Llibret 2019 Falla Màrtirs by Falla Màrtirs i Adjacents

Aquest llibret estĂ dedicat a totes i cadascuna de les persones que, fil a fil, han anat teixint la histĂ˛ria de la nostra falla.

Edició: Associació Cultura Falla Màrtirs. Delegada de Llibret: Amelia Alberola Delegació de Llibret: Nuria Martínez, J. Benjamín García, Xavier Estruch i Gemma Micó. Portada: © Gonzalo Rojas. Fotos: • Fotos introducció apartats llibret © Jordi Garcia Polop • Fotos oficials i fotos articles 'FILS I LLUENTONS' i 'DESFILANT LA SÀTIRA' © Salva Gregori • Fotos articles monogràfic © Els autors Il·lustracions: • Seccions del monogràfic © Mateo Millet Mora • Crítica i monogràfic infantil © Gemma Micó Sanchis Correcció Lingüística: Nuria Martínez. Disseny: Delegació de llibret. Maquetació i impressió: Tecnigraf Indústria Gràfica, S.L. Tirada de la impressió: 500 exemplars. Dipòsit legal: V-474-2012

Les Falles, Patrimoni Inmaterial de la Humanitat (UNESCO)

La comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a totes les persones que han col·laborat de manera desinteressada en l’edició del nostre llibret, especialment a Pura María García, Josep Lluís Roig i Pilar Castellanos, per la seua implicació activa amb la Delegació de Llibret; així mateix, a Mateo Millet Mora per les seues il·lustracions, a Jordi Garcia Polop per les fotografies dels diferents apartats, a Juana Amelia Todolí per la cessió del material de costura utilitzat en la confecció del llibret, a Salva Gregori per la cessió de les fotografies per al monogràfic i a Rosa Fallera i a la seua gerència pel préstec de materials i la cessió de les seues instal·lacions.

nguany estem d’aniversari. Complim 90 anys de tradició, 90 anys d’història, 90 anys de falla. I hem volgut celebrarho ENTRE FILS. Quan teníem el llibret embastat, pràcticament agafat amb agulles, pensàvem que seria complicat poder filar tan prim, però vam anar tirant del fil conscients que tot no seria cosir i cantar... i este és el resultat! Ja que no es pot pegar una puntada sense fil, és la nostra presidenta, acompanyada pel nostre president infantil, l’encarregada de donar-nos eixe fil: el fil cru (les nostres mascotes), el fil perlat (els nostres padrinets), el fil de seda (les nostres reinetes infantils), el fil jaspiat (la nostra padrina) o el fil de vint (les nostres reines majors). I què fem amb tants fils? Està clar... posarli el fill a l’agulla per tal de començar parlant dels nostres monuments fallers. Amb els més menuts hem intentat buscar la felicitat entre tant de fil perquè sempre hi ha un pedaç per a un descosit. I amb els més majors hem tractat de desembolicar els cabdells de la Gandia del futur

INTRODUCCIÓ on amb mànega ampla, i intentant no fer a més d’un un drap, ens hem trobat amb molta tela que tallar! Seguint el fil hem arribat a un món imaginari de la mà d’un sastre i una modista, on cobren vida un guix de costura o un caragol metre, on viuen dins d’uns didals uns donyets i on un coixinet d’agulles és capaç de complir els somnis dels més menuts. I, com en Màrtirs no estem tallats pel mateix patró que altres, hem de reconéixer que hem anat també a contrafil. Ens hem clavat en camisa d’onze vares, i sense fer pedaços a ningú, perquè sempre hi ha roba estesa, hem volgut teixir il·lusions, brodar records, repuntar l'art, embastar el futur o cosir paraules. Això sí, comptant amb tots, fil per randa. I com sabem qui són els que mouen els fils hem volgut acabar el llibret, per tal de no traure els draps bruts que sempre cal rentar a casa, tallant el fil... i punt! Amelia Alberola

“El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Aquest llibret participa en els Premis de Lletres Falleres” “Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels premis de poesia ‘Joan Climent’ de Gandia any 2019” 2

SE G

U I M E L FI L

P O SE M F I L

R R ANDA IF L PE TA L

M O U E L S FI

LS?

DONA'M FIL

NTRA FIL O C A

L L E M E L FI

“El món no és sinó una gran teranyina, i n’hi ha prou amb tocar un fil perquè la resta vibre”. George R. R. Martin, Dança amb dracs.

SALUTACIÓ PRESIDENTA

Blanca López Gavilá Fallers i falleres, Aquest és el tercer any que mitjançant les pàgines del llibret de la nostra comissió puc dirigir-me a tots vosaltres. Llibret que es du a terme amb molta estima i dedicació per part d'un equip de cultura al qual vull agrair el seu esforç, així com a les empreses i les persones que un any més col·laboren i fan possible que hui el tinguem a les nostres mans. M'agradaria dirigir-me especialment a l'executiva i a totes les delegacions per acompanyar-me aquest exercici i treballar tant per la nostra comissió, a fi que en les Falles 2019 regne la felicitat i la unió. Gràcies a les Mascotes, Padrinetes i Padrinets, President Infantil, Padrina i Reines Infantils i Majors per fer més especial aquest 2019. Gràcies fallers i falleres de Màrtirs per la vostra implicació, per fer de la nostra comissió la millor i pel vostre suport. Aquest any la Falla Màrtirs compleix 90 anys i sols puc dir que estic ben orgullosa de ser la Presidenta d'una comissió amb 90 anys de tradició, d'història i de festa. 90 anys fent falla i els que queden! Fallers i falleres, veïns i veïnes, amics i amigues, esteu tots convidats al barri de Màrtirs per gaudir dels nostres monuments, despertades, passacarrers i sobretot de la nostra festa. Us espere a tots i a totes. Per unes Falles 2019 molt especials. Visca la Falla Màrtirs!

SALUTACIÓ PRESIDENT INFANTIL

Marc Roig Mañó Podeu sentir l’olor de pólvora? Podeu sentir els coets esclatar? La música ja està al carrer. Les falles ja estan arribant. Veniu xiquetes i xiquets! Anirem tots junts a la crida, ens disfressarem a la cavalcada infantil, cantarem a les albaes. Vos esperem a tots i a totes a la Falla Màrtirs, estos dies seran especials. Acudirem a la plantà per a aquesta falla representar, que enguany ens omplirà de felicitat. No vos podeu perdre la despertà, amb una bona mascletà. Repartirem caramels i farem passacarrers per animar a totes les falleres i fallers. A la Verge flors li portarem i ben orgullosos ens sentirem. I a la processó desfilarem i amb les llums il·luminarem els carrers. A la cremà no plorarem o, almenys, ho intentarem. Vos convide, xiquets i xiquetes, i a tota la comissió a compartir amb mi estos moments inoblidables en la nostra història fallera, moments que mai no tindran fi.

MASCOTES

Fil cru

Fil cru. Que no s’ha sotmés a llavat, blanqueix o qualsevol altre tractament. (Diccionari Normatiu Valencià) 13

Adrián Caudeli Millet

Thiago Martínez Martínez

Oliver Miralles GutiĂŠrrez

Carla Oltra Gregori

Daniel Rodrigo MartĂnez

Andreu VallĂŠs Cabanilles

PADRINETS

Fil perlé

Fil perlé. De cotó fi i lluent que s’utilitza per a confeccionar peces de punt. (Diccionari Normatiu Valencià) 21

Alba Miñana Martínez

Joan Úbeda Simó 22

Cayetana Úbeda Martínez

Dani Úbeda Simó 24

REINES INFANTILS

Fil de seda

Fil de seda. Elaborat amb la fibra del capoll del cuc de seda. (Diccionari Normatiu ValenciĂ ) 27

A cada reina

Brodada la teua imatge sobre tela fina ens mostra el relleu de tantes qualitats. Es veuen fils de tendresa, fils d’innocència, fils de puresa, fils d’alegria. Mirar l’inrevés de la tela i no trobar cap imperfecció. És una mirada als vostres rostres sobrefilats amb fils de seda. jaBen

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

REINA INFANTIL DE L'ART

Ester de la Asunciรณn Gavilรก

REINA INFANTIL DE LA POESIA

Candela Boscรก Gonzรกlez

REINA INFANTIL DE LA FESTA

Valeria Pavía Estruch

REINA INFANTIL DEL FOC

Paula acarés Alberola

REINA INFANTIL DE LA FALLA

Carmen Almiñana Llorca

PADRINA

Fil jaspiat

Fil jaspiat. Elaborat amb fils entrellaรงats de diferents colors.

PADRINA DE LA FALLA

Jéssica Simó Redondo

REINES MAJORS

De fil de vint

De fil de vint. Fil molt bo, molt ben fet, de primera categoria. (Diccionari Normatiu ValenciĂ )

A cada reina

Ets de fil de vint. Amb el pes de la boira que no es trenca; i que ens envolta. És aquesta, la matèria dels déus que em pregunta, insistent, a qui com tu, fa tants segles ja, conegueren els antics. Fins i tot abans dels dinosaures, dels taurons, abans dels continents i les espècies. Abans del foc i del sol, i del cel, i de la il·lusió que ens alimenta, abans d’aquesta cendra i fum que som; aquest plaer de ser feliç quan pots. Josep Lluís Roig

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

REINA DE L'ART

Cristina Espinรณs Blasco

REINA DE LA POESIA

Rocío del Cerro Arastey

REINA DE LA FESTA

Maria Huguet Ivars

REINA DEL FOC

Maria Llinares Camarena

REINA DE LA FALLA

Laura Hernรกndez Sirerol

“Mai no hauria pogut imaginar que la sensació de tornar a tenir una agulla entre els dits arribara a resultar tan gratificant”. María Dueñas, El temps entre costures.

LEMA La màquina de la felicitat ARTISTA Gonzalo Rojas

EXPLICACIÓ Gemma Micó Sanchis

PODREM TROBAR LA FELICITAT ENTRE TANT DE FIL?

oc no està gens content amb aquell viatge. I està molt però que molt enfadat amb els seus pares per haver-lo obligat a quedar-se allí. Què dimonis pintava ell en aquell diminut poble? Un maleït viatge de negocis tenia la culpa de tot. Els seus pares viatjarien a l’estranger i ell hauria de quedar-se amb el seu oncle Albert, fet que tenia a Roc molt disgustat. Encara que en realitat Roc sempre està enfadat per alguna cosa. Es passa tot el dia lamentant-se de tot el que ocorre al seu voltant, o del que no passa... Els seus pares li compren tot el que vol per tal de fer-lo feliç, però res sembla funcionar. I ara aquest viatge inesperat sols ha fet més que empitjorar les coses. Roc està veritablement insuportable.

lbert està preocupat en veure així el seu nebot, sempre trist i malcarat. Envoltat de mil objectes dels que tampoc el veu gaudir. Albert s’ha proposat ensenyar-lo a ser feliç coste el que coste, a gaudir d’allò que l’envolta i que sembla que ni tan sols ho veu ni l'importa. No serà una tasca fàcil, però ho ha d’aconseguir. No tenen massa temps, però serà suficient per convertir aquell xiquet rondinaire en un jove content i satisfet. L’oncle vol tindre amb ell una mena de conversa, necessita esbrinar perquè està sempre malhumorat, en comptes de gaudir i buscar la felicitat. Roc sentencia desganat que no existix la felicitat i que és, per tant, una pèrdua de temps buscar-la allà per on va.

- Quin fàstic de viatget jo no vull estar ací en un minúscul poblet deixat de la mà de Déu. Quina calor fa en este lloc i tampoc tinc cobertura no em funciona el videojoc mal comença l’aventura. Serà una bona experiència em deien sense parar ho passaràs d’allò més bé, el conte de mai acabar. - Tot açò és un disbarat a mi ningú m’ha preguntat m’han donat una maleta deixant-me ací aïllat. On estan les meues coses jo no vull estar ací sols he vist dos o tres cases i algo que sembla un molí. Cap lloc per a divertir-se, cap centre comercial ni una mala pizzeria un avorriment total. - Este nano malcriat no fa més que renegar sembla que està amargat sempre gemecant per tot. Ell és un exemple real que tindre moltes coses no et farà sentir genial ni et llevarà el mal humor. Tan sols podrà ser feliç quan realment s’adone que allò més important són sens dubte les persones.

- Mai no esbossa un somriure ni se li veu il·lusionat no gaudix ni del temps lliure ni d’aquell que el té ocupat. Li sembla que perd el temps Si fruix d’algunes coses com un dia de descans o de l'olor de les roses. És una pena tan jove tot el que s’està perdent com l’actitud no millore tindrà un futur dolent.

- L'oncle té una idea per tal de fer-lo canviar pot ser siga una odissea però almenys ho ha d’intentar. Perquè el xiquet entenga que està molt equivocat una història ben llarga pot ser li torne el trellat. Primer ens caldrà trobar la màquina de la felicitat si no saps per on buscar mira bé dins del teu cap.

- Una complexa màquina portem tots a l’interior cal que la posem en marxa perquè tot prenga color. Engreixem els engranatges i tot estarà preparat per començar el viatge a la recerca de la felicitat.

n una dura lluita contra el temps, cal posar-se mans a l’obra. Per trobar alguna cosa que puga fer d’este xic una persona cabal. Cal valorar tot allò que dona llum als nostres dies, aquells xicotets detalls que donen sentit a la vida. Moments del dia a dia que ens aporten alegries i confort. I que de vegades, encegats per les coses materials, ni tan sols ens adonem que són causa directa de la nostra felicitat. - El més minúscul detall et farà traure un somriure pot ser davant el mirall o també llegint un llibre. Si mires dins de tu i deixes parlar al teu cor podràs trobar un tresor que mai no ha vist ningú. Són coses molt preuades que no es compren amb diners com aquells records primers i anècdotes oblidades.

- Posa de la teua part per veure més enllà i no presentes batalla que sinó acabaràs fart. Amb bona disposició i un poquet d'empatia brollarà la simpatia que portes a l’interior. Com bé podràs observar tot és qüestió d’actitud per deixar d’estar fotut primer t’hauràs d’animar.

- Si des que t’alces del llit sols penses coses dolentes no veuràs coses distintes fins que arribe la nit. - Com sabré que sóc feliç? i que ja estic preparat? Estaràs al meu costat i em donaràs un avís? Semblava que a aquell xicot li feia por ser feliç però va accedir submís a participar del joc.

lbert li va donar unes instruccions molt simples per tal que Roc s’adonara que estava fent-ho correctament. Escolta el que diu el teu cor, ell t’indicarà quin és el bon camí i sabràs que és el que has de fer. Ix de la teua zona de confort, arrisca't! Per tal de provar noves experiències i per què no, nous sentiments. No tingues por d’expressar allò que sents al teu interior. Aprén dels teus errors, equivocar-se és bo, servix per a millorar i arribar a l’èxit en tot allò que emprengues. Recorda que de cada cosa roïna sempre trauràs alguna experiència positiva. - La fada de la imaginació il·luminarà el teu destí afegint molta il·lusió a cada tram del camí. Si atenció tu li poses t’adonaràs de coses que estan només a un pas i a les quals no fas ni cas. Moments del dia a dia que tenen algo especial que et retornen l’alegria si algo fa que et sentes mal. - La carícia d’una mare el seu bes al despertar té el poder de confortar igual ella que el teu pare. Tots dos estan sempre ahí t’han donat tot el que tens i es posen molt contents en veure’t cada matí. Pensa en eixa situació i veuràs com un somriure t’ompli de satisfacció i algo que no pots descriure.

- Pensa ara en la teua iaia de la que eres l’ullet dret, pensa en quantes abraçades des que eres xicotet. Els pessics a les galtetes i algun que altre marmoló que tot i les malifetes et venera amb devoció. Un amor incondicional que es desviu a cada instant perquè et vaja genial i que gaudisques bastant.

- Per a estar sa i fort cal que practiques esport ment i cos en sintonia et causarà alegria. Si a més ho compartixes amb el teu millor amic l’èxit és antològic i tu bé ho gaudixes. El millor amic de l’home també vol participar ser campió d’atletisme amb tu ho espera lograr.

- Fer noves amistats també t’aporta alegria i una dosi d’energia al que està al teu costat. Cal posar les coses fàcils al que acaba d'arribar i ser d’allò més gentils perquè es puga apropar. Tant si ve d’un altre poble o de l’espai sideral un amic és algo enorme un complement ideal.

- El dia de l’aniversari és també una data clau que sol ser extraordinari en què es forma un bon sarau. La millor satisfacció res més veure el pastís és poder ficar-li el dit i xuplar-lo a continuació. El colofó de la festa el pallasso el posarà obté una gran conquesta on tothom gaudirà.

- L’obstinació i la constància també et poden fer feliç cal ser ferm al compromís per a aconseguir l’excel·lència. Si falles en l’intent pots sentir frustració però si entrenes de valent seràs tot un campió. L’arquer falla cada dia no fa blanc en la diana però al cap d’una setmana ja té una gran punteria.

- El que a algú pot semblar ser sols una ximpleria pot fer brollar l’alegria i et pot entusiasmar. Eixe plàstic de bambolles el que s’usa per embalar sempre et farà recordar el soroll d’aquelles fulles. Mil hores de diversió amb algo tan insignificant quantes vesprades jugant amb el pàstic d’explosió.

embla que amb les explicacions de l’oncle Albert, el nostre amic Roc s’ha adonat que es pot ser feliç amb xicotets detalls del nostre entorn habitual. Ara Roc ja sap com fer-ho, pot començar a ser feliç i està disposat a fer-ho. Estar feliç és el més prop a sentir que estàs volant i eixe sentiment és algo que naix i creix dins de les nostres ments. Una maquinària complexa que devem engreixar i mantindre en perfecte funcionament per poder fer també feliços tant a amics com parents.

Però Roc, en realitat, pot ser qualsevol xiquet de hui en dia, pots ser tu o el teu germà o el cosí d’una veïna. En esta societat tan materialista, esta història podria ser realitat, però no ho és, és tan sols això, una història... que prendrà forma al carrer i el foc la farà falla.

LEMA FUTURAMA, la Gandia de hui en un futur ARTISTA Carlos Donet

DISSENY Gonzalo Rojas

EXPLICACIÓ Pura María García

PODREM DESEMBOLICAR ELS FILS DE LA GANDIA DEL FUTUR?

omencem tot un viatge intergalàctic per futurama, on la nostra nau aterrarà al planeta Gandia. Des dels seus seients i amb ulleres tridimencionals podran gaudir de paisatges interestel·lars i algun tipus de vida a la Gandia del futur.

Galàxies, enfonsades a l’obscuritat primigènia. Quàsars que bateguen com el cor més gegant. Estels. Cordes quàntiques que avorreixen l’infinit i blasmen la seua amplitud inabastable. Obscuritat vibrant. Foscor universal. Forat inimaginable que ja s’ha engolit el temps... Sobtadament, la gran explosió disgrega les partícules d'energia i pinta amb pinzell estel·lar l’univers que l’ésser humà havia d’habitar. Llum com espasa incruenta. Llum sacsejant la foscor. L’antimatèria es contempla a l’espill de l’univers i creix, i cau, vençuda... La simfonia de la vida comença tocada amb el pols d’una orquestra d’estrelles i planetes. Giradora energia. Concèntrics espais.

- La Gandia de hui en un futur -

Exocèntrics paratges que deriven en planetes, continents, límits inventats, nacions, ciutats... L’ull colós de l’univers ens mira i troba una ciutat planetària i futura que potser siga, per vostés, reconeguda... Roman oberta, des d’ara, la porta virtual del futur perquè vostés passen i inicien aquest viatge intergalàctic, pelegrinatge enigmàtic... Volen ja que comencem? Doncs, observem amb atenció les escenes diferents. Planetàries sí que són, però sonen a cançó que cantar sabem molt bé. És la salmòdia del temps: passat que torna al present, futur que no serà real malgrat que siga promés. Tic-tac, el temps badalla i alena amb alé fals i cruel. Divisem ja l’espectacle —té escenari de gran show— i mirem la gran mentida que és l’univers de Gandia projectada en un futur que ni crec jo, ni creus tu...

DIANA, ETERNA JOVENTUT, AMB EL MUSSOL SAVI I EL RELLOTGE CRUEL

EL MONSTRE AMB TENTACLES PODEROSOS

terra la nau, s'obrin les comportes i ens trobem al primer dels habitants galàctics: una dona envoltada d'estels de colors i de tot un seguici de personatges.

roben en aquest planeta inexplorat que no està exempt de perills amagats davall els tenctacles d'un monstre feréstec.

Mireu la dona galàctica jove i alegre, impassible. Un rostre sense expressió que al centre de l’univers és del temps premonició. És Diana, ser vivaç, supervivent en el temps perquè muta de pardal a llesta i estranya serp quan l’ocasió així ho demana. Les estrelles es pregunten, quan acaronen sa cara, si no és de marbre o ciment. Perquè mira que han plogut meteorits, astres, cometes... però ella sempre està igual, com si el seu cor fora pedra. La galàxia la coneix. Perdura la seua fama. Saben els sers planetaris que manté intacta la gana de brillar com lluna al cel, a aquest cel que era rogenc i esquerrà, però ara és d’un color indefinit que continua canviant si el taronja s’afegeix i s’esborra la rojor. Intemporal sa bellesa, ni una arrugueta al seu rostre, no perquè gaste elixir de pols d’estels i de roques, sinó perquè se’n fot del que al seu planeta passe.

Per exemple, a un desembre d’un temps passat i llunyà —conten que 2018 fou aquell any— un capità extraterrestre, com a Mac-Torró conegut, va destapar un pastís que va anomenar fake-news. En forma de WhatsApp Letter, on descrivia les baralles entre capitans galàctics, com la de Mac-Alandete i la gran capitana Izquierdo. Aquesta Diana eterna, que sobrevola els marrons, un quàsar perdut té al cor perquè dels problemes passa. Conten que aquesta Diana travessà el temps presumint, en fòrums com el SICTED, de tenir als peus gran ciutat que al turisme fa gaudir pels seus serveis estel·lars. Hi ha qui diu que era normal, ja que a més de gran batlessa del turisme era la cap i és que no hi ha res més dolç que manar sobre el manar i sentir-se astre gloriós d’un Gandiawood rutilant. Hi ha al costat d’aquesta jove un mussol, amb ulls oberts, un àguila guaitant carronya i un rellotge trepidant...

Fan camí, mentre el món roda. Més enllà de l’escenari on s’asfixia la matèria i dona mort als estels, si miren, veuran vostés el planeta Insensibilus, la bombolla del no-res on viuen, amb gravetat zero, els persèids, la gran Diana i el seguici corresponent.

Si la pols d’estels els deixa podran veure, més enllà, el monstre que mou els fils d’aquesta nostra ciutat. Tentacles, braços, mentides, promeses que l’oblit esborra, veritats que pesen poc i que l’ahir cruel ensorra. Prop del monstre, hi ha un paratge de foscor fonda i real, habitat per la immundícia amb pell de putrefacció. És el planeta Corruptus, de superfície brutal, coberta com si fos vestit cosit amb fem i forats. La batlessa universal, —universal d’univers— sap tenir els braços creuats quan els problemes que hi ha fan pudor de brutícia i fem. Pel que es veu, no té nas, ni pot veure, ni olorar. No té budells... i té cap? I si el té... està capgirat? Les cròniques de l’espai galàctic narren com, a Marxuquera, el foc es menjà la terra, els arbres, camins i cases, mentre la Diana estel·lar romania, ben callada, Barbie-pija-pentinada a la seua nau espacial.

No cal dir que aquell gran foc va ser també gran cagada: gandians i gandianes van veure que era difícil comptar del tot amb Diana. Famosa com cap batlessa, d’immutable jovenesa, va ser, de jove, guardesa d’operacions singulars. Per on volen que comence? A l’espai tothom recorda l’operació Alqueria, especialment els sequaços de Mac-Torró i companyia, un mal de cap per Diana que sembla que va fer molt per ajudar els directius de l’empresa Divalterra i el que hi havia darrere —l’oficial diputació—. És també molt recordada de Diana altra cagada: Enredadera era el nom i, de veritat ho estava, enredada la Diana. Com verda hedra trepadora, va trepar fins amagar que les multes i els semàfors també estaven enredats: Què fàcil és fer gran caixa amb semàfors ben trucats, que del roig passen al verd sense al taronja passar! Ai, Diana...quant que saps!

PLANETA GRAVETAT ZERO Si observen, a una altra banda, veuran un experiment que no es realitza ni en Harward i que a Gandia no és futur, sinó antic record del present. (Què estan pensant? Que és mentida? Doncs, ho veuran clar després. Continuen amb la lectura, Quan acaben... ja veurem!) Açò va de fred i gel; d’una entitat vergonyosa que criogenitza ninots en càpsules d’eternitat per mantenir-se famosa en bambolles de temps mort. (Si tenen vostés paciència, ja vindrà l’explicació, que amb les coses de la ciència cal tenir calma i... botons!)

Hi ha falles, que en el passat —que és present i no ha passat— confonen la qualitat, mesurant la quantitat, són capaces de llogar ninots per creure-se’n grans. Així, como si fos ramell d’aromàtiques floretes, als peus de sa falla posen ninots, nines i ninetes, perquè quan passe el jurat els banderins allí es queden. Llavors, a l’espai galàctic d’aquest futur virtual, hi ha un prado interestel·lar on es criogenitzen ninots per poder-los conservar. Ací els tenen, vells, antics, encapsulats perquè duren, records de trampes falleres que als premis i banderins sense pietat els anul·len. (Què ha de pensar un trampós quan juga amb cartes marcades, i guanya així les jugades, sabent que no és ell guanyador? Quins paranys té la mentida que fa, del triomf trampós, cova fosca que algun dia algú ha de descobrir del tot? La trampa que fa el trampós contagiarà malaltia o pandèmia serà un dia?)

DARTH VADER I LA JUNTA DE FANTASMES ESTEL.LARS seguidors de la pel·lícula La Guerra de les Galàxies han de ser per poder entendre aquest món intergalàctic, on es barregen màquines robòtiques amb el món obscur de l'univers.

I ara sí, ja estan veient-ho, no creguen que és R2-P2. És Darth Vader, amb sa capa, de negra i cruel foscor. Estan preguntant-se ara el personatge què pinta? Doncs, mereixen una gran pista que té a veure amb una Junta, que té a veure, casualment, amb aquest món de les falles... De segur que ho han entés. En cas contrari, temprança... Continuen la lectura. Ben aviat veuran que amaga el personatge en sa capa. A l’univers virtual, quàntic, experimental, també s’enceta el procés que en la Terra coneguem. Efectivament, es tracta d’aquesta mena de segrest anomenada, per cert, amb la paraula eleccions. (Compte, que per una lletra, consonant, per ser concret, pot confondre’s la paraula amb altra que més gust dona però que urna no té, on no vota cap persona i, com a mínim, sempre hi ha un o dos que ho passen bé. Saben quina parauleta és?)

Eleccions, a l’aguait sempre, esperant com au rapaç amb les urpes preparades per anul·lar voluntats. Si són eleccions polítiques, cal segrestar l’atenció i fer ball amb la mentida, —el que es diu ball de trampós— Cal també, per completar, les eleccions, en tot cas, encegar ulls i mirades amb malversa cel·lofana que canvia el color ben clar pel color fosc, com la capa, de Darth Vader el traïdor. Per variar, quan ja es tracta d’eleccions més bé locals, a la Junta de les juntes pensen vostés que hi haurà —algú que no faça trampes? — (Espavileu, innocents, no veieu que sempre són els mateixos dels mateixos i que només canvia el seu nom?) No cal dir que, ben pensat, la Junta no és de Gandia, que té un aire a l’italià. És un grup que molt té a veure amb el món... napolità? (Ja, ho sé, estaran pensant que açò d’estar en l’espai està fent-me desvariar... Però els jure que he escoltat que parlaven com la mòmia de Rafaella Carrà!)

EL VOL DEL COET MULTICOLOR

OASI INTERESTEL.LAR

iren com al nou planeta, com passa també a la Terra, hi ha colors que fan fugir sols en contemplarlos, serà el poder tan encisador?

arem un breu descans en aquest oasi galàctic, on han coincidit personatges singulars que prompte els reconeixeran.

Per continuar guaitant i entendre aquest cosmos nostre, cal que paren atenció a la part on està el coet i endevinen, amb ingeni, quin símbol és el que hi ha darrere de l’engranatge del cadenat colossal que al personatge submís té sotmés i condemnat.

(Observen com sempre hi ha qui fuig del caos passejant, fent-se el babau cada dia quan és més llest que la fam. Ho veuen? Fugir és art i el fugisser és... artista del caos i de les penúries: un mag és equilibrista)

' EMBUSSOS INTERGALaCTICS: BANDADES DE COETS I AUS a curiositat i la sorpresa els envoltarà quan comproven que també hi habiten animals coneguts al planeta Terra. Són aus que volen evitant les naus que no troben on aterrar.

Si mouen vostés el cap, una altra escena veuran perquè, malgrat que no ho creguen, a l’espai interestel·lar hi ha gavines Peperus vulgaricus i corruptus. (Sí, ho han endevinat, és gavina carronyera que porta al bec dineral, deixa la butxaca plena quan ningú no pot mirar i que per no fer, no fa pena, més bé una impúdica púnica perquè mai es sent prou plena.) Respirem, per un instant, doncs portem ja bona estona amb aquest viatge estel·lar que dur no du cosa bona. 74

Què ens faltava per trobar a l’univers sideral on immensos meteors són problemes i forats? Plenament ho han encertat! Ens faltava un exemplar d’un vehicle molt curiós que és un plat, plat volador. (Més d’un trobar-lo voldria per deixar aquesta ciutat plena de carrers ben plens, de botigues ja tancades, de locals abandonats, oxidades oficines, res damunt ja no hi cap, ni als soterranis malfets, com els pàrquings mig caient on aparquem amb l’eslògan És barat, molt, molt barat... Visca allò municipal!)

Després d’un llarg viatge galàctic al cosmos està aturat i què ha triat per a l’aterratge? Doncs el cap gran de l’abat. Serà del tot veritat que encara que no està provat per mà del cosmos i l’atzar fenòmens paranormals es fan d’allò més normal? (Quina por que sent jo ara, pensant que els extraterrestres coneixen al pobre abat! Si el rapten i li pregunten... els meus pecats els dirà? Quina por, nostre senyor!)

Aterrant al blau planeta on l’ésser humà és clon d’un animal sense cap, amb un cap sense raó, ens trobarem a una platja on picotegen gavines que s’enlairen, totes blaves, pensant que del cel són ames —i no són més que... gallines que, en lloc de pinso, ara mengen vots comprats, cedits per rapinyaires barats— A aquesta platja tan blava, el Sol crema, des de l’alba, intensament: és debades la calfor i no cal fer cap esforç —a les gavines peperes els agrada especialment creuar els braços-tentacles, però aguaitar sempre el cel per si alguna cosa cau i els emplena les butxaques—. Enmig de l’instant plaent comença, sobtadament, una tempesta solar que els fa recordar que és fosca, perquè del futur que ve és premonició evident.

Malgrat auguris i evidències, un banyista pren el sol amb cara de panou amb ulleres. De famós rei persa el nom, però amb Palmer de cognom de persa ell té el que tinc jo! Ciro pren tranquil el sol, sense gastar-se un gallet, però té un estrany color entre blau, taronja i verd. Més que Ciro, sembla un ciri amb desídia embolicat que el que té és que està cremat: com dau de parxís o d’oca, de casella en casella va, dient que sí amb sa boca, pensant que no amb el seu cap. Mira que és fotuda cosa haver d’estirar jaquetes i ser comodí d’un joc on mai serà ell guanyador. Com la monedeta falsa, Palmer va d’una mà a l’altra, sabent, com sabem ja tots, que per darrere, quan passa, li diuen de cert malnom Ciro Palmer Carabassa.

Al seu costat, hi ha un jovenet vestit de blau, per variar. Tot pijales, amb estil de Borja-fill-de-papá. Du un banyador amb palmeres, potser perquè del PP és palmer, i a Palmer dona palmades i tot el que faça falta: trepar és cosa difícil, requereix esforç constant així que el jove guaperes, a Palmer li posa crema, si cal fins a les ulleres. Mira que als que van de blau, per dins i, també per fora, els agrada especialment el fet d’untar el que siga, fins i tot untar l’esquena. Victor Soler molt s’esforça a posar crema a Palmer, però amb un ull mira ell arrere perquè a ras vola Barber i, si es descuida un moment, anirà dret al carrer. La platja aquesta blavera sembla tranquil·la i alegre, però de taurons és plena (i de dofins i balenes!).

ENGRANATGES I MECANISMES Ara és torn d’una altra escena robòtica, domòtica, estrambòtica... Veuen vostés aquell cos, emplenat amb mecanismes que és un robot minimal al qual li falta el seu rostre, però que té per posar mil cares que diferents semblen, però són totes iguals? (M’ensume del que estem parlant! Vostés no? Doncs, està clar. De polítics i polítiques... Distint gos, mateix collar... I entenguen vostés collar en la distinta accepció

que no és joia ni ornament sinó colla, grup de gent o gentola, més exacte... Que cal dir el que hom vols quan el que diu és el que vol. Oi, que m’han entés o no?) La vida és un engranatge, un cadenat singular, on estem tots els que estem pels botons ben atrapats. El SISTEMA, ja se sap, Fa, desfà, espenta, atura la voluntat, i a poc a poc fa del cap una caixa on et tanca amb clauer, clau i dos panys.

Deutes que creixen més ràpid que els fills... Hipoteques que van nàixer i per res volen morir... Impostos, multes, mil taxes que fan del mes teranyina on caiguem quan passa el dia... És el SISTEMA, ho sé, per això sempre hi ha un llest —el primer va ser Noé? — que fuig quan es posa fosc i el SISTEMA sembla un llop.

ARBRES DEL BOSC SIDERAL Estan fatigats del viatge? Tenen desig de parar? Doncs, respiren (o sospiren) que poc falta per al final. Però, abans, arriba l’hora d’observar amb atenció dues escenes que podrien ser d’inaudita ficció. Ja saben, i si no ho fan els ho anuncie ara com cal, que la ficció és moltes voltes més que ficció realitat. A vegades no és necessari anar al cine o llegir, només cal obrir els ulls

per veure passar per ells els arguments pelegrins. (Oi, que estan d’acord amb mi?) Llavors, continuem junts el viatge pel cosmos més sideral i mirem com és Gandia al futur, que aviat vindrà. Fixen la mirada allà on hi ha un bosc verd i frondós. No veuen que els arbres són estranys arbres dels quals pengen taronges molt irreals? Els carrers de la ciutat, plens de tarongers transgènics,

als ciutadans nodriran amb dolces taronges tendres. Quin rebost tan especial hi ha amagat en aquest bosc còsmic. Crec jo que els extraterrestres a cabassades vindran a Gandia a per taronges... Malgrat que abans faran fora els madrilenys que ens ocupen. (Oi, que som ciutat volguda! O volen vostés que canvie l’adjectiu per “fotuda”?)

' TELESCOPI GALaCTIC uina sorpresa els envoltarà en comprovar que als éssers d'aquesta galàxia els domina la curiositat. Un gran ull s'han fet construir no per a vigilar l'univers, sinó més bé per a vigilar-se entre ells. A la cúpula monumental, volta del cel sideral, poden veure una altra escena: miren-la, paga la pena! Gandia, joventut eterna, impertèrrita bellesa, ha ordenat la construcció d’un telescopi gegant, no per veure les estreles, sinó per poder guaitar, gran germana policia, el que passa a la ciutat. Ordre vol qui no té ordre, contenció qui té ambició... Normés vol qui les oblida: Rectes els altres...... jo... NO!

PLUJA DE METEORITS uscant als radars de la nau s'aprecien cossos estranys apropant-se a la velocitat de la llum. És un perill més que amaga l'univers i davall d'un paraigua protector s'evitarà la pluja de cudols.

Per fi, senyoretes i senyors, passatgers d’un viatge únic, viatgers que han creuat el cosmos sense caure en forats foscos... ha arribat, com sempre passa, el moment considerat com el moment essencial, el més millor dels moments: el moment punt i final. A qui trobem en l’escena que resumeix el futur? A un ser que sembla de plàstic, tot i que de plàstic no és. És estàtua, cos de ferro,

inexpressió, obedient, sotmés, amb gust, que com diuen ni pica, ni fa gens de mal, ni tan sols deixa pensar quan obeir és un acte que es veu amb normalitat. A l’escena del final del viatge per l’univers està la versió paleta d’un pijoyupi amb jaqueta que sempre està somrient. (Ja saben vostés qui és?) Doncs, Prieto té de cognom,

aguanta, davall un paraigües, els marrons que a ell li cauen tots ells per delegació. Amb les seues carns ben prietas, atapeït de paciència, suporta el fred i la calor, que per a ell el marró és color que té la m...da, però també l’ocasió. (Ai, Prieto, daltònic eres i no veus bé els colors!)

' ' VIGILaNCIA A LA GANDIA INTERGALaCTICA

AMARATGE DE L'ASTRONAU

oncs, arreu de l'univers hi ha qui es bota les lleis i, prompte o tard, al calabós ha d'acabar. Sols caldrà construir-ne amb totes les garanties de seguretat, per tal que els reclusos no bamben per les galàxies.

iatger, finalitza aquesta aventura espacial esperant que aquest amaratge no els haja banyat. Poden ja llevar-se les ulleres i deduir que de futur a present no cal viatjar a l'espai, sinó pocs passos donar.

Ni els éssers interestel·lars, galàctics, no humans i gens terraqüis es poden imaginar com al planeta Gandia s’exerceix la vigilància. No cal més que contemplar el nou retén policial que, entre els d’un costat i l’altre, s’han atrevit a posar, a modus de banderola, a l’entrada i la rotonda d’aquesta ciutat ducal. Per fora, plata i cristall. Per dins, esquerdes, forats, calabossos de joguet que fan riure als presoners que efímerament pernocten. Si els de la Púnica un dia

són, a la fi, condemnats, tots sabem el que voldrien: a aquest retén aterrar, perquè no calen tisores per trencar de les finestres els barrots i fugir com les rates del gat vell. Torró ja ho va dir primer: «Serà un lloc molt singular on viurà, i ens mirarà, el poderós gran germà». És clar que el que pretenia aquest pppijo amb gomina era que el gran germà vigilant fora cec, o que al remat, bones ulleres duguera i les comprara, òbviament, a la seua botigueta.

(Ai mare... quina por tinc!, si per una finestreta sense esforç es pot fugir perquè és retén de joguet... Dels gandians, què serà? Què m’estan vostés dient? Que els lladres i estafadors no estan dins, sinó ben fora? Doncs, deixem aquest retén, agafem bona granera i agranem l’Ajuntament. Agranar és tasca dura, perquè, per agranar bé, sobretot s’ha de voler veure-li la disfressa al fem i això, senyors i senyores, pel que es veu, no es vol fer.)

FORATS NEGRES rans trampes i forats a l'univers hi ha a grapats, però que encara que no es puguen evitar, no es deuen enfonsar i a corre-cuita cal eixir-se'n. Arriba un moment crucial al viatge interestel·lar, és d’extrema precaució, doncs la nostra nau espacial fugint ha de navegar per no caure a un dels forats que fan del cel camp minat. Un impost hi ha per forat pels de blau vestits pujat, a primeries, després pels que vesteixen taronja ha muntat i ha arribat al cel i per seguir amb la broma, els acòlits de Diana a pujar-los han aprés. 78

Al remat, ens han fotut, per davant i per darrere, per l’IBI, per l’aigua, el fem, pel que fem i el que no fem, van nugant més fort la corda que portem ben forta al coll, però, pel que fa a qui viuen eterns a l’Ajuntament, poc es nota la pujada: Diana igual de pentinada, Soler engalanat i casual, Barber amb look de xic de poble i la Milvaques vestida amb vestit de Desigual,

a ells i elles tant els fa si els impostos volen alt... (I dic jo, ara que escric, i em donen llibertat per dir la meitat que pense... Saben vostés el que jo li faria a aquesta gentola, Per cada impost que han pujat els baixaria jo el sou per matar la gallina que els posa amb tota alegria daurat i net el seu ou. Si em deixaren, no saben vostés el que jo faria...)

Així acaba, d’aquesta forma, el viatge més sideral que vostés podrien fer al futur d’aquesta ciutat. Un viatge des del passat que ara mateix és present, però que poc canviarà, si no m’enganye, amb el temps. Continuaran les aliances... Les gavines espacials... els blocs, els compromís-ats... els tarongencs, ciutadans... I una Junta que més sembla colla d’amics sicilians que loca-l junta fallera. A aquest univers de falles, on els planetes són mons i els banderins són estels, no es salva, per més que vulga ni el més innocent faller. Finalitzat ja aquest viatge. Baixen, si us plau, a poc a poc d’aquesta paranormal nau on estem vostés i jo. Fem marxa, tot i sabent que de forats està ple aquest univers faller.

Les xiquetes quan van a costura fan puntetes en un coixinet, coixinet si tu saberes la pena que em fas passar, li diries a la mestra que eixírem a jugar. La mestra se’n va anar i vingué a quina hora. La mestra va tornar i ens posàrem a jugar. Dani Miquel, El coixinet (Cançó popular)

El sastre i la modista Nuria Martínez Xandri

e bon matí, abans que isquera el primer raig de sol, el sastre i la modista acudien, un dia més, a obrir les seues tendes. Eren dos tendes que es trobaven al carrer més cèntric del municipi de Benimàrtirs, un poble gran però amb aires de voler ser capital, la capital de la comarca d’Alsafor, però en el fons no deixava de ser un poble, on tot el món es coneixia i xafardejava del veí. Ell entrava al seu negoci heretat de generació en generació des del segle passat anomenat Sastreria Tirs. A ella, des de sempre, li apassionava la moda i va decidir obrir un taller de costura, al qual va posar el nom de La Mar de Puntades. Tots dos es dedicaven a la confecció a mida amb les millors teles del mercat. – Bon dia, ja arriba la frescoreta! – Bon dia, és hora que ja arribe, hem encetat l'hivern!responia amb un to cordial el sastre. La vida a Benimàrtirs girava al voltant de la festa de les Falles, per això tant el sastre com la modista sentien gran passió a l'hora de confeccionar tota la indumentària fallera. Els dos de ben menuts havien mamat esta festa, el seu ambient, la vida al casal i, fins i tot, havien ocupat càrrecs importants: ella Reina de la Falla i ell President Infantil, i des d'aquell moment van mantindre una gran amistat. A la Sastreria Tirs es confeccionven trages de torrentí i de saragüell, però també cosia a mida trages de jaqueta, camises, pantalons..., tot per a cavaller. Per contra, a La Mar de Puntades es confeccionaven vestits de fallera tant del segle

xviii com del segle xix i, a més a més, vestits de festa i de núvia. En definitiva, no paraven de sol a sol, de puntada a puntada, però estaven molt units i, fins i tot, en determinats moments compartien idees i s'ajudaven. El que feien abans d'obrir la persiana era netejar els vidres de l'aparador. Després d'un cap de setmana llarg, la pols de les obres que estaven fent en una planta baixa a prop els havien embrutat i com se sentien orgullosos dels seus treballs ja confeccionats i exposats als maniquins a l'aparador, volien que la gent s'aturara a contemplar-los perquè la llum del sol de les deu del matí els il·luminava com si foren personatges inanimats d'una escena teatral. – Què creus que van a obrir ahí?- preguntava ella amb curiositat. – No ho sé. – Però tu has vist algun obrer treballar? – Algú hi ha perquè hi ha llum, fan soroll i, fins i tot, m'han dit que han treballat el cap de setmana. – La veritat és que estic preocupada perquè sempre se sol col·locar un cartell a l'exterior que diu el negoci que es va a obrir. – És per a estar-ho, amb tanta competència que hi ha hui dia. Però bé, no ens engoixem abans d'hora i anem fentrespongué amb un somriure. Anaven passant els dies i la nova tenda ja donava pistes. La preocupació anava en augment en els dos amics, en saber quin era el negoci. Arribà el dia de la inauguració i un gran cartell de colors vistosos ressaltava el nom: Vida Fallera, comerç que

es dedicava a la venda d'indumentària sols d'hòmens. Eren trages ja confeccionats en fàbrica de totes les talles i models i amb preus molt econòmics. La campaneta de la sastreria sonà i Tirs deixà agulla i fils i va eixir a atendre. Era Mar. – Hola Mar, què necessites? – Res, no necessite res, o millor dit, necessite saber què et passa. – Què vols dir? – Mira Tirs, fa dies que no et veig bé. El teu somriure de cada dia ha desaparegut. La teua mirada s'ha tornat trista – li diu preocupada Mar. – Ens coneixem d'anys i saps que no puc amagar-te res. – Conta'm! – La tenda que han obert està fent molt de mal al meu negoci. Les meues vendes han baixat molt i ja no tinc quasi comandes. Seré jo qui acabaré amb el negoci familiar perquè estic plantejant-me tancar la tenda. – Què dius, Tirs? – El que acabes d'escoltar. No sabia com dir-t'ho, però ja que has vingut..., t'ho dic. Vaig a abaixar la persiana definitivament. Acabaré les comandes i tancaré... -va dir Tirs amb gran frustració. Mar no va poder contenir les llàgrimes i se n'anà corrents a la seua tenda. Se sentia incapaç de consolar-lo. De sobte, se li va ocórrer una gran idea i tornà a la satreria de Tirs. – Tirs, Tirs, ja tinc la solució!! – Què vols, dona!!!

– Vols que ens ajuntem i treballem junts? – Explica't! -va exclamar Tirs. – Podríem de dos tendes fer-ne una i confeccionar roba exclusiva i de qualitat a mida. I li podríem posar... Màrtirs Indumentaristes. Què et sembla? Tirs es va quedar bocabadat, esbalaït, sorprés. No sabia el que havia de respondre. La idea no li desagrava perquè d'esta manera no se sentiria culpable del tancament del negoci familiar i, almenys, matindria part del seu nom al nou negoci. Finalment, li va eixir un alé de veu: – No em desagrada la idea Mar. – Això, és un sí, Tirs? – Sí, si tu ho dius convençuda, endavant! Mar, plena d'alegria i satisfacció, el va abraçar fortament. Tots dos anaven a començar un nou camí. A Màrtirs Indumentaristes la felicitat havia arribat.

Sota els fils de la Lluna El donyet que no dorm

Tino el guix de costura no li agrada els dies humits, perquè tot allò que escriu és esborrat per l’aigua quasi a l’instant, i hui ha estat tot el dia plovent. Però ara ja no plou i l’enorme lluna plena il·lumina totalment el jardí de la sastreria. Per això esta nit, Tino, aguaita per la finestra de la sastreria tot el que passa al jardí, però que en cap moment en pensa eixir. Ocupa el temps fent el que més li agrada, dibuixar... El vidre de la finestra li servix de llenç per a plasmar la immensa bellesa que la lluna li proporciona esta nit. Com cada mes de març, els arbres botoners omplin d’alegria el jardí amb munts de botons de mil formes i colors, que hui sota la llum de la lluna, lluïxen encara més. L’arbre de botons rojos és esta nit el seu centre d’atenció i Tino comença a traçar les primeres línies... De sobte, un suau moviment a l’exterior fa que perda la concentració. Tino s’acosta més al vidre per veure amb claredat què es mou entre les ombres. Però tot i que la nit és clara, no veu de què es tracta i continua buscant... Observa curiós, però ja no veu moure’s res. -Psssss. Tino! Necessites ajuda?- És Estrela, la lampareta de sobretaula que tantes vegades li ha ajudat a seguir el camí a marcar. - És que... crec que he vist moure’s alguna cosa al jardí, però no sé el que és... De seguida la potent bombeta d’Estrela il·luminava des de la finestra –Jo sé el que és, o millor dit sé qui és. És Cosme, 84

el metre caragol, que cada nit que fa mal oratge, quan para de ploure, ix al jardí i lentament el travessa fins a la part on estan els arbres dels botons rojos, i allí espera una visita molt especial. - El metre caragol?- va preguntar Tino –Jo no sé qui és... - Clar que sí!- va exclamar Estrela- El que passa és que tu sempre veus a Cosme estirat damunt de la taula o bé prenent mesures a algú, però quan acaba el seu treball, el sastre l’enrotlla i en caure la nit, quan tots nosaltres prenem vida, ell repta com un caragol amb la closca al coll. - Ah, així que Cosme és el metre...!- es va sorprendre Tino. - Mira, mira!– el va interrompre Estrela– Ahí està una altra vegada! Tino va mirar per la finestra i ara sí que va veure Cosme amb claredat i ràpidament va començar a dibuixar-lo allí, davall d’aquell majestuós arbre ple de botons rojos. - Però... m’has dit que espera visita? A qui espera?- Li va preguntar Tino. - No sigues impacient i continua mirant.- Contestà Estrela. A penes un instant després, per l’altre costat de la tanca, apareixia un altre metre caragol. I de seguida preguntà Tino: I eixe qui és? - Eixa és Irma –contestà Estrela-, la cinta mètrica que viu al taller de la modista del poble, ella és anglesa i pren mides en polzades. - I què fa per ací? -va preguntar Tino- sense deixar de donar-li forma al seu dibuix.

- Veuràs, Irma i Cosme es van conéixer fa ja molt de temps i es van enamorar a l’instant, però com ara el sastre i la modista mai no van voler cosir junts, només es poden veure algunes nits, com aquesta, quan para de ploure, quan tots dos ixen al jardí on es poden expressar el seu amor i romandre allí fins que el sol està apunt d’eixir, moment en què cadascun torna al seu lloc.

Tino havia escoltat aquella bonica història al temps que anava rematant el seu dibuix. - És una pena que Cosme no puga estar sempre amb la seua estimada, però... tinc una idea!- va afegir mentre corria com un boig per damunt del full. Amb l’ajuda d’Estrela, Tino va treballar de valent durant tota la nit, quasi fins l’hora de l’eixida del sol. En eixe moment, quan el pobre Cosme tornava pesarós a la sastreria, va trobar just al seu lloc un preciós retrat de tot el que habia succeït al jardí la nit anterior. Estava l’arbre dels botons rojos, ell i la seua estimada Irma, junts sota la llum de la lluna. Cosme va esbossar un gran somriure. Ara sí que podria veure la seua estimada tots els dies i arraulint-se junt a ella sobre aquell meravellós dibuix, es va quedar profundament dormit.

Els donyets dels didals Lluís Estruch

engita era un poblet situat a prop del riu Serpis. Conten els majors que al barri de la falla del Parador de les Tartanes hi havia una raconet on vivien donyets molt educats i de bones maneres i costums. Amb el temps anaren canviant i eren un bon grapat de donyets i donyetes, els quals a poc a poc anaven fent més i més entremaliadures, fins a fer-se del tot insofribles. La qui portava la veu cantant era Carmen, ja que era la reina del llogaret. Era una reina dolça, afectuosa i adorable. Al seu rei li deien Marc, donyet esvelt, respectuós i treballador. La resta de donyetes es dedicaven cadascuna a una tasca molt bonica encomanada pels altres donyets fallers, els qui les havien elegides per a representar-los. Paula s’encarregava de mantindre el foc de l’ànima sempre encés per enllumenar-se o cuinar quan calia. Era molt responsable, formal i complidora i realitzava la seua tasca sense fallar mai. Una de les altres donyetes, Valèria, era la festera del grup. Mantenia una vitalitat inesgotable, simpàtica, divertida i acollidora, sabia cantar moltes cançons per animar les vetlades dels companys. La donyeta Candela era la poeta del poblat, era enginyosa, educada i valenta. Cada dia s’inventava un nou poema dedicat a tots els donyets que complien anys i als animalets que hi havia pel barri. Per a completar l’equip d’encarregats estava Ester, que era l’artista del grup i la seua especialitat era l’art. Donyeta formal, sociable, magnífica i generosa. Tenia cura de totes les obres artístiques de la comunitat, de la seua 86

restauració i conservació. Quan celebraven l’onomàstica d’algú, ella li preparava una preciosa escultura realitzada amb les seues mans. Els donyets anaven vestits amb faixa, un jupetí i un mocador lligat al cap, imitant els fallers, als quals admiraven notablement i per això vestien així. Un dia, sense saber com, començaren a passar unes nits trasbalsades per uns fets del tot estranys. Començava l’hivern i els donyets i donyetes eixien molt poc de les seues casetes que tenien forma de didals, turmentant a la gent durant el son i causant-los alteracions i desordres. Era el temps que tarda el sol en tornar a eixir, que les persones empren per descansar i veure’s submergits en somnis dolços i plaents o malsons aterridors; alguns objectes de la casa, alguns de molt molt pesats i tot, es capgiraven, canviaven de posició i, fins i tot de lloc. Els donyets estaven instal·lats en casa d’un bon home que li deien Paco. Aquest era un excel·lent fuster que amb cada tros de fusta que queia a les seues experimentades mans, feia un objecte per a la casa. Paco havia treballat com a conservador d’un museu de la capital on va gaudir de la seua professió restaurant bellíssimes obres d’art que passaven per les seues mans. A sa casa era on passaven aquests fets inexplicables. Anaven passant els dies i aquests fets no deixaren de repetir-se i la preocupació i, tanmateix, la curiositat per conéixer quins eren aquells que l’intentaven espantar, augmentà, fins a transformar-se en una obsessió i ens nits de vetla, aguaitant per conéixer quins eren els

responsables. Per posar fi a les nits de sorolls i malifetes i així aconseguir la tranquil·litat, van decidir traslladar-se a una altra casa, aquesta no era massa lluny però suposadament neta de donyets. Començaren els preparatius de la mudança, la qual era molt costosa ja que la casa de Paco era també el taller on realitzava els seus mobles perfectes, ben acabats i amb molta qualitat. La fusta i les ferramentes eren les seues eines principals en el treball del dia a dia. La nit del trasllat, Paco s’emportà els canaris, les bèsties, eines, mobles, menjar etc. i quan la seua filla havia tret el darrer llibrell, quan la clau feia les últimes voltes al pany, Paco va advertir que li faltava la serra. Tot seguit va tornar a entrar per buscar-la. Però en això una veueta fina i dolça, molt lluny de les tonalitats humanes els digué: - No cal que entres Paco, nosaltres ens hem adonat i la portem. Aleshores fou quan Paco mirà enrere i atònit observà com tots els donyets i donyetes els seguien a la nova casa. Allí estaven Carmen, Marc, Paula, Valèria, Candela, Ester i els seus acompanyants carregats amb les seues casetes didalet per fer el trasllat amb Paco. Així que decidí quedar-se al seu barri del Parador de les Tartanes, al cap i a la fi, aquestes donyetes ja hi eren conegudes i prometeren que, si Paco es quedava, ja no tornarien a fer-li passar males nits ni esglais a tothora.

Cosir... i contar Pilar Castellanos

a venen les Falles, què bé! -va dir Carles quan tornaven junts del col·le. Per fi havien aconseguit que els deixaren tornar a casa a soles. Ja era hora, que amb huit anys s’hagueren mort de vergonya si els pares hagueren decidit que calia acompañar-los encara. Ara, que la condició era prometre anar els quatre junts. Cap problema i millor que millor, havia pensat Marta, perquè Carles era tan i tan guapo... i tan i tan intel·ligent, que assaboria els deu minuts de tornada mirant-lo sempre com si fora un regal sorpresa d’aniversari. Aquell dia, a més, encara era millor. Carles anava a quedar-se en sa casa a berenar, perquè sa mare no arribaria fins les set. Sessió intensíssima per a Marta, que quasi no havia pogut dormir pensant com s’ho faria perquè ell se n’adonara, i d’eixe dia no passava, que ella era especial, la xica de la seua vida per sempre més. Van berenar, a Carles li van encantar les galetes... a Marta li va encantar vore com xarrava amb sa mare, que estava entusiasmada amb un xiquet tan educat i tan sabut. -Abans de fer els deures, si voleu, podeu jugar una poquet -va proposar. Van pujar fins a la cambra, allà dalt, al més amunt. Des de la finestra, enorme, es veia mitja Gandia i a l’horitzó, una línia blavíssima de mar; era el lloc perfecte per a iniciar la història d’amor més bonica de l’univers. Però una volta allà, l’atenció de Carles es va desviar 88

ràpidament al munt de caixes i objectes apilats a les prestatgeries, i Marta va explicar, amb desgana, que a voltes trobaven coses oblidades ben estranyes... -oblidades, com ella en aquell moment-. Mentres ell investigava unes alicates rovellades, Marta es va fixar en una arca de fusta, colocada al cantó més il·luminat. Era blanca i d’una grandària considerable; no va poder menejar-la i es va conformar amb obrir amb dificultat la tapa, que pesava prou, per poder vore el que hi havia dins. L’expectativa va acabar amb desil·lusió, pareixia plena de llençols, tovalles... i hi havia una nota; la va traure amb cura i va llegir, encuriosida, que allò era una enumeració del que contenia l’arca, que era l’aixovar d’una tia! Què bonic!! Estava clar sens dubte, des del més enllà, la seua tia estava enviant-li un missatge: “Tranquil·la, Marta, et casaràs amb el teu Carles...” Va tornar a clavar la mà per guardar en secret la premonició del seu futur i, de repent, va notar un dolor agut als dits. El seu crit va fer que Carles anara al rescat: -Què t’ha passat? -No ho sé, m’he punxat amb alguna cosa! -Haurem de mirar què és per si està oxidat,-i dient això, Carles havia agafat la mà ferida de Marta, que sentia que el sostre de la cambra s’obria perquè pogueren eixir tots els focs artificials que estaven esclatant al seu cor... Carles la tenia agafada de la mà i la mirava amb intensitat i preocupació... era el paradís –un poc ple de pols, però el seu paradís-.

Quan van mirar dins d’arca, van trobar que el responsable de la seua felicitat era un preciós coixinet blanc, encara que esgrogueït pel temps, ple d’agulles de totes les grandàries. Baixaren corrents, i la mare de Marta els va explicar, divertida, que recordava que la tia havia volgut ensenyarla a cosir. Li col·locava un tela en un bastidor, -“Deu estar també per la cambra encara”- que l’aguantava tensa perquè poguera brodar, i dibuixaven damunt, amb els fils de colors, sempre amb cura de no punxar-se amb l’agulla. Marta no va tornar el coixinet d’agulles a l’arca, era un objecte màgic que li donaria sort. Tenia un pla. Brodaria en una tela, amb ajuda del bastidor, els dos noms, el de Carles i el seu, dins d’un cor fet amb fil roig i daurat, com si fora un conjur... eixes agulles capturarien els sentiments de Carles perquè no pugueren desviar-se a cap altra xica. Va passar el cap de setmana tancada, sempre que podia, a la seua habitació, brodant com sa mare li havia explicat que es feia, el dibuix planificat del seu destí. Li va quedar genial i va decidir retallar-lo i guardar-lo en una caixeta menuda decorada amb purpurina que guardava de l’últim Nadal. El dilluns, Carles es va acostar a ella al pati: -Estàs convidada a casa a berenar, si vols. Després podem vore una pel·li -Marta va fer que sí amb el cap perquè no va aconseguir que isquera de les seues cordes vocals cap soroll digne del moment, i va pensar que el seu brodat realment màgic, ja començava a fer efecte.

Després de la xocolata boníssima que la mare de Carles va preparar, es van quedar al sofà per vore una versió de Spider-Man. La pel·lícula estava bé, però era impossible per a Marta concentrar-se ni un minut en la història, i menys encara quan, en un moment en què Spider-Man volava impressionant, d’un edifici de Nova York a un altre, Carles la va tornar a agafar de la mà, i sense anestèsia, va acostar els seus llavis als d’ella, i li va fer un bes suau rapidíssim i tímid. A Marta li va semblar que la temperatura dels seu cos, a punt per la piròlisi, arribava als mil graus. La pel·lícula de la seua vida superava amb escreix la de la pantalla. La felicitat completa havia de ser així. Ja a casa, va córrer a buscar la caixeta amb el seu conjur secret... un món de possibilitats se li obrien al davant comptant amb la possessió d’aquell coixinet d’agulles. I l’havia triada a ella perquè, ara ho veia ben clar, era una persona especial. Amb la rapidesa que li permetien els seus dits, va tornar a posar fil a una de les agulles. Ara li apetia posar el nom de julien, el cosí francés d’Andrea, que sempre venia en Falles, i totes li anaven al darrere perquè tenia els ulls verds... i després brodaria el de Marc, el nóvio de Bea, que una volta es va atrevir a burlar-se de Marta davant de tots, dient que tenia el nas massa gran. –“Ara sabria el que valia un peine”- va pensar, amb una satisfacció que li vessava pels porus i feia paréixer més gran la berrugueta que li havia eixit propet dels llavis... Això era cosir i contar... 89

“Qui pot entendre els milers de fils que uneixen les ànimes dels homes i l’abast de les seues paraules?”. Carmen Laforet, Nada.

AUTORS

VESTINT UN SOMNI FILS I LLUENTONS TELERS DE TRADICIÓ FILANT I TEIXINT AMB FILS D'EMOCIONS

Juan Martí Fuster Hijas de Carmen Esteve Julián García Pascual Alberto Català Pura María García

Teixint il·lusions 92

Vestint un somni

JÚLIA PERLES MONCHO porta el dibuix oficial 'FALLERA MAJOR INFANTIL de Gandia' en VERD ESMERALDA, una tintada feta expressament per a ella. La tela porta molt poc fil de metall, tan sols un detall en un dels llaços i un capoll, la resta està realitzada amb fils de seda de dotze colors entre els quals ressalten els rojos i blaus sobre el fons verd.

LA INDUMENTÀRIA I LA SEUA EVOLUCIÓ

Juan Martí Fuster - Martí Indumentària

olt es pot veure dins del món de la indumentària valenciana, diverses èpoques i variades i pintoresques modes que han anat condicionant el vestuari que la festa de les falles llueix. A grans trets cal diferenciar entre la indumentària valenciana i la indumentària fallera. Dos grans blocs que són totalment lícits per a lluir-los en la festa fallera. Un prové del segle xviii i és el més fidel al que realment vestien les nostres avantpassades, i l’altre es va dissenyar expressament per a gaudir la festa de les falles, que a més és conegut com el vestit de farol, de la mateixa manera que el trage masculí de cucaracha. De fet aquests dos són els únics que fins fa poc es consideraven com a vestits oficials de la festa. Cada vegada ens hem culturitzat més i ens agrada saber i lluir més el vessant tradicional o del segle xviii, i vertaderament als indumentaristes ens permet esplaiar-nos més. Generalment preferim treballar aquest vessant ja que també és més elaborat i més difícil de confeccionar, però alhora ens permet recuperar un tast d’història i reflectir així un poc més aquesta indumentària tan nostra. Sens dubte les tècniques han avançat molt i cada vegada podem trobar uns productes més lluïdors a un millor preu, però en realitat les peces clàssiques de qualitat sempre estaran de moda i tenen un cost elevat, perquè són vertaderes obres d’art que no passaran de moda, són totalment atemporals. Les modes al llarg de la història de la indumentària valenciana han tingut un efecte molt marcat, sobretot pel

que fa a la llargària de les peces, com la de les faldes, de les randes de les mànegues, dels davantals i mocadors de pit, que han sofrit aquests canvis. Actualment el llarg de les faldes sol ser entre 8-13 cm del sòl, almenys ací a la zona de la Safor, i els davantals a 4-5cm de la vora de la falda. Pel que fa a les randes de la mànega, en el cas del vestit de farol en aquests moments està passant-se a 1-2 cm de colze, mentre que per al vestit del segle xviii va en funció del disseny del cos, encara que si tires a un vessant més purista l'encaix en l’escot i en la mànega no pot faltar. Pel que fa al colorit de fons, hi ha uns colors clàssics que sempre estan de moda, com pot ser el blanc, el crema o pruna o un roig valentino, aquests són al meu criteri els colors clàssics que sempre es repeteixen en qualsevol carta de qualsevol fàbrica. Certament en els últims anys les fàbriques s’han decantat dins de les seues diferències de criteris i d'elecció de cromatisme, s’han decantat per un estil de colors indefinits, de difícil descripció, i és que segons qui ho veu ho pot veure amb una tonalitat o altra, el que per a mi pot ser un blau paladio per a tu pot ser un verd paladio i així una infinitat d'exemples. Els últims anys els ha pegat per jugar amb aquests colors sobris amb un toc elegant però, com bé deia abans, de difícil descripció. Una menció a banda és també el vol exacte o correcte de la falda que sempre va en funció i, que quede clar, de la grandària, el volum i l'altura de la clienta, però per a una

adulta estàndard, al voltant de 3,5 metres seria el perímetre ideal. És verídic que els vestits de fallera, almenys ací a la zona de la safor, es poden permetre anar una mica més unflats, mentre que el vestit del segle xviii sol tenir un vol més discret. "Les modes al llarg de la història de la indumentària valenciana han tingut un efecte molt marcat, sobretot pel que fa a la llargària de les peces, com la de les faldes, de les randes de les mànegues, dels davantals i mocadors de pit (...)." La indumentària d’home, pràcticament s’ha carregat el trage oficial de cucaracha i ara la majoria van, com es diu col·loquialment, vestits de torrentí, això sí ací a Gandia dibuix gran, mentre que generalment a la resta de la comunitat sol ser dibuix menut per a home. He de confessar que cada vegada té més acceptació a la nostra zona, però tal vegada com a segon trage. Per tant, clarament cada vegada hi ha més oferta i més varietat de producte per a fallers i falleres, i que tot es pot portar sempre que la combinació siga coherent i fidel a un estil. 95

Fils i l uentons HIJAS DE CARMEN ESTEVE Gerència Hijas de Carmen Esteve

Fa 70 anys que la seua fundadora Carmen Esteve va posar en marxa l’empresa familiar d’indumentària valenciana referent en el sector, on la creació de joc i davantal ha anat transmetent-se de generació en generació. Actualment, la tercera generació (María, Ana, Carmina, Olga i Juan) la representa i gestiona. El bon afer els ha valgut un lloc d’honor en este ram artesanal, i les seues creacions ocupen hui llocs destacats, fins i tot als armaris de la Casa Reial. Hijas de Carmen Esteve ha realitzat i realitza a dia de hui les manteletes per a les falleres majors de València i les seues corts d’honor, a més de falleres d’altres importants localitats de tota la Comunitat Valenciana. Les manteletes són l'emblema del nostre taller. L'èxit d'un vestit de fallera el determinen les manteletes, el seu dibuix i, per supost, el seu disseny. En Hijas de Carmen Esteve les nostres manteletes es broden en cadeneta a mà sobre bases de nipi, seda natural, tul de fil i altres materials nobles exalçats amb diminuts lluentons i fil de metall que són obres d’art úniques, que guarden l’essència dels nostres dibuixos més antics. Hui dia en Hijas de Carmen Esteve es satisfan les necessitats dels clients que busquen confeccionar-se vestits d’indumentària complets, tant femenins com masculins, i també encàrrecs especials com ara mantells de verges, capes, capots... Saber que fruit del nostre esforç, del nostre treball, de la nostra història es fa possible complir els somnis dels 96

"les nostres manteletes es broden en cadeneta a mà sobre bases de nipi, seda natural, tul de fil i altres materials nobles exalçats amb diminuts lluentons i fil de metall que són obres d’art úniques, (...)." nostres clients, és la millor gratificació que podem tindre i, al mateix temps, els encoratja a continuar amb el llegat de la seua fundadora, Carmen Esteve.

Fotografies realitzades per Salva Gregori per al Foc i Flama de l'any 2015 al taller de Hijas de Carmen Esteve, on es pot observar amb detall la dedicació i el treball que hi ha darrere de l'elaboració d'unes manteletes (any 2014).

Telers de tradició PASSAT I PRESENT DE LA MANTA MORELLANA

Julián García Pascual - Artesania Garcia (Morella)

n un temps on el gris dibuixava una vida d’esforços i necessitats, vaig nàixer al caliu d’una manta morellana. Envoltat pels seus colors i de la mà de Julián, el meu avi, i David, el meu pare, vaig créixer i aprendre a estimar-la. El ferm i elegant alhora moviment de la llançadora, el so agradablement atronador del teler i el somriure de la meua mare, Otilia, filant són records del meu passat i del de la manta morellana. D’ells vaig aprendre l’ofici i en ells vaig començar a treballar. Teníem un xicotet i antic taller als peus del Convent de Sant Francesc i entre la pols i la llana, després de la mort de la nostra germana Maria, Oti i jo, els majors de la casa, teixíem i cuidavem dels menuts, Teresa i Santi. Alforges, mantes de llit, mantes per a cavalls, coixins, peces per a trages regionals... eren els productes que més veníem. Els anys seixanta i setanta van ser bons per a la manta morellana, "El ferm i elegant alhora moviment de la llançadora, el so agradablement atronador del teler i el somriure de la meua mare, Otilia, filant són records del meu passat i del de la manta morellana." el sentit de tot allò propi i de ser poble que teníem i veien en nosaltres molts turistes alemanys i francesos ens va

ajudar a progressar. A poc a poc vam anar fent casa i, a poc a poc, els meus germans van buscar altres formes de vida. Al capdavant d’aquella Artesania dels germans Garcia sols vam quedar la meua germana Otilia i jo. Els temps van anar canviant i el valor que se li atorgava a la manta morellana ha anat decaient fins ser sentida solament a hores d’ara pels morellans i pels fallers. Lluny queden aquells temps on l’expressió dels sentiments en alforges i mantes era reconeguda per les persones que tenien el goig de veure treballar els artesans damunt dels telers. Al present de la manta morellana no li espera un futur de color si no rep l’ajuda i protecció que haurien de tindre tots els símbols d’un poble, del nostre poble, el poble valencià. Penso en la manta morellana i el meu record se’n va cap a Vicent Andrés Estellés:

Assumiràs la veu d’un poble i seràs la veu del teu poble, i, seràs per a sempre, poble i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera (...). Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.”

Otilia Pascual Mampel i la dona major Juanica (any 1947).

Julián García Gispert al teler (any 1952).

Julián García Pascual al teler (any 2018).

Filant i teixint COMPANYIA DE LA SEDA

Amb fils d 'emocions

Alberto Català - Gerent de la desapareguda firma Rafael Català

urant les últimes dècades, estem assistint a tota Europa a una proliferació de museus i exposicions dels vestits d'època. Però és en la nostra festa en honor a Sant Josep, durant el mes de març, on es troba la major manifestació cultural i artística de la vestimenta dels dos últims segles. Des de l'inici de la humanitat, la roba ha sigut, és i serà el fil conductor d'hàbits i comportaments socials, per la qual cosa la seua observació i estudi a través dels temps, ens permet tenir la identitat real d'una societat. I vestit i teixit estan lògicament units en aquesta identitat cultural i artística. I més concretament és l'evolució dels teixits el que permet evolucionar la vestimenta. El desenvolupament tecnològic i industrial de l'art de teixir, ha permés posar a la disposició de la societat, l'eina d'evolució de la seua manifestació cultural en cada moment de la nostra història. Per molts anys i segles, la teixeduria i el coneixement de les fibres ha tingut un desenvolupament escàs. Els telers només disposaven de lizos per a teixir, per la qual cosa els teixits només podien ser llisos o semillisos amb fibres naturals conegudes com la seda, llana, llins..... A partir del segle xii es van incorporant tècniques que permeten desenvolupar dibuixos com Damasc i Brocats. En aquesta època la influència artística és marcadament d'Orient. Però és a partir del segle xviii amb l'aparició de la màquina Jacquard creada per l'enginyer francés Jean Mari Jacquard, quan els teixits apareixen en tota la seua esplendor amb

una explosió de colorit en els teixits anomenats espolins i això permet una riquesa en la vestimenta, que dona un luxe sense precedents en totes les corts reials, sent la de Versalles la més esplèndida.

"Des de l'inici de la humanitat, la roba ha sigut, és i serà el fil conductor d'hàbits i comportaments socials, per la qual cosa la seua observació i estudi a través dels temps, ens permet tenir la identitat real d'una societat."

La revolució industrial del segle xix amplia la capacitat de creació de nous teixits i l'aparició d'acabats com ara gofratges, plisats... I ja en el segle xx, a més de la modernització industrial, apareixen les fibres químiques, sent el niló la primera d'elles. La nova generació de tints com els reactius, permet a la indústria de la confecció majors possibilitats creatives i competitives. Durant tota aquesta evolució, la indumentària ha anat de la seua mà amb la creació d'extraordinaris i sumptuosos vestits, reflex d'una identitat cultural de la nostra tradició i dels nostres costums.

GERANI QUE ESCLATA AL MARÇ

Pura María García - Pura María Creativa El silenci desvetlat als teus llavis, dibuixant un vel subtil, roman recer on el foc emmiralla l’aigua clara d’aquesta càlida nit on els ninots fan les illes: amagatall el teu cos d’exiliades melodies. Cançó cantada pel tacte, conjugada per les flors l’ample esperit del teu nom ressona veu engalanada. Port el teu nom quan és dit, Laura, barana on un vaixell solca mar de flama, escuma i pólvora, carrer d’aigua mentre passes, signe ferm del teu camí.

Gerani que esclata al març. Flor al vestit i a ta boca. Fils daurats fan geometria de la teua silueta roja, del sol als teus ulls dormit i d’una lluna que canta cançons de bressol al cel: “pels carrers i per les places, tendra tendresa se sent quan és la teua bellesa el fulcre que deixa enrere l’oblidat mes de febrer.” Llueix, Laura, com els astres, eixos que traspuen el cel. Fes de les falles miracles, paradís del foc fervent.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

LAURA PUIG MARTÍ porta un Lampazo 'FALLERA MAJOR de Gandia' en ROIG GERANI tintat i teixit exclusivament per a ella. L'adreç són joies treballades amb tècniques clàssiques d'orfebreria valenciana amb perles cosides a mà amb fil de metall. Les seues manteletes estan confeccionades amb tul de seda natural i brodades artesanalment amb fil d'or especial i 14.000 lluentons col·locats a mà. 100

101

AUTORS LA CONFECCIÓ D 'UN LLIBRET DESFILANT LA SÀTIRA AMB UN FIL DE VEU TELA MARINERA! TRAMA DE FILS CLAVAR L'AGULLA RETALLS DE POSIA

Brodant records 102

Teo Brunet Gemma Micó Sanchis Pepa Rovira Prado Vero Martínez Conde Xavier Merí Lola García Enric Agost Teresa Belda Sandra Dermark Joan Deusa, Neus Francés Patri Gómez Blai Carles Villa Josep Lluís Roig

103

La confecció d 'un l ibret TRANSFORMACIÓ DEL LLIBRET DE FALLA

Teo Brunet - Activista Cultural Faller

l desenvolupament de la impremta al segle xviii afavorí l’aparició de gran varietat de formes i gèneres de la literatura popular. Eren fulls o plecs solts, d’extensió variable i sense enquadernar, que oferien una lectura ràpida a un preu assequible per a la gran massa lectora popular. Així experimentaren una gran difusió d’auques, gojos, romanços, col·loquis o miracles, als quals se sumarien, en el segle xix, revistes satíriques i sainets. En la segona meitat del segle xix, l’expansió de la literatura popular va coincidir amb la consolidació de les Falles com a festa amb una presència contínua en la vida de la ciutat de València. Més enllà de ser una manifestació festiva, les Falles constituïren un nou mitjà d’expressió i participació en l’àmbit públic. Oferien al ciutadà la il·lusió de deixar de ser un simple espectador per a sentir-se part activa d’una col·lectivitat que jutjava aquelles conductes dels seus membres que considerava censurables. Les Falles s’inserien en la tradició literària dels col·loquis, els poemes de disbarats i la prosa burlesca. Les explicacions falleres compartien temes, situacions i tipus protagonistes, i un tractament basat en el realisme costumista, la sàtira i l’humor hiperbòlic al servici del grotesc. Per a aconseguir una difusió més àmplia dels continguts crítics dels cadafals, els fallers utilitzaren els recursos de la literatura popular i començaren a distribuir els versos satírics impresos en fulls i quaderns. Estos versos s’exhibien enganxats a la base de les falles o a les parets de la contornada i donaren lloc al llibret de falla. En paral·lel a l’expansió de la festa, els llibrets de falla van anar augmentant en quantitat i complexitat. Amb la consolidació de la comissió fallera al voltant d’un emplaçament faller com un element fi i estable de la festa, el model inicial de llibret es convertí progressivament en l’òrgan d’informació i difusió del col·lectiu. Així, a poc a poc, l’explicació i la relació de la falla passà a ser una part més del llibret.

104

A partir de la dècada dels huitanta, els llibrets adquirixen una nova dimensió. A més de les seccions habituals, el contingut d’estes publicacions s’amplia amb articles de temàtica diversa, treballs d’investigació sobre els diferents aspectes de les Falles i la cultura popular. La comissió s’obri i implica estudiosos de la festa i personalitats de la cultura. A més a més, posa un èmfasi especial a utilitzar un valencià acurat. Per a la maquetació, es recorre a professionals del disseny i les arts gràfiques. Dins del treball de les impremtes, la majoria de llibrets eren encàrrecs de baix cost i tiratge limitat. Per això, les

Imatge de la portada del primer llibret publicat per la Falla Màrtirs l'any 1929. Era una publicació molt senzilla, a l'estil de l'època: de forma rectangular amb unes dimensions de 13x13,5 cm; de portades i contraportades, de cartolina de color rogenc; amb 15 pàgines de text i 12 de propaganda.

impremtes, bé siguen de tipus mòbils o durant l’època de les fototípies, recorrien a imatges genèriques de referència fallera i valenciana que podien utilitzar-se una i altra vegada. Esta era una manera de donar realç visual als llibrets de falla sense que les edicions s’encariren i sense que s’hagueren d’utilitzar il·lustracions específiques, més enllà de l’esbós del monument. Estos elements visuals de caràcter genèric en les impremtes es denominaven clixés, paraula que hui servix precisament per a referir-se a una cosa repetida i sense novetat. A l’inici, no es podia entendre la descripció literària d’una festa de participació veïnal en una llengua que no fóra el valencià, instrument d’expressió habitual d’altres gèneres de la literatura popular. Després de la Guerra Civil, la censura va incloure dures restriccions a la publicació d’obres en «lenguas regionales». Encara que les autoritats van permetre finalment l’ús del valencià en els llibrets de falla, este va quedar restringit als apartats en vers. La resta de continguts en prosa que s’anaven incorporant s’escrivien en castellà.

Portada i propaganda del primer llibret de la postguerra publicat en la Falla Màrtirs (any 1943).

Les Falles i els seus llibrets mantingueren la presència del valencià als carrers i places en moments difícils per a l’ús públic de la llengua.

A més, els poetes fallers van anar adquirint una consciència cada volta major sobre la necessitat de millorar la correcció i qualitat lingüística dels seus textos. Diverses institucions i associacions culturals convoquen hui en dia premis que reconeixen el paper dels llibrets de falla com a vehicles d’expressió literària i comunicació en valencià: és el cas dels premis atorgats per la Generalitat Valenciana, Lo Rat Penat, juntes locals falleres, ajuntaments o els recents Premis de les Lletres Falleres. Els premis de la Generalitat L’ANY 1993, la Generalitat convocava els primers premis als llibrets de Falles, Fogueres i Magdalena. S’iniciava així una nova manera de promoure activitats dirigides al foment de l’ús del valencià en el món associatiu, on les comissions de Falles, Fogueres, de Barraques, Gaiates o Colles tenen una gran importància. Totes elles, des de la seua manera peculiar de participar en la festa, han tingut i tenen un paper rellevant en la promoció i en la normalització del valencià. Cada any, ininterrompudament, la Generalitat ha apostat per estos premis per a subvencionar i promocionar l’ús del valencià, convocatòries que han anat creixent en nombre de premis i en participants, i on la qualitat lingüística, artística i literària ha crescut també de manera exponencial. A partir dels anys huitanta, algunes comissions començaren a concebre els llibrets com a obres monogràfiques al voltant d’un tema més o menys relacionat amb el monument faller de l’any. Són llibrets conceptuals, que recollien textos diversos: articles d’opinió, assajos, poemes, fotografies, quasi sempre de signatures alienes a la falla i de reconegut prestigi en el món de la festa, o en els àmbits més extensos de la cultura valenciana o espanyola. Sense deixar d’incloure els elements d’un llibret anuari, el que van fer és estendre i aprofundir el que tenien de publicació miscel·lània, tendint en molts casos a la monografia multiautorial i multidisciplinària. De la mateixa manera, també es modernitzà la maquetació i augmentà també de manera considerable la presència d’elements gràfics gràcies a l’ús de les noves tecnologies. Naix el tercer model: el llibret com a artefacte cultural. Més enllà del llibret, el llibret no només ha rebut influències d’altres àmbits culturals, sinó que, com a gènere textual consolidat, ha tingut ell mateix capacitat d’influència sobre altres àmbits, i ha donat lloc a interessants —i curioses— hibridacions. I estem expectants a les mires de futur. 105

Desfilant la sàtira LA CAVALCADA

Gemma Micó Sanchis - Nascuda entre ninots de falla

arlar de la Cavalcada Fallera a la ciutat de Gandia és que disfressats, on la bota de vi i la botella de cassalla sinònim de controvèrsia i de polèmica. És sens dubte formaven part del vestuari (abans que estiguera prohibit l’únic acte del calendari que no deixa indiferent a beure al carrer) i on quasi la majoria de participants adults ningú, tenint a parts iguals tant detractors com eren hòmens. La crítica era només un poc de sàtira en clau adeptes. Els primers consideren que invertir hores (i diners) d’humor i els premis ni tan sols existien. La cavalcada era en la preparació de les cavalcades és, fins i tot, un verí per a purament un acte festiu on la gent participava amb l’única les comissions, ja que al voltant d’estes, es generen moltes intenció de passar-ho bé. La separació de les dues cavalcades en major i infantil hores de faena (que si ens la pagaren no la faríem) i a més generen discussions (“jo faig més que este”), mal ambient va donar peu uns anys després a la creació dels premis de (“on està fulano? I això que la filla és reina...”), cremen els cavalcades (que han variat de 3 a 5), als quals seguirien els fallers, (“sempre som els mateixos, ja no baixe més!”), per no de carrosses (fetes o llogades... eixes que venen de Dénia...) i, finalment, els de comparses (amb rodes, sense rodes, parlar de la despesa que suposa estar a un cert nivell... D’altra banda, els qui gaudeixen amb la preparació d’este minicarrosses... per a gustos, colors). Durant la curta vida d’estos premis (poc més de trenta acte (entre els qui vos confessaré que em trobe jo), ressalten totalment el contrari, sempre tens el casal ple (“quina alegria anys) de forma quasi cíclica distintes comissions han lluitat en la pugna pel desitjat vore casa plena!”), es genera banderí (competència sana... bon ambient (“quedem "desfilaven juntes la cavalcada major i infantil, o no!). el diumenge, dinem i Un salt en el temps ens avancem”), es treballa amb amb vestimenta tradicional recorda: aquells anys de unió (“va, feu gent que esta quasi més que disfressats, on la bota de vi domini de la Plaça El·líptica, nit ho acabem!”), és un repte on no tenien rival (falla que cada any (“més gran que la de l’any passat? Clar que es i la botella de cassalla formaven part del vestuari (...)." vol recuperar el seu lloc actualment); les cavalcades pot fer!”), es crea germanor amb altres falles (qui no ha peregrinat de casal en casal la potents del Carrer Major i Passeig (amb unes crítiques nit d’abans d’una cavalcada buscant barretes de silicona o molt fortes); la perfecció de la goma espuma del Jardinet (només qui ha intentat tintar goma espuma sap el mal de un pot de cola blanca)... En fi, opinions per a tots els gustos sobre un acte que, cap que dona); les cavalcades innovadores de la Vila Nova t’agrade o no, és d’obligada participació (possiblement ací està (sempre molt originals); anys de nivell a l’altra vora del riu, el mal... obligatori és una paraula que porta tant implícit...). les treballades cavalcades del Mosquit; les lluites per les Si mirem arrere veurem que poc o res queda ja d’aquelles carrosses elaborades pel Mercat i Benipeixcar (hores i hores cavalcades del anys 60 on desfilaven juntes la cavalcada de secrets en la famosa nau del Real); l’època daurada del Parc major i infantil, amb vestimenta tradicional quasi més Alqueria Nova (un plaer per als sentits veure el seu treball);

106

el monopoli durant anys de les comparses de Beniopa (amb i fàcils de treballar, com ara la silicona, la goma eva, el la seua meravellosa forma de treballar els paperets); la forta cartó, el foam. Els disc-mans, les platines s’han substituït per arribada per a quedar-se de l’Alquerieta Museu en la lluita ordinadors i els llapis de memòria, els focus a bateria són per les carrosses (arriscant-se a fer-les ells mateixos, quan ja ara llums de leds... i així un milió de coses. La cavalcada és tot el món les llogava); el domini absolut del Grau en els un acte viu, que evoluciona i es modernitza per adaptarúltims anys (cavalcada, comparsa... ho dominen tot) i, encara se al pas del temps, perquè al cap i a la fi tots reneguem de la cavalcada, però que estiga lleig dircada any hi ha més ho, les cavalcades de nivell que l’anterior, Màrtirs... si he de posar més falles que fan un adjectiu, sens dubte comparsa, més balls... seria completes (crítica, donant vida a un acte acabats, originalitat... multitudinari, que és i fins i tot eixim a tot un referent per a les patir! Què més es pot poblacions veïnes i del demanar?). Cal també que, sens dubte, devem tindre en compte que sentir-nos orgullosos. cada vegada hi ha més Com se sol dir, falles que intenten (i enguany més i millor, aconseguixen) fer-se on estaran els de un lloc en esta bogeria sempre i potser alguns cavalcatera, com ara de nous (tant de bo!), Marqués de Campo, on s’uniran esforços per Benirredrà... De segur demostrar a tothom que m’oblide d’alguns, qui és el millor. I de però la memòria... és el En la imatge Lidia Morell i Esther Sapena. Amb motiu de la celebració de l'any dels Borja es nou, el 16 de març, a la que té. va crear de manera excepcional un premi per a la millor disfressa borgiana major i infantil. La Encara que també Falla Màrtirs va ser guardonada amb el 1r premi en les dos categories (any 2010). plaça, les alegries d’uns cal trencar una llança es barrejaran amb les a favor d’aquelles falles que ja siga per falta de gent, de decepcions d’altres que no veuran convertides en premis recursos, de mans o simplement de ganes, ixen a la les seues aspiracions, on llàgrimes d’alegria i de decepció cavalcada simplement a complir l’expedient (per allò de l’obligatorietat...). Estes comissions es mereixen tot el respecte del món, desfilen amb el que poden o volen i, com "La cavalcada és en resum la passió d’un bon antigament, gaudeixen del gran dia festiu i lluïxen per primera vegada a les seues reines davant tota Gandia (una grapat de bojos, que al llarg dels temps han anat opció tan respectable com la que més). reciclant-se per seguir modes i tendències, (...)." La cavalcada és en resum la passió d’un bon grapat de bojos, que al llarg dels temps han anat reciclant-se per seguir modes i tendències, per tractar d’innovar cada any (a pesar que ja està tot més que inventat). fluiran quasi per igual. Però res farà que l’any que ve, uns i La fusta, la cola de contacte, la goma espuma... han altres, vencedors i vençuts, tornen a posar tot el seu esforç, anat deixant pas a altres materials, més lleugers, lluïdors enginy i il·lusió, en un nou projecte de cavalcada.

107

Amb un fil de veu UN POC D’HISTÒRIA D’EMISSIONS...

Pepa Rovira Prado - Emissionera amateur

“Una de les manifestacions més singulars i genuïnes del programa de festes falleres és el concurs d’emissions. Singulars, perquè al nostre entendre, és l’única localitat de totes les que planten falles que, almenys, va començar amb este concurs. Sempre s’ha entés l’emissió fallera com una “falla radiofònica” amb tots els seus valors i ingredients: valor literari, crítica, sàtira, enginy, gràcia… De tal manera ha arrelat en les falles gandianes este mitjà d’expressió, que en el temps i en la importància és, o almenys ha sigut, el concurs més valorat. I en esta modalitat, la falla de Màrtirs, possiblement, siga la més guardonada, perquè ha sabut fer de l’emissió fallera, al llarg dels anys, una manifestació perfilada en el seu contingut i en la seua dicció, en la crítica i en la seua gràcia. Hui constituïx un testimoni inestimable per a fer un seguiment dels moviments socials, polítics i culturals de la història gandiana durant mig segle. De l’evolució dels costums, modes… i fins i tot de l’inestimable estudi de l’ús de la llengua, no obstant el registre oral en el qual es traduïa el text escrit.”

questes sàvies paraules eixien l’any 2003 de la ploma d’un expert en aquesta matèria, Josep Lloret Tarrasó i no puc estar més d’acord amb ell, però...què es pensa al col·lectiu faller de les emissions? Si preguntes a qualsevol faller, la majoria et dirà que és una cosa que fan uns quants de la falla i que no

108

interessa massa a la gent. Però respecte a això, jo tinc una altra opinió i segurament serà perquè a la falla Màrtirs ho hem viscut d’una altra manera, per tradició o perquè ens ho han inculcat des de menuts, però l’emissió fallera sempre ha sigut una manera de fer comboi i d’il·lusionar els fallers. La nostra experiència, perquè sempre hem sigut 2, el millor equip, començà amb una llista musical d’una coneguda ràdio, on vam aprofitar el poc que sabíem amb la il·lusió que teníem, i això va fer que ens endinsarem durant anys en aquest món radiofònic, on contàrem grans i divertides històries. La redacció eren vetlades de comboi on espremíem totes les idees que anaven brollant i que sempre acabàvem al casal, un migdia qualsevol entre setmana, amb un bon plat de macarrons, que alguna de les nostres mares ens havia cuinat. Aleshores quan la idea ja estava ben parida era senzill, despenjàvem el telèfon i cridàvem als nostres protagonistes. Teníem a les nostres marujes, que ens divertien amb els seus xafardejos; als nostres experimentats actors del món teatral gandià, que sempre, sempre, han volgut col·laborar amb nosaltres; als més il·lustres fallers i falleres de la nostra comissió, que tenien una veu inconfusible i que no podien faltar a l’Emissió de la Falla Màrtirs; nous fitxatges que anaven incorporant-se a la nostra comissió i que eren un diamant en brut; a aquell amb la veu més potent i dolça a la vegada, que encara que li donares el guió una setmana abans ni s’ho llegia, però que arribava allí i ho feia com nosaltres ens ho havíem imaginat, què cabronet has sigut sempre Pepe, jajaja; a tot aquell faller i fallera amb la veu

D'esquerra a dreta trobem a Enrique Gràcia, Josep Lloret, Ramón Sanz i Manuel Cascales, que amb José Pedro García, formaren el millor equip d'emissions donant veu i vida a situacions i personatges diferents que feren que la nostra comissió fora capdavantera en aquesta activitat fallera durant molts anys. Ací es troben gravant, en l'emissora de la Cadena Ser, l'emissió del 'MARQUÉS FEUDAL' que seria guardonada amb el primer premi l'any 1982.

que necessitàvem per a aquell any i a tota aquella persona que volguera participar amb nosaltres. En definitiva, teníem tot el que necessitàvem. Gràcies a això hem pogut fer històries fantàstiques d’herois i déus clàssics, històries musicals, històries del dia dels enamorats, històries d’una Alqueria Blanca, històries d’un gran creuer borgià, històries d’una escola, històries d’un viatge amb l’Urbà, històries d’una boja Open Night a Gandia... En definitiva, històries que ens han divertit i emocionat i que esperem que hagen divertit a tota aquella persona que haja volgut escoltar-nos.

Els entrefilets eren una sèrie de quartetes que es dedicaven les comissions en les emissions falleres, unes a les altres, sobre premis, artistes fallers, comentaris que es deien al carrer o en partides de truc... Ací trobem dos entrefilets dedicats a la Falla Vila Nova i a la Falla Mercat que es pogueren escoltar en l'emissió fallera de la Falla Màrtirs l'any 1959.

109

Tela marinera! TE’N RECORDES? DONCS... CONTINUEM BALLANT

Verónica Martínez Conde - Fallera amb ‘duende’ del Sur

cabàvem d’entrar en la dècada dels 90, quan va començar esta aventura. Allò que semblava un certamen nadalenc, 29 edicions després, s’ha convertit en tot un desplegament de fantasia, imaginació i sobretot il·lusió per als fallers més menuts de la nostra ciutat. Seria l’any 1991 quan va tindre lloc la primera edició del Festival Musical Infantil, un matí de diumenge al Teatre Serrano, en aquelles primeres edicions no participaven totes les comissions. Les músiques utilitzades eren prou més infantils, els vestuaris més senzills i els decorats molt bàsics... i així va continuar durant les següents edicions. Al 1996 comença el que per a mi va ser l’època daurada del Festival, tal vegada perquè jo ja era més major i més conscient de tota la tasca que envoltava a aquelles actuacions de cinc minuts. En aquella edició es canvia de dia i d’escenari. El nombre de participants havia augmentat i l’esdeveniment es va traslladar al Pavelló dels Esports. Durant la dècada següent la qualitat de les actuacions es va elevar fins a límits impensables i van entrar en escena els millors musicals que es representaven per tot el món, interpretats per xiquets i xiquetes que semblaven professionals. Els vestuaris començaren a ser més elaborats, amb teles de lluentons, velluts i foam. La posada en escena, els complements, els decorats, la il·luminació... tot sumava qualitat i majestuositat. La pista de bàsquet s’omplia de gom a gom per veure actuar a tota aquella xicalla que espera ansiosa el seu torn asseguda en les graderies.

110

El jurat, com en les edicions anteriors, estava format per dos membres de cada comissió, que havien d’avaluar diversos apartats i després d’una llarga deliberació, els set premis eren entregats in situ com al Festival de Eurovisión. Els nostres ullets expectants veien la classificació pujar i baixar fins que la Falla afortunada, a més de ferse amb el somiat banderí, repetia la seua actuació. QUINA NOSTÀLGIA..!

En la imatge, Cabaret, guardonat amb el 3r premi (any 1997). Amb Els planetes (any 1993) aconseguirem un 2n premi, la millor classificació de la Falla Màrtirs en un festival musical.

L’any 2004 es va decidir que el festival seria a l’estiu, quasi obres d’art (de vegades fins i tot dificultant el ball), la encara que sense massa èxit, així que les tres edicions imaginació s’esprem al màxim per tal d’innovar i malgrat següents es tornaren a representar de nou a l’hivern. Els que durant uns anys la participació va minvar, les últimes anys 2008 i 2009 foren de trànsit, més canvis, una altra edicions ha tornat a créixer i enguany han participat les 23 comissions gandianes. vegada a l’estiu, al camp de rugbi... Sé que són molts els qui pensen que el festival no I, finalment, entrem en l’última dècada d’este certamen. representa l’essència real del que són les falles i està clar El 2010 seria l’any dels canvis més determinants i que han perdurat fins al dia de hui. Amb el Museu Faller recentment que no és comparable amb el monument, les cavalcades o inaugurat i per tal de fer ús del saló d’actes, es va establir el llibret, per exemple, però m’agradaria que ho veiérem des d’un altre punt de vista. El Festival Musical Infantil com a seu i es va tornar a actuar a l’hivern. L’edat mínima dels participants es va establir en quatre és la introducció dels més menuts al món actiu faller, amb anys, ja que alguns pensaven que fer actuar xiquets més una implicació real, on aprenen a esforçar-se i a treballar de menuts era una barbaritat. S’eliminen els decorats per falta valent i, tal vegada, a veure recompensat el seu esforç. Jo ho d’espai de temps per a muntar-los, cosa que a alguns delegats veig com l’aprenentatge per a assegurar el futur de les falles, ens va portar de cap ja que les actuacions sense decorat no perquè no vos oblideu que d’eixos xiquets i xiquetes eixiran tenien la mateixa força d’escenificació, però com que sí que es els futurs delegats de cavalcades, llibrets, monuments... o algun president o presidenta. permetia utilitzar tot allò que els xiquets foren capaços de "Els vestuaris començaren a ser més elaborats, Molts d’aquells xiquets moure, els decorats passaren a i xiquetes que començàrem amb teles de lluentons, velluts i foam." ser caixons i baluernes mòbils eixint l’any 1991, hui som amb rodetes. adults encara vinculats a les Els jurats deixaren de ser membres de les falles, per tal nostres comissions, alguns ocupen càrrecs importants dins que els premis foren més imparcials i des d’aquell moment de les executives, altres hem agafat el testimoni i també som el jurat està format per experts especialistes, en teoria aliens pares i mares dels menuts de hui, als qui hem de fer que els a les falles de la nostra ciutat, com ara gent del món pique el cuquet de les falles ben a dins, perquè ells seran els audiovisual, fallers d’altres localitats, entesos de música, nostres successors i els encarregats de mantenir viva la nostra festa. vestuari, coreografia... Però tot, en teoria... Els premis deixaren de donar-se el dia del festival, cosa Carmela, Rosa, Cristina, Pilar, Amalia, Gemma, Esther, que en la meua humil opinió va ser un dels canvis més Laura A., Vanessa, Laura H., María, Iris, Adela, Joana, representatius, i van passar a donar-se el dia 16 de març a Andrea, equip pupurina, dones cosidores, equip de decorat la plaça de l’Ajuntament. Com a exparticipant lamente que i escenografia, pares i mares, fallers i falleres i, sobretot, els xiquets no puguen gaudir d’aquells moments màgics als xiquets i xiquetes, GRÀCIES, per haver fet a la nostra que eren el colofó del nostre gran dia i hagen d’esperar comissió partícip de les 29 edicions del festival sense faltardurant tres mesos per a saber-ne els guanyadors... ne a cap! GRÀCIES per forjar les bases del futur, de part És cert que hui tots tenen banderí i es senten guanyadors, d’una humil fallera que ha gaudit del Festival Musical però pense que s’ha perdut molta d’aquella màgia i il·lusió Infantil com a xiqueta, com a delegada i que prompte també del format original. Així s’ha mantingut durant les últimes ho farà com a mare. edicions, el nivell continua creixent cada vegada més, les coreografies cada any més enginyoses, els vestuaris semblen Se’n recordeu? Doncs... continuem ballant.

111

Trama de fils EL FUTUR DEL TEATRE DE FALLES

Xavier Merí - Actor

otser estem davant el gran dilema de sempre del teatre de falles. Cap a on anem? Què podem fer? Què devem fer? Què volem? On estem?... Infinitat de preguntes i respostes molt diverses que s’han donat al llarg ja de molts anys en este món nostre del teatre dins de les Falles o, més bé, al voltant o junt a la resta d’esdeveniments festius que omplin el ja massa farcit calendari d’actes fallers. Ací, a Gandia, el teatre faller gaudix de molt bona salut des de fa ja un grapat d’anys. El Ligorio, en eixe sentit, ha sigut una magnífica màquina de producció ininterrompuda d’actrius i actors i, fins i tot, de destacats autors de teatre, premiats en importants certàmens. No és or tot el que lluïx, però junt a magnifiques obres, esplèndides representacions i destacadíssims actors i actrius, dissortadament, en més d’una ocasió, en el Ligorio s’han posat en escena coses molt fluixes, o molt poc treballades i que, al meu entendre, no eren dignes de participar en un certamen prestigiós. Si algun espectador, encuriosit per vore una representació de teatre amateur, s’ha deixat caure per allí i malauradament ha triat alguna d’estes obres, se n’haurà endut una impressió tan negativa que tindrà poques ganes de repetir l’experiència. I això fa molt de mal a la resta de grups, als qui treballen dur per posar en escena un treball digne. No pensem, però, que es tracta d’un fenomen únicament gandià. La problemàtica està tan generalitzada que, en moltes

112

ocasions, i en molts llocs, l’epítet faller, afegit al terme teatre, no fa més que rebaixar el concepte que el possible espectador es fa, prèviament, de la qualitat de la representació. Qui no ha sentit allò de ... “No serà teatre de falles?” quan ha fet algun “bolo” per qualsevol població valenciana? Del Ligorio han eixit magnífics grups de teatre que passegen amb moltíssima dignitat el nom de Gandia per tota le geografia valenciana i, fins i tot, fora de la nostra Comunitat. Així podríem citar a Aiguamar Teatre, Comuna Gàbia Teatre, AmfiTeatre, Marabú Teatre, Xirimiri Teatre, Lletraferits i Comediants (no eixit directament del Ligorio però amb fortes arrels en ell), i algun altre que de segur se m’oblida. Veieu en algun dels grups el terme faller o el nom de la Falla de procedència? Oblit? Casualitat? Ni una cosa ni l’altra. Els grups són plenament conscients que el terme faller o ... de la Falla... no aporta, més bé resta. I ara ve el més difícil. Què fem? La solució, al meu entendre, no és gens fàcil. El sistema de selecció que es feia anys enrere, quan es separaven els grups participants en dues categories, no va donar bon resultat. És un sistema perfectament vàlid i de sobra experimentat per a les Mostres anuals que es fan per tot arreu, on es presenten grups amb obres ja molt rodades i on un vídeo d’estes representacions previes proporciona als encarregats de fer la selecció una eina excel·lent per assegurar la qualitat de la Mostra. Al Ligorio, però, les obres són noves i no es pot disposar d’esta eina per fer la selecció. El resultat final no es pot saber quasi fins al mateix dia de l’estrena.

Recorde, per posar un exemple del que vaig ser protagonista directe, el debut de Comuna Gàbia Teatre al Ligorio, al 1995! (Mare de Déu, com passa el temps!) amb Ací no paga ni Déu, de Dario Fo. Era l’època abans esmentada on hi havia dues categories. Un parell de mesos abans de la data de l’estrena, el jurat que aconsellava en quina categoria ubicar cada grup, es va presentar a un dels nostres assajos. El veredicte va ser rotund: no teníem nivell, deuríem anar a la segona categoria. El nostre director, però, va insistir i va aconseguir finalment que participàrem en la primera categoria. Resultat: Primer Premi, Premi a la Millor Direcció, tres Nominacions a Millors Actors. Què vull dir amb això? Que una opinió prèvia, sense vore l’obra acabada, té poc de valor. Com aconseguir, doncs, que la qualitat de les obres presentades siga l’adequada? Mentre es tracte d’estrenar obres, no ens queda altra que confiar en els grups fallers inscrits. En els de contrastada trajectòria no hi ha més. El mateix grup és coneixedor de la seua responsabilitat i actua en conseqüència. El dilema el tenim en els grups nous, que es creen al si de les comissions falleres quasi únicament per participar al Ligorio. I ací està el perill, en la pròpia concepció del grup com a efímer. S’hauria, doncs, de conscienciar a les comissions de la seua responsabilitat, que no es tracta de participar únicament pel possible benefici econòmic que es puga traure, per molt important que siga este aspecte per a la comissió. Si se’ls fa vore que el rendiment econòmic es pot obtenir igualment sense participar necessàriament al Ligorio. Em sembla magnífic que es creen nous grups, que quanta més gent se senta atrapada pel verí del teatre, millor; que dia rere dia augmente l’afició de la gent a acudir a les representacions. Tant de bo vérem sempre ple de gom a gom el Serrano, el Raval o el Museu

Faller quan es fan obres de teatre. Dissortadament no és així. El nostre teatre faller és massa endogàmic. Si en una temporada del Ligorio, entre totes les representacions, s’acumulen al voltant de dos mil espectadors, això no es reflectix en un augment de l’afluència de públic als espectacles teatrals del Serrano o el Raval. Però eixe desconeixement es dona en les dues direccions. D’una banda, és molta la gent que acudeix a vore el teatre de la seua falla i després no xafa el Serrano o el Raval. D’altra banda, la gran majoria de la gent que acudeix a vore teatre professional no s’acosta a cap representació del Ligorio, llevat dels qui tenen alguna vinculació personal amb la Falla o els actors. Tornem a la mala fama, per a molts, del teatre faller. I, com trenquem este cercle viciós? Des d’ací llance una proposta. De la mateixa manera que es fa en els grups musicals, on els guanyadors de certàmens locals o provincials també es promocionen i actuen com a teloners o invitats a la programació de la Fira, es podria fer amb el teatre. El mateix jurat qualificador del Ligorio, o components del departament de Cultura de l’Ajuntament, podrien seleccionar dues o tres obres que, al seu entendre, tinguen la qualitat necessària per a ser representades al Serrano en la programació de la Fira. Amb això, els grups vorien premiat el seu esforç, amb la satisfacció de la recompensa pel treball ben fet (darrere d’una bona representació sempre hi ha molta faena prèvia) i el gran públic s’acostaria més al teatre faller amb la seguretat que anava a vore teatre de qualitat, davant la selecció prèvia feta al Ligorio. De segur que molts espectadors canviarien el seu concepte previ del nostre teatre vocacional.

113

Clavar l 'agulla C

JO JURAT? ESCOLTA’M, QUE JO NO T’HE OFÉS A TU!!!

ET BRODARÉ A LA PELL

Lola García - Lola del Grau

Enric Agost, Teresa Belda, Sandra Dermark, Joan Deusa, Neus Francés, Patri Gómez, Blai Carles Villa, Josep Lluís Roig

onta la història que poques vegades ningú està completament satisfet amb el premi atorgat. A què podrà ser degut? De les diferents respostes en podreu triar la que més vos apanye. - El jurat no té ni idea. - Està tot amanyat. - Hi ha mans negres al darrere. - Sancionats tots. - Incompetència. - No hem estirat prou fils. - Els de dins, tots comprats. - Els de fora, no en saben res... I així podríem estar fins que es fera de dia. La bona qüestió és que resulta molt difícil trobar jurats. No paga la pena intentar ser conseqüent, ser legal, fer les coses bé... si després estàs en boca d’uns i altres, si després tot és un disgust, si després t’han d’acaçar a pedrades, si després posen en la teua boca mentides i fets que mai no han succeït, si després... Ai, senyor...! Ningú que ho passe!!!! Què passa? Que ningú, mitjanament amb un poc de caletro, vol anar a jutjar res de res. Ha de ser força major. Qui no té res a perdre, poc li pot importar rebaixar les puntuacions allà on millor li vinga. Però qui de veres s’ho treballa, qui no es ven ni per sa mare, a eixa persona li dol. I a la fi diu: “A mi no em busqueu, que jo ja ho tinc bé”. Què està passant? Tal vegada el que ens mereixem? Tal vegada que els bons estan amagats? Tal vegada que qui acabe

114

Retal s de poesia Taller de Poesia de la Universitat de València 2018

de jurat es tire el món per baina? Tal vegada se’ns n’ha anat de les mans? Tal vegada que no volem veure la solució i la tenim davant dels morros? Uf!!!, hi ha de tots els colors, classes, formes i maneres. Doncs tot açò i més és el que està succeint, almenys ací. Solució... EL RESPECTE, EL SENY. (Com deia aquell: “qui l’ha tirat, que l’alce”.) Si és que verdaderament algú ha obrat malament a cosa feta, fora!!! Si és perquè tu no em caus bé i prou... ja anem malament. Si és perquè penses: eixe em té molta mania....uiiiii!!! (“Pe-li-gro, pe-li-gro... com el robot de Perdidos en el espacio”.) Si és perquè has de perdre una amistat amb un jurat, simplement pel fet que eixe jurat ha puntejat com cal. Aquesta és la pitjor, perquè tots dos es pensen que tenen la raó, i la raó solament té un camí... ("Agafa’t els matxos, valent!!!") En definitiva, cadascú va a la d’ell, ni és solució vetar sense trellat, ni molt menys el tot val. En totes les comissions hi ha personal capacitat per a jutjar qualsevol premi. Ara falta que aquestes persones posen a la balança si paga la pena el disgust, barat a ser legal. (Ai, senyor!, -canteu tots amb mi, els qui se’n recorden clar, que una ja té una edat - "on estan, on estan? .. A guanyar diners, a guanyar diners. On sonen hui les nostres campanes? Què vols la gamba o la clòtxina?...." Quant de mal va fer Monleón, sense saber-ho l’home). En definitiva... EL NOSTRE SENYOR QUE ENS IL·LUMINE.....AMÉN!!!!

Et brodaré a la pell totes les lletres que expliquen una vida; amb cura i sense pressa, totes elles prendran sentit; amb el ressentiment foraster en un llaç, lligat i ben lligat. I et restarà la cicatriu abandonada a l’esquerra del melic i assedegada de besos oblidats sense pressa, amb cura. Llegisc el fil dels dies, la bíblia dels minuts, i comprenc en aquesta veu, la companyia del temps. Tots. La veu és ara una i al cap de tots els anys com fa el foc en una falla que crema.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

115

Repuntant l´art AUTORS

116

EL MOMENT DE LLIGAR CAPS EL COSIDOR FALLER PATRÓ FESTIU REPUNT D'ART

Eugenio Micó Lloret Antoni Colomina Subiela Un de Benipeixcar Benjamín García

117

El moment de l igar caps LA PLANTÀ

Eugenio Micó Lloret - Artista Faller

i la memòria no em falla, cosa que a hores d’ara de la vida tampoc seria estrany... intentaré fer un xicotet recorregut per les diferents formes de plantar una falla que hi han hagut a través dels temps, però vaig a fer-ho des d’un punt de vista tan subjectiu com és la meua experiència personal, com a Arista Faller. Jo era tan sols un xiquet quan vaig tenir, gràcies a una visita amb el col·legi, la meua primera presa de contacte amb una plantà de falla. Aquell carrusel infantil, fet en la seua totalitat de cera, em va captivar de tal manera que va marcar la trajectòria de la meua vida i em va acompanyar durant gran part d’ella. Aquella meravella es va plantar en l’encreuament dels carrers Sant Paqual i Vicaris, tota en una sola peça i a l’interior albergava un buit on es situava una persona que la feia girar. Uns anys després, concretament l’any 1952, un servidor i uns amics, vam fer la nostra primera falla infantil de la Falla Màrtirs, amb la particularitat que va ser construïda tota en una peça al terrat d’un edifici, motiu que va fer que haguérem de baixar-la amb unes cordes per la façana per poder-la plantar a la plaça del Loreto. L’única cosa que es va col·locar ja al carrer, van ser les figures que no eren una altra cosa que nines velles. Amb els diners que ens van sobrar, ens vam anar a berenar. Eren els anys de les falles de caixons fets, amb sacabutxos a l’interior per poder fixar una vegada situada les figures. La construcció del caixó es realitzava amb el menor pes possible, ja que eren traslladades a pols.

118

Més tard, les falles anaren canviant la seua estructura i així de la mateixa manera va canviar la plantà, apareixent la plantà al tombe. En aquest sistema, les peces eren decarregades al carrer i s’assemblaven a una estructura de fusta (llit), que servia de nexe d’unió.

Falla Màrtirs realitzada per Eugenio Micó, de caixó (cos central en una peça) guardonada amb el primer premi de segona secció (any 1972).

Eugenio Micó treballant en un ninot de la Falla de Corea (any 1975).

Amb l’ajuda de cordes i de tota la gent disponible, en ocasions fins i tot turistes i gent de pas, es procedia a alçar l’estructura, fent topall contra la vorera i una vegada en peu, s’arrossegava fins al centre de la plaça, on es llastrava amb sacs d’arena i els fusters anàvem de dalt a baix serrant les fustes que havien servit de llit. Tot seguit es tapaven les juntes i forats, es repintava tot i s’acoblaven les bases de baix. Posteriorment, es van plantar algunes falles amb un sistema de corrioles sobre bastides de ferro, però no massa, per la dificultat que suposava el risc de bolcar les bastides, ja que amb aquest sistema es pujaven les peces superiors de la falla, per damunt de les instal·lades en la part baixa, per la qual cosa qualsevol colp causava desperfectes mínim en

dues peces, a més que aquest sistema era infinitament més lent. En la meua primera plantà a Valencia, vaig estar més de huit hores per a plantar el remat de la Falla de la plaça del Dr. Collado, que després d’un exhaustiu treball va quedar finalment situat al seu lloc. La primera plantà amb grua, cap a l’any 1960, també al cap i casal, recorde que el remat era un sol enorme, que es va haver de reparar al carrer, perquè el camió que el transportava es va enganxar amb un tramvia i dos dels rajos del sol es van trencar. Açò va suposar diverses hores de faena tant baix com dalt, penjant de la grua, on l’única subjecció eren unes gruixudes cadenes a manera d’arnés que et tallaven completament la circulació..., però era sens dubte molt més ràpid que tot allò al que estàvem acostumats. Es treia el centre, es llastrava amb sacs de sorra per dins i ja es podia pujar el remat, sempre amb un operari subjecte a la grua, per poder encaixar la peça superior en el sacabutx de la peça central. Una vegada col·locada, es rejuntava, es repintava, se situaven les bases i es procedia a la col·locació de figures i cartells, que en aquella època també col·locava l’artista. En realitat, la plantà amb grua no ha canviat massa, si de cas el sistema d’elevació de l’operari, que va passar de les cadenes, a unes corretges de subjecció, després a una espècie de gronxador metàl·lic fins a arribar les grues amb cistella que s’utilitzen en l’actualitat i que són, sens dubte, molt més segures per a treballar. Bé, açò i que ja pràcticament no hi ha bases que ajuntar al centre, ja que les figures ara es fixen directament sobre el sòl amb escaiola que després es cobreix amb la gespa o la pedra decorativa. La plantà ha patit com he dit abans una evolució significativa, igual que ho han fet els monuments i també tota la societat. Així que pot ser que en un futur no molt llunyà les noves tecnologies es facen també un lloc a la Plantà, tal com ja ho han fet al disseny i construcció dels monuments, o pot ser no!, i a la fi siga l’unic procés dins del món de les falles que mantinga quasi intactes els seus orígens en la seua forma d’execució. 119

El cosidor fal er EL PATRIMONI CULTURAL DE LES FALLES. ACCIONS PROFESSIONALS ENTRE EL SARAU FESTIU

Antoni Colomina Subiela - Institut de Restauració del Patrimoni

Universitat Politècnica de València

a festa de les Falles, amb tots els elements patrimonials que hui reconeixem, suposa un dels signes identitaris fonamentals de la societat valenciana. Però, a pesar d’esta realitat rotunda, no sempre la cultura festiva ha sigut gestionada i assistida amb tot el rigor que mereix qualsevol bé inclòs en el nostre patrimoni cultural. Arrere van quedar els criteris valoratius i temporals que diferenciaven les obres d’art en majúscules d’altres objectes i representacions menors. Per això, d’acord amb la concepció i terminologia contemporània que definix els béns culturals, la pirotècnia, la indumentària, la literatura i la música festiva i el ninot de falla es posicionen al mateix nivell patrimonial que qualsevol pintura d’un gran mestre o tresor artístic de qualsevol altra índole. No obstant això, este posicionament del patrimoni faller no ha vingut en molts casos acompanyat d’estratègies i accions que garantiren la seua correcta gestió. I els fallers, acostumats també a assumir de manera desinteressada i amb molt bona voluntat moltes tasques, en general, han prescindit de professionals qualificats per a atendre les necessitats que es deriven de la seua valoració, conservació i difusió. Este plantejament aficionat és, sens dubte, molt efectiu en nombrosos vessants de la festa, però ha acabat per convertirse en contraproduent en moltes altres, com és el cas de la conservació del ninot de falla que any rere any es salva de les urpes ígnies de la cremà. Existixen, òbviament, excepcions que oferixen un bri d’esperança enfront del desolador panorama de figures emmagatzemades en casals i entresolats foscos o que,

120

senzillament, amenaçades pels continus deterioraments, han acabat els seus dies oblidades en un contenidor de fem. També trobem altres alternatives a les intervencions a què han sigut sotmeses al llarg de la seua història material i que, sovint, han acabat per modificar el seu aspecte original, recobrint-se una vegada i una altra de repintades, estucs i vernissos que han transformat la seua morfologia i cromatisme. Per fortuna, de manera paral·lela als col·lectius que suren exclusivament en la superficialitat de la festa, preocupant-se en especial dels aspectes més folgosos, també importants sens dubte, un altre corrent és conscient de la necessitat d’ocuparse convenientment del patrimoni faller oblidat. Hi ha exemples que confirmen esta preocupació, entre els que destaca la labor a contracorrent duta a terme en el Museu Faller de Gandia, que suposa el referent de la resta d’espais expositius i museus del territori faller. Entés d’acord amb les necessitats que atén la museologia contemporània, no és un lloc on es custodien alguns objectes de la festa com un gabinet de curiositats huitcentista, amuntonats sense orde ni discurs; no és un espai buit de continguts. El Museu Faller de Gandia, al contrari, apareix com una fàbrica de significats, amb un centre d’interpretació amb una museografia atractiva i interactiva i amb llocs de sociabilització, vius i dinàmics. La museïtzació del ninot de falla i d’altres elements del patrimoni de les falles és el primer pas per a la seua conservació. La seua posada en valor i divulgació ha d’acompanyar-se per accions de conservació dels seus fons que garantisquen la seua perdurabilitat i la transmissió intergeneracional. Moltes

d’estes diligències són de senzilla aplicació i es basen en estratègies de conservació preventiva de sentit comú, encara que altres vegades suposen una important despesa econòmica. És meritòria l’aposta que durant estos últims anys ha desenvolupat el Museu Faller de València, amb l’objectiu de localitzar els principals factors de deteriorament que amenacen els seus fons artístics i de procurar accions per a minimitzar els seus efectes. En este sentit, cal mencionar els projectes d’actualització del vell sistema d’il·luminació i la seua substitució per tecnologia LED, i del sistema de climatització que garantirà l’establiment d’uns valors adequats de temperatura i humitat relativa. Quan les estratègies de conservació preventiva fracassen i els objectes acusen l’acció de les diferents causes d’alteració, és necessari recórrer a l’acció directa sobre les obres. Els ninots indultats, en particular, s’han vist durant dècades rendits a diversos agents que han danyat les seues estructures i han alterat les seues formes i colors. La seua apreciació, en estos casos, es veu dificultada per la presència de llacunes de color, inadequades intervencions, acumulació de depòsits de brutícia o engroguiment de vernissos, entre altres danys. "la pirotècnia, la indumentària, la literatura i la música festiva i el ninot de falla es posicionen al mateix nivell patrimonial que qualsevol pintura d’un gran mestre (...)." Un altre dels casos dignes de menció pel que fa a la recuperació del patrimoni faller, en concret als ninots

indultats del seu fons artístic, és el Museu de l’Artista Faller de València. Conscients de tots els problemes de falta de conscienciació que van anar arrossegant-se durant anys i de les accions inapropiades d’intervenció dutes a terme sobre les seues figures, van decidir recórrer definitivament a plantejaments científics per a la conservació de les seues obres. Així és com recorren des de 2013 a la col·laboració de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València per a la recuperació d’algunes de les seues peces més emblemàtiques. En concret, els treballs duts a terme amb l’ajuda del finançament de la Diputació de València han possibilitat la restauració dels ninots pertanyents al Gremi Artesà d’Artistes Fallers, recorrent a tècniques que contemplen el màxim respecte cap a la creació original i amb un mètode de treball crític. Els tractaments més importants s’han desenvolupat per mitjà de dos conjunts d’accions. D’una banda, es va recórrer a processos de conservació curativa per al reforç d’estructures, consolidació d’estrats i fixació de capes pictòriques; i d’una altra, es van utilitzar mètodes científics de neteja de superfícies policromades, amb l’eliminació de brutícia superficial, vernissos i antigues repintades, per a continuar amb la reposició de volumetries perdudes, l’estucat de llacunes, la reintegració del color i l’envernissat. En definitiva, és necessari atendre el nostre patrimoni festiu, especialment ara que som conscients de la seua importància cultural, amb accions i estratègies que garantisquen la seua adequada conservació i, sobretot, seguint amb la seua difusió com aglutinador social i element imprescindible de la identitat del nostre poble. 121

Patró festiu L

122

es falles de Gandia sempre han tingut un marcat accent local. Històricament, l’ofici artesà permetia concebre la falla amb totes les peculiaritats locals que requerira i les falles plantades sovint versaven al voltant de temes de la ciutat, cosa que ha provocat la reproducció recurrent d’icones gandianes a les falles. Possiblement la façana de l’Ajuntament i el campanar de la Seu siguen les peces més reproduïdes dins de la iconografia fallera gandiana al llarg de la història, però altres aspectes locals sempre han acompanyat les nostres falles: el trencadís del passeig de les Germanies, l’estel del nostre escut local i la figura del Tio de la Porra també han sigut molt emprats pels artistes fallers per fixar les seues temàtiques al context local. Tots aquests recursos van anar encarint-se i desapareixent a mesura que la professionalització va entrar als tallers de falles. Al créixer l’ofici i pseudoindustrialitzar la realització dels monuments fallers, la reproducció amb motles de peces en sèrie va provocar la quasi desaparició d’aquests motius, però per contrapartida les falles gandianes van guanyar en volums i van entrar molt més ràpidament les tendències artístiques que estaven triomfant a València, a partir de reproduccions – modificades o no- de falles completes o remats que s’havien plantat anys anteriors al Cap i Casal. Tot açò, cal recordar, recolzat pel fet que les falles grans a Gandia han estat majoritàriament confeccionades per artistes contractats per les comissions, que els resultats del treball han condicionat de sempre la contractació d’un artesà o altre, i a Gandia, com a molts altres llocs, els bons resultats s’han entés durant molt de temps com a bons premis. En un capítol a part hauríem de parlar de les falles infantils que van tenir un naixement molt més popular i participatiu als seus inicis. Doncs bé, a la darrera meitat del segle xx, a Gandia, com a la resta de poblacions falleres i a les seccions mitjanes i inferiors de València, la contractació d’artistes que possibilitaren un bon resultat i un bon premi va fer que s’imposara l’estètica davant del producte fet a mida als monuments fallers, en termes de moda podríem dir que es va popularitzar el Prêtà-porter davant l’alta costura. Encara que en algunes ocasions, açò haja provocat l’ús i l’abús dels odiats refregits. A Gandia

Repunt d'art FALLES DE GANDIA

PUNTS DE FILS DE FIGURES I FILS DE CORS

Un de Benipeixcar

Benjamín García - Ferrer i Llumer

però, la irrupció del premi de crítica local a la fi dels 80 va provocar que durant l’última dècada del segle passat i fins al dia d'avui, les temàtiques i la major part de les escenes versaren al voltant de temes locals i, d'altra banda, la introducció del suro blanc en la confecció de les falles ha possibilitat la incorporació d’elements locals per acompanyar aquestes temàtiques. Tenint en compte aquests factors, es pot afirmar que les falles de Gandia es caracteritzen i diferencien de les d'altres poblacions, principalment, pel fet que a Gandia quasi la totalitat de les comissions s’encarreguen dels guions de les falles i encara que es contracten reproduccions de cadafals realitzats en altres localitats, sovint el desenvolupament de les escenes és diferent i adaptat per les persones encarregades dins la comissió. Tot i això, les falles de Gandia haurien de poder explorar nous camins estètics als seus monuments com ja es fa en altres llocs. Un d’ells podria ser el de les falles ecològiques, en aquest concurs ara recuperat, les falles amb menys recursos podrien conformar un circuit de monuments confeccionats amb materials més ecològics, però aquest concurs no hauria de centrar-se sols en una escena per tal de possibilitar que tota la falla fora ecològica. També hi ha circuits de falles experimentals en altres poblacions, on les propostes falleres impliquen presentar dissenys avantguardistes i innovadors, per tal de no avorrir l’espectador amb les mateixes propostes clàssiques que en les seccions inferiors. En aquest sentit hi ha hagut poques incursions en aquest tema, i fins i tot, si alguna falla s’ha decantat per aquesta tendència i ha rebut el premi d’enginy i gràcia, aquest veredicte ha estat fortament qüestionat. Pense que si algunes d’aquestes opcions (ecofalles o falles experimentals) hagueren quallat a Gandia, tal volta no haguera sigut necessària l’última regulació de seccions aprovada per al present exercici, on s’ha creat una quarta secció per tal d’intentar agrupar les falles d’una forma menys desigual a fi que la competència fora major. Amb la creació de circuits alternatius als més monometal·listes, les falles més humils s’hagueren centrat en propostes diferents on poder obtenir un premi fora dels premis de secció, perquè, això sí, cal recordar que per a bé i per a mal els premis condicionen sempre les comissions falleres.

Traspassa el pal metàl·lic de la SINGER el cor de la bobina de fil. N'és una de colors, colors a reminiscències de monument, de ninots. Ara, unes mans subtils el guien pel seu recorregut. Un recorregut per indrets, per llocs estrets, amunt, avall, camins rectes, camins torçuts, fins desembocar a l’estretor del punjós objecte que, amb contínues pujades i baixades, anirà ferint la falla i reforçant-la amb l’altre fil enrotllat a la canilla. És el fil amagat a la SINGER, el fil anònim amb multiplicitat de cors. Moviments ascendents, moviments descendents que els uniran, que els entrellaçaran a la falla aconseguint un repunt ferm, indestructible, un repunt d’art.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

123

AUTORS

SOBREFILANT EN TARONJA REPUNTS EN ROIG REMATS EN CARABASSA PUNTADES EN BLAU FUTURS FILATS CONÉIXER BÉ EL PERCAL

Ciro Palmer Pascual José Manuel Prieto Josep Alandete Víctor Soler Josep Lluís Roig Telmo Gadea

Embastant el futur 124

125

Sobrefilant en taronja EXPLICACIÓ PER A LA FALLA MÀRTIRS

Ciro Palmer Pascual - Portaveu CS Ajuntament Gandia

La Falla Màrtirs de l’emissió i el llibret degana quan compleix 90 anys de festa que agermana ens requereix un vaticini de la Gandia del futur apel·lant al resident per a lliurar-nos de l’atur. Contarem en resum el que Ciutadans proposa i tractant-se de falles millor no fer-ho en prosa. Sabem que és poc aconsellable pronosticar si només ens queden mesos per a opositar. Però és un joc de fallers que atresoren gràcia posarem pel mig una bona dosi de diplomàcia i explicarem en res com serà Gandia sencera de la que volem que Ciutadans faça bandera. Per a la convocatòria electoral de primavera aclarirem alguna proposta que ens espera, així com el que de profit hem fet a l’oposició, mentre altres en la mateixa part d’ubicació, campions per multiplicar deute a ‘Barberitats’ estan a l’ofensiva i contínuament engrescats.

126

Hem reduït el preu dels pàrquings a la ciutat perquè anar de compres no fora penalitzat, aconseguint estimular al client cap al Centre i que el cotxe no els destorbara mentre.

- Gandia pot tindre com les falles diferenciador Museu de Setmana Santa com a ambaixador, perquè els turistes vegen escultures religioses podent apreciar al detall com són de valuoses.

Socialistes amb tebiesa tot i tindre l’alcaldessa publiciten projectes que té a gala la ‘lideressa’. Comparteixen qüestionaris amb els seus socis que a les xarxes en 280 caràcters fan propis.

Hem retornat a Gandia l’art del Renaixement que les Clarisses guarden molt afectuosament. Obrir tresors artístics mostrats en exposició ha dut maldecaps però s’ho mereixia l’ocasió.

- Gandia ha de contenir la despesa pública seguir en l’estalvi d’una economia modèlica: pagar proveïdors sense tractar-los com ninots sino pensaran dels polítics que som meninfots.

El còctel nacionalista Més Gandia ha esmortit i algun regidor pel seu compte n’ha tret profit. Conflueixen amb Podem fent l’ullet romancer no siga cosa que sumaren i es feren menester.

- Gandia necessita després de 80 modificacions nou Pla General per a un fum d’intervencions que resolguen la dinàmica del pedaç continuat dissenyant per a dècades l’urbanisme adequat.

Esta és la foto fixa quan redactem l’explicació que pot canviar mil voltes i arruïnar el guió. Els hem contat qüestions que poden interessar d’un futur no massa remot que ens ha d’animar. Volem que Ciutadans aporte al Consistori trellat per als veïns que disposen del pany i el forrellat.

Açò ja està fet i altres coses que no contarem no vaja a ser que diguen que del text abusem. Per responsabilitat amb els gandians hem fet, el que ha sigut necessari fins retallar el bufet. El ciutadà és sobirà i entén la posició política: per higiene democràtica variaren d’aritmètica.

Què ha aconseguit Ciutadans a l’Ajuntament?

Ara en l’economia acotada qui vullga dialogar per a amb el vot de Ciutadans poder contar haurà d’afinar l’oïda i preparar-se a escoltar perquè tenim anuncis al programa de primera suggerits per associacions i gandians de solera dels quals destacarem quatre en capçalera:

Hem pagat deutes a autònoms i empreses als que els populars passaren amb promeses. El guru del ‘coste cero’ els va deixar esbalaïts amb l’ajuda d’una Cort de 12, plena d’agraïts.

- Gandia i les falles són per al turisme puntal i han de ser Festa d’Interés Turístic Nacional la distinció del Ministeri ens volem embutxacar per a la nostra festa fallera poder promocionar.

En la festa popular i superlativa de les falles reina el culte a la desmesura plena de rialles. Ara permeteu que com l’últim foc de la cremà envestim a tiri i baldiri com en una mascletà. Llançarem amb crítica benevolent fallera cudols cap als rivals com a tradició festera. Per al més votat: el Partit Popular solitari. Quin viatge heroic per arribar al punt primari! Gran regeneració per a triar l’assenyalat? mai un canvi s’havia fet amb tan poc calat.

127

Repunts en roig ENRENOU

José Manuel Prieto - Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Gandia, Periodista.

quin futur tenen les falles?, em pregunteu. I entre l’agosarament i la pulcritud, la correcció i la desmesura, m’atrevisc a apuntar que no ho sé. Que dubte del futur en la por dels temps volàtils, les idees líquides, les imatges en la retina d’un espant tan breu com la cadència i el pos de les idees que el sostenen. El temps és tan descoratjador com ho són les certeses, i sols hi ha seguretat que el miracle de les noves tecnologies, l’abast de la globalització i la robotització de les feines i les indústries ens duran una exigència moral on seguirem comprant temps amb el salari de la nòmina que ens permet pagar la hipoteca, rebre l’alta de la llum o fer front a la quota de la nostra falla. Excepte la certesa de la longitud volàtil dels dies, poc més resta al voltant de la idea d’un present que té certa nostàlgia cansada. Per això no sé quin futur tenen les falles. Però sé que en tenen, de futur. Perquè, a diferència d’una societat copsada per la transició entre dos temps que va ser capaç de dibuixar Gramsci (“un temps vell no acaba de morir, un de nou no acaba de nàixer, i en el clarobscur sorgixen els monstres”, va dir), les falles sols tenen nostàlgia de futur. La incombustible consigna de saber córrer davant del neguit en la cerca incansable d’un nou entusiasme. El cicle de la vida que renova la promesa del foc és la més perfecta metàfora de la vida, i sols per l’escenificació del cicle purificador del solstici de la primavera, que de les cendres fa foc (i no a l’inrevés), el mirall del comportament de tot un poble ens manté guaitant alerta els canvis i les amenaces. Que

128

de pitjors n’hem sortit, acostumats com estem a refer-nos de les tronades, a renàixer dels nostres propis fracassos i a cantar com ningú, enlluernats de mar i de port, les nostres derrotes. La festa de les falles és també, alhora que una metàfora perfecta de la vida, un mirall fidedigne del comportament cívic i combatiu d’este poble. I sols en eixa certesa edificant hi ha la nostàlgia del futur amb què no esglaia el demà que s’assembla encara massa a un ahir fosc i clandestí, térbol i tènue, desmemoriat i anàrquic. Contra el cicle de l’oblit, el combat cívic del poble valencià, injustament ‘meninfòtic’ i amb una atribució inadmissible entre passota i indiferent, el cicle de tornar a l’inici, cada mes de març, ens retroba amb la messiànica i entusiàstica lliçó de refer-nos des del fracàs de les nostres cendres. Els valencians hem refet la casa a la vora del barranc després del torrent d’aigua; hem acostumat els cicles de sequera a fortes pedregades que ens han arruïnat la collita; hem crescut a la vora dels barrancs i de les sèquies amb una connexió íntima amb la natura que ens ha permés refer-nos del torrent de la seua determinació i la seua força. Amb el foc fem un tant del mateix, amb la impúdica alliberació de llançar al bell mig del carrer tot el que sobra. Tot el que sobra: una digníssima decisió col·lectiva que té en l’empenta tota la gresca i tota la sàtira i la sornegueria mediterrània dels valencians, enfitats de mar i de port, però també de fina ironia i àcida i mordaç capacitat d’anàlisi dels canvis, ací sempre macerats amb més cura.

Per això la festa de les falles sobreviu a crisi, decennis, transformacions o errades (i també als encerts que l’amenacen en convertir en carn de mort d’èxit). Per això l’entusiasme de la primera estoreta velleta roman intacte en l’esperit d’un poble: és el mirall del poble mateix, la combustió de l’entusiasme que projecta la seua nostàlgia col·lectiva, amb la memòria intacta, sols cap al futur. Eixa és la clau de la seua pervivència però també del seu futur, del llegat i la transmissió, com a patrimoni de les tradicions hereves del nostre tarannà, a les generacions que vindran després de nosaltres. Una lliçó de vida, una metàfora d’un poble. Amb això, ja poden vindre els qui ens neguen el futur per atribuir-se’l, o els qui ens fan descreure de totes les promeses, per a assegurar-nos que són temps dolents on la foscor pot embogir els destins col·lectius dels pobles d’esta terra. Estaran equivocats i erraran. Les falles tenen un futur que potser no albirem, però conserven tots els somnis intactes i per això tot el futur que puga ser voluntat dels pobles que vulguen escriure la seua història. No sé massa més, però conserve d’entre tots els grisos el perfil d’esta certesa. De nou, eixe destí compartit serà mimètic i indestriable: tornarem a fer foc de les cendres de les nostres promeses, i sabrem cantar les derrotes amb la tinta de totes les paraules per alenar. Amb eixe destí compartit, seran i serem invencibles.

129

Remats en carabassa E

l veïnat del nostre Cap i Casal institucionalitza en la segona meitat del xix una festa, nascuda dècades abans, que ràpidament esdevé tradició festívola entre els valencians de la ciutat i es difon entre les ciutats mitjanes de la seua àrea d’influència i d’estructura socioeconòmica semblant. Així, les falles arriben a Gandia ben prompte i ja formant part d’una identitat valenciana adaptada a les noves exigències d’una societat que va endinsant-se a poc a poc en la modernitat. El seu origen popular és el que ha configurat les característiques bàsiques de la nostra festa i que han emmarcat els manteniments i les innovacions que han anat desplegant-se al llarg dels anys. D'una banda, l’element d’expressió fonamental, la llengua. El valencià, utilitzat per tots els residents a la ciutat de València en el xviii i el xix en les situacions informals i en algunes formals (com les revistes satíriques i els sainets) esdevé la llengua dels textos escrits que acompanyen els monuments i això marca també el seu ús posterior en altres manifestacions tant orals com escrites que van desplegant-se més endavant (llibrets, presentacions, emissions, pregons...). Inclús, en els anys més foscos del procés de substitució de la llengua pròpia dels valencians, les falles es convertixen en reducte simbòlic de resistència a la desaparició del nostre signe d’identitat més important. I, quan les condicions sociolingüístiques han millorat lleument, les falles han seguit estenent-ne els usos formals a tots els àmbits creatius i literaris com el col·lectiu faller gandià demostra abastament. D'altra banda, l'altra característica que es manifesta en el col·lectiu faller i que hem comprovat en la nostra ciutat des de l’arribada de la democràcia, és la seua permeabilitat als canvis

130

Puntades en blau COMPROMÍS AMB LES FALLES

UNES FALLES DE SOMNI

Josep Alandete - Candidat a l'alcadia per Compromís.

Víctor Soler Beneyto - Portaveu Grup Municipal Popular Ajuntament de Gandia

culturals i socials. Així, la igualtat, la inclusió i l’autoestima han anat amerant de manera irreversible la manera de fer de les nostres falleres i fallers. Per això, les dones (en el seu llarg i massa voltes dolorós camí cap a la igualtat) s’han anat incorporant amb brillantor a tots els càrrecs i funcions de la festa allunyant les inèrcies d’un passat patriarcal i discriminatori. I també, la inclusió de qualsevol persona com una més té en el món faller un exemple d’èxit. Les comissions han sabut diversificar les activitats que s’hi generen i incorporar d’eixa manera tot tipus d’interessos i aficions: des del treball més intel·lectual al més manual, des de la tasca més efímera a la més permanent, des del treball més rutinari al més creatiu, des del més seriós al més rialler, sabent aprofitar i desplegar les habilitats de cada membre. Sense oblidar que la nostra festa contribuïx a l’augment de l’autoestima de ser valencians, pertanyents a un poble que no és ni superior ni inferior a cap altre, i que té la seua manera pròpia de contribuir al tresor comú de la humanitat. Per això, Compromís, organització valenciana que busca el bé comú de la població, estarà sempre al costat de les falles acompanyant sense dirigismes l’expressió festívola més característica de les gandianes i els gandians. I per acabar, un desig molt personal: que les danses valencianes s’incorporen al món faller de la nostra ciutat com ja ho estan fent al nostre Cap i Casal, on els grups de danses de les comissions omplin de gom a gom cada any la Plaça de la Mare de Déu en una Dansà aborronadora. Vos imagineu la nostra Plaça Major plena de balladors i balladores de Gandia després d’aprendre les nostres danses en els nostres casals fallers? No tinc cap dubte que si volem, ho aconseguirem!

Diputat Autonòmic a Les Corts Valencianes.

es Falles representen el nostre element festiu més genuí. Ens representen com a poble i la seua visió icònica és identificada més enllà de les nostres fronteres. La seua tradició, història i desenvolupament ha configurat els factors més característics d'una festa que és valenciania en estat pur. El passat està escrit i viscut, el present ens esdevé amb vigor i fortalesa, però... i el futur? a on s'encamina el futur de les Falles de Gandia? Somie amb unes falles on continue bategant el sentit original de la festa, l'amor pel monument, la devoció a Sant Josep com a pare protector de la festa, l'olor a coet, traca i mascletà. El brusó i el saragüell, i la bellesa de la dona vestida de valenciana. Unes falles que dissenyen complicitats entres els diferents barris, que vertebren el territori i fabriquen cohesió entre els veïns. A aquells que senten i viuen la festa, però també a aquells que l'observen des de la llunyania. Unes falles que unisquen a la nostra ciutat amb tones de ciment d'orgull pixaví. Somie amb unes falles integradores, sí, encara més. La festa és de tots i per a tots. Unes falles on les dones tinguen l'absoluta llibertat per a triar el paper a protagonitzar; des de la reina a la qual admirar, a la presidenta que dirigeix i organitza. Somie amb unes falles intergeneracionals. Amb la força i el vigor de la joventut i la reflexivitat i el pòsit de les vivències dels més veterans. Unes falles que cresquen en afiliació activa que trasllade vida als casals durant tot l'any. Casals que, més enllà de la seua pròpia funció com a centre de reunió dels fallers, suposen nexes actius configurats com a receptors i transmissors de cultura.

I cultura, cultura valenciana que impregna i enriqueix. Llibrets cada vegada de major qualitat literària, teatres, emissions, informatius, i tot per a ennoblir la nostra llengua, el valencià com a idioma universal de les falles. Somie amb unes falles que continuen tenint accent gandià. Amb els elements propis de la festa que es repeteixen en altres ciutats, però amb el nostre particular accent. El bateig, o la nostra referència del Museu Faller, amb el que, una vegada superats els maldecaps, continue sent la casa dels fallers de tota Gandia.

"El brusó i el saragüell, i la bellesa de la dona vestida de valenciana."

I somie amb unes falles on els polítics estiguem a l'altura del que demanda la festa. Una festa a la que, com a responsables públics, sapiem acompanyar en les seues demandes, donant resposta a les seues necessitats i amb la vista sempre posada en la repercussió, turística però també en altres àmbits, que té per al conjunt de la ciutat. Somie amb eixes falles que perviuen en l'imaginari de la nostra infància amb la felicitat pròpia del que té tot un món per descobrir. Eixa felicitat que enlluerna en els ulls de qualsevol fallereta o falleret que veu el seu monument en peu la Nit de la Plantà. 131

Futurs filats

Conéixer bé el percal ET COSIRÉ DEMÀ

SOBRE EL FUTUR DE LES FALLES A GANDIA

Josep Lluís Roig - Filòleg, Poeta i Home de trellat

Telmo Gadea Boix - President de la Federació de Falles de Gandia

Què ens portarà el futur? Qui pot endevinar? Si escoltes el que dic, no et deprimirás. No t'has de preocupar, arregla't i ix a passejar. I pren nota nena, recorda que hui el sol brillarà. Blossom (1991), cançó inicial

Et cosiré demà totes les lletres d’aquesta primavera que comença, com si et cosira el futur a la pell, com cosida serà l’ombra als teus peus, quan fins i tot el foc que t’il·lumina creme, antics, els fets que ja no importen. I tots podrem, com tu, pensar futurs filats amb fils que, sense veure’s, ens ajuden, exactes, a la vida.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

132

a voldria jo saber el futur de les falles de Gandia, ja! Com deia el opening de sèrie dels '90, Blossom: “Què ens portarà el futur? Qui pot endevinar?”. Per cert, una sèrie mítica d'aquells anys, protagonitzada per Mayim Bialik, actualment coneguda per ser la dona en la ficció de Sheldon Cooper, de la sitcom The Big Bang Theory. Efectivament, succeeixen moltes coses en les falles de Gandia, i ho fan molt ràpidament. En aquest exercici s'han implantat uns canvis pel que respecta als monuments, als jurats que els jutgen, a les seccions i als banderins que es lliuraran el dia 16 de març a la Plaça Major. Tinc la meua pròpia opinió respecte a cada punt; me la reservaré, però, perquè estic convençut que la meua posició és defendre tot allò que decideix l'assemblea general

de la Federació de Falles. Els canvis d'enguany han tingut el suport d'una majoria que quasi rondava la unanimitat (cosa que hi ha gent que desconeix): els presidents i presidentes de l'assemblea han considerat convenient aquests canvis, i aquest president que subscriu estarà davant, al costat, darrere... o on siga, per tal de respectar-los i dur-los endavant. La incorporació d'una nova secció, la quarta, no és, en cap cas, una novetat. És una idea que ha anat volant per l'assemblea des de fa anys. Alguns pensen que és una secció amb un caràcter provisional, com així es va crear. Altres aposten perquè serà una secció que ve per a quedar-se. Siga com siga, pense que podria haver-hi una secció que d'una manera semblant a altres poblacions, ocupara un lloc dins de les anomenades falles alternatives. En aquest exercici s'han implantat uns canvis pel que respecta als monuments, als jurats que els jutgen, a les seccions i als banderins que es lliuraran (...). I entrem en contingut. Els monuments han experimentat un canvi radical des de la incorporació del suro com

Percal. Teixit de cotó usat en la confecció de roba interior. (Diccionari Normatiu Valencià) 133

a element constructiu. Encara queda en la memòria dels nostàlgics com jo, aquells motles dels caps de Pepa Frau, Orengo, Tomás o Pep Lloret, que passaven d'artista en artista per reproduir aquella part en un ninot. El paper, el cartó i els motles van deixar passar al suro. Amb aquest material lleuger, barat i fàcil de treballar s'han aconseguit coses importants: s'ha pogut augmentar la monumentalitat dels projectes més ambiciosos i, depenent de la perícia dels artistes, s'han aconseguit ninots/monuments únics, irrepetibles i meravellosos. Per contra sabem que l'acte de la cremà s'ha deslluït, per la seua durada i el tipus de combustió que té el suro blanc. Des de fa anys es busca algun material alternatiu. La Politècnica de València recerca nous elements per a les falles que siguen menys contaminants. Materials sostenibles com ara la palla de l'arròs o les serradures de fusta com a matèries primeres per a la construcció de les falles. En un projecte de la Universitat Politècnica de València (UPV), amb Rubén Tortosa, Miguel Sánchez, José Ramón Albiol i Xavi Més, i amb el suport de l'Ajuntament de València, s'estudien aquests nous materials. Les proves aporten, segons la versió dels estudiosos, resultats excel·lents utilitzant els motles existents en l'actualitat en els tallers fallers, independentment que es puga utilitzar a curt o mitjà termini noves tecnologies com les impressores 3D (ací caldria sentir la versió dels artistes fallers, que són els autèntics experts en la matèria). Segons l'estudi es disminuiria l'impacte mediambiental de la cremà, permetent una combustió més neta, i es donaria sortida a la palla de l'arròs que cada temporada s'acumula a les zones de cultiu de l'Albufera. Com en totes les coses, quan trobes un informe, hi ha un altre que diu el contrari. Hi ha també textos que indiquen que la combustió instantània de les falles actuals

134

presenta una contaminació menor de l'esperada, ja que es dissipa per l'aire molt ràpidament. A les falles de 2018, el Col·legi Territorial d'Arquitectes de València, va presentar l'exposició Arquitectures per al foc, on es mostrava el resultat d'investigacions realitzades sobre nous materials per a la construcció de falles, noves formes de concebre els monuments, les quals busquen la interacció del veïnat i dels fallers. Les Falles 'experimentals' han donat lloc a monuments diferents quant a la seua concepció; diferents quant al seu disseny; i diferents en la seua forma de viure'ls o cremar-los, a més d'incorporar innovació a la més estricta tradició. Alguns dels treballs que integren l'exposició són els realitzats per Cristian Gil, Jordi Chornet i Sara Fernández, amb la col·laboració de Leonardo Gómez, Jaume Chornet i Pedro Manuel Cabezos. Uns cadafals que van començar a veure la llum l'any 2012, quan va sorgir la possibilitat de plantar un monument per la comissió Tarongers-UPV-Camí de Vera. La proposta consistia a crear una falla experimental i innovadora, dins d'un mapa de monuments tradicionals, amb l'ús de materials biodegradables i biocombustibles -com són la palla d'arròs, la fusta, el cartó o la cua de farina, entre d'altres -i la recerca de noves temàtiques i nous comportaments artístics al voltant de la festa fallera, conjuminant aquesta amb la sostenibilitat i la preocupació ecològica. A Gandia es va instituir fa 10 anys un premi a la millor escena ecològica: va durar uns pocs anys i es va abandonar per falta de dotació pressupostària. En l'exercici 2017/2018 la Federació de Falles el va recuperar gràcies al patrocini de l'empresa privada. Els resultats d'aquesta nova edició dels premis ecològics, cal reconéixer-ho, no han estat els esperats. Així ho va observar tant el jurat, com el patrocinador. Pareix lògic pensar que les falles que dediquen una gran part del seu pressupost al monument,

estiguen interessades en paràmetres diferents: es busca un monument com més gran millor, amb el major contingut de ninots, remats i contraremats, i el millor acabament possible, és clar. Hi ha, però, comissions més humils que no poden aspirar a aquest nivell de majestuositat i, per tant, de competitivitat. Per a aquestes falles més menudes, per a aquests monuments més senzills, pot ser fora una bona idea pensar en falles experimentals o tradicionals o ecològiques... i ací sí, sens dubte, amb una secció pròpia per a elles. Hi ha hagut intents de fer-ho. Algunes comissions ho han intentat, però ha faltat la voluntat col·lectiva per desenvolupar definitivament la idea.

"es busca un monument com més gran millor,

No estaria ningú obligat a participar d'aquesta modalitat. No implicaria renunciar als grans monuments, ni als grans artistes fallers de la comarca. No aniria en detriment de res. Sols obriria la porta, especialment a les falles més menudes (i no sols a elles) per manifestar-se d'una altra manera. La literatura i les opinions en aquest tema és profunda i diversa. No ens equivoquem si no arrisquem. L'immobilisme ens garanteix la comoditat, la recerca de la solució fàcil. Potser si isquérem de la nostra zona de confort, arribaríem a sorpreses encara inexplorades. No s'ha de tenir por a clavar la pota. Rectificar és de savis: si no encertem, no passa res. Plantejar-se altres i nous escenaris i hipòtesis de treball diferents, no fa mal ni ofén. Almenys així hauria de ser.

amb el major contingut de ninots, remats i contraremats, i el millor acabament possible, és clar."

Per què no? Per què no una alternativa viable i una opció de futur per a aquelles falles que ho desitgen? Aquesta línia de treball l'han adaptada no sols a València capital, sinó també a altres poblacions de gran nivell faller. En tots aquests llocs hi ha detractors per a aquest model de monument. Encara no està en la nostra tradició, però crec que resultaria una activitat molt estimulant que la mateixa comissió realitzara el seu monument i qui sap, el plantara al tombe com temps pretèrits. Què no som artistes fallers? Va, va... Què són les comparses de les cavalcades de Gandia? O les carrosses que lloguem de Dénia? Pràcticament falles. O siga que quin potencial i quina capacitat tècnica per a fer una falla així tindríem!

135

Cosint paraules

AUTORS

136

FILAR PRIM FER PEDAÇOS AL FIL DEL DIA TENIR L'ÀNIMA EN UN FIL COSIR I CANTAR ANAR DE VINT-I-UN BOTONS TENIR MALA PEÇA AL TELER SER UN LLEPAFILS XARRAR PELS DESCOSITS SER TRAU I BOTÓ NO PEGAR PUNTADA SENSE FIL

Gregori Royo Pura María García Manolo Matoses, fill Jordi Martí Salvador Català Sergi Bono Pau i au Mino Jordi Garcia Polop Elena Bañuls Pérez Doménec Canet

137

Filar prim I

Fer pedaços EL PRIMER PREMI D'ESPECIAL

L’IMPULS D’ESMICOLAR EL TOT

Gregori Royo - Peixeruc

Pura María García - Pura María Creativa

Cal que no t’ho agafes al peu de la lletra

el primer premi especial és per a la falla... del més llarg dels dits perquè se’l clavara allí on li cabera, I Un silenci espés i ominós paralitzava la multitud l’embranzida d’aquell, com un búfal entre la gent, fins a que acaramullava la plaça de l’Ajuntament a l’aguait de etzibar-li: “i tu, a qui fas la figa?”. la resolució més esperada, no ja de la setmana, sinó de La figa se la anaven fent de menuts, des del col·legi, en el tot l’any, encara que ell ja sabia en quina comissió cauria el mateix pupitre, al camp de futbol, en equips contraris, al carrer, guardó, ja que a ells havia anat a parar el segon premi. Eren en colles diferents, a la discoteca, des que els dos pretenien la faves comptades, només eren dos els monuments que tenien la mateixa xica, aquella de la que encara sentia l’escalfor del cos possibilitat de competir per la màxima distinció. El mal era i que començava a alliberar de l’abraçada per contestar: “a qui que ja era el tercer any que els altres s’emportaven la palma, i s’ho mereix”. “A mi, per casualitat?”. “A tu i a tots que es això que aquesta vegada la seua falla s’havia jugat la camisa per pensen que han guanyat en bona llei”. “Pretens dir que hi ha encomanar la construcció més cara en la història de la comissió martingala?”. “En absolut, sols em pega tort veure’t la cara a un artista que lluïa ja uns de content, et poses més lleig quants guardons de primera encara del que eres”. “Enveja "aquesta vegada la seua falla s’havia línia. Per això no acabava és el que teniu”. “En absolut, de comprendre el perquè què més volgueres, que us jugat la camisa per encomanar la construcció d’aqueixa expectació dins de dedicàrem tanta atenció”. més cara en la història de la comissió (...)." les seues files, la seua xicota La discussió es feia notar en tensa acotxada entre els braços els que els envoltaven, esverats i el pit, el president seriós i encarcarat, el somriure badoc del al mateix temps que encuriosits pel espigolar de què anava el portaestendard amb el segon premi que no es podia anomenar litigi, hi havia qui es preparava per a desajuntar-los si la cosa més que de consolació, i la sorpresa en el moment d’anunci de anava a més. “Xe, xicons, sempre amb la mateixa història, no la victòria dels altres, de l’altre. arribareu a les mans aquesta vegada, veritat” va intermediar Allí estava aquell, exultant, pletòric, encés pel goig, i la ella. “Sols arriben a les galtades els bajoques, carinyo”, va dir seua mirada burleta, els dos eren alts, no hi havia obstacle ell. “Les persones intel·ligents ens divertim buscant-nos les que impedira l’atac inclement dels dards en què s’havien raons”, reblà l’altre. “Tot bé?”, va preguntar un. “De categoria”, transformat les nines dels ulls, i el gest que ell li va trametre contestà l’altre. “No toques la pera”. “Desgraciat”. “Malparit”. com a resposta: el dit del mig sobresortint del puny, l’oferta “Au cacau”.

138

L’impuls d’esmicolar el tot i fer-lo perir. Miques esmortides, ones negres, flaire on es trava allò sencer i les parts successivament dividides. Som pedaços, matèria del desballestament de la matèria: del buit som pedaç nascut. També l’instant és pedaç del rellotge que batega incessant mesurant vida. La setmana es trosseja en dies que naixen i, a la nit corresponent, desfan els seus arrels sense coratge. De la vivència de l’ànima, cada llàgrima és pedaç que líquidament ens assenyala, flor amarga. Fet incomprensible aquell que ens fa desitjar fer pedaços el castell de sorra: impostora joguina de la infància. Malgrat la inèrcia de trossejar allò ja realitzat per confirmar que el tancament és una forma de mort indolora, el foc es fa bocí del símbol i, per ell, quan les flames volen irisades, la falla és una efímera veritat que suplanta la repetida mentida de la vida. Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

139

Al fil del dia LAU, AL FIL DEL DIA

Manolo Matoses, fill - Patralet

emà a les huit. Al fil del dia. No t’adormes. Mon pare, després de dir-me allò, esperava que em queixaria. Però no podia queixar-me. L’endemà començava a treballar amb ell, al taller. La meua primera faena. Pagada, vull dir. Potser ja era hora de fer alguna cosa de profit, mentre no m’eixia cap ocupació mínimament relacionada amb el paperet de graduat que m’havien donat feia res a la facultat. Adéu a la bona vida universitària. Benvingudes incerteses del futur laboral. Un futur que, de moment, no havia tingut el detall de presentarse. Així que quan mon pare em va dir “vine al taller a ajudarme una temporada, si vols”, vaig acceptar. Mon pare era artista faller. Artiste, deia ell. Un dels més vells del poble. Vell perquè li quedaven poc més de cinc anys per jubilar-se, i també perquè havia estat un dels primers a dedicar-se a allò. Ell no havia vist mai cremar una falla seua, llevat de la primera. Va plorar tant, aquella primera volta, que no va tornar a anar a cap altra cremà. Però s’assegurava d’acabar bé la faena. Cada vint de març demanava als fallers si la falla s’havia cremat bé. —S’ha cremat bé? —feia, per telèfon. —Bé, Lau. Com sempre. —Molta gent pensava que a mon pare li deien Lau per Laureat, però no. Era Lau per Estanislau. —Enguany els ninots han cridat prou fort. Jo em pensava, quan era menut, que això dels crits era alguna cosa del llenguatge faller, que jo no entenia. Però als meus vint-i-quatre anys encara no sabia què volia dir. Mon pare descansava uns dies després de Falles, i cada u d’abril començava a treballar de nou. Vam estar molts dies netejant el taller, ple de restes de fusta i de pols de les últimes setmanes abans de les festes, massa frenètiques per pensar a netejar.

140

Ell ho feia tot amb paper i llapis. Els ninots també. A hores d’ara devia ser l’únic del poble que encara els feia d’algeps i cartó. Jo ja li havia dit que s’hauria de passar tard o prompte al poliestiré, però no hi havia mans: —Dos mascletaes que em queden per a jubilar-me... Per què he de deixar de fer-ho com sempre? Aquell mes d’abril ell feia els esbossos, a mà, i jo els acabava de rematar amb l’ordinador, a casa. Li vaig fer un parell de models en 3D que li van agradar. —Bé, d’alguna cosa han valgut els diners de la univeristat, veig —em deia, prou satisfet. Jo també em vaig sentir un poc més profitós. I un dia va i em diu: —Demà i despús-demà no cal que vingues. Descansa. A mi això em va estranyar. Però dos dies de festa són dos dies de festa. Millor no dir res. I al dia següent em vaig quedar a casa. El cas és que jo no parava de donar-li voltes al cap a un dels esbossos que estàvem fent. Així que a mitjan matí, avorrit, vaig voler repassar-li un parell de detalls, i vaig agafar la moto per anar al taller. I en arribar no vaig creure el que veia. Una cua, llarga, de gent s’arrenglerava a la porta del taller. Una filera que arribava a l’altre cap del carrer. Em vaig quedar observant allò a una certa distància, bocabadat, mentre tota classe de persones entraven i eixien del taller de mon pare. Gent major, sobretot, que no pareixia tindre res a vore entre si. Allò no tenia ni cap ni peus. Després d’una estona me’n vaig tornar cap a casa. No vaig poder ni dormir. A l’endemà, de bon matí, inquiet, me’n vaig tornar a anar al taller. Vaig entrar a poc a poc, com si tinguera por de trobar-me alguna cosa imprevista. I vaja, si me’n vaig trobar. Enmig del taller estava estés en terra el cos quiet de mon pare. A crits, el vaig agafar pel tos i vaig tractar

de revifar-lo. L’home va reaccionar. Es posava la mà al pit. Em mirava desorientat. —Quina hora és? —em va preguntar. —Les huit menys deu. Què t’ha passat? —vaig demanar, espantat. —No ho sé... —em deia—. M’he desmaiat. Em fa mal el pit. El fil del dia. Afanya’t, obri la finestreta de dalt la porta. —Pare, t’he de dur a l’hospital. Deixa’t de fils i finestres. —Obri la finestra, fes-me cas! Davant aquella ordre tan convençuda, vaig deixar un moment mon pare, segut a terra, encara amb la mà al pit, i vaig pujar sobre una escala a obrir una finestreta redona que hi havia a la part superior de la porta. En aquell instant un feix de llum ataronjada va envair el taller. La llum del sol, concentrada en un cercle d’un pam, anava a parar directament a un punt del fons de l’estança. Què estava passant? Una arca perduda al taller de mon pare? Aquell redolí groc s’encarava a un dels ninots que mon pare tenia a la paret, penjat des de feia temps. El ninot representava una xica jove, amb un càntir al muscle. I el rogle del sol que entrava per la finestreta anava a parar justament a la boca d’aquell cànter. Un minut més tard, el cercle de claror havia desaparegut. Quan per fi vaig tindre mon pare ben estirat a una llitera d’Urgències, monitoritzat i esperant resultats de no-séquantes-grafies, li vaig demanar què era tot aquell misteri. —Saps quin dia és hui? —em va dir. Vaig haver de mirar el rellotge. Onze del quatre. —Onze d’abril. El teu sant —vaig fer. —D’ací a onze mesos i quatre dies saps què passa? —Quinze de març —vaig respondre, després d’una miqueta de càlcul. —La plantà —va dir ell. —Pare, què vol dir tot açò? Escolta, ahir vaig passar pel taller. Hi havia un fum de gent fent cua al carrer. I hui, si no arribe a anar, que tampoc em tocava, Déu sap què t’hauria passat. El metge diu que és del cor. I tu només volies que obrira la finestra! Mon pare va respirar fons i va tancar els ulls. —La gent que vas vore ahir —va fer ell— ve al taller perquè els ajude. És gent que porta algun pesar molt gran. Gent que du càrregues al pensament, i no se’n pot desfer. No és fàcil, desfer-se de certes càrregues, ja ho saps. Al taller hi ha un ninot antic. És el primer que vaig fer.

—La xica del càntir. —Eixe. El dia del meu sant, al fil del dia, la llum del sol beneïx el cànter i el que hi ha dins. És només un minut. I només eixe dia. Només hui. —I què hi ha dins? —vaig fer. —Doncs això. Fils. La gent se’ls endú cada any. —Però què dius, pare. Ara em diràs que fas bruixeria. —Dis-li com vulgues. Amb el fil t’has de cosir un pedaç a la roba, i l’has de dur tot l’any cosit. El fil es descús ell a soles sempre el mateix dia, quinze de març. I eixe dia has de deixar el pedaç a un ninot de la meua falla. I el ninot, o més ben dit el foc, s’endú les teues càrregues i els teus pesars amb ell, quan el cremen. —Per això diuen que els teus ninots criden? —No ho diuen. Criden de veres. Uns més i altres menys, segons la càrrega que li has deixat. Hi ha de tot. Gent que ve i em diu que voldria haver tingut una altra família, o una altra faena, o viure a un altre lloc. Gent que ha perdut un fill i creu que té la culpa. Gent que no pot viure de pensar com de desgraciada és, tenint-ho tot. D’eixa n’hi ha molta, cada vegada més. La cremà s’ho emporta tot. I si no s’ho emporta és perquè no has dut el pedaç ben cosit tot l’any. O perquè tens por de deixar la càrrega. Hi ha gent que s’acostuma a viure amb el pesar. I creu que eixa és la seua vida, amb la llosa al llom tothora. Però la majoria ve a agrair-m’ho després de festes. Em porten números de loteria, o figues, o vi fet de casa, o bescuits. I eixes persones em diuen que en acabar-se la cremà és com si pesaren menys. I que riuen i ploren a plaer amb el foc. Ja veus, de vore cremar-se ninots de cartó. Ninots que tenen un tros d’ells dins. Mon pare no va poder vore la falla que estàvem fent entre els dos. Es va morir al cap de tres dies. Abans, em va demanar que li duguera un fil roig del càner. Aquell era el fil pare. Em va explicar com s’havia de fer perquè els fils llevaven pesars. Perquè ell no creia que poguera fer-ho més. I ara em tocava a mi, fer-me’n càrrec en nom d’ell. Jo em pensava que ell volia fer-se també un pedaç, i que jo el deixara a algun ninot. Però no. Ell no s’havia de cosir res. Ell ja havia deixat prou trossos de si mateix als ninots, tots aquells anys. Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019.

141

Tenir l'ànima en un fil A

quell racó obscur havia sigut casa seua per molt de temps. Un estiu calorós i les pluges posteriors havien nodrit la seua teranyina de mosquits fins gairebé la primavera. No sabia ben bé què hi havia més enllà, però tampoc tenia la més mínima inquietud a pensar-ho. L’aranya estava allí, surant per l’aire de tant en tant i ballant al so de la brisa del matí. Darrere d’un pot de cola hi havia un forat. Ningú no s’havia adonat que existia i el ratolí havia aprofitat l’ocasó perfecta de fer un enorme cau dins. Guardava tot allò que trobava, sobretot molletes de pa de l’ermorzar dels treballadors. Sabia perfectament quin de tots era el que més pa deixava caure i qui era el que se’l deixava propet del forat. El temps passava. Una biga central centenària era el seu aliment. En la foscor del seu interior un corcó avançava lentament i pesadament pel que fa molts anys va ser un preciós pi. Ja no quedava cap dels arbres que havien crescut al seu costat. Ara, gegants de formigó conformaven un bosc modern, la selva d’asfalt. Només quan la calma ho cobria tot, com un llençol de fil una nit d’estiu, eixia del seu amagatall. Una idea fixa en el cap: menjar. Sis potes es menejaven en una dança mil·limètrica amb la velocitat del raig. Dos antenes palpaven l’aire, la teoria del caos aplicada al moviment. Mai estaria a soles, hi havia centenars de companyes en la reserva d’una batalla guanyada per endavant. La panderola no es sabia heredera del món, però tenia fam.

142

Cosir i cantar CAUS AL CAU

COSTUMARI

Jordi Martí - Filòleg

Salvador Català - Filòsof

Unes ulleres plenes de serradures eren la seua carta de presentació. Intentar netejar-les amb les mans blanques de polir formava part d’un recull de gestos nerviosos que feia quan necessitava pensar. Eixia de bon matí de casa, amb l’entrepà sota el braç i s’aturava sempre en el mateix cantó per observar com despuntava l’alba. Era feliç, estimava la seua faena perquè es considerava un artista. Estimava el seu taller, el seu cau. "Només quan la calma ho cobria tot, com un llençol de fil una nit d’estiu, eixia del seu amagatall." En aquella enorme nau industrial es feien realitat somnis. Dibuixos i idees trascendien el paper i enviaven, com misstage en botella, crítiques, alabances, acudits i poesia. Un any de treball condemnat al foc. Benvolgut foc. Aquell matí de març era un dia important. L’aranya, el cuquet, la panderola i el ratolí continuarien amb el seu quefer, però ell tenia l’ànima en un fil. Entregava l'última part del monument i el muntava. I demà... tornaria a esperar-se en aquell cantó, amb l'entrepà sota el braç, per observar com l’alba el saludava. Com cada matí, a través de les virutes de les ulleres, li tornaria la salutació.

stampes que es fixen a la memòria i que et fan reviure moments associats a la rutina, quan el temps no passa, quan el temps no té més valor que el de viure el moment... Recupere en la imatge eixe instant en què s’assaborix, inconscientment, la immediatesa, la vivència. M’admirava observar l’hàbit diari d’aquelles dones que, després de la curta migdiada, en rogle, embastaven, cosien, repuntaven..., davantals, bruses, vestits...

I després el polero ens oferia xàmbit (dèiem així), "aaaaaaigua limooon, granissat de café"...

A la mar me’n vull anar a vore les cosidores que cusen sense didal i tallen sense tisores. Tot al seu temps. Sense pressa. Un temps tan pautat i fraccionat que es podia tallar. Assegudes a les cadires de bova...

Em tinc que fer una capa de les ales d’un mosquit i de les retalladures jupa, jupetí i casaca. Tots els dies. Reunides en aquell pati fresc i acollidor. Escoltant la ràdio com a excusa per parlar d’allò que els suggeria l’Elena Francis o la radionovel·la de torn o la cançó del moment. O, simplement, recordant cançons, jocs, amors, vides... També repuntaven algun veí o veïna de costums desviades.

Eixa xica valenciana duu el justillo mal tallat i en el forro del justillo porta al nóvio retratat.

A la dreta de la imatge les germanes Isabel i Josefa Mascarell Porta acompanyades d'altres dones a la plaça de Beniarjó (Festa del 9 d'octubre de 1987).

143

Anar de vint i un botons - -

Sergi Bono - D'allà on renaixen les cendres...

ster va nàixer un dia 21 d’un mes qualsevol. El mes, mai no havia sigut significatiu per a ell. O almenys, no havia de ser-ho de moment. Així ho havia decidit i així ho havia assumit. Ester era una persona especial. I ho sabia. Des d’aquell dia 21, sabia que la seua vida no anava a ser una vida normal, fàcil, senzilla. Però havia decidit lluitar per allò que ell més desitjava. I Ester, estava segur, que ho anava a aconseguir. Els primers plors d’Ester, vingueren acompanyats de les primeres angoixes de Carme, la seua mare. Angoixes i estupefaccions, augmentades a ritme vertiginós davant la presència de Josep Antoni, el seu progenitor mascle. Aquells primers dies a la incubadora, Ester ja se sentia diferent. Se sentia observat. Molt observat. Ester va nàixer amb sis dits al peu esquerre. Malformació o evolució? Malauradament, la societat en la qual li va tocar viure, el ratllava de malforjat. Encara que ell, sempre havia pensat que era una espècie evolucionada de la raça humana. El projecte humà del segle xxii. Llevat d’aquell sobresalt prematur, la infantesa d’Ester fou prou normal. Tan normal com pot ser-ho per a un xiquet acomodat a una societat de caràcter mitjà. Però amb el pas del temps, Ester començà a adonar-se que alguna cosa en aquella vida que li havia tocat sobreviure, no quadrava. Les informacions esdevingudes a l’escola, les classes de Ciències Naturals, els símbols..., no quadraven amb la seua forma de sentir. No. Com cada dia, amb 16 anys recentment complits, Ester s’alçava del llit i davant el mirall, es contemplava. Contemplava el seu pèl ros, les seues pigues viatgeres, les seues dents incisives cabrejades entre elles, els seus pits que a poc a poc anaven creixent... El pas del temps, no havia rectificat l’enquadrament imperfecte que Ester seguia rumiant al seu avançat i evolucionat cervellet.

144

A Ester li agradaven coses que la societat li prohibia. Tenia sentiments que la societat teològica li intentava sanar. A Ester li molestaven els seus cabells rossos, els seus pits en evolució. Li molestaven les contínues esbroncades de Carme i Josep Antoni. Les intenses reflexions de la Mare Aurèlia, resident infinita del seu molest col·legi, sobre el que estava bé i el que estava malament. Sobre el que devia ser i el que no. Sobre el que era correcte i el que no. Sobre la masculinitat i la feminitat. Arran d’aquella opressió mediàtica i familiar, la vida d’Ester es tornà fosca. La seua habitació es convertí en el seu refugi més apreciat. Les hores i la foscor transcorrien paral·leles dins aquelles quatre parets. La incomprensió assumida com a normal, la necessitat de cridar alt i fort, d’expulsar del seu interior totes aquelles penúries que l’estaven tornant boig, s’accentuaven amb el transcórrer imparable del temps. De sobte, un dia de març, allà quan la primavera anuncia la seua arribada, un silenciós missatge al telèfon. Desconeixia el remitent. 611212134. Sis números anònims que enviaven un contingut, almenys, enigmàtic per a Ester. Un missatge que deia... “El pes de l’ànima t’esculpirà la vida en cartó”. Qui era el remitent? Quina significança tenia aquella frase? I sobretot, què és el que pretenia? A les dues últimes preguntes, Ester no tenia resposta. Però a la primera, li era fàcil trobar-la. Agafà el telèfon i marcà. La sorpresa fou quan des de l’altra part de l’altaveu telefònic, una veu l’advertí que el número que havia marcat, no corresponia a cap abonat. Ester, contrariat per aquell episodi, deixà el telèfon damunt la tauleta de nit, es mirà una vegada més al mirall, observant com les pigues seguien el seu viatge sense rumb, i deixant-se caure damunt del llit, allargà el seu braç i apagà la llum. La foscor tornava a envair aquelles quatre parets. Un altre cop, la incertesa del demà

sobrevolava l’ambient enrarit de la cambra. La seua ànima, en estat pusil·lànime, pesava més del compte. Eixe últim pensament el va sobresaltar, fent que els seus ulls s’obriren buscant un punt de referència a l’habitació per constatar la realitat d’aquell moment. I la realitat, li va llançar a la cara, aquella frase que minuts abans, havia llegit al seu telèfon. Pot ser, l’ànima tenia pes? Ràpidament, es posà de cara a l’ordinador bussejant a la xarxa a la recerca d’una resposta. I no va tardar massa a trobar-la. 21 grams. Això és el que pesa l’ànima. És la diferència de pes entre un cos moribund i un cos inert. 21 grams. Però i la resta de la frase? Quin significat podia tindre? Com buscant retornar al punt de sortida, Ester es llançà de nou damunt el llit i tancà els ulls, al mateix temps que la llum de l’habitació, s’esfumava. T’esculpirà la vida en cartó... Ester intentava concentrar-se, però els maleïts masclets dels fallers, en plena ebullició de pólvora quan arriba la primavera, no el deixaven. Vivia a un primer pis, i el soroll era incessant. De sobte, sense esperar-ho, un gran tro va explotar davall la seua finestra. Sense poder contindre’s, Ester s’alçà a corre-cuita, obrí les finestres de l’habitació i quan estava a punt de cridar ben fort allò de putos fallers, alguna cosa el deixà immòbil. Davant seu tenia la resposta a aquella frase que li redolava pel cap. El monument faller. Els artistes són els que esculpeixen la vida amb cartó! Però, i què havia de veure el número 21 amb l’artista faller? O potser, fóra amb el monument ...? Ester, mogut per la curiositat de descobrir allò que no saps què, enfilà els 21 graons que separaven la seua casa del carrer. Havia de descobrir si aquell missatge tenia algun sentit o veritablement, estava tornant-se boig. S’arrimà entre el bullici de la gent al monument que any darrere any, els molestos fallers plantaven a l’encreuament del seu carrer. No sabia què és el que buscava, però alguna cosa li deia que estava ben a prop de trobar-ho. Al plantar les seues mans damunt la tanca que protegia el monument, es va adonar que estava en el camí correcte. Escenes. Moltes escenes i cartellets. Molts cartellets que conformaven aquell monument de cartó pedra badat pel sol de març. I d’entre tots els cartellets, uns, numeraven cadascuna de les escenes. Davant d’ell

podia veure l’escena número 10. Començà a seguir la tanca de manera ascendent, fins que passà la 19, la 20 i finalment, la 21. Allí, una discreta bandera multicolor, juntament amb un cartell on es podia esbrinar LGTBI, feien comboi amb aquell número 21. L’escena estava conformada pel cos d’una jove, en plena transformació camaleònica. A una banda, mig pèl ros, mitja cara plena de pigues i un sol pit en creixement... i a l’altra banda, res. A l’altra banda no hi havia ninot. A l’altra banda, un cartell vertical que cobria el que suposadament era la part restant, on es podia llegir: "Tu decideixes! És a les teues mans!" Instintivament, Ester es mirà les mans. I aleshores, s’adonà que el número 21 sempre havia estat. Ell tenia 21 dits. Agafà el mòbil, recordant el número de telèfon que li havia enviat aquell encriptat missatge, i sumà, 21. Sumaven 21. Guardà el telèfon a la butxaca, mentre els ulls començaven a fer-se-li borrosos. Les mans l’ajudaren a cobrir aquella cristal·lina mirada mentre la tanca li feia de suport. A l’obrir les mans, descobrí que es trobava davant el número 21 del carrer Alfaro. Una vegada més, aquella xifra, tornava a creuar-se al seu camí. Un Alfaro, potser escultor, nascut a València l’any 1929, que també sumaven 21. De sobte, el seu telèfon mòbil tornà a sonar. El mateix número que abans. Un nou missatge. “Decideix. Ets tu qui ha de fer-ho. Ànim”. Ester enlairà el carrer cap avall, buscant un refugi privat. La seua habitació. Una vegada allí, es tragué la roba i es quedà mirant el seu cos nu davant el mirall. Així durant quasi vint minuts. Una trucada de telèfon el va fer tornar al món real. Una trucada de Carme, la seua mare, recordant-li la cita al restaurant per a dinar amb la família. Una cita oblidada. Ester penjà. Alçà el rostre de nou i mirant fixament els seus ulls, esdevingué un somriure plaent. Ester, decididament, es posà de 21 botons, ben mudat, perquè l’ocasió així ho requeria i marxà. En arribar al restaurant, els seus pares, Carme i Josep Antoni (que juntament amb ell, Ester, sumaven també 21 lletra), l’esperaven a la porta. Amb els punys atapeïts, i el cor volent-se eixir per la gola, Ester, mirà fixament als seus progenitors, i amb veu ferma sentencià: "Sí. Ho he decidit. No seré més Ester. Vull viure el que necessite viure. Aquest cos no és el meu i vull canviar. Vull ser Andreu". 145

Tenir mala peça al teler

Ser un l epafils

TENIR MALA PEÇA AL TELER

SECRET

Pau i au

Mino

Fins que de sobte, com el comiat en el viatge, el gran silenci irromp en el teler. HANNAH ARENDT Traduït per: Lola Andrés i Anacleto Ferrer

Crepuscle autumnal que incites al joc, amics de sempre al caliu del capaltard i la sorpresa reflectida en el rostre de la llepafils. Un secret entabanador la’n desvetla,

enir mala peça al teler: trobar-se en una situació difícil. D’origen en la indústria tèxtil. Anacronisme en l’època de la deslocalització de segona generació. Muda de cos la closca. Podríem planificar un viatge ben exòtic seguint l’origen de la roba que ara mateix vestiu. L’ètica del turista també és la de l’empresari, i viceversa: la ferida que omple el foscant i la foscor que vessa ferits. Sobreviure, al capdavall. La manufactura, ves per on, com un luxe distintiu. No entendre res: el començament per a desentendre’s o de la tornada a casa. L'Ítaca –tema recurrent a la poesia– tenia un preu –tema recurrent en la cua de la caixa de l’hipermercat–. Deixar enrere també açò.

suau com un murmuri que acarona els sentits. El vell fantasma, corcomós, es desperta al soroll de portes esbatanades... Primmirada, hi entra.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019

146

147

Xarrar pels descosits EL DIMONI DE LA FORADADA

Jordi Garcia Polop - Escriptor, Dissenyador i Fotògraf

oan Seguí, llaurador de la Vall de Gallinera, es va apropar al seu fill Batiste: –Au xiquet, que es sol no espera —va dir mentre el sacsava suaument. Batistet, de catorze anys, ja es considerava un home i no va remugar, feliç d’anar amb son pare a qui venerava. Van desnuar l’haca del seu corral i, amb ella carregada amb les eines del camp, van deixar enrere els carrerons moruns de Benialí cap al camí que puja a la Vall d’Alcalà, on Vicent conreava bancals d’oliveres, ametlers i garroferes. La llum blava banyava tot el paisatge abans del trenc d’alba. El vent de Tramuntana udolava entre les esquerdes de les pedres i convidava a tornar a casa. En arribar al coll i albirar l’altiplà de la Vall d’Alcalà, van girar cap a xaloc i, per la senda de la cornisa, van passar per davant de la Cova del Moro. Batistet va veure les formes sinuoses de les penyes i va dir: –Redell, pare, sembla sa cara d’un dimoni. Pare i fill parlaven el valencià farcit de trets de la llengua dels seus avantpassats mallorquins.1 –Ja ho pots dir, fill meu. És sa mateixa cara des dimoni –el fill es va girar una mica espantat i el pare, lacònicament, va continuar—: com que s’història és llarga te la contaré a l’hora d’esmorzar. Ara és mà que mos posem a treballar, que els dies ja s’acurcen molt. En els bancals van veure, amb orgull, la bona collita d’olives que un estiu llarg i benèvol havia procurat. Van estendre les borrasses i, xino-xano, van anar collint les olives que els permetrien pagar les rendes al duc i guanyar uns bons rals al mercat de Pego. Quan el sol de finals d’octubre

es va alçar suficient per no passar fred, van anar a la figuera, van seure i, remullant la gola amb vi fet a casa, esmorzaren els darrers embotits de la matança de l’any anterior. –Saps, Batiste, qui vivia aquí abans de nosatros? –No sé què vol dir, pare. –Nosatros som descendents de mallorquins que van vindre a poblar aquestes terres quan van expulsar an es musulmans. Si te fixes, a sa Vall de Gallinera xerrem diferent que a Pego i, si te n’adones, molts noms dels pobles comencen per -Beni. Això volia dir “de sa família de” en el llenguatge dels moros. El meu rebesavi encara en va conèixer un que vivia amagat a sa que diem “Cova des Moro”. Encara era un nin, més menut que tu, quan li va contar la història que ara jo t’explicaré. –Eren aquells mals temps pes moros que vivien en aquestes valls. Es rei d’Espanya havia decidit que havien de marxar a Àfrica. –I això per què, pare? Quin mal li feien? –No t’ho sabria dir. Tal vegada perquè eren diferents, perquè tenien por que un dia reclamassin es que havia estat d’ells. Qui sap! Nosatros no som més que llauradors. Igual que ho eren es moros que varen expulsar. Res entenem d’aquestes coses, només hem de tenir esment amb sos reis, es senyors i es seus soldats. Si s’entesten, poden fer-mos sa vida molt mala de fer, fill. Ara inclús has de xerrar en castellà si has de fer tractes amb ells. I ara deixa que continuï. Paciència! I allà a l’ombra dolça de la figuera, a la vista dels Corrals de Paet, Vicent va contar la història al seu fill. Era l’any 1609, es caps de família de tots es pobles, en sa qual se deia llavors aljama o comunitat de musulmans, estaven convocats en una assemblea. Tots plegats varen anar a on nosatros

1. S’estima que el Salat, el dialecte d’origen mallorquí es va perdre a finals del s. xix per por a les burles dels pobles veïns. Cavanilles diu que a les darreries del s. xviii encara es parlava diferent. No sabem com. En cursiva hem fet un intent d’imitar el que podria haver sigut amb trets del mallorquí i característiques pròpies del valencià de carrer. 148

ara vivim que, llavors, es deia Bani Jalil. Es Duc de Gandia en persona havia anat feia una setmana per comunicar-los sa decisió des rei, ferma però encara no oficial, i convèncer-los d’anar en quatre setmanes pacíficament an es port de Dénia sota sa seva protecció. A s’assemblea se va discutir amb gran passió de s’expulsió prevista i se varen manifestar decidits a no abandonar ses seues terres. Suleiman Jalil, es cap des clan des Jalil, va intentar tranquil·litzar a tots i els va convèncer que podria negociar amb so Procurador a sa vall des Duc de Gandia perquè els deixàs quedar-se. –Es cristians mos necessiten per conrar ses terres —va dir—. És una qüestió de diners. Sempre amb diners mos han deixat tranquils. Hem d›aplegar tot quan puguem per xerrar amb ell. Segur que aconsegueix que mos deixen romandre a ses nostres terres. Sense nosatros tots es bancals quedaran abandonats i moriran. –De veres ho penses? –va dir Abu Zayd, home savi com a pocs, coneixedor de ses plantes i de s’oratge, curandero i temut com a bruixot per molts. Era un des pocs que havia conegut ses ciutats des regne i que xerrava amb soltesa es valencià des cristians–. Aquesta vegada venen a per nosatros. No podem fugir ni defendremos. Ja no tenim es soldats i ses armes que vàrem tenir quan encara dominàvem Al-Dàniyya —va dir amb autoritat. Pocs recordaven es nom des regne des temps des musulmans. Sense una ajuda escrita ets habitants de sa vall només recordaven allò que els explicaven es pares a es fills. Abu Zayd era des pocs que encara podia llegir es llibres que ses famílies més importants zelosament amagaven en es forats a les cambres. Suleiman va alçar novament sa veu: –Abu —va bramar amb s’arrogància d’un cap de clan. Tu podràs sebre molt de plantes o llegir llibres, però dus molts anys amagat a sa teva cova a sa muntanya. Jo, com saps, som home de món i estic avesat a negociar i tenc bons tractes amb sos cristians. Sa multitud només volia sentir bones notícies i ets advertiments de s’endeví Abu no entraven en caps més preocupats pes cultius, s’oratge o ses discussions amb sos amics sobre es xafardejos entre es poblets. Finalment, una comitiva encapçalada per Suleiman i s’altres caps de clan va baixar cap a Pego davall s’imatge benèvola des castell de Benirrama que tantes vegades els va protegir en es passat. En arribar a sa casa que es Duc tenia a Pego, varen

demanar audiència amb so seu Procurador Vicent Pitarch, es funcionari màxim des senyor an es càrrec de sa Gallinera. Pitarch, tercer fill d’una família noble, havia estat soldat a ses guerres dels Països Baixos. Home d’acció i amb pocs escrúpols a sa batalla s’havia guanyat sa confiança des Duc i feia i desfeia an es seu criteri en es territoris que administrava. Quan volia sabia esser diplomàtic i magnànim. Però si qualcú gosava intentar enganarli, podia esser es mateix dimoni. Era, així i tot, avariciós i sempre veia oportunitats d’enriquir-se pertot arreu. –Bon dia Suleiman. Què voleu ara? –va dir amb cert fàstig. –Mire, Honorable en Vicent —va dir tremolós–. Voldríem que es nostro Senyor es Duc de Gandia, que Deu li guardi molts d’anys, as qual li tenim fidelitat absoluta, tengui pietat per sa nostra vall i mos deixi romandre i seguir conrant ses terres com sempre hem fet. –Suleiman, bé saps que aquests no són assumptes senzills. No és gens fàcil arribar al rei i moure fils a la cort. El Duc, o jo mateix, ho faríem encantats, però ja sabeu que s’han de facilitar els contactes. Es consellers del rei no xerren, així com així, amb qualsevol. –Ho entenem, ho entenem —va dir Suleiman adonant-se perfectament de lo que volia i que, ja de fet, havia previst—. Es nostros pobles pagarien totes ses despeses que foren esser necessàries. –Està bé. Sou justs amb els vostres senyors que us protegiran. Crec que es preu adequat seria dos mil onzes d’or–. Va dir, amb calma freda, però amb avarícia dissimulada. Sabia per fonts directes que s’expulsió era decisió definitiva i que, de tota manera, els ho furtarien tot pel camí o només posassin es peu an es vaixell. Suleiman es va quedar de pedra en sentir sa quantitat. No va tenir més remei que pujar de tornada i comunicar sa necessitat de buidar totes ses reserves d’or que tenia cada família, ses joies, ses monedes, es petits tresors amagats per a moments difícils. Totes ses famílies varen aportar lo que tenien. Qualcuns varen ocultar una part, per si de cas, an es bancals. Suleiman va soterrar un cofre sencer a prop de sa fonteta de Benimarsoc. Tot i remugant varen aconseguir arribar a sa quantitat pactada. Abu ibn A es-A’sam, allà dalt de sa cova on vivia com un eremita, veia sa Vall tranquil·la, verda i boniqueta, com de costum. Es pobles a sa seva vida diària, ses aus migrant cap an es sud. Res 149

semblava haver canviat. Es llauradors, que passaven pes camins a prop de sa cova, li duien ses notícies des rescat que havien preparat. –Desgraciats ignorants —pensava–, millor farien en amagars’ho als folres i les vores dels seus vestits. Venen mals temps. Es dia acordat, es soldats i es Procurador des Duc varen pujar an sa Vall i varen pendre posicions en es pobles. S’excusa que va donar Pitarch pes petit exercit que l’acompanyava va esser la de protegir es pagament que havien de fer. Va esser a Benitaia on varen dur tot s’or acordat. Només Pitarch i un parell de soldats varen esser testimonis de s’entrega. Una vegada ho va tenir, va enviar secretament a dos heralds que varen convocar an es terços des rei, que ja estaven preparats en es pobles cristians, per sufocar ses previsibles revoltes. Pocs varen poder escapar de sa batuda, confiats com estaven a sa paraula des caps de clan i des Procurador des Duc. Des des infants fins an es avis, famílies, pares i mares, rics i pobres, tots varen haver d’agafar allò que podien traginar. Qualcuns varen fugir amb gent d’altres valls, amagant-se pes barrancs de sa serra de Pop per acabar morts o vençuts i sense forces a es cim des Cavall Verd. Finalment, es que no varen morir varen haver de marxar. Abu Zayd va romandre amagat a sa seva cova vigilant des d’allà dalt lo que ell ja hi havia previst. Sa nit en què sa vall va quedar deserta, sense ets habitants que durant segles havien viscut en ella, Pitarch va pujar amb sos seus dos soldats de confiança cap a lo alt de sa serra, justament pes camí que tu i jo fem cada dia. Amb torxes que il·luminaven sa ruta, varen arribar an es coll on has vist sa cara des dimoni. En un lloc tan tranquil es renills i es colps des unglots des animals s’escolten de molt lluny. Abu Zayd es va amagar i els va seguir per veure què feien. Es tres cristians amb aixades varen obrir es marge d’un bancal a prop ja de s’arc de pedra que li deiem “Sa Foradada”. Era un lloc fàcil de trobar quan, més endavant, anaren a replegar es beneficis de sa seva traïció. Els va dur hores fer un gran clot i tornar a amagarlo. Pes Benicadell se veia es llampegar d’una tempestat de final de sa tardor. Es trons cada vegada se sentien més a prop des llamps que, amb línies de llum potent, connectaven cel i terra. Es temps de sa nit passava i sa claredat pes costat de la mar contrastava amb sa cortina fosca que cobria es ponent. Pitarch no era estúpid i no volia compartir s’or amb ningú. Sabedor de s’avarícia humana, que més ràpid que tard se tornaria contra ell mateix, va sorprendre es seus fidels sicaris mentre estaven d’esquena i, amb dos cops experts 150

d’espasa, els va ferir de mort. Amb una mica d’esforç els va llançar an es pròxim precipici, mentre ses primeres gotes de pluja queien en un trenc d’alba cada vegada més encès per es resplendor des llamps. Va esser en un d’ells quan va veure sa silueta d’Abu Zayd baix de s’arc de pedra. Segur de ses seues habilitats amb s’espasa va riure davant des que li va semblar un home vell sense forces. –Narju ‘an yueaqibak ghadib allah ‘iilaa al’abad –va maleir es savi aixecant es braços. Sa cara de Pitarch se va contreure una mica. Encara quedava algun sarraí. –Maleït moro –va dir mentre treia s’espasa. No s’havia d’atemorir per un home d’aspecte fràgil. En això va partir a córrer, arma desembeinada, disposat a tallar es coll des musulmà falcat obstinadament a terra. Abu Zayd va baixar es braços assenyalant a Pitarch. En aquest moment un llamp va caure a s’espasa del cristià amb una claredat enlluernadora que va deixar encegat an es savi. Es terrible tro va rebotar en ses immenses pares de sa serra com si fos sa fi des món. A sa muntanya de sa cova pedres gegantines varen caure redolant per sa vessant, deixant a sa vista es buits i es contorns d’una calavera deforme amb s’expressió darrera d’horror de Pitarch en sentir-se morir. Es foc, s’energia que tot ho purifica, se va estendre pes vessant de sa muntanya. Ses flamades avivades pes vent de sa tempestat varen ascendir en pocs minuts purificant es mal, tancant una era que no tornaria i iniciant una nova. Es cos des cristià es va volatilitzar en un tres i no res, no deixant més que una marca negra a sa pedra que encara pots veure si puges a sa Foradada. Sa seva ànima roman atrapada en es penya-segats de sa serra. Sabedor que no tardarien a pujar a cercar es cristians desapareguts, Abu Zayd va abandonar sa seva cova dipositant es seus llibres i instruments en un amagatall a prop de sa muntanya des Xap. Coneixedor com a pocs de sa terra i es seus secrets, ses seues fonts, entre coves, serres i boscs, amagat i discret com a pocs, va sobreviure més de vint anys menjant de sa natura com es darrer llop de sa bandada. Batistet mirava bocabadat a son pare qui va seguir amb els darrers fets de la història. –De Pitarch i es soldats mai més se va sebre. Es Duc no podia deixar erma una vall tan fèrtil. Va nomenar un nou procurador, Matheu de Roda, i va dur gent de Mallorca, la majoria d’Andratx, amb una nova Carta Pobla. En arribar es nostros avantpassats el

1611 varen començar a conrar-la novament. Va ser es avi del meu rebesavi, fill d’un des primers colons, es que va conèixer es fugitiu. Un dia se va perdre, caçant conills, pes boscs de sa Serra de Migdia, entre es canals infernals des barrancs de sa zona i, quan ja no pensava que sortiria mai, va rebre s’ajuda d’Abu Zayd. Es nin no va explicar es secret a casa per por d’esser marmolat. Amb es pas des temps se va convertir en un costum, es fet de trobar-se amb es vell quan pujava a pasturar es ramat de cabres. Molt d’allò que sap sa nostra família de sa naturalesa és gràcies a ell i ses seues ensenyances. Llavors era ja un homo molt vell i només volia, com solem fer es que ja som majors, explicar ses coses des passat. Un dia el va trobar mort a sa seva cova. Amb branques i pedres la va tancar i només de vell se va atrevir a explicar sa història. És així com aquesta ha passat de pares a fills a sa nostra família. Era hora de treballar. Vicent i Batiste es passaren tot el dia replegant olives i posant-les a les alforges de l’haca, van desfer el camí del matí quan el sol començava a baixar pel Benicadell. La cara turmentada de pedra, fòssil d’altres temps els mirava amenaçadora. Batiste es va girar i va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena. Vicent en veure l’escruiximent del xicot li va dir: –Cal aprendre sempre de les històries del passat. D’una manera o altra el mal no ha de guanyar-nos mai i el qui la fa, més aviat o més tard, la pagarà. —I es tresor, pare? Si ho trobàssim seriem rics. —És or maleït, fill. Sa riquesa que ve des mal sempre contamina s’ànima. Qui ho toqui se veurà atrapat pes mal. No vulguis mai sa riquesa que ve des maligne. Nosatros dediquem-mos a ses olives i a n’ets ametllers que són es nostro treball i amb això mai hem fet mal a ningú. El soroll rítmic de l’haca es va perdre pels penyals gegants de la vessant ombrívola de la serra de la Foradada entre les quals el caminet abaixava cap al poble. Passat el camí que ve de la Carroja van trobar a l’Antoni Ponsell acompanyat d’un foraster elegantment vestit. Mentre ells parlaven l’home escoltava i observava atentament: –És En Josep Antoni Cavanilles, un savi de València. Està visitant tot es Regne per a escriure un llibre, m’ha dit. El fum de les llars surava en la vall convidant pare i fill a tornar aviat a casa. Semblava que la Gallinera sempre haguera estat un lloc de pau.

Fotografia de l'autor, manipulada digitalment, realitzada en la Foradada on es pot veure la cara del monstre. 151

Ser trau i botó L

a vida de cadascun de nosaltres està formada per una sèrie de situacions, moments, records..., però sobretot de les persones que en un moment determinat o en un altre han aportat alguna cosa, bona o dolenta, que ha fet que la nostra vida tinga sentit i que nosaltres encara tinguem més ganes de viure-la. Recorde uns quants anys enrere, quan encara les nostres preocupacions eren no saber bé a què jugar, com fer els nusos de les sabates o quina seria la pròxima vegada que tindríem unes vacances per tal de tornar a veure’ns. En eixos moments, tot el que ens envoltava eren il·lusions, somnis, tot era fàcil i res feia por. Però el temps passa i malauradament podem dir que massa ràpid ja que hui en dia, tan sols queden els records, les imatges lleugerament borroses d’aquella època. Ara, assegut a la cantonada del meu barri, veig el temps passar, continue enyorant tot allò que he viscut i les persones que han format part de la meua vida. De sobte, tanque per un instant els meus ulls i torne a sentir eixe olor a pólvora, els crits de la xicalla jugant al carrer, l'afront d’algun coet i torne a tindre tots eixos records de fa més de 60 anys. Com he dit abans, el temps passa volant però nosaltres continuem tenint el mateix anhel per veure’ns, per parlar de les nostres coses, de les nostres pors i inquietuds, dels nostres problemes, que sols nosaltres podem entendre i aconsellar. Una amistat sorgida un 16 de març, quan gràcies a ta tia, vas aparéixer pel llar tot vergonyós i atemorit, tot roig com si d’una flama es tractara. Tu sempre darrere de ta tia, agafant-la de la mà i jo intentant que t’ajuntares amb nosaltres per tirar algun coet que altre. Finalment, et decidires a preguntar els nostres noms i a vindre un poc amb nosaltres. Fou en aquell mateix moment quan formàrem un gran grup d’amics que ens 152

No pegar puntada sense fil DES DE LA INFANTESA

DESIG

Elena Bañuls Pérez - Filòloga anglesa

Doménec Canet - Professor

reuníem junt als nostres pares els divendres en les reunions, assajar el teatre o fer cavalcada, i al mateix temps que anàrem creixent, féiem un grup d’amics que eixiem junts a passar una bona estona i riure de tot allò que ens passava. El camí no ha estat exempt de dificultats, però l’afany de superació i poder comptar amb la implicació d’uns bons amics ha ajudat que la nostra vida siga plena i feliç, ja que sempre podies comptar amb algú per tal de passejar, riure, plorar o superar alguna cosa que altra. Hem celebrat unes quantes falles junts, uns projectes de futur, una faena al col·legi que ens ha ensenyat i al que hem ensenyat, unes baralles i reconciliacions, una gran quantitat de circumstàncies que han fet que cresquérem junts i aprenguérem de les decisions que havíem pres. Hui dia, 19 de març, quan tots els meus fills i néts venen a veure’m per tal de dinar tots junts, trac de l’armari el brusó negre amb mocador a quadres que tant ens ha acompanyat. Fins que arriben tots, i per no perdre la tradició, faig una xicoteta reflexió, i escric estes línies per tal que queden perpètues. No puc deixar de fer exercicis eixides de professió de mestre i de delegat de llibret que tant m’ agradava. Acabe dient que els anys han passat, però encara continue pensant i fent coses amb vosaltres, no concep la idea de tindre una vida sense vosaltres, sense eixes bogeries nostres, sense fer alguna cosa pensat i fet, sense anar a la nostra comissió a jugar una partida al truc o pegar algun que altre paperet per a la cavalcada. Des de la meua infantesa, sempre recorde els fallers dient que afortunats sou, que no tots poden dir que una amistat dure tants anys a pesar de les adversitats... i encara que fa anys que ens va deixar, sempre recordaré una expressió que deia la meua iaia : “sempre hi ha un trau per a cada botó” i eixos som nosaltres, i això amics a meus, és una cosa que ningú ens podrà llevar.

avia provat desenes de vegades aquella combinació en la loteria de la falla i d’altres jocs. Però l’esquiu atzar no havia volgut mai que se’n beneficiés d’aquella seqüència formada a partir de la successió de Fibonacci. Ho havia intentat també amb els nombres enters, els nombres primers i fins i tot amb els senars. Enlloc trobava la felicitat que aixoplugara el seu desamor. Llavors va bastir un complex entramat de relacions socials basat en la solidaritat i l’estima cap als altres. Va sentir-se tocada en la seua fibra més sensible pel nombre auri, que amb la seua pàtina daurada, l’havia connectada de nou al món, amb un desig inexhaurible de TEIXIR IL·LUSIONS.

153

“Hi havia, ocult, un ritu. S’oficiava amb castedat, amb mètode, punt per punt, fil per randa”. Vicent Andrés Estellés, La fira del vent.

CENS INFANTIL

Anys de falla

156

Albarrategui Amor, Asier Alberola Pérez, Biel Alberola Pérez, Quique Alemany Martínez, Ariadna Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Llorca, Carmen Aparisi Perez, Andrea Araúz Lara, Javi Araúz Lara, Sofía Azara Sanchis, Marta Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Bataller Valls, Cristina Blay Blay, Borja Blay Blay, David Boix Boscà, Mireia Bono Rovira, Sergi Boronat Blanes, Aitana Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Aitana Boscà González, Candela Brotons Subiela, Lydia Camarena Boix, Luis Camarena Boix, Manuel Cano Yeste, María Carballo Simò, Rubén Caro Martínez, Nicolás Castelló Delgado, Alexandra Castellò Pons, María Castillo Moncho, María Caudeli Millet, Adrián Chàfer Cucart, Sara Chova Boluda, Marta Chova Boluda, Rubén Chova Micó, Carla Chova Micó, Sergio Climent Villuendas, Alba

Conde Arroyo, Samuel De La Asunción Gavilá, Ester De La Asunción Gavilá, Leire Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Estarlich Palao, Lydia Faus Bañuls, Mauro Fayos Lloret, Rita Fayos Lloret, Valentí Femenía Calabuig, Aitana Fenollar Català, Daniel Fenollar Català, Samuel Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Andrés Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Eric Figueres Gómez, Jorge Figueres Gómez, Pedro Font Cabanilles, Ismael Font Cabanilles, Nerea Gallardo Muñoz, Héctor Gamez Comas, Inés Gamez Comas, Marcos García Chàfer, Carles Garcia Chàfer, Nerea García Martínez, Andrés García Martínez, Christian García Martínez, Zaira Garrido Martínez, Aitana Gimeno Castelló, Marc Gimeno Castelló, Marta González Part, Kike Gutiérrez Blasco, Laia Huertas Gómez, Carlos Huertas Gómez, Marina Izquierdo Faus, Mireia Juan Frasquet, Aitana Juan Ruiz, Emma Juan Ruiz, María Juan Soriano, Blanca Lanaquera Benavent, Boro León Ruiz, Ana Llopis Carrasco, Núria

Llorca Vidal, Arnau Llorca Vidal, Mireia Lloret Gea, Joan Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Lozano Alós, Lucía Máñez Castelló, Pablo Marcos Cánovas, Marc Marqués Martínez, María Martí Bataller, Claudia Martí Camarena, Helena Martí Campos, Alvaro Martin Boscà, Vera Martin Rodrìguez, Lucía Martínez Alcaraz, Rocio Martínez Martínez, Sheila Martínez Martínez, Thiago Martínez Moragues, Laia Melo Torres, Sandra Miñana Martinez, Alba Miñana Martinez, Alex Miralles Gutierrez, Oliver Miret Tormos, Aina Moll Huesca, Lucia Moragues Sanchis, Maria Moragues Sanchis, Sara Moratal Estrela, Ana Moscardó Araújo, Álvaro Moscardó Araújo, Marta Navarro Vidal, Mark Navas Gomis, Maite Oltra Gregori, Carla Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria Peláez Santosjuanes, Alma Ramírez López, Sofía Reyes Benavent, Lucas Rodrigo Martínez, Daniel Rodrigo Martínez, Jorge Rodrigo Mengual, Lucas Rodrigo Mengual, Sara

Roig Mañó, Alba Roig Mañó, Marc Romaguera Pons, Blanca Ros Juarez, Hugo Rubio Pastor, Claudia Ruiz Murillo, Martina Ruiz Sanchis, Lucia Salgado Peirò, Nayara Santiago Martín, Laura Santiago Martín, Mar Santiago Martín, Sara Santosjuanes Capellino, Inmaculada Santana Sirerol, Saira Sanz Blasco, Oriol Savall López, Martina Sendra Cortell, Laia Sepúlveda Marqués, Candela Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Soria Borràs, Claudia Soria Borràs, Martina Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Erika Sustacha Francés, Izan Tarrasò Buigues, Lidia Toneu Subiela, Laia Toneu Subiela, Marc Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Simó, Dani Úbeda Simó, Joan Vallés Cabanilles, Andre Vallés Cabanilles, Biel Vélez Bertó, Arthur Victoria Rovira, Isabel Victoria Rovira, Marta Zacarés Alberola, Paula

157

CENS MAJOR Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Albero Gouffe, Axel Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Moncho, Roberto Almenara Gregori, Begoña Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Muñoz, Rosario Alonso Piera, David Alós Alfaro, Lorena Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz García, Javier Artés Pons, Noelia Azara Escrivà, Blanca Azara Escrivà, Carlos Azara García del Busto, Enrique Bañuls Vila, Cristina Barber Castellà, Nicolás Barco Jover, Pau Barranca Estornell, Vicente Belda Vazquez, Júlia Benavent Conde, Saray Benavent Peiró, Amparo Benavent Peiró, Rosa Bertó Peiró, Alicia Blanes Escrivá, María Blasco Juan, M Jose Blasco Signes, Marta Blay Pascual, Cristina Blay Pascual, Ernesto Blay Pascual, Mª José Boix SanAndrés, Amparo Boluda Valdés, Ana Bono Mira, Sergi Boronat Casanova, Quique

Boronat Flores, Carmen Boronat Flores, Domingo Boronat Flores, Merce Boscà Puig , Selina Boscá Sanchis, Elena Boscà Subiela, Roberto Bou Viñó, María Lucrecia Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos Brito Simò, Mireia Cabanilles Gomez, Aida Cabanilles Puig, Alba Calabuig Martínez, Rosa Calabuig Sanchis, Nieves Calafat Romero, Mª Francisca Camarena Ferrando, Manuel Canet almiñana, Baltasar Canet Orengo, Verónica Canet Segui, Paqui Cano García, José Ramón Cárdenas Ruiz, Jùlio Carrasco Picornell, Pilar Casanova Segura, Inmaculada Castelló Jimenez, Daniel Castillo Rubio, Francisco Ignacio Català Escrivà, Alma Caudeli Bañuls, Daniel Chàfer Cabrera, Ester Chàfer Cabrera, Juansa Chàfer Catalá, Juan José Chiva Vila, Sergio Chova Morant, Sergio Comas Gomar Elena Conde Arroyo, Eva Mª Crespo Calbo, Carmen Cucart Palacio, Silvia Cuadros Marco, Carla Cuevas Cardona, Lorena Dalmau Miralles, Xavier de la Asunción Miret, Antonio De la Vega Santamaría, Gema del Cerro Arastey, Rocío Delgado Balsera, Lara

Delgado del Rosal, Ana Isabel Diaz Belloso, Mari Carmen Donet Climent, Jose Antonio Donet Ramiro, Lidia Dufrechu García, Victoria Durà Vilata, Emilia Durán Santacatalina, Fernando Enguix Gea, Joaquin Enguix Gea, Vicent Escrivá Camarena, Joan Escrivà García, Asunción Escrivá Monzó, Amalia Espinós Blasco, Cristina Estruch Llorens, Manolo Estruch Lucio, Xavier Estruch Oltra, Joana Estruch Oltra, Mireia Faus Bañuls, Iñaki Faus Moncho, Vicente Fayos Losa, Clara Febrer Peiró, Irene Femenía Ballester, Amadeo Femenía Calabuig, Adrián Fenollar Bañuls, Germán Fenollar Canet, Elodia Fenollar Canet, Sol Ferrer Carrasco, Andrés Ferrer Castelló, Joaquín Ferrer Flores, Tamara Ferrer Martí, Fernando Figueres Moltó, Eloy Flores Espejo, Ana Mª Font Fernández, Jose Luis Frasquet Amor, Blanca Frasquet Seguí, Ferran Freixes Romá, Enrique Fuster Vizcaíno, Mª José García Canet, Jose Pedro García Fenollar, Carmen García Fenollar, Júlia García Fenollar. Josepe García Márquez, Ana García Márquez, Cristina

García Mira, Ximo García Nácher, J. Benjamín García Ramos, Salvador García Ribes, Ángela García Sabater, Charo García Sabater, Cristina García Sabater, Jose Pedro García Tebar, Lidia Garrido Semitiel, Iván Gavilá Crepo, Sandra Gavilá Crespo, Pilar Gavilá Pérez, Mónica Gea Ferrer, Clara Gilabert Malonda, Laura Gimenez Muñoz, Pascual Gómez Enri, Pilar González García , Sebastian González Molina, Fanny Grau Felis, Vicente Gregori Abad, Carmen Gregori García, Martha Gregori Pérez, Rosa Mª Gregori Pérez, Victoria Guavita Rojas, Oscar Julián Gutierrez Pellicer, Ana Gutierrez Pérez, Jesús Gutiérrez Signes, Ivan Hernández Bañuls, Juan Hernández Sirerol, Laura Hernández Sirerol, Mireia Herrera Otamendi, Carlos Huerta Brines, Anna Huertas Tirado, Fernando Huesca Ferrer, Isabel Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, Jose Manuel Ivars Ivars, Ana Ivars Martinez Josep Ivars Martínez, Andreu Ivars Martinez, Isabel Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Jimenez Martí, Toni

Juan Lacasa, Ramón Lanáquera Escrivá, Boro Lara Garrido, Raquel Llinares Camarena, Maria Llinares Camarena, Ana Lebrón Enri, Fany Llopis Carrasco, Raúl Llopis Orengo, Raul Llopis Poquet, Alberto Llorca Boronat, Francisco Llorca Boronat, Imma Lloret Boronat, Maria Lloret Boronat, Merce Lloret Boronat, Valentín Lloret Escrivà, Ana López Gavilà, Blanca López Gavilà, Jaime Lozano López, David Lucio Ferrando, Cristina Lucio Ferrando, Maria Mañez Simó, Cristina Maño Soria, Paula Marcos Diaz, Mª Carmen Marcos Diaz, Vicente José Marcos Pérez , Vicente Márquez Cañada, Isabel Marqués Sala, Jessica Martí Asunción, Ángel Martí Frasquet, Laura Martí Frasquet, Lucía Martín Martínez, Sonia Martín Milla, Emilio Martínez Caro, Gardenia Martínez Caro, Lucía Martínez Caro, Mª del Mar Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Gomar, Esther Martínez Lebrón, Borja Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia Martínez Pastor, Alberto Martínez Pitarque, Juan Carlos Martínez Román, Beatriz Martínez Xandri, Nuria Mascarell Lorente, Emilia

Mascarell Martí, Fernándo Matoses Molines, Manolo Matoses Morant, Ainhoa Melo González, Mario Mengual Gregori, Vicente Mengual Millan, Vicente Micó García, Chelo Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millán García, Matilde Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocío Miñana Oltra, Roberto Moll Pepiol, Juan Moncho Amor, Silvia Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Martínez, Roberto Morant Pinzón, Suni Moratal Estrela, Eva Morell Mascarell, Lidia Morell Perez, Rafael Moreno Vidal, Andrea Moscardó Canet, Juan Antonio Moscardó Vila, Juan Antonio Muñoz Vila, Graciela Murcia Moncho, Mari Carmen Navarro Alvarado, Francisco Navarro Climent, Marc Alain Negre Parra, Alba Oltra Garcia, Maruja Oltra Huguet, Josep María Orengo Mayor, Gonzala Ortega Serrano , Moisés Pallarés Marqués, Erica Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, Mª Rosa Pastor García , Mª José Pavia Genoves, Pablo Peiró Micó, Ana Vanesa Peláez Ramos, Pedro Pellicer García, Adrián Pellicer García, Pilar Pellicer García, Sandra Pérez Franco, Amparo

Pérez Gadea, Ángela Pérez Gavilá, Alejandra Pérez Gavilá, Javier Pérez Sanchis, Javier Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Vilaplana, María Pérez Vilaplana, Marta Pérez Simó, Gema Petrof Petrof , Slavi Piera Serralta, Eva Plata Martínez, Sergio Prado Mollá, Sandra Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Prokhorenko, Andrei Puchol Orengo, Ángeles Puig Capsir, Antonio Rabadán Montoya, Alejandro Ramos Panduro, Berna Resa Tebar, Desirée Reyes Llopis, Andrés Ribes Sanz, Ainoha Rodrigo Sánchez, José Ripoll Espejo, Sergio Ripoll Prokhorenko, Andrei Rocher Font, Mª Jesús Roig Sanmiguel, Pau Romaguera Peralta, Vicenta Amelia Ros Vaquero, Jorge Rovira Burguera, José Rovira Casanova, Maria Rovira Escrivá, Ricardo Rovira Prado, Pepa Rovira Prado, Sabela Ruiz Más, Diego Ruiz Más, Roberto Ruiz Mollano, Jose Luis Ruiz Rocher, María Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sabater Santoja, Luis Miguel Sacristán Hernández, Pilar Sánchez Sánchez, Yolanda Sanchis Escrivá, José Sanchis Muñoz, Arantxa Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José

Santosjuanes Canet, Ruth Sanz Blasco, Leire Sanz Piera, José Miguel Sapena Peiró, Esther Sarrió Pous, Erica Sarrió Puig, Meritxell Sendra Gregori, Iris Sepúlveda Baquerano, Fran Serquera Subiela, Joaquin Sequí Canet, Sonia Signes Canet, Iván Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Davinia Simó Redondo, Jessica Simó Redondo, Rubén Sirerol Mañez, Gemma Siscar Pastor, Gema Sola Montoya, Paqui Soler Gimenez, Irene Subiela Estruch, Salvador Subiela Puchol, Angela Subiela Puchol, Iván Tamarit Alcudia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Todolí Femenía, Juana Amelia Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Úbeda Crespo, Juan Úbeda Moncho, Juan Vallés Sendín, Miguel Angel Verdú Garcia, Raul Verdú Siscar, Anais Verdú Siscar, Iris Victoria Lloret, Antonio Vidal Bataller, Luis Vidal García, Trinidad Vidal Miñana, Maite Vidal Miñana, Soraya Vila Flores, Adrià Xaixo Bertò, Javier Xaixo Ibañez, Javier Yeste Alemany, Blanca Zacarés González, Mario

FE D'ERRADES CENS 2018: Sabater Santoja, Luis Miguel

158

159

â&#x20AC;&#x153;Soroll de telers, soroll de diners." Refrany popular

PRESIDENTA: Blanca López Gavilá VICEPRESIDENTS: José Manuel Huguet Martínez Jaime López Gavilá Bernardo Ramos Panduro SECRETÀRIA: Vanesa Peiró Micó VICESECRETÀRIA: Graciela Muñoz Vila DELEGADA DE LLIBRET: Amelia Alberola Todolí VICEDELEGATS DE LLIBRET: Núria Martínez Xandri Xavier Estruch Lucio J. Benjamín García Nácher Gemma Micó Sanchis DELEGAT D’EMISSIÓ I INFORMATIU: José Pedro García Sabater DELEGAT DE COMUNICACIÓ I XARXES SOCIALS: José Rodrigo Sánchez DELEGAT DE FESTES: Sergio Ripoll Espejo VICEDELEGATS DE FESTES: Laura Araújo Gregori Rosa Araújo González Joana Estruch Oltra Pascual Giménez Muñoz Óscar Julián Guavita Rojas Laura Hernández Sirerol Jaime López Gavilá Carlos Martínez Lebrón Juan Antonio Moscardó Canet Alba Negre Parra Lorena Pardo Martínez Adela Prado Sánchez Bernardo Ramos Panduro Iris Sendra Gregori Jéssica Simó Redondo DELEGATS DE CAVALCADES: La Comissió DELEGADES DE FESTIVAL: Laura Hernández Sirerol Maria Huguet Ivars DELEGAT DE JOCS: Julio Cárdenas Ruiz DELEGADES DE DONES: Rosa Calabuig Martínez Trinidad Vidal García DELEGATS DE TRONS: Raúl Llopis Orengo Francisco Llorca Boronat DELEGAT DE MONUMENTS: Fco. de Borja Alberola Todolí DELEGATS DE CURTMETRATGE: Jéssica Simó Redondo Emilio Martín Milla TRESORERA: Mónica Gavilá Pérez VICETRESORER: Francisco Llorca Boronat COMPTADOR: Mario Melo González LOTER: Vicent Enguix Gea CASALER: Ángel Martí Asunción 162

Rosa Fallera Indumentaria regional

Gutiérrez Mas (Vicaris), 23 bajo - 46701 GANDIA (Valencia) Telf. 626 997 811 - rosacala72@hotmail.com

PASTISSERÍA - CAFETERÍA Todo un mundo de ideas en dulce y salado en Gandia, Bellreguard, Oliva... y también en tu casa

PRESUPUESTOS Telf. 96 281 52 23

BELLREGUARD: Pastelería: C/. Ausias March, 4 - Telf. 96 281 52 23 OLIVA: Pastelería: Paseo Alcalde Joan Fuster, 4 - Telf. 648 003 990

XERACO: Pastelería: Avda. Ronda Brugueries, 69 - Telf. 610 880 185 TAVERNES DE LA VALLDIGNA: Cafetería Pastelería Salva: Avda. de las Germanias, 20 Telf. 96 283 63 31 o d e C át ci Servicios personalizados de cátering: Ser v

Cafetería Pastelería Salva Arlekin: Pol. Ind MIO Telf. 610 869 682

eri

GANDIA: Cafetería Pastelería Salva: C/. San Francisco de Borja, 22. Telf. 96 287 35 68 Pastelería: Avda. Marqués de Campo, 8 (frente Renfe). Telf. 682 768 389 Pastelería: Avda. dels Esports, 8 (frente Renfe). Telf. 96 287 69 64

Farmacia con amplios conocimientos en dietética deportiva, cosmética, formulación magistral, asesoramiento en la pérdida de peso,... tienda@coping.es 669 583 525 962 956 099 Plaça Beat Andreu Hibernon, 6 www.coping.es

Copistería e imprenta: Fotocopias, Tarjetas de visita, Flyers, Tarjetones boda, comunión... Personalización: Tazas, Chapas, Cojines, Puzzles, y más... Publicidad y personalización Textil: Camisetas para regalar, para eventos y empresas. Rotulación: Vinilos, Cartelería...

• Packaging • Libros • Catálogos • Bolsas de Lujo • Formularios • Tarjetas • Sobres • Etiquetas • Calendarios

Calle Loreto, 6 - 46701 GANDIA (Valencia) Telf. 96 204 03 10 - www.iviodental.es

Polígono Industrial - Avda. de Gandia, 20 46727 REAL DE GANDIA (Valencia) Telf. 96 286 39 49 - tecnigraf@tecnigraf.net www.tecnigraf.net

173

PARKING PROPIO a 20 metros

- DESATUNOS - ALMUERZOS - PLATOS COMBINADOS - TAPAS - RACIONES - MENÚ DIARIO - PAELLAS Y COMIDAS - POR ENCARGO C/. Marqúes de Campo, 14 - GANDIA 651 437 522

CENTRAL: C/. ALCALÁ DEL OLMO, 8 BAJO - GANDIA OFICINAS: C/. OLTRA, 28 - GRAU DE GANDIA CENTRO COMERCIAL CARREFOUR C/. PLAZA ELÍPTICA, 16 - GANDIA

VENTA Y ALQUILERES Teléfono 96 295 40 65

E-mail: ventas@financierainmobiliaria.es Web: www.financierainmobiliaria.es

Marta Tasa Estilistes

peluquerĂa, estilismo y maquillaje

Avda. de Alicante, 15 - 46701 GANDIA (ValĂ¨ncia) Telf. 96 295 11 24 facebook/Instagram: Marta Tasa Estiliestes martatasaestiliestes@gmail.com

C/ Magistrado Catalรก, 20

“Les llengües no són tisores, però són talladores." Refrany popular

204