1412-1431
1913-2005
1867-1934
Etim. disc.
1907-1954
1.(f.) Per lo estrany i valuós de la perla s’aplica a les persones que destaquen per alguna cosa sobre les altres.
Joana d’Arc
Marie Curie
Emmeline Pankhurst1858-1928
Frida Kahlo
Rosa Parks
Falla El Mercat llibret 2023
Etim. disc.
1.(f.) Per lo estrany i valuós de la perla s’aplica a les persones que destaquen per alguna cosa sobre les altres.
També pots veure el llibret digitalment!
COORDINACIÓ I POESIA
Yolanda Selma i Pons
DISSENY PORTADA I MAQUETACIÓ
Art Design Mireia Selma
IMPRESSIÓ
LaImprenta CG
© dels textos: Les autores i autors
© de les imatges: Les autores i autors
© de l’edició:
Associació Cultural Falla El Mercat
promoció
de l’ús del valencià.
història de les dones
2. Les nostres perles:
- President Infantil
- Fallera Major Infantil
- Comissió Infantil
- Presidents
- Fallera Major
- Junta Directiva
- Comissió Major
3. Fallers d’Honor
4 Els nostres monuments!
- Esbós Monument infantil i explicació de la falleta
- Esbós Monument gran i el que vol contar.
Versets de Yolanda Selma
5. Anuari de fotografies
6. Programa de falles 2023
7. Perles del món faller a Catarroja
- Falleres Majors i Cort d’Honor del nostre poble
Benvolguts amics i amigues de la falla el Mercat, un any més, és per a mi un plaer poder dirigir-me a tots vosaltres i mostrar tot el meu suport a una de les festes més representatives del poble valencià; les Falles.
Les falles a Catarroja han assolit un prestigi important gràcies al treball que esteu fent totes les comissions del nostre poble. Un treball que s’ha de reconèixer perquè heu aconseguit que parlar de les falles al nostre poble no sols siga sinònim de festa i monuments sinó també de solidaritat, cultura, llengua, tradicions i germanor.
A la comissió de la falla el Mercat, a més, heu sabut il·lusionar a molta gent del nostre municipi. Sou una comissió jove però amb moltes ganes de treballar i de fer festa. Això, sens dubte, és el més important. Us encoratge a seguir en eixa línia.
Aprofite esta oportunitat per a saludar molt afectuosament al quadre d’honor de l’exercici 2023; falleres majors i presidents. Així mateix, us vull donar l’enhorabona per l’aposta decidida de la comissió per fer unes falles més sostenibles. Una aposta pel futur de la festa i del planeta.
A tots en general vull desitjar-vos unes meravelloses festes falleres del 2023 i dir-vos que estic a la vostra disposició per a seguir fent de les falles de Catarroja les millors festes del món.
Una abraçada ben forta
Falleres i fallers de la Falla El Mercat, moltes gràcies per poder dirigir unes paraules a tota la vostra comissió en el vostre llibret faller 2023 com a Regidor de Festes.
Deu anys darrere, a un llibret semblant a este començava el camí d’una falla que no havia tingut fàcils els seus inicis. I amb un monument bonic i tot un cant als inicis primers del que eren les falles. Ara, pasada una década, la consolidació com a associació integrada plenament en el teixit faller catarrogí, fent-se lloc i deixant la vostra emprempta en totes les representacions artístiques i culturals que feu.
No és fàcil portar una falla. En un mateix lloc es junten diferents pensaments i diferents sensibilitats.
REGIDOR DE FESTES CATARROJA
I per això, de vegades, quants més caps, millor. I la vostra presidència a quatre és un exemple. Dora, Mireia, Sonia i Juan són les quatre potes on descansaran totes les vivències, idees i somnis a complir de la comissió en general i del quadre d’honor en particular, amb Álvaro, com a presi infantil, i Sharay i Carla com a màximes representants, Infantil i Major, de la dona fallera de El Mercat en el dècim aniversari. Toca viure i dsfrutar de tot el que està de camí i recordar tot el que ja s’ha viscut. Sense mida. Amb passió, cor i flama. Perquè ha de ser aixina i, estic segur, aixina ho fareu.
Només tornar a accentuar el meu agraïment per l’ocasió brindada de poder dirigir-me a totes i tots els que formeu la comissió de la Falla El Mercat i que sapigau que, junt a la vicealcaldessa, Lorena Silvent, estem pel que necessiteu.
Felicitacions pel vostre primer dècim aniversari.
Falleres i fallers de la Falla El Mercat, Com a Vicealcaldessa de Catarroja, és un honor poder dirigir-me a vosaltres al vostre llibret faller del 2023, el qual estic desitjant vore per saber quina és la sorpresa d’enguany.
Sou una jove comissió, però que ja celebra la seua primera dècada. Si mirem al darrere, hi ha molt de treball, esforç, preocupacions, però sobretot, germanor i ganes de fer més gran la festa fallera a Catarroja. Enhorabona perquè ho heu aconseguit, formeu part de la història fallera catarrogina i sempre heu demostrat la vostra implicació i preocupació pels assumptes socials, per no perdre la nostra cultura i les nostres senyes d’identitat valencianes.
Sharay i Carla, si ja és un motiu d’orgull ser les màximes representants de la vostra comissió, una comissió que vos ha vist créixer, imagine la vostra il·lusió perquè també celebreu el desé aniversari. Espere que gaudiu al màxim de cada moment junt amb Álvaro, el President Infantil i que agafeu forces perquè Juan, Dora, Mireia i Sonia, que ostenten la Presidència, no vos deixaran parar ni un minut.
Mercaders, enhorabona, sou una gran família que heu demostrat que les adversitats vos fan més forts. Heu començat amb força aquest exercici especial, així que espere poder acompanyar-vos i que recordem per sempre aquest any.
A per molts anys més i que visca Catarroja, visquen les Falles i visca la Falla El Mercat.
A tu, dona valenta que has aconseguit el que et proposaves o que lluites per aconseguir-ho.
A tu, home que dona suport a la igualtat de gènere.
Perquè res ha de limitar-nos en els nostres propòsits.
Siguem qui vulga’m ser i com vulga’m ser, deixem que cadascú siga i faça el que vulga i senta.
Sense prejuís, sense menyspreu, sense ferir i sobretot... estimant-nos amb les nostres particularitats com a PERSONES.
Etim. disc.
2.(f.) Persona o cosa primorosa, exquisita, meritòria…
Alguns postulen que la igualtat entre l’home i la dona es va trencar quan deixem de ser nòmades i es van assentar els grups en famílies, poblats, els sapiens agrícoles.
Engels diu que l’home necessitava assegurar-se fills propis als quals transmetre possessions, i d’ací el control de la dona, encara que uns altres postulen la por de l’home cap a la facultat procreadora de la dona.
Si quan eren nòmades s’intercanviaven els papers, també es tenien menys fills, ara amb l’assentament en poblats s’incrementa d’una banda la quantitat de fills, per tant la dona limita més el seu paper a la família, encara que continua treballant en el camp en el qual participen tant
Al llarg de la història, la dona ha sigut relegada a un paper de mare i cuidadora de la llar, subjugada a l’home. Però que va fer que això fora així?, quan, al llarg de la història es van establir aquestes jerarquies? I una altra pregunta important, la dona acceptà aquest paper sense revelar-se?
Per què?
dones com homes, i per altra, les seues qualitats físiques, l’home té més força per a unes certes labors.
Eixa por cap al poder de les dones, més resistència que no força, poder procreador, fa que al llarg de la història s’haja fet un esforç per definir un paper subsidiari a les dones, alhora que una capacitat de fer mal per damunt d’aquest paper subsidiari, és perquè la història ha relegat a la dona.
Posem per exemple el paper d’Eva, o Pandora, paper de curioses, febles i mancades de judici que porten a la humanitat al desastre.
Tots aquests mites que porten a subjugar a la dona que és la desencadenant de tots els mals, han fet de les dones, ciutadanes de segona des d’Orient a Occident, portant a l’infanticidi per sexe, des dels romans als egipcis
o els xinesos, i encara hui en dia podem trobar aquesta pràctica, mutilacions, vendes de xiquetes, casaments infantils, i moltes altres limitacions que s’imposa a la dona en moltes cultures.
A Occident tendim a pensar que la igualtat està quasi aconseguida, encara que no és així. Al llarg de la Història a Occident hi ha hagut èpoques de major llibertat i èpoques de foscor i persecució.
Pensem en la caça de bruixes dels segles XV i XVI, potser com a reacció a l’època humanista i liberal del Renaixement. El 85% dels acusats de bruixeria van ser dones i fins i tot xiquetes, hi ha autors que parlen de milions de morts, amb acusacions delirants com a relacions amb el diable, beure’s la sang de xiquets, però també per administrar anticonceptius o medicina per a dolors o parts, les dones no podien estudiar ni tindre cap control o coneixement sobre el seu cos o tindre nocions de medicina o herbes curatives.
No va ser fins a la Revolució Francesa de 1790 quan comença a perfilar-se el dret a la igualtat entre homes i dones.
Condorcet, filòsof francés va escriure un assaig “sobre l’admissió de les dones en el dret de la Ciutat” una de les primeres veus a alçarse sobre la igualtat. Van començar a sorgir associacions que prompte es van truncar amb l’aparició del Terror, revolucionàries feministes com Théroigne de Mericourt, van ser atacades per altres dones i colpejada amb pedres fins al punt de perdre la raó.
Condorcet va ser condemnat per Robespierre a mort, però el filòsof va preferir enverinar-se en la presó.
Fins a mitjan segle XIX no apareix de nou la dona en l’àmbit social en haver-se reclòs al paper de la família.
Però amb l’arribada de la revolució industrial la dona canvia els papers i es va crear la “qüestió de la dona”, com un problema social.
Darwin afirmava “S’admet generalment que en la dona els poders de la intuïció, la percepció i potser la imitació són més assenyalats que en l’home, però algunes d’aquestes facultats, almenys, són característiques de les races inferiors i, per consegüent, d’un estat de civilització passat i menys desenvolupat”.
La dona va començar a ser vista com una anomalia de la creació, subjecta a dolors menstruals, es va imposar la moda de les cotilles, i va haver-hi una epidèmia d’anorèxia femenina.
Les classes baixes treballaven a les fàbriques amb torns de setze hores cuidant a més a més als seus fills per una misèria de sou, en comparació amb els homes.
Les classes mitjanes i altes eren sotmeses a normes de societat condemnades a ser florers sense possibilitat d’estudis ni inquie-
tuds intel·lectuals en les quals no se’ls permetia opinar.
Mark Twain, comenta que moltes dones optaven per la solteria o la convivència amb altres dones, per no resignar-se al tancament social.
Però en tot aquest panorama hi ha hagut sempre dones lluitadores, guerreres, innovadores, científiques, polítiques..., que han trobat la manera d’escapar a la cotilla imposada per la societat, i d’aquestes dones volem hui parlar en aquest rescat de dones conegudes i no tan conegudes que han deixat el seu llegat i van sembrar el camí cap a la igualtat i el reconeixement.
Tal vegada les obres anònimes de la literatura van eixir de mans femenines, altres vegades van escriure amb pseudònims masculins o van ser publicats pels seus cònjuges com María Martínez Sierra (1874-1974) que va publicar amb el nom del seu marit Gregorio. En altres ocasions les obres s’han extraviat curiosament, com per exemple el poema èpic de “La guerra de Troia” de la grega Helea, en qui es va inspirar Homer per a escriure la Ilíada.
A altres figures històriques se’ls ha tenyit de condicions negatives i sexistes per a entelar els seus actes com a Catalina la Gran convertida en dona infidel i nimfòmana, quan portà les regnes de l’imperi des de 1762 a 1796, va reformar l’administració de l’Estat rus, va realitzar el primer compendi legislatiu, va lluitar contra lituans i russos, va escriure obres teatrals, mantenia correspondència amb Volaire….
També trobem en la història a les dones guerreres, que vestien com a homes per a poder lluitar, com María Pérez, del segle XII, castellana, que va lluitar contra musulmans i aragonesos, va véncer al rei d’Aragó Alfons I, i quan van descobrir que era una dona la van dir La Varona.
Mary Reads. XVIII que vestida d’home va lluitar en la Infanteria de Flandes acabant com a pirata i capturada en una presó jamaicana. Joana d’Arc, que amb dèsset anys va dirigir els exèrcits francesos i als dènou va ser cremada viva.
Altres dones van adoptar la disfressa d’home per a poder estudiar, per exemple la gallega Concepción Arenal (1820-1893) per a poder assistir a classes de Dret, en aqueix moment les dones no tenien accés a la universitat.
Henrietta Faber, a principis del segle XIX, va treballar com a doctor a l’Havana, fins que es va enamorar i va voler casarse revelant la seua condició de dona, en el moment de la qual va ser condemnada a deu anys de presó.
Una altra eixida la qual les dones han realitzat durant molts segles va ser el religiós, ficar-se a monja, en alguns casos el convent era un tancament i un càstic, en uns altres era un lloc per a ser independent llegir i escriure, que d’una altra manera no hagueren pogut realitzar.
Santa Teresa, Sor Joana de la Creu o Herrad de Landsberg que va escriure la primera enciclopèdia de la història confeccionada per una dona, Jardí de les Delícies.
Però també en la Història trobem dones venjatives, encegades per la gelosia com Joana la boja, Àrtemis II, o esgarrifoses com Irene emperadriu bizantina del segle VIII, o sagnants com Elizabeth Bathory (1560-1614) una vídua hongaresa que creia poder conservar la joventut si es banyava en sang de donzella.
Dones extraordinàries admirables o infames, totes elles han trencat amb els arquetips d’una societat que els assignava un paper secundari, alhora demostra que no sols la humanitat i els seus instints són presents en els homes, potser és la més plausible demostració de la igualtat entre homes i dones i la seua condició d’humanitat, amb errors i encerts.
Hui ací parlarem de figures femenines que van destacar en la seua aportació en tots els àmbits de la societat, aportació en positiu, per a aportacions negatives existeixen massa exemples en els dos gèneres per a fer-los ressaltar, dones que d’una forma o l’altra van poder salvar el paper que se li havia assignat i lluitar per les seues inquietuds i conviccions.
Irena Sendler (Polònia) en la Nit de Nadal de 1944. Activista antinazi, va ser reconeguda per l’Estat d’Israel com a Justa de les Nacions.
A tots ens és familiar el nom d’Oscar Schindler, l’industrial alemany que va salvar milers de vides de jueus en la qual es basa la pel·lícula “La llista de Schindler”, però pocs coneixem el nom d’aquesta heroïna, com tants altres que van haver de patir una de les èpoques més fosques de la humanitat.
Irena era treballadora social a Varsòvia, en 1939 els nazis van envair Polònia i ella treballava en un menjador social que assistia als més necessitats.
Els nazis van crear un gueto en Varsòvia, tancant en 3,4 km² a uns quatre-cents mil jueus, començant a morir no sols per execucions, sinó també per malalties i fam, a causa de les condicions infrahumanes en les quals es trobaven.
Altres jueus van ser enviats a camps d’extermini, i milers van morir en un intent d’alçament del gueto. Es calcula que unes tres-centes mil persones van morir en aqueix tros de ciutat.
Irena havia sigut socialista, també catòlica, i va començar a intentar ajudar als jueus fent-los
arribar aliments, medicines i qualsevol cosa que poguera serlos necessària.
Com els nazis tenien por que malalties com el tifus s’expandiren fora del gueto, van permetre que els polonesos accediren al recinte per a controlar les malalties contagioses, la qual cosa va anar aprofitat per Irena que va aconseguir un títol fals d’infermera i algunes persones més, com a metges i infermeres, per a aconseguir accedir al recinte.
Allí va ser on Irena s’adona de la gran quantitat de xiquets que hi havia en el gueto i es va conscienciar que l’única salvació i garantia de supervivència era aconseguir traure’ls d’allí.
“El seu cor li va dir que havia de fer-ho”
Irena va començar a plantejar-se com fer-ho, trobant-se amb la por dels seus parents i amics que intentaven llevar-li la idea per l’arriscat que era.
Va començar a col·laborar amb una organització clandestina liderada pel Govern polonés en l’exili per a ajudar als jueus, els homes Zegota, el seu nom en clau va ser Jolanta, arribant a coordinar a desenes de dones i alguns homes en la seua meta de traure els màxims xiquets possibles.
Al principi va traure als xiquets d’un en un, amb l’excusa de visitar a un familiar en el camp, valent-se de la seua identificació falsa, portant-los a un convent de clausura on eren amagats, després va utilitzar la malaltia del tifus, i els treia en ambulàncies dient que estaven malalts, falsificant el diagnòstic mèdic. Després va passar a traure’ls en les ambulàncies, sacs de creïlles, cistells, poals de fem, en un doble fons de vehicles i damunt posava gossos per a confondre els possibles sorolls o plors dels xiquets, caixes de ferramentes fins i tot en taüts. A vegades els xiquets anaven anestesiats perquè no ploraren de por. Feien servir
també un edifici municipal que donava a l’altra part del gueto i que disposava de nombrosos passadissos.
Una vegada fora del gueto començava tota una complexa trama per a dotar als xicotets de documentació falsa, les correu, xiques adolescents en la seua majoria, els recollien i els feien memoritzar la seua nova identificació a través de cançons, tota una xarxa de col·laboradors funcionava des dels Serveis de Benestar Social. Se’ls tintava el pèl, a alguns xiquets amb trets més identificatius se’ls vestia de xiqueta perquè no cabera la probabilitat que es comprovara si estaven circumcidats.
Perquè no perderen la seua identitat va escriure un registre amb els seus noms, d’on procedien i on havien sigut destinats.
Estant ja baix sospita pels nazis, el seu nom va anar revelat baix tortura per l’amo d’una bugaderia que servia de punt de trobada.
El 20 d’octubre de 1943 va anar detinguda i portada a la presó de Pawiak, on va ser brutalment torturada, però no van aconseguir que revelara cap nom ni detall dels seus col·laboradors.
Un soldat alemany la va traure de la seua cel·la i la va alliberar, havia sigut subornat per la Zegota, l’endemà es va publicar el seu nom en la llista de criminals executats. A partir d’ací es va amagar canviant d’identitat fins al final de la guerra, però continuant treballant per alliberar els xiquets jueus. Amagant-los en famílies poloneses, convents o en orfenats.
Per por que les dades dels xiquets es perderen, va escriure les seues dades i els va enterrar en flascons de cristall al jardí d’un veí. Flascons que va desenterrar en acabar la guerra, entregant-los a Adolf Berman del Comité Central de Jueus Polonesos.
Per desgràcia molts dels seus familiars havien mort en el gueto, per la qual cosa se’ls donà l’oportunitat d’iniciar una nova vida en Palestina.
El més dur va ser, comentava Irena, convéncer a les mares que es separaren dels seus fills i que confiaren en un estrany.
En 1965 l’organització Yad Vashem de Jerusalem li va atorgar el títol
de “Justa entre les nacions”, va ser candidata al Premi Nobel de la Pau en 2007 que al final no li van atorgar.
Va salvar la vida a dos mil cinccents xiquets, però malgrat això rebutjava que sé li la tractara com una heroïna. Sempre li va quedar el sentiment que podia haver fet més i insistia que l’heroisme més gran va ser el de les mares.
“Allí estava jo, una estranya, demanant-los que posaren al seu fill a la meua cura. Elles preguntaven si podia garantir la seua seguretat. Havia de contestar-los que no. Algunes vegades em donaven al seu fill. Altres vegades em deien que tornara més tard. Tornava uns pocs dies després i la família ja havia sigut deportada”
Irena va decidir jugar-se la vida perquè “el seu cor li va dir que havia de fer-ho”.
Fotografia de Rosa Parks amb el D. Martin Luther
King Jr. (1955) Rosa Parks va alterar el progrés dels negres a Montgomery, Alabama, en 1955, amb el boicot als autobusos que ella mateixa va iniciar. Font: Revista Ébano
Va nàixer el 4 de febrer de 1913 en Tukesgee, Alabama. Tenia ascendència africana, cheroqui, creek, irlandesa i escocesa.
L’u de desembre de 1955 Rosa havia acabat la seua jornada com a costurera i tornava en un autobús a casa, quan uns homes blancs van pujar a l’autobús, el conductor li va ordenar a ella i a altres tres passatgers negres que s’alçaren i els cediren els seus seients.
Estem en una època de racisme i separació que van marcar a tota la societat americana, banys separats per a persones de color, metges, seients, esglésies, escoles, Ku Klux Klan, amb violents atacs a la població negra.
S’havia dictat una ordenança municipal on s’establia que les quatre primeres files de l’autobús estaven destinades a blancs, els negres havien d’asseure’s en la part posterior de l’autobús.
Tots els conductors eren blancs i tenien autoritat per a ampliar la zona de seient dels blancs. Rosa ja havia suportat aquesta discriminació pel mateix conductor, que fins i tot l’havia feta baixar de
l’autobús deixant-la sota la pluja. Rosa en aquesta ocasió no va seguir les indicacions del conductor que en veure que no s’alçava posà el fre de mà i es va dirigir a ella enfurit, al que ella va contestar “faça el que haja de fer”.
El conductor va baixar de l’autobús i va tornar amb un policia que se la va emportar detinguda.
Rosa en les seues memòries comenta que no estava més cansada de l’habitual, del que estava cansada era de cedir, i aqueix dia va decidir no cedir.
“De l’única cosa que estava cansada era de cedir”
Molts consideren aquest dia com l’inici del moviment dels drets civils als Estats Units.
En 1932 s’havia casat amb Raymond Parks, un barber membre de la NAACP, una associació nacional que lluitava pels drets de les persones de color, defensant a persones acusades injustament de violacions, amb manipulació de proves, linxaments, manipulació d’instruccions… i que posava de manifest la desigualtat de la justícia entre blancs i negres.
Rosa era secretària del capítol local de l’organització, com ella deia era una simple secretària, Rosa estava cansada de veure casos de pallisses, servituds forçades, assassinats i violacions, com els xiquets blancs eren recollits per l’autobús escolar mentre els xiquets negres havien d’anar caminant al col·legi.
Rosa va ser arrestada i jutjada i condemnada a pagar una multa, altres dones havien fet gestos similars anteriorment, però el seu cas va ser diferent, perquè va ser el detonant per a que un grup de persones, de color i simpatitzants de la causa, imprimiren trenta-cinc mil fulls cridant
a un boicot dels autobusos de la companyia de transports de Montgomery.
Les esglésies negres de tota la zona van donar suport al moviment. Va ser anunciat a primera pàgina pel periòdic local. La població negra se sumà al boicot, el 75% dels usuaris eren de color, la petició era senzilla, el primer que arribara que ocupara seient sense importar la raça o el color.
El pastor de l’església baptista de l’avinguda Dexter a Montgomery se sumà decididament i es va convertir en el gran líder de la lluita pels drets civils, el seu nom era Martin Luther King Jr.
Proclamava una lluita sense violència, va ser el líder més valorat i va rebre el Premi Nobel de la Pau en 1964. Va morir assassinat quatre anys després pels seus ideals.
El boicot va ser un exemple de lluita pacífica i va durar 381 dies. Tots, xiquets, ancians, dones i homes s’alçaven una hora o mitja abans dels seus horaris de treball per a cobrir caminant la distància, en les seues mirades després d’una llarga jornada laboral de retorn a casa s’albira-
va el cansament i la determinació per aconseguir una poqueta dignitat.
Rosa va anar empresonada, però això no li va ocasionar cap desesperació perquè, com ella afirmava, en cap moment es va trobar sola.
El “cas Parks”, va seguir en els tribunals convertint-se en una icona de la lluita contra la segregació racial.
Al final una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar que la segregació racial era contrària a la Constitució americana que declara iguals a tots els ciutadans.
Un any més tard el Govern Federal va abolir qualsevol discriminació en els llocs públics.
Rosa Parks va ser declarada pel Congrés dels Estats Units “Primera dama dels drets civils” i “Mare del moviment de la llibertat”, va rebre nombrosos honors, a la seua mort el seu cos va anar vetlat en la rotonda del Capitoli.
Martin Luther King va dir una vegada: “la llibertat és una sola cosa, o la tens tota o no eres lliure.”
“Defensa alguna cosa o cauràs per qualsevol cosa. El poderós roure de hui és l’anou d’ahir, que es va mantindre ferma.”
Imatge que reflexa la distribució de seients en el transport públic a l’època.
Marie Curie (Maria Sklodowska) va ser una física i matemàtica polonesa que va investigar sobre la radioactivitat.
“No cal témer res en la vida, només cal entendre-ho. Ara és el moment d’enten- dre més, per a poder témer menys”.
Va nàixer a Varsòvia el 7 de novembre de 1867, filla d’un professor de secundària que la va instruir en temes bàsics de ciència.
Per les circumstàncies polítiques del país que patia una enorme repressió, Marie va continuar els seus estudis en la universitat Volante, clandestina de cultura polonesa.
Es va involucrar en la seua joventut amb una associació estudiantil revolucionària i per temor a ser detinguda, es va mudar a Croàcia, continuant els seus estudis en París, en la Universitat de la Sorbona, un dels millors centres educatius i científics de l’època.
Marie Curie és un gran exemple d’esforç, tenacitat, creativitat, va descobrir i encunyar el terme de radioactivitat, no sols va ser la primera dona a aconseguir un Premi Nobel, sinó a aconseguir dos, en física i en química.
El que va requerir un esforç extra en tindre un nivell més baix de formació i desconéixer l’idioma, però va aconseguir llicenciar-se en 1893 en física.
En 1894 va conéixer a un professor de física de la universitat Pierre Curie, amb el qual es va casar. Posteriorment va decidir doctorar-se, una cosa que només havia aconseguit Elsa Neumann, alemanya de naixement.
Buscant un tema per al seu doctorat, Pierre i Marie van trobar referències del físic francés Henri Becquerel de 1896 sobre unes radiacions, la procedència de les quals era desconeguda del que ara diem urani, la qual cosa ara coneixem com a radioactivitat.
Van aconseguir amb gran esforç processar huit tones de mineral de “pechblenda”, d’on s’extreia
l’urani, aconseguint un gram de substància radioactiva. També van treballar amb un altre mineral, “chalcolita”, d’on van aconseguir identificar dos nous elements químics, el “polonio”, en honor a la procedència de Marie, i el segon el van dir “radi”, per la seua gran radioactivitat.
Marie va aconseguir determinar la seua massa atòmica i el seu nombre atòmic. Facilitant el treball d’altres científics. Pierre se centrà en les característiques i possibles aplicacions. Un dia, va descobrir una cremada a la seua cama i va revelar que havia sigut causada per una mostra que portava en la butxaca. Va fer experiments en el seu propi cos i va pensar que podria servir per a destruir cèl·lules malignes. Una nova eina en la lluita contra el càncer havia nascut.
Se’ls va concedir el Premi Nobel en Física en 1903, encara que va haver-hi un intent de donar-liho solament a Pierre, per qual cosa, Pierre va contactar amb el Comité, advertint-los que si el Premi no era compartit, no l’acceptaria.
Pierre va morir en un tràgic accident en 1906, per la qual cosa
l’economia de la família es va veure ressentida.
Marie va rebutjar una xicoteta pensió i es va enfonsar en una profunda depressió, període en el qual el pare de Pierre es va traslladar per a ajudar-la en les xiquetes.
Els seus amics universitaris van defensar davant les autoritats acadèmiques que l’única persona capaç de continuar amb el treball de Pierre era Marie, finalment, Marie va acceptar la càtedra de Pierre, convertint-se en la primera dona de la història de la Universitat de la Sorbona, de sis-cents cinquanta anys, a fer classes en la Universitat.
A la fi de 1911, Marie va ser objecte de portades de periòdics, especulacions i acusacions per la seua relació amb el professor Langevin, casat i amb quatre fills, retratant-la com a perversa, trenca matrimonis i fins i tot arribant a acusar a Marie de mantenir aquesta relació amb anterioritat a la mort del seu marit, de forma vetlada, i que aquest realment s’havia suïcidat davant la traïció de la seua dona i el seu amic.
El professor Langevin era amic del matrimoni Curie i havia tre-
ballat amb ells, la seua vida familiar sembla ser infeliç per les nombroses relacions extramatrimonials que va tindre, a més de la qual va mantenir amb Marie.
L’assetjament cap a Marie va ser clar, arribant a presentar un clar to xenófogue i sexista, fent-la culpable només a ella, com ocorria en l’època, del romanç amb Langevin, oferint una imatge de traïció, monstre, destructora de famílies, prostituta i, com no, de temptació jueva, assetjament que van arribar a patir també les seues filles de catorze i set anys.
Marie i Langevin no van continuar la seua relació, tampoc es coneixen més romanços de Marie.
Quan va acceptar el seu segon Premi Nobel, va ser molt tècnica ressaltant el treball del seu marit, però deixant clar que el premi li era atorgat a ella pel seu descobriment.
Però malgrat que la seua fortalesa Marie va tornar a caure en una depressió, va pensar en el suïcidi i finalment va ser ingressada en una clínica psiquiàtrica amb el seu nom de soltera.
Encara que podria pensar-se que el tracte rebut per Marie per la societat francesa i els mitjans portarien a la científica a un
ressentiment, res més lluny de la realitat, perquè va donar els diners del Premi Nobel a França per a fer front a l’esforç bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. Donant el gram de ràdio que havia aconseguit aïllar i que valia una fortuna a l’Institut del Radi de França.
A l’inici de la guerra, Marie va estudiar anatomia, es va traure el permís de conduir i se’n va anar amb la seua filla Irene al front, instal·lant unitats mòbils de radiografia (“Petite Curie”) i al costat d’infermeres es movien pels hospitals de campanya.
Ni Marie ni Pierre sabien de les conseqüències de les substàncies radioactives, patint cremades i cansament per l’exposició a grans quantitats de radiació.
Marie va morir en 1934 amb seixanta-set anys, per anèmia aplàsica, sense cap dubte per la seua exposició a la radiació.
Els dos havien decidit no presentar patents perquè la societat poguera fer el millor ús dels seus descobriments. Els seus quaderns estan guardats en una caixa de plom per l’alta radioactivitat que encara desprenen.
Emmeline Pankhurst (1913) asseguda en una cadira, mirant lleugerament a la dreta amb el cap tornat cap a la cambra, amb brusa de coll alt amb botons decoratius, corbatí i collaret.
“No estem perquè vulguem fer fallida a la llei, som ací per a convertir-nos en creadores de lleis”
Va nàixer el 15 de juliol de 1858 a Anglaterra, va ser una de les líders més important del moviment sufragista en favor del vot de la dona.
Va fundar al llarg de la seua vida diferents grups i associacions amb la finalitat de promoure el debat i la reforma de les Lleis que impedien l’accés de les dones en igualtat en l’elecció dels seus representants polítics.
Va nàixer en una família amb un gran compromís polític i es va casar amb l’advocat Richard Pankhurst lligat al moviment sufragista, 24 anys major que ella i autor d’una revolucionària llei que estipulava el dret de les dones a mantenir la seua propietat quan es casaven adquirits abans i després del matrimoni, i d’una esmena perquè quan enviduaren o segueren solteres se les considerara “caps de família” per tant de tindre dret al vot en eleccions locals.
En 1889 Emmeline va fundar la Women’s Franchise League, una organització que va lluitar
pels drets de les dones casades per a votar en eleccions locals. La pressió va augmentar amb la fundació de la Unió Social i Política de les Dones.
Aquesta lluita de les dones va ser dura i difícil, patint presó, multes i atacs de la societat anquilosada i sorpresa pels límits en els quals algunes dones incorrien defensant el vot i la igualtat de la dona.
Un exemple de la lluita el tenim en 1913, quan Emily Davison, membre de la WFPU, va morir
en llançar-se sota el cavall del rei Eduardo VII com a protesta per no concedir el vot a les dones.
Emmelin va ser una lluitadora implacable, incansable, dura. Es va enfrontar a la policia, en enfrontaments es van produir xicotetes destrosses o incendis tot això per a cridar l’atenció. Els mitjans havien fet boicot a aquest moviment, així que Emmeline va utilitzar aquesta estratègia com a eina de propaganda.
Va ser detinguda, multada, empresonada i fins i tot va arribar a mantenir vagues de fam.
En 1913 davant l’onada de vagues de fam de les sufragistes detingudes, el govern britànic va dictar una normativa per la qual, quan les preses estaven en vaga de fam eren alliberades perquè recuperaren forces, i quan això succeïa se’ls tornava a empresonar.
Emmeline va sumar a la protesta a les dones obreres, fins a aqueix moment es considerava un entreteniment de les dones riques i desocupades. Els enfrontaments i els disturbis van deixar morts i una sensació en la societat que calia fer alguna cosa.
Quan esclata la guerra, Emmeline va sol·licitar que les dones ocuparen el lloc dels homes desplaçats al front, amb això estava obrint un nou camp de batalla, la incorporació de la dona al món laboral, i el missatge d’igualtat de drets i d’obligacions.
En 1917 Emmeline i la seua filla Christabel van fundar el Partit de les Dones, que no sols defensava drets patriòtics sinó incrementar la participació de les dones en el món laboral, igualtat de salaris per a igual treball, igualtat dels dos membres en el matrimoni i en les lleis de divorci, igualtat de drets de mare i pare sobre els fills, igualtat de drets i d’oportunitats per a accedir als llocs de funcionaris i un sistema de protecció de la maternitat.
En 1918 el Parlament britànic va aprovar el dret al vot per a les dones majors de trenta anys. Aqueix mateix any es va aprovar una altra llei en la qual permetia que les dones majors de vint-iun anys podien ser triades com a membres del Parlament, sufragi passiu, encara que elles mateixes no pogueren votar.
En 1920 les dones nord-americanes majors d’edat van obtenir dret al vot, la qual cosa va animar a les britàniques, però això no va ocórrer fins a 1928, quan tota la població britànica, homes i dones majors de 21 anys van tindre el mateix dret a votar.
Emmeline deia “Hem d’alliberar a la meitat de la raça humana, les dones, de manera que elles puguen ajudar a alliberar l’altra meitat”, i amb humor quan tot semblava perdut va dir a les seues companyes “Confieu en Déu, Ella ens ajudarà”
Pankhurst, envoltada de policia durant una protesta
Filla d’un comptable i una modista, va nàixer a Madrid en 1888, en el popular barri de Meravelles, anomenat hui “Malasaña”.
Va pertànyer a una família senzilla i humil, de pensament liberal, pròxim al progressisme. Els recursos econòmics procedien del treball del seu pare en un periòdic madrileny, i dels de la seua mare i àvia materna.
Per la prematura mort del seu pare es va veure obligada a interrompre els seus estudis i va iniciar la seua vida laboral, en tretze anys, ajudant a la seua mare com a modista.
Després passa a ser dependenta de comerç fins a 1909, any en què es presenta a unes oposicions administratives i obté una plaça en el cos auxiliar de Telègrafs, un
dels pocs als quals podia aspirar per la seua condició de dona. Així es converteix en funcionària del cos de Correus i Telègrafs, exercint a Saragossa i Sant Sebastià.
En 1914, es presenta i obté una plaça en unes oposicions per a professora a les Escoles d’Adults, passant a exercir a Madrid. Al seu treball com a educadora afig el de secretària del diari “La Tribuna”.
En 1924, amb trenta-sis anys, va obtenir una llicenciatura en Dret en la Universitat de Madrid, havent passat per Oviedo i Múrcia.
En 1925 va ser nomenada membre del col·legi d’Advocats, data en la qual va iniciar les seues activitats polítiques.
“Reivindiquem a la dona republicana, feminista i d’esquerres”
Des d’aqueix moment es manifesta com una lluitadora infatigable per la igualtat de drets.
En les eleccions celebrades el juny de 1931 a Espanya, es va elegir com a diputades a dues dones: Clara Campoamor, Partit Radical i Victoria Kent, Partit Radical socialista, d’un total de 465 diputats i Margarita Nelken, Partit Socialista, encara que aquesta última no va entrar en el debat dels drets de les dones per signar l’acta de diputada amb posterioritat.
En l’avantprojecte del nou text constitucional figurava: “No podran ser fonament de privilegi jurídic: el naixement, la classe social, la riquesa, les idees polítiques i les creences religioses. Es reconeix, en principi, la igualtat de drets dels dos sexes”.
Clara Campoamor va protestar vigorosament, l’expressió “en principi” limitava la igualtat que es pretenia promulgar, aconseguint que es canviara el text de l’articulat eliminant la limitació i quedant així “No podran ser fonament de privilegi jurídic: la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe
social, la riquesa, les idees polítiques, ni les creences religioses”. Clar antecedent de l’article 14 de la nostra actual Constitució de 1978.
Posteriorment, i després d’un encés debat on es va intentar menyscabar a la dona adduint la seua inferioritat biològica, el seu possible sotmetiment a les opcions conservadores propugnades per l’Església i fins i tot una suposada menor capacitat per a l’anàlisi i la decisió raonada, l’article 36 va quedar així “Els ciutadans d’un i d’un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals segons determinen les lleis”.
Amb aquest reconeixement, es tanca el capítol a Espanya, després d’un llarg recorregut penós i no menys dur. Les dones van poder votar per primera vegada a Espanya en 1933 gràcies a ella. França va concedir el dret al vot a les dones en 1946 després de la Segona Guerra Mundial.
Després del colp militar de 1936, es va exiliar a França, Buenos Aires i posteriorment es va radicar a Suïssa, on va romandre fins a la seua mort en Laussanne en 1972, ja que el règim franquista mai li va permetre tornar a Espanya.
Espai Clara Campoamor (Catarroja)
En Twitter: Beatriz Sierra @Beatrizsierra12
“Des de la Regidoria de Transversalitat i Igualtat de Gènere hem impulsat aquesta iniciativa que pretén donar a conèixer figures històriques amb nom de dona i crear referents per a les generacions futures.”
María de Maeztu, doctora Honoris Causa. (Archivo de José Ortega y Gasset. Fundación
José Ortega y GassetGregorio Marañón)
“És veritat aquest dit antic que la lletra amb sang en- tra, però no ha de ser amb la del xiquet, sinó amb la del mestre”.
Va nàixer a Vitòria el 18 de juliol de 1882 en el si d’una família acomodada. Pedagoga basca, el seu pare era un hisendat cubà d’origen navarrés i la seua mare la filla d’un diplomàtic anglés.
El seu pare va morir primerencament i la família va quedar en una situació precària, la qual cosa els va portar a traslladar-se de Vitòria a Bilbao, on la mare va muntar una residència de senyoretes, l’acadèmia Anglo-francesa, en la qual va prendre els primers contactes amb l’educació.
Va estudiar magisteri i en vint-iun anys era mestra per oposició, primer a Santander i després a Bilbao, on existia un gran compromís amb l’educació i en les innovacions pedagògiques.
María va continuar estudiant, i sense deixar el seu treball de mestra va iniciar estudis de Filosofia i Lletres en la Universitat de Salamanca, acabant-los en la Universitat de Madrid, on va acabar amb Premi Extraordinari, la màxima qualificació.
Va conéixer a Unamuno, i a Ortega y Gasset. Va obtenir diverses beques en la Junta d’Ampliació d’Estudis, impulsat per Ramón y Cajal, i l’objectiu dels quals era posar en contacte a joves brillants de vocació investigadora amb els centres europeus i nord-americans, facilitant-los estades en universitats prestigioses, una cosa fonamental per a aconseguir la modernització d’Espanya mitjançant l’impuls a la ciència, la investigació i la cultura.
Maria va aprofitar aquesta oportunitat i va estudiar les tendències pedagògiques d’Europa, va visitar escoles modèliques, va participar en congressos, va publicar informes, traduccions, estudis i articles.
Maria apostava per la formació crucial del mestre, va impulsar les colònies infantils, les cantines escolars, la millora de les escoles rurals i va ressaltar la importància en els xiquets d’objectes com els joguets o el cinematògraf. Tot això cap a una educació que impulsara el desig d’aprendre de l’alumne.
En 1918 és la responsable de la fundació de l’Institut Escola. En 1926 Maria de Maeztu va assumir la direcció del Lyceum Club Femení, de la directiva del qual formaven part personatges com Victoria Kent o Zenobia Camprubí.
El Lyceum, concebut com un centre cultural, organitzava importants conferències i exposicions, amb participacions de personatges tan significatius com Rafael Alberti, Federico García Lorca o Miguel d’Unamuno.
Va crear una “casa de xiquets” per a fills de dones treballadores.
El Lyceum Club Femení va rebre moltes crítiques per la lluita pels drets de la dona i la defensa del seu paper en la societat. El club pretenia dotar a les dones d’un espai on conversar, debatre, generar una cultura del diàleg i compromís de grup.
Maria de Maeztu es va mantenir prop de la Institució Lliure d’Ensenyament, creada en 1876 per Francisco Giner dels Rius, símbol de les iniciatives educatives més progressistes de l’època.
Va ser la primera dona vocal en la Junta d’Ampliació d’Estudis, va pertànyer a la comissió encarregada de les relacions culturals amb Amèrica. Va ser membre de l’Assemblea Nacional. En els anys trenta va exercir de vocal en el Consell d’Instrucció Pública i també va ser membre del Consell Nacional de Cultura. En 1932 es va incorporar a la docència universitària amb la creació de la Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central.
Va començar a viatjar per a ensenyar, aconseguint nombrosos premis i reconeixements, com el doctorat honoris causa pel Smith College en 1919, membre de la Hispanic Society of Amèrica, professora honoraria de la Universitat de Mèxic.
La seua fervent lluita pels drets de la dona els definia des del significat del feminisme “Soc feminista, m’avergonyiria no serho, perquè crec que tota dona que pensa ha de sentir el desig de collaborar com a persona, en l’obra total de la cultura humana”.
Defensava el divorci com a únic camí quan la parella no ha aconseguit estimar-se o ni tan sols conviure. Denunciava ferventment la injustícia d’haver de perdonar les faltes dels homes i responsabilitzar a la dona del seu engany.
La Guerra Civil va tallar aquesta lluita, el seu germà Ramiro, fundador del partit monàrquic Acció Nacional, va ser afusellat
pel bàndol republicà al començament de la guerra, cosa que la va afectar profundament, dedicant-se des d’aqueix moment a divulgar la seua obra.
Va decidir abandonar Espanya i traslladar-se a Amèrica del Sud, Buenos Aires, de la universitat del qual va ser professora.
Maria va morir en Mar de Plata en 1948, el seu llegat continua sent una lluita per la igualtat en tots els aspectes en un món que encara s’ha d’aconseguir.
Wangari Maathai Activista ambiental i política, coneguda pel moviment Green Belt
“En el curs de la història, arriba un moment en el qual la humanitat és cridada a assumir un nou nivell de consciència, a aconseguir una base moral més elevada.
Un temps en el qual hem d’abandonar les nostres pors i donar-nos esperança els uns als altres. Aquest temps és ara”
En onze anys es va matricular a l’escola catòlica de Santa Cecilia, sent la primera de la seua promoció, donant-li accés a la Loreto High School en Limuri, únic institut catòlic per a xiquetes en tota Kenya.
Encara que la seua idea inicial era seguir estudis en la Universitat d’Àfrica Oriental, els nous dirigents postcolonials d’Àfrica subsahariana van buscar fórmules perquè els alumnes més prometedors reberen una educació
Va nàixer l’1 d’abril de 1940 en Ihithe, Kenya, pertanyia als KIKUYUS.
En la seua infància va poder veure com talaven els boscos i se substituïen per plantacions comercials que destruïen la biodiversitat i eliminaven la capacitat dels boscos per a conservar l’aigua.
de qualitat. John F. Kennedy, en aquells dies senador, va secundar i va crear un programa de beca a través de la fundació Joseph F. Kennedy, programa que va enviar anualment als Estats Units uns tres-cents estudiants kenians.
Wangari va ser una d’aquestes beneficiàries, va estudiar Biologia en el Mount St.Scholastica College en Atchison, Kansas i un màster en Ciència en la Universitat de Pittsburgh.
Durant la seua estança als Estats
Units, grups locals van muntar una campanya contra la pol·lució atmosfèrica, amb el que va aprendre unes primeres nocions en la lluita per la restauració dels ecosistemes, naixent en ella el sentiment de recuperar les seues arrels i reivindicar el propi.
De tornada en la seua terra li van oferir una plaça d’ajudant d’investigació en la University College de Nairobi, però quan va anar a prendre possessió de la plaça es va trobar que li ho havien donat a un home.
Després d’aquest desengany va començar a buscar treball i després de dos mesos va ser contractada com a assistent d’investigació per la Universitat de Giessen, Alemanya pel professor Reinhold Hofmann que havia creat un nou Departament de Veterinària en la Universitat de Nairobi, el professor li va insistir en la necessitat que obtinguera un doctorat, i en 1971 va ser la primera dona de Àfrica Central i Oriental a rebre un doctorat, en el seu cas d’Anatomia veterinària. Va acabar sent directora de departament.
Però el seu treball buscant models de desenvolupament més inclusius no van cessar, era membre de la Creu Roja de Kenya, de l’Associació de Dones Universitàries de Kenya, del Centre de Coordinació Mediambiental i del Consell Nacional de Dones de Kenya.
En 1974 va crear Envirocare Limited, empresa dedicada a la plantació d’arbres que contractava gent humil. Va crear el primer gran viver d’arbres a Kenya, plantà el 5 de juny de 1977 en el Dia Mundial del Medi Ambient set arbres als afores de Nairobi començant l’anomenat cinturó verd.
Maathai va animar a les dones al fet que plantaren vivers d’arbres buscant les llavors en els boscos perquè no desapareguera la flora autòctona. Va buscar fons per a pagar-los una xicoteta quantitat per cada plantó.
El moviment cinturó verd o Green Belt, era molt ambiciós i senzill, regenerar, cuidar, rebellar-se contra l’actuació de l’home, donar ingressos mínims i restaurar l’ecosistema.
Maathai va empoderar a la dona, que portava el pes de la casa a més de la seua col·laboració en les llabors en el camp, els donà
un sentit, una lluita i una xicoteta remuneració que contribuïa al seu manteniment.
El moviment va plantar més de trenta milions d’arbres, va ajudar a quasi un milió de dones.
Va conscienciar a la població de la necessitat de cuidar i restaurar l’ecosistema, no sols per la necessitat de mantenir les condicions que hi havia, sinó per conéixer l’explotació de les terres que esgotaven el seu cultiu amb la sobreexplotació dirigida a l’exportació.
Maathai va ser a presó diverses vegades, i represaliada de forma violenta per haver exigit eleccions democràtiques amb neteja i multipartidisme, cal recordar que el règim era dictatorial.
Quan Moi va deixar el poder, Maathai es va implicar més en la vida política, va ser triada membre del Parlament i nomenada ministra del Medi Ambient i Recursos Naturals. Pocs anys
després, la seua posició crítica va fer que perdera el seu escó.
Wangari Maathai va ser la primera dona africana a guanyar el Premi Nobel de la Pau en 2004.
Maathai recorregué el món donant conferències i buscant suports per al seu moviment, sostenia que la defensa del medi ambient i la lluita contra la pobresa estaven íntimament connectades, a més va continuar amb la lluita a favor dels drets de la dona.
La “dona arbre” va morir el 25 de setembre de 2011. Hui en dia, moltes persones continuen lluitant pel medi ambient, ella va ser una de les més importants del segle XX en la lluita.
Va nàixer a Ferrol el 31 de gener de 1820, el seu pare era un militar lliberal que va participar en la guerra de la Independència i va passar llargues temporades empresonat per la seua oposició als governs absolutistes de Ferran VII.
La seua mare, profundament religiosa, provenia d’una aristocràcia de províncies vinguda a menys. En enviduar es va traslladar amb les seues tres filles a Armaño, Cantàbria, on vivia l’àvia paterna i on va morir una de les tres xiquetes.
En 1835 Concepción al costat de la seua mare i germana es van traslladar a Madrid, allí va començar els seus estudis en un col·legi per a senyoretes. Però el seu interés va fer que aprenguera ciències i filosofia d’una forma quasi autodidacta.
Després d’aquesta formació, no podia accedir a estudis univer-
sitaris, perquè la Llei prohibia a les dones la formació universitària. Així, que un any després de la mort de la seua mare, en 1842, segons es diu, es va vestir d’home i va acudir a classes en la Universitat de Dret de l’actual Universitat Complutense de Madrid, quan va ser descoberta el rector la va sotmetre a un examen i li va permetre assistir a aquestes. No va cursar la carrera, ni va fer cap examen, no li era permés, però va fer que cresquera el seu interés pels temes jurídics i legals.
En 1848 es va casar amb Fernando Garcia Carrasco, advocat 12 anys major que ella, traslladant la seua residència a Oviedo, on van escriure en el periòdic liberal “La Ibèria”.
Va escriure el llibret “Els fills de Pelayo”, la novel·la “Història d’un cor”, “El visitador del pres”,
“Odia el delicte i compadeix al delinqüent”
“La injustícia sempre dolenta, és horrible exercida contra un desgraciat”
on escriu sobre la tragèdia de la guerra, la pena de mort, l’ensenyament primari i la pobresa, la desigualtat, la misèria, la injustícia. També va escriure “La dona de l’avenir”,“L’educació de la dona”,“L’estat actual de la dona a Espanya”... mai deixant d’escriure.
Va tindre tres fills, dels quals només li va sobreviure un. El seu marit va morir de tuberculosi i va haver de vendre tot el que tenia per a sobreviure.
En 1859 funda les Conferències de Sant Vicent de Paúl, intentant ajudar als més desfavorits. Concepción es converteix en una activista social que defensa la unió entre caritat i justícia.
S’enfrontà als moviments revolucionaris, a la lluita de classes dels obrers, a la consciència egoista de les classes riques, que considerava que amb obres de caritat ja està tot fet.
La seua activitat és va dirigir a les presons, terribles en eixe moment, reivindicant l’educació com a arma per a disminuir la delinqüència.
Va escriure sobre el sistema penitenciari, que va ser traduït per tota Europa. Reivindicà la dignitat del pres, incidint en la reforma del sistema penitenciari, en el qual ha de prevaldre la reinserció al mètode punitiu.
També denuncià la situació de manicomis i hospicis. En un moment de guerres carlistes, va estar atenent ferits, cosa que va fer que també denunciara la situació dels hospitals de campanya.
Concepción Arenal va ser una gran lluitadora que va posar en coneixement de la gent la situació de les institucions, que passaven desapercebudes, plantejant nous mètodes i noves idees per a millorar-les.
També va defensar la posició de la dona, que va incloure en el grup de marginats. “La societat no pot en justícia prohibir l’exercici honrat de les seues facultats a la meitat del gènere humà”.
Defensà l’educació de les dones en la dignitat de la seua pròpia condició. Es va enfrontar als prejudicis de la suposada inferioritat fisiològica moral i intel·lectual de la dona.
En 1861, un dels seus llibres “La beneficència, la filantropia i la caritat”, és premiat per l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, cosa que li va causar sorpresa als acadèmics del jurat, perquè ho havia presentat sota el nom del seu fill Fernando, que tenia deu anys.
Després de deliberar si li retiraven el premi o no, van decidir concedir-li-ho, convertint-se en la primera dona premiada per una Acadèmia a Espanya.
Es va convertir en publicista i executora d’iniciatives socials, en 1872 va fundar la Constructora Benèfica, societat dedicada a la construcció de cases a baix preu per a obrers.
Entre 1868 i 1873 va ser inspectora de cases de correcció de dones. Fundà el Patronat de Deu i La veu de la caritat, es converteix en secretària de la Creu Roja a Madrid.
Va morir a Vigo el 4 de febrer de 1893 en setanta-tres anys.
Concepción Arenal va denunciar i es va atrevir a parlar dels oblidats, els marginats, els drets de la dona, de presons i manicomis , el que va fer que la vista perduda de la societat poguera fixar-se en aquestes institucions i, així, sensibilitzar d’aquestes situacions que a partir d’aquest moment van començar a canviar.
Segell postal de 15 cèntims de la II República amb l'efígie de la penalista (1934).
Joana d’Arc, Gravat de la revista
Figaro Illustre, 1903
d’Albert Lynch
Joana d’Arc, també coneguda com la Donzella d’Orleans, va ser una jove llauradora francesa.
Santa i heroïna de França, va nàixer el gener de 1412 en Domrémy. Va morir en 19 anys, el 30 de maig de 1431, cremada en la foguera acusada d’heretgia per la Inquisició a Rouen.
Joana d’Arc, va nàixer en el si d’una família llauradora francesa acomodada. Va viure en una França marcada per la Guerra dels Cent anys, que enfrontava al país gal i a Anglaterra pel tron francés.
La Guerra dels Cent Anys va començar en 1337, aquest període no va ser de guerra continuada. Durant els poc més de cent anys que va durar aquest conflicte, es van dur a terme diferents campanyes bèl·liques.
Durant els últims anys de la Guerra dels Cent Anys, les batalles es van intensificar. Es van enfrontar l’hereu al tron, Carles VII, i Enric VI d’Anglaterra.
La Guerra dels Cent Anys va acabar en el 1453, 116 anys després del seu esclat, amb la victòria de l’exèrcit francés.
Mentre el seu país estava en plena guerra, Joana d’Arc va començar a experimentar una sèrie de successos que va descriure com a divins. Joana sent veus, al principi missatges senzills. En dotze anys té la seua primera visió, la jove Joana va assegurar haver vist a Sant Miquel, Santa Catalina i Santa Margarida.
Aquestes visions van canviar el destí de la donzella. Segons es creu, aquestes visions li van ordenar portar una vida “devota i piadosa”. Anys més tard, va ser Déu el que la va encomanar una altra missió: ajudar a França a recuperar el tron.
”Jesús, Jesús, Jesús!”
En setze anys Joana d’Arc va partir cap a Vaucouleurs, lloc en el qual es trobaven les tropes de Carles VII. Diu encarnar la provisió i es presenta com el mitjà perquè les ordres del cel siguen conegudes i obeïdes. La jove guerrera va demanar allistar-se en les seues files, però la van rebutjar.
Joana, no obstant això, no va desistir de la seua obstinació, aconsegueix el suport de dos homes respectats Jean de Metz i Bertrand de Poulengy, que estarien al seu costat durant tota la contesa militar.
Pocs mesos després, els anglesos van prendre la davantera en el conflicte amb el setge d’Orleans. Això va fer que l’exèrcit del francés es traslladara a la localitat de Chinon.
Fins allí va acudir Joana d’Arc. Amb insistència va tornar a demanar a Carles VII que li permetera dirigir a part de les seues tropes i informar-lo de quina era la situació. La posició dels francesos s’estava afeblint i Carles VII va haver d’acceptar.
En 1429, Joana d’Arc, baix ordres divines, va dirigir l’exèrcit de més de cinc mil homes que li va confiar
l’hereu francés a la victòria a Orleans. Aquest fet va permetre que Carles VII fora coronat de manera simbòlica com a rei de França en Reims.
Gràcies a la victòria comandada per Joana d’Arc, França va començar a avantatjar a Anglaterra. A poc a poc va anar recuperant territoris fins que, finalment, va reconquerir França, encara que això no ho veuria la nostra heroïna.
La jove Joana d’Arc, després de complir la seua missió, va deixar de sentir les veus i va voler tornar a la seua casa. No obstant això, abans de partir, li esperaven dos combats més: a París i en Compiègne.
En aquesta última batalla, el 24 de maig de 1430, va ser capturada pel duc de Borgonya. Temps després va ser venuda a l’exèrcit anglés per deu mil lliures Turneses, perquè fora processada.
Durant la seua captivitat va patir diversos intents de violació, però certifiquen que és encara donzella i continua vestint roba d’home el que enfada als seus jutges.
Joana d’Arc va ser traslladada a Rouen i jutjada per un tribunal eclesiàstic. Durant aquest procés, la jove francesa va declarar que les veus que sentia procedien dels sants i de Déu. No obstant això, el tribunal la va acusar de bruixeria i va afirmar que les veus a les quals feia referència eren del diable.
Molts són els que creuen que aquest judici tenia com a objectiu desprestigiar a Carles VII. Per això, el tribunal eclesiàstic va acusar Joana de bruixeria i desacreditar al líder francés.
El procés contra Joana d’Arc va durar uns tres mesos. Durant tot aquest temps, el tribunal eclesiàstic es va assegurar que l’heroïna francesa no tinguera possibilitat de defensa.
Es creu que Carles VII, malgrat haver rebut l’ajuda de Joana, no va fer res per a ajudar-la.
En un moment de la seua declaració durant el procés, Joana d’Arc es va retractar de les seues declaracions. Això va fer que se li commutara la pena de mort per la cadena perpètua.
Temps després va tornar a reafirmar-se en què les veus que sentia tenien origen diví, per la qual cosa la van condemnar a mort.
El 30 de maig de 1431 en la plaça del Vell Mercat de Rouen van construir una plataforma amb un pal en el mitjà, la van lligar a l’estaca i van col·locar branques fines entorn dels seus peus. La van portar vestida de blanc, la van col·locar en la pira i van calar foc a la fusta. Les seues últimes paraules van ser “Jesús, Jesús,Jesús!”
Va ser beatificada en 1909 i canonitzada en 1920, convertint-se en la patrona de França i en símbol de la unitat nacional.
Diuen d’ella que no celebrava les victòries, que, per contra, sanglotava pels ferits i els morts. Els seus homes la recorden agenollada plorant mentre subjectava el cap d’un soldat enemic moribund, implorant-li que confesse els seus pecats.
La història inexplicable, o incomprensible per a molts, està plena d’incertesa. Com una xica analfabeta i sense educació de disset anys dirigeix a tot un exercite? El que ens porta a l’afirmació que tot és possible, i una dona, una xica de disset anys va poder canviar la història, guanyar batalles, coronar a reis i realitzar les proeses que narren la seua història per a viure per sempre.
Magdalena Carmen
Frida Kahlo Calderón
“Em retrate a mi ma- teixa perquè passe molt de temps sola i perquè soc el motiu que millor conec.”
Magdalena Carmen Frieda Kahlo; Coyoacán, Mèxic, 1907-1954), va nàixer el 6 de juliol de 1907, encara que ella deia 7 de juliol de 1910, per unir el seu origen al de la Revolució Mexicana.
Pintora mexicana. Frida ve de l’alemany Frieden, que significa pau, ella mateixa va deixar d’escriure la “e” del seu nom entorn de 1937, per a adaptar la grafia a la pronunciació.
En sis anys va emmalaltir de pòlio, de resultat d’aquesta malaltia a Frida se li va quedar una cama més prima i feble que l’altra, per això usava faldes fins als peus de vius colors, part de la indumentària tradicional de les dones zapotecas de l’istme de Tehuantepec.
L’esperit de la revolució va obrir les portes a les dones podent estudiar en un dels millors instituts de secundària del Districte Federal, l’Escola Preparatòria.
Encara que es va moure en l’ambient dels grans muralistes mexicans del seu temps i va compartir els seus ideals, Frida Kahlo va crear una pintura absolutament personal, ingènua i profundament metafòrica al mateix temps, derivada de la seua exaltada sensibilitat i de diversos esdeveniments que van marcar la seua vida.
En divuit anys Frida Kahlo va patir un gravíssim accident, l’autobús en el qual viatjava va xocar amb un tramvia. A conseqüència d’aquest accident es va trencar la columna vertebral, la clavícula, la pelvis, costelles, a més una barana de ferro li va travessar l’abdomen, perforant-li l’úter, la qual cosa li va afectar a l’hora de tindre fills.
Després de l’accident va estar tres mesos a l’hospital amb una escaiola de cos sencer. Va patir més de trenta-cinc operacions quirúrgiques.
Extracte de “La Llorona” de Chavela Vargas en Concert, Sala Caracol (Madrid, 1993).
Va recuperar la capacitat de caminar, però entre les seues seqüeles es compten grans dolors que l’obligaven a guardar llit durant llargues temporades.
La seua mare va ordenar construir un cavallet especial perquè pintara durant les seues llargues estades en el llit, així com un espill en el sostre perquè poguera pintar els seus famosos autoretrats, truncant les seues expectatives de convertir-se en metge per la de pintora.
Quan tenia alguns quadres pintats va decidir sotmetre les seues obres a un expert, Diego Rivera, un dels pintors mexicans més famosos del moment. Diego va quedar impressionat i li va dir: “Tens talent”, a partir d’ací va créixer l’amistat entre els dos, Diego va estimular a Frida en la seua obra, casant-se dos anys després, amb l’oposició de la mare de Frida, tenia vint anys més que Frida i comptava amb
una fama de faldiller i egòlatra, sent el tercer matrimoni per a Rivera.
El seu matrimoni va ser tempestuós, ple de discussions i infidelitats.
Frida era bisexual, Diego tolerava les seues relacions amb dones, però li menjaven la gelosia quan l’aventura era amb un home. D’altra banda Frida va esclatar de còlera quan Diego va tindre una aventura amb la seua germana xicoteta.
Es van divorciar en 1939 i es van tornar a casar el desembre de 1940. Frida deia que Diego era un bebé gran, i així el tractava.
L’obra de Rivera era d’inspiració política amb traços precisos, la de Frida era d’introspecció emocional i mística, mesclant somnis i realitat, art asteca, tradició popular i símbols surrealistes i una visió folk i naïf. La seua temàtica principal és l’autoretrat. Pinta en format xicotet, rarament superior a 40x25 centímetres, sobre planxes de metall.
Quan André Breton va conéixer l’obra de Frida Kahlo, va afirmar que la mexicana era una surrealista espontània i la va convidar a exposar a Nova York i París, ciu-
tat aquesta última en la qual no va tindre un gran acolliment. Frida mai es va sentir prop del surrealisme, i al final dels seus dies va rebutjar obertament que la seua creació artística fora enquadrada en aquesta tendència.
Mostrava les seues celles foses sobre el nas, i l’ombra del borrissol en el seu llavi superior, trencant amb la tendència de mostrar una dona amb un model teòric. Frida, tant la persona com l’artista, fuig de l’encasellament, i sembla moure’s en el territori de l’ambigüitat.
A Frida li encantava ballar, les multituds, flirtejar i seduir. Sovint se sentia sola, amb un sentit de l’humor feroç. Les seues pin-
xitat de la seua vida, el dolor, la condemna a períodes llargs en el llit, les discussions, les infidelitats i els avortaments.
En l’últim any de la seua vida li van amputar una cama fins al genoll per gangrena, va tindre una broncopneumònia i va morir pocs dies després en quaranta-set anys.
Carlos Fuente va dir d’ella: “Ella va ser la primera que va assumir la modernitat i la integració del popular, la inclusió de l’indígena i ho va fer sent dona, sense renunciar a la seua feminitat ni a les seues passions.”
Frida pintant al llit
Moltes dones haurien d’estar en aquest breu record, dones valencianes com Isabel de Villena, escriptora del S. XV, Concha Piquer, primera actriu que va parlar i va cantar en castellà en la pantalla gran, Manuela Solís, primera llicenciada en Medicina en la Universitat de València en 1889, Manuela Ballester, pintora i il·lustradora, i tantes més que van trencar i van lluitar per aconseguir el seu lloc en aquesta societat, que continua limitant el paper de la dona en molts aspectes.
Continua la lluita en el món en països i societats que estan patint una reculada cruel i violenta amb el paper i els drets de la dona.
Però no volem acabar sense reconéixer a aquelles dones que de manera anònima, dia a dia, han lluitat en les seues llars per mantenir a la família, han trencat esquemes en eixir a treballar a les fàbriques, en oficines, en el camp, en el mercat, en la pesca, no sols en llocs destacats polítics, artístics o professionals, treballs remunerats externament per a aportar diners a una economia domèstica que passa
i ha passat per moments molt durs, sense oblidar-se de cuidar de la llar i dels fills, aqueix paper que comença a compartir-se en conscienciar-se la societat de la necessitat d’un paper igualitari en la llar i en tots els àmbits.
Per totes les dones, per tots els homes, per una societat més igualitària i justa hem escrit aquestes línies, perquè només de la mà podem avançar, ni davant ni darrere es recorre en el mateix moment el mateix camí.
BIBLIOGRAFIA:
-Fernández, Tomás y Tamaro, Elena.
«Biografia de Clara Campoamor». En Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea [Internet]. Barcelona, España, 2004.
-Fernández, Tomás y Tamaro, Elena.
«Biografia de Juana de Arco». En Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea [Internet]. Barcelona, España, 2004
-https://www.viuvalencia.com/articulo/10mujeres-valencianas-ilustres-en-la-historia
-Sapiens, De animales a dioses. Yuval Noah Harari.
-Historias de Mujeres. Rosa Montero.
-¡Ellas! Mujeres que retaron al mundo. José Ramón Alonso/Teresa Cucala
Els nostres representants i la comissió infantil i major
No sabeu lo emocionat que estic per poder dirigir-me a tots vosaltres, no puc estar més orgullós.
Vull donar-li les gràcies a tots aquells que estan fent que aquesta falla continua endavant, és a dir, organitzadors de playback, presentació, jocs, etc.
Per a mi és tot un somni representar enguany la nostra comissió acompanyat per Sharay, Carla, Canari, Dora, Sonia i Mireia.
Desitge moltíssim la setmana fallera on tots nosaltres compartirem, moments únics i inoblidables i fan que les falles siguen tan especials.
Visquen les falles! Visca la falla El Mercat!
Sharay eres brisa fresca, Esperança, dolçor i tendresa innocent, Representant a la xicalla, I tots t’admiren contents.
Com un arc de Sant Martí després de la pluja, Alegres allà on vas, Impregnant en el teu somriure, d’alegria al teu voltant.
Eres una Regineta fallera, Una princesa de conter, Que hui vius il·lusionada, un gran somni faller.
Escriu en lletres d’or, Les vivències que vas atresorant, quedaran per sempre al teu cor, Regineta fallera del Mercat.
Amics i amigues de la Falla el Mercat, Estic molt contenta de ser la vostra fallera major infantil 2023.
Estic molt orgullosa d’estar en aquesta comissió i també d’estar en aquesta meravellosa falla.
Estic impaciente perquè comencen les falles de nou i tornar a veure’ns.
Tinc moltes ganes de dir ja estem en falles!! Ho passarem genial.
Serà un any inoblidable per a tots, cada any la nostra comissió va creixent i cada vegada són més forts.
Visca les falles i visca la falla El Mercat.
Alejandro Monrabal Muñoz
Marta Muñoz Cherino
Lucas Cahon Soria
Sharay Hosta Esparza
Alma Victoria Díez Ayllon
Sergio García Sanchez
Lara Sánchez Jiménez
Marc Silla Jurado
Martín Díez Ayllón
Hugo García Sánchez
Víctor Pérez Montero
Alvaro Esteban Moltó
Maria Carmen Del Rio Moltó
Lucas Hosta García
Alba García Tarazona
Alex José Hosta García
Aquest any ha estat un any difícil, però amb l’esforç de totes les falleres i fallers hem anat avant amb tot i hem gaudit d’un dècim aniversari de deu, on posarem la guinda final a la setmana fallera.
Un any més hem demostrat que som més que una falla, que som família, i que allò que ens proposem ho fem, a la nostra manera, de manera propera i sempre amb els braços oberts per a tots aquells que vulguen compartir amb nosaltres la nostra il·lusió i estima per la festa.
Gràcies a tots els que han fet possible cada un dels actes i activitats que hem realitzat, sense el vostre treball no seria res possible.
A Sharay, Álvaro i Carla desitjar-los una setmana fallera que mai obliden, que siga plena d’emoció i sentiment i que guarden al seu cor per sempre aquest any i a la seua comissió.
FALLERA MAJOR
Diuen que en València, sorgissen fades anunciant la primavera, al compàs d’una dolçaina, envoltades en brocats i seda,
Entre elles les regines, floten en un mant d’il·lusió, per això pareixen encantades, en la seua banda com a distinció.
Carla, dolça Regina del Mercat, vius un somni fet realitat, portes la teua falla en la sang, en aquest any tan esperat.
En el deu aniversari, no podíem una altra Regina tenir, que aquella que hem vist créixer, Fallera Major, Carla Chardí.
Estimats mercaders, comença un any ple d’il·lusió, la mateixa que fa deu anys ens encaminava a formar aquesta xicoteta però gran família.
Orgull i admiració sent per la meua comissió, sou exemple de superació, força, treball i lluita.
Des de les pàgines del nostre llibret i en el nostre desé aniversari, anime a tots els fallers de la nostra comissió, falleres, fallers i veïns de Catarroja a passarvos pel nostre casal per a gaudir de la millor festa del món, LES FALLES.
Tractem d’inundar el nostre casal de milers de records inesborrables, que amb la flama que cala foc el nostre monument, passen a formar part de la nostra història fallera.
Gràcies a tots per seguir després de deu anys treballant per la FALLA EL MERCAT.
QUE PASSEU BONES FESTES JOSEFINES.
VISCA VALÈNCIA VISCA CATARROJA
I VISCA LA FALLA EL MERCAT
PRESIDENCIA
Dora Silla Sargues
Mireia Martínez Selma
Sonia Selma Pons
Juan Manuel Jiménez Suárez
VICEPRESIDENCIA
Juan Antonio Palop Valero
Adrián Pallares Pardo
SECRETARIA
Maribel Ramón Pérez
TRESORERIA
Julia Selma Pons
LOTERIA
Amparo Gonzálvez Caamaño
ACTIVITATS DIVERSES
Sara Ibáñez De La Fuente
Paco Bravo Bravo
Eva Gil Guillem
Pau Jiménez Selma
MANTENIMENT
María Silla Sargues
Paco Monrabal Villanueva
José Antonio Delgado Serra
Antonio Mata Soto
Héctor Mata Cuevas
COMUNICACIÓ
I XARXES SOCIALS
Carla Chardí Ramón
Cristina Descals Selma
DELEGACIÓ UAFC
Paula Mata Cuevas
MERCHANDISING
Vicky Ayllón Barrios
LLIBRET
Yolanda Selma Pons
INFANTILS
Fina Esteban Moltó
Alicia Rodríguez Gurrea
JUVENILS
Zoe Mateu Ibáñez
Aitana Valderrama Lara
Miguel Raga Micol
José Delgado Muñoz
FESTEJOS
Pili Muñoz Sánchez
Reme Muñoz Sánchez
Adrián García Vicente
PLAYBACK
Carla Almería Selma
Juan Antonio Palop Valero
Maribel Ramon Perez
Luisa Fabri Franco
Mireia Martínez Selma
Sonia Selma Pons
Dora Silla Sargues
Juan Manuel Jiménez Suárez
Julia Selma Pons
Victoria Ayllón Barrios
María Del Mar Aguado Simó
María Silla Sargues
Carla Chardí Ramon
Amparo Gonzalvez Caamaño
Yolanda Selma Pons
Sara Ibañez De La Fuente
Cristina Descals Selma
Maria Pilar Muñoz Sánchez
Vicente Diez Crespo
Francisco Bravo Bravo
Rebeca Cherino Moreno
Sergio Lara Franco
Francisco Monrabal Villanueva
Paula Mata Cuevas
Jonatan Bascón Muría
Carla Almería Selma
Paola Aranguren Lopez
Paula Bravo Gonzalvez
Xavier Cachon Bonet
Andrea Castellano Santes
Mar Chaves Gallego
Mar Chulvi Ruiz
Rafael Galiano Estivalis
Paola Garcia Cases
Eva Maria Gil Guillem
Antonio Jiménez Moreno
Pau Jiménez Selma
Toñi Jurado Pozo
Sergio Lopez Jurado
Miguel Lucas Izquierdo
Julia Lucas Silla
Hector Mata Cuevas
Zoe Mateu Ibañez
Ivan Millan Gonzalez
Francisco Monrabal Muñoz
Rebeca Muñoz Cherino
Clara Orient Moral
Adrián Pallares Pardo
Paula Perez Marzal
Robert Poveda Gimeno
Adrián Raga Gil
Miguel Raga Micol
Mar Sanz Aguado
Mª Victoria Soria Muñoz
Margarita Suárez Ramirez
Arancha Yeste Aparicio
Adrián Toledano Ribes
Francisco Torrome Ayllón
Joel Jiménez Selma
May Mateu Ibañez
Hector Vila Torromé
Rosa Mari Huerta Martinez
Yumarai Diaz Garcia
Jose Alberto Barrera Gonzalez
Andrés Asensi Casañ
Luis Bonora Navarro
Marcos Costa Remuzso
María Ángeles Cuevas Malaguilla
José Luis Del Rio Lavilla
Lorena Delgado Muñoz
José Antonio Delgado Muñoz
José Antonio Delgado Serra
Fina Esteban Molto
Sara Esteban Molto
Carles Fabra Genoves
Daniel Fernando Ferrier Vargas
Isabel García Requena
Adrián García Vicente
Sergio García Villafranca
Lidia García Villafranca
Paola Hosta Pereyra
Jonathan Hosta Pereyra
Juan Ignacio Lobo Torres
Juan Antonio Mata Soto
Noelia López García
Isabel López García
Merche Molto Pizarro
Remedios Muñoz Sanchéz
Alvaro Prieto Sánchez
Alicia Rodriguez Gurrea
Raquel Sánchez Muñoz
Rafael Sansano Rodriguez
Julia Selma Chulvi
Juan Guillermo Torres
Aitana Valderrama Lara
Andrea Lucas Aguado
Maties Esteban Fenoll
Consuelo Aznar Miquel
Mª Carmen Albiach Fortea
Miguel Angel Romero Arevalo
Sergio Sinisterra Vivo
Cesar Sinisterra Vivo
Nerea Fuentes Blasco
Josep Escrivá Martí
Lorena Silvent
Vicealcaldessa de Catarroja i portaveu PSOE a l’Ajuntament de Catarroja
Juan Carlos Martínez
Regidor del PSOE a l’Ajuntament de Catarroja
Rafa Sanchis
Regidor i portaveu del PP a l’Ajuntament de Catarroja
Ángel David Molina
Regidor del PP a l’Ajuntament de Catarroja
Jose Grancha
Regidor del PP a l’Ajuntament de Catarroja
Daniel Portillo i dona
Regidor i portaveu de GUANYAR CATARROJA a l’Ajuntament de Catarroja
Marcela Tomás
Regidora de CIUDADANOS a l’Ajuntament de Catarroja
Luís Martínez
Regidor de CIUDADANOS a l’Ajuntament de Catarroja
Adolfo Descals
Mª Victoria Selma
Juan Miguel García
Diego Lara
Sergio Castellano
Gràcies pel vostre suport en el nostre dècim aniversari
Esbosos i explicació de les escenes de les nostres falles.
Hi havia una vegada, un xiquet anomenat Miguel, ell era mexicà i tenia una passió que no era dolent.
El seu rebesavi era músic i pel món anà, per tocar en la guitarra, i mai a casa va tornar.
La música va ser desterrada, de la casa familiar, puix a tots recordava, al rebesavi que no tornà.
Miguel admirava, a un cantant de renom, i sempre somniava, en cantar i tocar a tot el món.
En atreviment volen cantar, agafà una guitarra, que estava penjada, del seu ídol en un altar.
I va sorgir la màgia, i al món dels morts, en un sospir, molt sorprés, es va trobar en un tres i no res… Miguel buscava al seu ídol,
pensant que era el seu familiar, per no era qui havia esperat, i en el rebesavi s’havia portat mal.
Ell era el culpable que no tornara a casa, furtant la música que el rebesavi havia escrit, i ara era un esperit en perill d’oblit.
En Mèxic recorden, en el dia dels morts, als familiars, en fotografies, flors i ofrenes, que a ells els agradaran.
El dia dels morts, és per a ells molt especial, recordant a la família, que estimen al seu costat.
I si no els recorden, a poc a poc se’n van anant, acabant en l’oblit, per a sempre esborrats.
Com la família el culpava, el rebesavi no estava en l’altar, i estava desapareguen, fins que Miguel es va adonar.
La seua vis-àvia era velleta, i ja no podia recordar, el seu nom era Coco, filla del rebesavi agreujat.
Oblidant al seu pare, que no estava en l’altar, el rebesavi de Miguel, que tots estaven culpant.
Però Miguel va lluitar, per tornar al seu costat, i a la vis àvia Coco, cantar-li la cançó que el pare de Coco li solia cantar.
I ella recordà de sobte, tot l’amor que el pare li donà, i com cada nit compartien en la guitarra a bon compàs.
Ell li cantava “recorda’m”, cada dia a la nit, i cantaven tots junts, abans d’anar-se’n al llit.
En recordar Coco, tots es varen adonar, i el rebesavi ja no es va oblidar, i tots junts per sempre varen estar.
Així es demostra que sempre, les tradicions es deuen guardar, lluita’n pels teus somnis, que vols i no pots callar.
Com deia el rebesavi, no subestimes el poder, de la música que envellisca omplint el cor de voler.
Però a més a més, l’amor verdader, sempre perdurarà, si és amor i és de veritat.
I conte contat, ja s’ha acabat, i el que no s’alce, té el cul foradat!
Ací tenim a Neptú, volent posar un poc d’ordre, és que no hi ha per on agafar-ho, ni valent que ho suporte.
Uns diuen que si és si, altres que no és no, entre sí o no, no sabem qui tindrà raó,
Direm, pot ser, pot ser, perquè tot és cosa d’interpretació, això diuen les ministres, en aquest mar de contradiccions.
I en la nova Llei de “pot ser, pot ser”, tots tindran raó, el sí serà sí, i el no, naturalment, serà no.
No hi ha ordre en la sala, i Neptú es posa nerviós, entre les sirenes posant pau, unes sí i altres que no.
I mentre les anguiles, s’escapen del cabàs, entre discussió i discussió elles van aprofitant.
I Neptú veu que la corona trontolla, en els pactes que han forjat, ací tots van “apretant”, com si estigueren escaldats.
Açò és una espardenyada de cuina d’alta consideració entre peix i carn tot mesclat, ens costa fer la digestió.
Tampoc té ningú la culpa, dels preus que van apujant, és la guerra, és el govern, o és el gra, és l’iva, els comerciants o són els bancs.
Al mercat no t’arriba, per comprar per al “putxero”, però diu el pescater, que hui està barat el mero.
Que eixe no menja gra, i n’hi han molts en la mar, no com les gallines, que no paren de fartar.
Passa el mateix en el porc, en el conill i la vaca, que mal costum tenen els animals, de menjar gra i dacsa.
Els calfarem en sopetes, en vi de garrafa per supost, o correrem a bufetades, al primer que diga sí o no.
Ja paguem per la borsa, quan anem a comprar, i és que diuen que el plàstic, és molt contaminant.
Però tot bé, en plàstic envoltat, i no sabem el motiu que consideren, que eixe és un plàstic especial, i tu en l’excusa, ves la pasta soltant.
El cas és que pagues, fins a l’aire, contaminat, i per a 20 cèntims que ens llevaven, ara a tots rics ens han considerat.
Volen que anem en bicicleta, com si fórem tots xavals, al xiquet en la cistelleta, i al iaio darrere enganxat.
Que l’andador porta rodetes, i sempre podem enganxar, al cul un molinet d’aire, pels pets poder aprofitar.
Ja no ens aclarim en les trames, açò pareix un crucigrama, el cas és que totes, fan forat en la butxaca.
Estem editant un glossari, en les regles del nou joc, de trama en trama tires, i si està en la presó, traus un groc.
Això si et pillen, que de no adonar-se no passa res, jugues en rogetes i blavetes, i en verd, que passa més discret.
No hi ha diners, diuen les senyories, però per a ells sí que hi ha, pagues vitalícies, cotxes i xofers, no siga que la gasolina torne a pujar.
I les dones hui i ahir, no es poden encantar, ni parar-se en cants de sirena, que pots pegar-te una morra.
Per igualitària la nostra Falla, que té tres dones en el cap, encara que no és paritària de segur va tot endavant.
El quart és home i és família, va torejant el vendaval, tenim clar que tenen falla, en el desdejuni, dinar i en el sopar.
Aquest any en la falla, volem a unes dones destacar, per pioneres i valentes, en la lluita de la igualtat.
Altres destacaren en valentia, arriscant inclòs la vida, per ajudar sense interés per salvar als xiquets.
Escriptores, científiques, polítiques, pedagogues, ecologistes, mestres, guerreres, artistes.
Totes elles representen, a la dona d’ahir i hui, el límit és l’horitzó, que tu poses en el teu camí.
El nostre monument gran 2023 dedica una escena en homenatge a totes les PERLES a les quals hem fet referència en aquestes pàgines.
Gràcies, no vos oblidem.
CRIDA CATARROJA
14H DINAR DE CABASSET A LA FALLA.
16.30H CONCENTRACIÓ PER A ANAR A LA CRIDA.
21.30H SOPAR DE CABASSET I ORQUESTA AL POLÍGON.
CAVALCADA DEL NINOT
14H DINAR DE CABASSET AL CASAL.
16.30H CONCENTRACIÓ PER A ANAR A LA CAVALCADA DEL NINOT.
22H SOPAR DE CABASSET AL CASAL
CONCURS PAELLES
11H REPARTIMENT D’INGREDIENTS
17H
08H PLANTÀ MONUMENT MAJOR.
10H ESMORZARS.
14H DINAR
20H PLANTÁ MONUMENT INFANTIL.
21H SOPAR INFANTILS.
22H SOPAR MAJORS.
22.30H MÚSICA AJUDA TREBALLADORS MONUMENT.
08H CHOCOLATÀ.
10H ESMORZARS.
11H JOCS TRADICIONALS I INFLABLES.
14H DINAR
17H ENTREGA DE PREMIS.
21H SOPAR INFANTILS.
22H SOPAR MAJORS.
23H DISCOMÒBIL
08H CHOCOLATÀ.
10H ESMORZARS.
11H VISITA DE FALLES
14H DINAR
18H BERENAR INFANTIL, INFLABLES I JOCS.
21H SOPAR FALLERS D’HONOR
23H CONCURS DISFRESSES I DISCOMÒBIL 19
08H CHOCOLATÀ.
10H ESMORZARS.
11.30H JOCS TRADICIONALS, TRUC, VA DOMINAR I INFLABLES.
14H DINAR PER A TOTS ELS FALLERS A CÀRREC DE LA NOSTRA FALLERA MAJOR.
17H OFRENA DE LA VERGE.
21H SOPAR INFANTILS.
22H SOPAR MAJORS.
23H DISCOMÒBIL.
08H CHOCOLATÀ.
10H ESMORZARS.
12H MISSA SANT JOSEPL
14.30H DINAR
17H BERENAR INFANTIL, INFLABLES I JOCS.
17.30H LLIURAMENT DE RECOMPENSES FALLERES.
21H CREMÀ MONUMENT INFANTIL
22H SOPAR
23H DISCOMÒBIL.
00H CREMÀ
MONUMENT MAJOR
FALLERA MAJOR INFANTIL CATARROJA
CORT D’HONOR
Franxesca Escrivà i Martí
Mireia García i Alapont
Carmela Naranjo i Martínez
Zohuy Verdeguer i Moltó
FALLERA MAJOR CATARROJA
CORT D’HONOR
Alba Campos i Ginestar
Raquel Pérez i Miret
Laura Perpiñá i Montañana
L’edició d’este llibret ha estat reduïda a la meitat respecte a anys anteriors seguint el compromís que caracteritza a la comissió en cada un dels actes que es realitzen de ser una comissió compromesa amb el medi ambient i fent valer el pacte per la sostenibilitat de
I SEGUIX-NOS EN
per a més informació escriu-nos fallaelmercat.catarroja@gmail.com
les falles, subscrit per la Diputació de València, l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana amb la col·laboració de la Junta Central Fallera.
Així el nostre llibret serà atorgat a les falleres i els fallers en format digital, per poder seguir
fomentant la nostra cultura i tradició, sense malgastar els recursos naturals, en un món cada vegada més tecnològic.
Per una convivència d’arrels i natura, de tradició i respecte a la nostra història i a la terra que ho fa possible.
