LLIBRET FALLA MÀRTIRS 2021 - GANDIA (la Safor) by Falla Màrtirs i Adjacents

Edició: Associació Cultural Falla Màrtirs. Delegada de Llibret: Amelia Alberola Delegació de Llibret: J. Benjamín García, Xavier Estruch, Gemma Micó, Pepa Rovira. Portada: © César Garrik Textos: © Els autors Fotos: Fotos oficials © Salva Gregori Fotos monogràfic © Els autors Correcció Lingüística: Pepa Rovira, J. Benjamín García i Xavier Estruch. Disseny: Delegació de llibret. Maquetació i impressió: Tecnigraf Indústria Gràfica, S.L. Tirada de la impressió: 350 exemplars. Dipòsit legal: V-474-2012

Llibret Digital FALLA MÀRTIRS 2021

La Comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a totes les persones que han col·laborat de manera desinteressada en l’edició del nostre llibret, especialment a Pura María García, Josep Lluís Roig i Pilar Castellanos, per la seua implicació activa amb la Delegació de Llibret; així com a César Garrik pel disseny de la portada; a Francesc X Lucio, Rafa Andrés, Xavi Blasco, Less More Kazados, Pere Baenas, Rosa Fallera, Jordi Martí, Cajus Van Eickels, Ferran Pettit, Carla Belda i Josep Lluís Roig per ajudar-nos a il·lustrar el llibret amb les seues aportacions fotogràfiques; i també molt especialment a totes aquelles persones que han volgut col·laborar amb nosaltres realitzant alguna aportació literària com: Jesús Peris Llorca, Telmo Gadea, Miguel Ángel Nogueras Navarro, Xavi Blasco, Gregori Royo, Salvador Català, Gemma Micó i Sanchis, Pere Baenas, Rosa Fallera, Jordi Martí, Pura María García, Jesús González Sarión, José Manuel Prieto, Vero Martínez Conde, Doménec Canet i Escolano, Xavi Castelló, Marina Vallés, Pepa Rovira, jaBen, Teodolf Fermonsel, Pilar Castellanos, Josep Lluís Roig, Sergi Bono i Adri Sanz. La Delegació del Llibret no es fa responsable de les opinions i comentaris realitzats pels diferents autors en les seues aportacions literàries. “El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Aquest llibret participa en els Premis de Lletres Falleres”

«La tipografia Calendas ha sigut dissenyada per Atipo®, www.atipo.es»

Editorial H

‘La llibertat és l’oxígen de l’ànima’ Moshé Dayan

i ha moments en la història que, per la seua trascendència, tothom recorda el que estava fent. El dia que s’estableix l’estat d’alarma és un d’ells. Ningú sabia amb certesa el que anava a ocórrer. Alguns pensaven que allò no anava a durar molt, però en poc de temps descobrírem el que amagava el rerefons de la pandèmia. No calia pensar en un mateix, sinó tot al contrari, anava a ser una cosa de tots. Les mesures i restricccions que començaren a aplicar-se condicionarien la nostra llibertat. Semblava que el confinament establiria els seus límits convertint-la en un simple miratge o tal vegada no?

EL MIRATGE DE LA LLIBERTAT

anem a escoltar les veus que s’alcen després d’una època històrica que ens ha tocat En viure, analitzant des de diferents punts de vista el moment viscut. Aquestes pàgines no són tan sols un grapat d’històries, són una col.lecció dels possibles escenaris protagonistes dels diferents relats, un ventall de les reflexions més profundes que ens han acompanyat al llarg d’este temps d’incertesa, un ramell de les emocions que la pandèmia ha fet surar, un recull de les mirades que ens han permet posar-nos en la pell dels altres i, sobretot, un record dels instants que ens han tocat viure. Acompanyant els diferents textos trobem també els testimonis gràfics de la pandèmia. Fotografies que retraten alguns espais íntims que conten històries personals viscudes en este temps i d’altres espais públics fotografiats durant el confinament que assomen com a escenaris d’un munt d’històries entre les que podria estar també la teua.

La pandèmia ens ha donat una visió del món diferent. Ara, en un temps on la mirada és més important que mai, obrim els ulls, de bat a bat, i mirem el que ens envolta. Hem aprés a valorar el contacte d’una mà, el calor d’una abraçada, la companyia d’un amic o familiar, el plaer d’un passeig pel camp... però sobretot hem aprés a valorar la llibertat, l’oxígen de l’ànima.

EXPLICACIÓ DE LA PORTADA La fallera de Garrik, és una versió de la Mare de Déu de Guadalupe de 2020, amb els ulls tancats i somrient. Un clar gest de complicitat a la figura de la verge, figura tan important en les festes valencianes on l’ofrena a la verge és potser el moment més important. La colorimetria turquesa fa referència al Mediterrani, a l’aigua, al cel; el color rosa, fa l’ullet al color de la dona, de les falleres; el feminisme al costat de la “cuca” al pit de la fallera, un altre element molt representatiu de Garrik fent referència a la dona, vulva. En el fons de la imatge elements pertanyents a l’escut de la Falla Màrtirs, tractats de forma geomètrica, taronges, coets, escut de Gandia ...

o sé com començar aquesta salutació. Simplement després d'aquest any i mig tan dur, en tots els ENTA DE L A FALL A aspectes, m'agradaria traslladar-vos un missatge d'agraïment D I S PR E i d'il·lusió. Moltes gràcies a totes les persones que formeu la nostra comissió, que davant les adversitats, heu demostrat que la festa de les falles és història, és cultura, és tradició i sobretot és un sentiment. Gràcies als nostres representants del 2020/2021 per estar, més que mai, a l’altura en aquesta situació. Ara és moment d'estar més units que mai, amb esperança i molta il·lusió perquè estem a punt de tornar, de tornar a gaudir dels monuments, de la música, de l'olor de pólvora... Setembre ens espera, amb coneixement i responsabilitat per gaudir de la nostra festa, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Veïns i veïnes, gandians i gandianes... Fallers i falleres, GRÀCIES pel vostre suport i la vostra comprensió. Esteu totes i tots convidats a les Falles al setembre!

Visca la Falla Màrtirs! Una abraçada de la vostra Presidenta.

Blanca López i Gavilà

índex

EL MIRATGE DE LA LLIBERTAT

INSTANTS

EL SEGLE DE LA PANDÈMIA (pàg. 64) LA PORTA TANCADA (pàg. 66) L’ALÉ DELS GRAONS (pàg. 67) ABSOLUCIÓ (pàg. 69) EL QUE ENS ESPERA AL CIM DE LA MUNTANYA (pàg. 70)

23 5

REFLEXIONS

ELS LIMITS DE LA LLIBERTAT EN TEMPS DE PANDÈMIA (pàg. 25) LABERINT DE MIRALLS (pàg. 27) UN MIRATGE DE LLIBERTAT: L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT (pàg. 28) VIURE EL PRESENT (pàg. 29) CANÇÓ DEL QUE ÉS MEU (pàg. 31) QUAN... (pàg. 33) RES A CELEBRAR? O POT SER QUE SÍ? (pàg. 34) NI EN EL PIJOR MALSON (pàg. 36) ASCOINGA, UNIÓ I LLUITA DE LA NOSTRA FESTA (pàg. 38) MIRALLS (pàg. 40)

ESCENARIS

APARENÇA (pàg. 6) COLORAINA (pàg. 19)

55 MIRADES

EN TERRA DE NINGÚ (pàg. 56) UN DIA MÉS DE MOLTS (pàg. 59) LLIBERTAT SUBJECTIVA (pàg. 61) PARÈNTESI (pàg. 62)

41 4

EMOCIONS

ESGUARDE EN BLANC i NEGRE (pàg. 42) DIARI D’UN MIRATGE (pàg. 45) EVOCACIÓ D’UN NECESSARI MIRATGE DE LLIBERTAT (pàg. 47) EL RENÀIXER DE LES CENDRES (pàg. 49) PASSA LA VIDA (pàg. 50) PANDEMIAULES (pàg. 52) L’EMPREMTA (pàg. 53) ZENITAL (pàg. 54)

REINA DE LA FALLA INFANTIL

PRESIDENT DE LA FALLA INFANTIL

REINA DE LA FALLA

ESCENARIS El miratge de la llibertat - ESCENARIS

Lema: APARENÇA Artista: ERIK MARTÍNEZ i MONCHO Explicació: PURA MARÍA GARCÍA

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

APARENÇA

a següent obra de teatre en vers, estructurada en 5 actes i 9 escenes, transcorre a Gandia-Venècia, la llacuna de les aparences, un lloc fictíciament real on els personatges no són sinó titelles dels Grans Titellaires, polítics i càrrecs que amb els rems de la mentida i les promeses fan navegar les gòndoles de la falsedat i la doble moral.

Intervenen, obrint l’obra, dues damisel·les doncs dues són les veus que sovint mantenen el diàleg intern de dones i homes; dues les cares que hi tenim; dos els pols de la nostra personalitat (a casa i al carrer); dos els extrems amb què categoritzem la realitat: veritat o mentida. La representació continua a Gandia-Venècia, l’indret que existeix sobre terra que sura sobre les aigües que amaguen la podridura, un teatre de titelles, amb els següents personatges:

VEU D’UN FUTUR PASSAT: Soc la veu que s’anticipa, qui es va avançar al present, qui va esbrinar al futur el que ja estava malfet. Amb els ulls atemporals, encuriosits, sense por, vaig intuir el dolor que, com pedra de foscor, cauria sobre els nostres noms. Amb una veu que és un tro vos descriure allò passat que encara és present i dol.

A CRÍTIC AUDIO 2020" ir s "M à r t

HOME AMB CAPELL PÚRPURA: veu de la ironia i la suburbial, qui tracta d’avisar als ciutadans de la mentida en què viuen.

VEU DE LA CONSCIÈNCIA: espurneig del pensament col·lectiu que, en l’acte de la reflexió en voler no tancar del tot els ulls a la realitat, parla paraules que tallen el que es veu, descarnant la mentida.

JOVE AMB VIOLÍ: enamorat i apassionat jove que espera l’arribada de la seua amada i d’ella el que mai no obtindrà, doncs l’amada no és qui sembla ni l’enamorat qui vol aparentar ser.

TELMUS, EL TITELLAIRE MAJOR: espavilat i hàbil titellaire que amb pas ràpid, compàs de 2 per 2, aconsegueix tindre a les mans la creueta dels titelles de Gandia-Venècia i que facen realitat, per a ell, una satisfacció que no té limitacions.

GRUP DE TITELLES: personatges que naveguen sobre la gòndola fallera, disposats a obeir al titellaire major.

METGE DE LA PESTA: doctor d’obscura aparença i gran saviesa que afronta la tasca, impossible, de trobar l’antídot per acabar amb una nova epidèmia, la pesta de les fake-news

MIM: personatge que va cobert amb paraules i sons, representant els mitjans de comu nicació, que mimen el que els “amos” de cada mitjà volen perquè els ciutadans vegen només una part, la que els interessa, del que esdevé a Gandia-Venècia. DIANA: dona que amb les seues dues cares és capaç de somriure a aquells que després utilitzarà i donar el que després, sens dubte, esperarà retornar. ALANDETE: gondoler que pateix egolatria autoimmune, gest fix, de complaença, i de no haver trencat un plat, disposat a... TOT. Així doncs, disposeu-vos, lectores i lectors, públic llest i intel·ligent, a llegir aquest teatre que no deixa indiferent. Teló amunt... comencem!

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

caurà de tos desmaiat i a terra els ulls obrirà per tornar-los a mirar...

ACTE I

ESCENA PRIMERA: DAMISEL·LES EGÒLATRES Sobre la llacuna de Gandia-Venècia, desperten els carrerons i els empedrats carrers, molts d’ells convertits encara en secrets passadissos que només coneix el vent. Les cases senyorials, com damisel·les egòlatres i presumides, obrin les finestres al dia. Sembla que el Sol, desdenyant les estreles joioses amagades que encara guaiten encuriosides enmig de la foscor, ha donat l’ordre, amb un raig rebel, que la vida vibrant, els colors, el ball i l’alegria s’òbriguen pas per la pell de pedra de la luxosa llacuna. Dues dames ens parlen. Els seus cossos, vestits amb teles brodades i espillets cosits amb puntades quasi invisibles, s’aboquen a la finestra respectiva per acostarse, l’una a l’altra, i assegurar-se que les seues paraules creuen la distància que separa els dos palazzos on viuen. VEU D’UN FUTUR PASSAT: Sobtadament, em cal dir, l’escena es torna en miratge doncs un vendaval subtil en mil trossos esmicola la realitat que has llegit.

A parlar comença ara una veu que no té so, però ferirà la calma d’un present que és gran quimera: ningú ho sap, però a Venècia un virus ben letal emplenarà la ciutat de dolor i gran tristesa. Mentrestant, mentre ell arriba, tot vestit de malaltia, continuarem en relat sobre un present que és passat, doncs què és el temps, a la fi, sinó la més estranya mentida? DAMISEL·LA 1: Adrienna, la teua cara és pintada com el teu nom té amagat: per un costat està clara i per l’altre, fosca està. Però del vestit que portes, cenyit com el mercader nuga la corda a la bossa on amaga els seus diners, només puc dir-te una cosa: deixaràs meravellats a damisel·les i nobles, a pobres i passejants i més d’un, n’estic segura, en veure com el teu pit, ferm, tendre, dolç i carnós s’aboca per l’escot fi, 8

DAMISEL·LA 2: I tal vegada, si alça el cap, malgrat el mareig i el mal que fa als ulls quan hi ha desig, li caurà la mascareta i què veurem, a la fi? Un noble? No! Un gran senyor? Crec que l’engany ja caurà com dels ulls irremeiable cau l’antifaç desnuat quan la mentida ja és nua i es veu clara falsedat. Però, Giovanna, no escoltes la música i el guirigall que a la plaça ja s’acosta per donar principi al ball? DAMISEL·LA 1: Poc falta, sí. En un no-res la plaça i els carrerons s’emplenaran d’alegria; de rostres ben coneguts que desconeguts seran quan troben l’amagatall en la disfressa i mentida que vesteix al carnaval. Per cert, crec que enguany la jove dona d’Ambrosi ha tingut la gosadia de disfressar-se de jove. Bigot, jaqueta i calçons l’agosarada durà perquè, com ella ja ha dit, la mentida i la disfressa poden ser vestits ben falsos al carnaval de Venècia.

ACTE I

ESCENA SEGONA: HOME EMMASCARAT Pel carrer estret que separa les dues cases, un home emmascarat que camina, s’atura, alça el cap, cobert amb un barret de color púrpura i fixa el seu esguard en l’escena de les damisel·les. VEU D’UN FUTUR PASSAT: Ara bé, amb tots els vostres sentits, heu de parar atenció: l’home caminant i llest

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

les damisel·les xerraires i allò que, tot seguit, el relat passarà a contar-vos ara, pertany a un passat tranquil, tot i que estava emplenat d’embolics i de mentides, fins que el futur que aguaitava dins l’amagatall del temps, va obrir la seua bocassa i amb veu de tro atordidor el seu nom en alt va dir: em coneixereu com Covid quan siga l’aire mortal que vos furte, a poc a poc, les vostres restes exigües d’alegria i llibertat. De moment, per no ser cruels, continuarem al present d’aquesta obra singular. Tornem a Gandia-Venècia on un home encapellat amb gran passió reflexiona.

HOME AMB EL CAPELL PÚRPURA: Damisel·les que parleu paraules que se’n du l’aire el que esteu fent no sabeu, però sou la cara i creu d’aquest gegantí miratge: la realitat és mentida, fals espill on ens mirem i, de nosaltres diem el que ens convé cada dia.

Estem on ens cal estar, a un carnaval de disfresses on l’antifaç negre amaga del covard la grisa mirada; on un capell i una ploma una túnica, un vestit fan d’un insecte podrit, avariciós i mimètic polític que parla molt i poc fa rere el miratge. Benvolgudes damisel·les, sense adonar-se’n feu ja representació parlant del qual passa al carnaval de Venècia o de Gandia, des de Corea al Mercat del Prado al Carrer Major... El carnaval més fal·laç és el carnaval que acaba amb els ninots indultats, les comissions disfressades de colla d’amics i amigues i els banderins atorgats per un impuls que és elèctric i assenyala als endollats amb un dit més que patètic.

Parleu, parleu, més us val estar al balcó parlant, perquè quan baixeu al carrer, el carnaval mentider s’engolirà el pensament i deixarà, com tots sabem, la disfressa que ens fa humans. Mentre parleu... jo me’n vaig a gaudir la gran mentida d’aquest carnaval que té com a nom nostra Gandia.

ACTE II

ESCENA PRIMERA: EL QUE AMAGA L’APARENÇA VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Homes i dones, joves i grans, - després d’un any gris, amb grises veritats respiren contents. Gran ànsia els ocupa, i a la gola amarga senten llibertat doncs el que sí són poden amagar. És ja carnaval, el dia s’allarga la lluna, de nit, també els acompanya. Balla qui no parla. Balla ara qui calla. Si tens por que altre veja el teu nas de mentider, el que primer has de fer és triar bé la carassa. Si el que no vols és mostrar que ets un garrepa de por, posa’t una capa al coll i un barret de rei o reina. No tingues por aquests dies, on els carrers són els rius emplenats d’aigua podrida. Ningú podrà dir que ets fals, perquè la balança que pesa la veritat i la mentida també disfressada està, des de l’alba fins a la nit des de la plaça a l’ermita.

Un xic jove, vestit amb roba cosida amb teles engalanades i luxoses, toca el violí a un cantó d’un dels carrers principals de Gandia-Venècia. El seu rostre està cobert per una màscara amb expressió somrient, dolça. Les mans, mentre toquen l’instrument, semblen un vall de cortines doncs de les mànegues de la seua jaqueta sobreïxen unes randes exageradament descomunals que, irònicament i metafòrica, amaguen la pell rasposa a causa del treball que cada dia, de sol a sol, ha de realitzar per dur-se un bocí de pa a la boca. “Quin fred i quina humitat!”, pensa el músic que no ho és convertit i improvisat amb un instrument llogat perquè no té cap gallet.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

Però a la dama que espera ha volgut impressionar.

El violí, posat al muscle, cobreix amb molta elegància un forat de la disfressa, usada per més de cent. Què diferent és la tela! Què diferent són les coses! Què diferents en som tots quan un instrument daurat, un fals títol o un fals màster ens fa ser qui mai serem i els cognoms, de ser normals, passen als de duc o comte! JOVE AMB VIOLÍ: Cal espavilar-se aviat, moure àgilment les dues mans i fer com que sé tocar un vals amb aquestes gastades cordes. De violins jo no sé res, ni de pianos, ni guitarres, més he sentit que a les dames els músics sempre els agraden.

No vol música la dama? Músic talentós té ací que mou les mans sempre igual i trau del violí dos sons: un que és, per atzar, molt dolç i altre que bé no se sap si és do, si sol, si fa, però a la dona farà caure rendida d’amor. Amor... paraula per mi somniada tot sabent que es desfà com fa un floc de blanc cotó quan la ferida és curada.

Però, deixem-nos de música, de partitures i sons... Com serà la bella dama que espera el violí i el cor? Serà dolça i candorosa? De tendre esperit, somrient? Esvelta flor o ben grossa? Serà flor? Serà ramell? M’ho pregunte amb molt de seny: si la disfressa que porte és mentida de lloguer, com és que sembla un regal que ha caigut hui des del cel? Ai, jo... cavil·lar no vull que em descompte amb les mans i els moviments que he de fer, per convertir el violí en el més bell instrument, em deixaran descobert. Esperaré que la dama quan em veja s’enamore i, sense perdre més temps, als meus peus siga rendida.

D’un lloc indeterminat, invisible, però audible, sona una veu. Indiscutiblement no es tracta d’una de les persones que recorren els carrers de Gandia-Venècia festejant el carnaval. Pel seu to, greu i fosc, més bé sembla que és la veu d’un esperit, d’un fantasma...

EU DE LA CONSCIÈNCIA: V I què penses que farà quan forat, violí, disfressa i el carnaval acabat mostren la teua pobresa?

(La misteriosa veu, que ha començat a parlar i que, amb ironia, eleva el to fins a clavar-se pràcticament en l’oïda del músic, és, sens dubte, la veu de la consciència, aquella veu que amaguem, com amaguem les nostres mentides, secrets, mancances, desitjos, pecats... Una veu que malgrat que, de vegades, ens fa la impressió d’estar adormida, ben desperta s’alça quan arriba el moment i ningú no ho demana. La veu, després de la primera pregunta continua sonant, ferma i inquisidora, tot al contrari que els polítics de l’oposició, que parlen amb veu impostada i falsa). No tens por que la mentida córrega i en fugir et deixe amb la teua veritat, sense dama ni romanç?

No et preocupa que l’espill es trenque com fan els dies i la nit fosca aparega pintant de negre el que hi ha? No et preocupa? No tens por? No tens consciència? No...?

J OVE AMB VIOLÍ: Calla maleïda veu. Calla i escolta el violí. Silencia les reflexions. Ballem tots junts, tu i jo, fins que la dama aparega.

ACTE III

ESCENA PRIMERA: TITELLES I TITELLAIRES L’escena mostra un teatre de titelles, perfecta i metafòrica representació de la vida i, a Gandia-Venècia, del món faller. El titellaire major, un home de certa grossària, ampul·lós i erecte, tant com la creueta dels titelles que, amb molta mestria i habilitat mou, somriu sense pensar en cap moment que algú li puga fer ombra.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

VEU D’UN FUTUR PASSAT: Però...el futur fa presència i es barreja amb el passat fent del present parany on només ens cal mirar amb atenció i agudesa. Lentament, sense adonar-nos la malaltia va ocupant els carrers i les finestres, les cases i les botigues els parcs de Gandia-Venècia i fins i tot nostres boques que comencen a tapar-se amb la blava mascareta. On està ara el món faller, l’univers de cartró i art, de paraules enginyoses que com verí dolç de serp infectava la consciència? On està el cor dels ninots? Què passa pel cor pensant del titellaire major després de deixar contents als titelles de la cort i ha d’encarar-se per dir que potser el virus atroç s’emporte del calendari el mes de març esperat? Ai, les paraules dites, les promeses i altres bens que els titelles esperaven! Com aigua de pluja i vent el futur s’emportarà quan arribe el trist moment. Mentrestant, millor serà fingir que res no sabem del que encara no ha passat. Tornem a Gandia-Venècia, al titellaire major, que ara té de rei del món la seua redona aparença. A l’escenari, l’obra Els borregos premiats comença a representar-se. El gran titellaire, Telmus, no té prou mans per a moure els titelles, doncs ja se sap que es pensa que és l’únic titellaire hàbil per fer que els putxinel·lis facen el que s’espera. EU DE LA CONSCIÈNCIA: V Ai...! Encara com... Un titellaire valent que fa el que sempre vol i no el que demana la gent en el fons és gran titella de la seua voluntat.

Per ser l’amo del teatre, de l’escenari i del món, perd els cabells i l’alé però el poder... això no. Ben dret que desfila i camina! Ben dret que saluda i balla! Somriu amb els llavis falsos i amb apretons de les mans pacta pactes en secret. Aquest que anys fa més que cent que és titellaire i faller des d’un setial invisible del qual no pot caure ell.

Escoltem el que diran personatges, decorats

i titelles de cartró. Descobrim ja l’argument perquè en realitat serà el que ben prompte veurem al fals món del món faller. TELMUS EL TITELLAIRE MAJOR (Mou un grup de titelles que són personatges amb màscares de borregos): Sense por, sense temor, amb gran goig, gran alegria, què bonic és ser borrego! Viure la falsa utopia que mai passarà res doncs tenim al titellaire que ens subjecta amb el seu amor. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: No serà, babaus eterns, que no agafa la creueta, sinó que vos té nugats dels collons, doncs té l’aixeta de la famiglia fallera? No serà que vos ve bé dur de borrego carassa perquè l’interés heu d’arreplegar-li la baba? GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Tu que ens mous de baix a dalt... Tu que tens gegant cervell... Tu que has fet la cavalcada com dia sense pa de llarga, ja que comença de vesprada i de matinada acaba... Tu que organitzes un congrés, que més que faller és falla, on la veritat és farsa i els pactes, que són secrets, són més que secrets gran daga que les ingènues esquenes quan fan la volta travessen i ací no ha pasado nada VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, belen contentes els borregos, les ovelles, mirant la cara de pa de Telmus el titellaire, confiades i pensant que són animals sagrats perquè Telmus, home gran darrere d’elles està i no gosarà ningú ni tocar-les, ni mirar-les... Ai que gran ingenuïtat que fa que el borrego balle! GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Telmus, nostre rei, gran titellaire que t’apuntes a allò eco i has decidit pels teus nassos donar banderins a manta a les falles ecològiques! Què contents estem nosaltres pensant que, gràcies a tu, les falles no tindran plàstic, ni residus, ni betum. Però hauràs d’espavilar i fer els banderins d’aire, Fer-los en sèrie i del xino perquè si en cada categoria

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

el que ara ja donaràs no és un premi... serà un trio! Apanyats estem, gran Telmus! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, beleu contents borreguets i ovelles grans, què esteu esperant, els premis? Per vosaltres no seran. Encara ho dubteu, animals? Ai que dolça és la ignorància que veu certes les paraules i no veuen la fal·làcia! GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Tenim un titellaire coach que ens entrena per guanyar!!! Tenim un coach titellaire que ens entrena per guanyar!!! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Per ser com Benipeixcar, fetes de suro i surar pel mar dels mateixos de sempre? Però vos té embadocats aquest titellaire gran que té de suro el seu cap? GRUP DE TITELLES AMB MÀSCARA DE BORREGOS: Telmus, a la història passaràs per haver llevat els premis a la comparsa i carrossa, que no és cas malgastar! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Mira, així pensa estalviar diners del seu pressupost, fet a mida per gastar en amistats i sopars. Per si encara ho dubteu cal començar la campanya perquè el titellaire guanye novament les votacions eixes que sempre... ell guanya. No se n’heu adonat, bajoques, que només hi ha un candidat que vos puga federar, que per això, per pensar, no té cabells i està calb?

De sobte, d’entre els titelles, avança un titella que no té la màscara de borrego sinó d’un altre animal.

TITELLA LLOP: Deixeu-me passar, ramat! Prou hi ha ja de belar i afalagar al gran Telmus. Qui vulga ser afamat, adorat i venerat, també un preu ha de pagar. Penseu que debades és regnar un regne de falles on hi ha paranys i trampes on cauen els borreguets? Jo no soc, malgrat que ho semble titella ni borreguet. Sé que jugar a l’esquena, fer una cara davant i per darrere una altra és fidel assegurança per ser brillant animal

i als borreguets mossegar, menjar la carn ben tendra... VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Vet ací que ha aparegut la falsedat convertida en un sincer animal: sense por diu veritat i dels borreguets fa burla. El llop, amb un cognom que és el PRADO, udola de dia i de nit per poder atemorir a falleres i fallers a comissions, banderins i fins i tot als llogaters que lloguen ninots fallers per fer gran el que no és tirant de butxaca i cara. Com camina el llop ufà!!! Quin egòlatra més gran!!! Amb quin menyspreu ara mira els borreguets al seu pas, segur que el titellaire, els banderins i els grans premis per a ell guardant està!!! Com udola el llop farsant!

ACTE IV

ESCENA PRIMERA: LA PESTA Una xarxa envolta l’aire, el dia i la nit. Gandia-Venècia dorm sota una xarxa de fils d’aram invisibles, i hom pot pensar que inservibles. Els vianants, siguen persones, idees, pensaments o sentiments, amb prou feines avancen perquè el pes, implacable, d’aquesta xarxa, els impedeix el pas amb una força innegable. A l’extrem Nord de Gandia-Venècia es troba un lloc on hi ha un pont especial, visible només per aquells que tenen els ulls invertits i l’esguard a l’inrevés. Són els malalts de trolitis o trombotolitis, grau màxim de trolitis, que afecta un gran nombre de la població d’aquesta llacuna i del món en general. VEU D’UN FUTUR PASSAT: Doncs, mireu, estimats lectors: al futur que ja hem viscut, que encara ens pertoca viure, la “trolitis” també infecta. Ens han fet creure mil coses, la mascareta ha ballat el més indecent dels balls: el del “ara sí, ara no”, el del “tal volta, potser”, el ball de “ per ser nosaltres”

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

fins ací no ha d’arribar el virus nauseabund, que som el centre del món, civilitzats i molt rics... Quina “trolitis” patim! Crònicament ens infectem, però som titella idiota, ombres que no volen llum i pensem que és millor fer inqüestionable veritat de les nostres grans mentides. EU DE LA CONSCIÈNCIA: V Passeu i entreu, sense por, a la xarxa virtual on les mentides són l’aire que ens agrada respirar. Mentides, bòfies, grans troles, farsa, aparença que és falsa, xarxa amb caiguda mortal i el que és negre, sembla blanc. Passeu i gaudiu la ficció de les notícies farsants, mentides que van volant pel cel immens mentider d’aquest teatre faller on qui vol la veritat desdejuna llet i farsa. METGE DE LA PESTA: Però què digueu vosaltres? Estic despert o somiant? Com és que al món on estem res del que ens diuen és cert? La pesta que ens matarà i ens farà caure com xinxes no és pesta negra i mortal sinó pesta de mentides, de fake news diria un anglés dels que viu a Marxuquera o passa l’estiu a la platja. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: El que ens faltava era aquest metge vell de capçalera! Si és com els molts que hi ha a l’hospital que tenim... més ens val tindre diarrea que visitar la consulta, o tal vegada preferim a la policia que ens multa per respirar, caminar, obrir la boca i parlar o tancar-la quan s’acosta.

No sé què serà pitjor, si una pesta de mentides o caure en les mans d’un metge que no sap diferenciar una càries en la dent o una inflamació del fetge. METGE DE LA PESTA: Davant contagiosa pesta, infecciosa com aquesta, em caldrà mirar el llibre de malalties infeccioses i trobar, aviat, remei per diluir les mentides i poder-les distingir de la informació veraç. Doncs, em disposaré a mirar, primer, el que ja està dit,

per poder-lo corregir amb pomada antifalsedat: ja fa temps el grup sociata va dir que el famós Torró era director d’orquestra i llançà per la finestra de la xarxa d’Internet, baix els titulars, gran merda. Torró estava molt ofés perquè havien desviat al seu mòbil les cridades on les mentides volaven. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quina gran casualitat! Els smartphones s’enganyaven i a Torró, una volta més, quasi que el beatificaven! METGE DE LA PESTA: A veure què té el malalt... A examinar-lo ara anem. Pot traure vosté la llengua? Quanta brutícia que hi té! Una fake new li he trobat a una part dels seus budells. És un vídeo de Diana que la posa com si fóra diablessa i no batlessa. “Si vols votar, vota tu, però guarda en la memòria que el nas de Diana és mentider i reincident, tan llarg com la safanòria”. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Sociates i dretosets, de color indiferent, rojos intensos i blaus... Açò sembla una partida manegada de trinquet. No serà que uns i altres i com si fóra al ping-pong llancen merda al paredó l’arrepleguen amb raqueta, llancen de bot de braç la mentida d’aire feta com si fóra veritat?

ACTE IV

ESCENA SEGONA: EL MIM Pels carrerons de Gandia-Venècia notícies i acudits circulen, enmig del carnaval de la mentida i l’engany. Tant s’hi val... els ciutadans, cansats de la vida rutinària, prefereixen el ball de màscares a un ball on la veritat és qui balla.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

Sí, sí...ja he regressat amb la meua lletania, anunciant un tancament on ja no cap l’alegria. A Gandia-Venècia, el març serà un mes d’ombres, sense foc ni passejants amb aplaudiments per por una gàbia de dolor nosaltres pardals ferits pel mos d’un virus mortal que ens deixa fonda ferida. Els carrers estaran buits, els taüts seran flors negres, les abraçades, records i el despertar, cada dia, un calaix de gris i pena. Mes no voldria ser jo esgarriacries dolent avançar-me, en el present, al futur que encara no és sinó miratge vinent. Per tant, vos deixaré imaginar que el que passarà no és més que un auguri no cert. Continueu a la llacuna i observeu com ara el mim és capaç de ser mutant i canviar-se la jaqueta com el temps canviarà de rostre i portarà mascareta.

EL MIM: De malnom jo tinc El Mim, coincidint amb el meu ofici, persona que mou les mans, cos i cap sense parlar perquè qui el vulga mirar puga lliure interpretar el que desitge pensar. Si cap a la dreta vaig diràs que faig el dretós, però si en lloc de tu estar on estàs, quan tu em mires et poses a l’altra part, no seré per tu esquerrós. No te n’adones que mires i segons l’ull que uses de mi veuràs una part? Si així és, qui és el mim? Jo que mime el que tu vols o tu que penses que saps el que et dic amb les mans? Per prometre el que no és cert faré aquest gest amb les mans. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: El mim fa un lleu moviment que s’allarga fins al braç i que sembla un pont cordial. EL MIM: Ho faré si soc sociata. Si soc pepero també. Ho faré com fa “Podemos” malgrat que “unides seremos” ho faria també bé. Per garantir que faré renovació o pressupost, un edifici grandiós o de la platja un xalet, faré aquest gest que ara veus. 14

EU DE LA CONSCIÈNCIA: V Què es pensa aquest mentider que obri les mans i les tanca? Creurà que aquell que mira per veure un gest d’elegància s’engolirà la mentida? Polítiques i polítics, a mags de fum aspirants, diuen notícies que, escrites, semblen Bíblia i veritat que segons on tu les lliges cosa distinta diran. I... el ciutadà... marejat com si anara en un creuer, entre ones de fal·làcies ha de prendre biodramina per no vomitar mentida. Quin fàstic i quina ràbia! Hom no sap què pot pensar! Creure és un acte de fe? Un miracle vertader! EL MIM: Per finalitzar, senyors, senyoretes i xiquets què volen vostés que mime? A Diana fent ballet? A Torró de perruquer? A Prieto starlette de luxe I de pijo a Nahuel? Deixeu al costat la mandra. El mim, amb el gest, pot fer el que li done la gana. Mentir... se m’hi dona bé! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Som tots mims sense saber-ho. Vosté és, com jo, mentider, punt minúscul entre espills de paraules o paper que li fan pensar què pensa, que li fan saber què sap, i que, en el fons, són cristall que menteix la realitat. Vol saber quina promesa han fet Diana o Soler? Serà sens dubte el promés segons escolte en la ràdio una emissora o una altra, o quin diari consulte, siga ataronjat o roig. No siga babau ni ingenu! No siga confiada o bona! Tinga clar que el joc d’espills farà pastís, massa bona, del merder que hi ha amagat. Malgrat que nét tot li semble, la ciutat és un gran bany.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

ACTE V

ESCENA PRIMERA: LA DOBLE MORAL VEU D’UN FUTUR PASSAT: Vet ací que aquesta escena és vàlida també per mi, que soc temps de l’avenir. Al futur que ja ha passat, inclosa Gandia-Venècia, hi ha una moneda corrent que toquen totes les mans: moneda de fals metall, la de la doble moral, la que juga amb el que és per travestir-lo irreal, per fer-te creure que és blanc allò d’un color estrany. Quan passe el temps ja veuràs com va ser fàcil jugar amb la nostra llibertat sota un ganivet de por. Recordaràs el lockdown, aplaudiments al balcó, polítics amb semblant trist que, mira tu quina sorpresa, fins a Portugal viatjaven per fer surf sense tristesa. No imagine jo a un fideu sobre una taula de surf! Malgrat que potser per lleig el virus el respectarà i farà bufar el vent perquè les ones ell bote com si fóra capità d’un vaixell ben ple d’idiotes! Està bé...més val que pare que quan em pose a parlar sobre aquesta colla immoral el que dic no són paraules sinó substància biliar. Epa, ara vos deixe seguir amb l’obra que esteu llegint i que torna amb una veu digna que és la veu de la consciència. EU DE LA CONSCIÈNCIA: V Vet ací un nou personatge: senzill és, més val per dos, perquè dues parts té la carota, claredat gran i foscor. Hom ho sap, la cosa és vella, nasqué ja a l’antiguitat: amb la nit anava el dia, amb la claror la foscor, amb la lluna... sempre el sol amb el yin (que no el yintònic) com si fóra ombra xinesa el yang caminava apressa per no desdoblar-se mai.

La dualitat és tan antiga com alenar i pixar. De fet, davant en tenim la cara i per darrere l’esquena que ens ajuda a despistar. Què seríem sense ombres? Només llum? Quin avorriment! Quin gust dóna la sorpresa del traïdor i el mentider quan descobrim que ha traït o, de la veritat, ell ha fet retorçuda realitat. Que alce la mà qui no diga de vegades, “sí, sí, és clar”, però pense “Què collons! No pense fer-te ni cas!” DIANA (De perfil, mostrant una de les seues dues cares): Ciutadans i ciutadanes... Gandians i gandianes. A la Fira del turisme anirem totes mudades per donar fama a Gandia i explicar als madrizlenys què boniques són les platges. Sabeu que per tot arreu serà la meua veu també vostra. No patiu que tornaré amb la butxaca ben plena i a-Prietada de calés que seran per la ciutat (o per a mi, que m’ho dec). VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Faré jo de traductora d’allò que acabeu de sentir dir a la bella Diana. M’ensume que hi haja algú que pensa que està mentint com fan dretós i esquerrans, tarongets i ciutadans. Què va! No és mentir! És parlar amb una cara... -més ben dit, una carota perquè l’altra cara calla el que vaig a traduir: a la fira del turisme, Diana passeja entrajada amb un vestit ben senzill, baratet, simple, elegant (amb quins diners l’ha pagat?) i sabates de pell eco (eco-eco, que vol dir que no són de plàstic xinés, sinó de cuir i bona pell) amb talons per fer-la gran, amb l’ajustada mesura per fer conjunt amb el Prieto i el seu caminar de punta. Quan ella diu “explicaré les belleses de les platges”, vol dir que si ha de pagar calés perquè ens donen banderins de platges amb netes aigües, pagarà sense pensar-ho, ja sabem tots que a les fires es juga a pescar els patos. Però... al lector que ara llig el veig amb els ulls ben grans. No voldrà que jo em crega

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

que ell no té doble moral? Vols tu, que llegint estàs el que escric per ser consciència, que crega que tu no saps que el que Diana, Cia i Prieto diuen amb la boca gran, és tan gran com la mentida a què ens han acostumat. Què em dius, que no faries el mateix que Diana fa si tingueres el que té ben a prop la seua mà? Sí, sí... paraules boniques. És molt fàcil criticar, però no donar exemple quan a ningú tens al davant. I... què em dius de qui ve per l’escenari bambant com si s’haguera engolit una cullera de pal? Fixat’ bé en sa doble cara, en el yin i el yang que té. Que no saps de qui es tracta? Mira’l i escolta bé. Malgrat que té un cognom amb acabament de diminutiu, el tal Alandete pateix egolatria autoimmune. Una malaltia descoberta fa molt de temps que té com símptomes principals l’ús únic i abusiu del pronom personal JO. La mirada estràbica, ja que només es focalitza al mateix melic, i la fotofília (la passió desmesurada per eixir en la fotografia de qualsevol acte que puga tindre ressò mediàtic).

ALANDETE: Més Gandia Unida, és a dir, JO... servirem als ciutadans. Ja ho vaig dir, amb la veu clara, soc membre de ciutat plural que, només per pur atzar, es diu Gandia, i no Alandetelàndia que seria més apropiat. La meua... perdó, la nostra més ferma voluntat és fer paradís de Gandia on es puga... negociar, dic... dialogar. Ja sabeu que JO Jo-jeo, que m’agrada Jo-jear, posar somriure d’estàtua per a tots acontentar. Quan Diana coronada va dir el primer discurs, ja vaig mostrar JO la cara en dir que sempre TINDRÉ, millor dit, tindrem -quina mania d’enganyar-me amb el plural! per les forces polítiques respecte benvolent. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quina gràcia té aquest paio que té carassa tatuada i que fa de bo la cara amb somriure de xiquet que no ha trencat plat ni tassa! Sempre amb el mateix semblant i dient iguals paraules: que si respecte, si anem, si farem, si pactarem Si JO, primer i després...

Quina gràcia té aquest paio! Intel·ligent ha de ser: estudiant d’economia, després va ser professor que ha passat per art del JO a ser quasi un enginyer o un arquitecte afamat. Perquè si no, com s’explica que sàpiga d’urbanisme i siga tan ben entés? Ai!, aquest que somriu tant serà fàcil d’agafar, dins del JO ben amagat, en qualsevol falsedat. Qui somriu i mai no plora té clara dobla moral: amb una mà pot pagar, amb l’altra mà, ben parà s’espera el temps necessari perquè retorne el donat. Ala, ales, alandete... se t’hi veu pel forat. Simpatia cada dia de dues cares és senyal. Què voleu que pense jo d’un polític que va dient una frase tan genial com “cal fer nostra una ciutat en les persones pensant?” Com es nota que és doctor i pensador liberal. Quines frases tan sabudes! Quin cervell descomunal!

ACTE V

ESCENA SEGONA: EL PACTE DEL SERPIS Un gondoler, a un dels llocs més humits de GandiaVenècia, mou els rems de la seua góndola. Feina humil i perseverant, metàfora de Sísif, el gegant que, dia rere dia, la mateixa pedra pujava a la muntanya sense veure-la. A Gandia-Venècia tot és un mirall, una doble visió, una cara i una creu, llum i ombra... fins i tot les aigües dels canals, a la vegada belles i poètiques, quan les nits deixen caure el reflex de la lluna cantada pels enamorats, i també putrefactes i pudentes per la brutícia, les mentides i el fang del temps que amaguen... Així és Gandia-Venècia, un conjunt de laberíntics canals que amaguen la veritat... O potser la veritat no és més que la mentida que creiem per creure que hi ha una realitat que podem canviar? VEU D’UN FUTUR PASSAT: Què pensàveu, que no estava? Sempre estic, no s’enganyeu. Si soc el temps puc jugar a ser futur i present, fins i tot a ser passat. A eixe futur que els espera

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

als personatges de l’obra tanmateix els pactes són cositons i descosits, traus que es passen i es despassen, canviants i irisats colors, dures cares i carasses. Quan el virus Covidià arribà per infectar-nos els pactes semblaven mans disposades a tocar-se (era possible la gesta sempre que, primer, les mans en un mar higienitzant en remulla les deixaren). Es pactà per tancar portes, amb forrellat les ciutats, amb cadenat les províncies amb la por els ulls, les cares, els cors i els ànims tancats... Quina angoixa despertar-se i veure com el carrer era l’ànima tancada d’una ciutat sense falles! Pactaren dretans, esquerrans mitjaners i, fins i tot, extremistes sense rostre. Què fàcil va ser fingir que la paraula és un pacte! No deixeu que vos enganyen: els pactes ara i abans són como els pecats venials: es pacta, es peca i després el perdó es paga i s’obté mireu vosaltres per on tot pacte és també miratge! Vos permetré resseguir amb l’obra de Gandia-Venècia... Vos deixaré en la mentida o voleu que fem un...pacte? EU DE LA CONSCIÈNCIA: V Gondoliere, gondolieri, Cavaliere i cavalieri... Els rems van amunt i avall, tal com van les promeses si a l’Ajuntament fan ball. Promesa amunt, tot són rialles. Promesa avall, decepció. Mans que furguen la butxaca. Pacte amb tu, si em dones molt, amb l’altre que ara parla si el que em dones és poc. GONDOLER ALANDETE: Els rems troben a l’aigua obstacle inesperat i gran. Així són, també, els pactes que amb fils de no-res es fan. La meua góndola avança amb el meu esforç vital, però al ramat el dia acaba i al mateix lloc ella està. Quin misteri té aquest llac que un Ajuntament s’assembla? Eleccions, promeses, vots i la cosa no s’endreça!! Ací veieu que ara duc, majestuosa a la góndola, altiva damisel·la tal que no gosa ni se sorprén per por, seure al seu costat. Diana va engalanada, pamela i florit vestit,

cara de cartró i mirada d’influencer amb estil. Moc el rem cap a un costat i la góndola no vol. Crec que porte jo el control, però qui el porta, elegant, és la dama engalanada que em mira despistada fingint que mira el canal. DAMA DIANA: Gondoler Alandete, mestre del rem... és el canal que ha triat el correcte per anar al Serpis per a pactar? Pare atenció vosté a l’aigua, als ponts, als sostres, les cases... Mire que no ens enganyem que amb qui les mans ens creuem molt per sempre li deurem. GONDOLER ALANDETE: Aquesta no vol saber que no ens calen precaucions perquè pactar... seré JO qui tinga la clau daurada: sense la meua careta no tindrà pacte Diana! Quina ingenuïtat té aquesta! Serà la pamela escut que li protegeix el cap de saber i de pensar? No serà que li és menuda, que li apreta i la floreta que porta al costat esquerre l’impedeix pensar a ella? VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Quin pacte més peculiar fer del desacord més gran hipòcrita i breu amistat. Alandete, gondoler, i Diana empamelada, baix mirada interessada de Picornell i tripulació. Signen en un fals paper un pacte esquerrà que olora com oloren els canals d’aquesta ciutat llacuna, farsa, miratge i, a més, lluna de cristall on cadascú es mira i troba el que vol per a tindre altra figura (altre cap no podem, no!).

ACTE V

ESCENA FINAL: LA CONSCIÈNCIA Tenebrosa, la nit s’aboca sobre la llacuna de GandiaVenècia. Els núvols, mig amagats per una boira estranya, fan imaginar-se figures als disfressats i disfressades que ballen i riuen. En realitat, també ells són aparença, el que anuncien no és un paisatge de cotó i figures sinó una tremenda tempesta que, sens dubte, caurà sobre la llacuna i farà que els canals rebossen merda.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

VEU D’UN FUTUR PASSAT: Heu llegit que el que hi havia als canals d’eixa llacuna era merda i no riquesa? Doncs cap cosa ara ha canviat. Si més no, el que es pot veure pels carrers i pels cantons és la pell de la misèria. De pobresa estan pintats el carrer major, la plaça, el Prado (on estan les banderoles?) el ja despintat passeig, el mercat i altres indrets on ploren els botiguers per la pluja de no-res que plou cada dia sobre ells. Aquest carnaval de mort ha fet trista desfilada mes un fil hi ha d’esperança. Cosirem amb ell el dia, la nit i la matinada. Farem, fem, un pacte tots si voleu...Fem de la nit una albada! VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Cada Carnaval és sempre repetició repetida on el que es diu és mentida, malgrat saber ben fingir. El que escoltem sona a bo i no s’assembla a mentir. Quatre anys fan veure el pèl al calb amb barret posat. Quatre anys són maleïts, però passen i, al remat, ens tornem a il·lusionar com si fórem Caputxeta, Heidi o les germanes eixes que a la pradera vivien. Tornem a veure en les cares, baix les carasses i màscares, pura i neta voluntat. Ai, crèduls, embadocats...! No és voluntat el que tenen. Són ganes de prosperar, de fer més gran les butxaques d’una jaqueta que és sempre cosida pels ciutadans.

Els canals de Gandia-Venècia ja vessen merda i mentides. Les góndoles, ensumades, aviat no podran navegar, doncs als rems dels gondolers la brutícia arribarà. Quin món aquest on allò fals es pren com a veritat!!! Cau el teló...

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

...i tanquem la cremallera que ja hem criticat prou!

Lema: COLORAINA Artista: GONZALO ROJAS Explicació: GEMMA MICÓ i SANCHIS

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

es del mateix moment en què arribem al món, tot al nostre voltant és una gran COLORAINA. Una barreja de colors que diferencien tot allò que ens envolta. Els objectes, els animals... cada moment, cada record, ve donat i marcat pels colors.

Si eres xic blau, rosa per a xiquetes. Des dels peücs de nounat, el paper de regal, la primera bicicleta... i així és durant tota la nostra vida, però el color de les coses no condiciona o no hauria de condicionar les nostres vides... Tant fa si el gat és blanc o negre, o si el cotxe és blau o roig, no deixen de ser un gat i un cotxe, semblen diferents, però són iguals.

Encara que és ben cert que hi ha alguns colors estigmatitzats, que només sentir el seu nom ja els relacionem amb una certa condició o estat d’ànim. Per exemple, tots relacionem el blanc amb la pau, la puresa… i el negre, que quasi sempre va relacionat a alguna cosa dolenta és el color que ara millor descriu aquesta situació pandèmica que ens ha tocat viure. I creieu-me, que jo d’açò entenc un poc, perquè en concret tota la meua vida és d’un sol color.

Per això, com que soc un expert en la matèria, seguiu les meues petjades i us ensenyaré tot el que jo sé sobre els colors. Tot al teu voltant té varietat de colors: els llibres, els mobles, flors i retoladors, els cotxes, els ocells, molts colors tan diferents... Els colors donen vida, transmeten alegria. Com seria la nostra vida sense colors? Què passaria si tot fora negre o transparent?

Marró, la fusta que hem de cuidar amb connexió amb la natura, arbres que hauríem de plantar per poder respirar.

Hi ha qui tot ho pinta de negre en la fulla blanca, pintor que amb molts colors pinta, veu feliç les seues obres i el seu ferm avançar.

Variats colors i matisos d’aquests parle per exemple, tot i que el món és imperfecte. Per què viure només en blanc i negre?

El blau del cel en altura que els meus ulls observen, també la mar en calma que ompli de pau el meu pit.

En nostra ment imaginativa es tornen imatges acomodades, els qui creuen sols en el que veuen, sospite que és poc el que observen.

Envoltat de verd m’agrada estar en la natura, és la meua elecció, mirar l’herba, l’arbre, la flor, sentir l’aire i respirar.

Groc, el sol i l’or, el sol ens dona la vida, color haurien de tindre els diners, l’or a vegades malaltia.

Roig, color molt intens, la vida, la passió i l’amor, del prohibit i la precaució del foc i l’exaltació.

Tot i que la vida és irònica, els colors reflex són de diferents intensitats d’aquesta, ones captades per la retina.

Als qui viuen entre extrems que no es perden els colors, desaccelerant, mirant i gaudint dels matisos més diversos.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

com ja heu vist és molt fàcil relacionar els colors amb un entorn concret, encara que no el vegem en aquell moment. La nostra acolorida memòria visualitza immediatament el color d’allò en què estem pensant... Colors, primaris i secundaris, freds i càlids, clars i obscurs... colors per a la vida. El cercle cromàtic és una cosa important perquè tots els colors amb ell podràs crear.

Groc, roig i blau els colors primaris són i si els barreges, colors secundaris seran. Roig amb groc taronja ens eixirà, amb groc i blau verd aconseguiràs.

Amb blau i roig del morat tu gaudiràs i aquests són els colors amb els quals tu pintaràs.

Però cal no oblidar que no tot en la vida és color, en els extrems blanc o negre, també podem trobar.

s tal la importància que tenen els colors per a nosaltres, que no sols donen vida a tot allò que ens envolta, de fet, la nostra llengua està plena d’expressions en les quals intervenen els colors, però no de manera literal, sinó per a fer referència a situacions, sentiments... Estic quasi segur que tots vosaltres les utilitzeu quasi diàriament: estar més verd que una ceba, posar-se com una tomaca...

Veritat que ja sabeu del que estic parlant? Doncs bé, això precisament és el que aneu a veure plantat en la falla, una gran COLORAINA que a més a més pretén rescatar de l’oblit gran quantitat d’expressions que d’una manera o d’una altra tenen a veure amb els colors. - Ací els colors primaris fan al·lusió als sentiments, roig si tu estàs content o en millor dels moments.

Un vincle molt especial que els unirà per sempre. Una estima sense igual que mai es pot corrompre.

Si estàs trist o enfadat, el blau és el teu color, si eres un malcarat o res pot anar pitjor.

- Els colors freds i càlids són també molt importants, marquen diferències grans que només veuran els més àvids.

- Mireu la bella sirena amb la cua blava de mar, com d’orgullosa llueix a punt per a celebrar.

Qui vol fer-li una abraçada a aquesta càlida xiqueta, que del roig i el tarongeta té l’ànima pintada.

Si eres sempre el primer, el groc és el teu color, com el sol més matiner ens fa arribar la seua calor.

Com els blaus i morats és de fred aquest xiquet. Té els sentiments amagats i mai no dona ni un beset.

Trenta anys de bandera blava complirà la nostra platja. Orgull d’una gran ciutat que als Borja venerava.

- Cura amb aquesta mona i en com expressa el seu art, sembla viure en un món a part i és sa pròpia patrona.

- Com s’ho passa aquest xiquet mamant de bona gana, no es dona per satisfet a la calor d’una gran dona.

Li diuen la pintamones i ben orgullosa està, d’una manera altruista treballant per a persones.

Orgull d’un poble satisfet que gaudeix del seu turisme, encara que sone a eufemisme que ens mantenen al complet.

Està posant-se morat amb la llet que l’alimenta, mentre la mare contenta observa al seu nounat.

Pintar ous, el seu ofici i la seua gran passió i no és cap sacrifici, és per contra, diversió.

- Aquests amics orientals, en les peculiars gimcanes, són els més originals a trencar-se peus i cames.

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

Ho donaren a conéixer en un programa peculiar, on per poder guanyar, uns herois hi havien de paréixer. Humor groc era el títol de l’èxit televisiu, del qual costava eixir viu i arribar al faristol.

- Li ha fallat l’experiment al nostre jove científic, un error molt específic i ha fracassat totalment.

Pot ser que estiga molt verd perquè li falta experiència i el sabor de la ignorància de vergonya l’ha cobert. La gent parla al seu voltant criticant-lo sense cura i fruit de la incultura posen verd a l’aspirant. - És per tots ben conegut que per a gustos colors, encara que algun cabut no vulga entrar en raons.

Però aquests xiquets ho fan al peu de la lletra, si un mal de panxa els entra, és que ben fartets estan.

tot i que tindran cremors. - Aquest nano enfavat s’acaba d’alçar del llit, no està gens espavilat i sembla estar adormit.

No és capaç de reaccionar perquè s’ha quedat en blanc, va cap endarrere com un cranc i no pot ni caminar. Caldrà esperar un poquet perquè estiga més actiu, ara sembla no estar viu i cal parlar-li baixet.

- Mireu la xica que mudada, sempre va de punta en blanc, ací asseguda en un banc, per a l’ocasió preparada. - El policia està enfadat, sembla que res li ix bé, per moments es posa negre perquè ja està molt cremat.

- No tot és blanc ni és negre, d’un a l’altre està el gris, que si el sotmetem a anàlisi potser siga el més neutre.

S’han menjat tots els colors i han pintat les parets, però semblen satisfets

é, jo he fet el que he pogut per explicar-vos tot el que sé sobre els colors, però és ben cert que les paraules no són el meu fort, per això vull convidar-vos perquè us acosteu a la falla infantil i no es perdeu cap detall, així de segur que ho entendreu tot molt millor. Així que ens veiem el pròxim 15 de març al carrer Magistrat Català. Ah! Que encara no us he dit qui soc... Soc el gos verd qui hi haurà a la vostra falleta. Us sona l’expressió ser més estrany que un gos verd? Doncs aquell soc jo.

Per acabar vull donar-vos un consell. En aquest temps que vivim portem dos anys sense gaudir de les falles, amagant els somriures darrere de les mascaretes, sense poder abraçar a amics i parents... Quasi dos anys de tristor, però poc a poc tot tornarà, així que… recordeu que quan els dies pinten en blanc i negre, cal sempre, sempre somriure a colors.

Ens veiem en falles!!!

El miratge de la llibertat - ESCENARIS

PADRINETS

REFLEXIONS PADRINA El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Els límits de la llibertat

EN TEMPS DE PANDÈMIA

a llibertat no és cap miratge. Potser una utopia sí, més encara en societats postdictatorials com la nostra en que cada dia descobrim insospitades pervivències de la dictadura, però no un miratge. La llibertat existeix, i cal exercir-la i reivindicar-la, i es perd quan se l’oblida i quan no se l’exerceix. La llibertat ens fa ésser plenament humans.

El problema és que cal definir què volem dir exactament amb llibertat i on cal posar els límits. La llibertat no és fer en cada moment el que ens done la gana, sense tindre en compte els drets dels demés, els bé comú, el que la comunitat necessita de nosaltres. Jo no puc ser lliure per furtar el que no és meu, per fer mal als demés en benefici propi. És curiós en eixe sentit com el neoliberalisme, les doctrines econòmiques -i les socials que se’n derivaven- plantejades per l’escola de Chicago amb l’ominós Milton Friedman al capdavant, vang popularitzar una versió ultradretana de la llibertat, que al remat és la llibertat del fort per abusar del feble, per fer el que vulga en cada moment passant per damunt del feble.

bertat de la llei del més fort, del darwinisme social, de l’egoisme individual dut al límit. I encara podríem afegir els qui han ralentitzat la immunitat col·lectiva per no voler vacunar-se. Volen beneficiar-se de la vacunació dels demés sense posar ni el més xicotet risc, estadísticament menyspreable. La llibertat sense solidaritat, sense fraternitat i sororitat és simplement brutal.

També la pandèmia ens ha donat mostres de comportaments molt diferents: de la lluita dels sanitaris i les sanitàries, dels i de les docents, dels treballadors essencials que han sostingut la nostra societat en els moments més difícils. La llibertat individual vertadera descansa en la comunitat i en la responsabilitat. Perquè necessitem dels altres i els altres ens necessiten. Cal saber fer xicotetes renúncies en determinats moments pel bé del col·lectiu.

Foto: Wenyhe Binhe Forest Park (Pequín) - © Francesc X Lucio

Eixa no és la llibertat que ens fa més humans, que ens fa percebre les nostres possibilitats, els nostres límits en la solidaritat i la convivència, les nostres responsabilitats.

La pandèmia ha sigut un bon moment per testar les implicacions del concepte de la paraula llibertat que cadascun emprava. Els qui reclamaven el seu dret a no portar mascareta, a organitzar raves, a prendre canyes en espais públics en moments d’extensió massiva de les infeccions estaven reivindicant aquest feroç individualisme extremadament presentista a més. Els tenia igual que la malaltia fos especialment greu en les persones majors. El més important per a ells i per a elles era no haver de portar la incòmoda mascareta, anar-se’n de festa ara i ací, no tindre restriccions horàries. I malauradament això no només no ha tingut sanció social sinó que ha bastit majories absolutes a la Comunitat de Madrid. Eixa no és la llibertat que ens fa més humans, que ens fa percebre les nostres possibilitats, els nostres límits en la solidaritat i la convivència, les nostres responsabilitats. És l’agressiva lli-

Els fallers i les falleres hem donat majoritàriament també un exemple meravellós. A Gandia això ha sigut especialment perceptible, amb el Museu Faller convertit en centre de vacunació. Però en general s’hem comportat amb responsabilitat i hem renunciat amb resignació -i fins i tot amb alegria- al nostre calendari faller, a les nostres trobades als casals. Per això personalment em sembla una llàstima que Junta Central Fallera de València, cedint a interessos no estrictament fallers, haja generat l’exemple d’unes falles de cinc dies al setembre, en lloc d’un discret tancament del cicle ritual de les falles del 2020 amb la cremà dels monuments que van veure interromput el seu cicle natural. Esperem que, malgra tot, encara prime la responsabilitat, no només dels fallers i falleres, sinó dels estiuejants que encara estiguen per ací, que és el que especialment em preocupa, tenint en compte a més la quantitat de visitants procedents de la Comunitat autònoma aquesta on es guanya eleccions per majoria absoluta desafiant restriccions sanitàries. Jesús Peris Llorca Universitat de València / Associació d’Estudis Fallers

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

...la crisi sanitària, social, econòmica i humana, també havia de repercutir en el món de la festa: era inevitable.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

LABERINT DE

Un altre ens diu: “les falles són festa i res més. Què si no? Per això són sinònimes de borratxera i excessos”. (Com t’has quedat?).

El tercer insisteix: “Per a ser fallers i falleres, no cal fer “falla”, no cal pensar en el monument”. (El que faltava...). I així, passant per davant de tots els vidres, que ens solten “aforismes” d’aquesta mena. I jo dic: Ja està bé, no?

Les falles són un poliedre amb moltes cares. Una de les principals és la festa. Sí: menjar, beure i estimar. És veritat, i ningú ho pot negar. (Ni falta que fa!).

o sé si vos ve al cap el que és un “laberint de miralls”: aquella atracció de fires i parcs que sol eixir a les pel·lícules. En aquest laberint guanya qui troba l’eixida d’una sala on s’ha disposat un recorregut més o menys enrevessat, envoltat de grans miralls. El reflex d’uns miralls en altres distorsiona la percepció de l’espai, fent que el visitant es desoriente. També les atraccions incloïen miralls d’eixos que fan sentir a l’espectador alt o baix, més gros o prim, o fins i tot, les dues coses simultàniament. Aquestes instal·lacions van sorgir en el segle XIX, i el primer laberint de miralls va ser construït al Palau del Sultà a Constantinoble en 1889, i en poc anys, es van construir a Chicago, o a Praga, el denominat ‘Petřín Labyrinth’

L’efecte d’aquestes il·lusions òptiques en el públic era sorprenent. Per als “urbanites” del segle XXI, potser és una cosa ridícula; un exotisme propi del passat. Caldria recordar als més joves lectors que l’iPhone es va crear en 2007, i que fins a eixe moment, les trucades es feien pressionant tecles físiques. És a dir, que fins fa ben poc, l’entreteniment era “analògic”, i no “digital” com ara.

Les falles han entrat des que va iniciar la pandèmia en un laberint com el que vos parle. Un recorregut d’incerteses que arriben enlloc, o que arriben a llocs i situacions on millor no estar. Efectivament, la crisi sanitària, social, econòmica i humana, també havia de repercutir en el món de la festa: era inevitable. Però així com altres sectors (també ben castigats) poden veure la llum al final del túnel, nosaltres estem encara pegant voltes pels corredors del laberint.

Aquests corredors que són plens de miralls, ens donen una versió alterada de la festa fallera. El que Boris Izaguirre deia en un dels seus llibres: veritats alterades, o dit d’una altra manera: veritats parcials o incompletes.

Mentre caminem pels itineraris del laberint, envoltats de miralls, i veient-nos el mateix reflex modificat, som presos d’una raó a mitges. No som lliures de ser el que som. Estem condicionats per la imatge mudada. Així doncs passem per davant d’un espill que ens diu: “el més important són les discomòbils i la festa nocturna. Si no, no hi ha falles”. (Anda! Què t’ha paregut?).

Són tres aspectes de les festes que tenen a veure amb la socialització, i amb el comboi. Ací, als pobles de la mediterrània, encara ho desenvolupem més. Els valencians i les valencianes hem fet de la taula i la gastronomia, un lloc per establir les nostres relacions socials, els nostres afectes, els nostres amors... i també desamors. “La Falla” com a fenomen, és tan gran, que té altres aspectes que hem de treballar per protegir, i als que ens agradaria no renunciar. La part cultural és una d’elles. I l’altra és la part tradicional: la que a banda, porta associada, a la major part de la indústria fallera. La part tradicional de les falles, és la que alberga els artesans i artesanes, i en general a gran part dels professionals que han fet de “la falla” el seu mode de subsistència. La part tradicional és la que l’expedient de la UNESCO ens obliga a protegir; la que té a veure amb la transmissió de la cultura, de la llengua, dels oficis, de les tradicions.

Per això, ens anomenem “fallers i falleres” i no “festers i festeres”. Perquè, encara que la segona accepció és perfectament possible, respectable i fins i tot divertida, nosaltres hem triat un altre camí.

Un camí difícil. Sí. Efectivament. Que ens ha de fer esforçar per mantenir una tradició, un patrimoni; per a aconseguir recursos i emprar-los en crear art efímer. Una bogeria segur, per a la gent no iniciada en el nostre món festiu.

Açò ho retrobarem si deixem de passar per laberints i mirarnos en espills deformadors. Que ens envien una representació del que no som.

Si podem fugir d’això i podem mirar-nos finalment en un espill “normal”, del de tota la vida, ens tornarem a veure tal com som. Amb totes les imperfeccions, però amb l’essència intacta. La nostra imatge ens dirà, a la fi, qui som i qui volem ser. Així tindrem més llibertat i no serem esclaus dels prejudicis.

PD: Jo, sempre que trobe un espill d’aquests dels que parlem... busque el que t’allarga i per tant, et fa més prim. El que encara no he trobat, és el que fa que en veure’t tingues més monyo. Estarà a Istambul? Telmo Gadea President de la FdF de Gandia

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Un miratgede llibertat: L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT

er a Julián Marias, “si ens atenim a una concepció determinista de l’ésser humà, no hi ha possibilitat de llibertat i aquesta apareix com una pura il·lusió”, i continua afirmant que, “la llibertat té necessitat de regles i coaccions exteriors (les lleis de la societat) i interiors (els imperatius morals)”. La nostra societat ha aconseguit uns nivells de progrés i llibertat, als quals els ciutadans ens hem acostumat, ja que formen part essencial d’una societat democràtica. El dret a la llibertat i a la seguretat, així com el dret a la vida i a la integritat física i moral, estan recollits en la Declaració Universal de Drets Humans, així com en la Constitució i en tota mena de tractats i ordenament jurídic.

Diversos estudis realitzats en aquest temps de Crisi Sanitària originada pel COVID-19, han mostrat com el confinament ha produït efectes secundaris, com el sedentarisme, l’augment de pes i unes certes alteracions de salut mental.

La pandèmia ha posat en relleu la qüestió de si, en exercir la llibertat, posem en risc la vida dels altres.

Quan el 14 de març de 2020, es declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19 (RD 463/2020), encara que emparat per l’article 55 de la Constitució Espanyola sobre suspensió dels drets i llibertats, aquests queden restringits i en gran part condicionats.

Un recent estudi de la Universitat d’Oviedo, indica que “les persones que van realitzar més activitat física i de major intensitat durant el confinament van experimentar menys símptomes depressius i major benestar emocional, la qual cosa confirma el paper protector de l’activitat física per a la salut mental”.

El passat 28 de febrer la Comissió de Cultura i Esport, va aprovar la Proposició No de Llei (PNL) que declara l’Activitat Física i l’Esport com a “activitat essencial”, en el marc d’una declaració d’Estat d’Alarma.

Les mesures que s’adopten a partir d’aqueix moment, són catalogades com a imprescindibles i extraordinàries, i tenen com a objectiu protegir la salut i seguretat dels ciutadans, contenir la progressió de la malaltia i reforçar el sistema de salut pública.

Amb aquesta important actuació, els poders públics han fet un pas, en el compliment de l’article 43.3 de la nostra Constitució que estableix el seu deure de fomentar l’educació física i l’esport. I, ha de fer-ho en totes les situacions, inclosa l’estat d’alarma, més encara quan aquesta acció pot anar en la línia de fer front a la pandèmia sanitària que estem vivint.

Una de les conseqüències de les restriccions, per la impossibilitat d’accés a la pràctica de l’activitat física i esportiva durant el confinament, ha sigut l’augment de la taxa d’inactivitat física. Aquest factor ha sigut el responsable de més de milers de morts a l’any i un elevat cost sanitari a Espanya.

A manera de conclusió, aquesta epidèmia ha posat en relleu, que som vulnerables davant la malaltia i que necessitem moure’ns i relacionar-nos, ja que els molts beneficis que aporta l’activitat física i la pràctica esportiva, tant des de la perspectiva de la salut, com des de l’educativa i social, són absolutament necessaris i insubstituïbles.

En certa manera, la pandèmia ha posat en relleu la qüestió de si, en exercir la llibertat, posem en risc la vida dels altres. I és que la llibertat també suposa, defensar la vida. Les mesures i restriccions aplicades han generat la sensació que la llibertat no era real, sinó condicionada o limitada a poder realitzar determinades activitats que estan classificades com a “essencials”.

Això que sembla una cosa tan òbvia, elemental i natural, no sempre es compleix, i dissortadament, és corroborat per les estadístiques de salut, que indiquen que el 37,8% de la població (15 i més anys) es declara sedentària i té com a conseqüència alts nivells d’obesitat (17,4%), i de sobrepès, que ja aconsegueix al 40% de la població.

Galeno, Mercurialis, Cristóbal Méndez i altres autors i investigadors han posat de manifest la importància de l’activitat i l’exercici físic, el moviment i la motricitat, per a la consecució d’un bon estat de salut.

Una gran notícia per a la ciutadania, i per al sector de l’esport, i un pas més en el llarg camí de posar l’Activitat Física i l’Esport en el lloc que ha d’ocupar en una societat assotada per les pandèmies prèvies i que continuen sent actuals com són, entre altres, la inactivitat física i l’obesitat.

Miguel A. Nogueras Carrasco President de GEPACV*

*Associació de Gestors Esportius Professionals de la Comunitat Valenciana

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Viure P

osar-te a escriure sense saber exactament què vols dir té molts riscos però també algun avantatge. Deixar fluir el text sense premeditació és com prendre un camí desconegut, no saps on acabaràs però també et pot dur a llocs meravellosos. No vull ser tan pretensiós ni crear falses expectatives amb els lectors. Faig esta reflexió perquè m’acabe d’adonar que, al contrari del que pensava just abans de posar-me davant del teclat, potser este 2020 no ha sigut un any tan dolent. Ho he d’aclarir, evidentment.

EL PRESENT na cosa s’ha revaloritzat este últim any és això precisament: gaudir de l’acte de viure.

És molt humà allò de trobar a faltar les coses materials i les immaterials, mig minut abans de perdre-les. Ens passa en tots els àmbits. Tanca la botiga de tota la vida per falta de clients i si cada persona que ho lamenta en les xarxes pagara un euro, la botiga podria subsistir tres generacions més. En la tele, que és el meu gremi, hi ha un fum de programes que quan es cancel·len, perquè ningú els veu, provoquen una allau de solidaritat que col·lapsaria qualsevol audímetre. I si entrarem en les possessions materials mai acabaríem. Porte estos exemples perquè la Covid-19 ha atemptat contra el nostre principal valor: la vida. En vore-la en perill és quan més l’hem valorat. Així és com ens hem adonat també que la resta és secundari.

I què és la vida? Esta és la qüestió principal. El filòsof diria que és tot allò que passa mentre estem fent altres coses. I de sobte hem descobert que moltes d’eixes coses no eren imprescindibles. Que passejar pels carrers, gaudir de la natura, abraçar, besar, respirar... són els vertaders luxes de l’existència molt per damunt de les televisions amb resolucions 8k, els smartphones d’última generació o els cotxes de gran cilindrada. Que un café, una cervesa a una terrassa, una conversa a un banc del passeig equival a qualsevol capritx de molts zeros. Que valorar el que tenim pot ser la nostra gran adquisició per a viure la vida del futur.

Que un café, una cervesa a una terrassa, una conversa a un banc del passeig equival a qualsevol capritx de molts zeros.

D’eixida, i d’ací ve la meua introducció temerosa, pensava que sí. Ho pensava jo i crec que també bona part de la ciutadania. Motius en tenim de sobra, i malauradament tots hem perdut en esta maleïda pandèmia, però com les desgràcies ja estan de sobra publicades acabe de decidir que vaig a escriure sobre les coses bones que hem aprés en un dels anys més desgraciats de la nostra vida. Tot un oxímoron que tractaré de justificar.

Per a començar (i esta és una qüestió exclusivament personal) en 2020, mentre estàvem mig confinats i ocults amb mascaretes, va arribar Mireia. 2950 grams, 44 cm i una mirada i un somriure que enamoren. Què voleu que vos diga jo, que soc són pare! Sí, d’acord, un pare caldós. Mireia ha sigut un regal, i també una excusa més per a viure. Qüestió no menor perquè si algu-

No tinc clar si d’ací eixirem millor o pitjor, entre altres coses perquè encara no hem acabat d’eixir. Tampoc sé si la normalitat postpandèmia serà nova, com diuen, o serà com la d’abans. Potser m’he fet ara més pragmàtic. Clar que m’importa el que està per vindre, però el que tinc clar és que vull viure el present.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Xavi Blasco Periodista

Cançó

DEL QUE ÉS MEU

Deixem clar abans que res si és que hem de voler entendre’ns, que quan tractem de nosaltres, allò que és meu va primer.

Carregue un altre les neules, matinant és com m’ajude, que els dormilegues no em vinguen, amb repartiments ni delmes. Ves si és rica i variada la panòplia del que és meu: ma casa, mon cotxe, l’aigua amb el whisky, el cap de llista,

meus són els fills i la dona, els meus nets, ja està la tomba pagada, soc president de la finca on estiue.

El que tinc jo me’l defenc, amb les lleis, ungles i dents, amb bales si és necessari, que el crostó ningú no em toca. “Meu”, ves que gran adjectiu sergent ascendit a nom, per galons propis ostenta ínfules de general.

Gregori Royo Policia de balcó

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Quan...

Quan la noticia és desmuntar bulos. Quan vas al dictat involuntari de tu mateix. Quan vivim en un món envoltat d'estètica i no eduquem en ser creatius. Quan la música es torna soroll. Quan mires enrere i no hi ha camí. Quan saps que no saps que saps. Quan et despertes a l'hora d'anar a dormir. Quan la gent rica també somnia. Quan la pausa et dóna el sentit. Quan la bellesa del so depèn del silenci. Salvador Català Filòsof El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Res a celebrar?

O POT SER QUE SÍ?

Van arribar els dies grans i els passàrem tancats a casa, amb el cor encongit, però amb la convicció que era el que calia fer, perquè aquest virus no feia bromes, estava matant gent. I, sobretot, amb l’esperança de tornar, amb més força si cal.

Van passar els dies, el mes d’abril feia acte de presència i com si es tractara d’una premonició, la Setmana Santa es presentava acompanyada d’una gran quantitat de pluja. El cel plorava, solidaritzant-se amb tots els confrares que veien com enguany les seues benvolgudes imatges tampoc processonarien pels carrers de la ciutat. La multitud d’altres anys era substituïda per carrers deserts que reflectien el dolor d’una societat que seguia reclosa a les seues llars. El temps seguia la seua trajectòria habitual, però el dia a dia continuava enrarit per aquesta dolenta situació i si bé al mes de juny començàvem a eixir tímidament al carrer, les celebracions continuaven aturades. Així, la nit més màgica de l’any, la de l’equinocci d’estiu, passava també sense pena ni glòria. Un Sant Joan atípic, sense fogueres, sense gent botant les ones a la vora de la mar per demanar el seu desig, que tots anhelàvem veure complit en un temps no molt llunyà.

Per primera vegada, des dels temps de la Guerra Civil, els fallers i falleres ens quedàvem orfes de festa.

L’estiu s’obria pas entre tanta notícia roïna. Un poc més relaxats, vam poder anar al camp, a passejar o a la platja, fins i tot viatjar pel territori, però sembla que continuàvem sense tindre cap cosa a celebrar i al juliol, un darrere l’altre, els barris de la ciutat veien anul·lades les seues festes. A Beniopa, Santa Mª Magdalena, Sant Lluís, el Cor de Jesús, el Crist de l’Empar i la Mare de

Déu dels Desemparats s’estranyaven de no veure els seus festers i festeres. El mateix ocorria al barri de Benipeixcar, on Sant Cristòfol es quedava solitari, reclòs a l’església, i a la barriada de Santa Anna, la imatge de la seua patrona mirava des de l’ermita la pena de devots i devotes. Agost arribà potent, amb la calor que el caracteritza, però sense veure arribar al Port del Grau de Gandia la Mare de Déu Blanqueta i la Verge del Carme, a muscles dels seus estimats pescadors i mariners. Fent patent el dolor i la decepció d’un poble que venera amb devoció a aquelles que els protegeixen en la mar. L’estiu estava marcat per l’ombra d’un virus que semblava haver vingut per a quedar-se i fer-nos la vida impossible. Marxuquera, Venècia i Rafalcaïd, també en silenci, sense música ni coets, sense cap element que fera recordar que aquests llocs celebren festes a l’agost, perquè aquest agost no hi havia res a celebrar. Al setembre, una tornada a l’escola més que estranya, gel, mascaretes, distància... i un dia trenta en total silenci. Ningú aniria a traure les xiquetes i xiquets de l’escola per primera vegada en molt de temps, el Tio de la Porra no es feia amb el govern de la ciutat. A la plaça de l’Ajuntament, no ressonaven els tambors, ni els coets feren volar els coloms esglaiats. Tampoc hi havia cap atracció a l’altra part de la passarel·la i Sant Francesc de Borja es resignava a no eixir en processó. Ja amb la tardor present, els moros del Raval també guardaren llances, espases i trabucs, mentre els carrers de l’antiga Moreria enyoraven la seua majestuositat. Res a celebrar. I així, com qui no vol la cosa, va arribar Nadal. I vam poder celebrar un poc, barris engalanats, llums, arbres, els Reis d’Orient motoritzats, però... ens va passar factura i la situació va empitjorar. Mesures més dures, màxima cura, una altra vegada confinats, no!, però quasi. Amb totes les esperances posades en l’Any Nou... les il·lusions de tots els pixavins i pixavines es feien a trossets. El nou 2021 passava per damunt del Porrat de Beniopa, el del Raval i la Festa del Traguet a Benipeixcar... I tornà a vindre març i ens tornà a deixar sense Falles, i reinicià novament un cicle on no hi ha tampoc enguany res a celebrar, o pot ser que sí? Perquè al setembre hi haurà Falles!!! Diferents, és clar, però n’hi haurà. No hem tornat, perquè mai ens n’hem anat. Hem estat callats, però ha arribat el moment de cridar als quatre vents que la tradició, l’essència, la cultura les nostres arrels estan més vives que mai. I hi haurà molt a celebrar, amb tota la cura del món, celebrarem la vida, celebrarem que estem ací per gaudir novament de la festa i alçarem la copa al cel per totes aquelles persones que per desgràcia ja no hi estan... I així, si ho fem amb sentit comú, amb trellat i seny, de segur que les Falles seran l’espenta que obrirà les portes a totes les festes de la ciutat.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Gemma Micó i Sanchis

Foto: Escultura Tio de la Porra (Gandia) - © Less More Kazados

ecorde, com si fora ahir, aquell 10 de març de 2020, a poqueta nit... Els econòmics de la falla remataven la venda de tiquets per a la carpa; al local d’enfront ultimàvem els cartells de la crítica i la decoració per als dos monuments, tot estava quasi llest. Mentrestant, escoltàvem des de la ràdio d’un cotxe com anava la reunió a València per saber les mesures a prendre per tal que aquell virus, del que tan sols començàvem a sentir-ne parlar, no s’estenguera per tot arreu. Opinions per a tots els gustos, llevaran les revetles, les mascletades, només deixaran l’Ofrena, això serà només a València... Però tots ens equivocàrem de ple. Poc després, les Falles del 2020 eren suspeses històricament. La pena, la decepció i la frustració prenia els casals i els carrers. Per primera vegada, des dels temps de la Guerra Civil, els fallers i falleres ens quedàvem orfes de festa.

Ningú aniria a traure les xiquetes i xiquets de l’escola per primera vegada en molt de temps, el Tio de la Porra no es feia amb el govern de la ciutat.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

malson

NI EN EL PITJOR

Amb tot disposat per a començar la plantà, vaig haver de començar el procés invers; tornara fer els peus, tornar a armar els cavallets, tornar a pujar-ho dalt de les góndoles i tornar cap altaller. Vam col·locar les peces quasi al mateix lloc on havien estat fins feia no res, peròràpidament les vam haver de reubicar per tal de fer lloc per a la resta de peces que a poc a poc anaven arribant. Netejar entresolats, apartar, amuntonar… algunes peces venen ja amb el plàstic deteriorat, perquè s’havien destapat en la plaça, per tant cal posar plàstics nous per talde conservar-les fins a nova ordre. Va ser sens dubte una gran tasca i també perquè no dir-ho un poc de descontrol.

En el fons, tenia l’esperança que tal vegada en un parell de dies, diguérem que ho anaven atornar a intentar perquè la cosa no era tan greu, però al mateix temps van escoltant-se lesnotícies que la cosa va empitjorant per moments, que la situació és realment seria i t’adonesque no hi ha marxa enrere, perquè realment l’important és la salut de les persones. Tot això ràpidament va tindre conseqüències, primer les físiques: El meu cos no va saber canalitzar aquella situació de nervis, estrés i frustració i em va afectar tan psicològicament que vaig estar, tot el que haguera sigut la setmana fallera, malalt, gitat al llit. Després les econòmiques, tot i que vaig tindre la sort, que en el pitjor moment, em van contractar la falla d’especial de València, per al 2022, ara tenim la de 2021 feta i la del 2022 ésla que estem fent. També tenia les fogueres, i vam estar treballant en elles fins que es van suspendre, i ara s’han tornat a suspendre fins a juny de 2022, a la fi tot ha sigut un descontrol total, perquè l’únic que hem aconseguit és fer bultos, que s’acumulen, nombroses despeses en el taller de materials i de sous, portant-me a una descapitalització total, però espere i confie en el fet que algun dia torne tot a la normalitat.

L’Ajuntament de València, és realment el que ha fet possible, amb una subvenció del 75% quela Comissió de Convento, pilar fonamental econòmic del taller, poguera fer front als pagaments de la falla i ha sigut principalment el que ha evitat que haguérem de tancar el taller. Tot i que la falla que es plantarà tindrà donades les circumstàncies certes carències, perquè sols han aportat eixe 75 % del pressupost total, però a poc a poc anem adaptant-nos a les noves circumstàncies.

Al llarg d’aquesta pandèmia, hem tingut temps més que de sobra per a pensar, valorar i aclarir-nos les idees i fruit d’eixe excés de temps naix el Spiderman que corona la meua nau i el que va començar volent ser un cartell dalt de la nau, va acabar prenent forma de ninot i convertint-se en una mena d’homenatge al període d’aprenentatge de la mà d’Andrés Martorell, allà perl’any 2003, any en el qual es va dissenyar aquest heroi per a la falla Malvarrosa i també al meu fill, que gaudia tant veient prendre forma el seu superheroi preferit, que va estar ajudant activament en la seua construcció. En tot aquest temps mai he perdut l’esperança que anaven a tornar les falles. Primer pensava que al juliol, després que a l’octubre, que al mes de març i ara esperem que per fi ho facen al setembre, encara que fins que no ens vegem ja allí no ens ho acabarem de creure. Tot i eixa incertesa, d’ací a uns dies, començarem a alçar els plàstics que protegeixen la falla, per tal decomprovar que tot es troba en perfecte estat per al moment de plantar. Siga al setembre, o al març, ja que algunes poblacions han decidit fer-ho en aquestes dades. Cadascun té els seus motius per a no plantar, però cal tindre en compte que el no plantar potser porte a alguns artistes al tancament definitiu. De qualsevol forma, hem de respectar aquestes decisions i només queda confiar en el fet que aquestes comissions o pobles que han decidit esperar a març, comencen com més prompte millor a contractar artistes per al 2023, per tal de donar-nos impuls. El que està clar és que s’han de cremar per a tancar cercle i poder reiniciar l’activitat en unes condicions òptimes, donat què la situació del sector no és tan roín com es diu, és fins i tot pitjor.

M’agradaria, que se’ns reconeguera, als artistes fallers, com als artistes reals que som, som pintors, escultors, la majoria autodidactes i quasi ens passem els ensenyaments de pares a fills, perquè encara que ara hi ha un grau de formació professional d’artistes fallers, encara no tenim el respecte i la consideració que tenen altres professions vinculades a l’art com

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

pocs dies de la plantà, la possibilitat que pogueren ajornar-la estava en l’aire, de fet, la meua dona em deia que no traguera prompte la falla de la comissió de Convento Jerusalen de València, per si de cas ens la feien desmuntar o alguna cosa, no sabíem com ens afectaria, però l’ombra de la Pandèmia estava ja planejant pel taller. Vaig allargar el trasllat de la falla tot el que vaig poder, de manera que afortunadament no vaig arribar a començar a plantar. Vaig descarregar huit góndoles a la plaça, dues d’elles aquell mateix matí i a les 22 h. Quan va eixir el President donant per suspeses les falles, altres dues que estaven a l’altura de Sollana van pegar la volta i se’n van tornar.

Al llarg d’aquesta pandèmia, hem tingut temps més que de sobra per a pensar, valorar i aclarir-nos les idees i fruit d’eixe excés de temps naix el Spiderman que corona la meua nau...

per exemple els músics. I també fer una crida a les comissions: m’agradaria demanar-los que encara que resulta un gran esforç, que lluiten per continuar plantant falla, bona falla, perquè la festa està molt bé, però les falles, sense falla no tenen cap sentit, no existirien les comissions falleres ni tindríem la millor festa del món. Soc conscient que per a les comissions és un sobreesforç buscar diners per a tornar a plantar falla amb sols sis mesos de diferència, perquè és clar que la pandèmia ha sigut molt dura per a tots. Però sens dubte, el més dur de la pandèmia, és la gent que ens ha deixat, amics, familiars i coneguts. Perquè econòmicament ja tindrem temps per a millorar.

Com us haureu adonat, sempre faig al·lusió a falla i no com a monument, perquè els monuments són altres coses, són més duradors, la falla és totalment efímera, la falla té una duració d’un any i ha de cremar-se, tot i que en les circumstàncies actuals portem dos anys sense poder-ho fer, però amb tot i això les falles estan més vives que mai.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Pere Baenas Artista Faller 37

ASCOINGA, UNIÓ I LLUITA

per la

nostra festa Les circumstàncies i la incertesa, van paralitzar totalment el sector, deixant-lo ferit de mort i no podíem fer altra cosa que esperar a veure si alguna bona notícia activava el món de la indumentària i ens permetia continuar treballant per allò que més ens agrada. Però semblava que eixes notícies no arribaven i la festa recentment proclamada, Patrimoni Immaterial de la Humanitat continuava aturada en un punt sense retorn, amb el mercat totalment paralitzat i amb unes ajudes que semblaven no arribar. Fruit d’aquesta situació naix ASCOINGA, l’Associació d’indumentaristes de Gandia, on un grup d’indumentaristes de la ciutat què decidim unir esforços i lluitar contra les conseqüències de la pandèmia tots de manera conjunta. Era el moment de reinventar-se, de remar tots a l’una i de recolzar-nos els uns amb els altres perquè la nostra veu es sentira més fort.

Per tal d’obrir mercat vam començar a emprendre noves tasques, confeccionar mascaretes, bosses,

roba de carrer i fins i tot treballs manuals per a Nadal, tot fent ús de les precioses i lluïdores teles que caracteritzen la nostra indumentària tradicional. Una trajectòria molt dura per tal de mantindre viva la flama d’una tradició que no ha tingut cap activitat en les dues darreres temporades, però que ara pren força, amb la mirada posada en el proper mes de setembre i en la certesa que amb la nova temporada el sector de la indumentària tornarà a remuntar el seu vol.

I com també les falles, que ressorgeixen de les cendres d’un exercici per a donar per iniciat l’exercici següent, el sector de la Indumentària Valenciana ressorgirà de les cendres d’una pandèmia terrible, per a donar pas a unes falles, que encara de fora de temps, serviran per a reactivar i per a rellançar novament una activitat que a poc a poc anirà tornant a la normalitat.

Les circumstàncies i la incertesa, van paralitzar totalment el sector, deixant-lo ferit de mort i no podíem fer altra cosa que esperar a veure si alguna bona notícia activava el món de la indumentària...

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

I ací estarà ASCOINGA, ací estarem tots i cadascun de nosaltres aportant el nostre granet de sorra per a fer la nostra benvolguda festa de les falles un poc més gran si cal. Rosa Fallera Membre d’ASCOINGA*

*Associació de Comerç d’Indumentària de Gandia

er a tots els que estimem les falles el fet d’assimilar la notícia que les falles del 2020 no es podien celebrar, va ser un colp molt dur. Però encara més per als que vivim d’una o una altra manera d’aquesta festa. Les conseqüències econòmiques a poc a poc van anar complicant-se fins a convertir-se en un problema de subsistència.

... vam començar a emprendre noves tasques, confeccionar mascaretes, bosses, roba de carrer i fins i tot treballs manuals per a Nadal, tot fent ús de les precioses i lluïdores teles que caracteritzen la nostra indumentària tradicional. El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

Miralls

Vint va portar un sac carregat pesat, obscur. Les cases esdeveniren carrer ample, pur. I els ulls parlaven i els somriures s’amagaven. I les coses, abans ínfimes, d’alé, d’amor fetes, sense quasi voler, des del cor, com cavall davall el sol, en vela i timó es convertiren.

Tant de temps per entendre plors, por, que si res era com abans en el fons era perquè del sac mil miralls amb ulls d’infant es regalaven.

I passà que qui tenia la sort, amb força, d’agafar una mà menuda, com l’àncora que sosté fort el vaixell quan tot es meneja, en ells es reflexava.

Jordi Martí

* a tots aquells que van tindre l’oportunitat de mirar-se en el mirall dels seus fills durant el confinament.

El miratge de la llibertat - REFLEXIONS

EMOCIONS

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

Esguard EN BLANC i NEGRE He esdevingut un solc més sobre la superfície ambigua de la realitat que roman aturada, surant l’ombra del temps. Camine lentament.

Respire les pauses de l’aire fosc que ha convertit el matí en un eixam d’oblit.

Soc un signe ortogràfic adormit de la ciutat que somia poder somiejar, novament. Estel amb el color impossible de la llibertat furtada.

Blanc i negre el meu cos. El meu nom. Allò que soc i sent.

Blanc i negre el meu cor. Vessant de carn que sura enmig de la ciutat estranyament aliena. Busque el rastre de la possibilitat.

Ara m’embolcalla el pesant dolor del fanals humans en què ens hem convertit. Potser, però, que és ara quan ens mirem als ulls com mai no ho havien fent. Tu.

Nosaltres.

Mal nodrits amb l’única llibertat que queda, finalment, al nostre esguard.

Pura María García Voyeur d’ànimes

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

l passat 10 de març el món faller canviaria per complet el seu futur i amb ell, el de tots aquells sectors econòmics que hi ha al seu voltant, qui podia pensar que quan faltaven quatre dies per donar el tret d’eixida per a la setmana fallera per excel·lència, ens dirien que no hi hauria falles, que una maleïda pandèmia ens donaria un colp de realitat, que els monuments que ja estaven disposats a veure el llum, hi haurien d’esperar per poder convertir-se en foc, que els vestits que ja teníem preparats per als dies d’ofrena tornarien a les seues borses de plàstic per esperar un moment millor i aquells dies posteriors, serien els pitjors de l’any. Fou un moment complicat d’acceptar donat que no enteníem perquè ens deixàvem amb la mel als llavis, perquè ara, perquè en eixe precís moment, ja que si com si es tractara d’un miratge, aquell moment que esgotat per la calor veus al fons d’una gran duna un llac d’aigua on poder sufocar la set després d’un gran esforç, doncs això és el que sentirem totes les falleres i fallers, un any de lluita contínua, de preparació d’actes i quan ja veiem el reflex de l’aigua als nostres carrers, no la podem assaborir, perquè no existeix, perquè era tot un miratge.

Però calia continuar per aquell gran desert, esperant que per fi en algun moment, en algun lloc d’aquella gran travessia, apareguera una mínima esperança de poder trobar un poc d’aigua que poguera mitigar la nostra set, aquest fou un moment d’alegria, un estat d’ànim d’eufòria, féiem vídeos per compartir a xarxes socials, ens féiem milers i milers de fotografies per passar als grups de la falla, però de poc servia, donat que els mesos continuaven avançant i res no pareixia millorar, però els fallers si ens caracteritzàvem per una cosa, era per saber reinventarnos i traure de moments complicats, coses positives, i començarem a pensar en les properes falles, en les de març de 2021.

llavors quan en aquest moment tan complicat, el nerviosisme feia presència en tots qui estimàvem aquesta festa, començaven les disputes, entre falleres que volien cobrar quotes i d’altres que no, entre qui volia fer falles quan fora i els que no volien tornar a fer-se il·lusions, aquella travessia pel desert, es feia eterna, mai tenia fi, i amb el pas del temps el nerviosisme era major i la flama fallera, s’anava apagant, ens donava igual ser fallers o no, no recordàvem que era una planta, una cercavila o un berenar infantil, la nostra memòria havia quedat esgotada de records fallers i tan sols érem capaços de recordar xicotets moments, quan veiem fotos passades o fullejàvem les fotos de l’últim llibret, que fins feia uns mesos, teníem guardat al calaix per no fer-nos sentir tristos. Un altre març a casa, un altre 19 de març sense veure les flames consumir un altre monument, però aquell 19 de març una nova esperança tornaria a il·lusionar-nos, tan sols necessitàvem veure en algun lloc del nostre territori, un castell de focs d’artifici, una ofrena a porta tancada o un músic tocant Paquito el chocolatero al seu balcó, per recordar-nos qui érem i qui som.

L’endemà d’aquell 19 de març, ja no perseguíem un miratge al fons d’una duna, una realitat i sabíem com i de quina manera poder assaborir eixa aigua que hem perseguit durant dos anys, els tallers fallers desempolsàvem els monuments per vore que encara seguien ací, que tan sols amb uns retocs estarien enllestits per vore per fi, la llum dels carrers, els llibrets començaven a cobrar novament vida, donat que encara que en menys articles, tornarien a veure com calia tornar a escriure fulles que serien història, els pirotècnics tornaven a deixar entrar aire als seus tallers obrint les portes per crear noves emocions sonores, els telers tornaven a pegar passades de fil, per fer una bona seda, els músics afinaven els seus instruments, per fer sonar València millor que mai, els guions teatrals prenien forma novament per poder ser interpretats.

No hi havia futur possible, dos anys sense falles, sense monuments, sense olor a pólvora...

Tornàvem a veure aquella font brotar d’aigua, ja no pensàvem que fos una il·lusió, que no podia tornar a ser-ho i una vegada més, traiem les nostres samarretes dels armaris, per inclús eixir a fer la compra, perquè la gent se n’adonara que després de més d’un any, no ens havíem cansat, continuàvem més vius que mai i volíem demostrar que teníem futur, però aquest es tornaria a vore aturat novament i ara sí que els ànims de tot el col·lectiu, es vorien afectats. No hi havia futur possible, dos anys sense falles, sense monuments, sense olor a pólvora, no podia ser realitat i fou

Perquè a Gandia seria al setembre, a Borriana al pont d’octubre, a Xàtiva al mes de març, però ja poder beure aigua d’aquella font que abans pareixia amarga, però que ara ens ha fet recuperar el nostre esperit faller, tornarem a gaudir de les rialles innocents dels fallerets tirant bombetes, dels “bous” dels artistes, dels pentinats d’última hora al cassal, de l’alegria o tristesa, d’aconseguir algun banderí i com no tornarem a escriure llibrets, per què ja no veiem un miratge reflectit que no podem tocar, les falles tornen a veure la llum. #tornem

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

Jesús González Sarión President Junta Local Fallera de Xàtiva

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

EVOCACIÓ D’UN NECESSARI

Com en un colpidor toll, la ferida enlluerna la insinuació de les hores abans de la darrera temptació d’ebrietat de la llum, gronxada als terrats on ja no hi és confinada la vida. La llàgrima esborra la presumptuosa incitació de les primeres tronades, l’errada del guix en el seu traç incert pels inferns de l’ànima. Som, encara, la corfa dels barris adormits, la primera llum que repta la vida primerenca adormida a les golfes dels terrats, la ciutat que emmudix només decreten el primer silenci dels manaments, abans de la vida. Pertanyem al miratge de la llibertat,

Foto: Plaça Escoles Pies (Gandia) - © Less More Kazados

pel que enyorem el foc on la vida es renova abans de ser tan dèbil com la llum tèbia d’un atrevit estiu tan parc. El miratge de la llibertat, una manera com qualsevol altra de posar nom a esta trampa de la llum sobre la cotna d’esta sotsobra d’ombres. José Manuel Prieto Poeta

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

renàixer cendres DE LES

’altra nit, mentre acabàvem de sopar, intentant veure o escoltar la decisió que prenia l’assemblea sobre quan s’haurien de celebrar les falles, els xiquets preguntaven què era allò que feien a la tele. I després d’explicar-los que era una reunió per decidir si hi haurien falles o no, es va generar al menjador una votació popular espontània. Jorge: Jo sí vull falles, vull vestir-me de faller! Daniel: Jo també vull vestir-me de faller!

Les últimes falles, Jorge tenia 3 anys i Daniel 11 mesos. Ells no entenen de envelats, festa ni borratxeres. Ells entenen que es vesteixen de fallers per a desfilar, portar floretes a la Mare de Déu i un ciri a Sant Josep, el dia del pare. Entenen que ells van guapos i les falleres amb els monyos i els vestits estan precioses. Entenen que hi ha música al carrer i això és alegria. Entenen que els ninots del monument enormes, gegants i són molt xulos i que l’últim dia es cremen per poder fer-ne a l’any que ve, un monument nou, encara més gran i més bonic si cap, ja que ara muntats, ja no caben en cap calaix per poder-los col·leccionar. Entenen, tot i que encara no tiren coets, que aquests dies els pums! fan olor a alguna cosa, fan olor a falles. Sense saber-ho, entenen a la seua manera la nostra tradició i els encanta. És adorable!. A la seua curta edat, ells no entenen de pandèmies, només entenen que pel virus no poden fer moltíssimes coses i acaten totes les normes i mesures estoicament.

El virus, ens ha canviat la vida i ens ha tocat de ple, però ells no saben que el virus ens ha arrabassat a la persona que va inculcar l’amor per les falles a la seua mare, aquest amor tan profund, la seua iaia.

I ells, des de fa mesos, quan passem prop del casal sempre pregunten: Mami, quan anirem a la falla? Quan ens vestirem de fallers? Quan munten la falla? Amb coneixement, respecte, precaució, es veu prop el moment de tancar un cicle fins ara inimaginable. Per a recordar i per no oblidar el vulnerable que és tot en aquesta vida i començar un cicle nou, diferent, adaptat, però en el que no s’acaben les tradicions.

La vida, com les falles, consisteix en això, tancar cicles per obrir-ne de nous, cremar el passat i ressorgir com l’au Fènix de les seues cendres, en un futur incert però reial, amb una vessant continua i palpable: l’essència, i l’essència fallera és la seua tradició i la seua cultura. Ressorgim, tornem i continuem amarant als nostres xiquets d’aquesta essència, ja que ells són el futur palpable de nostra Festa.

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

Vero Martínez i Conde Una mare fallera

vida

PASSA LA

A totes aquelles persones que ens van deixar durant la pandèmia, sense haver-nos-en pogut acomiadar…

assa la vida. Quasi sense adonar-nos-en. Hi queden les cicatrius, les marques que recorden allò que fórem en el passat no tan llunyà. I un tatuatge en la nostre pell. La Rosa dels Vents, marcant els punts del nostre destí, arbitrari i aleatori en la roda del temps. Capriciosa en els seus designis.

Maldes per copsar el moment. Fugisser s’escapoleix. Impotència. Neguit. Frustració. La vida se n’ha anat intubada per la desesperació. Sense preavís. Sense comiat. Tu, que tant feres per la teua terra, tan bella i malmesa.

Tu, que tan lluitares per nosaltres. Pel nostre benestar. Per un futur de dignitat on tots visquérem en harmonia. Distopia. Desencís.

I ara un nombre qualsevol esmerçant el crèdit que la vida t’ha concedit. Repasse a palpentes la fesomia imperfecta del teu cos en la ingravidesa dels meus somnis. T’hi veig potent, indeleble, resplendent. Ombra del passat. Esperança del futur. Sent l’esllavissada del temps, com un sotrac que trasbalsa infinit el nostre dolor.

Doménec Canet i Escolano Versaire

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

Foto: Escultura Fundació Juan March (Palma de Mallorca) - © Ferran Pettit

Veus tantes vides arrabassades. Implacable la dalla que tot ho sega. Falç que talla de soca-rel tot el que amem. A tots els qui estimem. De sobte el no-res. I un buit existencial. La nàusea de Sartre. O et sents com un escarabat kafkià, impotent davant els avatars. Metamorfosi.

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

andemiaules

i els ulls són l’espill de l’ànima, hui més que mai són el reflex de la pandèmia, pandemiaules plenes de tristesa i de mirades perdudes sobre mascaretes de colors. En un sistema educatiu heretat de la revolució industrial on prima l’aportació curricular abans que molts altres valors, ha arribat este virus amb corona i ceptre i com qualsevol rei feudal ha imposat les seues normes, algunes absurdes, però que tot pandemita ha de complir.

No dic que siga fàcil gestionar esta nova situació, però si dic que vivim un miratge educacional, pareix que està, però no és més que una il·lusió que, si la veus de prop, s’esvaïx davant dels teus ulls, un joc de titelles on els que mouen els fils poc o res han xafat les aules però saben més que tots els docents a qui no han tingut en compte. Sent tristesa, molta tristesa, però no per mi, m’entristix veure com eixes mirades em criden l’injust que és tot açò i és inevitable comparar una de les millors etapes de la meua vida amb el que els ha tocat viure a ells i saber que, sa majestat la bestiola, ha vingut per a quedar-se.

són més importants que la física o les matemàtiques, i és en l’institut on s’aprenen, hàbits, treball en equip, camaraderia, perdre la por de parlar en públic, compartir entrepà, coses que els titellaires no tenen en compte quan ens regalen espectacles que busquen l’aplaudiment fàcil de la multitud i no estan veient com s’estan enredant els fils de l’educació fins que nuc a nuc la situació serà insostenible i l’única solució serà tallar de soca-rel.

Tots els titulars són per al nou virus, però l’educació ja estava infectada molt abans d’escoltar per primera vegada la parauleta, quelcom ja feia pudor en les aules i més ara que tot val, l’orde és clara, abans la salut que l’educació, i encara sort, perquè ja no som docents, som epidemiólogos amb protocols que canvien cada setmana, som policies de pati i dispensadors de gel, perdem classe a l’entrar, perdem classe a l’eixir, vivim unes contínues rebaixes educatives per a superar esta costa del COVID i em muir de ganes per veure com esmenarem el dèficit que estem creant. La meua enhorabona als sanitaris i a la seua labor, però no oblidem que el futur està en les aules, hui més que mai hem de remar tots junts en una mateixa direcció, buscant la unió, buscant la força, hem perdut fa temps l’equilibri amb la naturalesa i no eduquem en conseqüència, aprofitem este virus per a anar més lentament i tornar a l’equilibri.

La meua enhorabona als sanitaris i a la seua labor, però no oblidem que el futur està en les aules

Arrere queda el treball col·lectiu, les visites al laboratori, les excursions i activitats, arrere queda traure’ls a la pissarra, jugar amb ells en el pati, adéu factor humà, hola noves tecnologies, el virus ha canviat les regles del joc, però encara depén de nosaltres guanyar la partida, no oblidem que hi ha coses que

Xavi Castelló, la pensa i la diu

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

L’empremta

eia uns dies que veia alguna cosa diferent en la seua cara i no sabia identificar què era. Només intuïa que el seu rostre em tornava un senyal, però em costava interpretar-lo. Una nit, al bany, mentre em rentava la cara, vaig tornar a observar la seua, que treia el cap al mateix espill en el qual jo em mirava, mentre m’explicava com havia anat la jornada a l’escola. Aleshores ho vaig veure. Allà hi havia l’empremta blanca i impol·luta de la mascareta perfilant bona part del rostre del meu fill mentre la resta de la cara la mostrava rosada i brillant, plena de llum. Els raigs de sol cada vegada més potents i prolongats d’aquesta primavera havien anat penetrant, durant les hores de pati, a la petita parcel·la de la seua cara que quedava al descobert i el perfil d’una pandèmia atroç, duríssima i encara latent, havia quedat dibuixada amb total nitidesa en les seues galtes encara infantils.

Vaig sentir certa tristesa al comprovar aquella empremta en forma de mascareta dibuixada en la seua pell, però també vaig voler veure en aquell senyal l’esforç incommensurable que han realitzat durant aquest any l’alumnat, el professorat i tot el personal que treballa en els centres educatius. Molts predeien que aquest curs tan difícil i tan ple de reptes s’esfumaria en tot just unes setmanes, que els estudiants haurien de tornar a tancar-se a casa i que les classes presencials es quedarien en una quimera. No obstant això, el temps ha posat encara més en valor l’enorme capacitat d’adaptació que han demostrat els menors i els seus mestres i la gesta que ha suposat ensenyar i aprendre en unes circumstàncies inèdites.

Han hagut de compartimentar aules i patis; canviar hàbits de joc; portar-se mantes, gorres, bufandes i guants per suportar el fred per tal de mantenir les classes ventilades; entrar per un accés; eixir per un altre; canviar l’hora d’entrada; ajustar l’hora d’eixida, rentar-se les mans; tornar-se-les a rentar... i així una infinitat de normes que a principi de curs semblaven impossibles d’assimilar i que, no obstant això, tota la comunitat educativa ha acceptat sense posar-les en dubte.

La pandèmia, que el passat curs va treure a la llum el pitjor d’un sistema educatiu, en general, massa allunyat de les noves tecnologies i amb una manca evident de recursos, ha permès aquest curs mostrar també la seua cara més valenta i la seua enorme resiliència. Més enllà de la major o menor implicació dels governs autonòmics en proveir de mitjans humans i materials a les comunitats educatives, aquestes han vetllat i s’han esforçat perquè l’alumnat tornés a sentir la proximitat, encara que fos des de la distància social, dels seus companys , dels seus professors i del seu col·legi. A poques setmanes que finalitze un curs escolar que passarà a la història, és just que aplaudim i felicitem als nostres xiquets i xiquetes. L’empremta de la mascareta en els seus rostres és el signe inequívoc del seu triomf. Marina Vallés Periodista

Zenital E

l teló s’obria diàriament per a cada funció. El públic omplia el pati de butaques, el primer i el segon Ambfiteatre. Tot estava al seu lloc: actrius, actors, tècnics de llum i so, acomodadors, cap de sala... tots preparats! Els aplaudiments recorrien el nostre gran teatre! Inesperadament aquell meravellós soroll va desaparéixer i les portes del teatre es van tancar. Una foscor pandèmica ho va envair tot. Va començar una època molt dolenta on la por, la confusió, la incertesa i després la desesperació, van guanyar moltes batalles, però no van poder amb nosaltres, els titellaires. De sobte un zenital es va encendre a l’escenari i ací estem, lluitant per a tornar a ser el que érem: VIDA!

Pepa Rovira Actriu angoixada

El miratge de la llibertat - EMOCIONS

NTIL DE

LA P OE

REINA INFA NTI LD

El miratge de la llibertat - MIRADES

E IN

INFA

NT A INFA IL DE L’AR N I T RE

INA

FANTIL DE L A FE N I S A

MIRADES

ningú

’aigua queia amb força damunt del seu cap i relliscava pel seu cos com si es tractara d’una cascada, tot envoltat d’una espessa boira de baf que quasi li impedia respirar. Feia tant de temps que no sentia aquesta sensació que Carles voldria que el temps s’aturara en aquell mateix moment i el deixara per sempre allí, debatent-se entre el plaer i la vergonya. Com havia trobat a faltar una necessitat tan bàsica com era una dutxa d’aigua calenta…

Mentrestant un cúmul de records i sentiments començaren a brollar sense control. Carles plorava desconsolat com un xiquet, totalment afonat, i a poc a poc anava arrupint-se assegut al terra d’aquell plat de dutxa.

Com havia arribat allí? En quin moment de la vida s’havia tornat invisible? Quan havia passat a formar part de l’escòria de la societat? No volia pensar, ni sentir, ni mirar cap al passat. Tot això li feia tant de mal…

... havia entrat a formar part de les estadístiques que sols comptabilitzen la gent anònima que malviu als carrers perquè no tenen una llar, gent sense rostre, sense futur, amb els quals la societat té una cínica forma de mirar cap a un altre lloc...

Però aquell dia, Carles, havia tocat fons i li era impossible parar aquell flux incessant de sentiments que s’havia apoderat de la seua ment: ràbia, dolor, decepció, culpa, vergonya, menyspreu, impotència, rancor, incertesa, por… De sobte, aquell torrent de sentiments es va traslladar al seu estómac acompanyat d’unes terribles nàusees.

Aquella broma macabra del destí s’ho havia emportat tot, fins i tot les ganes de viure. Aquella despulla humana en què s’havia convertit, poc o res tenia a veure amb el Carles que feia poc més de cinc anys treballava com a cap de tenda en uns grans magatzems al centre de València. Casat amb Cristina, eren pares de dos preciosos xiquets d’ulls blaus com sa mare. Com se sol dir, ho tenia tot. Però Carles també tenia una afició que amb el temps li passaria factura.

A la fi, no van poder continuar pagant el lloguer del pis i el propietari els va fer fora. En aquell mateix moment, Cristina li va demanar el divorci, ja estava farta. Va agafar els seus fills i se’n va anar a viure amb la seua germana. Carles, abatut, es va veure malvivint en un vell edifici ocupat, dormint tapat amb cartrons, perquè també havia perdut la faena. I allí estava, menjant el que podia i furtant o demanant per a pagar-se els vicis i els deutes de joc, amb l’única companyia d’un flac gos de carrer que s’havia convertit en el seu únic amic.

Des de ben jove a Carles li agradava jugar als jocs d’atzar, loteria, bingo, màquines escurabutxaques… Però, a poc a poc i sense adonar-se’n, aquella afició pel joc es va convertir en una addicció que el tenia totalment encegat. S’ho jugava tot, el jornal, els estalvis, els diners del lloguer… Tot! No era conscient del mal que tot això estava fent a la seua família i el que era pitjor encara, no podia parar...

Després de molt de temps vagant pels carrers, aquesta maleïda pandèmia ho empitjorava tot encara més. Al seu escàs equipatge, calia afegir ara, una mascareta ronyosa, que li havia facilitat la Policia Local i unes mesures higièniques que de cap manera era capaç de complir, a més de la impossibilitat de continuar ni tan sols vivint al carrer. Una ONG els repartia menjar en un punt acordat, perquè no s’amuntegaren tots en un mateix lloc, mentre les autoritats buscaven on poder reubicar a tota aquella gent, per a evitar que foren víctimes i portadors d’aquest virus mortal. Carles havia tocat fons, havia entrat a formar part de les estadístiques que sols comptabilitzen la gent anònima que malviu als carrers perquè no tenen una llar, gent sense rostre, sense futur, amb els quals la societat té una cínica forma de mirar cap a un altre lloc, sense pensar que tothom, per una causa o altra, ens podem veure així en qualsevol moment. Des de hui té una plaça en el Centre d’Acollida del seu poble on almenys tindrà un sostre, un llit, menjar de calent i on es podrà dutxar amb l’aigua ben calenta, potser el que més havia enyorat, junt amb la seua família, és clar!

Ara Carles ja no juga, però sembla que és massa tard…, ja no té res a perdre, però tampoc té res pel que valga la pena lluitar; i ací està, derrotat, atrapat com tants altres en aquest territori de ningú.

El miratge de la llibertat - MIRADES

Gemma Micó Cáritas Interparroquial Gandia

EN TERRA DE

El miratge de la llibertat - MIRADES

Un dia més

DE MOLTS

Encara és nit fosca a l’exterior quan la música relaxant del móbil atura el continu plànol de les meues ones cerebrals, com tots els dies. Òbric la persiana del ventanal, com tots els dies. M’aboque per la finestra a preguntar-li al temps que esculla la roba, com tots els dies. De nou olore la humitat, gotes de rosada barrejades amb pà fornejat, que em recorden baixar a la panadería, com tots els dies. Em trobe estrany, massa còmode amb el xandall. Cal desdejunar, sense pressa amb paciència. Què hi ha de nou aquest matí? Estic assaborint el gust a café, escoltant el cruixir de l’ensaïmada. Què hi ha de diferent aquest matí? No és com tots els dies, però així será molts dies. Qui ha capgirat la vida? Què ha esdevingut? Qui o què? No importa. És el primer dia de molts. Comença el compte enrere: un dia menys d’uns quants més.

jaBen

El miratge de la llibertat - MIRADES

Llibertat E

n la meua —ja menyscabada— memòria roman el record d’aquell dia que, trobant-me jo a Madrid (portava allí ja dos dies i mig), vaig tindre una d’eixes il·luminacions o epifanies que et fan detectar un fragment de la realitat.

Nascut a Gandia i havent crescut al Grau, soc una persona que diàriament i instintivament sent la necessitat de saber on està la mar. «Ací, a la dreta» —si estic a casa—; «allà dins, allà dins» —si estic esmorzant en la Drova—; o «allà a fer la mà» —si me n’he anat meseta endins—. Siga com siga, mitjançant la brúixola mental que ha anat forjant-se en la meua intuïció amb el pas dels anys, ací, el paio, té sempre present on queda la mar. Sempre.

Però en fi, al que anàvem, jo a Madrid, el tercer dia d’estança. Passejant per la ciutat, de vesprada, rodejat de ciment i ciment, d’edificis alts, que amb la seua impressionant alçada i la seua infinita presència, proposaven de vegades la dificultat d’arribar a veure el cel. Ja havia constatat durant els dos dies anteriors l’angoixa rutinària que suposava viure en aquella ciutat, una angoixa feta de circumstàncies que jo veia com a desgavells: un infernal trànsit de vehicles, tardar hora i mitja en arribar al teu lloc de treball, fer cues eternes, utilitzar el metro o altres mitjans de transport que sempre estaven abarrotats de gent. Gent per tot arreu, molta gent, persones anònimes a les quals l’hostilitat o la indiferència pareixia transfigurar els seus rostres. Mentre passejava aquella vesprada, influït ja per totes aquelles reflexions, tingué un arravatament: «Hòstia», em digué a mi mateix, «per on para la mar?». Fou de repent. En trobava confós. I el fet de no saber per on quedava ni l’est ni el nord, el fet de no poder intuir per on parava la mar Mediterrània — encara que estigués a 400 kilòmetres de distància— en feu experimentar una sincera incomoditat. I en eixe moment fou quan caigué en aquella observació de la vida de la qual tracte de parlar-vos des de fa estona. M’adoní que, després de dos dies, jo ja em sentia oprimit, ofegat, aclaparat d’estar en un lloc com aquell, un lloc claustrofòbic, on les infinites construccions, que recorren eixa grandíssima ciutat, acaben formant una mena de gàbia inacabable. Un reixat de ciment que t’oprimix. I en aquell moment, ho recorde bé, em vaig dir: «Clar! Ara entenc per què els madrilenys mostren eixa tendència tan animosa per fugir de la seua ciutat. Desitgen arribar-se fins a un lloc —com Gandia— que té una geografia de cel obert, de llum, de sol, i, especialment, amb un horitzó infinit; una línia horitzontal on la vista es perd en la seua blavor. I això, eixa sensació d’obertura, d’espai, d’amplitud,

SUBJECTIVA

d’incommensurabilitat, això ha de ser per a ells una mena de llibertat. Bé, “una mena” o una llibertat genuïna». No sabéis la suerte que tenéis de vivir donde vivís.

Hui en dia encara visc amb ma mare. Soc orfe de pare, i quan començà esta bogeria del confinament em tocà quedar-me amb ella, o, a saber —fiu jo qui vingué a sa casa—, potser qui li haja “tocat quedar-se amb mi” haja sigut a ella. Paciència li desitge. El cas és que resulta prou curiós com ma mare, davant els ressons del noticiari de torn, mostrà un dia les seues queixes. S’ha de dir que es tractà d’una d’eixes queixes quasi expressades per indolència i per hàbit, eixes típiques queixes que tenen la notable virtut de no deixar-te escoltar una notícia quan casualment resulta que tal informació sí que t’interessa; i que, per altra banda, en el cas que ens ocupa, no feren sinó més que reafirmar-me en les meues idees. La notícia d’aquell dia parlava de com les carreteres que sortien de la ciutat de Madrid, en virtut a les festes de sant Isidre, s’havien vist infestades de cotxes. De com una ingent quantitat de persones, madrilenys, fugien de la seua ciutat per anar-se’n a qualsevol lloc on poder passar un parell de dies “de vacances”. —Però, no poden quedar-se en sa casa?! —exclamà ma mare, indignada, plena de raó la dona—. Quina necessitat tenen de vindre ací?

Deixant a banda la notícia, de la qual jo ja havia perdut el fil, li contestí:

—I tu, per què no viatges? Per què no ixes del Grau? Per què ni tan sols vas a la platja? La seua resposta, la qual prèviament jo ja sabia, fou la següent:

—A mi no em fa falta. Ací estic bé.

I sí, ho reconec; reconec que en moltes ocasions se m’oblida que visc en un lloc privilegiat, on coses tan gratificants i alleujadores com la llum, el bon oratge o la lleugeresa climatològica o la sensació de llibertat que t’oferix un paisatge absent d’edificis, són gratuïtes. Són de gratis.

El miratge de la llibertat - MIRADES

Teodolf Fermonsel Trobador

Parèntesi

inc la boca pastosa. He de donar-me presa, el cap de planta volia que arribàrem hui amb un poc de marge. Serà per un canvi de pautes. Anem pràcticament al dia. M’he tornat a deixar la roba que utilitze per entrar a l’hospital, al seient del dormitori. Pareix mentida com conserva l’olor. Ompli tota l’habitació.

El cos em pesa. Comence a estar realment esgotada. Per favor, que troben prompte una vacuna efectiva. Això és insuportable. Tot el món està nerviós. Ahir Carles va tindre una paciència infinita amb la dona de la quinze. Pobreta, a soles es fa dur. El fill ens va deixar un mòbil, ara que ja no està intubada. El parkinson se li ha accentuat, amb el virus, i cridava perquè l’ajudàrem a marcar. Li demanarem a la família que li porten memoritzats els números necessaris. Tinc la boca pastosa i no recorde si he preparatel café. Em costa fins i tot respirar, de tant cansada com estic. Tant de treball i tantes emocions concentrades són un còctel arriscat.

Vaig a la feina en tren. No sabria dir quantes persones m’acompanyaven hui al vagó, són com una nebulosa per a mi; només volia mirar el paisatge. Abans d’entrar al treball, volia retindre a la retina la vida, projectada a la finestra. El tren ja fa olor d’hospital.

Ahir, l’home de la quatre va començar a cridar, enmig de la febra, que encara no li havia baixat. En entrar vam endevinar que es creia acompanyatde la seua neta, de cinc anys. Una neta que farà unes tres setmanes que no veu. El temps que porta ingressat. La veia, a través del túnel de la temperatura, asseguda a la cadira de l’acompanyant. Les coses més importants de la vida, les vivim amb les emocions.

El cos em pesa. Comence a estar realment esgotada. Per favor, que troben prompte una vacuna efectiva.

La meua cosina té ganes de xarrar hui, amb la feinada que tenim. Estarà fent pràctiques, és el primer dia que coincidim. Ja fa temps que li dic que seria una estupenda infermera; però és difícil abandonar un negoci propi, i no li anava malament. Jo ho vaig tindre clar des de sempre. La vocació sí que no té cura... M’he alegrat de vore-la, però se m’ha acostat i m’ha amollat una ocurrència estrambòtica. Què dius? Que la iaia es casa? D’on has tret eixa idea absurda? Que sí, que sí, que s’ha buscat un “partidasso”!!T’ho jure!! L’arreplega amb un esportiu roig. Deu tindre vint anys menys que ella.

Però, qui t’ha dit això?! Quina poca vergonya! Això és burlarse de la pobra dona! Que no, que no! Que és veritat! Has parlat amb ella últimament? Està posant-se roba que tenia arxivada en l’armari des dels anys huitanta. Recordes aquell vestit blau d’estiu, que es posava prou perquè li havíem dit que li sentava bé? A mi em pareix genial que refaça la vida, que conste!

Fa dies que no la veig, la iaia,pot ser massa dies, i no m’ha explicat absolutament res.

Quin dia porte, se m’oblida tot i no pare de baixar i pujar escales per recuperar el que m’he deixat. Hui és el dia de les sorpreses: al fons del corredor, on tenim el magatzem, m’he trobat unes gàbies amb pardals. De qui haurà segut la idea? Voldran alegrar els pacients. No m’agraden els pardals engabiats. M’ocuparé que no se’ns oblide el pinso i l’aigua. Tindre estos animalets ací, no serà poc higiènic?

Tampoc no sé on m’he deixat el mòbil, juraria que he guardatla bossa de mà a l’armari quan he arribat... Canvie la posició d’este pacient a supí i puge a buscar-lo... Al llit hi ha dos pacients, però com volen que pugam voltejar-los, amb dos persones en un llit de cos i mig? Tan malamentanem d’espai... Maria ve a ajudar-me, però em diu que s’ha trobat el meu telèfon perquè ha sentit la cridada del meu fill. He despenjat, no t’importa, veritat? Pareixia important. Al teu fill li han furtat el cotxe a l’aparcament de l’autopista i està buscant-lo amb la policia. No sap quan tornarà. M’havies dit que era nou... Quina pena! Ara com anirà a treballar a Castellò? No vull que vaja en transport públic... Fa olor d’hospital.

Tinc la boca pastosa i Maria em diu que tranquil.la, que hui es quedarà més temps amb mi, per ajudar-me. Ahir no va haver pràcticament entrades noves i aprofitaré per fer-te companyia. Els pardals han entrat a l’habitació... Vull agafar-los però em fan mal els braços... No puc botar... Maria em diu que he obert els ulls...Els tenia tancats... No puc contestar-li... No sé què tinc a la gola... Per què estic gitada? Què m’ha passat? Maria, on estan els pardals? Agarra’ls...

Fa dos dies que m’han llevat la intubació, encara no puc menejar-me pràcticament i parle amb dificultat, però per fi puc comunicar-me. Em van deixar parlar amb el meu fill, per telèfon. Li he preguntat si ja havia trobat el cotxe. - Però, què dius que li ha passat al cotxe? -Estava divertidament sorprès. -Aleshores, la iaia no es casa?

-La iaia, dius! Casar-se! D’on has tret la idea? -La meua cosina

-Difícil que vullguera gastar-te eixa broma, últimament està reorganitzant el negoci amb la venda per internet. És una canya de dona i no para.

Estem molt contents que hages despertat i vages trobant-te millor, han estat dos setmanes amb molta incertesa. Paciència i fes tot el que el diga el fisio. Quan isques farem una bona celebració!

El miratge de la llibertat - MIRADES

Pilar Castellanos Heroïna anònima

REINA DE

L’AR

INSTANTS REINA DE

LA F ES

REINA DE L

REINA DEL FOC

A PO E

El miratge de la llibertat - INSTANTS

EL SEGLE DE

la Pandèmia El xiquet li diu al pare a la cuina: -Papa, avui a classe de sociópolis ens ha explicat l’Educa-Robot que el segle XXI és conegut com el de la pandèmia de la Covid-19. Moriren milions de persones a tot el planeta Terra, es va manifestar a la fi de 2019 i es va controlar en 2023. Es va escampar de la Xina a la resta del món en dos anys. Un virus letal i mortífer va destrossar la societat, l’economia i el futur de milions de persones. El pare li respon: -Si fill. Jo també ho vaig estudiar. Va ser desolador i terrible. El virus estaba en l’aire amb la respiració de les persones, el contacte físic i per tot arreu es contagiava i atacava els pulmons, el cor i altres òrgans vitals. Els sanitaris ho van passar fatal per intentar aturar tantes morts sense poder fer res. Però en tan sols un any, en 2021, els científics van trobar unes vacunes que van permetre començar a controlar el desastre. El fill pregunta al pare: -Però d’on va sortir eixe virus?

El pare li comenta: -No ha estat mai clar si el seu origen fou animal infectant a les persones, si va ser una mutació d’un altre virus ja existent o un experiment científic que es va parir en un laboratori i, per accident, es va escampar pel món.

El nen aporta una nova tesi: -Segons el Educa-Robot al segle XXI la humanitat maltractava la natura. La utilitzava per al seu profit, la destruïa, no tenia en compte 64

les seves conseqüències. L’aire estava contaminat amb tot tipus de gasos nocius llançats a l’atmosfera. I el virus va ser una resposta de la naturalesa al dany sofert per aquesta al llarg dels segles.

El pare li explica: -Així era fill. Fins el segle XXXV els humans no férem les paus amb la natura, respectant-la i convivint en equilibri amb ella. Desaparegueren els combustibles contaminants, no la maltractàrem per sistema, respectàrem la seva evolució natural i vivim en igualtat i en pau amb ella. El fill diu: -Espere que mai més canviem.

El seu pare li explica: El meu avi em va explicar que va tenir un familiar que va viure al segle XXI la pandèmia. Era originari d’una ciutat gran a la vora del Mediterrani a Espanya, anomenada Gandia. Va perdre a deu familiars directes, entre ells a la seva dona, els seus cunyats, una filla i diversos amics pel coronavirus. Molt trist. El fill pregunta: -I així va ser en tot el planeta, no?

El pare: -Si així va ser. Molt lamentable. Els éssers humans hem après a força de cops que no podem viure només per a nosaltres sense respectar res. Tots dos es van sentar a menjar.

El miratge de la llibertat - INSTANTS

Manolo Varó Periodista

uropa, segle XLV. Un fill torna a casa al migdia, després de l’escola, té 10 anys. El rep el seu pare per preparar el menjar.

El miratge de la llibertat - INSTANTS

a d a c tan A T R O P A L

Rere la porta, hi ha un univers, un món que crema, plastificat, rere la porta. Hi és. Ho sé perquè la vas creuar, la porta i el seu buit. Recorde no haver dit res, llavors, que vaig callar mil anys mentre vivia lluny mil vides. Però recorde que, en veritat, mai no me’n vaig anar d’ací. Josep Lluís Roig

El miratge de la llibertat - INSTANTS

L’alé

DELS GRAONS 05:00 h de la matinada. Sona el despertador amb eixa irritant melodia que tant odies, però que mai te’n recordes de canviar. Amb el braç mort del pes, encertes a prémer el maleït botonet d’apagar. Obris un ull. La nit és fosca encara. La llum que travessa el finestral segueix sent blanca, fruit del reflex de l’astre rei sobre la lluna. La resta, obscuritat. Amb el candor del llençol llepant la teua pell, intentes obrir l’ull que encara dorm. Aconseguit. Els fars oculars s’han accionat i per fi, has despertat. En realitat, hauria d’amanéixer just en el moment que el malparit del telèfon avisa que ja és l’hora. Però no. No tot és tan fàcil. La vida no és així de senzilla. Cada part d’aquesta existència viu la seua pròpia vida i la concordança natural, és pràcticament irreal. Sols es materialitza en casos extrems i allargats al temps.

Per què les coses no poden ser més fàcils? Per què sempre busquem el camí més difícil per arribar a la solució més senzilla? Per què?

Rodes al llit com una croqueta jugant amb l’oli bullint. Les ganes d’afrontar un nou dia segueixen dormint, pot ser a un altre llit, potser a un altre lloc. Lluny. Prop. Que més dona si al final, no estan amb tu ...

05:10 h de la matinada. Torna a sonar el despertador. Aquesta vegada, amb un acte reflex, encertes a la primera a prémer de nou maleït botonet d’apagar, sabent ben cert, que potser, tingues una segona oportunitat. Mires el sostre de l’habitació, intentant d’alguna manera inexacta, planificar sense les ganes que no han tornat, el que t’espera quatre hores més tard.

Tot comença a complicar-se quan intentes moure aquella mena de llençol negre del teu sobre per airejar l’interior revingut de tota una nit de concentració. No pots. Els teus braços no responen a les ordres que li’ls arriben des del teu cervell. Independents i malhumorats, notes un dolor insuportable en la part alta del muscle, com si amb una navalla vella i oxidada, el presumptuós oncle de la dalla estiguera jugant a cirurgià. El dolor va augmentant a mesura que notes com un reguer líquid comença a recórrer el teu pit. Fa fred. El candor ha marxat. Fa dolor. Molt. I de sobte, el dolor desapareix. La relaxació torna a ser un estat d’ànim amigable que et saluda de tant en tant.

Una relaxació que de sobte s’esvaeix en veure els teus dos braços fora de tu, del teu cos. Independitzats i esgarrifats. Aplaudeixen per la finestra. Crides horroritzat. Ells, amb un amable gest, es giren cap a tu, i fent un símil ballarí andalús, et peguen un tall de mànegues que et deixen fora de qualsevol joc humà. Mires de nou el rellotge. Són les 20:00 h. Les vuit de la vesprada.

Ja no et cobrés cap mena de llençol. Ets nu damunt del llit. Sense braços i amb el pit enrogit de la teua pròpia ànima. Mentre ells continuen aplaudint per la finestra, escoltes rialles per tot arreu. Música, sirenes, policia, bombers ... Cançons de l’època dinàmica dels teus avantpassats ... Tot és caòtic. No pots més. El cor comença a bategar cada vegada més fort, mentre l’alé accelera el seu pas. Ferm. Inflexible. Escanyador. Els graons cada vegada en són més, i més alts. Falta l’aire.

No trobes la teua habitació ni el teu llit. No reconeixes el final d’aquella escala que no saps on et condueix. Sols aconsegueixes esbrinar als miralls penjants del mur, de reüll, els teus propis braços que et persegueixen. I no venen sols. Alguna cosa allargada i brillant s’estén més enllà dels dits... Són com finíssimes espases que volen seguir maltractant la teua ànima. Volen extraure allò poc que queda dins teu.

Veus la llum. Veus el final dels graons. Veus la meta. L’alé pren velocitat alhora que la meta de nou, comença a allunyarse. No pots més! No pots més!! El teu batec comença a ressonar per aquella escala de murs envidriats. Cada vegada més fort. Els teus braços llisquen els dits amb el so agut del metall ... La fatiga s’ha apoderat de tu. Les cames han dit prou. Abatut, reposes esperant la dalla.

El so del batec ha desaparegut. Sols notes com la teua pròpia pell, independitzada de tu, acaricia el teu rostre derrotat, mentre el so metàl·lic és cada vegada més insuportable. Has arribat fins ací. L’espasa moderna serà qui pose punt final a l’angoixa. Sona una melodia odiosa. Irritant. 05:20 h de la matinada. Merda! Merda! Ja faig tard!

El miratge de la llibertat - INSTANTS

Sergi Bono D’allà on renaix de les cendres 67

Absolució Dolçament,

la temptació es deixa gronxar. La boca s’obri.

Els àngels ara dormen.

La mà esquiva el deteniment de la raó. Batega el pecat que es perpetua com un mur que ens sosté: secret lliscar dels dies. Finalment,

a la presó del pensament,

escampada entre les flors de la hipocresia germina la netedat

de la necessària i falsa absolució. Pura María García Joglaressa Sensemporània

El miratge de la llibertat - INSTANTS

EL QUE ENS ESPERA

al cim de la muntanya E

l vent gelat colpejava amb força des que van començar l’últim tram de l’ascensió cap al cim d’aquella maleïda muntanya. Peus i mans entumides eren testimoni de les baixes temperatures que havien hagut de suportar i ja ni les grosses pells d’animal tenien efecte contra l’atac gèlid d’aquell inhòspit entorn. El sol estava intentant amagar-se darrere de la gran muntanya sense arribar a aconseguir-ho definitivament. “És que ací no passa el temps?”, pensà aleshores el pelegrí. Feia ja un any que havia deixat enrere el seu poblat per llançar-se a aquella aventura amb la qual pretenia salvar la seua gent i, malgrat tots els infortunis que se li havien posat al davant, sempre tingué clar el seu propòsit. I ara, després de tant de temps, li era quasi a l’abast de la mà.

En el moment que les seues forces estaven a punt d’exhaurirse, una nova al·lucinació se li aparegué al davant, en aquest cas en forma d’una dona que li oferí aigua i menjar. Tardà un temps a adonar-se que allò que veia era realment i efectivament es tractava d’una pelegrina que, com ell, també havia sortit del seu poblat a la recerca d’allò que es trobava al cim de la muntanya. Una vegada recuperat i amb la ment més clara, ambdós uniren els seus esforços per aconseguir el seu objectiu comú, evitant així l’extrema soledat que aquell inesperat viatge els havia obligat a sofrir.

Segons el temps passava, se n’adonaren que molta més gent s’havia llençat al camí i no hi havia dia que algun nou aventurer no s’unís al seu grup. Persones de procedències molt diferents, d’ideologies contràries i inclús de pobles de declarada enemistat, s’agermanaven darrere d’aconseguir un bé major. Cada nou integrant aportava també els seus coneixements al grup, el que feia que cada vegada les opcions per aconseguir el seu objectiu augmentaren. D’aquesta manera, gràcies a les noves incorporacions, el grup aprengué a utilitzar pràcticament tots els recursos que tenia a l’abast durant el viatge.

El que trobaràs al cim de la muntanya és l’únic que pot salvar-nos a tots del mal que ens ofega.

Durant l’últim mes havia pensat molt en l’inici d’aquella embogida carrera de fons que per moments semblava que no s’acabaria mai. “Has de partir”, li digué la dirigent del seu clan de manera inesperada. “El que trobaràs al cim de la muntanya és l’únic que pot salvar-nos a tots del mal que ens ofega”. El Pelegrí no va fer preguntes. Amb només mirar el ritu al rostre de la seua interlocutora, era sabedor de la importància de la seua missió i de tot el que estava en joc. Aquella mateixa nit preparà un lleuger equipatge amb algunes provisions i intentà descansar unes hores, fins que els primers rajos del sol del matí li marcaren el moment d’inici de la seua ruta. Deixava enrere un espectacle desolador: al seu poblat molts eren ja els que havien perit a causa d’aquella desconeguda afecció, augmentant el pes que devia suportar sobre els seus muscles. No hi hagué cap acomiadament, ni abraçada, ni tan sols un desig de sort. A partir d’aquell moment estava tot sol.

Amb el seu objectiu a l’horitzó, viatjà durant moltes setmanes amb la incertesa de qui és desconeixedor del que li depara el pròxim pas. Aquella punyetera muntanya, que es podia contemplar perfectament des del seu poblat, pareixia allunyar-se a mesura que més s’apropava. De vegades, malgrat la seua grandària ciclòpia, inclús semblava desaparéixer de la seua vista i el pelegrí devia detenir-se uns minuts per a retrobar de nou el rumb correcte. Molt a prop estigué d’embogir quan s’ajuntaren aquestes inexplicables il·lusions amb la falta de provisions, i la seua panxa s’alià amb la seua ment per crear nous miratges que posaven a prova la fragilitat del seu seny.

Però desgraciadament, l’emoció amb la qual rebien els nous membres es transformà en preocupació quan per fi arribaren als peus de la muntanya. L’estranya afecció de la qual buscaven solució estava començant a afectar el grup, i molts d’ells es sentiren de sobte indispostos per iniciar l’ascens. Es decidí aleshores muntar un campament per donar assistència als malalts i reprendre la marxa quan tothom estigués recuperat. Malgrat tot, els dies passaven i aquella malaltia no sols no remetia, sinó que començava a afectar a nous membres. Finalment s’arribà a un acord pel bé comú. Els malalts es quedarien al campament esperant la seua millora, atesos pels integrants del grup que més entenien de remeis curatius, els quals sacrificarien el que els esperava al cim de la muntanya en favor d’ajudar la resta. Els pocs sans que quedaren serien els encarregats de continuar l’ascens i, una vegada complit el seu objectiu, compartirien el descobriment amb la resta. Així tothom, membres ja d’una singular família, tornarien a les seues llars amb l’anhelada recompensa.

El nostre pelegrí, que era un dels que s’havia mantingut sa, continuà la marxa amb els companys que tan sols sumaven cinc. L’ascens no era fàcil i el fred i la neu n’eren problemes afegits amb els quals es devia lluitar. Pers sort, la col·laboració de tots i

El miratge de la llibertat - INSTANTS

els coneixements adquirits feren que els mesos que durà l’ascens foren, dins del mal, suportables.

Lamentablement, quan el final ja era pròxim, alguna cosa canvià entre els pelegrins. Eixe sentiment de germandat que havia estat present durant tot el trajecte començà a desaparéixer, i en les ments d’aquelles persones aflorà l’egoisme de qui vol endur-se tot el mèrit d’alguna cosa que s’ha aconseguit de forma conjunta. De sobte, tots volien la glòria del que els esperava uns metres més amunt i les imatges de riqueses i lloances que rebrien en tornar als seus pobles ennuvolaren el seu juí. Les poques forces que els quedaven les empraren en empényer-se, colpejar-se i intentar que els companys no aplegaren a aconseguir el seu propòsit.

ara, la culminació de la seua tasca li donava una lliçó que l’avarícia i l’egoisme li havia fet oblidar uns minuts enrere. Ell sol mai podria moure aquella gran pedra miraculosa del cim de la muntanya.

Avergonyit, començà a desfer els seus passos per assistir als companys que feia un moment havia deixat forçadament enrere, quan de sobte sentí una veu que el cridava pel seu nom: - Adri! Adri!

D’on provenia aquella veu? I com sabia el seu nom? El pelegrí l’ignorà i continuà a la recerca dels seus compa[...]

La col.laboració de tots els membres del grup, la posada en comú dels seus coneixements, els sacrificis personals i la unió de les seues forces és el que havia aconseguit que l’expedició arribés al seu destí.

Adri Sanz Historiador de l’art

Després de llargs minuts de lluita, el pelegrí, ferit i sagnant, arribà per fi al cim. Una gran pedra que emetia una lluentor encegadora aparegué enfront dels seus ulls. En apropar-se, les seues ferides quedaren completament curades i la seua salut restaurada. L’eufòria que li proporcionà el descobriment anhelat durant mesos, s’esvaí de sobte en comprendre l’estupidesa del seu darrer comportament. La col·laboració de tots els membres del grup, la posada en comú dels seus coneixements, els sacrificis personals i la unió de les seues forces és el que havia aconseguit que l’expedició arribés al seu destí. Ell concretament estaria mort si no fos per l’ajuda que rebé setmanes després d’iniciar el viatge. I

- Adri! – digué Joana mentre li sacsava el muscle. – Fa una hora que estic cridant-te. Sí que deu estar interessant eixe llibre, sí. - Perdona, que estava molt clavat en la trama. Què volies? - Que m’ajudes amb els preparatius. Per fi la setmana que ve aquesta merda de situació que estem vivint ens dona un respir i podrem fer una celebració de la festa com cal. Ha estat una temporada molt dura per a tot el món i crec que açò és una cosa que necessitem després dels esforços que s’han fet en aquesta lluita. - Sí. Pareix que comença a veure’s la llum. I tu i jo formen un gran equip!- va dir alçant-se de la cadira.- A la feina

El miratge de la llibertat - INSTANTS

PRESIDENTA: Blanca López i Gavilá VICEPRESIDENTS: José Manuel Huguet i Martínez Jaime López i Gavilá Bernardo Ramos i Panduro SECRETARIA: Vanesa Peiró i Micó VICESECRETARIA: Graciela Muñoz i Vila DELEGADA DE LLIBRET: Amelia Alberola i Todolí VICEDELEGATS DE LLIBRET: Xavier Estruch i Lucio J. Benjamín García i Nácher Gemma Micó i Sanchis Pepa Rovira i Prado DELEGATS D'EMISSIÓ: Pepa Rovira i Prado Sergi Bono i Mira DELEGAT DE INFORMATIU: Xavier Estruch i Lucio DELEGAT DE FESTES: Sergio Ripoll i Espejo. VICEDELEGATS DE FESTES: Laura Araújo i Gregori Iván Avilés i Gómez Joana Estruch i Oltra Jaime López i Gavilá María Lucio i Ferrando Carlos Martínez i Lebrón Andrea Moreno i Vidal Juan Antonio Moscardó i Canet Alba Negre i Parra Adela Prado i Sánchez Bernardo Ramos i Panduro Jorge Ros i Vaquero Iris Sendra i Gregori Jessica Simó i Redondo DELEGADA CAVALCADA: Gemma Micó i Sanchis DELEGADES DE FESTIVAL: Andrea Moreno i Vidal Lidia Morell i Mascarell DELEGAT DE JOCS: Julio Cárdenas i Ruiz DELEGATS DE TRONS: Francisco Llorca i Boronat Raúl Llopis i Orengo DELEGAT DE MONUMENTS: Fco. De Borja Alberola i Todolí DELEGATS DE CURTMETRATGE: Jessica Simó i Redondo Emilio Martín i Milla TRESORESA: Mónica Gavilá i Pérez VICETRESORER: Francisco Llorca i Boronat COMPTADOR: Mario Melo i González LOTER: Vicent Enguix i Gea CASALER: Ángel Martí i Asunción

PRESIDENT INFANTIL: Andreu Subiela i Muñoz REINA DEL FALLA: Joana Estruch i Oltra REINA DEL FOC: Desirée Resa i Tebar REINA DE LA FESTA: Mireia Brito i Simó REINA DE LA POESIA: Carla Cuadros i Marcos REINA DE L’ART: Lidia Morell i Mascarell REINA DEL FALLA INFANTIL: Ester de la Asunción i Gavilá REINA DEL FOC INFANTIL: Candela Boscá i González REINA DE LA FESTA INFANTIL: Alba Miñana i Martínez REINA DE LA POESIA INFANTIL: Erika Sustacha i Francés REINA DE L’ART INFANTIL: Alba Roig i Mañó PADRINA: Alba Cabanilles i Puig PADRINETS: Laia Gutiérrez i Blasco Quique González i Part MASCOTES: Eiden Carbó i Sendra Rafa González i Part Sofía Tavallo i Flores Laia Toneu i Subiela Emma Úbeda i Martínez

CENS

Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Moncho, Roberto Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Muñoz, Rosario Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz Garcia, Javier Artés Pons, Noelia Aspas López, José Manuel Azara Escrivà, Blanca Azara Escrivà, Carlos Azara Garcia del Busto, Enrique Barber Castellà, Nicolás Barranca Estornell, Vicente Benavent Conde, Saray Blanes Escrivá, Maria Blasco Juan, Maria José Blasco Signes, Marta Boix SanAndrés, Amparo Bono Mira, Sergi Boronat Casanova, Quique Boronat Flores, Domingo Boronat Flores, Merce Boscà Puig, Selina Boscà Subiela, Roberto Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos Brito Simó, Mireia Brotons Subiela, Lydia Cabanilles Puig, Alba Cabrera Vidal, Inmaculada Calabuig Martinez, Rosa Calabuig Sanchis, Nieves Calafat Romero, MªFrancisca Calleja Cots, Aida Camarena Orengo, MªJosé Canet Orengo, Verónica Canet Segui, Paqui Carballo Simó, Rubén Cárdenas Ruiz, Julio Carrasco Picornell, Pilar Castillo Rubio, F. Ignacio Caudeli Bañuls, Daniel Chàfer Cabrera, Juansa Chàfer Catalá, Juan José Conde Arroyo, Eva Mª Conde Arroyo, Samuel Cuadros Marco, Carla Cucart Palacio, Silvia Dalmau Miralles, Xavier De la Asunción Miret, Antonio Del Cerro Arastey, Rocio Dufrechu Garcia, Victoria Durà Vilata, Emilia Enguix Gea, Joaquin Enguix Gea, Vicent Escrivá Camarena, Joan

Escrivá Monzó, Amalia Estruch Llorens, Manolo Estruch Lucio, Xavier Estruch Oltra, Joana Estruch Oltra, Laia Estruc Oltra, Mireia Febrer Peiró, Irene Femenia Ballester, Amadeo Femenía Calabuig, Adrián Fenollar Canet, Elodia Fenollar Canet, Sol Ferrer Carrasco, Andrés Ferrer Castelló, Joaquin Ferrer Flores, Tamara Figueres Gómez, Pedro Figueres Moltó, Eloy Flores Espejo, Ana Mª Freixes Romà, Enrique García Márquez, Ana García Márquez, Cristina García Martínez, Christian García Nácher, J.Benjamín. García Sabater, José Pedro García Sabater, Cristina Garrido Semitiel, Iván Gavilá Crespo, Sandra Gavilá Crespo, Pilar Gavilá Pedro, Jaime Gavilá Pérez, Mónica Gea Ferrer, Clara Gilabert Malonda, Laura Gimenez Muñoz, Pascual Gómez Enri, Pilar Gónzalez Garcia, Sebastián González Molina, Fanny Grau Felis, Vicente Gregori Abad, Carmen Gregori Pérez, Rosa Mª Gregori Pérez, Victoria Huerta Brines, Anna Huesca Ferrer, Isabel Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, José Manuel Ivars Ivars, Ana Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Juan Lacasa, Ramón Lara Garrido, Raquel Lebrón Enri, Fany Llinares Camarena, Ana Llinares Gilabert, José Llopis Carrasco, Raúl Llopis Orengo, Raúl Llorca Boronat, Imma Llorca Boronat, Francisco Llorca Vidal, Mireia Lloret Boronat, Valentín Lloret Boronat, Maria Lloret Boronat, Merce López Gavilá, Blanca López Gavilá, Jaime Losa Rodriguez, Loles Lucio Ferrando, Maria Mañez Simó, Cristina Maño Soria, Paula Marqués Sala, Jessica Márquez Cañada, Isabel Martí Asunción, Ángel

Martín Martínez, Sonia Martínez Alcaraz, Rocio Martínez Caro, Gardenia Martinez Caro, Mª Del Mar Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Gomar, Esther Martínez Lebrón, Borja Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia Martínez Pitarque, Juan Carlos Martínez Xandri, Nuria Mascarell Lorente, Emilia Mascarell Martí, Fernando Matoses Molina, Manolo Melo González, Mario Melo Torres, Andrea Mengual Gregori, Vicente Mengual Millan, Vicente Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocio Miñana Oltra, Roberto Moll Pepiol, Juan Moncho Amor, Silvia Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Pinzón, Suni Morell Macarell, Lidia Morell Pérez, Rafael Moreno Vidal, Andrea Morant Rivera, Victor Moscardó Canet, Juan Antonio Moscardó Vila, Juan Antonio Muñoz Vila, Graciela Nadal Trenzano, Moisés Navarro Climent, Mark Alain Negre Parra, Alba Oltra Garcia, Maria Purificación Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, MªRosa Pastor Gracia, Maria José Peiró Micó, Ana Vanesa Peiró Micó, Julián Pellicer Garcia, Adrián Pérez Bañuls, Rosa Maria Pérez Franco, Amparo Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Sanchis, Javier Pérez Simó, Gema Petrof Petrof, Slavi Plata Martínez, Sergio Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Prokhorenko, Andrei Puchol Orengo, Ángeles Ramos Panduro, Berna Resa Tebar, Desirée Ripoll Espejo, Sergio Rocher Font, MªJesús Rodrigo Sánchez, José Roig Sanmiguel, Pau Ros Vaquero, Jorge Rovira Burguera, José Rovira Prado, Pepa

Rovira Prado, Sabela Ruiz Más, Diego Ruiz Más, Roberto Ruiz Rocher, Maria Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sacristán Hernández, Pilar Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José Sanz Blasco, Leire Sanz Piera, José Miguel Sastre Cloquell, Teresa Sellens Camps, Alex Sendra Gregori, Iris Sepúlveda Baquerano, Fran Serquera Subiela, Joaquín Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Jessica Subiela Puchol, Iván Subiela Puchol, Angela Tamarit Alcudia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Todolí Femenia, Juana Amelia Toneu García Carreño, Xavi Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Vallés Sendín, Miguel Angel Verdú Garcia, Raúl Victoria Lloret, Antonio Vidal Garcia, Trinidad Vidal Miñana Maite Vidal Miñana, Soraya Vila Flores, Adrià Zacarés González, Mario

Fe de errates cens major 2020: Cabrera Vidal, Inmaculada Mascarell Carbó, MªJosé Toneu Garcia Carreño, Xavi

CENS INFANTIL

Alberola Pérez, Biel Alberola Pérez, Quique Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Llorca, Carmen Araúz Lara, Javi Araúz Lara, Sofía Aspas Estruch, Carmesina Azara Sanchis, Marta Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Boronat Blanes, Aitana Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Aitana Boscà González, Candela Bono Rovira, Sergi Carbó Sendra, Eiden Caudeli Millet, Adrián Chàfer Cucart, Blanca Chàfer Cucart, Sara

Castillo Moncho, María De La Asunción Gavilá, Ester De La Asunción Gavilá, Leire Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Fayos Lloret, Rita Fayos Lloret, Valentí Femenía Calabuig, Aitana Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Andrés Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Adrián Ferrer Pardo, Eric Figueres Gómez, Jorge García Martínez, Christian García Martínez, Zaira Garrido Martínez, Aitana González Part, Quique González Part, Rafa Juan Ruiz, Emma Juan Ruiz, María Llopis Carrasco, Núria Llorca Vidal, Arnau Lloret Gea, Joan Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Martínez Martínez, Sheila Martínez Martínez, Thiago Melo Torres, Sandra Miñana Martinez, Alba Miñana Martinez, Alex Moll Huesca, Lucia Moscardó Araújo, Álvaro Moscardó Araújo, Marta Nadal Losa, Mario Nadal Losa, Jaime Navarro Vidal, Mark Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria Rodrigo Martínez, Daniel Rodrigo Martínez, Jorge Roig Mañó, Alba Roig Mañó, Marc Ros Juarez, Hugo Rubio Pastor, Claudia Salgado Peirò, Nayara Sanz Blasco, Oriol Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Erika Sustacha Francés, Izan Toneu Subiela, Laia Toneu Subiela, Marc Tavallo Flores, Sofía Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Martínez, Emma Vallés Cabanilles, Andreu Vallés Cabanilles, Biel Victoria Rovira, Isabel Victoria Rovira, Marta Zacarés Alberola, Paula 73

FALLA MÀRTIRS - GANDIA -

#tornem 75

Guia Comercial

Abierto a mediodia 15% Descuento a menores de 25 años C/ Magistrat Catalá, 3 GANDIA (Valencia) Tel.: 661 773 555

La Vall d'Ebo - C/ Calvari, 30 Reservas 965 571 498 - 669 462 027 - 630 880 473

ASESORES INMOBILIARIOS DE CONFIANZA

Carrer Mestre Giner, 1 (Plaza de los palomitos) - Gandia Telf. 96 295 44 66 - www.urbatic.com

Gutiérrez Mas (Vicaris), 23 bajo - 46701 GANDIA (Valencia) Telf. 626 997 811 - rosacala72@hotmail.com

Pol. Ind. El Pla, s/n - 03840 GAYANES (Alicante) - Telf. 96 551 51 37

LLIBRET FALLA MÀRTIRS 2021 - GANDIA (la Safor)

Articles inside

PANDEMIAULES (pàg

APARENÇA (pàg