriós recordar. Un palau daurat, exili o tresor?

Els espanyols, confosos, plens de fervor.

Ell gaudeix de mansions, cotxes i vels, mentre ací en restem sense paraules ni recels. Les pàtries incògnites ja no el poden tocar, només riures estranys que a Sofia fan rondinar.

Ai Espanya! Terra noble i dolenta, qui ho diria, pagant per la seua ventura més contenta. Ell somriu amb orgull, sense miraments, mentre nosaltres li financem els dolços moments.

Quin regne, quin conte, quin xivarri real! Un elefant caigut i un escàndol brutal. Amb històries d’amor, de caça i de vi, el rei emèrit és saga del país més zelosament descrit.

I així va passant, d’un sol a un altre jorn, que els comptes del regne amb ell resten torn. Però nosaltres mirem, confosos i fidels, al ritme d’un rei amb secrets ancestrals.

Ai monarca errant! Rei de tanta fita! Aquest ball de mentides mai s’acaba ni gira, i els nostres riures seran el teu llegat, mentre segueixes volent tot el tresor robat.

Per tant, brindem, espanyols, amb irònica gràcia, pel rei que ens sorprén, la nostra desgràcia. Si algú sap més històries, que les conte o que calle, que ací, a Espanya, el regne... és gairebé màgic!

Lleó , lleà , lleé

Per 89MPC

LLEÓ: Mamífer carnívor, d’una gran corpulència, pèl entre groc i roig, cap gran, amb una espessa crinera en els mascles, dents i ungles molt fortes i cua llarga acabada en un floc de pèls.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Magnífica criatura, símbol de poder, bust de lideratge, cànon de temprança, efígie de força, heràldic de reialesa i onomàstic de valentia. Un xicotet resum per intentar plasmar i convertir en llegenda la figura d’aquesta noble criatura.

Aquest grandiós animal, líder de la sabana, on viu pel seu regne imposant justícia a les esplanades d’Àfrica, veu, com totes les característiques anteriorment pregonades s’esfumen quan ix a l’imponent circ, un coliseu d’espectacles fantàstics, on la màgia, la fantasia, l’entusiasme del cervell de l’espectador, per processar totes les imatges que captura la seua retina, enlairen fins al més alt aquesta estructura nòmada i itinerant que viatja arreu del món. Un monument on aquest gran felí, antany rei, ara súbdit, ha de rendir-li comptes al seu domador, un ens que ha imposat la seua voluntat sobre, qui per sang i llei natural, ha de regnar.

Aquesta escena anteriorment mencionada i compartida en tots vostés, sols pot tenir una finalitat didàctica i explicativa en aquest magnífic llibret faller; i aquesta no és altra que descriure de manera explícita i funcional el càrrec i les funcions que ostenta el nostre president.

A les primeres pàgines d’aquest llibret, poden observar una fotografia de la persona que ostenta aquest càrrec en l’actual exercici faller. Observen atentament la seua imatge, vestit amb la indumentària típica valenciana, quin port, quina engalanada figura al capdavant de la nostra falla. La seua presència es pareix molt a la del lleó salvatge de les esplanades d’Àfrica.

I de la mateixa manera que el lleó ha de rendir-se i acatar la voluntat del domador del circ, per pujar dalt d’un calaix o d’un bot passar per dins d’un cercle metàl·lic, el president també té el domador, millor dit, domadors i domadores.

Acompanyar en tot moment la fallera major, pot ser que siga una de les obligacions més lleugeres que comporta aquest càrrec. Representar la falla allà on vaja, gairebé és com si el nostre felí l’exposaren a la seua esplanada perquè la gent el vera. La vertadera doma i submissió, en alguns casos, del president, resideix a afrontar, lidiar i solucionar els petits conflictes interiors, fruits de la convivència mútua dins del grup de fallers i falleres que formen la falla.

En aquest cas, els nostres domadors i domadores sí que se sotmeten quan el president resol el conflicte. Vull dir, que el president ha d’adaptarse als requisits que els encarregats de protocol decideixen, i per aquest motiu ha d’intentar explicar aquest punt de vista als fallers que hi estan en desacord. Ha de promoure l’harmonia entre falleres majors i presidents, i com no, amb les mares dels xiquets, i també amb les de l’any anterior. Ha de negociar amb els delegats de monument, delegats de festes i delegats de xaranga perquè no es gasten més diners del que hi ha establerts en el pressupost, ja que, l’altra conseqüència seria haver de rendir comptes als delegats de tresoreria. Als joves ha de vigilar-los perquè no es descontrolen molt, als veterans de la falla ha d’atendre’ls...

D’aquesta manera el president, igual que el lleó al circ, ha de quedar bé amb tots els domadors i domadores fent mil piruetes per harmonitzar i gaudir de les nostres benvolgudes festes josefines.

Firma: 89MCP

L’home bala

Per Empar Mayans

HOME BALA: Un home bala és una persona que s’expulsa des d’un canó especialment dissenyat per a això. L’impuls no és proporcionat per la pólvora, sinó per un moll elàstic o un ressort d’aire comprimit. Viquipèdia

MAZONFANG: L’HOME BALA DE LA BANALITAT

29 d’octubre de 2024.

Una data en la qual una devastadora DANA juntament amb una gestió imprudent van afavorir el pitjor desastre natural que es recorda al nostre territori. En aquest moment va començar el pitjor episodi de la història de les ignomínies polítiques i de les tragèdies humanes del País Valencià.

Un rastre de destrucció, molta indignació i tristesa deixa la Dana de València amb naus negades i molts monuments destruïts a quatre mesos de la plantà. Queda poc de temps per a reconstruir-ho tot, queda molt èpic, però necessitem solucionar el futur dels tallers afectats. El mal és molt i està repartit de forma molt capritxosa: fàbriques de cancans, botigues d’indumentària fallera, casals fallers i tallers totalment destrossats i arrasats. Una loteria macabra, en funció del polígon i ciutat on es va establir el taller, però que ha obligat a fer una posada en comú per a garantir que els afectats tinguen una sortida a la seua pròpia viabilitat. Això és molt pitjor que la pandèmia, perquè ho tenien tot fet i guardat i, simplement, havies d’esperar i sortejar les penúries econòmiques...

Ara mateix, l’aspecte i l’escenari dels tallers és desolador. No paren de traure peces que no s’han destrossat, però que han surat en l’aigua durant moltes hores i pràcticament està tot perdut, perquè els tallers són la vida dels artistes, estan plens de color i alegria, i ara tot és obscur i ple de fang. Els artistes són essencials per a donar vida a les falles i ara la principal preocupació és arribar a enteses amb les comissions de cara als mesos que falten. Fa falta molta solidaritat i empatia, ja que la magnitud de la desgràcia és absoluta. Aquesta destrossa no s’arregla d’un dia per a un altre perquè hi ha molt a netejar, eines trencades, figures que no saben ni on estan, suro mullat, ninots plens de fang i una destrucció total.

Els professionals afectats per la inundació estan recopilant dades amb la finalitat de poder oferir una “imatge real” de la situació i transmetre-la als ajuntaments, la Diputació de València i la Generalitat. A més caldrà “acarar les dades de les comissions falleres afectades” per a “veure si es pot continuar fent el treball, si les comissions de les poblacions que han tingut inundació volen seguir per a celebrar la festa, si això suposarà un ajornament fins a l’any següent o si hi ha alguna ajuda específica per a poder acabar el treball que s’ha iniciat o compensar-lo d’alguna manera”. Alguns artistes han comentat: “L’interior dels tallers és indescriptible. No és el que s’ha perdut de les falles, és tota la maquinària. No hi ha res útil. S’ha perdut tot. En definitiva, és un desastre. Estem tocats i enfonsats”. Volem parlar de falles, ho necessitem entre tanta tristor i tallers esblaimats. Parlar de crítica i sàtira, però també d’enginy i gràcia. De tornar a veure ninots tant en suro com en color. Perquè aquests són els protagonistes principals dels tallers i dels carrers: ninots caricaturitzats que trauen centenars de somriures en cada falla plantada.

I els polítics no són una excepció, tot el contrari, agafen molt de protagonisme en cada falla. Però estem decebuts, hi ha ràbia i impotència, perquè els nostres polítics no ens representen i la paraula “ninot” els descriu molt bé, ja que el poble valencià està sumit en el dolor per la pèrdua de tantes vides humanes, per la destrucció dels seus pobles, cases, casals, tallers i negocis, i que ara, més que mai, necessita representants polítics seriosos que estiguen a l’altura d’aquestes terribles circumstàncies i que sobretot no esmenten.

Lamentablement en els últims anys hem estat testimonis en el circ en què s’ha convertit la política, que busca manipular la ciutadania a través de faules, mentides i desinformació. Els polítics han convertit la política en un trist espectacle de circ mediàtic on ací entra en acció Mazonfang, l’home bala de la banalitat, el president que ha marcat un abans i un després a la nostra terreta, festa i comunitat. Un home molt ràpid i fulminant quan encén el propulsor per a criticar o anar de dinar, però molt lent a actuar en una gestió nefasta i destructiva en tot el seu abast. Hem d’exigir transparència, honestedat i responsabilitat per part dels nostres representants polítics, i no tolerar la difusió de faules i mentides com a estratègia per a aconseguir els seus fins. Mazonfang, el Puigdemont valencià; home que durant hores va estar desaparegut i incomunicat, i el que és pitjor, mentre la ciutadania s’uneix per salvar el poble, l’home bala tira pilotes fora sense admetre culpa ni dimitir.

És moment de reconstruir i ressorgir de nou, partir de zero i ajudar el món faller. La recuperació social i econòmica de les falles està complicada. Tots els estaments fallers estan en un laberint molt complicat. Precisament, la principal preocupació radica que les comissions i els artistes arriben a una entesa de cara als mesos que falten. Ara mateix, la solidaritat i el vincle en la desgràcia és absoluta, però, si alguna cosa tenim els fallers, és que se sobreposem a les desgràcies i trobem sempre la manera de ressorgir-ne. Tot i això, la preocupació en el col·lectiu del gremi faller està latent a causa dels dubtes del que pot passar en un futur no gaire llunyà. Dit d’una altra forma, fins a quin punt poden o estan disposats a sacrificar-se les comissions per tindre una falla plantada al carrer?

Tot el sector treballa a contrarellotge per a recuperar-se de les pèrdues que el temporal els ha ocasionat. Des de teles i vestits, pirotècnia, estructures i materials, el treball de mesos que ha quedat perdut entre l’aigua i el fang i que suposa una gran bufetada emocional i econòmica per al món faller.

Ara tot és ràbia, queixes, crits d’indignació i tristesa contra els que consideren responsables de la tragèdia. Volem falles, hi ha esperança i que es faça justícia, perquè les falles tenim la necessitat de continuar tant socialment com econòmicament. Del que no hi ha dubte és que l’activitat fallera estarà molt condicionada pel que ha succeït i el futur dels artistes afectats serà molt complicat. Estarem pendents, hi ha incertesa, les falles necessiten continuar, plantar i cremar.

Tornarem, sempre ho hem fet!

“Per totes les víctimes, per les persones afectades pels efectes sense precedents d’aquesta DANA que han perdut familiars, negocis, amics i cases”.

GRÀCIES, VOLUNTARIS, només el poble salva el poble.

Per Piliar Garcia

MIM: Representació en què l’actor imita personatges i explica una història o descriu una situació sense paraules, només amb gestos, moviments i sons.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

MIM: ELS VALENCIANS

Recorde amb molta nostàlgia aquells anys, quan era molt xicoteta, i tots els dies la meua àvia Candela venia a esperar-me a la porta del col·legi, m’agafava de la maneta i juntes anàvem cap a sa casa, eixa casa que era la meua, on passava tantes hores com en la meua pròpia llar.

Allí la meua àvia ja tenia preparat el dinaret, perquè no haguera d’esperar, sempre eixia d’escola amb molta fam i ella ho sabia, i tant que ho sabia.

S’asseia al meu costat i em preguntava com havia passat el matí, si m’havia menjat l’esmorzar, a què havia jugat al pati, si ho havia passat bé amb els companys. Per altra banda, també contestava a totes aquelles preguntes que jo no parava de formular-li, des dels temes més simples, a aquells més complicats d’explicar a una xiqueta tan menudeta, però sempre se les enginyava per a donar-me alguna resposta més o menys convincent.

Els anys passaven i aquella rutina continuava, i la relació àvianeta, tan necessària per a les dues, era cada vegada més forta. Aquella xiqueta es feia major i eixes converses amb la seua àvia anaven canviant, eren converses ja de dues persones adultes.

La meua àvia em comptava històries de la seua infància, de l’afortunada que se sentia d’haver nascut en la seua terra, en la “Terreta”, de l’orgull de ser valenciana, de pertànyer a un poble tan ric en tradicions i en cultura .

Ella volia impregnar-me de les seues vivències, de la infància tan feliç que havia gaudit, malgrat l’època de repressió que li va tocar viure, i per la qual els estudiants lluitaren en les universitats, tot el món eixia a manifestar-se al carrer, per a generar una cultura alternativa, transgressora, respecte a la música, el teatre, els hàbits, la llengua. Van lluitar per damunt de tot per a aconseguir una vida digna.

Em parlava de la importància de la música per al poble valencià, dels balls populars del seu poble, de les funcions de teatre en valencià que feien a l’església els joves d’aquella època, de la importància de la llengua en tots aquests esdeveniments, però, malgrat el seu entusiasme, sempre apuntava un indici de tristesa en la seua mirada.

–Àvia Candela –li deia jo –per què em comptes eixes vivències tan entranyables de València i els valencians, i acabes sempre amb eixa mirada tan trista?

Ella sempre responia el mateix

–Laia, perquè els valencians som uns meninfots

–Uns què? –li replicava

–Uns meninfots!

–Què vol dir això àvia? Jo no ho he escoltat mai.

–Algun dia amb tranquil·litat t’explicaré el significat d’aquesta paraula.

Passat un temps, el dia va arribar:

–Mira Laia, meninfots són aquelles persones que s’ho tiren tot a l’esquena, aquells als que no els interessen les coses que els haurien d’interessar, que no volen saber res d’exigències morals, polítiques i moltes altres, aquells als que no els importa res.

–Però àvia, nosaltres no som així! –li vaig dir amb sorpresa.

–Mira Laia, els valencians som més meninfots del que et penses –em va respondre la meua àvia amb contundència.

–Per què? –li vaig preguntar.

–Perquè som com els mims del circ, estem emmudits, veiem passar per davant de nosaltres les injustícies i no fem res per remeiar-les. Recordes quan eres xicoteta i jo et contava l’orgull que jo sentia de ser valenciana, de guardar amb fermesa la nostra identitat, de cuidar la nostra llengua amb la delicadesa que es cuida un xiquet? I què passa ara, qui la cuida ara? Ací estem, aturats, sense moure’ns, sense reivindicar la nostra essència, sense lluitar per allò que ens ha acompanyat sempre, i que hauria de continuar acompanyant-nos, tant a nosaltres com a les generacions esdevenidores.

Aquella nit no podia agafar el son, les paraules de la meua àvia retrunyien al meu cap. Jo ja tenia la suficient consciència per a reflexionar sobre tot el que m’havia contat, i arribar a la conclusió que tenia raó, que la seua profunda tristesa estava més que justificada, i la seua tremenda frustració em causava una immensa pena.

Justament feia pocs dies havia llegit una notícia en el periòdic sobre la no-obligatorietat d’estudiar valencià en alguns col·legis i sobre la lliure elecció de la llengua vehicular de les assignatures troncals per part de les famílies, i vaig pensar que això era un despropòsit, quan les famílies han decidit si el seu fill o filla ha d’estudiar o no l’assignatura d’anglés? Per què hem de menysprear la nostra llengua respecte a les altres? Ara entenia la meua àvia, ningú estava fent prou soroll per a evitar-ho, som, com diu la meua àvia, uns meninfots, uns mims de circ, que no parlen ni diuen les coses a la cara.

No hauria d’esperar massa dies per a reflexionar una altra vegada sobre el tema.

Hui és dilluns, hui cald esperar de nou notícies davant del mòbil o de l’ordinador, a veure què hi ix. Serà una, dues, cinc, deu, seran de la meua especialitat, seran lluny de casa o seran a prop, hauré de buscar-hi allotjament o podré anar-hi i vindre tots els dies des de casa?

Aquesta és la constant des de fa quasi dos mesos, això no és normal, l’any passat per aquestes dates ja feia setmanes que estava il·lusionada amb els meus xiquets i xiquetes a classe, i ara estic desmoralitzada a casa, sense trobar cap explicació al que està passant.

Sona el mòbil

–No àvia, no res, solament dues places i tinc encara al voltant de vint persones per davant de mi, no tinc ganes de parlar, ja et diré alguna cosa.

Torna a sonar el mòbil, uf!, ara és ma tia.

–No tia, res, penge que estic aparcant el cotxe. No, no estic en el cotxe, però no tinc ganes de parlar.

Sé que tots es preocupen per mi, no obstant això, és estressant passar totes les setmanes esperant una oportunitat cada dos dies i comprovar que seguiràs aturada sense poder exercir d’allò que tant t’agrada.

Una altra vegada les paraules de la meua àvia retronen al meu cap, una altra vegada les notícies en la ràdio: retallades en educació, no hi ha suficient pressupost per a la contractació de docents en l’ensenyament, s’està incomplint l’acord adoptat en aquesta matèria per a aquest curs.

Quina frustració, ara ho entenc tot, meninfots, som uns meninfots, no parlem bastant fort, estem en silenci, no defensem les coses nostres, no lluitem bastant per preservar la nostra cultura i defensar els nostres drets, estem emmudits, com els mims del circ, esperant que vinguen uns altres a traure’ns les castanyes del foc.

Quina tristesa més gran, amb l’orgull amb el qual els nostres avis havien cuidat i mantingut fidelment les nostres tradicions i la nostra cultura, i, de sobte, pense en els mims, en la seua cara, en la mirada, en el seu cos, i em dic a mi mateix, el mim està en silenci, no articula paraula, però per contra, és capaç d’expressar sentiments amb els gestos, amb la mirada, amb els moviments del cos.

No, un mim no està emmudit, és capaç de dir moltes coses sense dir una sola paraula.

Això va remoure el meu cos, fins i tot els mims parlen més que nosaltres, eixes figures del circ que amb una sola mirada són capaços de fer-te riure d’alegria o plorar de pena.

Com deia la meua àvia, hauríem de fer com van fer ells: remoure consciències, eixir al carrer, cridar per allò que és nostre, per allò que ens importa, pels nostres drets, per la nostra identitat, per tot allò que creiem que és just.

D’aquesta manera farem com fa el mim, que malgrat no parlar, no està emmudit.

Pallasso trist

Per Maria Gimeno

Clown: Pallasso de circ, especialment el que donant-se aires de serietat forma parella amb l’august.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

QUÈ SERIEN LES FALLES SENSE MONUMENTS?

Tenen futur les FALLES si no el tenen els ARTISTES FALLERS?

Malauradament, la societat tendeix a valorar més el que es percep com a productiu o lucratiu de manera immediata, i deixa de banda o no valora la feina dels artistes, bé l’artista faller, el fotògraf, el pintor, l’artista artesanal...

No us ha dit mai alguna persona major (la meua àvia m’ho deia molt): “Les coses d’abans duraven més que les d’ara. Encara tinc un mantellet de punt de ganxo que em va fer un amic. Les coses d’ara són barates però roïnes.” I és que el treball d’un artista és intens, profund i dedicat, i poques vegades rep el reconeixement que mereix.

No preferim anar a comprar a grans superfícies abans que a un mercadet? Estem abandonant disciplines que enriqueixen la nostra cultura, i sí, les FALLES són LA CULTURA DELS VALENCIANS, i els encarregats de dissenyar i construir els monuments que cada any omplin els carrers de la ciutat de València, i de molts pobles, són els ARTISTES FALLERS, persones que combinen les seues habilitats artístiques, tècniques i creatives, ja que no creen obres només visuals, sinó que ens transmeten missatges satírics sobre temes socials, culturals o polítics.

A tu, ARTISTA, que amb les teues mans dones vida a un ninot. Passes hores i hores treballant i pensant quin material utilitzar-hi perquè el volen sostenible però també barat, i és que tot no pot ser, però tu fas el teu treball i el vols cobrar com cal. Necessites reconeixement, suport i més veu, s’han de prendre mesures per assegurar que aquest ART ÚNIC no desaparega.

ARTISTA, eres el PALLASSO TRIST del nostre CIRC, encara que eres genial i fas falles gegants, al final tot el que construeixes ho fan desaparéixer. Sense TU, ARTISTA FALLER, les FALLES, LA NOSTRA FALLA CAMBRO, perdrien l’essència.

Pallassos

Per Aina Escrihuela

Pallasso: Artista còmic de circ, maquillat d’una manera exagerada i vestit estrafolàriament.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

L’espectacle al Congrés no és poca cosa, pallassos discutint per veure qui la té més grossa, resoldre qualsevol tema és un bon merder, mentre la gent espera que facen el que cal fer.

Sancions a Espanya, que sonen com fum, i la conciliació, un dret que mai és real, promeses buides i enganys que fan mal, més disputes que solucions en aquest festival.

I ara, a València, la natura s’ha cansat, inundacions que arriben sense pietat, famílies perdudes en la seua realitat, un recordatori de la nostra fragilitat.

Els carrers inundats, la ràbia se’ns apodera, mentre els polítics miren amb cara de pena, la burocràcia atura qualsevol proposta, i el poble espera ajuda que no arriba a hora.

Amb les mans brutes i el cor a la mà, és el poble qui salva el poble, sense dubtar, mentre els polítics fan fotos per a la galeria, el cor del poble batega amb solidaritat i valentia.

Mentre els discursos s’omplin d’insults, la gent observa, preocupada, atenta, necessitem un canvi, volem uns adults, en lloc de pallassos, que facen la feina ben feta!

La política ha de ser un lloc de veritats, on les veus de la gent se senten amb passió, no volem més circ ni xafarderies de la societat, sinó solucions clares que porten a la unió.

Perquè al final, el que compta és la unitat, la conciliació i la seguretat, un Congrés que deixe de ser un gran joc d’estratègia i que resulte un espai de responsabilitat i integritat.

Tragafoc

Per Xelo Mifsud

Tragafoc: Artista de circ que duu a terme diversos números amb foc, com ara simular que se l’empassa o que n’expulsa.

Diccionari normatiu valencià

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Parlem de drets: Per si a algú li queda el dubte...

La prestació per cura i guarda del menor, és un dret que gràcies a l’estat de benestar hem assolit tots els ciutadans i ciutadanes espanyols després d’anys de lluita perquè fora reconeguda. La primera vegada que la nació ratificà el Conveni de l’OMS va ser l’any 1965, i dotà sols les dones, d’una baixa mèdica convertida en permís per maternitat de sis setmanes de descans amb la finalitat d’alletar el nouvingut o la nouvinguda. Aquest permís s’ha vist incrementat tant per a la mare com per al segon progenitor en diverses ocasions al llarg d’aquests anys i hui en dia és de 16 setmanes per ambdós casos.

Històricament aquest permís era anomenat maternitat i paternitat, però en l’entrada en vigor de la legalitat dels matrimonis homosexuals i fent un ús adequat del llenguatge inclusiu, es canvià la nomenclatura i passà a anomenar-se permís de cura i guarda del menor. La societat evoluciona i les lleis han de ser un reflex de les necessitats dels ciutadans. Tenim famílies amb dos pares o dues mares, famílies monoparentals o famílies amb una figura masculina i una femenina. Cadascú és lliure d’escollir com vol viure, faltaria menys. Gràcies democràcia!

Totes i tots hem sentit alguna vegada en alguna conversa en la qual algú es pregunta el motiu pel qual la segona figura que percep aquest dret ha de gaudir dels mateixos dies de permís que la mare si, en definitiva, és aquesta la que sofreix el part, se sent indisposta i ha de recuperar-se de la marató que és l’embaràs. Doncs bé, com a mare de dues criatures nascudes en huit anys de diferència i, per tant, en legislacions diferents, us raonaré el perquè d’aquesta necessitat.

Quan vingué al món Mireia, la meua primera filla, la meua parella disposà de tretze dies de l’antiga paternitat. Creieu que en aquest temps jo n’estava recuperada o que la xiqueta tenia una rutina establerta? Les persones que heu passat per la mateixa situació que jo, sabeu de sobra que el temps no era suficient i que aclamava al cel una nova regulació que recollira d’alguna manera la realitat de les llars familiars. Mireia interactuava molt poc amb son pare, ja que ell venia a casa a hora de dutxa i sopar, i aleshores, no el veia com una figura d’inclinació, més bé i lamentablement, li semblava un estrany.

En nàixer Martina, la cosa canvià com del cel a la terra. David ha disposat de les setze setmanes que estableix la regulació actual, s’ha pogut fer càrrec tant d’ella com de Mireia, que també necessita atenció. Per aquest motiu jo m´he pogut recuperar, ja que el nadó rebia atenció del seu pare mentre jo realitzava teràpia per tancar la diàstasi abdominal derivada de l’embaràs.

Si exigim igualtat, comencem per la base, igualem condicions, repartim tasques, generem oportunitats per ambdós progenitors, fomentem la conciliació i ampliem permisos. Sols així aconseguirem estabilitzar la natalitat. Volem mesures eficients que no ens facen sentir malament. Perquè he de renunciar al meu lloc de treball després del pèssim permís que rebem quan ens convertim en pares? Creieu que en 16 setmanes una criatura és autosuficient? Prenem exemple dels països nòrdics que disposen d’una durada superior: Noruega disposa de 56 setmanes, Finlàndia de 34 o Islàndia de 24, ofereixen permisos més llargs o amb major flexibilitat per compartir-los entre els dos progenitors. Aquesta flexibilitat ajuda les famílies a distribuir la cura dels fills i equilibrar responsabilitats. Subvencionen escoles bressol a partir de l’any del menor dins dels llocs de treball dels pares, i així faciliten l’equilibri entre la vida laboral i la personal. També incentiven posant a la disposició de les famílies treballadors i treballadores del govern per fer-se càrrec del menor, per a qui ho sol·licite. Afavoreixen les reduccions de jornada cotitzant el 100%, les desgravacions en la renda, les polítiques de benestar que contribueixen a fomentar la natalitat...

Hem recorregut un llarg camí per arribar on estem, però no és suficient i encara que els governs estudien la manera de millorar la situació, sabem que és una tasca difícil per a tots. La societat ha d’obrir la ment i eliminar els termes discriminatoris per a la mare com “ajudar o tirar una maneta”, ja que les tasques familiars són cosa de dos, hem de trencar els estereotips de gènere. Genera molta frustració per a una mare sentir mil i una vegades com les persones li pregunten al pare si està de vacances i amb un somriure a la cara que senta com una punyalada a l’esquena li diuen: Quina sort que tens!

Molt hem aconseguit però, molt ens queda per fer! Vos anime a recapacitar, pensar i reflexionar sobre aquest tema, ja que, no només és necessària l’ampliació del permís, sinó que és urgent si volem ser una societat justa i equitativa. No hauria de considerar-se un privilegi, més aviat hauria de ser un dret que permeta a les famílies oferir als menors l’atenció i dedicació que necessiten durant els primers anys de vida. A més a més, per garantir una veritable conciliació de la vida laboral, familiar i personal, cal adoptar mesures estructurals que faciliten la corresponsabilitat entre gèneres, promoguen la flexibilitat laboral i oferisquen suport real a les famílies. Estic segura que és una inversió en la qualitat de vida de les persones, en el benestar dels menors i en el futur d’una societat que reconeix i prioritza el valor de cuidar dels nostres menuts.

El Racó Infantil

06

Guia comercial

Agraïm la col·laboració de totes estes firmes comercials sense les quals “CIRCumstàncies” no seria possible.

Gràcies a totes per reconèixer la diferència entre col·laboració i publicitat.

PANIFICADORA

Vos desitja bones Festes Falleres

ASSESORIA COMPTABLE FISCAL I LABORAL ASSEGURANCES GENERALS

CURSOS DE CAP · CURSOS DE LABORA SUBVENCIONATS DES DE 2011 · TOTS ELS CARNETS

FUNERARIA JUANI MARTÍNEZ

Serveis funeraris i tanatori

Tarifes Mòbils

Proveïdors d’Internet

Veu IP

Tavernes de la Valldigna

Gran Via Germaníes, 62-baix

Tel. 96 283 66 99 www.grauase.com

València C/Barcelona, 11 1º

Tel. 96 392 50 12 Economistes Advocats Graduats Socials Gestors

Dissabte nit

COMPRA - VENDA I LLOGUER D’IMMOBLES

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES

VALORACIÓ D’IMMOBLES

SEGURS MEDIACIÓ IMMOBILIÀRIA

C/ Costera, nº 8

Tavernes de la Valldigna Tlf. 960 457 710

HORARIO de Lunes a Viernes de 8:30 a 20:00

Sábados de 8:30 a 14:00

Click & Collect 669 774 889

654 026 662

MULTI LLEONS, S.C.

PINTURA FONTANERÍA REFORMAS

MANTENIMIENTO DE FINCAS

CLÍNICA D’ESPECIALITATS

ODONTOLOGIA

ODONTOLOGIA INTEGRATIVA - ORTODÒNCIA - ODONTOPEDIATRIA

PERIODÒNCIA - IMPLANTS - CIRURGIA

PODOLOGIA

QUIROPÒDIES - PODOPEDIATRIA

ORTESIS PLANTAR A MIDA

Parafarmàcia, Calçat respectuós, Puericultura i molt més.

692

269 221

MERCAT MUNICIPAL DE TAVERNES

Mel, xocolates fallers i més.

679 000 527

Trona el cel i vibra la terra, la mascletà el cor ens aferra. Pólvora i crit, tradició i ardor, València esclata en un clam d’amor.

L’equip d’Alpesa us desitja unes bones Falles. A gaudir de la nostra festa!