Llibret Noscarmientas 2020 by Noscarmientas

Sumari Benvinguda del President........................... 4 Directiva 2020........................... 6 2019, una història de foc........................... 8 Noscarmientas 2020......................... 21 Imatges i records d’un gran any......................... 22 Noscarmientas Infantils 2020......................... 42 Alejandro Lozano i Romo......................... 46 Judit Bravo i Fornals......................... 48 Un dia a la platja......................... 52 Tenim cantera......................... 63 Noscarmientas d’Or......................... 66 Recompenses......................... 68 Programa de festejos......................... 71 Ángeles Hernández i Graciá......................... 76 De Russafa al cel......................... 80 Gancho d’Or de Russafa......................... 88 Russafa és Teatre......................... 91 Tinc el cor encés en flama......................... 96 Una conjunció d’espai i temps......................... 99 El teatre i jo....................... 101 Història d’una capa....................... 107 Tornem a començar....................... 110 Els nostres col.laboradors....................... 112

Benvinguda del President per Jaume Bronchud

Fa deu anys m’acostí per primera vegada a este espai del llibret. Més jove, més inexpert, però igualment il·lusionat, pogué dirigir-me als nostres fallers quan de la mà de María Sol emprenguérem la presidència de Noscarmientas… Ha sigut una dècada apassionant. Cada vivència de la meua vida, l’he celebrada o calmada en el casal. I cada moment viscut en el nostre casal, ha sumat sentiments, sensacions o emocions a la meua vida… Així, sense adonar-me, la falla va passar a formar part de la meua vida i la meua vida de la falla. Quan tingué la primera ocasió de “saludar” des de les nostres pàgines, recorde que escriguí que “la Falla Cadis –Retor Femenía – Puerto Rico, Falla Noscarmientas, té un bagatge important a la seua esquena. Una història cuallada d’èxits i esforços, maldecaps i satisfaccions, de tristeses i alegries compartides… Una història de relacions, al cap i a la fi, que han convertit la nostra comissió en un exemple de concòrdia, treball, esforç i il·lusió”. No sé si algú temé que tota aquella herència rebuda fora balafiada ràpidament. Però sincerament crec que, gràcies a un equip humà amb un potencial enorme, l’única cosa que ha passat en esta dècada és que aquella concòrdia, treball, esforç i il·lusió s’han multiplicat exponencialment. Hem copat podis en enginy i gràcia i aconseguit premis de secció en les nostres infantils, hem vençut en el concurs de presentacions aconseguint el triomf de ser els primers de totes les falles i, en teatre, als premis i saragüells, ha acompanyat un, cada vegada major, públic que ha reconegut en Noscarmientas una manera especial de viure les falles, des del seu “tombe” als seus actes públics, passant pels seus festejos, les seues activitats per a xiquets, la seua agenda solidària o el seu cada any millor llibret. Hui som una marca major, més coneguts i reconeguts, més compartits, més presents que mai i, vullc confiar, en major futur. Hem fet de la germanor en les falles de Russafa una realitat i hem estat capaços de posar en peus “La Santa Verbena” que duu nou anys fent-nos compartir en Clero i San Valero... I tot això s’ha aconseguit en la cada vegada major quantitat de fallers (el nostre cens s’ha duplicat en deu anys), en uns equips de “directives” extraordinàriament treballadors, en un gran nombre de persones que s’impliquen per un projecte en el qual creuen i per una infinitat de fallers d’honor i comerços del barri que han apostat fermament per nosaltres. A tots i cadascun d’ells la meua màxima gratitud. I acabe ja. Fa deu “cremàs”, doní les gràcies per la vostra confiança i pel vostre suport sense el quel no podríem haver viscut esta experiència tan impressionant. Hui, en tot aquell foc ja repartit pel cel, vos done les gràcies per haver-me deixar portar endavant nostra falla tots estos anys, per convertir-me en el “Capità” més orgullós del món i donar-vos l’enhorabona perquè en el vostre treball dia a dia hem construït la falla més bella que mai s’haja conegut. A tots els que heu treballat de valent i sumat, gràcies de tot cor... Gràcies per formar part dels meus dies i les meues nits i per permetre que Noscarmientas siga la meua vida.

Visca Noscarmientas! Visca Russafa!

Repartiment directiva noscarmientas 2020

President Jaume Bronchud Secretària Laura Real JCF Rosa Cardona Vicepresident 1r i sector Rafa Abad Vicepresident 2on i I+G Manuel López Vicepresident 3r i festejos Richard Monleón Vicepresidenta 4ta i loteries Lorena Abad Vicepresident 5é I FALLES Adrián Cardona Comptes Asier Goicoechea Tresorera Mari Carmen Planells Agrupació i I+G Miguel Tarín Cultura i esports David Antolín ORGANITZACIÓ DE GRUPS ADRIÁN GONZÁLEZ Casalers Adrián Cardona i Borja Vicente Iinfantils LORENA ABAD, Marta Soriano i Celia Martínez JUVENTUT LIDIA ABAD Festejos Mónica Fornals, ADRIÁN GONZÁLEZ BORJA VICENTE I ADRIÁN CARDONA Llibret Sergi López Web Javier Bausá

Noscarmientas2020

Noscarmientas Infantils els nostres xiquets 2020

Lucía Herráiz i Soriano

Biel Antolín i Martínez

Daniel Herráiz i Soriano

Donís Antolín i Martínez

Jorge Herráiz i Soriano

Ariadna Baltasar i Ibáñez

Edurne López i López

Paula Bausá i Celda

Marta López i Ramos

Rosa Benítez i Gallego

Martina López i Real

Estela Bisbal i Sepúlveda

Alejandro Lozano i Romo

Candela Blanco i Galindo

Vega Luz i Casas

Diego Blanco i Galindo

Martina Maiques i Pastor

Judit Bravo i Fornals

Ainhoa Máñez i Fornals

Lara Cano i Ortega

MªFrancisca Mohamed i Guerrero

Ana de la Osa i Cuesta

Álvaro Monparler i Ruiz

Carme Egea i Bosch

Nieves Moya i Alfonso

Daniela Egea i López

Sergio Moya i Alfonso

Mateo Egea i López

Leyre Rubert i Fornals

Ismael Galindo i Ortega

Marcos Valmaña i López

Aneley García i Martínez

Zoe Valmaña i López

Violeta García i Ruiz

Álvaro Vela i Gallego

Aimar Goicoechea i Cervera

Noel Vela i Gallego

Ayla Guaita i Moreno

Ángel Vicente i Abad

Infantils2020

Enzo Alfaro i Izquierdo

Álvaro Herráiz i Soriano

Benvinguda del President Infantil

Alejandro Lozano i Romo per Alejandro Lozano Hola a tots. Sóc Alejandro, i estic molt content de poder dirigir-me a vosaltres com a President Infantil de la falla Noscarmientas. Gràcies per haver confiat en mi, espere fer-ho molt bé i que tots tingueu un bonic record meu. Desitjar-vos que passeu unes felices falles, i que tots junts gaudim molt al costat de Jaume, que és un gran Capità. Angelita, és la més divertida de tota la falla, i segur que fa que ens ho passem bé, i Judit que és una xiqueta meravellosa i la vull moltíssim. Són molt bones Falleres Majors i es mereixen que enguany siga inoblidable per a tots. Un bes per a tots. Visca València. Visca les falles. Visca NOSCARMIENTAS.

Judit Bravo i Fornals FALLERA MAJOR INFANTIL 2020

Judit Bravo i Fornals per MIREIA BRAVO La vida m’ha regalat moltes amigues a les que vull molt, però només una de sang, amb qui compartisc un vincle únic que no s’extingirà mai. Sí, estic parlant de la meua germana, de la Fallera Major Infantil 2020, divertida, estudiosa, la xiqueta més riallera i afectuosa que conec. Crec que tots haurien de saber com és Judit, i crec que no he pogut tindre més sort de tindre-la com a germana xicoteta per a cuidar-la, acaronar-la, donar-li el mateix afecte que dóna ella diàriament i per a secundar-la igual que ella fa sempre per mi en tot moment. I per moltes discussions que tinguem, jo sé i sempre sabré que ens volem amb bogeria, i que l’endemà ja tornem a estar bé. Que encara que cresques sempre seràs la meua germana xicoteta... i jo la persona més orgullosa de l’univers, tant jo com tota la família. Sempre es diu que els germans xicotets segueixen l’exemple dels majors, però jo crec que en el meu cas és al contrari, la seguisc a ella a cada pas que dóna. Jo de major vull ser com Judit!

secciรณ tretzena - artista la comissiรณ

Un dia a la Platja per Yajaira Martínez Judit s’estava dormint en la cadira d’aquell teatre. La presentació d’eixa falla no s’acabava mai. Per què els feien esperar tant? Va tractar de mantindre’s desperta i va buscar a Alejandro amb la mirada. Es recolzava en la falda de Angelita mentre respirava compassadament. No tardaria a adormir-se.

Jaume es va asseure al costat de Judit i li va donar un got d’aigua freda. - Quan ens nomenen?- va preguntar Judit mentre es recol·locava un ganxo de la trossa i badallava al mateix temps. - Em tem que encara ens queda una estona. Angelita, que et sembla si els contes… Ja saps… - Estaran preparats?- Alejandro i Judit s’havien despertat per complet. Angelita els mirava divertida. - Sí, crec que tenim temps per a una bona història. Tot el que us contaré va succeir realment, però no podem dir els noms dels xiquets protagonistes així que els cridarem… Alejandro i Judit - Com nosaltres! - va exclamar Alejandro divertit.

Angelita va somriure i Jaume li va retornar el somriure. En aquell instant va començar la màgia… Fa molt, molt de temps, una calorosa vesprada d’estiu, una xiqueta anomenada Judit i el seu amic de l’ànima, Alejandro, estaven en la riba de la platja de la Malvarosa, construint un gran i bell castell d’arena. Tenia tot el que un castell d’arena podia tindre: torrasses, un fossat amb el seu pont, i petxines, moltíssimes petxines decorant portes i finestres. Judit mirava la seua construcció amb orgull quan Alejandro li va portar l’última adquisició que els havia retornat les ones. Un preciós caragol de mar que semblava canviar de color segons li donara la llum del sol. - Que bonica és! - Creus que se sentirà el so de la mar?- li va preguntar Alejandro molt orgullós pel seu descobriment.

Tots dos xiquets van ajuntar els seus caps i es van acostar els caragols de mar a cau d’orella. Va ser en aquell precís instant quan es va deslligar tota la màgia de l’oceà : els xiquets van sentir un suau murmuri d’una veu llunyana que sonava com la pluja fresca. De sobte es van veure embolicats en un brisa que va alçar la fina arena de la riba que els va embolicar de cap a peus. Van tancar fortament els ulls, un poc espantats, i quan els van obrir… Quina meravella quan els van obrir! Estaven dins del seu castell d’arena! S’havien fet tan xicotets com les petxines que havien recollit, i van veure amb sorpresa que el caragol de mar havia encongit amb ells. - És el nostre castell, Alejandro! Mira les finestres i les torrasses que hem construït junts, però està canviat… és un poquet diferent… - És diferent perquè és real- els va dir una veu des del portal d’entrada. - Qui eres? - va preguntar Alejandro intrigat. Les pesades portes d’arena compacta es van obrir de bat a bat i van aparéixer tres esveltes ostres repletes de perles. - Em dic Ainhoa i les meues amigues són Edurne i Rosa. - Què ha passat? Com hem arribat ací?

- L’oceà us ha triat per a ajudar-nos- va dir Edurne. - Ajudar-vos en què? - Veniu i voreu – va dir Rosa assenyalant l’interior del castell d’arena. Judit i Alejandro van creuar el pont cautelosos, quan van escoltar moltes bambolles en l’aigua del fossat. Els dos van traure el cap a la vora i sota els seus peus van veure molts xicotets peixets brillants que semblaven acabats d’eixir de l’ou. Tots ells portaven una xicoteta estrela amb el seu nom escrit.

-Lucía, Biel, Noel, Aimar, Elian i Maria Francisca – va llegir Judit – Són els vostres noms? Els peixets van assentir feliços i van continuar practicant el seu nade. Res més traspassar el llindar van sentir de nou la suau brisa del caragol de mar en els seus rostres. Quan van mirar al seu voltant es van quedar sense parla. Les parets eren d’arena amb petxines i animals marins dibuixats. El sòl semblava brillar com el marbre. Al fons, unes escales de coral dominaven l’estada. Als seus peus, dues tellines, Donís i Enzo tocaven les palmes mentre les xicotetes estreles de mar, Martina, Mateo i Ana, ballaven donant-los la benvinguda. - Benvinguts! - van cridar entusiasmats els tres crancs, Carme, Aneley i Ángel, mentre baixaven corrent les escales per a envoltar a Judit i Alejandro. - Calmeu-vos! - els va dir Nieves, la jovial llagosta que va traure el cap des de les altures – acabarèu espantant-los - No ens espanten, tranquil·la- va dir Judit - Només estan jugant- va dir Alejandro - Sempre estan igual… - va dir Nieves esgotada mentre cinc gambetes molt xicotetes i ràpides van passar corrent entre les seues potes i es van unir al ball d’Angel, Aneley i Carme. - Els que faltaven!. Álvaro, Estela, Violeta, Ayla, i Álvaro què us caureu! Ainhoa, Edurne i Rosa reien divertides amb l’entusiasme dels xicotets habitants del castell. Paula, un cranc una miqueta més major, va ajudar a calmar-se als seus amics i es va emportar a les divertides gambetes a jugar a una altra habitació. - Seguiu-nos per favor- va dir l’ostra Ainhoa mentre les tellines i estreles acabaven el seu ball- us portarem davant el consell marí. Allí us explicaràn el nostre problema.

Judit i Alejandro van pujar les escales acompanyats de les seues noves amigues les ostres. Van travessar amplis corredors i salons, tots ells amb grans finestrals coronats amb brillants petxines decoratives. Quan ja pensaven que el castell mai arribava a la seua fi, van travessar l’última de les portes que els va conduir a un enorme hemicicle excavat en l’arena. - Benvinguts!- va exclamar una gran tortuga que els esperava en la tarima. Es veia feliç de trobar-se amb Judit i Alejandro per fi, i els va fer senyals perquè s’acostaren. Mentre els nostres xicotets amics baixaven les escales, tots els animals de les graderies van trencar en aplaudiments. Era una escena colpidora i Judit va començar a dubtar de l’elecció de l’oceà. I si ells no podien ajudar-los? I si l’oceà s’havia equivocat?

A mesura que s’acostaven van poder distingir unes rodes fetes de coral on

havien d’estar les potes de la tortuga, qui els mirava divertida lliscant-se ràpidament cap als nostres herois. - Em dic Miguel, el més major d’este regne. Sigueu benvinguts! - Què t’ha passat en les potes? - va preguntar Alejandro innocent, mentre Judit li donava un cop de colçe perquè callara. - Eres lliure de preguntar, tranquil jove. Les meues ancianes potes mai van funcionar com les de les altres tortugues i els meus familiars em van construir estes per a moure’m lliurement. Des d’aquell dia, encara que necessite ajuda per a pujar escales, em vaig convertir en la més veloç de les tortugues marines. I ara joves, acompanyeu-me, tenim molt a ensenyar-vos. Judit i Alejandro van prendre seient en primera fila. En la tarima van aparéixer dues joves tortugues remolcant una gran peixera on quatre cridaners peixos pallasso nadaven tots a l’hora enganxats en un parany de plàstic. - Gràcies a l’oceà que heu vingut- va dir la tortuga Jorge- ja no sabem com solucionar tant de problema! - Els humans ho estan destruint tot!- cridà Candela, la tortuga de brillant closca. - És horrible! - va exclamar Judit mentre els seus ulls s’omplien de llàgrimes - Estos són Daniela, Álvaro, Zoe i Vega, els xicotets i feliços peixos, que des que van quedar atrapats en el fem humà, no han tornat a somriure – va dir apesarada Candela. - Cal fer alguna cosa! - va exclamar Alejandro posant-se dempeus. Es va acostar a la peixera i sense pensar-ho dues vegades es va llançar a l’aigua davant la sorpresa dels presents. Judit va córrer després d’ell i des de la vora de la peixera va subjectar l’anella que Alejandro li va passar. - No la soltes Judit! Alejandro els va ajudar un a un a escapar del seu parany mentre Judit es desfeia del plàstic que els havia atrapat. Tot l’hemicicle va esclatar en aclamacions! - Són les anelles que subjecten les llandes de refresc i cervesa- va dir Judit fastiguejada. - Així és- va contestar la peixeta Daniela- estan pertot arreu, surant en la mar. Dues noves i joves tortugues van remolcar una altra peixera, mentre Candela i Jorge s’emportaven als de nou feliços peixos pallasso, de tornada a l’aigua. La tortuga Ismael els va presentar als tres cavallets marins, els qui semblaven surar alçats en l’aigua. - Estos són Diego, Ariadna i Marta, el nostre contacte directe amb el bosc de coral. - Voldràs dir amb el desert de coral – va contestar Marta mentre Mar-

cos, la tortuga es sonava entristit. - Tan malament està?- va preguntar Judit - Pitjor del que pugueu imaginar – contestà Diego - Els humans no saben, o no volen saber – va dir Ariadna- i sinó canvien hàbits ens faran desaparéixer.- Una nova peixera va arribar espentada per la jove Lara, el caragol. En el seu interior tres polps nadaven perdent tinta de l’emoció. - Ells són Sergio, Leyre i Daniel, els qui vigilen les algues i altra vegetació marina que ens dona menjar.- Daniel va trencar el reverent silenci de l’hemicicle per a explicar-los la devastació que la contaminació havia creat.

- No és només el fuel que s’aboca en la mar – va dir compungit- també és el fem que s’acumula per on pugues mirar. - Els humans no comprenen que amb les seues accions estan canviant la temperatura de la mar- va dir Leyre a punt de plorar- acabarem desapareixent tots si no aprendre a viure en harmonia amb la naturalesa!- Judit es va posar en peus i molt nerviosa va preguntar: - què podem fer nosaltres per a ajudar-vos? - El que siga ho farem- va dir Alejandro. Ainhoa, Edurne i Rosa, les belles ostres, van alçar de nou la veu. - Torneu a casa i mostreu el que us hem comptat! Ensenyeu-los que ocorrerà sinó frenen la bogeria de la contaminació. Ensenyeu-los a reutilitzar, reciclar i no abocar deixalles a la mar. Ensenyeu-los a pescar sense sobrepassar límits, sense eliminar espècies completes. Mostreu-los com a serà el món sense nosaltres i no permeteu que els xiquets cresquen sense saber com conviure amb la naturalesa en harmonia. -Ho farem! - van dir tots dos emocionats - Agafeu el caragol de mar que us va portar fins ací. Si escolteu el seu cant, us portarà de tornada a casa. Podreu tornar sempre que ho desitgeu. I prometeu-nos que mai ens oblidàreu. - Mai! Judit i Alejandro van ajuntar els seus caps, van col·locar el brillant caragol de mar en les seues oïdes i van escoltar el murmuri de la mar al lluny. Una suau brisa va alçar la fina arena del sòl que els va embolicar per complet. Quan van obrir els ulls estaven de nou en la riba de la platja, al costat del seu imponent castell d’arena. - Quin dia de platja! - va exclamar Alejandro divertit. I els dos xiquets es van abraçar disposats a no oblidar ni una paraula del que havien sentit. - Sembla que ja arriba el torn de les falles convidades. - va dir Jaume - Què més va passar Angelita? - va preguntar Judit. Els dos xiquets van créixer i van estudiar carreres que els permeteren alçar les seues veus per a ser sentides en totes les cases. I mai van deixar d’ensenyar als qui els envoltaven, tot el que havien aprés. I ara afanyeu-vos que només falta que ens criden i no estiguem preparats. Van sentir els seus noms retrunyint en el teatre i van començar a desfilar encara amb les seues ments en el castell d’arena.

Angelita va ajuntar el seu cap a la de Jaume i li va preguntar: - Encara la tens?

Jaume va traure de la butxaca el més bell dels caragols de mar.

Tenim planter per Celia Martínez ORGULL. No puc expressar millor el que sent quan els nostres infantils pugen a l’escenari. Són moltes hores d’assaig, mesos en què dediquen els seus diumenges de matí per fer-li una meravellosa presentació a la seua Fallera Major Infantil. Estic segur, Judit, que amb ‘El Xiringuito’ que hem muntat aquest any vas estar tu tan feliç de veure’ls com ells de fer-lo, però és que no et mereixes menys, i això es nota en la estima i la voluntat que han posat tots i totes. Un per un s’han deixat l’ànima perquè sabien que no podien fallar-te, que era per a tu, i per tant havien de donar-ho tot, perquè t’estimen d’una manera molt especial. Enguany hem tornat a presentar a la nostra regina i era un repte. En primer lloc, perquè és la primera vegada que dirigia una presentació. L’any passat fou molt bonic, i estic molt content de com va eixir tot, però hi havia menys pressió. Aquest any tots volíem que l’acte isquera perfecte, que no fallara una música, un ball, o cap pas del protocol. A més, en haver-nos emancipat de la presentació gran, havíem de demostrar que ho mereixíem, que la presentació infantil era ja un acte important, complet en si mateix, i capaç d’omplir amb qualitat una bona estona de la gent que acudeix a veurela. I gràcies a l’esforç de tots i totes, hem superat el repte amb nota. I dins de tots i totes té cabuda molta gent, que espere nomenar sense deixar-me a ningú. Vull agrair a Yajaira que haguera confiat en mi per a continuar el que va iniciar. Perquè sense ella, que es va obstinar que els infantils tingueren presentació, no hauríem aconseguit tot això. No puc deixar de nomenar a les delegades d’infantils, Lorena, Marta i Lidia pel seu esforç i dedicació. Han tractat aquest acte amb tot el seu entusiasme i dedicació, i són una peça fonamental per a dur-lo a terme, amb l’organització, decorat, i fins i tot, dirigint els assajos quan calia. Moltes gràcies, perquè el treball és molt més fàcil amb vosaltres. Permeteu-me un poc de corporativisme, ja que no es pot parlar de la presentació infantil sense nomenar a Celia. L’amor amb el qual ho fa tot, les hores que dedica a muntar els balls, com està pendent de tots els xiquets i xiquetes… ets per

a mi un exemple i una motivació, gràcies per introduir-me en aquest món i deixar que t’acompanye en la teua passió. I abans de parlar dels vertaders protagonistes de la història, els xicotets actors i actrius, m’agradaria reconéixer l’aportació de Jaume i Angelita en tot això. Jo vaig arribar amb el tren en marxa, a una falla on ja era tradició fer bon teatre, tant a les presentacions com al concurs de junta, però eixa metxa la van encendre ells. Són els responsables del fet que majors i infantils tinguem dins el verí del teatre, que quan preguntem qui vol eixir en una obra o una presentació, sempre hi haja voluntaris, encara que moltes vegades sapiem que serà dur, complicat de conciliar amb les nostres vides, però encara i tot ens apuntem. I als més menuts els ha entrat també eixe verí, eixes ganes de fer riure a la gent, de fer-li un homenatge a la seua fallera major.

I és que tenim planter, i quin planter! Ja podem tremolar la resta perquè tenim una generació que viu el teatre des del bressol, xicotets actors i actrius que han pujat a un escenari amb 2 anys, i que amb 3 i 4 segueixen i s’ho passen bé, que dic bé, de categoria! No falten als assajos, no es queixen massa (menys que molts majors) i sempre tenen energia per a un últim ball. Aneley, Angel i Donís no són només un futur molt prometedor, també són present i ho han demostrat aquest any. Quina desimboltura, quin domini de l’espai… crec que ja ens podem plantejar anar a concurs un dels pròxims anys. Però és que puges uns pocs anys i et trobes amb Zoe, Alejandro o Daniela, que ja els considerem veterans per les presentacions que duguen damunt! Quan em pose a escriure i repartir els papers pense, no m’hauré passat amb el text que li’ls done? I no, ells s’encarreguen de demostrar que poden amb tot, que ja tenen taules

i et sorprenen amb un compromís impropi per a la seua edat. A aquest grupet s’ha unit aquest any Ariadna, que ha tingut un fantàstic debut, i que segur que continuarà pujant-se a l’escenari amb els seus companys. Comptem no només amb actors, també amb cos de ball amb grans artistes com Marta, Sergio i Nieves. Com en qualsevol presentació (i pot ser que en la infantil encara més), els balls són una part fonamental, i aquests ballarins i ballarines omplen l’escenari i posen tot el cor en cada moviment. Si algun any es fan l’ànim de parlar, estem segurs que ho faran genial, però sense pressió, feu el que vulgueu, amb el que esteu més còmodes. Encara més, tenim la grandíssima sort de comptar amb infantils que volen col·laborar en altres aspectes de la presentació. Ací va estar Edurne per narrar de manera impecable amb veu en off des de la desfilada fins al protocol. I quina meravella tindre a Diego i Marcos com ajudants tècnics. Sempre atents, aprenent i aportant solucions si trobàvem un problema. Manolo i Miguel Angel, no vos confieu que ací veig a uns futurs directors. I per completar l’elenc, no podríem comptar amb millors primeres espases que Rosa, Candela, Ismael i Ainhoa. Encara que aquest any Ismael no volia parlar massa, els quatre són una referència per als més xicotets. Ens ajuden als assajos, i es carreguen de paper per a dur el pes de les obres. I el millor de tot, sempre que fem un descans estan pendents dels més menuts, perquè esmorzen, jugant amb ells. Fent grup. Fent equip. Fent família. I este és el nostre planter, un gran present i un prometedor futur. Futur que poden veure en Mireia, Nerea i Ainhoa, que ja són part de l’equip major. Gràcies per deixar-me veure com creixeu, per superar-vos i obligar a superarme a mi mateix. VISCA NOSCARPEQUES TEATRE! VISCA NOSCARMIENTAS! I QUE VISQUEN LES FALLES 2020!

2011

Marga de Gracia

2012

Manuel López

2013

Lorena Abad

2011

Ángeles Hernández

2012

Rosa Cardona

2011

M. Carmen Planells

2012

Richard Monleón

2013

2014

Laura Real

Sergi López

2015

Jorge Herráiz

Javier Sanz

2011

Lola Escriche

2013

Feli Almerich

2014

Miguel Ballester

2015

Santiago Serrano

2015

Yajaira Martínez

2017

Mónica Gallego

2019

Celia Martínez

2020

Mónica Fornals

2016

Adrián Cardona

2018

2017

Jaime López

2019

Ismael Galindo

Rosario Graciá

2019

2020

David Antolín

Inma Guerrero

2020

Miguel Tarín

Voro Carsí

2017

Borja Vicente

2019

Susi de Gracia

2020

Fernando Apolo

Recompenses Distintiu d’argent Ainhoa Máñez i Fornals Paula Bausá i Celda Álvaro Monparler i Ruiz Ángel Vicente i Abad Distintiu d’or Judit Bravo i Fornals

Bunyol d’argent Fernando Apolo i Amador Fco. Javier Arteaga i Guerrero Daniel Cañas i Herrero Nuria Verdeguer Elisa Galindo i López Bunyol d’or Jesús Bravo i Alagarda Mónica Fornals i Motos Bunyol d’or amb fulles de llorer Gloria Sevillano i Almerich Jose Antonio Sevillano i Fuente Víctor Lozano i Castilla Laura Cuesta i Herráiz Ana Cuesta i Herráiz Bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants Rosa María Cardona i Sahuquillo

Programa de Festejos

29 DE FEBRER 20:00h Sopar dels nostres Fallers d’honor de 2020. En acabar, festa casalera. 1 DE MARÇ 11:30h Vi d’honor amb les nostres falles convidades. 15:00h Dinar de germanor. Seguidament, anirem tots junts amb la nostra xaranga a les torres de Serrans per disfrutar de la Cridà 3 DE MARÇ 21:00h Sopar en els amics de la Federació de Falles en Especial Ingeni i Gràcia. 8 DE MARÇ 23:00h “La Santa Verbena”. Al carrer Carlos Cervera actuant l’orquestra “Sideral”. Germanor Fallera en la Falla Clero i en la Falla San Valero. 9 DE MARÇ 11:30h “Replegà” solidària. Anirem pel barri demanant aliments per als més necessitats. 15:00h Dinar de perol a la falla. 16:00h V Open Noscarmientas de Truc i Parxís.

13 DE MARÇ 21:00h Encesa de llums oficial i sopar de germanor a la Falla. 22:00h Sopar al casal. 14 DE MARÇ 18:00h Recollida del ninot infantil. 20:00h “Tombe” de la nostra falla “Llunàtics”. 21:00h Sopar de la “plantà” infantil a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” de la falla infantil “Un dia a la platja”. 15 DE MARÇ 10:00h Jocs i castells unflables per a infantils amb els nostres amics de la Falla Clero. 17:00h Berenar per als infantils. 20:00h Recollida del ninot de la falla gran. A continuació, “plantà” oficial de la falla “De Russafa al cel”. 22:00h Sopar de la “Plantà”, a càrrec de la comissió. 00:00h Autobús.

16 DE MARÇ 11:00h Esmorçar i jocs infantils. 15:00h Dinar a la falla. 16:00h Recollida de premis de la falla Infantil, en tornar, berenar de la nostra Fallera Major i President Infantils. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil. 17 DE MARÇ 10:00h Recollida de premis de la falla gran. 12:00h En tornar a la barriada, passacarrers. 17:00h ”Xocolatà” i en acabar, animació per a infantils amb “Globos y Sonrisas”. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil. 18 DE MARÇ 11:30h Homenatge al Mestre Serrano. 15:00h Dinar a la falla. 15:00h Concentració per a anar a l’Ofrena. 17:15h Ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats. En acabar, discomòbil.

19 DE MARÇ 12:00h Missa en honor a Sant Josep, a l’esglèsia de Sant Valer. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 13:30h Mascletà tradicional disparada a mà. 15:00h Dinar. 17:00h Passacarrer i disfresses, amenitzats per la xaranga. 22:00h Cremà de la falla infantil. En acabar, sopar de la “Cremà”. 00:00h Cremà falla gran.

La Junta Directiva es reserva la possibilitat de variar algun acte, així com de suprimir-lo o canviar el seu horari per a adequar-lo a les possibles necessitats que pogueren sorgir durant la setmana fallera. Moltes gràcies.

ร ngeles Hernรกndez i Graciรก fallera major 2020

Ángeles Hornández i Gracià per JAUME BRONChUD No estaria ací, si tu... No hagueres clavat en mi, este beneït verí...

I somiaré, Sempre, sempre

No seria res, si tu... No m’hagueres mostrat el camí, nostre destí...

Si no brilla un dia el sol Si no hi ha somriures i és plor Podríem volar Junts podem somiar!

Per tu, per tu, per tu...

Pren-me la ma i vine a caminar: Per sempre al teu costat!

Si no hi ha estreles una nit, si no sents ja el cor batir... Podríem volar, junts podem somiar!

Només si tu m’acompanyes, Només si tu m’espentares... Podria volar, podria somiar... Només quan tú em dones veu I només quan jo sent que estàs... Puc caminar, puc respirar... Caminaràs, sempre, sempre! I volaràs, sempre, sempre! I somiaràs, sempre, sempre...!

Caminaràs, sempre, sempre I volaràs, sempre, sempre I somiaràs, sempre, sempre... Per tu... per tu... Caminaré, Sempre, sempre I volaré, Sempre, sempre I somiaré, Sempre, sempre

Per tu... per tu...

Per tu, per tu, per tu...

Caminaré, Sempre, sempre I volaré, Sempre, sempre

Per tu...

secciรณ tercera A artista la comissiรณ

deRusafa alCel per Jaume Bronchud Noscarmientas planta enguany en molta feina i gran deler un ben plantat Sant Valer que es cremarà en afany! Com quan entra en força la flama sempre divertits ens agafa: farem homenatge a Russafa, jardí de flors que tothom proclama! Puix enamora la barriada i homenatge mereix, encara que hi ha de lleig, de bonic i de parranda! El barri és una festa que irradia “algarabia” molesta quan es de dia i quan és de nit, molesta! El veïnat ben furiós ix a la finestra a queixar-se però, del barri, no cal oblidar-se que per la festa es féu famós... Hi ha comerç de ben antic i nous restaurants d’élit a Russafa troben l’éxit i fan un poble ben bonic...

En el nostre carrer teatral és ben famós El Camerí: l’ama és un Amor, un frenesí, i el seu equip no té rival... Cervesa “a gogó” cada nit ens posa Paco en un somriure així sí que és bonic conviure ¡Visca Rusia! El nostre crit... Posà café “La Mandriles” i alguna altra coseta ens posa i pinta el barri de color rosa s’ompli Russafa de “Colorines”... Així es diuen a Sueca les llums I en Puerto Rico també encenen! els Cubans guanyar pretenen com Centelles, que no ven fums... “La Chingada” fa bones reformes per posar més tequila mexicà i sent els martells al costat “El Mercat” també està en obres... Esta barriada per Falles fa encesa i il·lumina molt descarada! València està enamorada de Russafa quan crida a la Festa! Russafa en falles, quin plaer, som falles en germanor: Amics “bunyol d’or brillants a tope i un llorer...” Totes les comissions a una fem barriada i fem festa i si cal fer una conquesta aconseguirem baixar la lluna!

Que en tenim el millor exèrcit i el més excel·lent dels capitans: Guillermo Serrano és un gran germà que sempre durà les Falles al èxit! Russafa es vist de colors i en llibertat s’escriu puix ací tot el que viu reb estimes i amors... A este poble ningú guanya condicions, sexes i colors, partits, edats i religions: La llibertat mai enganya! Un barri per a tots i tots per a una barriada: Russafa és ben estimada i es porta sempre en el cor... No era qüestió de quatre i en allò nostra falla ofrena una passió per l’escena: Russafa, verí i teatre. Els teatres desapareguts i adormits els telons... Ja no tenim il·lusions i semblem decebuts... En tant de teatre com teníem i han anat tots tancant-se, és qüestió d’enfadar-se sense voler, que no preteníem... A Noscarmientas farem una oda per l’escena ben diversa ‘Àngels i Dimonis, dolor i pena, i alegria si anem... de boda!

Ací no es para mai al nostre cau faller sempre hi ha que fer i ningú no cau en desmai... Al casal tot l’any en treball: “¡Coño, Rafa, no me corrijas!” li crida cada matí “El Lijas” que escata ninots a destall... Adrián mentrestant la infantil en cura pinta i empapera li ix una falla - que és la repera! I que als xiquets els agrada mil... I mentrestant la resta de la gent cus, pinta, assaja i canta i ningú allà s’espanta perquè tenim el millor ambient... I farem festa gran i menjars, que en tenim cuiners res bobos: cridem per telèfon a un Globo que ens porta pizza o kebabs! I també un llibret ben colorit que acompasen tres López alhora per dormir no troben l’hora ni per a despertar-se cada matí... Que serà d’allò més divertit i el trobaran al llibret: quelcom, un pensat i fet, allò que es-capa als sentits! Abans d’anar a l’impremta desitgem que hi haja falles un CoronaVirus diu que calles i ens pot deixar sense festa...

Però com és d’última hora i res sabem “a pies juntillas” ens posarem una mascarilla i esperarem la bona nova... Els valencians tenim la solució per al CoronaVirus de broma: vestir-nos tots com la “Moma” i guardar-nos del sarampió... Que ara quan el llibret entra al forn Espanya esclata de sustos ja hi ha prou de disgustos que ens ha d’alegrar el foc... I per signar la tradició com toca Noscarmientas planta falla Un homenatge a Russafa que a tots nosaltres, enamora...

Jaume López i Bronchud GANCHO D’OR DE RUSSAFA 2020 “A les vint-i-tres hores va donar començament la mateixa en l’aprovació per assentiment de l’acta de la junta anterior… En el segon punt el President indica que s’efectuarà la votació per a Gancho d’Or de Russafa 2020 tant en modalitat individual com en modalitat col·lectiva. Indicant les candidatures presentades per les comissions, que són les següents: Modalitat Individual (Jesús Raga Perales, Jaume López Bronchud i José Luis Gómez Clemente) i Modalitat Col·lectiva (Seguidors de la Verge dels Desemparats, Confraria de Sant Cristóbal, Col·lectiu Russafí i Orquestra Simfònica de Russafa)… … Una vegada realitzat l’escrutini, s’atorga el Gancho d’Or de Russafa 2020 al Sr. En Jaume López Bronchud amb 17 vots a favor. El Gancho d’Or de Russafa 2020 col·lectiu, una vegada realitzat l’escrutini queda desert… …Una vegada finalitzada la votació, el President telefona al Sr. En Jaume López Bron c h u d per a notificar-li que li ha sigut atorgat el Gancho d’Or de Russafa 2020, indicant-li que se li imposarà el pròxim 4 d’Abril.” (Acta de la Junta General Ordinària celebrada el dia 19 de Febrer de 2020 en el casal de la comissió Sueca-Literat Azorín, amb l’assistència de vint-i-una de les vint-i-dues comissions que integren l’Agrupació de Falles de Russafa, seguint la convocatòria de data 4 de febrer de 2020 i presidida pel titular Sr. Guillermo Serrano Pons).

per ÁNGELES HERNÁNDEZ Jaume es va enamorar de Russafa. En el moment que va decidir unir-se al barri ja estava totalment atrapat per ell. Des de llavors ha treballat portant a gala el nom de “el nostre poble”. La seua passió arriba al punt que l’ha fet créixer invertint en un negoci en el cor del barri. El seu amor per les falles li va portar a colar-se en tots els casals, a conéixer, ajudar i acompanyar a tots els fallers i falleres. I durant deu anys ha mantingut obertes de bat a bat les portes de la falla, qualsevol faller de Russafa sap que en Noscarmietas està a casa. La inquietud per oferir el millor al barri li va portar al costat d’altres enamorats a unir forces per a celebrar La Santa Verbena, un gran acte de germanor de les falles de Russafa. Ara li concedeixen la màxima recompensa de l’Agrupació de Falles de Russafa, un reconeixement a tot l’ amor entregat, un guardó que li uneix encara més a les grans personalitats de la festa. Jaume es va enamorar de Russafa…. i Russafa es va enamorar de Jaume Capità, estem orgullosos de tu, sempre.

Russafa és Teatre o ho era (

)

per Manuel López Jo vaig nàixer fa ja bastants anys en Russafa i el meu amor al teatre me’l van inculcar els meus pares, sobretot el meu pare, ell que era un gran còmic va fer créixer en mi això que anomenen el verí del teatre. Record de la meua infància acudir amb la meua tia a veure com els meus pares representaven “Botifarres en ceba”, “Dos forasters de Madrid” o “Lo que fan fer les dones”. Record al meu pare interpretant magistralment un “Toni el enblanquinalcobes” memorable, ara cinquanta anys després encara ressonen en la meua memòria les riallades de tot el pati de butaques quan va eixir a escena lluint el seu famós “trajet”. Però no ens desviem del tema, hui he d’escriure sobre el teatre en Russafa, més ben dit, sobre els teatres que existien en nostra volguda Russafa. De sobte em vénen tres noms al cap, “Apolo”, “Alkazar” i “Ruzafa”, eren tres sales molt conegudes, però no les úniques, no en va al carrer Russafa se’n deia el Broadway valencià. Us convide a, eixint de l’actual Plaça de l’Ajuntament fer un breu recorregut pel carrer Russafa i els seus limítrofs. Comencem. El primer que ens trobaríem en aquest recorregut històric-cultural seria el Teatre “Trianon”. El Teatre “Lírico” (abans “Trianon Palace”,1914-1948). Es va construir sobre l’antic convent de Santa Clara de les religioses caputxines de clausura i va ser un dels primers projectes de Javier Goerlich, realitzat al març de 1914.

La decoració interior va ser realitzada per José Benlliure fill. D’estil modernista, va estar situat al carrer Russafa, denominada Pi i Margall en aquella època, escaira Convent de Santa Clara per on tenia altres portes. El seu aforament era de 1.548 espectadors repartits en 1078 butaques de pati i 470 butaques en zona general. Al principi va funcionar com a circ i varietats, rectangular i allargat, idoni per al cinematògraf, estrenaria al començament de 1915 la pel·lícula “Cabiria”. En 1916 va passar a ser regentat pel Mestre Serrà qui va reformar la sala i l’escenari adjudicant-li un nom més propici com era el de Teatre “Lírico” on va estrenar diverses de les seues sarsueles. En la temporada 1920/21, els problemes administratius van provocar la seua conversió al cinema mut de la mà d’Emilio Pechuán Giner. En 1930 disputaria amb el Teatre “Olympia” la inauguració del cinema sonor en la capital. l’11 de gener de 1948 va tancar definitivament amb la pel·lícula d’Ingrid Bergman “Destino”, sent derrocat per a construir un immoble comercial. Quasi enfront del “Lírico” trobaríem el teatre “Eslava”. El “Eslava” (1908-1961), obra de l’arquitecte José Manuel Cortina, es trobava en el número 11 d’aquest Passeig, on hui està una de les perfumeries Druni, al costat mateix de la Casa del Llibre. El Teatre Eslava es va convertir no sols en un dels teatres més importants de València si no que va adquirir gran fama per tota la Comunitat València i per Espanya sencera. València era una ciutat amb ànsies de cultura i representacions teatrals i l’Eslava es va convertir en un excel·lent aparador per a obres, actors i directors de l’època. Es va inaugurar per Nadal, el 24 de desembre de 1.908. Per a molts aquest teatre va significar una de les majors pèrdues arquitectòniques de la història recent de València i és que la seua decoració era d’una bellesa exquisida, fastuosa i espectacular gràcies a la unió d’elements de tradició àrab, nassarita i mudèjar. La riuada de 1957 va significar el final dels seus dies malgrat estar obert a penes mig segle. Va patir enormes desperfectes i requeria d’una enorme inversió per a tornar a posar-ho

“en peus” pel que el 26 de març de 1.961 va tancar definitivament les seues portes. Tornaria quasi un any més tard, després d’una reforma, però ja com a Cinema amb capacitat per a 1.000 persones. Una miqueta més endavant sense gens de distància entre ells trobaríem el teatre “Ruzafa”. Teatre “Ruzafa” (1868-1973), a la cantonada del passeig del mateix nom amb Colón, especialitzat en revista i al comandament de la família Culla, com no recordar aquelles nits del “Ruzafa”, perquè estaven presents noms tradicionals de l’escena musical espanyola; allí estaven, entre molts altres, els de Celia Gámez, Queta Claver, Pepe Muñoz Román, Colsada, José Dolz, Alfonso del Real, Rafael Conde «El Titi», Juanito Navarro, Lina Morgan, Moreno Torroba, Zorí-Santos-Codeso, i un llarguíssim etcètera dels milers i milers de còmics, «vedettes», músics i autors.

Molt prop d’allí i desviant-nos només uns pocs metres del nostre benvolgut carrer Russafa trobàvem el Teatre “Apolo”. El Teatre “Apolo” (1876-1969), en Juan de Austria, derrocat per a fer “Galerías Preciados”, va ser el primer espai que va projectar cinema, el 10 de setembre de 1896. L’edifici va ser inaugurat en 1876 i es va dedicar sobretot al gènere líric, a més de ser un teatre entranyable i popular de l’escena valenciana. L’11 de març de 1969 va tancar definitivament, sent l’últim cartell l’estrena de “Vengan maridos a mi”, de la companyia Colsada, dirigida pel primer actor valencià Adrián Ortega. Com a anècdota rellevant, dir que en aquest teatre, el president de la Segona República Niceto Alcalá-Zamora va pronunciar el 13 d’abril de 1.930 un violent discurs

retirant el seu suport a la monarquia propugnant una república conservadora, burgesa, recolzada en les classes mitjanes i en els intel·lectuals. La versió amb lletra del pasdoble “El faller” compost per José Serrano, es va estrenar el 13 de març de 1931 en el teatre “Apolo” de València, en un escenari teatral realitzat per Maximiliano Thous com a pretext perquè es cantara la lletra. El 10 de setembre de 1896, s’oferia per primera vegada projeccions cinematogràfiques. Ara si ens desviem una miqueta cap a la dreta trobaríem el teatre “Alkazar”. El teatre “Alkazar” situat al carrer General Sanmartín núm. 17, es va inaugurar el 6 de febrer de 1931. Durant la guerra va ser conegut com a Teatre Valencià, donant representacions en valencià. A destacar la companyia de la qual eren primer actor i director Vicente Mauri, i en un gran elenc en el qual figuraven, entre altres, Amparito Rivelles. Es van estrenar obres de Thous, Meliá i Peris Celda. Més tard van arribar les varietats i es van fer famosos noms que, amb els seus acudits i cançons van preocupar l’autoritat. Rosita Amores, Tere Sol, Els Xampany, el Gran Fele, Antonio Amaya, Rafael Conde “El Titi” i Pedrito Rico van triomfar ací. La llista seria llarguíssima, però cal no oblidar que en aqueix mateix escenari del Teatre “Alkazar” es on van aconseguir la seua enorme popularitat actors i actrius com Angelines del Glòria, Carmina Montesinos, Angelita Sanfeliu, Viky Santel, María Angeles Palau, Mary Marcos, Carmen Valenzy, Luchy and Drake, Pepe Palanca, i nombrosos humoristes, com Rafa i Tony Yalas, el Gran Pepote, Pallers, Don Pío o Joan Monleón. En 1982 es va convertir en cinema de destape amb pel·lícules classificades “S”. Dos anys després va obtindré llicència per a operar com Sala “X”, fins a acabar tancant en 1989. Després de seixanta anys d’història va ser demolit en 1991.

I així arribem a la Gran Via Germanies, allí trobem el “Tivoli”. El Tívoli (1877-1892), en l’encreuament de Russafa amb Germanies. El 10 de juliol de 1877 es va obrir el teatre Tívoli dedicat a temporades estivals, que va funcionar fins a 1892. També podríem afegir el xicotet Teatre Valenciá situat al pati interior entre els carrers Literato Azorín-Centelles-Sueca i Cádiz, amb la seua peculiar entrada per la terrassa de cinema d’estiu situada al carrer Literato Azorín, en aquest peculiar, xicotet i familiar teatre Pepín Salvador va fer innombrables vegades les delícies dels veïns de Russafa. I com estem escrivint en un llibret de falla no podem oblidar la pista de bitles-sala de festes “Erajoma” situada en la Gran Via Germanies entre els carrers de Sueca i Cádiz, en ella es van representar moltes obres de teatre faller i moltes presentacions en els anys 60. A vegades em pose una mica trist en recordar el que vam ser i ja no som, però realment València, Russafa en el seu moment va reunir en molt poc espai una gran oferta de varietats i teatre, més que tristesa em produeix una gran enyorança i jo no sóc dels quals pensa que temps passats van ser millor, però per al teatre i Russafa, tal vegada sí.

Tinc el cor encés en flama per MARIBEL MARTÍN Sabia que passaria, que tard o d’hora el soroll i el caos s’apoderarien dels carrers del barri. No cal ser molt llesta per a anticipar-me als seus moviments perquè actuen en comuna, organitzats i són molts, la majoria van armats fins a les dents de pólvora, això si tens sort i no et cau una carpa a la meitat del carrer i ací pau i després glòria. Són com un gran rusc, des de l’abellot, a les obreres, sense oblidar per descomptat a la seua abella regna… Ells no el saben, però jo els vigile, seguisc de prop els seus passos, perquè una ha d’estar alerta i saber per on avançaran… En este precís moment es reunixen tots en eixe fosc antre de la cantonada. Els veieu? Van entrant un a un en el local, amb una puntualitat esbalaïdora, murmuren, riuen, semblen feliços, crec que parlen de teatre, sí, van carregats d’uns guions que ells mateixos preparen, ho fan setmanalment, en una espècie de reunions clandestines, no, no els espie, és simplement per precaució, perquè una ha d’estar alerta i saber per on avançaran… Si us dic la veritat m’infonen tant terror com respecte, perquè eixa barreja de sàtira, ironia, enginy i fins a gràcia, és un compendi massa perfecte, massa orquestrat, tant com per a posar en perill a una societat al complet, si et fixes bé veus que es mouen com a peix en l’aigua manejant la crítica i després clar estan eixos monuments, eixos ninots que ells mateixos construixen i fins pinten i decoren, però el més sorprenent, allò que més por em causa és la passió que li posen a cada centímetre de fusta, a cada acte, a cada projecte... No tinc cap mena de dubte que gaudixen amb el que fan, si fins planten al Tombe! Respectuosos amb les tradicions per descomptat que ho són. El que porte posat en este moment este vestit regional, ací a la meua casa, amb el seu cosset, la seua falda, les seues manteletes, les seues lluentors, amb les seues llums i les seues ombres, les tres trosses i fins a les pintes, res té a veure amb la festa, per descomptat que no, a mi m’agrada vestir-me de fallera en la intimitat de la meua llar, com a mesura de reivindicació a la no festa. Encara que si et dic la veritat els tire moltíssim de menys quan ja no estan, els carrers encara amb la gentada habitual de Russafa, es queden com a buides i del catorze al vint de març, alguna cosa ocorre, alguna cosa que no es menge explicar, és una resposta emocional inhumana a això que ells i elles denominen tradició i cultura. En eixos instants és quan em pregunte,

m’estaré convertint?... On està la prima línia roja del transhumanisme? I és que una ha d’estar alerta i saber per on avançaran… Amb esta pluja la finestra s’enterbolix massa com per a poder continuar vigilant-los de prop, així que si m’acompanyeu us convide a acompanyar-me a la terrassa per a continuar observant-los, espere que les sinagües no es xopen massa i així amb llàgrimes en la pluja dir-vos que jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar falles en flames més enllà de Colón. He vist llums brillar en la foscor prop de la porta de Cuba-Literat Azorín. Tots eixos moments es perdran en el temps, igual que el temps en la pluja. És temps de morir, que creme la falla i que de les seues cendres ressorgisca la llavor original d’una nova. Perquè ho confesse, ara es que ho he sabut sempre i és que per culpa d’ells jo també tinc el cor encés en flama. (Confessions sota la pluja de la veïna replicant)

100

Una conjunció d e spai i ' Temps per CLAUDI LÓPEZ Diu el meu amic Ernest que ser veí o veïna és la pitjor condició que pot tindre l’ésser humà. I no li manca bona raó. Pots ser amic, amant, parella sentimental, de truc, company, camarada, esposa, núvia.... depèn del tipus de relació o afinitat que tens amb l’altra persona però en tot els casos és una relació voluntària. Però veí? Què significa veí? Que has coincidit amb una persona en el espai i el temps, una persona que per definició et va a molestar, perquè tots hi somnien amb trobar la casa més tranquil·la del mon, és a dir, sense veïns que alteren el nostre descans. Els nostres veïns són aleatoris, casuals, obligatoris i per damunt de tot molestos. Et lleven l’ascensor, el lloc d’aparcament, plenen el contenidor , criden a l’hora de la migdiada, són aficionats a l’espenta de mobles, embruten, els seus fills ploren per les nits i et toquen a la porta quan acabes d’eixir de la dutxa despullada. Resumint, els veïns són eixes persones que ens agradaria que mai existiran perquè estem obligats a conviure amb ells, i com be se sap, conviure no és fàcil. Però, o ens anem al bell mig del desert o tindren que patir-los tota la vida. Al meu barri, Russafa, el assumpte veïns s’ha convertit en un debat de moda i un punt ineludible en l’ordre del dia de qualsevol junta de falla o veïnal, la relació entre veïnes i fallers o entre veïns i falleres és cada volta més complicada i difícil de gestionar, no vaig abundar més en totes les barbaritats que impunement, i amb col·laboració necessària de les autoritats, cometen els fallers i que tantes voltes s’han comentat i escrit; vaig a anar a una reflexió una mica més analítica, realista i pragmàtica. Russafa ha estat un barri faller des de principis del segle XVIII, aleshores el conflicte no existia ja que veïnes i fallers eren tots una mateixa cosa, era el propi veïnat el que organitzava la festa, i d’aquesta forma va ser fins a les primeries del segle XXI, i han passat tres-cents anys, que és quan la festa es va deslligar definitivament del veïnat. Ara, parodoxes de la vida i de l’ésser humà, tenim falleres que majoritàriament no són del barri i veïns que majoritàriament són antifallers. I açò em planteja dues qüestions . La primera: Per què la gent s’apunta a una comissió de falla lluny de sa casa i després pateix el dies de falles uns desplaçaments impossibles o uns lloguers abusius? Però aquesta primera podria tindre un munt de bones respostes: amics, la

101

falla dels meus avantpassats, la que més m’agrada,... A la que no li trobe cap explicació amb substància prou convincent és a la segona: Per què em vaig a viure a un barri que en cada cruïlla té una comissió fallera sinó m’agraden les falles? Parlem d’un barri faller de més de tres-cents anys i amb falles a tots i cadascú dels seus carrers; vindre a viure a Russafa i queixar-se de les falles és com anar a viure al camp i queixar-se del cant dels ocells, del miolar dels gats o del lladrar del gossos; és com anar a Finlàndia i no suportar el fred. Però la imbecil·litat humana no té ni límits ni fronteres , he conegut associacions de veïns que s’han construït casetes al mig de la muntanya fugint de l’asfalt i la contaminació lumínica i en poc mesos han tallat tots els arbres per a fer carrers, voreres i posar fanals. També he conegut persones que s’han apuntat a una falla perquè era diferent a totes i quan a aplegat a la directiva l’han convertida en una més com totes. I com no, conec un munt de nouvinguts al meu barri de Russafa que odien les falles i que ara pretenen limitar, regular o fins i tot, com a ells els agradaria, traure les falles del barri. No vull justificar cap abús faller, ja m’he pronunciat en diverses ocasions en contra de les pràctiques falleres absurdes, prepotents i injustificables; però amics i amigues, veïns i veïnes de Russafa, Què voleu què us diga? Si no us agraden les falles canvieu de barri o millor encara aneu-vos-en al camp i comenceu a urbanitzar-lo i així quan menys s’ho espereu el vostres veïns us muntaran una comissió fallera.

102

El teatre i Jo per MIGUEL ÁNGEL HERNÁNDEZ −Xe nano! Com va la cosa? Cambrer, dues cerveses que tinc ganes de convidar al meu amic. −T’accepte la invitació per no fer-te un malfet, però que sàpies que no et contaré res, si vols saber alguna cosa, busca en la Wikipedia. −No sigues així, enguany la falla va de Russafa, el nostre barri i segur que tens moltes coses interessants per contar-me. −Passe completament. Això del fet que ací va estar el campament de Jaume I quan la conquesta el sap tothom. I no et parlaré d’Al-Russafi perquè era un pesat i un cursi. −Doncs sí que estàs fi hui. I no hi ha res que pugues explicar-me? −Què passa? Que et falta eixa pàgina del LLibret que sempre reserves per a les meues ximpleries. −Si ho saps perquè preguntes? Vinga, conta’m alguna cosa, promet escoltar amb atenció. −No estic per a contar històries, estic buscant una obra per a representar enguany en el concurs de teatre i no trobe res que s’acoste al que estic buscant. −Dirigiràs enguany? −Doncs això m’agradaria, voluntat tinc, però després dependrà de moltes coses. Dirigir una obra de teatre és una experiència meravellosa. Primer buscar l’obra idònia per a representar, sí, eixa fase en la qual estic ara i m’està tornant boig. Després lliges i relliges l’obra per a anar formant-te una idea al teu cap. A poc a poc els personatges del text es transformen miraculosament en els actors o actrius que tens disponibles. I així, quasi sense adonar-te t’has fet el teu repartiment ideal. −Tan fàcil és fer el repartiment? −Jajaja, eixa és la part fàcil, després vénen els problemes de disponibilitat, els que

103

si no m’atrevisc a fer això, el que et posa una excusa ximple i saps que és perquè té poc paper. I després en aquesta falla toca barallar-se amb els directors d’altres obres per quedar-se amb els actors que tenim al cap. Però al final ja tens el teu repartiment fet i només queda … esperar que no nomenen President de Junta Central Fallera a un dels teus actors principals i hages de moure tot el repartiment quan la gent ja s’estava llegint els seus papers i imaginant-se en ells. Després vénen els assajos, quadrar horaris perquè tot el món puga vindre, intentar que no hi haja mal ambient. Vore com a poc a poc l’obra va agafant forma, vore com va canviant per derroters que ni t’imaginaves quan vas començar. Començar a jugar ja no a soles amb el text i les veus, també amb l’espai, amb l’atrezzo, amb la música, amb els silencis. Jo crec que aquest és el moment en què l’anomenada màgia del teatre és més fort que mai. És quan notes que eixe text escrit per algú passa a ser completament teu i del teu quadre actoral. −I per fi arriba la nit de l’estrena. −Efectivament, moment clau per al qual has estat treballant tant de temps. Com a director és un moment on els nervis se’t mengen, encara que com sempre dic als meus actors “no us poseu nerviosos que jo em posaré per tots vosaltres”. És una sensació estranya el vore que ja no pots fer res, que l’obra ha començat i tu només pots deixar-la córrer resant perquè tot vaja bé. Recorde que en els moments previs a alguna de les meues obres, quan estava en els camerinos supervisant el vestuari i donant els últims consells, algú s’acostava a mi i em deia: “tin, una cerveseta per als nervis”. El millor de tot és que han arribat a portar-me fins a quatre cerveses, que òbviament m’he hagut de beure per a no fer cap lleig a ningú. −Jeje, no crec que això et costara molt. −Calla ignorant. No sé quant espai hauràs d’omplir en el Llibret eixe teu, però m’agradaria fer una xicoteta ressenya dels actors i actrius que em van acompanyar en aquestes tres beneïdes aventures. −Tu dispara que després ja voré jo que faig. −Vaig començar amb “Una nit de primavera sense son” del gran Enrique Jardiel Poncela. Alina i Rober van estar deliciosos en els seus dos xicotets papers, aportant una vis còmica magnifica i demostrant que tot paper és important. I parlant de grandesa en papers xicotets que puc dir de Laura Briggs, el seu paper de criada no era tan fàcil com poguera semblar, amb quina facilitat i naturalitat anava passant pels diferents matisos del seu paper, dura amb el marit, servicial amb l’esposa quan feia falta, però també companya i confident en altres moments. En el paper de mare estava Mónica Fornals. Com dominava la seua escena des de la butaca, sense oblidar-nos d’eixe meravellós palmito que es va convertir en una part més del seu cos a l’hora d’actuar.

104

En les anotacions del text de Jardiel deia “entra en escena com en terreny conquistat” i així va entrar Lidia en l’escenari, amb un paper no molt llarg, però protagonista absoluta en els minuts que va estar en escena. Recorde com em deia que estava molt incòmoda tant temps plantada en el centre de l’escenari i com jo la intentava convéncer que això era el que volia d’ella. Sincerament crec que quan es va vore en vídeo va comprendre el domini de l’escenari que tenia des d’eixa posició. Ja anem arribant als protagonistes, i comencem per Adrián, en un d’eixos papers en què veus que l’actor fa de si mateix, però ho fa perfectament, crec que tots, sobretot els hòmens, compartirem el seu nerviosisme i desesperació en l’escena de la discussió que obri l’obra. Sense oblidar la deliciosa escena amb Borja i la pistola en què va estar simplement magnífic. Ara tinc un greu problema i és que toca parlar de “Mi Moni”, i potser tindré dificultats per a ser objectiu, però és que va estar absolutament meravellosa. Com va dominar l’escenari des de la grandiosa discussió amb Adrián en la que més d’un l’haguera matat fins a la reconciliació final, passant per unes escenes amb Borja que són del millor que he vist mai en un escenari. Amb l’afegit de com aguantava i animava el director quan s’estenia el desànim. I acabem este repàs amb el gran Borja. Absolutament grandiós. Quan Jardiel va crear a Valentín segur que pensava en una actuació com esta. Gran en les conversacions amb Moni, gran en el moment del llanterner, gran en la mencionada escena de la pistola, en fi, absolutament gran en tot moment que va estar en l’escenari. Em fa molt feliç pensar que jo poguera tindre una miqueta de culpa en tan magnífica actuació. −La veritat és que jo vaig estar en eixa representació i vaig disfrutar moltíssim. −Me alegre. L’any següent vaig repetir amb Jardiel i “Deu minuts abans del gat i el gos”. Dos diàlegs del geni del teatre que em vaig permetre adaptar un poc als temps actuals. Mónica va tindre dos molt xicotets papers de suport en què va aportar el seu saber estar i no va renunciar a lluir-se amb les poques frases que va tindre. Per cert, el paper de criada ens va servir per a estar dins del temps mínim de representació, que ho teníem massa ajustat. Debutant a les meues ordes va estar David Antolín amb una actuació rotunda. Donant exactament la naturalitat que jo necessitava i amb la dosi de cinisme justes que tenen tots els personatges masculins de Jardiel. Dirigir-lo és com modelar amb plastilina, fa exactament el que li demanes que faça. Un autèntic regal treballar amb ell. Laura Briggs va repetir com a actriu a les meues ordes, però esta vegada amb un paper d’envergadura. I vaja que si ho aprofità: Nominada a Millor Actriu Principal. No van faltar motius per a esta nominació. Fent de la naturalitat i la senzillesa les seues millors armes va crear dues actuacions absolutament delicioses. Resulta increïble comprovar com, sense fer aparentment res, va fer dos personatges tan diferents.

105

−Encara hi ha qui continua parlant d’eixa representació. També em va agradar molt. −I finalment “Mandíbula afilada” un projecte que va nàixer amb una idea magnifica de mi Moni i que em va portar a fer una adaptació i remodelació completa del text de Carles Alberola. Laura va repetir amb una altra actuació superba, fins va cantar en directe tocant la guitarra. Ho dic una vegada més, “no diguem naturalitat, diguem Laura Briggs”. Com canvia de bromista a seriosa, de trist a il·lusionada, d’enamorada a decebuda, i tot això sense que parega que faça res. Gran.” Lidia va tornar a demostrar que posa l’ànima cada vegada que es puja a un escenari. El més exacte que podem dir del que va fer en l’escenari és que va tindre una actuació poderosa, dominant l’escena com les millors i creant dos “Lidias” absolutament distintes tal com va imaginar Alberola. −Doncs al final tinc prou material, igual massa... −Pot ser que m’haja estés molt, però és que els meus actors i actrius sempre m’han donat més del que els he demanat i havia de tindre un record especial per a tots ells i elles. Com els he dit alguna vegada “si algú us diu que no els ha agradat la vostra actuació tireu-me la culpa a mi, perquè heu fet exactament el que jo us havia demanat”. −Saps el que et dic? Que guarde els meus papers, et convide a una altra cervesa i et deixe que em contes allò que vulgues, del que siga, sense la pressió que ho vaja a publicar i sense cap pressa per anar-me’n. −Saps la història de la primera marine de la història? Perquè resulta que en 1537...”

106

107

108

Història d 'una Capa per Mónica Gallego

Dissabte passat, 22 de febrer, va tindre lloc el sopar de la nostra Fallera Major 2020 (“mi cuñi”) i com ja és tradició en ella es va imposar la insígnia d’or de la nostra comissió. En esta ocasió eixe honor va recaure sobre dos fallers Apol·lo i Mónica Fornals, dues persones que com va dir el President demostren noblesa en el seu treball a la Falla. La meua més sincera enhorabona a ambdós, són dues persones que sé que valoren en la seua justa mesura tan alta distinció. També es va imposar a dues persones que enguany han fet dos “cameos” en la nostra Presentació (o com diria Ángel, 2 camellos). Eixes dues persones són dos grans del teatre, i no afegiré faller, sinó que simplement són dos grans del Teatre. Ells són Inma Guerrero, la millor Reina del Mal que poguérem tindre i Voro, mon Voro (amb el permís de les altres dues Muses), que va aconseguir que tots ens sentírem en l’Olimp fent de Zeus d’una forma magistral. Del seu bon fer sobre les taules no afegiré res més perquè supose que al llarg de la seua dilatada trajectòria ja s’haurà dit tot o quasi tot, així que simplement em limitaré a dir GRÀCIES. Per a una consumidora del gran teatre amateur que des de les falles es fa, va ser un luxe poder comptar amb vosaltres. No obstant això, si m’agradaria destacar el fet que va servir d’inspiració per a estes línies. Com deia se’ls va entregar la insígnia d’or de la nostra comissió. Junt amb ella, se’ls va obsequiar amb un “regal”: una foto de tot l’equip actoral de la Presentació 2020 i el vestuari que van lluir en els seus intervencions... Per a mi va ser un moment molt especial perquè un poquet de mi estava en eixos regals...i em vaig posar a recordar...” Era l’any 2012, jo encara ni era fallera de Noscarmientas. La presentació era sobre l’Índia, i Jaime i Angelita que sabien que m’agrada molt el tema “dels drapets” em van demanar o més ben dit em van permetre que m’encarregara del vestuari. Supose que conseqüència del meu caràcter impulsiu sense a penes pensar-ho vaig dir que sí i va començar la meua història amb el vestuari... En els primers anys, quan féiem les presentacions al desembre la meua companya de batalla costurera era Carmen. Si pense en ella, el que més recorde són les túniques del Betlem, quantes faríem Carmen? Ni ho recorde. Crec que vaig perdre el compte a partir de la quinzena... La veritat és que trobe a faltar eixes llaaarges vesprades acompanyades d’un tallaet. Sempre t’agrairé la teua paciència amb mi que en aquell moment a penes sabia pegar quatre puntades i la meua contribució es limitava poc més que a comprar les teles i fer-te companyia mentre cosies. Després començarem a fer les Presentacions al febrer i Carmen per qüestions laborals va haver de limitar la seua participació en este tema, encara que continua estant ací sempre que se li demana qualsevol cosa. En eixe moment, estava Kike en la Falla i armats amb la pistola de silicona vam fer un vestuari ple de fantasia que va donar vida a un Egipte molt particular i a un Oest amb molta ploma. De Kike

109

vaig aprendre la creativitat en estat pur. Que gust vore’l dibuixar esbossos! Kike se’n va anar a Madrid a emprendre una nova vida i llavors vaig recordar que algú m’havia parlat que “Susi cosía”. En aquell moment jo tenia amb ella una mera relació cordial. La típica que tens amb la gent que coincideixes en la Falla els divendres a sopar. Sabia que era dona de caràcter i suposava que havia deixat de participar en el tema del vestuari perquè s’havia saturat (el que sol passar quan t’impliques al cent per cent en alguna cosa, que arriba un dia que has de parar), així que si li demanava que em tirara una mà cabia la possibilitat que em diguera que no. No obstant això, com a més d’impulsiva també sòl ser un poc kamikaze vaig parlar amb ella i li vaig demanar que s’animara a formar part de nou d’una manera més activa en l’equip de presentacions. Concretament que m’ajudara amb el vestuari de la nostra presentació del 2017: Pels Pèls. I va dir que sí. Des de llavors han passat quatre anys i ara a més de companyes d’agulla som amigues. D’ella he aprés el poc que sé de cosir. A cosir bé a mà i també a fer “apaños” ràpids. Crec que el que més admire d’ella és com és de resolutiva. Sempre em diu “me mareas mucho pero después vale la pena”. Supose que eixa frase defineix perfectament el nostre tàndem de treball. I així passem d’haver de fer una capa negra senzilla per a una intervenció d’uns cinc minuts en una presentació de quasi 2 hores, a elaborar una capa que aconsegueix empoderar i enamorar la mateixa Guerrero. Confeccionar el vestuari per a tanta gent i en els terminis “Noscarmientas” no sempre és fàcil. Suposa anar a Marina 5 dies per setmana perquè quasi cada dia se’ns ocorre qalguna cosa nova, cosir a ull intuint la talla que gasta cada persona, conciliar el que els Dires (Jaime i Angelita) volen amb el que sabem fer qui portem el vestuari, controlar el que gastem, intentar que tot el món se senta a gust amb el que hem pensat que duga a la representació... No obstant això, és un treball molt gratificant. Quan penses que “les teues” creacions ajuden a construir el personatge, quan veus com llueixen els 15 jupetins iguals amb els seus corresponents tocats que s’han cosit en temps rècord ...i sobretot quan veus a una Gran del teatre amb més de trenta anys d’experiència emocionar-se amb una peça que tu has contribuït a crear...” Per això, quan el dissabte se li va regalar a Inma la capa em va paréixer una excusa perfecta per a escriure unes línies sobre “la història” que hi ha darrere de les històries que comptem en l’escenari. Per descomptat, no és l’única història, està també la dels que escriuen, la dels que dissenyen escenari, la dels que ho realitzen, la dels que pentinen i maquillen, la dels que compren el que falta en l’últim moment, la dels que fan el programa, la dels que estan en bambolines cuidant dels que actuem... però hui i amb el permís de tots ells i elles, m’agradaria que la història fora la de qui realitza el vestuari. Per tot això, gràcies als que han format part d’ella, Lola, Carmen, Kike i Susi.

110

111

Tornem a Començar per Miguel Tarín

Sempre he dit que el cicle d’un projecte faller és com una generació nova, cada decenni. Tal com es reflectia en la nostra presentació hem de tornar a començar i que millor que tornar al principi, al nostre origen. Sempre diem que ho fem tot nosaltres, però en realitat no és del tot cert. Allò ben cert és que si que ho inventem tot, ho ideem, el remat de la falla, les escenes, les presentacions, els decorats, els vestuaris, i infinitat de coses... Per això tornem a començar. Recorde que alguns anys hem encarregat el remat de la Falla. En el 75 aniversari de la comissió, per exemple es va fer fora, en una idea nostra... Aquell any era necessari fer-lo perquè ens faltava temps per a dur a terme totes les idees, tot el treball i perquè el que volíem fer no ens cabia en el taller. En el 2007 en la falla “Porno”, el remat es va encarregar també, la falta de temps i l’exigència artística ens va portar a això... Però tornar a començar és tornar a mirar cap enrere i traure el millor que teníem, que era el treball en el casal, quedar els divendres a la nit per a sopar i treballar en la falla, recorde parlar de les escenes i anar inventant coses noves, recorde els diumenges portar-nos el menjar de casa i continuar pegant papers, pintant, escatant, vestint ninots... Eren uns altres temps ni millors ni pitjors, només la idea original. Igual que les falles de Russafa, hem anat evolucionant cap a altres formes, unes per a bé i unes altres per a mal... Hem de tornar a conquistar el carrer, a envair de color la nostra festa, tenim la millor indumentària del món, tenim les bandes de música, tenim els fallers i les falleres més belles del món, tenim aptituds i tenim ganes….

Tornem a començar.

112

113

els. Nostres Col laboradors

114

115

116

117

118

119

120

121

122

123

124

125

126

127

coordinació general Sergi López Jaume Bronchud Manuel López

portada i maquetació Sergi López

fotografia Javi Bausá Jaume Bronchud muntatge fotogràfic Jaume Bronchud Mariel Escriche Sergi López CARLOS López Moisés Domínguez adaptació de textos Jaume Bronchud Katka Svestkova Sergi López 128 José Luis Iniesta

Crèdits

textos Jaume Bronchud Alejandro Lozano Mireia Bravo Yajaira Martínez Celia Martínez Manuel López Claudi López MARIBEL MARTÍN 129

Miguel Tarín Miguel Á. Hernández Mónica Gallego edita A.C. Falla Noscarmientas

130

131

132

Llibret Noscarmientas 2020

Articles inside

Llibret Noscarmientas 2020