Llibret Falla Màrtirs 2022 by Falla Màrtirs i Adjacents

en calma

FALLA MÀRTIRS 2022

en calma, en la mar de la vida, les aigües són clares.

Edició: Associació Cultural Falla Màrtirs. Delegada de Llibret: Amelia Alberola Delegació de Llibret: Xavier Estruch, Gemma Micó i Pepa Rovira. Portada: © Mónica Prado Textos: © Els autors Fotos: Fotos oficials © Salva Gregori Fotos monogràfic © Els autors Fotos separates © Els autors Correcció Lingüística: Pepa Rovira, J. Benjamín García, Nuria Martínez, Josep Lluís Roig, Doménec Canet i Xavier Estruch. Disseny: Delegació de llibret. Maquetació i impressió: Tecnigraf Indústria Gràfica, S.L. Tirada de la impressió: 550 exemplars. Dipòsit legal: V-474-2012

Llibret Digital FALLA MÀRTIRS 2022

La Comissió de la Falla Màrtirs vol transmetre el més profund agraïment a totes les persones que han col·laborat de manera desinteressada en l’edició del nostre llibret, especialment a: - Benjamín García, Pura María García, Josep Lluís Roig i Pilar Castellanos, per la seua implicació activa amb la Delegació de Llibret - Mónica Prado pel disseny de la portada

- Rafa Andrés, Vicente Burguera, Lidia Morell, Maria José Mascarell, Sergi Bono, Camilo Pío, Víctor Soldevila, Ferran Forment, Manu Rojas, Amelia Alberola, Borja Alberola, Gemma Micó, Xavier Estruch i José Ignacio Serquera per ajudar-nos a il·lustrar el llibret amb les seues aportacions fotogràfiques totes elles relatives al món de les falles

- i també de manera especial a totes aquelles persones que han volgut col·laborar amb nosaltres realitzant alguna aportació literària com: Ana Rodríguez, Xavi Castelló, Andrés Francés, Jordi Martí, Cap de Suro, Manolo Matoses fill, Josep Lluís Roig, José Manuel Prieto, Manolo Varó, Sergi Bono, Juma B. Barrachina, Jesús González Sarión, Joan Deusa, Elena Bañuls, Mari Carmen Moltó, Gregori Royo, Adri Sanz, Doménec Canet Escolano, Antonio Arjona, Joana Estruch, Salvador Català, Carmen Segura, Gemma Guerrero, Pep Morant, Pilar Castellanos, Jack Shipman, Sergi Bono, Vero Martínez Conde, Benjamín García, Pepa Rovira i Amelia Alberola.

Així mateix, la Comissió transmet també el seu agraïment al Palau Ducal i la seua gerència per la col·laboració oferida en la realització de les fotografies de la padrina i les reines majors i infantils.

La Delegació del Llibret no es fa responsable de les opinions i comentaris realitzats pels diferents autors en les seues aportacions literàries.

“El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” “Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”

«La tipografia Calendas ha sigut dissenyada per Atipo®, www.atipo.es»

EXPLICACIÓ DE LA PORTADA en calma

a calma és un sentiment subjectiu que cada persona interpreta d'una manera diferent… Ordre, silenci, serenitat, quietud.

En el meu cas pense que la calma no existiria sense el caos.

FALLA MÀRTIRS 2022

Eixe ordre, eixa calma, representats en colors es trenca amb la silueta d'una fallera. Una fallera pacient, que espera, dins de la calma que tot torne al caos. Ella és el caos! Festa, sentiment, música, olors, sabors, colors… En definitiva, eixe caos tan esperat després d'un temps de calma.

o d a r P a c M ó ni

Saluda Presidenta E

stimats fallers i falleres, com cada any, és un honor dirigir-me a tots vosaltres des de les pàgines del nostre llibret, però aquest, tal vegada, és més especial, ja que el 2022 és el de l’esperança i la il·lusió. Vull dirigir-me a la meua executiva i a totes les delegacions que m’han acompanyat durant aquest any tan peculiar i han treballat molt perquè aquestes falles arriben plenes d’unió i felicitat.

Tampoc puc oblidar-me de l’equip de cultura, així com, de les empreses i col·laboradors que fan possible l’arribada d’aquest llibret a les vostres mans. Gràcies a les Mascotes, Padrinetes i Padrinets, Reines Infantils, Majors, Padrina i a Hugo, Paula i Noelia per acceptar formar part de la història de la nostra comissió.

Gràcies fallers i falleres de Màrtirs per continuar fent de la nostra comissió la millor i pel vostre recolzament davant les adversitats. Ara és el moment de, amb la força i unió que ens caracteritza, gaudir tots junts de la nostra festa, de la millor festa del món. Fallers i falleres, veïns i veïnes, amb aquesta nova normalitat però sense perdre la il•lusió i el sentiment per la nostra festa, esteu convidats al barri de Màrtirs per gaudir dels nostres monuments, passacarrers, despertades... Per disfrutar de la cultura, la tradició i la història. Visiteu-nos! La festa, les rialles i el bon rotllo no faltaran!

Desitge com mai que siguen unes bones falles 2022 i per això:

z e p ó L a c n a Bl

Us espere a tots i a totes! Visca les falles!

Visca la Falla Màrtirs!

PRESIDENTA DE LA FALLA BLANCA LÓPEZ i GAVILÁ 3

as traspassar l’horitzó, les fronteres, els països i els absurds murs que, artificialment hem creat tots nosaltres per creure que tenim un trosset de món que ens pertany. I aleshores esclatà la tempesta. I amb força volgueres destruir-ho tot al teu pas, però nosaltres en este temps d’incertesa hem après a sentir i a ser de forma diferent. Hem après a pensar i a fer de forma diferent. Sense deixar de somniar que algun dia tot tornarà a ser igual, però conscients que ja res tornarà a ser-ho mai. Vas decidir tu tot sol entrar i eixir, al teu aire, anul·l ant els nostres sentits: la vista emboirada i trista sense esbrinar l’horitzó; l’oïda sorda, inaudible, trobant a faltar rialles i paraules d’alegria; el tacte insensible, com besades d’amants que ja se saben llunyans; el gust, perdut, extraviat en un paratge tan fosc que tant la llengua com els llavis es van rendir; l’olfacte, cobert, presoner d’una boca de paper amb dues gomes ben nugades...

Vas entreobrir les cortines d’aquest present d’aparença, emplenat de quimeres, i avançares pels carrers i ens desafiares amb tota la teua gosadia cobrint de gris les ciutats, però nosaltres plantàrem els monuments de fusta i suro plens d’enginy i gràcia a cada barri tenyint-los d’alegria i de color. Vingueres a segrestar els nostres sentits, anul·lant el nostre olfacte , però hi ha olors que desperten l’ànima d’un faller més enllà del seu aroma. Ens vans furtar fins l’aire, però nosaltres seguim respirant. Respirant profundament esperant l’arribada d’un nou exercici faller. Emplenares la ciutat del so en clau de RE i d’urgència al compàs de les ambulàncies. Vas voler silenciar-ho tot al teu verinós pas i nosaltres et repicàrem amb les notes de les bandes de música que ens acaronaven al seu pas fent bategar de nou els nostres cors.

Ens volies deixar sense abraçades, sense besades i sense trobades. Ens volies deixar fins i tot sense paraules, però una vegada més alcem la veu a través de les pàgines d’aquest Llibret. I ho fem enguany en forma d’una guia especial de consells. Consells senzills envoltats d’emocions i il·lusions, d’esperança i de nostàlgia, d’ironia i de sàtira. Consells de lectura fàcil i amena per a qualsevol faller, i amic de la Falla, que estima la seua festa i que enmig de la teua tempesta lluita cada dia per sentir que a cada pas per fi, de nou, prompte tot... tornarà a estar EN CALMA.

t e r b i l L l e d ó i c a g e l e D

Guia de consells 1 RESPIRA PROFUNDAMENT 2 RELAXA LA MENT

pàg. 6

pàg. 16

3 AROMATERÀPIA 4 ESCOLTA MÚSICA

pàg. 58

pàg. 72

5 FESI SEGUEIX EXERCICI UNA

BONA ALIMENTACIO pàg. 88

respira profundament

e la mà de la nostra falleta infantil, ahí va el primer consell… Si qualsevol persona vol sentir la calma caldria que començara sempre amb una bona respiració. I aquesta activitat física de tot ésser viu no sembla gens fàcil. Fins i tot, sembla difícil trobar una sola definició exacta del que significa. El mateix Diccionari Valencià recull cinc accepcions d’aquest mot. Cosa difícil que nosaltres fem fàcil.

Però, cal respirar i respirar. Evidentment, a ser possible que els pulmons agafen aire de la millor qualitat al camp. Un aire pur, amb gust a tarongers, oliveres, garrofers i a totes les plantes recollides en el llibre de plantes valencianes. Res a vore amb la respiració a les grans ciutats: una respiració plena de brutícia. O bé, la nostra respiració tòxica d’eixida i retorn d’un aire emmascarat, pudent, víric. Respirar, sentir com l’aire va penetrant dins d’u mateix i comprovant que, poc a poc, vas assolint un estat enamoradís. Tot el que t’envolta t’enamora. I el teu cos va preparant-se per trobar molt més un estat de relaxació absoluta, deixar la ment sense cap pensament, plana sense arribar a certificar la mort, però quasi. En definitiva, una forma de predisposició a la pràctica del ioga. Continuem respirant també quan plorem d’alegria, de pena, en nàixer. I quan llegim un conte de por, un conte de mostres… eixe que fins i tot ens pot arribar a tallar la respiració. Però, el que ara cal llegir amb atenció no et tallarà segur la respiració.

Endavant, respira profundament… i en calma.

en calma - RESPIRA PROFUNDAMENT Lema: RESPIRA Artista: GONZALO ROJAS Explicació: GEMMA MICÓ i SANCHIS

Respirar (respirar) v. Intr. BIOL/FISIOL. Absorbir oxigen, un ésser viu, i despendre diòxid de carboni a través de les vies respiratòries. Respirar a fons. v. tr. Inhalar. Respirar l’aire de la muntanya. v. intr. Viure. Encara respira. v. intr. Gaudir d’un descans enmig o després d’un treball o d’una situació complicada. Els xiquets no m’han deixat respirar en tot el dia. v. intr. Tindre, un lloc tancat, comunicació directa amb l’exterior per mitjà d’una obertura que permet la renovació de l’aire interior. Alça el capó del cotxe perquè respire el motor.

al com es reflecteix en el Diccionari de la Llengua Valenciana, això és el que significa la paraula respirar o millor dit, el verb respirar. Cinc definicions que ens donen una idea prou clara de quines i quantes variades interpretacions té aquesta senzilla paraula. Tot i que respirar és molt més que una paraula, és la primera cosa que fem només arribar a este món i també és l’últim que fem o millor dit, el que deixem de fer just en el moment de deixar de viure, i açò no sols ens passa als humans, sinó que quasi la totalitat dels éssers vius necessiten respirar per tal de sobreviure. D’una forma espontània comencem a respirar, una reacció instantània que tots sabem realitzar.

La forma de respirar és un gran indicatiu, de tot el que pot passar a qualsevol ésser viu.

I a partir d’eixe instant la forma de respirar, anirà sempre variant sense poder-ho evitar.

Cal estar molt atents i posar-se en situació, al repassar els agents que canvien la respiració.

Recent nascut el nadó és el primer que farà, la més important lliçó que en la vida aprendrà.

Els canvis físics o d’humor, la vida al camp o a la ciutat, també si tens mal d’amors o si et trobes fatigat.

Maneres de respirar hi ha moltes i variades i a la falleta van a estar totes representades.

ens dubte la vida en el camp afavoreix la respiració, els arbres i les plantes donen qualitat a l’aire i l’entorn natural millora la qualitat de vida. És un plaer de respirar un aire de qualitat i els pulmons poder unflar allunyats de la ciutat.

La natura ens aporta tot el que necessitem, l’aire pur ens envolta perquè gaudim i el respirem. I així formarem un tot amb la resta d’éssers vius, interactuant fins i tot amb els boscos i els rius.

diferència d’alguns animals, no podem respirar baix la mar i per tal de gaudir del que ens ofereix aquest element, caldrà tirar mà d’algun que altre instrument. Si vols gaudir de la mar i baix de l’aigua estar el primer que caldrà fer és deixar de respirar.

Encara que de vegades és molt gran la decepció, al trobar-se allí tirades tones de contaminació.

Per contra alguns animals els peixos i alguns pardals són fantàstics nadadors i fins i tot bussejadors. Fins una hora pot estar la foca sense respirar si amb ella vols jugar amb bus hauràs de nadar.

L R L

en calma - RESPIRA PROFUNDAMENT a respiració boca a boca ens pot retornar a la vida. En cas d’emergència, l’alé d’una altra persona, ens aporta l’oxigen necessari per tal que els nostres pulmons tornen a funcionar. Si passes massa temps baix l’aigua submergit, pots arribar a uns extrems en què et trobes mal ferit.

Només el bes que dona vida és capaç de retornar a la persona ferida perquè torne a respirar. No es tracta d’un bes a l’ús és una respiració que pot ser la salvació d’algun nadador intrús.

espirar en les grans ciutats no és una tasca fàcil, aire de mala qualitat, contaminació, fums… Agents externs creats pels humans que fan que les malalties respiratòries estiguen a l’ordre del dia. Com si fos un vell robot el cor de nostres ciutats a la salut ens fa boicot posant-nos a tots malats. Generem gran pol·lució que hem de respirar. Deuen buscar solució i este planeta salvar.

Tapar-se el nas no és prou per evitar que ens afecte, caldrà buscar algo nou perquè tot quede perfecte. a ciència ficció sempre ha deixat entreoberta la porta a la possibilitat de poder crear vida de forma artificial i, per tant, fer respirar a algú. En un laboratori vida volien crear, tornillos i un poc d’oli és el que van utilitzar.

I el monstre enamorat espera que l’estimada pegue una bona alenada despertant-se al remat. Encara que de ficció és una història d’amor que fa un poquet de por tallant la respiració.

en calma - RESPIRA PROFUNDAMENT

L P

erò no tota la tecnologia genera contaminació, algunes fonts d’energia són part de la solució. Les energies renovables cuiden del medi ambient, es tracta d’aplicar-les al sol, l’aigua i el vent.

Si posem plaques solars, el sol ens dona energia. Els aparells són un poc cars, però a la llarga s’estalvia. Es tracta d’aprofitar el que ens dona la natura, per a poder respirar de la forma més pura.

’amor, com ja hem dit, és un sentiment que efecta a la respiració, agitant-la si és correspost i tallant-la si és un no. Quan un està enamorat repira molt agitat esperant que el del costat el mire emocionat.

Només un somriure pot fer que brollen uns sentiments que tenen tot el poder que ens fan sentir contents. Els sospirs són altra forma de variar la respiració que de sobte es transforma convertint-se en il·lusió.

er a relaxar-se i aconseguir la pau interior, cal respirar ben profund, omplir del tot els pulmons, deixar la ment en blanc i gaudir del silenci… Un mètode de relaxació és respirar ben a fons i oblidar les situacions que no tenen solució.

És com estar en un núvol una sensació especial aquella que tothom vol i un poc té de celestial.

Es tracta d’aconseguir la pau interior trobar, tan sols t’has de relaxar per a poder-ho aconseguir.

l ioga és una disciplina tradicional de l’Índia, que barreja l’espiritualitat, mantindre el cos en forma i la ment saludable, per a convertir-lo en un tot i on per descomptat la respiració és molt important. Practicar el salut al sol és fàcil i saludable d’allò més recomanable i apte per a qualsevol. Practica este exercici manté la respiració la postura de l’inici i alta la concentració.

Cos i ment tot a una junt amb la respiració, et donaran la fortuna d’una total relaxació.

ambé en les celebracions, la respiració té una part molt important a veure, o potser algú no ha escoltat, el dia del seu aniversari…-Agafa aire i bufa els ciris… Per a gaudir en celebrar cal omplir bé els pulmons i soltar l’aire per a unflar globus i decoracions. Quan arribe el pastís aire hauràs d’agafar, demanar el teu desig i varis ciris bufar.

I en el moment dels regals contenir la respiració, en veure a les teues mans allò que et feia il·lusió.

en calma - RESPIRA PROFUNDAMENT

erò en tota celebració, sempre hi ha algú que s’enfada, fent valdre l’expressió… - Ara m’enfade i no respire. És coneguda l’expressió de m’enfade i no respire, encara que no és solució el quedar-se sense aire. Si eres molt enfadós, no deixes de respirar, passar del roig al verdós no et farà millorar.

Però si voleu fem un joc premiant en la comissió, encara que s’enfade un poc, el faller més remugó.

tornem a la respiració, o millor dit, a la falta d’esta, que es produeix quan fem esport o alguna activitat física que ens deixa sense alé. Si no estàs en plena forma, sense alé et vas a quedar i et saltarà alguna alarma quan no pugues respirar. Fer esport amb el teu gos per als dos és agradable, tot i que pot ser fatigós perseguir este diable.

Si tens un gos de tamany gran ves amb compte amb les carreres, perquè pot portar-te arran pels carrers i les voreres.

en calma - RESPIRA PROFUNDAMENT

stes són algunes, que no totes, de les variacions de la respiració; estes, les trobaràs plantades al carrer, si aquest maleït virus que ens ronda ja fa dos anys, ens dona una treva i ens deixa respirar. Este és el nostre homenatge a una cosa tan bàsica, senzilla i comuna com és el fet de respirar, que cobra més importància si cap en estos temps que ens ocupen. Així, quan tingues un mal dia, quan les coses no et vagen d’allò més bé o simplement no tingues ganes de res… ...recorda, tanca els ulls, agafa aire i…

. .RESPIRA!

relaxa la ment

iuen que els jocs, la natura i la cultura són una bona teràpia per tal de relaxar la ment. Eixe és el segon consell que et proposem. En aquesta part del llibret podras gaudir de fotografies: les de les mascotes envoltats de trencaclosques, jocs de taula i titelles; les dels padrinets amb rerefons de pinzells, agulles, llana i contes; les de les falleres majors connectades amb la natura; les de les reines majors, infantils i padrina de visita cultural al Palau.

Totes les fotografies mostren unes imatges somrients, tendres, relaxades i concentrades amb allò que estan fent. I eixa calma la projecten a cadascun de nosaltres quan observem relaxats cadascuna de les fotografíes.

Relaxada la ment interioritzem la calma a través de la puresa i la tendresa de les mascotes i padrinets. Notem com ens acarona la rialla i la mirada de les falleres majors. I ens emplena de goig i d’emoció detindre’ns un poc més en cadascuna de les fotografies de nostres reines, infantils, majors i padrina. Com diuen els que saben, apreciar aquells que estimes és la millor manera de relaxar la ment. I en eixe estat de ment en blanc, només poden entrar les coses positives. Emplenar-les sols depén de cadascun de nosaltres. La tasca és ben senzilla. Contempla quina gran bellesa envolta a una falla.

Seu i relaxa la ment…

en calma - RELAXA LA MENT

Saluda President Infantil J

o, com a President Infantil de la falla Màrtirs, vull donar la benvinguda als xiquets, xiquetes, pares, mares i a tota la Comissió. Després d’un any estrany desitge que tots gaudim d’unes falles meravelloses i puguem passar un any inoblidable...

Tinc moltes ganes no només de recollir els premis i celebrar-los amb tota la Comissió, sinó també de poder gaudir de la nit de les albades, de la cavalcada o d’eixir al carrer i veure a tots els xiquets i xiquetes tirant els seus coets amb un somriure en la cara o d’anar a la despertà a tirar els coets amb tots els meus amics de la falla. Però el que més ganes tinc és de poder estar amb totes i tots en un any tan meravellós.

Espere que tots passeu un any fantàstic i gaudiu de cada moment com jo de segur faré. Moltes gràcies a la Comissió per comptar amb mi com a President Infantil per a aquest any tan ple d'emocions. VISCA LA FALLA MÀRTIRS!

Hugo Ro s

PRESIDENT INFANTIL HUGO ROS i JUÁREZ 18

en calma - RELAXA LA MENT

alleres Majors Cristina

GARCÍA i LECHUGA

Clara

TORTOSA i GARCÍA 20

en calma - RELAXA LA MENT

Mascotes 22

Adrián FERRER i PARDO

Martín BOVER i ESPÍ

Blanca

CHÀFER i CUCART

Juanma CORTÉS i SÁNCHEZ

Carmesina ASPAS i ESTRUCH

en calma - RELAXA LA MENT

Padrinets i Padrina 28

Sara Marc

CHÀFER i CUCART

TONEU i SUBIELA

Aitana Jorge

GARRIDO i MARTÍNEZ

RODRIGO i MARTÍNEZ

Mark Noelia NAVARRO i VIDAL

SIMÓ i PIERA

Vero PADRINA DE LA FALLA VERÓNICA MARTÍNEZ i CONDE 32

en calma - RELAXA LA MENT

Reines Infantils 34

Mar REINA INFANTIL DE L’ART MAR BENÍTEZ i BAÑULS 36

Andrea REINA INFANTIL DE LA POESIA ANDREA SIMÓ i PIERA 38

Olivia REINA INFANTIL DE LA FESTA OLIVIA BORONAT i BLANES 40

Emma REINA INFANTIL DEL FOC EMMA JUAN i RUIZ 42

REINA INFANTIL DE LA FALLA PAULA ZACARÉS i ALBEROLA 44

en calma - RELAXA LA MENT

Reines Majors 46

Ana María REINA DE L'ART ANA MARÍA FLORES i ESPEJO 48

Gema REINA DE LA POESIA GEMA PÉREZ i SIMÓ 50

Maria REINA DE LA FESTA MARIA LUCIO i FERRANDO 52

Maria REINA DEL FOC MARIA SANCHIS i SIMÓ 54

Noelia REINA DE LA FALLA NOELIA ARTÉS i PONS 56

mb el sentit de l’olfacte tothom pot buscar un plaer que el faça relaxar-se, calmar-se. Això és el que volem amb el tercer consell. Només cal percebre el flaire dels aromes que ens envolten quan s’acosta la nostra festa. D’això ens parla el monogràfic infantil. Són cinc contes que en llegir-los ja ens translladen als diferents aromes particulars del món faller. Amb cada olor sentirem la calma de l’essència de les falles.

Queda poc per a la setmana fallera i és el moment d’apreciar l’aroma de xocolate i bunyols que en una nit gèlida acompanyen la dolçaina i el tabalet. És la nit que el so, el fred, la dolçor i els redolins de carabassa es barregen amb les lletres versades. Poc a poc ens anem endinsant en la setmana de falles i inspirem l’olor a trons que en esclatar impregnen l’aire de pólvora. Un soroll que espanta la nit per a que entre la llum del dia. I passen les hores i els dies en la setmana fallera. Un dia on hi ha un canvi d’aroma. Arriba el moment de percebre la frescor de l’herba. Cal tancar la plantà, coronar tot el monument amb el verd. El premi ja el posen els fallers, eixa corona triomfadora que mereix la falla i que mata el negre del quitrà.

Un dia més, un despertar més amb aroma de flors. Són flors amb olor a clavell roig i blanc, a roses, a ramells particulars, a carrosses florals que en passar pels carrers fan que assomen llàgrimes on el perfum mata el sabor a sal. Ramells de flors que emplenen un cadafal al voltant de la imatge tan apreciada pel món faller. I per últim, l’olor a cremà que ens permet aromatitzar la nit amb la cendra. Arriba el final de la setmana on tothom ha pogut assolir la calma a través de l’aromateràpia de les falles. T’animes a descobrir com?

aromateràpia 58

©Amelia Alberola

en calma - AROMATERAPIA

Aromateràpia Paula en el país de la pólvora ESTHER SAPENA

MARTA VICTORIA (11 anys)

Hugo i la fàbrica de xocolate i bunyols XAVIER ESTRUCH

ANDREU SUBIELA (11 anys)

Les cròniques de màrtirs LAIA ESTRUCH

PAULA ZACARÉS (11 anys)

El llibre de les flors NURIA MARTÍNEZ

ANDRÉS FERRER (12 anys)

El mag de zendra GEMMA MICÓ

EMMA JUAN (10 anys)

PAULA EN EL PAIS DE LA

P ÓLVORA

OLOR: LA DESPERTÀ AROMA: PÓLVORA

ra un d’eixos dies nets i brillants del mes de març en els que la primavera comença a aguaitar. Paula, asseguda a la vorera del carrer es remirava la seua falleta i no parava de remugar: - I si la falla no haguera de cremar-se aquesta nit? - I si desapareguera tota la pólvora del món? - I si mai més hi hagueren despertades, ni mascletades, ni castells, ni traques...

Mentrestant, el sol li bullia la cara i una barreja de cansament, felicitat agredolça i enyorança s’apoderaven d’ella. Un pensament no parava de sacsejar-la per dins: - Esta nit tot haurà acabat. Aquest somni s’haurà complit i mai més tornarà.

Una llàgrima va brollar dels seus ulls mentre la son li guanyava la batalla. De sobte, un conill blanc amb ulls rosats va botar davant d’ella. Portava un jupetí brodat amb milers de flors de colors i un sarronet que semblava que anava a rebentar. Paula es va quedar observant-lo i no va poder evitar seguir-lo, ja que li encantaven els animals, de fet va pensar en la seua gosseta Leila que com que havia estat molt atarantada en falles, no l’havia poguda veure massa perquè s’havia quedat amb el seu pare a Marxuquera. El conill començà a voltar la falleta i en un bot travessà la tanca de fusta que la cercava. No parava de repetir que feia tard, i cada vegada amb bots més ràpids començà a pujar pels ninots de la falla, fins a trobar un petit forat per on va desaparéixer. Paula, fent gala de la seua curiositat, no va dubtar en seguir-lo, travessant la tanca i trepitjant sobre els ninots amb molta cura per tal de no desbaratar-los. Quan per fi va poder arribar fins al forat, aguaità el cap i veié una mena de túnel recte i estret que al final girava; sense tindre temps per repensar-ho, es veié caient pel forat. Era tan profund que li feia la sensació de caure a càmera lenta. Va tindre temps de vore tot allò que hi havia al seu voltant: sacabutxos, fustes, suro, andamis que semblaven sostindre la falleta per dins... fins i tot va tindre temps de pensar que arribaria fins a l’altre costat del món perquè la caiguda era molt profunda i de preguntar-se quants quilòmetres hauria recorregut (a l’escola estava aprenent el sistema mètric i la seua mare i el seu pare, ambdós professors de física, l’havien ensenyat a mesurar-ho tot en quilòmetres, metres, decímetres, centímetres... i així es tiraven tot el dia mesurant i mesurant!). - Uns 600 quilòmetres, va pensar. Com d’ací al càmping de la Vall d’Aran on passarem l’estiu!

Cap a baix, cap a baix, cap a baix, tanta estona que Paula començava a adormir-se... fins que Pataplum! Va caure en un muntó gegant de masclets que omplien una xicoteta habitació plena de portes de diferents mesures. Entre els masclets va veure alguna cosa que feia pampallugues i començà a escodrinyar fins a trobar una clau daurada. Sense dubtar-ho començà a clavar la clau en tots els panys, però aquesta no encaixava. L’única cosa que podia pensar era en tornar a casa i vestir-se de fallera per desfilar a la processó. Finalment va veure una porta molt xicoteta on la clau va encaixar perfectament. En obrir-la es va agenollar per divisar, després d’un passadís estret i diminut, un fabulós jardí fet amb coets de milers de colors i de tots els tipus imaginables: palmeres d’espurnes brillants, carcasses de totes les mides i colors, muntons de bombetes menudes i gegants, bengales, xinesos, masclets, xiuladors, correcames ... quant que li agradaven els boscos i quant que li agradaven els coets! Que ganes tenia d’arribar a eixe paratge de pólvora fantàstic! Però clar, era massa gran per travessar el passadís. Com podria encongir-se com un telescopi?- es preguntà. Mentre cavil·lejava com podria entrar, si primer clavaria una cama, un braç o el cap, Paula no parava de fregar el seu amulet, un collaret de dofí que sempre portava amb ella, ja que els dofins eren els seus animals preferits, fins i tot una vegada va poder nadar amb ells! I sense adonar-se’n començà a fer-se cada vegada més i més xicoteta. Tan xicoteta que ara no podia agafar la clau per obrir la porta que la duria fins al meravellós bosc. Paula desesperada no sabia ben bé com solucionar la situació i començà a posar-se més i més nerviosa. Els nervis sempre li havien fet gana i una olor familiar va arribar fins al seu nasset... - Mmm bunyolets de la mami- va pensar.

La seua mare era una gran cuinera i feia les millors postres del món! Comença a buscar i va trobar un cucurutxo ple de bunyols que ara li semblaven gegants. Al paper d’estrassa estava retolat “bunyoleres sense fronteres”. Sense poder resistir-se pegà un gran mos al bunyol més grosset i ensucrat que sobreeixia i de sobte, començà a fer-se gran i més gran i més gran… fins a ser gegant! Ara tenia els peus tan lluny que va pensar que mai més podria cordar-se les espardenyes! El cap de Paula havia foradat el cadafal de la falleta i les seues cames eixien per la base, cadascuna per un costat. Els braços pels forats laterals de dos sacabutxos. I en veure’s part de la falla, no va poder evitar posar-se a plorar com una magdalena. 61

en calma - AROMATERAPIA Tant plorava que les seues llàgrimes gegants van començar a inundar-ho tot i, en poc de temps, tenia l’aigua al coll i va haver de nadar i nadar. Tota mena d’animals nadaven al seu voltant. Un dofí es va acostar i la va pujar al seu llom i ella, experta en nadar amb els seus animals preferits, s’agafà suaument a la seua aleta i es deixa dur sense gens de por. Aquest la va acostar fins a la voreta del bosc de pólvora al que tant havia desitjat arribar. Paula li feu un gran bes i s’acomiadà, desvanida de poder gaudir d’aquell fabulós paratge. - Estic dins de la més fantàstica mascletada que mai ha existit! – va pensar encisada. Però poc li va durar la pau que aquell lloc li transmetia perquè el conill, que romania plantat amb les potes davanteres creuades i una gran carassa d’empipat, la va reprendre. - Estàs boja! Amb les teues llàgrimes has mullat l’últim sac de pólvora que ens quedava i ara ja no tenim salvació! Les falles no podran cremar-se aquesta nit i la primavera mai arribarà! És una catàstrofe! En què estaves pensant!!! Paula va sentir que la seua momentània alegria s’esvaïa, i les ganes de plorar li retornaven pujant pel llagrimall. - Jo, jo, jo, no volia - va balbucejar. - No tornes a plorar!!!! - exclamà el conill- El que has de fer és buscar una solució - afirmà firmament. - Com? Estic a un lloc que no conec, no sé ben bé si aquesta soc jo mateixa, i ací tot sembla ser una bogeria! - Bogeria?- una veu greu va eixir de darrere d’una palmera de focs artificials de color daurat. - Qui ets?- va preguntar Paula un poc espantada. - Qui ets tu?- va respondre la veu, mentre uns ulls grans i grocs s’acostaven. - Jo soc Paula! Deixa’t vore per favor que m’estàs espantant!- suplicà la xiqueta. - I un sigil·lós gat va sortir i li va acaronar la cama amb la seua cua. - Soc el gat de González i Quirós. En aquest món tots estem bojos: jo, tu, ell... tots estem bojos.- Assentí el pelut gat.

Paula el va agafar al braç i li va preguntar si sabia com podia solucionar l’embolic que havien produït les seues llàgrimes. El gat, que semblava el més sabut d’aquell lloc, la va convidar a acompanyar-lo. - No t’amoïnes xiqueta i vine amb mi. Et duré a un lloc on tots els teus problemes van a desaparéixer!

Paula i el conill acompanyaren al gat. Després de caminar entre arbres de masclets, flors de bombetes, carcasses amb ramells de plantes sobreeixint. Arribaren a una gran taula on tres personatges estrambòtics no paraven de preparar el que semblava un gran berenar. El primer personatge a rebre-la era una mena de rabosa amb ulleres, que anava amb una agulla enfilada de seda i un gran teler de flors al darrere. -Benvinguda a la teua festa de no-demanada Paula! Jo soc la rabosa brodadora. M’encarregue de brodar totes les meravelloses teles de seda omplint-les de dibuixos tradicionals plens de colors i de llum. I enrotllà a Paula amb una tela d’un color verd intens i preciós.

Després una dona prima, vestida amb un mono i un casc gegant, se li va acostar i li va donar la seua mà emmascarada, saludantla i presentant-se: - Bona vesprada Paula, jo soc la pirotècnica boja i també l’encarregada de cuidar i custodiar aquest jardí fins que arribe l’hora en què la reina del Foc l’encenga la nit en què comença la primavera... és a dir, aquesta nit!

La pirotècnica semblava desconéixer el que havia passat amb la pólvora, i tot i que Paula va haver de tapar-li la boca al conill diverses vegades per tal que no la delatara, no es va assabentar en aquell moment del qual havia ocorregut. Per últim, adormida sobre la taula, una geneta roncava ben fort. Anava vestida amb un mono blanc ple de pintura i tenia bruta tota la seua majestuosa pell grisosa. Paula l’observava meticulosament i en eixe moment, com si parlara en somnis, la geneta va murmurar: - Qui fa tant de soroll? Porte quasi tres dies sense dormir plantant les falletes més boniques de tota València i demà he de tornar a començar. Qui està desvetllant-me en l’únic dia de l’any que puc dormir! - Disculpe’m- digué la xiqueta amb veu dolça- Soc Paula, la reina de la Falla. - La reina de la Falla?- preguntà esglaiada la geneta mentre pegava un bot de la taula on el seu cap havia reposat al llarg de la seua becadeta. Es va acostar i li va fer una reverència i tots tres la convidaren a seure mentre cantaven a l’uníson: - Feliç, feliç dia de la teua no-demanada! Feliç, feliç dia de la teua no-demanada!

Paula amb ulls de plat els observava mentre l’acompanyaven a seure en aquella suculenta taula plena de bunyols, pastissets de moniato, tortades de cabell d’àngel, coca de la mida, arnadí, reganyades, rosques i com no misteleta i cassalla. - Menja tot el que vullgues Paula! Cridaven els tres. - Però si avui no és la meua demanà.- dubtava Paula mentre la boca se li feia aigua. - Per això mateix! 364 dies a l’any per a celebrar!

en calma - AROMATERAPIA Paula, que al principi estava un poc indecisa, va pensar que aquella forma de vore la vida era molt divertida i va seure a celebrar la seua no demanà amb un aire alegre i festiu. Es deixà dur per les rialles, per la dolçor de tot el que allí hi havia i inclús va pegar algun glopet de mistela, que a casa mai li la deixaven provar perquè era massa menuda. En aquell moment Paula va entendre que no havia de tenir pena perquè les falles s’acabaren, sinó que anava a celebrar cada dia i així anar fent camí cap a les següents falles! En aquell instant un objectiu la va omplir de determinació: havia d’aconseguir pólvora per tal que aquella nit la seua falleta poguera ser cremada. Deixà de menjar i s’aixecà de la cadira. Amb veu ferma i seriosa com es fa a “la crida” digué: - Avui he comés una gran errada i m’heu d’ajudar a solucionar-la. - Quina errada? – preguntaren sorpresos els tres.

El conill, que havia estat apartat tot enfurrunyat, no va tardar a botar damunt de la taula i va cridar:

- Ha mullat l’últim sarronet de pólvoraaaaaaa!!!!! - Queeeee!!!- cridaren esglaiats els tres fins ara “amics”. - Que li tallen el cap!!!! – exclamaren. - Noooo per favor- pregà Paula - Ho solucionaré. Sols heu de dir-me què he de fer. - Aniràs a veure a la reina del Foc i ella et dirà el que has de fer - sentencià la pirotècnica boja- El gat i el conill t’indicaran el camí.

Paula es va acomiadar ràpidament, ja que els tres semblava que seguien molt enfadats amb ella. El gat, el conill i la xiqueta iniciaren el camí fins al castell de la reina del Foc, la qual tenia fama de ser terrorífica i cremar tot allò que no li semblava bé. Pel camí veieren milers de muntons de coets cremats, de cendres de tots els colors i a uns graciosos fallerets donyets netejant-les incansablement.

a n e p a S r e h Est

- De pressa, de pressa, arrepleguem aquesta cendra o la reina ens tallarà el cap. -Deien sense parar.

Paula tenia un poc de por, encara que la seua determinació era més gran que tots els temors del món i estava convençuda que podria trobar pólvora per cremar la seua falleta. Al fons, la xiqueta va divisar el gran castell de la reina del Foc...

...Paula pujà fins al castell de la reina del Foc junt amb el conill i el gat. En la porta hi havia un sentinella que els va impedir entrar. Paula li va explicar el que li passava, però el sentinella no li va fer cas. La xiqueta es va posar a plorar i al guardià li va saber greu, aleshores li va dir que només podia deixar-los passar un parell de minuts. Li va explicar que el jardí estava ple de coets i que agafaren tots els que pongueren i així amb els que aconseguiren podrien cremar la seua falleta. Però els va advertir que si la reina del Foc els trobava dins del seu jardí, els tallaria el cap. Paula li va donar les gràcies per la seua ajuda i li va dir que el conill, el gat i ella només agafarien uns quants coets i que ho farien ràpidament, sense que la reina s’adonara. Quan el guardià va obrir la porta, tots 3 es van quedar bocabadats, era un jardí preciós amb arbres, arbustos i flors plenes de masclets, carcasses, traques, trons de bac, etc. Mentre Paula, el conill i el gat arreplegaven els coets, la reina del Foc els va pillar. Paula es va ficar molt nerviosa i va començar a cridar: - No és el que pareix! Només estic buscant uns quants coets per poder cremar la meua falleta! Només uns quants! No em talles el caaaaaap!

La mare de Paula en sentir-la cridar, la va despertar i li va dir:

- Paula que t’has adormit! Afanya’t que encara hem d’anar a casa la iaia a vestir-te, aquesta vesprada has d’eixir a la processó.

Paula li va dir a sa mare:

- Mami, he tingut un somni!

a i r o t c i V a M a rt

De camí a casa la iaia, Paula li va contar a sa mare tot el que havia somiat. Aquesta es va quedar impactada i li va explicar que això que ella sentia era normal, les falleres mai volem que el somni s’acabe. A la vesprada Paula va eixir ben guapa a la processó i mai es va oblidar d’eixe somni.

OLOR: LES ALBAES

AROMA: XOCOLATE i BUNYOLS

eus ací una història d’un xiquet qualsevol anomenat Hugo Blonde, que no era ni més alt, ni més fort, ni més ràpid que els altres xiquets del barri de Màrtirs. I la seua família no era ni rica, ni poderosa, ni influent, només tenien per menjar... Hugo Blonde era el xiquet més afortunat del món, però ell encara no ho sabia...

El pare d’Hugo treballava en una fàbrica de corfes d’ou, feia moltes hores, moltes hores... però li pagaven una misèria.

El seu iaio, Willy Blonde, havia treballat en la fàbrica de xocolate i bunyols de Franky Alberola. Aquest era un home molt creatiu, enginyós, imaginatiu, inventiu... fins i tot gaudia criant canaris i havia plantat falles. La fàbrica l’havia tancada degut als espies que li havia enviat la competència i es va dedicar a fer encàrrecs per a rics desficiosos. Tot el barri de Màrtirs es va quedar sense feina des d’aquell moment. Un bon dia va inaugurar una nova fàbrica de xocolate i bunyols, la més gran del món, però amb la peculiaritat que no hi havien treballadors, tan sols els repartidors i per a tot el barri era un misteri d’on eixien cada dia les llepolies.

Ningú havia tornat a veure al Sr. Franky Alberola... Un bon dia va convocar un concurs a nivell del barri de Màrtirs en el que les cinc xiquetes que compraren pastilles de xocolate i trobaren cinc bitllets daurats amagats en elles, tindrien un gran premi.

Totes les xiquetes anaren ràpidament als supermercats, botiguetes i quioscs per comprar les pastilles de xocolate, per trobar els cinc bitllets daurats. Algunes es gastaren tots els diners de les estrenes de Nadal, altres demanaren al seus iaios que els en compraren, alguna va trencar la vidriola per traure els eurets...

h c u r t s E X av i e r

El gran dia va arribar i cinc xiquetes de Màrtirs aconseguiren els bitllets daurats. Un diumenge pel matí, amb un temps calmat i assolellat, les cinc xiquetes es presentaren front a la fàbrica de xocolate de Franky Alberola: Paula, Emma, Olivia, Andrea i Mar foren les afortunades. Ara una d’elles hauria d’aconseguir un únic premi...

en calma - AROMATERAPIA

...el premi de ser la reina del barri de Màrtirs durant tot un any, i les altres quatre podrien acompanyar-la per a poder gaudir totes juntes.

Hugo Blonde es va quedar amb la il·lusió de poder anar, ja que a ell també li feia molt de goig poder participar-hi. Al seu pare li va saber molt greu i va anar a parlar amb Franky Alberola i va aconseguir que li donara un altre bitllet daurat en el que posava que qui tingués aquest bitllet podria acompanyar a la reina del barri de Màrtirs.

Franky Alberola els va convocar a la porta de la seua fàbrica per a conéixer-les i començar amb les proves que decidirien quina d’elles guanyaria el premi. Les cinc xiquetes s’enfrontaren en quatre proves. La primera d’elles seria la prova de l’art, la segona de la poesia, la tercera de la festa i la quarta del foc i del barri.

En la prova de l’art haurien de pintar una gran barra de xocolate, i la guanyadora rebria el premi de ser la “reina de l’art”. Totes van començar a pintar el millor que van saber, però la que va destacar per damunt de totes elles va ser Mar, ja que va aconseguir pintar la millor barreta de xocolate que Hugo mai havia vist.

Les quatre que van quedar van passar a la següent prova… Havien de recitar una poesia relacionada amb la xocolatà. L’única d’elles que va aconseguir arribar al cor de Hugo va ser Andrea, i per això va rebre el nom de “reina de la poesia”. Ara arribava el moment de la festa, el moment de fer la millor actuació de la seua vida. Havien de ballar la cançó “La xocolatà de la meua vida”. Una darrere de l’altra van començar a ballar, però sols Olivia va aconseguir encisar a Hugo que va començar a aplaudir com un boig i la va proclamar “reina de la festa”.

Ja sols en quedaven dos, Emma i Paula, i arribava el moment de la prova final que decidiria qui seria la “reina del barri de Màrtirs” i “la reina del foc”. En aquesta prova havien de realitzar una falla sobre la fàbrica de xocolate de Franky Alberola, i d’altra banda preparar un espectacle pirotècnic amb el qual cremarien aquest monument.

Hugo Blonde es va quedar amb la il.lusió de poder anar (...) va aconseguir que li donara un altre bitllet daurat en el que posava que qui tingués aquest bitllet podria acompanyar a la reina del barri de Màrtirs.

Les dos xiquetes van realitzar dos treballs espectaculars així que Hugo no sabia quin triar, i va demanar l’opinió de Franky Alberola, que en vore el treball de Paula va pensar que aquesta xiqueta era la candidata que més mereixia aquest premi. D’aquesta manera Emma va rebre el premi de “reina del foc” i Paula de “reina del barri de Màrtirs” sent acompanyada per Hugo Blonde.

a l e i b u S A nd r e u

Quan ja estaven tots el premis compartits va arribar el moment de celebrar les festes del barri i Franky Alberola va donar el dia lliure a tots el repartidors de la fàrica per a poder gaudir de la festa tots junts.

OLOR: LA PLANTÀ AROMA: GESPA

ixò era i no era dos estreles de l’Univers, Sritram i Stnecajda, (ja sabem que són noms estranys, com totes les estreles, però si vos fixeu bé, no són tan estranys com penseu). A les nostres amigues les estreles els agradava molt observar el que passava en cada planeta, i recorrien tot el firmament mentre contemplaven com canviaven segons estaven il·luminats o no… si estaven més lluny o més a prop del Sol… ocupaven el seu temps viatjant d’un lloc a un altre… però, de vegades, tornaven als llocs que més els agradava… com el planeta Terra, i d’entre tots els pobles, països i continents, sempre escollien Gandia, en la setmana fallera… Voleu saber per què?

Cada 15 de març, quan ja arribava el bon temps, quan començava a fer “temps de falles”, l’olor a pólvora ja estava present als carrers, les banderetes anunciaven que estàvem en festes... i a les nostres amigues les estreles Sritram i Stnecajda, els encantava sobre tot la nit del 15 al 16 de març.

I és que des del nuvolet on estaven recolzades, des d’on ens miraven, eixa nit tot cobrava vida: cada barri de Gandia plantava la seua falla i tot cobrava sentit... Cada faller, cada artista, cada ninot, cada sac d’arena i cada pot de pintura feien art... alguns monuments ja portaven uns dies al carrer, embolicats amb plàstics per a què no es feren malbé ni de la puja, ni de cap colp... Però aquella nit... anirien estratègicament col·locats i arribaria la màgia...

Tal com anava plantant-se la falla, primer es cobria el sòl d’arena per a que no es cremara l’asfalt. Després, es col·locaven els sacs d’arena en la part inferior per a que quedara ben fixada. Una vegada col·locada la part central i les bases laterals, es situaven els ninots, al seu lloc. Seguidament, posaven l’explicació de la falla, en cada escena, per a que el públic entenguera millor el seu significat. I per últim, i que li donava el punt d’acabat, es posava la gespa envoltant el monument. Però el que més els agradava a Sritram i Stnecajda era l’olor que desprenia la gespa... quan els fallers la col·locaven, ocorrien coses que sols elles podien vore: els éssers que alli vivien ho preparaven tot per a que els dies que duraven les Falles, tot fóra alegria i festa... la felicitat sempre estava present a l’olorar-la... Voleu saber com ho feien? Els donyets de la gespa portaven més d’un any preparant l’essència que li posaven a la gespa per a que la nit de la Plantà tot començara tal i com ells havien previst. Per a elaborar-la, necessitaven diferents components: un raig de llum del Sol de primavera, dos llàgrimes d’alegria d’una reina fallera, uns rodets de fil de seda d’un telar, uns grams de pólvora dels coets, unes lletres falleres extretes dels llibrets fallers, una gota de pintura de cada color, tres notes de melodies falleres i el calor d’una abraçada de la germanor dels fallers. Tots estos ingredients els arreplegaven al llarg de l’exercici anterior.

I va arribar un any on va ser molt complicat poder reunir totes estes substàncies, els donyets de la gespa van patir molt. Tenien quasi totes les parts que formarien eixa essència: les llàgrimes d’alegria de la reina Ester, els rodets de fil de seda de la tela de la reina Paula, els grams de pólvora de la traca que van tirar el dia de la presentació. Poc a poc, s’organitzaven per a anar col·leccionant cada component, però els faltava el calor d’una abraçada de la germanor dels fallers... i no sabien com anaven a poder aconseguir-la ja que els fallers no podien abraçar-se. Les nostres amigues les estreles Sritram i Stnecajda estaven molt preocupades, perquè era un mal que afectava a tot el planeta... i les falles corrien risc... però van pensar un pla per tal d’ajudar als donyets de la gespa... Voleu saber quina idea van tindre Sritram i Stnecajda?

h c u r t s E a i La

Sabien que les reines de 2022, Mar, Andrea, Oliva, Emma i Paula, eren unes xiquetes molt valentes amb ganes de disfrutar i compartir unes bones Falles. Així que...

...Van fer que la màgia de les falles tornara a Gandia. El pla no va ser fàcil. Elles a soles no podrien lluitar contra un mal que era mundialment conegut, necessitaven l’ajuda de tots els fallers de l’univers de Sritram i Stnecadja que no hagueren perdut la il·lusió per les falles encara que estiguera aquesta situació pel mig. Sols hi havia un xicotet problema: molts d’ells, massa de fet, l’havien perduda. Calia reviure aquella il·lusió, aquella passió per les falles, que naix cada 15 de març i no mor mai!

Des de ja feia més de dos anys, molts fallers d’aquella comissió ja no sentien aquella màgia que transmetien les falles. Les reinetes del 2022 sabien que havien de fer el possible per a poder salvar aquelles falles, les seues falles. El primer que varen fer va ser reunir tota la seua il·lusió, l’esperança, la passió, l’alegria i la diversió que sentien per les falles en uns pots especials de colors.

El primer pot, era de color verd i el guardaria Mar. Contenia la passió que havien recol·lectat aquelles cinc xiquetes. El segon pot era groc i Andrea seria l’encarregada de guardar-lo. El contingut d’aquest pot era la il·lusió que totes cinc tenien amb l’arribada d’aquell 15 de març. El tercer pot era de color blau i seria per a Olivia. En ell guardarien la diversió de qualsevol dia de falles recollida després d’un llarg passacarrer o mentre estaven tirant coets al costat de la carpa fins que els veïns estaven ja farts de tots ells. En el quart pot, el de color roig, guardarien l’alegria de l’arribada de les falles que totes cinc desitjaven, i Emma seria l’encarregada de guardar-lo com si fos un tresor fins que fora l’hora de poder utilitzarlo. I per últim, un pot pintat de molts colors, millor dit, de verd, groc, blau i roig. Aquest pot era custodiat per Paula i estava ple d’esperança. Totes cinc sabien que d'aquell pot havien de tindre més cura que de qualsevol altre, perquè si es perdia l’esperança per la festa de les falles, es perdia tot. Les xiquetes sabien que era important fer tot el possible perquè aquells donyets de la gespa pogueren aportar aquella essència a les Falles del 2022. Una vegada ja tingueren tots els pots preparats, era el moment que començara l’acció!

Mar, Andrea, Olivia, Emma i Paula ompliren els carrers de Gandia amb tota la il·lusió, l’esperança, l’alegria, la passió i la diversió que havien guardat en aquells pots. S’adonaren que quan més repartien, l’actitud de la gent més anava canviant. Tothom va eixir als balcons, estirant els braços al seu pas sense poder tocar-se les mans, però conscients uns dels altres i sentint la simbòlica abraçada de germanor dels fallers. La màgia havia tornat...

Els donyets de la gespa estaven molt agraïts per l’esforç que aquelles xiquetes havien fet i les convertiren en cinc estreles especials de l’univers de Sritram i Stnecajda durant tot aquell any 2022, l’any en què la màgia de les falles va poder tornar a Gandia.

s é r a c a Z P a u la

Mar, Andrea, Olivia, Emma i Paula ompliren els carrers de Gandia amb tota la il·lusió, l’esperança, l’alegria, la passió i la diversió que havien guardat en aquells pots. (...) Tothom va eixir als balcons, estirant els braços al seu pas sense poder tocar-se les mans, però conscients uns dels altres i sentint la simbòlica abraçada de germanor dels fallers.

EL LLIBRE DE LES FL

RS OLOR: L'OFRENA AROMA: CLAVELLS

n la nostra ciutat, Gandia, no fa molt de temps passà una història extraordinària, que va ser comentada per tot arreu com un miracle!

Un matrimoni molt faller no podia tindre fills. Anaren de consulta en consulta i no donaven cap solució. Finalment, van decidir encomanar-se a la Mare de Déu dels Desemparats a veure si els podia ajudar a fer realitat el seu somni, tindre un fill o una filla, una il·lusió molt desitjada.

I el seu desig es va fer realitat. Va ser un embaràs fora de l’habitual, la mare va estar embarassada molt més d’un any. Va gestar 5 fills, però no tots d’una, sinó que cada determinat temps donava a llum un bebé. I així van nàixer Carmesina, Adrián, Martín, Juanma i Blanca.

No podien creure el que estaven vivint. Els cinc van nàixer sans i ben bonics i llustrosos. El fenomen va ser investigat científicament sense arribar a cap conlusió. La ciència no podia explicar aquell miracle.

Per agrair a la Mare de Déu el naixement dels cinc fills, els van parlar d’una flor meravellosa pel seu color i aroma: el clavell. Aquella flor només es podia trobar en una xicoteta illa perduda pel Mediterrani. I sense pensar-ho dues vegades, llogaren un avió que els portara a la dita illa anomenada Floripòndia.

Però va ocórrer una desgràcia. Quan ja van veure l’illa, els motors de l’avió es van encendre i van haver de fer un aterratge d’emergència. L’avió es va estavellar buscament al terra. Els cinc xiquets isqueren de l’avió com pogueren i quan ja estaven tots fora, l’avió va esclatar. El pare, la mare i el pilot moriren a l’instant. Carmesina, Adrián, Martín, Juanma i Blanca començaren a plorar i a cridar ben fort. Per sort, prop d’allí estava caçant un habitant de l’illa, anomenat Hugo. Quan arribà al lloc i va veure aquelles cinc criatures va decidir ajudar-les. La fortuna els havia portat a aterrar en un camp de roses, però unes roses molt especials. Hugo els va fer olorar a cadascun una rosa, ja que el seu perfum tenia un poder màgic. De sobte, els cinc comançaren a parlar com a cotorres, es van posar en peu i se’ls van fer uns músculs...!!! Semblaven superherois en miniatura.

Un a un contaren a Hugo la història de la seua família i com havien arribat a l’illa. Volien trobar el famós clavell que els havien contat que era una flor preciosa i amb una gran gran varietat de colors, per fer una ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats.

z e n í t r a Nu r i a M

Hugo sabia perfectament on trobar els clavells que volien i es va oferir a acompanyar-los. I començaren una gran aventura...

en calma - AROMATERAPIA

Carmesina va arreplegar un gerani, Adrián una rosa, Martín un gira-sol, Juanma una violeta, Blanca un muntó de lavanda de tots colors i Hugo un parell de crisantems. ...Que els envoltaria en molts perills.

Hugo els va dir als cinc xiquets que per arribar fins als clavells havien de travessar tres llocs: el jardí de les flors, el llac dels crancs i la muntanya Eslivar, l’únic lloc on creixia aquella flor tan bonica que els havien contat era de diversos colors roig, blanc, groc... Després de saber açò va començar el seu viatge.

L’aventura començava per a Carmesina, Adrian, Martín, Blanca, Juanma i Hugo. Una vegada van arribar al jardí de les flors es fixaren que totes les flors tenien un rostre humà. No entenien res i es van espantar però com sabien quin era el seu destí anaren corrent fins al final del jardí. Una vegada van arribar, dues plantes els van fer parar i els van dir que si volien passar per allí havien d’arreplegar cinc flors, una cadascú. Carmesina va arreplegar un gerani, Adrián una rosa, Martín un gira-sol, Juanma una violeta, Blanca un muntó de lavanda de tots colors i Hugo un parell de crisantems. Després de recollir-les totes, les van presentar a les dues plantes i els van deixar passar per seguir el seu viatge.

Després de travessar el jardí van arribar al llac del crancs i es van adonar que per a passar al següent lloc havien de bussejar. Just abans d’ endinsar-se en el llac, sis crancs els van parar i els van explicar que per a seguir fins la muntanya havien de guanyar en una competició de natació, però Adrián sense pensar va ferir un dels crancs i acte seguit el cranc va llançar un tros de pedra que va ferir el xiquet que quedà molt llastimat. Havien d’ajudar a Adrián. Hugo va dir als xiquets que en la muntanya Eslivar hi havia un aigua que curava totes les ferides del mon i havien d’arribar fins allí. Poc a poc van travessar el llac passant per la vorera fins que van arribar al peu de la muntanya Eslivar.

Una vegada allí van decidir que havien de separar-se, Hugo i Adriàn a buscar l’aigua que havia de curar el xiquet i la resta a buscar els clavells.

De sobte una llum molt forta va aparèixer i es van adonar que era la Mare de Déu del Desamparats, ella els va dir que tot el sacrifici que havien fet era suficient i que no havien de posar les seues vides en perill, que l’amor de la Mare de Déu dels Desamparats és infinit i a ella no li feia falta cap ofrena.

Després de dir açò, la Mare de Déu dels Desamparats va curar Adriàn i va tornar els cinc de volta a sa casa sans i estalvis. A més, després d’açò, també va tornar a la vida als seus pares.

r e r r e F s A nd r é

Hui, un any després d’aquesta història, és el mes de març i tota la família passeja per Gandia gaudint de les falles i donen les gràcies a la Mare de Déu dels Desamparats a la Plaça Major que està envoltada de clavells de tots els colors i recorden la seua història que, finalment, tantes alegries els ha dut.

OLOR: LA CREMÀ AROMA: CENDRA

aula, vivia en una zona poc poblada, i la seua companya de jocs era Leila, una gosseta molt juganera i intel·ligent. Un dia, un terrible tornado va aparéixer del no-res i es va engolir la seua casa, aquesta, va girar dues o tres vegades i després va començar a volar en silenci, fins que va aterrar damunt d’un preciós camp de gespa brillant. Paula no tenia por i va començar a aguaitar al seu voltant, semblava que només ella i Leila eren allí… De sobte, entre uns arbustos, van veure unes grans rajoles grogues, que semblaven un sinuós camí d’or. Paula va començar a botar sobre aquell camí, amb les seues sabates de fallera roges, fins que Leila es va posar a lladrar com una fera, just al temps en què una parella d’espantaocells es llevaven els barrets i les saludaven: - Bon dia! Som Sara i Marc. Vosaltres també esteu buscant al Mag de Zendra?

Paula quasi cau de tos - Espantaocells que parlen? I qui era aquell mag del qual mai havia sentit parlar?

- És l’home que més sap sobre la cremà de les falles, li diuen així perquè fa la mateixa olor que la cendra quan es crema la falla.- li van explicar els dos alhora. - Nosaltres anem a vore el mag perquè volem que ens ensenye a tindre comte amb els coets i saber com i on tirar-los… De seguida, Paula va saber que si volia tornar a sa casa abans del dia de la plantà, ella també hauria de trobar a aquell mag, així que va decidir unir-se a Sara i Marc. Un poc més endavant, es van entropessar amb una parella tots dos fets totalment de llanda, que estaven asseguts sobre una pedra i fent-se carasses. - Què vos passa? No sembleu tristos, ni contents, ni enfadats, sinó tot a la vegada? Qui sou?

- Som Noelia i Marc, i aquest és el nostre problema, busquem al Mag de Zendra perquè ens ajude a recuperar els nostres sentiments fallers, els hem perdut i ara ens és igual si són falles com si no. Els quatre viatgers van convéncer a Noelia i Marc perquè seguiren el camí amb ells i així tots junts aconseguirien trobar al mag. De sobte una parella de lleons van aparéixer al mig del camí, tots es van espantar, perquè no sabien que eren Aitana i Jorge, els lleons més poregosos del món. - No ens mengeu per favor! Van cridar esglaiats

- Menjar-vos? -Van contestar Aitana i Jorge - Si nosaltres pensàvem que entre tots ens anàveu a menjar…

Tots van riure amb aquella situació. Sara i Marc van aconsellar als lleons que continuaren amb ells perquè no tingueren por. Sense saber ni com, Noelia i Marc es sentien molt feliços i Aitana i Jorge van decidir, que si anaven amb ells, potser trobarien al Mag de Zendra i podrien demanar-li el valor suficient per no espantar-se dels coets i poder així gaudir de totes les falles, fins i tot de la cremà…

ó c i M a m G em

Van seguir tots junts pel camí de rajoles grogues, fins que aquest grup de fallers en problemes…

en calma - AROMATERAPIA

…Es va trobar davant d’un bosc que semblava molt sinistre. El grup va pensar a vorejar tan sinistre lloc, però aquest continuava fins on arribava la seua vista, a esquerra i dreta. A més, el camí de rajoles passava per ell, de manera que, animantse els uns als altres per a no tindre por, van decidir entrar i continuar fins a deixar-ho darrere.

Una vegada dins, caminaven tots apegadets, una mica espantats i alerta, ja que era fosc i ple de sons inquietants de bèsties salvatges, de sobte, uns éssers xicotets, però d’horrible aspecte -eren verds i amb molts tentacles diminuts- els van envoltar, deixant-los paralitzats per l’esglai. I, quan la cosa semblava que no podia pintar pitjor, es va sentir un riure sinistre que s’acostava a gran velocitat: Una anciana plena de berrugues, va aparéixer muntada sobre una vella granera de fusta. Quan va arribar davant ells, els va preguntar: - Qui sou i com us atreviu a entrar en el meu bosc sense permís, criaturetes odioses?-. El valent grup li va explicar que es dirigien a veure al Mag de Zendra, perquè els ajudara i pogueren viure les falles de nou amb alegria i il·lusió. En sentir-los, la desagradable dona, els va dir, soltant una esgarrifosa riallada:

- JAJAJAJA!!! Perquè ho sapieu, jo soc la Bruixa Còvida, i em propose infectar a tots els fallers del món, per a aïllar-los a les seues cases i evitar que es torne a viure l’alegria fallera... això vol dir... que no eixireu d’ací amb vida!!! Llavors, els integrants del grup, vencent la seua por, van recordar que Paula els havia dit que portava en la butxaca uns coets; i, mentre la bruixa entonava el seu encanteri per a paralitzarlos, van encendre’ls i van llançar a l’aire un grapat de coets; el soroll i el fum van desconcertar a la bruixa i a les seues bestioles, i el grup va eixir corrent sense mirar darrere, seguint el camí de rajoles.

Tant van córrer que, quan van parar a recuperar l’alé, es van adonar que havien deixat el lúgubre bosc darrere; i a la bruixa i els virus també... Alleujats, van seguir pel caminet i, al cap d’una estona caminant, es van trobar davant un meravellós palau, que tenia forma de monument faller. A la fi havien arribat a l’estatge del Mag de Zendra!!! Cautelosos, però contents, es van acostar a la porta i, en anar a cridar, aquesta es va obrir de bat a bat, i una figura esvelta i enorme es va presentar davant d’ells: era el Mag de Zendra! -Hola, amiguets, què us porta pels meus dominis?

Sara i Marc, a partir d’ara, sabreu molt bé com manejar els coets amb precaució, (...) Noelia i Marc, des de ja, notareu que recupereu el vostre sentiment faller (...) Aitana i Jorge, mai més tornareu a tindre por dels coets (...) i tu, valenta Paula, en un tres i no res tornaràs a la teua casa i podràs gaudir de totes les falles...

El grup va explicar el que venia a demanar-li al mag i, immediatament, aquest els va dir:

-Doncs clar que us ajudaré. Paula, ja veient les teues precioses sabates de fallera roges, he imaginat que eres una enamorada del món faller... Comencem doncs!

Sara i Marc, a partir d’ara, sabreu molt bé com manejar els coets amb precaució, i els podreu gaudir com el que més; Noelia i Marc, des de ja, notareu que recupereu el vostre sentiment faller i viureu les falles amb tota aqueixa alegria i emoció que sempre havíeu tingut; Aitana i Jorge, mai més tornareu a tindre por dels coets i sereu els primers a gaudir de la cremà; i tu, valenta Paula, en un tres i no res tornaràs a la teua casa i podràs gaudir de totes les falles amb la intensitat i alegria amb què sempre ho fas.

n a u J a m Em

I, des d’aquell dia, tots els nostres amics viuen les falles amb orgull i alegria, gaudint-les de gom a gom!

4 E

l quart consell ens arriba amb la música. Eixa que evoca records. Eixa que desperta sentiments i emocions. Eixa que dona ales a la ment i vols a la imaginació. Eixa que redueix l’ansietat i el dolor, reforça el sistema inmunitari i potència la memòria. Eixa que expressa tot allò que no pot dir-se amb paraules i tampoc pot quedar en el silenci.

I precisament en silenci nosaltres no ens sabem quedar. No quan toca parlar de la crítica del monument gran. Sense llevar-nos la mascareta obrim els nostres sentits a la realitat que ve acompanyada d’una orquestra molt singular. I amb el so de cada nota musical i acompanyats per uns instruments particulars anem a conéixer 'al ritme de jazz' com es troben les coses a la nostra ciutat. No oblides buscar un lloc tranquil i relaxat per poder apreciar millor la melodia que hem preparat. Sabem que potser no agrade a tots, però és el que vivim cada dia a la ciutat de Gandia. Que la música comence… jazz!

escolta música

en calma - ESCOLTA MÚSICA Lema: JAZZ TÀ BÉ! Artista: ERIK MARTÍNEZ i MONCHO Explicació: PURA MARÍA GARCÍA (CONTEXT QUE EMMARCA LA CRÍTICA DE LA FALLA) obtadament, vas traspassar l’horitzó, les fronteres, els països i els absurds murs que, artificialment hem creat tots nosaltres per creure que tenim un trosset de món que ens pertany. Quina celeritat tenien els teus passos invisibles!

Com personatges del sopar dels idiotes, seiem a una taula irreal, creient que cada dia el manà que necessitaven, per viure el progrés i la comoditat, apareixia davant nostre per la importància “indubtable” de la més gran espècie animal: els éssers humans. Quins babaus i egòlatres! Ens vam oblidar de posar una altra cadira a taula per tu, el COVIDat, el convidat inesperat. I vingueres, invisible, fent soroll de gemecs de malaltia, d’incertesa, de sorpresa, frustració i amb la teua veu, també invisible, ens digueres: animals sí, espècie també; éssers...no ho tinc clar, però humans... Segur que sou humans?

Vas entreobrir les cortines d’aquest present d’aparença, emplenat de quimeres, i t’escolares en cada casa, avançares pels carrers i ens desafiares amb tota la teua gosadia.

De segur que vas pensar -perquè malgrat no tenir cervell, tens voluntat i pensament- que el millor que podies fer era véncer-nos amb un xarop de màgia grisa, fet amb mel agra de por, una dosi gran de pena i, com excipient... dolor, impotència i neguit. Vas decidir tu tot sol entrar i eixir, al teu aire, anul·lant els nostres sentits: la vista emboirada i trista, sense esbrinar l’horitzó; l’oïda sorda, inaudible, trobant a faltar rialles i paraules d’alegria; el tacte insensible, com besades d’amants que ja se saben llunyans, deshabitats del món de l’altre; el gust, perdut, extraviat en un paratge tan fosc que tant la llengua com els llavis es van rendir, ells que solien ser incansables; l’olfacte, cobert, presoner d’una boca de paper amb dues gomes ben nugades...

Vingueres a segrestar els nostres sentits, els braços, les trobades, les besades, les paraules. Ens vas furtar fins a l’aire i emplenares la ciutat del so en clau de RE i d’urgència al compàs de les ambulàncies. Quina pressa tenies per arribar! Quines ganes de romandre!

Però... saps què, invisible dolentvirus? Doncs que després de tant temps, de tanta por que hem tastat, el que tenim ganes de fer és fer-te amb el peu una puntada. Que sí, que estem molt tips de trobar-te tot arreu. Té igual que canvies de nom, que et digues alfa, òmicron, flurona o, potser, fesol, no de careta, sinó amb molta cara.

Que sí, que estem fins als òmicrons d’anar amb boca tapada, de no besar, no tocar, d’estimar de forma estranya i per fotre’t, que ja és hora, hem decidit contractar a una banda de bon jazz i fer una gran dansada. Que et donen per la SARS! Que en el teu cas de dolentvirus és el millor que et podem dir!

Anem a plantar-te cara!

Que la música comence! Que sone ja aquesta banda perquè no ens faces oblidar com els peus són papallones que, quan troben el cel net, capaços són de mudar passos de dol pels de dansa.

No us lleveu la mascareta, no, però obriu els vostres sentits a la realitat que ve, acompanyada de conya, en els instruments variats d’aquesta surrealista banda. Som-hi!

en calma - ESCOLTA MÚSICA

INTRODUCCIÓ SENT UNA PERFECTA NOVELLA O PERFECTE NOVELL, COM SABER DE MUSICAMÀRTIRS TERÀPIA. a música és més que un art, potser fins i tot camàndula, dolça clamor de mil sons que amb el seu poder estrany des de l’inici del temps amb insistència acompanya a una criatura al pit, als amants quan es separen i fan plors tan musicals que plorar es converteix en fuga o només cantata. Dibuixeu bé aquestes notes en el vostre pentagrama, en el del cor, volia dir, que no està escrit en paper, és difícil d’esborrar i ben difícil seguir amb el compàs regular del més intens sentiment.

Comencem aquesta classe abans que l’orquestra toque. Que Jazz tà bé, què caram! Primer que res, anirem per les notes musicals. Màrtirsfallers musicals... canviar l’ordre de les notes és qüestió fonamental.

No hi ha dubte que ens agrada convertir el que és normal en extraordinari i rar, així que, sent coherents amb la seua condició, començarem amb el Re i acabarem amb el Sol. Sol és la nota excloent, la que ens separa i ens tria, la nota de la soledat,

la d’aquells que semblen rars i que la ramada mira amb ulls d’exclusió social. Quants portals estan ben plens de persones sense sostre que quan miren el seu llit, fet amb cartrons i papers, es pregunten el perquè d’estar sols mentre altra gent rep a casa convidats, amb la taula ja parada! Sol es nota de tristesa, de solitud, llunyania, de tardor eterna al cor. Tant de bo que aquesta nota al cor desafine un dia. Una altra nota segueix aquesta classe senzilla: la nota que es Fa notar quan qui solfeja no Fa i deixa per fer l’urgent, Fa la butxaca farcida i amb la boca només Fa cent mil i una mentides. De polítics mentiders és la nota preferida. Fa, Fa... feu vosaltres que jo, si puc, no ho faré. Que fàcil és el solfeig quan és qui canta qui mana i no Fa, o no Fa res.

A continuació ve el Do, nota amb diferents variants: si és natural el Do, entés com a diví regal, només podria jo dir-te que no és nota peculiar d’ajuntaments ni polítics. Eixos no tenen cap Do, malgrat que ho volen tot,

només el Do de l’endoll i de la gràcia podrida. Ja m’enteneu... Déu n’hi Do!

La que ve ara després és nota molt similar si l’afegim una “s” en un no Res quedarà. Res proposen per canviar. Res pacten sense mantega per fer més fàcil “untar” i que tot legal parega. Res diuen per més que parlen. Res diuen per més que callen. Res poden ells amagar si qui mira no es despista i vol ser espavilat. La és nota que denota. La davant de la brutícia quan hauria de ser nota que obrira pas a justícia. La que ens ha caigut damunt, La cagada gegantina, La de la covid o La llum, sense fer comparacions, està fotent-nos La vida. Ai La, La, La, tralarà quina La s’inventarà La classe més pija i rica?

I ja per finalitzar aquesta primera classe, hem triat la nota Mi. En castellà està molt clar la possessió que denota, en la nostra llengua és Mi de mirar-se el melic, de fer Missa i cerimònia quan hi ha un no res que cal dir des de la més alta instància. Ja esteu pensant malament?

en calma - ESCOLTA MÚSICA

Creieu que ens referim de nou a l’ajuntament? Doncs, mira per on... aquesta vegada és Sí.

Per finalitzar l’intent de fer-vos participants de l’escola original dels músics Màrtirsfallers, vos donarem instruccions en termes ben importants que heu de llegir amb el cor: La nota que es diu silenci té un color violeta intens, és la nota de la dona quan l’home amb ella és violent. Silenci és tancar els llavis, plorar amb plors sense so, pensar que viure és un mar que creuar-se mai no es pot. Silenci és també el que fem aquells que veuen silenci marcat en roig en la pell d’una dona o una xiqueta. Silenci hauria de ser la notes més pronunciada amb sons que sonen i cridem perquè la llibertat mana sobre la covardia d’aquells

que miren a un altre costat quan la cosa no està clara. Silenci caldria cridar a qui sembla gran pecat que els gèneres no siguen dos, silenci hauria de ser l’agut LGTB crit.

I... què podria jo ara dir-vos dels compassos musicals? Doncs que teníem abans un compàs de dos per quatre: Prieto i Diana ballaven sobre el mateix pentagrama, ben a prop l’una de l’altre. Però el poder ambiciós arribà en compàs ternari, Prieto i Diana el seguiren, al cel llançaren moneda i Diana va guanyar: un bitllet per ser més gran a Madriz li van donar. I allà està, ben satisfeta, sorprenent els madrizlenyos amb el seu estil de galàctica com la més estranya estrella. Fins ací l’explicació, perquè queden moltes coses que vos podríem explicar. Hora és de començar a contar-vos el que sona a l’orquestra d’aquest jazz. Són un seguit de cançons de corrupció i d’endolls, un ritme molt facilet si qui balla té el poder, malgrat que, per tu i per mi, hauria de ser maleït. Que la música comence!

ESCENA 1. LA GRAMOLA

aquesta escena vegeu una gramola especial que els més rics (ja en queden pocs) d’aquesta ciutat ducal li diuen per bé quedar jukebox, que sona anglés o fanola, llegida amb accent francés. La veritat és que es tracta d’un aparell peculiar un instrument, un mitjà perquè la música sone amb el ritme que els polítics saben bé com imposar. Mireu els vinils que pengen, tal qual fan ells amb nosaltres. Des dels seus eterns despatxos, polítics i oposició, de ningú representants, arriben al calafat i, una vegada asseguts, el que volen fan sonar. The Prietos and the wild kids és un grup de country rock, que han tret un disc de platí anomenat The endoll’s song. La lletra no és gens senzilla, però és fàcil recordar-la: “Si un endoll tu em prepares parella fem, no baralla. Per un forat te la clave 78

Per l’altre, la claves tu i així, tots junts fem endoll malgrat el preu de la llum. Si, per un estrany casual, un dia ja no coincidim, jo et recordaré, mon amic, que units per l’endoll estem. Rasca tu la meua esquena, rasca-la, no tingues por, que jo rascaré la teua malgrat que per fer-ho bo hauré de fer-me passar per ser sempre oposició”.

Mireu! Un altre vinil curiós gravat a un lloc molt famós: The Ajuntament Square Garden i qui canta la cançó? Doncs el cantant Profident, el del somriure fixat amb laca per fer cardat. Sí, sí... ho heu encertat: The Victor’s Soler Big band. “Vull un power que no en tinc. Vull un power per manar i no haver de dir sí, sí, i, si puc, com feu Diana fer-me un lloquet a Madriz”. Al compàs de la gramola, els ciutadans ara semblen, ratetes d’Hamelin que ballen al so que toca dirigits per músics llestos, aquesta bandarra banda, oi, perdó, vull dir orquestra, que falses promeses canta.

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA II. EL SOTERRADOR la més trista melodia canta ara l’enterrador: “Rèquiem a eterna, cançó dolenta, tristesa meua portant la mort”. Més, si pareu vostra atenció als ulls de l’enterrador veureu que no hi ha tristesa sinó més bé ironia. Per manat dels uns i els altres el que soterra no és mort. Enterra merda i brutícia per fer veure als ciutadans de la ciutat més ducal que ‘aquí no ha pasado nada’ i que no res passarà. Tot és net, tot és claror. Tothom balla d’alegria. Que la llum és estel·lar perquè té galàctic preu i no és electricitat sinó l’infern verdader...? No passa res, soterrem... Soterrem el que interessa que per això l’enterrador el que porta és gran disfressa, doncs és un mes de la banda de mafiosos amb destresa. Que els autònoms són suïcides al filo d’un precipici perquè abans d’obrir l’empresa s’han de passar el cilici amb els impostos i taxes? No passa res, cavallers, damisel·les, ciutadans,

gossos, ratolins i gats. Crideu a l’enterrador, gireu a la dreta el cap, poseu-vos ulleres de lluny i oblideu-vos de mirar.

Quina escabetxada fan els polítics malfeiners! Haurien de guanyar catifes, en lloc de guanyar diners, per enrotllar els cadàvers de qui víctimes serem.

Mireu els joves i els grans. La joventut menja llibres, fa carreres, maratons. Després, paguen cars els màsters, i si troben una feina són pagats amb sous tan pobres que es podrien anomenar no laborals sinó sous que són més propis dels lladres. Els joves són practicants, perpètuament maltractats i als cinquanta encara són només avorrits becaris. Els majors miren al cel demanen per caritat que el futur siga futur i no aquest etern passat que els fa preferir morir a viure una realitat on només hi ha soledat i impostos que cal pagar.

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA III. LA REVOLUCIÓ REINDUSTIAL

vostés els sonarà la dita “ser més burro que Tacó” però espere, és veritat, que la dita siga dita i no que haja sigut dita a qui té els seus ulls posats sobre aquests versos tan plans. Doncs, a Tacó no el conec, malgrat que burros he vist per tot arreu sovint, però el que sembla evident és que Tacó en som tots. Què no ho creeu? Respireu, tingueu paciència, perquè aquesta escena nova té a veure amb la intel·ligència.

Si ets jove, fes l’esforç D’imaginar-te el que et conte. Si ets vell, com ho soc jo, necessitaràs ben poc, només posar el rellotge marxa enrere i arribar als anys vint que van passar. A aquells anys en blanc i negre, també en gris, els treballadors muntaven quan era el temps de l’esmorzar a una biga de metall. A les mans, els entrepans, no res de sandvitx o Snack (bogeries com aquestes no eren moda popular) Tots juntets, doncs eren colla, esmorzaven i xerràvem com pardals sobre una branca.

Ningú era més que ningú. El patró, això sí, era qui manava sempre, però qui valia, valia si en tenia voluntat i l’esforç el repetia. Ai, però el temps punyeter, eixe rellotge que corre, com la llebre a un bosc de faula, va avançar i es va menjar moltes coses que a l’oblit ens semblen extravagància. El segle nou arribà, vint-i-un, per ser exacta: microones, thermomixes batedores sense cable, rumbes que no són un ball sinó que netegen cases... Les cues per demanar feina cada vegada més grans, però a casa, quan dius SIRI el miracle es fa molt gran: Dis-me, contesta la SIRI. Mana’m, diu amb veu sensual. Vols que et recomane un lloc perquè pugues tu viatjar? Estem fotuts, ben fotuts (SIRI i ALESA no, jo i tu). El nostre cervell és pansa, un codony gens neuronal si el comparem al que diuen del saber artificial. Els putos robots ens mengen, saben el que desitgem, saben si ens agrada el fitness, el millor lloc per ballar, si tindren fills o dues filles, quan i com hem de pagar

els bitllets i les factures enviats pel banc amb grat.

Mentrestant, robots a banda, tant els joves com els grans, els ben fotuts dels humans ens queden, amb molta pena, totalment bocabadats. El nostre treball no és nostre, és d’un robot tan pedant, tan sabut, tan empolló que ni es molesta en parlar. Mentrestant, anem fent anys. Jubilar-se és gran quimera. Com molt prompte et deixaran parar a la setantena, a no ser que la Seguretat social, presidida pels robots, ens porte al taüt currant. Els robots parlen, es mouen, condueixen el nostre cotxe, l’aparquen amb GPS, quan està brut, el netegen. -Iaio¬- diu el xiquet al vell, que segur no és un robot per la forma de sa esquena doblegada per l’esforç, quan jo siga més major puc triar no ser robot? Ai, criatura, contesta el iaio amb molta sapiència ells tindran la intel·ligència, però no tindran les ganes que tens tu, xic del futur. Les ganes no es robotitzen més que et diguen Alexa!

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA IV. TELMO i LA COLLA DE GÀNSTERS n especial per vostès, a la vista de tothom, una colla peculiar que podria fer-los pensar que ja no són valencians sinó més bé italians. Calabresos, millor dit. Doncs, vet ací que aquest grup de gent mafiosa i brillant ha passat per moltes proves, una mena de Got Talent on del GOT no se sap molt i del Talent...per al moment, com en la mili es suposa, però que és colla, jo ho jure, colla eterna, intemporal, un club exquisit de membres, de fallers multitasca encapçalats pel seu coach l’invencible Superman que amb tot pot, que tot li cap, que tot sap, que tothom crida, que quan ell pot ens vacil·la i quan no... també desfila. L’heroi d’aquesta escena té per nom Telmo el primer, el primer en arribar, en fer, en organitzar, en figurar, en saber... el primer en ser primer. Com els herois de veritat, no té manies al cap, tant si agafa una xeringa, com si desfila en la banda, el cas és que sempre està en la foto i no s’amaga.

Parole, parole, parole... canta Telmo a cau d’orella. No us preocupeu, xiquets, està tot ben controlat que per açò a l’ajuntament faig la feina de gran coach. Federació de fallers... Gàngsters que busquen camorra, però fan vida de gorra i al seu front, Telmo el guerrer. Què els importen a ells les falles? Millor ocupar el temps en festes minoritàries. Que gastar les subvencions: bé saben que tothom calla. Ves amb compte, coach etern, no siga que pel camí et trobes amb el destí i no sigues Superman sinó un ninot d’una falla.

Els gàngsters que l’acompanyen són també napolitans, calabresos, italians, amos d’un museu faller que ha sigut vacunacasa, subvencionat per la cara amb euros que ací no caben i un armari misteriós, made in Itàlia també, amb calaixos de doble fons on les factures s ‘amaguen.

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA V. LA TENDA DE VIATGES n globus s’enlaira i vola al més alt del cadafal, com fan il·lusions i somnis. És grandiosa novetat, signe de ser eco-tot i saber-ne la lliçó de ser verd i reciclar. Però no pensen vostés que els ecotot són vegans! Són desvergonyits totals els mateixos que fan viatges als paradisos fiscals. No ho fan amb mala llet, ho fan sense voluntat, tot seguint instruccions de l’antiga religió. Déu va dir, un bon dia, per culpa d’Adam i Eva, Del paradís vos faig fora però no sigueu babaus, feu butxaqueta i diners, busqueu el paradís etern, no aquest, sinó el que més rente. O Montecarlo o Barbados; o Andorra o illes Caiman; o Curaçao, en el Carib o fins i tot en Taiwan. Pocs seran els escollits per trobar el paradís, va dir Déu, i no s’enganyà... Poquets són els que ara van amb els avions ben farcits de bosses amb dinerets. És clar, el paradís ja no és nostre, no dels ciutadans, pobrets! Nosaltres anem en globus, ben lents, per estalviar, mentre la colla de rics amb Viatges el Recorte Anglés al bon Déu li fan gran cas i compten, com el tio Gilito, els milions de cent en cent. 82

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA VI. DISBARATS

Arriba ara el moment del goig de sentir cantar una veu dolça (i cruel) que a tothom encisarà. La cantant fa melodia dedicada a una parella. « C’est l’amour, c’est la jeunesse, c’est le charme de la lune qui apparaît au-dessus du ciel » Ella el que vol dir cantant és que parelles hi ha que es fan i també es desfan sense amor, sense “tendresse” només per aparentar i aconseguir-ne algun guany. Vet ací que aquest el cas. Si es fixen s’adonaran que d’amor... el que es diu amor... d’amor no es donen cap gram. Porten a les mans pistoles, als ulls ambició i cautela. Sa mirada enamorada és esguard que vol trair

sota un pacte que anomenen comprotu o compromís. És totalment veritat que és mentida el seu dolç ball: ella li dispararà només li done l’esquena, com fa amb dissimulació quan arriba l’assemblea. Jo et vull amb tot el cor. Jo et done el meu amor, també el tret final, de gràcia si no em dones el vot. Ballem, ballem, dolça dama. Fem com si dansarem tots junts, fem com si tot ens importara, però que et done pel... que només puga, l’amor es convertirà en venjança. Comprotu, compro jo a ell, comprotu, compra’m a mi, ens comprem amb compromís. Quin valor té la paraula? El del vot, la papereta... Quan el tenen, ja preparem al seu lloc la paradeta.

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA VII. LA MADAME “La madame est belle, elle est séduisante et un lézard élégant”

la perfecta madame li cantaven en francés el que heu llegit fa dos versos: “és bella, és seductora i a més retorçuda vespa que voluntats atresora”. Mireu-la com organitza i pinta amb pinzells cruels el bodegó dels polítics i candidats al poder. Madame PP s’anomena, Pel Poder, l’abreviatura. Poderosa, cruel, astuta, titellaire capritxosa qui sap bé com va la cosa i a uns lleva i a altres posa amb facilitat pasmosa. A la gran sala, madame, té els quadres dels candidats. Amb un dit els assenyala, en un no res els canvia i els fa fora de la sala amb paraules d’apatia: “Il vaudrait mieux que tu t’en aille” que en la nostra llengua plana vol dir, per ser elegant i fina, “aneu i cagueu a la via!” Així, sense miraments, els acull o els despatxa, posa, amb el retrat, el quadre o el lleva ràpidament deixat buit en la paret i un substitut apareix amb somriure d’angelet. Mirem, l’exposició original de la PPera Madame. Repassem ara els seus quadres: Observem aquest primer: és un galant amb barbeta, barreja entre Richard Gere i el doctor Cavadas amb la cara més grosseta. El desitjat li anomenen, boca somrient i fresca, 84

dents brillants, de vitaldent, d’actor té ell l’aparença. Quan parla és com un faquir, a tothom sense alé deixa, cauen mosques i mosquits encisats, bocabadats tots ells marejats en terra.

Passem fulla, vull dir, quadre. Aquest és més conegut, malgrat que com tots els blaus sembla ser de Jolibut un actor de gran bellesa. De cavaller ell té nom, però cavaller no és en el sentit literal, perquè ja no té cavall (no pensareu que anava jo a escriure-li alguna ofensa) Príncep del blazer obscur, ajustat, bell maniquí, amb mocassins, figurí, pell polida, sense arrugues, potser sense bisturí. És el cavaller Artur, sí, ara més “pobre” que mai, doncs li toca retornar fortuna descomunal a la gran ciutat ducal. Ex-batle i ex-moltes coses, però amic de la madame mentre ell...com sempre es porte! Ara toca un altre quadre. Mireu bé el seu somriure. No té ell cara de Ken? No sembla el nuvi de Barbie? El retrat és un fantasma, vull dir que malgrat que real el personatge li sembla a un rei que visqué al passat. Si penseu que estic mig boja només heu de googlejar, escriure Felip III i amb un rei us trobareu de cara primeta i llarga que té la seua semblança. Feu-lo i descobrireu

que en la ciutat de Gandia un rei reencarnat tenim. És el rei Sol de Gandia, el Sol-er, el que tenim. Víctor ell té com a nom, la victòria és el que ell vol. La madame li busca vots, ja podeu imaginar, però atenta està als altres per si cal rectificar.

Per fi, en l’exposició, apareix un personatge amb cognom d’ofici antic que té a veure amb els cabells i un nom que ens farà pensar en un lladre original que furtà diners als rics per poder-los repartir als pobres sense menjar. Guillermo Tell, dic Barber, és el quadre en el qual estem. Quina cara de bon xic! Amb ulleretes de savi, un somriure com tots ells, tatuat per la madame que no canvia, és el mateix si qui riu es En Gregori, En Torró o aquest En Tell. La madame ho sap ben bé: és el riure del PP. 85

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA VIII. L’ALCALDE EN PRÀCTIQUES

mb soroll en els talons desgastats dels mocassins, camina errant per Gandia amb no freqüent gallardia i pantalons fets a mida. Mireu-li la joventut, l’energia que li mou, perquè ell és l’alcalde nou, amo i senyor de Gandia. Tot ho ha aprés mentre ell anava a rebufo de Diana: a fer un somriure gran, a parlar com un poeta, a posar fines les mans i atapeïda la jaqueta. Malgrat que la té amagada tots sabem que na Diana li la deixà ben a gust. No penseu que dic cap porcada, em referisc a la L d’alcalde en pràctiques que està fent la passejada perquè tothom reconega la seua bonica cara.

en calma - ESCOLTA MÚSICA

ESCENA FINAL

acaba ací el gran concert de l’orquestra “Jazz tà bé!” que ha fet, amb música alegre, un repàs molt minimal, no volent ser animal, i amb moltíssim de respecte. Que no ho sembla? Esteu malament pensant? No hem volgut ser incisius, ni malparlats, ni cruels. Només hem volgut ballar, amb tonalitat de jazz, per oblidar-nos del negre i poder tornar al blanc. A qui li pique... que es rasque, a qui li coga... que ho diga, però jazz tà bé d’històries. Mireu els ninots, rigueu, Visqueu el foc com un nou somni. Que el que hi veiem cada dia no ens furte l’alegria. Tenim poc, més no som pobres Els pobres són els polítics, la madame i companyia.

fes exercici... A

rribem ja al quint i últim consell. Però, si estàs pensant que el que volem és que vages al gimnàs i et poses a règim… estàs molt equivocat! T’animem des d’aquestes pàgines a fer exercici i seguir una bona alimentació, però d’una forma alternativa i molt diferent al que pots imaginar.

El llenguatge és una eina molt poderosa i el coneixement de la fraseologia suposa el més alt nivell del domini de qualsevol idioma. Diuen que conéixer les dites pròpies d’una llengua contribueix a millorar el nivell d’expressió i a enriquir el propi discurs. Algunes són representatives de la ironia i el sarcasme característic de la cultura popular que ens permeten veure fins a quin punt sabem jugar amb el llenguatge fent un ús creatiu i fins i tot poètic.

A través de populars expressions de la nostra llengua que ens parlen d’accions del món de l'esport i sobretot de bons aliments et convidem a passar una bona estona llegint les pàgines del nostre monogràfic. Estem segurs que contribuirem al fet que la mirada siga cada vegada més relaxada, a què s’escolte més d’una rialla, a què la boca dibuixe més d’un somriure que allibere tensions e inclús a què podràs arribar a tastar les diferents emocions. Ha arribat el moment de sentir la calma... Estàs preparat?

...i segueix una bona alimentacio 88

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

envolgut lector, seré directe en això i espere que tragues partit d’aquestes línies amigues. Tal vegada cometa l’imperdonable error de posar el llistó molt alt, però no és res nou per a mi, i encara que tot bon jugador ha de saber perdre, el meu gen guanyador, o ser docent, m’impedeix tirar la tovallola i creure que la imbecil·litat humana pot guanyar la partida. Sempre he pensat que al mal joc bona cara, però la realitat colpeja vehement i sent i tem en el més profund que un dia, quan pensem que estem en la recta final, a punt de cantar victòria, ens emportarem una bona hòstia que ens deixarà KO. Quan aprendrem que el nostre enemic no és el virus, ni els volcans? El nostre esquiu enemic és més pròxim, és la nostra capacitat de tirar pilotes fora davant les injustícies i de passar olímpicament de la crua realitat, de discutir la jugada quan estem en un clar fora de joc. El nostre enemic és l’estupidesa humana que en la seua infinitat pot ser la nostra major virtut i la nostra eterna condemna. El cronòmetre continua comptant, i ja no sé si estem en el descompte o la vida ens ha donat un temps extra, però mai oblidem que ella continua rient-se de nosaltres i com a peons hem de jugar la seua partida. Contradient a un savi que ens va ensenyar que l’important era guanyar, guanyar, guanyar i guanyar crec que l’actitud ho és tot, ja que el que juga per obligació, perd per necessitat i quan entenguem que no es tracta de batre el rècord, sinó simplement intentant arribar a la meta junts, remant en la mateixa direcció, li podrem marcar un gol a la vida, tot ens anirà millor. Benvolgut lector, no pretenc cantar-li les quaranta, però ara la pilota està en el seu camp, és moment de moure fitxa. En quin bàndol està?

o r g e N a f Ra

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Fora de joc ANA RODRÍGUEZ

Anar en dansa VICENTE BURGUERA

Tirar la tovallola XAVI CASTELLÓ

Marcar un gol ANDRÉS FRANCÉS

Arribar a la meta JORDI MARTÍ

Més vell que l'anar a peu VICENTE BURGUERA Posar el llistó molt alt CAP DE SURO

Ballar pel cap VÍCTOR SOLDEVILA

Passar olímpicament MANOLO MATOSES FILL Tirar pilotes fora JOSEP LLUÍS ROIG

Anar algú fora corda LIDIA MORELL

Estar a dos i ratlla i pilota encalada FERRAN FORMENT

Cantar victòria JOSÉ MANUEL PRIETO

Tot bon jugador ha de saber perdre MANOLO VARÓ Cantar-li les quaranta SERGI BONO

Estar KO JUMA B. BARRACHINA

Al mal joc, bona cara JESÚS GONZÀLEZ Traure partit JOAN DEUSA Plegar veles CAMILO PÍO

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

FORA DE

joc

ixe, eixe anava a ser el teu any. No se t’havia atorgat una posició de davantera, simplement ho senties i no calia donar explicacions. “Eixir per totes”, aquest era el lema de la teua bandera, acompanyada d’un escut que rugia i estava preparat per a tot. Ja havies triat els brodats de l’armadura que et feien sentir única, els ornaments que et definien, la clau que t’anava a fer créixer i no romandre sostinguda. Tot planejat, tot preparat, totes aquelles hores, totes aquelles il·lusions, tot allò que va quedar frenat per un mal arbitratge en el camp. T’havies avançat tant que et vas quedar fora de joc sense donarte temps a visualitzar com anava a ressonar. El colp va ser tan sec i dur que vas quedar coberta per la pólvora i les cendres dels records que un dia van ser els millors. Però no, tu no anaves a deixar que la pena et menjara i prens la metxa convertida en flama que il·lumina a tots, la flama que encendrà els castells de l’inici i del final, la flama que salvarà al ninot indultat, la flama que donarà pas a la normalitat. Ara ja ressones per les cases, els carrers i els cors fallers.

z e u g í r d o An a R

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

dansa

ANAR EN

ANAR EN DANSA. Estar en viva activitat. La mateixa que els polítics contemporanis realitzen cada dia com el mico nervioset que dansa amunt i avall fent-ho tot malbé i sense aclarir res.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

tovallola

TIRAR LA

es peces estan disposades sobre el tauler. Una partida que havia imaginat una i mil vegades des de la seua infantesa. Ha arribat el gran dia. Després de l’atziaga porta un túnel cap al seu destí que hui sembla més fosc i angost que en anteriors ocasions. Ho ha recorregut infinitat de vegades. Ho faria amb els ulls tancats, però en esta ocasió li costava donar el primer pas. Tal vegada per ser el primer a fer-ho sola o tal vegada per recórrer-ho com a capitana, hui tot pes més. Sensacions trobades abans d’enfundar-se els seus colors que esperen meticulosament doblegats sobre la cadira, clavats en les parets clamen amb fervor records d’altres anys, gestes i victòries passades de temps millors, quan érem feliços. Els seus batecs es compassen amb l’algaravia de la gent que porta temps esperant el moment. No, no és por, és tristesa el que envaiex hui el seu ser. Hui recorre el corredor de sa casa com a reina de la falla, orgullosa dels seus colors, del seu escut. La música i els coets omplin els carrers però en eixe corredor el silenci reina juntament amb una reina. Pas rere pas, avança entre les fotografies del seu iaio que no podrà portar-la de la mà a l’ofrena. Maleïda COVID. S’acosta a la polleguera de la porta deixant enrere tot menys la seua tristesa, respira profundament l’olor de pólvora nuvolosa. La seua ment omplint-la de dolorosos records que punxen sense remordiment on més li dol. Seguix faltant-li l’alé i el plor contingut no ajuda. Vacil·la en la seua decisió i entre tot aquell silenci una imatge, una veu anciana retruny en el seu interior recordant-li una màxima del seu iaio, mai tirar la tovallola.

MARCAR UN

C 94

orria la primeria de l’any 2019. Uns partits transcendentals anaven a ser disputats, dos, per a ser exactes. Amb la indispensable condició del fet que el segon no s’entenia sense el primer. A més a més, únicament dos equips estaven implicats en aquesta particular competició. La primera de les disputes ni tan sols havia estat anunciada, però un dels equips tenia ben clara la seua intenció de jugar el partit, l’altre, tot i que sembla intuir-se que també era així, aguardava a l’espera de ser desafiat. Semblava que la disputa tenia moltes probabilitats de resultar atractiva, malgrat la desigualtat entre els equips implicats, característica que podia sonar paradoxal, però que, al cap i a la fi, estava implícita a la normativa d’aquesta singular competició, i a més, cap equip tenia capacitat de revertir aquesta mena d’injustícia existent

gol

ó l l e t s a C i v a X

entre ells. Aquesta desigualtat residia en el fet que un dels equips no necessitava cap entrenament per a fer un bon paper, simplement amb la seua assistència era suficient.

Aquell partit estava destinat a disputar-se. Però no era qualsevol partit, sinó un dels que solen jugar-se només una vegada en la vida. No era un simple partit, era: el partit. Requeria d’un anunci a l’altura del que anava a suposar per als equips implicats. El temps corria, no s’atura per res ni per ningú, no entén de dubtes ni d’indecisions. L’anunci hauria de fer-se d’una manera o altra, però devia vestir les seues millors gal·les, es pressuposava especial i extraordinari. Com el que aconseguix arribar a la final d’un mundial i es deixa la pell al terreny de joc per conquistar el més alt.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Moltes estratègies rondaven la ment de l’equip que arribava amb inferioritat, qui no dubtava en escoltar les veus més properes de la seua afició per tal de millorar el resultat. Era humil i accessible.

Finalment, la bombeta es va il·luminar. La victòria no era gens fàcil, no obstant això, el full de ruta estava clar i, a mesura que passaven els dies, anava quedant millor definit. Aquella inferioritat requeria ser suplida de manera irrefutable, i així va ser, amb una dosi d’enginy combinada amb constància. Les millors gal·les estaven dispostes per a l’ocasió. El rival va ser estudiat a consciència, el factor sorpresa resultava essencial per a marcar gol. Tots els jugadors estaven preparats per donar-ho tot al terreny de joc, necessitaven guanyar i, a més, donar una bona imatge. Hi havia pressió. L’afició va conéixer la data del partit el mateix dia en què anava a disputar-se, però, malgrat que l’anunci del partit es va produir de manera sobtada, les entrades es van exhaurir en tan sols unes poques hores. L’afició volia espectacle. Tots els jugadors estaven convocats, tant d’una banda com de l’altra. Uns amb les idees molt clares, altres plenament inconscients però amb ganes de jugar aquell partit. Era tal la superioritat d’un d’ells, sense cap preparació prèvia, que fins i tot es permetien el luxe de mantindre converses estratègiques perquè que l’espectacle fora més grandiós.

El moment del partit va arribar. Va tindre lloc a la ciutat de Gandia, concretament al carrer sant Francesc de Borja. L’estadi, de gom a gom, acollia les aficions d’ambdós equips amb una germanor indiscutible. Nervis a flor de pell. L’espectacle estava garantit. La Mare de Déu dels Desemparats va donar l’espenta que necessitava aquell equip, aquell que tan sols requeria la seua assistència, convencent-lo amb astúcia, amb arguments que apel·laven als sentiments, com el de jugar a casa amb el suport incondicional de la seua afició. La Mare de Déu vestia impecable per a l’ocasió, amb una preciosa varietat cromàtica, cortesia dels fallers de Gandia i Benirredrà. Sabia que allò de jugar a casa era per a aquell equip un estímul amb una força sense mesura. Una font inesgotable d’emocions. Fou un partit espectacular que acabaria celebrant-se amb l’afició més feliceta de la ciutat.

Açò tan sols va ser l’inici. La normativa de la competició era clara com l’aigua, no era partit únic, sinó d’anada i tornada. Un no tenia sentit sense l’altre. Era qüestió de temps que el segon partit tinguera lloc. La data estava marcada al calendari i així es va fer saber, tots els jugadors estaven convocats i l’afició tenia ganes de més. El primer partit els va saber a poc, per a ells tan sols va ser un aperitiu. Però, temps abans del partit, una maleïda

tempesta deixava sense possibilitats de que es celebrara. Ho va arrasar tot. Pocs precedents en la història es recorden tan traumàtics com aquella desoladora tempesta. La il·lusió per seguir jugant era tremenda, però malauradament, totes les esperances s’esfondraren com un castell de naips. La data del partit s’ajornava, i no una, sinó unes quantes ocasions més. Els ànims queien pel sòl. No hi havia manera de disputar el segon partit en aquelles condicions... Mentrestant, l’afició animava sense descans als equips des de la distància. Anaven passant les setmanes i els conjunts no podien estar aturats tant de temps, per la qual cosa van acordar un entrenament oficial als camps del consistori a porta tancada. No hi havia temps que perdre, la maquinària no podia aturar-se, tan sols, baixar el ritme per causes de força major.

Mesos després van començar a veure la llum, el partit podria disputar-se per fi. Malauradament, alguns aficionats no podrien assistir al segon i decisiu encontre, tal vegada s’havien vist afectats per la intensa tempesta.

Tornava la convocatòria. En aquesta contesa s’igualaven les circumstàncies d’ambdós equips, i per tant, augmentaven les expectatives dipositades en el partit decisiu. L’estadi estava impecablement engalanat per a l’ocasió. Fotògrafs i reporters al peu del canó per tal d’immortalitzar les millors jugades. Els equips gaudien jugant, transmetien pura felicitat. L’afició no es quedava enrere. Tots estaven exultants, especialment ella, la més bella rosa del jardí. Aquell partit fou, sens dubte, especial, únic i irrepetible.

Al cap i a la fi, després de tant de temps i tantes vivències compartides, els equips comprengueren que no s’enfrontaven, s’unien incondicionalment; que no existia cap disputa ni competició, remaven en la mateixa direcció; que aquella maleïda tempesta tenia cert aspecte microscòpic; que l’afició era la gent més estimada i no podia ser millor; que la família és el millor tresor que tenim i les amistats són la família que escollim. Que junts hem aconseguit marcar un gol, el més espectacular que podríem somiar, a les circumstàncies adverses de la vida. L’anhelat gol nupcial.

s é c n a r F s é r A nd 95

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

meta

ARRIBAR A LA

A la llum final picar-li l’ull en la distància, rendir-se seria alliberador, restar al túnel i deixar que,

baixats els braços, arribe la nit,

riga dins la cova. Abraçar una eixida, però, lliurar un somriure

al món és necessari. Molts esperem

eixir d’aquest parèntesi,

í t r a M i Jo rd

tornar carícies a cau d’orella.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

l'anar a peu

MES VELL QUE

MÉS VELL QUE L’ANAR A PEU. Es diu d’una persona o cosa molt vella. Que important és consultar a les persones més majors que a més de saviesa compten amb experiència dins del món faller i més d’una vegada ens poden ajudar quan no sabem que fer.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

el llistó

POSAR

MOLT ALT

om cada matí, el Sr. Manel eixia del portal de sa casa, cap a a les deu i mitja, disposat a fer la volteta de reconeixement pel barri, per acabar descansant mentre prenia el solet, assegut en el millor banc de la plaça, aquell que li permetia veure tota l’avinguda.

Però aquell matí era diferent, era 16 de març, l’aire feia olor de pólvora, el soroll dels coets es barrejava amb la música de banda i des del banc, no sols podia veure l’avinguda, sinó que a més podia veure la falla, la seua falla de tota la vida. Aquella que l’havia nomenat feia una eternitat el primer president infantil; la que l’havia vist créixer, convertir-se en un home i de la que feia ja vora quaranta anys, va tindre l’orgull de ser President. I el lloc on va conéixer la seua estimada Maria, tots dos havien viscut tantes coses en la falla… Però ja res era el mateix des que ella ja no hi era. Ara el Sr. Manel es conformava amb veure la falla assegut al seu banc i saludar a tots els fallers que passaven per allí, això ja era suficient per a ell.

Cap al migdia, el Sr. Manel decidí tornar cap a casa pel carrer del costat, el que eixia just a l’envelat. Mare de Déu!, allò era enorme, ple d’altaveus i llums, que feien presagiar grans nits de festa. Quant ho anava a gaudir la gent jove…!

...l’aire feia olor de pólvora, el soroll dels coets es barrejava amb la música de banda i des del banc, no sols podia veure l’avinguda, sinó que a més podia veure la falla, la seua falla de tota la vida.

Però aquell any, en mirar cap a l’avinguda, el Sr. Manel es va quedar bocabadat, aquella era la falla més gran i més bonica que mai s’havia plantat al barri, era una cosa espectacular. I ràpidament li va vindre al cap la reflexió, allò havia de costar un bon feix de bitllets…! Però era realment una meravella, que de segur aquella vesprada recolliria bons guardons.

De sobte, “Amparito Roca” sonava amb força per tot el carrer, allò no hi havia canviat, aquella era música de tota la vida. Però… i la banda? Aquesta no era la banda dels últims anys, era una banda molt més nombrosa, tindria almenys 50 músics, però sonava… de meravella, anaven a ser l’enveja de tota Gandia.

Mirà un poc més enllà, dins del que la seua malparada vista li permetia i es va fixar en el rètol lluminós que marcava la delimitació de la falla. El cartell era nou, amb una gran quantitat de bombetes d’última tecnologia, que en fer-se de nit, el cartell es podia llegir des de l’altra banda del pont. El carrer estava engalanat molt bonic.

Sens dubte aquell any havien tirat el “burro per la finestra”, tal vegada els havia tocat algun pessiguet a la loteria i ell no se n’havia adonat…

Fora com fora, aquelles van ser unes falles èpiques, carregades de guardons, amb el carrer sempre, de gom a gom, ple de turistes i aquelles nits de festa, amb actuacions que duraven fins ben entrada la matinada. La nit de la cremà l’eufòria continuava estant a flor de pell en tots i cadascun dels fallers, i el Sr. Manel aguaitava per la finestra, sense perdre cap detall. Van passar els dies i el barri, com la resta de la ciutat, va tornar a la normalitat i amb ella el Sr. Manel als seus costums. Un matí mentre estava assegut en el banc de la plaça prenent el sol, va veure passar per davant d’ell Miquel, el president de la falla, un jove simpàtic i amable que sempre es parava a fer la xarradeta amb ell; però no aquell dia, Miquel anava amb el cap mirant cap al sòl i el semblant seriós, com mai l’havia vist.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Preocupat, el Sr. Manel el va cridar:

- Xé Miquel!, on vas tan pensatiu? Et passa alguna cosa?

- Bon dia Sr. Manel, no m’havia adonat que estava ahí, anava pensant en les meues coses… - Ja ho veig, ja… sembles preocupat, puc ajudar-te en alguna cosa?

- Ai!, tant de bo Sr. Manel!, però ara ja ningú pot ajudar-me… La meua intenció era bona, però no sé què ha passat… tot està eixint del revés… - Conta’m xiquet que no pot ser tan greu… què passa?

Miquel va prendre lloc junt a l’ancià i començà a explicar-se pensarós:

- Vorà, com que feia ja alguns anys que tot ens anava bé, és a dir érem la falla de moda a la ciutat i guanyàvem molts premis, enguany decidirem tindre els millors monuments, un bon llibret, el barri més engalanat, les nits més espectaculars…, tot per tal de tindre els fallers contents, que es sentiren orgullosos de lluir el nostre escut. - I què té això de dolent? On està el problema?

- Doncs precisament ací, tot això, com vosté ja sap, val molts diners i clar, ara mantindre eixe nivell no és fàcil… Els diners, cada vegada costen més d’aconseguir i els temps no acompanyen massa… - És clar que no deu ser fàcil, no.

- Arribats a aquest punt, hem de prendre mesures que ens ajuden a millorar la salut econòmica de la falla, perquè així no aguantarem molt més… mesures que ja sabem, que no seran populars: retallar despeses, pot ser que baixar de secció, pujar les quotes, renunciar a moltes d’aquelles coses que ens mantenien al capdavant de les falles de la ciutat… I és clar!, això no ha agradat als fallers i hem aconseguit tot el contrari al que preteníem i una gran quantitat de fallers estan molestos i, fins i tot, ofesos… Diuen sentir-se enganyats, per no haver sigut informats fins a aquest moment de la situació en què ens trobàvem i ara ja no se què fer… D’una banda, hem de trobar la fórmula que ens ajude a recuperar-nos i, d’altra banda, si les mesures són massa dures amb la gent, tenim el risc de perdre algunes famílies molt importants per a nosaltres… - Ai fill!, t’estic escoltant i no sé ni què dir-te… alguna cosa dins de mi ja em deia que enguany havíeu posat el llistó molt alt… potser massa…

- Sr. Manel, nosaltres només volíem ser una falla gran, important, pujar a Especial…

- Sí Miquel, però una comissió també pot morir sent una “falla gran”, si no cuidem allò que és el més important, els seus fallers. Els premis, el prestigi, la popularitat, no són res, uns anys de glòria i… poc més, els qui realment fan gran una falla, són tots i cadascun dels seus components…

o r u S e d p Ca

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Ballar

PEL CAP

100

BALLAR PEL CAP. Recordar alguna cosa vagament. Pel cap de Gepetto president ja li balla la idea de com afrontar la setena o huitena onada… Plantarem o no plantarem?

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

A simple vista la teoria que “passar olímpicament” fos un modisme d’origen faller només podia respondre o bé a un error d’impremta o bé al fet que l’il·lustre home de lletres haguera, com acostumava, subestimat els efectes del cafè licor en el moment d’escriure aquelles ratlles.

olímpicament PASSAR

omés hi ha una cosa que fem olímpicament. I és passar. Cap altra cosa fem, de manera olímpica. No riem olímpicament, ni calculem olímpicament ni pixem olímpicament.

Tostemps m’ha cridat l’atenció aquest fenomen, que una paraula concreta n’acompanye una altra, sempre la mateixa. Com quan només qualifiquem de meridiana una cosa: la claredat. No es pot tindre, posem per cas, una finestra meridiana —a no ser que sigues poeta— o un pastor alemany meridià. No pots alçarte un dia de dormir i dir “hui em trobe un poc meridiana; espere que se’m passe.” Fa un temps vaig iniciar una indagació més o menys seriosa sobre la frase que dóna títol a aquestes línies. Tristament la majoria dels reculls fiables de fraseologia popular i culta (com ara Fraseologia popular i culta: del mite a la caverna, de Nobi

Totorimaki i Iuri Perschenkov, o Dits i xits infinits, de Xi Li Mi, per citar-ne dos de ben coneguts) coincidixen en el sentit de l’altivesa en la indiferència. Passar olímpicament és, per tant, ignorar amb supèrbia, a judici dels investigadors més celluts. Zeus, Cronos i la seua colla omnipotent sempre ens han mirat un poc per damunt del muscle, als pobres mortals. És natural. Sobrenatural, en aquest cas. Però Simmon Heissewasserfluss, incansable furgador de biblioteques de marquesets industriosos, en el seu Apropament a les dites modernes d’inspiració clàssica (sense topar-hi), fa una anotació, com a mínim, engrescadora (pàgina 1.004, paràgraf 27): “L’olimpisme en aquesta classe de dites és un residu para-olímpic, és a dir, poca cosa té a vore amb medalles i torxes i joves suats

101

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

fent saltirons amb perxes. La dita feta de passar olímpicament, a les nostres terres, s’ha mantingut, com és ben sabut, gràcies al seu origen faller.”

Estava encara a l’inici de la meua exploració paremiològica i aquesta puntualització final, tan discreta, em va deixar parat. Recorde haver-la rellegida unes quantes vegades i haver mirat la pàgina al trasllum, per assegurar-me que un lingüista de trajectòria tan incontestable com la de Heissewasserfluss haguera escrit realment allò. A simple vista la teoria que “passar olímpicament” fos un modisme d’origen faller només podia respondre o bé a un error d’impremta o bé al fet que l’il·lustre home de lletres haguera, com acostumava, subestimat els efectes del cafè licor en el moment d’escriure aquelles ratlles.

Una afirmació tan sorprenent, ¿hauria quedat gravada en algun altre paper de caràcter científic? Vaig acudir, metòdic com sóc, a les grans fonts de capçalera indiscutibles: el Paremiologicon mediterraqueo, de Jarnusch Morashvili, la Composició oracional diacrònica postcontemporània, de Nassir Brahim, i, per descomptat, el Pantoloqüi de verbopraxi aplicada de N’go Mbututu. Tots tres volums admeten la prevalència de la frase “passar olímpicament” (que Mbututu considera, a més, “un verb subaccional físico-anímic compost”, pàgina 11.011, paràgraf 322), però res més. Cap altra al·lusió, i menys encara fallera.

el gust del vodka i menys encara del cafè licor, atesa la seua condició de monges de clausura de rectitud extrema al monestir muntanyenc de Strandstrand. Així que, si la teoria era certa, calia estirar el fil. Qui era aquest personatge, Olimp?

Si havia existit, havia de figurar en algun lloc. Convenia revisar padrons, arxius parroquials, llibres baptismals i rebuts de la contribució de l’ajuntament. Però, després de mesos de captinença, permisos per consultar lligalls i passar pàgines fins l’extenuació, no vaig obtenir el més mínim rastre de ningú anomenat Olimp en cap arxiu oficial. M’havia de donar per vençut? Era possible que eminències de l’alçada de Heissewasserfluss, Schönenase, Armbrüche i Übermaus hagueren fallat? Fallar. Potser ací estava la clau.

Així que, per què no, em vaig fixar en la condició de faller del tal Olimp. Els temps actuals de sobreescalfament planetari i susceptibilitat global han portat, entre altres desgràcies, la digitalització i l’accés telemàtic a documents que, no fa tant, hauria estat impossible estudiar en persona. El soberbi Centre de Documentació Digital de les Falles, consolidat com a infal·lible oracle en línia, ha assolit amb els anys un fons arxivístic de notables dimensions, i com a recurs fonamental en la matèria havia de contenir per força alguna traça d’aquest personatge.

Ninots, articles de llibret, ambientacions de monuments, engalanaments de carrer. (...) disfresses i paròdies variades de medallistes que han acompanyat tota mena d’actes fallers.

Abans de donar-ho tot per perdut, no obstant, vaig donar una oportunitat al denostat Modismes acults en la bibliofília parapragmàtica preactual, de Schönenase, Armbrüche i Übermaus. L’únic exemplar d’aquest manual que es conserva ha estat traduït, desafortunadament, de manera molt maldestra, per algú no acreditat: el títol ja n’és bona mostra, d’aquest desinterés (qui pot haver confós “incult” amb “acult”?), i és segur el motiu del menyspreu que ha patit sempre aquest repertori comentat de frases, en l’àmbit acadèmic. Però conté aquesta afirmació (pàgina 3, paràgraf 2): “Quan algú passa olímpicament d’algú altre o d’una cosa, ho fa en recordança d’aquell famós fallier [sic] que se feia dir Olimp.”

102

Ara sí, hi havia una evidència, si més no, plausible de la relació entre la frase i la falla, perquè és indiscutible que ni Schönenase ni Armbrüche ni Übermaus van conéixer mai

Una primera recerca bruta a través de la xarxa telemàtica en la documentació fallera —que inclou digitalitzacions de tota classe de documents publicats des del 1324— va retornar milers de resultats, com era d’esperar, sobre la paraula olimp. Ninots, articles de llibret, ambientacions de monuments, engalanaments de carrer. I també mitologia i ressons grecollatins, i esportius, en temps més moderns: disfresses i paròdies variades de medallistes que han acompanyat tota mena d’actes fallers.

Em va caldre una observació molt més acurada per trobar un cens de fallers en un llibret d’una falla anomenada de Sant Andreu, hui ja extingida, en què constava un tal Constantino Núñez “Olimpo”. Era la coincidència, tot i que inexacta, més aproximada a allò amb què m’havia encabotat, així que, encegat per l’alegria, vaig confiar que la traducció de Schönenase, Armbrüche i Übermaus haguera hipervalencianitzat el nom en el seu estudi i haguera batejat Olimp a qui en realitat es deia Olimpo.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

De retorn als arxius municipals i eclesiàstics, ara amb un nom i un llinatge sota el braç, no em va costar massa certificar l’existència de Constantino Núñez Castro com a conciutadà, i fins i tot aventurar-li una genealogia a partir de les connexions familiars que acompanyaven el registre. Per començar, l’adreça coincidia amb la localització del barri on es constituïa la falla desapareguda de Sant Andreu. La família, nombrosa, vivia a tres cases al mateix carrer, i havia migrat ací des de Pontedeume, província de La Corunya, a mitjan segle. Però aleshores d’on eixia el nom “Olimpo”? Per què el posaven entre cometes al llibret de falla? L’explicació només podia ser una: que fos un malnom, i no cap llinatge. Hauria participat en uns jocs olímpics? Era improbable per a l’època. De fet, de ser un malnom, li l’haurien posat per ser coix i no per ser atleta. I si haguera tingut nom de déu grec, potser això lligaria l’explicació, però el nom de Constantino ni tan sols arribava a heroi d’epopeia. De nou em trobava en un cul de sac.

El cansament em va fer caure a una cafeteria uns dies després, fullejant el diari. Un diari en paper. Vaig rumiar el gest de passar les pàgines del periòdic, un gest que se’ns estava oblidant, precisament per causa de la imparable digitalització dels escrits. I em va vindre la idea de regirar els fons informatitzats dels diaris locals. Em vaig instal·lar en l’hemeroteca digital municipal, disposat a arribar al desenllaç d’aquesta questa de Graal. Després de setmanes d’escorcoll microscòpic no havia trobat cap notícia que m’hi donara llum, però el destí o la providència em va fer topar amb una pista que, com vaig poder comprovar més tard, em regalava una nova peça del trencaclosques.

Era una imatge. Un anunci del periòdic, a un cantó de les últimes pàgines, amb una granera dibuixada i el nom d’una empresa: Núñez e Fillos. Resultava que la família havia migrat ací per establir-se com a enllustradors de xemeneies industrials, i sembla que no els va anar malament del tot. L’anunci acabava amb l’eslògan “O limpo máis limpo de Galicia”, és a dir “El net més net de Galícia”. Allà ho tenia. La netedat era la divisa d’aquella casa. Segons tots els indicis, Constantino, que devia passar la major part del temps retirant el carbó que s’acumulava dins els fumerals, aniria sempre brut, motiu perfecte per al malnom “O limpo”. Arribat en aquest punt tan sols faltava un últim detall per acabar de tancar el vincle entre la nostra frase feta i el faller Olimpo. I de nou el periòdic em va donar la resposta.

Pel que explicaven aquells fulls engroguits, un febrer d’aquells anys, quan ja la família Núñez era coneguda, hi va haver una desgràcia ben gran, de la qual les notícies es feien ressò. S’estava construint el rajolar de Ximeno a la carretera, i la xemeneia de la fàbrica estava ja a prop de ser acabada i coronada amb el parallamps. A dalt de tot del tub hi havia treballant dos manobres, germans, d’una trentena d’anys, i el fill d’un d’ells, de catorze. Una relliscada fortuïta va fer caure un dels homes, que alhora va arrossegar el seu germà cap avall, lligats com estaven amb cordes. Tots dos van caure d’una alçada d’uns quaranta metres, i res es va poder fer per salvar-los la vida quan s’estimbaren a terra. Un grapat d’homes, alertats pel doble accident mortal, va acudir en ajut del xicot de catorze anys, que havia quedat a dalt, miraculosament enganxat d’una corda pels turmells penjant cap per avall, per dins la xemeneia, vinga el crit, el pobre.

Casualment Constantino “O limpo” netejava el fumeral d’una factoria veïna, i va córrer a socórrer el jove immediatament, aprofitant la seua traça per pujar aquesta classe de pous invertits amb rapidesa pel seu interior. Va aconseguir falcar el xicot, i amb l’ajut d’un parell de fustes i corda, el va davallar ell sol des de vora trenta metres d’alt com una sobrassada cap per avall, fins que el replegaren sa i estalvi a la base del tub.

La gesta d’Olimpo, com se’l va conèixer des d’aleshores, va ser sonada i es va estendre per tota la comarca. I tanta va ser la fama del cas, que, setmanes més tard, una edició dominical del Diari de la Contornà d’aquell mateix mes de març mostrava la notícia que a la cavalcada de Falles hi va haver una carrossa feta expressament per a ell, que representava una xemeneia de fusta, en què el mateix Olimpo, ben enganxat al capdamunt, va ser passejat pels carrers del poble, aclamat com a molt honorable heroi i reverenciat com un deus ex machina impensat. Tan gran va ser l’orgull amb què l’home desfilaria el passacarrer, mirantse exultant la gent des d’allà dalt de la xemeneia falsa, com una Cleòpatra de classe treballadora, granera en mà, que passar olímpicament ja seria des d’aleshores una referència indubtable a aquell esdeveniment.

l l i f s e s o t a M o l o n a M 103

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

TIRAR

pilotes FORA

Abans podia escriure en decasíl·labs poemes on l’error era possible o, fins i tot, èpic i fals, real,

poemes com aquell que començava:

Com aquell davanter que no veu porta i es llença a la piscina amb grans crits, per si de cas l’atzar li és benèvol quan el xiulet sone a penal i groga, exactament així quan escrivim: temptem la sort, el fat, algun destí i massa il·lusions quan només som el lleu espill de l’aigua: per fortuna és que alguns cops l’àrbitre creu i pica: cada so pren, aleshores, relleus, formes, que sols el gol pot superar. Ara, però, errar és tecnològic

binari i tots tirem pilotes fora:

ja no existeix l’error dels nostres dits, ja no hi ha cap zona de confort;

g i o R s í u l J o se p L

la màquina ha parlat per a dictar

per fi el nostre destí: o foc o flama.

104

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

corda

ANAR ALGÚ FORA

ANAR ALGÚ FORA CORDA. Estar ple d’exaltació personal. El ninot ens representa a cadascú de nosaltres acarant la situació actual on, a pesar d’estar quasi cremats, ens aferrem amb un somriure a la passió per la vida. I és que no ens queda altra que seguir endavant.

105

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

ESTAR A DOS I RATLLA I

106

pilota

ENCALADA

ESTAR A DOS I RATLLA I PILOTA ENCALADA. Expressió utilitzada al joc de la pilota valenciana que designa una situació de total indecisió. La mateixa que es planteja el faller davant de cada acte dubtant si és millor apostar pel blanc o pel negre.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

CANTAR

victòria

Enfiles Magistrat Català amb la convicció de l’íntim silenci de la pluja. En el mirall de la llàgrima, la cadència lluent dels ulls vessats de pena, l’enyor de la primavera a les balconades, i el sentiment de no marcir la flor glaçada abans de la reclusió. I cantar victòria, penses, mentre la pena no gronxe les darreres balconades buides ni guaite, Tossal avall, la serena convicció de batallar indemne l’íntima lluita del plor, per qui ara resa el mateix cel que brama amb ràbia. Cantar victòria, i que la vida siga agafar de la mà als pares i perdre’s pel carrer, tot i que ja no existisca el carrer, tot i que amb l’hivern hagen marcit els records que ens anclen i ens signifiquen a esta hora obliqua del rellotge avariat, per la que el cicle del foc és toll d’aigua vella, Nit de Sant Josep.

o t e i r P l e u n a M é s o J 107

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

jugador TOT BON

perdre

HA DE SABER

ivim en una societat que enalteix al guanyador i menysprea al perdedor. Però totes dues coses caminen paral·leles al nostre costat i dependrà de les nostres decisions ser el guanyador o el perdedor. I d’un factor extern al qual anomenem sort. Des de la més primerenca edat a les persones se’ls exigeix competir i guanyar, si competeixen i perden cauen en el pou de la indiferència. I més amb la voràgine de les Xarxes Socials que actuen com a amplificador dels resultats que s’obtinguen, sense cap altra consideració “la victòria té cent pares i la derrota és òrfena”.

És molt més difícil ensenyar a perdre que fer-ho per a guanyar. Diu el filòsof Voltaire en el seu “Tractat sobre la tolerància” que “cal ser humil en la victòria i orgullós en la derrota”. Aqueixa afirmació hui dia queda desfasada per l’entorn que ens envolta i l’educació familiar i social que cada vegada més reben sobretot els joves.

Les Comissions falleres ens brinden un gran exemple a seguir. Cada exercici quan es reuneixen tots en la Plaça de l’Ajuntament per a rebre els guardons pels quals lluiten, saben que la victòria serà per a una i les altres hauran d’esperar al següent exercici. Però lluny de sumir-se en la frustració i la desesperació abandonant el col·lectiu per disconformitat amb el veredicte, accepten el resultat i els serveix de reforçador positiu per a treballar més, posar-li més imaginació i lluitar perquè el pròxim exercici aconseguisquen ser ells els triomfadors.

ó r a V o l o n Ma

I és que tot bon jugador ha de saber perdre. Com també ha de saber guanyar qui quan guanya trau pit igual quant perd li fan gepa.

108

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

les 40

CANTAR-LI

Senyores i senyors, falleres i fallers de Gandia, valguin aquestes oracions per cantar-li les 40 a la galeria.

“Sempre s’ha fet així Perquè anem a canviar?” És la reflexió del pixaví quan els proposes modernitzar.

I pense jo ... No seria més aconsellat i alhora més igualitari, que es donés l’oportunitat a totes les falleres del barri?

Uns sistemes d’elecció pense que obsolets i dictatorials, per elegir sense audició les màximes representants locals.

I ací està el dilema, pel que a mi em crema la sang, per això plasme en este poema la meua “teoria del Big Bang”.

Acotar la despesa i fer-la més assequible, perquè a la fallera compromesa li fos més accessible.

És una cosa difícil de comprendre per als que venim de fora la ciutat, que aquesta manera de mamprendre continue sent el sistema actual.

No hi han jurats que valoren, ni jornades de convivència, ací els sentiments no afloren com sí que passa a València.

I ho dic amb l’esperança que açò algun dia canvie, i que tota aquesta discordança no es resolga sine die.

Segons conten per l’abadia i sense entrar en valoracions, per ser Fallera Major de Gandia, has de tenir la butxaca plena a borbollons.

I si no atenen la tabarra o pensen que estic senil, faré com el Botifarra i els cantaré més de mil.

Deixeu-me presentar en forma de reflexió, el meu punt de vista particular sobre uns sistemes d’elecció.

Advertir abans de començar que no és la meua intenció, molestar ni cabrejar a cap faller ni institució.

En una època de coherència i igualtat, on busquem que tot siga equilibrat, em sembla que ací han passat el forrellat, a això de donar la mateixa oportunitat. Ni a Dénia, Xàtiva o Torrent, ni a Alzira, Borriana o Sagunt, tenen un sistema tan potent i alhora, tan immund. I si preguntes a la gent perquè continuen eixe camí, solen contestar-te el següent: “És que sempre s’ha fet així”.

El tema en qüestió comença amb les primeres calors, quan s’ha de donar coneixença del nom de les Falleres Majors.

No hi ha sistema democràtic, ni criteris d’elecció, ni cap bàlsam tan aromàtic que perfume l’actuació.

A Gandia és el President qui a les Falleres Majors tria, amb el seu propi plantejament i tota la seua gosadia.

Entre sopars de carn o peix i dinars, dinarets i dinarots, la “a” d’aquesta última desapareix perquè la “e” entre pegant carxots.

Una presentació de candidatures oberta i democratitzada, amb uns criteris sense fissures i una elecció documentada.

Donar aquesta opció, a tota aquella fallera, que sentint la devoció, el que li falle siga la cartera.

Perquè encara soc optimista de poder fer algun dia, la meua primera entrevista com a Faller Major de Gandia.

o n o B i g r e S D’allà on renaix

de les cendres

109

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

ESTAR

Lo foch ha por de perdre sa claror Puix que el poder irromp sobre les gestes Però respon, el poble, ab grans festes Bé que els petards noquegen tot dolor

Que no cap foll més sobre nos en falla En los meus peus deliri, cor podrit És gran el meu, tremola maleït: Demà KO ara, Nit, beu, i calla

Flames, així, resten tan ben alçades Que no volent pensar en el futur Vesseu els gots jurant cremar atur Ans és lo foch, que rep, i pren volada

Alceu veïns els gots front el poder Vençuda por i vençuda mort, lo foch Té sa claror ans ja ve el gest barroch De caure al llit embriachs de tant deler

Un poc il·lús, nyas coca!, t’has cregut Que per bon vi que ofegui el vell neguit A s’endemà tindràs el fetge pansit estat KO i el plantat geperut

Com si morir fos una estació I esta cremà la que l’anticipa Tu vas bevent i en tot participes Que tan tolit demà reps unció

La santa, sí, per frare administrada I se’t suspèn la parla metafòrica Ab lo complir de dieta calòrica Prou has begut en la martiritzada

110

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

Deman perdó car en mesura que escrich És tot confús i lo vers pren cassalla Mantinch a to la ruïna i la xicalla Soch cell qui beu i no tem parlar antich

Deman perdó amichs vos donch amor Que jo de lluny vinc, terra del Vallès Tan meua és com l’Alcoià, parteix Un últim vers sens recobrar tristor

I, així, diu: no beguis més, Gandia Que som a un ring i perdrà un dels dos O el fort enyor o el fetge bondadós I este crit que per sempre així sia

a n i x t a r r a B . B a m u J

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

AL MAL

ecordi que un 20 de novembre, el cel estava cobert per uns núvols grisos que feien preveure que poca gent eixiria al carrer i el fum que eixia de les xemeneies, seria el més clar exemple que el termòmetre no marcaria més de 5 °C. Però vos puc ser sincera? Per a mi fou un dia màgic, donat que en eixe instant el meu pare va obrir les cortines de color blanc, per observar que el terra dels carrers era més obscur que el dia anterior donat que havia estat plovent tota la nit. Fou en aquell instant quan va decidir baixar els 8 escalons que separaven el menjador d’aquell vell taller on pareixia que cada dia nevava al seu interior.

De sobte, Erik, que és com li deien al meu pare, va agafar el seu bloc, ple de ratlles i de dibuixos i va començar a fer traçades amb el seu llapis. Eixe és el meu primer record. Veia el seu rostre fixat amb mi, canviant la meua forma, la meua altura i el color dels meus ulls, fins que va agafar el bloc, el va alçar i mirant-nos fixament, vam saber que érem l’un per a l’altre.

Els dies començaren a avançar ràpidament i el meu cos va anar prenent forma, al mateix moment que els meus companys i companyes feien el propi al meu costat. Voleu que vos conte un secret? Quan Erik no ens veia teníem les nostres converses... què seríem i perquè érem completament blancs, sense oblidar-nos d’aquelles estranyes persones que ens venien a visitar i a fer-se fotos amb nosaltres, amb els rostres plens d’alegria i satisfacció. Tan bonics érem? A poc a poc, en va acabar de donar forma i amb els meus ulls hi vaig poder observar com d’entre tant de pot de color, Erik, va decidir que jo lluiria una falda de color rosa, combinada amb un daurat que cobria la mateixa i unes plomes que adornaven el meu cabell. Aquell fou l’últim dia que vaig veure Erik. De sobte vaig ser coberta amb un plàstic negre i no vaig tornar a veure el llum durant un llarg temps.

Els dies passaven i seguia veient obscuritat. Ja quasi no escoltava el jove arlequí tocant amb el seu violí la millor de les melodies. Ni tan sols recordava els colors del seu vestit. Notava més trist que mai el mim, que tanta felicitat i amor desprenia de les seues mans. Recordí que fins i tot el gondoler va deixar de creure que algun dia, creuaria els carrers de Venècia per portar al seu davant una ministra de ciència.

Hi havia ocasions en les quals a través d’aquell obscur plàstic i forçant els meus ulls imaginava el que podia veure, com aquelles persones alegres que es feien fotos amb mi. Venien per vore que encara continuava coberta i que no havia perdut el meu paraigua.

BONA CARA De sobte, un dia, es va obrir aquella persiana que tant de soroll feia, i em vaig començar a alçar en l’aire per ser dipositada al damunt d’un gran camió. En un tres i no res, vaig notar el vent de cara, el reflex del sol al trasllum del plàstic i com a poc a poc, anava endinsant-me pels carrers d’aquella ciutat fins que aquell accelerat ritme, es va aturar. Em van baixar a terra i a poc a poc em van anar desproveint del color negre que havia cobert el meu rostre durant tant de temps. Fou en eixe moment, quan vaig observar el colorit vestit de l’arlequí, el somriure del mim i la força que desprenia el gondoler per tornar a navegar pel vell riu.

Estava a la ciutat de Gandia i amb una gegantesca grua, em van enlairar fins a deixar-me damunt d’un pont, des del qual observava aquells quatre carrers i als amics i amigues que havien estat al meu costat. Però el més curiós de tot fou que aquelles estranyes personetes que s’apropaven a mi quan estava a casa del meu pare, tenien cobertes per una mascareta els seus llavis, però els seus ulls desprenien alegria i felicitat.

Supose que tot tindria que vori amb mi i els meus amics, però ben bé no ho sé. El que sí crec és que tots nosaltres formàvem part d’un joc que consistia, poc més o menys, en una competició entre els meus amics i altres similars a nosaltres d’aquella ciutat. Però nosaltres no vàrem resultar campions donat que algunes cares d’aquelles persones qui tant estimava, ja no semblaven tan alegres i sobretot, perquè al cap d’uns dies i amb l’arribada de la nit, ens van cobrir amb una espècie de corda que va fer que ens botaren foc i que de la meua falda rosa, tan sols quedaren unes cendres que van desaparéixer amb el vent. No entenia res del que estava passant...

Tot va passar molt ràpidament. Va semblar un miratge, com si tot el viscut no fos real, tan sols un somni que vaig tenir després de tant de temps coberta per aquell plàstic. No sé si el viscut era somni o realitat. El que sí que sé és que aquelles personetes que tan bé em feien sentir, eren les vertaderes artífexs de la meua vida i que gràcies a elles i ells, vaig poder observar aquells quatre carrers engalanats per a l’ocasió i que fins i tot no guanyar, varen saber fer del mal joc, bona cara, fent possible, que el meu pare, tornara a seure per dibuixar a aquell vell bloc, del qual jo encara formava part, noves línies sobre les quals tornar a construir nous somnis, que de segur tornaran a fer brillar molts ulls entre els carrers Alfaro i Magistrat Català.

z e l á z n o G s J es ú 111

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

TRAURE

partit

Em digué l’altre dia Josep Lluís Roig, poeta d’Oliva, per telèfon “vols escriure un poema per a falles?” I vaig dir “sí, per suposat”. Em digué l’altre dia el poeta per telèfon temes disponibles per escriure versos per a falles, en concret per a la falla Màrtirs, una falla de puta mare on vam escriure junts un estrany poema a partir d’un mem on et podies formar noms de grups de bandes valencianes amb el qual vam crear una màquina, la màquina que fa el valencià. Però enguany em va passar amb captures de WhatsApp els temes per escriure versos per a falles. Per a la falla Màrtirs . I els temes de la falla anaven per blocs, i jo em vaig emocionar en veure el bloc que portava per títol E X E R C I C I S i el bloc de poemes d’exercicis tenia disponibles els temes aquests:

Tema u: ESTAR FORA DE JOC, i deia tema dos: TIRAR LA TOVALLOLA, tema tres: EN LA RECTA FINAL, (m’encantava el tema tres), (m’encantava perquè els millors poemes sempre estan en la recta final), (els meus millors versos sempre estan en la recta final, els millors versos dels poemes que guanyen per knok out, però en el fons, la recta final a la que em referisc és la recta de la mort, on com diu Joaquín Sabina ens dediquem a “hacer turismo en el borde del abismo”), tema set: LA PILOTA ESTÀ JA EN L’ALTRE CAMP, tema deu: CANTAR VICTÒRIA i tema dotze: TIRAR BALONS A FORA no eren temes per a mi. Ah, ara ve un tema que em pertoca, tema catorze: ESTAR FORA DE COMBAT, Ah! Sí, això és un gran tema, jo no soc pas un poeta per al tema quinze, que deia: EL QUI JUGA PER OBLIGACIÓ PERD PER NECESSITAT. NO!

112

I tampoc no soc pas un poeta de tema dèsset: TRAURE PARTIT, Em sembla que la poesia en valencià és una poesia que sovint tracta de traure partit. De què? Ni puta idea. De quins misteris putrefactes? Oh, a quins abismes ens retrobarem Josep Lluís i jo? A quina vora, de quina platja blanca? A la banda de la pàgina, de quina mar? En quines foscors absolutes, infinites, Josep Lluís? Després de quines línies terribles que rodegen el foc, de quin infern? L’oblit és una falla on s’oculta aquest partit. Certament, em digué l’altre dia el poeta per telèfon els temes disponibles per a versos per a falles, i li vaig dir que jo tenia poemes sobre cassalles, sobre bandolers, poemes de ciència ficció, poemes que havia escrit darrerament i li vaig dir que no tenia més temps per escriure poemes per a falles. Però després de fumar dos o tres cigarretes, vaig considerar que certament podria agrupar tots els meus poemes en un llibret de falles, que moltíssims poemes anirien emmarcats al tema set i al tema catorze, TEMES PRINCIPALS, temes que lluitarien amargament per eixir-se’n vius del tema u, la meua és una poesia en contraposició del tema quinze, (en contraposició del tema catorze, també, en veritat) en contraposició del tema dèsset.

a s u e D n a Jo

Jo soc un poeta que ix i torna al tema dos.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

veles

PLEGAR

PLEGAR VELES. S’ha acabat. Igual que acaba un exercici faller per a començar un altre, pensàvem que s’havien acabat les abraçades, les besades, els esmorzars i les cassalles. 0 no?

113

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

yas, coca, sé el que esteu pensant. Qui és aquest llandós llest predicant sobre la vida. Perquè no us falta raó, no sóc ningú, només un tipus que creu que el que està passant és massa per a la carabassa, i veu com els que tallen el bacallà no fan més que embolicar-la una vegada després d’una altra. I nosaltres a veure-les vindre, quiets com una bassa d’oli, perquè encara sabent que no són ni carn ni peix i que els encanta amagar l’ou continuem donant-los cova perquè pensem que a falta de pa, bones són coques. Cuiners especialistes a ensucrar els plats i tallar-ho en bajoqueta, perquè aqueix artifici mesquí ens el prenem com mel de romer sense dir ni pruna, engolir i engolir. M’agrada creure que sóc d’una altra pasta. Preferisc els comptes clars i el xocolate espés, i si dic això és perquè aigua corrent no fa mal a la gent i les paraules pesen, però molt al desgrat meu no tinc la sang d’orxata i m’encenc en veure que són faves comptades les persones amb esperit crític i lliurepensadores amb ganes d'exercir. I el pitjor de tot, benvolgut lector, que molt parle però estic en el mateix sac que tots vostés. Així que si no volies brou, dues tasses. Somiem que no és tard, hi ha més dies que llonganisses per a millorar i no dubtem que podem fer-ho, encara que, qui no té un all té una ceba, les penes amb pa... una casalleta i “mo n‘anem”.

114

o r g e N a f Ra

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Segueix una bona alimentació Cara de pomes agres i ulls com a taronges Mª CARMEN MASCARELL Massa per a la carabassa ELENA BAÑULS

No ser ni carn ni peix MARI CARMEN MOLTÓ Amagar l’ou GREGORI ROYO

Estar en bajoqueta BORJA ALBEROLA

Si no volies caldo, dues tasses ADRI SANZ

Més contenta que un gínjol LIDIA MORELL

Aigua corrent és de bon bevent DOMÉNEC CANET

Com una bassa d’oli ANTONIO ARJONA

Guanyar-se les garrofes RAFA ANDRÉS

A falta de pa, bones son coques JOANA ESTRUCH

No dir ni pruna SALVADOR CATALÀ

Alçar-se en la castanya torta VÍCTOR SOLDEVILA

Els comptes clars i el xocolate espès CARMEN SEGURA Tindre la paella pel mànec LIDIA MORELL

Açò és mel de romer GEMMA GUERRERO

Hi ha més dies que llonganisses PEP MORANT

Fer el préssec AMELIA ALBEROLA

Això són faves comptades PILAR CASTELLANOS Tindre la sang d’orxata JACK SHIPMAN Ser el rovell de l’ou SERGI BONO

Nyas, coca VERO MARTÍNEZ

Qui no té un all, té una ceba BENJAMÍN GARCÍA

Plorar com una magdalena Mª CARMEN MASCARELL Tallar el bacallà PEPA ROVIRA

Ser un tros de pa AMELIA ALBEROLA

115

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

taronges

CARA DE

pomes AGRES

116

ULLS COM A TARONGES. Ulls molt oberts en senyal d’admiració. CARA DE POMES AGRES. Estar enfadat. Personatges amb ulls com a taronges i cara de pomes agres a La Plaça a grapats. Igual boten d’alegria que s’omplin d’amargor. Si es que mai plou a gust de tots…

ULLS COM A

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

carabassa

MASSA PER A LA

unyols, coets, xurros, gent, monuments, bandes de música, falleres, ninots, perruqueria, fallers, arracades, presentació, flors… Açò es massa pa la carabassa!

Recorde, ja fa uns quants anys, una xiqueta molt cabuda que somniava ser fallera, més concretament ser reineta de la seua comissió. Participava en tot: festivals infantils, cavalcades, fi de festa de la plantà… però mai havia pogut ficar-se un trage tradicional faller, cosa que li feia molta il·lusió. Per tal de poder aconseguir el seu propòsit, el que feia era tots els caps de setmana ficava la paga que li donaven els seus iaios en un gerrotet de fang per tal de poder comprar-se algun dia un vestit de fallera. La seua mare es posava les mans al cap cada vegada que la veia ficar els diners al gerro i li deia: “però no et dones compte que això és massa pa la carabassa!” Però a ella, que a cabuda no li guanyava ningú, amb l’ajuda del seu pare que tenia més ganes encara que ella, va fer de la carabassa bunyols i va aconseguir ser un dia el que volia. Una vegada fou elegida reina, a banda dels plors d’alegria que va causar, la il·lusió inundava la seua casa e inclús la seua mare que això del tema de les falles no li agradava gens, estava emocionada.

Arribà el moment que tant desitjava. Anaren el seu pare i ella a vore quin trage podia fer-se per a la presentació i fou en eixe instant quan l’indumentarista li mostrà una tela on les flors sobreïxen d’ella. El seu fons blau clar pareixia el mar en plena quietud i les flors donaven vida. En aquell precís moment pare i filla es miraren i tots dos a l’hora digueren: “És aquest!” Tots els dies que anava a la modista a provar-se per tindre-ho tot a punt per la presentació, era tanta l’emoció que sempre deien açò és massa pa la carabassa!

Aquell any, l’artista va fer un monument increïble i insuperable. La gent el visitava d’altres pobles de la contornà i tots atònits deien que era massa pa la carabassa! Que aquest any s’havia tornat boig i que eixe espectacle de colors i formes era pura màgia. A més a més, la seua tia va ser l’encarregada de la cavalcada i no s’entenia massa bé perquè però la gent tenia moltes ganes de divertir-se i omplir els carrers amb música, somriures i diversió. No obstant això, entre el grup d’ amigues de la seua tia i ella com a fil conductor, van crear una comparsa final massa pa la carabassa! Tot un espectacle! Amb el temps aquella xiqueta va créixer i per motius laborals tingué que anar a l’extranger a viure, però per molts anys que passaren sempre quedaria en la seua ment el record d’un any espectacular, ple d’energies i emocions. Un any que recordarien tots com massa pa la carabassa!

Tal volta molta gent pensa que és una bogeria tot açò del tema de les falles, però quan ho vius des de dins, no pots ni imaginar l’estima i satisfacció que et produeix i com els dies de falles el pèl es fica de punta només sentir a la banda de música passar o l’emoció que sentim quan el dia 1 de març permeten llançar els primers coets i l’olor de la pólvora comença a inundar els carrers.

Som festa. Som tradició. Una tradició que a dia de hui potser estiga un poc trastocada però que això no ens para ni ho farà mai perquè sí, és així… les FALLES SÓN MASSA PA LA CARABASSA!

s l u ñ a B a n E le 117

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

NO ÉSSER NI

carn peix NI

i carn ni peix, ni xixa ni llimonà, ni blanc ni negre, ni fu ni fa… el que no és carn ni peix, és una cosa insubstancial. Ens arriba aquesta xacra des de l’Edat Mitjana quan menjava carn la noblesa i menjava peix el clergat o qui guardara la norma de l’abstinència de la carn. Esment a part era el cas dels rics, que sí que menjaven carn i peix perquè tenien “butlla” per a promiscuar, és a dir, mesclar dos aliments suculents. El que no era carn ni peix, doncs, es va convertir en una cosa que no aprofitava per a ningú que tinguera rellevància social, i li tocà el torn a la verdura. Mira per on, que d´ahí ve el fet que certes hortalisses s’hi utilitzen per insultar o menysprear: ets un berzas, és una bleda, quin alficòs està fet, quina figa molla, estàs fet un carabassó, m´he quedat de pasta de moniato, estàs poc bacora, ets més agra que una llima…

Superant aquesta idea i trobant-nos en el moment actual, crec que podem considerar-nos afortunats per poder transcendir aquesta organització de classes i jerarquies dicotòmiques i excloents. Precisament, el no ser carn ni peix obri un immens i colorit ventall de possibilitats: oblidem el blanc o negre i viatgem des de la gamma de grisos fins a totes les possibilitats de l’espectre lumínic. La unió, hibridació, vinculació, annexió, amalgama, mescla, associació… En definitiva: fusió, són idees que em semblen molt més interessants i que eleven el fet més simple a alts nivells de complexitat.

I ací continue el fil amb l’art de la gastronomia.

Precisament, parlar de gastronomia implica tindre en compte els diferents components culturals que podem trobar en relació a l’alimentació. És ciència i art que, a més d’estudiar com les persones estan connectades quant a la seua nutrició, també estudia la seua procedència, costums, religió i història. Un bon gastrònom farà el possible per integrar tots aquests elements.

Confessaré que m’encanta la cuina d’avantguarda, eixa que molts diuen que no és carn ni peix. Un bon xef em va fer vore una vegada com els plats més tradicionals: “l’olla de l’àvia”, la coca de tota la vida, el bescuit casolà, les llenties o l’arròs caldós són valors que mai deixaran d’existir. De fet, per innovar, trencar normes, experimentar o reinventar, primer has de conéixer les normes, les tradicions o l’origen de les idees i saber valorar-les. Com pots trencar la norma si no saps quina norma has de trencar?

...s’experimenta amb combinacions i textures i amb aquesta mixologia es pot gaudir de les creacions culinàries, no sols mitjançant el sentit del gust, sinó també de la vista, l´olfacte, el tacte i fins i tot d’un sext sentit: el de la sorpresa.

118

Si a aquests valors li afegim més imaginació, recorregut cultural i obertura mental, ens trobem amb el meu estimat concepte de “fusió”.

Crec que són perfectament compatibles la cuina tradicional i la d’avantguarda. Així, la cuina molecular és una combinació perfecta de ciència i art culinària o de tradició i innovació. A partir dels ingredients tradicionals i aplicant tècniques que poden semblar les d’un laboratori científic, s’experimenta amb combinacions i textures i amb aquesta mixologia es pot gaudir de les creacions culinàries, no sols mitjançant el sentit del gust, sinó també de la vista, l´olfacte, el tacte i fins i tot d’un sext sentit: el de la sorpre-

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ sa. En definitiva, un viatge sensorial que ens trasllada més enllà del món tancat i dicotòmic del blanc o negre o de tot allò que no és ni carn ni peix.

Així naixen nous plats i nous ingredients que, a voltes, poden fer-nos aprofundir en la nostra memòria gustativa o fins i tot crear nous records derivats de nous sabors. Dolç, salat, amarg, agre… umami. Aquest últim, el nou sabor agradable i deliciós: el quint sabor. Per què no?

Deconstrucció, nitrogen líquid, emulsionament, gelificació, esferificació, terrificació, deshidratació, el sifó… tot són tècniques que barregen, combinen, mesclen. Poden ajuntar l’aigua amb l’oli (emulsionament) o presentar un aliment amb un aspecte que no és ni líquid ni sòlid, sols està a mig camí, però ens regala les bondats d’ambdós estats (gelificació), podem degustar qualsevol delicadesa en forma de xicotetes esferes que exploten i sorprenen el paladar amb una gran càrrega de sabor (esferificació). I què podem dir dels trompe-l’oeil, o artificis visuals? Concepte conegut en pintura, però també aplicat a la cuina. Quina meravella trobar-te amb una senyora pinya colada amb look de fregall i sabó o menjar-te xocolata amb xurros i resultar que és truita de patates (xurros) amb botifarra (xocolata), i quina cosa vos sembla menjar una hamburguesa amb la seua cansalada viada, el pa, la mostassa… tot el que cal, però que en realitat és un dolç fet a base de bescuit, tófona, melmelada de mango per a la mostassa i de fresa pel quètxup? Més sofisticat és el trompe-l’oeil que sembla un ou fregit, però estàs degustant una petxina de pelegrí i crema de carabassa. I una menestra de verdures amb aparença de gelat tutti-fruti que et pot deixar petrificat? Gastronomia en estat pur.

La unió entre coneixement, voluntat creativa, investigació, respecte de les tradicions, memòria històrica i curiositat anticipatòria, ens porten a l’evolució i a la riquesa intel·lectual i emocional.

Siguem persones riques, atorguem-nos una butlla cultural per promiscuar, fem de les nostres arts uns instruments per gaudir de la forma més àmplia i completa de tot allò que ens aporta la fusió. Gaudim d’una vida que, com la gastronomia i la resta de les arts, evolucione al pas de la història i els canvis socials, fem per ser persones més diverses, híbrides i integradores. En resum, que puguem dir en el sentit més positiu de tots els sentits, que no som ni carn ni peix sinó tot el contrari.

ó t l o M n e m r a C i r Ma

119

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

l’ou

AMAGAR

otes són iguals, totes diferents. Les Nits del foc. I què fa d’aquesta una Cremà especial? Ben bé que ho sé. És la primera que veig des del balcó, on tu, mare, la veies els últims anys. I la pregunta, la pregunta que m’abassega i que ja no la podràs respondre. D’ací tan d’amargor, tanta desolació.

Mai baixares, mare, a la Nit del Foc arran d’allò. I mai et vaig preguntar per què. Cada any jo et contava com havia anat la cosa i tu t’engolies totes les anècdotes i els detalls amb avidesa, com la mare que eres, una mare valenta que ha pujat l’únic fill sense l’ombra ni el descàrrec d’un pare.

Mai hi vas baixar des que em comunicares que aquell any no m’apuntaves a la falla. Eren molts diners i una dona sola sense un sou no s’ho podia permetre. Em va doldre molt, perquè al Casal ho passàvem molt bé amb el meu millor amic i la resta de xiquets, però, tot i la inconsciència dels meus catorze anys, ho vaig comprendre. Quan els ho vaig dir, s’armà un terrabastall de cal déu. Recorde aquella telefonada que jo vaig escoltar de cap a peus des de la meua habitació:

-Que no, que no. Que no va i no va... Ja sé que són molt amics, el teu fill i el meu, però està decidit... Ni trages ni diners prestats, ho sent, no te’ls accepte, menys que li pagueu la quota vosaltres, només faltaria... Mira, saps per què em vaig eixir jo de la falla? Sí, a banda dels diners. Perquè no podia suportar la persecució del president. Com si, per ser ell vidu i jo sola, ja ens havíem d’apanyar per obligació. Aquell bavós. Mira, no puc amb ell. Mai podré. I quan jo ja estava conformat a oblidar-me aquell any de la falla, l’amic em notifica que el meu nom apareixia entre les quotes pagades. Vaig pujar amb el cor a la gola a donarte gràcies. Et vaig preguntar si ens havia tocat la loteria o alguna cosa així. Tu rigueres amb regust de vinagre, perquè ni hi jugaves mai (la millor loteria és l’economia, deies), ni havia millorat la situació, tot al contrari, l’empitjorament de la teua salut t’obligava a reduir cada vegada més el nombre de pisos que netejaves.

o y o R i r o g e r G

I cada any la quota aparegué amb el meu nom, fins i tot aquest que ja no estàs entre nosaltres. Ara que sé que no eres tu qui la pagava, ara que ja és tristament impossible la teua resposta, totes les preguntes em cauen a sobre com un mal xàfec. Qui, qui pagava? Qui, per què m’heu estat amagant l’ou tot aquest temps?

120

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

bajoque

ESTAR

ESTAR EN BAJOQUETA. Estar una faena molt poc avançada, en estat incipient. Situació que viu l’equip del Llibret quan s’acosta el termini de lliurament ja que sense un bon planter no hi ha un bon fruit.

121

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

caldo,

SI NO VOLIES

(L’escena transcorre en un bar. Pere està assegut a la barra. Jaume entra des del carrer).

JAUME: Home Pere! Quant de temps! Com estàs? Ja no us veig mai per la falla. PERE: Jaume. Què tal? Fent-me el cafenet abans d’entrar a treballar.

JAUME: (Al cambrer) Una cerveseta. Però posa-me-la amb tapa, eh? (Seu a un tamboret i li parla a Pere) A treballar ara? Si són les huit de la vesprada! Hi ha gent que entra a treballar a estes hores? (riu). PERE: Estic fent hores extres, que no porte una ratxa massa bona. Per això no estem anant a la falla.

JAUME: Calla, calla. No em parles de diners, que jo sí que estic amb l’aigua al coll. Que ja em veig vivint baix del pont. PERE: Ostres, què t’ha passat?

JAUME: Què no m’ha passat, diràs! A veure, per on comence? (Pensa un moment) El banc! Que ara no sé què merdes de fusió han fet i m’han dit que la hipoteca de la casa me la volien pujar, que fent revisió de contractes, han vist que el meu no era del tot legal. La sort és que jugue al pàdel amb el director i al final m’ho ha apanyat, que si no...

JAUME: No, no. (Pegant-li amb el colze de forma còmplice) Eixe el vaig pagar tot d’una en un recés de dinerets en black que tenia guardats. El problema és el segur, que és a tot risc. I clar, com és un Audi A7, se’n puja un poc. PERE: Canvia-li el segur.

JAUME: Si home! I que me’l ratllen! Que és cert que este cotxe ix poc de la cotxera, que jo sempre agafe l’altre més menut per anar per ciutat. Però no, no. Això ni m’ho plantege. PERE: (Començant a tocar-li el tendre) Clar, clar.

JAUME: I després el meu major, que comença ara la universitat en València. Diners per al lloguer del pis, els llibres, el Mac, l’iPhone...

PERE: (Tallant-lo) Almenys el lloguer el pot compartir amb altres companys. JAUME: Ell és que prefereix estar sol. Un piset al carrer Colón que és una monada. I a la universitat quasi baix de casa. PERE: La privada?

JAUME: Home, diràs!

PERE: Però el xalet eixe enorme on vius no era del teu pare?

PERE: El xiquet ja és majoret. Vull dir que encara que visqués un poc més lluny del centre pot agafar el metro o el bus. O anar en la bici, com vaig jo a treballar.

PERE: Doncs per al mateix que més enrere, no?

PERE: Ah? Què el xiquet també té cotxe nou?

JAUME: Eixe sí. Però la hipoteca és de l’apartament de la platja. Que pague una pasta, però clar, el volíem en primera línia. Perquè si no te`l compres en primera línia, per a què vols un apartament a la platja? JAUME: Ni de prop! Però espera, que això no és tot. Suma-li el cotxe nou! 122

DUES TASSES

PERE: Ah! T’has comprat un cotxe nou i també estàs pagant-lo?

JAUME: Tu perquè sempre has sigut de fer esport i eixes coses. Però allí a València? Ni pensar-ho! Que bicis en furten un fum i la seua és caríssima. A banda, que en el cotxe que ha volgut comprar-se no li cap per a portar-la allí.

JAUME: Un biplaça. Mira que és capritxós el tio. Per cert, com estan els teus fills? El major també estarà ara començat la universitat?

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

PERE: Sí. També.

JAUME: Mira, doncs igual poden quedar allí en València!

PERE: No crec. El meu fill està fent-la a distància perquè durant el dia treballa per a poder pagar-se-la.

JAUME: Però això està molt bé! Què el treball dignifica a l’home! I el teu menut?

PERE: En casa dels meus pares el tinc, que com Anna i jo treballem tot el dia, no ens queda un altre que deixar-lo amb ells. JAUME: Entenc perfectament el que dius. Jo he hagut de pujarli el sou a l’assistenta perquè també s’ocupe de la meua filla menuda. Quina cara té eixa dona! Però que no té prou amb els huit-cents euros que cobrava? Total, l’únic que feia era netejar tot el dia. PERE: (Amb ironia) Sí, quin morro...

JAUME: I a la xiqueta la tinc rebotada perquè vol apuntar-se a classes de teatre. Que la mestra diu que té potencial. I dic jo, això per a què serveix? Però clar, al final l’hauré d’apuntar. Mira! Per ací és per on se m’escapen els diners! Per ací! PERE: (Continua irònic) Un desfalco.

JAUME: Que per cert, tu no et dedicaves a això de fer pallassades per als xiquets en els teatres dels pobles? PERE: (Dissimulant la indignació amb un somriure fals) La companyia ha hagut de tancar per la pandèmia. Ara estic de reposador en un supermercat.

JAUME: Ai mare, la pandèmia! Nosaltres hem fet fora a molts treballadors per culpa del virus. Això sí que em sap mal. Tota eixa pobra gent sense feina. I has vist això que ara van a pujar la factura de la llum? Si és que quan no vols caldo... PERE: Però si tu treballes en una companyia elèctrica!

JAUME: Home, però sols soc el director de la meua planta. (Rient-se) A veure si penses que jo decidisc els preus! PERE: Jaume, me’n vaig a treballar que no m’està passant massa bé el café.

JAUME: (Acaba la cervesa i comença a posar-se en peu) Clar, amb tot açò que t’estic contant és normal. Els maleïts diners! Com costa guanyar-los i què ràpid que se’n van! PERE: (Per a si mateix) Tot és relatiu, pareix ser.

JAUME: Bé, jo també marxe que vull carregar el cotxe esta nit. Demà a primera hora eixim cap a Baqueira a passar el cap de setmana i no vull pegar-me la matinada amb les maletes. PERE: (Bufa d’indignació sense perdre el somriure) Molt bé.

JAUME: Bo amic, ja xarrem. I a veure si veniu a la falla, home! Este any que la meua xiqueta és fallera major! (Al cambrer) Xic, apunta’m la cervesa que ja la pague el dilluns. Adeu!

JAUME: (Abans d’eixir per la porta es torna a girar cap a Pere) Per cert, tu que saps del tema podries parlar en la meua filla a veure si li traus del cap eixa ximpleria d’idees sobre el teatre. PERE: Clar. Jo parle amb ella. JAUME: Et dec una. Adeu!

PERE: (Per a si mateix) Jo parle amb ella i li done el condol pel pare que li ha tocat. (Al cambrer) Cobra't, per favor.

CAMBRER: Perdona Pere, l‘home que ha dit que m’apuntara la cervesa... És que no sé qui és. No he volgut dir res perquè pareixia que tu el coneixies...

z n a S i r d A

PERE: (Exhala resignat) Tranquil Paco, ja ho pague jo tot.

123

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

MÉS CONTENTA QUE UN 124

MÉS CONTENTA QUE UN GÍNJOL. El gínjol és un fruit comestible del ginjoler, de color rogenc i amb la forma d’una oliva. L’expressió ‘més contenta que un gínjol’ significa estar mol alegre, molt contenta. Molt contentes i arreglades estes dos s’han quedat esperant que l’Ajuntament assumirà el deute del Museu Faller, però millor que mai dit… plantades s’han quedat.

gínjol

CORRENT ÉS DE BON BEVENT My dear, these things are life Meredith

L’aigua és la vida, l’essència que flueix per les venes del devenir.

Mâtritamâh*, gènesi i origen en la foscor del cim fragorós, saba de la natura, pluja de cristalls esmorteïts. Com la festa sorollosa, eclosiona en un devessall de llàgrimes curulles de joia.

I raja devanida pels rius dels carrers amb melodies acordades per l’estima i l’amor. Queta o en moviment, apaigaves el desig en la profunditat insondable de la teua saviesa. Cirrus o nimbus, vesses amb acordada harmonia gotes de pluja que sublimen la vida.

Puix en el camí irreversible, cerques la mar, la fi inexorable, tal com el foc destructor clou la gaubança en primavera.

t e n a C c e D om é n

Aigua corrent, és de bon bevent.

*Mâtritamâh, segons la tradició Veda significa “la més materna”, doncs al principi tot era una mar sense llum.

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

125

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

d’oli

COM UNA BASSA

o cal aclarir que la frase feta “com una bassa d’oli” ens trasllada a una situació de tranquil·litat i assossec, a la imatge d’una mar totalment en clama, o a aquesta sensació de pau que moltes vegades enyorem o trobem a faltar i només de tant en tant arribem a assolir. Però aquest assossec anhelat no ocupa la major part del temps que travessa les nostres vides. De vegades crec que la mateixa naturalesa que ens aixopluga i ens ofereix la cosa necessària per a néixer i viure, alhora que ens regala l’existència ens imposa continus embats de violència. O, potser, hem estat nosaltres mateix qui no hem estat capaços de comprendre els sues cicles i dotar-nos d’eixa pau que desitgem. La natura, pletòrica de bellesa i generositat, sempre ha tingut esclats d’enorme violència. Durant molts mil·lennis, de forma esporàdica, s’ha imposat salvatge i agressiva sense que res ni ningú pogués aturar-la ni determinar els seus capricis. Les diferents cultures són un invent de l’ésser humà. En elles sí que podem intervenir d’altres maneres. A través de la cultura és possible modelar els camins que transitem. A través d’elles hauríem pogut crear sendes de pau i respecte, grans oceans d’aigua en calma, llargues etapes de temps assossegat i tranquil com a basses d’oli gegants. Sens dubte haguera estat possible crear un món en què la pau i el respecte foren els valors més desitjats.

La mare Terra que ens alimenta i ens dona vida tenia els seus ritmes esglaonats de grans etapes de calma i imprevistos arraps de violència, però també els éssers humans a través de la cultura de l’egoisme desmesurat hem trencat els seus ritmes, estem arruïnant la riquesa de la seua biodiversitat i dels recursos que ens permeten continuar gaudint d’ella. Ha arribat el moment de començar un camí totalment oposat. De vegades pense que estem molt a prop del punt de no retorn i és, potser per això, que cada cop que un amic, conegut (en aquest cas la Falla de Màrtirs) em demana unes paraules repetisc el missatge

126

que més em preocupa: “El compromís de canvi cap a un món millor és cosa de tots nosaltres.”

Sabem que hi ha grans grups de pressió per seguir per la senda equivocada, però també sabem que cadascun de nosaltres, cada col·lectiu, és una peça de la maquinària del canvi imprescindible. Les associacions de tota mena, els col·lectius més diversos, també les falles que persegueixen un objectiu cultural i recreatiu, hem de dedicar part del nostre esforç a deixar un planeta habitable.

L’acció dels col·lectius més diversos, a més de cercar un objectiu comú, sempre ha exercit una funció notable de cohesió social i ha contribuït a crear identitats compartides. La força de la seua acció ha esdevingut, en èpoques de crisi de manera especial, eina fonamental per superar obstacles, o fins i tot catàstrofes sobrevingudes o imposades. Recorde, malgrat la brevetat del temps de la meua existència, les rogatives que als pobles o les comarques s’organitzaven en èpoques de dura sequera per aconseguir que la pluja caigués novament sobre els sòls ressecs. I aquestes accions conjuntes potser no assolien l’objectiu primer, però sovint es convertia en l’inici del naixement de xarxes de solidaritat i suport per superar l’escassetat que la sequera havia imposat.

Estic convençut que al nostre entorn geogràfic un dels col·lectius més nombrós i potent és el que s’aglutina al voltant de les falles. Les falles, a més, es caracteritzen per un esperit transgressor capaç de denunciar qualsevol injustícia, denunciar també els més poderosos. Ja durant els darrers anys hem vist als seus llibrets i monuments durs missatges contra un capitalisme desbocat i sense control que ens empeny cap al nores. Però no només les falles, també associacions de tota mena, hauríem d’estar, jo crec, pensant que tots ens enfrontem a un desafiament comú. És per això que desitge posar èmfasi en la

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

necessitat de prendre consciència del repte que el planeta ens està imposant al nostre temps.

Al llarg de tota la meua vida he participat en col·lectius diversos. Cap als anys noranta del segle passat, vaig tenir el privilegi que la llavors Alcaldessa de Gandia, Pepa Frau, m’oferís l’honor de ser el regidor delegat de Falles. Per mi era un món i un col·lectiu bastant desconegut, però no va ser gens complicat endinsar-m’hi. Les falles de Gandia em van obrir les portes de forma generosa i em van acollir de manera càlida i amable. Durant aquells anys vaig establir un vincle intens amb totes elles que es va prolongar en el temps i em va portar a ser mantenidor de presentacions i amic entranyable de molts fallers i falleres. Aquesta proximitat i aquesta experiència és la que em referma en la idea que el col·lectiu que conformen les falles no és tan sols un col·lectiu que treballa per plantar el monument i organitzar les festes i cavalcades. És un col·lectiu de persones compromeses en molts altres sectors de la vida social del nostre entorn. Un col·lectiu compromés amb els valors que ens porten a una societat millor. Com una bassa d’oli voldria que fos l’ambient que es visca i impere a la falla de Màrtirs i a les falles de Gandia. Des d’ací desitge que s’obliden xicotets maldecaps i absurdes baralles, si és que existeixen. També desitge que prompte aquesta pandèmia que ens assota s’esvaïsca i la festa es gaudisca amb la proximitat de l’abraçada intensa i l’amistat compartida per assolir no només molts guardons, sinó també un canvi de rumb i la recerca d’un camí que ens oferisca el recés de benestar que una immensa majoria desitgem.

a n o j r A o Antoni 127

garrofes

GUANYAR-SE LES

128

GUANYAR-SE LES GARROFES. Guanyar-se la vida. Com ho fa cada artista faller que en este temps complicat més que mai es mereix el nostre profund reconeixement per la seua lluita constant, per continuar endavant quan tot estava en contra i per seguir somniant sense perdre l’esperança que algún dia les falles podrien tornar.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

129

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

A FALTA DE

pa, coques!

BONES SÓN

empre he sentit dir que qui es conforma és perquè vol. O no!

En el món faller, qui més i qui menys havíem construït sobre el 2020 i, per què no, també sobre el 2021, tota mena de somnis i projectes que es van veure ajornats fins a no saber quan. Dubte que en general volguérem conformar-nos amb la situació, però encara que va ser un repte difícil, vam haver d’acceptar-ho. Dels esdeveniments ajornats, els relacionats amb les falles van ser dels més incerts i, malauradament, dels que més van estar al punt de mira. Però una vegada més, les falleres i els fallers vàrem donar exemple i vam ser la primera festa tradicional celebrada.

Falles són i seran sempre que vulguem. Març pot ser setembre o octubre, encara que algun que altre ho dubtara. Perquè els sentiments no entenen de mesos, perquè hi ha situacions que per a superar-les les hem d’acceptar i perquè els fallers, amb quatre molles ens fem un tupper.

h c u r t s E a n Joa

En setembre passat poguérem dir això de què a falta de pa, bones van ser coques.

130

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

pruna NO DIR NI

Escolte a negacionistes.

Atenc als tradicionalistes.

Perceb l’odi dels anticatalanistes. M'entere de corrupteles. Mire l'individualisme.

Observe la manca de dubte. Divise el materialisne. Contemple la soledat.

Me n’adone de bona part de la realitat. Pense…

à l a t a C r o S a lv a d

No dic ni pruna.

131

ALÇAR-SE AMB LA

castanya

TORTA

ALÇAR-SE AMB LA CASTANYA TORTA. Estar malhumorat o irritat. Com aquest cactus, l’oposició exterioritza el seu mal humor i trau les punxes per confrontar opinions. Difícil és acostar-se sense eixir escaldat.

132

...ens agrada dens, per poder sucar els bunyols i que no es queden aigualits, que a cullerades ens el pugam prendre i poder gaudir d’aqueix líquid espès, ben espès i no mai clar.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

xocolate

ELS COMPTES CLARS I EL

ues paraules, clar/espès, que responen a dos conceptes contraposats: el que és clar no pot ser espès i viceversa. N’hi ha coses, esdeveniments, accions, situacions... que cal que siguen clars i no mai espessos i d’altres que han de ser necessàriament espessos. Com molt bé diu aquesta dita: Els comptes clars i el xocolate espès Pel que fa als comptes: clar que clars! Sempre!

En la quotidianitat de la nostra vida, quan contractem un servei, fem una reparació o qualsevol compra hem de saber què és el que rebem i si el pagament és el que hi correspon.

Com ara, quan contractem una assegurança de qualsevol tipus hem de rebre un document on s’especifica que ens ofereixen, quines situacions o accidents ens cobreixen, quines obligacions te la companyia i quins deures tenim nosaltres i que hem de pagar a canvi. També quan fem reparacions en casa o en el nostre vehicle demanem un o més pressuposts i després exigim una factura detallada de tot el que ens han fet: materials, ma d’obra, IVA... En la compra del supermercat es detalla el preu per unitat, els totals parcials, els diferents IVA i el preu total. El mateix en qualsevol altra adquisició que fem: roba, accessoris, oci i una llarga llista.

I els rebuts de la llum, aigua, gas, telefonia, internet, també han d’estar molt detallats i clars, especificant tots el conceptes, encara que en el cas d’alguns d’aquests serveis (com el de l’electricitat) són rebuts més bé foscos i no massa clars.

És evident que tot açò ho paguem amb els nostres diners, nosaltres decidim en què i com ens els gastem, hem de saber quant ens costen els serveis que ens ofereixen, si el que paguem és just o és abusiu. És a dir decidim i controlem i per tant els volem clars i no mai espessos. Si en l’àmbit personal tenim aquestes exigències, les mateixes hem de tenir amb l’administració i les institucions de govern. Des de l’administració més propera, l’ajuntament, passant per les diputacions, el govern autonòmic, l’Estat i el comunitari.

ESPÈS

Ací els diners també són nostres, de tots els contribuents, però qui decideix com i en que es gasten són aquells que nosaltres hem elegit democràticament per fer-ho.

Han de posar molta cura en fer els pressupostos d’ingressos i despeses, molta més a l’hora de decidir on i com s’inverteixen, cercant sempre el millor per als ciutadans i sempre amb les premisses d’eficàcia, eficiència i economia. A més, tenen l’obligació de retre compte de les seues actuacions davant institucions fiscalitzadores. És a dir, han de tenir els comptes sempre molt clars. Si no és així, es poden donar casos d’actuacions corruptes que han de ser desterrades de la vida política i social del nostre país. I evidentment les falles, la falla, que és un reflex del món en el que vivim també recull en la seua organització totes aquestes situacions.

Els ingressos provenen de les quotes dels membres de la comissió, dels beneficis de la loteria, de patrocinadors, de rifes, d’aportacions extraordinàries... en definitiva del treball dels fallers i l’ajuda del veïnat. Sabem que les despeses més importants són: el monument, la música, el manteniment del casal i la pirotècnia, principalment. Cal que hi haja persones responsables d’elaborar un pressupost, de controlar els ingressos i les despeses, de dur la comptabilitat, de cercar la millor oferta per a cada activitat i de retre compte davant la comissió perquè ací també els diners i els esforços per aconseguir-los són de tots. I, per tant, també en les falles els comptes han de ser i estar clars. Molt clars. I com volem el xocolate? Tot el contrari: ens agrada dens, per poder sucar els bunyols i que no es queden aigualits, que a cullerades ens el pugam prendre i poder gaudir d’aqueix líquid espès, ben espès i no mai clar.

Oposem, doncs, els dos conceptes,- clar/espès-, no sols per als comptes i el xocolate com hem vist, sinó que hem d’aplicar aquesta dita per a qualsevol situació, activitat, relacions socials i personals, l’economia, la política, els esports, la cultura...la vida.

a r u g e S n e Ca r m

Tot ho volem clar i no mai espès. Espès sols el xocolate. La resta sempre clar!

133

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

la paella

TINDRE LA

134

PEL MÀNEC

TINDRE LA PAELLA PEL MÀNEC. Dominar la situació, controlar una qüestió, tindre poder. Com el bomber el dia de La Cremà, el nostre President de la FdF dirigint la gran orquestra fallera fent-nos ballar en un binari (2x2) o en un compàs de compasset (4x4).

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

mel de romer AÇÒ ÉS

així comencen les més grans i entranyables històries … Amb mel en els llavis… d’aqueixa mel que no deixes de llepar i recordar, més enllà dels anys, més enllà del viscut.

Sempre he cregut que les persones tenim un pot en el cor en el qual guardem els moments insuperablement preciosos. Un pot al qual acudim per a endolcir les nostres vides quan el necessitem. I en el meu pot de moments inoblidables, apareix la meua imatge de xicoteta. El meu jo que somiava de ser la protagonista d’una meravellosa història que més que contada era cantada per la meua mare cada nit: “Reina fallera… del meu carrer eres l’ama…” i així una vegada i una altra, i totes i cadascuna de les nits… això si, després de cada: “canta-ho una altra vegada, mami”. I la meua mare, que en la seua joventut va voler ser artista, treia el to de diva d’òpera i li donava el sentiment que temps després vaig entendre, que havia de ser entregat així, com ella, amb l’ànima … Les coses es fan o no es fan … I així vaig créixer … En aqueixa màgica il·lusió de ser “del seu carrer, l’ama”. I per aqueixa oïda màgica que tenen les fades, que de tant desitjar-ho i escoltarho, fan realitat els teus somnis, un insuperable any, vaig ser l’ama de la cançó de mamà.

Hui, la meua mare quasi no recorda, els metges diuen que comença a navegar entre llacunes, i han de ser precioses, perquè sempre està feliç. Diuen que camina per neurones que li fan retrocedir en el temps i beneïdes neurones que li han fet oblidar tot allò que va haver-hi en la ferida de les nostres vides. Diuen que recordar l’immediat, no va lligat als nostres temps, que els seus minuts són seus, aquells que li van deixar marcat el cor de la memòria.

Així que la majoria de les vesprades, em mira, em toca la careta, agafa la meua foto de Fallera Major, se la posa en el pit i com qui bressola a un nadó, assenyala i pronuncia: “*açò, va ser *Mel de romer “…

I somriu, riu, s’emociona i canta: “Reina Fallera… , del meu carrer eres l’ama…”

o r e r r e u G G em m a

I jo la mire, aprete la seua maneta, recolze el cap en el seu muscle i li repetisc: “-canta-m’ho una altra vegada, mami” (El poder de les Falles)

135

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

HI HA MÉS DIES QUE

136

llonganisses?

l factor que millor vertebra el País Valencià, juntament amb la música o les festes com les Falles, és el menjar. I, per damunt de tot, tenim el nostre esmorzar que és el fil conductor del relat gastronòmic valencià. Un ritual sagrat que, a diferència de la paella, suscita el consens de tota la societat valenciana. És en eixe precís moment del dia, entre les nou i les onze del matí —en què els llauradors o pescadors (més tard, els proletaris) s’ajuntaven per agafar forces, arreglar el món i compartir una bona taula—, quan naix el concepte valencià i mediterrani de l’esmorzar o esmorzaret —això del diminutiu és pur humor valencià—. Vivim a la terra del pensat i fet de la qual parlava el mestre Garcia Berlanga. Ací no hi ha res més mediterrani que el caràcter sociable, obert i acollidor que sempre ha caracteritzat els pobles a la vora de la Mediterrània. Açò és el que els valencians coneixem amb el nom de comboi, i es configura com a eix principal entorn del qual gira l’esmorzar. Perquè som el que fem i el que mengem. Hi ha dues paraules que van intrínsecament unides a l’esmorzaret: comboi i germanor. El comboi és eixa il·lusió i plaer d’anar a esmorzar amb la colla d’amics —com més millor— amb els quals el gaudixes, i la germanor és la forta comunió que es genera a la taula. Ací l’important és compartir i el que queda són les experiències viscudes. I, açò, els valencians ho tenim clar. De l’arrelament a la terra, dels productes de proximitat i de la dieta mediterrània naix esta vàlvula d’escapament hedonista que permet desconnectar després d’un llarg matí de treball o que es convertix en anhelat capritx de cap de setmana, on tot bon valencià sap quan comença, però mai quan acaba. El País Valencià pot presumir d’un ampli ventall de costums, tradicions i cultes, però també del fervor desmesurat amb el qual els valencians les vivim. Tot i que són ben pocs els ritus que aconseguixen erigir-se més en religió que com a costum, com és el cas de l’esmorzar. Advertits queden aquells ingenus que suggerisquen fer-se un ‘brunch’ —ací no val el cafenet i el croissant— per a pal·liar l’apetència matinera: les coses pel seu nom. L’esmorzaret ací no es perdona, per a molts és el menjar més esperat del dia i es fa per la via valenciana: entrepans de la grandària d’un braç de pilotari, cacaues i tramussos, olives i una cerveseta —o eixe vi amb llimonà—, no poden faltar en cap aturada matinal gastronòmica sota el sol de la terreta.

Parlem de tota una cerimònia sacra, tan arrelada en la filosofia valenciana —la del ‘meninfotisme’ o eixa qualitat tan nostra de tocar-nos els... a dues mans encara que s’estiga caient el món a trossos—, la qual ja quasi forma part del nostre ADN. Per tant, l’esmorzar és una tradició gastronòmica que definix com som els valencians: un irreductible poble, orgullós dels seus localismes culinaris, contra la tirania de l’ortodòxia i altres costums en l’era de la globalització. Valencianes i valencians, tots a una veu, som confrares d’este sentiment i experiència «religiosa». Tot bon esmorzarot valencià s’enceta a la barra del bar amb la cassalleta de rigor. Després de regar convenientment la gola amb este licor, arriben a la taula unes bones olives —a ser possible xafades—, la salmorra, el cacau —de la varietat autòctona del collaret, si pot ser—, l’ensalada amb abundant tomaca del terreny i cebeta tendra... Tot seguit, aplega el plat fort: entrepans XXL de tota mena amb la imaginació com a únic límit. És a dir, de llonganisses i botifarres, carns vàries, ous caiguts o truites d’inversemblants combinacions. D’este particular maridatge ‘made in València’ han sobreviscut bocates que han arribat als nostres temps, hereus del barroquisme a ultrança del poble valencià: el blanc i negre —el qual lògicament es diu així perquè els seus ingredients principals són la llonganissa (el blanc) i la botifarra (el negre)—, la cansaladeta a la brasa, la sèpia amb maionesa, els figatells... Per no parlar d’exemplars mítics com ara l’Almussafes, el chivito, la brascada... I, així, fins a l’infinit. Mare meua, se’ns fa la boca aigua!

...hi ha alguna cosa més típica valenciana que les Falles i l’esmorzaret? Les Falles són cultura, tradició i festa. Però tot açò ha d’estar ben acompanyat, perquè les Falles també són gastronomia.

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ El cim d’esta moderna bacanal s’aconseguix amb el glopet final: el cremaet. Tan senzill com enriquir el café amb rom, que en cremar-se elimina part de l’alcohol, aromatitzant el conjunt amb canyella, granets de café i pell de llima. Després —i si és cap de setmana—, els chupitos de mistela sempre són benvinguts com a traca final. I, com a remat, cal fer una bona trucaeta per arribar al cel. Amén! Més enllà de la dessaborida definició de la RAE —«comida que se toma por la mañana»—, l’esmorzaret és el nexe d’unió del poble valencià i un moment de trobada per a compartir les nostres millors històries en un ambient d’alegria. I una cosa tan habitual i tan normal per a nosaltres, és curiós que quan ixes del territori valencià es convertix en missió impossible poder fer-ho segons les nostres normes. I és que l’esmorzar és una reminiscència de la nostra cultura. En este sentit, hi ha alguna cosa més típica valenciana que les Falles i l’esmorzaret? Les Falles són cultura, tradició i festa. Però tot açò ha d’estar ben acompanyat, perquè les Falles també són gastronomia. Així, les celebracions gastronòmiques són una excel·lent manera —i excusa— de viure i gaudir la falla. I, l’esmorzar, és un bon punt a favor per acostar-se a la falla. Menjar i beure en el si de les comissions falleres sempre han sigut dues activitats que han facilitat la convivència entre gent de diferent procedència social, amb interessos professionals molt variats, amb sentiments esportius, polítics i religiosos diversos, i amb afinitats plurals. No obstant això, tots estan units per un element comú: fer falla. Menjar i beure són també formes d’integració entre els membres de la comissió. Són formes de socialització, una manera de conéixer-se i fer noves amistats, de crear llaços per a després treballar junts en un projecte comú com és la falla: des de participar en el truc, la cavalcada o l’emissió. Menjar i beure han sigut, a més a més, el pas previ inexcusable per a dur a terme qualsevol activitat relacionada amb la falla. Les reunions dels divendres en els casals sempre van precedides d’un sopar de pa i porta —o de sobaquillo—. I, sovint, els fallers porten baix l’axil·la un entrepà embolicat amb paper Albal de blanc i negre, etc. El divendres és el dia per excel·lència per als fallers, un dia on deixem enrere la rutina i la dura setmana pràcticament ja liquidada per a deixar-nos caure pel casal, arreplegar la loteria, fer pinya i, sobretot, fer falla. I, si és menester traslladar el monument faller des del taller de l’artista, primer s’esmorza i després es va amb els camions i les plataformes a portar les peces. Si cal celebrar qualsevol acte al carrer, que millor que fer-ho amb una bona ‘torrà’ de llonganisses i botifarres —on fil que penja, botifarra que falta—. Ací, a la nostra terra, totes les grans i no tan grans celebracions són la perfecta excusa per ajuntar-nos al voltant d’una taula, que és on es conten les millors batalletes. I, en les Falles, tampoc podia ser d’altra manera. Ja ho deia el gran poeta Vicent Andrés Estellés: «Les Falles són el goig de la paraula i on tots ens asseguem en la mateixa taula».

El menjar i la festa és una combinació perfecta en la celebració de qualsevol esdeveniment faller. Diuen que a la taula i al llit, al primer crit. I, això, a les Falles està més que fet. Els fallers sempre estem disposats a fer comboi i a reunir-nos amb el pretext del menjar, el qual sempre és preludi o final d’una bona festa. Per tot açò, les Falles són molt més que l’ofrena, que una mascletà o que un passacarrer. Són també, senyores i senyors, els peculiars esmorzars fallers, els quals també reforcen els vincles amb qui ens envolta. Uns moments compartits al matí que ens ajuden a recordar d’on venim i qui som. L’esmorzarot faller es materialitza en acabar l’enyorada despertà —ara en perill d’extinció—, convertint-se en una de les tradicions que no desapareixen amb el pas del temps del programa de festes. No oblidem que durant els quatre dies de Falles s’esmorza agafant forces perquè el cos aguante per a la frenètica jornada que ens queda al davant. D’esta manera, l’esmorzar ens carrega les piles. És un bàlsam, un autèntic reconstituent amb propietats terapèutiques i un dels elements bàsics per a la resistència fallera. Qui no ha sentit l’aroma d’eixes llonganisses, les quals dins del pa acabat d’eixir del forn són tot un plaer per al paladar? Qui no ha tingut la temptació de tirar-li mà a eixes botifarres casolanes fetes a la brasa, les quals encara cremen? Qui no recorda anar fugint de la fumerola típica que es conforma al costat de la carpa, amb eixes sublimes torrades d’embotit, xulles, cansalada o figatells? Diu el refrany que hi ha més dies que llonganisses. Esta frase es completa amb una versió més llarga: hi ha més dies que llonganisses i més setmanes que botifarres. Frase que es referix al fet que hi ha molt de temps disponible o de sobra per a fer una determinada acció. Que no cal tindre pressa, vaja. Però esta dita no es fa realitat amb els esmorzars dels quatre dies de Falles, ja que en este cas hi ha més llonganisses que jornades falleres. No debades, dies per gaudir en tenim tan sols quatre i llonganisses —gràcies als avanços de la societat del benestar— en podem menjar unes quantes més hui en dia. Este refrany seria adient quan el personal passava més fam que Carracuca —o que un mestre d’escola—. Un temps on es patia massa i no es lligaven els gossos amb llonganisses. Una època on la gent no tenia més remei que ajustar la durada dels dies al nombre de llonganisses que disposava —ben poquetes—. Per tant, ens fem la següent pregunta: de veres que hi ha més dies que llonganisses? Rotundament, no. Per això, és millor fer cas a esta altra dita, que té molt més sentit si ho apliquem a les farteres matineres falleres: no deixeu per a demà, falleres i fallers, el que pugueu menjar hui.

t n a r o M P ep

137

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

FER EL

préssec

138

Un valencià autèntic, té un caràcter tolerant, obert a les postures dels altres, que fa que, davant un desacord, exclamen sàviament tu juga, juga... I voràs l’hòstia que t’emportes.

FER EL PRÉSSEC. Fer el ridícul. La veritat és contrària al ridícul. Cal no tindre por de fer-lo i anar sempre amb la veritat per davant a l’hora d’explicar als teus fallers com ha anat l’any.

AIXÒ SÓN COMPTADES

s sol definir la “valenciania” com aquella propietat que converteix l’ésser humà que la pateix en un espècimen afable , expressiu, hospitalari, gastrònom, amant del foc i de la pólvora i amb una bona banda de música sempre a punt. Cert que d’alegries ja ens en dona el nostre patrimoni arquitectònic, històric i esportiu, concentrat als peus del trosset de Mediterrani que ens pertoca: La Ciutat de les Ciències, l’Oceanogràfic, el Bioparc, els jardins del Túria, El Palau de Gandia, l’Albufera, la Fórmula 1, la Copa Amèrica... Però, què fa que vinga a este llogaret d’ irreductibles festeros que es resisteix encara a l’invasor inversor, personal de tot el globus terraqui?: Japó (admiradors incondicionals), Xina, Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia... La resposta, sens dubte, ens la donen els 24 parells de cromosomes (un de gratis, per ser nosaltres, el cromosoma V), que contenen la seqüència de l’ADN incrustada en cadascuna de les nostres cèl·lules falleres i que fa que, només estiguen “tocaetes” d’alcohol, el ritme del “Paquito el xocolatero” ens impulse a fer pinya i a cridar “ei, ei, ei” mentres tirem a ballar fent perillar la verticalitat habitual. I què caracteritza realment el cromosoma V? Com podem distingir a un ésser humà valencià, de la resta del planeta? (Sense recòrrer a cridar “Vicent!” o “Amparito!” i comprovar si contesta, clar). Un valencià autèntic, té un caràcter tolerant, obert a les postures dels altres, que fa que, davant un desacord, exclamen sàviament “tu juga, juga... I voràs l’hòstia que t’emportes”, “Si t’arree una nyespla, voràs...”, “Si et pegue una bocinà, et rebente com una magrana”. Un valencià prefereix sempre marcar distància, abans d’entrar en enfrontaments físics, més propis de cultures retrògrades i prehistòriques”, “A cagar, a l’hort”, “Ves a fer la mà”, “Xe, ves i toca’t els collons”; respecta massa els altres éssers humans “Agusades , quina agonia dones...”, “La figa ta tia rosega quicos?”. Este caràcter dialogant, sincer, fa que siguen grans oradors; no és poc habitual sentir, a les atapeïdes terrasses dels bars, o als banquets asoleiats dels parcs, sentències difícils de rebatre com: “xeeee, vaaa, xeee!, “per collons...”, “Au, ves i gita’t”, “com si cagares, però cap a dins”... Un valencià autèntic, s’engresca amb els seus amics i s’alegra sobre manera de trobar-los pel carrer “Ieee, fill de puta, on vas?”. El sentiment de germanor fa que la generositat forme part del nostre sentir més genuí: “Serà per diners, collons...”, “Això ho pague jo.”, “Nyas!”. Així, no dubtem a combinar amics i copes “Nem a fer-nos-en una...”; i quan l’emoció s’estén en el temps, la capacitat de reflexió brolla naturalment i equilibrada, “Si la vista no m’enganya, porte una bona castanya”... Gaudim de l’estima física filosòficament “Dels pecats del piu, Déu se’n riu” i realista “Si tens el monyo blanc i pèls a les

orelles, oblida’t de la figa i dedica’t a les mamelles”. I la nostra capacitat de transmissió de sentiments entendreix el més insensible “Tinc el piu encés en flames”, “La figa em fa palmes”, “Reineta, vols tonyineta”... I és que som un poble amb una capacitat de copsar emocions que no té límits “Redéu!”, “Açò és massa, tu”, “Més content que un gínjol”; capacitat desenvolupada per la nostra sensibilitat interpretant l’extraordinària bellesa que ens envolta “La que tinga cul i mamelles, que no conte meravelles”, “Tira més un pèl de figa, que una maroma de barco”, “A rinxo figa”, “A rinxo parrús”... Ara, quan és necessari, un valencià demostrat sap posar en joc l’anàlisi metòdica de les circumstàncies i afirmar, amb seguretat ponderada:”Fil que penja, botifarra que falta”, “Això no és ni xixa ni llimonà”. És la nostra llegendària iniciativa empresarial , que dibuixa l’empenta comuna “Alça el rabo, perdigot”, “Vas a la mar i no trobes aigua”, “Trencarem palletes”... Un valencià de la terra, no coneix la paraula estrés, perquè no hi ha res que un bon menjar ben paladejat no puga arreglar “Xe, nano, ens fem un ADSL?” (“Asmorzar, dinar, sopar i lo que vinga”),”Xe, què bo!”, “Això és mel de romer”, “No té sòl al ventre”... Eixe equilibri seré, que envejaria la més antiga filosofia oriental , ens ha valgut el títol de “meninfots”, condensat en la frase “Hi ha més dies que llonganisses”. Fins i tot la pressió excessiva continua experimentant-se com meravellosament fluïda “Va com cagalló per sèquia”. A banda de l’anomenada aportació a l’economia , no podem deixar d’admirar la contribució al llenguatge dels valencians, que han creat termes únics, admirats per tots els acadèmics de les llengües del mon. Tal és el cas d’adjectius o locucions adjectives com “figamolla” i el seu masculí, “panfígol”, “cap de suro”, “animal de sèquia fonda”, “milhomes”, “li falta un regó”, “li falta una bullida”; de gradacions adverbial de lloc com “lluny”/ molt lluny”/ “a fer la ma”/”on brama la tonyina”(reflexe d’una cultura marítima mil·lenària); i d’expressions quantitatives subtils, com “Això pega un esclafit”, “Quina fotracà...”; A més a més d’expressions filosòfiques sense parangó, com “desfici” o “coentor”. Molt més en podríem dir d’aquests habitants de la terreta, experts en foc i en pólvora i amants de la festa. La biologia la tenim ben clara, fills de la mar, de la música i la cultura, germans de parla i constructors d’esperances que renovem any rere any. No són, exactament, “ faves comptades”.

s o n a l l e t s a Pi la r C

139

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

d’orxata

TINDRE LA SANG

a, xulles de porc i arròs bullit. Aquest va ser l’últim sopar de Randy O’Donell. Era el plat que més s’aproximava a un arròs de paella que en l’estat de Califòrnia es podia algú plantejar. Descobrir un autèntic plat de paella a Califòrnia era alguna cosa comparable a trobar-se amb un pingüí passejant per una platja de Miami. Però com aquell plat anava a ser el seu últim sopar, Randy va decidir que aquest tinguera —encara que de lluny— una certa afinitat amb les paelles valencianes que ell tant enyorava des de feia anys.

Li esperava la cambra d’execució de la presó estatal de Sant Quintí. La injecció letal seria el seu destí. Randy, que havia nascut a Tennessee, havia sigut militar professional. I en un dels seus diversos destins va anar a parar a la base de Rota, a Espanya. Remolins en el rumb de la vida, allí va conéixer a una xica, de nom Maribel, de la qual es va enamorar, inspirant-lo a abandonar l’exèrcit per a posar-se a treballar de pescater en l’empresa de qui acabaria sent el seu sogre.

En el seu periple sense rumb, va acabar en un poble de València, xicotet i de l’interior. I allí va vagabundejar. I va dedicar la seua ventura a malvendre quadres que pintava als carrers, recuperant amb aquella disposició l’habilitat que havia descobert en si mateix quan era xiquet i a la qual, per fracassos de la vida, mai va poder donar-li pàbul. Així es va mantenir durant mesos, fins que un senyor, valorant la perícia dels seus traços, li va oferir treball en un taller de falles. Randy va passar quasi deu anys en aquell poble, on va ser acollit com un més amb una sincera hospitalitat. Va arribar a consagrar-se com un gran artista faller. Va viure, a més, aquelles festes com una experiència insòlita i molt grata. Gràcies a elles va ampliar les seues habilitats com a pintor, i, per altra banda, va ser complagut amb vivències socials i personals que no havia experimentat mai. Es va xopar de la idiosincràsia d’aquell poblet, i, per inèrcia, va assimilar la naturalesa de l’esperit valencià. I si bé no va arribar a parlar el seu idioma, si va aconseguir entendre’l i desxifrar els seus girs i secrets lingüístics. I tot allò el va ajudar a consolar el dolor de la seua pèrdua.

Va arribar a consagrar-se com un gran artista faller. Va viure, a més, aquelles festes com una experiència insòlita i molt grata.

A partir d’ací, la vida va ser, amb els seus usuals alts i baixos, complaent i feliç. Però una vesprada d’agost, sota un sol de justícia, un terrible incident va posar fi a la vida de la seua esposa. Maribel havia anat al Port de Santamaria a recollir quatre caixes de gamba fresca per a la pescateria. Era la temporada d’aquell crustaci i havien aconseguit tractar un bon preu. A l’espera que arribara la mercaderia, deambulant pel port, un peu de la dona es va embrollar amb les amples malles d’una xarxa de tresmall abandonada al costat del ribàs. Amb tan mala fortuna que, en l’intent de desembolicar-se, en una maniobra maldestra, Maribel va perdre l’equilibri i va anar a parar a l’aigua, que, en aquell moment amb marea alta, va suposar per a ella una inevitable, espantosa i ridícula mort per ofegament.

140

Davant tal fatalitat, Randy, destrossat anímicament, va decidir abandonar Rota. Pretenia distanciar-se de tots els records que li despertava cada racó de la ciutat i tractar així de defugir la insuportable absència de la seua esposa.

Però un bon dia va rebre una carta certificada que provenia de Tennessee. Els seus pares havien mort en un accident d’aviació durant un viatge de plaer a Ohio.

Randy havia de tornar a la seua ciutat natal per a fer-se càrrec de l’empresa familiar i de l’herència que li tocava en sort rebre com a únic fill.

Una vegada de volta als Estats Units, es va veure immers en la rutina laboral que suposava portar avant la ferreteria familiar. Aquella era una ocupació que odiava profundament. En l’adolescència i en la joventut havia sigut obligat a treballar a la botiga sense que per la seua part fluïra cap voluntat de fer-ho. En veritat, la idea d’allistar-se a l’exèrcit no va ser sinó una astúcia mitjançant la qual fugir de la seua llar. Aquell anhel d’escapar tenia el seu origen precisament en aquelles circumstàncies: la incomoditat que Randy sentia de viure en el seu barri, i com d’insofrible li resultava haver d’acudir dia rere dia a aquell tediós treball en la ferreteria. Randy va començar a sentir un greu efecte d’enyorança cap a Espanya i més concretament cap al xicotet poble de València que tants beneficis li havia

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

Potser aquella acció venia a consagrar-se a manera de vàlvula de fuita, de purgament, la naturalesa de la qual evocava l’ancestral cerimònia de la crema d’una falla. aportat quan ell pitjor es trobava. Aquell efecte de marriment recalava en el seu estat d’ànim, que es va tornar trist i taciturn, i, en segons quins casos, fins i tot misantrop, esquerp i violent. Sense ser conscient de tot allò, Randy va començar a concebre una profunda animadversió cap als seus conciutadans. No suportava el seu caràcter fred i estirat ni les seues maneres pudoroses i altives. Tan pagats d’ells mateixos. No li agradava tampoc la seua manera de conduir-se per la vida ni molt menys la seua gastronomia. Avorria les seues mascotes, a les quals veia dotades d’un salvatgisme artificial; fins i tot als xiquets de la seua ciutat els tenia aversió, bavosos repentinats, grossers envanits, en els quals despertava ja eixa il·legítima fatxenderia meridional, llavors de futurs bròfecs mig analfabets. Un bon dia, nuvolós i lúgubre, com el seu propi ànim, Randy va patir un accident. En creuar un pas de zebra, va ser atropellat per un tot terreny en el qual viatjava tota una família: pare, mare, fill, filla i mascota. La topada va causar en Randy un esquinç de turmell.

Davant tal incident, Randy va llançar algun exabrupte contra el conductor, el qual, lluny d’escoltar les queixes de qui acabava d’atropellar, no sols les va blasmar —retornant-li els insults amb major vehemència—, sinó que, a més, va tirar les culpes de l’atropellament al mateix Randy, apel·lant al fet que era ell —Randy— qui havia d’haver mirat abans de creuar, i no al contrari, com Randy sostenia. El conductor, un tipus rude i amb una notable carestia de voluntat empàtica, va resoldre la cosa tirant-li una escopinyada a Randy i abandonant el pas de zebra. Allí va quedar Randy, tirat en el sòl, el turmell unflat, i el rostre enrogit pel dolor i la ira. Els seus ulls, en canvi, van desistir d’assumir la condició de víctima i, posant en efecte una consideració més múrria de l’assumpte, es van fixar en la matrícula de l’automòbil, la numeració de la qual va passar a gravar-se en el cervell de Randy.

Dies més tard, després d’haver realitzat unes senzilles indagacions, Randy, coixejant l’esquinç, es va presentar de matinada en la casa del titular del tot terreny. Randy va incendiar aquella casa. Amb tots dins. Alguna cosa, que anava més enllà d’un mer rapte piròman, el va conduir fins a l’execució d’aquell acte. Potser aquella acció venia a consagrar-se a manera de vàlvula de fuita, de purgament, la naturalesa de la qual evocava l’ancestral cerimònia de la crema d’una falla. Potser era un esdeveniment de sinestèsia espiritual, que conciliava la dolorosa i cruenta mort d’uns éssers

aliens amb la percepció reconfortant d’un alliberament anímic i a una mateixa vegada espontani. Potser.

Fora com fora, l’explicació per a aquest acte pot ser que no la sabera ni el mateix Randy. Tal vegada niuara en el seu interior, inescrutablement aixoplugada com els designis de l’univers. D’allò només queden les paraules de Randy, cal·ligrafiades en una carta que van trobar en la seua cel·la del corredor de la mort després d’haver sigut executat, al costat de les restes del seu últim sopar. De les seues paraules escrites es desprén que no va experimentar cap mena de remordiment respecte al seu delicte, sinó més aviat una extàtica catarsi l’origen de la qual provenia a totes, totes, de la idea d’haver fet justícia.

En la carta, d’altra banda, Randy tractava de desembullar els secrets d’algunes pautes de la vida, les quals, segons ell, tenien la seua arrel en alguns dels comportaments mesquins dels humans. Per exemple, parlava dels bancs, i afirmava que no hi havia dubte que qui havia inventat aquella maquinària manipuladora havia sigut la cobdícia. Parlava també de l’invent del maquillatge. I ell mateix es preguntava qui degué engendrar aquell artifici. I ell mateix també, esgrimint en tot moment un rotund to d’ironia, es contestava a la pregunta arribant a la conclusió que el maquillatge l’havia inventat l’enveja. Així mateix, i en aquest apartat de la carta —segons es va saber— era on més èmfasi havia mostrat l’autor d’aquesta, reflexionava sobre les lleis i sobre aquells que les ha vien implantades. En l’exèrcit va ser on Randy millor va aprendre l’axioma que el món és dels forts, dels valerosos. Des de sempre. Des que l’home és home. I allò el va portar a albirar la idea que les lleis havien sigut forjades, a força de por, per la feblesa.

n a m p i h S J a ck

En el final de la citada carta, i a manera de justificació, va deixar escrit: «I know you won’t understand me. And I only can say you that I don’t have orxata blood»

141

SER EL

142

rovell de l’ou

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

SER EL ROVELL DE L’OU. Ser la part central i més important d’una cosa. Com cadascú dels fallers de Màrtirs perquè en definitiva la Falla la fan les persones i tots, tots comptem.

NYAS,

coca

quella nit, Marieta no era capaç d’agafar el son. Ni feia més que pegar voltes i més voltes al llit, fins que finalment, l’esgotament va véncer els nervis i a poc a poc va anar deixant el llit i entrant en un món que de sobra coneixia… Aquella vesprada de divendres al casal faller, hi havia molt de moviment quan Pau, el president infantil d’aquell any, va arribar i va vore al fons a les reinetes infantils.

-Hola, xiques! Sort que esteu ací. Pensava que estaria tot sol. -Hola, Pau, teníem assaig del Festival Infantil i ara prova del vestuari. - Li va dir Marieta, la Reina de la falla infantil. -Sí. No sé què d’unes pinces i unes vores, ha dit la senyora Pepita- va apuntar altra reineta. -Això és un no res! Han d’ajustar-nos el cosset i el llarg de la falda - va respondre Marieta - I les reines majors, què fan ací?- va preguntar Pau -Tenen reunió i… estan traient fil per randa, dels vestits de la presentació. Que si manteletes de “Viana”, adreç de balconet, almena de “pètals” o “peixets”. - Colló Marieta! Vols estudiar moda i confecció? Com és que saps de pinces i vores, almenes i lluentons?- va preguntar la reineta del foc. -Noo, resulta que la meua iaia és modista, ella cus els meus vestits i els d’altres falleretes. Moltes vesprades quan vaig a sa casa mirem llibres i revistes de confecció i… puc quedar-me mirant la mar sense trobar aigua. -Com? -Que em quede bocabadada veient com cus delicadament. - I tu què tens hui Pau?- va preguntar la reineta de la festa. -Jo he vingut, a ensenyar-me a jugar al truc!- va dir Pau ben decidit. -Nyas cabàs! La falta envide i truque! Ja, Ja, Ja- va respondre Marieta -Què dius? Tu saps jugar al truc?- No home, jugar... sé una miqueta, a vegades, acompanye a ma mare a les partides de truc femení. De sobte entra corrent al casal Jordi, un altre falleret: -Ei xiquets! Ha arribat una camionà ací fora! Estan descarregant el monument! La gent està cridant i aplaudint! Quina bugà! Anem a escodrinyar! Ixen tots al carrer - Ostress!!!...-exclamen tots bocabadats -Eixa és la nostra falla????? -No Pau, això sols és el cos central del monument major, falten les escenes, el remat, els cartells... i el monument infantil que està guardat al taller de l’artista! Què no t’en recordes quan vàrem anar a visitar-lo? -No fotes Marieta, que també saps de monuments?

-Ja Ja Ja -riu Marieta- A veure, animal de sèquia, no entenc de monuments, veus aquell xic que crida i dona instruccions, com si fora l’amo del corral i del carrer? - …De la figuera i la parra i la flor de tarongeeeer…, eixa cançoneta me la canta el meu iaio -va dir la reineta més menuda. -Doncs eixe xic és mon tio, i és el delegat dels monuments, perquè ell sap moltíssim perquè ha tingut el millor mestre de tots! -Qui? -Pau estava adonant-se, que la família de Marieta eren fallers de soca i arrel. -Doncs el meu iaio, -Però ell no va ser President? -Siiii, però abans, quan era més jove, també va fer alguns anys el monument infantil, junt amb el senyor José. Vaaa xe, Pauet, Que encara no saps, que he crescut entre llibrets i monuments, crítica i rimes, emissions i trucades, llistons i puntilles, cavalcades, i engalanaments de carrer???? Tant de sentir i veure totes aquestes coses, a més d’aprendre algunes coses, ha fet també, que jo no desitjara res més en el món, que ser Reineta de la meua Falla. -Va exclamar Marieta ben orgullosa i desvanida.

De sobte RIIIIIIIING RIIIIIING RIIIIIING, sonava un despertador… -Ai mare, ai mare, Saraaaaa, reina desperta... Apareix Sara pel corredor, vestida i preparada, entonant l’himne regional. -Digues mare. Ja fa una estoneta que m’he alçat, estic un poc nervioseta i sols vull passar ja per la passarel·la! Però… estàs un poc rara. Passa alguna cosa mamà? -No res vida meua, em visc, i ens n’anem corrent a la pelu, però abans he de telefonar. -SIREXIA telefonar a la mareta. -Si? -És la xica -Marieta bon dia bonica, que ocorre? Ho tens tot llest? La xiqueta està nerviosa? -Bon dia mare! Tranquil·la. Si, tot està sota control, un poquet nerviosa si què està. Ens veiem en un estoneta en casa dels iaios, tens les seues entrades?, i les dels tios? i... -Si, ho tinc tot a punt, i el vestit de la xiqueta enllestit, però passa alguna cosa que crides tant matí? -No res mare, sols volia donar-te les gràcies! -Nyas Coca! Les gràcies a les set del matí? -Si mare, les gràcies, per haver-me clavat les falles al cor sense que jo me n’adonara, perquè hui, sé com es sentirà la xiqueta i sé com et sentires tu, quan vaig ser la reineta de la nostra comissió. Soc més conscient que mai, que la sang fallera corre per les meues venes les i l’important que és mantenir la flameta encesa de les nostres tradicions. - I a tu quina mosca t’ha picat?! Arrea a la pelu o fareu tard! -Mare… et vull. -I jo a tu perleta. Ens veiem en un poquet.

z e n í t r a M Ve r o

143

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

all ceba

QUI NO TÉ UN

TÉ UNA

A la sala

es respirava humitat.

Micropartícules enlairades que esclataven

descarregant gotetes d’aigua. Uns, al fons, tallaven ceba; altres, més a prop, picaven alls.

Els del centre, callats.

I, la resta, sols es podien afegir a la simfonia de llàgrimes.

Llàgrimes de jupetí amb gust a ceba,

Llàgrimes de brocats amb tast a all.

Gemegaven els uns i els altres

gemecs que inundaven l’ambient. Quina coreografia de plors!

a í c r a G B e n j am í n

Plors, plors i plors.

Quina assemblea fallera!

144

Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

en calma - FES EXERCICI I SEGUEIX UNA BONA ALIMENTACIÓ

PLORAR COM UNA

magdalena

PLORAR COM UNA MAGDALENA. Plorar molt. Mentre el bomber controla La Cremà amb l’aigua, la fallera plora pensant que tant de bo les seues llàgrimes la pugueren parar.

145

a XIMO SERQUERA

146

TALLAR EL

bacallà

quell bigot tan característic, que no parava de moure’s i que sempre ens feia riure amb algun dels seus acudits, m’he adonat que era un gran desconegut per a les noves generacions. Darrere dels caramels, tabac i embarbussaments, trobàvem eixe somriure que diàriament passejava pels carrers del barri. El guardià dels diners, el que manejava els duros, tot cèntim era bo i mai teníem pressupost per a res, perquè el més important era plantar falla cada 15 de març. Anys i anys de molta feina a l’ombra, moltes portes tocades i sempre amarrant les despeses per a poder portar endavant cada exercici. Columna vertebral de la nostra comissió, mà dreta del que més manava, memòria descomunal i amabilitat personificada, però sobretot bona persona. Sempre et feia sentir especial i amb el pas del temps t’adones que la vida són MOMENTS, que no fa falta ser la cara visible i que tot el món et conega per a tallar el bacallà. Ximo, sense tu la Falla Màrtirs no seria el mateix. Gràcies per tot Groucho!

SER UN TROS DE

a r i v o R a p Pe

Ximo era el millor amic de mon pare. Tots els cap de setmana anava a comprar el diari a casa Isabel i a les 9 en punt, com un rellotge, tocava la porta del taller de mon pare. Aleshores se n’anaven junts a fer-se el cafenet a Raúl. Una tradició que ni la pandèmia va poder tan sols trencar quan quedaven a fer-se el seu café sagrat en un gotet de plàstic mentre compartien inquietuds pròpies d'una època complicada sentats cadascú en un extrem d'un banc enmig d'un solitari carrer. Els dos eren la viva estampa d’una amistat que es remuntava a la seua infància i que havia perdurat en el temps. A pesar que no podien ser dos persones més diferents, sempre s'havien complementat molt bé.

Ximo era un més en la meua família. D'alguna manera sempre estava present. Era el més matiner en felicitar-nos en cada sant, en cada aniversari. Era el que omplia ma casa de garbellets de marialluïsa quan esporgava en Marxuquera, el seu refugi. Era el que recollia cromos i pegatines per a la meua filla i els meus nebots quan anava a comprar. Era l'albacea del testament dels meus pares. Era el que cridava a casa vàries vegades a la setmana per a recordar-nos irònicament que no ens havia tocat res a la loteria i que mai ens tocaria fins que, com li deia a ma mare, ‘el cascorro del teu home no deixe de renegar o l'amic Vicent es case’ (cosa difícil per les dos parts). Ximo va ser inicialment faller de la Falla Marqués de Campo (quan encara no era Perú), però prompte passaria a ser Faller, en majúscules, de Màrtirs. Era el més matiner en la despertà i va estar molts anys sempre al costat de mon pare portant els duros, tasca que no era fàcil en aquell temps. Mai hi havien diners per a fer res, però ell se les apanyava per a què en sobraren uns quants per a l’exercici següent. Mai discutia en ningú, mai tenia una mala paraula per a ningú. Mai senties parlar mal d'ell a ningú. Era treballador, lleial i conciliador.

Ximo era una persona sempre atenta amb tots. Era el que portava dues classes de tabac a la butxaca per si es creuava amb algú que fumava poder-li oferir un cigarret que li agradara. Era el que sempre tenia un caramelet preparat per a donar a menuts i grans. Era el que fàcilment trobava una paraula amable per a tots o tenia una broma preparada per a dir i arrancar un somriure al seu pas. Era el que demanava un tímido a la cafeteria Raúl on quedava amb els amics per a xarrar uns minuts. “Un tímido sí, un tallat” deia amb el seu característic humor. Era el que compartia dècims entre els amics i feia fotocòpies dels mateixos amb pseudònims on feia constar amb gràcia les qualitats (o no) de cadascú. I es que a pesar de viure també moments complicats en la seua vida, el sentit de l'humor l'acompanyava sempre. Ximo era únic. Se’n va anar, com deia el seu fill menut, de forma silenciosa, sense fer soroll, com era ell. Sense cridar l’atenció, amb la mateixa humiltat, senllizesa i discreció amb la que ha viscut sempre. Però, a tots els que el volíem tant, ens ha deixat un buit enorme al cor. Perquè Ximo era una d’eixes persones que tothom vol tindre sempre al seu costat. Era un àngel blanc, com diu mon pare. Era un bon home, un tros de pa. Et trobarem a faltar, Ximo. Gràcies per tot i per tant… Fins sempre Don Joaquín!!!

a l o r e b l A Am e li a

147

HAS ARRIBAT A LA FI DEL LLIBRET I HO HAS FET EN CALMA. ARA SAPS QUE LA CALMA S'AMAGA DINS DE TU, NOMÉS HAS DE PRACTICAR-LA.

t e r b i l L l e d ó i c a g e l De

148

PRESIDENTA: SECRETÀRIA: VICESECRETÀRIA: VICEPRESIDENTS:

Blanca López i Gavilá Vanesa Peiró i Micó Graciela Muñoz i Vila José Manuel Huguet i Martínez Sergio Plata i Martínez Bernardo Ramos i Panduro TRESORESA: Mónica Gavilá i Pérez VICETRESORER: Borja Úbeda i Crespo COMPTADOR: Mario Melo i González LOTER: Vicent Enguix i Gea CASALER: Ángel Martí i Asunción DELEGADA DE LLIBRET: Amelia Alberola i Todolí VICEDELEGATS DE LLIBRET: Xavier Estruch i Lucio Gemma Micó i Sanchis Pepa Rovira i Prado DELEGADA DE FESTES: Jessica Simó i Redondo VICEDELEGATS DE FESTES: Jorge Ros i Vaquero Joana Estruch i Oltra Bernardo Ramos i Panduro Andrea Moreno i Vidal Cristian Pérez i Contreras Maria Lucio i Ferrando Carlos Martínez i Lebrón Adrián Pellicer i García Pascual Giménez i Muñoz Rubén Carballo i Simó DELEGAT DE MONUMENTS: Borja Alberola i Todolí DELEGATS D'EMISSIÓ: Sergi Bono i Mira Pepa Rovira i Prado DELEGAT DE INFORMATIU: Xavier Estruch i Lucio DELEGADA DE COMUN. I XARXES SOCIALS Patricia Martínez i Martí DELEGADA DE FESTIVAL: Maria Lucio i Ferrando DELEGADA CAVALCADA: La Comissió DELEGATS DE CURTMETRATGE: Jessica Simó i Redondo Jorge Ros i Vaquero DELEGAT DE JOCS: Julio Cárdenas i Ruiz DELEGATS DE TRONS: Raúl Llopis i Orengo Francisco Llorca i Boronat GESMIL DE DIAMANT DE LA FDF: Pilar Gavilá i Crespo GESMIL D'OR DE LA FDF: Pepa Rovira i Prado Nieves Calabuig i Sanchís María Ángeles Puchol i Orengo Borja Úbeda i Crespo Blanca López i Gavilá Ángel Martí i Asunción GESMIL D'ARGENT DE LA FDF: Sergio Ripoll i Espejo Salvador Tamarit i Martínez Jaime López i Gavilá Isabel Márquez i Cañada Elodia Fenollar i Canet Ana Vanessa Peiró i Micó Ana Ivars i Ivars Isabel Alcudia i Ayllón María Sanchís i Simó GESMIL D'OR DE LA FALLA: María Ángeles Puchol i Orengo Borja Úbeda i Crespo Blanca López i Gavilá GESMIL D'ARGENT DE LA FALLA: Sergio Ripoll i Espejo Salvador tamarit i Martínez Jaime López i Gavilá Isabel Márquez i Cañada Elodia Fenollar i Canet Ana Vanessa Peiró i Micó Isabel Alcudia i Ayllón Laia Estruch i Oltra Mireia Estruch i Oltra Iris Sendra i Gregori Jessica Simó i Redondo

CENS

Agudo Vicente, Lola Alandete Perelló, Consuelo Alberola Oltra, Francisco Alberola Todolí, Amelia Alberola Todolí, Borja Alcaraz Sacristán, Pilar Alcudia Ayllón, Isabel Alemany Moncho, Roberto Almiñana Alandete, Andrés Almiñana Alandete, Ramón Almiñana Barón, Manolo Almiñana Llorca, Andrés Almiñana Muñoz, Rosario Alonso Piera, David Alós Alfaro, Lorena Araújo González, Antonio Araújo González, Rosa Araújo Gregori, Laura Arauz Garcia, Javier Artés Lorente, Carles Artés Peralta, Paco Artés Pons, Noelia Aspas López, José Manuel Azara Escrivà, Blanca Azara Garcia del Busto, Enrique Bañuls Reig, Araceli Barber Castellà, Nicolás Barranca Estornell, Vicente Benavent Conde, Saray Bertó Peiró, Alicia Blanes Escrivá, Maria Blasco Juan, Maria José Blasco Signes, Marta Boix SanAndrés, Amparo Bono Mira, Sergi Boronat Blanes, Aitana Boronat Casanova, Quique Boronat Flores, Domingo Boronat Flores, Merce Boscà González, Aitana Boscà Puig, Selina Boscà Subiela, Roberto Bover Ortiz, Borja Brito Puig, Carlos Brito Simó, Mireia Calabuig Sanchis, Nieves Calafat Romero, Mª Francisca Calleja Cots, Aida Camarena Ferrando, Manuel Canet Orengo, Verónica Canet Segui, Paqui Carballo Simó, Rubén Cárdenas Marcos, David Cárdenas Marcos, Jorge Cárdenas Ruiz, Julio Carrasco Picornell, Pilar Caudeli Bañuls, Daniel Chàfer Cabrera, Juansa Cárdenas Marcos, David Cárdenas Marcos, Jorge Conde Arroyo, Eva Mª Conde Arroyo, Samuel Cuadros Marco, Carla Cucart Palacio, Silvia Dalmau Miralles, Xavier De la Asunción Gavilá, Leire De la Asunción Miret, Antonio Del Cerro Arastey, Rocio Diáz Cantero, Almudena Diáz Pazos, Yara Dufrechu Garcia, Victoria

149

Durà Vilata, Emilia Enguix Gea, Joaquin Enguix Gea, Vicent Escrivá Camarena, Joan Escrivá Monzó, Amalia Espinós Blasco, Cristina Estarlich Palao, Lydia Estruch Llorens, Manolo Estruch Lucio, Lluís Xavier Estruch Oltra, Joana Estruch Oltra, Mireia Estruch Oltra, Laia Febrer Peiró, Irene Fenollar Canet, Elodia Fenollar Canet, Sol Ferrer Carrasco, Andrés Ferrer Castelló, Joaquín Figueres Gómez, Pedro Figueres Moltó, Eloy Flores Espejo, Ana Mª Francés Pérez, Eva Freixes Romà, Enrique Gámez Comas, Inés García, Roser García Fenollar, Carmen García Fenollar, Júlia García Fenollar, Josepe García Márquez, Ana Garcia Romero, Daniel García Sabater, José Pedro García Sabater, Charo García Sabater, Cristina García Tebar, Lidia García Torres, Diego Garrido Semitiel, Iván Gavilá Crespo, Sandra Gavilá Crespo, Pilar Gavilá Pedro, Jaime Gavilá Pérez, Mónica Gea Ferrer, Clara Gimenez Muñoz, Pascual Gómez Enri, Pilar Gónzalez Garcia, Sebastián González Molina, Fanny Grau Felis, Vicente Gregori Abad, Carmen Gregori Pérez, Rosa Mª Gregori Pérez, Victoria Guavita Rojas, Óscar Julián Gutiérrez Pérez, Jesús Gutiérrez Signes, Iván Huerta Brines, Anna Huesca Ferrer, Isabel Huguet Ivars, Maria Huguet Martínez, José Manuel Ivars Ivars, Ana Jaime Monterrubio, Alvar Jaime Soldevila, Francesc Juan Lacasa, Ramón Julio Pastor, Jesús Lara Garrido, Raquel Llopis Carrasco, Raúl Llopis Carrasco, Núria Llopis Orengo, Raúl Llorca Boronat, Imma Llorca Boronat, Francisco Llorca Vidal, Mireia Lloret Boronat, Valentín Lloret Boronat, Maria Lloret Gea, Joan López Gavilá, Blanca López Gavilá, Jaime Losa Rodriguez, Loles

150

Lozano Alós, Lucía Lozano López, David Lucio Ferrando, Maria Mañez Simó, Cristina Maño Soria, Paula Marcos Diaz, Mª Carmen Márquez Cañada, Isabel Martí Asunción, Ángel Martín Martínez, Sonia Martínez Alcaraz, Rocio Martínez Caro, Gardenia Martínez Conde, Silvia Martínez Conde, Verónica Martínez Gomar, Esther Martínez Lebrón, Carlos Martínez Martí, Patricia Martínez Xandri, Nuria Mascarell Lorente, Emilia Mascarell Martí, Fernando Matoses Morant, Ainhoa Melo González, Mario Melo Torres, Andrea Mengual Gregori, Vicente Mengual Gregori, Vicente Mengual Millan, Vicente Micó Lloret, Eugenio Micó Lloret, Tomás Micó Sanchis, Gemma Millán García, Matilde Millet Salavert, Marta Miñana Frías, Rocio Miñana Oltra, Roberto Moll Huesca, Lucia Moll Pepiol, Juan Monterrubio Puerta, Mercedes Morant Rivera, Victor Morell Mascarell, Lidia Moreno Vidal, Andrea Moscardó Canet, Juan Antonio Moscardó Vila, Juan Antonio Muñoz Vila, Graciela Nadal Losa, Mario Nadal Trenzano, Moisés Navarro Climent, Mark Negre Parra, Alba Oltra Garcia, Maria Purificación Orengo Faus, Silvia Pardo Hidalgo, Enrique Pardo Martínez, Lorena Part Flores, María Rosa Pastor Gracía, María José Peiró Micó, Julián Peiró Micó, Ana Vanesa Pellicer Garcia, Adrián Pérez Bañuls, Rosa Pérez Contreras, Cristian Pérez Franco, Amparo Pérez Gavilá, Alejandra Pérez Gavilá, Javier Pérez Sanchis, Sabrina Pérez Sanchis, Javier Pérez Simó, Gema Petrof Petrof, Slavi Piera Serralta, Eva Plata Martínez, Sergio Prado Real, Isabel Prado Sánchez, Adela Prokhorenko, Andrei Puig Capsir, Antonio Ramos Panduro, Berna Resa Tebar, Desirée Ribes Sanz, Ainhoa Ripoll Espejo, Sergi

Rocher Font, Mª Jesús Rodrigo Sánchez, José Roig Mañó, Marc Roig Sanmiguel, Pau Romaguera Peralta, Vta. Amelia Ros Vaquero, Jorge Rovira Prado, Pepa Rovira Prado, Sabela Ruiz Más, Diego Ruiz Más, Roberto Ruiz Rocher, Maria Jesús Sabater Sanfélix, Charo Sacristán Hernández, Pilar Salgado Peirò, Nayara Sánchez Sánchez, Yolanda Sanchis Simó, Maria Santiago Camarena, José Santiago Martín, Laura Santiago Martín, Sara Santiago Martín, Mar Sanz Blasco, Leire Sanz Moreno, Adrián Sanz Piera, José Miguel Sapena Peiró, Esther Sastre Cloquell, Teresa Sellens Camps, Alex Sendra Gregori, Iris Serquera Subiela, Joaquín Simó Fayos, Carmen Francisca Simó Redondo, Rubén Simó Redondo, Jessica Soler Giménez, Irene Subiela Puchol, Iván Subiela Puchol, Angela Tamarit Alcudia, Salvador Tamarit Martínez, Salvador Todolí Femenia, Juana Amelia Toneu García-Carreño, Xavier Torres Canet, Eva Úbeda Crespo, Borja Verdú Garcia, Raúl Victoria Lloret, Antonio Victoria Rovira, Isabel Vidal Garcia, Trinidad Vidal Miñana Maite Vidal Miñana, Soraya Vila Flores, Adrià Xaixo Bertò, Javier Xaixo Ibáñez, Javier Zacarés González, Mario Fe de errates cens major 2021: Julio Pastor, Jesús Mascarell Carbó, María José Sanz Moreno, Adrián Toneu García-Carreño, Xavier Vila Flores, Adrián

CENS INFANTIL

Alberola Pérez, Biel Alberola Pérez, Quique Alemany Martínez, Ariadna Almiñana Azara, Irene Almiñana Azara, Lucía Almiñana Azara, Paula Almiñana Llorca, Carmen Araúz Lara, Javi Araúz Lara, Sofía Aspas Estruch, Carmesina Azara Sanchis, Marta

Azara Sanchis, Raquel Barber Febrer, Irene Barber Febrer, Nicolau Barber Febrer, Sebastià Barber Febrer, Vicent Benítez Bañuls, Mar Bono Rovira, Sergi Boronat Blanes, Olivia Boscà González, Candela Bover Espí, Martín Camarena Boix, Luis Camarena Boix, Manuel Carbó Sendra, Eiden Caudeli Millet, Adrián Chàfer Cucart, Blanca Chàfer Cucart, Sara Cortés Sánchez, Juanma De La Asunción Gavilá, Ester Escrivá Calafat, Dimas Escrivá Calafat, Juan Faus Bañuls, Mauro Fernández López, Lucía Ferrer Fenollar, Ximo Ferrer Pardo, Eric Ferrer Pardo, Adrián Figueres Gómez, Jorge García Martínez, Zaira García Orengo, Elsa García Orengo, Aina Garrido Martínez, Aitana González Part, Rafa Gutiérrez Blasco, Laia Llorca Vidal, Arnau Lloret Gea, Júlia López Sendra, Martina Martí Campos, Álvaro Mengual Defrechu, Elisabeth Miñana Martínez, Alba Miñana Martínez, Alex Miralles Gutiérrez, Oliver Moscardó Araújo, Álvaro Moscardó Araújo, Marta Nadal Losa, Jaime Navarro Vidal, Mark Pardo Miñana, Alejandro Pardo Miñana, Candela Pavía Estruch, Martina Pavía Estruch, Valeria Pérez Alcaraz, Greta Pi Matoses, Elena Rodrigo Martínez, Daniel Rodrigo Martínez, Jorge Rodríguez Sastre, Blanca Roig Mañó, Alba Ros Juárez, Hugo Rubio Pastor, Claudia Sanz Blasco, Oriol Sellens Benavent, Aleix Simó Piera, Andrea Simó Piera, Noelia Simó Piera, Pablo Soria Borràs, Martina Subiela Muñoz, Andreu Subiela Muñoz, Neus Sustacha Francés, Erika Sustacha Francés, Izan Tavallo Flores, Sofía Toneu Subiela, Laia Toneu Subiela, Marc Úbeda Martínez, Cayetana Úbeda Martínez, Emma Victoria Rovira, Marta Zacarés Alberola, Paula

Publicitat

151

152

153

154

155

156

157

158

159

160

161

162

163

164

165

C/ Hostal, 12 - 46702 Gandia - Tel: 96 286 26 35 166

167

168

169

170

171

172

• Packaging • Libros • Catálogos • Bolsas de Lujo • Formularios • Tarjetas • Sobres • Etiquetas • Calendarios • Folletos

Polígono Industrial - Avda. de Gandia, 20 46727 REAL DE GANDIA (Valencia) Telf. 96 286 39 49 - tecnigraf@tecnigraf.net www.tecnigraf.net 173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

Llibret Falla Màrtirs 2022

Articles inside

4 ESCOLTA MÚSICA pàg