Llibret Noscarmientas 2014 by Noscarmientas

Jaume López i Bronchud

POSAR-LI OUS!

Este escrit és per a gent amb sang, amb passió, amb bra-

vura i orgull. Els que esperaren un principi de llibret com a elogi de l’elegància i l’equanimitat van bé descavalcats... Les falleres i fallers de Noscarmientas, o el que és el mateix, de la Falla Cadis - Retor Femenía - Puerto Rico, caminem cavalcant cap al foc embolicats en un corral ple de pollastres, gallines i molts ous... I amb eixa excusa tan magna ens hem decidit a posar-li els mateixos o més al nostre llibret de l’any. D’ous, està clar!

D’això es tracta : de posar-los, de tirar-li (ous) que dirien

els castissos... La falla Noscarmientas s’enorgulleix de la seua capacitat davant la tempesta i de batre fins en les condicions més extremes quan creix forta la mar... Ha estat un any dur, amb envestides, amb moltes hores de treball i de cansament, d’il · lusió, d’esperances i de somnis, de dedicació i d’amor per la festa subratllat per esta sang, passió, bravura i orgull de la que parlàvem al principi... Sí! Li hem posat ous, li hem tirat uns quants, i així en els últims anys hem aconseguit créixer com a família i enfortir una comissió que no cal ni vol perdre la seua humilitat, la seua capacitat de treball i les ganes de seguir batallant... Perquè encara queda tempesta i encara li queden mariners al vaixell!

Li hem fet ous, uns quants, sense que el masclisme

entenga de raons en este escrit, per a créixer quan més dures queien, quan la crisi ha fet especialment en estos últims quatre anys tremolar a famílies que perden la feina i el seu ànim, que han de deixar la falla perquè és una despesa de més amb gust de luxe, perquè s’aparten la seua vida del casal per arribar a final de dia quan no es pot arribar a final de mes... I en esta època tan crucial, diferent i dolorosa hem sabut seguir posant color a la vida i hem crescut: com falla en un cens cada vegada més complet, amb uns xiquets que creixen i garantixen el futur de la comissió, amb ganes de batallar, amb més pressupost cada any i més activitat, i sempre, tot, al servici de la falla i dels fallers que hem conformat una família gran i unida que li fa front a tot... Per això, este any, li tirem més ous que mai. I que no ens falten! Endavant Noscarmientas... Val la pena posar-li ous!

SUMARI Benvinguda...06 Directiva...09 Una història de foc, falles 2013...10 Noscarmientas 2014...23 Imatges i records d’un gran any...24 Noscarmientas Infantils 2013...34 Noscarpeques: Cusir y Somiar...38 Jorge Herráiz i Soriano...40 Clara López i Ramos...42 Cusir i Cantar...46 Recompenses...51 Darrers tramvies abans de la riuà...53 Programa de festejos...67 Laura Cuesta i Herráiz...72 Gallina vella fa bon caldo...76 Els apardalats...80 Els pardals de Russafa...83 Els pardals que costarà vore engaviats...87 Parlant de gallines, sabies que...?...89 La paella de poll...94 Teatro, lo nuestro es puro teatro...97 Noscarmientas, el verí del teatre...101

BENVINGUDA

Presidència de Noscarmientas Benvolgudes amigues, benvolguts amics, començar a escriure estes línies no és cosa senzilla, doncs com a presidents volem deixar constància del que este any pot haver suposat per a la comissió i, al mateix temps és innevitable no creure que pocs seràn els que a la fi dediquen un temps a llegir-ho. Així doncs, si ets dels que has decidit parar-te a vore que volen dir enguany els presidents, volem dir-te només una cosa molt clara: “Gràcies”. Gràcies als que heu entés que Noscarmientas és un projecte de present i de futur que no pot ni déu renunciar al seu passat, per a millorar-lo i engrossir-lo. Gràcies als que han fet un esforç titànic en l’época més complicada per a fer créixer la família fallera i han treballat, de valent, un any més per ser i sentir la falla. Gràcies als més joves de la falla, que fan batre el cor faller; i als més veterans, que lluixen i acompanyen amb orgull el renaixement de la nostra falla per a reviure amb esplendor en l’època més complicada. Gràcies als nostres Fallers i Falleres d’Honor que col·laboren amb la Falla Cadis - Retor Femenia - Puerto Rico, compromesos amb els nostres projectes i sentint com a pròpia, que ho és, la nostra falla. I gràcies, de debó, a tots els comerços que fan l’esforç més gran per a formar part de la seua falla. Com a presidents, sentim un orgull gran de la nostra directiva i del seu treball; així com de la implicació d’uns fallers que enguany completen el cens més gran que haja tingut Noscarmientas i una bona “caterva” de xiquets, com mai abans, que asseguren el futur de la nostra falla, pel que ja treballem. No són dies fàcils, però sí que és una molt bona época per a Noscarmientas, que continua un projecte encetat fa uns anys d’obertura i regeneracio: som més i participem més activament de Russafa i de la nostra festa. I això és un esforç de totes i de tots, que féu més gran Noscarmientas. Enhorabona i moltes gràcies. María Sol i Jaume Bronchud

Presidents Jaume Bronchud i María Sol Secretària i Organització de grups Laura Real Tresoreria i Quotes Mari Carmen Planells Delegada de Loteries Lorena Abad Delegada de Comptes Feli Almerich Coordinadora de Relacions amb JCF Rosa Cardona Delegats de Casal Miguel Ballester i Toni Sevillano Vicepresident 1r (Àrea de monuments) i Delegat de Sector Rafa Abad Vicepresident 2a (Àrea de festejos i cultura) Nick Briggs Vicepresident 3r (Afers externs) i Delegat de Falles Manuel López Delegats de Festejos Richard Monleón i Manolo Izquierdo Delegada de Cultura Ángeles hernández Delegats d'Infantils Marta Soriano i Adrián Cardona Delegat de Publicacions Sergi López Delegat de Web Javier Bausá Delegat d’Esports i Competicions Borja Vicente Delegats de Federació I+G i Agrupació Yajaira Martínez

el teatre les falles el tombe

l’enginy i la gràcia el llibret

OUSCARMIENTAS marcant la diferència

INFANTILS

NOSCARMIENTAS els nostres xiquets 2014

NOSCARMIENTAS INFANTILS 2014 Judith Bravo i Fornals Mireia Bravo i Fornals Marcos Cerezo i Llorens Candela Chinchilla i Sol Daniela Egea i López Leire Escrivá i Alegría Ana Fonseca i Planells Lucía Fonseca i Planells Ismael Galindo i Ortega Ariadna García i Álvarez Daniel Herráiz i Soriano Jorge Herráiz i Soriano Miguel Llopis i Llorens Clara López i Ramos Marta López i Ramos Vega Luz i Casas Héctor Molina i Pozo Nerea Moratal i Marí Cristian Navarro i Juanes Irene Navarro i Juanes Elena Ribera i Lorente Cecilia Roselló i Cordero Gabriel Roselló i Cordero Sebastián Roselló i Cordero Iris Silla i Estera Miguel Ángel Tarín de Gracia Vicente Tarín de Gracia Marcos Valmaña i López Zoe Valmaña i López

CUSIR I SOMIAR Yajaira Martínez i Parreño

Estes línies naixen com a agraïment als nostres xicotets artistes .

Començàrem el projecte de la presentació infantil per divertir-nos.

Per ballar i passar junts les vesprades dels dilluns. Per demostrar que els menuts també podem fer brillar l’escenari de Canal i perquè volíem una presentació per als més menuts de la comissió , la presentació que es mereixen , i ens va servir per descobrir el talent que s’ocultava en la nostra comissió infantil .

Leyre , Gabriel , Ismael , Judith , Cecilia , Mireia , Sebastian, Ester ,

Nerea i Jorge, ens van donar una gran lliçó de professionalitat i saber estar , lluint en escena els seus millors somriures . I és que no hi ha res millor que actuar i ballar amb els teus amics! Per això volíem repetir!

Ho vam passar fenomenal assajant tots junts , tant els mes grans ( Ra-

quel , Laura , Celia , Marta i Aaron ) com els xicotets, asseient-nos en C (que no en V) , maquillant-nos el dia de la presentació , ballant en escena, llançant flors i teixint un meravellós vestit de fallera per a la nostra FMI , Clara . Ens vau fer gaudir com mai el dia de la presentació!

En Noscarmientas han nascut unes brillants estreles , i les que ens

queden per descobrir! Noscarpeques produccions no ha fet més que començar, i ha sigut un començament fabulós. Gràcies artistes!

JORGE HERRÁIZ I SORIANO Laura Soriano i Cardona

Jorge és enguany el nostre president infantil, per això m’han demanat que escriga unes línies per a explicar-vos com és. Jorge, és un xiquet de 6 anys, alegre, curiós, atrevit i sempre amb un somriure en la boca, disposat a col·laborar, ajudar o participar en tot allò que se li demane, sobretot si es tracta dels seus dues grans passions: el futbol i la falla. A Jorge, li corre per les seues venes sang fallera: forma part d’una família que vivim la festa amb molta intensitat, des dels “bi-iaios”, Víctor i Rosalía, que revisen cada detall de la indumentària perquè vaja impecable, passant per la iaia Rosa que no dubta a acompanyar-nos a qualsevol acte sense importar l’hora i el lloc... O el papà que ni se’l pensa a l’hora de posar-se jupetí i pantalons a ratlles i desfilar amb ells en la presentació si és necessari. Enguany està sent molt bonic i especial per a Jorge, acompanyat sempre per Clara, la nostra Fallera Major Infantil, una xiqueta dolça, afectuosa, tranquil·la, amb la que ens uneix una amistat molt especial ja que les nostres famílies són amigues des de fa molts anys. Els xiquets tenen el suport de Jaume, Maria i Laura que no deixen de cuidar-los ni un sol minut. Noscarmientas pot estar orgullosa dels seus representants per a l’any 2014 . Ara solament falta la “traca final”, esperar que arribe la setmana fallera i poder gaudir-la al costat de tota la comissió, tant majors com a infantils que no van a deixar de recolzar-vos i d’estar al vostre costat... Que no ens ploga! I, sobretot, que puguem recordar sempre els moments viscuts entre amics i família... Viva Noscarmientas! T’estime moltíssim! La mami.

CLARA

LÃ&#x201C;PEZ I RAMOS fallera major infantil 2014

CLARA LÓPEZ I RAMOS Sergi López i Reig

Només pensant en tu, van eixint les paraules, els perquès, els adjectius… i és que la veritat i l’evidència sempre acaba apareixent i ocupant el seu lloc, no cal esforçar-se per demostrar-ho. Faig la vista enrere i recorde el dia que vas nàixer, allí estava jo per veure quant de xicoteta, tranquil·la i preciosa que eres. Saps que no m’agrada posar-me tendre, però t’assegure que tota la tendresa que tu desprens, jo la sent per tu. Encara no havies complit un any, i ja lluïes un vestit de valenciana, amb malla adornant el teu cabet, no podia ser d’altra manera. Raquel era la fallera major infantil, i tu, com no! havies d’acompanyar-la. Vas ser el fermall d’or d’un regnat perfecte. Passaren els anys i sempre per falles t’unies a la festa amb tots els teus cosins: Samuel, Sonia, Marcos, Raquel...eres la nostra nineta. La veritat és que heu format un cercle perfecte al meu costat, l’heu omplit amb la vostra presència, que no és més que el reflex de l’estima que ens tenim tots. I mira per a on, ara estàs tu enmig d’aquest cercle, envoltada de persones que et volen, tant per part de la teua mare, Rocio, com de Claudi, que és possible que aquest any desbanque a ton tio Manolo com “el més faller”. Si hui eres fallera major infantil, és en part per una promesa que vau fer fa uns anys Laura i tu. Recorde que va dir: -jo vuic ser fallera major amb Clara, i a pesar dels pesars, dels xiuxiuejos de la teua mare, i el tira i afluixa del teu pare, al final, ambdós van cedir, i ara comparteixen el teu desig al 100%. No cal dir que vas a ser-ho amm matrícula d’honor, no hi ha ningú que dubte de la teua actitud, de la teua bondat, de la teua forma d’expressar-te, de la teua dolçor ni del teu encant per conquerir els cors, i si a algú se li ocorre, ja saps on estic... De la cura de com vistes, dels detalls, s’encarregarà la mare, sempre donant la última pinzellada per a que estigues perfecta. De portar-te d’un lloc a un altre i acompanyar-te incondicionalment s’encarregarà el pare, Claudi. Per animar-te quan ho necessites, ahí està eixe remolí que tenim a la família des de fa a penes 3 anyets, Marteta. Jo sé que hi ha moltes persones més que et donen suport. La teua iaia Merxe, els iaios Manolo i Lolín, els tios i cosins, entre els quals em trobe, hui com a mantenidor d’aquesta reina, la meua cosina Clara. Què més puc dir que no sàpiga tot el món?? Ens tens a tots convençuts, a mí el primer, de que va a ser un any genial. Tots van a veure i apreciar el que eres, el que vals i el que vas a representar per a la falla. Una reina infantil amb màgia, bellesa, bondat, simpatia, tendresa, dolçor i encant amb categoria 5 estreles. Sense més paraules, Clareta, benvinguda, ja eres Fallera Major Infantil de Noscarmientas!

SECCIร

ONZENA artista: la comissiรณ

CUSIR I CANTAR Inés Reig i Sales

Clara és una xiqueta somiadora, dolça, vital i té un son mooooolt bonic, ser reina infantil...... Clara té ànima de princesa i com totes les princeses dels contes creu en la seua “fada padrina” algú que l’escolta, la protegix i complix els seus somnis...algú que cada nit la guia a un lloc on brillen les estreles, on l’arc de Sant Martí i els arbres enormes, són guardians de la Naturalesa, on l’arena de la platja es posa als seus peus, com una estora daurada.......es el seu lloc secret.... Clara, una nit més, s’abandona al somni, però esta nit succeirà alguna cosa especial, potser despertarà amb una sorpresa...

Clara dorm i somía.... .

....I desperta al somni en un jardí immens, envoltada de pardals, papallones i afanyoses abelles. Una carcassa resplendent cobreix el cel amb milions d’estreles i entre els seus peus, flors de tots els colors, la saluden. Al fons, s’imagina una gàbia gran i blanca sobre un pedestal de marbre, amb una algaravia de pardalets que entonen el seu cant per rebre-la. Clara, allarga les seues mans per a tocar-los, però s’escapen i decideix asseure’s per contemplar l’escena... mentres pensa que ... ...Vol vestir-se amb vestit de seda i fils d’or, portar cintes de color i un davantal brodat i arreplegat el pèl amb pintes, i arracades llargues amb perles, i unes sabates de tacó amb un llaç.... Els pardalets pareixen escoltar els seus pensaments, s’acosten, somriuen i es posen a disennyar.... un vestit de fallera? seguixen amb la seua esforçada tasca mentre una veu, que no se sap d’on ix, li murmura....

-Asseu-te i mira.....!!!!-

Se sent una dringadissa i al compàs, comencen a eixir muntons de pardalets, que entre trinats, es van col·locant al seu voltant, van i vénen, l’envolten, prenen notes de les seues mesures, sembla que cadascun sap la seua exacta missió. Encara que Clara intenta acostar-se a ells, mai arriba a tocar-los, perquè abans de fer-ho es converteixen en pols d’estreles. Una orquestra afinada, és el que semblen, cadascun amb el seu instrument de costura disposats a teixir un bonic tapís. Ara sí, sembla el patró d’un vestit de fallera! Al moment, veu com un d’ells s’allunya un poc dels altres, té un plomatge tornassolat, i pel seu aspecte sembla l’encarregat de la comanda; el vestit de Clara! . Comença a dirigir la desbandada de pardalets, uns cap a la platja, uns

altres als camps de les flors i uns quants més a buscar entre les fulles, les teles d’aranya enredades amb gotes de rosada.... Clara no entén res pero...está veient-ho, no pot ser! Els pardals han teixit un teler amb els granits d’arena i estan unint-los amb gotes de mar. Uns altres, han anat tallant les flors i deixant-les caure sobre el llenç, algunes papallones, s’obrin pas i se situen per a donar més brillantor i color a este meravellós quadre. Un nou grup de cagarneres s’ha llançat cap a una bresca de mel i han demanat ajuda a les abelles, estes, tan diligents, han convertit la mel en fil d’or per a poder cosir una falda i un cosset de fallera.

-Que bonic està quedant!

Ara, són els teuladins els que van decorant la tela d’aranya amb gotes de rosada i la convertixen en una manteleta i un davantal, però.... falta alguna cosa, algunes llampades de llum! I en eixe moment un d’ells, el pardalet més resistent i ràpid del grup, es llança a l’infinit a agafar unes quantes estreles fugaces per a incrustar-les en aquelles dos precioses peces. I en un diligent ascens vertical, les aconsegueix i les deposita sobre aquell manil i el mocador que cobrirà els muscles de Clara. Després, es dirigeix al seu capità, i li demana que siga ell qui viatge a l’horitzó més llunyà, per a sol·licitar a l’arc de Sant Martí que li preste les seues cintes de colors per a rematar el coll i la cintura de la xiqueta...... Clara dormia, somiava, reia, cantava d’alegria..... i contemplava un vestit que penjava de la silueta d’un núvol amb forma de guitarra. Per fi el vestit estava acabat! Mereixedor d’una princesa. Encara dormida, torna a sentir eixa veu que la tranquil·litza i....li canta a cau d’orella.... -Esta nit seràs triada reina infantil i et vestiràs amb sedes, encaixos, llaços i pintes.......esta nit el teu somni es complirà... La xiqueta no volia despertar perquè, en el seu somni, era la princesa, la reina de Noscarmientas. Va mirar el seu vestit i va reconèixer reflectits en ell, la platja, el cel estrelat, el mar... però la sorpresa encara va ser major quan va veure al seu costat el bonic pardal de plomatge tornassolat, el capità d’aquella tropa de fidels pardalets que portava entre les mans eixa banda que la distingiria. Clara no sabia si obrir els ulls o seguir dormida, per por de que el seu somni, també es convertira en pols d’estreles al despertar…

RECOMPENSES Distintiu de coure Daniela Egea i López Ismael Galindo i Ortega Ariadna García i Álvarez Vega Luz i Casas Cristian Navarro i Juanes Irene Navarro i Juanes Elena Ribera i Lorente Cecilia Roselló i Cordero Sebastián Roselló i Cordero Gabriel Roselló i Cordero Iris Silla i Estera Zoe Valmaña i López Distintiu d’argent Jorge Herráiz i Soriano Marcos Valmaña i López Distintiu d’or Clara López i Ramos

Bunyol de coure David Chillarón i Escrivá Pere Fuset i Tortosa Mónica Gallego i Llorca Daniel García i Castro Joaquín García i Díaz Carlos García i Corteguera Marta García i Gallego Alexis García i Gómez Ainhoa Gisbert i Cervera Asier Goicoechea i Cabo Mayte Micó i Rubio Alberto Vela i Agulló Nuria Verdeguer Lydia Verdeguer Bunyol d’argent Javier Bausá i Ruiz Jaume López i Bronchud Raquel López i Reig Bunyol d’or Alan Alfaro i Pineda Juan Carlos Chinchilla i Ruiz Joaquín Herráiz i Penaba Bunyol d’or amb fulles de llorer Amparo Vila i Martínez Bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants Rosario Graciá i Nebot

DARRERS TRAMVIES ABANS DE LA RIUÀ Jaume López i Bronchud

Els anys cinquanta foren època de creixement per a la festa fallera. L’Espanya de postguerra es diluïa en el marc d’una Guerra Freda que deixava a Espanya com a punt estratègic per a Estats Units i els seus aliats europeus enfront de la Unió Soviètica. Esta aliança tancà l’aïllament internacional del Règim i afavoriren una gradual obertura de l’economia nacional, que seguia a uns nivells de desenvolupament inferiors als de la resta de l’Europa occidental, tan sacsejada per la Guerra Mundial com Espanya per la nostra Guerra Civil. Acabat el conflicte, s’entrà en un període generalitzat per l’escassetat dels aliments més necessaris per a la població, arribant al racionament dels aliments més vitals i escassos: el pa negre, el sucre, l’oli, l’arròs, els llegums i alguns productes càrnics. Per a açò es crearen dues cartilles que asseguraven almenys la ració alimentícia, de la regulació s’ocupava la Comissària General de Proveïments. El sistema implantat donà ocasió al naixement d’un mercat negre de estraperlistes, degut, principalment, a la mala qualitat dels productes alimentaris que es procuraven. Així, mentre el sistema estigué vigent fins a 1952, l’avançada dècada dels cinquanta serví perquè anaren apareixent en el mercat els productes de primera necessitat, principalment en nombre i millorant posteriorment en qualitat. I en aquell clima de sol i dictadura amb nous horitzons, les falles van créixer espectacularment tant en el nombre de visitants com en el volum econòmic que manejaven: les xifres no deixaven lloc al dubte. I així, el NODO franquista ho retratava en vídeos de blanc i negre que intentaven acostar la festa a una Espanya que abandonava, en certa part, el gris de la postguerra. El 1950, es van gastar més de quatre milions de pessetes en unes falles que donaven treball a més de 1.000 persones. La festa començava a desenvolupar-se com a motor econòmic aupada per noms imprescindibles de l’època com Regino Mas, que signava la seua època daurada amb la Falla del Mercat Central. L’Ofrena veia passar llavors a mil cinc-cen-

tes valencianes abillades amb la indumentària tradicional i, a la nit, Accident d’un tramvia (1950) la ciutat s’omplia de balls populars i un de gala, en la Sala d’Armes… Es van disparar 280.000 metres de traca, que van fer cremar un poc més d’un milió de pessetes de l’època en pólvora. La festa anava creixent de manera desaforada i la dècada ho reivindicava amb noves apostes i canvis d’importància: en els anys 50, per exemple, la Nit del Foc va passar del 16 al 19 de març i els armaris dels valencians van començar a omplir-se de vestits negres, hui ja apartats de nou. Al triomf de Regino en la falla número 1 de la ciutat, li van seguir en l’Especial: Plaza del Doctor Collado (1951,Germans Fontelles amb “L¨espill de la vanitat”), el propi Mercat Central en 1952, 1954 i 1955 (amb obres de Regino Mas), Modest González en 1956 per a Na Jordana, José Antonio – Duc de Calàbria en 1957 (amb “El que va de despus-ahir a hui” de Juan Huerta), Convent Jerusalem en 1958 (Regino Mas, “Sobre rodes”) i Salvador Debón en Visitació – Oriola amb “La lluita per la vida”. Destacat esment mereix l’any 1953, que el primer premi es va

atorgar ex aequo a la Plaça del Mercat i l’obra “Subvencions” de Regino Mas i la Plaça del Doctor Collado, a on els Germans Fontelles plantarien “La rosa dels vents”. La València dels anys 50 és també la història d’una ciutat piula i caritativa, avalada per la interrupció de personatges com l’Arquebisbe de València, Don Marcelino Olaechea, que nomenat en 1953 va engegar una important obra social amb la finalitat de dotar d’habitatges dignes als que ocupaven mitjançant barraques la llera del rio Turia. En esta època, a més, els valencians col·laboraven amb la Tómbola de la Plaça de la Reina, fins que va ser traslladada el 25 de febrer de 1956 a la plaça de la Verge, baix l‘advocació de qui estava dedicada. La “Tómbola de D. Marcelino”, com popularment va ser coneguda, va tindre una gran acceptació popular per la quantitat de premis que procurava i dels seus beneficis es van construir uns 1.300 habitatges per a les famílies més necessitades, es va donar assistència a més de 16.000 malalts pobres i es van recaptar fons

Altra imatge típica del comerç de l’época al Carrer Russafa, 11 (1950)

Bodegas Seguí, comerç tradicional de l’época al carrer del Doctor Serrano, 3 (1950)

per a diverses obres socials entre les que figuraven les de programar vacances en les Colònies de la Verge i el lliurament de robes a onze mil xiquets valencians. Aquella, era també la València del Teatre. Començant pel Russafa, aquell escenari històric que havia iniciat la seua marxa en l’estiu de 1868. Es va forjar en un gran hort entre els carrers de Colón i Russafa, i que valia, al principi, per a gaudir de breus sainets i música amb que ballar després, mentre en els veladors se servien cafè granissat i orxata. Va voler la importància que va tindre el local que poc abans d’acabar el segle XIX fóra ja un saló cobert; i en, 1888, disposara ja de llum elèctrica. El mestre Serrano amb les seues inoblidables sarsueles i les revistes d’atractives vedettes - com les germanes Dayna, Ethel Rojo, Queta Claver i Gracia Imperi- van compartir bambalines, esquivant la censura i convertint el Teatre Russafa en el gran escenari valencià. Les vedettes s’allotjaven en hotels i les coristes es quedaven en penTeatre Russafa

sions com “El Faro”, l’emblema del qual va subsistir com a tòtem marí en la cantonada del carrer de Xàtiva, quan ja cap xica del conjunt sospirava perquè la convidaven a sopar en “La Torera”, restaurant econòmic en el mateix carrer de Russafa xamfrà a Colón, l’especialitat del qual era la cua de bou. Són els records d’un passat teatral daurat en el que el Teatre Russafa, que va baixar el teló en 1973, reclutava al públic frívol i deixava al Teatre Eslava, també en el Passeig Russafa, sobrenomenat “La bombonera” (pel seu estil neoárabe), intentar no asfixiar-se Falla Plaça del Meramb el seu propi re- cat. Primer premi, cord, ja que s’hi havia obra de Regino Mas especialitzat, abans de (1950) Guerra, en alta comèdia amb cartells de renom on brillaven Margarita Xirgú o Rafael Rivelles. En 1959, l’Eslava va tancar les seues portes. Mentre, en el Russafa, seguien somrient les vedettes amb els seus alts tacons, els seus topolinos i aquells pentinat d’estil “Arriba Espanya”; amb les que competien com a dones de bandera “Les pilotaris del Frontó Chiqui”, que encoratjaven apostes gràcies a un joc

on es valorava tant la destresa com els panxells i les endevinades natges. Pilotaris i estreletes de revista eren, a més, clientes de Casa Mas: l’elegant comerç de bosses de plexiglás, amb colors rutilants i de recent moda a Espanya. En aquell mateix any, 1950, mentre la ciutat rep a una Lucrecia Bori que ens visitava des de Nova York (cantant valenciana de fama mundial i directora del Metropolitan House novaiorqués), Amparito Rivelles actuava amb la seua mare en el Teatre Principal. La temporada del Principal va començar el 30 de setembre amb María Fernanda Ladrón de Guevara, que es va presentar amb l’estrena de “El riure boig”. Ladrón de Guevara va celebrar el seu homenatge amb la seua filla Amparito Rivelles

Tramvia de Russafa al carrer Sagunt, línia 6 (1950)

en l’obra “Cancel·la”, de León i Ochalta quan el coliseu es preparava per a acollir, cap a finals d’octubre, a Juanita Reina, amb el seu espectacle folklòric “Solera d’Espanya número 6”. El Teatre Apol·lo, per la seua banda, oferia en les vespres de Nadal “Melodies de color”, un espectacle arrevistat amb l’atracció del cantant Antonio Machín. I en el gènere còmic, Paco Martínez Soria, copava el Serrano amb “La meua cuinera” mentre Vicente Broseta representava “El martir del poble” en l’Alcàsser. Malgrat l’or del teatre, no es pot dir que la vida fora sobre rodes. I si es diu, cal subratllar que anava sobre les rodes d’un tramvia, la implantació del qual, des de principis de segle, s’havia naturalitzat en l’ús comú dels valencians. En aquells tramvies elèctrics de 30 cèntims el viatge, els més xicotets, jugaven no sense perill a “anar de gorra”, que consistia a pujar a l’enganxe sobre el que l’entremaliat rapaç s’aupava en la zona posterior, amb el tramvia en marxa i convençut de la seua perícia. Pel nostre barri, dues línies, s’encarregaven de comunicar a Russafa amb la resta d’una ciutat que no deixava d’acollir a nouvinguts que cercaven una vida millor en la capital: la línia 6 i la del 7; tot i que la primera (Russafa – Sagunt) desapareixeria al desembre de 1950

Esbós de la falla plantada el 1950.

Levante publicava un article sobre la participació de Cadis - Retor Femenia en la Cavalcada del Ninot (1951)

per a deixar pas a l’autobús amb nou i més ampli recorregut. La línia 6 recorria Russafa, Colón, Glorieta, Pau, Plaça de la Reina, Cavallers, Plaça de la Verge, Puente de Serrans fins al carrer Sagunt i tornava pel Pont de Serrans, Serrans, Cavallers, Plaza de la Verge, el Micalet, Saragossa, Reina, Pau, Glorieta, Colón, fins arribar novament a Russafa. Per la seua banda, la línia 7 recorria Mislata, Matadero, Borrull, Guillén de Castro, Murillo, Carda, Mercat, María Cristina, Plaza del Cabdill, Marquès de Sotelo, Estació del Nord, Xàtiva i donava la volta en Russafa per a completar amb Xàtiva, Estació del Nord, Marquès de Sotelo, Plaza del Cabdill, María Cristina, Mercat, Bolsería, Quart, Torres de Quart, Matadero i Mislata. L’estampa del tramvia és el record entranyable d’una València plena de vida i que, amb gran esperit emprenedor, iniciava el seu desenvolupament cap a un futur pròxim, dinàmic i modernizador, que es truncaria salvatgement amb la riuada de 1957.

A la vista de l’èxit obtingut per les diverses experiències italianes, la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València havia adquirit el 1935, una patent transalpina per a poder aprofitar els seus models més antics de tramvies de dos eixos en la construcció d’unitats de gran capacitat. Amb l’esclat de la Guerra Civil en 1936 es va paralitzar el projecte, que no va poder ser materialitzat fins a l’any 1950, quan van entrar en servici en la capital del Túria quatre composicions articulades. En coincidir la seua estrena amb el del popular tren articulat “Talgo”, prompte van ser coneguts com els “Talguillos”. En els seus primers mesos de servici, el resultat dels “nous” tramvies fou molt satisfactori, tal com es desprèn de l’entrevista que va concedir el director d’explotació de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València, Adolfo Pizcueta, al periodista i gran amic del ferrocarril, Juan Bautista Cabrera, i que va ser publicada al novembre de 1950 en el Nº 196 de la revista Ferrocarrils i Tramvies: “No, no és un plagi del tren «Talgo», pel

la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de València i el consistori de la capital del Tñuria, experimentat al llarg dels anys cinquanta, va desembocar en 1964 en l’abandó de l’explotació, paralitzant el procés de renovació dels tramvies valencians i, per tant, impedint la construcció de més unitats articulades. Els quatre cotxes construïts per Macosa es van mantindre en servici fins a l’any 1964, preferentment en la línia Nº 7, que enllaçava el populós barri de Russafa amb Mislata, després de recórrer bona part del casc històric de València.

Nostra Fallera Major MªÁngeles Capdepont apareixia al Levante en la secció Paliques de tres minutos (1951)

que tenim la nostra major simpatia i admiració, sinó de l’aplicació d’una patent estrangera que teníem adquirida. Efectivament, en els tallers que treballen per a la nostra Societat s’ha fet este experiment unint dos cotxes de dos eixos, dels que prestaven servici anteriorment en la línia del Grau, i així hem aconseguit este tren articulat, que ha sigut de gran complacència i acceptació per al públic i que hem numerat en la sèrie 500”. En estes nous tramvies cabien més viatgers que en els moderns de quatre eixos, portaven igualment dos agents i podia inscriure’s en corbes molt tancades. Malgrat les optimistes declaracions d’Adolfo Pizcueta, el ràpid deteriorament de les relacions entre

Corren els temps de 1951, els dies del cupó regal comercial i dels calçats de qualitat de la Sabateria Hoyo, en el carrer Juan d’Àustria. O dels millors adobats, Salazones Ridaura, en la ciutat. Però si de comerços espectaculars parlem, no podem obviar la casa de Vicente Fos, prestigiosa tenda de bosses, més coneguda com “El Cocodril”, pel rèptil que rebia a la porta. Situada en la ciutat de València, en el carrer Alfredo Calderón nº 12, que amb els anys canviaria el seu nom per l’actual carrer de Correus, va ser un dels atractius comercials del centre de la ciutat de la dècada. Esta València es transformava vertiginosament i s’enfrontava a pressupostos insuficients, on l’alcalde José Manglano dimitia - després d’un important avanç en infraEsbós de la falla plantada el 1951.

estructures - i deixava pas al magis- lència, arribant amb avió procedent trat Baltasar Rull. Sota l’alcaldia del de les Illes Balears, com a hostes primer, la ciutat va conèixer nombro- del seu company d’estudis Alfredo ses reformes urbanes i la millora dels Gómez-Torres i Gómez-Trénor. Tamservicis de la ciutat: com la segona bé va arribar la llet en pols, però des secció de l’avinguda d’EUA, per a ajudar de l’Oest, la reforma a pal·liar en part la de la Glorieta, la urcarestia que vivia Vabanització del paslència malgrat la puseig al mar, la plaça jada continuada dels d’Amèrica, l’avinguda preus. Cada setmana del Port o la creació es reunia la Junta de jardins en el Palau Provincial Reguladode la Generalitat i en ra de Preus i Marges, el passeig al Mar. Per presidida pel goverla seua banda, Brull, nador civil, per a fixar capitanejà altres els topalls màxims de nombrosos projectes venda al públic i allí que va desenvolupar s’estableixen les tarila ciutat i que tenen fes que han de regir un dels seus valors Típica cartilla de racionament en el comerç de carns, més destacats en la (1952) peixos, verdures i reforma de la plaça fruites, entre altres de la Reina que es va aliments. Estos preus encarregar a Vicente deixaven el quilo de Figuerola. creïlles a 2,10 pesse tes, a 9 pessetes el de El 1951, arrisardines i el lluç, a 30 bava als cinemes de el quilo. En la fruita, València “Lo que el la taronja navel es veviento se llevó”, deu nia a 2 pessetes, la veanys després que della de primera, a 44 s’haguera estrenat, pessetes i el boví mementre els valencians nor de primera a 35 i a veien començar-se 38 pessetes el de llom les obres de restaude porc. L’escassetat ració del temple de d’energia elèctrica Santa Catalina, sota per la forta sequera la dirección de Vicenprovocava continus te Traver. En 1952, Esbós de la falla plantada el 1952. corts de fluid i es van es van inaugurar els plantejar fins i tot respantans d’Alarcó i del Generalís- triccions elèctriques. L’absència de sim, després d’11 anys d’obres; i, un pluges amenaçava esgotar les reserany després, els infants Juan Carlos ves dels embassaments amb el coni Alfons de Borbó, néts de l’últim rei següent minvament de producció de d’Espanya, Alfons XIII, visitaven Va- fluid i per açò s’establia tallar la llum

dos dies a la setmana i s’imposaven límits al consum, al mateix temps que severes prohibicions en l’enllumenat d’aparadors i anuncis. Al setembre, empitjorada la sequera, s’ampliaven a quatre dies setmanals el tall absolut de fluid en tota la regió valenciana. En 1954 Dalí va plantar la seua falla en la Plaça del Caudillo, que la premsa va titllar de fracàs. En “Las Provincias” de l’època pot llegir-se que “la comissió de la Falla del Foc ha plantat en la plaça del Caudillo, fora de concurs, un monument dissenyat per Salvador Dalí. La falla ha sigut un fracàs popular i artístic, ja que el pintor és desconeixedor de les tècniques tradicionals de muntatge. Dalí ha realitzat un complicat esbós, que l’escultor Octavio Vicent ha transformat en falla després de salvar les dificultats. De manera que les Falles d’enguany es recordaran pel monument dibuixat per Dalí i per les crítiques.”. Però les notícies falleres anaven més enllà de la falla del de Figueres, i se subratlla la ruptura de la tradició, ja que enguany la Cavalcada del Ninot deixa de servir per a transportar els ninots a la seua Exposició, a la Llotja, i se celebra en vespra de festa. Amb el mateix nom i un itinerari més ampli: Plaça de bous, Ribera, Telefónica, Barques, Pintor Sorolla, Pau, Sant Vicent, Ajuntament, Marquès de Sotelo i carrer Xàtiva fou el recorregut de la cavalcada enguany. Les falles de l’època, a més, van comptar amb visites d’excepció, com la del Maestro Padilla, qui va dirigir el seu famós pasdoble ”València”, interpretat per diverses bandes, davant el rètol del carrer anomenat del Maestro Serrano. El concert es va realitzar el primer dia de festes i va formar part de l’homenatge al compositor amb motiu del 25é aniversari de “El Faller”. Este mateix any, el València es presentava vencedor: Quique, Quincoces II, Monzó, Sòcrates, Pasieguito, Puchades, Mañó, Fuertes, Badenes, Buqué i Seguí van formar l’alineació que enguany guanyava la tercera Copa en la història del València. Els pupils de Levante es fa ressó del nomenament de la Fallera Major de la nostra comissió el 1953

Esbós de la falla plantada el 1953

Esbós de la falla plantada el 1955

Jacinto Quincoces derrotaven al Barcelona a Chamartín el diumenge 20 de juny per un clar 3-0 en una temporada en la que van quedar tercers de Lliga. El nou alcalde de València, el Marquès del Turia, heretava una sòlida sèrie de projectes aprovats i en fase d’execució en matèria d’urbanisme que arrancarien el 1955: va començar la construcció del nou mercat de Russafa; la pavimentació del camí del Cementeri; la urbanització i regulació de la plaça de Sant Agustí, Xàtiva, Marquès de Sotelo, Colón, Calvo Sotelo i Russafa; enllumenat de carrers; nou pont sobre el Túria com a continuació de la Gran Via de Fernando el Catòlic i el túnel que uniria la Gran Via de Germanies amb la de Fernando el Catòlic. En 1956, les temperatures van caure a València, que va aconseguir fins a set graus sota zero en un termòmetre poc habitual per a una ciutat que donava passos majors cap a la seua revolució: artistes i intel·lectuals fundaven el Grup Parpalló, l’Oficina Internacional del Cinema Catòlic premiava “Calabuch” i les cròniques relataven

Esbós de la falla plantada el 1956

la mort de Vicente Barrera mentres el cinema Alameda obria les seues portes. Però el fet que paralitza la vida en la ciutat, una vegada emergida després de les cendres de la postguerra, va ser la riuada de 1957. La gran Riuà de València va tindre greus conseqüències econòmiques per a la ciutat i la seua horta i va obligar a desviar la llera del Túria per a prevenir futures inundacions, la qual cosa va dotar a la urbe d’un gran espai verd central en l’antiga llera. No entrarem a comptar la gran quantitat de víctimes que deixà la riuada. Després la fisonomía de la ciutat canviaria quelcom. S’aprovà el Pla Sud i es va construir una nova llera del riu (en l’extraradi de la ciutat) per a prevenir futures inundacions. Paral·lel a esta nova llera discorre la V-30, autovia de circumval·lació de la ciutat. Però aquell any és el record de la batalla del fang lliurada amb volquetes, tractors eruga i bombes de buidatge. D’històries personals, com la del rector de Natzaret que va acollir a 56 persones en la seua pròpia casa durant setmanes i la dels deu mil refu-

giats, necessitats de menjar i medicaments, després de la catàstrofe d’un Túria desbordat i imparable. Pocs mesos abans, Sara Montiel, havia sigut nomenada Fallera Major de Na Jordana, Pascual i Genís i Russafa. Les lluentors i el fang se sacsejaven en un 1957 replet de necessitats i temors. I en este context, la vida va continuar forjant-se per a nostra falla Cadis – Retor Femenía – Puerto Rico. De desigual manera i sense continuïtat, com era preceptiu per a moltes comissions de l’època. En falles infantils, la dècada és àrida. Existixen dubtes raonables sobre les possibles falles infantils de l’època ja que no hi ha gens segur que puga acreditar en un sentit o un altre. Les falles apareixien i desapareixien, quasi com el Guadiana si ens val el símil, i a més canviaven de demarcació d’un any per a un altre. Amb tot, hi ha un possible any en què nostra comissió poguera haver gaudit de falla infantil.

En 1954, es va plantar fallita com a falla Puerto Rico-Cadis, i encara que és possible que pertanguera a la comissió Sueca-Puerto Rico (que va plantar infantils en 1952 i 1956) podría ser que, tal vegada, aquell any, fóra plantada en el carrer de Cadis. Una altra possibilitat seria el 1959 quan es va plantar Carlos Cervera-Retor Femenía, si ben poguera ser Dr. Serrano – Carlos Cervera, que va plantar en 1951, 1952 i 1955, fins a emprendre de manera continuada des de 1963 la tasca de plantar infantils. En 1950, 1951 i 1958 es van plantar falles infantils en el carrer Puerto Rico, però no s’especifica en quin encreuament exacte, la qual cosa no ens permet delimitar amb concreció la història de les nostres falles més xicotetes. Quant a les falles grans, Antonio Ramón Fernández va tornar a plantar en 1950 per a la nostra comissió després d’una parada l’any anterior. La falla tenia el número 96 en el cens i plantava “Canvi de novel·les” en la secció tercera sense aconseguir premi. El “Pensat i Fet” de l’època ens traslladava uns versos que explicaven la falla: “Gent que pa il·lustrar-se es feren | A arribar tots els “Coyotes” | acabant més rucs que eren”. “El Turista Faller” relatava la nostra falla com la de les noveletes que desplaçaven a la literatura clàssica i, així, enfrontava al guerrer

Un tramvia de la línia 6, que discorria per Russafa (1956)

de l’antifaç contra el Quixot. Van gaudir d’ella, a més de la comissió, la Bellesa María Luisa Araujo Pérez i la Fada del Foc, Enriqueta Català. Un any després, María Ángeles Capdepont va regnar en la comissió, que mantindria número de cens fins a 1955. Ella va ser la protagonista d’una entrevista publicada per Levante, el 10 de març de 1951. El lema de la falla, que va repetir artista, secció i absència de premis, era “Sarsueles espanyoles”. Les cròniques de l’època descriuen la falla com una olla de bona música amb els seus instruments esclatant en el més alt, davant la gaubança dels instruments de jazz i típics mexicans. Com a novetat, la falla va participar en la Cavalcada del Ninot, on aconseguiria un quatre premi de comparsa. En 1952, les portes es van obrir a l’art de Rubén Rubert Andrés qui es va presentar “Amb la mosca en l’orella”, una altra aposta sense premi en la categoria 3ªA. Es repassaven en “El turista fallero” algunes escenes, la principal amb “un tio que es torna carabassa pensant en els problemes de la vida i que té la mosca en l’orella i el bastó ràpid a ser esgrimit.”. Altres escenes mostraven a “Don Mentirijillas de la tauromàquia donant-li un bon “brochazo” al mestre del seu cor (la butxaca), que incrementa amb injeccions de “pastalina”… La Fallera Major va ser María Dolores Pascual Marimón, qui va lluir radiant en la revista taurina “Escenarios”, en el seu especial de Falles, amb una interessant entrevista i fotografia; i, també, la publicació en “Mascletá”, editat per Junta Cen-

Sara Montiel, Fallera Major de Na Jordana (1957)

tral Fallera, d’una ressenya i entrevista a María Dolores (16 d’agost de 1952), perquè optava a ser de la Cort d’Honor. Al costat d’ella, van gaudir de l’exercici en la Falla Cadis – Retor Femenía – Puerto Rico, Vicentita Ferrer com a Musa de la Poesia i Vicentita Cogollos, com a Musa del Foc. Es desconeix, igual que en els anys anteriors i següents, qui presidia la comissió. “El cas Mestalla” va competir en la secció 3ªB amb una obra de Ramón Iranzo i Miguel Serrano i un pressupost de 10.000 pessetes, sense aconseguir premi tampoc. La sequera dels anys es reproduïa d’igual manera en el palmarès de “palets” corresponent. El València, representat en el remat, feia passar a l’aficionat “por el aro”; Mestalla es convertia en un

embut per als espectadors i queia perquè ascendiren altres clubs. Una falla futbolística que va comptar amb Amparín Anunci de la década dels cinAndrés Marquanta d’una cervesa valenciana tínez com a (1958) Fallera Major i amb María Teresa Sánchez, Matildín Barrachina, María Pilar Ferri, María Jesús López i María Josefa Medina com a Falleres d’Honor. L’exaltació es realitzà en el Centre Cultural de Russafa, el matí del 22 de febrer comptant amb l’artista Queta Claver per a la imposició de bandes. En 1954 tenim la “presumpta” falla infantil “Festes espanyoles”, sense premi en la secció única i amb el cens 26, que podria ser la de Puerto Rico – Cadis, però que podria confluir entre Puerto Rico i Sueca, que va plantar altres anys. No hi ha constància d’artista, ni de president infantil, Fallera Major Infantil ni llibret que ajude a corroborar en un o un altre sentit cap d’estes dades. En qualsevol cas, el que hi és clar és que no va haver-hi falla gran en el carrer Cadis, al contrari del que va succeir a l’any següent. Antonio Ramón Fernández va tornar a la 3ªB amb “El suc de la taronja”, que va aconseguir un accésit. La falla mostrava com de la gran taronja valenciana sorgia la font de la vida i mentres el comerciant s’unflava a guanyar diners, a l’agricultor li donaven quatre gosses. La Fallera Major va ser Asunción Bueno Marco, sobre la que es va escriure en el diari

“Jornada” el 19 de febrer de 1955, el 4 de març de 1955 i l’endemà. El cens de la comissió era el número 81. En 1956, mantenint el nombre de cens, Juan Martínez de la Barrera va plantar falla sota el lema de “Geografia” revalidant l’accésit en la 3ªB. L’esfera del món portava la geografia espanyola on s’agafaven del braç madrilenys i catalans, els andalusos i els aragonesos es mostraven en la repoblació forestal i el valencià apareixia absolutament desorientat. La falla tornava a reclamar la gran riquesa que era la taronja. Es desconeix si va haver-hi Fallera Major, ja que no existeix tampoc constància de llibret ni de qui era el president. I, malauradament, ací desapareix la pista de la nostra falla en els anys 50. Com hem delimitat, la Riuà va esborrar amb extremes conseqüències la nova realitat de la ciutat, però sembla que la inestabilitat de la comissió remarcada en la història més recent, es va diluir abans que el fang ho cobrira tot, probablement fins als solcs d’un tramvia, ferit, que seguia creuant pel cor de Russafa. Un any després de la última cremà, l’aïgua esborrà el foc; la por s’apoderà d’una València que creixia desmesuradament i l’enginy dels fallers romangué sacsejat pel fang i la tremolor. Tot i això, la nostra historia fallera tornaria a viure nous episodis… després de la Riuà.

Teatre Eslava que tancaria les seues portes el 1959

Carteleria fallera oficial de la dĂ¨cada dels anys cinquanta

PROGRAMA DE FESTEJOS 2014

1 DE MARÇ

20:00h Sopar dels nostres Fallers d’honor de 2014. En acabar, festa.

2 DE MARÇ

11:30h Vi d’honor amb les nostres falles convidades.

8 DE MARÇ

11:30h Visita de la A.P.M Ángeles Guardianes. Exhibició motera al carrer Puerto Rico. 23:00h “La Santa Verbena”. Al carrer San Valero, festa i música amb l’orquestra “Freedom” en compañía con nuestros amigos de la Falla Clero y de la Falla San Valero.

9 DE MARÇ

15:00h Dinar al carrer de la Falla Noscarmientas. 17:00h IV Open Noscarmientas de Truc i Parxís. 18:00h Jocs infantils i cucanyes.

14 DE MARÇ

17:00h Recollida del ninot infantil. 20:00h “Tombe” de la nostra falla “Gallina vella fa bon caldo”. 22:00h Sopar de la “plantà” infantil. 23:30h Gal·la de Noscarets 2013. 00:00h “Plantà” de la falla infantil.

15 DE MARÇ

09:00h Desdejuni i Taller de “futurs artistes”. 15:00h Dinar de la plantà. Tot seguit, Gal·la de Noscars 2013. 16:30h Jocs i castells unflables per a infantils amb animació 18:00h Berenar faller. 20:00h Recollida del ninot “El pollastre ibèric” de la falla gran. 22:00h Sopar de la “Plantà”, a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” oficial de la falla. A continuació, gran festa de la nit de la plantà.

16 DE MARÇ

10:00h Jocs i castells unflables per a infantils. 15:00h Dinar. 16:30h Recollida de premis de la falla Infantil. 17:00h I Edició del “Ruzafa Pintxo’s Party”, en col·laboració amb els nostres amics de la Falla Clero. 18:00h Disfresses i berenar de la nostra Fallera Major i President Infantils. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil.

17 DE MARÇ

10:00h Recollida de premis de la falla gran. 12:00h En tornar a la barriada, passacarrers. Tapeo a “La Estrella”. 15:00h Dinar a la falla. 22:00h Sopar. En acabar, discomòbil en el carrer del Retor Femenia.

18 DE MARÇ

11:30h Homenatge al Mestre Serrano. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 15:00h Dinar. 20:00h Concentració per a anar a l’Ofrena. 22:00h Ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats.

19 DE MARÇ

12:00h Missa en honor a Sant Josep, a l’esglèsia de Sant Valer. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 13:30h Mascletà tradicional disparada a mà. 15:00h Dinar. 18:00h Ral·li humorístic. “Globotà” infantil. 22:00h Cremà de la falla infantil. En acabar, sopar. 00:00h Cremà falla gran.

NOTA La Junta Directiva es reserva la possibilitat de variar algun acte, així com de suprimir-lo o canviar el seu horari per a adequar-lo a les possibles necessitats que pogueren sorgir durant la setmana fallera. Moltes gràcies.

LAURA

CUESTA I HERRÁIZ fallera major 2014

LAURA CUESTA I HERRÁIZ Ana Cuesta i Herráiz

“Mamà vull ser fallera”. S’alçava pocs pams de terra quan Laura repetia esta frase una i altra vegada als seus pares. Ho feia quan escoltava les mascletaes, veia desfilar les cercaviles davant de casa o simplement passava per la porta d’un casal. La seua insistència va tindre efecte i la xicoteta Laura i la seua germana entràrem a formar part d’esta meravellosa festa aviat. No ho férem en un barri qualsevol, fou a Russafa, nucli faller de la ciutat, a on els carrers seguixen eclipsant a la nostra Fallera Major cada vegada que els recorre. Laura no es conforma amb ser fallera, a ella li agrada apuntar que és fallera de Russafa . La falles són per a ella festa però també responsabilitat, per això ha format part durant diversos exercicis de la junta directiva d’esta comissió i ha participat en els concursos de playbacks i presentacions, en què Noscarmientas acostuma a no deixar indiferent a ningú. Un segon premi d’actriu de la J.C.F. així ho reconeix. D’esta manera entén Laura la festa fallera, vivint des de dins, els 365 dies de l’any, sentint l’enorme privilegi de vore créixer la falla al nostre casal i de compartir taula amb fallers que molts s’entesten a anomenar “extranys” però que el que fan és viure la festa d’una manera especial, autèntica. “Orgull Noscarmientas”, acostuma a dir ella . Laura és tenaç i sempre tracta d’aconseguir tot el que es proposa. Després d’eixir victoriosa de la seua obstinació per ser fallera, el següent repte requeria esforç, valentia i hores, moltes hores d’estudi: tractar de salvar vides, curar o simplement fer-les més suportables. Recorde que des de molt xicoteta sabia que volia ser metge. Va dubtar sobre l’especialitat, però la seua dolçor, paciència i amor pels més menuts hui la converteixen en una pediatra admirable. Molts destaquen d’ella la seua gairebé permanent somriure, reflex de la il·lusió que posa a cada minut de la vida. Sense adonar-se que així ens dóna l’alegria als que la volem. Durant els mesos que ja porta al tron la observe i sembla nascuda per al càrrec. Ara arrenquen els dies grans del seu regnat. La seua setmana favorita de l’any, la que més sentiments desperta en ella. En breu canviarà la bata blanca per tornar a lluir esta seda groga que va escollir amb tant afecte. S’embolicarà en la seua mantellina i es presentarà davant la Mare de Déu. L’ofrena més especial de totes, la que més temps porta esperant, la que recordarà sempre… La xicoteta Laura, que quan escoltava la música de les cercaviles s’aixecava corrent per treure el cap per la finestra i somiar, estarà esta vegada a baix, al carrer. Tancant la desfilada, lluint la seua banda de reina. Perdent la seua mirada en alguna finestra i pensant que els somnis moltes vegades es complixen: Laura Cuesta i Herráiz, Fallera Major 2014 de la Falla Cadis – Retor Femenia – Puerto Rico.

SECCIร

SEGONA B artista: la comissiรณ

GALLINA VELLA FA BON CALDO Jaume López i Bronchud

A ningú no extranya Que la cosa no vé de nou Que fem les coses a Espanya, Posant-li molta manya I Tirant-li un parell d’ous!

Estaven els indignats Que cridaven ses proclames I en Madrid ben enfadats Doncs es queden nominats I sense tindre Olímpiades!

I així pica la Infanta I el polítics, quin guirigai! S’ens despulla la banca; Que més que gallina blanca Sembla per bravura un gall…

Però amb calma l’alcaldessa Que el corralet tenia acavat Com la cosa l’interessa Si veu ella que s’estressa Pren “Una relaxing cup!” (of café con leche in Plaza Mayor)

Valent i callat aguanta Així el pobre espanyolet! No siga que al tirar de la manta, Caiguen duc bragat o infanta Si es descobrix el pastisset! Que vosté faça conciència, Com cadascú amb la d’ell, Que cal tindre paciencia Si galls vols en València Que de “capolls” és vergel… I així enguany a la falla Noscarmientas està que pica Doncs volem donar-li traia Al que el “corralet” s’apanya Siga vell gall o gallina! Que pica pica pic! El gallet i la gallina! Tiren molt de pic: I són cent I pic El que ens porten a la ruïna!

I sense olimpíades que fer I mantenint la dignitat S’ocupa amb altres quefers Com mana el seu poder Siga urbe, cultura o sanitat! Que pica pica pic! El gallet i la gallina! Tiren molt de pic: I són cent I pic El que ens porten a la ruïna! De galls i gallines de debó El refraner se’n sap unes quantes! Doncs és cosa de tradició Saber amb quina intenció Estos refranys ens parlaven! Que sempre amb doble sentit I triple en algún cas puga ser De tot allò que s’ha vist S’escriuen així d’imprevist Dos frases al refraner…

Galls, gallets i gallines Polls, pollastres i pollins… Ous de corral I de cuines, Ens deixen bones propines Per a fer-ne els acudits!

I l’ajuda alemana Que tant se desprecia Deixa a Europa frenada Pot ser gran la cagada i com a botó, Grècia!

Passe I gaudisca vosté D’este refraner espanyol Que igual que un gall ne té Pot “empollar-se” ben bé Sense tirar-se un farol!

I així el pal del galliner De merda està ben cargat Doncs és cosa del diner Que tira pudor a fem I que ens té ofegats…

Que bona cosa és la literatura Que amb els seus versos alliçona Doncs és una doctrina pura Encertar amb premura El que el refrany ens dóna!

Que pica pica pic! El gallet i la gallina! Tiren molt de pic: I són cent I pic El que ens porten a la ruïna!

I la falla així es remata Amb gallines per tot arreu! Doncs és cosa sensata Saber per a on esclata Este món de car preu!

Al més d’alt del galliner Amb força i il·lusió s’afanya, Doncs quan més alt siga el caganer Menys tindrà de paper Que gastar per la cagada!

Judicis, corruptes i ensobrats, Carteristes i fulanes, Futbolistes, artistes i advocats Quan campanes es poden tocar Tots són tocacampanes!

I així, a dalt de la gàbia Del pal del galliner s’afanya A cagar-se en França i Itàlia En Espanya i en Irlanda La gallina d’Alemanya!

Que així de lladres el galliner… Està ben plena la cosa! I ja el diu el refraner: Que el que no s’ha de fer Es que guarde gallines la rabosa!

Que és cagada europea La que ens cau com tormenta! I si ara la gallina ara mea Quan la Merkel vol “pedrea” Ens tirarà “ferramenta”…

Que pica pica pic! El gallet i la gallina! Tiren molt de pic: I són cent I pic El que ens porten a la ruïna!

ELS APARDALATS Miguel Ángel Herrero i Rebollar

Què gran lema per a una falla! La pregunta és: Quants ninots ens fa-

rien falta per a tindre una falla que portara aquest títol completa? Probablement, un ninot per a cada valencià d’a peu. Seria massa gran, tal volta excessiva, en el fons, com ho són les pròpies falles però seria l’única solució possible perquè el monument fos complet, per a que aquesta societat d´”apardalats” es vera totalment reflectida en el seu espill.

Perquè això és el que som: una societat “apardalada” que durant uns

anys nefastos ha consentit que, cegats per la creença de que érem rics i de que aquesta era la comunitat dels esdeveniments màgics (també coneguts com “eventos”), ara siguem un poble arruïnat i condemnat a patir anys d’ajustos brutals i pobresa, un poble avergonyit de dir-se valencià cada volta que surt fora del seu propi territori.

Els primers i majors responsables són els membres del diferents go-

verns del partit polític regnant durant els últims vint anys, unes elits corruptes que han cregut que la representació obtinguda en les urnes ha estat un xec en blanc per fer del poder atorgat una barra lliure permanent dels seues deliris de grandesa gastant-se per a les seues ocurrències d´ il·luminat els diners de tots els valencians. D’altra banda, i no menys responsable, una oposició, que amb honroses excepcions, ha estat desapareguda mirant-se el melic, més preocupada de les seues lluites internes i de mantenir la seua parcel·la institucional que de mirar a una societat necessitada de canvis. I per últim, vostè, jo i tots els que formen part d’aquest territori que, en certa mida, hem sigut espectadors d’aquest desastre que ens deixa hipotecats per a unes quantes generacions futures. Sí, es cert, algunes voltes ens hem manifestat però això semblava més una festa amb “batucada” inclosa o una comparsa de la cavalcada del “Ninot” que una protesta real.

Per si a algú li falla la memòria, el llistat de vergonyes i oprobis és

extens: la corrupció com a forma de funcionament natural del poder polític que va portar, fins i tot, a un president de la Generalitat a la banqueta dels acusats, el total desmuntatge del sistema financer valencià amb la pèrdua de les caixes d’estalvis, els esdeveniments màgics amb la “Fórmula 1” com a bandera

màxima del malbaratament mentre la sanitat i l’educació pública patien retalls, l’accident més greu de metro a Europa saldat amb 43 morts condemnat a l’oblit durant molt de temps, seguit de una resposta social e institucional patètica perquè ens visitava un Papa més preocupat del fastos que de la pèrdua de vides humanes, el tancament de la radio i la televisió pública valenciana, condemnada per la seua sobredimensió, la falta de qualitat i la desastrosa gestió d’uns polítics només interessats en utilitzar-la per a la seua propaganda política, etc, etc. Podríem continuar i no acabaríem fins a les falles de 2015. Per tant, no hi més que una forma de donar vida a aquesta somniada falla dita “Els Apardalats”. Com cap artista faller s’atrevirà a fer-la, construïsquen-la vostès mateixos. El proper 19 de Març, que cada valencià, començant pels nostres polítics, baixe a la falla que tinga més a prop i quan el foc s´encete, que s’introduïsca en la foguera i es creme en ella. És necessari. Aquesta societat necessita immolar-se i començar de nou. Necessita del foc purificador per renàixer i reparar tots els seus pecats. I no es preocupen per la contaminació: si la nit de Sant Josep tots fem el mateix, segur que el fum que surt de les falles cap al cel serà, per una volta en els darrers anys, més blanc que mai.

ELS PARDALS DE RUSSAFA

Pere Fuset i Tortosa · @perefuset

No sabem si el Parc Central será algún dia un poc menys mític que

l’Atlàntida, o si això d’ubicar zones verdes als patis de llums será més que un fotomuntatge per il·lustrar diaris. Però si podem dir que ara per ara Russafa té poc de Russafa… etimológicament parlant. Derivat de l’arabisme ‫ةفاصر‬1 el nom del barri fa referència a un jardí

que hui per hui té més de pedra que de flora però, així i tot, aplega la seua

particular fauna. D’entre totes les criatures bitxos i bestioles que l’habiten cal destacar una classe d’animals vertebrats bípedes, endoterms i ovípars. descendents dels dinosaures teròpodes del Juràssic... Efectivament, parlem d’aus2.

D’entre les 10.000 espècies vivents que campen (o sobrevolen) per

esta cosa quasi redona3 que tenim per planeta els experts en la matèria han sabut detectar unes cinc espècies pràcticament endèmiques4 del barri. Són -deixant-se de romanços ornitològics- els pardals de Russafa i els podríem definir així: • Gavina del Ganxo (Arqueòpterix ganxensis): La degana de la zona i potser també la més envellida . És una de les espècies que millor ha conservat la llengua pròpia dels pardals de Russafa5 i li agrada sobrevolar els corredors del Mercat i les cornises de “San Valero”. Recela de les espècies barbudes i mengen molta verdura fresca. Com sap millor que ningú que els dilluns no n’hi ha peix, aprofiten per comprar-se bragues al carrer i posar-se al dia de les novetats del veïnat. Alguns diuen que està en perill d’extincíó però com sovint són pardals conservadors.. de moment, es conserven. 1 Platet de paella recalentada per a qui ho puga llegir a la primera! 2 Sí, ho he extret de la Wikipèdia. 3 I axatada pels pols”, que si no ho dic rebente. 4 Endèmic vol dir que són només “del terreny”,… com el garrofó de la paella, el meninfotisme o les falles… 5 Pregunteu-li a l’AVL quina és i quin territori abasta… i després demaneu-li permís a la Generalitat Valenciana per publicar-ho a un Diccionari.

• Colibrí Hipster . (Modernus hispterycus) Espècie novinguda al barri i per alguns invasora (i fins i tot paràsita). Molts d’ells lluixen barba i/o bigot, i en alguns casos també ulleres de pasta6 negres. La seua dieta és ben rica en “canyapa7” i solen patir el trastorn del “postureo” que, entre d’altres coses fa que, almenys de manera aparent, reneguen de la seua condició i espècie. De dijous a dissabte són els putos amos del corral i del carrer. Per la seua addició a les xarxes socials alguns muten cap a pardal de Twitter. • Au Kus (Arabicus pahar). Diu la història, la llegenda i la wikipèdia que ja van ser antics pobladors del barri, abans fins i tot el Rei En Jaume els espantara. Són espècie amenaçada8 i estan replegant-se de manera generalitzada pels Carrers de Sueca i Cuba. Mengen dàtils i carn de halal, beuen té, fumen en shisha9 i escriuen raro. De tant en tant miren a la Meca i encara que bona part d’ells no venen alcohol de vegades fan l’agost venent-lo als Modernus hispterycus i Fallerinsis penatus fora d’horaris. • Gall d’Indi. (Homopardalus queer) Els científics, ja fa molts anys, estudien comportaments homosexuals en la natura però encara no s’expliquen com es pot reproduir una espècie com està absolutament homosexual i tan diversa10. Els últims anys les colònies que poblaven el Carme han anat desplaçant-se cap al nostre barri atretes pels ambients més humits del Carrer Vivons i les càlides terrasses del carrer Sueca, Altresm però, són menys vi sibles i poblen els armaris. Ho omplin tot de color amb els seus plomatges (i en alguns casos d’oli) i porten ja molts anys sobrevivint a espècies depredadores homofòbiques. • Gorrió del Casal (Fallerinsis penatus) Desfilen, tallen carrers, fan soroll i els més sabuts publiquen coses de paper on caben coses com 6 Per “de pasta” parlem del material, i no necessàriament del cost monetari.. que també n’hi ha molt de “wannabe”. 7 Canya i tapa. Generalment a 1€.. Amb excepcions! 8 Especialment amenaçats per grups fatxorros de ment estreta. 9 Popularment coneguda com catximba. Una espècie de cigarret electrònic en plan bestia i sense batería. 10 Volen, i alguns són un poc bitxos però cal no confondre-los amb les marietes. Altres són peluts però no són literalment óssos. I encara que alguns parlen despectivament de camioneres tampoc són pegasos.

esta. Els agrada molt jugar amb foc, i de tant en tant es cremen11. Els mascles afortunadament han mudat la pell12 recentment. Algunes femelles porten banda, altres caramba, però totes generalment porten unes pintes... S’alimenten bàsicament d’arròs i són coneguts per la seua gran capacitat d’ingerir alcohol. Planten unes coses artístiques que abans es cremaven i ara es derretixen. Fan cultura però molts d’ells encara no ho saben. En març són percebuts com a plaga i amb eixa excusa els polítics els tenen anillats13.

Més per sort que per desgràcia no hi ha espècies pures, El mestissatge

s’imposa i Russafa -tot i el preu dels lloguers- ho posa fàcil. No falten les tensions però a dia de hui és ben fàcil trobar moltes espècies barrejades. Gorrions que són Galls d’Indie, Kus que són ja un poc Gavina, i fins tot colibrís del palo com qui escriu, que ho són un poc de tot.

No són cap mutació estranya d’arrel tòxica, sinò el fruit d’un barri

genuí i amb encant que, malgrat l’abudant pedra, és un jardí per polir. I és que de l’escalextrix a la gasolinera del Regne, i de Peris i Valero a la Plaça de Bous, Russafa enganxa a qualsevol pardal.

11 Però mai piquen quan han de picar… veges tu! 12 Abans els confonien amb panderoles negres, però quan estes foren desplaçades per les roges voladores, van mudar la pell. Amb excepcions.. 13 Des de fa 75 anys, una tal JCF els anilla amb bunyols, ja siguen de coure, argent, d’or .. i en alguns casos amb fulles de llorer.

ELS PARDALS QUE COSTARÀ VORE ENGABIATS

Ana Cuesta i Herráiz

Corren temps roïns per a la justícia. No és una opinió, és més aviat una

obvietat. Fa poc llegia un article que revelava que un 64 % dels espanyols no confia en el sistema judicial i que fins a un 84% creuen que les lleis s’apliquen de forma discriminatòria a casa nostra. Cada vegada més ciutadans es qüestionen este article recollit a la Constitució i amb el que a molts se’ls ompli la boca en discursos nadalencs: “La Justícia és igual per a tots”. Però sembla que pocs el comparteixen. Què fa als espanyols dubtar d’això, qüestionar que el pes de la llei no cau sobre tots per igual? No dubte que darrere d’allò estan estos casos que ens esmorzem cada dia als diaris, nacionals i internacionals, i que col·laboren a “encimbellar” la Marca Espanya. “Bombes” que tenen com a protagonistes personatges que, ja siga perquè el poble els ha posat en este lloc o perquè els ha vingut “imposat”, haurien de complir amb este deure (almenys moral) de donar exemple.

En este país cal que t’imputen, et desimputen i et tornen a imputar

perquè alguns ciutadans hagen de declarar. I fins estes declaracions es venen com a “voluntàries” quan és un jutge qui ho ordena... També s’està convertint en un clàssic que jutges, excessivament “tafaners” amb els que no han de serho, acaben suspesos... Això, com s’imaginaran, no se li escapa a l’espectador, que es pregunta si amb ell la vara de la justícia seria tan feble.

La meua professió de periodista i treball actual en una televisió na-

cional m’ha permès en els últims anys experimentar sensacions contrariades. Sonarà frívol, sensacionalista, potser fins demagog admetre que resulta demolidor vore eixir un imputat per presumpta corrupció i malversació de fons públics (estos que vostè i jo paguem), de casa (un antic palauet a la zona alta de Barcelona) en el seu flamant cotxe i flanquejat per mitja dotzena d’escortes... quan hores abans has entrevistat a una d’estes famílies que estan a punt desnonar del seu modest llar. Em podran creure o no, però m’ha passat. És clar, el

primer “pardal” no té la culpa que desenjaulen als ocells de la segona història, però ja els dic que la justícia no ha estat igual de lenta per a tots dos ....

Potser són els durs moments que viu el país els que ens fa clamar

contra les desigualtats, les injustícies, les vergonyes que experimentes quan es fan públiques les corrupteles que es couen per ahí dalt... Amb personatges de diferents colors i ideologies, no ens enganyem, sembla que este virus ataca a tots per igual. Ens venen que durant èpoques de bonança ens conformàvem, miràvem a un altre costat tot i ser conscients que estos casos ja existien, que l’espanyol assumia que passava però es conformava amb tenir casa calenta. I que és ara, que tot trontolla, quan ens portem les mans al cap davant d’estes irregularitats. No ho compartisc. Em negue a pensar que l’espanyol ha estat un “beneit conformista”. I m’atrevisc a reconèixer que la croada “anticorrupció” de molts mitjans de comunicació ha tingut alguna cosa (no tot ) a vore en este “crit al cel”. Una missió, per cert, impensable, fa no gaire en algunes plataformes mediàtiques. Els mitjans i els esparadraps, este és un altre tema... Ja deia Quevedo que “a on no hi ha justícia és un perill tindre raó” ...

Però més enllà dels “pardals” que mai (o almenys, costarà, qui sap )

vore engabiats, igual de dramàtic són aquells “pardalots” que foren engabiats i recentment han vist com des d’Estrasburg els obrien la porta per volar lliurement. Per alçar les seues ales sense mirar el dolor que van deixar fa massa pocs anys. Impossible no estremir quan entrevistes al vidu de la víctima d’un violador en sèrie (la gàbia ja han obert) i et confessa que no pot controlar la seua reacció si es troba pel carrer amb l’home que va truncar la seua vida, i la dels seus fills... També ho he viscut. I he sentit que la justícia és defalliment. Un ocell capritxós, deslegitimat i vulnerable. I que necessita canvis: un bec nou, net i robust, amb el que “picotee” a tots per igual. Potser així recupere la confiança dels espanyols... Difícil missió.

PARLANT DE GALLINES, SABIES QUE...?

Miguel Ángel Hernández i Graciá

- Xé nano!, Has vist este any de què va la falla? “Gallina vella fa bon

caldo” i au! Tota la falla plena de gallines i de galls…

- Puix el tema dels galls i les gallines dóna per a moltes coses interes-

sants… Per exemple eixa frase que servix de lema de la falla no sols és coneguda en valenciá i en castellà, sinò també en italià, com ens demostrà el gran Valentino Rossi quan en 2009 guanyà el seu nové títol mundial amb 30 anys i no dubtà en ficar-se una samarreta en la que se llegía “Gallina vecchia da boun brodos” que com pots imaginar es tradueix com “Gallina vella fa bon caldo”.

- Puix si amb 30 anys és vell, qué som tu i jo? Millor no em contestes!

Estic adonant-me que hi ha un altra frase que parla de gallines, quan li ho diguem a una persona per tal de cridar-la covard… I que també es fa servir en anglés, o almenys aixó sembla veient películes americanes...

- Raó tens amic meu! Al anglés “to be a chicken” es fa

servir per a ratllar algú de covard o pusil.lànim. Però curiosament “to play chicken”, vol dir jugar per a vore qui és més fanfarró…

- No em sembla estrany! En castellà fem

servir un gall per a referir-nos a una persona que és fanfarrona i altanera. Ja saps que sempre es parla del sexisme a l’idioma, ser gallina és roí i ser gall és bó...

- No obstant això, al tema

de les definicions de gall i gallina, es pot dir que abans s’era

més feminista. A l’actual diccionari de la Real Acadèmia si busques la paraula “gall” trobes “Ave del orden de bla, bla, bla...” i en gallina pots llegir “Hembra del gallo que tal i tal”… Tot i això al diccionari d’Autoritats, el primer que es féu pel segle XVIII, a la definició de gallina explica “Ave domèstica que tal i tal…” i el gall queda relegat a “Macho de la gallina...”

- I no oblides que qui se’n va al llit prompte “es gita

amb les gallines” però el que matina “s’alça amb el gall”!

- Ja clavats en el tema hi ha moltes frases fetes que

fan referència a galls i gallines. Per eixemple: saps per què es diu alló de “s’ha quedat com el gall de Moró, sense plomes i cloquejant”?

-No, però coneixent-te em tem que ho vaig a saber

en pocs segons…

- Com deia Loquillo “Mi fama me precederá ---“,

però bò al que anàvem... Ens trobem a Morón de la Frontera, Sevilla, albors del segle XVI. Sembla ser que les aigües estaven térboles per les constants i violentes disputes entre els moronenses, per la qual cosa des de Madrid es decidí nomenar un nou jutge que tenía fama de molt dur. En quant arribà al poble començà a impartir justicia amb severitat i quelcom fanfarronería, repetint una fase que li donaria fama, “on mana este gall no mana un altre”, fins que un bon dia els del poble decidiren que ja n’hi havia prou, se’n anaren cap al susdit i el deixaren nu i l’apallisaren, per ficar-lo després a la plaça del poble. Donat el carácter andalús no tardaren en cantar-se sarcàstiques cobletes comentat la jugada com: “Te vas a quedar como el gallo de Morón sin plumas y cacareando en la mejor ocasión”

- Hummm, una explicació tan interessant com llar-

ga, al menys ha segut clara, que de vegades la teua verborrea es un autèntic galimaties que no hi ha qui l’entenga!

- Galimaties! M’encanta que em preguntes per l’orige

d’eixa simpàtica paraula… Perque també té que vore amb els galls...

- Jo no t’he preguntat res, però bó, dispara!

- Un possible orige de la parauleta ve de l’època a la

qual el llatí era la llengua que es feia servir per als litigis. El senyor Matíes, un xicotet camperol, estava en disputa per la possessió d’un gall, i el seu advocat, en el seu acalorat i enrevessat al.legat, utilitzà moltes vegades la frase “el gall de Matíes”, que al llatí seria “gallus Mathías”. Tantes vegades la repetí que a la postre se prengué a broma, i simplificada com galimatías arrivà a fer-se servir per definir qualsevol discurs de difícil comprensió.

- Mira, eixa història si que m’ha agradat. Jo em sé

la de la gallina més famosa de tots els temps: “la gallina dels ous d’or”. Segons recordé era una fàbula d’Ésopo en la que un camperol descobrix que tenía una gallina que ponía ous d’or. El camperol, víctima de la seua cobdícia, decidí matar-la creient que al seu interior hi hauria un gran lingot d’or, però al obrir-la en canal descobrí que sols hi havia sang i budells. Ja se sap, l’avarícia trenca el sac.

- Ha estat ben portada, òbviament la coneixia, però

me’n alegra que a tu també t’agrade contar historietes d’estes.

- Home, jo no sóc tan “empollón” com tú, però

d’alguna cosa en sé! - Empollón jo? Puix mira la paraula castellana “empollón” també té que vore amb les gallines. Imagina’t la posició d’un estudiant, el cap baix, damunt dels llibres i passant llarges estones aixina… No et recorda a una gallina covant els ous (empollando en castellá)? A més a més, arrissant el ris, podríem dir que “covant l’ou” del estudi conseguim els pollets del coneixement…

- Xupla’t eixa! La veritat és que al final arribes a avorrir, però fins eixe punt dóna gust sentir-te. - Em prendré aixó com a un el·logi, però ara mateix m’estan venint moltes frases al cap amb galls i gallines. “Va sentir el gall cantar i no sap en què galliner” - “En menys que canta un gall” - “Aixó no ho agafen ni les gallines” - “Em sent com gallina en corral foraster” - “Quan pixen les gallines” - “Soltar un gall” - “ El que sols menja el seu gall, només ensella el seu cavall” - “Gall que canta quelcom té a la gola” - “Altre gall em cantaría” - “Beure al gallet” - Meeeeeck, escoltem la veu dels supertacanyons! - Xé!, a que ve això? És una frase de galls! - Però no exactament, beure al gallet no té res a vore amb els galls dels que estem parlant… És una deformació de “beure al gallet”, i gallet, com et dic, no té res a vore amb els galls. “Gallet” és la gola, o més exactament el final de la boca i diguem “beure al gallet” perque quan ho fem el doll del líquid cau exactament en ell. - Mira! Se’m posa la pell de gallina sols de sentir-te, o igual és del fred que fa açí al mig del carrer, em pareix que me’n vaig cap a casa, ja se sap, cada gallina en el seu galliner…

- Interessant aixó de la pell de gallina, es diu així perque pareix la pell

d’una gallina sense plomes, però lo curiòs es el perqué sens posa la pell així quan tenim fred, por o altra sensació forta. És un réflex arcaic....

- Huiiiiiii pareix que s’està nuvolant, com ens descuidem ens anem a

mullar com pollastres… Adéu, adéu!

- Però no te’n vages ara, que et tinc que explicar això de la pell de ga-

llina…

- Un altre dia. O un altre any, que m’he deixat el dinar al foc, adéu!

- Però, te’n vas de veritat?, “La pell de gallina” és perque se’ns eriçava

el pel quan erem peluts com monos! Será posible, així pareixiem més grans i espantàvem als nostres enemics! I també ens servia per a calfar-nos més! Au, ja li ho he contat, a mi m’anava ha deixar este amb una historia a mitges… Adéu, i un altre dia seguim!

LA PAELLA DE POLL Claudi López i Sanz

Tinc un amic foraster, d’Albacete (Castella La Taca) que diu que par-

lar Valencià és molt fàcil, tot està en llevar l’última vocal de cada paraula i arreglat, potser siga un deixeble avantjat del valencianisme secessionista lingüístic que proposa aquest “valencià” com la nostra llengua de veritat, però el cas és que parlar aquest castellà interruptus pot tindre conseqüències molt divertides i açò és el que ens va passar un nou d’octubre al Palmar.

Ja era cèlebre el seu bocadill de ques, però aquell dia es va consagrar

com a filòleg. Quan es va a acostar el cambrer de camisa blanca i pantalons negres amb llibreta en mà per a prendre nota i ens va demanar, abans de res per a anar marxant-la, de què voldríem la paella, es va venir amunt i va dir: De poll, la volem de poll.

Des d’aleshores, i ja fa mes de vint anys, celebrem cada Nou d’octubre

el Dia Nacional de la paella de Poll i cada any retrem homenatge a un poll destacat per la seua contribució cultural.

Hem homenatjat a Pollicarpo Diaz, el potro de vallecas, per la seua in-

terpretació, injustament no nominada als Oscar, en “Torrente, el brazo tonto de la ley”. També a Polli Rincón per la seua contribució al periodisme internacional amb els seus comentaris a la SER. De futbol ni idea, gràcia escassa, parla inintel·ligible,…aquest més que poll era pollí, una revolució al món de les ones. Al món de les arts, encara que de menor talla que els anteriors, també hem rememorat al poll que mai envelleix, Poll Mc Cartney per la seua contribució musical i al poll més atractiu de la història del cinema, Poll Newman La veritat és que imaginar una paella de polls resulta una mica difícil, però vivint com vivint al segle de la nanotecnologia i caminant com caminem cap a la misèria més absoluta, perquè no fer una falla de polls? Però de grandària real, sí

vull dir de grandària de poll, podríem fer una falla d’especial dins d’un got de tub. Tot serien beneficis. No hauríem de tallar carrers, se la podríem portar de cercavila i fins i tot a l’ofrena, la crema estaria molt controlada i per no parlar de l’estalvi de diners en materials. Preneu nota artistes de Noscarmientas i considereu aquesta proposta per a l’any vinent, de segur que qualsevol tindrà en ment ja un bon grapat de Polls famosos i la falla infantil la podríem fer amb Polly pockets, seria una mica més gran però amb la mateixa temàtica. Bé, i deixe ja d’escriure perquè m’està començant a picar el cap i això que en el meu cas els polls no ho tenen gens fàcil.

TEATRO, LO NUESTRO ES PURO TEATRO

Mónica Gallego i Llorca

Hui he rebut una cridada “d’algú, digam-li “X” de la meua comissió que m’ha dit: Mónica, per qué no escrius un article al voltant del concurs de teatre faller per al llbret? Jo fidel al meu carácter intrèpid i pot ser tal vegada un poc inconscient, he contestat: Sense problema!!! Al penjar estava convensudisima i em deia “tampoc será tan difícil, total es parlar d’allò que s’ha fent quasi totes les nits des de setembre fins a desembre els darrers 4 anys”. Ara en trobe davant d’un full en blanc pensant: I que conte? Pot ser siga més fàcil si comence pel principi… A mi des de sempre m’agradat el teatre, i quan fa uns anys em vaig assabentar de que des de JCF s’organitzava un concurs de teatre vaig pensar : un teatre fet per fallers? No sé jo si valdrá la pena, total serán Sainets i poc més… I així carregada la motxila d’ un poc de curiositat i un molt d’escepticisme vaig començar a anar a vore representacions fetes per fallers i falleres que al llarg de vora 2 messos i mig, nit rere nit feien la seua proposta escènica. Al principi només anava quan actuava algú que coneixía principalment, però amb el temps ….ai mare ¡!!! amb el temps no hem perc ni una!!!! I és que “Quan errada estava”. Moltes nits, en acabar la representació he tingut que fer un veritable esforç per recordar que en trobava davant de teatre fet per aficionats perqué el que acabava de vore en conduia a pensar tot el contrari, a creure que no em trobava a la Rambleta (abans, “La Flumen”) i que pel contrari estava sentada a una butaca de L’olympia o El Talia, i és que, hi ha molt de talent al món faller!!!.

El concurs, com ja he dit dura vora 2 mesos i mig i es representen al

voltant de 60 obres , dividides en 3 categoríes: curta B, curta A i Llarga, i en les que les diferents comissions, amb major o menor encert, representen l’obra escollida. Totes elles competeixen per una serie de premis, com ara el de millor actor/actriu, millor escenografía, representació, o director/a d’entre d’altres. Al vore estes cifres sempre en colpeja una pregunta, Com pot ser que la gent no sapiga d’aquest concurs? Es tracta d’una activitat gratuïta i de gran durada, que desgraciadament passa desapercebuda per a la població fora del món faller, però bé no hem feu molt de cas, tan sols era una reflexió personal feta en veu alta (de nou el meu carácter inconscient…)

La nostra Comissió, Noscarmientas, participa en aquest concurs des

de fa 4 anys. Enguany, a més a més, fent un enorme esforç per a una Comissió com ens agrada dir “modesta” ( que traduït vol dir amb pocs cacauets) , i per qué no dir-ho, amb poca solera al món del teatre ( o el que és el mateix que no som de les comissions que sempre es porten els premis de teatre), hem tret endavant dues obres: Outdoortraining, per a la categoría Curta A i Ai Carmela! Per a la categoría obra Llarga, les dos amb molts bons resultats al concurs. ( Fins ací la meua referència al concurs propiament dit, m’han demanat , el senyor “X” que no siga molt crítica en aquest article) (Fins aci la meua referencia a al concurs propiament dit, m’han demanat, el senyor “X” que no siga molt crítica en aques article .Esta vegada si he pugut contindre la impulsivitat)

Les Falles son grups de gent variada amb gustos diferents, inquietuds

diferetents, i a les que per tant, hi ha cabuda per a tot… o quasi : Betlems, Futbol, Parchís, Teatre, Play-backs, Padel, Truc…Així, podríem pensar que el teatre és una més de les activitats que es fan a una comissió, però per a mi és molt més: quan veig un grup de jóvens de no més de vint anys com els de la comissió de Sant Marcelino fent un obra, pense en com resulta de fantàstic el teatre com a alternativa d’oci. O quan veig damunt l’escenari dos actors separats per mes de 40 anys, com ara el cas de Dr Oloriz, pense que això deu de ser el treball intergeneracional que per als psicòlegs és fonamental en el desenvolupament dels jóvens, o quan veig a un actor que fa temps ja deixa enrrere els 60, capaç de riure-se’n de si mateix i fer una meravellosa representació com fou el cas d’un del actors de Fray Jota, arrive al convenciment de que el teatre és una teràpia meravellosa contra la monotonía i la tristor que moltes vegades acompanya als nostres majors.

Encertades o no, el que és innegable és que cada nit un grapat de per-

sones posen tota la seua il·lusió i el seu esforç al servei d’un públic entre el qual en trobe que no pot sino aplaudir i donar-los les gràcies per tractar de fomentar la nostra cultura, la nostra llengua i en definitiva per ampliar este, el nostre món faller en el que no només te cabuda la cultura, sinó que la té amb entitat própia i per fer-nos riure , emocionar-nos , de vegades patir per un text que s’oblida o una música que no “entra a temps”, però per damunt de tot, per fer més realitat això de que “Teatro, lo nuestro es puro Teatro…”

NOSCARMIENTAS, EL VERÍ DEL TEATRE

Jaume López i Bronchud

La nit del 14 de febrer celebràrem la nit de Sant Valentí. Asseguts en les files 11 i 12 del Teatre Principal, alguns dels fallers de Noscarmientas tinguérem l’oportunitat de viure el nostre particular “amor” per l’escenari, en una nit cridada al romanticisme. La Gala de la Cultura ens deixà un bon sabor de boca, més enllà dels tres premis aconseguits, per una cosa que en acabar la vetlada comentava amb el bo de Manolo: “Noscarmientas està ací” li diguí. I no era cosa senzilla o fàcil. Què físicament estàvem a la porta era cosa constatable; que Laura, com a Fallera Major, i jo com a president, havíem pogut pujar a l’escenari fins a tres ocasions, també. Però aquell “Noscarmientas està ací” simbolitzava el punt final d’un any carregat de treball, assajos, decorats, il·lusions, nervis i reptes que troba recompensa final cada vegada que alcem el teló: hi ha una caterva d’amics que no volen perdre’s el que puguem fer. El que ens agrada fer. Com va dir Sirera, ens hem punxat directament amb “El verí de teatre”. I en vena, a més. Puc sentir que Noscarmientas viu una revolució en els últims anys. Ho sent jo i m’ho diuen moltíssimes persones que s’acosten, a parlar-me d’una falla que ens lleva totes les hores del món i ens les canvia per totes les satisfaccions possibles. Molts, des de Russafa, o des d’afora, em diuen que hem posat a Noscarmientas en el mapa, que és una falla de la que ara se sent parlar molt, i per a bé, que no parem… I no ho negue, com a president, i com sé que li succeeix a María (la meua presidenta al cinquanta per cent), és una satisfacció rebre estos afalacs que ens espenten a seguir batallant amb el millor equip possible. El nostre equip.

Però he de dir que el verí del teatre ens arribà sense voluntat de res. Simplement ens atrapà i ens manté enganxats amb un “pique” sa però addictiu que ens obliga a pensar sempre en què farem després de la nostra última gesta. Són moltes hores. Moltes hores en solitud escrivint, dissenyant, ideant… A voltes assegues que perds el temps o que hi haurà fins i tot gent de la falla que mai s’assabentarà que aquell treball, en silenci, es va fent… Però és igual. De sobte, una nit, el teló s’alça… I Noscarmientas rugeix. I açò és preciós. Com veure als actors, directors, encarregats de l’escenari, la Lola amb les seues agulles i la Rosa, que no abandona mai un assaig… Elías, que és capaç de corregir-nos sense dir ni una paraula. Javi, a la vora d’un atac de llums, o Manolo Izquiero, Manolín, que es marca tècnicament un “Ai Carmela” sense despentinar-se… I tantes i tantes persones que fan que el verí es compartisca i no arribe mai a diluir-se en la sang… Som Noscarmientas. Açò és una satisfacció. La més gran. I Noscarteatre, el nostre espai teatral, una referència i una passió que hem de consolidar. I que devem seguir reivindicant. Eixim de la Gala de la Cultura amb tres palets: premi a la millor obra inèdita en Curta A i millor escenografia per “Outdoor *training” i un cinquè de millor obra per “Ay Carmela”. Sabeu que no m’agrada parlar dels premis, quan arriben són una recompensa fantàstica, però el nostre repte és un altre.

Noscarmientas. Ni els premis que arriben des d’afora, ni anar mai contra ningú que no siguen els nostres propis límits. No devem tindre altra competència que no siga eixa. Quan el 9 d’Octubre em vaig asseure a vore “Outdoor training” vaig gaudir de valent. Manolo es va obstinar que anara a algun assaig per a donar les pinzellades de dirección als actors. Li vaig dir que no. Perquè a Manolo li dic sempre tot el que pense. I fou un encert. Vaig gaudir, em vaig divertir. Vaig veure al millor Sergio, sorprès per la seua vocalització, a Manolo Izquiero capaç de posar-se nerviós i reconduir-se ell a soles per a dotar d’una naturalitat única el seu paper, a Carol créixer-se cada vegada més en l’escenari (perquè ho viu, i així li nominen), a Adrián traure a l’escenari per última vegada a l’Adrián tímid i acompanyar a Sandra, que va tindre una fantàstica escena mà a mà amb la seua germana, Laura, que broda els papers de carrer Colón. Vaig vore a Nick que és un mestre còmic, movent-se amb la mateixa naturalitat i comoditat que el bo de Pere, que no parava. I a Moni, resultant divina a estones, histriónica a altres, en un paper almodovarià que anuncia que li queda molt per donar… I en definitiva, amb un equip del que sentia l’orgull d’un pare que els ha ajudat a créixer però que ara té la malenconia perque els fills ja volen sols… I tot, amb el millor escenari que poguérem tindre – Richard, no et vaig a dir res que com a amic no sàpies que opine ja de tu – i amb una obra més de Angelita, que no és res del que encara li queda per donar-nos. I ho dic així: “una obra més”. Quant ens queda… Passà quasi una setmana i Carmela i Paulino eixiren a escena. No diré ja res de nou que no sospiteu. Fou una de les nits més boniques de la meua vida. Encara recorde el plor de la guitarra quan vaig eixir amb tots els meus nervis i una garrafa de vi en la mà. Encara recorde com vaig dir-li “reina” a Carmela, una Angelita que regnava més i millor que mai, o com sonaven els bombardejos quan la mataren. Em vaig obstinar fa anys a fer esta obra amb Angelita. I la vam fer. I va ser preciós. Encara recorde a Borja dient-me “eixiu una altra vegada, segueixen aplaudint.”. I en eixir, i fondre’m per segona o tercera vegada en una abraçada amb Ángeles, descobrirem la Rambleta dempeus aplaudint emocionada. Ho vaig dir, ho repetisc: una de les nits més boniques de la meua vida. Per açò, al final, allò dels premis és el de menys. Si has llegit açò, entendràs que així ho crega. Són fantàstics, a ningú li amarguen, és més, endolcen i de valent. Però sentir i viure tot el que enguany he pogut viure gràcies al teatre, no té cap preu. I ací, tan sols, queda ser agraït, com a president, com a faller, com a amic, com a company a tots els que feu que el somni continue viu i als que seguiu, com jo, obstinats a enverinar-nos més amb el teatre. A seguir. Com vos dic sempre: Endavant Noscarmientas. Prompte el teló s’alçarà de nou…

fer la proposta el dia que em vas ni m so un m co orde pensar-ho... que ha passat. Rec em mou més el cor i acceptí sense el ot t a id ent m cenari, Em sembla cada detall, l’es i. Saps que a mi à nar ad ce gr es ’a l’ M de . bar unt uearri em, dam es a on podíem m’abrigallaven aq i rar i ib i de sobte allí estàv nar cal ce si es l’ sé de racional, no gada que eixia dir-te que en Tu, que ets més complicitat cada ve da gir, cada gest, la ca a, e, as nx fr pla da la ca , dí o” escena per xers de vi... Gau fins a morir en aquell “palancaner pit i s el dor , pu es e bl ns di se cin icioar impres uell suport incond eua família, cant aq m b lles quatre mans la am a ar pt dar m co cor re àngel, p. Veure’t en e’t al meu costat, l’escenari eres un ediatament del ca adà sobretot tindr imm gr ’a re m or ò sb er ’e P m .. se s. dries haver ir del teu art, po defensar als feble que la paraula por ud fa ga e a qu , per al és on m ci tina de s no s irra cadira i asseure’ eus volants de cor us m a nal i a voltes fin s un el ar a af sot ag a d’ uï s nt dre gane oposes... I , sentia els se l’escenari fa vin s ser el que et pr -nos, en silenci pot , vant i” ser qu ob ri lí , a t e ol m nor e , des una altra sigut un gran “t hi havia més gent ia una i mil vega s, nar ue do aq e qu but de ant t i , pat e t tornen a el ec lemes i que quan s sentia el seu af Lola que allí, en ob re pr de s us se an s ab el ò n per de li fer que oció, ant una estona ob que explicar, per t dur ol riures i la seua em e m qu é t e fer qu per ia , da per ells i, el que no es quen d’una històr vegada la meua vi és el vertader prem er fer que gaudis e P ix . E .. . es r nar t io sal uc no ells els puguen sol enim i l’importants que són per a t s el e el tenim. qu ja e t I ec . se sent senten l’af ent em pl m si e qu e, les veu, el ès, la seua mar on toca, el que no es pol el , e it ch heroïna d’una n pronunciar Bel , fent-me sentir t els que no sabie ni , a ls el un en per av an est e repte, el ir gr I també ços de superar est cap fent-me sent pa ca eu m em el ér è en qu ir gun dia fe en retruny tot. Tant de bo al a cega, la seua b seues veus van nç am ia nf em dí co po ua s se junt fan notava la ir com ells ens Carmela. I que a er sent jo os guerra absurda, i -l o fer lin a au guem arribar que tu eres P de bo algun dia pu seu convenciment ant t , em reb e qu tot el puguem retornar que ens . es r t ha molts amics sentir a nosal hi í, m ca en posar-nos no oblidarem Paulino, hem de t temps que passe a ol ad m ar ep per pr ò à er P est s. La tartana què càpien tot te! grandint el cor per en ir gu se feliços, Bel-chide ser m va t ni a un esperen i hem que o. e d’Aragó, en el Gràcies, Paulin aquell xicotet pobl a. el m ar C Teua, o,

Benvolgut Paulin

Estimada Ca rmela, T’escric des de la nostàl gia i la male d’este amor , desnortat nconia, des i teatral, qu de l’afecte He de dir-t e ens portà absolut. Des e que et tr fa uns meso ob e s a girar pe a faltar tant co teua veu, le r València. m les teues s teues brav aparicions, eses, els te humida i fred a l’ us es si cenari, la le ncis,… Recor a com una d de aquella e les més bo ni del que allí t, qu ni e qu volia ser es de la me ens passà, si ua vida. Ent nó perquè en én s’ajuntaren qu aq e no ue ll escenari, per res tantes coses, que bé semb tants detalls perquè estime lava el Russa , tants somn fa, l’escenari. is , qu e de debò, Ca I més quan rmela, enteng ho compartisc uí amb tu. Fou una nit única, Carmel món s’atura. a. D’aquelle Allí, amb le s que et d óna la sensac s meues pors la pressió del ió de que el , mirant se qual pot al mpre de re fi üll el “mio na l més que la aquell públic tenienti”, de cap dels Carmela, aq jurats o del uell públic! Òm dempeus am pú b pl li ic c d mateix. I ’allò més el te b tants minu atre, que en ts d’aplaud trepitjar el s va im so en rp ts rendre , mentre sòl. Què bell tu i jo inte és el cel, Ca ntàvem torn Déu, els se rmela, que ar a us núvols i le be ll és amb els seus s seues form àngels i el igues blanqu seu es! Poc puc dir-t e que tu no la que realme sospites… Que nt tornares fou una nit a nàixer, Ca màgica, me davant el te ravellosa, en rmela, enve u públic. Tu, rs una gene qu e rositat absolu sa ps més digna qu com ningú co ta eixir e mai. I jo, m és la dig al teu costat nitat de l’ar oblidar… Més , ti at st em a, orit, poguí vi fores enllà d’esta ure una nit guerra que grans amics que tardaré és la nostra que cusen, a vi d a. Una vida co claven, pint “Gustavete mpartida am en, ajuden s”, Lola i b en ca da assaig… A Rosa, que l’exèrcit ho ploraven dar mb les nost passara ben res rere de l’ bé escenari pe … I en ei tanta satisfac xir… En eixi ndents que r, recordes ció, tant de Carmela? Ta somriure, ta que vingue nta abraçad nta enhorabo ren, i cad a, na, tant d’a a ve ga fecte proper d a (“varietés en só n d’amics mé s, a dir-n a lo fino”) os que Carm tardaran an ni oblidar-l ela i Paulin ys a ser ob os a ells, ni o, lidats… Jo no a aq podré mai, ue ll les mans… Grà públic que en oblidar-te cies a tots. s va fe r pujar al cel. Gràcies a tu I tocar-ho am , Carmela. b Sempre teu, Paulino.

CRÈDITS

edita Associació cultural Falla Noscarmientas coordinació general Sergi López Jaume Bronchud Manuel López maquetació Sergi López Jaume Bronchud portada i il.lustracions Sergi López Jaume Bronchud muntatge fotogràfic Jaume Bronchud Sergi López adaptació de textos Jaume Bronchud Alicia González Sergi López Laura Real fotografia Lorena Abad Jaume Bronchud Mara Cozar Fotógrafos Pardo Antonio Cerveró Malalt de falles Toni Fornals Ximo Fortea Sergi López textos Jaume Bronchud Miguel Ángel Herrero Claudi López Inés Reig Ana Cuesta Sergi López Miguel Ángel Hernández Mónica Gallego Pere Fuset Yajaira Martínez Laura Soriano Ángeles Hernández

Llibret Noscarmientas 2014

Articles inside

Llibret Noscarmientas 2014