LLIBRET FALLA CAMBRO 2016

Falla Cambro Associació Cultural

TAVERNES DE LAVALLDIGNA 2016

això diu que era...

El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del Valencià.

Edita

Falla Cambro Associació Cultural

Realització I Muntatge

Correcció Lingüística

Equip de Llibret Falla Cambro

Josep Antoni Martínez

Col.laboradors Literaris

Coordinador De Publicitat

Sònia Ijarro Josep Antoni Martínez Vicent Benavent Encar Talens José Miguel Losa Empar Mayans Lara Romero Merxe Armengol Aurora Cantus Anna Sirerol Luis Chofre Mar Giner Sergi Talens Raquel Pons Carmen Sifres Paula Vidal

Joan Enric Fons

Fotografies: Empar Mayans Aurora Cantus Lara Romero Anna Sirerol Nerea Pozos Cendradigital Bd Fallas Fotosfallas Fotos Falleres Majors: Fallera Major de Tavernes: Kefoto Fallera Major: Kefoto Fallera Major Infantil: Lara Romero

Disseny I Maquetació Eikon Disseny I Comunicació

Portada Paco Camallonga ... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció.

A tots els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat

• Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de Poesia Satírica, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres

Dipòsit legal:A-188-2011

ÍNDEX Introducció: Això diu que era...

Contes de falles

Falla Cambro

- Les set cabretes i el llop

- Falla Cambro - Fallera Major de Tavernes - Salutació del President - Falleres Majors Ixents - Poesia Fallera Major - Fallera Major: Carmen - Comissió Falla Cambro - Cens - Esbós de la Falla Gran - Crítica de la Falla - Carmen: conte contat, no s’ha acabat - La meua germana - En poques paraules: Carmen - Pep Meló Galera, una vida de conte - Diari de bord

El Racó Infantil - El Racó Infantil - Salutació del President - Fallera Major Infantil: Vera - Cens infantil - Esbós falla infantil - Crítica de la falla infantil - Un somni fet realitat - Vera, el teu moment - Sergi. President Infantil - Sergi, un desig de falles - El somni - Hi havia una vegada - Què són falles La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors dels articles del llibret.

- Peret i Marieta - La ventafocs - La rateta presumida - El flautista de Hamelín - Els tres porquets - El fantasma dels ulls blaus - Contes de por - Cigronet - Charlie i la fàbrica de xocolate - Blancaneus i els set nanets - Alibabà i els quaranta lladres - L’aneguet lleig - El soldadet de plom - Caputxeta Roja

introducció

A

ixò diu que era i no era en un poble anomenat Tavernes de la Valldigna que hi havia una falla anomenada Falla Cambro. Aquesta Comissió cada any realitzava un llibret que servia com a preludi del que seria la festa fallera que el mes de març ompliria el poble i tota la Comunitat Valenciana de festa i monuments.

Els habitants de la Falla Cambro se sentien molt orgullosos del seu llibret ja que era una forma molt peculiar de gaudir de la cultura i de la literatura en la seua llengua que era el valencià i aquell any 2016 van decidir que el tema sobre el qual versarien les pàgines del seu obsequi més preat seria el dels contes.

Dit i fet, un dia es van reunir els habitants encarregats de la realització del llibret i van buscar una manera original de relacionar els contes clàssics de tota la vida amb la cultura valenciana i les falles. I vet ací que se’ls va ocórrer una idea sorprenent: convertirien els contes clàssics de sempre en contes de falles. Així doncs, els personatges dels contes que tots els habitants d’aquell poble de fades i follets ja coneixien, esdevindrien fallers i falleres, Presidents i Fallers Majors, tresorers i delegats de playback, artistes i mantenidors.

El resultat va quedar imprés sobre paper manuscrit eternament i els habitants de la Falla Cambro van poder llegir-hi les més belles poesies dedicades a les seues princeses, les salutacions més elegants realitzats pels seus prínceps, les crítiques més feroces de la Comunitat i un muntó d’escrits prenien vida sobre el paper.

Però si d’una cosa destacava la Falla Cambro era de l’estima i la dedicació que els seus habitants tenien pels més menudes, i cada any en un Racó Infantil es reunien tots els més xicotes per gaudir de la festa i contar més d’una malifeta. Aquest racó era l’ànima del llibret faller i el tresor més preat de tots.

Una vegada pensat, redactat i elaborat aquell llibret, els habitants de la Falla Cambro van prendre una decisió molt important, i en una reunió van decidir posar a disposició de tota la Valldigna i la Comunitat Valenciana allò que el llibre de la Falla Cambro.

I el resultat va ser aquest...

Associació Cultural Falla Cambro

Fallera Major de Tavernesor2015

j a M s e a la er ern a F av ign ed T a ld V 6 a l 1 0 de 2

Ana Benavent Gascón Somiaves, desitjos d’olor de masclet, ballaves espurnes de màgia festera, xisclaves la festa per tots els indrets i ara despertes humil i fallera.

Omplis els carrers d’un poble que et veu estimar la festa de mil meravelles, mentre el destí et porta allò que és teu: somnis d’esperança i les falles més belles.

José A. Martínez Giner

Una vegada més ací estic, des de les pàgines del nostre llibret, saludant a tots vostés.

Encetem nou any faller, el 2016, i ho faig de la mà de dues falleres de bandera i d’un president infantil increïble.

Dues falleres, Carmen i Vera. Carmen és amiga, és fallera i sé que tenia moltes ganes de fer realitat aquest somni. Ja veus, no hi ha res impossible si es desitja amb força com tu ho has fet. Felicitats Carmen, espere que aquest any siga tan especial com sé que has desitjat, i en guardes per sempre un meravellós record perquè no oblides que és el teu any.

Vera, qui no coneix aquesta dolçor de xiqueta? A ta casa sou ben falleres. La teua germana va ser Fallera Major Infantil l’any 2010 i tu enguany, i jo pense que ta mare algun dia també serà Fallera Major de la nostra falla! Temps al temps! Eres única, dolça com tu sola, alegre i simpàtica. Estigues tranquil·la que aquest any estaràs ben protegida perquè encara que el teu pare no era gens faller estarà acaronant-te perquè gaudisques del teu gran any com sols tu et mereixes. Gaudix, Vera, el teu any ja ha començat!

I què puc dir de Sergi? Felicitats campió, ser President Infantil per a tu era un desig i compartir-lo amb Vera una il·lusió. Sergi corre, riu, bota i tira coets, molts coets, les falles són la vostra festa i els carrers són vostres.

Un gran any que comença però un altre que s’acaba, el de dues meravelloses falleres. Les Mars: Mar Pérez i Mar Giner. De vosaltres podria contar un munt d’anècdotes! Espere que guardeu per sempre un gran record de l’any 2015, perquè malgrat els litres de pluja que hem tingut, crec que hem passat unes grandíssimes falles. Permeteu-me també recordar a Adrià, el President Infantil de l’any passat. Eres un fenomen!

Vull agrair a tots els membres de la Falla Cambro que dia a dia es deixen hores d’estar amb la seua família, perden hores de la seua vida per a poder estar elaborant el llibret, anant als tallers dels artistes, preparant disfresses, carrossa, al bar i un munt d’activitats que es duen a terme en una comissió com la nostra. A tots i cadascú gràcies, perquè tal volta no siguem la falla més nombrosa però per a mi sou els millors. En som pocs però sou molt bons. És gratificant sentir-se recolzat quan un president demana ajuda per a realitzar una activitat i la gent es bolca perquè confia que pot eixir bé. Enguany hem consolidat la Marxa Btt i això és gràcies a la feina que fem tots perquè isca tot avant.

L’any passat decidírem fer un gir de noranta graus pel que fa al monument gran I NO ESTEM GENS PENEDITS. Un gran far presidia el nostre carrer i per la part de baix l’acompanyaven siluetes de personatges significatius de la nostra localitat. La decisió va ser dura però era necessària. Nosaltres vam lluitar i la vam tirar avant, i ja sabeu: JA TENIM CASAL EN PROPIETAT. I eixe casal és de tots i cadascun de vosaltres que d’una manera o una altra heu lluitat i treballat perquè siga una realitat. Podem sentir-nos ben orgullosos, el casal de la Falla Cambro és dels seus fallers!!!

No puc acabar sense tindre unes paraules per a un mestre del teatre, qui em donava les pautes en la meua actuació, qui em deia “Fes això o fes allò”. Pepe, quin buit ens fas, trobaré molt a faltar el teu somriure, la teua paraula, el teu “Xe com esteu?”. Pepe Meló allà on estigues estic segur que no s’avorriran, perquè segur que allà segueixes interpretant les peces que tant t’agradaven: el Sainet Valencià! Per sempre amics, per sempre Nelo Bacora.

Amics i amigues gaudim de la nostra festa per la qual estem un any treballant desinteressadament.

Les falles estan ací i són nostres!

Us desitge molt bones festes Josefines a tots i totes!

Joan Cantus Enguix

s e la er rs F ajo M ents Ix

Mar Pérez González i Mar Giner Santos-Juanes

Les darreres ones de la mar s’acosten a la vora i remoregen històries que mai no podran oblidar de corts, dames, reines i falleres.

De sobte s’enlairen i xisclen els cors per acomiadar les il.lusions complides que van aparéixer per l’art de l’amor cap a la festes de màgia i cercaviles.

Josep A. Martínez Giner

Fallera Major de Tavernes 2015

a r la e r F ajo M 016 2

Carmen Sifres Vercher S’obri el llibre de la vida i el desig i un conte et xiuxiueja a cau d’orella una història tendra amb final feliç que et farà sentir la fallera més bella.

Un ramell de flors et brodarà el vestit que serà enlluernat amb ombres de roser i el millor perfum que mai no ha existit t’oferirà la humil flor del taronger.

Arriba la festa i arriben les falles i tu t’engalanes de mil meravelles entre l’harmonia d’eternes rialles.

Perquè tu eres festa i eres tradició, eres la paraula en el moment idoni que pronuncia un conte ple de sensacions.

José A. Martínez Giner

Conte contat, no s’ha acabat

N E M R CA Això diu que era i no era un gran repte. Per on es pot començar un conte després d’ansiejar ser-ne la protagonista durant tants anys? Doncs ho faré per l’inici.

Era el Nadal de l’any 1988. Com cada any la família es reunia al voltant de la taula i celebrava el Nadal.

El que no esperàvem fins l’acabament de les festes era aquell nadó tant desitjat. Acabat el dia, Isabel, la meua mare, va començar a tenir malestar, era jo, no podia esperar més. Tenia tantes ganes de saber el que m’esperava que em vaig avançar un mes per poder celebrar els primers Nadals amb la meua família.

Quan naixes en un poble tan faller i valler com és el nostre, tot i fer-ho en una família poc arrelada a les festes josefines, és inevitable despertar el sentiment faller.

Diuen que la música i les falles caminen de la mà. És per això que la meua germana des de xicoteta compartia les dues aficions. Pertanyia a la comissió de la Falla La Via i tocava el saxo. Els meus pares volgueren que jo seguira les seues petjades i m’apuntaren a la aquella falla.

Del període comprés entre 1989 i 1995 recorde ben poc, la meua memòria ve quan tot el que m’envoltava duia un nom: “Cambro”.

Vivíem al barri del Cambro, els meus amiguets del col·legi eren de la Falla Cambro, passàvem les vesprades infinites hores jugant a la font del Cambro… era necessari que tard o prompte despertara el meu amor per aquesta comissió.

Després de repetir mil una vegada als meus pares “jo vull ser del Cambro, jo vull ser del Cambro”, jo crec que per no sentir-me, van accedir.

L’any 1996, per fi havia aconseguit estar amb els meus amiguets i a la falla del barri. D’aquelles primeres falles recorde la satisfacció d’una bona acció, el saber que has fet una cosa sense errades. Era tot un orgull.

D’aquell any també recorde el naixement d’un somni, d’una il·lusió: ser Fallera Major.

De menudeta, els anys passaven i veia com algunes amiguetes i amiguets tingueren l’orgull de representar a tots els xiquets de la nostra comissió. Jo, un any i un altre i un altre, em quedava amb les ganes de ser la protagonista, el meu any mai no arribava. Quan vaig complir onze anys i ja més conscient de les coses, vaig comprendre que a casa la situació no era l’adequada i que havia de canviar el meu somni de ser princesa dels xiquets pel de ser la reina de la falla.

Allò no em va parar els peus per informar-me i aprendre de la cultura de les falles, per aprofitar cada oportunitat que el destí anava brindant-me.

L’any 2008, i després d’haver ocupat alguns càrrecs a la comissió, el destí va voler obrir-me les portes i vaig representar la meua falla en Junta Local Fallera. Si ja sentia amor per les falles i ansiejava el càrrec de ser màxima representant, aquells anys despertaren més i més desig en mi.

Tantes ganes, que vaig aconseguir que els meus pares accediren i aprovaren la meua idea que la meua germana fóra Fallera Major l’any 2009. Aquell any va ser magnífic. Vaig gaudir ajudant-la a escollir els vestits, pentinant-la, maquillant-la, acompanyant-la a tots i cadascun dels actes. Era un somni mig complit. Vaig sentir el sentiment vertader que era ser Fallera Major des de l’ombra.

Els propers anys van ser durs, per què enganyar-se. La crisi a Espanya era notable tant a les falles com a la meua pròpia casa. Així que el meu somni quedava mig complit amb les sabates de la meua germana i esborrat temporalment.

Però no per això vaig deixar de sentir interés i il·lusió. Els darrers anys han sigut durs. He vist com amigues, veïnes, cosines, cosins, amics, complien els seus somnis i eren representants de la nostra falla i les altres comissions de Tavernes. De tots i cadascun d’ells he continuat aprenent sobre el món faller. Amb tots i cadascun d’ells he gaudit al màxim.

Cada vegada que els veia desfilant, sentia alegria i ràbia al mateix moment. Ràbia per veure que un any, un altre any i un altre arribava el dia tan ansiejat de la crida telefònica i el meu telèfon mai no se sentia.

Els darrers anys han sigut durs pel que representa el món faller en la meua vida. He arribat deixar-lo un poc de costat, però no mai a oblidar-lo. Durant els darrers anys al meu conte ha aparegut un príncep, Gabriel. Com no, el destí ha volgut que fóra músic. Músic de la Falla Cambro. Una vegada més falles i música agafades de la mà.

Vos imagineu com continua el conte, no? Enguany, el meu telèfon sí que ha sonat. Era un amic del col· legi, actual president de la falla qui, amb veu amiga, em donava la notícia més esperada. Era la Fallera Major de la Falla Cambro.

Els darrers capítols del conte queden per escriure’s, però de segur que vénen plens de bons, desitjats i inoblidables moments.

Ara és el moment en què jo dic: “conte contat... però no s’ha acabat”.

Carmen Sifres Vercher

Rac贸

Infantil

s 贸 b Es antil f n I aF la 016 2

Salutac ió fantil del In Presiden t Amics i amigues, fallerets i falleretes.

Aquest any m’han elegit per representar la Falla Cambro com a President Infantil. Com sabeu m’agrada molt baixar a la falla i passar-hi el meu temps lliure.

Aprofite aquesta salutació per convidar-vos a tots i a totes a acudir al nostre casal a gaudir de la setmana fallera amb la mateixa intensitat que ho faig jo.

Les delegades infantils, les de playbacks i la resta de la gent que formen la nostra comissió no paren un segon preparant activitats perquè tots ho passem genial.

Estic segur que aquest any serà tan especial per a mi com per a la meua amiga Vera, ella és la nostra Fallera Major Infantil i viu la festa de les falles amb moltíssima il·lusió, però aquest any les viurà encara amb més intensitat si això és possible.

Sols em resta dir-vos que baixeu al casal, participeu dels actes i gaudiu de cada estona perquè les falles són una vegada a l’ any i no s’han de desaprofitar, solament espere que no ens posen deures i puguen jugar, tirar coets i ballar als passacarrers.

Una salutació EL PRESIDENT INFANTIL Sergi Talens Ripoll

Fallera Major de Tavernes 2015

Fal era Major

l i t n a f In 2016

Vera Pellicer Pons Entre contes infantils i borrumballes apareixes amb sorpresa inusitada, com si fores la princesa de les falles envoltada per la màgia d’una fada.

Els esclats t’han anunciat que és el moment de somniar somnis de festa i alegria, i per l’art dels encanteris i els follets el carrer s’ha omplit de fum i algaravia.

El teu cor s’eleva al cel amb emoció per buscar final feliç per a la història en un món de fantasia i il.lusió, quan de sobte alces la vista al firmament i divises aquella estrella especial que t’abraça i t’aconsella tendrament.

José A. Martínez Giner

Sergi.

President Infantil SERGI Allà pels anys 90 al poble de Tavernes hi havia una colla d’amigues que formaven part d’una gran falla.

Aquelles xiques compartien aficions, tasques escolars i passió per la festa fallera. Cada any, la setmana de San Josep es reunien al seu casal i compartien rialles, festes i xocolatades. Cadascuna d’elles tenia un somni, l’una volia ser Fallera Major de la falla, l’altra volia anar més enllà i ser la màxima representant del poble, l’altra es conformava a no tindre exàmens després de falles i un altra intentava que li passara la por als coets.

Una d’aquelles joves, la que tenia por als coets, s’anomenava Rosa. La jove no era de Tavernes i tothom justificava la seua por perquè no havia viscut de menuda la festa fallera. Fóra com fóra, aquella jove es va fer un lloc en aquella associació fallera i, a poc a poc, el món de les festes josefines es va convertir en la seua passió.

La jove va conéixer un jove valler, que a més era faller; què més podia demanar!

Els anys passaren i aquella parella es convertí en matrimoni i fruit de la seua unió va nàixer un xicotet valleret anomenat Sergi. El menut era pur nervi i alegria, vivia la festa com no ningú. Sergi va créixer al casal, entre decorats, carrosses, disfresses i desfilades.

Lluïa el vestit de valencià amb moltíssima gràcia i els pares corrien darrere d’ell perquè no tirara tants coets o perquè no entrara a tocar els ninots quan muntaven el monument. Sergi jugava a futbet, ballava en tots els playbacks i participava a tots els passacarrers. A diferència de la seua mare, els coets per a ell eren com els caramel o com les pipes, podies donar-li’n tots els dies i a qualsevol hora que mai no en tenia prou.

La parella va decidir augmentar novament la família i va nàixer Carles, un bombonet tranquil i poc xerrador que duia de cap el pobre Sergi.

El temps passava, la major part al casal, i arribà el dia que Sergi els demanà ser el màxim representant de la seua falla. Contava el xiquet que dia rere dia demanava una i altra vegada ser president, volia que la banda de música anara a per ell, volia un vestit de valencià més bonic que cap altre. Com era d’esperar la mare no ho tenia clar del tot, però tant va ser la insistència del menut, i d’algun que altre faller més gran, que al final decidiren donar el pas.

El xiquet botava d’alegria el dia que va rebre la telefonada del president, i encara es va posar més content quan va conéixer el nom de la fallereta amb qui compartiria el seu any faller.

I així les coses en setembre arribà el primer acte en el qual Sergi, més mudat que un sol, va complir amb les seues obligacions i va nomenar la seua amiga Vera Fallera Major Infantil. A partir d’ eixe moment ambdós visqueren moltes aventures falleres, però eixes ja us les contarem.

Sergi Talens Ripoll

Un somni fet realitat Això era una xiqueta que tenia molta il·lusió de ser “Fallera Major Infantil” de la seua falla: la Falla Cambro.

A la xiqueta li deien Vera i era simpàtica, dolça, amable...

L’any 2010 la seua germana Paula ja havia sigut Fallera Major Infantil i Vera ho va viure molt emocionada sols per veure: els vestits, tota la gent, els regals...

A ella li va agradar tant que des que es va acabar el regnat de la seua germana no parava de dir a sa mare: - Mamà, quan seré Fallera Major Infantil?

Però sa mare li responia: - Ja veurem Vera!

L’any 2015, la mare de Vera la va apuntar per a ser Fallera Major Infantil, encara que sabia que no anava a eixir, perquè la seua amiga Mar, que és més major que ella, però sols per mesos, també es va presentar.

Vera com ja sabia que ella no anava a ser elegida, va exclamar: -L’any 2016 em toca a mi!

I així va ser, un dia del mes de maig, el president li va telefonar, i li va preguntar si volia ser la Fallera Major Infantil de la seua estimada Falla Cambro, ella emocionada de seguida va respondre que sí.

Vera va complir el seu somni de ser Fallera Major Infantil de l’any 2016.

Sols vull afegir una cosa: si creus en els somnis, potser un dia es facen realitat. El meu se n’ha fet.

Vera Pellicer Pons

Vera, El teu moment

Quantes vegades m’has preguntat: - Mare, quan seré jo la Fallera Major Infantil?

Aquesta frase és una de les més repetides a casa.

I jo sempre et contestava el mateix: - Filla ho seràs, però ara no és el moment.

Em vénen tants i tants records a la ment, que pels meus ulls comencen a brollar les llàgrimes. I pense, és el seu moment, Vera ha de ser feliç, i així serà filla.

No penses que no estem tots, doncs sols has de posar-te la teua mà al cor, i notar com batega, perquè cada vegada que el teu cor bategue sentiràs que està amb tu, igual que ho estarem tots i totes nosaltres.

Comença el 2016, i amb aquest any ho farà també el teu regnat, el teu somni fet realitat. Gaudiràs de l’exaltació com a Fallera Major Infantil, del soroll dels coets de les despertades, de les cercaviles, de la música, dels fallerets i falleretes que en molts actes t’acompanyaran, i molt important, gaudiràs de la teua falleta, que en un tres i no res estarà plantada al carrer.

Vera, eres dolça i riallera, i com bé saps, una xiqueta molt estimada; estimada per nosaltres, i per totes les persones que t’envolten. Els teus ulls en tot moment expressen el que sents. Gaudeix de cada instant, ja que tots són importants, i així que no hi haja cap que la teua ment deixe de recordar.

I ara sí Vera, el que viuràs, tan sols acaba de començar.

Ta mare Raquel

Sergi.

Un desig de falles SERGI

FOTOS

És un plaer poder dirigir-li aquestes paraules al nostre fill Sergi, i al mateix temps aprofitar perquè el conegueu un poc més, si ja no és bastant conegut en la seua falla…

Després de les falles del 2014 s’havia de prendre la decisió d’apuntar Sergi per a ser president de la falla en el 2016. No era un moment fàcil, les circumstàncies ens convidaven a canviar d’opinió però, què hi ha més important que el fet de poder donar-li l’oportunitat al teu fill de complir el seu somni?

Sergi s’ha criat a la falla, per a ell no és solament el lloc on anar els dies de falles a passar l’estona. La falla és una família per a ell, quan parla d’algun major de la falla no diu mai el seu nom sense posar davant el tio o la tia… I què podem dir dels xiquets i les xiquetes amb els quals ha crescut i ha passat moments inoblidables.

De segur que si li preguntes pels seus millors records, li seria complicat no dir-ne algun en què no apareguera la Falla Cambro.

FOTOS Sergi, el papà i la mamà esperem que aprofites aquesta oportunitat i que gaudisques cada moment, serà una meravellosa experiència per a tu.

De segur que estaràs molt ben acompanyat per Joan, el nostre president, Carmen la nostra Fallera Major i, com no, Vera, Fallera Major Infantil, que ha sigut la teua fallereta des que a penes sabies caminar.

En definitiva, gaudix d’aquesta gran família que és per a tu la Falla Cambro.

Els teus pares, Sergio i Rosa

Junta Executiva 2016

PRESIDENT: Joan Cantus Enguix

VICEPRESIDENT 1r Jordi Moreno Mazarrota VICEPRESIDENT 2n Juan Enguix Giner VICEPRESIDENT 3r José Miguel Losa Charco VICEPRESIDENT 4t: Antoni Moreno Casas

CENS I RECOMPENSES Empar Mayans Palomares Carolina Pérez Bosch

DELEGATS INFANTILS Raquel Mollà Franco Merxe Armengol Fernández Cristina Peris Cascales Laura Gimeno Sancho Elisa Gómez Correoso Mayte Oltra Jaramillo Pepa López Benavent Belén López Benavent

SECRETÀRIA: Aurora Cantus Enguix

PROTOCOL Belén Grau Ribera Sonia Ijarro Altur Encar Talens Tur Gemma Benavent Brines Toni Álvarez Casanova

DELEGADA FDF Belén López Benavent

TRESORER Salvador Fons Palomares

DELEGAT DE CASAL Antoni Climent Blasco

COMPTABILITAT I QUOTES Luis Ferrer Esparza

DELEGATS MONUMENT Bautista Martínez Herrera José Antonio Correoso Correoso Rodolf Gómez Arrabal

LOTERIA Francesc Blasco Juan Antoni Climent Blasco

VICEPRESIDENT 5é: Antoni Vercher Manclús

DELEGATS PLAYBACK Aurora Cantus Enguix Maria Ciscar Palomares Ana Espí Talens Anna Sirerol Talens DELEGATS PLAYBACK INFANTILS Sergi Moreno Brines Aina Escrihuela Cholvi Andrea Pachés Paula Pellicer Pons Saray Fajardo Saines Lidia Sánchez Rodríguez

ADEQUACIÓ NORMATIVA Sonia Ijarro Altur Xelo Mifsud Almiñana Jose Sala Fajardo BAR Rodolf Gómez Arrabal Rosa Mari Romero Giner Rosa Ripoll Victoria LLIBRET DE FALLES: Josep Antoni Martínez Giner Enric Fons Escrihuela Lara Romero Giner Sonia Ijarro Altur Empar Mayans Palomares

CAVALCADA DEL NINOT: Sonia Sales Sánchez Geno Estornell Cremades Elvira Cascales Martínez Mª Carmen Brines Juan David Pineda Vercher Mª Isabel Martínez Franco DELEGATS DE TEATRE: Maria Raquel Fons Brines Vicent Benavent Llinares ACTIVITATS DIVERSES Juanba Llopis Moreno Vicent Sales Gómez DELEGATS D´ESPORTS David Pineda Vercher Toni Vidal Fèlix Aaron Mota Sabater Joan Blasco Lara Ignasi Clemente Ribis Vicent Almiñana

DELEGATS DE FESTES Àngela Cremades Expósito Merxe Armengol Carmen Sifres Vercher Nora escrihuela Soler Carolina Pérez Bosch DELEGATS DE PIROTÈCNIA: Juan Enguix Altur Belén López Benavent XARANGA Antoni Vercher Manclús ORGANITZACIÓ ACTES CONJUNTS Rosa Ripoll Victoria Isabel Gimeno Sancho

CENS • 2016 Leila Alberola Estruch • Ana Almiñana Brines • Vicent Almiñana Magraner • Vicent Lluís Almiñana Planas • Gabriel Almiñana Romero • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • Mercedes Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Gema Benavent Brines • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Anna Blasco Llinares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Laura Brines Brines • Maria Teresa Brines Hernandis • M. Carmen Brines Juan • Ariadna Cama Andrés • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Joan Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Nerea Cascales Espí • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Cristina Cazorla Granados • Joan Chofre Meló • Xelo Chover Gomar • Maria Ciscar García • Vicent Ciscar Garcia • Antoni Climent Blasco • Elisa Climent Chorques • Vicent Climent Chorques • Carles Climent Martínez • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Bosch • Josep Antoni Correoso Correoso • Inma Cremades Solanes • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • • Jordi Enguix Ijarro • Aina Escrihuela Cholvi • Juan Salvador Escrihuela Darás • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Nora Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Guillem Estruch Valero • Saray Fajardo Saines • Ferran Félix Moreno • Luis Ferrer Esparza • Raquel Fons Brines • Joan Enric Fons Escrihuela • Salvador Fons Palomares • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • M. Josep Garcia Peris • Josep Roc Garcia Soler • Pilar García Peris • Vicen Gascón Felis • Francesc Gimeno Estruch • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Vicenta Giner Cantus • Jose Manuel Gomer Morant • Josep Gomez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Gemma González Bellver • Llorenç González Mahiques • Sara Grau Clar • Justo Grau Fonseca • Belen Grau Ribera • Jose Enrique Grau Sala • Rosa Ibáñez Romero • Pilar Ijarro Altur • Ramon Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Ramon Ijarro Bono • Lucia Lama Gómez • Carmen Llácer Escrihuela • Juan Bautista Llopis Moreno • Belen López Benavent • Josefa López Benavent • Rafael López Benavent • Ana Belén Losa Charco • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Francisco Magraner Grau • Moises Magraner Peiró • Javi Magraner Reig • Mar Magraner Reig • Silvia Marco Bixquert • Celia Marti Manclus • Mª Isabel Martínez Franco • Vicenta Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Baptista Martínez Herrera • M. Empar Mayans Palomares • Aida Meló Ferri • Joan Meló Ferri • Carla Meneses Román • Verónica Merida Megrés • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Raquel Molla Franco • Verónica Mollá Ausina • Sergi Moreno Brines • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Paula Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Laura Olivares Ferrer • Maite Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Maite Peralta Bas • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • David Pérez Martí • Bernat Pérez Martínez • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • Salvador Peris Talens • David Pineda Vercher • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Begonya Saines García • Jose Antonio Sala Fajardo • Jessica Sala García • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Lidia Sanchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Reyes Santos-Juanes Martí • Josep Santos-Juanes Martí • Juan Emilio Santos-Juanes Ibáñez • Carmen Sifres Vercher • Adría Simó Martínez • Juan Antonio Sirerol Bordes • Anna Sirerol Talens • Maria Elena Soler Hernández • Vicent Talens Bea • Mª Genoveva Talens Estornell • Vicent Talens Estornell • Sergi Talens Marrades • Encarna Talens Tur • Andrea Tarrasó Vercher • Imma Tudela Talens • Rosa Vercher Alberola • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Fèlix • Xavier Vidal Hernández

CENS INFANTIL • 2016

Dario Álvarez Benavent • Adriana Armengol Ciscar • José Armengol Ciscar • Cecilia Arnau Toran • Eduard Arnau Torán • Julia Maria Ascó Blasco • Vicent Ascó Blasco • Regina Teresa Ascó Fons • Victoria Ascó Fons • Adrián Bataller Cuñat • Josue Benavent Grau • Josep Blasco Juan • Joan Blasco Llinares • Carla Bosch Martínez • India Bosch Martínez • Aitana Brines Blasco • Thalia Brito Pareja • Josep Vicent Calvo Oltra • Empar Camarena Cremades • Josep Camarena Cremades • Julia Camarena Santosjuanes • Guillem Cantus Ijarro • Estrella Cantus Pérez • Manel Cantus Pérez • Adrià Carbó Peris • Aitana Carrió Bosch • Eider Carrió Bosch • Luis Chofre Armengol • Aaron Corella Saines • Jennifer Corella Saines • Aitana Corralero Felis • Jose Emilio Correoso Falquet • Lucia Cors Espí • Jadel Costa Giménez • Paula Costa Giménez • Àlex Cremades Gutiérrez • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Laura Escrihuela Femenia • Julia Escrihuela Gascon • Iris Escrihuela Martínez • Andrea Escrihuela Mollà • Manel Escrihuela Mollà • Laura Espí Bordes • Lluís Ferrer Ijarro • Adriana Fons Cogollos • Pau Fuster Bellver • Valeria Fuster Bellver • Vera García Castelló • Candela Gascón Grau • Mónica Gascón Mora • Joan Gascón Palop • Julia Gascón Palop • Sara Giner García • Joel Giner Santos-Juanes • Mar Giner Santos-Juanes • Paula Gómez Sales • Marta González Cremades • Marcos González Cremades • Alejandro Grau Clar • Guillem Grau Gimeno • Ainhoa Grau Lomas • Cristina Grau Peris • Andrés Gutiérrez Grau • Eric Haba Ibáñez • Iker Haba Ibáñez • Júlia Hernández Gascón • Pau Ibañez Mafé • Aitana Ijarro Martí • Alma Losa Martínez • Josep Losa Martínez • Iker Llopis Pérez • Maria Magraner Cucarella • Moises Magraner Cucarella • Carla Magraner Talens • Maria Magraner Talens • Àngel Martínez Corella • Izan Martínez Pérez • Aarón Meléndez Sala • Sergi Meneses Román • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Daniel Ochoa Román • Paula Pachés Roda • Álvaro Palomares Talens • Vera Pellicer Pons • Carmen Pineda Chover • Conxa Ribis Molla • Rosa Ribis Molla • Clara Ribis Mollá • Pau Rodríguez Climent • Guillem Salom Meló • Neus Sansaloni Martínez • Maria Santosjuanes Gimeno • Alejandra Savall Martí • Ariadna Simó Riera • Roger Sirerol Talens • Marcos Solanes Mifsud • Paula Sorlí López • Gemma Talens Bononad • Sergi Talens Ibáñez • Mario Talens López • Joan Talens Mifsud • Ximo Talens Mifsud • Sergi Talens Peris • Carles Talens Ripoll • Sergi Talens Ripoll • Ivan Tormos Calzada • Vicent Tormos Calzada • Manel Valero Díaz • Guillem Vidal Gimeno • Paula Vidal Gimeno • Mirella Yébenes Gómez

Crítica de la Falla Gran Artista: Alfredo Bernat Lema: 19 de març

LA SECRETÀRIA

La comissió de la Falla comunica amb alegria, als majors i a la xicalla: ens ha tocat la loteria!

Així és i així ho contem, som rics com Nou Campanar, sobretot en aquells temps que feia falles tan grans.

El tresorer amb orgull ha anunciat la situació i s’ha muntat molt d’aldarull a causa de l’emoció.

Diu que no sap com gastar tots els diners que tenim, primer vol analitzar i després vol decidir.

Ha convocat una reunió en la qual vol escoltar com està la situació en cadascun dels apartats.

Acudeix el president amb el vot de qualitat, diu que té tota la ment plena d’idees i art.

També ha vingut amb lluentor de la imminent primavera, nostra Fallera Major que pinta com la primera.

Delegats de monument, de llibret i pirotècnia, un compendi eloqüent de la gent d’aquesta ètnia.

Comença la reunió, la secretària pren nota, es respira l’emoció i el casal sembla que explota.

L’assemblea ha començat, hui és multitudinària, la gentada ja ha callat i parla la secretària.

Entre llàgrimes que afloren plenes de felicitat, la xica sent que l’escolten i això no passava en anys.

Hui té l’oportunitat que l’escolten els fallers, i apuntar ben apuntats el nom de tots els assistents.

Comença a estar enfadada d’assistir a les reunions, en què es troba acompanyada per quatre gats i un furó.

Per això hui que estan tots amb justícia i sentiment, vol dir-los sense escarots que es guarden tots els diners.

Segons el que ella opina el millor és invertir en un banc que és cosa fina, ja està farta de patir.

Des que ella està a la falla sempre han estat fins al coll, amb els deutes sempre a ratlla i un futur que pareix moll.

El país està fotut no sabem ni negociar el president que en el futur que a tots ens ha de guiar.

Amb aquesta situació que es presenta hui a Espanya crec que no hi ha solució: açò és una castanya! És un país de Berlanga, entremesos i sainets, on la cultura del tanga és l’emblema de la gent.

Entremesos i sainets Els país dels entremesos i els sainets ens sorprén amb altra mítica actuació i entre víctors, càntics, resos i

coets rebentava en els passades eleccions.

Els polítics rebufaven el sopar entre els clams que els auguraven la victòria quan de sobte l’escrutini els va anunciar la mancança d’una unió definitòria.

Reunions i desunions ben anunciades com aquell que diu a bombo i platerets, acabaren sense acords que ells promulgaven en debats televisats a tort i a dret.

Amb l’esclat de les tensions sense sentit van signar un llibre de repartiment en el qual governaria un partit cada dia de la setmana alternament.

El dilluns serà un plaer per a la vista amb museus, cines i obres teatrals, perquè diu l’última rosa socialista que proposa la rebaixa cultural!

El dimarts Espanya es torna popular, com propugnen les gavines del país, l’únic dia en què la crisi hem d’oblidar i gastar diners amb l’IVA reduït!

El dimecres, sols si no juga el Madrid i Rajoy no haja de ser comentarista, el govern dels populars prendrà sentit fent retalls amb compliment europeista.

El dijous serà Podemos qui governe, i el país esdevindrà republicà, no hi haurà cap corona que els enlluerne i podran fer referèndum català.

El divendres Ciutadà serà especial, homenatge del país als empresaris, el dia en què la reforma laboral permetrà els comiats barats i innecessaris.

El dissabte en hores s’ha de repartir amb horari prèviament reconegut, un govern en què tothom podrà elegir el polític pel qual vulga ser fotut.

Finalment diumenge queda ingovernable perquè diuen que tots tenen compromís, i és aquesta situació la desitjable perquè puga descansar tot el país.

Així és com passarem tots els espanyols quatre anys entre entremesos i sainets, amb la crisi que ens ofega a poc a poc i uns polítics que pareixen uns xiquets.

Pren nota molt lentament del seu primer comentari, però sent que infeliçment no ha sigut definitori.

Quan acaba d’anotar amb magnífic sentiment diu que és hora de parlar aquell que és el president.

pren la paraula content i insisteix que per ací no s’acaba el patiment.

Explica la situació que hi ha amb l’Ajuntament, i diu que la subvenció últimament no el convenç.

Els fallers han demostrat que en ells es pot confiar, i al poble mai no han fallat si es tracta de treballar.

La cavalcada de Reis que organitzen les falles agrada molt als xiquets i els trau moltes rialles.

Així i tot l’Ajuntament i l’alcalde Jordi Juan diu que no hi ha increment dels diners que ha de pagar.

Amb majoria absoluta té total impunitat, pot llevar alguna multa o eixir de la Mancomunitat.

L’oposició insistentment fa una demanda constant: que es pinten finalment els passos de vianants.

També hi ha qui s’ha queixat que pel poble se’l veu poc des que a València ha entrat de diputat a les Corts.

Altre aspecte rellevant que podria tindre en compte és que si ha de contractar millor empreses del poble.

Diu també el president que la nostra situació no està gens malament i fa una comparació.

A València ha arribat un peculiar regidor, i el cacau que s’ha muntat té dos parells de co...

En aquest precís moment comença a contar una història que el xicon ben atent guarda bé en la memòria.

Pere el Conqueridor

EL PRESIDENT

Al meu país va existir un insigne regidor que amb decisió i compromís va mostrar algun matís d’aires de conqueridor.

El president emocionat comenta a tots els fallers que no han de malbaratar ni un euro d’aquells diners.

El xic que és més alt que un pi

Quan va jurar possessió amb molta festa i cultura va anunciar la revisió de més d’una subvenció de manera pura i dura.

Dit i fet, així va ser com l’edil va apagar els llums que havien encés Russafa i el món sencer, per abús d’enllumenat.

Amb tot l’amor que sentia per València i per les falles Pere el Gran es repetia que amb orgull acabaria fet ninot i borrumballes.

Les gavines espantades van volar atemorides exclamant horroritzades que no estaven acabades, més bé estaven adormides.

I amb desig inquisidor la València més blavera li va pregar amb fervor i hipòcrita germanor que jurara la bandera.

Pere el Gran l’Omnipresent, com rosada matinera, enfuria incandescent dient que a l’Ajuntament el blau està en llista d’espera.

Després amb valenciania i amb guerreres vicissituds va prohibir la poesia quan el vers no s’escrivia com ens mana l’Estatut.

Insults i brams populistes, van promulgar els presidents abduïts per falsos lingüistes de sintaxi anarquistes... i colp d’estat als llibrets.

Pere el Gran, senyor Fuset, l’edil de les mil batalles. va observar tot el sainet aguantant insatisfet per València i per les falles.

El president finalitza amb la seua intervenció i la força canalitza a mantenir l’emoció.

Diu que s’ha de treballar i decidir entre tots els diners que han de gastar en fer una falla millor.

La secretària emocionada pel que acaba d’escoltar dóna pas com una fada al següent que ha de parlar.

Es tracta del pirotècnic

que es troba al fons del casal, un faller que és molt tècnic i ens mostra tot el que val.

PIROTÈCNIC Dènou de març, és el dia, més conegut pel faller, aquesta data festiva el poble ix al carrer.

La festa dels valencians, l’últim dia de les falles, la festivitat més gran en la qual són tot rialles.

Comença el dia a les huit amb una llarga despertà, on el soroll no té un buit tot és música i esclats.

Continua el matí amb el millor esmorzar, perquè la taula i el llit... mai no s’ha de perdonar.

Llonganissa, botifarra, truita, llomello i pa, un bon vinet de garrafa i les penes per a demà.

Després partida de truc amb un cubata ben fresquet, ací és on jo no puc quedar-me mai insatisfet.

A les dos hi ha mascletada, i llarga espera dels bombers, i una vegada esclatada... tindrem un bon dinaret.

Més tard comença el castell i el cel s’encén de colors que és l’espectacle més bell de la festa dels nostres amors.

Diu el xicon ben atent que la festa valenciana és el reflex sorprenent de l’esclat d’una carcassa.

No hi ha localitat, ni cap esdeveniment, que no es celebre amb esclats i l’aroma dels coets.

Continua el coeter la seua divagació, dient que és en els coets on s’ha de fer la inversió.

Si tinc un bon pressupost farem una mascletà com les de l’Ajuntament en l’època de Barberà.

Ací va fer una pausa per intentar fer memòria i aquesta va ser la causa que contara una història.

Les dos en punt en la plaça Les dos en punt en la plaça, s’ha sentit l’últim avís, i l’esclat d’una carcassa m’anuncia que estàs ací!

La gentada displicent d’impaciència impacientada et vol veure resplendent, mussa de la mascletada!

Perquè tu eres el perfum, melodia valenciana; el masclet, l’esclat, el fum, vestida de roig magrana!

Alce la vista al balcó, divise una multitud, cride amb desesperació: t’han buscat un substitut!

Tu que tant vas ofrenar noves glòries per a Espanya amb José Maria Aznar, Rajoy, Camps, Fabra i Zaplana...

Tu que havies invertit els diners dels valencians en projectes exquisits com la Ciutat de les Arts!

Ignorants que no han sabut veure la necessitat de tenir Fórmula 1 i també America’s cup!

Que es muiguen tots els ingrats que veuen preocupació d’augmentar en sanitat i tindre més professors!

Recorre les teues venes de manera autodidacta, les paraules que atresoren nostra llengua valenciana!

Aquell dia de la crida no eres tu la que parlava, el caloret responia al que el gintònic manava! ¡Qué hostia! Vas exclamar amb eloqüència divina el dia que es va oblidar a l’última gran gavina!

A partir d’ara València dues imatges venerarà: la nostra Geperudeta, i a tu, Rita Barberà!

Les llàgrimes van rodar per la galta del coeter, que no podia parlar per una emoció en excés.

I quan arribe la nit farem un enorme castell, amb un bonic colorit com els que fa Cavaller.

La Valldigna encendrem de pirotècnia i color i així l’enveja serem de València i del món.

La secretària intervé per tallar el coeter, encara queda per vindre la intervenció del llibret.

EL LLIBRET Aquests dos han començat explicant que per a ells els diners s’han de gastar en un enorme llibret.

Serà més gros i extens que el Tirant i el Quixot junts, i passarà molt de temps esperant un contrapunt.

Comenten que últimament és molt difícil trobar cases de finançament per poder-lo realitzar.

El que en temps passat tenia pàgines per avorrir, es va convertir un dia en poc més que un pergamí.

La paraula feta vers esdevé protagonista, de l’enorme desgavell que els proposa enguany l’artista.

Es tracta de revisar de manera incipient tota aquella actualitat des d’un punt incongruent.

La falla feta amb ninots barrejats amb els escrits, són un compendi d’humor i un gust gran per als sentits.

Recuperem la cultura que havia perdut Tavernes, amb tanta estima i cura que farem les lletres eternes. És per això que no hi ha millor forma en què invertir els diners que ens han tocat sense haver-se de penedir.

Fins ací la intervenció dels que fan nostre llibret, amb una clara intenció que no ens deixa indiferents.

Sols queda una persona que vol fer la intervenció, i de manera pregona demana passar a l’acció.

La secretària emocionada de paraula i germanor dóna pas sobresaltada a la Fallera Major.

LA FALLERA MAJOR El casal de gom a gom calla com mai no ho ha fet és la Fallera Major qui intervindrà un momentet.

La xica diu que vol saber cadascuna de les parts i explica als fallers com se sent de veritat. Últimament ha observat que no tot són els diners per tenir felicitat pel que fa al món fester.

Al faller de veritat no li importa si la falla és gran o en realitat no arriba a donar la talla.

El bon faller és aquell que quan arriben les festes fa sa casa en el carrer amb alegries manifestes.

Criticar per criticar ho sabem fer tots hui en dia, i el faller de veritat dels seus companys sempre es fia, ajuda a la comissió en tot el que és necessari, i no té la sensació de sentir-se milionari.

No li fa falta revetlla,

ni tampoc un gran castell, la seua falla és tan seua que no n’hi ha més per a ell.

Per al que és un bon faller quan arriba la cremà, sol pensa el que ha de fer per desmuntar a l’endemà.

Les llàgrimes van omplir les cares dels assistents, que ja no podien resistir aquell clima tan intens.

La secretària entre plors va dir que ja estava bé, i el tresorer amb el cor va voler parlar també.

EL TRESORER He escoltat les opinions de cadascun dels presents, ara faré observacions i heu d’intentar estar atents.

La situació actual no presenta benaurança perquè el pressupost anual sempre el solem tindre en dansa.

Si un conte la veritat que vos ha portat ací, no és una crueltat però no hi ha cap festí.

La vostra felicitat es veurà interrompuda quan vos diga la veritat: la cosa està molt morruda.

No n’hi ha cap loteria que la falla haja guanyat, jo solament pretenia veure el casal com està.

Els fallers que heu vingut i ompliu el nostre casal la il·lusió que hui heu tingut mai més us ha de faltar.

Quan arribe Sant Josep i es planten els monuments gaudiu la felicitat

que envairà els carrers.

Heu de viure l’alegria de la festa josefina, que amb eterna algaravia és la més bella i més fina.

Ara som poquets fallers els d’aquesta comissió però el cor de la nostra gent desprén força i passió.

Mireu com està el casal estem ací tots presents, per a mi ha estat genial veure el vostre interés.

Seguim pobres de diners però molt rics d’esperit, tornem a ser els primers en assumptes de profit.

De sobte un gran silenci es va fer en el casal i un aplaudiment enorme va ser el que ho va trencar.

Les rialles i abraçades van esclatar a l’instant, amb cares il·luminades de molta felicitat.

Ací s’acaba la història que els hem vingut a contar, i tot el món de memòria en el futur la contarà.

Si algú encara vol saber què fa ara la secretària, tots la podran veure fer en l’assemblea ordinària.

Ara ja està molt contenta quan hi ha alguna reunió el casal sempre rebenta amb tota la comissió.

El tresorer ja no té por per la vida de la falla, perquè una falla no mor mentre hi haja una rialla.

José Antonio Martínez

Crítica de la Falla Infantil

Artista: Erik Martínez Conte: El Jardí de les Essències Llavors la llum del jardí amb molta més força brillava perquè aquell dia per fi la nova flor esclatava.

Quan semblava haver perdut tota mínima esperança un follet vell i sabut va parlar de benaurança.

Les cuidava una a una, els cantava i els parlava, i no hi havia ninguna que poguera ser oblidada.

El follet va insistir que per curar el jardí sols podia existir una eixida i un camí.

Això diu que era i no era en un temps no molt llunyà abans de la primavera en un jardí molt especial.

A alguna li afegia el perfum molt necessari, i així la convertiria en la flor d’un milionari.

El problema radicava en l’oblit i el desamor que el món faller mostrava pel jardí i el seu honor.

En aquell jardí vivien les més perfumades flors, i l’aroma que emetien obria als humans els cors.

A altres flors les pintava del color més especial i aquest fet els aportava una frescor sensacional.

Als fallers ja no importava assistir el dia de l’Ofrena, i ací és on radicava l’inici del greu problema.

Entre cançons i rialles passaven les flors el temps, i quan arribaven falles el treball era molt intens.

Les flors en un temps creixien i formaven el jardí que les falles escollien per realitzar el destí.

El follet va dir valent que s’havia de buscar, dos xiquets que ben contents els volgueren ajudar.

Ja que aquelles flors servien per ofrenar devoció, a la patrona per qui sentien una dolça i gran passió.

Però un dia molt matí quan la fada es va despertar va trobar que el seu jardí no acabava de funcionar.

La fada en aquell moment va pensar si era possible trobar en el món faller una solució factible.

És per això que cada any quan començava l’hivern es plantaven amb afany milions de flors d’aroma etern.

De sobte la va envair la melangia i la tristor, no podia existir una desgràcia pitjor.

Va buscar una per una en totes les comissions i no en trobava ninguna amb mínima adequació.

La fada primer plantava una menuda llavor que ella mateixa regava amb pau, harmonia i amor.

Les flors músties l’esperaven a l’interior del jardí, i per l’aspecte semblaven haver arribat a la fi.

De sobte el firmament li va enviar un bon missatge, en un poble hi havia gent que podien ser perfectes.

Quan les floretes naixien la fada esclatava en plors perquè elles es convertien en l’ànima del seu cor.

La fada molt enfadada volia passar a l’acció però estava desconcertada i no trobava solució.

Es tractava d’una falla que és d’allò més peculiar on mai no falta una rialla i ganes de col.laborar.

I quan ja havien crescut començava la faena, que per tots és ben sabut que és una tasca molt plena.

Va preguntar pels voltants, va parlar amb els més savis, però ningú li estava mostrant coneixements necessaris.

En el poble de Tavernes la Falla Cambro conviu entre festes i rialles perquè allí tot el món riu.

Només entrar al jardí t’adones que els habitants que podem trobar ací són d’allò més peculiars.

De sobte veuen allà lluny una figura imponent, i els dos alcen fort els punys: el perfumista està present.

El President Infantil és valent i juganer i no fa falta insistir que ajude com el primer.

Els insectes analitzen les flors d’aspecte més bell, i després les pol.linitzen sense usar cap aparell.

Els xiquets criden alhora, i el perfumista els ha vist, porten allà menys d’una hora i el panorama és molt trist.

La Fallereta Major és una guapa xiqueta, que sempre ha mostrat fervor per ser una gran fallereta.

Caragols i Marietes, són altres dels habitants que junt a les formiguetes ens mostren els seus encants.

El perfumista recull l’essència d’aquelles flors per a fer un gran perfum que ens il.lumine el cor.

La fada va conversar amb els pares dels xiquets, i amable els va demanar que no estigueren inquiets.

També hi ha óssos xicotets, i juganeres papallones, que al jardí estan tant contents i realitzen accions bones.

Necessita cada aroma que li aporta aquest jardí, perquè totes les persones tinguen un perfum distint.

Sergi i Vera viatjarien fins al món de les falletes on fortament lluitarien per ajudar les floretes.

Quan van seguir caminant es van detenir un poquet, i es van poder adonar que hi havia un raconet.

Quan es mescla en un alambí les flors fent una amalgama, l’aroma que ix d’ací és l’essència valenciana.

La fada els cuidaria i no els passaria res, ací és on començaria l’aventura de tots els tres.

Quan la gent està parada davant la font elegant amb una sola mirada. encisa a tots els visitants.

Però el perfumista diu que està desesperat, ja no dorm, ni beu, ni viu perquè el jardí s’ha mustiat.

Només van tancar els ulls la fada els va transportar sense armar cap aldarull a aquell jardí especial.

L’aigua comença a brollar de la font bella i galana i serveix per alimentat l’essència més valenciana.

Diu que la Reina del reg està un poquet malalta perquè el món faller no creu que les flors li facen falta.

Vera i Sergi van entrar sense massa reverències en un lloc anomenat El jardí de les essències.

Sergi i Vera ja han begut de l’aigua d’aquesta font, i segueixen el recorregut que travessa per un pont.

El perfumista encantat porta als xiquets a la Reina ja que sempre ha confiat que puguen acabar la feina.

El jardí tenia les flors tan músties i inquietants que van sentir en el seu cor un batec desesperant.

De sobte i sense avisar veuen a la llunyania uns follets molt especials que buscaven companyia.

La Reina del reg els diu que a les falles ja no importa si el seu jardí ja no viu i que la festa està morta.

No sabien si podrien ajudar la seua amiga, però ells ho intentarien sense cap mena d’intriga.

Es presenten, elegants, perquè els xiquets són amables, i els follets molt expectants es van mostrar molt afables.

Però Segri i Vera conten que les flors són important, perquè el dia de l’Ofrena volen estar elegants.

Els xiquets volien saber, i a la fada li ho van dir, que és el que havien de fer per poder-ho aconseguir.

Els follets d’aquest jardí s’encarreguen de vigilar que a ninguna flor d’ací no es deixe mai de regar.

Que no hi ha més orgull per a una comissió que olorar tot el perfum de les flors amb gran passió.

La fada els va contestar que la tasca era d’artista, sols havien d’intentar trobar al gran perfumista.

Fa milers d’anys que els follets s’encarreguen de vigilar i avisen la Reina del reg si una flor s’ha de regar.

València sencera respira el dia dihuit de març un aroma dolç i fi que fa de les flors un art.

Els dos estaven perduts, necessitaven un mapa, però eren tan sabuts que no els costaria massa.

Vera i Sergi satisfets continuen el camí, els han contat els follets com salvar aquest jardí.

I divisem allà lluny una imatge celestial la Mare de Déu que ens acull acaronada pels rams.

Una llàgrima li cau a la Reina per la galta, ja que és en ella en qui recau la tasca més acurada.

Agafa la regadora i s’emporta els xiquets a regar una per una les floretes del jardinet.

NENÚFAR (AROMA DE XIQUETS) Nenúfar té tota l’essència que necessiten els xiquets, només amb la seua presència els fa sentir ben contents. És un aroma especial que tenen tots els xiquets, la colònia més genial que s’olora al món sencer.

VALERIANA (TRANQUIL.LITAT) Ací tenim Valeriana que desprén tranquil.litat, i l’estrés de la setmana en un instant ha calmat. És tan tranquil.la i gentil que si et fas una infusió, dormiràs tota la nit sense nervis ni tensió.

MARGARIDA (DECIDIX SOBRE L’AMOR) Margarida xiuxiueja si l’amor del teu amant, és d’ànima vertadera o sofriràs un desengany.

M’estima o no m’estima, quina flor més peculiar, sempre respon per l’enigma que tots volen esbrinar.

JACINT (JUGANER) Jacint és un juganer sempre està fent malifetes, però té un cor molt sincer amb les persones menudetes. És el símbol de la infància, les rialles i la vida, l’època de més ignorància i diversió sense mida.

ROSA (AMOROSA) Rosa és la més estimada per desitjar felicitat, és la flor més valorada per tots els enamorats.

Arriba Sant Valentí, i Rosa esclata en mil colors, s’ompli de roig el jardí, i d’amor el nostre cor.

GIRA-SOL (BUSCA EL SOL)

MELISSA (SOMNIS PROFUNDS)

Gira-sol sempre ens sorprén amb imatges delicioses, i les pipes que ens mengem són d’allò més saboroses.

Mil contes ens llig Melissa quan ens fiquem dins del llit, és tan calmada que encisa, i dormirem tota la nit.

Quina imatge més curiosa ens ofereix aquesta flor, passa el dia orgullosa buscant per on està el sol.

La floreta en qüestió no destaca pel perfum, però si ens fem una infusió tindrem un somni profund.

NARCÍS (PRESUMIT)

ORQUÍDIA (LA BELLESA FEMENINA)

Narcís és molt presumit, elegant i embriagador, un aroma exquisit per ser un conqueridor.

El perfum d’aquesta flor sol ser un dels més preats, dóna energia i el vigor, als homes més valorats.

Orquídia és la més divina, representa evidentment, la bellesa femenina, la passió i el sentiment.

Sensual i molt vigorosa, bella, ferma i elegant, tan subtil i portentosa sempre ens mostra el seu encant.

DESENLLAÇ Una vegada regades amb molta subtilitat, les flors estan recuperades i amb molta vitalitat.

La fada va acompanyar als xiquets fins a la falla on els estava esperant tota una immensa xicalla.

El jardí per altra part ja està preparat per a falles on els fallers podran desfilar entre somni i rialles.

Així s’acaba la història, Sergi i Vera ja han tornat, no volem fer més oratòria per ser un secret preat.

Si voleu veure el jardí que tots teniu a la ment, al Cambro heu d’acudir a visitar el monument.

Conte contat, conte acabat, per la xemeneia se n’ha anat, aquell que no s’alce té el cul foradat.

José A. Martínez Giner

El Somni

Una nit de falles vaig somiar que Fin i Jacke es van trobar un ninot de falla, no sabien on posar-lo i per això van preguntar a tota la gent de Tavernes si el volien. La gent de La Falla Cambro els va dir que sí i els van preguntar on posar-lo.

Fin i Jacke van dir que al costat de la princesa xicle, el tio Xèrif va acceptar. Fin i Jacke es van fer amics del tio Xèrif i van quedar en tornar altre dia.

Un altre dia, Fin i Jacke, com que sabien que a la Falla Cambro volien ninots per al seu monument en van fer un per portar-lo al casal i el van fer molt gran. El tio xèrif els va dir que compraria aquell ninot per 199 euros però els dos amics li van dir que el preu era 200 euros. El tio Sherif els va dir que sí però que tenien que quedar-se per ajudar a muntar la falla. Fin i Jacke van dir que Fin, Marcelín, Vimo, la princesa del espai Bulto i el Rei Gel havien d’estar junts al monument.

Els hòmens de la falla van acceptar i ambdós van ajudar a muntar el monument. Però van posar una última condició: el castell de la princesa Xicle havia d’estar al costat del bosc.

No sabien on posar el castell de la princesa Lodo i Fin va dir que el posaren al costat de la princesa xicle.

El monument era molt bonic i quan els protagonistes anaven a ajudar al tio Sheriff a muntar el ninot central em vaig despertar.

Luis Chofre 8 anys

Què són les Falles

- M’agraden molt les falles. El que més m’agrada són les mascletades. Saps per què?Perquè fan pum, pum pum!

Hui és la presentació i estic molt, però molt nerviosa. Quina il·lusió!

A tu també t’agraden?

- Doncs no ho sé. Què són les falles?

- No saps què són les falles?, vols que t’ho explique?

- Sí!

- Són les festes típiques valencianes. Es tiren molts coets, fem manualitats al casal, sopem quasi tots els divendres, assagem per als playbacks, fem excursions... i, sobretot, ens vestim amb el vestit típic, el de faller i fallera.

- Què és eixe soroll que se sent al carrer?

- Són els coets i la banda de música, ja va a començar la presentació. Vols vindre a vore-la?

Paula Vidal 8 anys

En poques paraules...

Carmen Tindria tantes coses a dir-te que no sé ni per on començar, amb una frase ho intentaré fer: Mai et deixaré d’estimar.

T’estime, i sé que no és el principi d’una llarga amistat, la meua ment no alcança a comprendre, què seria si no et tingués al meu costat .

T’estime amb tot l’amor del món i sé que em quede curta en parlar, ja que en la meua vida sempre m’has donat el que he necessitat.

Juntes hem caminat tant en la joia com en la pena però sempre has omplert la buidor d’alguns dels meus moments.

Per això i moltes coses més em cal agrair-te tota l’estima que et tinc, i em sent feliç quan veig la teua força i el teu empeny, el teu somriure i, com no, l’alegria amb el teu marit Gabriel.

Chelo Chover És tot un honor poder escriure aquestes paraules, i donar a conéixer un poc més, si és possible, la Fallera Major 2016: Carmen Sifres Vercher.

Fallera i feinera a parts iguals, clavada en mil combois, participa activament en tots ells intentant ajudar en tot el que pot. El seu gran anhel, ser fallera major, no havia pogut ser complit per diverses circumstàncies, i per fi, i gràcies a l’estima de la seua família i del seu home Gabriel, enguany veu complit el seu somni.

Des que va nàixer, la pólvora corre per les seues venes, i l’estima a les falles, en particular a la seua benvolguda Falla Cambro, no ha fet més que créixer en cada cercavila, cada playback i cada flor de l’ofrena.

Gaudeix, Carmen, d’aquest any tan especial que durant tant de temps has estat esperant. Il·lumina Tavernes amb el teu somriure i llueix orgullosa la màxima distinció d’una dona fallera, perquè al teu costat sempre estem i estarem la teua família i els teus amics, i enguany no anava a ser menys. Enhorabona Amiga! Ens tens per al que necessites.

Beatriz Palomares Sanchis

La meua germana

La meva germana no escriu poemes i és poc probable que de sobte es pose a escriure poemes, però quan parla de la falla és com si recités una poesia. Res no posarà al marit de la meua germana a escriure poemes però la meua germana farà que el seu marit visca la falla. A casa de la meua germana potser no hi ha poemes vells o nous però a tothora sents la poesia de la festa fallera. En la nostra família pot ser que a tots no ens agrade la poesia però la meua germana ha fet que a tots ens agraden les falles.

La meua germana no escriu poemes però ens fa viure a tots l’alegria i el sentiment faller. No escriu però ens transmet a tots la poesia de la festa fallera. Ens obri el cor de bat a bat i ens fa sentir l’emoció dels pasacarrers, les ganes de festa, el soroll de la mascletà, l’oloreta de pólvora i el foc de la cremà.

Els que la coneixen ja ho saben, als que no la coneixen ho diré: les falles són poesia feta festa, per a la meua germana les falles són la seua vida, per tant la meua germana no escriu poesia, la viu.

Aquest any ho viurà d’una forma molt especial, com a fallera major, i estic segura que la meua germana ens farà sentir i gaudir a tots de la poesia de les falles.

Isabel Sifres Vercher

Pep Meló Galera, Una vida de conte

Pep era una d’aquelles persones que sempre recordarem per la seua manera de ser, per la seua implicació en les diverses activitats culturals de les quals va formar part i per l’estima que posava en tot allò on participava.

Nascut al si d’una humil família un 18 d’abril de 1948, dóna les primeres passes escolars al centre d’ensenyament situat al carrer Convent, amb el mestre En Josep Ramis, per a continuar després el seu ensenyament a l’acadèmia Lluís Vives.

Gran part de la seua vida ha transcorregut a la zona oest de Tavernes, molt lligada a l’escola Patronat.

Després de prendre la comunió als huit anys, va ser escolanet amb el rector En Ricard (que més tard seria el cardenal En Ricard Maria Carles). Junts desenvoluparen totes aquelles inquietuds que anaven despertant en ells, basades en la interrelació de l’ésser humà i la natura.

Als 12 anys va fer la seua primera eixida a la muntanya amb tendes de campanya, que va culminar amb la seua primera ascensió al Montdúver.

Eixa inquietud per la natura el va portar a fundar el Centre excursionista Tavernes de la Valldigna, que va presidir molts anys. El muntanyisme va ser la seua gran passió i amb el Centre excursionista va realitzar innumerables eixides, destacant les ascensions al Moro Almanzor en Gredos, Aneto, Possets, Maladeta i Mont Perdut en els Pirineus, Picos de Europa i Mulhacén en Sierra Nevada, i el Mont Blanc als Alpes en 1993.

Pep també va destacar fent representacions teatrals al Patronat amb 14 anys, però la seua actuació més important va ser quan, als 17 anys va representar Jesucrist en la Mort i Passió de Setmana Santa, escenificació que es va realitzar pels carrers de la localitat fins arribar al Calvari, on va ser crucificat.

Però aquesta no va ser l’única activitat que va apassionar Pep. Quan a Espanya comencen a produirse els primers canvis socials després de la dictadura, i sorgeixen els primers partits politics, Pep sent la necessitat de participar activament d’acord amb les seues idees, impulsant el sindicat UGT a la seua empresa de treball, i ja des de les primeres eleccions democràtiques va passar a formar part de la candidatura del Partit Socialista Obrer Espanyol, partit amb el qual sempre s’ha sentit identificat.

Degut al seu carisma i a la seua personalitat, també va ser requerit per formar la primera comissió fallera d’una falla que volien plantar a la zona de poble a la qual pertanyia: la zona Cambro. D’aqueixa manera van formar l’actual Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna. La seua cultura i saber estar feren

que Pep fóra al llarg de molts anys, el poeta de la falla. Eren molt conegudes les seues crítiques del monument que apareixien als llibrets.

Ell va ser el “mestre” de molts joves que posteriorment el rellevaren d’aquesta tasca. La primera poesia que va escriure Pep Meló, ha sigut el la llavor i l’ànima de fallers i falleres des dels orígens ja que va donar inici al naixement la falla Cambro:

A la ciutat de Tavernes ens dirigim amb aquest paper perquè sàpiga tot el poble què és el que anem a fer.

Som un bon grup de gent disposat a treballar i el dia de Sant Josep una falla volem cremar.

Falla Cambro l’hem anomenada i és per a tota la gent que d’una manera o d’altra viu per la part de ponent.

Xiqueta jove, simpàtica, alegre si et sents ben valenciana i a més eres vallera sols et fa falta una cosa: l’orgull de ser fallera.

Faller dels de tota la vida, va rebre fins i tot la màxima distinció del món de les falles: el bunyol

d’or i brillants.

Posteriorment, va arribar l’aspecte amb el qual més és recordat Pep Meló en la Falla Cambro.

L’any 1993 Pep Meló va tindre la idea de rememorar aquells temps del Patronat en els quals interpretava obres teatrals amb Don Ricardo i impulsa la creació del grup de teatre L’ull del Bou de la Falla Cambro.

Era costum que en totes les actuacions Pep presentara l’obra que anàvem a representar. Han sigut moltes les obres que el grup de teatre L’Ull del Bou ha interpretat des d’aquell moment fins al dia vint-i-dos de maig de dos mil quinze en què Pep es convertia per última vegada en el seu Nelo Bacora.

En agraïment pels bons moments que ens ha fet passar i per haver-nos mostrat eixe tresor en

llengua vernacla, la que ell tant estimava, com són els sainets valencians, a partir d’ara i en decisió unànime de tots els membres del grup de teatre L’ull del Bou i de la Falla Cambro, el grup de teatre L’Ull del Bou passa a anomenar-se Grup de teatre Pep Meló.

Un de tants

Hi havia una vegada Hi havia una vegada fa molts anys que va nàixer una xiqueta anomenada Mar. Al nàixer, els seus pares van intuir que seria una gran fallereta i la van apuntar a la Falla Cambro.

Com portava molt de temps a la falla, molta gent li preguntava: - Quan seràs Fallera Major Infantil.

- No mai - responia la xiqueta.

Mar sempre contestava el mateix, fins que un any li va dir als seus pares: -Papà, mamà vull ser Fallera Major Infantil.

Ni els seus pares ni ningú s’ho creien i li ho van preguntar moltes vegades. La xiqueta deia que sí que volia ser, aleshores quan es va presentar l’ocasió es va presentar i unes setmanes després, va sentir que li preguntaven per telèfon: -Mar Giner Santos-Juanes, vols representar la Falla Cambro durant l’any 2015 -era el President Infantil.

-Sí- va dir Mar superentusiasmada.

Una estona després, com ella no va poder baixar a la falla perquè estava amb febre la Fallera Major, el President, el President Infantil i unes quantes persones de la comissió anaren a sa casa a donar-li l’enhorabona. Eixe dia va conéixer Mar, la seua Fallera Major.

Des d’eixe dia van passar moltes coses com per exemple: la proclamació, la presentació de la Fallera Major de Tavernes, les presentacions de les altres Falleres Majors Infantils, la cavalcada… Com no, totes molt divertides, però la que més li va agradar va ser la seua presentació. Eixe dia mai no l’oblidaria.

Després van arribar les falles, van ser quatre dies molt divertits, i això que no parava de ploure. El dia de l’última despertà, per exemple, Mar va plorar perquè no havien d’anar a arreplegar-la i la gent de la comissió va anar fins a sa casa cantant ja que no tenien músics. Això va ser molt graciós.

Però hi ha moments que no es poden oblidar, com el dia de la missa que ella no volia ni anar i va acabar llegint un tros de la lectura; o el dia d’anar a pels premis dels llibrets a València que en baixar de l’autobús es va adonar que portava la falda del revés, és a dir el que havia de portar darrere ho portava davant; o quan a l’hora de dinar ja no duia els monyos del costat; o el dia d’ensenyar els vestits que, com venia del Carnestoltes de la seua escola, anava maquillada de ballarina. I el dia del sopar de totes les falleres majors i infantils quan van acabar dalt de l’escenari de l’orquestra Crash després de tot el que va passar.

Com no, cada conte té un final i en comença un de nou. El regnat de Mar en la falla s’acabava però estava feliç perquè sabia que, per molt que arribara el final, el record de les falles no desapareixeria mai.

En el seu cor sempre seria Fallera Major Infantil ja que va ser una experiència inoblidable i per a Mar va ser el seu millor any: el 2015.

DIARI DE BORD DIJOUS 12

DIARI DE BORD CONTE CONTAT, CONTE ACABAT!

Les falles 2015 ja són història, és per això que volem recordar en un diari el que ha sigut enguany una setmana fallera diferent i molt plujosa.

DIIVENDRES 6

Com ja és una gran tradició i per entrar en calor en la setmana fallera, les dones de la falla ens hem comboiat i hem volgut participar per segon any consecutiu a la carrera de la dona treballadora per els carrers de Tavernes. Després d’una bona dutxa, ens posem la brusa i el mocador amb moltes ganes de festa. Al voltant de cinquanta 50 falleres des de ben joves fins a les noves jubilades gaudírem d’una nit increïble, on no va faltar ni els cants, balls ni les rialles...al final, com sempre, les més “valentes” o les que no tenen “responsabilitats”, vetllen una mica més i fan l’última ronda per els pubs… fins que el cos aguante!

DISSABTE 7

Hui l’activitat comença al casal. Uns el netegem, preparem les guàrdies, descarreguem trastos, preparem escenari, llums i quiosquet. Ací no para ningú. Dia de molta feina i molt de moviment… i amb moltes ganes de setmana fallera.

Hui sopem al casal i prompte a casa perquè estem tots molt cansats.

Demà hem de matinejar ja que hem de muntar el quiosquet. Bona nit.

DIUMENGE 8

El diumenge ens alcem matí, quin fàstic per als que hem vetllat. Muntada de quiosquet i a esmorzar.

Així passem el dia, preparant i treballant i, com no, menjant. Hui tenim el casal de gom a gom. Ganes de falles? Sí, i moltes. Però demà tornem de nou a la rutina: nosaltres a la feina i els menuts a l’escola.

Es fa llarg, encara no arriben?

DIJOUS 12

Arribem a un dia molt especial per a les falles de Tavernes. Per tercera vegada i per tercer any consecutiu, les sis falles de Tavernes han sigut premiades en el premis del llibres que dóna la Generalitat Valenciana. L’Alcade i la Regidora de Cultura acompanyen la Fallera Major i President de la Federació de Falles, les Falleres Majors i els Presidents de les sis falles guanyadores, i un centenar de fallers. Tots es dirigeixen en dos autobusos a l’entrega dels banderins acreditatius a la promoció de l’ús del valencià.

Han decidit aprofitar el dia i visitar algunes falles de secció especial i gaudir de l’exposició del ninot.

TAVERNES HA TORNAT A FER HISTÒRIA! Estem emocionats!

Mentrestant, a la nostra falla, altres es queden preparant el trasllat dels ninots del magatzem fins al pavelló. Comença ja de veritat!

DIVENDRES 13

Hui és un dia molt dur i molt llarg: muntatge pavelló, instal·lació de la il·luminació, muntatge de l’escenari, càrrega de càmeres i neteja del quiosquet. Dia de molta feina. Els “jubilats” de la falla, els estudiants que s’han agafat festa i algun que altre aturat, ajuden molt. Estan molt cansats i hui comencen oficialment les falles.

A poqueta nit comencen a baixar els fallers que ja estan de vacances. Ja no hi ha col·legi, i els xiquets vénen revolucionats al casal. L’ambient comença a notar-se. Recollida del mocador faller i a tirar coets!

DISSABTE 14

DIUMENGE 15

DILLUNS 16

DISSABTE 14

Hui l’activitat continua al casal. Continuen portant monument, preparant menjars i rematant tot el que falta. Algunes dones netegem el casal i la gent jove comença a preparar els cartells per al premi a l’ús del valencià. Els combois no paren. Va notant-se ja molt de moviment al casal i amb moltes ganes de festa fallera.

Així passem el dia, preparant i treballant fins a la vesprada. Any darrere any, i com ja és una gran tradició a la falla, de nou s’ha organitzat el V concurs de paelles nocturnes. Arriba la nit i comença el comboi: recollida de carn i condiments, muntatge del calder i, com no, la cervesa i cassalla. L’ambient és immillorable, ni el fred de març pot amb nosaltres. Déu ser que estem eufòrics, ganes de falles?

A mitjanit, comença la festa. Aquest any hi ha Nit de Rock. “Bourbon” i “Doble Cara” ens fan que falta. Algunes dones netegem el casal i la gent jove comença a preparar els cartells per al premi a l’ús del valencià. Els combois no paren. Va notant-se ja molt de moviment al casal i amb moltes ganes de festa fallera.

Així passem el dia, preparant i treballant fins a la vesprada. Any darrere any, i com ja és una gran tradició a la falla, de nou s’ha organitzat el V concurs de paelles nocturnes. Arriba la nit i comença el comboi: recollida de carn i condiments, muntatge del calder i, com no, la cervesa i cassalla. L’ambient és immillorable, ni el fred de març pot amb nosaltres. Déu ser que estem eufòrics, ganes de falles?

A mitjanit, comença la festa. Aquest any hi ha Nit de Rock. “Bourbon” i “Doble Cara” ens fan gaudir dels grans èxits dels millors grups dels anys 80 i 90 amb un gran repertori i varietat d’estils a l‘abast de tots... La ressaca de l’endemà, serà per a molts!

DIUMENGE 15

El diumenge ens alcem matí, quin fàstic per als que han vetllat, un diumenge de “mal de cap” o serà l’aigua amb gas? Sí, definitivament és l’aigua amb gas d’ahir...

Enguany com a novetat, hem preparat a les deu del matí el Campionat de truc, però primer cal esmorzar. Al pavelló hi ha gran ambient i expectació.

Així passem el matí; jugar la truc, és collonut! Entre Truc i retruc, la falta envide i cassalla ací, cassalla allà, va passant el matí. Uffff, quin mal de cap. Déu ser la “ressaca” d’ahir?

Hui han baixat tots els xiquets a gaudir dels jocs tradicionals, del parc infantil i del futbolí humà.

Quants xiquets hi ha! Uns amb cares pintades, altres botant, tots són feliços, Déu ser que les falles estan a punt d’arribar?

A la taula i al llit... hora de dinar. Hui tenim paella.

De vesprada com ja és tradició, començarem pel lliurament de les distincions, tant als fallers infantils com majors, atorgats per la Junta Central Fallera. I seguidament, per quart any, l’acte del Fallers D’honor.

Les Falleres Majors i Presidents vestits amb les millors gales sorprenen moltes persones assistents. Gran expectació i molts agraïments. Cares de sorpresa i molta felicitat. Quantes llàgrimes i alegries, tot s’uneix en un moment al pavelló. De nou un èxit!

DILLUNS 16

Altre any repetim la despertà de xiulets, cassoles i trompetes que tant gran èxit va tindre les falles anteriors. Quin mal de cap! Recollim a les Falleres Majors i tornem al casal.

Hui és el gran dia. Plantà de les falles. Hui és el torn dels monuments.

Aquest any l’expectació a la falla i a Tavernes es nota, estem tots molt il·lusionats. Després de llargues reunions, moltes opcions i una difícil decisió, i com no, donar prioritat al pagament del nostre casal, la comissió va decidir retallar el pressupost del monument gran i tornar als orígens dels monuments fallers. Qui no recorda la frase: “Una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep”.

Moments de nerviosisme amb la plantà de la falla gran i molta satisfacció. El nostre artista faller ens ha fet l’estructura principal amb vareta i fusta, i els fallers el remat i els nintot de baix. Estem satisfets en veure com eixe tros de fusta, porta el nostre nom, està fet per nosaltres, pels mateixos fallers. Una experiència única, nova i inoblidable. D’un somni a una realitat anomenada “Mar”. Una xicotet far, amb llums de diversos colors il·lumina el monument.

DIMARTS 17

Quina emoció! És el monument més visitat del poble.

Una paradeta i a dinar. De vesprada també comença la plantà del monument infantil. Aquest any amb el tema “Per carnaval, tot s’hi val”. Quanta escena bonica i quines caretes, sembla de porcellana. Els xiquets estan bocabadats amb les escenes tendres i espectaculars dels carnavals de Venècia. Quant de color combinat amb vernís i molta purpurina! Quant de detallet amb les màscares, vestits i complements de carnaval. Quanta imaginació hi ha aquest any a la nostra falleta, un fantàstic treball. Estrenem artista faller i estem molt il·lusionats. Quina bellesa i tendresa de falleta. Creuem els dits, esperem tindre un poc més de sort que els anys anteriors.

Arriben les 20:00 hores i les delegades, un any més, han preparat el concurs de playback infantil.

El pavelló ple de fallers, pares, iaios i germans. Que divertit, quantes rialles i quant d’ingeni. Vestuaris molt treballats, coreografies espectaculars i, fins i tot, posades en escena molts originals. Tenim una gran “cantera” a la nostra falla. Finalment, com no podia ser d’altra manera, tots els xiquets han sigut premiats.

A poc a poc es fa de nit, fem una paradeta i a sopar. El cansament ja es comença a notar. Els muntadors estan rebentats, quasi vint-i-quatre hores sense parar, i el cos els està passant factura.

Sona el coet i finalitza la plantà. Tots els fallers aplaudeixen el bon treball que s’ha fet. Alguns no han pogut aguantar el cansament d’aquests dies acumulats i se n’han anat a dormir.

A la mitjanit els joves ens han preparat els típics “playbacks” humorístics i la rialla està servida, quins cracks!! Cada vegada ho fan millor, una vetllada musical molt entretinguda. En el pavelló no cap ningú, cada any hi ve més gent. Mare meua, quanta animalada! Quins vídeos més treballats, al pavelló les rialles se senten pertot arreu. En aquesta falla quan es tracta de fer riure a la gent, no ens guanya ni “Eugeni Alemany”.

De nou èxit total i continuem la festa amb DJ Simonet.

A poc a poc la gent se’n va a dormir, ja és molt tard, i sols els més valents (o els de sempre) es queden a rematar la neteja del pavelló.

DIMARTS 17

Primera i genuïna despertà amb coets i masclets! Que sone la música!

Alguns fallers s’han alçat de bon matí, i no per anar a la despertà. Ens repartim la feina entre uns quants. Uns per acabar de rematar la gespa i les crítiques del monument. Altres posen els últims ninots que falten, arreglen les pedretes i, els més espavilats, miren i ja està.

Una paradeta i esmorzar ràpid, no hi ha temps, el jurat comença a passar a les deu.

D’altra banda, el grup de més joves, treballa decorant, muntat i fent els últims retocs dels panells del premi a l’ús del valencià.

Volem intentar aconseguir de nou un bon premi pel que respecta a la nostra llengua. Anem a per totes!

Matí de parc infantil, jocs tradicionals i “ral·li sobre rodes”. Tots els menuts han agafat els patins, bicicletes i monopatins i hem fet un recorregut pels voltants del nostre barri.

Quant d’Indurain, quin perill! Els menuts no han parat d’un costat a l’altre, quan de xiquet i quin guirigall.

Altres estem pendents del jurat que ens ha visitat. Els nervis comencen a reflectir-se en molts de nosaltres. Qui guanyarà?

Dinem i de seguida anem a vestir-nos, ja que a les quatre i mitja és l’hora de quedada al casal.

Estem pendents del cel, ens esperen uns dies complicats, el part meteorològic per als pròxims dies no és gens positiu. És l’hora, lliurament de premis, concentració al nostre pavelló, i de passacarrer a per les màximes representants.

Amb la música de fons, tots a la plaça de nou, tot un poble acudeix a la plaça. Quina increïble panoràmica de tota la gent que hi ha concentrada a la Plaça Major.

Mai no plou a gust de tots, com sempre!

Arriba la sorpresa, era quasi impossible tornar a guanyar, el nivell era molt elevat, cada any més. El segon premi de l’ús del valencià al nostre poble, alguns no podem evitar començar a plorar, Quina alegria!

Estem molt contents d’estar premiats un any més en el nostre poble. Eufòrics pel premi aconseguit per

DIMECRES 18

segon any consecutiu per Nerea al concurs de fotografia, la seua fotografia ha sigut el cartell anunciador de les falles de Tavernes. Molta emoció i molt orgullosos en escoltar el nom del nostre faller Josep Antoni davant de tota la seua gent en guanyar el més que merescut premi a la Lletra d’Or. Els bons treballs deuen de ser recompensats, i a la fi el seu poble li ho torna a reconèixer. Gran treball Jose!

Arriben els infantils. Comencen a donar-se els premis de les falletes. El jurat enguany s’ho ha tornat a passar bomba. Llàgrimes de tristesa en els ulls d’alguns xiquets i per a altres molta alegria, encara que a nosaltres ens ha sorprés per a bé. La competència era molt elevada, cada any ho és més. Però estem més que contents amb el tercer premi.

I, com no, el monument gran s’emporta el sisé premi, cosa que teníem molt clar. Ara, estem orgullosos de la nostra “Mar”. Cercavila a les falles guanyadores, felicitacions i després a sopar.

L’ambient comença a notar-se. Ja abans de sopar anem tots a la barra a fer-nos la cervesa acompanyada de la tradicional casalleta. Plena ebullició al pavelló encara que el fred comença a notarse. Senyor meu, que no ploga!

Tots a sopar. i després tots junts gaudim d’una fantàstica nit plena de diversió amb el grup de Teatre L’ull del Bou i els membres de la nostra falla, que ens ofereixen el Sainet “Nelo Bacora”. Divertida nit, i com sempre passa, moltes rialles.

Quan finalitza el teatre comença la festa, hora de ballar. Aquest any amb el quartet Ibiza, on canta la nostra fallera Nora. Un plaer tindre a un membre de la nostra falla amenitzant les Nits del Cambro.

Una increïble nit amb gent molt jove, temes de tots els temps i diversió assegurada. Les conseqüències... a l’endemà.

DIMECRES 18

Les parpelles pesen i els peus no ens subjecten i encara estem a l’equador de les falles.

Despertà. Quin desastre! El cel comença a enfadar-se, i nosaltres també. Eixim, no eixim? Quina tristor, la pluja ens fa una mala passada i a la fi decidim tots anar a per les Falleres Majors sense música xaranguera, cantant a capella, amb impermeables i paraigües. A la Falla Cambro no la para ningú.

Tornem i és hora d’esmorzar. Quin fred fa. S’anul·la el del parc infantil, la pluja continua, i tornen a gaudir dins del pavelló dels jocs tradicionals, als xiquets els encanta. Quin remei els queda!

Comencen les semifinals del truc. Entre envits i trucs passem el matí. Enhorabona als guanyadors!

Els presidents de les Falles de Tavernes i la Federació de Falles és reuneixen per decidir la millor opció per celebrar l’Ofrena. El temps mana. Les xiquetes i dones amb els monyos fets i les flors arreplegades, reben la notícia que l’ofrena s’anul·la.

Disgust i tristesa per part de les Falleres Majors, i fins i tot alguna llàgrima. No és moment de plorar, vinga va! Animem a les nostres falleres i presidents, i la xaranga comença a ambientar de nou el pavelló, o paren de tocar o no dinem. Hi ha més d’un a qui li ha passat!!

Tenim bones notícies. La comissió ha decidit que si el temps ens acompanya a les 19:00 h. quedarem al pavelló per a fer una multitudinària cercavila amb la xaranga, tots amb brusa pels carrers de Tavernes fins arreplegar a les Falleres Majors. Visca, quina alegria!

Quin fantàstic passacarrer. Que bé ho hem passat. Els xiquets contents, arribem al casal, obrim el quiosquet i a continuar ballant. Ara ja és moment de gaudir del que queda, però estem esgotats.

Hui és l’última nit de festa. La gent ha de sopar en dos torns, no cap ningú, i quan s’acaba, tenim orquestra! Sí, aquest any ens hem tornat bojos en festa: el pavelló ple de gom a gom, quina il·luminació, amb làser, fum i pantalla. De nou Nora, junt als seus companys de l’orquestra Guarida ens han delectat amb una gran festa. Gran repertori, gran cantant. La gent està bolcada amb ella i amb tots els companys.

Hem cantat dalt de l’escenari, ballat, fet coreografies i gaudit com feia en anys. Quina fantàstica nit, quin bon ambient. Mentre uns ballen sense parar, altres comencen a preparar la processó del camell.

Una tradició arrelada a la falla i que conta cada vegada més amb un major nombre d’adeptes. Volta a l’illa i forts aplaudiments als músics, als saeters i als portadors. Que divertit! Quantes rialles.

Qui puga o vulga pot continuar la marxa fins a la matinada o fins que el cos aguante! Fa massa fred i molts ja no poden més. El cos, a poc a poc, comença a fallar, deu ser el cansament o la falta d’algun cubata? De nit som tots molt valents, de matí ja veurem!

DIJOUS 19

DIJOUS 19 Menys mal que hui és l’últim dia. No sé si arribem a la nit, agafem forces d’on no en tenim. Última despertà, i de nou amb pluja. S’ha anul·lat també el dia de Sant Josep, quin desastre.

Aquesta vegada sols la Federació de Falles, les Falleres Majors i Presidents, vestits de gala, assistiran a la missa en honor a Sant Josep. Quines caretes de tristesa, quines falles passades per aigua.

La resta esmorzem a la falla i passem el mati, jugant al truc, jugant al parxís, o simplement xarrant.

Mentre esperem la tornada dels nostres màxims representants, torna a tocar la xaranga i de sobte, tots s’animen a refrescar la gola! L’ambient al pavelló és impressionant! On està l’esgotament dels fallers?

Com diu el refrany: al mal temps, bona cara!

Apareixen els primers plors d’acomiadament dels músics, ací sí que te n’adones que ja s’acaben les festes.

Aquest any tenim una novetat per al dinar del dia de Sant Josep i el dinar ens el prepara un càtering.

Quina meravella, quin dinar de luxe enguany. Estem bocabadats, la gent de la nostra falla no està acostumada a aquest dinar tan excepcional. Embotit, peix o carn, acompanyat de vi tint i blanc.

Ummmhhh, que bo! Èxit total, l’any que ve es tornarà a proposar. Després les falleres i presidents es han convidat a un gran pastís, això ens anima encara més. On hi haja un bon dolcet!

De vesprada, el nostre president i la fallereta infantil lliuren els divertits premis taronja i llima als fallers més rellevants per simpàtics o per agres. Potser no haja sentat bé a tots! Tot és millorable (això diuen els que els ha tocat la llima). Per a gustos colors: rialles per als p remiats taronja i molt “agres” per als de la llima. Fantàstica mostra d’enginy i gràcia. Això que no falte mai!

Un clàssic de la vesprada de Sant Josep: la trencada de perols, i després de l’èxit de les falles passades, repetim amb la “gimcana humorística” en què també han aprofitat alguns més “majorets” per a participar. Quantes rialles fent d’estàtua. Quin embolic han muntat. La nata muntada ha acabat per damunt de tots els caps! Qui deia abans que estàvem cansats?

Premis per a tots i moltes llepolies, i per a rematar una bona xocolata amb ensaïmades per a calfar el cos.

I tot seguit el primer adéu. És moment de la cremà infantil.

Pocs somriures, molt de fred, moltes llàgrimes, moltes fotografies per al record i fortes abraçades.

Comencen les llàgrimes quan se sent el primer coet del castell. Ara sí que arriba el moment, sona la traca i arriba el final. Tots els xiquets envolten la falleta amb llàgrimes als ulls, fins l’any que ve!

Després de sopar no queda temps de res. S’ha de buidar el pavelló i arrimar cadires i taulers.

Tro d’avis. Han arribat els bombers, som els primers a cremar “Mar”, no tenim quasi temps. Se senten les dolçaines i tabalets, i arriba la Fallera Major de Tavernes i la seua Cort i la Federació de Falles que ens acompanyen en l’últim adéu. Últimes fotos amb familiars, amics i fallers. Comença el castell i finalment la traca encén la falla i crema els últims alés d’aquest any. Plors a les cares de tots recordant unes falles molt plujoses. El temps no ha donat cap treva i ens ha guanyat. Tot acaba en cendres i il·lusions renovades per a l’any pròxim, ha sigut diferent però molt intens, esgotador, però sempre satisfactori.

Adéu a unes grans falles 2015!

Benvingudes falles 2016!

DIJOUS 20

Són les 8:00 hores i no és una despertada més. El fred continua, i fa mal temps. Hui és un dia estrany i trist, però de molta feia per fer. Sols els més valents han baixat i han començat el desmuntatge del que ha sigut la nostra casa durant una intensa setmana.

I ací entre ferros, tendals, caragols, fustes, un bon esmorzar i dinar, esgotem de nou les poques forces que ens quedem i preparem les falles del 2016.

DIUMENGE 22

DIUMENGE 22

No, no ens hem enganyat. Després d’esperar un dies, i de nou estar pendents del cel, hui diumenge de nou tornem a la perruqueria, ens vestim de gala, arrepleguem les flors i desfilem davant de la nostra Patrona. Sí, per fi celebrem l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats. Quina alegria per a tots el fet de poder donar les flors a la nostra patrona, la Geperudeta!

Després tots junts anem a la mascletà. Senyor meu, cauen les primeres gotes de pluja, açò no pot ser, fins a hui ens ha tocat el mal temps.

I ara sí que diguem adéu, fins l’any que ve. Estem preparats.

Empar Mayans

Peret i Marieta

Contes de Falles Això diu que era

Els contes han sigut des de temps antics i encara ho són un mitjà per a l’entreteniment dels menuts i dels majors. Antigament es contaven en acabant de sopar, a la vora de la llar, com si es tractara de les actuals televisions. Autors molt important com Hans Chistian Andersen o els Germans Grimm i altres no tan coneguts, eren els encarregats de fer-nos arribar les més entranyables històries que mai no s’han escrit. Així, contes com la Caputxeta roja, La ventafocs, Blancaneus i els set nanets, i molts altres, es van convertir en símbols per a avis, pares i fills...

Però, alguna vegada s’han imaginat què hauria passat si tots els personatges que donen vida a aquests contes hagueren tingut a veure amb el món de les falles?

Com haurien sigut aquests contes?

La Falla Cambro en aquest apartat, Contes de Falles, fa una versió lliure de la història dels contes populars coneguts per tothom i els converteix en part de les falles...

- Peret i Marieta

- Cigronet

- Les set cabretes i el llop

- Charlie i la fàbrica de xocolate

- La ventafocs

- Balcaneus i els set nanets

- La rateta presumida

- Alibabà i els quaranta lladres

- El flautista de Hamelín

- L’aneguet lleig

- Els tres porquets

- El soldadet de plom

- El fantasma dels ulls blaus

- Caputxeta Roja

- Contes de por

Peret i Marieta

Peret i Marieta En el temps dels nostres avis, quan els nens i les nenes no anaven a l’escola, en un poblet menut envoltat de muntanyes, vivia una família molt pobra.

La mare, molt treballadora, feia formatges, cosia vestits de valenciana i tenia cura de Vereta.

El pare, que era artista faller eixia de casa abans de fer-se de dia i tornava ben de nit quan ja no es podien contar les estreles.

A prop del seu mas hi havia una casal faller, allí dia rere dia un grup de persones de diferents edats es reunien, jugaven al truc, feien dinars i, amb ajuda de xiquets i veïns, arreplegaven mobles i feien ninots per muntar un monument ben boniquet en Honor a Sant Josep.

El tio Paco Blasco era l’home més important d’aquell grup de gent, doncs era encarregat de transmetre les històries sobre la falla i sobre com aquell grup de gent feia els seus monuments.

Vereta baixava totes les vesprades amb el seu cabasset a buscar el seu amic Sergiet, qui estava allí totes les vesprades amb la seua mare. Els dos xiquets passejaven pel tot el terme recollint mobles i cartons per fer un bonic monument, ja que als dos els agradava molt ajudar als majors i escoltar les històries del tio Paco.

I heus ací que un matí els dos menuts mentre feien la volta s’allunyaren bastant del poble. Com que feia molta calor decidiren descansar a l’ombra d’un gran pi.

En això Vereta que sempre estava alerta, va veure una gran polseguera: - Mira, Sergiet! No veus quina polseguera s’ acosta pel camí?

- I què?

- Doncs que això no és normal!

Entre tant, la polseguera era ben a prop i s’adonaren que era un grup de membres d’altra falla que anaven carregats en ninots i mobles. Dirigia aquell col·lectiu un artista faller caigut en malnom per aquelles terres. Contaven els majors que un any havia fet un camell com a figura central d’un monument i que la resta de ninots eren deixalles del seu taller.

Els dos amics pujaren dalt de l’arbre i s’amagaren entre les atapeïdes branques del pi. Així ningú no els podria descobrir.

Els fallers s’aturaren sota el pi i decidiren descansar. Mentrestant els dos amics veien incrèduls com tots el mobles que havien recollit al llarg de l’hivern per fer la foguera eren dalt del tractor d’aquella colla, a més de tots els ninots que havia fet el pare de Vereta amb molta cura.

Peret i Marieta

- Vereta aquesta colla ens ha furtat tot el mobiliari i els ninots que anàvem a cremar!

La xiqueta, cagada de por com estava, no va gosar a obrir la boca.

Mentrestant aquells fallers es preparaven una paella i comentaven com de bonic anaven a fer aquell any el monument i sense esforçar-se gents ni mica.

Els dos xiquets des de dalt del pi, amb uns ulls com taronges, miraven tot el que passava. Aquella colla xerrava de la facilitat en la que li havien pres el pèl a aquell artista faller. Com els havia resultat de senzill fer-li creure que els membres de la falla de Sergiet els havien demanat que transportaren tots els mobles i tots els ninotets a un altre lloc.

Els dos amics pujaren dalt de l’arbre i s’amagaren entre les atapeïdes branques del pi. Així ningú no els podria descobrir.

De sobte Sergiet, amb una veueta que quasi no li eixia del cos, digué: - Vereta, tinc caguera.

- Calla home! Mut! Que si et senten estem perduts- contestà la xiqueta molt preocupada.

- Vereta! Que em cague!

- Doncs abaixa’t els pantalons i caga!

En un rellamp, Sergiet s’abaixà els pantaloms i....

- Nyac! Xop! Nyac! Xop!..

En un moment ompli la paella de cagallons.

- Ei! Vingueu cap ací, que anem a dinar!

En un obrir i tancar d’ulls els lladres s’assegueren en un rotgle i començaren a menjar.

- D’on heu tret estes mandonguilles tan gustoses?- preguntà un d’ells.

Mandonguilles?- contestà altre- que no ho enteneu, açò són llonganisses.

Entre bromes i rialles dinaren els lladres. I conten, que fins i tot hi hagué alguna brega entre ells per tal d’enxampar una d’aquelles mandonguilles que, com per art de màgia, havien anat a parar dins de la paella.

En acabar de dinar els lladres mamprengueren la seua marxa. Sergiet i Vereta baixaren del pi per tal d’anar corrents cap al casal a contar el que els havia succeït.

I, conte contat, ja s’ ha acabat; per la xemeneia se n’ ha anat volant; i si sentiu olor, és perquè algú...

Merxe Armengol

Peret i Marieta

Les set cabretes i el llop Ja en tinc prou, no puc més, aquesta situació és insuportable. He de solucionar-ho ja mateix. Necessite dormir! Aquestes paraules eren conseqüència de la desesperació, reflex d’un sentiment de frustració.

Aquella situació l’havia mantingut desvetlat nit rere nit però, com podia haver arribat a aquest punt?

Estava clar, allò anava a esclatar en qualsevol moment i ell no volia ser el responsable.

Feia temps que s’encarregava de la coordinació de diverses activitats en la seua falla. No era una tasca definida, més aviat hi era per al que fóra necessari.

Sempre havia sigut una persona confiada i vàlida, de gran espenta i això era prou per a aconseguir el suport i l’ajuda de tothom quan calia donar un cop de mà.

Fins aquell any quan tot pareixia anar a la babalà, entre els uns i els altres la feina es quedava per fer.

Ell mateix havia perdut tota mena d’il·lusió en veure’s poc acotxat, encara sort que la falla marxava per inèrcia o almenys això era el que pareixia. Aquela il·lusió que al llarg dels anys l’havia conduït a passar llargues hores al casal, amb els seus amics discutint i decidint què fer i de quina manera per engrandir la falla.

Però anem a pams. Huit érem de quadrilla, amics d’infantesa, fallers des de bolquers, i tots junts composàvem una simpàtica i divertida colla d’amics amb un entreteniment comú, el món faller.

Cadascú tenim un dimoni a la panxa, però ens coneixíem massa bé i cap cosa podia fer que aquella amistat i complicitat fóra trencada... aparentment.

La falla era gran, donava cabuda a gent de tota classe: majors i menuts, treballadors o estudiants, humils o adinerats, graciosos o malcarats,... però allí malgrat que algun malentés tot era alegria i bon humor... com hi ha d’ésser.

Tots eren ben rebuts, així que quan aquell individu es va presentar, perdoneu-me el terme “individu”, no és massa correcte, però què voleu?

Doncs bé, aquella persona en poc temps va ser un dels membres més actius del grup,, sempre disposta aportava punts de vista diferents i algunes bones idees. Tenia una gràcia innata i resultava molt agradable conversar amb ella.

Però ja ho diu el refrany “encara que ho dissimule, se li veu el llautó”, el pitjor de tot és que ovella ronyosa, embruta tot el ramat. I així va ser.

Només trobe un substantiu, cerca-raons. A poc a poc va anar fent-se lloc al grup però barat a la nostra amistat, va fer eixir el més roí i endimoniat de tots nosaltres. Com ho va aconseguir? Sense adonar-nos.

Tots patíem del mateix mal, no podíem evitar-ho, quan estàvem tots junts ens agradava fer-nos la cas-

Les set cabretes i el llop

Peret i Marieta

salleta i la cervesa, teníem tendència a beure i menjar més del recomanable. Gola?, en absolut, era beure i menjar per socialitzar que es diu, però no tots érem forts d’esperit i Pere, el més feble de tots a qui no acompanyava últimament la sort en la vida, es va veure enredat en la xarxa verinosa de l’abús innecessari i irracional. El nostre amic, així em referiré a ell, era molt amotinador, i Pere, malauradament, gaudia molt de la seua companyia fins que es trobava sol i desorientat a la barra del bar i amb les butxaques buides.

Va saber fer la rosca a Joan, sens dubte era el més atractiu de tots, tenia molt de gust al vestir, era alhora elegant, modern i, a més, tenia una carrera professional envejable. Mai no li faltava de res, era generós i humil i gaudia de compartir la seua bona sort i benestar amb els amics, fins que el nostre amic li va fer creure que era especial en grau superlatiu i començà a mostrar-se orgullós, antipàtic i despectiu com mai no ho havia sigut. Supèrbia? Completament.

Josep era una persona molt noble, estimava els seus amics com no ningú, els defensava tot i quan no hi havia raó o motiu per a fer-ho i gaudia cadascun dels minuts que compartia amb ells. Lluny del cercle d’amics es mostrava orgullós de la seua colla i era molt benvolent amb tots ells respectant els seus costums, les seues vides i els seus fets i desfets. Però al nostre amic li va parèixer que Josep era massa bona persona i a poc a poc amb xicotetes mentides i comentaris malintencionats va despertar en ell el pitjor dels sentiments entre amics, el plaer de veure la resta caure i privats d’aconseguir els seus desigs. Enveja? Així va ésser.

Antoni comptava amb molta paciència, era fanàtic d’idees polítiques que defensava fins a l’extrem, però es distingia per ser una persona immensament tolerant. Era un gran conversador i coneixia de totes les facetes de la vida: política, educació, religió, esports, tecnologia, falles, de tot podia parlar-ne. Era un plaer xarrar amb ell. Però el nostre amic, amb molta subtilesa va aconseguir que cada encontre d’amics acabara com el rosari de l’Aurora, tots barallats, tots enfrontats i Antoni, que sempre havia sigut el millor moderador, es convertí en una persona desconeguda, abocadora de comentaris que ferien, plena d’odi, impacient amb els menys il·lustrats i sempre desitjosa de venjança. Tot resumit en un defecte... ira.

A Manel el coneixien tots per la seua disposició al treball, sempre a punt per a qualsevol tasca ja fóra amb llapis o martell. Era feiner i delicat amb tot allò que se li encomanava i ho feia amb gust i bon humor com dirien els castellans, servia per a tot i sempre amb un somriure. Fins que el nostre amic li va fer creure que tothom s’aprofitava de la seua generositat i diligència, quan no era així ni molt menys.

Aquells comentaris feren nàixer en Manel una tristesa d’ànim que el va apartar de fer i compartir allò que més li agradava, el seu saber fer i la peresa es va apoderar d’ell.

El que va passar amb Miquel va ser més estrany, ell sempre havia sigut un poc descarat, resultava graciós veure’l flirtejar amb les més jovenetes i escoltar les seues converses que resultaven més que curioses, ja que es tractava d’un adult casat intentant seduir a les més joves mitjançant l’adulació i jocs de miradetes i somriures sense cap mena d’importància, ja que no conduïen a res més que a fer passar una estona divertida amb aquelles xiquetes a qui feia riure amb les seues ocurrències. Però el nostre amic va ser pervers i cruel i va convèncer a Miquel perquè passarà a l’acció fent créixer en ell desigs i pensaments obsessius de caràcter sexual que el convertiren en una persona de verborrea sexista incontrolada i desagradable.

Luxúria? Podríem dir que sí.

Vicent era un geni dels números, portava els comptes de la falla amb una claredat absoluta, cèntim a cèntim. Se li reconeixia una gran responsabilitat, un fort sentit de la lleialtat i molt de seny.

Les set cabretes i el llop

Treballador incansable, la temptació encara que subtil sempre estava present, distribuïdors i representants sabien com “aconseguir bones referències”. Però el nostre amic inventà deliberadament una història de traïcions i Vicent va ser vist injustament com que havia acceptat suborns en benefici personal i havia comés algun menut robatori. De manera que Vicent va ser conegut per una avarícia inexistent.

Jo em vaig alliberar de les seues sarpes, per circumstàncies personals aquell últim any vaig haver d’absentar-me del poble però estava assabentada de tot el que ocorria per la meua família, encara sort!!

De vicis i virtuts en tenim tots però aquell llop va saber maltractar la bona harmonia que havia entre els meus amics que com cabretes sense mare es van deixar engalipar per aquell que no era el que pareixia si no una persona cruel i egoista que reunia en el seu ésser tots i cadascun dels pecats que va saber molt bé sembrar.

Ara era el moment de fer acabar aquella situació, són temps difícils i el meu mal no vol més dolor així que jo estava disposat a enfrontar-me a qui fóra necessari. Però aquest serà un altre conte.

Sonia Ijarro

Les set cabretes i el llop

La Ventafocs Lola plorava amargament acaronada pels blancs llençols que enlluernaven la negra foscor de la seua cambra. Era l’hora en la qual la nit s’ajunta amb el dia i tot sembla ser màgic. Plorava perquè eixe dia feia dos anys que sa mare havia mort i la trobava molt a faltar. Els seus besos, les seues amoroses paraules, els seus consells de mare, les seues carícies abans de dormir-se quan estava al llit, recolzar el cap sobre el seu si quantiosíssima falta li feien, com les trobava a faltar. Era tant el buit que sentia, la soledat que l’acompanyava i les ganes de mare que tenia que quasi va aconseguir invocar-la i que ella tornés a la vida durant una curta estona de temps. Va aconseguir sentir breument el seu càlid alè a la seua galta gelada, però la màgia d’eixos moments es va desfer quan l’estrident i desagradable soroll del despertador, que tenia a la tauleta de nit, la va fer tornar a la crua realitat.

De seguida es va llevar, es va arreglar ràpidament i va baixar a la cuina a preparar els desdejunis i esmorzars per a l’esposa de son pare, la seua madrastra, i les seues dos filles bessones. Elles solien llevar-se una hora i mitja més tard i baixaven sempre famolenques buscant el saborós desdejuni que Lola els preparava.

Josep, el pare, era camioner i treballava sempre anant a l’estranger i, va ser per això que, en faltar la mare de Lola, va buscar ràpidament de nou esposa perquè a la seua filla no li faltara companyia ni algú que l’ajudara a convertir-se en una dona de profit. El que no sabia el pobre Josep, ja que passava setmanes fóra de casa, per tal de guanyar uns diners que molta falta li feien per a traure endavant una família nombrosa, era que a Lola no la tenien com a filla sinó més bé com a una criada.

Quan ell no hi era, cosa que passava sovint, els torns establerts democràticament, en família, per a fer les tasques de casa, no funcionaven i tota la responsabilitat de les faenes anaven a parar a càrrec de Lola.

Ella havia de cuinar, llavar, torcar la pols, planxar la roba... i quasi tot abans d’anar-se`n a l’institut i a l’hora d’estudiar i fer els deures.

Mentre desdejunaven juntes, la xiqueta va traure a tema de conversa el mateix de sempre que, per cert, ja en tenia un poc tip a Ruth, l’esposa de Josep: - Ruth, jo ja tinc a punt els diners per a pagar la quota de la falla, et sembla bé que aquesta vesprada vaja al casal i demane els papers per a emplenar-los i m’hi apunte?

- Mira xiqueta -va dir Ruth un poc de males formes- baixa a la Terra! La falla implica moltes despeses i si no em gaste els diners en les meues filles, creus que me’ls he de gastar en tu?

- Ruth, les bessones no volen ser falleres i a mi m’agradaria molt ser-ho!

- A més a més, d’on has tret els diners? Més valdria que els posares al fons comú de casa. Tu saps que ens fan falta per a coses tan necessàries com puga ser renovar el meu fons d’armari o comprar-me sabates o aquelles arracades que veiérem fa uns dies i que tant m’agradaven. Sempre he de ser jo qui faça els sacrificis més grans en aquesta família- afegí Ruth molt indignada i sense adonar-se de les bogeries que estava dient.

La Ventafocs

La Ventafocs

Lola estava farta d’escoltar sempre el mateix. Eixa mateixa vesprada, després d’acabar l’institut, les tasques de casa i els deures, es va armar d’una valentia que semblava sobrenatural i que va pensar que li venia del més enllà, que li era enviada per sa mare i va enfilar-se cap a ponent del poble fins arribar al casal, un local modest fet amb molt d’esforç pels fallers i falleres que formaven la comissió d’aquella modesta però popular falla de barri. En entrar la va rebre Toni, un faller amb molta solera i molt estimat en eixe món. Ell la va apuntar a la falla i la va convertir en fallera amb plens drets i obligacions. La felicitat brollava per tots els porus de Lola, surava per damunt del terra del casal i una espècie de força i llum interior l’acompanyaren des d’aleshores.

El següent objectiu per a la xiqueta era aconseguir un vestit de fallera que poguera lluir.

Un dia netejant a les golfes de casa, va moure una capsa de cartró que l’emprenyava per acabar amb eixa tasca tan fastigosa. Aquella capsa vella, polsosa i pesada va acabar desculant-se deixant caure al sòl el seu contingut. Lola es va quedar sense poder parlar i quasi sense respirar, els ulls li eixien de les conques quan va veure que el que havia caigut era un vestit de fallera i estava en plenes condicions per a ser utilitzat de nou. No estava fet malbé. Quina sort!

Una vegada refeta de la sorpresa i emparant-se en la soledat del lloc va començar a mirar-lo i examinar-lo, com un metge examina a consciència un pacient. Aquell era el vestit de fallera de sa mare, el vestit amb el qual va ser Fallera Major de la seua falla. Ho recordava perfectament, perquè malgrat haver estat oblidat tants anys, tenia al cap la imatge de sa mare, de jove, vestida de fallera en un gran pòster fotogràfic que hi havia a la paret principal del menjador de la seua benvolguda iaia Maria, a qui no havia tornat a veure des del soterrament de sa mare.

El vestit era antic, els d’ara eren molt més vistosos, però era molt bonic. A més, dins la capsa hi estaven els estoigs amb les pintes i l’adreç! Hi era, fins i tot el cancan i les enagües tot ben dobladet i embolicat amb molta cura en paper de seda blau i, com no, una bossa de tela de color crema amb les sabates. No s’ho podia creure! Quina sort havia tingut! S’ho va emprovar tot i li venia perfecte. Tal vegada un poc curta la falda del vestit ja que pel que es veu Lola era un poc més alta que sa mare. Eixe detall poc importava després del tresor que havia trobat i, a més a més, això es podia arreglar amb un poc de bona voluntat si buscava en internet com ho podia fer.

Lola estava tan feliç que volia que tothom tinguera notícia de la seua troballa, fins i tot Ruth, però una força sobrenatural la va fer entendre que era millor mantenir-ho en secret. Finalment va decidir que no diria res a ningú.

Els dies passaven i ella complia de bon grat amb tot: les tasques de casa, la roba, l’institut, els exàmens, etc, però sempre trobava una estoneta per a pujar dalt i anar preparant tota la indumentària de fallera per al dia de l’exaltació de la Fallera Major i la seua Cort d’Honor.

Un dia, concretament un diumenge al migdia, trucaren al timbre de casa, i com que ningú no anava a obrir ho féu Lola. En obrir la porta es trobà un faller jove i guapo que anava demanant la voluntat pel poble en “l’arreplegà” de la falla. Les bessones, mogudes per la curiositat i el soroll dels coets i les cassoles, es van aplegar a la porta i es van quedar tan bocabadades en veure un faller tan templat i ben plantat que els ulls els feren xirimites. Elles, sense dubtar-ho, posaren uns bitllets al cabàs del xicot. En assabentar-se Lola que la falla que anava d’arreplegada era la seua li va ser molt més agradable depositar-hi unes monedes.

La Ventafocs

Arribà el dia de l’exaltació, per fi. Josep i Ruth quedaren amb uns amics en anar a sopar al restaurant de moda de la ciutat i després passar pel fi de festa de la falla que celebrava la presentació. Les bessones també eixien eixe dissabte a la nit. Lola va pensar que la sort l’acompanyava, perquè es podria pentinar i vestir amb tranquil·litat, anar a l’acte faller i, en acabar, abans dels playbacks tornar a casa, canviar-se i que ningú no notara res al respecte.

Estava guapíssima quan va arribar a la casa de la cultura del poble. Semblava una “Maredeueta” i tenia una llum especial que tothom va notar.

Quimet, el faller que un dia, per casualitat, trucà a sa casa, se li acostà i s’oferí a acompanyar-la per la passarel·la. No la va reconèixer vestida de fallera però, pensà, que una oportunitat com eixa de traure una xicota tan guapa no es presentava tots els dies. Feien una parella espectacular. Ella sentia al cor una cosa impressionant, que no podia explicar amb paraules. Ell va estar tota la nit, mentre durà l’acte, pendent d’ella. Tots dos van viure l’exaltació de la Fallera Major de la seua falla plenament, va ser molt especial i el goig es reflectia als seus rostres.

Però ni la felicitat ni la tristor duren més de cent anys i tot el que comença, acaba. L’acte es va acabar i Lola havia de tornar ràpidament a casa. No volia trobar-se ningú de la seua família. Era important evitar qualsevol enrenou allí davant de tot el món faller del poble. Eixí corrents de la casa de la cultura per tal d’arribar el més aviat possible al seu domicili, però les sabates, que eren un poc menudes per a ella, estaven fent-li molt de mal als peus i decidí traure-se-les junt a les calces, per no foradar-les. Ho agafà tot amb una mà i amb l’altra s’agafava el vestit, les enagües i el cancan per a córrer amb més comoditat. Un esglai que li donaria un gos, en lladrar-li va fer que perdera una sabata que va ser arreplegada per Quim.

El faller la va buscar per tot el recinte on es va celebrar l’exaltació i en no veure-la va eixir fora just en el moment que Lola enfilava el carrer Major. Va eixir amb rapidesa darrere d’ella però sols va poder recollir la sabata de fallera de la xica.

Ell tornà a la Casa de la Cultura, doncs era protagonista del play-back i tenia el temps justet per a canviarse la roba. En acabar-se l’espectacle, que fou un èxit, i després de les justes felicitacions per l’esforç, el treball i el resultat de l’espectacle, Quim es dirigí a buscar informació sobre la seua parella. Preguntà a l’equip de protocol que no va saber dir-li qui era la fallera que ell havia tret, que era nova i mai no l’havien vista pel casal. Decebut i capficat va acudir al fi de festa.

Lola no va baixar al casal fins el dia de l’Ofrena, ja que aquell dia la seua família se n’anà a València a veure les falles. No portava les sabates de fallera si no unes modestes espardenyes d’espart, que a dures penes havia pogut comprar-se. Estava preciosa amb la mantellina blanca de sa mare i el ramell de flors que portava a les mans. Quimet es va quedar bocabadat en tornar-la a veure i va acudir amb celeritat al seu costat per poder conversar amb ella i dir-li que guardava la seua sabata.

La resta us la podeu imaginar, van passar els dies, l’amistat entre ells va anar augmentant, es van enamorar i començaren a eixir junts. Fàcil no ho tingueren perquè les bessones també es van enamorar de Quim i li feren la vida impossible a Lola després de discutir i barallar-se entre elles.

Com solen dir els vells, el temps posa les coses i a cadascú en el lloc que li correspon. Després d’un temps, uns poquets anys concretament, Lola i Quim decidiren anar-se’n a viure junts i formar una família, la pròpia. Des d’aleshores tots dos són fallers sense amagar-se de ningú i estan molt involucrats dins de la falla. Són molt feliços i, fins i tot, van a pagar la quota junts. Ell li la vol regalar a ella, però ella no ho permet.

A la ment de Quimet li rondina regalar-li a Lola un vestit nou... Ho permetrà ella?

Encar Talens

La Ventafocs

La Rateta presumida Vet aquí que en un poble poblàs on tothom tenia nas hi havia deu comissions falleres, cadascuna d’aquestes en una barriada, cadascuna d’aquestes formada per grups de gent diversa, treballadora i amb ganes de gaudir la festa fallera.

Al barri més humil del poble hi havia una petita comissió formada per un grup de gent molt familiar i treballadora. Aquesta comissió era coneguda pel seu esforç, cada any amb treball i il·lusió aconseguien fer un bon monument. Tots els dies acudien al casal per reunir-se, fer activitats i preparar amb molta cura cada detall de l’any faller.

Un Nadal, allà per l’any 2007, el dia 22 de desembre tot va canviar. A les deu del matí, com cada dissabte, les delegades infantils es trobaven al casal assajant amb els xiquets, els homes estaven decorant la carrossa i les dones estaven preparant les disfresses quan un cop de sort ho va canviar tot...

Aquell xiquet de la televisió havia dit el número de loteria que jugaven des de feia temps. Tothom cridava, la festa es va fer l’ama del casal i el cava brollava pertot arreu. Fou el millor dia... va ser l’inici del canvi.

I què ens comprarem? Un casal nou? Nous decorats per les presentacions?

Aquell any van decidir comprar moltes coses, les millors seus per a les seues falleres, els millors músics per als seus passacarrers i el millor monument per a la tota la seua falla.

Van córrer tota la província per trobar aquell que ells consideraven el millor artista faller, cada dia un rere altre els pretendents passaven per la porta del casal.

- Comissió, comissioneta vols aquest monument?- preguntava un artista faller que venia de la capital.

- I a falles què faràs?- responia la comissió.

Doncs plantar i rematar!

Ai!, no, no a tu no et podem contractar!

Altre artista que venia de més a prop: - Comissió, comissioneta vols aquest monument?

- A falles què faràs?

- Doncs, intentar acabar.

I així un rere l’altre van desfilar per aquell casal fins que un dia.

- Comissió, comissioneta vols aquest monument?

- I a falles què faràs?

- Plantar i guanyar, plantar i guanyar!

- Doncs a tu et volem contractar!

La Rateta presumida

Peret i Marieta

Arriba la setmana fallera i aquell artista arribà al carrer carregat amb un munt de ninots. Tots eren meravellosos. El remat central d’aquella impressionant falla era un gat, gras de color mel, que lluïa molt... donava la sensació que en qualsevol moment es posaria a miolar.

La resta de ninots no es quedaven enrere, eren esplèndids. El monument lluïa com cap altre de la localitat. Així doncs, tothom donava per suposat que aquella falla seria la guanyadora.

Arribat el dia de l’entrega de premis i la plaça era plena de gom a gom. Aquella petita comissió va fer una entrada triomfal, les seues falleres resplendien amb les millors gales, els seus fallers mostraven grans somriures i l’ orgull i la satisfacció de qui se sent vencedor es reflectia en cadascun d’ells.

Vet aquí que arriba el moment de lliurar els premis, com cada any comencen per la comissió amb menys guardó. El silenci es va fer l’amo de la plaça, la desolació aparegué al rostre de tots i cadascun dels components d’ aquella comissió.

El jurat havia considerat que aquell meravellós monument no mereixia més que un desé premi!

Un a un els membres d’aquella falla abandonaren la plaça, decebuts pel premi. En arribar al casal les llàgrimes brollaven als rostres d’aquella gent. Tot era silenci i tristor, ningú gosava a obrir la boca i l’orgull que havien mostrat durant aquell any es transformà en decepció i tristesa.

El membre més ancià d’ aquella comissió prengué la paraula: - Ens ha passat com a la rateta. Hem fardat, hem rebutjat gent fantàstica i ens hem quedat en aquell que més lluïa. I com va esdevenir en aquella història, en caure la nit el gat se’ns ha empassat... i tothom es penedia de la pobre rateta.

I així va ocórrer, tothom, fallers i no fallers, del poble i forasters, grans i xicotets es van penedir d’aquella falla.

En aquell poble poblàs on tothom tenia un nas la falleta xicoteta va desaparèixer.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Merxe Armengol

La Rateta presumida

Peret i Marieta

El Flautista de Hamelin Això diu que era i no era, en una comissió fallera, llunyana, molt llunyana, però que molt, molt, molt llunyana, hi havia un grup de fallers preocupats per la situació de deriva que estava agafant la seua falla.

Estava a punt de la bancarrota i la desaparició, per culpa de la mala administració d’un grup de fallers de l’antiga “casta”. Aquests s’havien perpetuat molt en els càrrecs, es pensaven que la falla era d’ells. No compraven tiquets, les millors entrades de l`exaltació eren per a ells, feien ús del casal com a propi i dels diners, què podríem dir dels diners? Ni un any tenien els comptes clars al 100%.

Tenien deutes amb tothom, xaranga, artistes fallers, distribuïdors, etc. i la cosa estava tornant-se insostenible.

Un dia, els fallers més preocupats per no veure desaparéixer la seua falla, es van reunir en una assemblea secreta, en un baret del poble del costat en el qual estaven en festes per tal de no alçar sospita.

Estaven parlant de com fer una moció de censura a la vella guàrdia i guanyar-la, ja que hi havia molt de faller que era contrari al canvi, es conformava que no li manaren feina i la setmana fallera tinguera bona festa al carrer.

De sobte, es va presentar davant d’ells un dolçainer que portava tot el matí tocant per la plaça i havia parat a fer-se una cassalleta amb aigua freda per ambientar-se, i els va dir: - Xe xicons, que no us recordeu de mi?, carabasses!

- Mira tu, si és Pep, el fill del boticari.- Què el porta per ací Pep? No estaves a Soria treballant en un banc.- Replicà un dels jóvens.

- Si, però amb això de les retallades m’he quedat al carrer, i gràcies que vaig aprendre a tocar la dolçaina a la falla quant era menut, ara em guanye algun duret tocant a les festes del pobles. Una cosa us voldria dir, he escoltat el que estàveu dient sobre l’estat de la falla, i con que jo encara sóc faller i sabeu que els números sempre m’han agradat, vos podria ajudar si prometeu fer-me el tresorer quant es faça el canvi de càrrecs a la comissió.- Li va contestar Pep. Els amics es van quedar mirant-se i li van dir que els contara el seu pla, i si els convencia farien tracte.

Pep els va dir que afalagaria els xics i xiques de la falla perquè votaren a favor d’ells en la moció. Com que era ben conegut al poble; ja que Pep en ser un xicon tant guapo, agraciat, alt, simpàtic, atent i obsequiós; sempre posava a tots del seu costat, van fer tracte bevent-se unes cassalletes a la salut de la falla.

A partir d’aquell dia Pep, va començar a baixar al casal, i a implicar-se més amb el dia a dia, i mentre reclutava adeptes per al colp d’estat que estava preparant. Cada setmana que passava eren més els fallers i falleres els que estaven de la seua part i en uns mesos ja tenien preparada la proposta que portarien a l’assemblea que estaven segurs de guanyar.

El Flautista de Hamelin

Va arribar el dia de la votació, i l’expectació era màxima, el casal estava de gom a gom perquè era una data clau per al futur de la falla. Tot va transcórrer en un clima de màxima tensió, on es van creuar greus acusacions, però al final tot va eixir com Pep havia previst.

A la setmana següent, van realitzar la primera reunió per configurar la nova comissió, i Pep va arribar molt il·lusionat amb el nou càrrec que ostentaria a partir d’aquell dia, però va rebre una gran sorpresa, quan va veure que no l’havien inclòs en la llista, de manera que els fallers incomplien el pacte a què havien arribat.

Furiós per la manera com l’havien enganyat, i que tot havia sigut un pla per canviar croms, però sense fer vas del funcionament que ell havia preparat i que la falla continuaria en mans de la mateixa “casta”, va planejar una venjança que coronaria a fer desaparéixer la falla per sempre.

A partir d’aleshores va començar a persuadir els pares perquè donaren de baixa a tots el xiquets i els apuntaren a una altra falla, de manera que els va deixar sense la part més innocent i pura d’allò que és una comissió fallera.

Els que l’havien traït, van intentar per tots els mitjans que els xiquets tornaren, però va ser impossible i quan es van adonar que no tornarien mai, van decidir la dissolució de la falla, i es van prometre que mai més es muntaria una falla al seu barri en record d’allò que hauria pogut i no ho va ser.

José Miguel Losa

El Flautista de Hamelin

Els tres Porquets Vet aquí una vegada, que al si de la capital del Túria, vivien tres germans. Aquest tres, no eren els típics germans, aquells que sols es veuen en cap de setmana quan passen el diumenge a casa de la mare per tal de dinar tots junts i passar el dia en família. Passaven molt de temps junts, des de ben menudets havien compartit una gran afició, els encisava esculpir i pintar. L’art els apassionava, i com a bons valencians, també eren fallers, així doncs, decidiren unir ambdues coses, fent xicotetes falles al carrer on vivien. En arribar la majoria d’edat dels tres - Ah! No ho he comentat, els tres germans eren bessons!- decidiren fer, de la seua afició el seu treball, així doncs els tres van obrir un taller propi, on les seues idees es feien realitat i elaboraven els monuments de moltes falles de València.

Un dia, mentre estaven desdejunant a la cuina de casa, van llegir al Periòdic una notícia sobre els canvis que durien a terme en les falles el següent any. El Govern local havia canviat i així volien mostrar-ho a tots els ciutadans i turistes que acudeixen any rere any a València. El títol de la notícia deia: “La Regidoria de cultura, busca un nou artista per a plantar la Falla de l’Ajuntament el proper exercici faller”. En aquell moment, tots tres es van mirar a les cares, mentre un fum d’idees se’ls passaven per la ment, mil temàtiques, formes, ninots, i fins i tot quin seria el material estrella del monument.

Arribat aquest moment, sorgiren les primeres disputes entre els tres bessons, i és que cadascun volia emprar un material diferent: - Hem de fer la falla de cartró! És perfecte, es pot modelar i pintar a la perfecció- Va dir Pere.

- Pere, com vols que el fem de cartró? Et penses que anem a fer la falla de l’escola? Anem a fer la Falla de l’Ajuntament! La millor opció és la vareta, sempre s`ha fet així i els resultats són fantàstics – va replicar Pau - Almenys, d’aquesta forma reciclaríem i a més a més seria original – Respongué - I si ploguera? El cartró es desfaria, cosa que amb la vareta no passa- digué Pau, intentant convèncer el seu germà.

- D’això res, hem d’innovar, ni vareta ni cartró, la farem de suro. La vareta està massa vista, ja està passada de moda i el cartró es desfarà- Digué Marc.

En veure que no podien arribar a ninguna conclusió decidiren presentar els seus projectes a l’alcalde de València perquè fóra ell qui decidira quin dels tres finalment seria l’afortunat.

Aleshores, es presentaren els tres artistes al despatx de l’alcalde de València per tal de convèncer-lo que l’opció de cadascun era la millor. Com que no volia llevar-li l’oportunitat a ningun de tots, decidiren realitzar una mena de concurs en el qual cada germà havia d’executar el projecte exposat i el que millor resultat obtinguera, seria l’Artista de la Falla de l’Ajuntament, amb tot el que això comporta.

Al cap d’uns dies tots tres començaren a elaborar els respectius monuments. Pere va fer els ninots de cartró i després els va pintar amb una brotxa gran (per a acabar abans la feina) i pintura acrílica.

Els tres Porquets

Els tres Porquets

Pau modelava amb molta delicadesa les fines llistes de fusta per tal d’aconseguir una perfecta vareta que li permetera donar la forma rodona que exigien els seus ninots.

Mentre, Marc agafava la serra radial per a tallar el suro i després amb el paper de vidre perfeccionava la forma i l’acabat dels ninots. Després havia de cobrir tota la superfície del suro amb una imprimació perquè es poguera pintar fàcilment i que la pintura s’adherira.

Així doncs, Pere al cap de dues setmanes aproximadament, havia finalitzat el procés d’elaboració de la falla de cartró. Com que havia acabat la falla, decidí anar-se’n de vacances amb la seua parella per tal de celebrar-ho els dos junts.

Pau, en veure que el seu germà ja havia acabar el seu monument, es va donar pressa en finalitzar el seu, per a poder-se’n anar ell també de vacances i poder gaudir d’uns dies amb la seua família. A més a més, ell ho tenia més fàcil, doncs la falla de vareta no s’havia de pintar, ja que el color de la fusta era el que li donava l’encant al monument. Per aquesta raó, el període de temps d’elaboració d’aquesta falla era més curt que el de la de suro, ja que el seu germà Marc, una vegada finalitzat el modelatge dels ninots, no sols havia de pintar-los, sinó de posar una capa anterior d’imprimació perquè la pintura s’adherira al suro. Finalment, uns dies després d’acabar la falla Pere, Pau finalitzà la seua estimada falla de vareta. En acabar-la anà a la zona del taller on es trobava Marc, per a informar-lo de l’inici de les seues vacances, i així donar-li enveja. Però per a la seua sorpresa, el seu germà no va mostrar cap mena d’actuació ni comentari d’enveja. Estava ben tranquil elaborant el que ell considerava com al seu millor monument, passava hores i hores, com si no hi haguera demà per tal d’aconseguir-ho. Era feliç i gaudia fent el que més li agradava, treballar.

Marc, dies enrere, havia vist al noticiari que s’acostava una forta tempesta per als dies de falles, enguany Sant Josep es banyaria! D’aquesta forma, en assabentar-se’n de l’oratge, es dedicà a acabar els ninots amb molta cura, passant hores i hores perquè aquests pogueren aguantar els fenòmens meteorològics previstos.

Tot açò va fer que es demorara més l’acabament del monument i a la vegada que augmentaren les crítiques dels seus germans.

- Ja veureu vosaltres quan l’oratge us fastiguege els monuments- va renyar als seus germans mentre aquests s’ho passaven la mar de bé. ___ . ___ Mentre els carrers de la Capital del Túria dormien, els tres germans artistes estaven ultimant tots els preparatius per a començar a traure els monuments del taller, havia arribat el dia de la Plantà! Un panel lluminós de la Plaça de l’Ajuntament marcava les 5:00 hores i 4ºC. L’ambient era molt humit i feia molt de vent i fred i des de la platja s’acostava un front de núvols d’un color gris obscur.

A les 6 de la vesprada, els tres germans estaven plantant els respectius monuments, Marc era el que menys avançat el tenia, havia d’unir tots els ninots, pintar les juntes, etc, quan de sobte començà a caure aigua a semalades. Pau, Pere i Marc corregueren cames ajudeu-me, per a agafar plàstics i així poder tapar les seues obres d’art, perquè no es feren malbé, però Pere, no va tindre gens de sort. Quan va arribar amb el tendal per a tapar-la, ja era tard. El cartró s’havia desfet, la falla estava tota mullada al terra.

Un raig de sol, va poder travessar tots els núvols i arribar al toll on estava la falla, mostrant una imatge distorsionada del monument, estava tot desfet. En caure una llàgrima de Pere al toll, la imatge desapare-

Els tres Porquets

gué entre les ones de l’aigua i totes les esperances d’aconseguir ser l’artista de la Falla de l’Ajuntament s’esvaïren, Pere plorava sense cap consol.

Una vegada coberts la resta dels monuments amb els plàstics, Pau i Marc creuaren els dits perquè l’oratge es tranquilitzara i els permetera seguir amb la plantà, però això no fou així. Llavors, el vent bufava més i més fort, els ninots més alts de les dues falles es trontollaven i cada vegada que ho feien, semblava que els cors dels dos artistes se’ls paraven.

Marc, es posà a seguir muntant la seua falla sota el tendall mentre Pau seguia mirant amb angoixa la seua falla moure’s com si d’una fulla seca es tractara. El vent seguia bufant amb molta força fins que finalment va demolir la falla de vareta, deixant tot el sól ple de fustes trencades.

Gairebé sense alé, el vent no s’aturava, però la falla de suro no es va fer gaire malbé, per la qual cosa, Marc va poder continuar amb la plantà quan el vent es detingué. En aquell moment, En Marc cridà als seus dos germans perquè anaren allà on estava ell: - Pau, Pere, estigueu tranquils, no vaig a deixar-vos sols.

- Marc, quanta raó tenies quan ens vas dir que no els nostres monuments no suportarien aquest oratge - Ara els nostres no aprofiten per a res, mentre nosaltres estàvem de vacances, tu estaves passant hores i hores al taller, i gràcies a la teua dedicació, aconseguiràs el teu somni- Digué Pere.

- Ja us he dit que no us deixaré sols. Hem perdut molt de temps per l’oratge, no podem perdre cap minut, a què espereu per a ajudar-me? Els tres junts serem els artistes fallers de la Falla de l’Ajuntament!- Refutà Marc - Moltes gràcies germà, posem-nos mans a l’obra!- Afirmà Pere Finalment tots tres junts van plantar el que havia sigut el millor monument de València fins a la data, aconseguint encisar tota la població amb aquella obra d’art des del moment de la plantà fins a l’última cendra que s’envolà en el darrer segon de la cremà.

I tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

Anna Sirerol

Els tres Porquets

El fantasma dels ulls blaus Era l’any faller 2001–2002, la Falla Cambro havia fet una forta inversió a fer un monument que fóra l’admiració de tot Tavernes, contractant l’artista faller que més de moda estava en aquell temps. El fracàs fou rotund. Un últim lloc sense pal·liatius que va deixar tothom desil·lusionat: mirar aquell monument, feia mal a la vista.

El dia 20 de març es va reunir la plana major de la falla per debatre sobre el monument que caldria fer el proper any. Eren les deu de la nit i ningú no sabia ben bé què dir. ─Senyores i senyors, la caixa la tenim en números rojos i hem de fer front als deutes, per tant, aquest any haurem d’apretar-nos la corretja i fer un monument de circumstàncies, ─digué Joan, el president, fent un gran esforç. ─Aleshores, quin artista voldrà fer-nos un monument tan econòmic? ─preguntà Toni, el vicepresident, intentant donar solució al problema.

Tots estaven capficats davant el problema que se’ls presentava, proposant un llistat inacabable d’artistes, però ningú no s’acoblava a la situació en que es trobava la falla.

Mentre estaven en eixe menester i sense que ningú se n’adonara, aparegué en mig del casal un senyor amb una carpeta davall el braç. Ningú no l’havia vist entrar, però ell estava allí. ─Bona nit, ─saludà el foraster. ─Bona nit ─contestaren tots alhora amb cara d’estupefacció. ─Vostés es preguntaran qui sóc i que faig ací. Doncs bé, sóc Andreu Malson, artista faller i he vingut perquè m’he assabentat que vostés estan buscant un artista per al proper any. Estic començant en aquesta aventura i no trobe cap comissió que vulga contractar-me. Com que porte l’esbós d’un monument que crec pot ser interessant, m’he atrevit a endinsar-me en aquest casal i oferir-vos-el ─explicà el foraster per tal de justificar-se. ─Mire, ─intervingué Toni el Grauer─ estem buscant un artista per al proper exercici faller, però el problema és que no tenim un cèntim per fer cantar a un cec. ─Això no és problema ─replicà el personatge─. Si accepten l’esbós que ací porte no cobraré la meua feina. Sols pose una condició: que em porten vostès el material que necessite per a fer el monument i que m’ajuden dues persones tots els caps de setmana a escatar i pintar-lo ─acabà oferint l’artista.

Els presents havien de debatre la proposta, perquè havien de trobar gent disposada a sacrificar-se algun cap de setmana per la falla. Però, així i tot, oferiren seient a Andreu Malson, el qual escampà damunt la taula l’esbós d’un castell, encantat, segons ell, amb fantasmes, monstres i ninots diversos. Els presents quedaren bocabadats davant el que aparentava ser un gran monument, exclamant tots alhora un llarg ooooh!

El fantasma dels ulls blaus

El fantasma dels ulls blaus

Aquella situació féu que no calguera debatre allò dels caps de setmana. Es tornarien a roda i sols caldria sacrificar-se dos o tres caps de setmana cadascú. L’esforç valdria la pena. En un tres i no res arribaren a un acord. Aquell artista els havia caigut com plogut del cel: els faria un gran monument amb poc de pressupost.

Aquell hivern, els comentaris sobre l’elaboració del monument fou el centre de conversa en totes les reunions dels fallers, perquè el sacrifici d’alguns fallers i falleres era molt gran.

De tota manera, els fallers i falleres que anaven els caps de setmana, quan els corresponia, s’ho passaven d’allò més bé: era com una excursió amb les seues parelles respectives i es muntaven la seua particular festa amb esmorzars i dinars que feia més suportable el treball.

Passà el temps i arribà l’hora de la plantà. Cal assenyalar que alguns fallers, mentre treballaven, havien notat alguna cosa estranya en aquell monument, però cregueren que era cosa de la seua imaginació i no comentaren res a ningú. Tothom estava molt il·lusionat i, de fet, aquell any el monument fou l’admiració de tots els visitants.

El comentari general era sempre el mateix: L’any anterior, amb un gran pressupost, quedaren els últims i ara, quasi sense pressupost, aspiraven al màxim. De fet quedaren en segon lloc, amb una diferència de dos punts respecte del primer i la festa fou total.

La nit de la cremà tots gaudiren de la falla fins veure com el castell, i els seus fantasmes i monstres, es consumien devorats per les flames. Fins ací tot va ser perfecte, si no tenim en compte un xicotet detall que passà quasi inadvertit: va ocórrer en cremar-se el Fantasma dels ulls blaus, que era un dels ninots principals d’una escena de la base. Quan estava cremant-se el cap del fantasma, una xicoteta bola de fum, compacta i fosforescent, sortí disparada cap amunt, juntament amb el fum negre de la foguera. Fou com un miratge que durà dos segons.

El dia 20 de març, com tots els anys, tornà a reunir-se la comissió de la falla per concretar l’artista que els faria el següent monument. Com era d’esperar, acordaren tornar a contractar Andreu Malson, encara que, ara sí que li pagarien. Anaren a buscar-lo, però havia desaparegut; com si mai no haguera existit. El local on havien fet el monument estava buit i donava la impressió que, en anys, allí no havia entrat ningú, però ells sabien que l’any anterior havien estat allí treballant. En passar un mes sense tindre notícies d’Andreu, contractaren un altre artista.

Eixe any el monument representava un fons marí i va quedar molt bonic. Però el primer dia d’estar plantat, en ser la mitja nit, els presents van notar un calfred, que els recorregué tot el cos, i observaren que la falla prenia vida. Pensaren que allò era un miratge ja que uns segons després tot havia tornat a la normalitat.

El dia següent se n’adonaren que els visitants no s’acostaven a contemplar el monument: tots passaven de llarg com si no hi haguera res. Quan va ser mitja nit, una avaria va fer que els llums del pavelló s’apagaren.

A la vegada, una misteriosa llum començava a surar sobre el monument. Els presents s’esglaiaren i començaren a cridar i a córrer, deixant el monument tot sol. Tot sol no, perquè allí va quedar recolzat en la barra del pavelló Jordi Ma Mat, que, com sempre, no podia moure’s i pensava que tot era conseqüència de l’alcohol que portava dins del cos.

Aquell any, ningú no va gosar cremar el monument perquè tots els dies apareixia, a mitjanit, el “Fantasma dels ulls blaus”. La comissió de la Falla Cambro decidí donar una recompensa de cinc mil euros a

El fantasma dels ulls blaus

qui expulsara el fantasma fora del monument. Anaren especialistes que portaven espectres per a intentar espantar-lo però tots eixien corrent en veure’l.

La barra del bar del pavelló no s’obria a conseqüència del fantasma, i Jordi Ma Mat proposà enfrontar-se al fantasma a canvi de poder beure totes les falles sense pagar. La comissió no li donava crèdit, perquè Jordi sempre estava begut i ara no pensaven que fóra diferent però, com no tenien res a perdre... accediren.

Aquella nit, Jordi Ma Mat entrà a l’interior del monument amb una botella de whisky i una altra d’aigua, i s’assegué esperant que foren les dotze (deia que el whisky era per al fred i l’aigua per a apagar la set). Puntual com totes les nits, en tocar les dotze campanades se sentí una veu misteriosa que deia repetidament: ─Sóc el Fantasma dels ulls blaaaus, sóc el Fantasma dels ulls blaaaus.

Jordi ni s’immutà. De sobte, la porta de la base començà a obrir-se mentre les frontisses grinyolaven de manera esgarrifosa. Per a Jordi, com si cap cosa passara. El fantasma es plantà davant seu i es miraren de fit a fit de manera amenaçadora, el fantasma volia espantar Jordi però aquest seguia seré sense immutarse. Bé, el que diguem seré, seré… no, perquè s’havia acabat la botella de whisky, per a no gelar-se, segons deia ell.

Davant la impossibilitat de moure’s del lloc, a conseqüència de l’alcohol, i amb un ensurt que li corria per tot el cos, encetà la botella d’aigua i va fer un glop que li provocà un rot molt exagerat i amb una olor de whisky tan forta, que el Fantasma dels ulls blaus es convertí tot ell de color blau; més que blau, morat. Bé, quasi negre. No pogué aguantar aquella olor tan forta i, a poc a poc, començà a convertir-se en un fum de color blau cel que s’esvaí en poc de temps.

D’aquella manera, Jordi Ma Mat es va desfer del Fantasma dels ulls blaus que havia tingut atemorida tota la gent de la falla.

Jordi Ma Mat va ser nomenat faller d’honor i aquell any va quedar lliure de pagar cap consumició al casal.

Mentrestant, la comissió de la falla aprengué la lliçó: “ningú no regala res a canvi de res”.

Vicent Benavent

El fantasma dels ulls blaus

Contes de por La falla estava plantada i els fallers havien començat la despertà. El coets clamaven llibertat i l’aroma de la pólvora cremada pregonava una festa i una algaravia que el vent de llevant s’encarregava d’anunciar a tot el poble. La banda de música enllaçava un pasdoble darrere d’un altre i el dèsset de març naixia com si no n’haguera existit cap altre. Eren les huit del matí i el cel estava ras, i entre les muntanyes d’aquella vall començava a eixir el sol, que era l’únic que mai havia demanat permís a ningú per enlairar-se.

Al carreret només quedava Esperança. Restava quieta, en silenci, amb un grapat de papers a la mà. Des d’on estava podia llegir un cartell que havia pintat el vell artista faller al llom d’uns llibres que conformaven el centre del monument. “Contes de Por”, posava. I Esperança va somriure tímidament. Li pareixia irònic.

I aquella ironia la inquietava. Què hauria passat si aquells bojos hagueren aconseguit el seu propòsit? Tal volta els coets no serien coets i aquells esclats que a hores d’ara es perdien a la llunyania serien els sons dels trets i dispars d’una guerra que tornaria a separar un país.

València despertava del malson de la dictadura i l’ambient que es respirava al país sencer denotava felicitat i progrés. Els ninots que aquells darrers dos anys havien omplit els carrers tenien un lluïssor especial, ja no tenien res a amagar; i la crítica, per primera vegada en quaranta anys, podria ser crítica. Mentre, les referències a la constitució solament prenien forma d’agraïment i carisma d’estima eterna. La gent, per la seua part, eixia al carrer i visitava cadascun dels monuments que omplien els barris, els pobles i les ciutats.

Estaven aprenent a viure la festa de manera diferent i, fins i tot, era probable trobar-se figures de ninots nuets que en temps passat haurien escandalitzat a més d’un.

Llavors Esperança va alçar la vista i va tornar a somriure. Encara no se n’havia adonat però la falla estava tota foradada. “Açò també és un conte de por” va pensar. A pesar que la comissió aquell any havia tirat el burro per la finestra, el resultat no havia pogut ser més pèssim. Aquell enorme remat en forma d’home que rebia a tota la gentada estava ple de forats. En tenia al genoll, també al colze i a la cintura; i els llibres sobre els quals estava assegut feien la sensació d’haver sigut fabricats per xiquets.

Però Esperança va riure més fortament si cap. Llavors va girar la vista als dos costats per si algú l’estava mirant, no fóra el cas que pensaren que estava boja, i en adornar-se que seguia estant sola va agafar els papers que duia a la mà i va començar a llegir-los. Va obrir les tanques que feien de protecció perquè els visitants no s’acostaren a la falla i va accedir a l’interior. Tot seguit va anar situant-los sobre les bases que sostenien els ninots i amb xinxetes les va subjectar sobre la xapa perquè el vent no les volara.

Esperança havia acabat la tasca, i la remor dels coets i l’algaravia de la gentada que passejava pels carrers en forma de despertada s’acostava cada vegada més cap al casal. A la llunyania va veure el seu marit i el seu fill. Àngel havia nascut el vint de novembre de mil nou cents setanta- cinc. Tenia quasi sis anys, i tot i els esforços per fer esclatar els trons de bac, aquests començaven a resistir-se-li, a causa del cansament del menut braç, i havia decidit deixar d’esclatar-ne. Era la primera vegada que hi assistia i no havia pogut dormir en tota la nit a causa de la impaciència i els nervis.

Contes de por

Contes de por

Aleshores el menut va començar a córrer cap a on estava Esperança i se li va llançar als braços.

- Mamà ja has acabat?

- Sí fill- va contestar esperança mentre se’l pujava al braç- mira ja he posat totes les crítiques de la falla.

Ara els ninots ja no són simples siluetes de cartró i pintura, ara tenen vida i s’han convertit en allò que els quatre versos que hi ha escrits en els papers li han ordenat.

L’infant, va girar la vista cap a una de les quartetes i va intentar llegir a la manera que un xiquet tan menut podia fer-ho.

- Mamà, estan escrites com parlem nosaltres o com parlen els de la tele?

La mare va esclatar en una rialla.

- En valencià, fill. Nosaltres parlem valencià.

Esperança va fer un bes a la galta d’Àngel i va agafar la mà de Jose que ja havia arribat al seu costat.

Recordava com de malament ho havia passat aquell dia de febrer i una llàgrima li va recórrer la galta.

Tan sols feia vint-i-tres dies i pareixia que la vida s’haguera detingut allà mateix. Esperança es trobava a València i caminava pel Carrer Colón quan es va adonar que alguna cosa passava. La major part de la gent havia desaparegut i la que quedava s’apressava corrents cap a casa. De sobte va sentir una forta remor i en girar-se els llums ataronjats li van ennuvolar la vista. Quan les pupil·les van poder reaccionar va divisar un exèrcit de tancs i soldats que ocupaven els carrers per on haurien d’haver circulat centenars de cotxes en aquelles hores. Esperança va córrer. Ho va fer tan fort com va poder, perquè no sabia què estava passant.

El camí cap a casa es va fer etern. Els cinquanta-set minuts que tardava el tren a arribar a l’estació del seu poble es van convertir en hores, en dies, en tota una vida. Va escoltar que hi havia hagut un cop d’estat i que la cosa pintava malament. I Esperança pensava en el seu fill, i en el seu home, i la vida que els esperava. Jose devia estar escrivint els versos del llibret. Però no sabia si serien censurats. No sabia si la seua llengua tornaria a ser prohibida. I va començar a plorar. Pensava que ara eren lliures i s’acostaven falles i tenia ganes de veure els seus amics, i eixir al carrer i gaudir de la festa com estaven acostumats a fer-ho. I pensava en aquella reunió a la qual havia assistit aquella vesprada. Què seria d’aquell Estatut d’Autonomia què estaven preparant? Els anava a convertir en poble, en un poble nou i lliure, un poble amb una llengua i una identitat... i ara els el volien robar.

Les estacions anaven passant i el tren cada vegada es buidava més. En el seu vagó solament quedaven dues persones que, com ella, tenien la mirada perduda en la foscor de fora de la finestra. I Esperança va sentir fred. Llavors, no sabia ben bé per què, va recordar la frescor de les nits de falles. I va tancar fort els ulls, desitjava que Jose l’abraçara i que Àngel li donara un bes de bona nit en la galta...

Esperança i Jose van entrar al casal, Àngel es va quedar al carrer jugant amb els amiguets. El casal estava de gom a gom, els fallers estaven esmorzant i la parella es va acostar cap a una de les dones majors que hi servia gots de xocolate d’un perol. Mentre li donava un got, la tia Vicentica li va preguntar a Esperança per què últimament els cartells de les falles els posava en valencià, si la llengua que tots sabien llegir era el castellà. La jove se la va quedar mirant i li va contestar: - Sap una cosa, el dia vint-i-tres de febrer de mil nou-cents huitanta-un em vaig adonar que els valencians tenim la necessitat que alguna cosa ens faça sentir que som un poble. Aquell dia vaig sentir que els valen-

Contes de por

cians havíem sigut els primers en traure els tancs al carrer per lluitar contra un enemic que s’anomenava poble, i aquell poble no hauria fet res per fer front a tota aquella barbàrie, perquè no sent que és tindre una llengua i una cultura que li done vida. Sap per què m’agraden tant les falles? Perquè és l’única cosa que pot unir els valencians. Les falles han d’ensenyar-nos quina és la nostra llengua i quina és la nostra cultura i ens ha de convertir en poble. I si algun dia aproven l’Estatut i el valencià es pot ensenyar a les escoles, sempre podrem dir que gràcies a les falles la llengua que tants anys va ser perseguida i humiliada no es va perdre del tot.

Jose, li va prémer fortament la mà i li va dir a cau d’orella: - Tranquil·la, tot arribarà, ja ho veuràs, Esperança.

José Antonio Martínez Giner Aquest Article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera

Contes de por

Cigronet Això diu que era i no era un xiquet tan xicotet, tan xicotet que havia sigut falleret des del naixement i a la Falla Cambro el coneixien tots com Antoniet, el fill de l’ordinari.

Antoniet mai no havia tingut cap càrrec a la comissió. Cap president havia confiat mai en ell. Li deien al seu pare: -El teu xicon és més una càrrega que una ajuda. No és capaç ni de fer un café.

Era tan xicotet que el ninot més menut del monument infantil era fins i tot més gran que ell.

A pesar d’això, Antoniet que era molt llest, no perdia mai l’esperança.

- Pare, no t’amoïnes, arribarà el dia, que vindran a buscar-me i tots els fallers cantaran i cridaran el meu nom en símbol d’agraïment.

A l’ordinari se li trencava el cor quan sentia aquelles paraules, sabia que aquell dia mai no arribaria.

Una vegada convertit a cendres el monument 2015, era moment d’iniciar un nou exercici faller. Comencen els preparatius del nou any. Reunions, assemblea general, elecció de president, nomenament de la comissió. Una vegada més, Antoniet quedava fora de qualsevol càrrec. Primeres negociacions amb els artistes fallers, inici del termini de presentació de sol·licituds per ocupar el càrrec de Falleres Majors.

Arribà també el moment de negociar un nou contracte amb la xaranga “les Vaquetes” que duien molts anys amenitzant les cercaviles de la Falla Cambro. Però el que no sabien era que aquell any ho tindrien molt complicat. Després d’haver estat dotze anys més un a la mateixa falla, la falla del Passeig, falla veïnaels havia fet una oferta que qualsevol músic amb els ulls tapats no hauria dubtat a acceptar.

Tot sufocat, el president convocà a assemblea extraordinària a tots els fallers per buscar-hi una solució.

Els fallers, espantats, no sabien què fer.

- Nosaltres no podem arribar a les condicions i pressupost de la falla del Passeig, com farem per a no perdre la nostra xaranga?- deia el president.

- Què farem nosaltres sense Les Vaques?- deia la Fallera Major recentment escollida.

- Les cercaviles ja no seran el mateix es rumorejava entre els fallers.

Antoniet que mai no parlava per no obtindre un no coma a resposta, va tenir una gran idea. Senyor president, jo que sóc tan xicotet m’encarregaré d’anar a negociar amb ells. Confie en mi. Quedaran tan al·lucinats després del meu discurs que mai més no voldrà sentir cap oferta de cap falla veïna.

Els fallers a la desesperada li donaren un vot de confiança al seu faller Antoniet.

Un dia que els musics estaven reunit realitzant un assaig s’hi presentà Antoniet i el seu do de paraula.

Cigronet

Peret i Marieta

Sense saber massa bé què dir, es va posar a divagar mil i una anècdotes dels fallers del Cambro amb els músics. I quan ja sense saber què més dir un etern silenci va envair la sala per una estona. Les cares dels músics pareixien un quadre de Van Gogh! S’havien tornat bojos!! Des de quant els instruments parlaven??

Antoniet es va quedar mut. Els musics estaven tan esglaiats i sorpresos que tan sols podien dir-se els uns als altres que mai més no canviarien de falla. Que volien firmar un contracte indefinit amb la Falla Cambro.

Orgullós i content del que havia ocorregut, Antoniet va anar corrent a la falla per contar-ho a la comissió.

I així va ser com Antoniet va passar a ostentar un gran càrrec dins la seua estimada comissió: delegat de xaranga.

Aquell any quan arribaren les falles, les Vaquetes i els fallers contents cantaven amb alegria pels carrers de Tavernes: Tot i que és ben xicotet, tot el món el coneix com Antoniet, de les vaques és el rei. I això ho sap el Cambro ben bé i això ho sap el Cambro ben bé.

Carmen Sifres

Cigronet

Charlie i la fĂ brica de xocolate

Charlie i la fàbrica de xocolate Charlie no era un xiquet afortunat, feia uns anys que els pares van haver d’abandonar la casa on vivien i, d’alguna manera, això va marcar un abans i un després en la vida del xiquet. Els desnonaments eren la notícia de cada dia, la falta de treball i la lamentable crisi havia dut al país a la cua d’Europa. Els rics eren molt més rics i els pobres cada vegada més pobres. Tanmateix, el xiquet vivia feliç amb els seus avis i els seus pares.

Una caseta menudeta, d’una sola habitació, era la llar perfecta d’aquella família humil que no havia perdut allò més preat que tenien: l’essència de la felicitat.

Prop de la casa de Charlie es trobava la fàbrica de xocolate més gran del món, propietat de Willy Wonka.

A causa de l’enorme crisi que sofria el món, Wonka va decidir tancar la fàbrica al públic i només habitaven ell i uns treballadors misteriosos.

Per primera vegada en una dècada, Willy Wonka, el solitari, famós i excèntric fabricant de xocolate, obria les portes de la seua fàbrica al públic, a cinc xiquets per ser més exactes. Wonka era considerat el millor productor de xocolate, el més inventiu i innovador. Ningú mai no es creia que la crisi hauria estat el motiu principal del tancament. Allí es produïa tot tipus de delícies meravelloses, i enguany, fent un honor a la seua infància, havia anunciat que faria una falla gegant.

Com farien els xiquets per poder entrar? Wonka va introduir cinc bitllets daurats a l’interior de les xocolatines, l’afortunada o afortunat serien els creditors d’una visita guiada a la fàbrica per veure la falla gegant.

Charlie Bucket estava nerviós, havia passat tota la nit mirant el rellotge. “Ja és el meu aniversari!” ho va dir tan fort que, fins i tot, els seus avis que vivien postrats a l’únic llit de la vivenda, s’havien sobresaltat.

Quan arribava març, Charlie anava desganat a l’escola. Les falles ja no existien al seu vocabulari. Quan era més menut, els seus pares el vestien de faller i passaven tot l’any baixant al casal. A gener presentacions, a febrer la cavalcada del ninot, de seguida falles, el mig any, paelles i de nou la “demanà”, proclamació i tot el curs faller. Ells havien estat els primers en tot. Son pare era un dels fundadors, juntament amb el seu avi. Però, feia tres anys des que la vida els va canviar per complet, a ells i a moltes famílies: ni falla, ni jocs, ni activitats extraescolars, ni futbol ni casa.

En l’única cosa que pensava Charlie era a aprovar tots els exàmens, ser el primer de la seua classe i estudiar una bona carrera, per al dia de demà, tal i com li recordaven els seus pares, “treballar i ser una persona de profit”.

Aquell matí, Charlie somiava en l’anunci que havia fet el senyor Wonka a la televisió, als mitjans de comunicació no es parlava d’altra cosa. Cinc xiquets amb els seu acompanyant visitarien aquella falla fabricada de xocolate, i a més a més, l’amfitrió els ensenyaria la fàbrica amb totes les instal·lacions d’última generació.

Els quatre primers bitllets ja els havien trobat respectivament Augustus Gloop, un nen obès i golafre de Gandia; Veruca Salt, una nena mimada i consentida de Xeraco; Violet Beauregarde, una nena presump-

Charlie i la fàbrica de xocolate

tuosa i competitiva de Simat que mastegava xiclet sense parar; i Mike Teavee, un nen arrogant i agressiu d’Alzira, obsessionat amb la televisió i els videojocs. Charlie desitjava trobar un bitllet, però a causa dels pocs diners de què disposa la seua família només podia comprar una tableta a l’any, pel seu aniversari.

El xiquet estava nerviós i els seus avis ben atents, tots miraven la tableta per veure si apareixia el bitllet daurat però no va poder ser. Charlie va perdre tota esperança quan en les notícies ja deien que un xiquet de Tavernes, del seu poble, ja havia trobat l’últim bitllet. Charlie estava trist, per una vegada havia tornat a sentir alegria... En aquell moment va eixir de casa, trist i desorientat, de sobte, va trobar diners al carrer i va decidir comprar una altra tableta per gaudir-la tranquil·lament, encara que sabia que ja no hi havia cap altra oportunitat. Va arribar a casa i va seure davant de la televisió amb els seus avis per veure qui havia estat el guanyador, era un xiquet de la seua classe! Tots contents veien com la família eixia a rebre la premsa, però l’emoció va durar segons quan s’adonaren que era fals, aquell bitllet no era l’autèntic. Charlie, va obrir l’embolcall de la seva tableta i no ho podia creure, el bitllet daurat estava al seu interior. No li va donar temps a assimilar el que havia ocorregut, “Déu meu” va pensar, tenia el bitllet a les seues mans! Els mitjans de televisió ja deien que la gent oferia quantitats milionàries per a aconseguir l’últim bitllet. Aleshores el nen va decidir que el vendria i així eixirien de la pobresa. Però el seu avi no ho va consentir, li va dir al xiquet que els diners mai no podrien comprar aquella oportunitat única, era el seu somni i no anava a permetre que no el fera realitat per culpa dels diners. Els diners eres una cosa molt corrent i aquell bitllet era el seu somni.

Dit i fet, tal i com ho marcava en la part posterior del bitllet, a l’endemà anirien a veure la falla més gran mai no construïda en la història, tota feta de xocolate.

A l’entrada de la fàbrica ja se sentia l’olor dolça del xocolate, i després una cavalcada de contes de fades, allí va aparéixer el Senyor Wonka. Charlie i el seu avi estaven al·lucinats, quin vestit més colorit, quin pentinat més extravagant i quina manera més rara de comportar-se, però allí estaven els dos, amb els ulls com a taronges, desitjant entrar.

La visita va ser un somni, des del principi. A l’entrada hi havia uns tarongers gegants fets de xocolate, cotó-en-pèl gegant de color verd i taronges de caramel, des d’eixe punt entraven en un ascensor de cristall que els duia a l’interior de la fàbrica.

Tots els deu xiquets estaven més que emocionats. En eixir de l’ascensor, hi havia rius de xocolate, Wonka els explicava que tot el xocolate que es servia a les falles era subministrat directament per ell, tardaven moltes hores per tal que no eixira cap grumoll i per això estava tan bo. Augustus Gloop, un dels xiquets, enormement gros, no va poder resistir la temptació i es va llançar a menjar xocolate dins del riu, en això, ell i la seua mare van ser absorbits i van desaparéixer.

Willy anava ensenyant-los les meravelles que havia estat fabricant durant eixos deu anys, i una d’elles era un xiclet de goma, estava allí i no es podia agafar perquè encara estava en procés de prova. Violet Beauregarde es considerava la primera fan del senyor Wonka i duia un xiclet a la boca des de feia tres mesos, va ser la primera a comprar-lo. En escoltar allò que provocava aquell xiclet, volia ser la primera a provar-ho i al mastegar-lo, sense fer cas de les advertències, la reacció va ser instantània, es va fer de color blau i es va unflar fins a esdevenir un nabiu gegant. Aleshores van anar a per ella en una ambulància mòbil i la van dur, a ella i a son pare, a una espècie d’infermeria que tenien.

Veruca Salt, només parlava que ella era l’única xiqueta, sense ser de València, que havia sigut Fallera Major, perquè els seus pares ja s’havien encarregat de pagar-ho. No parava de molestar a tots els xiquets perquè l’única cosa que volia era arribar la primera a la falla. Deia que només volia veure-la perquè els seus

Charlie i la fàbrica de xocolate

pares li’n feren una igual i ser l’enveja de tota València. Era una xiqueta mimada, els pares, que tenien els diners per castic, li donarien el que fóra necessari sense fer cap pregunta, ella només havia de demanar i els pares posaven els diners. D’eixa manera va aconseguir el bitllet per entrar: milers i milers de xocolatines, una persona treballant per a ells per tal d’obrir-les una a una. En una d’eixes estupideses que va dir mentre Charlie feia l’explicació, va caure “accidentalment” on estava la zona dels esquirols, els animalets triaven el fruit bo i el roí el llençaven fora. D’eixa manera, la xiqueta i el seu pare van ser llançats a l’abocador d’escombraries.

Mike Teve, era un xiquet que dedicava les seues hores a veure les aplicacions del mòbil, jugar a videojocs i passar el temps connectant tot allò que podia a la seua smart TV. Havia inventat una aplicació per a tenir connectats a tots els fallers de totes les falles de València en una espècie de xat. Mentre Wonka explicava com des d’un televisor es podrien subministrar xocolatines, Charlie i el seu avi estaven bocabadats, però Mike es va burlar i a més va intentar transportar-se ell mateix, quedant reduït a un minúscul follet, per mal comportament, ell i sa mare van ser teletransportats fora de la fàbrica. Cadascun dels nens representava un dels vicis que es podien observar en els nens d’aquest temps. A diferència de la resta de xiquets, Charlie era un xiquet ideal, humil, amable i no mimat.

En ser l’únic que quedava, Charlie va ser proclamat el guanyador. Willy li va dir que finalment no podria veure la falla gegant perquè eixe no era realment el premi ni la finalitat de la visita. El xiquet estava un poc confós però en això, Willy Wonka els va acompanyar, a ell i l’avi Joe, fins a casa en un ascensor de vidre volador. Des del cel veien com els altres quatre nens abandonaven la fàbrica: Augustus, cobert de xocolate; Violeta, havia aconseguit recuperar la seua grandària encara que seguia sent blava i el seu cos s’havia tornat elàstic i flexible; Veruca i el seu pare coberts d’escombraries, i Mike amb unes dimensions desproporcionades en haver estat estirat en un intent fallit de recuperar la seua grandària.

Després de portar Charlie a casa, Willy Wonka anuncià quin era el premi especial: la fàbrica. Wonka es va adonar que necessitava un hereu i va organitzar el concurs per a trobar-lo. No obstant això, no permetia a Charlie portar a la seua família amb ell i el xiquet li va dir que ell sense la seua família no anava a cap lloc, ja que era el que més volia i preferia ser humil i pobre que infeliç.

Charlie va descobrir que Wonka va tenir una infància trista al costat del seu pare, Wilbur Wonka, un dentista que li va prohibir menjar llepolies i li va fer portar un aparell dental de grans dimensions. Un dia, i sense fer cas de son pare, Willy va provar les llepolies per primera vegada, i aleshores es va voler dedicar a fabricar-les, i contra els desitjos del seu pare, va abandonar sa casa per realitzar el seu somni. Quan era ric i famós, trobava a faltar la seua vida al costat de son pare i va voler tornar, però va descobrir que el seu pare i la casa ja havien desaparegut. Amb l’ajuda de Charlie el va trobar i es va adonar que ell sempre havia seguit tots els passos que havia estat fent el seu fill.

Aleshores, Willy es va adonar de la importància que tenia quan Charlie li parlava de la família. En eixe moment va decidir formar la seua al costat de la família de Charlie. Així començarien una nova vida a la fàbrica regalant nous somnis als xiquets perquè pogueren anar a visitar-los. Aquesta vegada investigarien una nova manera de poder fer realitat una falla gegant de xocolate i en març obririen les portes als més menuts.

Conte contat, conte acabat.

Lara Romero

Charlie i la fàbrica de xocolate

Blancaneus i els set nanets

Blancaneus i els set nanets Una vegada fa molts anys hi havia una xiqueta molt bonica i bona que li deien Blancaneu. Venia d’una família molt fallera i fundadora d’una de les falles més antigues del poble. Des que va nàixer estava predestinada a ser Fallera Major Infantil de la seua comissió perquè era el somni dels seus pares. Quan sols tenia set anys la seua mare va morir, i el seu pare i ella es van quedar sols, encara que ajuda i amistat no els en faltava; la gent del seu voltant i els amics de la falla els recolzaven en tot moment.

Va passar el temps i el seu pare va conèixer una xica de la falla que a poc a poc acabà conquerint el seu cor i acabaria convertint en la seua nova dona. La madrastra de Blancaneu no va tardar sentir enveja, perquè era molt volguda per la gent de la falla i perquè tots parlaven del moment en què seria la màxima representant dels xiquets. Estava tan obsessionada a ser la protagonista del seu regne, que era la falla, que tenia un mirall màgic a qui cada dia li preguntava: - Mirall, qui és la més volguda de la falla?

I aquest li contestava: - Tu, ama meua.

Un dia la madrastra li va fer l’habitual pregunta al mirall, i per a sorpresa d’aquesta el mirall va respondre que la més volguda era Blancaneu, perquè tots parlaven de la meravellosa notícia, la xiqueta eixe any seria la Fallera Major Infantil de la falla. Sense donar crèdit al que havia escoltat, la madrastra baixà a la reunió de la comissió i anuncià que ella es presentava per a Fallera Major, i que, per desgràcia, la seua fillastra no podia seguir sent fallera, havia de ser donada de baixa de la falla.

La gent es quedà molt sorpresa, no sabien què podia haver passat perquè la xiqueta fóra donada de baixa de la falla i que no fóra el pare qui ho anunciara. A més, era molt estrany que la madrastra volguera representar la comissió aquell mateix any.

Es quedaren debatent com havien d’actuar, i finalment arribaren tots a la mateixa conclusió: no podien donar de baixa la xiqueta de la falla, era el somni dels seus pares, la il·lusió de la seua mare, i anaven a complir-la. Ells l’ajudarien i li ho amagarien a la madrastra, de manera que no s’assabentaria de res.

La madrastra no satisfeta amb el que havia dit a la falla, va prometre a totes les botigues del poble que els compraria tot el necessari per al seu regnat com a Fallera Major i els duria a tots els clients que podien imaginar si no proveïen d’indumentària Blancaneu.

La gent de la comissió començà a buscar les coses per a Blancaneu, però per a sorpresa seua quan entraven a una botiga no els atenien o els despatxaven sense donar-los cap explicació. Açò es repetia en cada establiment del poble. Desesperats pel tracte rebut en cada comerç pensaven que la madrastra eixiria amb la seua, i Blancaneu no tindria el vestit per a la presentació.

Blancaneus i els set nanets

Un dissabte qualsevol la falla havia organitzat una excursió per la muntanya, era una activitat que agradava molt als més menuts. Blancaneu es quedà admirant el paratge preciós que tenien tan a prop i es va quedar a soles. Perduda per la muntanya intentava trobar la manera de tornar i va veure entre dos pins molt alts una xicoteta casa, aleshores s’acostà a preguntar com podia tornar al poble.

En entrar la va impactar veure la casa dividida en set llocs. Quan es va acostar al que estava més a prop de la porta va observar un nanet que estava fent unes sabates a mà. Intentant fent el menor soroll possible per a no distraure’l va anar al del costat. També era un nanet, però aquest estava molt concentrat amb el minuciós treball de gravar una pinta. Va fer una ullada general i s’adonà que hi havia set nanets treballant, cadascú realitzant una cosa.

- Hola, disculpeu que haja entrat sense fer soroll, però és tan meravellós observar com treballeu. Sóc Blancaneu, m’he quedat sola i perduda a la muntanya, podríeu ensenyar-me el camí per tornar al poble?

El nanet que un moment abans estava gravant la pinta ara estava mirant-la fixament.

- Blancaneu! Quina alegria és posar-te cara per fi. Sabem el que ha fet la teua madrastra, i no ens pareix gens bé. Si ens ho permets, estarem encantats de fer-te tot el que necessites per a ser Fallera Major Infantil.

Blancaneu es va quedar bocabadada en saber que els nanets sabien qui era ella i la seua història. Es fixà en el treball que estava fent cadascú i s’adonà que perfectament la proveirien de tot el que necessitava per a la presentació. La il·lusió i el desig parlaren per ella i acceptà sense pensar-ho.

Cada nanet va començar a presentar-se i a ensenyar-li la feina que realitzaria. Primer ho va fer Orfebret, qui gravava les pintes amb els dibuixos més senzills i perfectes que mai no s’havien vist. Després fou el torn de Cancanet, qui es posava molt nerviós de no ser el primer a començar la feina ja que la base del vestit era cosa seua, ell feia el cancan, sempre supervisat per Modistot, que teixia la tela i posava fins a l’últim lluentó.

Seguidament Indumentarí li mostrà les joies més precioses que havia creat, eren fines i elegants, impossible no voler lluir-les. A Blancaneu va fer gràcia que cadascun tinguera el nom de la tasca que realitzaven, tasca que exercien meravellosament.

Per acabar els més tranquils s’acostaren per a presentar-se, Espardenyàs li mostrà sabates de tot tipus i colors, li resultava impossible triar sols un parell, Grenyes li examinava el cabell, sabia quins productes utilitzaria perquè li quedaren bells, així com el pentinat que li faria: s’havia decidit per les tres ratlles. I per últim Esteticistot provava combinacions de colors per al maquillatge del gran dia.

Blancaneu no s’ho podia creure, els nanets es van bolcar a ajudar-la en tot el que necessitava, feia molt de temps que no se sentia així, que no se sentia com a casa. Per tal d’alleugerir tota la feina que tenien per davant van acordar que Blancaneu es quedara a viure a casa seua, així la madrastra no s’assabentaria de res i el seu secret estaria millor guardat.

El temps passava, i la madrastra cada dia estava més contenta, tot estava eixint a cor què vols; feia dies que tenia tot el necessari per a la presentació. Cada dia li preguntava al mirall qui era la més volguda de la falla i aquest contestava que ella. Però un dia, per a sorpresa de la madrastra, no escoltà la resposta de cada dia, la resposta del mirall fou: - Blancaneu, ama.

Blancaneus i els set nanets

La madrastra sorpresa li contestà que no podia ser, que Blancaneu feia molt de temps que no apareixia per la falla i que finalment no s’havia presentat per a ser Fallera Major Infantil.

El mirall li contà el que decidiren els fallers, on estava Blancaneu i que set nanets estaven ajudant-la perquè no li faltara de res per ser fallera. La madrastra entrà en còlera, i de tanta ràbia com tenia va tindre una idea per a deixar-la fora de joc. Preparà una safata del menjar que més li agradava: els bunyols. Es va disfressar d’àvia i buscà la caseta dels set nanets on li havia dit el mirall que estava Blancaneu.

Quan va arribar Blancaneu estava sola, i no va dubtar a ajudar la pobra velleta que caminava per la muntanya. La madrastra disfressada d’àvia, amb cara de llàstima va oferir a Blancaneu els bunyols que havia preparat, el que no sabia era que estaven fets especialment per a ella.

Blancaneu agarrà un bunyol, la boca se li feia aigua, però amb la primera mossegada va sentir que tot li pegava voltes, que estava marejada, atordida, que se li esvaïa la vista, fins que es va deixar anar i va caure al sòl.

La madrastra satisfeta del que havia fet se’n va anar per a no alçar sospites.

Quan els nanets arribaren veieren Blancaneu estesa a terra. No sabien el que havia passat, i la por es va apoderar d’ells. Intentaren despertar-la, però no van aconseguir el seu propòsit, així que decidiren vestir-la, i com estava previst, que lluïra aquell dia el vestit de valenciana, després la posaren en una caixa de cristall.

El president infantil va anar a buscar Blancaneu en adonar-se que era hora de la presentació i la protagonista del dia no apareixia, en arribar va veure Blancaneu vestida amb un preciós vestit de fallera que realçava la seua bellesa dins de la caixa de cristall. Sense dir res als nanets s’acostà, obrí el cristall i la va besar. De sobte Blancaneu va obrir els ulls, l’alegria tornà a envair el cor del nanets, que deixaren la celebració per a després de l’exaltació.

La presentació va ser de conte de fades, Blancaneu va gaudir del seu dia, del seu somni, i a partir d’aquell dia als nanets no els va faltar mai feina vestint falleres; i ells allí i jo ací, i no m’han donat res pel camí.

Aurora Cantus

Blancaneus i els set nanets

Alibaba i els quaranta lladres

Alibaba i els quaranta lladres Això diu que era una vegada, un poble de la província de València on l’esperit faller estava molt arrelat i tothom pertanyia a alguna falla de la localitat.

En eixe poble, tot l’any vivien les falles de manera molt intensa, des de l’elecció dels monuments, fins a les diferents proclamacions de les falleres majors i les posteriors presentacions que tenien lloc al Cinema Principal, situat a la Plaça Major de la localitat.

La rivalitat entre les diferents falles era molt sana i a qualsevol acte assistien tots els fallers i falleres, foren o no de la falla que el realitzava, o siga, tota la població. L’ambient entre la gent era de gran germanor tot l’any, excepte l’hora de l’entrega dels premis, on cadascú volia que guanyara el monument de la seua falla, com és natural. Desprès tot tornava a la normalitat i la festa continuava.

Aquell any del 2.003, un grup d’amics, les famílies dels quals pertanyien a diferents falles, decidiren fer una comissió per fundar una nova falla. Buscaren un casal als afores del poble on hi havia lloc suficient per plantar el monument, muntar el pavelló i realitzar diferents jocs i activitats per a la gent de totes les edats: infantils, joves, adults i majors.

Al principi eren pocs fallers i falleres i el monument que van contractar va ser modest, però les activitats que allí es realitzaren van revolucionar tots els joves de la població.

En dos anys, aquella falla va acaparar la popularitat de tots els joves de la localitat, deixant la resta de falles sense gent menor de trenta anys.

El tercer any, van poder contractar un monument espectacular, que prometia guanyar el primer premi, i encara que la germanor entre falleres i fallers era molt bona, no ho semblava per a tots, ja que alguna gent creia en la germanor mentre el seu monument era el millor, però ara la gelosia començava a aflorar.

Aquell any del 2006 totes les comissions plantaren el seu monument, com de costum, i ho celebraren amb la realització de diferents actes que acabaren amb un sopar amenitzat per una orquestra que va actuar fins ben entrada la nit. Tots i totes begueren, ballaren i rigueren fins caure rebentats, moment que aprofitaren per anar a dormir, ja que a l’endemà havies d’estar frescs per realitzar els diferents actes programats.

Tots se n’anaren excepte els fallers i falleres que estaven de guàrdia i havien de netejar, arrimar cadires i taules, omplir les neveres de beguda per al dia següent… Realitzaven les activitats rutinàries després d’una nit de festa de Falles.

Eixe dia, entre els membres de la guàrdia hi havia dos joves nouvinguts, Jordi Ma Mat i Miquel Ben Begut, fills de pastors, que havien passat tota la seua vida a les muntanyes pasturant les ovelles dels seus pares i mai no havien gaudit d’una festa tan popular. Quedaren admirats per la festa fallera, ja que a les seues terres sols havien gaudit de festes d’aniversari i poc més.

Alibaba i els quaranta lladres

Els nostres amics, fent honor al seu cognom, anaven un poc… diem-ne... passadets però serens. Quan la tasca del pavelló estigué acabada tothom es va retirar a descansar.

En fer-se de dia els fallers i falleres acudien al casal per participar en la “despertà” i es trobaren davant una desagradable sorpresa: havien desaparegut els ninots del monument.

La gent començà a indagar i a preguntar si algú havia vist alguna cosa estranya aquella nit, però ningú no sabia res. Estant en eixos menesters, el president va preguntar pels dos nouvinguts, perquè ells es passaven la vida al casal, unes vegades menjant, altres vegades bevent, però d’allí no eixien. Efectivament, de l’interior del casal va eixir la parella d’amics, tots atemorits. ─No heu vist qui ha furtat els ninots esta nit? ─Preguntà el president impacientat.

Jordi i Miquel es miraren sense atrevir-se a parlar però finalment, Jordi Ma Mat digué:

─Nosaltres estàvem recolzats en la barra acabant-nos el “burret” que ens havia preparat Jaume quan veiérem vindre molta, molta gent pel Camí del Fons. Ens vam espantar i ens amagarem al casal i... allí hem estat fins ara.

La parella estava atemorida encara que pogueren donar alguns detalls. Miquel Ben Begut digué que ell va vore una vuitantena de lladres, perquè n’eren molts, però no podia assegurar-ho ja que no sabia si els havia vist dobles. Jordi Ma Mat va afirmar que eren quaranta de cosa certa, perquè cada ninot el portaven entre quatre i com faltaven deu ninots... Però se’n va adonar d’una curiositat: tots eren bessons! Dos bessons agafaven un ninot de davant i dos més l’agafaven de darrere i els pujaren dalt de... dos camions iguals! Ja dubtava si eren bessons o és que també veia doble.

Jordi va sentir dir al cap dels lladres que els ninots els havien de portar a la cova i tancar-los allí, per tant havien d’estar a la muntanya, encara que quedava a una distància considerable del poble.

Entre els dos amics armaren un embolic que ningú no s’aclaria i els deixaren per impossibles. Sort que un veí del carrer va dir que havia vist com dues persones carregaven un ninot dalt d’un camionet i ràpidament mogueren, però creia que eren fallers que anaven a reparar algun desperfecte d’eixe ninot.

El secretari de la falla, un jove de 22 anys, va pensar en la possibilitat que els ninots no els portaren a la muntanya si més no al poble veí, ja que allí hi havia una tasca anomenada La Cova. Davant eixa possibilitat, la comissió de la falla va moure cap allí però com que era de matí trobaren que la tasca estava tancada.

Després de moltes indagacions i de donar part a la policia, trobaren el propietari del local, però aquest els informà que l’havia llogada a un senyor del poble veí per a celebrar festes. De tota manera, com que tenia una clau del local, davant de la policia, va obrir la porta però s’hi trobaren que tot estava tranquil. Jordi, en vore la barra del bar, no va poder resistir la temptació i va preguntar si podia fer-se un “whisky” amb taronja.

Miquel el va seguir i tots dos gaudiren d’una bona copa mentre la resta debatien on podien estar els ninots.

Els dos amics estaven cansats..., més que cansats beguts. Anaren a seure a unes cadires que hi havia al cap del mostrador i, com que anaven beguts, entropessaren un amb l’altre i caigueren un bac impressionant damunt d’una estora que hi havia darrere la barra. De sobte els dos amics havien desaparegut... Se’ls havia engolit la terra. Tots anaren a corre cuita per rescatar-los i els trobaren en un xicotet soterrani envoltats dels ninots de la falla que estaven buscant.

Alibaba i els quaranta lladres

Dies després, investigant, descobriren que els culpables havien sigut quatre veïns del poble, dos de cada falla, que per zels havien llogat una colla d’immigrants de l’est d’Europa a canvi de convidar-los a beure debades totes les falles. Els quatre fallers, a més de pagar la denúncia, foren expulsats de les respectives falles amb la impossibilitat de donar-se d’alta en cap altra comissió. Els immigrants que pogueren identificar foren multats però com que no tenien béns, no van pagar la denúncia.

De tota manera, gràcies a Jordi Ma Mat i a Miquel Ben Begut pogueren recuperar els ninots i així gaudir de la festa fallera com calia. Aquell any van guanyar el primer premi dels monuments grans i la festa va ser total.

Vicent Benavent

Alibaba i els quaranta lladres

L’Aneguet lleig

L’Aneguet lleig Era un dimarts qualsevol, despuntant la primavera, a les nou de la nit. Començava un nou any faller i Pep, el flamant president d’una modesta falla d’un popular barri de la ciutat es disposava a encetar una reunió fonamental per al futur de la falla. Organitzar dita reunió i convidar a uns quants fallers de confiança li havia donat més d’un maldecap, a més d’augurar-li perdre les amistats amb més de quatre fallers de tota la vida.

Els homes, sobretot, començaren a arribar al casal i després de les salutacions, dites i bromes de costum començaren a seure als incòmodes escons del local. Pep, molt solemne es posà dempeus i tots feren un silenci ensordidor. Ell era una persona molt respectada i estimada dins de la seua falla i començà a parlar: - Cavallers, la falla se’ns queda obsoleta, s’acosten nous temps i cal fer alguns canvis al nostre sí, tot i respectant tant com siga possible les tradicions. No podem deixar que les coses continuen funcionant com fins ara, perquè per necessitat han de funcionar, ja no és prou amb la bona voluntat de la gent. Cal renovarse, és hora de nomenar nous delegats i delegades que complisquen amb diligència les seues tasques. Cal canviar als vicepresidents i crear noves comissions...

En escoltar aquelles paraules, els vells barons de la falla, els pesos pesats, es posaren les mans al cap i començaren a donar les seues opinions i a mostrar-se en contra de totes aquelles mesures. Els feia por tot el que de nou suposava allò. Pep els va deixar que s’expressaren però es mantingué inflexible amb la seua decisió d’encetar els nous canvis, va fer valdre la seua condició de President, ja que en última instància la seua seria l’última paraula. A ell el càrrec li havia arribat quasi per obligació, ningú no volia ser President.

En els cinquanta-quatre anys de vida de la falla això no havia passat mai, fins l’any anterior.

Pep no podia explicar-se com la gent que havia convidat a la reunió s’atrevia a qüestionar el que ell ara volia posar en marxa, si precisament ells eren els que, en veritat, l’havien ensenyat a ser faller i a gestionar com es duu endavant una falla. Tots sabien el que era millor per a la falla, que al cap i a la fi, estava demanant canvis de soca-rel. El cap estava a punt d’explotar-li, el cor li feia mal, perquè era molt trist quedar-se pràcticament sol, convertir-se en l’aneguet lleig de la seua estimada falleta. Era tan gran el dolor que sentia, la impotència, la incomprensió i la sensació de soledat que va traure forces de la fluixedat que ara s’havia fet ama i senyora del seu cos, que en arribar a casa, on l’esperava al llit expectant i preocupada la seua esposa Empar, es dirigí a la cuina on va agafar la seua cadira de bova preferida i es va posar a treballar fins que es va fer de dia: - Cal canviar les delegades infantils, les de playbacks, les de les disfresses, entre altres. També ens cal altre encarregat de la loteria i del llibret... Ampliaré el nombre de delegats de cuina i casal, posaré de vicepresident primer a “tal”, de segon a “tal altre” de tercer a “altre” i crearé una comissió, que sens dubte, no pot faltar en ninguna falla, la comissió de protocol.

Passà tota la nit pensant quines persones serien les idònies per a ocupar els nous càrrecs i es va anotar en un full blanc i amb cal·ligrafia ben clara el nombre de telèfon de totes aquelles persones amb les quals calia parlar. Volia donar pas a saba nova dins de la falla, gent disposada a aportar noves idees, a treballar i

L’Aneguet lleig

a aprendre, sempre sense oblidar la veu de l’experiència, les propostes dels quals sempre serien tingudes en compte i escoltades, però donant-los pas ara al merescut descans que ja s’havien guanyat.

Pep, va donar per ben emprat el temps ocupat, i la nit sense dormir. L’endemà dimecres tenia festa a l’hospital on treballava de zelador i va pensar a aprofitar el dia i acabar d’enllestir la tasca començada. Per art de màgia es va vestir amb un vestit d’energia, positivisme, optimisme i ganes de treballar, però encara li quedava un maldecap: qui formaria part de la nova comissió creada? La comissió de protocol, no era cap caramelet que la gent fallera volguera agafar, doncs eren molt complicades i aspres les seues tasques i a més molt desagraïdes. Va pensar que necessitava gent jove, amb molt de seny, gent amb experiència en el món faller i gent de mitjana edat. Totes elles disposades a treballar i a aprendre, fermes amb les seues decisions, segures del que fan i poc influenciables. Finalment va optar per quatre dones falleres de cap a peus, la majoria d’elles amb molts coneixements del món faller i moltíssima experiència o amb moltes ganes de treballar, aprendre i millorar la falla.

Va arribar el dia de la primera assemblea d’eixe curs faller i va ser presentada la comissió a tot el que hi va acudir. Va haver-hi de tot, rialles, algun que altre enuig, també algunes llagrimetes, però en general tothom va quedar satisfet i prou conforme amb les persones electes per a ostentar els càrrecs. Tanmateix la popularitat de Pep anava de cap a caiguda, i més encara quan la comissió de protocol va començar a treballar, estudiant, investigant, escrivint, actuant i posant algunes normes que havien desaparegut i d’altres de noves, totes justificades a partir dels escrits i les normes de protocol de la Junta Central Fallera. Havia nascut a la falla altre aneguet lleig, tan lleig com l’anterior i a més, menys legitimat, era l’aneguet lleig de totes les comissions. Allí es recollien totes les queixes, poques coses feien ben fetes per a la majoria de gent.

Tot era culpa del protocol i les males cares i el malestar d’alguns eren més que patents.

Va passar un any faller, després un altre i un altre, i Pep va aconseguir que la seua popularitat anara augmentat igual que abans dels canvis. Continuava treballant de valent, es feia de voler, somreia tothom, representava la falla més que dignament allà on es requeria la seua presencia i les Falleres Majors estaven encisades amb ell. Sempre tenia una paraula d’ànim i feia de mediador entre fallers que discutien buscant sempre l’equilibri i la justícia i anava superant tots els entrebancs que sorgien. Anava convertint-se de nou en el cigne que un dia havia estat.

El temps també va passar per a la comissió de protocol i, malgrat demostrar-se la necessitat de la seua existència, malgrat reconèixer-se el seu treball desinteressat i sempre a l’ombra, a dia d’avui encara es continua culpabilitzant-la de tot allò que no ix com cal. També és impopular per defensar i tractar que es duga a terme tot allò que el món faller demana perquè implica, de vegades, trencar amb tradicions absurdes o amb allò que es fa per inèrcia i sense gens de seny. La comissió de protocol no s’ha convertit en un cigne, continua sent l’aneguet lleig de totes les comissions, però això ja ho saben les dones que hi formen part, igual com ho sap Pep. Tot siga donat per bo. A hores d’ara ja no és el President el que rep les culpes de tot o la mala “llet” d’alguns. Ara tot el que és dolent és compartit quasi al cinquanta per cent per la comissió de protocol i el President, aneguet lleig i cigne, respectivament, de la falla.

Encar Talens

L’Aneguet lleig

El Soldadet de plom Era el dia de Sant Josep i la tristor envaïa el tendre cor de Carme, la Fallereta Major Infantil d’una important falla d’un bonic poble de la Valldigna. Pensava en les hores que faltaven perquè el foc purificador s’enduguera entre ballarines flames la seua ben estimada falleta. Rosa, la seua mare, no trobava paraules d’ànim i consol amb les quals tornar el somriure al preciós rostre de la seua filla. Els ulls vidriosos de la xiqueta, amerats de llàgrimes, eren incapaços de tornar a mirar el bonic monument. No podia ni escollir el ninotet que seria indultat de les flames. Miquel, el seu President Infantil no suportava l’estat d’ànim de Carme i es va proposar ajudar-la: - Anem Carme és hora de dir als encarregats de monument quin és el nostre ninot indultat.

Però a ella tant li feia.

Les càlides i amoroses mans de Rosa agafaren Carme pels muscles i xiuxiuejant-li unes paraules, com sols les mares saben fer, es dirigiren les dues plegades cap al monument i començaren a examinar-lo detingudament com si de la tasca d’un jurat faller es tractara. Després d’estar quasi hora i mitja pegant voltes a la falla es decidiren per un graciós soldadet molt paregut al Soldat de Plom del conte que tantes vegades li havia contat Rosa de menudeta, amb la particularitat que aquest no li faltava cap cama. Junt al soldadet, hi havia una ballarina amb un tutú fet de periòdic, aquesta, semblava ser la parella del soldadet, doncs ambdós estaven col·locats, d’una forma estratègica que feia que pareguera que es travessaven amb la mirada.

Tot concordava amb el famós conte!

Per fi arribà la temuda però esperada hora de la cremà i mentre alguns fallers preparaven el monument per a cremar-lo, altres salvaven de les flames els ninots indultats per Carme i Miquel. Joan i Víctor carregats amb els dos ninots, el soldadet i una delicada ballarina, que finalment Miquel volia regalar a la seua germaneta menuda, es dirigien cap als protagonistes de la festa, amb unes cares de satisfacció que eren dignes de fotografiar. Però de sobte la traca estesa pel terra féu entropessar Joan, trontollant i caient al terra fent malbé el soldadet, trencant-li una cama com en el conte. De seguida, el rostre del ninotet es convertí en un reflex de tristor quasi humà.

Carme pensava que allò era una tragèdia, que era com anar-se’n en orri, però la ràpida intervenció de Rosa, assegurant-li que de seguida el repararien, suavitzà les coses i tot tornà a ser alegria i festa. A l’endemà i després d’un merescut descans Carme i sa mare muntaren al seu vell fiat punto i es dirigiren cap a Alzira on era el taller de l’artista faller creador de la falleta. Allí deixaren el soldadet per a ser reparat, no sense ser avisades que tardaria bastant de temps per a fer-ho.

Després de passar alguns mesos, els encarregats del monument s’acostaren al taller de l’artista per tal de veure com anaven els preparatius i la construcció de la nova falleta per a les pròximes festes josefines .

Joan, sentint-se un poc culpable del que li va passar al ninot indultat de Carme, li preguntà per ell a Bernat, l’artista, i quina no seria la desagradable sorpresa quan aquell li va contestar que va fer neteja al taller i va vendre tots els ninots solts i alguns motles vells a altres artistes que li ho van voler comprar. Sí efectivament,

El Soldadet de plom

Peret i Marieta

Bernat creia que entre els ninots que havia venut un era un soldadet a qui li faltava una cama. No li va poder traure més informació però Joan portà el tema a la reunió de la comissió. N’estava indignat, com podia vendre una cosa que no era seua? Com s’atrevia a jugar amb els sentiments i emocions d’una xiqueta? El que havia passat no era just i s’haurien de prendre mesures, hauria d’haver alguna mena de conseqüència.

La comissió va optar per unanimitat canviar d’artista el proper any, i amb la qual cosa començaren la recerca d’un nou Artista del qual poder fiar-se.

Van passar els anys i Carme va ser la elegida, de nou, ara per a representar com a Fallera Major la seua falla. Després de la telefonada del President, de les felicitacions i de celebrar l’esdeveniment amb una gran festa on corregué el cava per tot arreu ella es va proposar gaudir al màxim de cadascun dels actes, sempre sense descuidar el seu treball d’odontòloga. Quedaren per a la setmana pròxima visitar el taller de l’artista que anava a construir la seua falla. L’esbós estava fet i sols calia donar-li el vist i plau o introduir-li alguns canvis.

Un calorós divendres del mes de juliol anaren a Xàtiva per tal de veure la falla. Carme en entrar al taller sentí unes cosquerelles a la boca de l’estómac, estava una mica incomoda però ella li donava la culpa a la calor. Es va apartar un poc de la resta del grup i va anar a seure al tercer esglaó d’una desartillada escala que pujava al despatx de l’artista, on se suposava que dibuixava i creava. Va girar vers una direcció que alguna força oculta de la natura va obligar-la a fer-ho.

Allí estava, era el seu ninotet indultat, feia molts anys que no l’havia vist però ella seria capaç de reconèixer-lo d’entre milers de ninots. El soldadet semblava cridar-la amb els seus ulls tristos. Carme s’hi va acostar i sí, no hi havia cap dubte, era el seu. No va poder reprimir un crit esgarrat d’alegria i emoció. L’havia trobat, i això era més que un milacre. Els seus acompanyants s’hi van acostar, i entre ells estava Joan, que també el va reconèixer.

L’artista va explicar la procedència d’eixe ninot que coincidia plenament amb la versió oficial de la seua desaparició. Carme li va explicar com va anar a parar al taller de l’altre artista i aquest li’l va voler tornar a la seua ama legítima encara que continuava faltant-li la cama. Ella, com a Fallera Major, va voler incorporar-lo a la seua falla gran, eixe era el seu lloc.

El xativí va fer un monument espectacular. En plantar-lo tots s’adonaren de la presència del soldadet, el qual lluïa com si fóra nou, restaurat i acolorit però sense la cama. Al seu costat lluïa també una preciosa ballarina amb un impressionant tutú. A l’hora màgica de la mitjanit, en la qual els ninots prenen vida, el soldadet li va demostrar i declarar el seu amor incondicional a la bonica ballarina.

La nit de la cremà, en fondre’s la falla en la càlida abraçada del foc, Carme va notar com entre les flames del soldadet i la seua enamorada es formava un cor de foc. Ella va plorar, les llàgrimes li enterboliren la visió del foc, però sabia de debò que no havia vist cap il·lusió. Sabia que el seu soldadet estava acomiadant-se d’ella amb un gran somriure de felicitat. Ella no oblidaria mai la nit de la cremà d’aquell any màgic ni al seu soldadet.

Anna Sirerol i Talens

El Soldadet de plom

Caputxeta roja

Caputxeta roja Conten les més velles del poble, que fa anys, hi havia una xiqueta, de nom Caputxeta, que era molt fallera, i la seua il·lusió era diferent a tota la resta de falleres. Aquesta xiqueta no volia ser Fallera Major, tan sols volia un vestit de fallera roig, però amb la crisi colpejant per tot arreu, els seus pares no es podien permetre tan gran despesa.

El que no podia imaginar, era que la seua àvia, li n’estava preparant un, un fabulós vestit roig escarlata, que li il·luminaria el rostre el dia de la presentació.

Quan faltaven pocs dies per a la data, la iaia, que estava de neteja a casa, va deixar les finestres obertes per airejar, i va donar la casualitat que tenia la vestimenta de Caputxeta preparada per embastar en un maniquí quan va passar el pare de la Fallera Major de la falla, i en veure’l, li va entrar un atac de cels, en pensar que anava a restar-li les mirades i el protagonisme a la seua filla.

El pare, aquella nit no va poder pegar ull pensant en el vestit, i a l’endemà va tramar un pla perquè l’àvia no portara el vestit a Caputxeta. Llavors va convéncer un home del poble, de malnom Llop, a qui li agradava beure’s fins l’aigua dels pitxers, perquè el dia de l’exaltació, se les arreglara per entretindre la velleta, i que no arribara a temps perquè Caputxeta es vestira de fallera aquella nit.

El dia anterior, la mare de Caputxeta, qui ja sabia la sorpresa que l’àvia estava preparant, va parlar amb la velleta perquè anara directe a casa a les quatre de la vesprada, i que no s’entretinguera, ja que li agradava molt la partideta i la misteleta a la llar del jubilats totes les vesprades de dissabte.

Va arribar el dia, i Caputxeta estava molt nerviosa, perquè sa mare li va dir que l’àvia tenia una sorpresa per a ella. La velleta, va eixir de casa disposada a arribar el més aviat possible a casa de la seua néta. Però pel camí es va trobar Llop que la va convéncer d’anar a fer una partideta rapideta.

En entrar en el llar dels jubilats, es va sorprendre en veure que el bar estava buit. Es va girar cap a Llop, i el va trobar un poc alterat i molt suat. De sobte la vella va començar a preguntar a llop de manera insistent: - Què portes en les orelles?

- Un sonotone per escoltar-te millor!- va respondre l’home molt irat.

- I eixos ulls tan grans i rojos?

- De la ressaca d’ahir de tanta cassalla!- replicava llop.

- Per què tens la boca tan gran?

- De la dentadura postissa que m’he posat!

- I eixes manotes tant suades?

- Amague les claus per deixar-te tancada!- va cridar Llop mentre començava a córrer.

Caputxeta roja

L’home va pegar una portada i va deixar la velleta tancada cridant i maleint per haver-se detingut i ara, per la seua culpa, Caputxeta no arribaria a temps a la presentació i no podria estrenar el vestit roig.

Mentrestant a casa de Caputxeta, els nervis estaven a flor de pell perquè l’àvia no arribava i ningú no sabia on estava i l’acte d’exaltació estava a punt de començar.

En una d’aquestes estaven quan el tio Paco, el delegat de loteria de la falla, va anar al casal a replegar unes quantes bandes de fallera per donar-les a aquelles falleres que no en portaren, i en passar per la llar dels jubilats, que estava enfront, va escoltar els crits de l’àvia, i un fuster jubilat com era ell, en un tres i no res va obrir la porta, la va alliberar i la va portar a casa de Caputxeta perquè la xiqueta poguera vestir-se i arribar a temps de lluir el fabulós vestit roig.

Quan va arribar al local, l’expectació era majúscula perquè la notícia de l’intent de segrest s’havia escampat com la pólvora i al pare de la Fallera Major, en veure Caputxeta amb el seu vestit roig, li va caure la cara de vergonya, i Caputxeta en divisar-lo, se li va acostar i li va dir que el perdonava perquè sabia que havia estat cegat per l’amor que un pare sent la seua filla.

I així és com es va complir el somni d’aquella fallera, que per fi va poder desfilar per la passarel·la amb el vestit roig i compartir un dia tan feliç amb la Fallera Major de la falla. I d’aquesta manera se li va quedar per sempre el nom de Caputxeta Roja. Conte contat, ja s’ha acabat.

José Miguel Losa

Caputxeta roja

TONI VIDAL fontaneria i calefacci贸 C/ SANT ANTONI, 42 TAVERNES DE LA VALLDIGNA 649 452 363

C/ Nou, 10 - Tel. 96 282 00 90 • 46760 - Tavernes de la Valldigna

M.G.M. Asistencia S.L.

Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia

Tels: 962836777 / 962820420 www.gruasmgm.com

COL·LABORACIONS

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES • TAVERNES DE LA VALLDIGNA

PINTURES PLÀSTIQUES REVESTIMENTS MANUALITATS BELLES ARTS COLORS A L’INSTANT EINES PER PINTAR TOT AIXÒ I MÉS A:

Avda. Germanies, 91 Tel: 962 821 561 https://www.facebook.com/PinturasVerpinSL

REAL BAZAR WENLE LEVANTE SL

Gran Vía Germanias, 18, bajo • 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA - VALENCIA TEL: 96 0117935