Llibret 2017 Falla Màrtirs by Falla Màrtirs i Adjacents

Edició: Associació Cultural Falla Màrtirs (Gandia) Direcció editorial: Amelia Alberola Coordinació: Núria Martínez i J. Benjamín García Disseny de portada: Gonzalo Rojas Fotografies oficials: Salva Gregori Il·lustracions: Alejandro Rabadán i Gemma Micó Disseny i maquetació: Clara Fayos Impressió: Tecnigraf Justificació tirada: 450 exemplars Dipòsit legal: V-474-2012

La Comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a tots els col·laboradors que d’una manera desinteressada han contribuït a l’edició del nostre llibret. Així mateix, la Comissió transmet el seu agraïment al Palau Ducal i a la seua gerència per la col·laboració oferida. També vol agrair a Liliana Requena i Elodia Fenillar la seua contribució amb les seues fotografies. I, finalment, un agraïment particular a Salva Gregori per la cessió de les fotografies per a l’apartat Pinzellades de records. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres”

Sumari 6 8 22 28 42 56 76 78 82 86 100 120 126 140 157 162 164

Saluda President Infantil Mascotes Padrinets Reines Infantils Explicaciรณ Monument Infantil: En totes les cases couen faves Faves contades Falleres Majors Saluda Presidenta Padrina Reines Majors Explicaciรณ Monument Major: Gandia, una ciutat de meravelles Cants Miulats Llengua de Gat Pinzellades de records Cens Faller Executiva Mecenatge

Això fa i no fa, allà per l’any 2017, era a boqueta de nit, quan l’hivern ja comença a recollir les seues andròmines i ja trau el cap per les cantonades muntanyenques la primavera. De nou al casal de la falla. Tocava presentar el llibret. Tot era enllestit: les portes obertes de bat a bat, les cadires formades com a esquadrons mirant totes elles l’escut col·locat al centre de la sala. Els mateixos objectes que anys enrere, el projector, la pantalla en blanc, el faristol de fusta i una tauleta revestida amb faldons per tal que fera de suport a la joia més valuosa de l’acte. No podeu pensar el que hi havia. No eren llibrets, ni tan sols un. Una cassola de porcellana? Sí que ho era. Era una cassola, la mateixa que la meua àvia i ma mare i qualsevol família empraven per fer el putxero. Roja i gran per tal de fer caldo i aprofitarlo al llarg de la setmana, perquè era difícil conciliar menjars i temporada de taronja. Era la figura central de la taula i davall d’ella un fogueret. Arribà l’hora d’obrir les portes del casal. La gent començava a entrar-hi. Després dels saluts que marca tota bona educació s’apropaven a la taula. Com si d’un secret es tractara i no es volguera ensenyar, el secret millor guardat, alçaven la tapa i dipositaven alguna cosa dins de la cassola de porcellana. Semblava una cosa menuda. Una fava? Una no, tantes com persones anaven agafant seients i aquelles que, per problemes d’espai, anaven col·locant-se plantades. Eren faves seques on hi havia alguna cosa escrita. Era el nom d’un conte, i tots sabeu que arreu del món hi ha molts contes. Contes diferents. Començà l’acte i la cassola inicià el bull. Calia llevar caldo. S’apropen, alcen la tapa i amb el cullerot el trauen. No era caldo. Era una fava. La van pelar i al seu interior un paper, una inscripció: Gandia, una ciutat de meravelles. Per segona vegada, calia llevar més caldo. Es repetia l’acte i aparegué la segona fava. El missatge inscrit era diferent. La fava ens deia que A cada casa es couen faves. I una tercera vegada els xiulits de la cassola anunciaven que s’havia de buidar de caldo. Ara ja no volia mirar cap a la cassola. Sabia el que anava a eixir i vaig decidir mirar cap a la sala. Tots ells estaven quiets, amb mirades fixades a l’objecte casolà. Tots estaven com Engatussats.

Saluda President Infantil Samuel Conde i Arroyo 6

Què trompetes i tambors toquen fanfàrria! Què la música òmpliga cada racó de la ciutat! Què el poble isca al carrer, que hi ha molt a celebrar…! Celebrarem que ja s’ha fet realitat el desig més anhelat, la declaració de la nostra festa, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Per tot arreu del món coneixeran les nostres falles. Monuments, llibrets, indumentària, música, pirotècnia… conqueriran de segur fins i tot les terres més llunyanes i engatussaran els seus habitants, perquè gaudisquen de tot allò que és una part imprescindible de les nostres vides. Mentrestant les portes del nostre casal s’obriran per a rebre amb alegria a tots els fallers i falleres, simpatitzants i qualsevol vianant que vulga apropar-se i formar part d’aquest exèrcit faller, que armats amb metxes i coets farem tremolar tota la terra, perquè tothom s’assabente que la festa ja hi ha arribat. Desfilarem triomfants, lluint orgullosos el nostre escut al pit, defenent-lo a capa i espasa davant qui siga menester. Les flames donaran fi al torneig faller d’enguany, no importaran vencedors ni vençuts, tan sols els records quedaran per sempre gravats a foc a les nostres retines; però de la mateixa manera que l’au Fènix, de l’última espurna renaixerà novament l’esperit faller. Finalment, jo, com a President Infantil d’enguany, ordene que cap xiquet i xiqueta es quede a casa, perquè les falles s’han de viure al carrer. No vull veure a ningú trist. Que visquem amb intensitat cada dia de festa, gaudint de cada acte, què són tan sols quatre dies! i passen sense adonar-nos-en. Signat, jo, el President Infantil Samuel Conde i Arroyo

Mascotes 11

Al mercat medieval entre fanals i timbals trobarĂ s fruites, verdures i dolces criatures que tâ&#x20AC;&#x2122;engatussaran. Nuria MartĂnez i Xandri

Samuel Fenollar i CatalĂ

Eric Ferrer i Pardo

Aitana Garrido i MartĂnez

Martina Lรณpez i Sendra

Mark Navarro i Vidal

Martina Pavia i Estruch

Jorge Rodrigo i MartĂnez

Neus Subiela i MuĂąoz

Biel VallĂŠs i Cabanilles

Padrinets 22

Dolces cançons canta el trobador, mentre la bella dama sospira per l’amor. Nuria Martínez i Xandri

Vera Martín i Boscá Oriol Sanz i Blasco

La dama enamorada amb agulla daurada broda els versos recitats dâ&#x20AC;&#x2122;un poeta inspirat. Nuria MartĂnez i Xandri

Valeria Pavia i Estruch Ismael Font i Cabanilles

Reines Infantils 28

Ja no s’estila coure faves a les nostres polides vitroceràmiques. Congelades, com a molt. Però mai no han servit faves al McDonald’s. No t’escudellen una truita, un saltejat, un estofat de faves tendres i joves. Tant fa. Perquè amb rialles i crits engatusseu el passat mentre el vestiu de present. Vosaltres, en concret, que rieu com un riu feliç mentre alimenteu el món. Mentrestant, ja ho sabeu, fareu ninots de neu o cartó; que apagaran o encendran el foc, la vida, les finestres, les rialles, el temps. I vosaltres –potser no en sou conscients– fareu aquest nostre ara, encara que igual, diferent. Josep Lluís Roig

Lucía Lozano i Alós Reina de l’Art

Marta Moscardó i Araújo Reina de la Poesia

Lydia Brotons i Subiela Reina de la Festa

MarĂa Juan i Ruiz Reina del Foc

Nayara Salgado i Peirรณ Reina de la Falla

Explicaciรณ Monument Infantil 43

Lema: En totes les cases couen faves Artistes: Gonzalo Rojas Pau Soler Mercedes Taibo Explicaciรณ: Gemma Micรณ 44

os vull contar una història, que succeí fa molts anys…

Eren temps de cavallers, torneigs i senyors feudals; de reis, priceses i bufons; temps de lluites per honor o per amor i per a contar-ho tot, allí estava el trobador. Ja ho heu endevinat? La història de la que parle, és una història qualsevol, que conta el dia a dia d’una ciutat medieval, un lloc on tant donava que ploguera o fera sol, la gent que allí vivia sempre ho passava genial. Tot i que això no vol dir, que tot allí fóra perfecte, perquè com diu el refrany… A tots llocs couen faves… i a ma casa cassolades. Però disculpeu-me la torpesa, no vull ser maleducat, és que m’acabe d’adonar que no m’he presentat. em dic Guillem, sóc habitant de la ciutat, de la que ens parla este relat. I des de molt xicotet, la meua gran afició, era fer jocs de paraules, fins a convertir-los en cançó.

Vos diré a què em dedique, no sóc mestre ni doctor, sóc com un contacontes, anomenat trobador. La meua tasca és contar a visitants i moradors, tot el que ací ocorregué en èpoques anteriors, recitant les vivències de gentils i senyors. Són històries ben reals, encara que engalanades, i un poc exagerades, per a deleit del personal. Espere que vos agraden i que no vos peguen mal. Doncs ara que sabeu qui sóc, iniciaré ja la tasca, que em fa por la foscor i comence a tindre rasca. A vore si puc acabar, abans que es faça de nit, i me'n vaig prompte al llit. Així que vaig a templar la veu, afinaré la meua mandolina, i si bé no pose preu, sí que espere una propina.

La Vida de Palau

a vida en el Palau Real és un caos monumental.

Perquè la jove princesa no troba el marit ideal, ella vol ser la promesa d’algun príncep molt llunyà. Un que siga molt cabal i que la tracte genial. *Son pare rei i señor envia un ambaixador. A tots els regnes veïns recercant un gran amor, que fera sonar els clarins en el cor de la princesa. L’escollit serà el successor d’este regne encisador.

*Per mar arribà un aspirant entonant d’amor el seu cant. Acompanyat per son pare un rei “moro” molt important, vol riquesa que equipare a la que ells han aportat. Pot ser que se’n tornen nadant si el rei els pilla aguaitant.

*Amb la guàrdia preparada per evitar l’empastrada.

*La princesa no ho té clar, no s’acaba de refiar.

No els queda altra opció encara que delicada, que agafar l’embarcació i tornar-se’n cap a casa.

Sempre perseguint els dracs no tindrà temps per a ballar, ni per a jugar als escacs quin avorriment de vida.

Deixa una vela airejada i una princesa apesarada.

I després de molt cavil·lar amb ell no s’anava a casar.

*De l’est arribà un cavaller de cabell ros i fort com l’acer.

*El rei no sabia que fer per aconseguir-li un voler.

Molt decidit i valerós tant que afirma poder, véncer al drac tenebrós amb l’espasa i un sol braç.

Este li semblava bon xic un valent aventurer, que fins i tot era ric, sens dubte un bon partit.

Així era el foraster, tot un boig aventurer.

Però no hi havia res a fer no la podria convéncer.

*Semblava que de moment no hi hauria casament.

*Mentre la seua germana espera trobar el nirvana.

I haurien d’esperar un príncep menys valent, que la volguera ciudar i romandre al seu costat.

Ella és molt espiritual, ella és la bella Diana, una jove angelical que gaudix de l’essencial.

Que amb ella fóra atent i aleshores molt pacient.

És una xica molt plana que no vol ser subirana. *Viu a un món de fantasia o en un núvol bé diria. Aliena a tot el que ocorre perquè mai se n'adonaria, ella és feliç en la torre i la resta li rellisca. Diana és tot alegria, és la seua filosofia.

*El cuiner del gran palau cerca solució al cacau.

On morir de riure és clar, és el pitjor que pot passar.

Què fer amb tant de menjar i que tot acabe en pau, si a la fi no es vol casar doncs haurà d'improvisar.

*I la reina, algú l’ha vista?, diuen que està un poc trista.

Celebrarem el dia de l’au, quedeu-se a dinar si us plau.

Que mai ix de les estances les que estan a l’últim pis, ella té plans diferents sols fer calceta la fa feliç.

*Al rei ningú vol enfadar i que l’envie a torturar.

Encara que estiga mal vist ella és aliena a este crist.

Una sala fosca i freda feta per a escarmentar, a qualsevol lladre o bleda que el faça cabrejar.

Del Fons cap a Fora

ora ja de la muralla sonen crits de la xicalla.

Que corren pel mig del mercat sorolls i alguna baralla, colps, algun vidre trencat i un venedor marmolant. De sobte una rialla carreres d’ací cap allà. * El perfum de les espècies carros tirats per bèsties. Paradetes de mil coses, de teles i alimentàries, productes tots barrejats per a deleit del vianant. Són del mercat les essències que desperten les nostàlgies. 52

*Mireu a la pescatera molt seriosa i faenera. Està fins a les escates d’una nena bacinera, sempre està fent malifetes jugant amb el seu gènere. Si li solta una bolera s’adonarà de qui era. *Un gat mira il·lusionat mentre miola acatarrat. Espera amb la confusió Tindre l'oportunitat, de fer-li un mos al salmó, a una sardina o un polp. Però sembla que el pobre gat acabarà tot enfambrat.

*Artesans, fusters i ferrers omplin ja tots els carrers.

*El jove de mans lleugeres no és un lladre de veres.

No para mai l’activitat i tot el que pugues voler ho trobaràs al mercat si et dones un passeget.

Sols ha furtat per a menjar un pa i algunes peres, que ja no podrà degustar perquè a la presó se’n va.

Comerciants i alfarers saben com guanyar diners.

Unes dietes molt austeres menjarà entre barreres. *L’ombra d’unes grans ales símbol de bèsties anyelles. És l’ombrívola presència d’uns éssers poc afables, que amb certa freqüència aterroritzen els pobles. En el fons estes bestioles senten por d’estar a soles.

*Éssers d’un vol imponent que causa terror en la gent.

*Està preparat com pocs per ser un gran tragafocs.

*De sobte està en flames d'un tamany enorme.

Sols pensen a matar-los caldrà buscar un valent, que vinga per a salvar-los d’aquell drac tan ferotge.

Pero és un debutant i comet tants equívocs, la tragèdia va rondant si ningú ho pot evitar.

El ferrer bocabadat fa sonar les alarmes, un incendi provocat sense parà l’ha deixat.

Pot ser sí que fóra dolent i se'ls menge en un moment.

I el que eren simples jocs va patir alguns retocs.

Desastre que fou comés per la mala sort només.

*Els artistes de carrer es paren junt al ferrer.

*Una enorme flamarada a punt per a ser llançada.

*Podríem parlar sense parar i en un any no acabar.

Comença l’actuació d’este jove teatrer, màxima espectació del públic allí present.

I de sobte un esternut arriba a cara girada, i ja el tema s’ha fotut i vorem què tal acaba.

Hem d'emplaçar la gent per a la història continuar, a què visiten el monument que plantarem en el carrer.

Sembla que és un xic destrer La flama ix disparada que sap bé el que deu fer. amb trajectòria canviada.

Si ens volen visitar ho acabarem de contar.

ixí van ser les coses, tal com les he contat, sense afegir punt ni coma he creat el meu relat.

Relat que no és ficció, ni producte de la imaginació. És tan sols la narració d’este humil servidor. Que espera haver estat a l’altura del lector, vos pregue que no sigueu massa durs, amb este pobre versador. L’única finatitat era contar-vos com es vivia, a les ciutats del passat, i així ho he realitzat, així que conte contat, conte acabat.

Faves Contades Per al títol del monogràfic infantil ens hem basat en l’expressió ser faves comptades, que d’acord amb el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua significa: ser faves comptades loc. verb. Ser això el que hi ha, ser una cosa molt segura, no poder fallar, no tindre rèplica. I hem jugat amb la diferència de grafia que comporta un canvi de significat entre comptades i contades. Així, al llarg d’aquest monogràfic contarem i comptarem faves: Què divertit!

Les Faves Màgiques Pepet vivia amb sa mare en una cabanya al camp. Com que la situació econòmica havia empitjorat, la mare va decidir enviar el fill a la ciutat a vendre l’única vaca que posseïen. A mitjan camí, Pepet es va trobar un home que portava un saquet de faves. Són màgiques -li va explicar aquell home- i si t’agraden te les canvie per la vaca. Així ho va fer, i Pepet se’n va tornar molt content amb les faves. Però la mare, disgustada pel desficaci del fill, va agafar les faves i les llançà fora, al camp. Al dia següent, quan Pepet es va alçar, es va emportar una gran sorpresa: Mare, les faves han crescut aquesta nit fins al cel! Pepet, sense pensar, va trepar per la planta fins a arribar a un país deconegut. Va entrar en un castell on habitava un malvat gegant que tenia una gallina que ponia ous d’or. Quan el gegant es va adormir, Pepet va agafar la gallina i va tornar a baixar per les branques de la favera. La mare es va posar molt contenta. Van viure ben bé de la venda dels ous d’or, fins que la gallina es va morir i Pepet va haver de trepar una altra vegada per la planta de faves. Quan va arribar al castell, va veure que el gegant comptava monedes d’or que treia d’una bossa de cuir. Pepet s’esperà que s’adormira i, sense fer soroll, agafà la bossa de cuir i tornà a baixar per la gegantesca planta. Així van viure durant un llarg temps, fins que arribà un dia que la bossa de cuir es va quedar completament buida. Per tercera vegada, el valent Pepet pujà per les branques fins al cim. Ja dins del castell va veure el gegant en la seua habitació que guardava en un calaix una caixeta que cada vegada que l’obria deixava caure una moneda d’or. Quan el gegant va eixir de l’estança, Pepet agafà la caixeta màgica i se la guardà.

Des d’un amagatall, va observar com el gegant seia en un sofà i una arpa meravellosa tocava sola una delicada música, sense que ningú tocara les seues cordes. El gegant, al so de la música, es va quedar profundament dormit i Pepet agafà l’arpa i començà a córrer. Però l’arpa, que estava encantada, començà a cridar: Senyor amo, que em furten!

Senyor amo, desperte’s, que em furten! El gegant es va despertar sobresaltat i va anar corrent darrere de Pepet. El xiquet va baixar per les branques com va poder amb l’arpa i el gegant al darrere. A punt d’arribar a terra, Pepet cridà sa mare perquè li donara ràpidament una destral. Pepet d’un colp va tallar la magnífica planta i el gegant s’estavellà contra el sòl, i Pepet i sa mare van viure feliços amb la caixeta que, en obrir-se, deixava caure un moneda d’or i totes les vesprades escoltaven la meravellosa música de l’arpa.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

El Faveta Hi havia una vegada una família que vivia en una casa al mig del bosc i tenien un fill molt xicotet, de la mida d'una fava, i per això li deien Faveta. Faveta, com que estava avorrit d'estar a casa, li va dir a sa mare: Mare, deixa'm anar hui al mercat. No fill, no -replicà la mare- que et poden xafar. Però tant va insistir Faveta que al final sa mare el va deixar anar al mercat i li va donar una moneda de deu cèntims, que és el que valia un paquetet de safrà. El xiquet, quan anava pel camí, no parava de cantar:

Tatxín, tatxín, tatxan, aneu espai amb el que xafeu... Tatxín, tatxín, tatxan i al Faveta no el xafeu.

Una vegada al mercat, Faveta va anar a la parada corresponent i va demanar el paquetet de safrà. El venedor, que no veia a ningú, es va adonar que hi havia damunt la parada una moneda de deu cètims. Es va fixar bé i va veure un xiquet ben xicotet allà baix i li va donar el paquetet. Faveta se n’anà ben content de la compra que hi havia fet. Quan va eixir al camí va començar a ploure i es va amagar davall d’una col per no banyar-se. Però amb tan mala sort que va passar un ramat de bous i un d’ells es va menjar la col amb Faveta inclòs. La mare, en veure que el xiquet tardava molt, va eixir a buscar-lo i anava cridant: Faveta on ets? I per tot arreu insistia: Faveta on ets? Fins que va arribar on estaven els bous i Faveta des de dins l'estómac de l'animal va escoltar sa mare. I amb totes les forces va contestar:

Sóc a la panxa del bou, on no neva ni plou, quan el bou es tire un pet, allí eixiré com un coet. La mare es va acostar al bou a fi d'assegurar-se que el seu fill estava dins de l'animal. De seguida va començar a donar-li cols i més cols fins que es va tirar un pet i allí va anar Faveta, que va eixir sa i estalvi. Des d'aquell dia ja no va anar sol a cap lloc fins que va ser més fadrí.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

El Rei Enfavat En un país no molt llunyà, regnava un rei molt avariciós, que l’única cosa que li importava era acumular riqueses i ser l’ésser més ric de la terra, sense preocupar-se que el poble vivia immers en la pobresa i es moria de fam. El rei enviava els seus cavallers a conquerir altres terres tan sols amb el desig que portaren més i més riqueses al regne, sense pensar en les necessitats dels seus súbdits. Al bosc vivia una bruixa i farta de veure tanta misèria al seu voltant, va decidir anar a parlar amb el rei.

Excel·lència, no veieu que el seu poble es mor de fam? -li va dir la bruixa. El rei, enfadat per ser tan agosarada, va manar als sentinel·les: Tanqueu-la a la masmorra i que mai més veja eixir el sol! La bruixa el va maleir i va recitar una maledicció: A partir d’aquest moment tot l’or que toques es

convertirà en faves, així alimentaràs el teu poble encara que siga amb faves. En efecte, a partir d’aquell dia qualsevol cosa que tocara que fóra d’or es convertia en faves: monedes, joies, copes... El rei estava furiós, enrabiat. I com que no podia suportar no tocar l’or, al poc de temps va estar envoltat de faves. A poc a poc, es va convertir en una persona solitària, no volia parlar amb ningú, només menjava faves, faves i més faves. Fins que un dia, va esclatar a plorar i tremendament empenedit va cridar a la seua presència la bruixa.

Estic completament empenedit per tot el que he fet i he sigut -li va dir el rei- Vull que trenques la maledicció perquè puga ser un bon rei. La bruixa, en veure que el seu empenediment era sincer, va acabar amb la maledicció i a partir d’aquell moment no va existir un rei tan bondadós al món. Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

La Princesa i la Fava En una terra molt llunyana, vivia un jove príncep que no era feliç, ja que no trobava una vertadera princesa amb qui carsar-se. Eres massa exigent -li deia la reina- T’he presentat les princeses més belles, més intel·ligents i més encantadores del món, però ninguna has volguda.

Estic molt agraït, mare -responia el príncep- Però sé que algun dia la trobaré. Una nit hi hagué una fortíssima tempesta, amb llamps, trons i un vent gelat. El príncep ja se n’havia anat a dormir, mentre el rei i la reina llegien a la planta baixa. De sobte van escoltar un colp a la porta i, després, un altre molt més fort. El rei va anar ràpidament cap a la porta i la va obrir. I allí, a la porta, en mig de la tempesta, s’hi trobava una bella jove, tota banyada i les sabates enfangades, i dels seus cabells llargs i daurats xorrava aigua sense parar.

Sóc una princesa -va explicar la jove- i m’he perdut per aquestes terres. Els reis la van acollir i mentre es calfava a la vora del foc, li van preparar un llit molt especial per saber si realment era una princesa. La reina va col·locar una fava seca davall del matalaf i, deprés, un sobre altre van posar tots els matalafs que van trobar en totes les estances del castell. Hi havia matalafs de tots els colors, formes i grandàries, i qualsevol era suficientment gros per a dormir còmodament. La jove es va posar un camisó i va trepar al llit amb l’ajuda d’una escala. Al matí següent, la bella jove va baixar a desdejunar. Com has dormit? -li preguntà la reina encuriosida. Ella, enrogida, els va explicar: Lamentablement no he descansat gens bé, és com si haguera estat

gitada damunt d’una pedra i m’he alçat plena de blaüres per tot el cos.

La reina va saber aleshores que era una vertadera princesa, perquè només una jove de sang reial podia tenir una pell tan delicada i sensible. Només una autèntica princesa podia sentir la molèstia d’una fava davall d’un matalaf. I quan el príncep la va veure, amb la primera mirada va saber immediatament que ella era l’esposa que tant havia somiat. No va necessitar presentació, ni fava ni prova del matalaf. El seu cor li havia dit des del primer moment que havia trobat la seua princesa.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

La Fava de la Vida Tres prínceps veien com son pare, el rei, estava malalt molt greu al llit. Ni tan sols els millors curanderos del regne havien pogut sanar-lo. Un dia, mentre els tres caminaven entristits pel palau, se’ls va aparéixer un ancià vestit amb roba tota vella i trencada. De seguida, dos dels prínceps van voler tirar-lo, però el menor es va comparéixer i el va escoltar. He sabut que el vostre pare està terriblement malat i sé que l’única cosa que el pot sanar és la fava de la vida- els va dir l’ancià. En escoltar aquestes paraules, els germans s’ompliren d’esperança. El major d’ells se n’anà ràpidament amb el seu cavall. Si obtinc la fava de la vida em guanyaré el favor de mon pare per convertir-me en rei- pensava el príncep mentre s’endinsava al bosc. Just en aquell moment, es va topar amb un donyet que li va preguntar: On vas amb tanta pressa? I el príncep li contestà: No em molestes estúpid! Ix del meu camí! Aleshores el donyet molt irritat li llançà un encanteri i el va fer perdre’s per les muntanyes. Amb el pas del temps, el segon dels germans començà a impacientar-se. Si trobe la fava, mon pare em coronarà rei- pensava el jove mentre pujava al cavall. Novament el donyet es va creuar en el camí del segon germà. On vas amb tanta pressa?- li va preguntar el donyet. Aparta’t imbècil! -va cridar el príncep- No tinc temps per a les teues preguntes. El donyet, molest per l’actitud del príncep, també li va llençar un encanteri perquè es perdera entre les muntanyes del bosc.

En veure que els germans no hi havien tornat, el menor dels prínceps va eixir amb el seu cavall cap al bosc. També el donyet es va creuar pel seu camí i li va fer la mateixa pregunta: On vas amb tanta pressa? El jove príncep li contestà amablement: Estic buscant la fava de la vida per a mon pare malalt. Saps on puc trobar-la? El donyet li indicà que la trobaria a la cova encantada amb un terrible os que protegia l’entrada. Li donà un pa perquè l’os se’l menjara mentre ell podria entrar a la cova. I així ho va fer. El príncep va seguir el camí indicat pel donyet i a les poques hores arribà a la cova encantada, on es va trobar un enorme os. Aleshores el príncep li llançà el pa i mentre el devorava, ràpidament entrà a la cova. Al fons va trobar la fava màgica. L’agafà i va eixir ràpidament de la cova abans que l’os s’acabara el pa. En el viatge de tornada, el donyet es va tornar a creuar en el seu camí. El jove príncep li va agrair el que havia fet per ell, ja que podia salvar la vida de son pare. El que li preocupava eren els germans. El donyet li explicà que havien rebut un castic just, però que els trobaria a casa sans i estalvis. Finalment, el rei va poder menjar-se la fava de la vida. A l’instant, el monarca es va recuperar. Estava tan content que es posà a cantar i saltar al llit.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

Sopa de faves Al mig del bosc, habitava en una casa una senyora molt major. Un dia de primavera tenia una fam insostenible i es va dirigir al rebost a veure que hi havia, tan sols unes faves i un parell d’ous. Mentre pensava què podria preparar-se, va divisar entre els arbres un vagabund que estava buscant alguna cosa.

Necessites ajuda?- li va preguntar l’anciana des de la finestra. Estic buscant fruites silvestres. No es preocupe que no la molestaré- va dir el pobre home -Només pretenc posar-me alguna cosa a l’estómac. Davant d’aquella resposta, la dona va sentir llàstima d’aquell home i pensà a convidar-lo a dinar. Però amb veu molt apenada li va dir: Ho lamente moltíssim, però no puc convidar-lo, no tinc quasi res a casa. El vagabund li va donar les gràcies pel seu gest tan generós i li va dir: Podria vosté deixar-me un recipient amb aigua i fer una sopa molt especial? Al mateix temps que li déia això, va posar la mà dins d’una bossa que portava i va traure un tros d’ungla de porc. Amb açò sóc capaç de fer una exquisita sopa- exclamà el vagabund. La dona sorpresa va accedir a la seua proposta, ja que vivia en un lloc aïllat i sense visites. Van encendre el foc davant de la casa i van posar un recipient amb aigua a bollir. Quan l’aigua començà a bollir, va introduir l’ungla dins del perol i va dir: Aquesta és la cinquena

vegada que l’ungla bull i sempre ha donat unes sopes molt bones, encara que si tinguera un poc de sal tindria més sabor. L’anciana li portà un poc de sal. Quan va afegir la sal, el vagabund li digué: La sopa estarà en un moment, però potser no estiga tan bona perquè l’ungla no tindrà molta substància. Tindrà un poc de farina? La dona portà la farina que li quedava i van tirar la poca que en quedava. I aquella mescla tan rara ja desprenia una olor especial.

Açò canviaria si poguérem afegir-li alguna verdureta- va dir l’home. L’anciana pensà en tot el que hi havia al rebost per a millorar la sopa, així que anà a burcar les faves. En afegir les faves, va remenar la sopa constantment i al poc de temps va desprendre una deliciosa olor.

Ja està! Ha quedat molt saborosa!- va exclamar l’home quan la va tastar per última vegada. L’anciana va convidar el vagabund a entrar a casa i seure a taula. Els dos van compartir la sopa i amb els dos ous, es van fer un ou caigut per a cadascun d’ells. En acabar de sopar, la dona va dir: - Exquisita! Qui anava a dir que amb un torç d’ungla de porc i unes faves anava a quedar una

sopa tan saborosa.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

Les cinc faves Hi havia cinc faves dins d’una mateixa baina. Eren verdes, la baina també era verda i per això creien que tot el món era verd. Les faves anaven creixent dins la baina i amb la maduresa arribaren a pensar que tenien alguna missió a complir. De sobte, van sentir una forta sacsada: era una mà humana que arrancava de la planta la baina i la ficava dins d’una sac amb altres baines. I cada una de les cinc faves va anar pensant quin seria el seu destí, menys la més gran de totes que repetia amb feqüència: Succeirà el que

haja de succeir. I crac!, es va obrir la baina. Les cinc faves van caure rodant a les mans d’un xiquet inquiet. Quines faves més bones per a la meua escopeta!- va exclamar i les va disparar en distintes direccions. Cadascuna va anar fent el càlcul del seu destí, menys la més gran de totes que repetia: Succeirà el que haja de succeir. I va anar a caure sobre la teulada d’una casa i regolant es va encaixar en un clavill al peu de la finestra d’una cambra, on hi havia un poc de terra. En la cambra vivia una dona molt treballadora que feia treballs molts durs per poder sobreviure. Cada matí s’alçava a treballar i es deixava la seua filla al llit, que estava malalta des de feia més d’un any i que lluitava entre la vida i la mort. Un bell matí de primavera, la xiqueta va obrir els ulls i va mirar cap a la finestra i va dir: Mare, què és aquella cosa verda que es veu davant dels vidres per on entra el sol? La bona dona va obrir la finestra i li va contestar: És una fava que ha germinat i està plena de fulles verdes. A

partir d’ara ja no estaràs sola. Aquesta planta serà la teua distracció.

La mare aproximà el llit de la filla malalta cap a la finestra perquè poguera observar el creixement de la planta. Quan va tornar de treballar, va trobar la xiqueta molt més alegre. La filla li va explicar que el sol, amb la seua llum i calor, l’estava reanimant. Veig que la fava va bé i jo faré com la fava: m’alçaré del llit i donaré gràcies al sol que em retorna la vida- va dir la xiqueta. La planta creixia cada dia més llustrosa i la xiqueta millorava sense explicació, fins que un dia s’alçà per primera vegada, banyant-se amb la llum del sol. Aquell meravellós dia, de la favera va nàixer la primera blanca flor. La mare plena de goig va exclamar: Res més que la bondat de Déu va poder depositar aquesta fava en el clavill de la finestra. I va contemplar la delicada flor com si fóra un àngel caigut del cel. De les altres quatre faves breus notícies: la primera se la va menjar un colom; la segona i la tercera van servir per a un guisat, i la quarta va caure en una canal i encara estava coberta de fang i aigua bruta.

Adaptació: Nuria Martínez i Xandri

Tirant Carmesina i les faves màgiques Vet aquí que en aquell temps dels catorze vents, que set eren bons i altres set dolents, això era una vegada un poblet menut anomenat Gandia que vivia atemorit per un drac gegant, de malnom Bocanegra, que vivia molt a prop del castell de Bairén. Cada setmana el drac, amb la seua llengua rogenca de foc i les seues urpes esmolades, baixava a les rodalies del poble per tal de devorar alguna persona. Els gandians estaven aterrits perquè sabien que havia de morir qualsevol veí del poble. Ja havien provat tota mena de venjances per tal de matar el drac, però cap era efectiva. Havien ofert recompenses en or i argent, però els cavallers que ho havien intentat, alguns vinguts de països llunyans, tots havien fracassat. La por i la preocupació cada dia anaven augmentant. Ningú no volia eixir de casa quan sabien que Bocanegra baixava del castell per a complir amb el ritual de la cacera. Havien reforçat portes i finestrons amb tota mena de proteccions per impedir que el drac els atacara. El duc de la ciutat, Francesc de Borja, havia manat eixamplar la muralla i així protegir millor la vila. Havia demanat al rei que li enviés més soldats per a lluitar contra el drac Bocanegra, però com estaven en crisi no podien despatxar més soldats. Ja no sabien què fer, estaven exasperats i encolerits... quan un dia arribà al poble una família de cavallers. La mare era una coneguda maga que ajudava sempre els més desfavorits i quan es va assabentar del perill que corrien els habitants de Gandia, decidí anar amb la seua família. Aquesta maga, de nom Estefania, arribà amb els seus fills, Tirant i Carmesina, guanyadors de molts tornejos, valerosos i coratjosos, que no tenien por a res.

La maga Estefania, quan es va assabentar del poder del drac Bocanegra, decidí donar als seus intrèpids fills un potatge fet amb faves màgiques portades de Costantinoble. Aquestes faves donaven a qui les menjava un poder fantàstic: es convertien en gegants! Tirant i Carmesina se’l cruspiren ràpidament no deixant cap fava màgica a l’escudella. Al moment comprovaren com els seus cossos es multiplicaven fins a convertir-se en gegants. Els pobladors de Gandia els acompanyaren a la falda del castell de Bairén i des d’allí, Tirant i Carmesina pujaren al castell. El drac Bocanegra en escoltar la gran multitud va traure el cap per dalt de les muralles per saber quin atrevit el fastiguejava. Però Tirant i Carmesina no el deixaren respondre, l’atacaren per dos costats, un amb l’espasa i l’altra amb la llança. El drac es rebel·lava però la fortalesa dels cavallers derrotà el drac. Aquell dia a Gandia es va celebrar una gran festa. El duc va convidar a tot el poble al seu palau. Tirant i Carmesina els va agradar tant la ciutat que es quedaren a viure allí fins la resta dels seus dies. Quan van morir ja molt majors, el poble decidí fer dos gegants de fusta i tela amb el nom de Tirant i Carmesina, i durant la Fira de Gandia traure’ls a passejar per la ciutat, per tal de recordar la gran gesta que havien realitzat vencent al drac Bocanegra amb l’ajut de les faves màgiques. I ens en vam anar junts fins a... Allí ens vam deixar i jo vaig venir cap aquí per podervos explicar el que acabeu d’escoltar.

Xavier Estruch i Lucio

Amb les faves comptades una bon grapat tindrĂ s, i un bon plat de faves sacsades amb elles cuinarĂ s. 74

Maragda EscrivĂ i Noguera Fallera Major Marta Ribera i Ramos Fallera Major Infantil 76

Saluda Presidenta Blanca López i Gavilà 78

Fallers i falleres!!! Aquestes línies que per primera vegada us dedique, pretenen mostrar i resumir alhora molts sentiments que m’acompanyen en aquesta aventura de representar la nostra benvolguda falla. Una aventura en la qual no he estat sola, m’han acompanyat els membres de l’Executiva i de les delegacions, que durant tot l’exercici han treballat de valent, colze a colze, perquè tots els fallers i falleres gaudim d’aquests dies de falles amb il·lusió i harmonia. A tots ells, gràcies per estar al meu costat. Dedique també aquestes paraules a les Mascotes, Padrinetes i Padrinets, Reines infantils i majors, President infantil i acompanyants, per fer més gran la nostra comissió. Falleres i fallers de Màrtirs, continuem en la mateixa línia d’unió, il·lusió, festa, esforç i treball. Som una comissió especial, però som les persones que la formem les que la fem especial. És el nostre veïnat i tots els nostres col·laboradors els que fan possible, entre altres coses, aquest llibret. Fallers i falleres, veïns i veïnes, visitants... gaudiu dels nostres monuments, despertades i passacarrers. Us convide a tots a disfrutar de la millor festa: les falles! Estic i estaré eternament agraïda a cadascun de vosaltres per donar-me el vostre suport en aquest càrrec que afronte amb orgull i responsabilitat, però sobretot amb satisfacció, per ser la Presidenta de la millor falla de Gandia. A tots, amics i amigues, fallers i falleres, us desitge unes bones falles, plenes de música, alegria, color... Us espere a tots! Visca les falles! Visca la Falla Màrtirs!

Padrina

Elena Boscรก Sanchis Padrina

Reines MajorS 86

Ésser com Alícia que dorm i cau mentre somnia un món que és –i no– el nostre. Així, al meu paisatge sou vosaltres qui diu i no diu com són exactament algunes coses, qui fixeu els ulls del gat que vigila, els ulls que m’engatussen, que m’engaten, que em fan un sac sacsat sense secrets perquè no és la reina, en aquest món, sinó que sou, Alícia sense anomenar-vos Alícia, vosaltres. I jo, el ninot.

Josep Lluís Roig

Selina Boscá i Puig Reina de l’Art

Mireia Brito i Simรณ Reina de la Poesia

Marta Millet i Salavert Reina de la Festa

Alba Negre i Parra Reina del Foc

Laura AraĂşjo i Gregori Reina de la Falla

Explicaciรณ Monument Major 100

101

Lema: Gandia, una ciutat de meravelles Artista: Alfredo Bayona Explicaciรณ: Pura Maria Garcia 102

103

Tots som Alícia T

enim por de viure poc, de sentir fugir la vida. Vivim creient que la mort no és real, sinó mentida.

Per fugir, per oblidar, per fer el viure lleuger mirem cap a l’infinit quan hauríem de mirar només allò que és real, (i no veure allò inventat). Però si obrim molt els ulls, si endrecem bé la mirada i, tant de front com d’esquena, esbrinem què oculta la nostra vida, bèstia llesta i malcarada... Què hi ha que tant s’amaga?

104

Viure és acceptar la mort, la malaltia, l’enveja, saber-se humà -i animal!i llevar-se la careta. Però fer-ho, descobrir-se, i a l’espill veure qui som és una fita valenta i cal tenir molts...botons! Si viure és tan gran empresa, tan cansada afirmació... Doncs, somiem, deixem de banda l’esforç gran del pensament. Imaginem-nos Alícia i escoltem el conillet.

specialistes en trampes, malabaristes d’enganys van emplenant els mils sobres que d’una mà a l’altra van.

En aquest país de mags que del barret trauen raca i, directe a la butxaca, acompanyen el furtat, Alícia, que som nosaltres, prefereix poder somiar a veure la realitat. Més haurien de recordar els tramposos mentiders que fan promeses de màgia que Alícia, que som tu i jo, malgrat que ho sembla no és fava.

ALÍCIA: Què bonic que sembla tot quan amunt i avall vaig jo muntada en el gronxador! BARRETER: De mi diuen que estic boig per l’efecte del mercuri amb què els barrets meus jo faig, però vet ací que trobe una malalta pitjor que vola, més no és pardal. De nosaltres, qui és el boig? VEU DE LA CONSCIÈNCIA: Alícia, com ja t’he dit, som nosaltres, tu i aquell. El barreter, ara que ho pense serà, sens dubte, el govern...

105

Compte amb el que veus i beus! L

a realitat és gran sala on barregem la mentida amb grans dosis d’anestèsia per fer trampes a la vida. Per enganyar-nos i creure que som humans poderosos hem creat nous aparells i aplicacions verinoses amb que sense veu parlem, ens saludem, ens besem, i amagats en les icones per darrere ens donem de tot menys les coses bones. La realitat és gran sala on barregem la mentida, però de vegades cal prendre lloc en la partida.

Passeu, travesseu la porta per on s’entra a un món estrany, on ens cal anar amb compte amb les dos pocions que hi ha. Feu atenció! Trieu bé la poció que voleu veure perquè segons l’elecció tindreu dret o tindreu deure.

Passem tots a veure ara què hi ha en aquesta gran sala:

Mireu primer el pastís que és metàfora ben dolça de la platja de Gandia, que tant Torró com Diana pronuncien amb alegria. Torró somiava una platja amb negocis i inversions que fins i tot en hivern li emplenaren el perol.

Víctimes del temps present de la seua modernor aquesta on hi ha un pardalet que xiula i que sent tothom... -No és pardalet, tros de soca és twitter, què no ho saps? Un au que du una etiqueta que en anglés es diu hastag!

106

Parlament del pardal TWITTER: No féu cas al narrador... escolteu-me amb atenció i no perdeu cap paraula perquè heu de triar opció i pensar que una elecció va més enllà de la capsa on més d’un vot ja s’apanya.

-N’Artur, mosquejat com una mona a qui el plàtan gran li furten, a na Diana atacà sense pietat ni mesura: Com gosses dir que la platja no ha de ser un aeroport i que a la ciutat també cal fer bona promoció? Diana, no em fastidies, no em toques més el nas que m’has fotut bé el negoci del parc aquàtic i el camp, on als golfistes més golfos volia jo deixar jugar. Del pastís res més diré només cal llegir el tag #GandiaUnllocOnEsMenjaBe per tenir el tema ben clar.

Llegiu l’avís que atresora «Si en beus no m’oblidaràs» i endevineu la persona qui com un mantra especial a tothora ho va gastar n’Artur Torró és la resposta!

-Els que vingueren davant aquells que han poat primer són culpables, són els lladres creieu-me, que és veritat, s’esforçava a dir Torró a qui volguera escoltar.

Potser ell ho repetia, incansable parlador, perquè la poció bevia quan s’alçava cada dia i volia menjar-se el món!

Continuem...Estem tots? Doncs mirem a la mà dreta -de paraules no és un jocper esbrinar el que té aquesta primera poció.

107

Finalment, és ja l’hora, després del llarg parlament de fer-vos descripció bona de la poció que és segona. Llegiu amb atenció la nota que hi ha al peu de la poció i diu #rescatempersones en claríssima al·lusió que portà el nostre govern, malaltís de confusió, a rescatar amb bilions a aquells que ens havien furtat, és a dir, als pobres bancs. Na Lorena, infatigable, amb veu greu i gran esforç al govern central volia ensenyar-li la lliçó a mena de Barri Sèsam: «Epi, allò que veus és un banc. Una persona és aquesta. Per distingir-les només has de mirar la cartera, la sempre-plena és del banc!

108

Fetes ja les descripcions de les úniques opcions que hi ha en creuar l’entrada, Alícia, és a dir tu i jo, hauríem de saber triar, perquè està la cosa clara, o potser encara no?

La reina roja i la guillotina M

olt solemne i estirada, prim signe d’exclamació, pensadora intel·ligent, reina de maquinació que amb silenci tot ho arregla deixant en mans dels qui parlem errar en tota ocasió, la reina roja apareix. És Diana, reina roja, de dits subtils i nerviosos, escoltadora molt llesta dels assessors cavil·losos que l’avisen abans d’hora d’on estan els soldats blaus per Torró encapçalats i les hostes del rei Ciro, aquestes hostes punyeteres que riuen perquè ben saben que la manilla la tenen. La reina Diana entra, amb pas elegant i ferm i crida, sense cridar, i mana, sense manar.

Una mirada cruel amagada en un somriure, d’aquells que ella sap fer, li arriba al botxí silent que molt Prieto té el seu cor i el pantaló cagadet. Acollonit, el botxí, recorda l’ahir feliç: el CE Rois ja s’obria... -un altre calaix obert. Un calaix que es gastaria per amagar no bitllets, sinó favors i promeses, prebendes i agraïments-. Trist recorda aquest botxí com es fregaven les mans, les butxaques, les carteres, somiant el que ja somiaven -“Manar un poble adormit que quasi no veu ni sent és, fins i tot, divertit, pensà la colla sencera-

109

Fins que un portantveus Doncel Maximiliano enutjat es dirigeix al jutjat per fer oficial denúncia i retornar les afrontes que li van fer tant de mal. No oblida el botxí gelós ni la reina roja i prima que el Doncel i el cavaller, que Martí té per cognom, la venjança prepararen per fer pagar a la reina el cop de peu que reberen. El botxí, ja en el present, intenta que no es perceba la gran cagada que ha fet, la gran cagada que té, per saber-se escorxador que de morir està a un pèl. La reina roja delira plena d’ira i de venjança: -Doncel, tu que ets valent has d’aprendre a estar callat. Sense callar no es pot ser rogenc ni ciutadà. A veure si d’aquesta aprens!

110

El botxí no sap què fer, com amagar la caguera. La reina roja el mira i ell, amb el pensament, ben bé que s’empenedeix d’haver fet el tararot defensant que un expedient, sense signar ni segell, li donà la clau del Roís a l’Escolano Vicent. Tremolen els condemnats. Tremolen els sospitosos. Tremolen els que signaren, els que els seus ulls es taparen, els amics dels seus amics, els amics dels enemics, qui sense llegir escriu, qui escriu a cop de batuta i a rei o reina fan cas per escriure el seu dictat. Que tremolen, sí, tremolen. “TE TOCA”- se sent ben alt... Ben prop de la guillotina tremola quasi tothom, -però quan estaven lluny tota la merda anà al llom de qui per ells són fotuts-

La festa del NO-aniversari B

envinguts, amable gent, il·lustríssims convidats! diu la llebre i s’escarota mentre corre com s’espera d’un animalot pilota!

Café ben negre, aromàtic o té intens d’illes llunyanes, què prefereixen vostés? -Per si aquells que estan llegint no ho sabien fins ara, quan qui et dóna a triar té quatre potes i un cap no pots triar, ell et mana. I aquesta mínima màxima, que saber gens no ens agrada s’aplica al món de la festa i al món únic de la falla. El barreter, d’amagat, parla a soles, riu a soles, canta cançons ben estranyes. Ha perdut el seu gran cap! diuen tots, sense cridar.

Però el gran boig no està a soles, un altre que li fa ombra és el pobre president, embogit ja, trastornat, pensa que on estan els peus és on ell sosté el seu cap, perquè boig et fa tornar federació amb tanta falla. Pobre Telmo, com sospira, com es frega mans i ulls, com no es creu ni allò que mira: Quin embolic de collons he d’engolir cada dia per açò que té per nom de falles federació! És que exercir presidència d’una entitat que té peus, que simula caminar, però que molt poc avança és per perdre nas i cap! La taula ofereix convit, de multicolor pastissos, tan dolços i saborosos com les promeses que es fan quan tots els fallers comencen amb il·lusions un nou any.

111

Però tots, també la llebre i el president sense cap, saben que els pastissos són disfressats i ocults problemes: un camp de mines letals. Qui creuen vostés que vénen a tan gran berenarot? Doncs s’enganya aquell qui pensa que a aquesta dolça desfilada, com és convit que és debades, ha d’acostar-se tothom. La taula parada i trista... Pastissos que no són dolços, sinó problemes ben grossos: Hi ha un pastís de crema negra, feta amb llima i desacord, preparat amb molta ira perquè a tots agradaria acabar amb les seccions que no són, sinó calaixos on es fiquen falles grans amagades, empobrides, amb números tan irreals que fan falleta a un MERCAT i a un PRADO fan miniatura.

112

Quin trasbals més gran de sobres amb xifres que van minvant per aterrar, a colzades, en una secció ideal on és fàcil fer-se ràpid amb un banderí premiat! Al costat d’aquest pastís hi ha un altre descomunal de farina i carabassa, creat amb tan poca traça que com a museu no passa si s’utilitza el trellat. Museu del faller s’anuncia, però la realitat, irreal, és una altra ben distinta: No és pastís, és hipoteca, edifici gran i gris, sufragat a cop de xec, jo diria impost faller, as en la mànega estranya d’uns polítics ballarins com un TORRÓner que clama:

“Aquest deute ho pague jo si em féu arribar els vots, perquè a l’estil sicilià conservatori faré, festa haurà amb lo popular convertit en musical i alegries i rialles que les falles no són res si com cal tu les compares amb un camp de golf ben fet.” Un tercer pastís convida, adornat en un gran plat, a ser per algú menjat si es disposa valentia. Està fet amb xocolata, amb caramel, ou i nata i s’adorna amb etiqueta que no és cartró sinó oblea i diu pastís d’assemblea. Menjar d’aquest gran pastís és com menjar aire i palla, és creure que menges sí però de no quedes farta; és menjar acords que cauen quan l’assemblea s’acaba. Quin pastís tan enganyós! Quin pastís tan mentider! Quina manera de dir el que no es farà després!

El següent pastís s’aboca, tremolós en la safata, cuinat amb ous i nata. Es diu pastís de tarara en claríssima al·lusió a que és un pastís trampós on primer es diu un sí i al remat s’ha dit un no, com deia la famosa lletra que cantava la Tarara. Els artesans pastissers que han cuinat el pastís són executius fallers, aficionats a fer llistes que semblen definitives, però canvien fàcilment. Ai quin pastís més mutant, amb llistes que van i vénen, amb Telmos que van primer i després desapareixen! I tancant l’exposició de pastissos artesans hi ha un pastís molt reverent, un pastís de processió. Amb confusió s’ha cuinat i farina de supèrbia, per un cuiner abat que de tossut ell té igual que de santíssima ciència.

Aquest cuiner tan sant per fer el pastís més dolç ha ficat protesta gran plantant-li cara molt santa a la federació de falles: Què heu fet, pastissers fallers? Què heu fet? No pensar en mi? Voleu anar a ritme vostre? Voleu ser primers actors? Doncs trencarem el sant compte: ja no hi haurà processió, i tu, Telmo, no t’amagues, no et faces grans il·lusions, la Verge t’està esperant per llevar-li l’ocasió, fastiguejar-li el seu dia i ser dels fallers traïdor. Més enllà, damunt la taula, tasses i gots ara dormen, avorrits, tristos, dolents, quasi buits... després que els llavis de les falles, especials, la beguda han engolit: De til·la dolça una tassa preparada s’han trobat aquells que van amb el PRADO i senten com van les cames, com tremolen i com ballen.

113

“Quin desfici! Quina por! Hi haurà enguany per nosaltres al daurat pòdium un lloc?” Una altra tassa és mig buida l’han beguda els de la Vila, a glops grans que són glopots, perquè pateixen del mal de ser un any especial. -Ser més gran del que un és, sentir-se més alt, més més, és estranya malaltia que et fa perdre el que tenies per pensar que ara no eres qui velles mides tenia. Quin canvi tan il·lusori et fa tocar banderí... Si només obris la boca no dius més que TARARÍ!A un cantó d’aquesta taula cerimoniós, gran convit, la tassa més gran espera després d’haver-se buidat pels llavis grans, ressacosos com els llavis del MERCAT.

114

Un a un, els seus fallers, engrandits com a gegants, han posat la boca plena en la tassa de café, però ni amb la cafeïna del seu bell somni desperten. “Som els millors”, taral·laregen, mentre la memòria ingrata ajuda a que se n’obliden que un any ben prompte passa. -Ai què mal fa la caiguda d’un fals cim, d’un fals setial! Quina trompada fotuda és la trompada que té un any de caducitat!

Els colors dels diners

Les cartes pinten els números dels pressupostos i subvencions

l passeig d’Alícia, un dia, la portà fins a un jardí molt verd, frondós i florit: és el jardí d’una Reina que, a més de regir els cors, és monarca monetària que a la xifra està agarrada amb un amor ben mesquí. “Tota pela fa butxaca” és el mantra preferit de qui pressupostos arma segons siga el colorí de l’aire que bufa i paga després de fer-se butxaca i quedar-se amb un bocí. Tres cartes es troba Alícia. Cada naip té el seu color. Als seus ulls balla la xifra, balla i puja; balla i no.

A un costat, hi ha un arbre prim de branques fines i antigues de les quals estan penjades les molt retallades xifres. És l’arbre dels pressupostos, de fruit minvant i encongit, que cada any dóna menys siga quin siga el partit que les seues rames poda. (Recollons quina collita! Sempre tan pobra, mai rica!) A l’altre costat s’endreça un arbre alt de prim tronc de l’ordre dels arbres negres: és un arbre dels plorons, arbre fidel a l’engany, l’arbre de les subvencions.

115

Tres cartes soldats els guarden. A pintar-los ja comencen amb pinzells oportunistes que fan ballar més les xifres quan als vots ells s’anticipen. Les cartes pinten colors que semblen ben diferents, però que molt iguals són quan bufa el polític vent. La roja carta s’exalta, figura al naip un soldat que té de nom Salvador i Gregori de cognom. La carta roja és supèrbia per pensar que el seu color és el color més autèntic, sinònim de modernor. Blava com si fóra el cel, com si fóra mar valent, hi ha una carta vanitosa amb un soldat del PP que té, com a nom primer, el mateix que tenia Tell. Guillermo, l’has encertat, dibuix del naip que és més blau, i de Torró el seu escuder.

116

La tercera carta espera, morada molt cavil·losa doncs és carta sigil·losa que diu el que no vol dir amb veu presa de ronquera, la veu del naip de Lorena, sostingut per un andami de convenient confluència. La carta soldat rogenca agafa amb gana el pinzell, mentre va cantant les xifres i explica amb crits a la gent que no és tal la retallada: “De la reina no és volença fer moviments de tisores... Ella no vol, vos ho jure, però ara cal retallar i tancar tots la boqueta si ens volem recuperar i als de Torró sobreviure. -Ai Saoret, quina poca traça tens per donar-nos arguments! Pots posar cara de fava i mig-tancar els ullets, de res et val, tots sabem que al tenis jugues valent (i a la reina prima i roja traus la pilota molt bé).

La carta morada i grossa, sempre enmig de la baralla és la més alegre carta, orgullosa, cridanera, au reial, no cadernera que pel destí es va fer gran quan un dia li caigué ni un meló, ni raïm, ni pruna sinó el signe més reial que és el signe de la suma. La carta morada és més, però pinta amb el pinzell restes que resten les xifres i deixen el resultat de zeros que sempre estan. -Ai tan gran carta morada! Ai carta amb veuota ferma! Recorda, pendent estàs d’un fil prim que està prestat i que no és fàcil ballar al pas que la reina roja darrere de tu ha marcat!Per últim, ben pentinada amb clamorosa elegància, apareix la carta blava de pijopandia prestància.

Crida amb fort estil blavós i, fent volantins en l’aire, explica a aquells que l’escolten que els deutes són heretats. “Vull que ballen les tisores per retallar, sobretot, el que veuen al seu pas si destil·la color roig. Tinc dèria al color rogenc! Tinc fòbia i no em fan goig els casals, les fundacions i tot el que no és blavós!” -Ai aquesta carta blava, que només pel seu color ha cregut que és deïtat i està, de tot, per damunt! Ai aquest cavaller blau, aquest Guillermo valent que per ser blau ja no és Tell i al fosc bosc dels pressupostos amaga el seu odi als rojos!-

117

El gat Cheshire

iu-te, riu-te, mira la vida al mirall on fa volantins la vida i fa llest al que no sap...

Riu-te, Alícia amb gran somriure i més cínica alegria. Riu-te de qui sembla fava i per darrere tragina, qui et mostra una mà buida i l’altra té a la butxaca, comptant daurades monedes que sempre porta amagades. Riu-te, Alícia, tot és trampa... Tot el que veus ens enganya! Així li parlava el gat a la xiqueta encantada per fer-li entendre que el món no és d’or, tampoc de plata, sinó de molt fals cartró.

118

“Observa, Alíciali diu el felí a cau d’orella a l’encantada xiquetaVeus aquells que van botant des de la dreta a l’esquerra sense la terra xafar? Veus aquells que són penells i que assenyalen amb fletxa un lloc que canvia amb el vent? Doncs, ells són els endollats, cavallers i damisel·les que tenen mutada pell, canviant consciència i cervell, arribistes que fan fàcil el seu canvi de jaqueta; acròbates de corredors, escopidors de promeses, farsants que entren i ixen per portes que sempre giren.

Apareixen, com bavoses, deixen embrutada empremta i quan la butxaca és plena, convertits en fum s’esvaïen i van buscant una empresa on agranar, o llepar, ser conserge del retén, manobre a l’Ajuntament el que diga l’amo, AMÉN! Els endollats són ja plaga, són insectes voladors que s’assacien de carronya sense mirar el color: si el femer és blau intens, si el seu color és rogenc o si és morat el color ells no ho miren, per a què? El que és important, per ells, és trobar un bon endoll!

119

Cants Miulats 120

121

Mans sense regnes desdenys ofeguen subtils amb tels de segell: com corfes de tendresa contra les vespes dels crits. Crits de silenci és presumptuós trencar en l’àmbit del gest: com paraules de vidre dins l’exacte de cendra. Cendra fins l’oblit que resignada vola als aürts del temps: com glop de memòria davant el pols dels dies.

Josep Vicent Cabrera*

122

Estimar és dibuixar, amb les mans, en l’aigua del mar. No existeix cap altre lloc tan inexacte. Al mar dels besos, el naufragi.

Josep Lluís Roig

L’engatussador diu al vanitós, -Deixar-se anar mai no és tan desastrós qui no és corrupte no té llustre.

Maite Sastre

*Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017

Al rerefons de cortines recollides s’amaguen imatges amb blanc i negre. Oblits de mirades. Formes i més formes, siluetes amb encontorns, línies marcades amb punxó. Són imatges en blanc. Són mirades en negre. Són figures a emplenar dels colors dels records. Com es pinten els records? En blanc o en negre o potser siga amb gris.

JaBen*

*Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017

123

Seducció de la imatge, com en el desert, un bell miratge Dolces veus sonen els sentits ensarronen. Encís de paraules que atrapen com baules. I la figura amable que embelesa per la seua bellesa. Entabanats amb el joc, beurem a galet a poc a poc. També la xarxa atrapa i engalipa, així les voluntats dissipa.

Endinsar-me per la teua mirada, Nodrir-me de cada visió. Gratar les teues ombres Amb empremtes de colors. Trobar els teus ulls, Ulls plens de vida Soterrats de tristor i nostàlgia. Sanglots de pupil·les Apaguen les imatges per segons, Trampegen amb esquer el temps. Sedegós per sempre estic de tu.

Visca la FESTA que engarlanda i els nostres cors abranda!!

Doménec Canet*

124

*Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2017

JaBen

Jordi MartĂ

125

lLENGUA DE gAt 126

127

Dubtes Per Gemma Micó Estirar la mà i que els dits s’entrellacen amb malaptesa. Caure en la temptació d’eixos grans ulls verds, capaços d’engatussar-te i sotmetre’t a la seua voluntat. I com viure sabent que tan sols quan deixe d’importar-te, t’acostaràs novament. I només quan deixe de voler-te, et deixaré acostar-te. I com…? I quan…?

jOCAIRE Per Doménec Canet Va veure aquell anunci tan eixelebrat, ple de virolles, esclats de color i llums d’àmbar, amb un toc afaiçonat però efectista de neó blanc. Va avançar unes quantes passes, i se’l va trobar. Allí estava ell, entotsolat davant aquella màquina escurabutxaques que li havia tret els amics, la família i els diners. Tanmateix, ell, del tot indiferent a la vida, continuava engatussat per aquell univers de llums i de sons que l’ensibornaven des de feia tant de temps. 128

Engatussar o l' ARt de Viure Per Maite Sastre I Sota la pluja intensa, una processó de paraigües i un silenci, s’obria el pas a un seguici desconcertat. Quan la capsa daurada va ocupar el seu lloc, la làpida va mostrar la seua última voluntat. Epitafi: Recordeu-me per l’instant que ho canvia tot. El moviment de reüll dels ulls, algun sospir dissimulat i els primers acords van trencar el silenci sostés.

“You are so beautiful to me. You are so beautiful to me. Can’t you see? You’re everything I hope for. You’re everything I need...”

129

II Malgrat la situació, encara se li il·luminen els ulls: - No tindria més de dos anys. Tot era difícil. Ell tan fràgil i tan bonic alhora... Jo no sabia què seria de nosaltres després de quedar-nos sols... La vida costera amunt... Vam pujar a l’autobús. Un autobús ple i silenciós, amb seients de pell roja mig trencats i vidres tremolosos. Era un trajecte important perquè d’ell depenia el meu futur, el nostre futur. Però això és una altra història... Recorde que... hi havia molta pressa, l’autobús estava ple, feia molta calor, la gent estava com... nerviosa. D’improvís, va començar a somriure i a rebre mirades. Primer una, després més. De sobte, va eixir d’ell una rialla tan contagiosa que ningú no es va poder resistir. Vam eixir del vehicle envoltats d’un ambient de felicitat extrema. Increïble, havia fet transformar el món gris d’eixe autobús matinal. Tenia la capacitat de fer canviar el món... Senyoria...

130

IV M’has fet sentir única. Gràcies a tu he pogut descobrir la meua bellesa i em sent poderosa per això. No tinc límits, no vull límits. No m’interessa el passat. No vull aliances del passat. Toca’m... Sóc segura. No sé molt bé on estàs i què és el que fas. No m’importa. Quasi sempre no m’importa perquè la teua presència m’envolta. Olora’m... Sóc l’aroma del teu instant. Quan sent el teu alé i desapareixes, perd l’eix de gravetat. Xiuxiueja’m que m’estimes. També sóc capaç d’imaginar-ho. La meua vida va canviar per l’instant en què em vaig ancorar a tu. Am I everything

you need?...

V Sempre havia pensat que el seu últim instant seria únic i original. Però pel seu cap només va passar... ...reminiscència de la primera besada, del moment en què et vas enamorar, el color dels diners, l’aroma del sexe... Aquest aroma suau i atractiu és una complexa barreja d’harmonies fragància entrellaçades, com la mel de cítrics, la inclusió de magnòlia, ambre i harmonia, que es tradueix en un aroma que està destinat a convertir-se en un clàssic...

És molt simple, sóc un frau? Potser... només sóc un clàssic? 131

Dos-Cents i dos-cents Per Jordi Martí La nit havia caigut com una solsida. Enmig del carreró ulls felins il·luminàven el camí, la fugida. Podria haver sigut fàcil treure’s la idea de soca-rel i no fer res, passar de tot, com sempre, però allò que l’havia portat allí era la cosa més forta que ell haguera pensat. En el seu despatx el Doctor Arribas García de la Vega reposava tranquil·lament el menjar. Un gran psiquiatre com ell no podia permetre’s perdonar un menjar. Un xicotet eructe vulgué eixir, intrèpid, però el Doctor controlà l’escap, bufà suaument i deixà que el cos tornara al seu estat natural. Sonà la porta. -Gertrudis -digué per l’intercomunicador mentre recollia les molles de pa de la taula, danys col·laterals de la batalla- no vull visites fins que no acabe de redactar aquest important informe! -Doctor, jo no...- contestà la veu de la secretària, sonava atemorida. De sobte s’obrí la porta. Una curiosa figura va aparéixer amb el cap tapat amb una caputxa i va començar a caminar cap a la taula. Una estranya sensació va recórrer l’enorme cos del psiquiatre. En arribar a la taula es llevà la caputxa i va deixar veure dos ulls menuts, un de cada color, que coronaven una cara llarga i ossuda. -Hola, doctor- pareixia que per parlar no haguera calgut que obrira la boca- quant cobra vosté la sessió? -Disculpe, però els meus honoraris els pot preguntar a Gertrudis, jo sóc una persona molt ocupada i ara mateix estava fent una feina molt important perquè m’interrompa així - contestà intentant fer que la seua veu sonara més greu i tapant un tros de salami amb el colze. -He dit que -els seus ulls es fixaren en els del doctor, la sensació estranya es multiplicà- quant cobra vosté per sessió? -Dos-cents euros la visita- la seua veu ja no sonava greu, més bé quasi ni sonava. -Bé, quan acabem de parlar serà vosté qui em pague a mi aquesta quantitat - En el carreró, aquella nit, el doctor havia de recordar aquesta frase, sonant al seu cap com un mantra.

132

-Però qui es pensa vosté... -El seu fill és un estafador -no el deixà acabar la frase- engatussa la gent per furtar tot allò de valor que porta -la veu havia tornat a sonar i el doctor haguera jurat que aquella boca no s’havia mogut- Els fa creure que és un pitonís i que coneix el seu futur. -El meu fill? Rodrigo?-ara començava a entendre. -Ell es fa conéixer per ‘el príncep lunar’- asseverà. -Com? I vosté què vol que faça jo? Per què ha vingut? -Jo sóc un vertader pitonís i si vosté no fa res, el seu fill morirà aquesta nit. La conversa continuà una bona estona. L’estrany personatge explicà al doctor que el seu fill estafaria una persona que anava a prendre’s la justícia per la seua mà i aquella nit l’assassinaria. L’única manera de parar l’assassí era acudir a la consulta del fill per treure’l d’allí, però no era fàcil: la relació entre el dos era prou dolenta i feia anys que no parlaven. El doctor esperava que el fill donara el pas, però encara no havia passat. L’informador li donà l’adreça de la consulta, cobrà els seus dos-cents euros i s’esvaí per la porta. Aquella nit, en el carreró, una ombra aparegué. El doctor escrutà d’amagades fins que va reconéixer Rodrigo. -Fill meu!- Eixí del seu amagatall. -Pare? Corre, hem d’anar-nos-en, una persona vindrà a assassinar-te i jo he vingut a salvar-te. -Què? A qui van a assassinar és a tu, una persona ha vingut a la consulta i m’ho ha dit. -Pare, és exactament el que m’ha passat a mi. Un home molt estrany ha vingut a veure’m i m’ha dit que era client teu. Que sabia que un altre pacient anava a intentar assassinar-te aquesta nit i que si li donava dos-cents euros, em diria tota la informació per poder venir a ajudar-te. -I ací estem els dos, en un carreró obscur i humit, havent pagat quatre-cents euros per tal que ens engatussaren, per deixar enrere obstàcles absurds i retrobar-nos- contestà el doctor, serenament. -I ara, què fem?- la veu del fill sonà il·lusionada, com esperant. -Que què fem? Cridar la policia ara mateix!

133

El Corredor Per Josep Lluís Roig La dona mirava, feliç, el corredor. El resultat era, amb tota certesa, espectacular. Quan va veure la prestatgeria a la botiga de mobles es va quedar impactada. Més que una prestatgeria es tractava d’una escultllibreria. Allò era exactament el que li calia per omplir aquell corredor excessivament llarg, ample i buit que l’arquitecte d’estil Calatrava li havia deixat al xalet amb vistes al mar. Primera fila, sector 5, acabat d’urbanitzar, cada metre quadrat una fortuna, indiferent a la crisi. Sempre existeixen persones amb els suficients recursos com per agrair una urbanització tranquil·la, davant la mar, quilòmetres de platja i arena. Un lloc impagable a un preu que ella podia pagar. A la botiga de mobles ja la van avisar: peça única. En pot encomanar més, però el temps que tarda i el preu... Però el preu no era un problema i el temps exactament tampoc, perquè el problema real el tenia amb l’estructura del xalet: l’arquitecte havia ideat tot el primer pis com una balconada que s’abocava al menjador i la seua espectacular paret tota de vidres. I, rere les cristalleres espectaculars, la mar més espectacular encara. Però ara semblava que els pilars els havien de reforçar i ja començaven a tocar-li els ovaris, encara que ara respirava millor perquè ja sabia amb què ompliria tot l’espai buit que li deixava el corredor del primer pis. Amb l’avantatge que no li havia calgut prendre’s la molèstia d’haver de recórrer llibreries ni engatussar llibreters a la recerca de lloms bonics que feren joc entre ells i el color de la paret. El color fusta va bé amb tot. I les escultllibreries es vorien des del menjador. Llavors els visitants no sabrien si els llibres eren de veres, moment en el qual ella es declararia pionera en el món dels mobles escultura.

134

Però els problemes amb els pilars s’allargaren tant que encara arribaren primer les escultllibreries que la finalització de l’edifici. Quedaven els pintors i rematar un parell de coses més. Al cap d’un parell de dies ja hi tenia dipositades les seues obres d’art personalitzades. Les va cobrir amb plàstics per si de cas, encara que tota aquella part de la casa havia quedat pintada i ben pintada. Havent enllestit la part de dalt, els pintors omplien de tons dolços el menjador, d’un lleu crema quasi rogenc, tènuement vermellós. De manera que en nàixer o amagar-se el sol, els reflexos del mar s’emmirallarien a la paret. Però tot això no hauria de tenir cap importància per a la història si no fóra perquè a la dona, ara que arribava l’estiu, ja la inundaven les ganes de tenir-ho tot enllestit, de manera que, ara i adés, s’hi passava a controlar. Amb tanta mala fortuna que, en una de les visites, en entrar ella al seu futur paradís, un dels pintors que havia pujat al pis de dalt perquè no se’l trobaren fumant a dintre, va llençar la burilla que va aterrar, gairebé apagada del tot, vora un dels plàstics. Amb la mala fortuna afegida que, com que ja era tard, tothom va marxar abans que es declarara l’incendi. Un incendi molt localitzat però que, en estar situat justament sota d’un dels pilars que havien estat insuficientment reforçats, va provocar que aquest cedira i, amb ell, tota l’estructura. Curiosament, l’edifici, en la seua caiguda, va ofegar el foc. De manera que els bombers, en arribar, ja no tenien res per a apagar. Així que l’endemà, mentre vigilaven que no es revifaren les flames entre els enderrocs, a un d’ells li van cridar l’atenció les restes parcialment carbonitzades de l’escultllibreria. Mentre en prenia un tros, que semblava un llibre, entre les mans i valorava el lloc amb les circumstàncies, va comentar amb un altre company que es jugava un ou (els dos no, però un sí) a que, si en lloc d’una biblioteca amb llibres de fusta haguera estat de llibres vertaders, el foc no hauria cremat amb tanta virulència i el pilar no haguera cedit. La fusta crema molt millor que els llibres, va exclamar per a acabar.

135

Les faves m'engatussen 30 d’octubre

Per Josep A. Pellicer

Vespra de Tots Sants. La setmana passada va ploure. Sense arribar a fer saó, la terra s’ha refrescat després del racionament d’aigua a què ens té acostumats el cel. Baixe al bancal del barranc. Al costat de la caseta, on estava femat, faig dues tires de clots i sembre les faves. En total, vint-iquatre clots. Prou per a casa. Les dues oliveres, com mare i filla, esperen també. 12 de novembre Comença a notar-se el fred d’aquests estranys hiverns. Al matí, l’agret amaneix amerat de rosada. Dies curts. Passem la vesprada fent olives per adobar-les amb pebrella. El favar comença a despuntar. És un prodigi vegetal. En alguns clots les tiges ja ixen dos dits. Humitat. El fum d’algunes xemeneies. 20 de desembre Cullen els horts del veïnat. El nostre és tan sols un quartó de terra sense tarongers, on estava el forn de calç del besavi Sisquet. El favar comença a agafar força. Les mates formen un camí verd emblanquinat. S’intueixen les flors encara enroscades com l’embrió d’un insecte. Repasse les herbes. La terra està tova i bona. 5 de gener Vespra de reis. El favar desafia plenament l’hivern, malgrat la feblesa de les tiges. Les flors són arnes que queden immòbils, tot esperant la nit per a volar. Amuntone terra al peu de cada mata. Desbrosse. Cull dues garbes de raves.

136

2 de febrer Dia de la Candelera. A la vesprada, els tres tocs per a la missa. Recorde com de menut el rector ens marcava el front amb una ditada de cendra. Ignore si encara es fa aquest ritu. Les candeles de colors. 3 de març El creixement enorme del favar. Una mica de poll negre. Sofre en pols. De tornada a casa, faig alguns espàrrecs de marge. A poqueta nit, els homes baixen als quatre cantons per a llogar-se. El soroll del bar. 4 d’abril Cull les primeres faves de l’any. Menudes i tendres. Les cotes de pell fina ideals per a menjar-seles senceres. Prepare faves sacsades per a sopar. Sofregisc unes costelles i dues llonganisses, un poc de ceba trinxada. Afegisc les faves i, en l’últim moment, el pebre bo. Un poc d’aigua i va coent. De tant en tant, sacse la cassola. Finalment, deixe caure dos ous perquè s’escalfen. Plat més que suculent. 1 de maig Plantada l’hortalissa d’estiu. Faves collides per a la paella de diumenge, amb carxofes i alls tendres. 24 de juny Després de l’última collita el favar ha quedat extenuat, entre les verdures estiuenques en creixement sembla un bosc desolat. Arranque les mates i recull les faves seques per a obtenir llavor.

137

Engatussats per la mentida Per Priscilio Ruiz La festa de Sant Josep és una de les més entranyables celebracions cristianes i ens anima amb l’exemple de Sant Josep a anar creixent en la felicitat que gaudim a mesura que creixem en la fe. Però en la nostra època ens trobem amb grans mentides que van arrelant en la societat generant una falsa religiositat, desnaturalitzant les nostres tradicions i vivències cristianes. La gran mentida a la que ens referim és l’anomenada New Age. És un error pensar que el conjunt de pràctiques diverses conegudes davall el títol New Age són simples mètodes de relaxació per a obtenir la tranquil·litat interior i l’equilibri psicològic. Aquestes pràctiques comporten un fort rerefons filosòfic-religiós, incompatible amb els principis fonamentals de la fe. És manifest que aquestes espiritualitats orientals (ioga, reiki, biomagnetisme, meditació transcendental, etc.) vénen molt bé a l’home occidental, essencialment individualista. Entrar en aquest món no impliga ingressar en cap església institucionalitzada. No implica sobretot una CONVERSIÓ de la forma de pensar que comporta un canvi de conviccions, de vida, una regulació de la pròpia conducta segons unes normes morals objectives i inventariables, un reconeixement, sobretot, de la ferida més profunda que cada home porta dins: el seu propi pecat. Tot el contrari. Les espiritualitats orientals no plantegen cap qüestionament seriós a les conviccions habituals de l’home modern, que pot compatibilitzar la seua nova espiritualitat amb tota la seua antiga forma de pensar, de jutjar i de viure. La clau la trobem en el fet de descobrir què o qui creiem que ens salva. Ens salvem a nosaltres mateixos per les nostres accions o ens salva l’amor de Déu?

138

Per als cristians, la salvació depén de la participació en la passió, mort i resurrecció de Crist, i d’una relació personal directa amb Déu, més que d’una tècnica qualsevol. La condició humana, afectada com està pel pecat original i pel pecat personal, només pot ser rectificada per l’acció de Déu: el pecat és una ofensa contra Déu i només Déu pot reconciliar-nos amb ell. El camí cap a la salvació no es troba senzillament en una transformació provocada per la consciència, sinó en l’alliberament del pecat de les seues conseqüències, que condueix a lluitar contra el pecat que hi ha en nosaltres mateixos i en la societat. En la Nova Era no existeix un vertader concepte de pecat, sinó més bé el de coneixement imperfecte. El que es necessita és il·luminació, que pot aconseguirse mitjançant tècniques psicofísiques. L’autoritat s’ha traslladat de Déu a l’interior del jo. Per a la Nova Era, el problema més seriós és l’alienació respecte a la totalitat del cosmos, en lloc d’un fracàs personal o pecat. Per als cristians, la vida espiritual consisteix en una relació amb Déu que es va fent cada vegada més profunda amb l’ajuda de la gràcia, en un procés que il·lumina també la relació amb els nostres germans. L’espiritualitat, per a la Nova Era, no es refereix a trobar-se amb el Déu Transcendent en la plenitud de l’amor, sinó a l’experiència provocada per un embolicar-se sobre si mateix, un sentiment exaltant d’estar en comunió amb l’univers, de deixar que la pròpia individualitat s’enfonse en el gran oceà de l’Ésser. Ara ens hem de preguntar: ¿No tenim en l’oració litúrgica i personal, davall el magisteri dels grans

mestres de l’oració cristiana un camí vertader, sòlid i segur per a arribar a la plenitud de la nostra vida interior?

139

Pinzellades de Records 140

141

Curava Suni el cor sempre actiu d’un home que ajuda mai negava fidel a l’estima que professava a la falla d’un barri creuat pel riu. Imparable la ment d’un quefer viu per Gandia, el sentit de pertenència, la seua vida espill de coherència, arrelat a l’ànima son senyoriu. La joia de la nostra tradició teixia, obrint nous camins de festa rics, farcint-los de puchero i alegria. Alçà de bona fusta l’armassò, fet de poesia, música i amics, el nostre Pepe Lloret Tarrasó.

Josepe García

142

Matèria de paraules,

pinzellades de records

pinten el llenç de la memòria. Estrofes de crítica versades

escriuen el retrat d’una vida.

Benja Garcia

143

Caminava imponent, majestuós, amb el seu cabell blanc perfectament pentinat, pels corredors del Col·legi de les Escoles Pies, quan encara érem xicotets i ja començàvem a tindre’t un gran respecte, per tot el que apreníem de tu. Després et dirigies cap a la teua altra passió i amor: les falles, amb les que alguns vam tindre la sort de compartir moltíssims anys i continuar aprenent de la teua saviesa i amor cap a elles, amb la tranquil·litat d’estar al teu costat, de saber que ho tenies tot controlat, “Jefe”. Ara ens costararà molt no tindre’t ací, però el teu llegat i la teua empremta estan entre nosaltres i entre totes les generacions que has format. Gràcies per ser el nostre professor, company i amic. La ciutat de Gandia i les falles t’estem agraïts.

Paco Sellens

Recorde el senyor Lloret quan ens impartia Matemàtiques de 3r i 4t de Batxiller en l’Escola Pia. Tot i ser una assignatura de molta dificultat, he de reconéixer que amb les seues explicacions, em sobrava per a superar notablement l’àrea. A més, gràcies a la seua sàtira i socarroneria ens féia passar una estona molt agradable. Com a faller, he compartit amb ell durant els darrers vint anys, els actes i les reunions que ha organitzat el FORO D’EXMEMBRES DE LA JUNTA LOCAL FALLERA. En estes reunions i sopars he pogut gaudir tant de la seua companyia com de la seua capacitat d’oratòria. Sempre tenia bones paraules, tant per als companys del FORO com per als membres de la falla que ens acollien al seu casal. He admirat sempre la seua facilitat de paraula i la capacitat per a captar l’atenció de tots els qui l’escoltaven. Sempre el recordaré amb molta estima i admiració. Un gran faller i professor!!!!!!

Ferran Puig

144

Era un home, més que un home, un homenot. Valencianista de soca-rel. Faller el primer, poeta i versador, gran trobador. Amant de la música i la família. Trucador i retrucador en el joc. Engatussat de la vida. Amic de la Seu, de Sant Pere... I per acabar un vaqueret.

Xavier Estruch

Sóc faller des que era molt jove, quasi la mateixa quantitat d’anys que Pep i jo érem amics. Érem amics encara que jo l’he tingut sempre com un exemple. Era una persona culta amb la que donava gust parlar i que al voltant d’una taula, encandilava contant experiències, anècdotes de falla i de vida. Com a bandera ha dut sempre la tolerància i en conec de pocs tan respectuosos com ell davant qualsevol manera de pensar, encara que ell sempre ha sigut fidel als ideals. Tenia una qualitat entre totes, escoltava. Sí, escoltava el que un amic li contava, escoltava el parer d’uns i d’altres, escoltava a tots! Possiblement una qualitat que li ha dut a ser la persona que era. No és casualitat que siga Fill Predilecte de Gandia. Ha sigut membre actiu de la seua societat i ha dut darrere d’ell a molts amics. Falles, Setmana Santa, Amics de La Seu... Ell estava sempre on volia estar, però també allà on el cridaren. En ell he compartit molts anys i moltes experiències, de bones i de roïnes, que ens ha dut la vida. El meu amic Pep va ser un home dels que ja en queden pocs. D’eixes persones nobles en saber ser i en saber estar, un home de llei, un “home bo”. Però el que vaig compartir amb ell i seguiré compartint d’alguna manera, és una verdadera estima i una sincera amistat. I això no ens ho pot llevar ningú, Pep. Estic ben segur que Déu et té en un bon lloc, per allà dalt i ben a prop seu.

Isidoro Muñoz

145

“Blanca de foc, Blanca coronada pels fallers, Blanca d’il·lusions. Als teus peus et deixe el meu voler, Blanca d’amors”*. I així has estat des que tinc ús de raó, estimant-me i deixant-me aprendre de tu. Pep, l’estima era mútua i la meua admiració per tu infinita. Recorde les teues paraules el passat mes de març, aquelles paraules que van ser un impuls més perquè avui estiga al capdavant de la teua volguda falla. Sempre estaràs amb nosaltres, en cada emissió, en cada escena, en cada explicació, en cada executiva i al cor de la teua morena. Gràcies Pep, per tot i per tant!

Blanca López

*Poesia escrita per Pep Lloret per a la Reina de la Falla (Blanca López) recollida en el llibret de la Falla Màrtirs 2009.

Any rere any, junt al portal de casa, Pep, ma mare i jo, fantasiejàvem de com seria el moment si s’obrira la porta i vingueren a buscar-me per a ser FM. Era alguna cosa tan llunyana, impensable en aquell moment. Per això, et vaig regalar una fotografia dels dos junts, que tenies amb tanta estima junt a l’ordinador. Una fotografia que va fer que el teu fill em fera immensament feliç. I és que sempre deies que eixa xica seria la seua FMG. Quina sort la meua!, pare i fill compartint un sentiment comú amb mi. Una gran família amb un cor grandíssim. I és que per sempre: ma casa serà la vostra casa.

146

Liliana Requena

El dia que Pep Lloret va ser nomenat Fill Predilecte de Gandia, al Saló de Plenaris de l’Ajuntament, justament en el moment de la seua entrada... sonava la Fantasia per a un gentilhome del valencià Joaquim Rodrigo. Un detall que va passar pràcticament desapercebut. La impressió que vaig tindre en aquell moment era eixa, que Pep era un gentilhome. Quasi tot està dit de Lloret i la seua dedicació a l’escola, les falles, la Setmana Santa, la música i a les associacions de Gandia... sols per enumerar-ne algunes. Però la pregunta, ara, en este moment és: què va traure de tot açò?, quina recompensa?, quin guany?, quin benefici? Estic segur que allò que realment volia: gent al seu voltat, sentir-se rodejat d’amics. Eixe, i no altre, va ser el seu sou. Això explica que, ja malalt, a l’hospital, es barallara amb una de les seues filles per anar al sopar dels amics als Marenys al que no faltava mai. No podia faltar. Pep tenia amics que el veneraven, en tots els àmbits. I ell... desvanit. Els del Foro, per exemple. Allí, en la seua darrera agrupació fallero-gastronòmico-veterana, se sentia més gran. Perquè allí estaven els seus compares. Era el moment on explotava tota la seua imaginació per a inventar paraules quasi còmiques, per a fer les crítiques amb més sorna i per expressar el seu elegant sentit de l’humor. Amb eixe Pep Lloret em quede. Amb l’amic dels seus amics. Sempre un cavaller. Pep, gentilhome.

Telmo Gadea

147

Innumerables qualitats brollen del meu cap, qualitats per a les lletres, per a les arts, per a les rialles i la sàtira, i també per a prendre un bon esmorzar! Amic de tots i home molt respectat, que en les distàncies curtes un somriure et feia esbossar! I com diu el refrany… de bon arbre, bona llenya eixirà! Amic dels seus amics, persona familiar, compromesa i lluitadora, amant del teatre i del jazz, gran faller, però per damunt de tot, persona única i irrepetible.... Gràcies als dos per ser, Pep Lloret!

Pepa Rovira

Amb la mort de Pep, el món de la cultura gandià ha patit una gran pèrdua, però sobretot sense ell, les falles s’han quedat òrfenes, havent de dir adéu a una persona que ha viscut el món de les falles com ningú. Gran persona, amable i desinteressada. Disposada a col·laborar amb qualsevol comissió ja fóra com a mantenidor, al llibret amb la crítica… Però sens dubte trobarem a faltar les seues explicacions de monuments, tan característiques amb aquella sorna que tan sols ell sabia donar-les. A nivell personal, si hi ha alguna cosa que recordaré sempre, són tots els moments viscuts durant l’elaboració del llibre del 75é aniversari de la Falla Màrtirs, on vam poder compartir records, anècdotes i vivències úniques. I, a més a més, em quede amb haver pogut gaudir de la seua experiència, junt a les ganes i saber fer del seu fill Pep.

Tomás Micó

148

Com la nit i el dia, com l’aigua i l’oli, catòlic i no apostòlic, blau i roig, pare i fill. Mestres, Directors i per damunt de tot Fallers. El verí del teatre provocà allò que ningú pensava mai que podria ocórrer. Ara, al caliu de les flames… vos recordarem per sempre!

Borja Alberola

149

Sempre han existit parelles que han destacat per la seua complementarietat. Des de Quixot i Sancho, Stan i Oliver, fins Simon and Garfunkel. Don José i el meu pare, Salvador, eren simplement complementaris. A algú, aquesta afirmació li podrà semblar una simplicitat semàntica, però avui, tants anys després, puc assegurar que era part del seu secret. Funcionava fins a tal extrem, que van ser capaços de compartir anys de docència entre generacions de joves que passaven pels Escolapis, de fundar la Germandat de Sant Pere en la Setmana Santa, fins i tot van ser capaços de compartir anys i anys a la Junta Local Fallera. Si la complementarietat era part del seu secret, l’admiració que sentia mon pare cap a Don José seria la clau del seu èxit. De segur que siguen on siguen, seguiran processant aquesta complementarietat i aquesta admiració. El que ja no puc assegurar-los què carall estaran muntant aquesta vegada. Quina parella, jo també els admire i, sobretot, els enyore!

Alfred Boix

A Pep LLoret Tarrasó el vaig conéixer personalment a finals de l’any 90, quan vaig formar part de l’executiva de la JLF que ell presidia. Des d’aleshores he vist com amb el seu saber, la seua personalitat, diplomàcia i aptituds, tot el que ha encapçalat ha sigut referència social, per això va ser un honor per a mi que quan el nomenaren Fill Predilecte de la ciutat, poguera, com a regidor, fer-li els honors que es mereixia en nom dels ciutadans i fallers gandians. DEP

Jesús García

150

Va ser mestre sempre... Va exercir de mestre d’escola. Va ser el Jefe de la quadrilla. Va ser el Xèrif de la Junta Local. Va ser l’amo de les falles. Va viure totes les festes. Va portar la vara de comandament del Tio de la Porra. Va ser l’ànima de Foment. Va ser un fill dels predilectes. Va ser el fundador de la fulla del Lloret. Tenia la clau de totes les portes, per això mateix les tancava totes! A una xica de Bellús... feia que li xiularen les orelles! Va fer que tocaren El Abanico... fins que el van trencar. El dia que va nàixer, sa mare es va menjar una bona gallina (made in Suni, la dona). Va ser un dels Màrtirs més coneguts. Va menjar, beure i gaudir... fins el darrer alé. Va fer tantes i tantes coses... Va ser tan i tan gran! Va ser mestre de la vida, se la va emportar amb ell... i se la va viure per complet. Va ser en definitiva... El senyor MESTRE!

Lola Garcia

151

El meu amic Pep Lloret i Tarrasó és, sens dubte, el meu pare faller. Als meus inicis com a president, allà pels anys 80, amb tan sols 22 anys, era qui m’aconsellava en les meues decisions i així ha estat sempre que he ostentat un càrrec de responsabilitat, tant a la falla, com a la Junta Local o la Fdf, perquè tot ho feia pel bé de les falles i des del cor. Per a enfadar-lo i, sempre de broma, alguns amics fallers, li solíem recordar que per culpa d’ell les dones toquen a la banda del Tio de la Porra, ja que fou ell qui va introduir la primera Fallera Major en ella, cosa que lluny d’enfadar-lo, era tot un orgull per a ell.

Alejandro Bañuls

Caminar per Gandia del braç de Pepe Lloret, seguits per la banda de música al compàs de El Abanico, és el millor record de ser Fallera Major de Gandia. Sempre la paraula adequada, el suport incondicional, la mirada amable; però, per damunt de tot, el seu propi saber estar, el seu senyoriu.

Elodia Fenollar

Recorde amb nostàlgia i un somriure tantes executives en les quals les teues sàvies i especials intervencions revolucionaven a tots. Parlaves alt i clar, tal vegada per això teníem una connexió especial. He tingut el plaer de compartir amb tu moltes vivències durant tota la meua vida i això em fa sentir-me privilegiada, Pep. Sempre has estat al meu costat i al costat de la teua falla. Has estat dispost fins l’últim moment per a tot, tenint un sí per resposta sempre. Gràcies per la teua disposició. Gràcies per la teua saviesa. Gràcies per la teua estima. Gràcies per fer-me sentir especial. Mai t’oblidaré! Un bes de la teua Pilareta que et vol.

Pilar Gavilà

Te n’has anat, amic de tasca fallera, i no et lleve del pensament. Serà perquè costa despedir-se per a sempre de qui ha sigut el meu millor mestre faller. Durant tots estos anys, mai has oblidat a la teua Falla. Sempre has estat al nostre costat. En cada sopar, en cada reunió (d’executiva, de falla, d’emissió, de cavalcada…) la teua opinió sempre ha sigut important, perquè era la veu d’un home savi i amb molt de seny. Trobaré a faltar les teues encertades paraules en cada intervenció, acompanyar-te fins al cantó de ta casa després de cada reunió i, sobretot, la teua sincera amistat. Ara ens queda tot el bé que has fet, i no només pel món de les falles. La teua essència queda… i igual que ens va marcar el camí a aquells joves de Màrtirs que algun dia vàrem ser, ara perdurarà per sempre en el temps a través de tants i tants fallers. Fins sempre, Pep. Fins sempre, amic mestre faller.

Paco Alberola

153

154

Tal com diu Josep Lloret al llibre Historia de las fallas de Gandia, el monument de la Falla Màrtirs a l’any 1966 era una crítica de la desil·lusió dels fallers que havien abandonat el seu esperit, ja que l’any anterior no es va poder plantar monument i, a més a més, era un crit d’ànim per a continuar amb la vocació fallera. Ací us deixem part d’aquella crítica, escrita per Josep Lloret i recordada per Paco Alberola. La falla d’esta barrià té més molla que pareix un sepulcre cisellat que de gràcia en té un feix.

I la nostra comissió que de cendres ha nascut fa la falla amb il·lusió a canvi d’un pato mut.

Un sepulcre funerari dedicat als vells fallers que deien que era un Calvari plantar falla en els carrers.

En mirar la nostra falla, en el fons toca ratlla el badall d’una campana que està tocant a arrebat a canvi de l’eufòria sana.

I com dir això és pecat en la falla els han posat per a que vagen purgant.

Per Sant Josep les falles declaren la vocació i sense posar més ratlles acabem l’explicació.

Josep Lloret i Tarrasó

Mestre, amb la teua il·lusió fallera per sempre... 155

Comissiรณ Cens Faller i

Executiva 156

157

Cens Infantil Albarrategui Amor, Asier Alberola Pérez, Biel Alberola Pérez, Quique Alemany Martínez, Ariadna Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Escrivá, Inmaculada Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Llorca, Carmen Alonso Piera, David Aparisi Pérez, Andrea Aráuz Lara, Javi Aráuz Lara, Sofía Azara Sanchis, Marta Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Bataller Valls, Cristina Bataller Valls, Roseta Blay Blay, Borja Blay Blay, David Boix Boscà, Mireia Bono Rovira, Sergi Boronat Blanes, Aitana Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Aitana Boscà González, Candela Brotons Subiela, Adrià Brotons Subiela, Lydia Camarena Boix, Luis Camarena Boix, Manuel Cano Yeste, María Carballo Simó, Rubén Caro Martínez, Nicolás Castelló Pons, María Castillo Moncho, María Catalá Escrivá, Alma Cháfer Cucart, Sara Chicote Tasa, Pablo Chova Micó, Carla

158

Chova Micó, Sergio Climent Villuendas, Alba Conde Arroyo, Samuel Cuerda Llopis, Fabio De La Asunción Gavilá, Ester De La Asunción Gavilá, Leire Escamilla Gracia, Yerai Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Estruch Agudo, Sofía Faus Bañuls, Iñaki Faus Bañuls, Mauro Fayos Lloret, Rita Femenía Calabuig, Adrián Femenía Calabuig, Aitana Fenollar Catalá, Daniel Fenollar Català, Samuel Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Andrés Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Eric Figueres Gómez, Jorge Figueres Gómez, Pedro Font Cabanilles, Ismael Font Cabanilles, Nerea Gallardo Muñoz, Héctor Gámez Comas, Inés Gámez Comas, Marcos García Cháfer, Carles García Cháfer, Nerea García Fenollar, Júlia García Fenollar, Josepe García Hurtado, Álex García Martínez, Andrés García Martínez, Christian Garrido Martínez, Aitana Gimeno Castelló, Marc Gimeno Castelló, Marta González Part, Kike Gracia Martínez, Zaira Hermida Díaz, Ana Gutiérrez Blasco, Laia Huertas Gómez, Carlos Huertas Gómez, Marina

Izquierdo Faus, Mireia Juan Frasquet, Aitana Juan Ruiz, Emma Juan Ruiz, María Juan Soriano, Blanca Lanaquera Benavent, Boro León Ruiz, Ana Llinares Camarena, Ana Llopis Carrasco, Núria Llopis Carrasco, Raúl Llopis Fuster, Andrea Llopis Fuster, Marc Llorca Vidal, Arnau Llorca Vidal, Mireia Lloret Gea, Joan Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Lozano Alós, Lucía Marco Ivars, Alexander Marcos Cánovas, Marc Marqués Martínez, María Martí Bataller, Claudia Martí Camarena, Helena Martí Esparza, Ángela Martí Esparza, Ximo Martín Boscà, Vera Martín Rodrìguez, Lucía Martínez Alcaraz, Rocio Martínez Lebrón, Borja Martínez Moragues, Laia Melo Torres, Sandra Miret Tormos, Aina Moragues Sanchis, Sara Morant Peiró, Laia Morant Peiró, Nekane Moreno Juan, Carla Moreno Juan, Vicent Moscardó Araújo, Álvaro Moscardó Araújo, Marta Navarro Vidal, Mark Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria

Peláez Santosjuanes, Alma Pérez Gavilá, Alejandra Pérez Juan, Mario Pérez Vilaplana, Marta Ramírez López, Sofía Rocher Agudo, Macarena Rodrigo Martínez, Jorge Rodrigo Mengual, Lucas Rodrigo Mengual, Sara Roig Mañó, Alba Roig Mañó, Marc Romaguera Pons, Blanca Rubio Pastor, Claudia Ruiz Murillo, Martina Ruiz Sanchis, Lucia Salgado Peiró, Nayara Salvador Causi, Javier Santiago Martín, Laura Santiago Martín, Mar Santiago Martín, Sara Santosjuanes Capellino, Inmaculada Sanz Blasco, Oriol Sastre Llopis, Frank Savall López, Martina Sendra Cortell, Laia Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Soria Borràs, Claudia Soria Borràs, Martina Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Érika Tarrasó Buigues, Lidia Toneu Subiela, Marc Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Simó, Dani Úbeda Simó, Joan Vallés Cabanilles, Biel Vélez Bertó, Arthur Victoria Rovira, Isabel Victoria Rovira, Marta Xaixo Bertó, Alejandro Zacarés Alberola, Paula

Cens MAjor Agudo Capellino, Sara Agudo Vicente, Amalia Eva Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Marcos, Antonio Almenara Gregori, Begoña Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Muñoz, Rosario Alós Alfaro, Lorena Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz García, Javier Artés Pons, Noelia Azara Escrivà, Blanca Azara García del Busto, Enrique Bañuls Vila, Cristina Barber Castellá, Nicolás Barco Jover, Pau Barranca Estornell, Vicente Bataller Faus, Marisa Belda Vázquez, Júlia Benavent Peiró, Amparo Benavent Peiró, Rosa Beneyto Ferri, María Bertó Peiró, Alicia Blanes Escrivá, María Blasco Signes, Marta Blay Pascual, Cristina Blay Pascual, Ernesto Blay Pascual, Mª José Boix SanAndrés, Amparo Bono Mira, Sergi Boronat Casanova, Quique Boronat Flores, Carmen Boronat Flores, Domingo Boronat Flores, Merce

Boscà Puig , Selina Boscá Sanchis, Elena Boscá Subiela, Roberto Bou Viñó, María Lucrecia Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos Brito Simó, Mireia Brotons Pérez, Salvador Cabanilles Gómez, Aida Cabanilles Puig, Alba Cabrera Vidal, Inma Calabuig Martínez, Rosa Calabuig Sanchis, Nieves Calafat Romero, Mª Francisca Camarena Ferrando, Manuel Canet almiñana, Baltasar Canet Orengo, Verónica Cárdenas Marcos, David Cárdenas Marcos, Jorge Cárdenas Ruiz, Jùlio Carrasco Picornell, Pilar Casanova Segura, Inmaculada Castelló Jiménez, Daniel Castillo Rubio, Francisco Ignacio Català Escrivà, Alma Causí Cortés, Eva Cháfer Cabrera, Esther Cháfer Cabrera, Juansa Cháfer Catalá, Juan José Chicote García, Julio César Chova Morant, Sergio Comas Gomar, Elena Conde Arroyo, Eva Mª Crespo Calbo, Carmen Cucart Palacio, Silvia Cuerda Faus, Juan José Dalmau Miralles, Xavier De Ancos Camarena, Raúl De la Asunción Miret, Antonio Del Cerro Arastey, Rocío Delgado Balsera, Lara Delgado del Rosal, Ana Isabel Díaz Belloso, Mari Carmen Donet Climent, Jose Antonio

Donet Ramiro, Lidia Dufrechu García, Victoria Durà Vilata, Emilia Enguix Gea, Joaquin Enguix Gea, Vicent Escrivà Camarena, Joan Escrivà García, Asunción Escrivá García, Sandra Escrivá Monzó, Amalia Esparza Calafat, Mª Ángeles Espinós Blasco, Cristina Estornell, María Estruch Ivars, Antonio Estruch Llorens, Manolo Estruch Lucio, Xavier Estruch Oltra, Joana Estruch Oltra, Mireia Faus Moncho, Vicente Fayos Losa, Clara Febrer Peiró, Irene Femenía Ballester, Amadeo Fenollar Bañuls, Germán Fenollar Canet, Elodia Fenollar Canet, Sol Ferrairo Oltra, Pablo Ferrer Carrasco, Andrés Ferrer Castelló, Joaquín Figueres Moltó, Eloy Flores Espejo, Ana Mª Font Fernández, José Luis Frasquet Amor, Blanca Freixes Romá, Enrique Fuster Vizcaíno, Mª José García Canet, Jose Pedro García Fenollar, Carmen García Márquez, Ana García Márquez, Cristina García Miguel, Esteban García Mira, Ximo García Nácher, J. Benjamín García Ramos, Salvador García Ribes, Ángela García Sabater, Charo García Sabater, Cristina

159

García Sabater, Jose Pedro García Tebar, Lidia Garrido Semitiel, Iván Gavilà Boscà, Josep Gavilá Crepo, Sandra Gavilá Crespo, Pilar Gavilá Pérez, Mónica Gea Ferrer, Clara Gilabert Malonda, Laura Giménez Muñoz, Pascual Gisbert Llopis, Santiago Gómez Enri, Pilar González García, Sebastián González Molina, Fanny Gracia Fuster , Beatriz Grau Felis, Vicente Gregori Pérez, Rosa Mª Gregori Pérez, Victoria Gutiérrez Pellicer, Ana Gutiérrez Pérez, Jesús Gutiérrez Signes, Ivan Hernández Bañuls, Juan Hernández Sirerol, Laura Hernández Sirerol, Mireia Herrera Otamendi, Carlos Huertas Brines, Anna Huertas Tirado, Fernando Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, José Manuel Ivars Camarena, Mª Isabel Ivars Ivars, Ana Ivars Martinez Josep Ivars Martínez, Andreu Ivars Martinez, Isabel Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Juan , Edgar Juan, Ramón Lanáquera Escrivá, Voro Lara Garrido, Raquel Llinares Camarena, María Lebrón Enri, Fany Llopis Martínez, Pilar Llopis Orengo, Raúl Llorca Boronat, Francisco Llorca Boronat, Imma

160

Llorca López, Paco Lloret Boronat, Domingo Lloret Boronat, María Lloret Boronat, Valentín Lloret Tarrasó, Josep Lloret Escrivà, Ana López Gavilá, Blanca López Gavilá, Jaime Lozano López, David Máñez Simó, Cristina Marco Ivars, Zaila Marco Ivars, Axel Marco Soldevila, Adrián Marcos Díaz Mª Carmen Marcos Pérez, Vicente Márquez Cañada, Isabel Marqués Sala, Jéssica Martí Asunción, Ángel Martí Frasquet, Laura Martí Frasquet, Lucía Martí Morant, Joaquín Martín Martínez, Sonia Martín Milla, Emilio Martínez Caro, Gardenia Martínez Caro, Mª del Mar Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia Martínez Pitarque, Juan Carlos Martínez Román, Beatriz Martínez Xandri, Nuria Mascarell Carbó, Mª José Mascarell Lorente, Emilia Mascarell Martí, Fernando Matoses Molines, Manolo Matoses Morant, Ainhoa Melo González, Mario Melo Torres, Andrea Mengual Gregori, Vicente Mengual Millán, Vicente Micó García, Chelo Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millán García, Matilde Millet Murcia, Rubén

Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocío Moncho Amor, Silvia Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Martínez, Roberto Morant Pinzón, Suni Moratal Gregori, David Morell Mascarell, Lidia Morell Pérez, Rafael Moreno Vidal, Andrea Moscardó Canet, Juan Antonio Muñoz Vila, Graciela Navarro Alvarado, Francisco Navarro Climent, Marc Alain Negre Parra, Alba Orengo Mayor, Gonzala Ortega Serrano, Moisés Pallarés Marqués, Érica Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, Mª Rosa Pastor García , Mª José Pavía Genovés, Pablo Peiró Micó, Ana Vanesa Peláez Ramos, Pedro Pellicer García, Pilar Pellicer García, Sandra Pérez Franco, Amparo Pérez Gadea, Ángela Pérez Gavilá, Javier Pérez Sanchis, Javier Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Vilaplana, María Pérez Simó, Gema Petrof Petrof, Slavi Piera Serralta, Eva Plata Martínez, Sergio Prado Mollá, Sandra Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Puchol Orengo, Ángeles Puig Capsir, Antonio Rabadán Montoya, Alejandro Ramos Panduro, Berna Ramos Villanueva, Mª Dolores Resa Tébar, Desirée Reyes Llopis, Andrés

Ribes Sanz, Ainoha Rodrigo Sánchez, José Ripoll Espejo, Sergio Rocher Font, Mª Jesús Rocher Reig, Jorge Rovira Burguera, José Rovira Casanova, Maria Rovira Escrivá, Ricardo Rovira Prado, Pepa Rovira Prado, Sabela Ruíz Más, Diego Ruíz Más, Roberto Ruíz Mollano, Jose Luis Ruíz, María Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sacristán Hernández, Pilar Sánchez González, Cristina Sanchis Escrivá, José Sanchis Muñoz, Arantxa Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José Santosjuanes Canet, Ruth Sanz Blasco, Leire Sanz Piera, José Miguel Sapena Peiró, Esther Sarrió Pous, Érica Sarrió Puig, Meritxell Sendra Gregori, Iris Sepúlveda Baquerano, Fran Serquera Subiela, Joaquin Serrano Cardona, Borja Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Davinia Simó Redondo, Jéssica Simó Redondo, Rubén Sirerol Máñez, Gema Siscar Pastor, Gema Sola Montoya, Paqui Subiela Puchol, Ángela Subiela Puchol, Iván Subiela Puchol, Soraya Tamarit Alcúdia, Adrián Tamarit Alcúdia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Tasa Jover, Marta Tasa Jover, Rosa

Todolí Femenía, Juana Amelia Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Úbeda Crespo, Juan Úbeda Moncho, Juan Vallés Sendín, Miguel Angel Verdú Siscar, Anais Verdú Siscar, Iris Victoria Lloret, Antonio Vidal Bataller, Luis Vidal García, Trinidad Vidal Miñana, Maite Vidal Miñana, Soraya Vidal Tavallo, Julio Vila Palop, Pau Xaixo Bertó, Javier Xaixo Ibañez, Javier Zacarés González, Mario

Fe D'Errades Llibret 2016: Mireia Izquerdo Faus (Infantil) Helena Martí Camarena (Infantil) Antonio Alemany Marcos Cristina Espinós Blasco Toni Villaroel Lozano Maria José López Hernán Vicente Grau Felis Amparo Pérez Franco Ana Lloret Escrivá Maria Llinares Camarena Jorge Cárdenas Marcos David Cárdenas Marcos Julio Cárdenas Ruiz

161

162

Presidenta: Blanca López i Gavilá Vicepresident: Raul Llopis i Orengo Secretària: Maria Sanchis i Simó Vicepresident de Cultura: Luis Vidal i Bataller

Delegada de Llibret: Amelia Alberola i Todolí Vicedelegats de Llibret: Nuria Martínez i Xandri Clara Fayos i Losa J. Benjamín García i Nácher Xavier Estruch i Lucio

Delegades de Cavalcada Major: Alba Negre i Parra Sergio Ripoll i Espejo Delegades de Cavalcada Infantil: Lara Delgado i Balsera Ana María Flores i Espejo Verónica Martínez i Conde Delegada de Festival: Vanesa Peiró i Micó Andrea Moreno i Vidal Delegat de Jocs: Iván Subiela i Puchol Delegat de Trons Raúl Llopis i Orengo Francisco Llorca i Boronat Delegat de Monuments: Borja Alberola i Todolí Delegat de Comunicació i Xarxes Socials: José Rodrigo i Sánchez

Delegat de Festes: Juan Carlos Martínez i Pitarque Vicedelegats de Festes: Laura Hernández i Sirerol Maria Llinares i Camarena Jéssica Simó i Redondo Gemma Micó i Sanchis Pascual Giménez i Muñoz Mario Melo i González Carlos Martínez i Lebrón Àlvar Jaime i Monterubio Emilio Martín i Milla

Tresorer: Jesús Gutiérrez i Pérez Vicetresorera: Verónica Canet i Orengo Comptadora: Pilar Carrasco i Picornell Vicecomptadora: Mónica Gavilá i Pérez Loter: Vicent Enguix i Gea Casaler: Ángel Martí i Asunción

Delegat d’Emissió i Informatiu: Jose Pedro García i Sabater

163

Mecenatge

164

165

ANYS

donant bona impresió

Polígono Industrial - Avda. de Gandia, 20 46727 REAL DE GANDIA (Valencia) Telf. 96 286 39 49 tecnigraf@tecnigraf.net - www.tecnigraf.net

Tecnigraf