LLIBRET FALLA MÀRTIRS 2020 - GANDIA by Falla Màrtirs i Adjacents

Edició: Associació Cultural Falla Màrtirs. Delegada de Llibret: Amelia Alberola Delegació de Llibret: J. Benjamín García, Xavier Estruch, Gemma Micó i Pepa Rovira. Portada: © Manu Rojas. Fotos: • Fotos oficials © Salva Gregori • Fotos monogràfic © Sergi Bono i Mónica Prado Il·lustracions: • Lletres monogràfic infantil © Teo Brunet Correcció Lingüística: Pepa Rovira, Nuria Martínez, J. Benjamín García i Xavier Estruch. Disseny: Delegació de llibret. Maquetació i impressió: Tecnigraf Indústria Gràfica, S.L. Tirada de la impressió: 550 exemplars. Dipòsit legal: V-474-2012

La comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a totes les persones que han col·laborat de manera desinteressada en l’edició del nostre llibret, especialment a Pura María García, Josep Lluís Roig i Pilar Castellanos, per la seua implicació activa amb la Delegació de Llibret; així mateix, a Sergi Bono i Mónica Prado per les fotografies del monogràfic, a Teo Brunet per les seues il·lustracions per al monogràfic infantil i a Toni de la Asunción per la seua ajuda en el suport tècnic. Què és un “El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Aquest llibret participa en els Premis de Lletres Falleres” “Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels premis de poesia ‘Joan Climent’ de Gandia any 2020”

miratge?

La llum viatja a diferent velocitat segons si l'aire és fred o calent. Quan la terra està molt calenta i l'aire és fred sorgeixen els miratges. Els miratges són il·lusions òptiques que ens fan veure les coses diferents de com són en realitat. De vegades, no som conscients, però vivim envoltats de miratges. Cada dia seguim somniant amb la secreta il·lusió que, tal vegada, els nostres somnis van a convertir-se en realitat. Ens deixem acompanyar per cada anhel que es desperta per entrar en un món de fantasia, eixa que ve a donar-li color a la nostra vida. Ens refugiem en la ficció, l'amagatall on la paraula es vesteix de lírica, de narrativa, de drama o d'assaig per tal de conéixer una i mil històries que ens permetran vivenciar altres vides, encara que la fal·làcia vullga estar present en cadascuna d'elles. Possiblement, cada dia tan sols perseguim quimeres. Però, i què? En el llibret d'enguany hem amagat alguns d'eixos miratges: miratges lèxics, d'altres metafòrics o, inclús, alguns visuals... T'animes a descobrir-los? Endavant!

EMMIRALLAR LA DESMEMÒRIA Què tem l’ésser humà? Tem al no-res. Mirar fixament l’espill i veure’s reflectit en imatge és com fotografiar a un mateix a tamany reial. Retindre-la per un instant i sotjar la memòria que, com a trencaclosques has d’anar encaixant amb les peces d’il·lusió, de fantasia, els trossos d’anhels, de somnis, els moments de ficció, els fragments d’indrets de fal·làcia i, finalmente, les petjades de quimera. Escorcollar-se i percebre, no un no-res, sinò l’oblit. Un oblit on hi ha restes de records records reformulats en memòria, records que ens queden emmirallats i sols la mirada atenta, fixa, solitària serà capaç de convertir allò efímer en etern. jaBen

MARIO BENEDETTI 4

FAL·LÀCIA 64 SOMNI 94

IL·LUSIÓ 8 FANTASIA 52

QUIMERA 160

FICCIÓ 110

Supose que a la fi totes les coses són una il·lusió. DESCARTES

Sinònim de

La il·lusió permet convertir l'instant efímer d'un somriure, un record o un desig perquè perdure.

BLANCA LÓPEZ i GAVILÁ

Fallers i falleres! És per a mi un orgull dirigir-me a tots vosaltres mitjançant les pàgines del llibret, per quart any consecutiu, com a Presidenta de la nostra benvolguda falla i poder transmetre el meu agraïment i la meua il·lusió. M'agradaria donar les gràcies a l'equip de cultura per donar forma a aquest magnífic llibret, així com a les empreses i a totes les persones que col·laboren desintereSsadament i el fan posible. Gràcies a les Mascotes, Padrinets i Padrinetes, President infantil, Padrina, Reines Infantils i Majors per acceptar formar part de la història de la nostra comissió. Dedique també aquestes paraules a l'executiva i a totes les delegacions per no perdre la il·lusió i per treballar de valent durant tot l'exercici per la nostra falla. Fallers i falleres de Màrtirs estaré eternament agraïda per donar-me el vostre suport i per demostrar cada any que sou els millors continuant en la mateixa línia d'unió, treball i festa que ens caracteritza. A tots i a totes, amics i amigues, veïns i veïnes, falleres i fallers us convide al nostre barri, a visitar els nostres monuments i a gaudir d'unes bones falles 2020 plenes d'alegries, música, color i molta Festa! Així que ja sabeu... Us espere! Visca les falles! Visca la Falla Màrtirs!

ANDREU

SUBIELA i MUÑOZ

Xiquets i xiquetes, ho sentiu? Sí, ja estan ací, a punt d’arribar! Ja arriben per la cantonada les nostres màgiques festes Josefines. Festes que a mi tant m´agraden, i enguany tinc la grandíssima sort de poder representar, ja que sóc el President Infantil de la nostra comissió. Però no per aquest motiu és sols el meu any, sinó que és l´any de tots nosaltres, de tota la xicalla, que gaudim de cada tro, música i monument que plantem al nostre carrer. Sols espere representar dignament aquest càrrec que enguany m’han ofert i jo tan feliç he acceptat, ja que porte en aquesta comissió des del bressol i la duc tan dins del meu cor que forma part de mi. Així que ja sabeu, ja arriben nostres màgiques festes, arriba l´hora d’eixir al carrer, omplir el nostre casal d’il·lusió, de gaudir com sols nosaltres sabem. I sols em queda dir que moltes gràcies a tots i a totes per formar part d’aquesta gran família, la Nostra Falla Màrtirs!!!

EIDEN

CARBÓ i SENDRA

- La il·lusió d’un somriure -

RAFA

GONZÁLEZ i PART

SOFÍA

TAVALLO i FLORES

LAIA

TONEU i SUBIELA

EMMA

ÚBEDA i MARTÍNEZ

LAIA

GUTIÉRREZ i BLASCO

- La il·lusió de créixer -

QUIQUE GONZÁLEZ i PART

- La il·lusió d’un somni -

ALBA

ROIG i MAÑÓ

REINA INFANTIL DE L’ART

ERIKA

SUSTACHA i FRANCÉS REINA INFANTIL DE LA POESIA

ALBA

MIÑANA i MARTÍNEZ REINA INFANTIL DE LA FESTA

CANDELA

BOSCÁ i GONZÁLEZ REINA INFANTIL DEL FOC

ESTER

de la ASUNCIÓN i GAVILÁ REINA INFANTIL DE LA FALLA

- La il·lusió d'un record -

SANDRA FAUS i PALMER

ALBA

RAMÓN i BORJA

- La il·lusió d'un sentiment -

ALBA

CABANILLES i PUIG PADRINA

- La il·lusió de cada emoció -

LIDIA

MORELL i MASCARELL REINA DE L’ART

CARLA

CUADROS i MARCO REINA DE LA POESIA

MIREIA BRITO i SIMÓ REINA DE LA FESTA

DESIRÉE RESA i TEBAR REINA DEL FOC

JOANA

ESTRUCH i OLTRA REINA DE LA FALLA

Fantasia 52

Si no tinc blau, pose roig. PABLO PICASSO

Sinònim de

La fantasia és la creació d'un món en blanc on qui li dona color és un mateix.

Lema: COLORAINA Artista: GONZALO ROJAS Explicació: GEMMA MICÓ i SANCHIS

es del mateix moment en què arribem al món, tot al nostre voltant és una gran COLORAINA. Una barreja de colors que diferencien tot allò que ens envolta. Els objectes, els animals... cada moment, cada record, ve donat i marcat pels colors. Si eres xic blau, rosa per a xiquetes. Des dels peücs de nounat, el paper de regal, la primera bicicleta... i així és durant tota la nostra vida, però el color de les coses no condiciona o no hauria de condicionar les nostres vides... Tant fa si el gat és blanc o negre, o si el cotxe és blau o roig, no deixen de ser un gat i un cotxe, semblen diferents, però són iguals. I creieu-me, que jo d’açò entenc un poc, perquè en concret tota la meua vida és d’un sol color. Per això, com que sóc un expert en la matèria, seguiu les meues petjades i us ensenyaré tot el que jo sé sobre els colors.

Envoltat de verd m’agrada estar en la natura, és la meua elecció, mirar l’herba, l’arbre, la flor, sentir l’aire i respirar. El blau del cel en altura que els meus ulls observen, també la mar en calma que ompli de pau el meu pit. Roig, color molt intens, la vida, la passió i l’amor, del prohibit i la precaució del foc i l’exaltació. Groc, el sol i l’or, el sol ens dona la vida, color haurien de tindre els diners, l’or a vegades malaltia. Marró, la fusta que hem de cuidar amb connexió amb la natura, arbres que hauríem de plantar per poder respirar. Variats colors i matisos d’aquests parle per exemple, tot i que el món és imperfecte. Per què viure només en blanc i negre?

Tot al teu voltant té varietat de colors: els llibres, els mobles, flors i retoladors, els cotxes, els ocells, molts colors tan diferents... Els colors donen vida, transmeten alegria. Com seria la nostra vida sense colors? Què passaria si tot fora negre o transparent? Hi ha qui tot ho pinta de negre en la fulla blanca, pintor que amb molts colors pinta, veu feliç les seues obres i el seu ferm avançar. 56

Tot i que la vida és irònica, els colors reflex són de diferents intensitats d’aquesta, ones captades per la retina. En nostra ment imaginativa es tornen imatges acomodades, els qui creuen sols en el que veuen, sospite que és poc el que observen. Als qui viuen entre extrems que no es perden els colors, desaccelerant, mirant i gaudint dels matisos més diversos.

com ja heu vist és molt fàcil relacionar els colors amb un entorn concret, encara que no el vegem en aquell moment. La nostra acolorida memòria visualitza immediatament el color d’allò en què estem pensant... Colors, primaris i secundaris, freds i càlids, clars i obscurs... colors per a la vida. El cercle cromàtic és una cosa important perquè tots els colors amb ell podràs crear. Groc, roig i blau els colors primaris són i si els barreges, colors secundaris seran. Roig amb groc taronja ens eixirà, amb groc i blau verd aconseguiràs. Amb blau i roig del morat tu gaudiràs i aquests són els colors amb els quals tu pintaràs. Però cal no oblidar que no tot en la vida és color, en els extrems blanc o negre, també podem trobar.

s tal la importància que tenen els colors per a nosaltres, que no sols donen vida a tot allò que ens envolta, de fet, la nostra llengua està plena d’expressions en les quals intervenen els colors, però no de manera literal, sinó per a fer referència a situacions, sentiments... Estic quasi segur que tots vosaltres les utilitzeu quasi diàriament: estar més verd que una ceba, posar-se com una tomaca... Veritat que ja sabeu del que estic parlant? Doncs bé, això precisament és el que aneu a veure plantat en la falla, una gran COLORAINA que a més a més pretén rescatar de l’oblit gran quantitat d’expressions que d’una manera o d’una altra tenen a veure amb els colors.

- Ací els colors primaris fan al·lusió als sentiments, roig si tu estàs content o en millor dels moments.

- Els colors freds i càlids són també molt importants, marquen diferències grans que només veuran els més àvids.

Si estàs trist o enfadat, el blau és el teu color, si eres un malcarat o res pot anar pitjor.

Com els blaus i morats és de fred aquest xiquet. Té els sentiments amagats i mai no dona ni un beset.

Si eres sempre el primer, el groc és el teu color, com el sol més matiner ens fa arribar la seua calor.

Qui vol fer-li una abraçada a aquesta càlida xiqueta, que del roig i el tarongeta té l’ànima pintada.

- Mireu la bella sirena amb la cua blava de mar, com d’orgullosa llueix a punt per a celebrar.

- Cura amb aquesta mona i en com expressa el seu art, sembla viure en un món a part i és sa pròpia patrona.

Trenta anys de bandera blava complirà la nostra platja. Orgull d’una gran ciutat que als Borja venerava.

Pintar ous, el seu ofici i la seua gran passió i no és cap sacrifici, és per contra, diversió.

Orgull d’un poble satisfet que gaudeix del seu turisme, encara que sone a eufemisme que ens mantenen al complet.

Li diuen la pintamones i ben orgullosa està, d’una manera altruista treballant per a persones.

- Com s’ho passa aquest xiquet mamant de bona gana, no es dona per satisfet a la calor d’una gran dona.

- Aquests amics orientals, en les peculiars gimcanes, són els més originals a trencar-se peus i cames.

Està posant-se morat amb la llet que l’alimenta, mentre la mare contenta observa al seu nounat.

Ho donaren a conéixer en un programa peculiar, on per poder guanyar, uns herois hi havien de paréixer.

Un vincle molt especial que els unirà per sempre. Una estima sense igual que mai es pot corrompre.

Humor groc era el títol de l’èxit televisiu, del qual costava eixir viu i arribar al faristol.

- Li ha fallat l’experiment al nostre jove científic, un error molt específic i ha fracassat totalment.

- Aquest nano enfavat s’acaba d’alçar del llit, no està gens espavilat i sembla estar adormit.

Pot ser que estiga molt verd perquè li falta experiència i el sabor de la ignorància de vergonya l’ha cobert.

No és capaç de reaccionar perquè s’ha quedat en blanc, va cap endarrere com un cranc i no pot ni caminar.

La gent parla al seu voltant criticant-lo sense cura i fruit de la incultura posen verd a l’aspirant.

Caldrà esperar un poquet perquè estiga més actiu, ara sembla no estar viu i cal parlar-li baixet.

- És per tots ben conegut que per a gustos colors, encara que algun cabut no vulga entrar en raons.

- Mireu la xica que mudada, sempre va de punta en blanc, ací asseguda en un banc, per a l’ocasió preparada.

Però aquests xiquets ho fan al peu de la lletra, si un mal de panxa els entra, és que ben fartets estan. S’han menjat tots els colors i han pintat les parets, però semblen satisfets tot i que tindran cremors.

- El policia està enfadat, sembla que res li ix bé, per moments es posa negre perquè ja està molt cremat. - No tot és blanc ni és negre, d’un a l’altre està el gris, que si el sotmetem a anàlisi potser siga el més neutre.

é, jo he fet el que he pogut per explicar-vos tot el que sé sobre els colors, però és ben cert que les paraules no són el meu fort, per això vull convidarvos perquè us acosteu a la falla infantil i no es perdeu cap detall, així de segur que ho entendreu tot molt millor. Així que ens veiem el pròxim 15 de març al carrer Magistrat Català. Ah! Que encara no us he dit qui sóc... Sóc el gos verd qui hi haurà a la vostra falleta. Us sona l’expressió ser més estrany que un gos verd? Doncs aquell sóc jo. Per acabar vull donar-vos un consell: Recordeu que quan els dies pinten en blanc i negre, cal sempre, sempre somriure a colors. Ens veiem en falles!!!

La vida és una obra teatral. No importa el que haja durat, sinó com de bé s’ha representat. SÉNECA

.Fal làcia 64

. Sinònim de Una fal·làcia és l'afirmació d'un possible on cada personatge té la seua veritat encara que en el fons tot és fal·laç.

a següent obra de teatre en vers, estructurada en 5 actes i 9 escenes, transcorre a GandiaVenècia, la llacuna de les aparences, un lloc fictíciament real on els personatges no són sinó titelles dels Grans Titellaires, polítics i càrrecs que amb els rems de la mentida i les promeses fan navegar les gòndoles de la falsedat i la doble moral.

Intervenen, obrint l’obra, dues damisel·les doncs dues són les veus que sovint mantenen el diàleg intern de dones i homes; dues les cares que hi tenim; dos els pols de la nostra personalitat (a casa i al carrer); dos els extrems amb què categoritzem la realitat: veritat o mentida. La representació continua a Gandia-Venècia, l’indret que existeix sobre terra que sura sobre les aigües que amaguen la podridura, un teatre de titelles, amb els següents personatges: HOME AMB CAPELL PÚRPURA: veu de la ironia i la suburbial, qui tracta d’avisar als ciutadans de la mentida en què viuen. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: espurneig del pensament col·lectiu que, en l’acte de la reflexió en voler no tancar del tot els ulls a la realitat, parla paraules que tallen el que es veu, descarnant la mentida. JOVE AMB VIOLÍ: enamorat i apassionat jove que espera l’arribada de la seua amada i d’ella el que mai no obtindrà, doncs l’amada no és qui sembla ni l’enamorat qui vol aparentar ser. TELMUS, EL TITELLAIRE MAJOR: espavilat i hàbil titellaire que amb pas ràpid, compàs de 2 per 2, aconsegueix tindre a les mans la creueta dels titelles de Gandia-Venècia i que facen realitat, per a ell, una satisfacció que no té limitacions. GRUP DE TITELLES: personatges que naveguen sobre la gòndola fallera, disposats a obeir al titellaire major. METGE DE LA PESTA: doctor d’obscura aparença i gran saviesa que afronta la tasca, impossible, de trobar l’antídot per acabar amb una nova epidèmia, la pesta de les fake-news MIM: personatge que va cobert amb paraules i sons, representant els mitjans de comunicació, que mimen el que els “amos” de cada mitjà volen perquè els ciutadans vegen només una part, la que els interessa, del que esdevé a Gandia-Venècia.

DIANA: dona que amb les seues dues cares és capaç de somriure a aquells que després utilitzarà i donar el que després, sens dubte, esperarà retornar. ALANDETE: gondoler que pateix egolatria autoimmune, gest fix, de complaença, i de no haver trencat un plat, disposat a... TOT. Així doncs, disposeu-vos, lectores i lectors, públic llest i intel·ligent, a llegir aquest teatre

Lema: APARENÇA

que no deixa indiferent.

Artista: ERIK MARTÍNEZ i MONCHO

Teló amunt... comencem!

Explicació: PURA MARÍA GARCÍA 66

APARENÇA

ACTE I ESCENA PRIMERA

DAMISEL·LES EGÒLATRES

Sobre la llacuna de Gandia-Venècia, desperten els carrerons i els empedrats carrers, molts d’ells convertits encara en secrets passadissos que només coneix el vent. Les cases senyorials, com damisel·les egòlatres i presumides, obrin les finestres al dia. Sembla que el Sol, desdenyant les estreles joioses amagades que encara guaiten encuriosides enmig de la foscor, ha donat l’ordre, amb un raig rebel, que la vida vibrant, els colors, el ball i l’alegria s’òbriguen pas per la pell de pedra de la luxosa llacuna. Dues dames ens parlen. Els seus cossos, vestits amb teles brodades i espillets cosits amb puntades quasi invisibles, s’aboquen a la finestra respectiva per acostar-se, l’una a l’altra, i assegurar-se que les seues paraules creuen la distància que separa els dos palazzos on viuen.

A CRÍTIC AUDIO 2020" ir s "Màr t

DAMISEL·LA 1: Adrienna, la teua cara és pintada com el teu nom té amagat: per un costat està clara i per l’altre, fosca està. Però del vestit que portes, cenyit com el mercader nuga la corda a la bossa on amaga els seus diners,

només puc dir-te una cosa: deixaràs meravellats a damisel·les i nobles, a pobres i passejants i més d’un, n’estic segura, en veure com el teu pit, ferm, tendre, dolç i carnós s’aboca per l’escot fi, caurà de tos desmaiat i a terra els ulls obrirà per tornar-los a mirar... DAMISEL·LA 2: I tal vegada, si alça el cap, malgrat el mareig i el mal que fa als ulls quan hi ha desig, li caurà la mascareta i què veurem, a la fi? Un noble? No! Un gran senyor? Crec que l’engany ja caurà com dels ulls irremeiable cau l’antifaç desnuat quan la mentida ja és nua i es veu clara falsedat. Però, Giovanna, no escoltes la música i el guirigall que a la plaça ja s’acosta per donar principi al ball? DAMISEL·LA 1: Poc falta, sí. En un no-res la plaça i els carrerons s’emplenaran d’alegria; de rostres ben coneguts que desconeguts seran quan troben l’amagatall en la disfressa i mentida que vesteix al carnaval. Per cert, crec que enguany la jove dona d’Ambrosi ha tingut la gosadia de disfressar-se de jove. Bigot, jaqueta i calçons l’agosarada durà perquè, com ella ja ha dit, la mentida i la disfressa poden ser vestits ben falsos al carnaval de Venècia.

ACTE I ESCENA SEGONA

HOME EMMASCARAT

Pel carrer estret que separa les dues cases, un home emmascarat que camina, s’atura, alça el cap, cobert amb un barret de color púrpura i fixa el seu esguard en l’escena de les damisel·les. HOME AMB EL CAPELL PÚRPURA: Damisel·les que parleu paraules que se’n du l’aire el que esteu fent no sabeu, però sou la cara i creu d’aquest gegantí miratge: la realitat és mentida, fals espill on ens mirem i, de nosaltres diem el que ens convé cada dia.

Estem on ens cal estar, a un carnaval de disfresses on l’antifaç negre amaga del covard la grisa mirada; on un capell i una ploma una túnica, un vestit fan d’un insecte podrit, avariciós i mimètic polític que parla molt i poc fa rere el miratge. Benvolgudes damisel·les, sense adonar-se’n feu ja representació parlant del qual passa al carnaval de Venècia o de Gandia, des de Corea al Mercat del Prado al Carrer Major... El carnaval més fal·laç és el carnaval que acaba

amb els ninots indultats, les comissions disfressades de colla d’amics i amigues i els banderins atorgats per un impuls que és elèctric i assenyala als endollats amb un dit més que patètic.

Parleu, parleu, més us val estar al balcó parlant, perquè quan baixeu al carrer, el carnaval mentider s’engolirà el pensament i deixarà, com tots sabem, la disfressa que ens fa humans. Mentre parleu... jo me’n vaig a gaudir la gran mentida d’aquest carnaval que té com a nom nostra Gandia.

ACTE II ESCENA PRIMERA

EL QUE AMAGA L’APARENÇA

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Homes i dones, joves i grans, - després d’un any gris, amb grises veritats respiren contents. Gran ànsia els ocupa, i a la gola amarga senten llibertat doncs el que sí són poden amagar.

És ja carnaval, el dia s’allarga la lluna, de nit, també els acompanya. Balla qui no parla. Balla ara qui calla. Si tens por que altre veja el teu nas de mentider, el que primer has de fer és triar bé la carassa.

Si el que no vols és mostrar que ets un garrepa de por, posa’t una capa al coll i un barret de rei o reina. No tingues por aquests dies, on els carrers són els rius emplenats d’aigua podrida. Ningú podrà dir que ets fals, perquè la balança que pesa la veritat i la mentida també disfressada està, des de l’alba fins a la nit des de la plaça a l’ermita.

Un xic jove, vestit amb roba cosida amb teles engalanades i luxoses, toca el violí a un cantó d’un dels carrers principals de Gandia-Venècia. El seu rostre està cobert per una màscara amb expressió somrient, dolça. Les mans, mentre toquen l’instrument, semblen un vall de cortines doncs de les mànegues de la seua jaqueta sobreïxen unes randes exageradament descomunals que, irònicament i metafòrica, amaguen la pell rasposa a causa del treball que cada dia, de sol a sol, ha de realitzar per dur-se un bocí de pa a la boca. “Quin fred i quina humitat!”, pensa el músic que no ho és convertit i improvisat amb un instrument llogat perquè no té cap gallet. Però a la dama que espera ha volgut impressionar.

El violí, posat al muscle, cobreix amb molta elegància un forat de la disfressa, usada per més de cent. Què diferent és la tela! Què diferent són les coses! Què diferents en som tots quan un instrument daurat, un fals títol o un fals màster ens fa ser qui mai serem i els cognoms, de ser normals, passen als de duc o comte!

JOVE AMB VIOLÍ: Cal espavilar-se aviat, moure àgilment les dues mans i fer com que sé tocar un vals amb aquestes gastades cordes. De violins jo no sé res, ni de pianos, ni guitarres, més he sentit que a les dames els músics sempre els agraden.

No vol música la dama? Músic talentós té ací que mou les mans sempre igual i trau del violí dos sons: un que és, per atzar, molt dolç i altre que bé no se sap si és do, si sol, si fa, però a la dona farà caure rendida d’amor. Amor... paraula per mi somniada tot sabent que es desfà com fa un floc de blanc cotó quan la ferida és curada.

Però, deixem-nos de música, de partitures i sons... Com serà la bella dama que espera el violí i el cor? Serà dolça i candorosa? De tendre esperit, somrient? Esvelta flor o ben grossa? Serà flor? Serà ramell? M’ho pregunte amb molt de seny: si la disfressa que porte és mentida de lloguer, com és que sembla un regal que ha caigut hui des del cel? Ai, jo... cavil·lar no vull que em descompte amb les mans i els moviments que he de fer, per convertir el violí en el més bell instrument, em deixaran descobert.

D’un lloc indeterminat, invisible, però audible, sona una veu. Indiscutiblement no es tracta d’una de les persones que recorren els carrers de Gandia-Venècia festejant el carnaval. Pel seu to, greu i fosc, més bé sembla que és la veu d’un esperit, d’un fantasma... VEU DE LA CONSCIÈNCIA: I què penses que farà quan forat, violí, disfressa i el carnaval acabat mostren la teua pobresa?

(La misteriosa veu, que ha començat a parlar i que, amb ironia, eleva el to fins a clavar-se pràcticament en l’oïda del músic, és, sens dubte, la veu de la consciència, aquella veu que amaguem, com amaguem les nostres mentides, secrets, mancances, desitjos, pecats... Una veu que malgrat que, de vegades, ens fa la impressió d’estar adormida, ben desperta s’alça quan arriba el moment i ningú no ho demana. La veu, després de la primera pregunta continua sonant, ferma i inquisidora, tot al contrari que els polítics de l’oposició, que parlen amb veu impostada i falsa). No tens por que la mentida córrega i en fugir et deixe amb la teua veritat, sense dama ni romanç?

No et preocupa que l’espill es trenque com fan els dies i la nit fosca aparega pintant de negre el que hi ha? No et preocupa? No tens por? No tens consciència? No...?

JOVE AMB VIOLÍ: Calla maleïda veu. Calla i escolta el violí. Silencia les reflexions. Ballem tots junts, tu i jo, fins que la dama aparega.

Esperaré que la dama quan em veja s’enamore i, sense perdre més temps, als meus peus siga rendida.

ACTE III ESCENA PRIMERA

TITELLES I TITELLAIRES

L’escena mostra un teatre de titelles, perfecta i metafòrica representació de la vida i, a GandiaVenècia, del món faller. El titellaire major, un home de certa grossària, ampul·lós i erecte, tant com la creueta dels titelles que, amb molta mestria i habilitat mou, somriu sense pensar en cap moment que algú li puga fer ombra. A l’escenari, l’obra Els borregos premiats comença a representar-se. El gran titellaire, Telmus, no té prou mans per a moure els titelles, doncs ja se sap que es pensa que és l’únic titellaire hàbil per fer que els putxinel·lis facen el que s’espera. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Ai...! Encara com... Un titellaire valent que fa el que sempre vol i no el que demana la gent en el fons és gran titella de la seua voluntat.

Per ser l’amo del teatre, de l’escenari i del món, perd els cabells i l’alé però el poder... això no. Ben dret que desfila i camina! Ben dret que saluda i balla! Somriu amb els llavis falsos i amb apretons de les mans pacta pactes en secret. Aquest que anys fa més que cent que és titellaire i faller des d’un setial invisible del qual no pot caure ell.

Escoltem el que diran personatges, decorats i titelles de cartró. Descobrim ja l’argument perquè en realitat serà el que ben prompte veurem al fals món del món faller. TELMUS EL TITELLAIRE MAJOR (Mou un grup de titelles que són personatges amb màscares de borregos): Sense por, sense temor, amb gran goig, gran alegria, què bonic és ser borrego! Viure la falsa utopia que mai passarà res doncs tenim al titellaire que ens subjecta amb el seu amor. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: No serà, babaus eterns, que no agafa la creueta, sinó que vos té nugats dels collons, doncs té l’aixeta de la famiglia fallera? No serà que vos ve bé dur de borrego carassa perquè l’interés heu d’arreplegar-li la baba? GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Tu que ens mous de baix a dalt... Tu que tens gegant cervell... Tu que has fet la cavalcada com dia sense pa de llarga, ja que comença de vesprada i de matinada acaba... Tu que organitzes un congrés, que més que faller és falla, on la veritat és farsa i els pactes, que són secrets, són més que secrets gran daga que les ingènues esquenes quan fan la volta travessen i ací no ha pasado nada VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, belen contentes els borregos, les ovelles, mirant la cara de pa de Telmus el titellaire, confiades i pensant que són animals sagrats perquè Telmus, home gran

darrere d’elles està i no gosarà ningú ni tocar-les, ni mirar-les... Ai que gran ingenuïtat que fa que el borrego balle! GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Telmus, nostre rei, gran titellaire que t’apuntes a allò eco i has decidit pels teus nassos donar banderins a manta a les falles ecològiques! Què contents estem nosaltres pensant que, gràcies a tu, les falles no tindran plàstic, ni residus, ni betum. Però hauràs d’espavilar i fer els banderins d’aire, Fer-los en sèrie i del xino perquè si en cada categoria el que ara ja donaràs no és un premi... serà un trio! Apanyats estem, gran Telmus! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, beleu contents borreguets i ovelles grans, què esteu esperant, els premis? Per vosaltres no seran. Encara ho dubteu, animals? Ai que dolça és la ignorància que veu certes les paraules i no veuen la fal·làcia! GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Tenim un titellaire coach que ens entrena per guanyar!!! Tenim un coach titellaire que ens entrena per guanyar!!! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Per ser com Benipeixcar, fetes de suro i surar pel mar dels mateixos de sempre? Però vos té embadocats aquest titellaire gran que té de suro el seu cap? GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Telmus, a la història passaràs per haver llevat els premis a la comparsa i carrossa, que no és cas malgastar!

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Mira, així pensa estalviar diners del seu pressupost, fet a mida per gastar en amistats i sopars. Per si encara ho dubteu cal començar la campanya perquè el titellaire guanye novament les votacions eixes que sempre... ell guanya. No se n’heu adonat, bajoques, que només hi ha un candidat que vos puga federar, que per això, per pensar, no té cabells i està calb?

De sobte, d’entre els titelles, avança un titella que no té la màscara de borrego sinó d’un altre animal. TITELLA LLOP: Deixeu-me passar, ramat! Prou hi ha ja de belar i afalagar al gran Telmus. Qui vulga ser afamat, adorat i venerat, també un preu ha de pagar. Penseu que debades és regnar un regne de falles on hi ha paranys i trampes on cauen els borreguets? Jo no sóc, malgrat que ho semble titella ni borreguet. Sé que jugar a l’esquena, fer una cara davant i per darrere una altra és fidel assegurança per ser brillant animal i als borreguets mossegar, menjar la carn ben tendra... VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Vet ací que ha aparegut la falsedat convertida en un sincer animal: sense por diu veritat i dels borreguets fa burla. El llop, amb un cognom que és el PRADO, udola de dia i de nit per poder atemorir a falleres i fallers a comissions, banderins i fins i tot als llogaters que lloguen ninots fallers

per fer gran el que no és tirant de butxaca i cara. Com camina el llop ufà!!! Quin egòlatra més gran!!! Amb quin menyspreu ara mira els borreguets al seu pas, segur que el titellaire, els banderins i els grans premis per a ell guardant està!!! Com udola el llop farsant!

ACTE IV ESCENA PRIMERA LA PESTA

Una xarxa envolta l’aire, el dia i la nit. Gandia-Venècia dorm sota una xarxa de fils d’aram invisibles, i hom pot pensar que inservibles. Els vianants, siguen persones, idees, pensaments o sentiments, amb prou feines avancen perquè el pes, implacable, d’aquesta xarxa, els impedeix el pas amb una força innegable. A l’extrem Nord de Gandia-Venècia es troba un lloc on hi ha un pont especial, visible només per aquells que tenen els ulls invertits i l’esguard a l’inrevés. Són els malalts de trolitis o trombotolitis, grau màxim de trolitis, que afecta un gran nombre de la població d’aquesta llacuna i del món en general.

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Passeu i entreu, sense por, a la xarxa virtual on les mentides són l’aire que ens agrada respirar. Mentides, bòfies, grans troles, farsa, aparença que és falsa, xarxa amb caiguda mortal i el que és negre, sembla blanc. Passeu i gaudiu la ficció de les notícies farsants, mentides que van volant pel cel immens mentider d’aquest teatre faller on qui vol la veritat desdejuna llet i farsa. METGE DE LA PESTA: Però què digueu vosaltres? Estic despert o somiant? Com és que al món on estem res del que ens diuen és cert? La pesta que ens matarà i ens farà caure com xinxes no és pesta negra i mortal sinó pesta de mentides, de fake news diria un anglés dels que viu a Marxuquera o passa l’estiu a la platja. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: El que ens faltava era aquest metge vell de capçalera! Si és com els molts que hi ha a l’hospital que tenim... més ens val tindre diarrea que visitar la consulta, o tal vegada preferim a la policia que ens multa per respirar, caminar, obrir la boca i parlar o tancar-la quan s’acosta.

No sé què serà pitjor, si una pesta de mentides o caure en les mans d’un metge que no sap diferenciar una càries en la dent o una inflamació del fetge. METGE DE LA PESTA: Davant contagiosa pesta, infecciosa com aquesta, em caldrà mirar el llibre de malalties infeccioses i trobar, aviat, remei per diluir les mentides

i poder-les distingir de la informació veraç. Doncs, em disposaré a mirar, primer, el que ja està dit, per poder-lo corregir amb pomada antifalsedat: ja fa temps el grup sociata va dir que el famós Torró era director d’orquestra i llançà per la finestra de la xarxa d’Internet, baix els titulars, gran merda. Torró estava molt ofés perquè havien desviat al seu mòbil les cridades on les mentides volaven. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quina gran casualitat! Els smartphones s’enganyaven i a Torró, una volta més, quasi que el beatificaven! METGE DE LA PESTA: A veure què té el malalt... A examinar-lo ara anem. Pot traure vosté la llengua? Quanta brutícia que hi té! Una fake new li he trobat a una part dels seus budells. És un vídeo de Diana que la posa com si fóra diablessa i no batlessa. “Si vols votar, vota tu, però guarda en la memòria que el nas de Diana és mentider i reincident, tan llarg com la safanòria”. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Sociates i dretosets, de color indiferent, rojos intensos i blaus... Açò sembla una partida manegada de trinquet. No serà que uns i altres i com si fóra al ping-pong llancen merda al paredó l’arrepleguen amb raqueta, llancen de bot de braç la mentida d’aire feta com si fóra veritat? 82

ACTE IV ESCENA SEGONA EL MIM

Pels carrerons de Gandia-Venècia notícies i acudits circulen, enmig del carnaval de la mentida i l’engany. Tant s’hi val... els ciutadans, cansats de la vida rutinària, prefereixen el ball de màscares a un ball on la veritat és qui balla. EL MIM: De malnom jo tinc El Mim, coincidint amb el meu ofici, persona que mou les mans, cos i cap sense parlar perquè qui el vulga mirar puga lliure interpretar el que desitge pensar. Si cap a la dreta vaig diràs que faig el dretós, però si en lloc de tu estar on estàs, quan tu em mires et poses a l’altra part, no seré per tu esquerrós. No te n’adones que mires i segons l’ull que uses de mi veuràs una part? Si així és, qui és el mim? Jo que mime el que tu vols o tu que penses que saps el que et dic amb les mans? Per prometre el que no és cert faré aquest gest amb les mans.

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: El mim fa un lleu moviment que s’allarga fins al braç i que sembla un pont cordial. EL MIM: Ho faré si sóc sociata. Si sóc pepero també. Ho faré com fa “Podemos” malgrat que “unides seremos” ho faria també bé. Per garantir que faré renovació o pressupost, un edifici grandiós o de la platja un xalet, faré aquest gest que ara veus. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Què es pensa aquest mentider que obri les mans i les tanca? Creurà que aquell que mira per veure un gest d’elegància s’engolirà la mentida? Polítiques i polítics, a mags de fum aspirants, diuen notícies que, escrites, semblen Bíblia i veritat que segons on tu les lliges cosa distinta diran. I... el ciutadà... marejat com si anara en un creuer, entre ones de fal·làcies ha de prendre biodramina per no vomitar mentida. Quin fàstic i quina ràbia! Hom no sap què pot pensar! Creure és un acte de fe? Un miracle vertader! EL MIM: Per finalitzar, senyors, senyoretes i xiquets què volen vostés que mime? A Diana fent ballet? A Torró de perruquer? A Prieto starlette de luxe I de pijo a Nahuel? Deixeu al costat la mandra. El mim, amb el gest, pot fer el que li done la gana. Mentir... se m’hi dona bé! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Som tots mims sense saber-ho. Vosté és, com jo, mentider, punt minúscul entre espills

de paraules o paper que li fan pensar què pensa, que li fan saber què sap, i que, en el fons, són cristall que menteix la realitat. Vol saber quina promesa han fet Diana o Soler? Serà sens dubte el promés segons escolte en la ràdio una emissora o una altra, o quin diari consulte, siga ataronjat o roig. No siga babau ni ingenu! No siga confiada o bona! Tinga clar que el joc d’espills farà pastís, massa bona, del merder que hi ha amagat. Malgrat que nét tot li semble, la ciutat és un gran bany.

ACTE V ESCENA PRIMERA LA DOBLE MORAL

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Vet ací un nou personatge: senzill és, més val per dos, perquè dues parts té la carota, claredat gran i foscor. Hom ho sap, la cosa és vella, nasqué ja a l’antiguitat: amb la nit anava el dia, amb la claror la foscor, amb la lluna... sempre el sol

amb el yin (que no el yintònic) com si fóra ombra xinesa el yang caminava apressa per no desdoblar-se mai. La dualitat és tan antiga com alenar i pixar. De fet, davant en tenim la cara i per darrere l’esquena que ens ajuda a despistar. Què seríem sense ombres? Només llum? Quin avorriment! Quin gust dóna la sorpresa del traïdor i el mentider quan descobrim que ha traït o, de la veritat, ell ha fet retorçuda realitat. Que alce la mà qui no diga de vegades, “sí, sí, és clar”, però pense “Què collons! No pense fer-te ni cas!” DIANA (De perfil, mostrant una de les seues dues cares): Ciutadans i ciutadanes... Gandians i gandianes. A la Fira del turisme anirem totes mudades per donar fama a Gandia i explicar als madrizlenys què boniques són les platges. Sabeu que per tot arreu serà la meua veu també vostra. No patiu que tornaré amb la butxaca ben plena i a-Prietada de calés que seran per la ciutat (o per a mi, que m’ho dec). VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Faré jo de traductora d’allò que acabeu de sentir dir a la bella Diana. M’ensume que hi haja algú que pensa que està mentint com fan dretós i esquerrans, tarongets i ciutadans. Què va! No és mentir! És parlar amb una cara... -més ben dit, una carota perquè l’altra cara calla el que vaig a traduir: a la fira del turisme, Diana passeja entrajada

amb un vestit ben senzill, baratet, simple, elegant (amb quins diners l’ha pagat?) i sabates de pell eco (eco-eco, que vol dir que no són de plàstic xinés, sinó de cuir i bona pell) amb talons per fer-la gran, amb l’ajustada mesura per fer conjunt amb el Prieto i el seu caminar de punta. Quan ella diu “explicaré les belleses de les platges”, vol dir que si ha de pagar calés perquè ens donen banderins de platges amb netes aigües, pagarà sense pensar-ho, ja sabem tots que a les fires es juga a pescar els patos. Però... al lector que ara llig el veig amb els ulls ben grans. No voldrà que jo em crega que ell no té doble moral? Vols tu, que llegint estàs el que escric per ser consciència, que crega que tu no saps que el que Diana, Cia i Prieto diuen amb la boca gran, és tan gran com la mentida a què ens han acostumat. Què em dius, que no faries el mateix que Diana fa si tingueres el que té ben a prop la seua mà? Sí, sí... paraules boniques. És molt fàcil criticar, però no donar exemple quan a ningú tens al davant. I... què em dius de qui ve per l’escenari bambant com si s’haguera engolit una cullera de pal? Fixat’ bé en sa doble cara, en el yin i el yang que té. Que no saps de qui es tracta? Mira’l i escolta bé. Malgrat que té un cognom amb acabament de diminutiu, el tal Alandete pateix egolatria autoimmune. Una malaltia descoberta fa molt de temps que té com símptomes principals l’ús únic i abusiu del pronom personal JO. La mirada estràbica, ja que només es focalitza al mateix melic, i la fotofília (la passió desmesurada per eixir en la fotografia de qualsevol acte que puga tindre ressò mediàtic). 87

ALANDETE: Més Gandia Unida, és a dir, JO... servirem als ciutadans. Ja ho vaig dir, amb la veu clara, sóc membre de ciutat plural que, només per pur atzar, es diu Gandia, i no Alandetelàndia que seria més apropiat. La meua... perdó, la nostra més ferma voluntat és fer paradís de Gandia on es puga... negociar, dic... dialogar. Ja sabeu que JO Jo-jeo, que m’agrada Jo-jear, posar somriure d’estàtua per a tots acontentar. Quan Diana coronada va dir el primer discurs, ja vaig mostrar JO la cara en dir que sempre TINDRÉ, millor dit, tindrem -quina mania d’enganyar-me amb el plural! per les forces polítiques respecte benvolent. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quina gràcia té aquest paio que té carassa tatuada i que fa de bo la cara amb somriure de xiquet que no ha trencat plat ni tassa! Sempre amb el mateix semblant i dient iguals paraules: que si respecte, si anem, si farem, si pactarem Si JO, primer i després... Quina gràcia té aquest paio! Intel·ligent ha de ser: estudiant d’economia, després va ser professor que ha passat per art del JO a ser quasi un enginyer o un arquitecte afamat. Perquè si no, com s’explica que sàpiga d’urbanisme i siga tan ben entés? Ai!, aquest que somriu tant serà fàcil d’agafar, dins del JO ben amagat, en qualsevol falsedat. Qui somriu i mai no plora té clara dobla moral: amb una mà pot pagar,

amb l’altra mà, ben parà s’espera el temps necessari perquè retorne el donat. Ala, ales, alandete... se t’hi veu pel forat. Simpatia cada dia de dues cares és senyal. Què voleu que pense jo d’un polític que va dient una frase tan genial com “cal fer nostra una ciutat en les persones pensant?” Com es nota que és doctor i pensador liberal. Quines frases tan sabudes! Quin cervell descomunal!

ACTE V ESCENA SEGONA

EL PACTE DEL SERPIS

Un gondoler, a un dels llocs més humits de Gandia-Venècia, mou els rems de la seua góndola. Feina humil i perseverant, metàfora de Sísif, el gegant que, dia rere dia, la mateixa pedra pujava a la muntanya sense veure-la. A Gandia-Venècia tot és un mirall, una doble visió, una cara i una creu, llum i ombra... fins i tot les aigües dels canals, a la vegada belles i poètiques, quan les nits deixen caure el reflex de la lluna cantada pels enamorats, i també putrefactes i pudentes per la brutícia, les mentides i el fang del temps que amaguen... Així és Gandia-Venècia, un conjunt de laberíntics canals que amaguen la veritat... O potser la veritat no és més que la mentida que creiem per creure que hi ha una realitat que podem canviar? 89

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Gondoliere, gondolieri, Cavaliere i cavalieri... Els rems van amunt i avall, tal com van les promeses si a l’Ajuntament fan ball. Promesa amunt, tot són rialles. Promesa avall, decepció. Mans que furguen la butxaca. Pacte amb tu, si em dones molt, amb l’altre que ara parla si el que em dones és poc. GONDOLER ALANDETE: Els rems troben a l’aigua obstacle inesperat i gran. Així són, també, els pactes que amb fils de no-res es fan. La meua góndola avança amb el meu esforç vital, però al ramat el dia acaba i al mateix lloc ella està. Quin misteri té aquest llac que un Ajuntament s’assembla? Eleccions, promeses, vots i la cosa no s’endreça!! Ací veieu que ara duc, majestuosa a la góndola, altiva damisel·la tal que no gosa ni se sorprén per por, seure al seu costat. Diana va engalanada, pamela i florit vestit, cara de cartró i mirada d’influencer amb estil. Moc el rem cap a un costat i la góndola no vol. Crec que porte jo el control, però qui el porta, elegant, és la dama engalanada que em mira despistada fingint que mira el canal. DAMA DIANA: Gondoler Alandete, mestre del rem... és el canal que ha triat el correcte per anar al Serpis per a pactar? Pare atenció vosté a l’aigua, als ponts, als sostres, les cases... Mire que no ens enganyem que amb qui les mans ens creuem molt per sempre li deurem.

GONDOLER ALANDETE: Aquesta no vol saber que no ens calen precaucions perquè pactar... seré JO qui tinga la clau daurada: sense la meua careta no tindrà pacte Diana! Quina ingenuïtat té aquesta! Serà la pamela escut que li protegeix el cap de saber i de pensar? No serà que li és menuda, que li apreta i la floreta que porta al costat esquerre l’impedeix pensar a ella? VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quin pacte més peculiar fer del desacord més gran hipòcrita i breu amistat. Alandete, gondoler, i Diana empamelada, baix mirada interessada de Picornell i tripulació. Signen en un fals paper un pacte esquerrà que olora com oloren els canals d’aquesta ciutat llacuna, farsa, miratge i, a més, lluna de cristall on cadascú es mira i troba el que vol per a tindre altra figura (altre cap no podem, no!).

ACTE V ESCENA FINAL

LA CONSCIÈNCIA

Tenebrosa, la nit s’aboca sobre la llacuna de Gandia-Venècia. Els núvols, mig amagats per una boira estranya, fan imaginar-se figures als disfressats i disfressades que ballen i riuen. En realitat, també ells són aparença, el que anuncien no és un paisatge de cotó i figures sinó una tremenda tempesta que, sens dubte, caurà sobre la llacuna i farà que els canals rebossen merda. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Cada Carnaval és sempre repetició repetida on el que es diu és mentida, malgrat saber ben fingir. El que escoltem sona a bo i no s’assembla a mentir. Quatre anys fan veure el pèl al calb amb barret posat. Quatre anys són maleïts, però passen i, al remat, ens tornem a il·lusionar com si fórem Caputxeta, Heidi o les germanes eixes que a la pradera vivien. Tornem a veure en les cares, baix les carasses i màscares, pura i neta voluntat. Ai, crèduls, embadocats...! No és voluntat el que tenen. Són ganes de prosperar, de fer més gran les butxaques d’una jaqueta que és sempre cosida pels ciutadans. Els canals de Gandia-Venècia ja vessen merda i mentides. Les góndoles, ensumades, aviat no podran navegar, doncs als rems dels gondolers la brutícia arribarà. Quin món aquest on allò fals es pren com a veritat!!! Cau el teló...

...i tanquem la cremallera que ja hem criticat prou! 93

El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis. ELEANOR ROOSVELT

Somni 94

Sinònim de

Un somni és un anhel que es desperta per entrar en un món de fantasia.

onten els que ho van veure que a la Falla Màrtirs hi havia un gran bosc de somnis! Era un bosc màgic amb criatures fantàstiques, milers d’arbres i flors i un arc de Sant Martí que envaïa tot de molts colors. Un bosc obert a tots els públics i a tota la fantasia i màgia que cabera. Un bosc que ens permetia descobrir les portes d’entrada a un univers on podries viatjar eternament. Un bosc on la imaginació dels més menuts permitia fer realitat tota mena de somnis. Un bosc on qualsevol cosa podia succeir… T'animes a somniar amb nosaltres?

AUDIOCONTE "Superherois al rescat"

AUDIOCONTE "Les fades del bosc"

AUDIOCONTE "La nostra mar, la nostra llar" 96

AUDIOCONTE "El màgic Andreu"

AUDIOCONTE "El comte i la cavallera" 97

Una vegada tots junts i sense malgastar un minut més, es ficaren mà a l'obra. Calia descobrir què havia passat i com ho podien solucionar. Fou en aquell instant quan Sofia tingué una idea, ella amb el seu poder d'invisibilitat podia anar casal per casal per tal de descobrir si alguna de les comissions de Gandia estava darrere d'aquest assumpte, però en aquell precís moment, Emma, alçà la veu i digué que l'ajudaria, ja que amb el seu poder de velocitat amb menys de 2 hores podien visitar a cadascuna de les comissions. Tots estaven d'acord i començaren per les comissions del voltant, però com que no van trobar res, ampliaren a la resta amb tan mala sort que no van descobrir cap cosa i tornaren al casal. Mentrestant, Rafa, que podia llegir les ments i Eiden que podia fer fora les preocupacions, dedicaren eixes hores a l'executiva més gran i als fallers que s'encarregaven del dia de la plantà. Quan Emma i Sofía tornaren, tots cinc es tornaren a reunir per tal de concretar que havien descobert. Tan sols tenien una cosa clara, cap de les comissions gandianes tenia res a veure. Passaren hores i hores pensant què podien fer, quan, de sobte, aparegué el casaler dient-li a un faller que l'artista de la seua falleta havia caigut malalt i el xic jove que l'ajudava havia clavat la pota.

Fou quan Laia amb el seu superpoder falleril de pintar i escolpir, tingué una gran idea

) nys

Tots estigueren en silenci escoltant el que li contava per tal de saber si podia tindre alguna cosa a veure amb tot el que estaven investigant.

Van cridar a tots els xiquets i xiquetes de Màrtirs i van acudir molts, perquè tots estaven disposats a ajudar i tenien molta il·lusió. Tots junts realitzaren el ninot principal, el ninot que faltava, un ninot especial i molt peculiar. Els superherois van utilitzar els seus poders per fer màgia fallera i així junt amb tots els xiquets i xiquetes, després d'hores i hores de treball, per fi van aconseguir tindre la falleta acabada. Els fallers i falleres de la Falla Màrtirs estaven molt orgullosos del resultat final. Un pirotècnic fou el ninot que havien realitzat amb tanta estima i il·lusió i d'ell tots parlaven. A més d'aconseguir el premi al millor ninot, el famós pirotècnic va ser el ninot indultat de tota Gandia. Un ninot que passaria a la història de les falles. RIA (13 a O T Un conte de treball en C equip i de germanor, que es contaria de pares a fills, d'avis a néts. VI

El President quedà al casal amb cadascun d'ells per tal d'explicar amb tota mena de detalls tot el que ell sabia al respecte. Eren les 17 h i 15 minuts i començaren a arribar. Ester amb el seu saber amb la tecnologia anava descobrint els seus superpoders. Tots cinc desconeixen el que ells anomenaven poders, per què els havien cridat a ells i, a més a més, que en un futur serien els millors amics fallers, és a dir, a partir d'eixe moment, tot acabava de començar.

Anem a cridar a tots els fallerets i falleretes de Màrtirs i nosaltres ens convertirem en artistes fallers! - digué Laia.

per ISABEL

a missió havia començat, era dia 12 de març i la comissió infantil tenia un greu problema, faltava el ninot més important de la seua falla. A tan sols tres dies de la plantà, calia trobar una solució. Tot seguit, Andreu, es ficà en contacte amb els únics xiquets d'aquesta comissió que podien solucionar aquest misteriós assumpte, els Padrinets, sense que ningú se n’adonara del que estava passant.

ixò diu que era i no era el país de la Fantasia, un bosc on vivien les fades, sí, eixes que amb la seua pols màgica podien solucionar-ho tot... podien ajudar a tot aquell que ho necessitava... podien fer realitat allò que desitjaven i se’ls ocorria... Hi havia quatre d’elles que eren especialment bones: Alba, Erika, Alba, Candela. Alba anava vestida de verd, era molt valenta i sempre aconseguia el que es proposava. Erika vestia de groc, i sempre estava aprenent coses noves, era molt curiosa i, per això, era molt intel·ligent. Alba portava el vestit de color blau, era molt educada i correcta, sempre sabia estar en cada lloc adequadament. Candela li agradava molt el color roig, per això el seu vestit era vermell. Candela era molt tranquil·la i pacient, mai s’enfadava en ningú. En el país de la Fantasia, elles eren les guardianes de la pols màgica, que era el que els donava poders a elles. Esta pols anaven elaborant-la amb una recepta molt antiga uns donyets que eren molt menudets, que vivien dins de l’arbre més gran del país de la Fantasia: un ficus ‘martirià’ que prompte compliria 91 anys. Dins d’ell havien treballat molts donyets per a aconseguir el que eren: un país molt gran, molt treballador, on tots els habitants es sentien orgullosos de pertànyer a ell, per tot el que havien anat creant i tota la seua història. Per a entrar dins del ficus, calia ser donyet i tindre el tatuatge que sols els més antics tenien: l’escut del país de la Fantasia. I sols el posseïen aquells qui havien dedicat molt del seu temps al país. Hi havien donyets que eren mestres de la fusta, que es dedicaven a construir cases, mobles i altres coses. Altres eren mestres de la pintura, que eren els encarregats de donar color a les noves construccions. També hi havia donyets mestres en la música, que amenitzaven cada reunió i celebració. Però els més savis eren els donyets mestres en cultura: elaboraven llibrets, escrivien poemes, obres de teatre, emissions i un fum d’articles que, gustosament, compartien en una gran biblioteca situada molt a prop del ficus martirià. Allí cabia la possibilitat de trobar i consultar per qualsevol dubte o curiositat que es tingués, hi havia tota mena de llibres, de documents, arxius que estaven a l’abast de tots els habitants del país. Doncs bé, les fades eren molt juganeres i gaudien passant molt de temps juntes. Jugaven amb els gnoms, amb els animalets i les flors. Es reunien, feien festes i grans celebracions, tenien molt somnis, eren molt treballadors. Les fades sempre ajudant que la vida allí fora millor, de manera que tot el món fora feliç. Fins que un dia, va sorgir un imprevist que va fer perillar la vida de tots els habitants. Algun ésser màgic d’un altre país havia entrat dins del ficus martirià i havia fet desaparèixer quasi tota la pols màgica, perquè volien ser com els del país de la Fantasia, i pensaven que així podrien aconseguir-ho. Açò, realment, era una molt mala notícia per a les nostres amigues les fades i tots els éssers que allí vivien, podien perdre la seua màgia, la seua identitat, els seus costums, i no estaven disposats que això ho destruira... però... com anaven a trobar una solució si no tenien quasi pols màgica?

per AITANA BOSCÁ (13 anys) 100

101

ixò diu que era un poble, Gandilàndia, on els Mags i les Magues eren molt entremaliats i rebolicats, els encantava fer els encanteris, sobretot, de falles. Es passaven el dia practicant màgia, canviant els ninotets, les falleretes i fallerets i tot allò que envoltava el món faller. Totes les Reines Magues tenien un gran Mag protector anomenat Andreu. Ell s’encarregava de cuidar-les, protegir-les, mimar-les, abrigar-les... tot allò que els fera falta, ell ho aconseguia ràpidament ja que sempre portava unes botes “Subi” que el feien córrer a la velocitat de la llum. A Ester, que així li deien a la Reina de totes les Magues, li encantava experimentar amb els ninotets més xicotets, més minúsculs, més rabassuts... sobretot els qui representaven animalets: els gossos belaven i que les gallines bordaven. Un altre dia va fer que els porcs renillaren i que les ovelles miolaren... i així moltes més proves, amb la corresponent sorpresa general. Sovint es reunien les Reines Magues del poble, Gandilandia. La Reina Maga Alba R, anava sempre vestida de verd ja que era el seu color preferit, li agradava jugar amb els ninots que representaven la natura, i així feia que els tarongers donaren pinyes; les pereres, albercocs i dels pins collien albergínies... els llauradors no s’ho creien... La Reina Maga Erika li encantava el color groc per a tot el que desitjava. Així quan entraves en les seues dependències el color predominant era l’ocre. La darrera de les seues ocurrències va ser acolorir de groc totes les falles infantils de Gandilàndia, amb la corresponent sorpresa de tots els fallerets i falleretes que es quedaren bocabadats. Una altra de les Reines Magues, Alba M, li agradava molt la mar i per açò estimava molt el color blau. Qualsevol objecte que tocava amb les seues fines manetes, s’acoloria d’un blau cel preciós, tant que per a menjar s’havia de posar un guants especials per tal de no menjar sempre coses blaves... Una de les Reines Magues era més càlida, com el seu nom deia, Candela, per tant el color que més l’afavoria era el roig. Un roig encès impressionant que era l’atracció de totes les falleretes de Gandilàndia. Sempre tenia alguna fallera esperant-la per a que acolorira, amb la seua vareta màgica, el seu vestit en un vermell fascinant. Així mateix totes aquelles xiquetes i xiquets que tenien por als coets també els posava una banda roja amb què s’envalentien i hi participaven en les despertades infantils. Quan arribaren els dies de falles, el Mag protector Andreu, que era molt faller i li encantava tirar coets, les va convocar a una reunió per preparar els actes en què hi anaven a participar. Andreu era un Mag molt treballador, puntual i diligent i li agradava molt preparar els actes amb anticipació. Com en falles és complicat circular, s’endarreriren bastant. Però no arribaven al Casal, això i que coneixien perfectament el camí... Què hauria passat? On s’havien clavat les Reines Magues? Algú les havia segrestat? Estranyats per la tardança de les Reines Magues, el Mag protector Andreu, va fer un conjur de visió passada per veure què havia passat 102

La situació era molt estranya, ja que en veure què havia passat, només va poder veure obscuritat i més obscuritat. Algú estava utilitzant una màgia per damunt de la seua, però el Mag protector Andreu podia sentir que estaven en perill per la forta connexió que tenia amb les Reines Magues. Seguidament, va eixir del Casal i tot estranyat va veure com tots els colors al seu voltant desapareixien, substituïts per un blanc i negre tenebrós. Havia de trobar-les ràpid. De sobte, va sentir una gran “mascletà” a la plaça de l ' Ajuntament i instintivament va acudir allí per veure què passava. Només arribar a la plaça, amb una gran xarxa el va atrapar, i allí estava esperant-lo amb totes les Reines Magues segrestades també, el malvat The Black Wizard, que amb la seua vareta anava llevant els colors a tot el que hi havia al seu voltant. La xarxa estava encantada amb un tipus de màgia obscura que feia que la màgia dels Mags i les Magues fora inservible. Les Reines Magues estaven molt atemorides, però el Mag protector Andreu les va consolar dient-los que no anava a permetre que els feren mal ni que The Black Wizard arruinara les falles. Les seues màgiques paraules van fer que agafaren tal confiança en elles mateixa que entre totes les varetes, van poder trencar la maledicció de les cordes i alliberar-se d ' elles. A l ' instant, The Black Wizard es va encarar atemorit a ells i entre tots, van disparar a The Black Wizard contra la seua vareta tirant-la a terra i deixant-lo desarmat. Després de veure el poder que tenien les Reines Magues i el Mag protector junts, va fugir a una altra dimensió, i no va tornar mai més.

per MARC ROIG (13 anys

)

Ara que l ' amenaça havia acabat, havien de reconstruir tota Gandilàndia de nou. Ester va fer que tots els animals tornaren a fer sorolls, Alba R. va fer que tota la vegetació i els arbres tornaren a brotar en un color verd, Erika va tornar el color groc a les falles infantils, Alba M. va tornar el blau tocant-ho tot amb les seues mans, Candela va repartir bandes roges a tot el món llevant la seua por amb uns bons coets i tornant el color roig, i per últim el Mag protector Andreu va preparar els diferents actes fallers amb les Reines Magues. I axí els colors van tornar a Gandilàndia, i van salvar les falles del malvat The Black Wizard. 103

ixò diu que era una xicoteta criatura que vivia al fons de la mar, anomenada Ester. Era tan diminuta que va haver d’enginyar-se-les per tal que la resta dels seus veïns marins, no la menjaren o li nadaren a sobre posant-la, sense voler, en perill. Tot el que tenia de petita ho tenia d’intel·ligent i de valenta, pel que cada matinada abans que el primer raig de sol travessarà l’aigua descompassant-se en milers de colors, pentinava la seua llarga cabellera amb el coral més brillant de tot l’escull, fent que aquest semblara fet d’or i diamants. Aquella mar on vivia era càlida, tranquil·la, d’un verd turquesa intens i estava plena de vida, s’anomenava Mediterrània. La gran biodiversitat que regnava omplia de bellesa cada indret: meduses, eriçons, estrelles, cogombres de mar, carrancs, gambes, cigales, clòtxines, cavallets de mar, dofins, polps, calamars... fins i tot taurons! Com el millor amic d’Ester: Tintorera. -“Ester, agafat de la meua aleta i anem a busca tresors!” li deia tots els matins la seua amiga Tintorera. Però el que més hi havia eren peixos...més de set-centes espècies!!! Hi havia de grans com el rap, el llobarro, la llampuga o el mero. I de xicotets com els aladrocs, el congre, el sorell...i enmig d’aquella marabunta d’éssers, ella. La petita sirena Ester, única i irrepetible. Deu centímetres de tendresa, alegria i vitalitats que junt amb totes les altres espècies convertien aquell lloc en l’indret més especial del món. Havien passat segles i segles on la pau, l’harmonia i la felicitat havien impregnat cada racó d’aquella mar en calma. La flora no havia parat de sorprendre amb noves espècies, els animals vivien lliures, sans i tranquils i les sirenes, com Ester, cantaven a totes hores, fent que la seua veu es barrejara amb el soroll de les ones. -“Sóc xicoteta i molt inquieta, quan nades per la mar mira per on passar; si veus un pèl brillant, vés amb compte que la sirena Ester ací està!” cantava a cada moment. Però, poc a poc, aquella aigua cristal·lina començà a enfosquir, aquell fons ple de vida, començà a marcir-se, els animals emmalaltiren i Ester deixà de cantar. Un dia en despertar, Ester es dirigí a l’escull, a hores d’ara quasi desert, pel seu trosset de coral brillant, imprescindible per a la seua subsistència. Buscà i buscà incansablement, fins a trobar un xicotet trosset que va haver de desenterrar d’una capa de fem que havia reposat damunt d’ell. Era un trosset quasi inert i descolorit que romania entremesclat amb deixalles, plàstics, pots, vidres, objectes rovellats... Els peixos tragaven aquells trossets que omplien ara sa casa i emmalaltien fins a morir, les algues i els corals desapareixien... “És l’últim trosset de coral brillant que queda, si no fem alguna cosa, aquest serà la fi de la nostra llar i la fi de la meua vida perquè deixaré de brillar i ningú podrà veurem!” - es lamentà Ester. Agafà una closca d’un caragolet i clavà dins el trosset de coral i nadà veloç a buscar a la seua amiga Tintorera. - “Tintorera, hem de fer alguna cosa!”- Exclamà Ester. 104

105

-“Eres la criatura més intel·ligent que conec, així que et seguiré allà on vages, i salvarem la nostra estimada mar”- afirmà Tintorera amb la seua veu grossa. I començaren a nadar i a nadar seguint el rastre de deixalles que surava per la superfície de la mar. Nadaren sense descans dies i dies, fins que sentiren els crits d’un peix que estava atrapat en una mena de plàstic entrellaçat que li impedia respirar. Era un llobarro que per curiós havia acabat enganxant-se en unes anelles de refresc que algú havia llençat a la mar. -“Moltíssimes gràcies! Pensava que anava a morir ací enganxat!” – respirà alleujat el llobarro. -“Vos dec la vida, així que faré el que siga per tal d’agrair-vos-ho”- Continuà. -“Anem a buscar als responsables que totes aquestes deixalles acaben a la nostra mar i a explicar-los el que estan aconseguint”- digué Ester. - “Vine amb nosaltres! Tota ajuda serà necessària!”- li demanà Tintorera. I tots tres seguiren nadant fins a arribar al lloc on el mar moria en una fina i blanca sorra. Era la platja de Gandia. Allí trobaren milers de persones dins l’aigua, d’altres embrutant la sorra amb burilles de tabac, embolcalls; unes xarxes passaven per davant d’ells removent la sorra de la vorera emportant-se les petxinetes que encara no havien tingut temps de créixer; també hi havia vaixells que al seu pas deixaven un reguerol negre a l’aigua on els peixos es quedaven pegats... “Quin desastre!- començà a ploriquejar Ester. No et preocupes- digué Tintorera- anem a trobar algú que ens ajude!”- la consolava. Es quedaren allí esperant veure algú diferent, algú que com ells estimara la mar, la respectara i els poguera ajudar. A poqueta nit, quan ja quasi no quedava ningú a la platja, les xarxes i els vaixells havien deixat de travessar constantment les aigües i el soroll de les ones tornava a ser el protagonista, pogueren vore un xiquet, petit i d’ulls desperts, que passejava per la voreta amb una gran bossa i que arreplegava totes les deixalles que anava trobant mentre remugava de la descuidada que era la gent. -“Mira Ester!”- Exclamà el llobarro.- “Una personeta preocupada”. -“Acostat a parlar amb ell! Que si m’acoste jo, pensarà que vull menjar-me’l i s’espantarà!”- digué Tintorera. I Ester, sense pensar-s’ho, fent gala de la seua valentia, nada fins a tocar els peus del xiquet. Ell es queda aclaparat de la gran bellesa d’aquella criatura que venia de la mar. “Qui eres?”- preguntà el xiquet. “Sóc Ester, l’última sirena de la mar Mediterrània”- respongué ella amb veu dolça. “Com et diuen a tu? “Em diuen Andreu“ “Necessitem la teua ajuda”- digué Ester. “Necessiteu? ¿Qui?”– preguntà curiós. “Tots els éssers vius de la mar”. “Estime la mar! És el lloc més bonic del món! Faré el que siga per ajudar-vos.” “Doncs necessitem que molta, molta gent vinga a fer el que tu estaves fent, netejar la mar, i mai més torne a embrutar-la!” –li demanà Ester. “Se qui pot ajudar-nos! Hi ha un grup de gent que de segur que s’implica i treballa de valent per aconseguir mobilitzar tota la ciutat de Gandia i així aconseguir ajudar-vos!” “Quiiiiiiii? – preguntaren amb curiositat els tres amics. “Els fallers i falleres de Gandia!- afirmà eufòric 106

- Els fallers i falleres de Gandia? - digueren els tres al mateix temps. - Bé, concretament conec els més valents i més disposats a ajudar els altres. - Quiiiii? - preguntaren amb curiositat Ester i els seus amics. - Els fallers de Màrtirs!! No patiu. Ara he d ' anar-me ' n perquè tinc un sopar al meu casal. Demà a les 8h del matí tornaré i vindré acompanyat de gent disposada a ajudar-nos a recollir tots els plàstics. Aquella nit, Ester, Tintorera i el llobarro no pogueren dormir. Estigueren impacients fins que a la matinada el Sol començà a eixir. Amb els primers rajos, els tres s ' acostaren a una roca on havien vist Andreu el dia anterior. Ester li va dir als seus amics: - No veig Andreu. I si s ' ha oblidat? I si no ve ningú a ajudar-nos? - Tal vegada encara és prompte - li contestà el llobarro. I així era. Encara eren les 7:30h del matí, però Ester, com que era una sirena, no tenia rellotge. Uns minuts després Andreu aparegué en la platja acompanyat per un muntó de gent. S' acostà a la roca i discretament li va dir a Ester. - He vingut! Veus? Et vaig dir que vindria i ací estic. - Quanta gent ha vingut! - exclamà Tintorera. - Sí. Anit en el sopar de la falla els vaig contar a tots els fallers el que passava i decidírem cridar a tots els amics d ' altres falles perquè vingueren a ajudar-nos a recollir tots els plàstics. - Però... I què aneu a fer amb tots els plàstics?. On els deixareu? - No et preocupes Ester, que ja ho tenim tot pensat. Amb els plàstics farem unes carrosses per a la cavalcada i tu aniràs dalt de la més gran... com si fores una reina! - Una carrossa? Una cavalcada? Què és això? - preguntà curiosa Ester. - Una cavalcada és un desfilada fallera de disfresses que va molta gent a veure. Hem pensat que és la millor forma d ' ensenyar a totes les persones de Gandia la quantitat de residus que estan produint i que embruten la nostra mar. Ester es quedà observant des de la roca a tots els adults i sobretot xiquets que fent una cadena humana treballaven per a llevar tota la brutícia. I estava contenta. Molt contenta. Estava segura que la idea d ' Andreu funcionaria amb l ' ajuda de tots els fallers. I sabia que la seua mar, la mar de tots, tornaria a ser el lloc meravellós que sempre havia sigut. per PAULA ZACARÉS (9 anys)

107

m presente, sóc Borinot; bé, realment em dic Vicent, però al meu poble, Gandia, em coneixen pel malnom. Em diuen Borinot des de ben menut, no perquè siga una persona estúpida, impertinent o sense trellat, nooooo...! tot al contrari, sóc un xic molt llest i intel·ligent i amb molt de coneixement, però... físicament sóc grosset i amb molt de pèl, com un borinot, i si això no és suficient, damunt, pèl-roig. M’agrada el contacte amb la gent i em dedique a narrar històries a la plaça del poble. Però no parlem més de mi. Vull contar-te un conte d’un comte i d’una dama que volia ser cavallera, en compte de cavaller, amb una gran cabellera... Caram... quin embolic!!! Vinga, anem a l’assumpte! A Gandia vivia Laia, una xiqueta molt boniqueta, amb la pell blanca, llavis rojos i cabells llargs i rossos, ah!, i dolça com la mel! Filla dels ducs Gutierres, des que va nàixer tenia el futur ja planejat. En un municipi no molt llunyà, a Oliva, vivia Enric, fill dels comtes Gonçales, a qui anomenaven Quique. Les dues famílies van acordar des del seu naixement el seu casament a fi d’unir les dues famílies i el seu patrimoni. D’una banda, Laia era educada en l’art del brodat i per a ser una bona esposa. D’altra banda, Quique era instruït en el món de la cavalleria, que comportava muntar a cavall i l’ensinistrament, sobretot, en l’ús de l’espasa i la llança. Però Laia tenia un esperit lliure i rebel. Es sentia empresonada dins del palau amb l’únic objectiu de brodar i brodar... Moltes vegades treia el cap per la finestra i veia com entrenaven els cavallers, com muntaven a cavall... Quantes vegades s’havia imaginat cavalcant pel camp sentint l’aire fresc per la seua cara i els cabells al vent! I això de casar-se amb Quique... Ni pensar-ho!! Quina barbaritat! Un dia va venir a buscar-me, abans de complir la majoria d’edat, i em va proposar que la instruïra en l’art de la cavalleria. Jo em vaig quedar bocabadat. - Però dona! Això no està bé per a tu! Què pensarà la teua família! Una dama com tu! -li vaig recriminar enfadat. Però Laia li va dir convençuda: Sí o sí vaig a presentar-me al torneig que es celebrarà a la primavera, i si guanye, el Rei em nomenarà cavallera, la primera cavallera del món. El meu gran somni... - Sí..., sí... tu somia, que els somnis moltes vegades no es fan realitat... -li vaig contestar. Finalment, em va convéncer i a les cavallerisses, quan ningú ens podia veure, vaig començar el seu entrenament. Laia aprenia de pressa, muntava a cavall al trot, al galop, no tenia por. I l’espasa i la llança prompte les va dominar amb destresa. El combat cos a cos amb l’espasa va ser el seu malson, però amb constància, esforç i treball finalment va aconseguir el seu objectiu, guanyar-me! No sé com, ni tampoc vull saber-ho, Laia va aconseguir una armadura, però li faltava un escut. Al palau havia sentit parlar de la família del marqués de Llombai, que tenien un fill. I sense cap mirament, va anar al ferrer del poble perquè li fera l’escut amb l’escut d’armes del marqués de Llombai. Tot un disbarat!! I arribà el gran dia. A la plaça estava tota la ciutat, les millors famílies del voltant i, presidint el torneig, el Rei. Un a un van ser presentats tots els contrincants, entre ells Quique i Laia. Una parella amb un futur planificat i ara enfrontats amb la finalitat de guanyar el torneig, però sense saber-ho Quique, és clar! El torneig va començar i van anar enfrontar-se els uns amb els altres, amb l’espasa, amb la llança, a cavall... I Laia sense defallir va aconseguir arribar a la final. I amb qui havia de lluitar? Com no podia haver succeït d’una altra manera, amb Quique... i qui guanyara dels dos seria nomenat cavaller. Quique, com anava a pensar que davall d’aquella armadura estava Laia!! Tots dos van lluitar com a cavallers, però finalment guanyà Laia, educada per a ser una gran dama de la noblesa.

I quan va arribar el moment de llevar-se el casc, Laia va cavil·lejar molt, no sabia què fer, si descobrir-se o no, però finalment alguna cosa en el seu interior va fer que es sentira gran. Va pensar que era la primera dona que guayava un torneig i a més ella ho feia davant de son pare, el Rei.

per ALEJANDRO PARDO (11 anys)

El Rei es va quedar mut, igual que tota la gent que havia anat a veure el torneig, però, de sobte, quan tot el món va reconéixer Laia, va començar una gran ovació. Tots la recolzaren, i el Rei, després de la sorpresa inicial, la va nomenar ' cavallera '. Laia es va convertir així en la primera dona ' cavallera '. Amb el temps, es va enamorar de Quique. Es van casar i van tindre fills, i els dos van fer una escola per a formar a cavallers i ' cavalleres '.

El Rei els cridà a la seua presència i va decidir nomenar-los als dos cavallers pel gran combat que havia presenciat. Primer, nomenà Quique, millor dit Enric Gonçales. I quan va nomenar al marqués de Llombai, el Rei li demanà que es descobrira el cap i quan es llevà el casc 108

109

Quan la realitat es torna irresistible, la ficció és un refugi. Refugi de tristos, nostàlgics i somniadors. MARIO VARGAS LLOSA

Fic ió 110

Sinònim de

La ficció és l'amagatall on la paraula es vesteix de lírica, de narrativa, de drama i d'assaig.

111

GÈNERE UNA CANÇÓ

'J. S. Bach i el cànon del cranc' per TELMO GADEA

UNA ELEGIA

‘Sí, tu’ per DESIDERI DE LA ASUNCIÓN

UNA ÈGLOGA

'No escric èglogues' per JOSEP LLUÍS ROIG

UNA ODA

'Oda a una fallera' per PAU FUSTER i SIGNES

DUES SÀTIRES

'Els enfarinats' per SERGI BONO 'La màquina que fa el valencià' per JOAN DEUSA JOSEP LLUÍS ROIG

UNA TRIAVA

‘Miratge a la primera pluja d’octubre’ per J. MANUEL PRIETO

íric 112

113

per TELMO GADEA

‘El que Newton va estar com a científic, Bach ho va estar com a músic’ C.F. Daniel Schubart

’any 1723, es van convocar unes oposicions com la Passió segons Sant Mateu (1727), la Passió per al càrrec de kantor a l’església de Sant segons Sant Joan o la Missa en si menor i nomTomàs, a Leipzig. Johann Sebastian Bach, broses obres per a teclat (El clavecí ben temprat, després de molts dubtes, s’hi va presentar. 2a part) o estudis de contrapunt (L’art de la fuga). Aquest lloc, que va mantenir durant vint-i-set L’Ofrena Musical BWV 1079 és una de les daranys fins a la seua mort. Els deures de Bach com reres obres instrumentals del compositor Johann a kantor eren de dues menes: ensenyar els alumnes Sebastian Bach. Consta d’una sèrie de complicats de la Thomasschule i compondre i dirigir la mú- cànons i fugues, inspirats tots ells en un mateix sica a les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau. tema musical. El maig de 1747, Bach va viatjar a Pel que fa als drets, cal tenir present que, teòrica- Potsdam a visitar el seu fill Carl Philipp Emanument, Bach va descendir de categoria en passar de el Bach, clavecinista del rei de Prússia. Es conta kapellmeister (grau suprem que quan Bach va arriba al en l’organització musical de palau, va ser conduït imEl tema canònic i l’Alemanya del seu temps) mediatament a la presència a kantor; però, en realitat, el seu conseqüent del rei Frederic el Gran, que considerant el conjunt de un excel·lent músic. El presenten una imatge era circumstàncies, potser va eirei va convidar Bach a imxir guanyant. I així sembla provisar al clavecí sobre un especular temporal que ho va comprendre ell complicat tema musical quan, després de molts dubo simetria parell, (suposadament de la seua tes, es va decidir a fer el pas. invenció) per tal de demos-

podent-se obtenir trar als presents fins on arBach es va dedicar amb lliribava el seu saber. Bach va bertat a la composició, soreflectint la partitura fer i desfer durant molta esbretot des que, l’abril de 1729, va assumir la direcperpendicularment en tona sobre aquell complicat tema. Quan va acabar, va dir ció del Collegium Musicum, un mirall. al rei que, amb un poc de la qual cosa li va donar temps, es podia anar molt l’oportunitat de disposar d’un notable conjunt instrumental que feia un o més enllà i li va prometre que, tal com tornés a dos concerts setmanals i per al qual va revisar i va Leipzig, començaria la composició d’una sèrie de adaptar la música instrumental que havia compost cànons i fugues sobre aquell mateix tema. Així ho va fer, i va nàixer la genial Ofrena Musical BWV a Köthen, a part de la d'altres autors. El càrrec de Kantor obligà Bach a treballar molt, 1079, obra mestra del contrapunt només superada ara dedicant-se a la música religiosa i vocal. Va es- per la següent i darrera gran obra de Bach: L’art criure sense parar en els seus primers anys: sobre- de la fuga. tot cantates, que s’interpretaven setmanalment a les esglésies de Leipzig. La composició frenètica de cantates cessà cap al 1728, quan Bach ja disposava de 5 cicles complets que se succeirien any rere any. A Leipzig, Bach també va escriure obres colossals 114

moviment retrògrad típic del cranc. El tema canònic i el seu conseqüent presenten una imatge especular temporal o simetria parell, podent-se obtenir reflectint la partitura perpendicularment en un mirall. Va ser escrit per ser interpretat cap enrere i cap endavant... al mateix temps! Això que pareix senzill, és força complicat i no és possible que es done en una melodia si no és que està composta per un geni com Bach. El repte del meu amic Xavier Estruch per al llibret de Màrtirs era força exigent. Primer per posar-me a recordar els meus anys d’estudiant i redescobrir la poca música canònica que hi ha escrita amb la tècnica del cànon «cranc». Després perquè extrapolar la tècnica especular, és a dir, de mirar la partitura mitjançant un espill, era molt difícil que s’ajustara a una melodia fallera o relacionada amb les falles. He realitzat alguns experiments al respecte, amb melodies populars. I la conclusió és que cap d’elles es pot tractar en forma de cànon tal com ho feia el geni de la perruca. He refet el mateix que va fer Bach amb el seu cànon però amb el tema principal de l’himne de Gandia. I esta és la conclusió: 1) Ha estat un atreviment fer allò que he fet. Experimentar amb el nostre himne fent un cànon. Em meresc, com diria Antonio Recio (sic) «morir entre terribles sofriments» per aquesta ofensa musical. Al compare Xavier, també li tocarà alguna coseta, també.

guretat, tenia sota la seua perruca. Per molt que ens encante i emocione la melodia que el mestre Salvador Gea va compondre per lloar les bondats de la nostra ciutat ducal. 3) Que, perquè es cregueu la meua tesi, i no penseu que és una autèntica «bola» que m’he tret de la mànega sense cap justificació, he preparat les dues partitures. Amb el cànon «cranc» i amb la superposició de les dues melodies. Les he sentides i les he tocat al meu piano. La primera... difícil d’escoltar. Però la segona... absolutament horrible. Però recordeu: la culpa no és del mestre Gea. Sols és meua, Telmo Gadea... i de Xavier Estruch.

2) Que Bach és Bach... i la resta, no. Bach és l’inventor del contrapunt i l’harmonia, i la resta no li arribem ni a l’ombra dels polls que, amb tota se-

Cla ud eD eb uss y

J. S. Bach i el cànon del cranc

El primer cànon de l’Ofrena musical és conegut com el “cànon cranc”. Va ser dissenyat per ser interpretat cap enrere o cap endavant. La repetició del tema canònic o conseqüent és interpretada de darrere cap endavant. Pren el nom «cranc» del 115

116

117

Sí, tu Tu, que actues com un miratge, que tens forma de boira esclaridora, que tens essència d’incertesa plaent, sí, tu... Que eres enigmàtica influència, i que calma els turments i la incertesa de les meues covardies, sí, tu... Que amb el bàlsam del teu furor, amb la dolçor alcohòlica de la teua fantasia, feres de mi un titella i feres de mi un ninot, sí, tu, fent-me creure que fugint de la usual via viuria una existència tranquil·la, fentme creure que allunyant-me del soroll brillaria sempre la llum del dia, tu, finalment, m’estibares a abocar-me a les flames de la mort. Sí, tu... Que m’ajudares tantes vegades a fugir del pes de la rutina, a escapar del fàstic insuportable de la desídia, oasis, tu, en el desert de la meua vida, sí, tu... finalment et convertires en la pitjor de les càrregues. I ara, veient els plors dels quals m’estimaven, cride en silenci, et maleïsc en silenci, t’odie en silenci, i abomine en silenci la força destructiva del teu inútil influx. Desideri de la Asunción (Elegia dedicada a l’alcohol i a una pròpia mort) Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 118

119

No escric èglogues

Oda a una fallera

per JOSEP LLUÍS ROIG

per PAU FUSTER i SIGNES

ampoc volia jo escriure una ègloga. Però em van obligar sota amenaces d’esdevenir ninot de falla grossa. Calia, doncs, buscar un bon paisatge ple de floretes blanques, grogues, rosa

l·lusió perenna d’un somriure. Rajos vermells de foc i flama reflectits per la lluna als teus cabells. Ets, tu, un miratge desert als carrers. Tota tu engalanada per rebre els germans de traca i coet. Ets, tu, la primera a gaudir primaverenca l’orgull de festa. Com a reina eixes atapeïda de flors al vent d’un castell de pètals.

sobre la gespa verda, amb rierols i un sol brillant sobre la brisa blava. No sé per què, per quin enllaç mental, vaig decidir que la marjal faria el fet perfecte i clar. Imaginava les fotos fetes als fallers, falleres, i als padrinets que corrien per terra. Però ningú ja escriu cap ni una ègloga. Si per l’estiu, tot més que sec i brut, ple de pots buits de begudes en flames, cremes solars, de mil classes de plàstic. Si per l’hivern, inundacions vàries, escapaments industrials diversos, obres arreu, col·lectors a mig fer, excuses llargues, tan llargues, eternes. La primavera i la tardor ja no existiran mai més. Canvi climàtic o d’altres merdes humanes han mort el clima antic, mediterrani, blau, que ens van deixar. Perquè la nostra herència, la que deixem, serà molt diferent i pitjor. Cert. I no quedarà bé per a enquadrar les fotos digitals. Millor els fons falsos, retallats, nets, perquè ningú, de fa temps, no escriu èglogues; perquè el present ens duu a la intempèrie.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 120

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 121

h! Enfarinats enfarinats, que es cregueu en possessió de l’única veritat. Oh! enfarinats enfarinats, que l’únic que feu és marejar i desbaratar.

Els enfarinats

La màquina que fa el valencià

per SERGI BONO

per JOAN DEUSA i JOSEP LLUÍS ROIG

Marejar i desbaratar imposant la vostra llei universal. Enviant a fer punyetes allò que tant ens havia costat.

Allò que tant ens havia costat i del que tots estàvem gaudint, allò que al cap i a la fi funcionava, i era bo per al col·lectiu.

n arrosset a la marjal en flames, taronges col·lectives, revolucionàries; jugar al sambori després de l’arrosset amb garrofó, de la mistela, l’herbero, de la cassalla prèvia, combatent, en peu de guerra; després de guardar la corbella (per si de cas), de caure a la séquia, d’anar com cagalló per séquia salvatge, plena de pixum i canyes perquè ja no hi ha cap Tio Canya que les talle; i mentre et canvies, trauen carabassa al forn de postre i crua, ancestral, com a pilota per a una partida irreductible amb taronges combatents que no cull ningú perquè són massa bones, barates, com cassola de rondalla al forn, de la botifarra en peu de guerra que ja ningú paga, potser ningú ja escolta mentre ens juguem a llonganissa qui fa el ninot, qui encén la traca en roots, mil i una volta; Mascletà Sound System toca hui com un sanguango d’estiu en pilotes, amb espardenyes d’estiu en flames mentre s’adorm amb un canut en flames mentre allibera la flama de les gàbies i tot crema, però ja sense ninots de Rita, que va morir, encara que viurà per sempre en aquesta partida revolucionària i col·lectiva de la fallera calavera. I diran els atrevits que

Però us cremava per dins veure com l’oposició, aquells que a vosaltres no agradava, seguia sent un bon ingrés econòmic per a la comissió. Mentre uns l’amassàveu fent foc i neula i altres es pensàveu que era ibuprofén, anàveu construint un món paral·lel que era el vostre món, el vertader. Uns anys després, mirant el present no sé si se n’adoneu que el vostre futur il·lusionant va ser un miratge enmig del vostre món emparanoiat. Oh! Enfarinats enfarinats, que volguéreu prendre el poder com a la vila d’Ibi cada dia dels Innocents. Enfarinats que ara heu fugit deixant al col·lectiu orfe de cultura i sense sentit, pagueu la vostra atrocitat i feu-nos un favor, no torneu per ací!

és un

No torneu a presidir, ni torneu a formar part d’un col·lectiu de gent a la qual degueu fidelitat. Perquè el que esperen de tu quan lluites per ells, és que et deixes l’ego a casa i penses en la gent! Oh! Enfarinats enfarinats, emblanquinats de cap a peus, mai oblidarem aquell dia, el dia en què vàrem reaccionar. Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 122

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 123

Miratge a la primera pluja d’octubre per J. MANUEL PRIETO

n l’aixopluc de la llàgrima, el mirall és una mar vessada en un toll, i la primera pluja de la tardor omple, peresosament, el buit d’una certesa teua.

Tan pròxima a la tardor, la renovació del miracle invoca el necessari solstici de la primavera, quan la cendra siga remor de llàgrima en el maquillatge de la galta d’una fallera ensordida. En l’aixopluc de l’arquitectura nua dels primers arbres sorpresos pel fred, el mirall serà miratge: hi cabrà la bogeria dels segles, la certesa de pentinar la mateixa terra que els nostres antecedents en la història, i de mirar el mateix llegat en l’horitzó del paisatge corprès en la primera borrasca que ha enterbolit el traç dels grisos amb què anem comptant, pam a pam, els anys. En l’aixopluc de la llàgrima Gandia enyora la primavera que ha deixat nua l’estació de la memòria: està feta de la cendra que, amb l’aigua dels tolls, ha inundat el traç de la teua mirada enfitada de mar.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 124

125

GÈNERE

UN CONTE

'El consell de savis' per GEMMA MICÓ i SANCHIS

UNA LLEGENDA

‘Hem de respectar el tracte’ per ADRI SANZ

UNA ÈPICA

'Paraules que vencen batalles' per J. BENJAMÍN GARCÍA

DUES FAULES

‘El miratge més gran de la història’ per JESÚS PERIS i LLORCA ‘L’ase i el riu’ per PURA MARÍA GARCÍA

UN MITE

'Miratge atemporal' per XAVI CASTELLÓ

126

a rr a ti u

127

manera, es donaria fluïdesa a la desfilada. I així se’ls va comunicar a totes les associacions, no sense que s’alçara una gran polèmica.

Uns mesos després en el sí d’algunes de les associacions començaren a tindre seriosos dubtes que aquella decisió fora la més adequada i van intentar que es revisara la mateixa, però el Consell de Savis així ho havia manifestat i la decisió era totalment inamobible. Així que tots havien d’acatar el que el Consell Un fester, un vot, aquest era el seu lema i d’una ma- havia acordat. nera simple es prenien les decisions de màxima re- Segons s’acostava la data de la desfilada, els dubtes llevància. La veterania d’alguns membres es barreja- sobre l’organització de la mateixa eren més i més va amb la inexperiència d’altres recentment arribats grans... Com s’havia de desfilar? Primer xiquets, i tots junts decidien el que era millor per a donar a després majors o havien de fer-ho barrejats? Com no hi havia res estipulat, cada associació podia fer-ho la seua festa més esplendor si cal. En aquell any en qüestió, entre altres propostes per com li vinguera de gust. Què passaria si algú decital de millorar els actes, una de les associacions va dia comptar amb l’ajuda de les bruixes de les comproposar, una vegada més, unir dos dels actes més parses que romanien amagades i si, de sobte, el drac emblemàtics dins del calendari festiu, la Cavalca- de les carrosses feia acte de presència? I així un fum da major i la infantil. Aquesta proposta havia sigut de qüestions que ningú tenia molt clar com resolrevocada en nombroses ocasions. D’una banda, era dre, però dues coses estaven ben clares, la cavalcada defensada per les associacions menys nombroses, havia d’estar tota relacionada baix un mateix tema i també per les més humils i per aquelles que se sen- que continuava sent obligatori participar en aquesta. Cada quatre anys, el Consell, format per membres de totes i cadascuna de les associacions que constituïen el col·lectiu fester, es reunien per tal de prendre de manera democràtica les decisions que marcarien el futur més immediat de la seua estimada festa.

A l’hora prevista, la mateixa de sempre, totes les asArguments per a tots els gustos, que si era massa sociacions esperaven per a l’inici disposades a lluir feina, que si es feia massa llarga, que si la podíem les seues millors gales... o pot ser que no... fer dissabte i després una revetla, que si la culpa la Una darrere de l’altra i en l’ordre habitual començatenen les bruixes de les comparses... I així, de forma ren a ocupar els carrers de la ciutat, però tal com era quasi cíclica aquest tema tornava a eixir a la palestra previsible, les comissions menys nombroses i aqueany rere any. lles més humils continuaven eixint a cobrir l’expePerò aquell any, seria diferent, reunit el Consell de dient de l’obligació i aquelles que, habitualment, es Savis, aquesta proposta va ser acceptada per la ma- bolcaven en fer una gran desfilada, també van conjoria, prenent així la decisió d’unir aquests dos actes tinuar fent-ho... dicaven a aquesta tasca, votaven sempre en contra,

en un només, tal com es feia en alguna població veïna. Aleshores i per tal d’alleugerir-la caldria donar mort a les bruixes de les comparses i desterrar de per vida al perillós drac de les carrosses, d’aquesta

128

Com a curiositat afegida, les primeres associacions a desfilar van traure gran quantitat de xiquets, en canvi de la meitat cap avant, la presència d’infantils es va veure reduïda considerablement, per l’hora, el fred...

Als casals de les últimes associacions, van haver d’ajornar el sopar, perquè era ja massa tard i l’endemà calia treballar i els xiquets anar a l’escola... I així va ser com a les associacions festeres de la ciutat se’ls va quedar cert regust amarg, després de veure el que li havien fet a la cavalcada, a més d’haver privat als més menuts de poder gaudir d’un dels pocs actes que tenien on només ells eren els protagonistes.

Si tens quasi cinc vegades més associacions que el teu veí, segurament no serà una bona idea que li copies el format.

Co c n

tien atabalades per haver d’organitzar una cavalcada Aquell diumenge del mes de febrer, la ciutat es desquinze dies després de l’altra. pertava amb el color festiu tan habitual en aquelles Per contra les associacions amb major nombre de dates, però amb l’ombra del despropòsit sobrevolant participants i aquelles que més temps i esforç de- tots els casals.

Quasi arribada la mitjanit i després d’hores i hores d’espera presidint la desfilada, les màximes representants de la festa començaven el seu recorregut, però ho feien quasi a soles, perquè a aquelles hores de la nit no quedava pràcticament ningú assegut en les cadires per tal de veure-les passar. Tan sols un reduït grup d’amics i familiars anaven eixint per les cantonades per tal d’aplaudir-los al seu pas...

alit

f ina

onta la llegenda que fa ja molts anys en la capital d’una comarca costanera, es reunia el Consell de Savis per a debatre sobre el futur de la festa més important del populatxo.

Mor

per GEMMA MICÓ i SANCHIS

El consell de savis

En contra del previst, aquella desfilada, es va fer eterna i tediosa, en ajuntar adults i xiquets el ritme de la mateixa ja era per sí assoles prou més lent; les comissions més nombroses, desfilant juntament majors i menuts, semblava que no s’acabaven mai; en alguns casos es notava la poderosa mà de les bruixes de les comparses i el drac de les carrosses esperava per a fer la seua entrada triomfal. Tot seguit, les representants majors i infantils de cadascuna de les associacions, en alguns casos també els acompanyants, presidents i executiva i per a tancar la desfilada el fermall d’or, les dues màximes representants de la festa amb les seues corts d’honor corresponents...

“FRUI VOTED” o el que és el mateix... Gaudiu d’allò votat.

Tot feia pensar que de seguir així, acabarien donant-li mort a tota la cavalcada. 129

Hem de respectar el tracte per ADRI SANZ

ls rajos del sol de març es colaven per la finestra del menjador i caldejaven agradablement l’estança. L’anciana i el xiquet, asseguts a unes còmodes butaques, miraven des de la tranquil· litat de la casa com es produïa el muntatge d’aquell monument faller situat a l’encreuament sota la finestra del seu tercer pis. Monument que, segons pareixia, anava a ser el més impressionant dels últims anys. L’anar i vindre dels operaris que carregaven les peces, que des de la distància pareixien formiguetes treballant, havia produït en ells una sensació encisadora que els mantenia en un silenci relaxat. Sols el comentari del xiquet trencà aquell moment oníric. L’àvia se’l mirà dibuixant un somriure als seus llavis arrugats per l’edat, contenta de sentir per fi el que duia temps esperant. Aleshores tancà els ulls tractant de posar en ordre els seus pensaments, intentant reordenar les peces d’una antiga història que romania gravada al seu cap, però que el pas dels anys havia difuminat.

primer cop de vista li va satisfer aquesta complicitat. Per desgràcia, prompte descobrí com de desagraït i desconsiderat pot ser l’ésser humà. Sempre, una vegada acabada la tasca per a la qual l’home s’havia servit d’ell, el destí del foc era el mateix: la mort. Afer en el qual els humans havien resultat ser prou creatius. Alguns li tiraven aigua per damunt, la qual cosa li coïa terriblement. Altres tancaven el tir de les xemeneies perquè morira ofegat. També hi havia qui el soterrava viu i inclús alguns li privaven de menjar fins que no podia més i moria de fam. Així de cruels eren amb ell les persones després de tants segles d’ajuda desinteressada.

El foc no va poder suportar-ho més i es va rebel·lar. Per cada menjar que cuinava, cremava una collita. Per cada llar que calfava, s’engolia una casa. Per cada viatger que temperava, feia cendres un carruatge. D’aquella manera es cobrava el foc el temps que havia regalat sense demanar res a canvi i com més menjava, més gran i temible es feia i major era la seua voracitat. Les visions dels seus Feia molt, molt de temps, quan els carrers eren encara pobles destruïts per les flames i camps arrasats estaven de terra i les persones vivien sense el jou de la tecnolo- tornant boja a la gent, que contemplava impotent com el gia moderna, aparegué un mal el qual amenaçava amb seu antic aliat s’engolia els seus béns més preats, el seu esacabar amb totes les coses bones que hi havia al món. forç i, en definitiva, tot allò pel que treballaven dia a dia. I encara que hui en dia puga parèixer una bogeria, es Molts anys s’allargà aquesta situació i molts intents frustractava del foc. trats per part de les persones se succeïren en el seu afany I és que el foc no sempre va ser dolent. En un primer d’apagar la flama d’una volta per totes, conscients de que moment, quan els nostres avantpassats més llunyans l’in- açò els privaria també del foc a ells mateixos. Tal era la ventaren, suposà tota una revolució per l’ésser humà. El seua desesperació que hagueren preferit una vida sense foc proveïa de calor les llars en les llargues nits d’hivern, la possibilitat d’utilitzar foc a continuar vivint en aquell ajudava a recobrar l’alè al viatger, cuinava els aliments infern. Malgrat tot, el foc ja era massa fort per a poder perquè foren més gustosos i mantenia càlids cossos i cors detenir-lo i quan aconseguien apagar-lo en un lloc, sorgia dels amants. D’aquesta manera, durant molts segles, el en un altre amb més força. La situació es donava pràctifoc va oferir gentil el seu caliu a tot aquell que se li apro- cament per perduda. pava i les dones i els homes dipositaren en ell la confiança Va ser aleshores quan, en un poble que ja havia estat que se li ofereix a un amic que t’ajuda servicial en el teu devastat per les flames en diverses ocasions, una jove quefer diari. contemplava en llàgrimes als ulls com en plena nit la Però açò, malgrat tot, no podia durar per sempre. Un dia seua casa cremava per tercera vegada. En el primer inel foc prengué consciència de sí mateix i, com un xiquet cendi perdé tot el que tenia, inclosos els llibres que tant al qual li és nou tot el que l’envolta, començà a observar li agradava llegir. En el segon perdé als seus pares, que amb curiositat. Les persones seien al seu voltant mentre emmalaltiren greument a causa del fum intentant salxerraven alegrement, li oferien les mans perquè les calfés var algunes poques coses que, amb gran esforç, havien i quedaven bocabadats contemplant-lo durant hores. A aconseguit reposar des del primer incendi. Ara ja sols li 130

restaven aquelles quatre parets que havia tornat a alçar feia uns mesos i que desapareixien en segons. De sobte la jove estrenyí els punys i arrufà les celles. Ja estava farta d’haver de suportar aquell calvari. “Del mal que hom té por, d’aquell se mor”. Era una frase que havia llegit al seu llibre favorit abans que fora pastura del foc i que creuà la seua ment fugaç. Ja n’era prou de tindre por. S’eixugà les llàgrimes, es recompongué el vestit i avançà cap a la seua casa en flames. La gent del poble en veure-la, va córrer cap a ella intentant evitar que fera una bogeria però no pogueren detenir-la. Sense vacil·lar, la jove va travessar el llindar de la porta que s’havia convertit en un marc ardent. En l’entrar, una cremor terrible i dolorosa s’escampà pel seu cos. La seua pell s’enrogí i els seus cabells començaren a arrissar-se a causa de la calor. Amb els ulls mig tancats i plorosos pel centelleig de les flames, buscà amb dificultat el lloc on el foc era més intens i s’apropà tot el que li va permetre la seua cremada pell. Com va poder tragà saliva per intentar aclarir-se la gola que tenia seca i abrasida a causa del fum que havia aspirat i, amb totes les seues forces, cridà: - Vull parlar amb tu!

diari, que tant d’esforç ens ha costat aconseguir. El preu és car, sens dubte. Però també és just pel paper que desenvolupes al nostre costat. Així que et propose el següent: Tu continues ajudant als humans com tant de temps ho has fet, company fidel que ens ofereix el seu caliu, i nosaltres t’ho pagarem oferint-te un monument en el qual abocarem tot l’esforç d’un dur any de treball. Una construcció en el teu honor amb la qual se’t mostrarà la nostra gratitud acumulada de jornada rere jornada i de la que podràs disposar com a merescuda recompensa per la teua ajuda. No més conflicte. Tan sols pagament puntual, tal dia com hui en la jornada dels fusters, per la teua tasca realitzada durant tot l’any. Aquest és el tracte que t’ofereixo. El foc quedà pensatiu uns moments. Per fi els humans el valorarien com calia. Decidí tancar el tracte amb un gest que havia vist fer a moltes persones que es reunien al seu voltant per a parlar de negocis. Una de les seues flames, a manera d’extremitat, s’allargà perpendicularment cap a la noia, qui comprengué que el foc acceptava les seues condicions. La jove li oferí sense dubtar la seua mà, i els dos tancaren el tracte amb una ferma encaixada.

Quan separaren les mans, de sobte, el foc va desaparèixer. En aquell moment la calor de les flames es tornà fresca brisa nocturna i la xica, amb els ulls plorosos pel fum, quedà a fosques sota el cel estrellat. Els habitants del poble la rodejaren sorpresos preguntant-se que acabava d’ocórrer d’avant d’ells. La jove va respirar profundament i després exhalà l’aire amb la mateixa força. Es trobava exhausta després d’haver suportat aquella calor infernal i notà com les seues forces l’abandonaven. Abans de caure - No podem seguir així. – començà a parlar la jove – A a terra desmaiada, la jove es mirà la mà i va comprendre l’inici tu feies bona lliga amb les persones i per això sé aleshores que aquell tracte no l’oblidaria mai. que en realitat no eres malvat, que simplement et sents - Iaia! Iaia fes-me cas! decebut amb nosaltres, que després de tota l’ajuda rebuda De nou la veu del xiquet tragué l’anciana del seu ensomno t’ho hem agraït com tocava. Per això vull proposar-te ni. A l’exterior continuava amb pas tranquil el muntatge un tracte. Un tracte que pose fi a aquesta lluita sense del monument a l’encreuament sota la finestra. sentit. - Iaia, què estic preguntant-te! Per què volem sempre Molta gent abans havia parlat amb el foc. Quan seien al fer la falla més gran i més bonica si després anem a creseu voltant, li confessaven els seus secrets i li demanaven mar-la? desitjos que quedaven guardats a les flames. Però aquesta era la primera vegada que algú es preocupava realment L’anciana, amb molta tendresa, acaronà la galta del xiquet per ell i el foc quedà molt sorprès per l’actitud valenta amb la seua mà. Una mà que era negra com el carbó. i sincera de la noia. Feu vibrar les seues flames per indi- - Hem de respectar el tracte, fillet. Hem de respectar el car-li a la xica que continuara parlant. tracte. En aquell moment alguna cosa canvià. Continuava fent una calor endimoniada, però per un moment va notar que la cremor que sentia a la pell era més suportable. De sobte la flama enfront d’ella començà a arremolinar-se fins que prengué una forma que recordava vagament a la d’un home. Del que seria el cap d’aquella figura s’obriren dos ulls d’un color roig intens que la miraren inquisidorament, aguaitant el que fora que volgués dir-li.

- Durant el temps que porta en marxa el nostre enfrontament tu t’has cobrat amb el resultat del nostre treball Aquest article ha estat presentat al premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020. 131

Paraules que vencen batalles per BENJAMÍN GARCÍA

orria l’any 0202. Gener nasqué esplèndid i clar. Des del ventalló de la meua cel·la divisava l’horitzó. L’astre rei ja lluïa amb tot el seu poder, roig intens s’imposava als dos blaus que l’estrenyien, el del mar, tranquil, sense ones, i el del cel, sense cap núvol que poguera cegar-lo.

que, malgrat ser jove, tenia el cap ben despoblat de cabells. Ara bé, tenia una barba robusta i obscura amb xicotets filaments blanquinosos que volien obrir-se pas en eixe bosc vellós. Era valerós, intel·ligent i gran amant de la música. En alguns moments l’havia escoltat fins i tot cantar i, amb sinceritat, tenia bona veu.

- Bon dia, cronista. -així és com li agradava cridar-me. - Bon dia, senyor. - El moment ha arribat. Dins d’unes hores aconseguiré que aquesta ciutat siga això, una ciutat. Ràpidament vaig començar a agafar tot el que Ha sigut costós, però els vint-i-tres i jo mateix necessitava per aquell dia. Al meu saquet que tots junts, hem de fer que Aidnag siga una gran sempre m’acompanyava havia col·locat el paper, ciutat al Regne de València. la tinta i les diferents plomes. Vaig anar cap a la gaveta. L’aigua era freda, però era la temperatura que calia per tal de desentarinyar-me els ulls. Era un gran conciliador. No li agradava sometre’ls No havia dormit, millor dit, havia clos el ulls en a la força. Deixava parlar, que cada cap de districte franges horàries curtes. Potser fóra el nerviosisme, exposara les seues idees. Mai l’havia vist elevar el cosa que no entenia per què. A la meua vida hi to de veu i alçar-se del seu seient per a imposar-se hagué nits pitjors. Nits on tot el meu cos era un sobre tots els seus súbdits. Era un gran amant malbé de la batalla tan intensa que acabava de de la paraula i sabia que, si buscaves el cor de la tenir lloc. Pense que seria el moment que em persona, les paraules farien el seu paper. tocaria viure. Van haver tensions durant els dies previs. El En eixir del convent, vaig poder percebre que el cavaller d’Odarp havia trencat algunes de les llostrejar del nou any era el mateix que el segle normes que ja s’havien establert. Semblava com si passat. Gent que ja circulava pels carrers, cadascú volguera ser més que la resta de cavallers i això no a la seua cabòria. Vaig arribar al Palau i els dos ho podia permetre. Si ell no s’imposava no havia soldats que hi eren a la porta em donaren pas. Les de permetre que cap dels vint-i-tres cavallers meues entrades i eixides n’eren freqüents des de foren un més que els altres. Hi havien cavallers feia dies i crec que no calia dir qui era. Coneixia que no obrien la boca per por, per vergonya o pràcticament a tota la tropa que s’encarregava de perquè encara eren joves i pocs avesats a batalles dialèctiques. Eren els cavallers d’Uarg, d’Apoineb, custodiar el lloc i als qui hi habitaven. d’Aeroc. També hi havia cavallers, com el cavaller Em vaig trobar amb el mestre de càmera i em del Tacrem i el cavaller de Tenidraj, que no es digué que el senyor m’esperava al saló dels espills. deixaven trepitjar per cap altre i menys si el que Vaig obrir la porta i el vaig veure mirant pels es considerava amb més força i raó era el cavaller finestralls. Li agradava parar-se un poc en cada d’Odrap. una d’elles i contemplar la seua ciutat, Aidnag. Una ciutat dividida en vint-i-tres barris sota la Hi havia un cavaller amb qui el senyor sempre podia comptar per la seua valentia, el seu tracte protección d’unes torres de guaita. respectuós, la seua mestria en saber empatitzar El coneixia i, encara que encara no s’havia girat a amb tothom. Era un gran alialt i un fidel vassall. rebre’m, donava per suposat que avui el somriure Era el cavaller de Sritram. faria acte de presencia al seu rostre. Ell era un noble 132

Les campanes de la Seu començaven a sonar. Els quatre tons aguts de la campana menuda donaven entrada al so gruixut de les hores de la campana gran. Eren les 10 i a la taula rodona estava tot enllestit. Els espills de la sala serien els testigs de tan gran gesta. La porta s’obrí i el mestre de càmara anava anunciant els vint-i-tres cavallers que, prèvia salutació al seu senyor, anaven a seure al lloc que ja sabien que els pertocava. - Gràcies a tots vosaltres cavallers perquè avui anem a signar el document que va a engrandir la nostra ciutat. Aidnag va a convertir-se en tot un referent arreu del Regne, d’Espanya i del món, perquè el que hi anem a signar durà el vist-i-plau Reial i la benedicció Papal. Cronista, comença a redactar i dona fe. -va seure. Ara n’era un més dels vint-i-tres.

GANDIA a 1 de gener de 2020 Al saló de reunions del Museu faller, el President, Junta de la Federació de Falles i amb la presència de tots els presidents i presidentes de les diferents Comissions falleres de la ciutat, quan són les 10:15 hores s’obri aquesta assemblea per a signar aquests articles que passem a numerar: ...

Els espills de la sala reflectien l’acte. Era una visió sorprenent. Era com un fenomen òptic produït per la reflexió de la llum quan travessa capes de densitat distinta, pel qual es percep una imatge invertida. Era com una al·ucinació. Era una ficció traslladada a un altre temps. És la mateixa realitat. 133

L’ase i el riu per PURA MARÍA GARCÍA

s conegut que fa temps, un ase desmemoriat que, a més de ser animal era viatger despistat, inicià camí un matí d’un estiu ben calorós. Tant caminaren les potes de l’esmentat animal que quan arribà el capvespre, esgotat i famolenc, baix d’un arbre majestuós va caure potes i cos i recobrà el seu alé. Quina cansera que porte! Quin camí més llarg he fet! Com pega aquest Sol dolent! Quina fam i quina set! De sobte, l’ase va veure un riuet d’aigua molt clara. Ai!, no sé si anar a beure. Va pensar l’ase cansat, perquè si em mire en l’aigua blava, beuré, sí, però em veure la vella pell de ma cara, i la tristor, dins de mi, farà malbé la troballa. Ma que tinc jo fam i set! Després de molt repensar, va decidir caminar... doncs l’ase babau no hi era. Malgrat vell, era arrogant i es recordava de jove quan li semblava a un cavall -pensava el pobre animal amb deliris de grandesaAmb prou feines arribà a la voreta del riu i per beure l’aigua fresca va treure la vella llengua.

En mirar-se es va sobtar perquè del riu, l’aigua clara es convertí en bell mirall on l’ase no era animal sinó un jove sorprenent: el morro llis com paper, sense cap arruga o taca, del cap cabells, i no pell a l’ase li aparegueren. El vanitós animal per fi havia descobert miraculós gran mirall on semblar jove cavall. Vet ací que a la faula, com a la vida real, la felicitat és petita -de la mida d’un didali al segon l’ase escoltà una veuota parlar-li: “Pensaves que tenies al cap cabells de cavall ben jove? Ai presumit desgraciat! Al mirall del riu no has vist que les meues branques són els cabells que tu no tens i que en lloc de ser cavall eres animal molt vell?” Qui així li parlà, amb gran sorna, era una palmera alta, que per imprevist atzar, a l’ase li va semblar una selva capil·lar que li feia recordar qui no era en realitat.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2020 134

135

El miratge més gran de la història per JESÚS PERIS i LLORCA

Universitat de València / Associació d’Estudis Fallers

i havia una vegada una entitat a la ciutat de València que des de lluny semblava una falla. Vull dir, plantava falles. De fet eren falles molt grans i molt cares. Tan grans i tan cares eren que no cabien en cap plaça ni en cap creuament i les plantaven en un solar molt gran que era propietat d’un promotor molt famós que estava urbanitzant el barri. També semblaven una falla perquè tenien un casal, i fins i tot un president, i un gestor que anava a les tertúlies falleres a parlar i a opinar del present esplendorós de la festa, i del futur encara més brillant i de que ells havien trobat la clau del que havien de ser les falles: empreses, gestores d’espònsors, per plantar les falles més cares i més grans, i tindre cambrers amb esmòquing portant les safates amb canapès i xampany al casal emmoquetat.

ninots i més ninots i remats i molts contra-remats, gran, enorme, real, una falla. I després cremava i les flames es veien des de molts metres de distància, des de molts kilòmetres també perquè una televisió que havia aleshores la retransmetia dient com era de gran, la més gran de la història i fins a on pujaven les flames i entrevistant el constructor i el gestor i la fallera major, conegudíssima i lluidora.

Però un dia, inesperadament, es va punxar una bombolla que ella sí que era molt gran molt gran i tenia a dins a tota la gent i a tota la ciutat, i en punxar-se, això que semblava una falla es va anar esvaint a poc a poc. Al principi encara va projectar una mena d’arquitectura amb tubets que es venien a terra, però aviat desaparegué del tot. Fins i tot el solar on es plantava va desaparèixer. I el gestor va deixar de gestionar, i el constructor va També semblava una falla perquè la premsa deia que deixar de pagar. I el casal va deixar de ser casal. I res va ho era. Hi havia un periodista molt llegit que estava continuar sent visible. Tot, al remat, havia resultat ser d’acord amb el gestor i deia que era un exemple del que un miratge. havien de ser les falles en el futur. I en les seues cròni- La televisió que retransmetia les cremades va desaparèiques parlava de la quantitat de camions que eren neces- xer també. I el periodista que deia que eixes falles del saris per transportar les peces d’aquelles falles tan grans. miratge eren les noves falles, les I parlava de mesures i de pesos. En falles del futur, mai va rectificar. aquell moment ningú se’n recorLa bufa era un Simplement deia altres coses didava de la sociabilitat fallera, això ferents amb la mateixa convicció eren coses de l’antigor, poc fines miratge, el prestigi i moltes cròniques sobre falleres per eixir al món global. I ningú majors, amb jocs de paraules piparlava de patrimoni immaterial. social servint-se de cantets i tot, perquè ningú s’adoPer a patrimoni el del constructor nara que la seua condició de peaquell. Les falles grans i molt mala festa era també riodista era també un miratge. terials. En tot cas el que hi havia La bufa era un miratge, el prestiun miratge. immaterial era la bufa, la vanitat, gi social servint-se de la festa era el prestigi social. també un miratge. I de repent algú es va donar compte També el poder polític deia que era una falla. En aquella que allò que encara romania eren les falles de barri, les ciutat en aquell moment hi havia una alcaldessa molt falles dels pobles, les falles del poble. Això és el que era popular que somniava amb posar la ciutat en el mapa a sòlid i real i contemplava rient el pas de la història. I colp de grans esdeveniments. I si aquells grans esdeve- aleshores decidiren que les falles podien ser patrimoni niments deixaven diners en bitllets de cinc-cents per al immaterial de la humanitat, i ho aconseguiren, i sobre partit doncs millor que millor. I les falles anaven a ser la realitat més sòlida es construïren nous miratges. un altre gran esdeveniment, macro-esdeveniment gloI al remat s’oblidaren d’aquella al·lucinació col·lectiva. bal, espectacle de masses. I ja ningú va parlar mai més d’aquella entitat que de Aquella entitat semblava una falla i fins i tot va semblar lluny semblava una falla molt gran molt gran però era La falla, emissària del futur, prototipus d’una nova espè- tan sols un efecte òptic produït per la llum del sol de cie millor i més evolucionada de falles. I si t’acostaves -i març sobre la bombolla immobiliària. pagaves entrada, és clar- estava allí, com una falla, amb

136

137

Miratge atemporal per XAVI CASTELLÓ

a pluja no cessava. Anna vestia un impermeable negre que no va impedir que se li banyara el pèl. Estava tota xopada quan va arribar fins als peus del llit de son pare amb la cara puntejada de gotes de pluja que s’entremesclaven amb les amargues llàgrimes de pesar per un final anunciat, però que no podien ocultar-se davant la mirada experimentada d’un pare.

Ell la va cridar al seu costat amb un simple gest. La resta de presents van abandonar l’habitació. Era el seu moment, alguna cosa entre pare i filla. Anna li va agafar la mà amb dolor. Una mà dura i recta de vegades que l’havia guiada pel camí correcte i que ara no era més que pell i ossos. Tan absorta estava en els seus pensaments que no va veure la carta que duia el seu pare fins que un murmuri quasi sord va eixir dels llavis de son pare. Es va incorporar i va apropar l’oïda sense soltar la seua mà. Amb una veu débil va escoltar “Ara ho sé, sempre has sigut tu”. La pluja no li va impedir endinsar-se al bosc. Ja res es podia fer, no tornaria a escoltar la seua veu. Necessitava passejar entre els arbres que tants records li feien reviure a la seua ment. Els mateixos arbres que el seu pare estimava de manera incondicional i en els quals tenien el seu lloc secret. La pluja no donava treva. Va ficar les mans en les butxaques per a intentar entrar en calor i allí ho va notar. La carta amb el seu nom. Encara no l’havia llegida i així seguiria quinze anys més, ja que en el precís moment que es disposava a llegir-la va veure alguna cosa al bosc. Era son pare, però més jove. Duia eixa bufanda que tant li agradava, un miratge!, va pensar ella. És imposible! El cor li va fer un tomb. Agitava els braços sense control. Ell semblava trist. No la veía. Anna no parava de fer senyals. Li indicava el millor camí. Ella coneixia bé cada metre quadrat del bosc. La figura de son pare apareixia i desapareixia entre el fullatge i la pluja, però ella no cessava d’indicar-li fins que es va trobar de cara, enfront d’ell, un arbre amb branques gruixudes i fortes, i amb bones arrels. Era el seu lloc secret on son pare la duia cada aniversari i al qual ja mai tornarien a hi anar. Es va detindre en sec. Va tornar a la realita. Son pare ja no hi era i havia de tornar a casa.

“Volguda Anna, no puc deixar aquest maleït món sense la veritat. No sóc el teu pare, però t’he estimat com una filla. Sents bé que dic maleït món, cruel, dur, injust i tem no haver-te donat totes les eines per a enfrontar-te a ell, ja que jo mateix vaig estar a punt d’enfonsar-me a la seua crueltat. Ho recorde com si fora ara. La tristesa m’envaïa, la depressió creixia i creixia dins de mi arrassant tot al seu pas i vaig decidir acabar amb aquel malson. Un dia fosc i plujós, perfecte per al que pretenia fer, em vaig dirigir al bosc amb la finalitat de no tornar i així hauria sigut de no ser perquè enmig del no-res, una xica xopada i amb impermeable negre va començar a fer-me senyals. Vaig pensar que passava necessitat i vaig intentar arribar fins ella. Semblava un miratge, però no podia permetre’m el luxe de no fer res. Apareixia i desapareixia tant que algunes vegades no la trobava. En eixe moment el buit, la desesperació va tornar. Havia arribat el meu moment. Vaig agafar la bufanda i vaig improvisar una soga en aquell arbre. Era un arbre de branques gruixudes i fortes. Estava decidit quan vaig escoltar uns gemecs, quasi imperceptibles, però molt pròxims a mi. Amb la bufanda prop del meu coll vaig donar una ullada i et vaig poder veure. Eres un nadó abandonat a la seua sort i aferrant-te a la vida amb ungles i dents. De seguida, et vaig embolicar amb la bufanda i de la mateixa manera que la bufanda va canviar de soga a manta, així ho feres tu amb la meua vida. Em vas salvar i només tem no estar sempre al teu costat per a ajudar-te. Sempre que em necessites... estaré al bosc.”

De nou aquella carta. Quinze anys havien passat i si no arriba a ser pel seu fill Marc a qui li encantava regirar els calaixos, en podrien haver sigut molts més. Havia arribat l’hora.

138

139

GÈNERE DOS SAINETS

'El miratge del tren' per DOMÉNEC CANET 'Sainet minúscul d’urgència' per MANOLO MATOSES, fill

UN PAS

'Caixes buides' per JORDI MARTÍ

UN ENTREMÉS

'Res es crea o es destrueix, tot es transforma' per PILAR CASTELLANOS

ramàtic 140

141

Acte 1r

El miratge del tren

ESCENA 2a

per DOMÉNEC CANET i ESCOLANO

(Enmig de l’escenari, formant un cercle i jugant a les cartes veiem tres persones, Ruizet, Planet i Gonçalet)

Sainet en un acte PERSONATGES: Representants públics locals: Representants públic comarcals: La Cap de tot: APRETAET RUIZET DIÀNIA PEPALET PLANET PASQUALET GONÇALET SOLERET

Acte 1r ESCENA 1a

(Entren pel fons de l’escenari Apretaet i Pepalet xarrant acaloradament. El llocs on es representa l’acció és prou buit, d’acord amb l’austeritat que regna en els darrers temps). APRETAET: Total que a Gandia fa figa el projecte tan llargament desitjat per tots. PEPALET: Pense que els de Foment1, de forment2 ni un gra. Que no volien posar-nos l’estació on brama la tonyina? APRETAET: Què farem si la gent se’ns queixa de tan lluny com quedarà? PEPALET: Tranquil, tenim la paella pel mànec. Ells tallen, però nosaltres cosim per on volem. (Apareixen de sobte Soleret i Pasqualet amb un posat altiu) SOLERET: Ja vos ho deia jo, Marianet ja volia fer-ho, i vosaltres... dormint la mona! PEPALET: Sí però es va quedar en el “vull”, a més d’un li falta un bull o un regonet. Per això les coses van com vam i nosaltres els valencians dels alacantins, m... i fins, desconnectats estem i desprès ens queixem. Per a què tan de lament???? (Açò últim ho diu exclamant-ho amb resignació) APRETAET: Nosaltres hem posat entrebancs i... a la fi hem quedat com Camot. PASQUALET: Jo vos recolzaria, si el projecte defensàreu amb fermesa per a Gandia. (Continuen la conversa inaudible ara per al públic) Cau el teló

142

No confondre amb Foment AIC, la històrica institució gandiana que promou l’agricultura, la indústria i el comerç.

Es tracta de la matèria primera que s’utilitza per a l’elaboració del pa.

GONÇALET: La falta envide... i truque! RUIZET: Vull i retruque! PLANET: Xe, que forts aneu, guardeu cartes que la partida és llarga i el ciri curt. RUIZET: Curt el meu geni, Que no volen que el tren passe per davant dels nostres nassos i que no el puguem agafar? PLANET: Els tramussers armarem cacau si no ens fan cas. GONÇALET: Un cas com un cabàs!, no cal ni dir! Passarem la mà per la paret, quedarem com la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet. RUIZET: Una cama més i sabatera... Cau el teló

Acte 1r ESCENA 3a

(Sona de fons la cançó “La vie en rose” d’Édith Piaf. Hi ha poca llum i al bell mig de l’escenari es veu una silueta femenina que es dirigeix al públic per recitar de forma sentida un monòleg) DIÀNIA: Què és la vida? Un frenesí Què és la vida? Una il·lusió, una ombra, una ficció... -Ai! Perquè em venen al cap estos versos...? (I continua recitant-ne d’altres amb un to de malenconia...) Somia la ciutadania que el tren Gandia, Dènia algun dia arribaria, però sa Senyoria no dona la vènia. En polígons allunyats col·locaran andanes, deixant al viatger descol·locat, que fugirà del centre de la ciutat per atènyer isolades drassanes. I ara parlen d’impacte ambiental, Jo adalil del la marjal, protectora de la Terra i del món animal. Com al mig del desert un bell miratge, així quedarà frustrat el nostre passatge i el saforenc serà etern hostatge d’aquest inacabable viatge. (Dona la casualitat que tanca l’obra Diània, nom que prové de la deesa Diana, en honor de la qual els romans van fundar la ciutat de Dènia. Ella posa punt final a la història, bo ho farem i mai acabarem). Cau el teló - FI 143

Sainet minúscul d’urgència per MANOLO MATOSES, fill

Als homes i dones que expliquen falles en vers‚ cada any‚ desapercebuts i literàriament admirables!

na sala d’espera d’urgències, blanca i blava. Quatre cadires de plàstic. A la paret, tres o quatre-cents fulls amb advertències i prohibicions per als pacients, grogues de tants anys de no ser llegides ni pels qui les van escriure. Sobre les quatre cadires, quatres persones amb quadres clínics de diversa consideració. Tòfol, un home d’uns quaranta anys, allarga una cama embenada i ensangonada. Teresa, d’uns trenta anys, s’ajup cap avant i creua els braços a la panxa. Lluís, d’uns seixanta anys, es recolza cap arrere. Isabel, d’uns vint anys, té la cara roja, tus, esternuda i es moca sense parar. A l’esquerra, una màquina expenedora de refrescos amb un cartell que diu “No funciona”. A la dreta, un rellotge, parat. Se sent una porta. Els pacients, de sobte, miren tots a una mateixa direcció.

ISABEL (mirant de no ofegar-se amb la tos): Ai, que ara em pense que sí, que ens ve la infermera a dir qui serà l’afortunat, després d’estes sis horetes, de passar cap al quartet per tal de ser observat. Silenci sepulcral. Els quatre pacients queden atents, sense alenar, a la porta de la infermeria. Després d’un temps, deixen de mirar en la mateixa direcció, i retornen al seu estat inicial. TÒFOL (a Isabel): Vol vosté un caramelet, d’eixos de mel i herba-sana? ISABEL: Moltes gràcies però no, i li ho dic de mala gana, que no és mal de gola açò, sinó al·lèrgia i asma, de ja fa una setmana. TERESA (a Tòfol): I a vosté no l’han atés amb la cama xorrant sang? Que si no li fan trinquet es quedarà vosté manc? TÒFOL: Ací van com els carrancs, arrere en comptes d’avant. Com més nou l’ambulatori menys metges i més malalts. ISABEL (a Teresa): No s’ho prenga a retret, és torniquet, no trinquet. LLUÍS: Em pense que si molt tarda l’especialista en desmais el cor dirà “Lluïset, te’n vas a l’altre barri si et peguen un altre esglai”. ISABEL (a Teresa): I a vosté què li ha passat, que té la cara més blanca que un batlle sense advocat? TERESA: Un virus de panxa diuen, que no em deixa ni dreçar-me. 144

Al vàter em passe el dia, amb el cul ben aponat, que les cames ja em fan figa, i no prenc cap altra cosa que aigua i sucre tot mesclat. LLUÍS (a Teresa): Alguna cosa ha menjat que li ha assentat malament, que la cuixa i la besanca que comprem ara en el súper no tenen ja cap semblança amb els anys dels mil nou-cents. TERESA: Ja pot dir que hi ha de tot a cada supermercat, que de cada part del món ve manduca a bastament. I no sabem què mengem, ni qui ni com ho ha pescat. TÒFOL: No sabrem què ens entaforen però ben contents comprem, tant si plou com si fa sol: diumenge de rams, si un vol. I tots els dies de l’any llevat d’un parell de festes qualsevol compra xampany, o un quilo de caragols, sense anar-se’n massa lluny ni gastar-se les pessetes. Qui no troba el que volia és que no sap on té el puny. TERESA: Massa barat, tinc quimera, com diu vosté, està el recapte: tanta indústria lletera i els xiquets morint-se a l’acte. Tan avall abaixen preus que ni dijous ni dissabte descansen pertot arreu empleats en factoria, durant la vida sencera. ISABEL: No em parle d’economia que prou disgustos tinc ja: becària a temps parcial, màster en biologia, i no m’arriba el jornal ni per una xirivia. Ens han venut bé la farsa que estudiant tots en comparsa i amollant un dineral la vida serà un regal i la faena alegria. Entre el lloguer i la compra no he anat al restaurant des del dia, fa vint anys, de la pica baptismal. LLUÍS: Tanta escola és un engany: jo ho he dit tota la vida: “Dona que busca l’eixida, a casa tancada amb pany”. ISABEL (a Lluís): Ja em perdonarà vosté, que això que diu és d’antany, quan les dones i les cabres es venien en la fira. 145

TÒFOL (a Lluís): No serà que eixe desmai que ha tingut vosté fa poc li ha afectat al trellat i li ha badat l’albercoc? (assenyalant-se el cap) TERESA: Més li val callar la boca, que amollant eixes perletes em fa la panxa fa roc-roc i no tinc les cames dretes per fugir d’esta cadira. LLUÍS: Si el Nostre Senyor volguera que les dones treballaren, o feren una carrera, no els hauria donat ventre paridor de conillera, que els xiquets tots en filera de criar-los s’acontenten. ISABEL: Mire, bon home en Lluís, que m’ha paregut que es deia, deixem estar este assumpte, que acabarem com el panís que rebenta al foc ben prompte, i no és lloc ni temps de brega. Jo crec que, ara que potser fa sis hores que a urgències ens tenen a tots captius, que no hem eixit ni al carrer, hauríem, si no hi ha pega, de decidir qui dels quatre hauria d’entrar primer al despatx dels set-ciències que hauran, amb sort, de fer que tornem a casa vius. LLUÍS: El bon cor dicta sentències que en moltes ocasions de mort són si se l’ignora; trobe jo que a esta senyora no li sabrà mal que jo m’atorgue les preferències d’anar al cap de la llista. ISABEL: A tots saltarà a la vista que m’ofegue per moments, que el senyor especialista m’hauria de vore a mi si no volen ser presents en el meu traspàs ací! TÒFOL: Ja hauran pogut comprovar que un bon plat de sang amb ceba vostés podrien cuinar amb tota la que he perdut mentre estàvem a esta cel·la. Que m’acoste al més allà! Que si no acaba el desori l’entrada del purgatori vaig a tocar de la mà! TERESA: Doncs jo ja no aguante més els budells fent-me pasdobles: si no volen que jo els òmpliga de caguetes la saleta haurien de ser tan nobles de deixar que passe dreta sense haver-me d’esperar. 146

Torna a sonar una porta. De nou, els quatre pacients queden quietíssims, esperant que els toque entrar. ISABEL: Au, restem tots ara muts, que la sort està ja feta! LLUÍS: En un punt eixim de dubtes, que tornen a obrir la porta de la peça de consultes! Al cap d’un temps no ha passat res de res. Els quatre es relaxen de nou. TERESA: Déu ens tinga en bon empar que açò encara va per llarg i ací estem demà a dinar! TÒFOL: ¿Es donen compte vostés que no ens hem posat d’acord sobre com conjuminar el pilot de mala sort que a tots ens ha malmés? LLUÍS: Si sou bledes! Què us pensàveu? No veieu que les persones mentre ens sostinguen les cames bé no ens podrem avindre, ni que ens llancen a les flames? ISABEL: Només per esta vegada amb cert seny vosté ha parlat, que la idea del diàleg, el consens de cavallers, i els tractes entre les dames són un miratge gastat. TERESA: Com miratge és, per desgràcia, el fet que ens hàgem pensat que el metge ja ens socorria, celebrant com la victòria de marbre de Samotràcia. TÒFOL: Si és que som uns ignorants, perdonen que així els ho diga, si no pensem que la història, progrés de la Humanitat, no és més que una gran bonyiga, un simple conte d’infants. Un miratge veuen eixos que es pensen que el món és ara més bo que com era abans. Que tot és igual que sempre, des d’Atapuerca a la Lluna russos o valencians. Que seguim sent uns masclistes, que allò barat ens ix car! LLUÍS: Que els diners són el menjar de les nostres vides tristes! ISABEL: Fàcil trobe que és entendre en medicina l’avanç: açò tot ple de mata-sans, jo he arribat a la una i ací em tenen presonera sis hores sense descans. TOTS ALHORA: Miratge és tot a la vista si bé no ho volem mirar, la nostra vida sencera ens l’haurem de regirar! 147

Caixes buides per JORDI MARTÍ FUNCIONARI: Entenc. (Per a sí mateix) Un cas clar de miratge lèxic, vaig preparant l’imprés 402-k. AMIC: Ara la gent es pensa que els amics de les seues xarxes són amics en els quals confiar... S’obri el teló, en l’escenari, al fons i a l’esquerra, una porta. Centrat, un cartell enorme que diu: SERVEIS BUROCRÀTICS DELS MIRATGES. En primer pla, a la dreta, una taula coronada per una muntanya de papers on treballa un funcionari. FUNCIONARI: Caram! Amb açò de l’Instagram tinc més feina que mai. Tot el món sembla ser el que no és (continua passant fulles. N’agarra una) Mira! Un altre que clava panxa en la foto! (Li posa un segell I la canvia de lloc) I este? (N’agarra una altra) si eixe cotxe no és seu ni en somnis! (segell i arxivat) Continua passant fulles pausadament. Amb algunes riu, altres el fan negar amb el cap.

FUNCIONARI: Molt bé, no es preocupe, no es vosté la primera paraula que arriba ací amb un problema paregut. AMIC: Com? No sóc l’única? (Sorprés) FUNCIONARI: (somriu) És clar que no! Mire, ahir mateix van vindre MUR i ETIQUETA amb el mateix problema. I hi ha molts més, NAVEGAR va ser dels primers en aparéixer per ací en començar tot això d’internet. Però, fins i tot molt abans ja vam registrar algun que altre miratge lèxic com el seu... Espere a vore...(rebusca en els papers) Ací està. La paraula LLIURE i tota la seua família van ser els primers en passar per ací (passa els expedients) LIBERTAT, LIBERALISME... estan tots. Ja sap, la política fa coses molt especials amb les paraules... Guarda els expedients on estaven. Es fa un silenci. FUNCIONARI: I molts més que queden per vindre. CAU EL TELÓ

FUNCIONARI: Recorde els vells temps, això sí que eren miratges. Els primers anuncis de menjar ràpid, o el d’aquell remei capil·lar (riu obertament) La publicitat sempre ens ha donat molta feina... Sona la porta FUNCIONARI: Endavant, pot semblar que tinc molt a fer per la muntanya de papers, però no és per a tant. Ací vivim d’aparentar. Es sent una veu, però no es veu ningú. VEU: Hola, venia per vore si em podia ajudar. FUNCIONARI: Si el problema que té voste està relacionat amb coses que pareixen altres, sí, està al lloc indicat. VEU: No sé, en realitat sóc jo, últimament no sóc la mateixa... FUNCIONARI: Continue, continue, però entre! Entra per la porta una persona estranya, andrògina. Al cap porta un barret amb la paraula AMIC. VEU (a partir d’ara AMIC): (entrant) Vorà, senyor: les paraules tenim una caixeta interior on guardem el nostre significat. (Fa una pausa, s’assenyala el pit) Jo sempre he portat dins de mi “persona amb qui es manté una relació estreta, personal i de confiança” (sospira) Sempre havia sigut difícil qualificar algú amb la paraula amic, però ara... últimament, amb això de les xarxes socials... 148

149

Res es crea o es destrueix, tot es transforma per PILAR CASTELLANOS

Primer Acte Edifici senzill. Dia de pluja. Dins, dos veïns esperen l’ascensor: el veí del tercer, Godo, amb sobrepès evident I barba d’alguns dies. Porta un gosset xiuaua i mira amb interès mal dissimulat el cul de Marisa, la veïna del mateix pis, vestida amb una faldeta curtíssima de color roig i un top del mateix color. És una prostituta farta que es tinga en compte el seu escot més que els seus mèrits professionals. Entra corrents a l’edifici un adolescent, Marc, amb la caputxa posada i les mans a les butxaques, xoca amb Eugeni, el veí que arriba amb una maleta, arrossegant-la com si fora un càstig a cadena perpètua. MARC: Lloc...!! EUGENI: La meua maleta, home! (Agarra com pot el paraigües, encara sense acabar de tancar, per intentar netejar amb un mocador de paper el fang que ha deixat la puntada de peu de l’adolescent.) MARC: Vale, tio! Tapaves la porta i n’he vist de més ràpids a la residència, tio..: Que mira com plou!! (El xiuaua lladra i es refugia als peus de Godo.) MARC: Què passa, fera...?! (Intenta tocar el gos, que tira arrere i pràcticament desapareix per l’ obertura de l’ascensor, que acaba d’obrir-se.) GODO: Hòstia, Zeus! (Estira del gos, que vola per l’aire enganxat a la cadena. Els ulls esbatanats i la llengua fora.) MARC: Ha fet “ puenting”, la rata! Agarra’l, que no respira, tio! GODO: (Sense ni mirar a Marc.) Ni t’acostes, que no li agraden les caputxes... (Marisa acarona amb pressa el Zeus, ja al braç del seu amo, i entra a l’ascensor. Godo ha aprofitat per comprovar el moviment del seu escot, i apreta massa el gos, que comença a udolar sense compendre d’on ve el repentí afecte de l’amo. Godo entra també a l’ascensor, amb els nasos oberts seguint l’estela del perfum de la seua veïna.) EUGENI: (Acabant de tancar encara el paraigües i entrant també.) Hola... MARISA: (Situant-se a l’extrem més allunyat de Godo, intenta ser amable amb Eugeni.) Hola, Eugeni. Ha estat de vacances? EUGENI: No, no. Torne de la clínica, m’han operat apendicitis. MARISA: Ha anat a una clínica privada? EUGENI: M’ha costat un ronyó, però no he tingut més remei. A la seguretat social es van negar a enviar-me a quiròfan, volien esperar que s’inflamara. MARISA: Que s’inflamara, diu? EUGENI: Ja veu, ja... a la farmàcia del cantó vaig vore unes bioinfusions ecològiques noves, per previndre les inflamacions de l’intestí, me les vaig comprar, però no sabia si era suficient. I si s’inflamava...? 150

MARC: (Decideix posar-se els cascos després de sentir les paraules d’Eugeni, però se’ls torna a llevar estranyat.) No fa olor de cremat? (L’ascensor s’apara bruscament entre el segon i el tercer pis.) MARC: Merda! Aparta Godo, o apreta tu la campaneta, collons...! MARISA: Apreta més d’una volta, que ens sentisquen segur! PEPA: (La dona de Godo, que estava fregant l’escala.) Què passaaaa...!! GODO: Pepaaa! Que l’ascensor s’ha aparat, crida la policia... O els bombers! PEPA: Si Ja sabia jo que buscaries alguna excusa per no passejar el Zeus! GODO: (Cridant més fort.) Ja està pixat i cagat!! Que n’he fet dos, de voltes a la rotonda!! Crida algú, que no podem eixir, hòstia!! MARISA: (Cridant també.) Els bombers no, Pepa, que això fa olor de petard! Mira la llista de telèfons de la porteria, que ahí està el telèfon dels que venen a reparar. (Mira amb curiositat a Godo.) Passeges el gos a la rotonda? PEPA: Esteu els tres?! I què feu els tres ahí? MARC: Morir-nos d’alegria...Tu què creus?! Vols anar i cridar d’una puta volta?! MARISA: (A Marc.) Sense ofendre, escolta... GODO: (A Marisa.) On vols que el passege? El parc està a dos carrers... si camine tant, sue: La rotonda està davant de casa, i per a este (assenyalalant el Zeus) és un estadi de futbol. PEPA: Però, quanta gent aneu dins?! (Li ix un gall.) Algú està ferit? EUGENI: (Agarrant-se la munyica i cridant a Pepa.) Jo comence a tindre el pols alterat...és el cor segur, si es que em vaig deixar en casa les pastilles d’omega 3. Cride a una ambulància també, Pepa! PEPA: Eugeni també? M’havien dit que igual s’havia mort... Ai, perdone, com que feia tant de dia que no el véiem... MARISA: (Mirant enfadada a Godo.) Amb raó està plena de caguerades, la rotonda. Ningú la neteja... Jo sóc l’única que la utilitza... MARC: M’encanta la conversa...(Es torna a posar els cascos.) Aviseu-me quan algú faça alguna cosa: (S’assenta al terra amb el mòbil, trau de la butxaca una borsa de xuxes i comença a menjar-ne.) PEPA: (Amb resignació entrenada.)... Ja vaig... Ja vaig... (Deixen de sentir a Pepa i estableixen territori a l’ascensor en previsió del temps obligatòriament compartit. Marisa li dona l’esquena a Godo i també trau el mòbil i Eugeni s’acosta a l’espill per mirar-se l’aspecte, ben agarrat a la barra perquè comença a sentir marejos claustrofòbics. El gos s’acosta a l’adolescent atret per l’olor de les xuxes. Se li assenta al davant i espera pacientment mirant-lo.) MARC: Què vols rata? (Li dona una xuxe.) Tens set també? Porte Red Bull. A vore si amb un glopet engulls millor tindre l’amo que tens. (Godo intenta averiguar amb qui parla Marisa, acostant-se i estirant el coll. Marisa el veu per l’espill i es meneja cap arrere amb la intenció de xafar-li el peu. Encerta i Godo fa un pas enrere també, botant, de manera que deixa empresonat el seu gos contra la paret de l’ascensor amb l’altra cama. Els dos udolen. El gos vomita la xuxe en forma d’ou caigut, banyada amb Red bull, que Marc li havia donat i que havia rosegat amb paciència de boca menuda. La xuxe va a parar a la desuadora de l’adolescent, que s’alça i es neteja amb fàstic. En alçar-se, fa menejar-se encara més l’ascensor.) 151

Segon Acte

EUGENI: (Amb una ma, obri la maleta i amb l’altra s’aferra a la barra.) Necessite una pastilleta o dos de Tranquifarma, en la farmàcia del passeig em van dir que me les prenguera i fera exercicis de respiració com els de les embarassades. MARC: Sí, només ens falta que et poses de part tu ara! (De repent, l’ascensor comença a menejar-se novament. El gos fa diarrea per l’ensurt amb el seu amo, i per la sobreexcitació amb el Red Bull. S’obrin les portes al tercer pis i tots ixen en estampida) GODO: Quina merda de gos!!! MARISA: Insuportable! Quina pudor! EUGENI: (Que s’havia empassat dos pastilletes extra de Tranquifarma, xafà sense voler la diarrea. Ix pràcticament lliscant.) Mireu... Ja venen a rescatar-nos! És un bomber!! (Tots veuen, pujant l’últim esglaó, el bomber, que ve a rescatar-los.) GODO: Increïble... Quina rapidesa!! (Un miratge producte de l’emoció del moment.) PEPA: Quin bomber dieu?! (Que estava arreplegant ràpidament els estris de neteja: aspiradora en una ma, fregona en l’altra, netejavidres baix de l’axil·la i cistelleta amb els draps agarrada amb les dents...) Com no sabia si l’edifici s’omplia de policia i ambulàncies, havia anat a posar-me el vestit roig dels diumenges: Era una situació d’emergència. Igual venen les autoritats. (Baixant de l’altre tram de l’escala, apareix la presidenta de la comunitat.) PRESIDENTA DE LA COMUNITAT: Però què passa ací? No feu tant de soroll, que tot el mon està pegant becadeta a estes hores!! Jo m’he despertat perquè segurament he notat l’olor de cremat del petard que han tirat a la terrassa i he vist que se n’havia anat la llum. Ja està arreglat! (Els ocupants de l’ascensor es dispersen pacíficament i amb pressa; Pepa, amb cara de decepció, s’olora que la merda li toca a ella.) MARC: (Abans d’entrar al seu pis, a Godo.) Escolta, em regales el gos? M’ha caigut bé, la rata. Trobe que em farà paper. Així no l’has de passejar. GODO: (Amb indiferència, sense ni mirar l’animal) Pren, queda-te’l. Te’l confites. Ni me’l tornes.

152

UN QUASI

(Una setmana després...) MARISA: (Es creua amb Pepa, al replà) Hola, Pepa? Per fi t’has decidit a desfer-te de Godo i divorciar-te’n? Fa dies que tinc el gust de no vore’l. PEPA: Eixe no me’l lleve de damunt ni fregant amb salfumant. Ja em deia sa mare, abans de casar-nos: “Mira que si te l’emportes, és un dos per un, és humà i és moble...” Com que ja no ha de passejar el gos, només ix quan vol fer-se una cervesa o quan li arriba carta de l’oficina de col·locació. Va, i sempre torna amb cara de disgust, perquè no li ofereixen res que tinga a vore amb les seues capacitats. Diu que el tenen desaprofitat. I tu què tal, com va el treball? MARISA: Millor, gràcies! La rotonda ja no fa olor de caguerada de gos; i se’m va ocórrer donar xuxes de premi als més assidus per promocionar l’empresa i donar-li nova empenta. (Baixa Marc, que va al parc amb Zeus.) MARISA: (A Marc.) Mira quina sort té ara l’animalet! Va al parc tots el dies! MARC: No veges com dissimule. Pareix que vaja a passejar-lo i els policies ja no em controlen el negoci! A més, si els clients no es fien de si està ben tallat, ara volen que ho prove el gos primer: Si continua viu, fem negoci... Se li han posat els ulls com pilotes de tenis d’estirar tot el que pot per arribar, i mira quins músculs! Si pareix un dòberman! MARISA: (Mirant el Zeus amb un mig somriure contingut.) No es pot queixar, no... (Apareix Eugeni. Ve acompanyat per una xicona.) PEPA: Home, Eugeni. Quina novetat! Presenta’ns, no? EUGENI: És Aurora! M’ha canviat la vida! Treballa a un herbolari i ha fet cursos a distància d’homeopatia. M’ha convençut i ja no vaig a cap farmàcia. Em gaste els mateixos diners, però ara tinc servei a domicili. (Diu, fent un somriure d’orella a orella.) (Fa cadascú el seu camí i fora comencen a caure unes gotes.)

CAU EL TELÓ

153

UNA CONFESSIÓ

‘La confessió’ per GREGORI ROYO

UN MUR D'AFORISMES per EQUIP DEL LLIBRET

DUES EPÍSTOLES

'Correspondència epistolar' per PILAR CASTELLANOS i JOSEP LLUÍS ROIG

UN ARTICLE

'Sí, però no' per SALVADOR CATALÀ

154

ssaig

155

La confessió per GREGORI ROYO BELLO

uè t’he de dir –va desviar la mirada cap a la cervesa, que va beure com qui arriba errant a un oasi mentre deixava caure l’esquena al respatller de la cadira, arrepapat en un llit de derrota-, que plegue, que abandone, que dimitisc, que ho deixe tot. -Com és això? –l’amic es mantenia incrèdul i expectant-. Però si estàs en la cresta de l’ona, on fire, diuen els joves, ara que has aconseguit el que tant desitjaves. La presidència, la il·luminació de la falla. -Sí, he aconseguit per fi el projecte de la decoració amb llums, el punt estrella del meu programa. El meu nom passarà a la història de les falles de Gandia per ser el que llançà el concurs per a la millor falla il·luminada. Electricista sóc, sé del que parle, encara que alguns han començat a malparlar sobre l’interés particular que hi tenia. “Clar, com que la falla li ha comprat a ell tot el material, n’haurà tret un bon resquit”. Ai, ingrats, víbores culebres. No saben que, si no els l’haguera passat a meitat preu, a bona hora hagueren tingut el prodigi que els ha fet guanyar el concurs. Si fins i tot he perdut diners jo. Una ruïna. Saps què era el que em movia de veritat? –va apropar la boca a l’orella de l’interlocutor per transmetre el secret-. Fer que Llopis el constructor, em donara l’exclusivitat per als seus projectes. -El president de la Junta anterior? -Sí. No em servia ja allò de “vine i muntes el cablejat del xalet”. Jo volia que m’agafara per a cobrir tota la instal·lació elèctrica de tots els habitatges de totes les seues finques. Heusaquí el resultat de la martingala: no sols no m’ha ampliat la contracta, sinó que no m’ha cridat per

156

acabar els compromisos que teníem aparaulats. És el client preferent, m’entens? Si no treballe en les seues promocions, s’esfuma la meitat del meu negoci. I per acabar-ho d’adobar –va tornar a beure un gran glop, com si volguera empassar-se el nus que semblava tenallar-li la gola-. La meua dona m’ha reballat al carrer. -No fotes. -No res, que diu que l’he afrontada de vore’m bavejant rere les faldes de la Lluïsa, que mai de la vida un Tirant havia festejat més a una Carmesina com jo ho havia fet a la Cavalcada del Ninot, que si en la Nit de les Albaes ningú s’havia preocupat d’abrigar tant a aquella fredolina, que si en el lliurament de premis l’abraçava a ella més que a la seua pròpia dona, que si a la disco-mòbil, que si a la Nit del Foc... Què vols que li fem, vaig convéncer la Lluïsa perquè fora la secretària, i això feia que passàrem molt de temps junts... La veritat, la veritat és que vaig encegar-m’hi un poc. Està tan bona, la Lluïsa, no digues que no és canella en rama. A més, ara que s’ha divorciat, que li ha tornat l’alegria i el color a la cara... Sí, he pecat d’ambiciós. Potser pensava que en ser president de la falla... Però, no saps? M’ha fotut carabasses. -El mateix que li va fer a Llopis –va corroborar l’amic amb una no tan velada amonestació-, fa molts anys, ell anava darrere d’ella abans de casar-se amb els respectius. No ho sabies? No t’ho ha dit ella entre tant de comboi? -Ni pruna –va voler acabar-se la cervesa, però trobà a l’estómac una rebolica que no li deixava passar res-. Vols dir que he clavat la pota. -Fins a la gola, company. 157

Correspondència epistolar per PILAR CASTELLANOS i JOSEP LLUÍS ROIG

Diumenge 29 de desembre Gandia en falles, 2020.

Quan esta carta arribe a les teues mans, jo no estaré amb tu. No podré escoltar la teua veu, riure amb tu, escoltar les teues inquietuds... Me’n vaig, he de fer-ho. Espere que ho entengues. No podia explicar-t’ho i entendre als teus ulls el desconcert, els perquès i els intents de canviar alguna cosa quan sabem massa bé que les coses són com són. Me’n vaig a soles, però el meu equipatge fidel seran els records. Tenim tants records junts que ells ens mantindran en contacte, en la distància. Mantindran les imatges que ens han omplert la vida compartida durant molt de temps. Deixaré els objectes, i ho faig amb la sensació de lleugeresa que això significa. Els objectes només ocupen espais que els permetem ocupar, fins que els substituïm per d’altres que també creiem imprescindibles; les persones envaeixen la nostra ànima sense permís i l’omplin infinitament. Per sempre. Supose que recordaràs el nostre primer acte d’amor. Va ser al col·legi, teníem set anys. Havies estat fent arribar fulls de llibreta a la meua taula, amb confessions rendides i quan vam eixir aquell dia al pati, et vas acostar i em vas donar un bes a la galta, furtat, increï-blement tendre, i vas fugir perquè jo poguera fer la comèdia de perseguir-te per l’ofensa. En realitat en aquell espai, de repent només estàvem tu i jo; no m’importava res més. I m’he passat la vida perseguint-te, sense acabar de trobar-te mai del tot. No és culpa de ningú, a voltes les circumstàncies prenen possessió de les nostres decisions. La primera volta que ens van imposar un trencament, sentit amb rebel·lia, només teníem huit anys, Els teus pares canviaven el seu mon, i ens arrossegaven al precipici i al buit de la separació. Va ser un regal del destí tornar a trobar-nos després de tants anys. Hem mantingut, després d’aquell reencontre, uns llaços que mai hem volgut desfer. T’he sentit al meu costat i hem respectat la forma que teníem d’estimar-nos. No puc demanar res més.

Anem al gra, Encara que ja no s’estila, m’obliguen a escriure’t una carta. Sempre, sempre, hi ha alguna excusa per a escriure’t. No sé, pensava que em venia de gust escriure’t, sense obligacions ni desenllaços dramàtics, com obliguen els contes. M’abellia escriure’t com arriba l’amor, com arriba el canvi climàtic: que per més que el negues de sobte et cau damunt com si un pàl·lid arbre tardoral fora arrencat per un vent huracanat i inèdit. No sé de qui va ser la idea d’escriure una carta en aquests temps d’immediatesa on tot és ara ja, fins i tot les tempestes salvatges que mai abans existiren. Tampoc sé per què m’ha pegat amb el canvi climàtic per a escriure’t, si ben mirat no té res a vore amb la nostra història, encara que he de reconèixer que a fora de la finestra el temporal és salvatge, anunciat per les televisions, ràdios i pàgines web, cert, però inesperat per a aquest moment de l’any. Tanmateix, dic, tanmateix, no era del temps del que volia parlar-te, o bé, sí del temps, però no de l’oratge, sinó del temps que passa, de com passa el temps, de com fa no res que te n’has anat i del buit tan gran, tan inomplible que has deixat i que al mateix temps omples. Crec que m’embolique i que me’n vaig per les rames. T’imagine pegant voltes al planeta, com una oronella ajudada per aquests vents que freguen l’huracà. Ja quan vas demanar que t’incineraren se’m va ocórrer la idea, però llavors jo encara pensava que la malaltia no et mataria, però tu ja tindries informació que jo no.

No et sentisques culpable pel que hauries d’haver fet o no; només et demane que mantingues ben vius els records que han fet, de la nostra relació, una conspiració contra les fronteres dels sentiments.

Bé, que me’n vaig per les rames, tota aquesta parafernàlia només per a explicar-te que el meu pensament t’acompanya, acompanya les teues cendres allà on aquest vendaval les porte. I que imagine que viatjaran molt molt molt lluny en aquests temps que han canviat el temps, per desgràcia, que per sort tu no veuràs ja. Que els meus pensaments t’acompanyen com un vendaval contra el sol, amb la llum a l’esquena i tot el record per davant.

Per favor.

Fins sempre,

T’estime.

158

159

Sí, però no per SALVADOR CATALÀ

l llarg de la història la creença en Déu o en els Déus formava part d’una de les virtuts més importants. Aquest relat sembla que ha quedat antic i que el nostre comportament cada vegada està més lligat al discurs racional, al fet que som nosaltres com a individus els que decidim allò que ens convé i, a més a més, amb un sentiment de llibertat absoluta. És així o, contràriament, només hem canviat d’objecte de creença? No m'estendré molt a demostrar el fet històric al qual he fet referència ja que done com a evidència (que no creença) el lligament tan fort que tenia la humanitat amb els Déus, amb la màgia. Tanmateix, sí que m’interessa reflexionar sobre el grau de consciència que tenim de la realitat que ens envolta. La inquietud persistent d’alguns humans per explicarho tot ens portava a respostes mítiques o màgiques. En quin grau el misticisme i la màgia s’apodera avui en dia dels humans? Clar està que la ignorància era intrínseca per la falta de coneixement i de ferramentes per poder descobrir la veritat. El que passa avui és que, una vegada subsanades aquestes deficiències, seguim els mateixos paràmetres a l'hora de prendre decisions. Què em digueu de l’amor romàntic amb tuf a masclisme? I de les exigències socials de desprendre’ns dels sentiments a favor de la raó, o que allò que desitgem és el que vol l’altre? Està demostrat que el revisionisme en el món científic ha funcionat i resulta imprescindible per fer avanços en 160

la tecnologia i altres ciències pràctiques, però ho apliquem molt poc als reptes personals i col·lectius dels éssers humans. No ens parem a pensar com la societat va conformant-nos tot un seguit d’idees, mites, notícies, bulos, que, en definitiva, determinaran les nostres posicions ideològiques. Vivim un moment en què les falses notícies circulen lliurement per les xarxes socials i, tanmateix, tenim poc de temps per comprovar-ne la veracitat. “Bloggers”, “youtubers”, polítics, sacerdots, “influencers”, sibil·les... Quines són les nostres cavernes actuals? Aquests mites són precisament els que ens dirigeixen i donen sentit a la nostra vida perquè necessitem models i referències a seguir. L’actitud que adoptem envers ells hauria de ser com la que s’aplica a la ciència. Revisió, dubte, verificació, observació, comprovació, etc, són les paraules clau que permetran que l'ésser humà seguisca avançant. Però, com fer-ho? Necessitem temps per a pensar, analitzar, comprovar... Si no pensem, pensaran per nosaltres. La ciutadania actual, subsumida en el decimonònic romanticisme al qual s’ha sumat el capitalisme, està tan desvalguda com la que també se sentia lliure en èpoques passades. A les persones majors també ens agrada que ens conten contes. 161

Quimera

L’home tan sols persegueix quimeres. PIERRE S. LAPLACE

Sinònim de

La quimera de demà pot ser que siga el desig de hui. 162

163

Manelfaller Desil·lusionat Montagut Deixa aquest món de foc i flames sense haver arribat a saber quin miracle capritxós s’amaga darrere dels premis i banderins fallers. Home creient intermitent, qui s’advocava a Déu i a onze quan la vida li posava al davant un problema greu (recordem ara quant li costà admetre que no cabia dins el mateix calçó faller que en sa joventut era un guant perfecte que recollia les seues atlètiques cames i glutis de figurí), ens deixa enyorant la seua presència. No cal dir que, a més, se’n va al barri de les ànimes on no es paga IBI i, des del purgatori ens veurà maleint els deutes i altres assumptes que deixa, penjats com les claus al clauer, a familiars , amics, ex-familiars (va ser home recurrent, quasi addicte al matrimoni, en el qual va recaure successives tres vegades) i ex-amics (qui, òbviament, no han participat en el finançament d’aquesta esquela). Tots nosaltres -en som quatre, però ens sentim amb l’obligació moral de fer ampul·lós al menys els minuts últims de Manelfaller, garrepa en la seua essencialitat i obsessionat amb no buidarse mai la cartera- demanem que hui, dia de Sant Josep, abans de ser cremada la falla del seu barri, el tingueu al vostre record. Es prega acompanyeu la recordança amb una novena a Sant Telmo del banderí: Sant Telmo sant, beneït acompanyant de les ànimes que desfilen cavalcada Tan fallera com al cel, Tin cura del difunt Manel. Tracta’l amb gran cura que malgrat que no és del Prado va ser orgullós faller. 164

165

EXECUTIVA PRESIDENTA: Blanca López i Gavilá VICEPRESIDENTS: José Manuel Huguet i Martínez Jaime López i Gavilá Bernardo Ramos i Panduro SECRETARIA: Vanesa Peiró i Micó VICESECRETARIA: Graciela Muñoz i Vila DELEGADA DE LLIBRET: Amelia Alberola i Todolí VICEDELEGATS DE LLIBRET: Xavier Estruch i Lucio J. Benjamín García i Nácher Gemma Micó i Sanchis Pepa Rovira i Prado DELEGATS D'EMISSIÓ: Pepa Rovira i Prado Sergi Bono i Mira DELEGAT DE INFORMATIU: Xavier Estruch i Lucio DELEGAT DE FESTES: Sergio Ripoll i Espejo. VICEDELEGATS DE FESTES: Laura Araújo i Gregori Iván Avilés i Gómez Joana Estruch i Oltra Jaime López i Gavilá María Lucio i Ferrando Carlos Martínez i Lebrón Andrea Moreno i Vidal Juan Antonio Moscardó i Canet Alba Negre i Parra Adela Prado i Sánchez Bernardo Ramos i Panduro Jorge Ros i Vaquero Iris Sendra i Gregori Jessica Simó i Redondo DELEGADA CAVALCADA: Gemma Micó i Sanchis DELEGADES DE FESTIVAL: Andrea Moreno i Vidal Lidia Morell i Mascarell DELEGAT DE JOCS: Julio Cárdenas i Ruiz DELEGATS DE TRONS: Francisco Llorca i Boronat Raúl Llopis i Orengo 166

DELEGAT DE MONUMENTS: Fco. De Borja Alberola i Todolí DELEGATS DE CURTMETRATGE: Jessica Simó i Redondo Emilio Martín i Milla TRESORESA: Mónica Gavilá i Pérez VICETRESORER: Francisco Llorca i Boronat COMPTADOR: Mario Melo i González LOTER: Vicent Enguix i Gea CASALER: Ángel Martí i Asunción

RECOMPENSES ANY 2020

GESMILS D'OR DE LA FDF Amelia Alberola i Todolí Juan José Cháfer i Catalá José Pedro García i Sabater Manolo Matoses i Molines Gemma Micó i Sanchis GESMILS D'ARGENT DE LA FDF Blanca Azara i Escrivá Antonio Araújo i González Carlos Brito i Puig J. Benjamín García i Nácher Cistina García i Sabater Patricia Martínez i Martí Bernardo Ramos i Panduro Davinia Simó i Redondo Rubén Simó i Redondo

GESMILS D'OR DE LA FALLA MÀRTIRS Amelia Alberola i Todolí Fco. de Borja Alberola i Todolí Juan José Cháfer i Catalá Gemma Micó i Sanchis Pepa Rovira i Prado GESMILS D'ARGENT DE LA FALLA MÀRTIRS Blanca Azara i Escrivá Antonio Araújo i González Carlos Brito i Puig Ana Ivars i Ivars Davinia Simó i Redondo Rubén Simó i Redondo

167

CENS INFANTIL Albarrategui Amor, Asier Alberola Perez, Biel Alberola Perez, Quique Alemany Martinez, Ariadna Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Llorca, Carmen Aparisi Perez, Andrea Araúz Lara, Javi Araúz Lara, Sofía Azara Sanchis, Marta Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Bataller Valls, Cristina Blay Blay, Borja Blay Blay, David Boix Boscà, Mireia Bono Rovira, Sergi Boronat Blanes, Aitana Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Aitana Boscà González, Candela Brotons Subiela, Lydia Camarena Boix, Luis Camarena Boix, Manuel Cano Yeste, María Caro Martinez, Nicolás Carbó Sendra, Eiden Castellò Pons, María Castillo Moncho, María Caudeli Millet, Adrián Chàfer Cucart, Sara Chova Boluda, Marta Chova Boluda, Rubén Chova Micó, Carla Chova Micó, Sergio Climent Villuendas, Alba Conde Arroyo, Samuel Cortés Lafuente, Sofía de la Asunción Gavilá, Ester de la Asunción Gavilá, Leire Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Estarlich Palao, Lydia Faus Bañuls, Mauro Fayos Lloret, Rita Fayos Lloret, Valentí Femenía Calabuig, Aitana Fenollar Català, Daniel Fenollar Català, Samuel Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Andrés Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Eric 168

Figueres Gómez, Jorge Font Cabanilles, Ismael Font Cabanilles, Nerea Gallardo Muñoz, Héctor Gamez Comas, Inés Garcia Bardisa, Aitana Garcia Chàfer, Nerea García Chàfer, Carles García Martínez, Christian García Martínez, Zaira García Martínez, Andrés García Orengo, Elsa Garrido Martínez, Aitana Gimeno Castelló, Marc Gimeno Castelló, Marta González Part, Quique González Part, Rafa Gutiérrez Blasco, Laia Huertas Gómez, Carlos Huertas Gómez, Marina Izquierdo Faus, Mireia Jimenez Sarrió, Julia Jimenez Sarrió, Toni Juan Frasquet, Aitana Juan Ruiz, Emma Juan Ruiz, María Juan Soriano, Blanca Lanaquera Benavent, Boro León Ruiz, Ana Llopis Carrasco, Núria Llorca Vidal, Arnau Llorca Vidal, Mireia Lloret Gea, Joan Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Lozano Alós, Lucía Máñez Castelló, Pablo Marqués Martínez, María Martí Bataller, Claudia Martí Camarena, Helena Martí Campos, Alvaro Martin Boscà, Vera Martin Rodrìguez, Lucía Martínez Alcaraz, Rocio Martínez Martínez, Sheila Martínez Martínez, Thiago Martínez Moragues, Laia Melo Torres, Sandra Miñana Aparisi, Erika Miñana Martinez, Alba Miñana Martinez, Alex Miralles Gutierrez, Oliver Miret Tormos, Aina Moll Huesca, Lucia Moragues Sanchis, Maria Moragues Sanchis, Sara Moratal Estrela, Ana Moscardó Araújo, Álvaro

Moscardó Araújo, Marta Nadal Losa, Mario Nadal Losa, Jaime Navarro Vidal, Mark Navas Gomis, Maite Palmer Timmermans, Sofia Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria Ramírez López, Sofía Reyes Benavent, Lucas Rodrigo Martínez, Daniel Rodrigo Martínez, Jorge Rodriguez Sastre, Blanca Roig Mañó, Alba Roig Mañó, Marc Romaguera Pons, Blanca Ros Juarez, Hugo Rubio Pastor, Claudia Ruiz Murillo, Martina Ruiz Sanchis, Lucia Salgado Peiró, Nayara Santana Sirerol, Saira Santiago Martín, Laura Santiago Martín, Mar Santiago Martín, Sara Santosjuanes Capellino, Inmaculada Sanz Blasco, Oriol Savall López, Martina Sendra Cortell, Laia Sepúlveda Marqués, Candela Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Solves Martínez, Christian Soria Borràs, Claudia Soria Borràs, Martina Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Erika Sustacha Francés, Izan Tarrasò Buigues, Lidia Toneu Subiela, Laia Toneu Subiela, Marc Tavallo Flores, Sofía Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Martínez, Emma Úbeda Simó, Dani Úbeda Simó, Joan Vallés Cabanilles, Andreu Vallés Cabanilles, Biel Vélez Bertó, Arthur Victoria Rovira, Isabel Victoria Rovira, Marta Zacarés Alberola, Paula

CENS MAJOR Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Albero Gouffe, Axel Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Moncho, Roberto Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Muñoz, Rosario Alonso Piera, David Alós Alfaro, Lorena Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz García, Javier Artés Pons, Noelia Aspas López, José Manuel Aviles Gonzalez, Iván Azara Escrivà, Blanca Azara Escrivà, Carlos Azara García del Busto, Enrique Bañuls Vila, Cristina Barber Castellà, Nicolás Barco Jover, Pau Barranca Estornell, Vicente Belda Vazquez, Júlia Benavent Conde, Saray Benavent Peiró, Amparo Benavent Peiró, Rosa Bertó Peiró, Alicia Blanes Escrivá, María Blasco Juan, Mª José Blasco Martínez, Rosa Blasco Signes, Marta Blay Pascual, Cristina Blay Pascual, Ernesto Blay Pascual, Mª José Boix SanAndrés, Amparo Boluda Valdés, Ana Bono Mira, Sergi Boronat Casanova, Quique Boronat Flores, Domingo Boronat Flores, Merce Boscà Puig, Selina Boscá Sanchis, Elena Boscà Subiela, Roberto Bou Viñó, María Lucrecia Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos

Faus Moncho, Vicente Brito Simò, Mireia Fayos Losa, Clara Cabanilles Gomez, Aida Febrer Peiró, Irene Cabanilles Puig, Alba Femenía Ballester, Amadeo Cabanilles Puig, Óscar Femenía Calabuig, Adrián Calabuig Martínez, Rosa Fenollar Bañuls, Germán Calabuig Sanchis, Nieves Fenollar Canet, Elodia Calafat Romero, Mª Francisca Fenollar Canet, Sol Calleja Cots, Aida Ferrer Carrasco, Andrés Camarena Ferrando, Manuel Ferrer Castelló, Joaquín Camarena Orengo, Maria José Ferrer Flores, Tamara Canet Orengo, Verónica Figueres Gómez, Pedro Canet Segui, Paqui Figueres Moltó, Eloy Cano García, José Ramón Flores Espejo, Ana Mª Carballo Simò, Rubén Font Fernández, José Luis Cárdenas Ruiz, Jùlio Frasquet Seguí, Ferran Carrasco Picornell, Pilar Freixes Romá, Enrique Casanova Segura, Inmaculada Fuster Vizcaíno, Mª José Castillo Rubio, Francisco Ignacio García Fenollar, Carmen Català Escrivà, Alma García Fenollar, Júlia Caudeli Bañuls, Daniel García Fenollar, Josepe Chàfer Cabrera, Ester García Márquez, Ana Chàfer Cabrera, Juansa García Márquez, Cristina Chàfer Catalá, Juan José García Mira, Ximo Chova Morant, Sergio García Nácher, J. Benjamín Chova Vila, Sergio García Sabater, José Pedro Cillero Mayor, José Ignacio García Sabater, Charo Conde Arroyo, Eva Mª García Sabater, Cristina Cortés González, Carlos García Tebar, Lidia Crespo Calbo, Carmen Garrido Semitiel, Iván Cuadros Marco, Carla Gavilá Crespo, Sandra Cucart Palacio, Silvia Gavilá Crespo, Pilar Dalmau Miralles, Xavier Gavilá Pedro, Jaime de la Asunción Miret, Antonio Gavilá Pérez, Mónica del Cerro Arastey, Rocío Gea Ferrer, Clara Delgado del Rosal, Ana Isabel Gilabert Malonda, Laura Donet Climent, José Antonio Gilabert Miñana, Joaquin Donet Ramiro, Lidia Gimenez Muñoz, Pascual Dufrechu García, Victoria Gómez Enri, Pilar Durà Vilata, Emilia González García, Sebastian Durán Santacatalina, Fernando González Molina, Fanny Enguix Gea, Joaquin Grau Felis, Vicente Enguix Gea, Vicent Enriquez de Salamanca Gregori, Cristina Gregori Abad, Carmen Escrivá Camarena, Joan Gregori Pérez, Rosa Mª Escrivà García, Asunción Gregori Pérez, Victoria Escrivá Monzó, Amalia Guavita Rojas, Oscar Julián Espinós Blasco, Cristina Gutierrez Pellicer, Ana Espinós Martínez, José Gutierrez Pérez, Jesús Estruch Llorens, Manolo Gutiérrez Signes, Ivan Estruch Lucio, Lluís Xavier Hernández Bañuls, Juan Estruch Oltra, Joana Hernández Sirerol, Laura Estruch Oltra, Laia Hernández Sirerol, Mireia Estruch Oltra, Mireia Huerta Brines, Anna Faus Bañuls, Iñaki Huesca Ferrer, Isabel 169

Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, José Manuel Ivars Ivars, Ana Ivars Martinez, Isabel Ivars Martinez, Josep Ivars Martínez, Andreu Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Jimenez Martí, Toni Juan Lacasa, Ramón Lafuente Martínez, Sonia Lanáquera Escrivá, Boro Lara Garrido, Raquel Lebrón Enri, Fany Llinares Camarena, Ana Llinares Camarena, María Llinares Gilabert, José Llopis Carrasco, Raúl Llopis Orengo, Raul Llopis Poquet, Alberto Llorca Boronat, Imma Llorca Boronat, Francisco Lloret Boronat, Valentín Lloret Boronat, Maria Lloret Boronat, Merce Lloret Escrivà, Ana López Barrera, Aitor López Gavilà, Blanca López Gavilà, Jaime López Pérez, Neus Losa Rodriguez, Loles Lozano López, David Lucio Ferrando, Maria Mañez Simó, Cristina Maño Soria, Paula Marqués Sala, Jessica Márquez Cañada, Isabel Martí Asunción, Ángel Martí Esparza, Ángela Martí Frasquet, Laura Martí Frasquet, Lucía Martín Martínez, Sonia Martín Milla, Emilio Martínez Caro, Gardenia Martínez Caro, Lucía Martínez Caro, Mª del Mar Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Gomar, Esther Martínez Lebrón, Borja Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia Martínez Pastor, Alberto Martínez Pitarque, Juan Carlos Martínez Román, Beatriz Martínez Xandri, Nuria Mascarell Lorente, Emilia Mascarell Martí, Fernándo Matoses Molines, Manolo Mayor Ramírez, Lucía Melo González, Mario Melo Torres, Eva 170

Mengual Gregori, Vicente Mengual Millan, Vicente Micó García, Chelo Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocío Miñana Oltra, Roberto Moll Pepiol, Juan Moncho Amor, Silvia Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Martínez, Roberto Morant Pinzón, Suni Morant Ribera, Victor Moratal Estrela, Eva Morell Mascarell, Lidia Morell Perez, Rafael Moreno Martínez, Isamar Moreno Vidal, Andrea Moscardó Canet, Juan Antonio Moscardó Vila, Juan Antonio Muñoz Vila, Graciela Nadal Trenzano, Moisés Navarro Climent, Marc Alain Negre Parra, Alba Oltra Garcia, Maria Purificación Ortega Serrano, Moisés Pallarés Marqués, Erica Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, Mª Rosa Pastor García, Mª José Peiró Micó, Ana Vanesa Pellicer García, Pilar Pellicer García, Adrián Pellicer García, Sandra Pérez Bañuls, Rosa Mª Pérez Contreras, Cristian Pérez Franco, Amparo Pérez Gavilá, Alejandra Pérez Gavilá, Javier Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Sanchis, Javier Pérez Simó, Gema Pérez Vilaplana, María Pérez Vilaplana, Marta Petrof Petrof, Slavi Piera Serralta, Eva Plata Martínez, Sergio Prado Mollá, Sandra Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Prokhorenko, Andrei Puchol Orengo, Ángeles Puig Capsir, Antonio Ramos Panduro, Berna Reig Resa, Marta Resa Tebar, Desirée Reyes Llopis, Andrés Ribes Sanz, Ainoha Ripoll Espejo, Sergio

Rocher Font, Mª Jesús Rodrigo Sánchez, José Roig Sanmiguel, Pau Romaguera Peralta, Vicenta Amelia Ros Vaquero, Jorge Rovira Burguera, José Rovira Casanova, Maria Rovira Escrivá, Ricardo Rovira Prado, Pepa Rovira Prado, Sabela Ruiz Más, Diego Ruiz Más, Roberto Ruiz Rocher, María Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sabater Santoja, Luis Miguel Sacristán Hernández, Pilar Sánchez Sánchez, Yolanda Sanchis Muñoz, Arantxa Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José Sanz Blasco, Leire Sanz Piera, José Miguel Sapena Peiró, Esther Sarrió Pous, Erica Sarrió Puig, Meritxell Sastre Cloquell, Teresa Sellens Camps, Alex Sendra Gregori, Iris Sepúlveda Baquerano, Fran Serquera Subiela, Joaquín Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Rubén Simó Redondo, Jessica Simó Redondo, Davinia Sirerol Mañez, Gemma Siscar Pastor, Gema Soler Gimenez, Irene Soria Borrás, María Subiela Puchol, Iván Subiela Puchol, Angela Tamarit Alcudia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Tasa Jover, Marta Tebar Ortiz, Ester Todolí Femenía, Juana Amelia Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Úbeda Crespo, Juan Úbeda Moncho, Juan Vallés Sendín, Miguel Angel Verdú Garcia, Raul Verdú Siscar, Anais Verdú Siscar, Iris Victoria Lloret, Antonio Vidal García, Trinidad Vidal Miñana, Maite Vidal Miñana, Soraya Vila Flores, Adrià Xaixo Bertò, Javier Xaixo Ibañez, Javier Yeste Alemany, Blanca Zacarés González, Mario 171

GANDIA: Cafetería Pastelería Salva: C/. San Francisco de Borja, 22. - Telf. 96 287 35 68 Pastelería: Avda. Marqués de Campo, 8 (frente Renfe). - Telf. 682 768 389 Pastelería: Avda. dels Esports, 8 (frente Renfe). - Telf. 96 287 69 64 Cafetería Pastelería Salva Arlekin: Pol. Ind MIO - Telf. 610 869 682 BELLREGUARD: Pastelería: C/. Ausias March, 4 - Telf. 96 281 52 23 OLIVA: Pastelería: Paseo Alcalde Joan Fuster, 4 - Telf. 648 003 990 XERACO: Pastelería: Avda. Ronda Brugueries, 69 - Telf. 610 880 185 TAVERNES DE LA VALLDIGNA: Cafetería Pastelería Salva: Avda. de las Germanias, 20 - Telf. 96 283 63 31 172

173

Abierto a mediodia 15% Descuento a menores de 25 años C/ Magistrat Catalá, 3 - GANDIA (Valencia) - Tel.: 661 773 555

Farmacia con amplios conocimientos en dietética deportiva, cosmética, formulación magistral, asesoramiento en la pérdida de peso,...

174

175

Gutiérrez Mas (Vicaris), 23 bajo - 46701 GANDIA (Valencia) Telf. 626 997 811 - rosacala72@hotmail.com 176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

PARKING PROPIO a 20 metros

190

191

192

193

194

195

196

197

198

199

La Vall d'Ebo - C/ Calvari, 30 Reservas 965 571 498 - 669 462 027 - 630 880 473

200

201

202

203

204

205

• Packaging • Libros • Catálogos • Bolsas de Lujo • Formularios • Tarjetas • Sobres • Etiquetas • Calendarios

NUESTRA PASIÓN ES EL COLOR

Polígono Industrial - Avda. de Gandia, 20 46727 REAL DE GANDIA (Valencia) Telf. 96 286 39 49 - tecnigraf@tecnigraf.net www.tecnigraf.net 206

207

208