"VALENCIANIA" Falla el Mercat - Catarroja 2016 by Falla el Mercat - Catarroja

FA L L A

E L M E R C AT 2 0 1 6

FALLA 2016 Valenciania

Edita: A.C. Falla el Mercat Disseny portada, maquetació e ilustracions: Mireia Martínez i Selma Textos i poesia: Yolanda Selma i Pons Les Nostres històries: Col·laboració de veïns i fallers de la Falla El Mercat Fotografies: Aportació dels autors Impressió: ROMEU IMPRENTA Distribució: A.C. Falla el Mercat c/ Cami del bony nº1 (Polígon Industrial Catarroja)

Índex Francesc de Vinatea: “L’heroi civil i civilisat” 10 Per Yolanda Selma i Pons Els nostres representants 27 Els Mercaders al complet 41 Les nostres falles 51 Les nostres històries “Sobre la patria selestial (Sermó de les cadiretes)” 74 per Yolanda Selma i Pons “Catarroja descoberta” 82 per Julia Selma i Pons “Valenciania” 86 per MªVictoria Selma “Llegendes Valencianes” 96 per Yolanda Selma i Pons p CURIOSITATS DE LA NOSTRA HISTORIA “Un caça vampirs Valencià” 110 per Juan Antonio Palop i Valero p LES NOSTRES RECEPTES “Arròs al forn amb panses” 118 per Enric Rosaleny i Silla “Caragolà” 120 per Julia Pons i Raga “Coca de carabassa” 122 per Vicky Ayllon i Barrios “Pilotes de Vallivana” 124 per Mar Aguado i Simó “Corona” 126 per Consuelo Pons i Raga “Coca escudellà d’anous i panses” 128 per Vicky Ayllon i Barrios Un any ple d’il·ilusió Activitat anual 132 Semana Fallera 136 Representants del nostre poble 139

Jes煤s Monz贸 i Cubillos Alcalde de Catarroja

Benvolguts amics i amigues de la falla el Mercat, Per a mi és un plaer poder dirigir-me a tots vosaltres per primera vegada com a alcalde de Catarroja i mostrar tot el meu suport a una de les festes més representatives del poble valencià; les Falles. En les últimes dècades les falles a Catarroja han assolit un prestigi important gràcies al treball que, any darrere any, esteu fent totes les comissions del nostre poble. Un treball que, com alcalde de totes i tots, us he d’agrair i reconéixer perquè heu aconseguit que parlar de les falles al nostre poble no sols siga sinònim de festa i monuments sinó també de solidaritat, cultura, llengua, tradicions i germanor. A la comissió de la falla el Mercat, a més a més, des de la vostra recent creació heu sabut il·lusionar a molta gent del nostre municipi. Sou una comissió jove però amb moltes ganes de treballar i de fer festa. Això, sens dubte, és el més important. Aprofite esta oportunitat per a saludar molt afectuosament a les guapíssimes falleres que enguany us representen; Vanesa López Gil i Andrea Lucas Aguado, així com als presidents de la comissió; Juan Antonio Palop i Hèctor Mata. A tots en general vull desitjar-vos unes meravelloses festes falleres del 2016 i dir-vos que estic a la vostra disposició per a seguir fent de les falles de Catarroja les millors festes del món.

Una abraçada ben forta.

Alejandro GarcĂa Alapont Regidor de festes

Benvolguts amics de la falla el Mercat, com a regidor de festes, vull donar-vos les gràcies per brindar-me l’oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres. Des d’estes línies animar-vos que continueu treballant com fins ara, que encara que sou una comissió jove, sou part indispensable de la festa de la nostra població. També donar-vos les gràcies per participar en totes les activitats que fins a la data vos he presentat i espere poder continuar amb vosaltres. Desitjar-vos que passeu unes magnífiques festes falleres, en especial a les falleres majors i presidents, que segur no oblidaren este any 2016. Una salutació.

«El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià»

VA L E N C I A N I A

INATE

NCESC R

Francesc

de Vinatea “Cada uno de nos somos tanto como vos, pero todos juntos mucho más que vos”

“L’HEROI CIVIL I CIVILISAT” Yolanda Selma i Pons

Molts són els personatges de la història que passen desapercebuts per a la majoria dels ciutadans, en el nostre cas, per a la majoria del poble valencià. Jo mateixa he preguntat a amics i coneguts si coneixien Francesc de Vinatea, i la resposta sempre ha sigut la mateixa, no, no sé qui és. Per això i en defensa del nostre poble, de la nacionalitat històrica de què hauríem de fer gala i defensa, deixant de banda enfrontaments vans, atemporals i buits de contingut, que només tenen la finalitat d'evitar i postergar les nostres reivindicacions, la nostra unitat i els sentiments del poble valencià, que sempre ha sigut seriós, coherent, respectuós i treballador, és per això que vos porte enguany la història d'este destacat valencià, en defensa a ultrança dels drets i identitat del seu poble, i fer bo allò que tant he escoltat a casa “amb bones paraules es pot dir tot”.

Per a començar vos arreplegue la història que fins al moment ha sigut la que s'ha utilitzat de l'històric personatge, derivat d'allò que s'ha escrit en les Cròniques de Pere El Cerimoniós, després veurem que com sempre, la història patix un xicotet revés com a conseqüència de les últimes troballes d'investigadors, però sense avançar esdeveniments vegem la història i els fets. Francesc de Vinatea va nàixer en Morella en 1273,fill d'una família de la noblesa morellana. Son pare va ser Pere de Vinatea, que va formar part de l'exèrcit de Jaume I en la conquista de les terres valencianes. Com es pot suposar va ser educat en els principis cavallerescos de l'època, va destacar en el maneig de les armes i va estudiar lleis, estudis que va realitzar a València. Una vegada finalitzada la seua formació va tornar a Morella, on es va establir com a comerciant, en eixe moment Morella gaudia d'un gran auge econòmic en el comerç de la ramaderia i els seus derivats, però també d'altres productes com la mel, cereals, pells, ets…, tot això faria que els comerciants prosperaren significativament.

Diners de Jaume I a València. Esta és la moneda que usaven.

Vinatea, a causa del seu negoci, viatjava constantment el que, conseqüentment, portava amb si grans absències de la llar. Es va casar amb Na Carbona, filla del senyor de la Todolella , que li va ser infidel i sorpresa pel seu marit amb el seu amant, l'escuder de confiança. Davant d'este afront i fent gala dels codis d'honor vigents en esta època, Vinatea va reaccionar violentament i va matar la seua dona i a l'amant. Sabent que la seua roïna i violenta reacció encara que prevista en els codis d'honor, era una actuació perseguible per la justícia, va fugir a València on es va entregar al Justícia. (El 'justícia' era el càrrec de la ciutat de València que durant l'existència del Regne de València (1238-1707) s'encarregava dels temes judicials). Tenim que recordar que La Guerra de Successió (1701-1715) no sols va significar la confrontació entre la dinastia dels Borbó i la dels Àustria per fer-se amb el tron de les Espanyes, la derrota dels austriacistes en la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707 va significar la pèrdua dels Furs i la desaparició del Regne de València El Rei Jaume II, el va eximir de les penes legals que li corresponien. Alliberat Vinatea va tornar a Morella i va vendre gran part de les seues propietats de Morella, va transferir la seua filla Francisqueta el Senyoriu de la Todolella i va tornar definitivament a València, on es va establir i es va casar de nou amb Jaumeta Castellà, el seu domicili podria situar-se en la contornada de Sant Nicolas, en El carrer Cavallers, sent nomenat conseller abans de ser triat Jurat de la Ciutat al maig de 1333.

Mort el Rei Jaume II, li va succeir el seu fill, Alfons II de València i IV d'Aragó, Rei d'Aragó, de València, de Sardenya, rei titular d e Còrsega i comte de Barcelona (com Alfons III), entre 1327 i 1336, el qual va trobar un patrimoni molt minvat degut, principalment, a les donacions realitzades per son pare. En 1328, a Daroca, municipi de la província de Saragossa, pertanyent a la Corona d'Aragó, el Rei va estipular que no es podia donar, separa ni pignorar (Donar una cosa en peça com a garantia del compliment d'una obligació) cap part de la Corona, per tant tampoc del territori pertanyent al Regne de València, a excepció de les donacions que ell poguera realitzar als seus fills. Però la Reina Elionor, segona dona del Rei, va demanar per al seu fill una sèrie de viles i territoris, petició a què va accedir el Rei en perjuí del seu primogènit, fill del seu primer matrimoni, l'infant Pere. Este fet trencava el regne, també cal considerar que passar a dependre d'un noble suposava no estar representats en les Corts i amb això la defensa dels seus interessos quedava minvada, a més contravenia l'esperit de Jaume I El Conqueridor, sent contrari a la legislació, als Furs, que prohibien esta possibilitat, era un clar contrafur. Els Furs de València

Els representants de les viles afectades (Alacant, Elx, Les valls d'Elda, Novelda, Orihuela, Guardamar, Xàtiva, Alzira, Sagunt, Morella, Borriana i Castelló), per cert, enumeració que tampoc coincidix en tots els relats, van acudir a la Capital del Regne a sol·licitar justícia contra aquella decisió, aprofitant l'estada del Rei a València , corria l'any 1333. Van ser rebuts pels Jurats de la Ciutat, que van decidir designar a Francesc de Vinatea per a defendre els furs davant del Rei, “per honor de Deu, e per amor a la veritat, e per honor de la Ciutat e de la seua feeltat”, Vinatea conscient de la seua posició i de l'alta probabilitat que no isquera viu de la seua gosadia, va testar, va confessar i va rebre els sagraments (combregà), abans de dirigir-se al Rei. Davant del Rei va donar mostres de ser un home íntegre i valerós, valedor de la Llei i de la confiança del poble, fent una Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l’Ajuntament de València, 1958)

encesa defensa dels furs valencians, davant de les paraules de la qual el Rei ordenà retirar el contrafur. La seua esposa li va increpar la seua debilitat davant del que considerava un acte de rebel·lia i que el seu germà el Rei de Castella els hauria fet executar a tots, a la qual cosa El Rei va contestar:

“Reina, Reina, el nostre poble es franc, e no es aixi subjugat com es lo poble de Castella, car ells tenen a Nós com a senyor, e nos a ells com a bons vassals e companyons.” (Crònica de Pere el Cerimoniós) Algunes fonts apunten que Vinatea havia apostat hòmens armats en diversos punts estratègics de la ciutat i va amenaçar al Rei en què si no retirava el contrafur, ningú eixiria amb vida del recinte a excepció dels membres de la reialesa. Este punt com altres queden en la incògnita de la història, que de vegades albira els fets de forma diferent de com se'ns ha vingut contant. Així el medievalista Vicent Baydal va realitzar un estudi en la seua tesi doctoral, i situa els fets entre desembre de 1331 i gener de 1332. Estes noves dates sorgixen dels arxius de la Corona d'Aragó, fins ara els fets es basaven en la Crònica de Pere el Cerimoniós i de l'Arxiu Municipal de València. Segons la hipòtesi de Baydal, Pere El Cerimoniós va acusar el seu germanastre Ferran de ser el responsable últim de la revolta de Vinatea, segons esta hipòtesi, per a netejar la seua imatge, ja que havia ordenat l'assassinat de Ferran.

Quant al fet principal de la revolta, Baydal apunta una altra versió, Alfonso El Benigne no va donar les viles al seu fill Ferran, sinó a la seua esposa, la Reina Elionor, com a regal de bodes en 1329. La revolta tampoc va ser immediata, sinó dos anys després en 1331, quan el Rei amplià els poders d'Elionor sobre eixes viles . L'alçament de València i els fets narrats que van succeir encapçalats per Francesc de Vinatea en defensa dels furs, pareixen no patir cap modificació encara que Baydal afirma que el Rei va revocar l'ampliació de poders, però que les viles van seguir davall el domini de la Reina Elionor fins a la mort d'Alfonso El Benigne.

En memòria de Francesc de Vinatea Amb el nom de Francesc de Vinatea s'han retolat molts carrers de la Comunitat Valenciana.

En la fatxada del convent de la Puritat de València, anteriorment Casa Palau de la Confraria de Sant Jaume, una placa diu el següent: Convent de la Puritat València

Làpida de màbre negre en conmemoració del VI centenari del gest de Francesc de Vinatea davant del rei de València Alfons II

“De esta antiga casa de la Cofraria de Sent Jaume on foren a.justats el consells que regiren la vida de Valencia va eixir el esforcat Vinatea en MCCCXXXIII per a oposar el protestament de Valencia al rei Alfons II per contrafur de la donaciò al infant Ferran de les villes de Alzira, Borriana, Castelló, Morella, Molvedre i Xàtiva, que foren alliberades al gest sublim de varò tan insigne que el poble valencià va secundar aba gran virilitat. Lo Rat Penat sots el patronat del Ajuntament de Valencia i ab el concurs de Agrupació Valencianista Republicana, Centre de Actuació Valencianista, Consell de Orientacció Valencianista, Orfeó Valencià, Agrupació Valencianista Escolar i Acció Nacionalista Valenciana en el VI centenar de la gesta i per a la seua memoria al (…) VIII Octubre MCMXXXIII”

En la plaça de l'Ajuntament de València s'alça una escultura realitzada en 1993 per Manuel Rodríguez Vázquez, Obra en bronze. Representa a Francesc de Vinatea, vestit amb vestidures a la usança del segle XIV, de peu i amb un llibre en la mà, el llibre dels furs valencians, amb el seu dit índex indica la pàgina en què es basaria la seua defensa d'oposició als designis del rei.

Estàtua de Francesc de Vinatea en la Plaça de l'Ayuntament de València En el pedestal la següent inscripció en la seua part davantera: "VALENCIA / CAP I CASAL / DEL REGNE / A / FRANCESC DE / VINATEA / ANY 1993".

En la part posterior es llig:

"FRANCESC DE VINATEA / JURAT DE LA CIUTAT / IMPEDI EN 1333 A / ALFONSO II EL CONTRAFUR / QUE DIVIDIA EL REGNE / DE VALENCIA A FAVOR / DE L'INFANT FERRANDO / FILL DE / LEONOR DE CASTELLA / "REINA, REINA DEL NOSTRE /

POBLE ES FRANC E NO ES / AIXI SUBJUGAT COM ES LO / POBLE DE CASTELLA CAR / ELLS TENEN A NOS COM / A SENYOR E NOS A ELLS / COM A BONS VASSALLS / E COMPANYONS / ALFONS II EL BENIGNE / REI DE VALENCIA"

Premiats per la RACV en 2010: Sèquia Real del Xúquer i Vicent Caballer i Ramírez

Vinatea és hui en dia una figura simbòlica per als valencians. Les Corts Valencianes tenen uns premis amb el seu nom, l'Alta Distinció parlamentària, la RACV oferix altres també amb el nom de Vinatea, a més de moltes associacions culturals que entreguen premis a personatges valencians que destaquen en la defensa de la valenciania. En el segle XIX es reivindicava la figura de Vinatea en una obra de teatre de Joan LLonín, “Els jurats de València, o siga l'heroic Vinatea”, estrenada a Barcelona en 1821.Emilio Sala el va plasmar en un quadro d'història que va obtindre la primera medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878. En 1958 Ramón Stolz va incorporar una escena semblant en els murals de la Sala dels Furs de l'Ajuntament de València (imàge en pàgina 16).

En 1975 es va estrenar una òpera sobre el mateix assumpte pròleg de Miquel Adlert Noguerol, Text de Xavier Casp i música de Matilde Salvador. (fragment de l'òpera)

VINATEA: Ciutadans: jo, Francesc de Vinatea, u de tants dels que ací estem reunits, bé Jurats o bé Consellers; jo, valencià conscient del voler de tants germans; jo, per pròpia voluntat, portaré la greu resposta al senyor Rei, deturat per honor de Déu, per amor de veritat, per servir al nostre cap i casal i a la seua honesta fidelitat. Ací esteu els Consellers com ací estem els Jurats; entre tots hem pres l’acord i tots som hòmens cabals que acceptem la responsabilitat.

Hem pensat lo que cal fer i ara farem lo que cal. És molt just no deixar tòrcer el braç de la recta veritat: si València és la mare dels que som valencians, cadascú dels que som fills som els pares del demà. Jo, que sóc d’un tros de terra dels que s’intenta esgarrar, perquè sóc morellà, vull guanyar-me l’honor d’anar al davant perquè, a més, sóc Jurat. Deixeu-me l’orgull humil i arriscat de servir al nostre Regne que vol ser el que se sap des de l’arrel a la fulla, des del present de la sang al futur desitjat. Deixeu-me la por valenta d’afermar l’homenenca passió de l’instant on s’esclaten les raons d’esperar l’eternitat. Deixeu-me dir ben sancer, en un clam: jo, Francesc de Vinatea, u de tants ab el poble cara al Rei, parlaré lleal, ja que tots som i serem el Regne valencià.

Encara que Francesc de Vinatea va morir eixe mateix any de 1333,a l'agost, després dels fets coneguts com el “Fet de Vinatea”, possiblement assassinat, apuntant les sospites d'este fet a les intrigues de la reina Elionor de Castella, no va poder esborrar ni evitar que s'enardira la seua figura com un mite de la resistència foral del Regne de València davant dels intents feudalizants, i que es convertira en un altre símbol, el de la defensa de la legislació de Jaume I.

“Cada uno de nos somos tanto como vos, pero todos juntos mucho más que vos” Paraules atribuïdes a Francesc de Vinatea

ELS NOSTRES

Representants

President Infantil

HĂŠctor Mata i Cuevas

SALUDA DEL PRESIDENT INFANTIL: Fallers i amics del Mercat És un orgull per a mi representar als mercaders infantils en aquest exercici faller. Desitge que aquestes falles siguen inoblidables per a tots i totes. Comença el conte enrere!! Prompte gaudirem dels Jocs, els coets, la xocolatà, les “colchonetes”, la música, la pólvora... i espere que estigueu tots al meu costat fent gran la nostra festa i la nostra comissió. Bones festes a tots i que visca la falla El Mercat!!! Un abraç del vostre president infantil

A NOSTRA FALLERA MAJOR INFANTIL L’alegria vingué al instant, en el que et varen anomenar, de la teua falla, El Mercat, la màxima representant. No et cabia cap de dubte, este any eres tu la triada, del Mercat la seua regina, en eixa banda coronada. Eres com una princesa de conte, lluint el traje de valenciana, vivint esta història encantada, que per fí, es ja realitzada. Andrea, tot en tu es alegria, inquietud i tendra innocència, gaudis de la festa i la tradició, perquè enguany eres nostra Fallereta Major.

Fallera Major Infantil

Andrea Lucas i Aguado

SALUDA FALLERA MAJOR INFANTIL : Estimats fallers i falleres de la falla El Mercat, enguany tinc el privilegi en aquestes línies del llibret de dirigir-me a tots vosaltres com a la fallera Major infantil del 2016. Com ja vaig dir el dia de la meua exaltació, un somni complit i molt desitjat, i que ja he fet realitat. Per a mi una experiència que no oblidaré mai i la viuré i gaudiré al màxim amb la companyia de Hèctor, Juan i Vanesa. El millor de tot és que ho disfrutaré rodejada de la meua família i de tota la gent que em vol, i per suposat en tots els meus fallers i falleres, sou inigualables. Per a mi és un honor formar part de l’ història d’aquesta comissió, amb un sentiment faller molt arrelat. FALLERS I FALLERES DEL MERCAT! MARÇ S’ACOSTA, ANEM A GAUDIR COM TOCA DE LA FESTA MÉS BONICA I GRAN DEL MON!! LES FALLES!!!! Tan sols desitjar que passem i tinguem unes festes josefines plenes de germanor, harmonia, i felicitat. Un bes molt fort de vostra fallera Major infantil.

Dames d’honor de la Fallera Major Infantil 2016

Natalia Ramón i Albors

Dama del foc Carla Chardí i Ramón

A NOSTRA FALLERA MAJOR El teu nom acarona, en dolça harmonia i gràcia, perquè enguany eres Vanesa del Mercat la sobirana. Hui veus complit un somni, que té tota bona valenciana, lluir com una regina, envolta en tradició arrelada. Per al Mercat es un privilegi, tindret com la seua representant, i en els teus ulls tots es veuen, com nit d’estreles il·luminats. Gaudis de la festa fallera, es un any per al record, la Comissió del Mercat et venera, com la seua Fallera Major.

Fallera Major

Vanesa L贸pez i Gil

SALUDA FALLERA MAJOR : Un any més vull agrair a tots vosaltres, amics i veïns de la barriada, gràcies als quals, uns com a fallers, altres com a comerciants i altres com abonats o col·laboradors, feu possible la continuïtat de la nostra gran Festa Fallera. Amb el temor de mostrar-me massa reiteratiu, vull demanarvos de tot cor que compartiu entre nosaltres l’alegria i festejos d’esta Setmana Fallera. Als meus companys i companyes de comissió donar-los les gràcies una vegada més per la confiança que tenen depositada en mi i desitjar-los que després de pagar quotes, vendre loteries i rifa, per a poder dur a terme nostres metes com (sostre casal) i actes de festes, a bon fi. Vos desitge unes Falles plenes d’alegria, plenes d’unitat i, com no podia ser de cap altra manera, d’il·lusió.

Dames d’honor de la Fallera Major 2016

Vicky Ayllon i Barrios Susana Díaz i Moreno Ana María Vivó i Rivera

Dama del foc

Reme Muñoz i Sánchez

President

Juan Antonio Palop i Valero

SALUDA: Un any més, estem a punt d’acabar un cicle de les nostres incomparables Festes, i quasi sense donar-nos conter, les Falles estan quasi llestes per a ser plantades. Des que vam cremar les nostres falles fa només uns mesos després d’una setmana de festes passades per aigua, ha transcorregut un any, que quasi ha sigut un bufit. Volguera que les meues primeres paraules foren dedicades a la nostra Fallera Major, Vanessa; la nostra Fallera Major Infantil, Andrea i el nostre president Infantil, Héctor. Els coneixeu de sobra, als tres; però vos assegure que les nostra caminada en comú pels distints esdeveniments a què hem hagut d’assistir, m’ha brindat l’oportunitat de conéixer-los encara més, i d’entroncar amb ells uns llaços d’amistat que jo crec que han de perdurar. Vos assegure que esta comissió ha estat i està molt ben representada i ha sigut per a mi un orgull, acompanyar-los. Menció especial des d’estes línies per als nostres artistes, José i Vicente pel seu treball i esforç i especialment a Xavi en un any esperançador i que li desitgem moltes alegries en un futur prometedor. La constància en el treball, junt amb l’espenta i la il·lusió amb què de nou la nostra gent jove i els nostres peques ens estimulen i ens motiven, fan possible i ens porten un any més a poder plantar els nostres monuments. Això sí, sense oblidar l’esforç de tota la Junta Directiva que han treballat amb molta il·lusió i gràcies a ells hem pogut portar a bon fi este exercici, realitzant un extraordinari sacrifici en unió i camaraderia. No vull tancar este Saluda oblidant-me de totes les persones que són necessàries per al perfecte funcionament de la Falla, a vegades el seu treball no es valora com haguera de ser, a vegades no es veu des de fora, però sempre estan ací. Mil gràcies a tots ells. I junt amb ells faig un crida a tots els fallers, familiars, comerços, veïns, col·laboradors i amics de la Falla El Mercat , agrair-vos la vostra ajuda i desitjar-vos que junt amb esta “la vostra comissió” passeu unes alegres i felices FALLES 2016. Un afectuos i sincer abraç del vostre president Vixca la Falla El Mercat!!!

ELS

Mercaders

AL COMPLET

JUNTA DIRECTIVA INFANTIL

2016

President Héctor Mata i Cuevas Vicepresident primer Pau Jiménez i Selma Vicepresident segon Cèsar Sinisterra i Vivó Secretària Rebeca Muñoz i Cherino Vice-secretària Fina Esteban i Moltó Tresorera Arancha Yeste i Aparicio Vice-tresorer Joel Jiménez i Selma Delegat de Festejos Ruben Sinisterra iVivó Delegat activitat diverses Pau Moragues i Faus Delegada de Cultura Noelia López i Gacía Delegat de biblioteca Carlos Roig i Hernández Delega de playback Carmen M. Segarra i Corrales

o Le

s al e n y

S ergio

m e n ec h i

ía i S á n c h

arc

i R oca

y m a r G al l

o eg

Els m del Mese menuts rcat

Jim ena S

eñ

Jimen

B el

m o nte

ez i

ñiz

L ara S á

ca Al

o Ma

i Pa r r

M art

hez

enez i R

im J a

Comissió Infantil Hector Mata i Cuevas Pau Jiménez i Selma Rebeca Muñoz i Cherino Fina Esteban i Moltó Arancha Yeste i Aparicio Joel Jiménez i Selma Rubén Sinisterra i Vivó Pau Moragues i Faus Noelia López i García Carlos Roig i Hernández Martina Fontelles i Merino Blanca Sastre i Sanz Alejandro Monrabal i Muñoz Francisco Monrabal i Muñoz Francisco Torrome i Ayllón Alejandra Sánchez i Parreño Oscar Sánchez i Parreño Alvaro Esteban i Moltó Sara Esteban i Moltó Marta Muñoz i Cherino Natalia Ramón i Albors Lucía Ramón i Albors María Ramón i Albors Vicente Roig i Hernández Carla Chardí i Ramón Adrián Sastre i Sanz Andrea Lucas i Aguado Celia Segarra i Aguado Carmen Segarra i Aguado Carmen María Segarra i Corrales Irene Sancho i Costa Lucía Ballester i Raga Cristina Ruiz i Culla

Pau Rosaleny i Pallarés Lydia Cervera i Martí Carolina Usina i Arnau Andrea Pascual i Verdugo Leyre Gallego i Roca Alex Colado i Zahonero Lucía Roca i Oliva Cesar Sinisterra i Vivó Daniela Gallardo i Banteyirgu Miguel Moret i Vila Lucía Moret i Vila Jhana Cartagena i Manel Aitana González i Gallego Nicolas Alvarez i Barberá Vega Moragues i Aznar Cristhian Guillem i López Maykel Guillem i López May Mateu i Ibáñez Zoe Mateu i Ibáñez Julia Azorín i Muñoz Estela Sargues i Díaz Hector Ortiz i Vivó German Ortiz i Vivó Alberto Barrera i González Sergio García i Sánchez Aicha Lucas i Canales Jimena Sánchez i Parreño Martina Jimenez i Ribes Neymar Gallego i Roca Leo Domenech i Rosaleny Marco Belmonte i Alcañiz Lara Sánchez i Jiménez

JUNTA DIRECTIVA

2016

Presidente: Juan Antonio i Palop Vicepresident primer Fco. José Sinisterra i Insa Vicepresident segon Jonatan Bascón i Muria Vicepresident tercer Juan Jose Yeste i González Secretaria: Victoria Ayllón i Barrios Vicesecretaria: Susana Díaz i Moreno Contador: Juan Manuel Jiménez i Suárez Tesorera: Julia Selma i Pons Delegada de Loteríes: Paloma Sanz i Candel Delegació Llibret: Yolanda Selma i Pons Subdelegada de Llibret: Dora Silla i Sargues Disseny, Image i reds socials: Mireia Martínez i Selma Delegada de Festejos: Sonia Selma i Pons Subdelegada de Festejos: Sara Ibáñez i de la Fuente Subdelegada de Proclamació: Cristina Descals i Selma Subdelegat de Presentació: Enrique Rosaleny i Silla Delegada de Infantils: Ana Vivó i Rivera Subdelegada de Infantils Vanessa López i Gil Delegada Play-back: Sonia Selma i Pons Delegada Activitats Diversas: Sandra Corrales i Trimiño Subdelegats de recolzament: Miriam Aguado i Llovet Miguel Guillem i Martí Merche Moltó i Pizarro Jose Vicente Segarra i Heredia

Delegats de Casal:

Fco. Jose Sinisterra i Insa Rebeca Cherino i Moreno Mar Aguado i Simó Mª Ángeles Cuevas i Malaguilla Delegada logística indumentaria: Ana Vivó i Rivera Victoria Ayllón i Barrios Delegada suministros: Concepción Candel i Chuliá Delegado Artes escénicas: Isidro Muñoz i Sánchez Delegados UAFC: Mateo Moragues i Moncho Matíes Esteban i Fenoll

Comissió Major Juan Antonio Palop i Valero Francisco Jose Sinisterra i Insa Jonatan Bascón i Muria Juan Jose Yeste i González Victoria Ayllón i Barrios Susana Díaz i Moreno Juan Manuel Jiménez i Suárez Julia Selma i Pons Paloma Sanz i Candel Yolanda Selma i Pons Mireia Martínez i Selma Sonia Selma i Pons Cristina Descals i Selma Enrique Rosaleny i Silla Saray Roca i Oliva Ana Vivó i Rivera Dora Silla i Sargues Sandra Corrales i Trimiño

Rebeca Cherino i Moreno Mª Del Mar Aguado i Simó MªAngeles Cuevas i Malaguilla Genoveva Hernández i Comes María Vila i Llacer Concepción Candel i Chuliá Isidro Muñoz i Sánchez Luis Manuel Gallego i García Jose Vicente Segarra i Heredia Maties Esteban i Fenoll Merche Moltó i Pizarro Miriam Aguado i Llovet Mateo Moragues i Moncho Miguel Guillem i Martí Carolina Aznar i Miquel Sergio Sinisterra i Vivó Margarita Suárez i Ramirez Antonio Jiménez i Moreno

Carlos Sastre i Rodriguez Jose Manuel López i Moya Blanca Merino i Sanz Carla Almería i Selma Pedro Jose Navarro i Lavara Julia Lucas i Silla Isabel García i Requena Carlos Fontelles i De La Cruz Sarai Sanz i Candel Nacho Garzón i Jiménez Juan Jose López i Cases Adrián Toledano i Ribes Cristina Culla i López Javier Collado i Olmedilla Adrián Raga i Gil Reme Muñoz i Sánchez Marc Díaz i Mesado Mª Victoria Soria i Muñoz Francisco Chardí i Peris Genet Banteyirgu i Alemu María Silla i Sargues Samuel Moret i Mayo Francisco Torrome i Benedito Alejandro Pascual i García Maria Pilar Muñoz i Sánchez Francisco Monrabal i Villanueva Adrián Pallares i Pardo Paula Mata i Cuevas Vanesa López i Gil Raul Mateu i Godoy

Sara Ibañez i De La Fuente Carolina Herrero i Rodrigo Raquel Albors i Bau Alberto Sargues i Sandemetrio Mireia Marco i Nogues Veronica Vivó i Rivera Angel Ortiz i Nueda Almudena Chardí i Peñaranda María Ferrer i Díaz Alberto Barrera i Barberá Eric Chardi i García Marta Costa i Salvador Lis Arnau i Navarro Raul Usina i Royo Maribel Ramón i Pérez Esther Albors i Palomo Victor Ramón i Cervera Sonia Ortiz i Gómez Isabel López i García Mar Sanz i Aguado Aroa Colado i Zahonero Bapu-Selena Cartagena i Manel Josep Escriva i Martí Albert Sargues i Díaz Vega Chardí i García Javier García i González Silvia González i Casado Elena Peris i Gurrea Virginia Zacarés i Montalva

Fallers d’honor Jorge Rodriguez i Gramage President de l'Excma. Diputació de València Jesus Monzó i Cubillos Alcalde de l’Il·lm. Ajuntament de Catarroja Daniel Portillo i Ogalla Regidor d'Esquerra Unida de l'Ajuntament de Catarroja Xavier Gámez i Chisvert Faller d’honor distinguit Adolfo Descals i Cardona

María Victoria Selma i Puchalt Vicenta Silla i Sargues

Emilio Miguel Lucas i Ibañez Julia Pons i Raga

Salvador Latorre i Miñana Mónica Ruiz i Esparza

Carmen Dora Chisvert i Orellano Bartolo Gámez

LES NOSTRES

Falles

FALLA INFANTIL 2016

La teoria de Gaia Explicacio de la Falla per el artista faller Xavier Gámez i Chisvert James Lovelock és un científic, meteoròleg, escriptor de llibres com La Teoria de Gaia o La terra s’esgota, inventor, químic atmosfèric, ambientalista, que visualitza la terra com un sistema d’autoregulació. Gaia controla el món al seu capritx, amb ajuda de les estacions i els elements, esta regula el nostre planeta per a fer d’ell un lloc millor, evitant així l’imminent i sever canvi climàtic. Ella dissenya la ciutat del futur, un lloc perfecte, sense contaminació, sense pol·lució, en el que tot funcione amb energia solar; amb una societat menys dictatorial, egoista i que viva al marge de les etiquetes, on l’individu siga lliure. Esta és la seua última oportunitat, el seu últim cartutx perquè el ser humà canvie, si no, com tantes vegades va fer, pot arribar a una mesura dràstica i ens seleccione per a la nostra extinció, ja que som l’espècie dominant del planeta i no respectem a la resta de sers que viuen en ell. Pretenem tindre poder sobretot quan l’única cosa que ens pertany som nosaltres mateixos. La diversitat és necessària. El comú i la suma de tots permet la supervivència de l’espècie (races i condicions) Alguna vegada ens hem preguntat perquè som així? Quina educació li donem als nostres fills quan els portem a veure el zoo de la ciutat i veiem els animals desorientats, avorrits i fora del seu hàbitat? Mama, saps perquè eixe ós que hi ha davant de la porta de la gàbia, està sense fer cas a ningú? Ens va explicar la professora del col·legi

que està trist perquè treballava en el circ tocant el saxo, i ara han tancat el circ i l’han despedit. Quin pare pot explicar-li a este xiquet que eixe ós tocava el saxo perquè quan era un cadell el van apartar de sa mare i a base de pals va aprendre a tocar. Ha viscut tota la seua vida viatjant en un camió de circ en circ, i ara que no és útil, el fiquen en un zoo. Moltes associacions volen tornar animals al seu hábitat. Què faria este ós si l’única cosa que sap és tocar el saxo i no sap fer res més?

L’AIGUA:

Ignorem els misteris que amaga la mar, creiem que estem conscienciats a l’hora de cuidar els nostres oceans però no és veritat. Sabies que en l’oceà els vaixells poden tirar fem a partir de 12 milles de la costa? Entens així perquè apareixen llandes, plàstics, botelles, i tot tipus de residus en les nostres costes? El mediterrani oculta milers d’exemplars de diferents animals i creiem que en el mar que banya nostres costes no hi ha res, només sardines i les punyeteres meduses que ens piquen els mesos d’estiu. Allunyant-nos de la costa, passat els mil metres de profunditat fins a arribar a l’estret de Gibraltar podrem trobar el rorqual comú, una de les balenes més grans del món, catxalots i altres 6 varietats de cetacis incloent els dofins. Més de 6 espècies de taurons com el martell, la tintorera, inclús el gran blanc, i orques en l’estret. Trobar-te amb una d’estes espècies pot ser per a qualsevol meravellós i inoblidable, a l’igual de traumàtic que és trobar-te fem surant on habiten estos animals. Els oceans són una part fonamental del nostre planeta, depenem d’ells per a la nostra existencia. Els pols es fonen de forma imparable i devem d’entendre majors i xicotets que està en la nostra mà el respecte per l’ecosistema marí.

TERRA:

D’este element depenem tots els sers vius que convivim sobre la terra. El ser humà produïx les seues collites, construïx les seues cases amb minerals extrets d’ella, beu dels naixements dels seus rius, i utilitza els seus recursos. La seua acció beneficia als paisatges, la vida de les aus, les flors, i els minerals. Però al mateix temps pot ser destructiva amb terratrémols, volcans, i afonaments. Podria ser açò una regulació provocada per Gaia per a aconseguir l’equilibri dels elements? El problema ve quan invadim llocs que no ens pertanyen, la tala d’arbres, la desforestació, l’esgotament de recursos, la contaminació, i la falta de reciclatge, està consumint la sostenibilitat de la mateixa.

FOC:

És el principal dels elements, amb ell purifiquem i incinerem fems, amb les que al seu torn produïm abonaments, cuinem el nostre menjar, calfem les nostres llars, produïm aigua calenta, encenem les nostres veles... i el millor de tot, prenem la nostra pólvora i cremem les nostres falles. Al seu torn és destructiu, pot provocar incendis, cremades, explosions, armes de foc...

AIRE:

Conté i transporta l’oxigen que ens manté amb vida, participa en anticiclons i borrasques, transmet el so, mou molins, impulsa embarcacions, transporta espores i llavors. Al seu torn és destructiu, pot provocar forts onatges, tornados, huracans... Conclusió, recorda només tenim un planeta, i este NO ens pertany. És una gran comunitat en què convivim milers d’espècies, aportant totes elles el seu granet d’arena. Hem de col·laborar per a mantindre i inclús millorar les nostres terres, mars, i aire... o provocarem que Gaia prenga accions respecte d’això.

Critica de la Falla per Yolanda Selma i Pons Voleu que vos conte un conte? assenteu-vos i escolteu expectants, hui la terra vos demana ajuda, en este conte, que és una realitat. Era que s’era un planeta de nom Gaia, alguns la cridaven terra, però com que no li agradava. Altres li deien el planeta blau, perquè de lluny eixe color tenia, però de prop reflectia l’arc iris, per la vida que l’envoltava. Era bonica com cap, plena de colors i gràcia, animals, plantes i aigua, feien d’ella una terra encantada. Pot ser que no te n’has adonat, però la terra és una preciosa fada, que cuida de tots els sers vius, fins a les pedres que tires al riu.

No escoltes el seu cor palpitar? cuida-la, segur t’ho agrairà una flor farà brollar i en brisa dolça t’abraçarà.

Ella riu quan rius, plora quan et caus, i en silenci patix, quan no vols fer cas. Seguint el conte de Gaia, et contaré que van arribar els hòmens, amb màquines i formigó, i van tallar els arbres, que cuidava en primor. Van fer foc un altre dia, veient que era un gran invent, que els podia tindre calents, sense por al fred hivern. Però l’home no va cuidar l’entorn que li abastia, i esgotava la naturalesa sense importar-li el que consumia. Van passar molts anys, i Gaia ja no reia, estava molt preocupada, pel que ella veia. Va veure els peixos dels rius, a les plantes, balenes i dofins, tristos per ser inundats per plàstics i contaminants.

Veia als arbres talar, per a fer més i més paper, cases, mobles, i fins i tot, tindre un nou vaixell. Gaia volia els hòmens, però no sabia com fer-los canviar, ella moria de tristesa i va començar a agonitzar. Les fades feien el seu treball, creant més i més flors, regant totes les plantes, cuidant, fins als rabosots. Però no era la solució, alguna cosa calia canviar, havien d’aprendre la lliçó, i a tota la naturalesa cuidar. Per això va començar a espolsar-se, com les puses un gos s’espolsa, fent tremolar la terra, en terratrémols, rellamps i pluja. Inclús va demanar ajuda, a marcians i extraterrestres, que van trobar la vaca paca, menjant herba i bledes.

En la seua tristesa, Gaia, va trobar la solució, una nova ciutat neta, sense fums ni pol·lució. Una ciutat del futur, on viure tots junts, plantes, hòmens i animals, sense gens de contaminants. Gaia ha tingut esta idea, que molts ja tenen en ment, construir una ciutat neta, lliure de fums i de fem. Sabeu que és renovable? que mai fa mal i es torna a usar, per això esta ciutat funciona, amb respecte i energia solar. En ella tots cuiden la terra, tots treballen respectant el sòl, és la mare gaia qui sustenta, el futur en la mà, com un cresol. En esta nova ciutat, tots ajuden al del costat, i cuiden tots, arreplegant, el fem, molt ben classificat.

Ja no hi han més oportunitats, és com un examen final, hem de canviar per a cuidar, el planeta que tenim prestat. Però era necessari dir la notícia, a tots els xiquets i majors, per això va cridar a la falla, que va escoltar les seues raons, Com ella va demanar, tenim ací la naturalesa en tota la seua esplendor, perquè els xiquets puguen aprendre, tot el bonic del seu entorn. Recicleu, cuideu, no contamineu, és el que Gaia hui ens vol dir, el planeta és un ésser viu, però de tots nosaltres depén. El ser humà mai aprén, diuen algunes veus al vent, per això hui als xiquets del mercat, este bonic conte els hem comptat. !!!! Conte comptat, ja s’ha acabat i el que no s’alce, té...el cul foradat !!!!!!

FALLA GRAN 2016

El Regne del Mercat Explicacio de la Falla per els artistes fallers Jose i Vicente

El drac alat dalt de la torre està lluitant contra vent i marea, lluita contra els mals fallers, que són els grans guerrers que han de lluitar dia a dia per tal de mantindre la tradició, per tal de plantar un any més. Lluiten contra la crisi, que els ha fet abaixar el nombre de fallers, que fa que la caixa de la comissió estiga més buida, i que coste cada vegada més trobar finançament per a la falla. Lluiten els fallers contra la incomprensió d’alguns, que si bé els agrada la festa, no volen tindre els inconvenients que comporta: que si fem massa soroll, que si cuinem en el carrer, que si els xiquets molesten, però després sí que volen lluir en els carrers els monuments per a poder contemplar-los. La lluita sempre per bandera, perquè a vegades són també les pròpies administracions públiques les que cada dia posen més i més inconvenients, més i més problemes, incomprensibles com sempre. L’au fènix ressorgix de les cendres, any rere any, comencem des de zero, una lluita sense treva any rere any, un sentiment que aflora des de les cendres de la falla encara enceses. El faller és el quinqué, sense diners i amb molt de treball i sacrifici, encara que tots estem a dos veles, en il·lusió prepara la festa. La fallera està que no entén als polítics, que si un o tres monyos ha de portar, que si ha de fer una cosa o una altra, quan són els fallers els que paguen, els que han de decidir. També està Sant Petardí, el sant a qui preguem perquè il·lumine els nostres polítics locals, i la pólvora invadisca una altra vegada la població.

Critica de la Falla per Yolanda Selma i Pons Mai la festa fallera va pensar estar per un drac representà, lluitant en la torre per sobreviure, en una lluita constant. El drac té molts enemics, que el tenen a la gresca, per a comptar, li falten dits, i si se solta, no quedarà ni llesca. És la festa més antiga, per no caure, s’agafa fortament, si es descuida acabarà sent, en la botella del xinés, beguda corrent. Contra carros i carretes, els fallers, fets ara soldats, porten avant la tradició lluitant contra les adversitats. La crisi l’ha ferit de mort, però lluita per sobreviure, es trontolla sense por, i no perd el seu somriure.

El veïnat està en peu de guerra, no vol tindre prop un casal, posarem un tanatori, per a vetlar un soterrat.

Qui va ser abans, l’ou o la gallina? la festa o la sardina, que hui tots volen soterrar? Abans cada carrer feia una festa, fins a altes hores de la matinà, ara resarem un rosari per a només remors escoltar. Els rialles dels xiquets, mai han molestat a ningú, però ara pareix també que són un gra en el cul. No es recorden de les societats, que feien ball sense tant de permís, i amb l’orquestra ben agafats, amarraven, fins la botella de vi. Tampoc recorden quan eren un mocós, que en el carrer passava el temps, cridant, jugant i corrent, i la mare cridava des del balcó. Pepitoooo, puja, a sopar!!!!!! mare!!! hui per cridar la tancarien, i la posarien a la presó, per escàndol i abandó de menor.

El govern té raó en les estadístiques, la població ha envellit, no recorden les seues festes, i només pensen, anar-se’n al llit. Che!!, que vista tinc, des del balcó de ma casa, però em gite a les huit, que acabe el soroll en la plaça. Ara es vol obrar, sense alçar gens de pols, el silenci no porta la festa, açò no és una nova lliçó. Només cap una opció, que el faller siga sord i mut, com a requisit fonamental, i que no pegue un esternut (No vaja a molestar). Però el faller és d’una raça de valents i esvalotats, que cada any s’esforcen, treballant sense jornal.

Alcen amb esforç un monument, cuidant fins al mínim detall, i als quatre dies tots plegats, el cremen en festivitat.

Però no sols fan la barbàrie, de cremar milers de diners, és que ja estan pensant, en el monument de l’any que ve. De fet ens ha arribat, que en el vaticà estan pensant nomenar “sant faller”, per esta afició de cremar (i donar a tots que fer). L’au fènix representa, l’esperit valencià, que naix de les cendres, any a any, com a nou, renovat. Si ens volguérem comparar amb un au valenciana, jo triaria el coll verd, per cabut i canalla. Per tornar a l’albufera, any a any sense alé, encara que l’esperen a la joca, quatre minses de través. No sabíem que els ajuntaments es dedicaren a la indumentària, ni que ens miraren tant els trages, quan passem per la plaça.

Abans va ser la falda, per massa llarga i estovada, ara ens emprenyen als “topos”, ¡¡ poseu xicons a remull la barba !!. Prepareu-vos llavors els xics, en esta nova afició, tindrà massa flor el jupetí? o marcarà massa el margalló? D’ara en avant demanem, en el programa electoral un apartat, que diga quina peça volen “arreglar” abans del nostre vot donar. Entre normes i lleis mos han fotut, ara no hi ha qui tire un petard, la tradició s’ofega en lo segur, i crispen al més pintat. Ara al xiquet, abans d’eixir, el pare li fa un repàs: portes el mòbil i el mocador? els diners i el permís de trons? Acabarem com eixa iaia, que paga amb el telefonet, que pose la informació completa, per a tindre-ho tot claret.

Resarem a sant petardí, perquè tornen les mascletades i catarroja torne a ser orgull entre totes les altres. Perquè som un dels pobles, del que fugen els comerciants, ací no hi ha qui vinga, per por de tantes legalitats. Permisos i declaracions, sí senyor, jo em culpe, responsable crec que sóc, ja estic fins un poc xacrós. Només ha sigut un dolor, mil euros de l’ala, mil hores de collons, i un mal dolor de panxa. De taula en taula en l’ajuntament, que no sabem a qui ajunta, açò és un nou calvari, que dura més que un rosari. Ja pareix un confessionari, de tanta mea culpa firmats, tres ave maríes i un pare nostre, ja està vosté autoritzat.

Si apareix la policia, mostre vosté este paper, cuide’l vosté com a sa vida, o acabarà en el “retén”. Amb la por al cos et poses, el paperet en la butxaca, tocant-lo de tant en tant, no perdes la salvaguarda. Quan t’has d’anar passes el testimoni, que ningú vol mai agafar, no és presente la policia, i amb ella s’haja d’encarar. Quan arriben s’espanten, qui té el paper van cridant? que pareixem tots drogoaddictes, en l’últim porro per a fumar. Tu ho portes? el portes tu? comencen tots a preguntar, fins que troben a l’incaut, en el que el presi ha delegat. Pàl·lid i desmillorat, el desgraciat, al veure la trompa arribar, mira de reüll la porra que no solta l’autoritat.

No se, crec que si, jo... ai!!! on l’he posat? tremola furgant en les butxaques, desitjant no haver-se quedat. Quan el troba tots respiren, com qui troba la salvació, ara entenc als pobres “mantes” quan els demanen la documentació. Haurem de fer un curset, per a omplir tant de paper, perquè estàs més perdut que bala, si demanes música i poses salsa. Que per a això tenen bon oïda, els de la policia municipal, ha de ser de tantes hores, escoltant els quaranta principals. Prova i posa’ls una peça, que segur et diuen nom, any i edat, inclús el cantant quant pesa, que per a això són l’autoritat.

LES NOSTRES

Històries

SOBRE LA PATRIA “SELESTIAL” (Sermó de les cadiretes)

Yolanda Selma i Pons Enguany vos porte una mostra d’una xicoteta peça que és coneguda com “SERMÓ DEL PARE SERRET” “EL SERMÓ DE LES CADIRETES/CAIRETES” O “EL SERMÓ DE LA BRASQUILLA”, que ha fet les delícies de molts valencians durant anys, i que m’ha fet riure moltes vegades. Es tracta d’un monòleg humorístic en què un capellà d’algun poblet rural de la província de València intenta explicar les virtuts de la Pàtria Celestial als seus fidels, està escrit majoritàriament en castellà, amb termes valencianitzats, i les interrupcions estan escrites en valencià, tal qual es parlaven en l’època. L’obra l’escriu José Serred a petició del notari Mira Orduña, amic seu. Joia de valor incalculable que per sort conservem, mostra del caràcter valencià i que arreplega amb humor i moltes interrupcions, la socorranería del que sempre ha fet gala el caràcter valencià.

L’obra va ser escrita per José Serred en 1903, nascut a València en 1875, autor d’obres teatrals com la revista “Tómale el pelo al diablo” escrita en valencià i en castellà, estrenada el 28 de desembre de 1903 en el Teatre de l’Acadèmia Cientific Literària de València. Destaquen altres peces com “Quatre zeros”, “Romances baturros”, o “Tratao de la Finor o reglas d’Ur banidat que deben saber los chicos pa vivir en sosiedat”. Va col·laborar en “El Fallero”, periódico “festero, buñolero y Portada llibre “Tratao de la finor” sandunguero”, en “La Voz de Valencia” i va ser locutor de “Unión Radio Valencia”, va actuar en diverses companyies de teatre i va donar cursets de declamació .Va morir l’1 de febrer de 1933. Perque pogueu entendre el context d’esta obra, vos explique breument el moment en què se situa. En el segle XIX, l’Estat liberal va potenciar la creació d’una consciència nacional a través de la llengua castellana i la construcció d’un discurs històric comú perquè la ciutadania s’identificara amb l’estat-nació. Les classes dominants –Alta burgesia i noblesa- van establir unes normes i cànons sobre l’art i l’estètica en consonància amb els seus gustos. El mecenatge artístic va passar de la monarquia absoluta i de

l’Església a eixos grups dominants i a l’Estat Liberal. A mesura que se va anar consolidant l’Estat liberal, les classes dominants van influir en la mentalitat col·lectiva, convertint les seues formes de vida i els seus comportaments socials en un model de referència, que les classes mitjanes van intentar imitar. Els liberals estaven molt preocupats per establir un sistema educatiu nacional. Encara que l’educació es va plantejar com a dret en la Constitució de Cadiz, es va legislar en el Trienni Liberal i en l’època de les Regències, caldria esperar a 1857 perquè s’establira la primera Llei d’Instrucció Pública o Llei Moyano, denominada així per l’impulsor de la mateixa El sistema educatiu era dual: una part era estatal o pública i una altra privada, amb forta presència de l’Església. Un dels problemes més importants en matèria d’educació van ser les limitacions pressupostàries. Encara que l’ensenyança primària era obligatòria, molts xiquets i xiquetes no podien acudir a les escoles perquè havien de contribuir al manteniment familiar. Es calcula que en 1900 el nombre de persones escolaritzades en este nivell era del 50% del total d’espanyols compresos en el dit segment d’edat. Les escoles estaven mal finançades pels municipis, i amb uns mestres mal pagats, incidint estos factors en la qualitat de l’ensenyança.

L’analfabetisme va continuar sent molt alt en tot el segle XIX. Es calcula que en 1800 la mitat de la població era analfabeta per a disminuir només al 36% en 1900. En tot cas, el percentatge d’analfabets va dependre de les zones

geogràfiques i per sexes, sent més alt en el casde les dones. Als instituts només acudia una minoria d’estudiants, l’1’6% dels que havien anat a les escoles primàries i, en la seua gran majoria, barons. Els instituts depenien de les diputacions provincials encara que en 1887 van passar a dependre de l’Estat. I este panorama econòmic, cultural i educatiu, amb gran presència de l’Església en el dia a dia de tots els ciutadans, és el que veiem reflectit en este discurs.

Portada i interior de “Candileta Tabernacula tua domine” o més conegut com “El sermó de les cadiretes

Servisca este xicotet apunt per a donar a conéixer una de les obres més conegudes de José Serred i animar a tots a buscar-la i llegir-la, així com a redescobrir els nostres clàssics autors en este xicotet, però no per això menys merescut homenatge. Fragments del sermo (…) Con aquel pecado anfame De comerse la bresquilla, Ya podían fegurarse Adán y Eva que hasían Una empastrada muy grande,(…) (…) ¡ah, maldesida bresquilla, Bien cara mos resultastes, Pos dende Adán a nosotros No paran de rozegarte, El piñuelo amargo y duro Los miserables mortales(…) (…)(¡Hala, fill meu, furga, furga! Per lo vist hi ha festa en Nápoles Cuant netechen els comúns. ¿ché!..¿no hu anténs? ¡ Que no’t rasques El posteriol d’eixe modo, Que t’eixirán almorranes!....(…)

(…) Callem; a vore eixes dones Cuánt acaben d’asentarse. ¡arrastreu més les cairetes!

¡Aixina!... ¡Em dona un corache Eixe visiet que teniu, Qu’el dia que yo em canse S’acabaran les caíres, Y la que vullga asentarse S’anponnará cul en terra! ¡Escandaloses! ¡Bagases! ¡Dempués que veniu a misa Y tot es pegar becaes, Com si prenguéreu la siesta, Cada volta que hau d’alsarse Encà armeu en les cairetes Eixi riqui, riqui, raque Que sabeu que me reventa;(…) (…)“En el anquélico coro De todas las potestades Hay la mar d’escalafones Que no poedo anrecordarmen ara cómo se dicen… pero llamésmoles hache (…) (…) ¡No, Dios mío, no premitas Al cristiano condenarse; Que sepia lo qu’es tu gloria Y tus goses celestiales, Y has que voelva el hillo pórdigo (…) (…) Yo m’alsaba de mañana Sens’a Dios Ancomanarme, Y en antes de ir al treballo M’achuntava en tres pelambres

Qu’estaban en la taberna Tos los días asperándome (…) (…) ¡Alsa, niu, vinga atra volta El roído p’achenollarse! (…) (…) Resemos tres Avemarías. La primera pa que acaben Pronto todas las cuestiones Contra las monchas y flares Que no hacen mal a nenguno. La segunda pa que alcance la salut, si le conviene, Al So Nofre Chuplallanties, Protector d’esta parroquia, Enfermo dende ayer tarde De una fartá de bacoras. La tercera pa que Dios Premita que se recauden Pronto los sincuenta duros, O díganse mil reyales, Pa dorar l’altar del Cristo, Que buena falta li hase(…)

Font: http:///personales.upv.es/acalata/sermo.htm.

Si teniu interés, els llibres de José Serred es poden adquirir en la llibrería París-València, a més es poden trobar moltes joies dignes de destinar-los un poquet del nostre temps. Vos anime a llegir el sermó sencer i a buscar totes eixes obres que formen part de la nostra cultura i el llegat de les nostres gents, que conformen i formen el que som, i reflectixen en clau d’humor una societat immersa en un canvi social i cultural.

CATARROJA DESCOBERTA Julia Selma i Pons El nostre poble Valencià, s’ha caracteritzat sempre per la ironia. Una ironia que ens ha fet fer burla fins dels nostres propis defectes, i així al llarg de la nostra història hem construït dites populars sobre algun succés de major o menor rellevància per a la Comunitat, i a poc a poc hem creat una cultura popular que crec que no hem d’oblidar perquè forma part del nostre caràcter, de qui som i del que podem arribar a ser.. Des de molt xicoteta em va cridar l’atenció quan algú em preguntava, xiqueta tu d’on eres, i jo responia de Catarroja, sempre em deien: Ah Catarroja descoberta. I jo em quedava un poc sorpresa que cada vegada que deia d’on era em respongueren sempre la mateixa frase, en eixe moment no sàvia perquè afegien això de descoberta, com si Catarroja de les Amèriques es tractara. Així que un dia li pregunte a mon iao, que era de Massanassa, ¿iao perquè criden a Catarroja,

Catarroja descoberta?” i ell amb un somriure molt irònic i sorneguer, em va respondre el següent: Fa molts anys que va succeir la història que et vaig a comptar, el iao inclús no havia nascut, però se la va comptar el seu iaio, i jo et la conte a tu. Era’s que s’era un poble cridat Catarroja que volia prosperar i volia afegir-se a la modernitat, per la qual cosa l’Alcalde del poble i els regidors es van reunir dia i nit, fins que van decidir que seria bo per al poble de Catarroja posar un rellotge en la part alta del campanar perquè tots els veïns sentiren l’hora i saberen l’hora en què estaven i així sabrien quan havien de menjar, dormir o deixar de treballar. Molt orgullosos del seu encert van pensar: Serem el poble més modern de tota la comarca. Pensat i fet, es van posar mà a l’obra, van cridar experts sobre el tema i al cap de molts mesos, perquè per aquells temps no son com els d’ara que hi ha cotxes, avions, camions, trens, no Mari no, em deia mon iaio amb un somriure benèvol, llavors les coses es transportaven en burros i carros de bous, i tampoc se n’anava a una botiga on estaven les coses que volies com passa ara, que les agafes, les pagues i te les portes, no Mari no, em tornava a dir mon iaio, en aquells temps es feien per encàrrec i a mà, amb els utensilis que es disposaven. Però el rellotge era molt costós, i com de totes maneres es podria escoltar des de Massanassa, una representació va anar a parlar amb l’alcalde veí per a proposar-li col·laboració en el pagament. Diuen els veïns de Massanassa, deia el meu iaio amb un somriure socarrrò, que ells van accedir amb la condició que el rellotge es

posara enmig del pont que unix les dos poblacions, a la qual cosa es van negar en rotund la comissió de Catarroja, el rellotge havia d’estar en el campanar de l’església de Sant Miquel, i serviria per a tots, els veïns de Catarroja i els de Massanassa. Després de molt discutir, i no arribant a un acord, la comissió de Catarroja va tornar molt enfadada pensant una estratègia perquè les hores del rellotge no foren ni vistes ni sentides per tan ingrats veïns. Bo, per fi i després d’esperar molt es va col·locar el rellotge en la part alta del campanar i tots els veïns de Catarroja sabien en que hora estaven, la gent els felicitava per l’encert de la mesura adoptada, el rellotge era el símbol de prosperitat i modernitat del poble de Catarroja. Però faltava solucionar el tema de Massanassa, així que es van tancar dia i nit fins que trobaren solució a este conflicte, i després de molt pensar i discutir van decidir anar a preguntar-li a Pepet, que de tots era conegut pel seu bon juí i saviesa. I Pepet els va dir:: “Xe, açò té solució, construirem un canyar molt alt al voltant de tota Catarroja, que tot el món sap que per la seua estructura no deixa passar el so, i així tan sols sentiran les campanades els veïns de Catarroja. I així ho van fer van construir el canyar més alt i extens mai conegut i els pobres veïns de Massanassa van deixar d’escoltar les campanades, però un dia d’aire i tempesta el canyar construït es va afonar en tota la seua extensió i els veïns de Massanassa des del seu poble van cridar:

CATARROJA DESCOBERTA.!!!!!!!!! I a partir d’eixe moment Catarroja ja no és només Catarroja sinó Catarroja descoberta per la història que t’acabe de comptar i que és un exemple a no seguir que al final van entendre tots i per això no van tornar a construir cap canyar, perquè cal aprendre a compartir i més si el compartir no perjudica ningú, tan sols beneficiava al poble veí que podia servir-se de la bona decisió presa des del poble de Catarroja. Mon iaio em va comptar esta història que jo vos la he volgut comptar perquè no se’ns oblide la nostra cultura tradicional, ni perdem tampoc les seues ensenyances que quasi sempre duen una moralitat que no hem d’oblidar.”

VALENCIANIA Mª Victoria Selma M’ha dit ma filla: Mamà, voldries fer un escrit per a la meua falla, que enguany porta per nom «Valenciania»? I al sentir-ho, el meu cor bategà fort. Quina paraula tan especial per a mi. Té tanta magnitud, és tan entranyable i forta de sentiment…, que poder plasmar lo que sent en llapis i paper, és tot un repte que segur no el vaig a poder aconseguir, per què sempre em quedaré curta. Valenciania, és per a mi, ni més ni manco, que l’orgull de sentir-se u valencià! I això és lo que he mamat de menuda. Ma mare, que en Glòria estiga, ja em deia: Filla, l’ombra del Micalet, no la perdes mai de vista. O em cantava la cobla de la coneguda jota de la Ribera que expressa molt bé el sentiment per la nostra València: Quan estic lluny de València, sempre me pose a pensar; Déu faça que no me falten, els diners per a tornar.

Ella, que era dona en molt de coneixement, saviesa innata, en un afan de saber tot lo que envolta al regne valencià, i a més, es documentava a fons, per a poder parlar en coneixement de causa; em va transmetre tantes coses clarificadores de nostres senyes d’identitat, nostres arrels…, que u cal que al vore tanta meravella en nostra terra, diga a veu plena, com dia el poeta tot satisfet de ser valencià: Tant si vull, com si no vull; que sí que vull… Sóc Valencià!

om estimava València! Recorde com si fóra hui, quan fa ja un C grapat d’anys em destinaren al Rellano, una pedania de Molina de Segura en Múrcia, i allí no podia expressar-se en valencià. La pobra..., ella que dormia sempre a la neta cantant-li una Albà! Però arribà un dia que la gent acudí al sentir eixe cant tan dolç, inclús un senyor li portava el ritme, en l’instrument popular de la canya. I en eixe moment, es féu el propòsit, molt al seu pesar, de parlar castellà mentres estiguera en terres murcianes. Calia fer-se entendre, perquè això del fet que parlant en valencià tot el món t’entén, sols li passava a Sant Vicent. es albaes les transformà en estrofes de la sarsuela La alegría de la L huerta, la música valenciana no la va canviar perquè segons ella, és el llenguatge universal. Ho cantava en tanta gràcia, que fins i tot arribà no sols a parlar panotxo, sinó que va anar replegant les expressions i paraules tan similars que tenim en les dos llengües, i de manera graciosa se feia entendre dient-ho en valencià.

l dia que venia el venedor ambulant de Fondó de les Neus, eixe E dia era festa per a ella. Em deia: Me’n vaig a parlar en el vinader, que si estem molt de temps ací, al final ja no sabré parlar en la dolça llengua valenciana. I així, tantes i tantes ocasions, on manifestava el seu amor a València. Che, que fins i tot, els portà fesols de garrofó i els ensenyà a plantar-los, per a què els eixira millor la paella! ’orgull de ser valencià, el tinc en cada raconet d’este estimat lloc on L he tingut la sort de nàixer, i el folklore és tot un món a descobrir. Quan escolte un cant d’estil per la de l’u i dos, i recorde com em contaven que ma iaia Tereseta, li’l ballava a sant Pasqual en l’antiga ermita de sant Antoni de Catarroja. Posteriorment, mon iaio José, en les festes de sant Pere i sant Roc, que ballava al so d’este cant que des de ben antic el llaurador valencià, el cantava al mig de l’horta mentre llaurava, al compàs de l’haca, cantant pels seus volers: La terra que li donava el sustent i la seua muller, puix mira, m’ompli d’emoció! I dic plena de satisfacció: Quin cant més especial i únic tenim en València! Com no l’han fet encara Patrimoni Immaterial de la Humanitat? O quan en la tranquil·litat de la llar, de sobte se sent pel carrer la dolçaina i el tabalet que convida a la festa! Perquè cal dir que els valencians som per naturalea poble acollidor, amable, treballador, creatiu, pioners en tantes coses, festers... No debades tot ho celebrem tirant quatre traques, el cor va que vola i la pell s’aborrona. També hi ha un poeta valencià que diu al respecte:

Aquell que el cor no li bote, al sentir dolçaina i tabal; o és que no ha nascut en València, o no té cor de valencià.

Mª Victoria Selma i Puchalt

J o estic convençuda que per a sentir amor a la terreta, és imprescindible conèixer-la a fons. És molt clarificadora la dita popular “qui no coneix, no estima”, i per tant, no es pot sentir orgullós de lo seu. Cal mostrar lo nostre, cadascú, on estiga, siga treball, oci, en amics, en la família… I passar, com diuen els jóvens, del meninfotisme valencià; o aprendre, com també diria la joventut, a banyar-se, expressant en valentia sense por, eixe valencianisme callat que més d’u guarda al fons de l’ànima. Però por…, a què?, o a qui? Eixa gent és com els melons de mata morta! Cal expressar en veu alta i clara: Sóc Valencià, i a més estic orgullós de ser-ho!

l Regne de València té tantes i tantes coses per a sentir-se tant a E gust de ser valencià... Però no cal conformar-se sols en els tòpics. Qui no se xupla els dits al tastar l’all-i-pebre cuinat en bones anguiles catarrogines? I amolla satisfet: Catarroja és el bressol de l’all i pebre. O quan tasta una paella, no l’ix de l’ànima proclamar als quatre vents: La paella, és el plat més complet de tots i cadascú dels plats típics del món. ui no s’emociona quan la Maredeueta te mira en misericòrdia Q quan a Ella t’aclames, o simplement li regales el ramellet en l’ofrena? S’ompli el cor d’emoció, quan arriba el mes de Març i per tot lo món ressona la festa fallera, gràcies al treball dels fallers realitzat durant tants anys, que han aconseguit que nostra festa siga la més coneguda del món. Quan al escoltar l’himne de València, arriba eixe redoble de timbals que t’aborrona tota, i les llàgrimes comencen serenament a brollar, sense poder-les reprimir. o diguem, la pau que se respira, quan dalt d’un barquet admires la N bellesa del nostre llac. O passejant per la Devesa, quasi es pot sentir el bufit aterridor de “La Sancha”, descrita per l’insigne escriptor i amador de la pàtria valenciana En Blasco Ibáñez. O qui no se sent més enamorat que mai, quan arriba la festa de Sant Donís?, i diu a boca plena: “Jo ja tinc la mocadorà a punt per a la meua dóna, perquè cal celebrar el dia dels enamorats com mana la tradició”. O quan contemple a un iaio i al seu netet, fent un fanalet de meló d’Alger, navaixeta en mà, decorant-lo en el Sol, les estreles i la Lluna de València, l’escaleta per a pujar al cel, i la caseta, símbol de l’amor familiar, per a què sàpia quina és la tradició valenciana i la distingisca de les carabasses decorades en cares aterridores, esperpèntiques i famolenques, que nos invadixen a pas de gegant devorant nostres arrels.

Eixa escena sempre em commou, la saviesa instruint al jove, fent-lo partícip de la seua experiència valenciana.

i pensem en nostra història, comprovem que esta terra ha estat S habitada des de fa tantíssims anys, que es perd en els orígens del temps. I jo que me sent orgullosa del patrimoni valencià, quan contemple tot l’art rupestre que deixaren nostres avantpassats en la Valltorta, en Morella la Vella, Bicorp, el Parpalló i tants llocs que, gràcies a Déu, ja li han donat el valor que pertoca, i és Patrimoni de la Humanitat; recorde quan vaig anar a ballar al país del “country” Tennessee en els Estats Units, representant València. En una conversa en un americà em digué que en Espanya sols hi havia pintura rupestre en Altamira. M’encenguí, i comencí a descriure en passió, tots els abrics valencians. Es va quedar perplex, i jo eixa nit vaig dormir a plaer.

També recorde una altra anècdota en terres americanes quan la guia me comentava lo bé que sabia la història del descobriment del nou món, dient que va ser gràcies a la venda de les joies de la regina catòlica. Jo la mirava en els ulls esparpallats. No poguí callar me-ho!, i de seguida, l’explicació de la falla: Si no arriba a ser pel valencià Lluís de Santàngel que amollà els cacaus per a què els sobirans pogueren mamprendre l’odissea! Allò era un espectacle, s’havia de vore a la guia Adolfo Descals i Cardona i tota emocionada comenMª Victoria Selma i Puchalt tant als seus companys tot lo que li havia dit la valencianeta. Desencadenà una processó de gent que me preguntava si era veritat lo d’aquell ric jueu. Jo eixe dia estava més pagà que un gat en el lleu, i em sentia en la glòria, d’haver fet Pàtria. Encara note eixe sentiment satisfactori!

I és que me n’han passat moltes en el folklore, com per exemple, quan participí en el festival internacional que se celebrava en Issoir en França, i quasi a punt d’eixir a l’entaulat, em preguntaren, segurament al observar la indumentària, si era

veritat que el meu grup era espanyol. Ací vaig tindre doble tasca, perquè la senyora esperava vore “Espanya en pandereta i faralaes”, en tot el meu respecte per Andalusia, però el nostre país és un conjunt de cultures, i per tant, la indumentària també és molt variada. Després va vindre l’explicació de la meua volguda València. Tot allò, sumat a què actuàvem després de la Martinica grup en molt de moviment, colorit i bon ritme caribeny, i nosaltres començàvem en la Dansa del Velatori… ¡Ai mare!, comencí a posar-me nerviosa pensant que hi havia un fort contrast, i podria succeir que no apreciaren lo nostre. Però en quan sonaren els primers compassos, tot seguit se formà un gran silenci en el públic, en tant de respecte, que a mi em brollaren les llàgrimes. Vaja si ho aconseguirem! Deixarem a València en el pòdium dels guanyadors. I és que quan hi ha historia, costums ancestrals i sobretot sentiment per lo teu, fa que la transmissió siga fàcil i la valoració que fan els altres, encara més estimada. Me’n vaig anar a dormir tota desvanida pensant en lo que m’havia succeït, i lo més curiós és, que ni em feien mal les ferides que duia en els peus de tant de ballar. dés havia començat parlant de la història, però està clar que em A pot el sentiment. Reprendré el tema perquè no puc oblidar la meua estima pels ibers, i les seues falcates que atemorien als romans, o eixa dama d’Elx que és la perfecció feta dona, o eixe guerrer de Moixent menudet en mida, però enorme en valor artístic. I si parlem dels romans, que camparen per esta terra i les lluites en aquells cartaginesos espavilats, deixant grans obres que tot lo món coneix. o diguem dels àrabs. Ells se sentien ací com en casa, jo estic conN vençuda que per a ells, Balansiya era el seu Paradís. Durant tants anys nos deixaren cultura, substrat lingüístic, música, els socarrats, els banys, la millora de les séquies, la primera fàbrica de paper d’Eu-

ropa, del moro xativí Abu Masaifa, inclús el “Kefté” morú en nostra indumentària valenciana que lluïsc en orgull quan fa fred, o eixos poemes aràbic-valencians que són una delícia llegir-los, tant és així, que m’emocione quan Abu Abd Allah ibn Galib “Al Russafí” en el seu desterro i lluny de l’estimada València, a punt de morir, escrivia: “…València, tanta dolçor en la meua boca al pronunciar-te, fa que no puga respirar…”. i pensem en l’època visigòtica, tenim la cripta de sant Vicent màrtir, S una bona joia digna de visitar. I totes estes civilitzacions han fet que els valencians siguem com som, en identitat pròpia i lo que nos distingix d’altres cultures. Perquè València, ha sigut, no un caramelet, sinó un confit, que com diu la cobla, tots la volen tastar. I tot això, i més que m’he deixat en el tinter! Quan va vindre Jaume, açò era un regne en molta cultura, enfront del que es va descobrir, admirar i respectar. l Regne Valencià, ha sigut i és, un poble culte. Qui no se sent E orgullós de tindre un tribunal de les aigües únic en el món, o d’eixa elaboració artesanal de la seda que a tota Europa s’exportava per ser d’excel·lent qualitat? O un segle d’or com el valencià, de tindre el millor llibre del món, nostre Tirant lo Blanch? I que conste que no ho dic jo, sinó el gran Cervantes. O de tindre l’admirat, falconer major de l’Albufera, cavaller i poeta Ausiàs March, que en sa època escrivia en valencià ple de modernitat? O eixa Bíblia que traduí Bonifaci Ferrer al valencià? Els valencians hem sigut pioners de tantes coses, com per exemple, el de tindre el primer hospital de folls del món, eixe sanatori de Fontilles per a la cura de la malaltia de Hansen, que des de fa més de cinquanta anys és referent en tot el món. I tants i tants, que no és que han omplit la banya de l’abundància de fama internacional, sinó que l’han desbordada.

m ve al cap l’insigne botànic valencià Cabanilles que feu un obra E tan exhaustiva, on no sols incloïa plantes que era l’encàrrec que li feren, sinó altres temes on donava meticuloses descripcions, que li va valdre per a què el nomenaren director del botànic madrileny. I gràcies a ell, va tindre una bona organització. Che, que fins i tot parla de la montera valenciana! Este home, no té desperdici. stes paraules, no són fruit de passió de filla de la Mare Pàtria, és la E veritat, la que sura de la meua ànima. És el sentir profund i verdader, de sentir-se valencià. És que tenim de tot, bones bandes de música, com l’Empastre de Catarroja, que és internacional, pintors que han plasmat com ningú la llum, escultors, escriptors, artistes fallers, papes… I quan pense en tanta gent, que en els diferents àmbits han donat i donen glòria a la pàtria, em sent poqueta cosa enfront de tants personatges il·lustres com té València, que per circumstàncies, a vegades, queden en l’oblit; i això, els valencians no ho hem de consentir! En la nostra mà està aprofundir en les nostres arrels i senyes d’identitat, i no quedar-nos ahí, sinó difondre-les. m sent pletòrica i feliç quan la valenciania aflora per cada foradet E de la pell. No ho puc evitar, ni vull! Quants Palleters necessita hui València, i que enarborant la faixa feta valenciania, diguem: Visca València!

LLEGENDES VALENCIANES Yolanda Selma i Pons Al buscar l’origen d’esta llegenda, m’he trobat com molts autors conten el mateix relat i quasi amb les mateixes paraules que ací vos deixe. Història o llegenda bonica i entranyable, però com ja sabeu no m’agrada quedar-me amb només la llegenda, tota llegenda té un perquè, un origen, vaig estar buscant eixe origen del rat penat en l’escut d’armes de València i vaig trobar en el Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història de 10 de maig de 1901, un estudi de D. Vicente Vives i Liern, il·lustrat cap de l’Arxiu Municipal de València que publica una monografia i l’he volgut portar per a qui li agrade aprofundir i conéixer la nostra cultura i tradicions.

LA LLEGENDA DEL RAT PENAT: Segons la llegenda, els àrabs domesticaven les rates penades (“moseguellos”) i l’empraven per a eliminar les plagues dels mosquits dels terrenys pantanosos, els “marjals” i “l´albufera” pròximes a la ciutat de València.

En l’època de Jaume I, i durant l’assetjament cristià de la ciutat i capital del regne moro, un profeta àrab va augurar que mentres la rata penada de l’amo de la ciutat poguera volar totes les nits, la ciutat es mantindria musulmana.

Rata Pena coronant la senyera Valenciana

Les tendes de les tropes del rei Jaume I estaven acampades en el raval de Russafa, fora de la muralla de la ciutat. Conta la llegenda que va ser llavors quan un rat penat va niar en la part alta de la tenda del rei com si volgera coronar-la i augurar la victòria de Jaume I, abandonant així a la seua sort a l’exèrcit musulmà. El rei, que es va adonar de la seua presència i coneixia la profecia, va ordenar a les seues hosts que no li espantaren, i que al contrari li complagueren perquè estiguera a gust en el campament. Una nit que l’exèrcit cristià dormia tranquil i confiat, un dels seus tambors va començar a redoblar ininterrompudament amb el consegüent sobresalt de les tropes cristianes. Un soldat va despertar al rei, alertant-lo, Jaume I va cridar els seus capitans perquè donaren orde als guàrdies d’extremar la vigilància. Llavors es van donar compte que l’exèrcit musulmà estava a escassa distància del seu campament, assetjant-lo, per la qual cosa van donar la veu general d’alarma. Tot l’exèrcit cristià es va posar en peu i van prendre les armes entaulant-se una feroç batalla que va produir infinitat de baixes en l’exèrcit moro Que es va veure obligat a retirar-se.

Després de la lluita, el rei va voler premiar qui els havia avisat amb colps de tambor. Gran va ser la seua sorpresa quan va advertir que l’avís l’havia donat el rat penat que, amb les seues ales, va fer redoblar el tambor. El rei, com a premi a la seua decisiva ajuda, va fer posar la rata penada en la part més alta del seu Elm i en el seu escut reial, i en el de la ciutat de València que, finalment va conquistar.

Retrat a l’oli de Jaume I de l’Ajuntament de Palma (fi del s. XVI), exposat a la Festa de l’Estendard

Esta llegenda se va anar propagant en poemes i cançons, incorporant-se a “Els Trobes” del segle XV, especialment, una de la quals ha arribat fins a nosaltres descrivint el poeta a Pedro I, fill del Rei D. Jaume, els elements de la llegenda

Però en el Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història ens trobem amb este text escrit per Luis Tramoyeres Blasco el 10 de maig de 1901:

“Els historiadors valencians han discutit llargament sobre l’escut d’armes usat per la ciutat del Túria. Beuter, Escolano, Teixidor i altres van parlar d’ell amb més o menys fonament, remuntant-se a l’època romana per a descendir després al període cristià, iniciat en 1238 amb la conquista de València per l’invicte Jaume

I d’Aragó. Totes estes investigacions descansaven en simples conjectures o en fets tradicionals d’escassa antiguitat. Faltava un estudi documentat i crític que rebutjant el fabulós i analitzant la tradició a la llum de sana crítica, restablira la veritat en el seu primitiu estat…” Sens dubte fent al·lusió a la llegenda que vos he escrit al principi del text. “Este treball l’ha realitzat D. Vicente Vives i Liern, il·lustrat cap de l’Arxiu Municipal de València, al publicar una monografia dedicada a aclarir la representació del rata penada o “rat penat” en l’escut d’armes d’aquella ciutat. Dins d’estos límits aporta l’autor copiosos i inèdits documents que permeten fixar d’una manera indubtable l’aparició del “verpertilio” en el blasó valencià….” Passa a contar-nos el procediment seguit, i afirma que en la seua sistemàtica passa per analitzar primer la Senyera. “La primera vegada en què apareix mencionada la venerada ensenya, és en el Fur 6t del títol Batle de la Cort, o siga en el que es va establir per Jaume I l’elecció del Justícia civil, imposant als nobles l’obligació de seguir la bandera sempre que esta isquera de la ciutat al capdavant de la host comunal. Dels documents estudiats pel Sr. Vives es deduïx que La Rata Penada no figura abans de 1503… “ “… rebutja l’opinió sustentada pels historiadors, que van assegurar ser el Rat Penat, timbre Donat a València per D. Jaume I al recuperar-la dels àrabs en 1238” Entrant en la numismàtica “El drac alat, verdader rata penada heràldic, figura per primera vegada en els timbres i mitjans timbres d’or d’Alfons III de València (1418-1458). Abans d’esta encunyació, les monedes valencianes ostenten diferents emblemes”.

Es troben per primera vegada les dos LL coronades en els quinzets de Felip IV. El mateix timbre figura en els batuts per l’arxiduc Carlos d’Àustria en 1707, durant el seu efímer regnat a València. “En 1823 i amb motiu del setge que van posar a València les forces absolutistes, es va fer una emissió de quatre quinzets de plata i en els quals apareix la rata penada amb ales esteses sobre coronal reial i la famosa llegenda: València assetjada pels enemics de la llibertat.” S’analitzen també il·lustracions , i s’observa que en les portades de llibres dels segles XV i XVI, els escuts de la ciutat que apareixen és el punxegut de les barres, casc i corona amb el supòsit Drach alat (Drac alat) per cimera. “L’escut tetragonal de pals, corona, rata penada de front i les dos LL coronades, en forma de sostenidors, figuren per primera vegada en els Capitols del Quitament de la Insigne i Coronada Ciutat de València, impresos per Juan Bautista Marçal en 1633…” Apareixen diversos escuts, el primer punxegut, pals rojos sobre camp d’or, sense corona ni Elm, posteriorment un nou timbre al·legòric representant una ciutat sobre aigües, la constància més remota de la qual és un document de 1312. Este emblema també el podem observar esculpit en els muntants de la porta ogival dels apòstols en la

100

Ciutat sobre aigües, primers escuts de València.

catedral de València. Este monument arquitectònic pertany als primers anys de la centúria. Mossén febrer, en les seues discutides Trobes, al·ludix a este escut, l’origen de les quals fa remuntar a l’època romana, dient:

“Paregué als Romans pagar a Valencia La molta lealtad y lo gran estrago Que avia tengut per fer resistencia Als Carthaginesos, y a sa gran potencia: Y aixi als Scipioins en senyal de pago La reedificaren a sa costa propia Fentli sis cloaques ab que facilment Sana, e neta feren, despedint la copia De les montes aygues; ab que no es impropia La Divisa Antiga en lo camp d’argent Una Ciutat bella, sobre aygua corrent”. La crítica moderna concedix escàs valor històric al text de les Trobes en la forma en què han arribat fins als nostres dies. El primitiu text ens és desconegut i l’actual és obra d’algun poeta del segle XV, especialment tot el que es referix a l’escut de València…: “Mes lo Rey Jacme vostre Pare amat Si ha mudat l’Escut possant per divisa

101

Barres d’Aragó en pavés cuadrat, Com usen les dones, puix esta Ciutat Té el nom femeni, e aixi d’esta guisa Sobre campo de roig e corona d’or Les ha concedides ab lo Rat-Penat Que crià en sa tenda son fills sens paor Mentres durá el siti, com sabeu Senyor.” La falsedat d’este text es demostra perquè la rata penada no apareix en l’escut fins a molts anys després, no sent tampoc cert que niara un rata penada en la seua tenda, la cosa que sí s’arreplega en la seua Crònica és que va niar una oroneta. Tampoc és cert que este escut va ser Donat per Jaume I, hi ha un acord del Consell de la ciutat datat el 10 de març de 1377, pel que es modifica el timbre i pren llavors una nova forma. Segon període. Escut de pals en forma de losange i corona reial. Va començar a usar-se en 1377, i en virtut de l’acord del Consell citat, es destruïren els segells representant una ciutat sobre aigües, substituint-los pels de la forma antiga, però afegint-los corona reial i açò per dos raons: la primera per ser València cap de regne, i la segona perquè el rei D. Pere II, llavors regnant, col·locava una corona reial sobre la L del nom de València en totes les cartes i documents dirigits a la ciutat, costum que va començar a usar després de les lluites sostingudes amb D. Pedro de Castella i en recompensa dels servicis que li van prestar els valencians defenent dos vegades la ciutat contra les forces castellanes.

102

L’anterior acord es va complir excactament com hi havia ordenat el Consell. Consta, en efecte, que l’argenter reial Bartolomé Coscollá va obrir els nous encunys, cobrant el seu import en 14 de març del mencionat any. A esta nova forma es referix el poeta Jaume Roig quan diu en el seu famós llibre de les dones:

“Com tant y veu Fidelitat, Feula ciutat Noble, real; Com pus leal La corona, Com molt l’amás, Sola portas En sa bandera, Peno,senyera, Altres senyals. Armes reales Soles pintades No gens mesclades Ab lo passat, Lo camp daurat Vermells bastons, Sobrels cantons Dor coronat.”

Edició de 1561 de “Llibre de les dones”

103

Tercer període. La forma adoptada en 1377 pot considerar-se definitiu, si bé va patir modificacions però en forma d’emblemes que s’anaven unint al blasó. En este període s’afig per primera vegada la rata penat o Rat-Penat i les dos LL coronades com a sostenidors. El famós vespertilio ja hem vist no va ser emblema usat per D. Jaume I. Introduïx-se per Pere II en el seu escut, i encara que afecta la forma de Drac heràldic, és la veritat que els historiadors coetanis, entre ells el cronista Carbonell, ja li denominen Rat-Penat.

Escut reial a la Porta de Serrans, a la ciutat de València

En els timbres d’or batuts per Alfonso V afecta la primera forma…” “…Fins a 1523 no apareix este (la rata penada) en els segells usats pels Jurats i la resta de funcionaris del Consell, afegint-se també les dos LL coronades. “ “…Quart període. Per la brillant defensa dels valencians contra les forces del mariscal Moncey, en 28 de juny de 1808, es van afegir a l’escut dos branques de llorer”.

Mercat Central de València

Trobem en altres escrits una altra explicació, s’apunta als costums militars de l’Edat Mitjana d e col·locar sobre les seues banderes de guerra alguns símbols, perquè pogueren ser distingits fàcilment i pogueren replegar al seu exèrcit en moments de dispersió. L’elecció de la rata penada, amb les ales esteses, podria obeir al seu significat, la vigilància, perquè en un moment de contínues disputes, esta era l’actitud a què es veien obligats els exèrcits, en un regne que es trobava en constant aguait. La victòria va fer, segons era costum, que se sumara als blasons de la ciutat el símbol de l’exèrcit vencedor, la rata penada. Un historiador modern, D. Guillermo Pérez Cap, explica que la imatge del rat penat equival al “drac” alat. Després d’esta informació en què no queda molt clar la procedència del rat penat en l’escut de la ciutat i la seua associació a la senyera, encara que la seua incorporació es fa per mitjà d’un acord molt posterior a l’època de la conquista per Jaume I, cal fer les següents reflexions. L’acord d’incorporar la rata penada a la senyera en l’escut de la Ciutat era la incorporació d’un símbol a què la veu popular li havia atorgat una intervenció definitiva en la conquista de Jaume I?Era realment una variació de l’escut de Pere El Cerimoniós que incorporava un drac en la part alta del seu escut que encara es conserva en els escuts de la Generalitat i de la Diputació de València? Quin és el graó perdut perquè la rata penada adquirira eixe protagonisme?. Per descomptat estes preguntes hauran de ser objecte de profunda investigació, però cap descobriment podrà restar el significat que per

105

als valencians té la rata penada, l’amor a València, la identitat d’una ciutat, i després d’esta llegenda, la confabulació de tots els elements perquè València fóra conquistada per Jaume I un 9 d’octubre de 1238.

106

107

Curiositats de la nostra historia Enguany, el nostre president ens porta un article molt curiós,obrint el apartat de curiositats de la nostra història. Espere que disfruteu d’este nou apartat que obri la porta a moltes històries que desconeixem i que a poc a poc ha promés anar desgranant en els Llibrets de la Falla.

UN CAÇA VAMPIRS VALENCIÀ Juan Antonio Palop i Valero Desitjaria iniciar amb este capítol una sèrie de xicotets articles dedicats a les pàgines de llegenda i misteri amb un toc històric del Regne de València. Des que el temps que aconseguix la meua memòria i com bon escorpió, sempre m’he sentit atret per temes de misteri, llegendes, etc., i m’agradaria compartir les meues inquietuds, curiositats i qui sap si realitats en alguns casos, de tots els que em pareguen interessants que puga trobar tant en llibres com en les xarxes socials, en els nostres “Llibrets”. Començaré amb un tema que vaig trobar llegint uns articles i unes investigacions i que vos vaig a resumir a continuació. És un d’eixos casos que ha fascinat la humanitat des de temps molt antics. Les creences populars, sobretot en l’Europa De l’Est, sobre el vampirisme, han portat als racons de quasi tot el món este mite ancestral que ha fet córrer rius de tinta i versions

cinematogràfiques amb històries d’allò més molt variades (salvant per descomptat “Drácula” del genial Abraham “Bram” Stoker). Deixant de costat les pel·lícules, este cas concret que ens afecta demostra que la realitat i les conseqüències d’estes creences populars tan arrelades poden ser més terrorífiques que el mite del vampir en si.No hi ha proves que demostren que els vampirs existeixen, sí que s’han trobat proves d’enterraments on la superstició i les creences de cada regió abocaven als vilatans a “completar l’enterrament” del suposat vampir de diverses “maneres”. Al novembre de 2010, la investigació de Javier Arries, que relata amb tot detall en el seu llibre “Vampirs”, exposa que el primer caça vampirs de la història era valencià. Javier Arries, en la seua tesi, conta que en el llibre de Calmet “Traité sur les apparitions des esprits et sur les vampires, ou les revenants de Hongrie, de Morvaie, etc”, que va ser publicat per primera vegada en 1746, relaciona tres vampirs ajusticiats per un tal “CONDE DE CABRERAS” en la frontera d’Hongria, a càrrec del valencià Don Joan Gil de Cabrera. Vos posaré en antecedents històrics per a situar al nostre protagonista en l’escena. Don Joan Gil de Cabrera i Perellós era capità del regiment d’infanteria núm. 10 de la Diputació del Regne de València, antic Terç d’Infanteria del Regne de València. Va participar en la guerra de Successió espanyola formant part de l’exèrcit de l’Arxiduc Carlos, fill de Leopoldo I emperador del Sacre Imperi Romànic Germànic. Quan el 13 de juliol de 1713 se signa el Tractat de Utrecht pel que es reconeix a Felipe V rei d’Espanya i els territoris espanyols a Europa passen a mans de la corona austríaca, excepte Sicília

111

que passa a la Casa de Savoia, l’Arxiduc Carlos es segueix negant a reconéixer a Felipe d’Anjou com a rei d’Espanya, s’inicia una forta resistència armada a Barcelona; amb la seua derrota, un gran numere de militars espanyols es veuen obligats a l’exili a territoris austríacs, entre ells el nostre capità que passaria amb el mateix grau militar a engrossar el Regiment Imperial n.º 44 de Ahumada. Immediatament són enviats a la frontera entre Hongria i Turquia per la perillosa amenaça que suposen els turcs per a Àustria. Quan els turcs llancen la seua ofensiva, l’exèrcit Imperial els derrota en la batalla de Peterwardein encadenant una sèrie de victòries que porten al Regiment del nostre protagonista al control dels territoris del nord de Sèrbia, el Banato de Timisoara i la xicoteta Valaquia. És ací on és desenrotllen els esdeveniments que narra Calmet. En la seua obra, D. Calmet relata el contingut d’una carta remesa per un informant que li va narrar directament un tal Comte de Cabreras, que va ser comissionat per a la investigació dels estranys successos reportats per un soldat del seu regiment per suposats casos de vampirisme. Com a resultat del seu treball va manar exhumar i executar a tres vampirs. Els fets transmesos pel soldat van ser així: “Estant el soldat de guarnició a casa d’un paisà, en la frontera d’Hongria, va veure entrar en la casa quan estava assentat a la taula amb el seu amfitrió a un desconegut que es va assentar amb ells. L’amo de la casa es va espantar de manera estranya, igual que la resta de la companyia. El soldat no sabia que pensar, ignorant la raó d’açò. Però en morir l’amo de la casa l’endemà, es va informar de tot açò. Li van dir que era el

112

pare del seu amfitrió, mort i enterrat feia més de deu anys, el qual s’havia assentat al seu costat, i li havia anunciat i causat la mort. El soldat va informar de seguida al regiment i este als seus generals, els que van comissionar al Comte de Cabreras, capità del regiment, perquè investigara e informara dels successos. Desplaçat al lloc dels fets juntament amb altres oficials, un cirurgià i un auditor, van escoltar les declaracions de tots els habitants de la casa, que van testificar de manera uniforme que el retornat era el pare de l’amo de la casa, i que tot el que el soldat havia reportat era veritat; el que va ser testificat també pels habitants de la ciutat.

Ferramenta de treball d’ un caça vampirs

Per tant es va fer dessoterrar el cos de l’espectre, i se li va trobar en el mateix estat que el d’un home que acaba d’expirar, i la seua sang estava com la d’un home viu. El Comte de Cabreras va manar que li tallaren el cap i se li tornara a soterrar després en la seua tomba.

113

Es va informar després d’altres dos retornats similars, el d’un home mort feia més de trenta anys que havia tornat a la seua casa en tres ocasions a l’hora del menjar xuplant la sang del coll del seu germà la primera vegada, la segona la d’un dels seus fills i la tercera a un criat de la casa, i els tres havien mort a l’instant. Basant-se en este testimoni, el comissari va fer dessoterrar a este home i el van trobar com al primer, tenint la sang fluida com la tindria un home viu. Va ordenar que li travessaren el cap amb un gran clau i que li retornaren a la seua tomba. Es va fer cremar a un tercer que hi havia estat soterrat feia més de setze anys i havia xuplat la sang causant-los la mort a dos dels seus fills. El comissari després de redactar el seu informe als generals va ser enviat a la cort de l’Emperador, qui va ordenar que s’enviaren oficials de guerra, de justícia, metges, cirurgians i alguns savis per a examinar les causes d’estos esdeveniments extraordinaris. Qui ens va explicar aquestes coses les va escoltar del senyor Conde de Cabreras en Fribourg en Brisgrau en 1730.” Cal mencionar que Antoine Calmet està considerat com el primer vampirólogo de la història. Però... ¿era realment el Comte de Cabrera Don Joan Gil de Cabrera i Perellós? Resulta que Carlos VI d’Àustria va atorgar el títol de Comte de Cabrera a Don Joan Gil de Cabrera i Perellós en 1719, en virtut segurament dels seus actes heroics en la tercera guerra turca. Més dades, existeix constància que este títol va ser reclamat en el segle passat com es fa constar en l’obra “Relació de títols nobiliaris vacants, i principals conté cada expedient que, dels mateixos, es conserva en l’arxiu de Justícia”, de l’autora María Teresa Fernández-Mota de Cifuentes (Ministeri de Justícia. Arxiu, Institut Luis de Salazar i Castro), editada per Edicions Hidalguía. En ella, segons l’estudi de Javier Arries,

114

es pot llegir: “CABRERA, Conde de. – Concedit l’any 1719 a Don Joan Gil de Cabrera i Perellós per l’Arxiduc Don Carlos d’Àustria. Se sol·licita rehabilitació, febrer de 1941.- Arbre genealògic.- Es desestima l’anterior pretensió, novembre de 1957”. Per a finalitzar, si es esteu preguntant si en les últimes dècades existeixen casos denunciats de vampirs en la nostra comunitat, la resposta és sí, però la gran majoria (per no dir el 100%) són faules que circulen sense documentar, com el que es conta que va ocórrer entre l’any 1985 i 2000, on van ser denunciats en comissaries espanyoles casos de vampirs observats en cementeris valencians i gallecs, sent famós el de la Comissaria de Puçol (València), on el Cap de Policia D. Vicente J. va redactar les actes de declaració, sobre aparicions de suposats vampirs a Espanya. Diuen que existeixen documents policials redactats a Puçol i que estan directament relacionats amb altres testimonis quasi idèntics recollits en els ajuntaments d’atres poblacions valencianes pocs dies abans, però vosatros els heu vist? Si algú té algun retall o prova, podria aportar-ho a la documentació per a donar veracitat a la història (o llegenda…). Per cert, jo de vosaltres tancaria la finestra estes nits i no ho dic solament pel fred… mai es sap...

115

Les nostres

Receptes

Un any més, i amb este ja són tres, la Falla El Mercat arreplega receptes tradicionals valencianes, com a part de la nostra cultura, per a guardar i fer valdre, eixa part tan important i tan rica de les nostres tradicions que és la gastronomia. Per a això contribuïxen fallers, veïns i amics, un any més bon profit i a disfrutar de d’esta part de la nostra Història de la què també hem de sentir-nos orgullosos, per la seua varietat i riquesa. I moltes gràcies a tots per la vostra aportació.

ARRÒS AL FORN AMB PANSES Enric Rosaleny i Silla RECEPTA ORIGINAL DE VISANTICA “LA SECAIA”

INGREDIENTS • 1/5 kg costelletes de porc • 1 creïlla per a fregir • 250 g. cigrons bullits • 200 g. panses sultanes • 1 tomata natural • 500 g. d´arròs D.O. arròs de València • 2 caps d’alls • oli d’oliva verge extra • sal, pebre negre, pebrot roig en pols, safrà i aigua 118

PREPARACIÓ

1. Amb les costelletes trossejades en parts xicotetes, els posem sal, pebre i sofregim ben d'oradetes. 2. Preparem les panses dins d'un recipient amb aigua tibieta i els deixem hidratar-es. 3. Anem calfant el forn i preparant una bona cassola de fang mentre ratllem una tomateta. 4. Amb paella gran, sofregim els creïlles i apartem, sofregim l'arròs amb uns alls després una mica de pebrot roig 5. Dins un perol amb aigua bullirem uns 10 minuts les costelletes i al bullir li donarem color amb el safrà, rectificar de sal. 6. Arreglarem la cassola amb tots els ingredients i posarem una gran cabeça d´alls al centre. 7. Escorregudetes les panses, els posarem ben repartides i afegirem l'aigua utilitzada per a bullir la carn. 8. Al forn (180/200º) uns 30 min amb la força per baix, deixarem reposar 5 min i la cassola a la taula!

Als anys de la postguerra, la carn ni en pintura i sols per a les famílies amb dines, la resta ni tastar-la. Sabies que les panses eren una alternativa bona per fer un arròs amb un poquet de més gràcia? En eixes vides, l'església marcava el ritme i en "quaresma" el no menjar carn era sagrat. Als nostres dies, aquesta recepta amb costelletes i panses ens fa gaudir d'un arròs valencià únic. Vols provar-ho?

“CARAGOLÀ” Julia Pons i Raga INGREDIENTS • 2 dotzenes de caragols vaquetes • 1 ceba mitjana • 4 dents d’all • 1/4 de bajoca fina. • 2 cullerades d’oli • 1 cullerada de pimentó dolç. • Sal i un poc de herba sana.

120

PREPARACIÓ

1. En un recipient es posa a bullir la bajoca. 2. Per un altre costat i mentres es bullen es netegen els caragols amb aigua i sal, refregant-los perquè solten les baves i després se “enganyen” perquè traguen la molla. 3. Quan ja estan apunte els caragols i bullides les bajoques, es posa en una cassola l’oli i afegiu la ceba picada ben xicoteta, una vegada fregida s’afigen els alls picats amb el pebre roig i la sal, amb atenció que no es creme el pebre roig, els caragols i la bajoca bullits, afegint tot seguit el caldo que hem obtingut de coure la bajoca 4. El caldo a gust de cada u, encara que no és convenient afegir molt, es tracta de presentar els caragols amb una salseta. 5. Es deixa bullir a foc lent i se li afig herba sana.

Diuen que no hi ha res que unfle més que una caragolà d’avellanencs, doncs tant de xuplar caragols el que fas és omplir-te l’estómac de vent.

COCA DE CARABASSA Vicky Ayllon i Barrios INGREDIENTS • 500 g. de carabassa torrada • 350 g. de sucre • 5 ous • 180 g. oli de gira-sol • 400 g. de farina • 2 sobres de rent • Sucre i canella per a empolvorar

122

PREPARACIÓ

1. Precalfar el forn a 180 graus. 2. Batre els ous junt amb el sucre, afegir la carabassa junt amb l’oli i tornar a batre, fins que la carabassa quede integrada del tot, a continuació incorporar la farina junt amb el rent, si és possible passada per un tamís, per a evitar grums al mesclar amb la resta d’ingredients, continuar batent fins que la mescla quede ben integrada. 3. Abocar en un motle cobert amb paper vegetal, empolvorar amb la canella i el sucre, l’introduïm en el forn a 180 graus durant 20 minuts aproximadament. I a disfrutar!!!!

La carabassa cada vegada més s’està incorporant en les receptes de la nostra cuina, donant-li el paper que es mereix i que ja gaudia d’importància en la nostra cuina tradicional, com són els bunyols de carabassa.

PILOTES DE VALLIVANA Mar Aguado i Simó INGREDIENTS • 12 ous • 1 kg. d’Ametla Ratllada • 1 kg. de sucre • 1/4 de pa ratllat • 100 g. de satxí • 3 llimes • 1 cullerada sopera de canella en pols

124

PREPARACIÓ

1 Primer ratllem les llimes, i el sucre es mol amb el monilet. 2 Dins d’una cassola es mesclen l’ametla, el sucre, el pa ratllat, el satxí i la canella en pols. 3 Després aboquem tres ous sencers, i a partir del quart sols es posen els rovells fins arribar a la dotzena. 4 Amb les mans, ho pastem tot, fins a fer una massa uniforme i ben compacta. 5 Quant ja ho tenim tot pastat, anem fent pilotes en forma oval i enrotllant-les Amb paper de polvorons, i les posem en una bandeja. 6 Calfem el forn a 250° i quant estiga ben calent, el parem. 7 De seguida posem les pilotes dintre del forn, per a que es coga el satxí i el sucre, en el calor que queda. 8 En quan el forn es quede gelat, les pilotes estaran a punt per a menjar.

La pilota és un dolç típic de Picassent. És un postre típic per a celebrar la festa de la nostra patrona, la Mare de Déu de Vallivana. Es prepara dies abans a la celebració. El dia 8 de setembre és la festa Major.

CORONA Consuelo Pons i Raga INGREDIENTS • 3 iogurts naturals i 3 de llima • 6 ous • 1/2 kg. de sucre • 125 g. de mantega • 125 g. de farina • 1 llima ratllada

126

PREPARACIÓ

1. Se separen les clares i es fan a punt de neu, quan ja estan ben alçades, s’afigen els 6 iogurts, el sucre, la corfa de llima, els rovells, la mantega dissolta i es remou tot. Una remogut, s’afig la farina fins que tinga una bona consistència . 2. S’utilitza un motle redó amb forat en el mig, que s’unta amb mantega, una vegada preparat el motle s’aboca la mescla obtinguda anteriorment. 3. S’enforna posant la safata a mitja altura, primer a foc fort, uns 10 minuts, després abaixem la temperatura. 4. Costa de coure uns 30 minuts. 5. Quan estiga cuit es deixa refredar, una vegada gelat es servix voltejant la font sobre un plat gran o safata.

És el postre més esperat en totes les reunions familiars, per ser de tots els postres el més gustos al paladar.

COCA ESCUDELLÀ D’ANOUS I PANSES Vicky Ayllon i Barrios INGREDIENTS • 5 ous • 500 g. de sucre • 500 g. de farina • 250 ml de llet • 120 g. d’oli • 2 sobres de rent • 350 g. d’anous • 350 g. de panses • Hòsties per a la base • Sucre i canella per a empolvorar 128

PREPARACIÓ

1. Precalfar el forn a 180º. 2. Batre els ous junt amb el sucre, incorporar el iogurt i l’oli, quan estiga ben integrat afegir la farina i el rent a poc a poc passant-la per un tamís, una vegada tinguem una massa homogènia, afegir les anous i les panses. 3. A continuació prepara les hòsties sobre la reixeta del forn i aboca amb el cullerot per a servir sopa porcions de massa sobre les hòsties (d’ací el nom de coca escudella). 4. Enfornar durant 15 minuts a 180º, deixar refredar sobre la reixeta i empolvorar amb el sucre i la canella.

La coca escudellà és un dels postres tradicionals de Pasqua, que junt amb la mona era el berenar típic dels xiquets per anar-se’n a jugar a l’Era.

UN ANY PLE

D’ilusió

ABRIL Dimecres: Balls de saló Dijous: Sevillanes, preparació per a festa andalusa. 19. APUNTÁ: Castells unflables i paelles 26. Aniversari fallers infantils mes d’abril

MAIG Dimecres: Balls de saló 9. FESTA ANDALUSA 31. Aniversari fallers infantils mes de maig

JUNY JULIOL Dimecres: Balls de saló 5. FESTA DEL AIGUA 11. Festa Juvenil 12. Campionat TRUC i PARCHÍS 26. Aniversari fallers infantils mes de juliol

Dimecres: Balls de saló 20. FESTA FI DE CURS 27. San Joan i FESTA IBICENCA 28. Aniversari fallers infantils mes de juny

AGOST Temps de vacances i descans...

SETEMBRE Dimecres: Balls de saló 5. Concurs de paelles i discomòvil FESTES PATRONALS SANT MIQUEL Concurs de Play-Back i Cavalcada de St. Miquel

132

OCTUBRE Dimecres: Balls de saló 17. PROCLAMACIÓ FFMM 2016 25. Aniversari fallers infantils mes d’octubre 31. FESTA DE HALLOWEEN

NOVEMBRE Dimecres: Balls de saló 7. Festa temática 29. Aniversari fallers infantils mes de novembre

GENER

DESEMBRE

Dimecres: Balls de saló 4. Exposició trajes FMI i President Infantil 7. Presentació de Bocetos Falles 2016 8. Entrega de premis jocs deportius 13. PRESENTACIÓ 26. Sopar de nadal faller 31. FESTA DE CAP D’ANY

Dimecres: Balls de saló 5. Visita Reis Mags 16. Visita al taller de la falla infantil 24. Visita al taller de la falla gran 31. Aniversari fallers infantils mes de gener

FEBRER Dimecres: Balls de saló 6. Master Chef Junior 7. Excursió a Morella 13. Sopar Sant Valentí 20. Concurs paelles i discomòvil 27. CRIDA 28. Paella, Joc de nombres de les espècies i Aniversari fallers infantils mes de febrer

MARÇ 5. CABALGATA DEL NINOT 13. Dinar Fallers d’honor Comencen les falles!!!!

133

DIMARTS

DIMECRES

AQUEST ANY, ESPECIALITAT DE LA FALLA...

..KINSTON!...KINLON!... KLINTONG!...DINGDONG!.. ..WINSTON!.. (Posam un cubata, que acabe antes)

10 h

KLINKLON!

Bunyols amb xocolata

Esmorzar

Castells unflables per als xiquets

14 h

Activitats per a infantils

Castells unflables per als xiquets

Entrega de premis a la plaça major

Actes oficials

21 h

22 h

23 h

00 h

Dinar al casal

Actuacions

Sopar infantils

Sopar Majors

Plantà de les Falles

136

Dinar: Paella!

Sopar infantils

Sopar Majors

Orquestra TITANIUM PROJECT

17 DIJOUS

DIVENDRES

10 h

Bunyols amb xocolata

Esmorzar

11:30 h

Bunyols amb xocolata

Esmorzar

DISSABTE 8h

Bunyols amb xocolata

10 h

Esmorzar i castells unflables per als xiquets

Visita de Falles i castells unflables per als xiquets

Castells unflables per als xiquets

12 h

15 h

14 h

Dinar: Guisat

Dinar: Arròs amb pimentó i llonganisses

14 h GLOBOTÁ

Berenar Infantil del President i Fallera Major infantil i jocs Castells unflables per als xiquets

OFRENA A LA MARE DE DÈU DELS DESAMPARATS

Castells unflables i jocs infantils per als xiquets

21 h

22 h

Sopar infantils Sopar Majors i concurs de disfresses

00 h

DJ Lilix i DJ Juan el Botas

Sopar infantils

Sopar Majors

00 h

Discomòvil

POLIDISCOFASHION

DJ Gimeno

Missa Sant Josep

Dinar: Pollastre amb guarnició

Sopar infantils

Sopar Majors

CREMÀ DE LES NOSTRES FALLES

NOTA: Tots els actes estan subjectes a possibles canvis i modificacions d’horari, etc. De produir-se algun canvi es notificarà en el tauler d’anuncis. Per a qualsevol dubte, preguntar a membres de la junta directiva. Gràcies a tots per vostra col·laboració i disculpeu per les molèsties causades.

138

Falle res

Catarroj e d s a2 jor

Fallera Major Infantil

Marta Bort i García Fallera Major

Marta Polit i Pascual CORT INFANTIL Xiqueta: Raquel Pérez i Miret Xiqueta: Fina Esteban i Moltó Xiqueta: Sheila March i Luis Xiqueta: Carla Cubells i Pascual Xiqueta: Maria Grancha i Carramolino

CORT MAJOR Senyoreta: Carla Mayo i Muñoz Senyoreta: Natalia Ramón i Martí Senyoreta: Carla Penella i Martínez Senyoreta: Belén Nieto i Fresneda

ESCANEJA PER DESCOBRIR-NOS !

FALLA EL MERCAT CATARROJA