Llibret 2018 Falla Màrtirs by Falla Màrtirs i Adjacents

CAPRICIS

EN FLOR

Falla MÃ rtirs

2018

A tots els capricis en flor que ens queden per complir.

Edició: Associació Cultura Falla Màrtirs. Delegada de Llibret: Amelia Alberola Delegació de Llibret: Nuria Martínez, J. Benjamín García, Xavier Estruch i Gemma Micó. Portada: © Gonzalo Rojas. Fotos oficials: • FFMM, Presidenta, President infantil, Reines majors, Reines infantils i Padrina. © Salva Gregori. • Mascotes i Padrinets. © Pere Millet. Correcció Lingüística: Nuria Martínez. Disseny: Delegació de llibret. Maquetació i impressió: Tecnigraf Indústria Gràfica, S.L. Tirada de la impressió: 500 exemplars. Dipòsit legal: V-474-2012 La comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a totes les persones que han col·laborat de manera desinteressada en l’edició del nostre llibret, especialment a Pilar Castellanos, Pura Mª García i Josep Lluís Roig per la seua implicació activa amb la Delegació de Llibret, així mateix, al Col·legi Carmelites i a la seua gerència per la cessió de les seues instal·lacions.

“El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Aquest llibret participa en els Premis de Lletres Falleres” “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018” 2

EDITORIAL

cabeu d’obrir un dels capricis fallers, el llibret d’enguany. Un caprici perenne al llarg del temps, comparat amb altres capricis, com els monuments, les cavalcades, les despertades..., que són efímers i s’esvaeixen com la pólvora.

En aquest llibret cada lletra, cada paraula, cada frase, cada paràgraf, cada text forma part d’un tot: Capricis en flor.

Aquest títol és el vincle d’unió entre el Caprici lema del monument major i Natural-ment, el del monument infantil, com a homenatge al llaurador, al cicle de la vida: de la llavor naix la planta on creixen les flors; de les flors, els fruit i dels fruits, novament la llavor. Capricis en flor no és altra cosa que idees o propòsits del nostre voltant que estan a punt d’esclatar, capricis que vivim, sentim, observem... i que, fins i tot, ens passen desapercebuts. I què dir de la flor? La flor ens acompanya al llarg de la nostra vida, des que naixem fins que morim, passant per tots aquells moments rellevants de la nostra existència, com ara les noces, les falles... Tot un esclat de sentiments! Cada secció del llibret fa al·lusió al món de les flors relacionat amb el contingut que l’acompanya, una imatge amb un lema floral, com ara Llavor de Vida, Brot de Tendresa, Fulles Sil·làbiques, Capolls d’Il·lusió, Ramell de Flors, Aroma de Tradició... L’Horta en Flor, el monogràfic infantil, és un homenatge al llaurador on natural-ment no poden deixar d’aparéixer les flors. Es tracta de diferents capricis sobre el món de l’horta i de les flors, passant per la llegenda de la delicada de Gandia, lligada a la flor del gesmil, que no deixa de ser un caprici del destí. Capricis en Flor, el monogràfic major, està separat en dues parts, cadascuna d’elles introduïda per una flor. La primera presenta en cada pètal un caprici relacionat amb una matèria en concret, com la història, la llengua, l’art, la música... La segona flor ofereix els capricis dels sentiments, com la passió, la disbauxa, el deliri... I és que, al cap i a fi, trobem capricis en flor al nostre voltant en tots els àmbits de la nostra vida.

SUM A R I 4

Fulles Sil·làbiques

Llavor de Vida

Brots de Tendresa

Capolls d’Il·lusió

Natural -ment

Horta en Flors

Entrada de la Murta

Aroma de Tradició

Ramell d’Emocions

84 104 134 144 150 154 Caprici

Capricis en Flor

Jocs Florals

Flora

Corol·la

Florcoin

Fulles Sil·làbiques Salutació President Infantil Arnau Llorca i Vidal

Fulles Sil·làbiques: Saba que recorre la tija recollint les síl·labes de cada fulla per esclatar en el calze de paraules: alegria, festa, coet, música, passacarrer... 7

alleretes i fallerets, enguany tinc l’honor de dirigir-me a vosaltres a través d’aquestes línies, com a President Infantil de la nostra falla.

Abans de res, vull agrair-vos a tots haver pensat en mi per a representar a la falla del meu cor, la que porte en les venes, perquè abans de nàixer... ja era faller de Màrtirs. Ara, quan ja tenim els monuments a punt per a traure’ls al carrer, que comence la festa, la música, els passacarrers i, per descomptat, allò que tant ens agrada als xiquets i xiquetes, els coets. Milers de coets que cada any cremem tots junts, però no tan sols els fallers, sino també tots els xiquets del barri, als qui m’agradaria convidar a acostar-se al nostre casal. Espere aconseguir que tots estigueu orgullosos del meu treball i saber representar-vos com vos mereixeu. Només demanar-vos que ens acompanyeu en aquesta aventura que ara comença i que entre tots puguem aconseguir que aquestes falles siguen inoblidables. Vos espere a tots i a totes, no falteu!!! El vostre President Arnau Llorca i Vidal

Llavor de Vida Mascotes

Llavor de Vida: Projecte de faller que, desenvolupant-se en les condicions Ă˛ptimes, tindrĂ una llarga vida fallera. 11

“Totes les flors del demà estan en la llavor de hui”.

(Proverbi indi)

Sergi

Bono i Rovira 13

Alexandra

Castellรณ i Delgado 14

ValentĂ

Fayos i Lloret 15

Alba

Fotin i Gomar 16

Candela

Sepúlveda i Marqués 17

Brots de Tendresa Padrinets

Brots de Tendresa: La saba nova que transforma la vella en branquillols tendres. 19

Sofía

Aráuz i Lara

Daniel

Fenollar i Català

Candela

Pardo i Miñana

Álvaro

Moscardó i Araújo

Capolls d’Il·lusió Reines Infantils

Capolls d’Il·lusió: Llocs on batega la bellesa que, jugant amb l’esperança d’un somni fet realitat, amaga tot un frondós i intens món interior a punt de ser descobert. 25

A cada reina Com una flor abans de ser flor, que ja condensa l’aroma i l’alegria de ser en el joc i les festes dolces. Com la promesa d’allò que serà però que no coneix la pressa mentre juga amb el vent a ser lluna o sol. Conscient però inconscient de tanta existència. Així viatja la llum, desesperada per condensar tanta esperança com respires.

Josep Lluís Roig

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

Aitana

Femenia i Calabuig Reina de lâ&#x20AC;&#x2122;Art Infantil

JÃºlia

Lloret i Gea Reina de la Poesia Infantil

Nerea

Garcia i ChĂ fer Reina de la Festa Infantil

Carmen

AlmiĂąana i Llorca Reina del Foc Infantil

Lucía

Fernández i López Reina de la Falla Infantil

Natural-ment Explicació Monument Infantil

Natural-ment: Joc de paraules que amaga la unió entre natura i ment, la incapacitat de viure una sense l’altra i la importància de gaudir de tot allò què ens ofereix. 39

Lema Natural-ment

Artistes Gonzalo Rojas, Pau Soler i Mercedes Taibo

Explicació i il·lustracions Gemma Micó 40

ny en curs 2525, a l’Escola Elemental de la Reserva Mundial d’Abelles Un grup de joves abelles discutixen acalorades, semblen molt enfadades i es barallen entre elles. Cada vegada més alts ressonen els brunzits, pel to són quasi crits i sonen alguns insults. Ens caldrà un adult que pare esta baralla abans que acabe en batalla l’improvisat tumult.

- Eres un mentider! Això que dius no és possible! - No, vos jure que és veritat, el meu iaio no diu mentides! - Sí que ho és i tu també! - Què passa ací? -preguntà de sobte el Senyor Grissol, mestre d’Història del centre. De seguida, el silenci ho omplia tot. - Antenetes està contant mentides una altra vegada, Senyor Grissol! - No són mentides, són històries reals que m’explica el meu avi! - Deixeu de cridar i parleu d’un a un. - Vegem, Antenetes, quines històries són eixes? - El meu iaio conta que, ja fa molts anys, les abelles, com nosaltres, volaven lliures per tot arreu, s’alimentaven del pol·len de les flors silvestres del camp i vivien en ruscs fora de la Reserva. De fet, no hi havia cap Reserva, elles sols es preocupaven de produir mel i, fins i tot, les abelles eren un dels pilars fonamentals del cicle de la vida. - Antenetes està contant mentides una altra vegada, Senyor Grissol! - Veritat que són contes, Senyor Grissol? Històries per a xiquets! - va interrompre bruscament una xicoteta abella des del fons del grup.

- Estàs molt equivocat, Marcel -va sentenciar el Senyor Grissol-. El que vos ha dit Antenetes és completament cert, abans, la vida de les abelles era tal com vos l’estava contant el vostre company, però per desgràcia la falta d’estima i de cura per la natura per part dels humans, va fer que tot això canviara i arribàrem al punt actual, on tan sols quedem uns pocs milers d’abelles, recloses per sempre a l’interior d’esta reserva, per tal de conservar l’espècie. Les joves abelles escoltaven el seu mestre amb els ulls com a plats i en complet silenci sol trencat per alguna exclamació espontània de sorpresa. En vore un públic tan entregat, el mestre va tindre una gran idea: si tant els interessava este tema, havia arribat el moment d’explicar-los tot el que tan anhelaven conéixer. - Escolteu xicots, si voleu, vos puc contar com era la vida dels nostres avantpassats i què és el que va fer que tot canviara tant. Vos ve de gust? - Síííí!!! Cridaren a l’uníson les abelletes. - Llavors, passeu a l’aula, preneu seient i prepareu-vos a conéixer un poc més de la vostra història. En un moment, un eixam d’abelles, famolenques de coneixements, van omplir l’aula de gom a gom. El Senyor Grissol va ocupar el seu lloc a la tarima i es disposà a iniciar l’explicació més important de la seua carrera. - Per entrar en situació, vos explicaré que no tots els éssers humans ens van fer malbé. Un jove treballador amb una tasca especial, en la qual ho passa genial, és nostre amic llaurador.

Per a gaudir de la terra, cal lluitar braç a braç per no perdre el compàs i traure partit a la sorra.

Treballa de nit i de dia per llaurar-se un futur, un esforç d’allò més dur que l’ompli d’alegria.

Cal protegir el planeta i l’home és molt capaç. Hem de fer el primer pas per una terra sana i neta.

La terra li donarà tot allò que necessite, cada llavor és un projecte que en fruit es convertirà.

És una tasca complexa, cal utilitzar el seny i treballar de valent sense afluixar la marxa.

Eixa serà la recompensa a un treball ben realitzat. Tot val la pena al remat si la collita és abundant.

- El llaurador passava hores i hores treballant la terra, gaudint de l’evolució i les millores que dia a dia anava veient en les plantes. Per descomptat que comptava amb la inestimable ajuda de la Musa de l’aigua i la terra. Ella era l’encarregada que els elements de la natura afavoriren que les collites del llaurador arribaren a bon terme, enviant pluja, sol, vent... quan era necessari. Musa de la natura, reina dels elements, envia pluges i vents de la teua partitura. La Musa creix a l’una junt amb la seua creació sense cap alteració que porte mala fortuna. - Any rere any, el llaurador veu com passa el cicle complet des que prepara la terra per tal de sembrar les llavors, fins que donen els seus fruits. Ací, és on nosaltres les abelles teníem la tasca més important de totes. Però ho explicaré a poc a poc... El mestre prosseguia la seua explicació en el més absolut dels silencis, per part dels alumnes... Sens dubte esta història, els tenia totalment abstrets. Amb l’ajuda d’un llegó farà els cèrcols pertinents i estaran ben atents que la terra estiga humida per a plantar les llavors. En tan sols uns pocs dies uns tendres brots verds brollaran per totes parts de les mates d’albergínies. Creix la tija i li ixen fulles, i amb el temps també les flors, orgull dels agricultors, i menjar de les abelles. Com si d’exèrcits es tractara, acudixen les abelles, veteranes i novelles, atacant les flors de cara.

Fabriquen mel i gelea, tot energia i dolçor, van passant de flor en flor i formaran la bresca. De les flors brollen els fruits que amb el temps maduraran i així ja els recol·lectaran abans que es facen pansits. I aquells que queden al camp en llavor es convertiran i de nou començaran el seu cicle natural.

- Aleshores, és cert que les abelles érem tan importants? És cert que podien volar lliures per on elles volgueren i que fabricaven mel amb pol·len de flors silvestres? -preguntà finalment un alumne inquiet. - Clar que sí, tot és cert, tal com vos ho estic explicant -va replicar el mestre-. I ara guarda silenci i continuaré explicant-vos més detalls interessants. La terra donava tot tipus de plantes, arbres amb fruits, flors... i això feia que l’aire fóra més pur i molt més sa per als éssers vius. La terra ens dóna aliments, fusta i també aire net, un equilibri complet que no es paga amb diners. Mil espècies diferents compartint llum i terra sense caure en una guerra d’absurds arguments. La convivència és possible i el respecte és el principal, una relació cordial seria el més preferible. I si hi ha un desencontre, es presenten els lluitadors a una batalla de flors, la solució més campestre. Ja podrien els humans aprendre de les plantetes, respectar sense conflictes i viure com a germans.

- Però els humans no van saber mantindre l’equilibri entre la natura i la ment. El seu tarannà destructiu i dominant va fer que, a poc a poc, la terra anara cedint valor, o almenys això és el que es pensaven. Començaren a talar arbres, a contaminar rius i mars, a menysprear als seus semblants i, en definitiva, van avantposar el seu interés econòmic, polític i social al benestar que la natura els proporcionava, la qual cosa va provocar que la terra es rebel·lara al mateix temps en forma de sequeres, terratrèmols, inundacions... Però la realitat és molt diferent, els humans tot ho embruten, no accepten ni respecten ni les plantes ni la gent. És difícil d’explicar com pensa el cervell humà, només pensa en hui, no en demà, ni en el que pot provocar. Després vénen els laments pel que no té solució i canviar la situació sols és cosa de valents. - I així va ser com va començar el declivi, la sequera era cada vegada més greu i, a poc a poc, van anar secant-se rius i marjals, morint granotes i peixos. La tala indiscriminada d’arbres feu que l’ecosistema de boscos i selves canviara també per complet, alterant també la cadena alimentícia, l’escalfament global, el canvi climàtic... tot s’anava afonant. Semblava que tot allò que l’ésser humà tocava es desbaratava per sempre. Però no tan sols això, cada vegada els humans eren més intolerants, més intransigents, cada dia hi havia més minories socials, que per una raó o per una altra no eren acceptades per la societat. Algú els va fer veure que eren els més intel·ligents, cosa que per moments ens costa més de creure. Cap ésser intel·ligent ni del mar ni de la superfície menysprea la seua espècie tan sols per ser diferent. És la falta de valors i d’empatia pels demés pel que no valoren res i cada vegada són pitjors.

- Així és com al cap d’uns quants anys, tot va canviar a la terra i així és com entre d’altres, nosaltres les abelles, vam estar a punt d’extingir-nos i és per això que sols quedem uns pocs milers d’abelles en tot el món i que a més a més hem de viure recloses a l’interior de la reserva mundial. Tenim prohibit volar fora d’ací i per descomptat mai no hem pogut fer mel amb pol·len de flors silvestres. Va ser la inconsciència dels éssers humans, els que van condicionar tota la vida a la terra, provocant danys irreversibles tant a la flora com a la fauna i, per tant, també a ells en particular. Les joves abelles estaven bocabadades, i una mescla de coratge i dolor es reflectia en els seus rostres. Els semblava increïble que sols l’acció de l’ésser humà els haguera pogut condicionar tant la vida a elles, les abelles. No entenem perquè els humans no han cuidat de la natura. Ara que ja no té cura s’han xafat les pròpies mans. Mai no sabrem el que és volar en completa llibertat, perquè d’ella ens han privat i ho haurem d’oblidar. Què trista serà la vida sense plantes ni animals, un món completament fals i amb un odi fora mida.

- Riiinnnggg, Riiinnnnggg, Riiiinnnggg!!! - Antenetes, vaaa!!! - Vols alçar-te d’una vegada? Arribaràs tard a l’escola!!! - Mare?, però si jo ja estic a l’escola, amb el mestre Grissol! - Què dius? Alça’t ja que faràs tard i a més hui tens excursió, te la vols perdre? - Excursió? Ah sí, ja recorde! -va dir Antenetes mentre s’alçava del llit en un bot-. He tingut un somni horrible, Mare... He somiat que les abelles vivíem tancades en una reserva, per culpa del mal comportament de les persones humanes... - Mare de Déu, quanta imaginació tens fill!

Sembla que tot ha estat un malson en realitat i les pobres abelletes volaran en llibertat. Però això no vol dir que no puga ser realitat perquè en este món destarifat qualsevol cosa pot succeir.

Doncs d’esta estranya manera, el nostre amic Antenetes s’ha adonat que tot havia sigut un somni, però moltes de les coses que va somiar, ja estan succeint. No tenim cura del medi ambient, no ens preocupa el que passa al nostre voltant, vivim en un món egoista i egocèntric on tan sols ens preocupem de nosaltres mateixos. Però vosaltres, xiquets i xiquetes, sou el futur, sou les persones que, en un tres i no res, governaran la terra. En les vostres mans està que la connexió entre la Natura i la Ment siga novament una realitat, perquè vosaltres, els vostres fills i els vostres néts, pugueu gaudir de la terra i de tot el que ens oferix.

Els xiquets de hui sou els adults de demà que teniu en la vostra mà canviar el nostre destí. Si nosaltres aportem el nostre granet de sorra el món no se’n va a la porra i de segur que el gaudirem. Tenim tan sols un planeta i l’hem de cuidar, si no volem acabar com les abelles de la historieta. Natural-ment, el que vorem en la falleta, és la versió tal com ens agradaria que fóra en realitat. Tal com només la ment pura i neta d’un xiquet pot vore tot allò que l’envolta.

Horta en Flors MonogrĂ fic Infantil

Horta en Flors: ParcelÂˇla envoltada amb una tanca de quincalla on es planten, en una terra encavallonada, flors, llegums, hortalisses i altres plantes comestibles. 51

El caprici de les flors per Nuria Martínez EL GIRA-SOL

LA ROSA

LA MARGARIDA

A trenc d’alba alça el cap cercant el primer raig.

Rosa és un color, rosa és una flor, roja, groga o blanca la rosa sempre flor serà.

La mire, ella em mira... Què em dirà? Res em contestarà.

Si la regales roja, l’amor demostraràs.

Serà mentider o vertader aquest fort sentiment que em lleva la vida?

Gira, gira el gira-sol cap a la llum del cresol. Cap al Nord, cap al Sud, cap a l’Est, cap a l’Oest, allà on és el sol allà mira la flor. Gira, gira el gira-sol cap a on va el cresol. I quan el cel està núvol, què farà el gira-sol? Es passa el dia apenat amb el cap soterrat, a l’espera d’un nou dia que li retorne la vida. Gira, gira el gira-sol fins que s’apaga el cresol.

Si la regales groga, una bona amistat tindràs. I si la regales blanca, la pau donaràs. I si el rosa és un color, la rosa sempre una flor serà.

Sí, no, no o sí. Aquest és el dubte que tinc dins de mi. Cada pètal vaig arrancant. I una resposta vaig buscant. Em vol aquest amor que no sé si és correspost? Veritat o mentida, així és l’amor en la vida. Sí, no, no o sí. Aquest és el dubte que tinc dins de mi.

El gesmil, flor de llegenda per Cecília Marzal Il·lustradora: Manola Roig

La bronja de la tia Conxa feta de flor de gesmil pot matar una mossa per un cop contra el seu pit?

l pit? Al cap? Tan innocent i olorosa, la flor espanta mosquits, pot esdevenir flor assassina? Un diumenge a finals del segle XV a l’hora de la missa primera pel matí i a la porta de la Seu. Conta la llegenda que una pedra contundent i gesmilera impactà sobre el cap d’una joveneta gràcil, subtil, delicada i fina. I la matà. Mala sort? Casualitat? Amor? Gelosia? Venjança? Mai no se sabrà la veritat. Allò va tindre un efecte similar al d’una pedra llançada al fons d’un llac tranquil. L’ona expansiva va escampar-se i afectà tots els àmbits i estaments de la ciutat, Gandia: clero, noblesa, poble pla. Murmuris, cavil·lacions, dubtes. Havia mort Agnès Caetani, una dona d’origen llombard! La tradició oral no dorm, és presència submergida a vegades; emergida, sovint. Paraula de ressò amagat, màgia per desenterrar camps de la memòria coberts per la pols del temps. L’impacte d’una pedra-flor imaginària provoca ones concèntriques que cerquen una història que existeix dormida, aïllada. Entre realitats, suposicions i fets contradictoris ocorreguts, es gestà la llegenda encara viva, plena d’incerteses per resoldre. Per aquest motiu parlem de llegenda: un relat per mesurar la distància entre el passat i el present.

Naturalesa consumada per Pilar Castellanos

ristina: Però què feu, assassins!!!

Carles: Volen navegar, les formigues. Cristina: No pense tornar a banyar-me en eixa piscina!!! Mamaaa!! Mira què fan estos!! Els xiquets havien collit les fulles caigudes de la parra, la parra enorme que havia plantat el iaio feia molts anys i que ara omplia pràcticament tot el jardinet de darrere. Deixaven les fulles surar damunt de la piscina, i damunt de cada fulla, deixaven caure un grapat de formigues capturades. Joan: Ara... hi haurà un naufragi!! Carles i Joan començaren a provocar amb les mans ones artificials que feien que algunes formigues acabaren caient de la fulla, o que la fulla sencera acabara submergint-se, deixant tots els ocupants indefensos per sempre davant del tsunami improvisat. Cristina: Com podeu divertir-vos fent patir les pobres formigues!! No ho entenc!! El iaio aparegué a la terrassa, portava un drap per netejar la taula, i va tornar a la cuina amb dos dàtils que va trobar al terra. Alguns pardals venien a la terrassa per picotejar-los tranquil·lament quan no hi havia ningú, i sempre es deixaven les sobres. Eren com missatges per als habitants de la casa, pensava Cristina: “Hola, nosaltres també estem ací, amb vosaltres... Ens agrada la vostra terrassa...” Per això els va paréixer genial la idea del iaio de deixar algunes magranes a l’arbre del costat de la terrassa. Així, quan es clavillaven, el pardals podien picotejar-les amb facilitat. Havien arribat a vore que s’emportaven grans sencers, que filtrant tènuement la llum del sol, brillaven al bec dels animalets, com pedres precioses d’un tresor de foc. Iaia: A berenar, xiquets!

Va traure sucs de taronja i de llima, granitzats. Les llimes havien ajudat a collir-les el dia anterior, de la llimera que hi havia al fons del jardí de davant. Les triaven amb molta cura, perquè ja es coneixien les punxes llargues i afilades. A Cristina li agradava molt la llimera, tot l’any es podien vore els fruits grocs penjant de l’arbre. Més d’una volta havien jugat a mossegar amb força una llima i aguantar la carassa, caiguera el suc que caiguera dins de la boca. Solien fer-ho sobretot quan venien els cosins de Madrid, o algun amic nou, per riure veient el gest de sorpresa àcida. Cristina també va recordar que algunes voltes els havien reptat a menjar agret. Sabien, pel iaio, que l’agret era l’abric de la terra, perquè formava una capa verda que cobria tot el camp i la protegia de les gelades. Els agradava com cruixia en mossegar-lo, i el gust no era roín. Es tractava de mantindre’l el màxim possible a la boca mastegant; l’últim a escopir-lo, guanyava. A voltes el repte acabava en fugida tàctica per evitar l’escopinyada verda d’un altre. El guanyador absolut solia ser sempre Carles, potser perquè era qui millor portava això de menjar verdura a casa. Iaia: A vore, qui vol també pa amb xocolata?? Joan: Cris, molt de criticar amb això de les formigues, tu, que tens un peix tancat en una peixera menuda per a tota la seua vida. Cristina: Jo el cuide, l’alimente i parle amb ell, i a voltes crec que m’escolta... Joan: Saps que ens va contar l’altre dia, Isabela, la mestra d’anglés... Ens va dir que per culpa de la pel·lícula de Disney Buscando a Nemo, tants milers i milers de xiquets havien demanat tindre un peix pallasso, com el del protagonista de la pel·li, que ara estaven en perill d’extinció. Iaia: Això és veritat. Quina pena! Ho van dir l’altre dia a les notícies... Sentint aquelles paraules, Cristina va sentir com el suc de taronja es feia una bola, dins de l’estómac, amb el pa amb xocolata. Com podria tornar a mirar a la cara a Ratlletes, el seu peix pallasso confinat per sempre a la seua habitació...

Les verdures d’hivern per Lluís Estruch

uan arriba l’hivern i fa molt de fred, de bon matí, Arnau Panxacontent i la seua germana Lucia s’han d’abrigar bé: guants, bufanda, barret i quatre capes de roba! -Mare, quasi no em puc ni moure! -es queixà la Lucia.

-Quan arribeu a l’escola ja us desabrigareu, però ara heu d’anar ben calents! -respon mentre li corda l’abric. Arnau fica els esmorzars a les motxilles i es posa els guants. -Anem, Lucia, que et vull ensenyar una cosa! Quan eixim al carrer jugarem a fer fum! És molt divertit. Si respires per la boca podràs fer formes amb l’aire que n’ix! -li explica Tots dos germans enfilen cap a l’escola acompanyats de Blanca, la mare. De camí fan tota mena de bombolles, núvols i cuquets amb l’aire que expulsen per la boca. -Mare, i per què ix aquest fum? -pregunta la Lucia. -Doncs perquè l’aire que traus quan respires és més calent que el que hi ha a fora. Per això ix fum! -A mi l’hivern no m’agrada gens. És molt avorrit! Preferisc l’estiu: banyar-me a la platja i menjar fruites divertides, com la maduixa, el meló o la cirera! -diu. -A l’hivern també hi ha verdures divertides! -exclama l’Arnau-. Verdures que també s’abriguen com nosaltres! -Verdures que s’abriguen? No ho entenc, Arnau! -diu la Lucia. -Sí! Tu t’has de posar moltes capes de roba per no passar fred? Doncs elles també en porten! La carxofa i la col van ben abrigades! Porten moltes capes de fulles! -diu rient. En arribar a l’escola, la Lucia té una idea genial. -Mare, diré a la mestra que vull parlar de les verdures que s’abriguen! Què et sembla? -Una idea fantàstica, Lucia! -respon la mare.

-Avui fa molt de fred! -diu Montse, la mestra-. Cal que ens abriguem molt! -Sí! -diu la Lucia-. Ens hem d’abrigar com ho fan les cols i les carxofes! -Què dius, Lucia? -pregunta la Montse somrient. -Doncs que el meu germà l’Arnau m’ha explicat que hi ha verdures que només es mengen a l’hivern i que també s’han d’abrigar molt. Per exemple, la col o la carxofa porten posades moltes capes d’abric, com nosaltres quan eixim al carrer! -I tant, Lucia! Has tret un tema fantàstic! Precisament avui us he portat un cistell sorpresa amb tota classe de verdures! Són verdures que només trobem a l’hivern. A veure si sabeu com es diuen. La Montse mostra una per una les verdures que hi ha dins el cistell. Hi ha un manoll d’espinacs, un altre de bledes, un parell de carxofes, una endívia, encisams, una coliflor, una col i un bròquil. La Lucia i els seus companys diuen el nom de totes les verdures i expliquen amb pèls i senyals les receptes que fan els seus pares quan les cuinen. -A casa ens mengem les carxofes tallades ben finetes. Queden boníssimes! -explica la Clara. -A mi m’agraden més a la brasa. Les despulle fins que arribe al cor -afegeix en Josep. El matí passa volant. L’Arnau i la Lucia arriben a casa amb molta gana. -Pare, tant de parlar de menjar a l’escola, tinc una gana... -Doncs avui mira què tenim per dinar: carxofes tallades ben finetes, bròquil al vapor, uns cigrons saltats i un pessic d’arròs d’aquells tan divertits. -Ostres! Quina gana! I a més menjarem verdures d’hivern! Amb tot això de segur que no passem fred! -diu rient la Lucia.

Paella capritxosa per Nuria Martínez Il·lustradora: Gemma Micó

m presente, sóc Paella. Tinc una cara molt redona, unes grans orelles i un amable somniure. Visc a Gandia, ciutat ducal i, a més a més, Capital Cultural, què important! Un dia passejant per l’horta de Gandia, on es cultiven fruites, verdues i hortalisses, em vaig tropessar amb un llaurador, amb la pell arrugada i ennegrida i les mans endurides per les hores de treball al llarg tota una vida. - Què li passa bon home? El veig preocupat? -li vaig preguntar. - Estic molt apenat perquè l’horta ja no és el que era. Ja no es valora la fruita i verdura fresca. Els grans comenciants ens fan abaixar els preus per a després tenir més gran benefici i guanyar bona cosa de diners i el pobre llaurador... -es queixa desconsolat. - No patisca que tot anirà endavant! Ha de ser optimista! Què cultiva vosté al seu hort? -li preguntà Paella tota interessada. - Bé, segons l’època de l’any cultive un tipus de verdura: bajoques, garrofó, pebres rojos i verds, carxofes, faves, flor-i-cols... Totes cultivades natural-ment i ben fresques -va explicar ben orgullós el llaurador. - I de fruites, també en té? - Tinc un campet no molt lluny d’ací on tinc tarongers i llimeres. I això em faltava! Les taronges del Marroc!!! Estes taronges ens estan fent molt de mal i ara s’estan introduint nous cultius que vénen de terres estrangeres com el kiwi, l’alvocat i el caqui -li explicà el llaurador. - Quina tragèdia!! A poc a poc estem perdent la nostra essència, la nostra tradició... -va lementar Paella. Paella i el llaurador van estar raonant una bona estona. Ah, per cert! El llaurador es diu Vicent, que no ho havia dit! I es van acomiadar. En arribar a casa, Paella va continuar pensant en la conversa amb el llaurador, fins que se li va ocórrer una gran idea. Al dia següent anà a la recerca de Vicent i allí estava, des de trenc d’alba, mimant cada planta perquè done els millors fruits. - Bon dia, bon home! Com va tot hui? -li preguntà Paella. - Bé, com sempre, a la faena i vigilant que la collita no puga fer-se malbé -contestà Vicent. - Vinc a proposar-li una idea. No he pogut dormir en tota la nit! Estic molt il·lusionada! -li va dir Paella. - De què es tracta? -preguntà encuriosit el llaurador. - Podem inventar un plat guisat amb les verdures que vosté cultiva i de postres, una taronja. Què li sembla? -li va explicar Paella. - Vaja, és una idea genial! Anem a casa i et presentaré la meua dóna per contar-li la teua idea -va dir també il·lusionat. 58

Van caminar uns metres i allí estava, la casa de llauradors, una casa de camp amb un corral on criaven pollastres, gallines i conills, per a consum propi, i a la part de dalt un cambra, on guardaven totes les ferramentes del camp. La dona era encantadora. Li deien Empar i em va acollir com si fóra una més de la família. Ella es cuidava dels animals i de les faenes de la casa. Un matrimoni d’allò més tradicional. Em van explicar que els dos fills van estudiar i ara viuen a la capital, no van voler continuar amb la vida camperola. Per això, cada vegada hi ha més camps abandonats i es contracta mà d’obra estrangera. - Com canvia la vida i els costums! Tots a la capital, siga València o Gandia, capital de la Safor -va lamentar Empar-. Actualment es vol qualitat de vida, i no es vol acatxar el llom, però això sí!, cobrant un bon sou. I amb això de la igualtat, que han de treballar home i dona i compartir les tasques domèstiques... - Bé, he portat Paella a casa perquè té una idea genial -va interrompre Vicent-, vol que inventem un nou plat amb els ingredients del camp, ja que tu ets una gran cuinera. Empar va agafar paper i llapis i tots tres van començar a pensar i a fer combinacions amb els productes que tenien al seu abast a veure quines combinacions de sabors serien les més adequadades. Finalment, va sorgir la següent recepta: la Paella Valenciana. De seguida es van posar a guisar-la. Posaren Paella al foc i a la faena!. Què bona va quedar!, amb les bajoques, el garrofó, la tomaca, el pebre roig i el pollastre i el conill del corral amb els corresponents grapats d’arròs. Després d’haver dinat i quedar ben farts, Paella no va quedar ben satisfeta, perquè encara la faena no estava ben feta. - Per què no fem variants d’aquest meravellós plat amb altres verdures? -va preguntar Paella capritxosa per tastar nous plats. Així que es van posar a la faena i es van passar tota la vesprada guisant i menjant. Quina fartà! I així van nàixer altres varitats: la paella amb verdures, la paella amb flor-i-col, la paella amb faves i cartxofes... Què bo tot!! A poc a poc, la recepta de la paella valenciana va anar coneixent-se i guisant-se i es va convertir en el plat típic dels valencians. Fins a tal punt que a totes les famílies és tradició menjar la paella dels diumenges. Però el fenomen de la paella anà més enllà. La paella es va convertir en un punt de reunió de familiars i amics per a qualsevol celebració, i sobretot al món de les Falles. Ja no només es parla de la paella dels diumenges també es parla de les Paelles del Mig Any faller, de les Paelles del 9 d’Octubre, de les Paelles de Fi d’Exercici... En fi, Paella, Vicent i Empar van fer una gran amistat, i no hi ha cap diumenge a l’any que no es mengen una paella de qualitat. 59

Sara

SanvĂctor i Beneyto Fallera Major

NĂşria

Llopis i Carrasco Fallera Major Infantil 60

Entrada de la Murta Salutació Presidenta Blanca López i Gavilá

L'Entrada de la Murta és un carro ple de flors (i paraules) que ve ple de perfums que alegren els nostres cors.

stimats fallers i falleres: És per a mi un honor, un any més, dirigir-me a tots vosaltres.

En primer lloc, vull dirigir-me molt especialment a la meua executiva i a totes les delegacions que m’han acompanyat durant tot l’any i han treballat de valent perquè aquestes falles siguen triomfals, plenes d’unió, il·lusió i felicitat. Tampoc no puc oblidar-me de l’equip de cultura, així com de les empreses i de les persones que desinteressadament col·laboren i fan possible l’arribada d’aquest caprici que teniu a les vostres mans, el nostre llibret. Gràcies a les Mascotes, Padrinetes i Padrinets, President Infantil, Padrina i Reines Infantils i Majors i acompanyants, per ser el ramell de flors d’aquest 2018. Gràcies falleres i fallers de Màrtirs per continuar fent de la nostra comissió la millor, gràcies pel vostre suport. Ara és el moment de gaudir tots junts de la nostra festa, de la millor festa del món, que ja és Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Fallers i falleres, gandians i gandianes, saforencs i saforenques, i també forasters que ens visiteu en aquest 2018, vull convidar-vos amb gran satisfacció al barri de Màrtirs per gaudir dels nostres monuments, passacarrers, despertades... Visiteu-nos!!! La festa, les rialles i la diversió no hi faltaran! Desitge que siguen unes magnífiques falles 2018 i per això: Us espere a totes i a tots! Visca les falles! Visca la Falla Màrtirs! La vostra Presidenta Blanca López i Gavilá

Aroma de Tradició Padrina

Aroma de Tradició: Fragància fallera, heretada de generació en generació, que destaca en el jardí per haver regalat tota mena de flors, fruits i perfums. 67

Gemma

Micรณ i Sanchis Padrina de la Falla

Ramell dâ&#x20AC;&#x2122;Emocions Reines Majors

Ramell dâ&#x20AC;&#x2122;Emocions: Manoll de sensibilitats i sensacions entrellaĂ§ades amb intensos fils de sentiments i alegries. 71

A cada reina Avui pots estar orgullosa del teu temps. No et cal fer res: ni córrer cap al treball ni parar-se davant de les botigues, analitzar els blaus, els grocs, els taronges de les modes. No et cal tenir pressa ni anar ben lluny, només sentir aquest moment miracle en què la flor del foc s’encapritxa del cel per a retornar després amb pas més segur a la vida quotidiana.

Josep Lluís Roig

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

Noelia

Artés i Pons Reina de l’Art

Maria

Lucio i Ferrando Reina de la Poesia

Érica

Pallarés i Marqués Reina de la Festa

Adela

Prado i Sรกnchez Reina del Foc

Iris

Sendra i Gregori Reina de la Falla

Caprici Explicació Monument Major

Caprici: Composició artística de fantasia nova i estranya, però amb ingeni i gràcia. 85

Lema Caprici

Artistes Gonzalo Rojas, Pau Soler i Mercedes Taibo

Explicació Pura María García 86

nguany, al paradís gandià s'inicia la Gènesi, la creació. Crea i va creant el Creador, i amb gran intel·ligència barreja coses bones i dolentes, virtuts i pecats que tota dona i home han de tenir, deixant-ne un, el més desitjós, que trencara eixa paritat: Caprici de Déu. L’home, Adam, i Eva, la dona. Una serp, malèfica i tossuda. El Creador, satisfet. El món creat, tot a l’una... Fou creat el ser humà I, amb la seua essència estranya, el Creador li lliurà la incommensurable gana de tindre allò que no té, no per falta ni mancança sinó pel gust de tenir i acomplir el seu desig, sense mirar si per tindre’l un altre es fot i no guanya: Pel meu capritx sóc capritx! Ara vull, ara no vull, ara prenc, després ho deixe, ara comence, ara acabe, ara jugue i faig titella d’aquell que tinc ben a prop, que per ser qui jo no sóc capritx jo tinc capritxós.

CAPRICI DE LA DISCÒRDIA

omença la tasca del Creador amb el primer dels capricis: ha arribat la discòrdia al paradís. Tant volgué que home i dona foren com ell que de capricis els emplenà el pensament.

CREADOR: Observe ara el que he creat, escolte una remor de vida, les flors esclaten al pas d’allò que adés no existia. Set dies amb les set nits. Les meues mans prodigioses han fet del fang vital saba, del meu alé, les muntanyes de la saliva, els planetes i del bategar de l’ànsia he convertit en parella el fang que ara em meravella, perquè de l’un, la costella arrancada amb gran tendresa, un altre ha nascut, una altra que per sempre es dirà Eva... El capritxós narrador (que alhora fa la punyeta) interromp el Creador per contar-nos, amb pocs pèls i molta llengua, la història del ser humà, els seus capritxos bestials i tot el que, dels seus antulls, convertit en conseqüència, en la nostra vida queda.

CAPRITXÓS NARRADOR: Què bonic que ens ho ha fet, Senyor Creador del món... Quines paraules precioses ha dit de la creació... Però, amb tot respecte meu, no se n’adona vosté que una part dolenta ha omés? Tant Eva com la parella, del paradís ciutadans, la història dels grans capritxos juntets varen encetar. Potser ha oblidat vosté que, animat per fer l’estalvi d’aprofitar la costella i d’un fer màgia i parella, va fer també l’ocasió del primer capritx d’Eva?

Quina memòria la seua que s’entesta a oblidar el que no vol recordar per no fer d’errors esmena! Doncs, tant de bo jo no estiguera perquè, a més de narrador sóc el punxa en esta festa i li faré cruel memòria tant del bo com del roí, perquè sàpiga qui llig de la història el seu capritx: Cada època ha tingut capritxoses, capritxosos, personatges fantasiosos que amb retorçuda maldat, i més gran perversitat han fet de la veritat pasta de fang i mentida amb què han modelat al gust el que sa ment imagina. I per començar, Creador,

Quina memòria la seua, creador de rius i mars!

recorde el crucial moment en què Eva i el seu capritx per una poma sucosa va fer Adam ballarí i com ovella obedient, tot desafiant la serp, del pomer tria la poma per fer realitat el desig d’aquella primera dona. Així que, Senyor Creador, sàpiga bé, no ho oblide: de vosté fou el gran capritx, el primer antull grandiós per saber-se gran senyor, el Creador d’aquest món. Eva, Adam, la serp, vosté dels capritxos... el primer.

CAPRICI DE LA SENSUALITAT

va, temptada per la serp, i Adam, temptat per la dona: caprici de la sensualitat és el segon. Del caprici no s’escapen ni els humans ni els animals, perquè en este món prêt-à-porter allò que es desitja és lluitar per endur-se el gat a l’aigua.

Tu no ho recordes, jo sí, -T’explica aquest narrador que de la història coneix els capritxosos més grans-

Era allà pels anys 50 quan les ciutats començaren a semblar-se a formiguers i les formigues, nosaltres, per funesta imitació treballaven nit i dia en cadenes d’opressió per guanyar el que ens faria satisfer el que volien i fer del capritx timó. Tic-tac, Tic-toc... El rellotge dóna l’hora. Tot sembla prosperitat Bufaven i es feia una ampolla! Tocaven i tot era or! Coca-coles, cotxes nous, vestits amb volants i flors, rouge als llavis, ungles pintades...

Quin capritx és el que vols? Vull una cuina equipada, nevera i aspirador malgrat que pagar amb lletres siga el mal del capritxós. Vull un cotxe de senyor, negre, gris o platejat, passejar, al seu volant i mostrar-me prepotent sent el que sé que no sóc. Tant s’hi val! Sóc capritxós! Sent al fons del cor fútil que no té preu valuós els capritxos aconseguir. La pin-up també replica, vestida amb el seu capritx. La dolça mel, la mentida, li fa més dolça la vida, li fa creure que el dia a dia

és guanyada llepolia que als llavis podrà desfer. Res necessita la xica més enllà d’aconseguir, sense saber-se ella esclava, el que mana el nou capritx. Felicitat! Tot és festa! Tot és fàcil! Tot s’hi val! I el gat que ahir era llest i miolava amb gran prudència, encuriosit també cau contagiat amb la imprudència que fa del capritx desig. On anaves tu, gatet? On volies arribar? Què et pensaves que hi havia en el got de la pin-up? Pel teu capritx has caigut! A la propera, ja saps...

CAPRICI DEL PARDALOT

rribem al tercer caprici: el pardalot. Els polítics solen beure de les copes del caprici, beuratge al·lucinogen que els transformen en gran au i no pardal, perquè l’au és al paradís i el pardal a la cassola. És polític capritxós aquell que busca el profit a costa del ciutadà.

Pardalus que tot ho vol i tot ho pilla al vol. El capritx és malaltia, de l’ànima inflamació. Mai té prou, mai no té cura perquè és cuc molt contagiós que infecta amb més virulència a aquell que passa el seu temps com un ocellet ociós. El còctel d’oci i poder, de la riquesa i un càrrec, del no tindre res a fer més que agafar pel mànec la vara d’ordene i mane, eixe és el còctel que beu el polític capritxós que volent ser preciós ocell no passa de pardalot. Des de dalt, el pardalot, el polític capritxós que té de nom oficial Pardalus que tot ho vol, de dalt, com abans deia, tot ho mira i res no hi veu,

tot ho mesura amb diners, tot ho desfà en un no-res si no fa més gran el compte que té una lletra: la B. L’ociós pardalot cavil·la si ara li convé o no donar-li o llevar serveis al ciutadà ignorant d’allò que es cou al capritx del polític pardalot. Ara sí. Ara ja no... La margarida desfulla al seu capritx capritxós. Ara sí, ara ja no... Aturaré el corredor que el Mediterrani canvia? O, seguint el meu capritx, al meu cosí constructor, li donaré el gran projecte? Si guanya ell, guanye jo.

NARRADOR CAPRITXÓS: Ai pardalus pardalot, què fàcil ser capritxós amb diners que són aliens! Tot ho compres, tot ho vens. Ara sí, ara ja no...

CAPRICI DE L'OSTENTACIÓ

'ostentació és el quart. L’ésser viu és planta, persona o animal. De tots tres, el segon és el pitjor, perquè de la serp del paradís ha sabut mudar de pell cada cop li vinga a la ment un desig o un caprici. Pel caprici d'aparentar hi ha qui s'abriga amb pell d'animal i la resta de la gent es pregunta seriosament: qui és més animal? Diu el NARRADOR CAPRITXÓS: -Tu què hi veus mentre mires l’aparador ostentós? És amb tu amb qui ara parla. -No és veritat crua i nua què eres tu qui està llegint el que diuen estos versos, abans de l’autor capritx? Doncs què hi veus diré per tu. El que estàs ara veient són dos animals juntets: l’un és el que està vestit, l’altre és el que està damunt. L’un és qui ha tingut capritx de cobrir-se amb altra pell per poder ser qui no és. Quin dels dos és l’animal? qui paga per tindre pell d’altre animal innocent o qui es gasta els seus diners per adornar-se el bescoll i abrigar-se de l’hivern amb el capritx inconscient

de fer com si no sabera que, per tindre el cos calent, ha mort un animalet? Eixa capritxosa nena mirant-se va presumida. És ella animal vestida! Què hi faries si, a l’inrevés, una rabosa o un visó volgueren, pel seu capritx, dur sobre els muscles ta pell? Correries, animal? Sí, sí, et dic a tu. Fugiries, animal? Així que pensa-t´ho bé capritxós animalot: una bufanda al bescoll i res de pells animals, que per animal ja val l’animal que tu ja ets.

CAPRICI DEL BOTELLOT

n arribar a este punt, digué el Creador: “faré el cinqué” i de nom li va posar el caprici del botellot. A corre-cuita es desitja ocupar la primera línia, perquè és tot un plaer divisar que al teu davant no hi ha persona que et faça ombra i així facilitar l’entrada a la primera corba, bé d’asfalt bé d’aigua. I de la platja de les tres P (platja, pipes i passeig) passem a la platja de les tres B (botellot, baves i brutícia). Per la brutícia a Gandia pregunta Picornell i és Soler qui li respon amb paraules ben brutes: “carrers plens de porqueria i falta de contenidors”. I les altres B ara les desenvolupem.

El temps passa i si no ho fa mal senyal, estàs fotut. Quina estació és la més dolça, la més propícia al capritx? pregunta el narrador curiós que vol de tu saber tot. Quina resposta diries? Doncs, és clar... serà l’estiu. A la platja de Gandia, a més de sorra i de sol, pels polítics capritxosos s’emplena el passeig de baves: Turisme de bufa i got que quan el gall està alçat i vol començar el cant li vomita a les palmeres amb gran generositat. Ara mireu, imagineu que en lloc de març és agost. Un güelet amb il·lusió s’acosta a primera línia

per sentir-se gran senyor (recorda el güelo aquells dies en què somiava amb la platja i que era un somni, només, perquè es quedava a casa per no tindre cap de gallet). Clava el para-sol i olora l’aroma que té la platja: res de flaire de sal pura, no sembla aigua, ni escuma. No és aroma, és pur pudor! La vomiteja del jove fa guapa la Gandia-shore. El güelet gira l’esquena i amb els ulls adolorits busca els hotels, les terrasses que semblen cucs adormits. Hi ha cartells que són més grans que els rètols de les terrasses avisant que han de tancar

per polític manament d’aquest jove Ajuntament que amb l’IBI fa el seu capritx: Pujada que puja i puja a l’Ajuntament convé per tapar forats recents i, a més a més, els antics. El güelet està sorprés. Què queda d’aquella platja on passejava content? Pipes, pipes, contesta l’eco Passeig i pipes, güelet! El güelet es posa trist i, mentrestant, allà lluny d’Eivissa torna un vaixell que és l’enèsim dels capritxos dels polítics indecisos, carregat de jovenalla que és turisme de tovalla. Ai güelet, on és ta platja?

CAPRICI DE L'ESCLAVITUD

n nou caprici dictà, el sisé, caprici de l'esclavitud. El desig de formar govern, quan la majoria no es té, fa buscar amb els números la jugada que més convinga: un polític capritxós, a qui es llança un bon pressupost i se li unten ben bé les mans.

Un pastís li sembla poc al famolenc capritxós.

Per poder aconseguir que un capritxós siga esclau només has de procurar anul·lar sa voluntat amb regals i compliments que el capritxós, per golafre ben prompte tindrà caguera no per por, sinó per cafre. Vols que moga el seu cabet per a dir a tot que sí? Dóna al capritxós bocí de dinerets mensuals perquè puga fer més gran tot el que veu com desig. Que ha somiat amb ser estrella d’un plató o un escenari? Doncs, dóna-li bon pressupost per fer una nova tele, d’ella ser amo i senyor.

Que el capritxós caganer, enfitat fins a les celles amb tantes adulacions de sobte se sent gran fenici aprenent de comerciant? Doncs dóna-li per manar la gestió d'un paradís que pot amagar forats: dóna-li, pel seu capritx, el Mercat Municipal. I si veus que el capritxós no té prou adulacions deixa-li que clave el nas amb cent requalificacions. Deixa-li, pobret, manar... que ben aviat ell caurà esclau d’un altre capritx.

CAPRICI DE LA MENTIDA

na novetat volgué crear i així és com nasqué el caprici de la mentida. El seté dels capritxos no distingix ni persones ni colors. Rojos, blaus, taronja o morats són els acolorits encapritxats. Un exemple ben recent és el cas dels fallers, que fiant-se de pactes verbals amb polítics sense trellat, ara han d'apoquinar allò que el vent no s'emportà: un IBI descomunal. I, qui pagarà els seus desitjos? El vertader contribuent.

No queda sense ferida el capritxós imprudent. És bomba cruel sa mentira.

El que veus no és una cursa, ni marató divertida. El que veus és realment del ciutadà una fugida. Què fer quan no tens la culpa del capritx dels mentiders, aquells que tenen poder d’amagar-se en la mentida? Engrandits pel seu capritx, unflats com globus podrits, els capritxosos ens deixen a les mans el gran perill conseqüència dels seus somnis, inacabable desig. Els d’ara no són pitjor que els que ahir molt ens fotien. Tenen diferent color?

Què més dóna si, entre tots, han fet nova iniciativa. Tots ells, no es podria salvar cap, han nodrit a un monstre gran que ens ha buidat les butxaques. La IPG és gegant forat del què no ens podrem salvar (la bomba detonarà, els capritxosos s’amaguen i els ciutadans, ignorants la metxa esperen que apaguen).

CAPRICI DE LA COBDÍCIA

nem amb el huité, altre pecat capital: caprici de la cobdícia. Tindre, tindre i tindre és el que tot polític desitja. Tindre poc i gastar molt sembla ser contraproduent, però a la vista del polític és caprici eloqüent.

És miopia o malaltia el que els polítics patixen: en tot veuen un regal i ocasió per enriquir-se. Què fàcil és trobar regal amb què regalar-se el cos! déu pensar aquest xicot. No cal preguntar-se què, tampoc interessa el quan, el quant és indiferent. Doneu-nos un bon regal! Ho diu la rossa de l’anunci: Yo lo valgo, L’Oreal! Tindre és només l’inici, ja ha deixat de ser final, He de tindre més que tinc perquè el que tinc és capritx. Només cal usar el mòbil, Wallaoopejar un poc, obrir eixa gran finestra per creure que el que tu tens

és, en realitat, un tresor, però el canvies per un altre, fas tripijocs sense por i el que al canvi també agafes per la màgia de tenir el fa ser un posseïdor. Ai, quin imbècil per caure i recaure, capritxós! Per què no canviar el cotxe? Per què no canviar de casa? Què tot junt em costa el doble? Demane un préstec, què passa? D’aquesta manera absurda emmalaltim de fenicis, comprem, venem sense usar mentre els armaris es riuen: Per a què voldrà aquest tant?

I així també, cada dia, els polítics pixavins Wallapoopegen amb fúria, obsessius i apassionats, busquen regals que intercanvien (sinònim de traficar) I ells, que no saben dir prou, posen anuncis secrets que intercanvien entre ells. Dóna’m huit que et done nou!

ANUNCI 1: Polític ben agafat a la cadira ven servei quasi-nupcial perquè, si voleu casar-se, en diumenge siga igual. ANUNCI 2: Polític de gran butxaca, però amb pinta de modern, ven servei de bicicleta que més sembla de trenet, inaugurat... tres vegades per canvi d’ajuntament. Contacte amb mi per privat que si amb LABICI ja hem fet tres grans inauguracions, encara en podríem fer la quarta i balls de saló.

CAPRICI DE LA PROMESA

ous polítics, nous projectes, nové caprici: el de la promesa. Diuen que per imaginar es paguen poques coses. És així com el polític s’imagina ser director d’orquestra i amb la seua capritxosa batuta sap afinar bé la veu del pobre ciutadà. És el cas de Puigdemont que ha dirigit la pitjor de les orquestres donant la visió al món de la Banda de l'Empastre. No cal mirar tant cap a dalt, perquè ací de directors de batutes anem sobrats.

Quin projecte serà hui la promesa que els faré a la colla d’ignorants que després m’ha de votar?

“Vos ho promet! Nou projecte! Volem engegar de nou... Hem redissenyat la idea... Pensem que cal millorar... Hem d’igualar-nos a Europa! Per fi serem els primers...” No vos sona aquesta lletra? No vos sona la cançó que canten a quatre veus els polítics cantadors? No vos sona a disc ratllat? No vos sona a cantilena la dita cançó-mentida? Engega el giradiscos, xe! Deixem-la sonar de nou que, mentre tu i jo escoltem, els polítics junts fan festa i es riuen dels ciutadans Dóna-li cançó i cantar! Anestèsia per l’orella! Pareu atenció als cantants i a la lletra mentidera que projectes nous promet que ni tu ni jo veurem. Canta Ciro Lennon: Imagine the bulevard... Imagina la riquesa que d’Oliva a Nazaret ens ha de deixar quan passa la carretera nacional. Imagina (la butxaca

com se me'n farà de gran!) Canta el cor de veus pomposes dels polítics-cantadors, (Cantata que de veritat no té ni mica, ni molt) Imagine, yes, Imagina... Imagineu una ciutat que en lloc de pixar vi en la gerra pixa dòlars a cabals. Imagina una Gandia de rics amb un camp de golf bestial que convertirà una torre en paradís singular. Imagina una Gandia amb mil noves guarderies amb spa per als xiquets (i privada autonomia! Que et pensaves, tros de soca!) Imagina els autobusos pintats i ben renovats recorrent carrers i platja... (Sí, imagina-t'ho, babau, que somiar també és debades! Com hauríem de poder fer-ho si el que hauríem de gastar ho tenen ja a les butxaques!) Imagina que les cases de la plaça del Tirant són gratacels ben luxosos. Què vols comprar pel seu centre? Doncs, a Gandia tindràs pàrquings nous, grans i barats.

(Sí, sense operaris, és cert, amb escletxes com a rius, amb humitats i forats. Eh, no mires tant al front i limita’t a aparcar!) Imagina un panorama on Gandia serà Marbella i en lloc d’un Gil i Gil tindrem a una Diana més bella. Imagina, que és debades!

CAPRICI DE L'ENDOLL

es va fer la llum i amb ella el caprici de l'endoll. Les dites populars són riques a dir la veritat. És aquella dels diners que fan amics on no n'hi ha. Però és capritxós el destí quan també el calé s’associa al polític mandamàs.

Carpe diem, agafa el temps aprofita’t del que veus dóna’t el capritx que vols. Mireu si té collons la cosa! Mireu si és fàcil aprendre que, sense anar al col·legi, els cotxes han fet lliçó i dels polítics moderns han fet bona imitació: Han decidit convertir-se en màquines intel·ligents i, en lloc d’anar amb motor, han acordat ser “polítics” i funcionar amb endoll. Què no ho entens? És ben fàcil. La metàfora està clara: Els polítics són els cotxes que funcionen amb corrent tant corrent com els seus comptes. No vols endolls, doncs, en tens tres: L’endoll A et dóna pas a les portes giratòries perquè si estàs afiliat del partit en trauràs molla.

L’endoll C és el segon, endoll només per col·legues, pels amiguets que fan joc i amb els polítics es beuen el suc dolç del pressupost perquè dels projectes bojos ells són els executors. I, per acabar la màfia dels endolls i els endollats, tens l’endoll més misteriós, eixe que sempre està on ningú no s’ho espera hi ha qui fa no res i cobra sous que per a mi jo volguera. Trifàsic és aquest endoll utilitzat per fantasmes que ningú no sap qui són.

CAPRICI FINAL

s tanca la creació amb el major dels pecats, un més dels capitals, que ara no en són set sinó onze i perquè hem volgut parar. Si capritxós fou el creador, capritxosets som els creats.

Vist el que hem vist i llegit... Vist el que haureu deduït, només cal, sense vergonya, acceptar que som capritx i que, per tindre molt més, som capaços de mentir. És veritat que el més ric ja faria bé en conformar-se i que el mentider polític hauria de des-endollar-se, És veritat, ho reconec, però igual de veritat és que tu i jo, per capritx potser ho faríem igual. Resumint, que quede clar: el capritx té moltes cares i veus que dolces ens criden. Què difícil és fugir i no cedir al capritx! Doncs, tots som encapritxats de l'encisador capritx.

104

Capricis en Flor Monogràfic Major

Capricis en Flor: Idees o propòsits vinguts a algú que està a punt d’esclatar. 105

CAPRITXOS TEMÀTICS

His tò

ria

ATZAR, HISTÒRIA I ARXIUS (i cabòries) per Jesús E. Alonso (Pàg.107)

gua

CAPRITXOS LINGÜÍSTICS per Manolo Matoses Fill (Pàg.108)

n e l L

ues q i t à m e

Mat

Música

Mitolo

gia

Astr

ono

CAPRITXOS MATEMÀTICS per Llúcia Monreal (Pàg.110) ‘CAPRICCIO SOPRA LA LONTANANZA DEL SUO FRATELLO DILETTISSIMO’ per Telmo Gadea (Pàg.112)

LA GUERRA DE TROIA, DEL CAPRITX A LA HISTÒRIA per Jordi Martí (Pàg.114)

mia CAPRITXOS D’URÀNIA per José Lull (Pàg.115)

líti

EL CAPRITX NECESSARI per Jorge García Polop (Pàg.116)

Fal

CORRUPTILÀNDIA per Jaume Roig (Pàg.118)

les COR DE FUSTA per Cap de Suro (Pàg.119)

106

ATZAR, HISTÒRIA I ARXIUS (i cabòries) per Jesús E. Alonso

o crec massa en els capricis o capritxos. O en les casualitats. Potser existisquen en la vida quotidiana i individual. En història, caldria parlar de l’atzar. Però en tot cas, per tenir una visió de conjunt i ponderada, aquest atzar s’hauria de combinar amb la necessitat i amb un conjunt molt complex de factors que, tots plegats, conformen el nostre esdevenir col·lectiu. És un capritx que els agermanats entraren a Gandia el dia de Sant Jaume de 1521? Va ser casual que els pegara per entrar al Palau i destruir el flamant arxiu de la duquessa Maria Enríquez? És un caprici de la història que els Vallier baixaren a les nostres terres des de Briançon, als Alps francesos, i construïren un palau ara emblemàtic per a la cultura gandiana? Creure que la història és un caprici seria tant com renunciar a trobar una explicació, unes causes, una lògica interna. Seria tant com descartar la vocació científica de les ciències socials. Posats a fer cabòries, tanmateix, és clar que podríem parlar del destrellat o el nonsense. Una altra qüestió és la nostra percepció personal o la nostra incapacitat per entendre el que passa. Potser alguna cosa d’això ens esdevé avui amb la convulsiva qüestió catalana i la ineptitud política per trobar una eixida digna a la nostra ja vella Constitució de 1978. Però d’ací a afirmar que la semideclaració d’independència del darrer octubre siga un capritx hi ha un bon tros. També és cert, això sí, que tan sols un dia abans s’hagués pogut produir una decisió diferent. Només començar els estudis d’història, a la Universitat de València, ens feien llegir l’economista Joan Violet Robinson, qui havia escrit un suggerent llibre al voltant de les relacions entre llibertat i necessitat. És precisament en el marc de la llibertat on podríem situar l’atzar i la casualitat: no tot passa perquè és precís que passe, per necessitat o per simples raons econòmiques i materials. Afortunadament, hi ha marge perquè davant d’un mateix problema puguen sorgir alternatives molt diferents. La reflexió i l’especulació (inclosa la inenarrable fal·lera mental fallera) poden conduir per dreceres immensament distants i diverses. La història que produïm entre tots, cert, es pot contar a través d’anècdotes i passades però, en tot cas, no la podem reduir a curiositats o casualitats. Certament, sempre hi ha la temptació de simplificar, de reduir a anècdotes, bondats i maldats; d’extraure fets ‘curiosos’ que ens poden cridar l’atenció. Tanmateix, si un vestit de llaurador del segle XVI o un monyo d’una senyora del XVIII ens resulta sorprenent i curiós no és per una altra cosa que pel fet que no estem vivint en aquells moments, en aquella societat, en el marc de la qual semblants vestits o estètiques serien el més normal del món i ben poc curiosos. Un dels temes que, francament més m’han calfat el cap a través dels anys no és ja la història dels arxius sinó més aviat la història dels no-arxius. De tot allò que s’ha destruït o perdut. Certament, caldria pensar en primera instància que la no existència total o parcial de molts arxius; o de molts documents que hi haurien d’estar, és fruit d’un conjunt de capricis, atzars i fets casuals. Però tot seguit cal preguntar-se perquè uns documents hi són i d’altres no. És casual, per ventura, que molts arxius estiguen abandonats, dispersos, inaccessibles o perduts? És casual que a l’Arxiu Municipal de Gandia no hi siga l’expedient de construcció de la Casa de la Marquesa? O el plànol original de l’eixampla del Prado, perdut ja el 1891? És accidental que al seu dia desapareguessen pergamins i llibres de privilegis? O el document del repartiment de les aigües de 1244, que Roc Chabàs va arribar a temps de transcriure? Qualsevol política, activa o passiva, no és innocent. Potser, de vegades, la casualitat siga més una coartada per a innocents benpensants o per a malèvols amb pell de corder. 107

CAPRITXOS LINGÜÍSTICS per Manolo Matoses fill A Pep Lloret Tarrasó

l’illa de Capri, on ha establert la seua residència fa uns anys, un matí de vent l’emperador Tiberi mana comparèixer el seu lictor a la cambra. S’estufa la túnica per rebre el seu assistent, menja uns grans de raïm i seu a una butaca daurada, amb gest imperial.

-Tit, -mana de seguida, arreglant-se la corona de Llorer- agafa un pergamí dels de reutilitzar i fesme un d’aquests quadrats Sator que tant anomenen. L’escorta escriu ràpidament: SATOR AREPO TENET OPERA ROTAS -N’hi ha per tota Roma, de quadrats així -comenta Tit-. En diuen quadrat màgic. N’hi ha en columnes, murs, esteles funeràries.... Fixeu-vos que es pot llegir en tots quatre sentits, de baix a dalt, de... -Ja ho sé -interromp Tiberi-. Sóc emperador, però sé llegir. -Potser no us heu fixat en el palíndrom -adverteix Tit. -En el què? -La paraula tenet es pot llegir ella sola d’esquerra a dreta i a l’inrevés. -I què significa tot açò, per Júpiter! -No n’estic segur. No sabem qui és aquest Arepo. Sator és ‘qui sembra’; tenet, ‘té’; rotas, ‘rodes’... -Doncs ja està -sentencia Tiberi-. “Arepo el sembrador té rodes a l’òpera”. Digues, estimat Tit, creus que aquest joc de paraules tan popular té algun futur en la imatge corporativa de l’imperi romà? -Sincerament, no ho crec. Diria que només és... un capritx. Mentrestant, dos homes de nom palindròmic van cadascú amb una haca i un carro ben carregats, fumant un Celtas, a vendre figues l’un i conills l’altre. I s’encontren a mitjant camí fent via entre dos pobles de nom palindròmic també. D’Ibi a Polop. -Bon dia, Pep. Per on vas hui? -Bon dia, Llull. Hui vaig per Penàguila, el camí fàcil. La ruta natural. -Ets un savi, Pep. -Home, espavilat sí, però jo no diria tant. El camí no té tants clots per allà, i...

108

-No, Pep. Que has amollat un palíndrom. -Xe, perdona si t’he ofès, Llull. No he anat a escola, jo, ja ho saps. -La ruta natural. Es pot llegir d’ací cap allà o d’allà cap ací. És un palíndrom. -Ibi a Polop o Polop a Ibi. -Això mateix. Ja n’has fet un altre. Au. Camí llis, i llima cua. -Ben dit, Llull. Tres lipogrames seguits, hem fet. Sense la e. -Tres què? -No res. Capritxos lingüístics. Mentrestant, Blanca, una xiqueta que va a les Carmelites, discuteix en classe amb la seua professora de llengua, sobre una tasca que la mestra havia demanat l’altre dia. -Jo he fet l’acròstic que ens vas manar i te l’he enviat per correu electrònic -assegura la xiqueta-. Ens vas dir que era un joc de paraules en forma de poema en què les lletres inicials de cada vers formen una altra paraula o una frase. I jo et vaig preguntar per què algú voldria fer un poema així. I ens vas dir que per enviar missatges secrets. O per capritx. I que la paraula en vertical havia de ser el nostre nom. I jo ho he fet. Mira. Balcons i xamfrans lluint mil colors, anuncis d’amor nuant-nos la mà. Cantar cap a tu: amar la virtut. -Bé -observa la mestra-. Però la pròxima vegada que vulgues fer un lipograma, avisa’m abans, Blanca. -No sé què és això. -Un lipograma és un text escrit tot sencer sense usar una lletra important, de les que més s’empren. I la més important és la e. Bé, no en totes les llengües. En castellà és la a. Un escriptor francès, Georges Perec, va escriure fa anys una novel·la d’intriga de 300 pàgines sense usar la e ni una sola vegada. I tu no has usat la e en tot l’acròstic. I això és molt difícil. I per això és un acròstic i un lipograma a la vegada. -I per què un senyor francès no volia usar la e? -fa Blanca, estranyada. -Un altre capritx. Com el teu.

109

CAPRITXOS MATEMÀTICS (Algunes notes sobre el nombre d’or) per Llúcia Monreal

ls nombres irracionals es coneixen des de l’antiguitat. Un nombre irracional és aquell que no es pot expressar com el quocient exacte de dos nombres enters. Els nombres irracionals tenen infinites xifres decimals que no es repeteixen periòdicament. El seu descobriment s’atribueix als pitagòrics, però no es pot descartar que altres civilitzacions els conegueren encara que fóra en la seua versió útil: l’arrel de 2, com el valor de la hipotenusa d’un triangle rectangle de catets iguals; el nombre pi, com la raó entre la longitud de qualsevol circumferència i el seu diàmetre; o el nombre e, ja al segle XVII, que el trobem en la coneguda campana de Gauss. No obstant això, cap d’ells ha produït tanta fascinació al llarg de la història com l’anomenat nombre d’or (també conegut com nombre auri, proporció àuria, divina proporció o secció àuria) el valor del qual és, aproximadament, 1.618033988..., i que se sol representar per la lletra grega (phi) en honor a Fidias, l’escultor més conegut de la Grècia Antiga i autor, entre altres obres, de l’estàtua d’Atenea Partenos, que s’ubicava a l’interior del Partenó.

La primera referència formal al nombre auri es déu al matemàtic grec Euclides, que cita en el sisè llibre de la seua obra Elements: “Es diu que una recta ha estat tallada en extrema i mitja raó quan la recta extrema és al segment major com el segment major ho és al menor”. Què ens vol dir? Ho podem veure de forma senzilla: la raó entre la longitud total (a+b) respecte de la longitud del segment major (a) és igual a la raó entre el segment major (a) i el menor (b), sent l’únic valor que verifica la relació:

Hi ha altres referències sobre el número que hi podem trobar al llarg de la història. El matemàtic i teòleg Luca Pacioli li atribueix natura divina al seu llibre De Divina Proportione (1509); Alberto Durero, pintor del renaixement i enamorat de les matemàtiques, descriu en 1525 com traçar amb regle i compàs l’espiral àuria; i l’astrònom Johannes Kepler (1571-1630) el considera un dels dos grans tresors de la geometria (l’altre és el teorema de Pitàgores). Però, no serà fins a 1825 quan trobem la referència a l’adjectiu auri que li atorga el matemàtic Martin Ohm. Fins ara hem vist com una proporció. Molt útil i rellevant, això sí, tant a l’art com a l’arquitectura, conegut des de fa segles, però que, al cap i a la fi, esdevé d’una elecció. 110

Per què se li ha atribuït aquesta propietat quasi màgica o divina al nombre d’or? Per a buscar una resposta tornem a l’edat mitjana, concretament al segle XIII, on hi trobem al matemàtic Leonardo de Pisa, conegut com Fibonacci. L’anomenada successió de Fibonacci, formada pels següents nombres naturals 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89... va ser descrita i donada a conèixer al món occidental per Fibonacci com la solució a un problema sobre la cria de conills, però que és aplicable en altres situacions, com per exemple, per la reproducció d’altres éssers vius, o a l’arbre genealògic d’un abellot. Podem observar que a partir del tercer element, cada terme d’aquesta successió s’obté sumant els dos anteriors, i si dividim dos termes consecutius el resultat va estabilitzant-se al voltant de :

Matemàticament, diem que de la successió.

és el límit al qual tendeix el quocient entre dos termes consecutius

Aquest límit no és conseqüència de cap elecció. Esdevé de forma natural. I ací és on resideix la seua màgia. La natura ens mostra alguns exemples. El trobem en el nombre de pètals de diferents flors (com les roses), en la forma de les pinyes o en la disposició de les branques i fulles d’alguns arbres segons una succesió de Fibonacci; o en la proporció entre abelles i abellots en un abeller que resulta ser el nombre d’or; o en la distribució de les pipes d’un gira-sol... Però, no acaba ací... Si construïm un rectangle de forma que els seus costats guarden una proporció igual al nombre d’or, d’acord amb els termes de la sèrie de Fibonacci, i unim cada vèrtex oposat dels succesius quadrats amb un arc de circumferència, ens trobem amb la figura d’una espiral: l’espiral àuria. I de nou, tornem a la natura. On podem trobar una espiral àuria? En la closca d’alguns musclos com el caragol nautilus, en la trajectòria que descriu un au en aproximar-se a la seua presa, en l’estructura d’un huracà, en el brot d’una falaguera, en la forma d’algunes galàxies... Exemples tots que demostren que forma part de la natura. I, com afirma Galileo al seu llibre Il Saggiatore: “La filosofía està escrita en el gran llibre de l’univers, que està sempre obert davant nostre perquè l’observem. Però el llibre no pot entendre’s si no es comprèn el llenguatge i l’alfabet en el que està escrit. Està escrit en el llenguatge de les matemàtiques”. 111

‘CAPRICCIO SOPRA LA LONTANANZA DEL SUO FRATELLO DILETTISSIMO’ (Capritx sobre la partida del seu estimat germà) per Telmo Gadea*

l gener de 1703, poc després d’acabar els estudis i graduar-se en Sant Miquel i de ser rebutjat per al lloc d’organista a Sangerhausen, va aconseguir un lloc com a músic de la cort en la capella del duc Johann Ernst III, a Weimar, Turíngia. Durant els seus set mesos de servei a Weimar, la seua reputació com a teclista es va estendre tant que va ser convidat a inspeccionar el flamant orgue de l’església de Sant Bonifaci (St.-Bonifatius-Kirche, posteriorment Bachkirche, església de Bach) de la propera ciutat d’Arnstadt, a 40 quilòmetres al sud-est de Weimar, i a fer el concert inaugural amb ell. A l’agost de 1703 va acceptar el lloc d’organista en aquesta església, amb un salari relativament generós i un bon orgue, afinat d’acord amb un sistema nou que permetia que s’utilitzara un major nombre de tecles. En aquesta època, estava emprenent la composició seriosa de preludis per a orgue; aquestes obres, inscrites en la tradició del Nord d’Alemanya de preludis virtuosos i improvisadors, ja mostraven un estricte control dels motius i el contrapunt. Johann Sebastian Bach tenia poc més de 18 anys i emprenia una carrera, encara que sempre en vida no se li va reconéixer, que el convertiria en un dels més importants compositors de la història. Corria l’any 1703 o 1704, la data exacta en què es va produir l’esdeveniment no es coneix. El compositor nascut a Eisenach, el jove Bach, s’assabenta de la partida del seu benvolgut germà, més major que ell, Johann Jacob, que es va allistar en l’exèrcit del rei Carles XII de Suècia com a oboista. Aquesta circumstància, al segle XVIII, sols podia significar una cosa: que, amb quasi tota seguretat, no es tornarien a veure. Hem de posar-nos en la pell d’aquests homes i dones que van viure en aquells temps. Els viatges ja bé a peu, a cavall o en carruatge, duraven mesos. Els pares enviaven els fills a les nombroses guerres sabent que quasi segur ja no tornarien. Les famílies casaven les filles, i aquesta situació feia que perderen la relació amb els seus progenitors i germans i germanes, i amb la seua ciutat i país. Està documentat que la família Bach realitzava trobades festives anuals, on acudien gran part dels membres de la família repartida per tota Alemanya. Sols la correspondència per carta mantenia el contacte entre ells. I imaginem-nos el que tardava a arribar una carta al seu destinatari. El jove Johann Sebastian s’acomiada del seu germà dedicant-li una composició: Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo, BWV 992 en Sib Major. Va ser publicat per Carl Czerny en 1839. El capritx es divideix en sis seccions: 1. Arioso: Adagio - Ist eine Schmeichelung der Freunde, um denselben von seiner Reiseabzuhalten (Els afalagaments que li fan els amics dissuadint-lo d’emprendre viatge). 2. Andante - Ist eine Vorstellung unterschiedlicher Casuum, die ihm in der Fremde könnten vorfallen (És una representació de les moltes desgràcies que poden ocórrer a l’estranger). 3. Adagiosissimo - Ist ein allgemeines Lamento der Freunde (És un lament general dels amics). 4. Andante con moto - Allhier kommen die Freunde (weil sie doch sehen, dass es anders nicht sein kann) und nehmen Abschied (De totes parts arriben amics seus que, incapaços de fer-lo canviar d’idea, s’acomiaden d’ell). 5. Aria di postiglione. Allegro poco. 6. Fuga all’imitazione della cornetta di postiglione. La tonalitat escollida és la de Sib Major, que les teories del segle XVII sobre els efectes (Affektenlehre), s’utilitza per a tractar motius tranquils i serens. Una característica d’aquesta peça és la singular estructura en 6 moviments, com una suite. Els més originals són l’Aria di postiglione (que crea l’efecte sonor descriptiu de l’arribada del cotxe de cavalls, amb 112

el postilló tocant la corneta, tu-to-to, ti-to-to; ja que el germà ha de marxar, imaginem que la vida li va somriure en el seu nou destí, ja des del mateix viatge) i la Fuga all’imitazione della cornetta di postiglione (una fuga marca de la casa basada en el mateix motiu de la corneta, en Si bemoll major com el primer moviment, però ara Vivace; un final triomfal) Sempre m’han sorgit preguntes al voltat d’aquesta obra de joventut del mestre alemany. Per què una tonalitat major per a una composició d’acomiadament? Per què no tonalitats menors, tradicionalment més tristes i melancòliques? Per què no Si menor (la Passió, la Missa...)? Per què un ambient optimista per a narrar un moment dolent de la vida com és la previsible pèrdua d’un ésser estimat? Per què un CAPRITX? Per què no un Largo pesarós i dramàtic? Una sarabanda profunda i espiritual? Bach era una persona profundament religiosa. Profundament. La seua creença cristina en la rama protestant luterana l’acompanyarà tota la seua vida i en tots els àmbits: els familiars, els professionals i artístics. La seua predisposició davant la mort i la seua certesa d’una vida posterior, queden paleses en, potser, la seua darrera composició, el coral Vor deinen Thron tret’ ich hiermit (Em presente davant el teu tron, Senyor, BWV 327). Però en aquesta ocasió, tramita alegrement un fet trist per si mateix: l’absència, la llunyania i la pèrdua. Utilitza recursos descriptius, com l’efecte de cornetta di postiglione (és la que apareix com a logotip de Correus en bona part dels països) per anunciar la partida del germà estimat. Però amb alegria, com insuflant-li ànims i no torturant-lo amb pesar i llàgrimes, accentuant el drama. Sé perfectament que el lector o lectora d’aquestes lletres es preguntarà com lligar aquesta lliçó breu d’Història de la Música amb les falles. És difícil. Però allà va: davant d’una situació adversa... solució... alegria i optimisme. Aquesta és la moralitat de l’obra de Bach. En totes les falles hi ha conflictes. Problemes més o menys severs: alguns de tipus personals, altres pel casal o la llar, de parella, entre fills i filles i pares, de salut... (aprofite per posar una punxeta: des del meu parer, els problemes més comuns en la falla vénen pel festival musical infantil i per les cavalcades. He dit.). A nivell de totes les falles, el Museu Faller passa per la situació més greu des de la seu creació. Justament enguany, 2018, quan es complirà el X aniversari del Museu, arriben males notícies. Hem passat en els darrers 3 anys per una reducció de la inversió municipal d’aproximadament el 40%; el desagradable comiat, amb jutjats pel mig, del gerent de l’empresa; de refinançar els dos préstecs en dues entitats bancàries; retard en els pagaments, etc. i ara, recentment, l’obligació de pagar l’IBI - la contribució - i a més, amb caràcter retroactiu 5 anys enrere. Si jo com a músic, si haguera de fer una composició per fotografiar la situació recent del Museu, de ben segur que escriuria una obra tràgica: com un fragment de l’Ocàs dels Deus (que em perdone Wagner). Però si Bach, el més gran entre els més grans, l’inventor de la música, va optar per l’optimisme i l’empatia per a acomiadar el seu germà... si va escriure un capritx en compte d’una ària lamentosa... qui sóc jo per dur-li la contra? Si sols sóc una puça de la perruca més vella del Cantor de Sant Tomàs... Hem de prendre l’exemple dels grans i agafar els problemes amb afany de construcció. Això no implica no lluitar per reivindicar davant les administracions el nostre patrimoni; ni implica renunciar a treballar per millorar la situació de l’edifici, de les seues instal·lacions... Però ho hem de fer sense renunciar a allò que és el nostre objectiu final: la festa de les falles. I quan parlem de festa parlem de totes aquelles coses sabudes (economia, cultura...) però també de relacionar-nos amb els nostres veïns i veïnes. De buscar els moments d’esbarjo. Que la falla supose un parèntesi en la nostra quotidianitat per aspirar a moments de felicitat. Per a aconseguir-ho haurem de compondre un capritx i no una marxa fúnebre. Aprenem del mestre de la perruca que, almenys amb 18 anys, així ho feia. *Professor del Conservatori Professional de Música Josep Climent d’Oliva

113

LA GUERRA DE TROIA, DEL CAPRITX A LA HISTÒRIA per Jordi Martí

ots hem sentit parlar alguna vegada de la guerra de Troia. Aquest enfrontament de l’antiguitat forma part del nostre inconscient col·lectiu, fins al punt que en tenim moltes expressions en el llenguatge que fan referència o tenen molta relació amb aquest moment de la història antiga. Ser el taló d’Aquiles, tindre a l’ordinador un virus troià, patir una odisea, una trampa ser un cavall de Troia, i molts altres mots demostren fins a quin punt ha arribat la guerra protagonitzada per Príam, Aquiles, Odiseu, Menelau, Paris, Agamémnon, Hèctor i Helena. En aquest article comentarem dos capritxos relacionats amb aquest succés, un relacionat amb la història recent, i altre amb la mitologa grega. Heinrich Schliemann va ser un milionari prusià del segle XIX que va voler dedicar la seua vida al seu somni: l’arqueologia, d’aquest capritx sorgiria una de les troballes més importants de l’aqueologia contemporània. Un col·lega seu, anomenat Frank Calvert, va apuntar que potser les restes de l’antiga ciutat de Troia estaven en una colina de Hisarlik, cosa que va fer que Schiermann no s’ho pensara i anara a investigar-ho. Ell, amb els seus col·laboradors, van començar una excavació d’una enorme envergadura, com mai no s’havia fet fins aleshores. Sense tindre molta cura en les capes superiors i centrals, el milionari prusià va voler arribar el més prompte possible a les capes inferiors, destruint algunes restes amb un valor incalculable. Tot i això va aconseguir arribar fins a una de les ciutat més important de la història antiga. Fins aleshores molts pensaven que era un mite i que la seua existència era un somni dels arqueòlegs, com ara pot ser l’Atlàntida. Frank Calvert i Heinrich Schiemann van demostrar que els somnis de vegades es tornen realitat. No acabem ací amb els capritxos, la pròpia mitologia grega conta que la guerra va ser causada per un d’ells. La ninfa Tetis es va casar per ordre de Zeus amb el mortal rei Peleo. D’aquest matrimoni naix Aquiles qui, segons una profecia, moriria jove a Troia. Per intentar evitar-ho sa mare el submergeix en la llacuna Estigia, fent-lo invulnerable excepte en el taló. A la boda de Peleo i Tetis van ser convidats tots els deus, excepte Eris, qui es va presentar en la boda amb una poma daurada destinada a la més bella de la festa. Tres deesses es van encapritxar d’aquest obsequi: Hera, Atenea i Afrodita. Zeus va demanar a Paris que resolguera el conflicte. Atenea va oferir-li sabiduria, Hera poder polític i Afrodita l’amor de la dona més bella del món. Paris va atorgar la poma a Afrodita i va tornar a casa. La dona més bella del món era Helena, filla de Leda. Tenia moltíssims pretendents i, es va acordar, a proposta d’Odiseu (Ulises en la mitologia romana) que tots els reis i prínceps de Grècia respectarien i defensarien la decisió que ella prenguera. Finalment es va casar amb Menelau, germà d’Agamémnon, qui va heretar el govern d’Esparta. En un viatge per a fer uns tractes diplomàtics, Paris es va enamorar d’Helena i, amb l’ajuda prestada per Afrodita, la va portar a Troia. D’aquest capritx naix la guerra que va enfrontar Troia amb tots els reis i prínceps de Grècia, els quals van ser cridats per Agamémnon a complir el jurament i defensar el matrimoni d’Helena amb Menelau. Tots sabem el final de la història: la destrucció de la ciutat amb ajuda del cavall. 114

CAPRITXOS D’URÀNIA Quan un eclipsi va interrompre una batalla per José Lull

n l’antiguitat, sense la contaminació lumínica que afecta les ciutats actuals, l’ésser humà tenia una relació molt més estreta amb la volta celeste. En moltes cultures, com l’egípcia, mesopotàmica, xinesa, etc., constatem com els seus sacerdots-astrònoms tenien un excel·lent coneixement del moviment aparent del Sol, de la Lluna i les seues fases, dels planetes visibles i de les estreles, de manera que a través de centenars d’anys de constant observació i registre podien calcular efemèrides astronòmiques certament precises. No obstant això, no tots els fenòmens celestes estaven sota el control dels antics savis, perquè no tots eren predicibles per ells. Així, per exemple, esdeveniments com els eclipsis de Sol o de Lluna, el pas de cometes, o inclús l’observació de meteors, podia suposar per als antics una advertència dels déus, un signe de mal auguri. Els registres astronòmics de l’antiga Xina i Babilònia, principalment, ens informen de l’observació de molts eclipsis, però poques vegades les explicacions que ofereixen van més enllà de les teories astrològiques, religioses o supersticions. Així, és de sobra conegut que els antics xinesos creien que durant els eclipsis un dragó gegant es menjava el Sol, per la qual cosa per espantar a aquest dragó maligne, la gent s’afanyava a fer soroll estrident amb tot tipus d’instruments, a més de sacrificis i pregàries. Probablement, l’eclipsi de Sol millor documentat en la història antiga en relació a un succés històric va ser el que va succeir un 28 de maig de l’any 585 a.C. en la frontera del regne de Lídia. Llavors feia cinc anys que els medes i els lidis estaven en conflicte obert a Anatòlia. Però en aquest precís dia els dos exèrcits, el del rei mede Ciaxares i el del rei Lidi Alyattes, s’enfrontaven aferrissadament en el camp de batalla. Heròdot d’Halicarnàs, que va nàixer un segle després que succeïra l’eclipsi, recordà en Historiae el que va succeir: “Va tenir lloc una guerra entre els lidis i els medes durant cinc anys, en els quals moltes vegades els medes van véncer als lidis i moltes els lidis als medes. Dins d’ella inclús van dur a terme una batalla de nit: a ells, que prosseguien en condicions d’igualtat la guerra, en el sisé any, iniciat el combat, els va succeir que, travada la batalla, el dia de sobte es va fer nit. (...) I els lidis i els medes, quan van veure que es feia de nit en compte de dia, van posar fi a la batalla i de manera especial es van afanyar també ambdós a què es fera la pau entre ells”. La visió de l’eclipsi total de Sol, considerat com un signe diví, va fer que, com relata Heròdot, les dues parts bel·ligerants es reuniren ràpidament per arribar a un acord de pau. Així és com després d’anys de guerra aquesta arribava al seu fi, fent que el riu Halys (actual Kizilirmak) es convertira en la frontera entre Lídia i Mèdia. En l’acord de pau va quedar també estipulat que una filla del rei de Lídia, anomenada Aryenis, es casara amb Astiages, el fill del rei dels medes. Aquell 28 de maig de l’any 585 a.C., un eclipsi va fer embeinar les espases. 115

EL CAPRITX NECESSARI per Jorge García Polop Fotografia: Jorge García Polop

A Pep Lloret Escrivà

ra un estiu dels noranta. Amb Paco, el meu amic i company de treball, professors i llicenciats en Belles Arts ambdós, ens havíem decidit a recórrer Alemanya de nord a sud i a veure tot l’art que ens fóra possible. Aquell dia volíem visitar la Kunsthalle d’Hamburg. L’edifici de l’art antic es comunicava per un corredor subterrani amb el que albergava l’art modern i, en accedir a la primera sala, vam veure estranyats un homenot a terra demanant almoina. Com en una escena de càmera oculta, cautelosos per no saber si realment era o no una persona de carn i ossos, ens vam acostar a la que era una escultura hiperrealista d’un captaire de carrer representat amb tot detall. En aquestes últimes dècades s’han fet populars les escultures de Damien Hirst d’animals en formol. El capritx artístic no està tenint el resultat esperat, ja que el tauró que el va fer cèlebre s’estava descomponent i els tancs que el contenien van arribar a filtrar gasos contaminants que podien perjudicar al personal del museu.

Vivim una època on les barreres de l’art convencional es dilueixen entre l’espectacle i la pura extravagància. Des de la banalitat de Jeff Koons amb les seues escultures d’animals inflables o el kitsch de la seua peça Michael Jackson and Bubbles, fins a l’edifici del Parlament Alemany, El Reichstag, embolicat per Christo amb una tela platejada, assistim a un tipus d’obres, o d’experiències artístiques que podríem qualificar de capricis. El capritx no és nou en art. La paraula prové de l’italià i la seua aplicació com a terme artístic es referia en principi a un subgènere de la pintura de paisatge. Amb el temps va acabar derivant en un terme que es referia a aquelles obres en què preval la fantasia o, fins i tot, a la sèrie homònima de Goya. En alguns diccionaris trobem la seua definició genèrica, com antull i desig passatger, tant com a obra d’art que s’aparta de la norma amb l’enginy i la fantasia. La definició es podria aplicar avant la lettre a molts exemples de l’art en què la fantasia artística flueix sense límits. Podríem parlar de l’art medieval dels capitells romànics, plens de monstres que es retorcen entre malsons de pecat. El Bosco, ja en un moment classicista com és el Renaixement, deixa fluir tot un cabal de fantasia, inclassificable. Goya, amb una vida a cavall entre l’Antic Règim i la Il·lustració trau els dimonis de la seua època en la sèrie Els Capritxos on antecedeix al surrealisme i l’expressionisme. El capritx ben executat, no l’extravagància banal, és una forma artística alliberadora. Probablement, si és sincer, pot resultar, fins i tot, molest per a les ments convencionals de la seua època. La dualitat entre la racionalitat i el subconscient dels éssers humans ens porta una vegada i una altra a aquest alliberament dels sentits. Ens capfiquem a fer un món de línies rectes, reglamentat, ordenat i estable, però la història s’entesta a portar-nos una vegada i una altra la crisi, el pecat, l’angoixa, la mort, la guerra o la malaltia. Som l’únic animal que és capaç de traduir estats mentals, felicitat o angoixa, i convertir-los en art. El capritx, la

116

fantasia, es converteix així en la psicoanàlisi d’una societat i de les seues malalties mentals. L’art, les arts, són necessàries perquè són les que millor expressen aquesta angoixa vital i la necessitat alliberadora de cremar els fantasmes que ens tenallen. Els valencians tenim el nostre propi capritx artístic. Les falles són la nostra manera de materialitzar el subconscient col·lectiu en una performance en la qual s’inverteix un gran capital econòmic, artístic, personal i social que des del principi se sap que va a esvair-se entre les flames. La falla és un caprici en el sentit d’antull tant com en el d’una obra d’art que se surt de la norma. Cada monument és una escultura efímera que agrupa trossos de realitat units com en un somni (o un malson) sense cap lògica espacial. La portada de l’Ajuntament pot estar sota un gran ninot i, sense solució de continuïtat, veure’s acompanyada per una nau espacial amb marcians o cossos deformes de ninots que fan contorsions de forma grotesca. Segurament molts dels forasters que ens visiten aquests dies pensaran que més que un caprici una falla és una extravagància. Realment, si apliquem la lògica plana, no hi ha res menys productiu que un monument que costa un dineral i que finalment desapareixerà amb només tres quatre dies de vida. Aquesta lògica plana oblida que en una falla no tan sols es crema el monument. Entre el foc deixa enrere el passat de forma simbòlica, s’acumulen en una pira tots els pecats que ens aclaparen i s’intenta començar de nou després del foc que tot ho purifica. Un captaire real, al carrer, és un ésser invisible, la seua representació al museu el focalitza com una metàfora de la injustícia. En l’escultura dels animals en formol, en una sala buida on sols podem fixarnos amb elles, hi ha implícita una reflexió sobre la vida i la mort: la closca buida sense ànima. L’edifici embolicat en tela blanca o els focs artificials de l’artista xinès Cai Guo-Quiang són fantasies efímeres que ens fan somiar en un món on la bellesa pot ser compartida. El capritx és necessari. El capritx o l’extravagància, ens fan replantejar-nos les normes i el seu sentit, ens fa crítics sobre la moral i l’ètica comunes i reflexionar sobre qui som, què ens fa feliços o desgraciats i cap a on anem o volem anar. Exactament com fem per ací amb les falles.

117

CORRUPTILÀNDIA per Jaume Roig

l sectarisme és la pitjor plaga d’aquest país. D’altres no ho sé, però d’aquest, segur. Podria posar mil exemples: si un partit promou l’energia verda, l’altre promou el gas natural i el petroli. Si un partit fa un sistema educatiu amb pocs exàmens, l’altre en muntarà un on l’examen siga el rei de la casa. I això per no parlar del ball d’assignatures! Us podeu imaginar el pobre professorat: cada canvi de govern, canvi de llei: complet o parcial. El sectarisme provoca allò tan trist que es resumeix: amb mi o contra mi, quan en la majoria dels casos –sempre– no hi ha cap sistema perfecte. Així, l’educació espanyola hauria funcionat infinitament millor si la llei no s’haguera fet per un partit contra un altre, sinó que tots els partits –inclosos els minoritaris– hagueren consensuat quin seria el millor model per a l’aprenentatge dels nostres fills, aquells que seran el futur del país. I quan dic educació, dic tot. Però el sectarisme provoca encara un altre efecte secundari potser pitjor encara: la corrupció. Perquè els teus, facen el que facen, seran sempre innocents. Això regala barra lliure als dirigents. Perquè, siguem clars, com pot ser que un president del govern els subordinats dels quals munten assassinats mentre ell no en sap res? O menteix o és un incompetent i es mereix la vergonya, la presó o qualsevol cosa menys l’estatus d’expresident. Si un president ha pagat la seu del seu partit amb diners negres o ho sap i és culpable o és un complet incompetent incapaç de controlar res. I per què no passa res? Per sectarisme. Un sectarisme que alimenta la corrupció: cap dels polítics que hagen estat relacionats amb qualsevol cas de corrupció per acció o omissió estan habilitats per a seguir. I, si els apartaren, els tancaren, els llençaren, seria així com aconseguirien que les idees funcionaren millor. Perquè la lepra del país és la corrupció, contra la qual costa de fer res perquè sembla que els que tenen la mateixa ideologia s’han de cobrir entre ells, quan això és completament fals: el que fan és enfangar aquestes idees. I si caigueren els de dalt, els que els succeirien veurien les orelles al llop i es trencaria la cadena que fa que, des del dictador fins el present, cap partit polític en el govern haja estat lliure de corrupció. En diferents graus, correcte. Però dissimular més o menys no és suficient. Així que siguen vostés del partit que creguen, però si volen defensar de veritat les seues idees, demanen el cap de tots aquells dirigents que no actuen clarament i decidida contra la corrupció, l’amiguisme,... I fóra bo que aquesta mesura fóra consensuada: no els uns contra els altres, sinó tots alhora. Perquè la lepra de la nostra democràcia és la corrupció però el càncer és la falta de diàleg –el sectarisme– que alimenta la corrupció però també l’odi, la tensió, la violència,... Perquè si la democràcia on vivim és un lloc on el que té més vots imposa la seua voluntat contra el que en té menys, és que vivim en una merda de democràcia. Vostés decidiran.

118

COR DE FUSTA per Cap de Suro

es dels seus inicis, quan eren poc més que una pila de trastos vells, les falles han estat i estaran en constant evolució, passant de ser un munt d’andròmines a convertir-se en un cadafal, que aleshores serveix com a aparador per a crítiques vàries. Els trastos amuntegats, troncs i fustes donaren pas a aquests primers cadafals, principalment de forma cúbica, coronats habitualment per una figura o grup. Apareixerien en aquest moment els primers artistes fallers com a tals, aquesta era tasca de teatrers. Les primeres figures es desenvolupaven des d’un bàsic esquelet de fusta, engreixat amb papers i teles, amb mans i caps realitzats amb cera i vestits amb roba de l’època. Amb el temps apareixen les primeres bases, per tal de dinamitzar l’espai i repartir-lo en escenes, podent o no estar relacionades entre elles. Cap als anys 50, prenen vital relevància les figures realitzades amb cartró-pedra, elaborades a partir d’una peça modelada amb fang, a la qual se li feia un motle d’escaiola, per al seu posterior emplenat amb cartró mullat amb una cola especial feta a base de farina. Una vegada sec, ajuntant les dues meitats, la figura estava formada. A poc a poc, les falles anaren guanyant monumentalitat i els primers gegants de fusta i cartró comencen a omplir els carrers. Autèntiques obres d’art de fusteria, es convertirien en l’esquelet d’aquelles primeres falles tal com hui les coneixem, unes falles que es dissenyaven per peces, que eren acoplades amb cura al carrer el mateix dia de la plantà i una vegada muntada, era fortament amarrada amb maromes i cordes per poder tirar d’elles i poder-la plantar. En aquesta plantà al tombe, no tan sols participaven l’artista i la comissió, sinó que, a més a més, el congregat al lloc era també partícep ajudant a plantar aquells gegants de fusta i cartró que podien arribar fàcilment als 30 metres d’alçada. Any rere any, les tècniques de treball anaven canviant i els artistes anaven especialitzant-se més. Pintures a l’oli, amb un acabat lluent. Apareixien els primers remats com a tals, sobre una peça central, s’erigeix una o vàries figures de molta grandària que culminen el monument. Les cordes deixaren pas a les grues a l’hora de la plantà... Aquestes falles, ja tenien molt a veure amb les que nosaltres coneixem, però la seua evolució continua sent constant, El polietilé o suro blanc entrà amb força, desplaçant en gran mesura al fang, els motles i el cartró, era el moment del modelat directe, el que al més pur estil dels escultors, són les mans de l’artista les que donen forma a cada figura. Abaratint costos i optimizant el temps. Desapareixen quasi per complet les bases, però no així les escenes, on els ninots, ancorats al sòl amb escaiola representen allò que es vol criticar. La pintura torna a ser mat com abans i continua aquest cicle viciós que ens porta fins a les falles més actuals. Fins i tot els esbossos deixen de ser-ho, passen a ser virtuals, es modela via holograma... tota una modernitat les noves tecnologíes. Modes que vénen i van, depenent dels gustos del públic, però també de les tendències seguides per l’artista, però l’art continua sent efímer i aquest sempre serà ofici, la passió, el caprici d’un bon grapat de bojos amb el cor de fusta, que ha fet de les falles la seua vida, no tindrà fi, perquè cada any, el 19 de març, de les cendres encara fumejants del monuments recentment cremats, sortiran noves idees, noves inspiracions i nous capricis que uns mesos més tard tornaran a omplir els carrers, per tal d’engrandir la nostra festa un poc més, si cal. 119

SENTIMENTS CAPRITXOSOS

ún

HERÈNCIA FALLERA per Gemma Micó (Pàg.121)

liat

m tre

EL DESCAPOTABLE per Gregori Royo (Pàg.124)

l o d n

HO SENT per Gabriela García (Pàg.125)

Co CANVIAR EL DESTÍ per Patrícia Martínez (Pàg.126) l l u g Or Miratge IL·LUSIÓ per Laia Estruch (Pàg.127)

Enyor

ança

Deli

sco

Dis

sió Pas ent

nam aba Ent

NO SOLS UN CAPRITX per Elena Bañuls (Pàg.128)

bau

NO TOT ÉS FLOR I VIOLES per Bennur (Pàg.129) CAPRICI per Doménec Canet (Pàg.130)

UN ÚLTIM CAPRICI DESESPERAT per Josep Lluís Roig (Pàg.130) EL CAPRICI DEL LLIBRELL per Nuria Martínez (Pàg.131)

LA GRAN INAUGURACIÓ per Lorena Milvaques (Pàg.132)

120

HERÈNCIA FALLERA per Gemma Micó

ra un dia assolellat, però en el rostre d’Anna i de sa mare, semblava el més ombrívol de tots. La iaia Maria les havia deixades feia tan sols un parell de mesos i les dues la trobaven tant a faltar...

Aquell matí, havien tornat per primera vegada a la casa de la iaia. Sa mare ja estava preparada per a arreplegar els objectes de valor i records que quedaven en aquella casa i ella, tot i la seua curta edat, havia demanat acompanyar-la. Però arribat aquell moment, Anna notava com li tremolaven els genolls, però no va dir res per no entristir més a sa mare. Mentre sa mare anava arreplegant algunes coses, Anna passejava distreta recorrent cada habitació de la casa, encara que ho havia fet milers de vegades, en aquella ocasió no semblava ser de la mateixa manera. En entrar al dormitori de la iaia i veient la porta de l’armari oberta, Anna va veure una cosa que li va resultar molt estranya i va cridar esglaiada: - Mare, mare! Hi ha un fantasma dins de l’armari!!! - Anna, no digues ximpleries -va dir la mare mentre entrava a l’habitació per veure què era el que passava. - Açò no és més que un vestit de fallera de la iaia tapat amb un llençol... - De fallera? La iaia? Mai no l’he vist. Mare, ensenya-me’l per favor...-suplicà la xiqueta. La mare va accedir a la petició i va traure el vestit de l’armari, i de seguida va procedir a llevar-li el llençol que el cobria. Anna no podia creure el que els seus ulls li mostraven, no podia imaginar-se a la seua iaia vestida de fallera. Ella era velleta i... Com si li haguera llegit el pensament sa mare li va dir: - Mira, la iaia no sempre va ser una persona major, també va ser jove i molt bonica, i abans que jo nasquera, fins i tot abans de casar-se, la iaia va ser fallera i allí va conéixer el iaio. - I per què mai no m’ho havia dit? - va preguntar. - Supose que com que a tu no t’agraden les falles... - explicà la mare. - Però és que a mi sí que m’agraden les falles, mare! Sou vosaltres els qui mai no heu volgut ser fallers, no jo!- cridà Anna al temps que esclatava en un plor. Ella sempre havia volgut ser fallera, però per alguna raó, ni a sa casa ni a casa de la iaia, no es podia parlar mai de falles.... I ara resultava que els seus iaios havien sigut fallers i ella ni tan sols ho sabia... Plorava sense consol. 121

Sa mare l’abraçà amb intenció de calmar-la i mentre li passava la mà pels cabells, li va dir: - Mira, crec que ha arribat el moment d’explicar-te una cosa. Com ja t’he dit abans, els iaios es van conéixer quan eren ben bé dos xiquets, a la falla. Es van fer molt amics i compartien cada acte faller. Amb el pas del temps es van fer nuvis i es van casar, poc després al desembre vaig nàixer jo. Aquell mateix any, el dia 15 de març, dia de la plantà, estant en la falla, el iaio va començar a trobar-se malament i el mateix dia de Sant Josep, quasi al temps que cremaven la falla, el iaio va faltar. Com pots imaginar, això va deixar la iaia totalment enfonsada i van passar anys fins que ho va poder superar. Això sí, ella sempre deia que les falles li’l van donar i les falles li’l van llevar i mai més va tornar a la falla, ni gaudí de cap acte faller, era massa dolorós per a ella. Anna escoltava sa mare totalment bocabadada, així que era per això que ja no els agradaven les falles... - Però mare, si les falles no existiren tu no estaries ací, i al cap i a la fi no deuen ser tan dolentes... - Potser tingues raó, però la iaia ho va decidir així...-contestà sa mare amb respecte. - Mare, ara que ja sóc gran, m’agradaria saber més coses de quan els iaios eren fallers, perquè a mi sí que m’agraden les falles i em sembla preciós que la meua família començara a formar-se gràcies a una falla, perfa mare... - quasi suplicà Anna. - Espera, la iaia tenia el seu àlbum de fotos per algun lloc, a veure si sóc capaç de trobar-lo i el veiem les dos juntes. Anna es va assecar les llàgrimes i es va alçar d’un bot. Havien de trobar aquelles fotos. Al cap d’una estona un crit va fer tremolar fins i tot les parets. - Mareeeeee!!! Ja les tinc, he trobat les fotos de fallera de la iaiaaaaa!!! La mare va acudir al seu encontre i va agafar un àlbum de tela polsós que Anna havia trobat dalt d’un armari. - Sí, sí, aquestes són les que jo et deia. La iaia mai no me les va ensenyar, però quan jo era una xiqueta, més o menys com tu, les vaig trobar un dia per casualitat i en preguntar-li a la iaia per aquelles fotos, es va enfadar i les va tornar a amagar. Més tard, ja més tranquil·la, em va explicar que les falles sols havien portat dolor a aquesta casa i que mai més tornara a agafar aquelles fotos, ni res que tinguera a veure amb les falles, i així ho vaig fer, fins al dia de hui. - Però no és just...-començà a ploricar novament Anna - Shhh, no plores i anem a mirar les fotos, en acabar ja parlarem de falles. En obrir la primera pàgina de l’àlbum, Anna esclatà una rialla. - Què estranys anaven tots! Els vestits per davall dels genolls, les pintes altíssimes, les mantellines molt llargues i els davantals molt curts. Els pentinats semblaven una broma, algunes duien com un cardatge, els monyos dels costats semblaven bunyols... - no podia para de riure.. 122

- Mira Anna aquest és el iaio, el reconeixes? -li va preguntar la mare. - Alaaa, s’assembla a Joan!!! -va cridar la xiqueta. Joan, era el seu germà menut, que tenia quasi dos anys i que certament s’assemblava molt al iaio Pere. Van passar una bona estona rient i comentant mentre que veien les fotos i en acabar, Anna va començar una altra vegada, com si d’un al·legat per salvar les falles es tractara. - Mare, la història dels iaios és molt bonica, les falles no van tenir la culpa del que li va passar al iaio, les coses vénen com vénen, tu sempre m’ho has dit... Mare, jo vull ser fallera, igual que els meus iaios. Jo no vaig conéixer el iaio i m’agradaria gaudir de totes aquelles coses que ell i la iaia van viure quan eren joves, vull viure les falles des de dins, i que el iaio Pere, des del cel, estiga ben orgullós de mi, estic segura que ara que de nou estan els dos junts, a la iaia Maria no li molestarà que vulga seguir els seus passos. Anna va mirar sa mare que tenia els ulls plens de llàgrimes i la va abraçar amb tendresa. - Està bé, m’has convençut, parlarem amb ton pare i anirem a la falla, si és el que tu vols. Anna va començar a cridar i a botar per tota la casa, en aquell moment era la xiqueta més feliç del món. Aquella mateixa nit Anna, sa mare, son pare i el menut Joan es van dirigir cap al casal de la falla del seu barri, la mateixa falla a la que feia ja molts anys havien pertangut els seus iaios. Van travessar la vella porta de fusta i a l’interior del casal hi havia un grup de fallers asseguts al voltant d’una taula.

- Bona nit!- van saludar a l’uníson.

- Bona nit!- va contestar la família. De sobte, un home major, amb tots els cabells blancs, es va alçar de la cadira i es va dirigir cap a ells. - Què tal? Jo sóc Francesc, president de la falla. En què podem ajudar-vos? De sobte sense deixar parlar a ningú, Anna es va avançar i va dir:

- Hola, jo sóc Anna, tinc nou anys i sóc neta de Pere i Maria, ells ja no estan amb nosaltres, però de joves van ser fallers d’ací i jo vull ser-ho també, perquè ells, des del cel, estiguen molt orgullosos de mi. Francesc va reflectir un gran somriure en la seua cara i mentre li acariciava el cap li va dir: - Això està fet, des d’aquest moment ja pertanys a la nostra comissió i de segur que vas a ser una gran fallera i que els dos angelets que et cuiden des del cel estiguen ben orgullosos de la seua xiqueta. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018

123

EL DESCAPOTABLE per Gregori Royo

caronava el volant del vell Peugeot mentre veia passar, encantat com un alficòs, el rosari de cotxes que configurava l’embús quotidià. La superfície llustrosa d’imitació de cuir encara transmetia a les seues mans l’empremta dels quinze anys de conducció que ara li retornaven amb el desfici de les coses que manquen. El seient del copilot ja no l’ocupava la seua exdona, el darrere no l’habitaven els plors o les rialles, el quequeig dels videojocs dels fills. Encara així, era al cotxe on la reminiscència de la vida anterior persistia: els viatges de vacances, els trasllats, els desplaçaments a urgències, les discussions. La nova vida que havia començat després de la separació no li semblava tan nova. Anava a treballar com sempre, contemplava créixer els fills un cap de setmana de cada dos, conservava els mateixos amics i les mateixes dèries. Es mirà fugaçment a l’espill del retrovisor. Anà a identificar-se en un rostre tan llunyà que no el reconegué. Els trets que cercava no eren ni tan sols una emulsió fotogràfica de si mateix, sinó un sentiment, una flaire de la més profunda identitat perduda en la seua primera Nit de Sant Joan amb quinze anys, quan al sol naixent va albirar el seu futur lligat a la conducció plàcida i un pèl fatxenda d’un descapotable roig amb una rossa al costat pel passeig marítim. El descapotable roig era la prova més fefaent del fracàs on havia enfonsat la seua vida, i allò que trobava a l’espill era, sens dubte, la imatge d’un borinot. Quina cara se t’ha de quedar sinó, quan veus que, estant ja a la vista l’hora de la jubilació, no has passat de trist empleat, que hi arribes amb un Peugeot vell de gasoil i la hipoteca sense cancel·lar. Ja hi ha prou de factures, es va dir després de donar un cop de coratge al volant, no he fet una altra cosa que pagar: llum, aigua, telèfon, internet, comunitat, IBI, IRTF, IVA, ITV, assegurança de vida, de casa, de cotxe, de mòbil, d’ordinador, de dentista, d’ulleres, pla de pensions, lloguer de garatge, de nínxol, és hora de cobrar, xe! Al banc va fer números i més o manco quadraven: ampliaria la hipoteca, amb el pagament de la pensió dels fills quedava prou pelat, però podia arribar al descapotable roig de segona mà que trobà en una revista de cotxes. Es comprà l’Alfa Romeo i anà al passeig marítim a per la rossa. No trigà a trobar-la, encara va poder triar i tot. Saldà la quota de fidelitat que havia pagat religiosament en el seu matrimoni, i se’n rescabalà com si no hi haguera demà. Prompte hagué de demanar més diners, la rossa era de gustos cars, es deixava regalar massa freqüentment i s’operà els llavis; l’Alfa consumia més gasolina que quatre Peugeots com el seu, i es plantejà vendre el vell cotxe, però desistí, perquè el que podrien donar-li per aital ferralla era per polir-se’l en dos sopars. La cosa esclatà justament la Nit de Sant Joan, quan s’hi plantejava una reconstrucció dels pits per fer joc a aquells llavis turgents i tropicals. Després que no sortira efecte que li assegurara que els preferia naturals, li hagué de confessar que no hi havia més mantega per a tanta llesca, i la rossa l’envià

124

a pasturar. Tornà del passeig marítim abatut i desorientat. La carretera anava buida a aquella hora de la matinada, i tanmateix conduïa l’Alfa Romeo com si estiguera en un embús. Mirà el seient del copilot i s’estranyà perquè no notava cap absència. Buscà el seu rostre a l’espill retrovisor. Encara que persistia una retirada simiesca en la mirada, la cara de borinot havia desaparegut, i se sentí alleugerit d’un pes antic i espés. Passà la mà pel volant i acaronà la idea de vendre el descapotable roig i tornar al Peugeot de gasoil, al volant d’imitació de cuir que trobava ja a faltar.

HO SENT per Gabriela García

- T’acompanye amb el sentiment. - Gràcies - Ho sent molt. - Gràcies

ra un plugim de gent la que es trobava a la plaça del poble. Els familiars, pare, mare i germans, recolzats a la paret de l’esgésia. No gosaven tocar-la perquè després de tot el dia sense gens d’ombra ara tornava a l’exterior el calor que havia retés. Un rere altre anaven passant i sempre amb la mateixa cançoneta. Un xic jove d’una de les famílies més conegudes del poble obligava a participar en eixe últim adéu. Semblants tristos i silenci feridor era el que s’hi podia veure. I continuaven desfilant entre el fèretre i els familiars. Passar pel mig era el que marcava el protocol. Després cadascú a les seues obligacions. Al fons dues dones majors que comentaven el succés: - Quina desgràcia més gran! - No se’n privava de res. - I tant! Ho tenia tot. Era un capritxoset.

125

CANVIAR EL DESTÍ per Patrícia Martínez

o tenia clar. Des del primer instat que va agafar el seu fill al braç, allí al paritori, va saber que algun dia seria president infantil. La seua vida girava al voltant de la falla, tant que es va canviar de casa per estar al mateix carrer que la seua benvolguda comissió. I el seu fill mamaria des del bressol la festa fallera, compartirien desfilades i passacarrers, nits en vetla fent cavalcades i omplirien els carrers de pólvora i sons ensordidors a les despertaes. Ho tenia decidit. Començaria el camí com a fillolet, als braços d’un pare orgullós amb el seu primer jupetí. Després seria padrinet i acompanyant de tots i cadascun dels regnats. No escatimaria en vestimentes, regals i ofrenes, però sobretot tenia diners i raons. Pares i mares voldrien el seu xiquet per a acompanyar les filles, seria el faller perfecte. El trobarien sempre al casal, educat i preparat, tirant coets d’una caixa amb el seu nom, sopant l’entrepà de baix braç i feliç amb un gran somriure Ho tenia enllestit. A poc a poc aquell bon home rialler i amable aniria pujant graons sense que ningú s’adonara, sense fer soroll i, com sempre, fent-se de voler. 12 anys dedicats al moment culminant i no estava disposat que ningú desbaratara el que tant havia somniat. Tindria el control absolut d’un any que seria memorable per a tots, durant anys recordarien aquella presidència. Als llibrets parlarien de tots els premis aconseguits, hi haurien fotos del casal de gom a gom, escriurien de les revetles fins a la matinada seguides dels multitudinaris esmorzars. Ho tenia resolt. Pare i fill serien presidents. Era la nit del nomenament i la sorpresa per a la falla seria increïble. I així va fer. Sense importar-li la gent que es va quedar pel camí, sense parpellejar per dividir la comissió i sense preocupar-se d’afonar uns ideals. Ningú més que ell decidia el que s’havia de fer, i per fi el seu fill era president infantil. La vida pega moltes voltes i l’home amable es va transformar en un ésser que pocs reconeixien. Aquells que decidiren no actuar davall la seua voluntat s’allunyaren del casal, i només restaren els qui depenien del president. Però res importava en un any on el seu fill seria el protagonista, ja havia renunciat a premis i festes, però el seu menut desfilaria a les cercaviles al lloc on li pertocava des del naixement. Estava quasi sol, però estava presidint. Ho tenia projectat. I va nomenar el seu fill com a president infantil. Ningú no s’esperava la reacció del xiquet, les llàgrimes brollaven sense poder parar-les, no aconseguia dir ni una paula i el pare l’abraçava orgullós davant de tots. Tot com sempre havia planejat. I de sobte, va passar: el falleret li va dir a son pare a cau d’orella que ell no volia ser president. Que ell volia jugar en la falla, que li encantava tirar coets però que per res del món volia vestir-se de faller. El capritx de son pare havia aconseguit que el menut, sotmés a una pressió indescriptible des que va nàixer, avorrira desfilar de faller. Que sentia

126

mareig en creuar la passarel·la el dia de la presentació, que no li abellia disfressar-se a les cavalcades ni participar en els festivals. Ell volia jugar amb el brusó i el mocador i tirar coets amb la resta de xiquets. No ho tenia previst. Podien ocórrer mil coses, però pel seu cap mai no va passar la idea que el seu fill no volguera. No estava disposst a renunciar a tant de sacrifici i esforç per un capritx de xiquet, ja que el que ell anhelava era molt més important. De manera que en una escolteta a l’orella i en cinc segons el xiquet estava al mig del cadafal preparat per a començar l’acte. L’any faller va transcórrer amb molta més pena que glòria i, finalment, el 19 de març, el foc acabava amb el malson d’un xiquet i el somni d’un pare que abans que pare era capritxós. Mai més les seues vides tornarien a ser com eren, i de l’home amable no queden ja ni els records.

IL·LUSIÓ per Laia Estruch

es de menuda havia encalçat moltes il·lusions: el dia del seu aniversari, les vacances, el Nadal i les falles. Però alhora, també li feia por, que eixes esperances i expectatives del que ella esperava que es compliren, eixa motivació extra que feia imaginar com anaven a ser les coses, podien no fer-ho, i depén de com s’ho agafara, li afectava més o menys. I és que veia passar el temps massa ràpid. Amb el pas dels anys, la vida havia anat demostrant-li que de tot s’aprén, que s’ha de viure el moment. Si vius amb excés de passat, vius en una depressió; si vius amb excés de futur, vius amb ansietat. Per això, es permetia viure i tindre sentiments, però no quedar-se en ells. Cada moment és únic i irrepetible, hem d’aprofitar-lo! Amb totes les experiències acumulades de tota una vida, ella seguia il·lusionant-se amb els seus néts i nétes, dels fills i filles, de la família i amics estimats, de cada instant amb amor i amb intensitat, que a la fi, és el més important.

127

NO SOLS UN CAPRITX per Elena Bañuls

ón ja 10 anys vivint en un altre lloc, un altre país, a milers de quilòmetres del lloc on he viscut i crescut tota la vida, i on la família i els amics queden lluny, la tradició és al record i on tan sols les fotografies que trobe a la prestatgeria del menjador, mt recorden tots aquells moments viscuts amb tanta intensitat, amb tanta alegria, amb tanta emoció... Ara sóc a l’avió, queden set hores per davant, set dures i llargues hores quan l’única cosa que espere és deixar la bossa de viatge i la maleta a un costat de la porta, tocar el timbre de casa i esperar amb els braços oberts que la meua mare òbriga la porta. Fa set anys que no sóc a casa per aquestes dates i la il·lusió recorre la meua pell. Les ganes de veure la meua gent s’incrementa cada vegada més. Ganes de veure aquelles personetes a les que tant estime i tant enyore els seus somriures, les seues manies o fins i tot les seues baralles, i per descomptat! la menuda de la casa, ja tota una adolescent, amb les idees ben clares i amb una personalitat que de vegades la mare no sap ni com agafar. Agafe l’ordinador per tal d’avançar faena, ja que les hores passen. Òbric el correu electrònic i ja m’he llegit tres vegades el correu que per cert no he contestat de la mare i que de segur que, quan en parlem, em tirarà en cara. Continue amb l’informe que he de realitzar per enviar el més prompte possible al meu director, però no puc traure’m del cap el correu rebut de la meua mare on deia: Hello! Com està la meua perla dolça ensucrà? De segur que molt afaenada, com sempre. Recorda que has de telefonar a la iaia pel seu aniversari, que si no t’ho recorde... segur que ni li telefones!. Per cert!, saps l’última de la teua germana? Enguany s’ha encapritxat per eixir de fallera, veges tu si no teníem prou gastos com per a què ara la xiqueta tinga este capritx! I com no!, ho va fer diumenge davant la iaia, quan sabia que això a ella la torna boja. No saps com ha reaccionat!, de seguida que si fotos, vídeos, records i anècdotes del iaio i ella... En fi, no li ho he pogut negar, he vist la il·lusió una altra vegada als ulls de la iaia, aquells que tu li ficaves al iaio una vegada tenies les pintes i arracades ficades. Aleshores, la teua germana se n’ha eixit amb la seua, i la iaia ha deixat fins i tot el gaiato a un racó i s’ha ficat a buscar amb la Júlia les teles per al seu vestit. Totes dos molt il·lusionades, i això, si vols que et diga la veritat, m’il·lusiona a mi també. No saps com ens encantaria que estigueres ací, sabem que a tu també t’agradaria, tots sabem que és molt difícil i complicat per la teua faena i la teua responsabilitat en eixa empresa, però ja t’enviarem unes fotos i voràs què guapa i templà va la teua germaneta! Espere poder parlar amb tu el més prompte possible. T’estime! 128

Ha arribat l’hora, baixe de l’avió i només espere que la meua maleta no tarde massa temps a aparéixer. Sembla que tot eixirà bé. Maleta en mà i en eixir de l’aeroport el primer que passa pel meu cos és l’olor a pólvora i allà lluny sent uns coets que em posen els pèls de punta. Tot, de segur que tot ha d’estar preparat, les perruqueries plenes, els vestits a punt de ser col·locats i la gent a punt de canviar el cansament per un somriure. Són les sis de la vesprada i probablement no hi ha ningú a casa, són tots al carrer, tots preparats. Prompte deixe la meua maleta i agafe el mocador, la brusó i la manta morellana que hi ha damunt de la post de planxar i vaig en la recerca de la meua família, sent les bandes de música per tot arreu i quan gire el cantó, de sobte, em pare tan sols un instant i veig com la meua mare es troba agenollada ficant els calcetins cap amunt a la meua germaneta i la meua iaia amb el gaiato mirant-la amb llàgrimes als ulls. I sense esperar-s’ho cride: “SORPRESA” com mai no ho havia fet, com una xiqueta menuda, i totes tres es giren, i bocabadades i petrificades puc veure als seus ulls com aquell capritx de la meua germana menuda ha fet que totes tornem a sentir i a viure en primera persona tot allò que tant ens agrada i que tant estimem, LES FALLES.

NO TOT ÉS FLOR I VIOLES per Bennur

n aquest jardí paradisíac, la flor i el capoll s’han sembrat per tot arreu. Tots dos esperen que arribe el bon temps, per tal de començar la batalla de flors. Qui primer sorgeix de les profunditats és el capoll que, ja florit, comença a anar de flor en flor. Es creu important i, de fet, ho és, perquè sabrà buscar la flor i nata del jardí. Flor o florí? O farà olor a florit? Tant se val, el capoll s’ha pansit!!

129

CAPRICI per Doménec Canet

a va prendre amb un inusitat desig sobtat. Una esgarrifança la va travessar de cap a peus i sentí un desfici trasbalsant difícil d’explicar.

Desprès, sense cap prejudici, el vici desllorigat. Un neguit estrany s’empoderà d’ella, amb una força incommensurable. Festa i Gal·la havien acomplert el seu caprici somniat.

UN ÚLTIM CAPRICI DESESPERAT per Josep Lluis Roig

o estic boig. No estic boig. Només explique en veu alta allò que li passa a tothom en veu baixa. Només estava desconsolat per no saber el meu nom. O potser era el teu. Ara tampoc no importa massa. M’he adormit damunt la taula i a la mà tenia una fotografia teua. Sense nom. He anat, potser, al cementeri on, dins d’una butxaca, he trobat escrit el nom d’algú com jo. Un poble de pedra on viuen tots els morts. Les cares florides, les flors seques, mentre no sé si estàs ací, no sé el teu nom, no puc buscar-te mentre t’espere. Et propose un joc, un nom, un viatge però ja te n’has anat. No sé on. Miraré pels hospitals, pels túnels i els tanatoris, per les cunetes i les roselles, et buscaré mentre cave a la terra la meua tomba sense nom, amb les persianes baixades.

130

EL CAPRICI DEL LLIBRELL per Nuria Martínez A Ángel Martí

ada vegada que entre al casal, allí està: El LLIBRELL. I no parle d’aquell vas redó de terrissa de poca alçària i més ample de la boca que de la base, segons el defineixen els diccionaris, que està preparat per a fer una bona massa i fer pa.

Em referisc al que em trobe quan entre al casal de la meua falla. Sempre present, EL LLIBRELL. Al començament de cada exercici anem preparant els ingredients per a la preparació de la massa del pa: - 500 gr de farina: Els monuments. - 300 gr d’aigua: El festival infantil. - 10 gr de sal: Les cavalcades. - 10 gr de rent: El Llibret.

Quan ja tenim els ingredients a punt, unes tendres mans van fent la barreja de la farina, l’aigua, la sal i el rent. Unes pulcres mans que no deixen agulla sense fil amb un treball ben acabat. Després, amb molt cura, les mans cobreixen la massa amb un drap per deixar-la reposar. I una vegada ja està ben fermentada, aquestes delicades mans posem la massa a coure fins que trauen el pa ben cuit: LA FALLA, que mai no seria la mateixa sense EL LLIBRELL.

131

LA GRAN INAUGURACIÓ per Lorena Milvaques

iu el diccionari que un capritx és un desig arbitrari, generalment passatger i sense motivació aparent, que no es basa en cap raó lògica, i que li ve a algú de manera sobtada. No obstant això, per a aquell governador baixet de cara rosada, manetes lluentes i ungles polides no hi havia res més capritxós que la seua vida, també la política. Don Mario tallava la cinta amb l’arrogància que li donava el cadafal sobre el qual estava plantat. Sostenia a la mà un gran micròfon, encara calent pel discurs etern amb el qual havia deleitat a la concorreguda audiència. La cinta era roja, brillant, i llarga, molt llarga, feia quasi onze metres de longitud, el mateix que media el braç de la grua a la qual estava nugada. A l’extrem, una gran botella de Moet, xampany del bo, del gabatxo, que no són tantes les ocasions en les quals s’inaugura una obra com aquella. Ja de ben menut a casa de Don Mario se n’havien adonat que el xiquet era una miqueta queferós, i ploramiques. A eixe caràcter procliu a la impertinència, la mare, malaltissa i esmorteïda, pobra d’esperit, va contribuir de valent amb la seua actitud condescendent cap al seu adoradíssim fill. Amb el pas del temps aquell xiquet havia arribat a alcalde de la seua ciutat. No debades, bona part de la seua vida l’havia dedicada al propòsit ferm de ser, com a mínim, la màxima autoritat del seu estimadíssim poble. Després d’uns pocs anys com a president de la secció juvenil del Partit Radical Democràtic, va aconseguir el preuat càrrec de Secretari de Desenvolupament Social Municipal. Va ser així com Marianet, com encara li deia s’estimada mare, va passar a ser Don Mario. I del Don a l’alcaldia, i de l’alcaldia a la procuradoria, i d’allí al centre del món. Don Mario no tardà en ser portada d’alguna de les revistes de més tirada del municipi, ben untades amb sucoses subvencions públiques clarament justificades pel bé comú que la lletra escrita fa a la classe popular. “No és un improvisat de la política, només cal dir que aquest jove polític i funcionari inicià els seus passos en la política, estudis acadèmics i la funció publica des de ben jove, amb el temps a causa de la seua capacitat de coneixements de govern, arriba a ocupar la Delegació de la Procuradoria Federal del Consumidor i poc temps després va obtindre l’acta de diputat de la XXI legislatura de l’Estat de Baixa Floreal”. Malgrat els seus èxits politicosocials, Marianet Juan, altrament conegut com Don Mario de San Juan, com li agradava adornar el seu llinatge de pare jornaler i mare mestressa, era ben conscient de les seues deficiències i mancances que li barraven el pas cap a l’èxit total. Baixet, grassonet, i de cama curta, sabia que el seu físic acomplexant era una tanca que li impedia abastar el cim anhelat. No obstant, des de ben jove aprengué que hi havia una manera de compensar el soma amb una bona psique. I eixa psique l’havia conreada en els camps de la nit, de la disco i de la ruta. Havia estat el rei del whisky Dic, a palo seco com li agradava demanar-lo a les cambreres del Coco Bongo, la discoteca on va aprendre la qualitat d’una ratlla de les bones. I l’espai entre la pista de ball, la barra i els lavabos s’havia convertit en una metàfora del que seria la seua vida: bons restaurants, gustosa companyia i el teixit d’una xarxa de compares que li va servir per la seua escalada posterior en el món d’allò públic. 132

De ben jove ja havia aconseguit, no se sap exactament com, una xicoteta fortuna. Un bon Mercedes de segona mà, vell però ben aparent, negre, amb les llunes tintades, va ser la seua primera carta de presentació. I l’enveja de bona part d’aquells morts de gana que s’enlluernaven fàcilment per la brillantor d’una gruixuda cadena d’or i un anell d’eixos que diuen de segell. Del vell Mercedes a un bon Ferrari de varis milions van passar uns quants anys, sis o set cotxes entre mig, dues bodes, tres fills i vàries querides. La veritat és que més d’una vegada s’havia preguntat què collons feia ell clavat a la política. I recordava com en un primer moment havia menyspreat aquells uelos que anaven a la mateixa discoteca que ell amb trage de jaqueta i corbata. “Quins pallassos, quines pintes” -havia pensat en més d’una ocasió. No obstant això, en poc de temps se n’adonà que aquells tipos entraven per la porta VIP, ni feien cua ni pagaven entrada, i a la barra els esperaven botelles i xicones de marca. I això li va fer meditar si no seria Baixa Floreal una de les regions més corruptes del país gràcies a aquells polítics amb sobrepès. I arribà a la conclusió que ell volia ser part d’aquell món. Precisament fou al món dels bars i de la nit on Mario establí els contactes necessaris per ser del partit. Clar és que allò primer que calia decidir era quin anava a ser el seu partit. No tenia cap preferència personal per una opció o altra. La seua meta no era tan ideològica com material i per a això calia pensar si el color del partit triat era important o no. No obstant això, una xicoteta anàlisi del panorama polític prompte li va fer obrir els ulls. Els períodes de govern dels negres havien sigut tant o més caòtics que els dels grisos. Mentre que els colors restants estaven descartats, uns per utòpics que mai xafarien poder, altres perquè malgrat que tenia clar els seus objectius hi havia coses que no podia tolerar. Perquè una cosa era ser modern i tolerant i altra que els maricons anaren casant-se per tot arreu. “Cadascú al llit es lliure de fer el que vulga; com si t’ho fas amb una burra”, però després, “tots amb la dona i si toca, missa i processó una vegada a l’any”. I va ser en eixe moment quan la botella de xampany s’estavellà contra la paret de formigó. Eren les huit de la vesprada i el sol, aquell dia de calor terrible d’agost, encara estava molt alt en el cel. Mario suava com un porc, enfundat en un trage una talla més menut del que seria apropiat. Al seu voltant s’arreplegava una multitud, una part atreta per la promesa del piscolabis anunciat per cloure l’acte, altres pertocava deixar-se vore en una acte de tal significança. Tots barallant-se per situar-se prop del mandamàs, lluir un gran somriure, i traure el mòbil per fer-se el selfie necessari per immortalitzar tan important moment a les xarxes socials. “I amb este moment tan simbòlic queda inaugurada esta gran obra”. “Perquè el nostre poble necessita una estació ferroviària que estiga a l’altura del seu poder econòmic”. I així quedava inaugurada una de les estacions de tren més grans de tot l’estat. Un edifici apoteòsic encarregat a un famós arquitecte, d’eixos que tenien grans obres a la capital i que, malgrat lleugers sobrecostos i un retard d’uns pocs anys, havia donat la campanada amb unes portes de titani portat des dels confins del món. “I ara, amb esta estació, no hi ha ja excusa per negar-nos el nostre dret ni un minut més” cridà Don Mario arengant les masses que l’envoltaven. “Ara el govern central ja no pot tornar a fer oïdes sordes a la nostra reivindicació”. I així fou com l’estat de Baixa Floreal va tindre l’estació de ferrocarril més gran del món. Ara només li faltava una cosa: tindre trens, millor dit, tindre vies, que arribaren a ella.

133

134

Jocs Florals Poesia

Jocs Florals: Paraules romĂ ntiques recollides en el nostre llibret de falla per enfortir la nostra consciĂ¨ncia literĂ ria i enaltir la nostra llengua. 135

CAPRITX per Doménec Canet Embranzida desfermada, designi de déus, clamen les veus amb la música extremada. Ritmes cadenciosos engalanen la festa i celebren la conquesta dels desitjos cobdiciosos. Plaer excels, deliris de grandesa, alçarem amb altivesa nostres cors sense recels aleshores consumaren la METÀFORA DE L’AMOR.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

136

SÍ I NO per jaBen Sorgeixen les emocions al fons del cor i s’estavellen amb els desitjos que broten del cervell. Es trasvassen breus mots. Ximplesa sil·làbica amb immensa importància. Són pauraules breus que emplenen al nostre interior enormes espais buits. És un sí de llavis lluitant amb un no de cor. És dir una negació quan el cor batega una afirmació. Sols el caprici guiarà cor o llavis, qui ho sabrà?

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

137

CAP CAPRICI per Carlos Roberto Sembla que ja han passat els anys més durs de la crisi, però entre deutes i obligacions no ens permeten cap caprici. A veure si a més d’un tot açò li dóna desfici i sense cap de trellat ens sorprenen amb una natalici.

ALGUN CAPRICI per Joan Sanchis Tots tenim algun caprici a poder tenir algun vici. Més saludable és l’oci a compartir amb un soci.

138

NIT DE ‘BLUES’ per Pura María García Nit de blues La nit s’afona en els teus llavis. Ocells bateguen al cel estelat en nostàlgica sístole i diàstole. Absent tu, trencant el silenci amb que parla l’hivern. Tot és remor i una lluna caiguda que no gosa minvar perquè la nit no quede nua. Absent tu. Tots els mars, vessant estreles a les teues pupil·les. Absent tu. Ara, quan la melangia tinta la nit amb colors indelebles, El blues em deixa llàgrimes blaves a la boca i t’invente, contínuament sobrevolant els meus somnis. La nit s’afona en el meu capritx de tu.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

139

NAIXEM I MORIM AMB FLORS per Benjamín Garcia S’obri la vida amb forts crits de perfum relliscant en gotes de llàgrimes, flors de notes tendres que entrellacen els dits acaronant la boca als pits. Transcorre el temps i els ulls clouran, esclataran crits de dolor. Flors perfumades de tristor amb nosaltres conviuran i el nínxol ens marcitarà.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

140

CAPRICIS DE LA VIDA per Ivà Al Robar Capricis de la vida són necessaris sempre per eixir de la rutina i tenir un bon tempre.

També els polítics se’n passen en el capritx es gasten el que no tenen en saraus i festetes i quan arriben les factures ja no resten pessetes. Qui vinga darrere que pague! Deixant una herència que és una incoherència, i no tens altra solució que pujar la contribució. Altre gall cantaria si eixos capritxos i bufonades les pagaren els lladrucs rascant-se les butxaques.

Els homes i dones els abelleix fer despesa i se’ls gasten tan de pressa que quan arriba final de mes, cauen en mans dels banquers, més contents que un gínjol, que sempre tenen diners per donar-te el capritx, encara que desprès ho pagues set vegades ja que són uns papadiners Cada dia en els àpats te n’ixes de la mesura degut al capritxet s’acaba l’allisadura.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

141

TEL QUEL per Josep Vicent Cabrera Meravella vera de primavera ist gerade nun angekommen. Of happiness and joy omen orgullo de Gandia entera. De les falles el nostre voler té χωρίς μέτρηση επιθυμία·

on est déjà prêt à les fêter andiamo tutti, godiamo in via

Meravella vera de primavera acaba d'arribar (alemany) de felicitat i alegria presagi (anglés) orgull de Gandia sencera. (castellà) De les falles el nostre voler té sense mesurar el desig; (grec) quan ja estem a punt per festejar-les (francés) anem, gaudim d'ella (italià) 142

143

144

Flora Cens Faller

Flora: Conjunt artístic de fallers i falleres propis d’un barri, una regió,... o d’una fauna que donen color i suport a la comissió fallera a la que pertanyen. 145

â&#x20AC;&#x153;Rosers i amors, mentre tinguen arrels, donen florsâ&#x20AC;?.

(Refrany popular)

CENS INFANTIL Albarrategui Amor, Asier Alberola Pérez, Biel Alberola Pérez, Quique Alemany Martinez, Ariadna Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Llorca, Carmen Alonso Piera, David Aparisi Perez, Andrea Araúz Lara, Javi Araúz Lara, Sofía Azara Sanchis, Marta Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Bataller Valls, Cristina Bataller Valls, Roseta Blay Blay, Borja Blay Blay, David Boix Boscà, Mireia Bono Rovira, Sergi Boronat Blanes, Aitana Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Aitana Boscà González, Candela Brotons Subiela, Lydia Camarena Boix, Luis Camarena Boix, Manuel Cano Yeste, María Carballo Simò, Rubén Caro Martinez, Nicolás Castelló Delgado, Alexandra Castellò Pons, María Castillo Moncho, María Catalá Escrivá, Alma Caudeli Millet, Adrián Chàfer Cucart, Sara Chicote Tasa, Pablo Chova Boluda, Marta Chova Boluda, Rubén

Chova Micó, Carla Chova Micó, Sergio Climent Villuendas, Alba Conde Arroyo, Samuel Cuerda Llopis, Fabio De La Asunción Gavilá, Ester De La Asunción Gavilá, Leire Escamilla Gracia, Yerai Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Faus Bañuls, Mauro Fayos Lloret, Rita Fayos Lloret, Valentí Femenía Calabuig, Aitana Fenollar Català, Daniel Fenollar Català, Samuel Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Andrés Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Eric Figueres Gómez, Jorge Figueres Gómez, Pedro Font Cabanilles, Ismael Font Cabanilles, Nerea Fotin Gomar, Alba Gallardo Muñoz, Héctor Gamez Comas, Inés Gamez Comas, Marcos Garcia Chàfer, Carles Garcia Chàfer, Nerea García Fenollar, Júlia García Fenollar. Josepe García Martínez, Andrés García Martínez, Zaira García Martínez, Christian Garcia Sequi, Rodrigo Garrido Martínez, Aitana Gimeno Castelló, Marc Gimeno Castelló, Marta González Part, Kike Gracía Martínez, Zaira Hermida Diaz, Ana Gutiérrez Blasco, Laia Huertas Gómez, Carlos

Huertas Gómez, Marina Izquierdo Faus, Mireia Juan Frasquet, Aitana Juan Ruiz, Emma Juan Ruiz, María Juan Soriano, Blanca Lanaquera Benavent, Boro León Ruiz, Ana Llinares Camarena, Ana Llopis Carrasco, Núria Llopis Carrasco, Raúl Llorca Vidal, Arnau Llorca Vidal, Mireia Lloret Gea, Joan Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Lozano Alós, Lucía Marco Ivars, Alexsander Marcos Cánovas, Marc Marqués Martínez, María Martí Bataller, Claudia Martí Camarena, Helena Martin Boscà, Vera Martin Rodrìguez, Lucía Martìnez Alcaraz, Rocio Martìnez Lebrón, Borja Martínez Martínez, Sheila Martínez Moragues, Laia Melo Torres, Sandra Miret Tormos, Aina Moragues Sanchis, Maria Moragues Sanchis, Sara Morant Peirò, Laia Morant Peiró, Nekane Moscardó Araújo, Álvaro Moscardó Araújo, Marta Navarro Vidal, Mark Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria Peláez Santosjuanes, Alma Pérez Gavilá, Alejandra Pérez Vilaplana, Marta 147

Ramírez López, Sofía Rodrigo Martìnez, Jorge Rodrigo Mengual, Lucas Rodrigo Mengual, Sara Roig Mañó, Alba Roig Mañó, Marc Romaguera Pons, Blanca Ros Juarez, Hugo Rubio Pastor, Claudia Ruiz Murillo, Martina Ruiz Sanchis, Lucia Salgado Peirò, Nayara Salvador Causi, Javier Santiago Martín, Laura Santiago Martín, Mar Santiago Martín, Sara Santosjuanes Capellino, Inmaculada Sánchez Mateu, Miguel Sánchez Mateu, Mireia Santana Sirerol, Saira Sanz Blasco, Oriol Sastre Llopis, Frank Savall López, Martina Sendra Cortell, Laia Sepúlveda Marqués, Candela Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Soria Borràs, Claudia Soria Borràs, Martina Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Erika Tarrasò Buigues, Lidia Toneu Subiela, Marc Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Simó, Dani Úbeda Simó, Joan Vallés Cabanilles, Biel Vélez Bertó, Arthur Victoria Rovira, Isabel Victoria Rovira, Marta Zacarés Alberola, Paula

CENS MAJOR Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Fco. de Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Marcos Antonio Almenara Gregori, Begoña Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Muñoz, Rosario Alós Alfaro, Lorena Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz García, Javier Artés Pons, Noelia Azara Escrivà, Blanca Azara Escrivà, Carlos Azara García del Busto, Enrique Bañuls Vila, Cristina Barber Castellà, Nicolás Barco Jover, Pau Barranca Estornell, Vicente Bataller Faus, Marisa Belda Vazquez, Júlia Benavent Conde, Saray Benavent Peiró, Amparo Benavent Peiró, Rosa Bertó Peiró, Alicia Blanes Escrivá, María Blasco Signes, Marta Blay Pascual, Cristina Blay Pascual, Ernesto Blay Pascual, Mª José Boix SanAndrés, Amparo Boluda Valdés, Ana Bono Mira, Sergi Boronat Casanova, Quique Boronat Flores, Carmen Boronat Flores, Domingo

Boronat Flores, Merce Boscà Puig, Selina Boscá Sanchis, Elena Boscà Subiela, Roberto Bou Viñó, María Lucrecia Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos Brito Simò, Mireia Brotons Pérez, Salvador Cabanilles Gomez, Aida Cabanilles Puig, Alba Cabrera Vidal, Inma Calabuig Martínez, Rosa Calabuig Sanchis, Nieves Calafat Romero, Mª Francisca Camarena Ferrando, Manuel Canet almiñana, Baltasar Canet Orengo, Verónica Cárdenas Marcos, David Cárdenas Marcos, Jorge Cárdenas Ruiz, Jùlio Carrasco Picornell, Pilar Casanova Segura, Inmaculada Castelló Jimenez, Daniel Castillo Rubio, Fco. Ignacio Català Escrivà, Alma Caudeli Bañuls, Daniel Causí Cortés, Eva Chàfer Cabrera, Ester Chàfer Cabrera, Juansa Chàfer Catalá, Juan José Chicote García, Julio César Chova Morant, Sergio Chiva Vila, Sergio Comas Gomar Elena Conde Arroyo, Eva Mª Crespo Calbo, Carmen Cucart Palacio, Silvia Cuadros Marco, Carla Cuerda Faus, Juan José Cuevas Cardona, Lorena Dalmau Miralles, Xavier de Ancos Camarena, Raúl

De la Asunción Miret, Antonio De la Vega Santamaría, Gema Del Cerro Arastey, Rocío Delgado Balsera, Lara Delgado del Rosal, Ana Isabel Diaz Belloso, Mari Carmen Donet Climent, Jose Antonio Donet Ramiro, Lidia Dufrechu García, Victoria Durà Vilata, Emilia Enguix Gea, Joaquin Enguix Gea, Vicent Escrivá Camarena, Joan Escrivà García, Asunción Escrivá García, Sandra Escrivá Monzó, Amalia Espinós Blasco, Cristina Estornell, María Estruch Llorens, Manolo Estruch Lucio, Xavier Estruch Oltra, Joana Estruch Oltra, Mireia Faus Bañuls, Iñaki Faus Moncho, Vicente Fayos Losa, Clara Febrer Peiró, Irene Femenía Ballester, Amadeo Femenía Calabuig, Adrián Fenollar Bañuls, Germán Fenollar Canet, Elodia Fenollar Canet, Sol Ferrairo Oltra, Pablo Ferrer Carrasco, Andrés Ferrer Castelló, Joaquín Ferrer Martí, Fernando Figueres Moltó, Eloy Flores Espejo, Ana Mª Font Fernández, Jose Luis Fotin, Dragos Petre Frasquet Amor, Blanca Frasquet Seguí, Ferran Freixes Romá, Enrique Fuster Vizcaíno, Mª José 148

García Canet, Jose Pedro García Fenollar, Carmen García Márquez, Ana García Márquez, Cristina García Miguel, Esteban García Mira, Ximo García Nácher, J. Benjamín García Ramos, Salvador García Ribes, Ángela García Sabater, Charo García Sabater, Cristina García Sabater, Jose Pedro García Tebar, Lidia Garrido Semitiel, Iván Gavilà Boscà, Josep Gavilá Crepo, Sandra Gavilá Crespo, Pilar Gavilá Pérez, Mónica Gea Ferrer, Clara Gilabert Malonda, Laura Gimenez Muñoz, Pascual Gisbert Llopis, Santiago Gomar Curiel, Sandra Gómez Enri, Pilar González García, Sebastian González Molina, Fanny Gracia Fuster, Beatriz Grau Felis, Vicente Gregori Pérez, Rosa Mª Gregori Pérez, Victoria Gutierrez Pellicer, Ana Gutierrez Pérez, Jesús Gutiérrez Signes, Ivan Hernández Bañuls, Juan Hernández Sirerol, Laura Hernández Sirerol, Mireia Herrera Otamendi, Carlos Huerta Brines, Anna Huertas Tirado, Fernando Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, Jose Manuel Ivars Camarena, Mª Isabel Ivars Ivars, Ana

Ivars Martinez Josep Ivars Martínez, Andreu Ivars Martinez, Isabel Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Juan Lacasa, Ramón Lanáquera Escrivá, Voro Lara Garrido, Raquel Llinares Camarena, María Lebrón Enri, Fany Llopis Martínez, Pilar Llopis Orengo, Raul Llorca Boronat, Francisco Llorca Boronat, Imma Llorca López, Paco Lloret Boronat, Domingo Lloret Boronat, María Lloret Boronat, Mercé Lloret Boronat, Valentín Lloret Escrivà, Ana López Gavilà, Blanca López Gavilà, Jaime Lozano López, David Lucio Ferrando, Cristina Lucio Ferrando, Maria Mañez Simó, Cristina Marco Ivars, Zaila Marco Ivars, Axel Marco Soldevila, Adrián Marcos Diaz, Mª Carmen Marcos Diaz, Vicente Marcos Pérez, Vicente Márquez Cañada, Isabel Marqués Sala, Jessica Martí Asunción, Ángel Martí Frasquet, Laura Martí Frasquet, Lucía Martín Martínez, Sonia Martín Milla, Emilio Martínez Caro, Gardenia Martínez Caro, Lucía Martínez Caro, Mª del Mar Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia

Martínez Pastor, Alberto Martínez Pitarque, Juan Carlos Martínez Román, Beatriz Martínez Xandri, Nuria Mascarell Carbó, Mª José Mascarell Lorente, Emilia Mascarell Martí, Fernándo Mateu Garcia, Rosa Maria Matoses Molines, Manolo Matoses Morant, Ainhoa Melo González, Mario Melo Torres, Andrea Mengual Gregori, Vicente Mengual Millan, Vicente Micó García, Chelo Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millán García, Matilde Millet Murcia, Rubén Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocío Moncho Amor, Silvia Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Martínez, Roberto Morant Pinzón, Suni Moratal Gregori, David Morell Mascarell, Lidia Morell Perez, Rafael Moreno Vidal, Andrea Moscardó Canet, Juan Antonio Murcia Moncho, Mari Carmen Muñoz Vila, Graciela Navarro Alvarado, Francisco Navarro Climent, Marc Alain Negre Parra, Alba Orengo Mayor, Gonzala Ortega Serrano, Moisés Pallarés Marqués, Erica Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, Mª Rosa Pastor García, Mª José Pavia Genoves, Pablo Peiró Micó, Ana Vanesa Peláez Ramos, Pedro

Pellicer García, Pilar Pérez Franco, Amparo Pérez Gadea, Ángela Pérez Gavilá, Javier Pérez Sanchis, Javier Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Vilaplana, María Pérez Simó, Gema Petrof Petrof, Slavi Piera Serralta, Eva Plata Martínez, Sergio Prado Mollá, Sandra Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Puchol Orengo, Ángeles Puig Capsir, Antonio Rabadán Montoya, Alejandro Ramos Panduro, Berna Ramos Villanueva, Mª Dolores Resa Tebar, Desirée Reyes Llopis, Andrés Ribes Sanz, Ainoha Ripoll Espejo, Sergio Rodrigo Sánchez, José Rocher Font, Mª Jesús Romaguera Peralta, Vicenta Amelia Ros Vaquero, Jorge Rovira Burguera, José Rovira Casanova, Maria Rovira Escrivá, Ricardo Rovira Prado, Pepa Rovira Prado, Sabela Ruiz Más, Diego Ruiz Más, Roberto Ruiz Mollano, Jose Luis Ruiz Rocher, María Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sacristán Hernández, Pilar Sánchez González, Cristina Sanchis Escrivá, José Sanchis Muñoz, Arantxa Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José Santosjuanes Canet, Ruth Sanz Blasco, Leire Sanz Piera, José Miguel

149

Sapena Peiró, Esther Sarrió Pous, Erica Sarrió Puig, Meritxell Sendra Gregori, Iris Sepúlveda Baquerano, Fran Serquera Subiela, Joaquin Serrano Cardona, Borja Sequí Canet, Sonia Signes Canet, Iván Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Davinia Simó Redondo, Jessica Simó Redondo, Rubén Sirerol Ble, Nicolás Sirerol Mañez, Gemma Siscar Pastor, Gema Sola Montoya, Paqui Soler Giner, Irene Subiela Estruch, Salvador Subiela Puchol, Angela Subiela Puchol, Iván Tamarit Alcudia, Adrián Tamarit Alcudia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Tasa Jover, Marta Tasa Jover, Rosa Todolí Femenía, Juana Amelia Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Úbeda Crespo, Juan Úbeda Moncho, Juan Vallés Sendín, Miguel Ángel Verdú Garcia, Raul Verdú Siscar, Anais Verdú Siscar, Iris Victoria Lloret, Antonio Vidal Bataller, Luis Vidal García, Trinidad Vidal Miñana, Maite Vidal Miñana, Soraya Vidal Tavallo, Julio Vila Palop, Pau Xaixo Bertó, Alejandro Xaixo Bertò, Javier Xaixo Ibañez, Javier Zacarés González, Mario

150

Corol·la Executiva

Corol·la: Conjunt de gamomembres d’una comissió que s’encarreguen de covar i protegir el bon fruit... encara que tenen data de caducitat. 151

152

PRESIDENTA: Blanca López Gavilá VICEPRESIDENTS: Francisco Llorca Boronat José Manuel Huguet Martínez SECRETARIA: Maria Sanchis Simó VICESECRETARI: Àlvar Jaime Monterrubio DELEGADA DE LLIBRET: Amelia Alberola Todolí VICEDELEGATS DE LLIBRET: Núria Martínez Xandri J. Benjamín García Nácher Xavier Estruch Lucio Gemma Micó Sanchis DELEGAT D’EMISSIÓ I INFORMATIU: José Pedro García Sabater DELEGAT DE COMUCICACIÓ I XARXES SOCIALS: José Rodrigo Sánchez DELEGADA DE FESTES: Gemma Micó Sanchis VICEDELEGATS DE FESTES: Laura Araújo Gregori Rosa Araújo González Eva Maria Conde Arroyo Pascual Giménez Muñoz Laura Hernández Sirerol Valentín Lloret Boronat Carlos Martínez Lebrón Juan Carlos Martínez Pitarque Juan Antonio Moscardó Canet Lorena Pardo Martínez DELEGADES DE CAVALCADA MAJOR: Laura Araújo Gregori Iris Sendra Gregori DELEGATS DE CAVALCADA INFANTIL: Jaime López Gavilá Valentín Lloret Boronat DELEGADES DE FESTIVAL: Vanesa Peiró Micó Andrea Moreno Vidal DELEGAT DE JOCS: Julio Cárdenas Ruiz. DELEGADES DE DONES: Rosa Calabuig Martínez Trinidad Vidal García DELEGATS DE TRONS: Raúl Llopis Orengo Francisco Llorca Boronat DELEGAT DE MONUMENTS: Fco. de Borja Alberola Todolí DELEGATS DE CURTMETRATGE: Jéssica Simó Redondo Emilio Martín Milla TRESORER: Jesús Gutiérrez Pérez VICETRESORERA: Verónica Canet Orengo COMPTADORA: Mónica Gavilá Pérez LOTER: Vicent Enguix Gea CASALER: Ángel Martí Asunción 153

154

Florcoin Empreses Col·laboradores

Florcoin: Moneda floral fabricada per diferents empreses col·laboradores que és utilitzada al món faller i que encara que té poc olor... a tots agrada!!! 155

“Si no tinguérem ni un gallet, no faríem ni el llibret”. (Refrany faller)

donant bona impressió

Polígono Industrial - Avda. de Gandia, 20 46727 REAL DE GANDIA (Valencia) Telf. 96 286 39 49 tecnigraf@tecnigraf.net - www.tecnigraf.net

PASTISSERÍA - CAFETERÍA Todo un mundo de ideas en dulce y salado en Gandia, Bellreguard, Oliva... y también en tu casa

PRESUPUESTOS Telf. 96 281 52 23

BELLREGUARD: Pastelería: C/. Ausias March, 4 - Telf. 96 281 52 23 OLIVA: Pastelería: Paseo Alcalde Joan Fuster, 4 - Telf. 648 003 990

XERACO: Pastelería: Avda. Ronda Brugueries, 69 - Telf. 610 880 185 TAVERNES DE LA VALLDIGNA: Cafetería Pastelería Salva: Avda. de las Germanias, 20 Telf. 96 283 63 31 o d e C át ci Servicios personalizados de cátering: Ser v

Cafetería Pastelería Salva Arlekin: Pol. Ind MIO Telf. 610 869 682

eri

GANDIA: Cafetería Pastelería Salva: C/. San Francisco de Borja, 22. Telf. 96 287 35 68 Pastelería: Avda. Marqués de Campo, 8 (frente Renfe). Telf. 682 768 389 Pastelería: Avda. dels Esports, 8 (frente Renfe). Telf. 96 287 69 64

Farmacia con amplios conocimientos en dietética deportiva, cosmética, formulación magistral, asesoramiento en la pérdida de peso,...

Marta Tasa Estilistes peluquerĂa, estilismo y maquillaje

Avda. de Alicante, 15 - 46701 GANDIA (ValĂ¨ncia) Telf. 96 295 11 24 facebook/Instagram: Marta Tasa Estiliestes martatasaestiliestes@gmail.com

C/ Magistrado Catalรก, 20

PARKING PROPIO a 20 metros

Nueva oficina en el CENTRO COMERCIAL CARREFOUR

VENTA Y ALQUILERES Teléfono 96 295 40 65

E-mail: ventas@financierainmobiliaria.es Web: www.financierainmobiliaria.es

MENJAR PER EMPORTAR MENJAR PER ENCÀRREC TALLERS Avda. del Grau, 4 - 46701 GANDIA (València) Telf. 96 287 86 67 - peko.gandia@gmail.com Buscan’s en... twitter/PEKOGANDIA www.facebook.com/PEKOGANDIA