Inés Reig i Sales
Olor a pólvora
Aquesta ciutat es vesteix de llums i s’ambienta amb olor a pólvora, per a portar de la mà al visitant per una galeria d’art urbà. Un magma pastat amb persones i monuments, cobrirà fins al 19 de març, l’asfalt dels carrers. També apareixeran en voreres i avingudes parades ambulants de xocolata i bunyols que desafiaran la voluntat de sacrificades dietes. Cada carrer, cada encreuament de camins, se cenyirà un fermall que s’elevarà al cel. Les seues figures de paper, cartró, fusta i suro, seran amfitrions de luxe de les falles, una festa, unida al soroll, la pólvora, la música, l’enginy i la gràcia. Del 15 al 19 de març, la ciutat desperta amb un matinador esclat i intenta acomiadar-se, sense aconseguir-ho, amb prodigiosos esclats, convertint el nostre cel, en una carpa encesa que cobrirà, per uns instants, el sostre de la ciutat. En aquests dies, les zones cèntriques i els barris més castissos de València, s’alliberen de fums contaminants i rumor de velocitat. Són molts els qui abandonen el cotxe i decideixen anar al treball caminant o en transport públic. També hi ha qui no pot prescindir d’ell i la desfilada “matutina” cap al seu destí, es converteix en un “viacrucis” trastornant. La ciutat pateix un col·lapse, en voreres, calçades, creus, barris. Nombrosos carrers queden tancats al trànsit, es buiden de vianants habituals per a acollir tires de pólvora en cos de masclet, carcasses i focs artificials que es dispararen a les dos de la vesprada, com dicta el ritual. Un any més, el cotxe, “okupa” habitual de les artèries de la gran ciutat, es veu relegat a segon pla. Al carrer hi ha figures que denuncien, critiquen, es burlen i fan picades d’ullet a la societat sencera. Per als artistes fallers, tots estem exposats a convertir-nos en víctimes de les seues vinyetes iròniques i mordaces, en exaltats ninots. Els personatges modelats i pintats intencionadament sarcàstics, sacsen i satiritzen amb crítica burlona, aspectes retrets de personatges rellevants, polítics, famosos i “famosillos” del panorama actual, permetent-se la llicència de no deixar canya dreta. I mentre gaudim de la invasió d’aquests reincidents pobladors, eventuals i insubmisos, convertits en profetes i botxins de la nostra societat, la voluntat, el nostre temps i el somni, abandonen les files de la quotidianitat i cauen rendits davant la sublim anarquia de la nostra festa, les Falles.
Que així siga!
Sumari Benvinguda...07 Directiva...08 Una història de foc, falles 2012...10 Noscarmientas 2013...19 Imatges i records d’un gran any...20 Noscarmientas Infantils 2013...32 Aarón Moratal i Marí...36 Nerea Moratal i Marí...38 Arròs a banda...42 Recompenses...47 Noscarmientas de Honor...49 A propòsit dels apropòsits...50 Programa de festejos...61 Yajaira Martínez i Parreño...66 Ens han deixat a quadres...70 El museu “Pixen-Bonamissa”...78 Quadres o marcs...85 Quadres per una exposició (de ninots)...87 Rosario Gracià: Ganxo d’or de Russafa 2012...90 Noscarmientas: 30 anys fent flama...96
Benvinguda
Presidència de Noscarmientas
Benvolgudes amigues, benvolguts amics,
Encetem unes noves falles amb més il·lusions que mai i amb la intenció de que novament la nostra casa, el cau faller de Noscarmientas, esdevinga un espai obert i festiu, col·lectiu i compartit, que ens ajude a conviure i disfrutar estes falles de 2013. Ha sigut un any sencer de treball i de dedicació, de projectes nous i d’apostar fermament per una falla que, amb la humilitat que hi cal, ha obert espais nous per a participar. Eixe és el gran esperit d’esta falla: la participació. Només així, sempre ho hem reclamat, som capaços cada any de millorar el nostre projecte comú. Un projecte al que, afortunadament, i en les èpoques més complicades, s’han afegit més persones que amb la seua joventut i compromís han fet que la nostra falla siga sent un eix popular de la barriada i un referent cultural dins del món faller. L’any ha sigut complicat. La greu crisi que hi patim però no ha ferit la nostra comissió, gràcies al treball i la col·laboració d’un centenar de falleres i fallers que han enfortit el casal i han ajudat a que la falla Cadis - Retor Femenia - Puerto Rico cresquera exponencialment. Ho hem fet en el concurs de teatre, l’hem aconseguit en el concurs de presentacions, s’ha assolit en els esports gràcies al nostre recent estrenat equip de frontó i pàdel, i continuarem intentant-ho en el futbol, perquè, abans que res, Noscarmentem mai. Igualment, hem continuat batallant per a que la participació de la comissió fóra, cada dia, més gran i constructiva dins de l’Agrupació de Russafa i en la Federació d’Ingeni i Gràcia. I, sobre tot, hem apostat per revitalitzar a les nostres falles la gràcia i l’enginy com a marques pròpies i destacables. Tot això, en l’época més complicada, per a crèixer més que mai. Tot just ara que celebrem 30 anys de Noscarmientas i que podem dir alt i clar que estem molt orgullosos del nostre treball. Gràcies a les falleres i als fallers, als nostres fallers d’honor, als amics i amigues que hi col·laboren activament i de manera molt reeixida al comerç de la barriada que sempre tenim al costat. Per tots vosaltres, Noscarmientas té un cor que bat més fort que mai. Maria Sol i Jaume Bronchud
Directiva Presidents Jaume Bronchud i María Sol Secretària i Organització de grups Laura Real Tresoreria i Quotes Mari Carmen Planells Delegada de Loteries Lorena Abad Delegada de Comptes Feli Almerich Coordinadora de Relacions amb JCF Rosa Cardona Delegats de Casal Miguel Ballester i Toni Sevillano Vicepresident 1r (Àrea de monuments) i Delegat de Sector Rafa Abad Vicepresident 2a (Àrea de festejos i cultura) Nick Briggs Vicepresident 3r (Afers externs) i Delegat de Falles Manuel López Delegats de Festejos Richard Monleón i Manolo Izquierdo Delegada de Cultura Ángeles hernández Delegats d'Infantils Marta Soriano i Adrián Cardona Delegat de Publicacions Sergi López Delegat de Web Javier Bausá Delegat d’Esports i Competicions Borja Vicente Delegats de Federació I+G i Agrupació Carolina López
Noscarmientas 2013 Rafael Abad i Carrascosa Lidia Abad i Marí Lorena Abad i Marí Gema Acevedo i Quilis David Alcalde i García Mª Luz Alegría i Mazón Alan Alfaro i Pineda Felicidad Almerich i Martínez Puri Almerich i Martínez Miguel Ballester i Estrems Javier Bausá i Ruiz Álvaro Bisbal i Bartolín Dawn Rose Boxall Jesús Bravo i Alagarda Nicholas Briggs Mª Carmen Bronchud i Agustín Adrián Cardona i Luz Esther Cardona i Luz Rosa Mª Cardona i Sahuquillo Víctor Cardona i Selva Aurelia Casas i Martínez Verónica Celda i Ferrer David Chillarón i Escrivá Juan Carlos Chinchilla i Ruiz Laura Cuesta i Herráiz Ana Cuesta i Herráiz Margarita de Gracia i Bonache Nieves de Gracia i Bonache Susi de Gracia i Bonache Sonia de Gracia i Ortega Ricardo de la Torre David Egea i Hernández Carlos Escrivá i Ramírez Vicente Flor i Forés Marisa Fonseca i Fernández Antonio Fornals i Gozalvo Iván Fornals i Motos Mónica Fornals i Motos Pere Fuset i Tortosa Mónica Gallego i Llorca Daniel García i Castro Carlos García i Corteguera Joaquín García i Díaz Marta García i Gallego Alba María Giner i Sánchez Ainhoa Gisbret i Cervera
Asier Goicoechea i Cabo María José González i Pardo Rosario Graciá i Nebot Ángeles Hernández i Graciá Joaquín Herráiz i Penaba Manolo Iquierdo i Tomás Ana Izquierdo i Tomás Carmen León i Ortiz Jaume López i Bronchud Jaime López i Garcés Carolina López i González Raquel López i Reig Sergio López i Reig Claudio López i Sanz Manuel López i Sanz Pilar López i Vila Silvia López i Vila Ricardo Luz i Sánchez Amparo Marí i Martínez Felicidad Martínez i García Rafael Martínez i Navas Naarah Martínez i Parreño Yajaira Martínez i Parreño Amparo Micó i Rubio Mª Teresa Micó i Rubio Richard Monleón i Sánchez Félix Moratal i Ballester Ángeles Motos i Martínez Mª Jesús Pérez i Alfonso Mari Carmen Planells i Chuliá Laura Real de Gracia Sandra Real de Gracia Elías Real i Vázquez Luis Miguel Santiago i Cantó Elena Sevillano i Almerich Gloria Sevillano i Almerich José Antonio Sevillano i Fuente María Candelaria Sol i Almerich Laura Soriano i Cardona Marta Soriano i Cardona Fernando Soriano i Antón Miguel Ángel Tarín i López Andrea Tendero i López Luis Alberto Vela i Agulló Borja Vicente i León Amparo Vila i Martínez
Noscarmientas infantils
els nostres xiquets 2013
Noscarmientas Infantils 2013 Judith Bravo i Fornals Mireia Bravo i Fornals Candela Chinchilla i Sol Javier de Gracia i Ortega Leire Escrivá i Alegría Ana Fonseca i Planells Lucía Fonseca i Planells Ismael Galindo i Ortega Daniel Herráiz i Soriano Jorge Herráiz i Soriano Clara López i Ramos Marta López i Ramos Vega Luz i Casas Héctor Molina i Pozo Nerea Moratal i Marí Aarón Moratal i Marí Miguel Ángel Tarín de Gracia Vicente Tarín de Gracia Marcos Valmaña i López
Aarón Moratal i Marí Félix Moratal i Amparo Marí
Qui ens anava a dir en el 2003 quan vas ser president infantil d’aquesta xicoteta comissió, que en el 2013, deu anys més tard tornaries a representarnos? Ni se’ns havia ocorregut. Vas ser president amb poc més de 5 anyets i a més a més, vas repetir. Ens vas fer viure dos anys inoblidables al costat de les teues cosines, Lorena i Lidia. Com te vas portar de bé en totes eixes desfilades, i això que eres el president més xicotet de tots; i el que nos vas fer riure, sempre pendent de Sergio per a fer-ho tot perfecte. I així va ser, perquè ja des de xicotet eres tot un campió, eres un trasto que no parava quiet ni un segon, però en quant et posaves el traje de valencià, et transformaves en un angelet, i en quant t’ho llevaves eixies corrent a jugar, sense perdre l’oportunitat de tirar petards, fins al punt d’haver-te convertit en el nostre ¨Noscartraqueta¨ particular. (l’orgull del teu pare). Doncs ara et toca repetir la gesta i complir el desig de la mamà, acompanyar en el seu regnat a la teua “teta”. Ja sé que moltes vegades es posa insuportable i la deixaries sola, però paciència, eixe és el teu treball, ensenyar-la i desfilar sentint-vos orgullosos l’un de l’altre. Espere que enguany ho gaudiu moltíssim i que ens feu gaudir-ho a la resta de la comissió de Noscarmientas, que no em cap dubte que ho fareu, de moment ja ho estem passant a lo gran. No hi ha lloc que visitem que no fem parar a la gent per a fer-vos la típica foto Yajaira, Jaume, Nerea i tu, amb eixa cara tan graciosa que poseu i que s’ha convertit en la vostra senya d’identitat. Viu-les minut a minut i no deixes passar ni una sola ocasió per a gaudir de tot: la cridà amb el teu tabal, l’arreplegà del ninot, la plantà, l’arreplegà de premis, les revetles i les cercaviles, la mascletà infantil i la gran, els jocs... i continua gaudint d’aquesta amistat tan gran que us uneix a tots els presidents i falleres majors del sector i que segur serà per sempre. Enhorabona campió, estem orgullosos de tu, viu a lo gran estes falles i guarda-les en tu record per sempre. Els teus pares.
Nerea Moratal i MarĂ
fallera major infantil 2013
Nerea Moratal i Marí Lorena Abad i Marí
Quan va començar la teua bogeria fallera?
Vas nàixer en un any que per a mi ja era màgic, però la teua arribada va fer que ho fóra encara més, encara recorde eixa pancarta que vam fer quan ens assabentem que prompte arribaries: “Volvemos a ser tíos en Noscarmientas” i es que, Noscarmientas és una gran família. No tardem res a vestir-te amb les teues gales de valenciana, ni queixes ni plors sempre feliços i contenta camí de les cercaviles, l’ofrena o on fora, ací estava Nerea, la meua “enana”, amb un somriure d’orella a orella lluint de fallera. Va ser passant el temps i canviem la còfia pels monyos... t’has convertit en un gran exemple del que és ser fallera major infantil, participant en tots els actes fallers. Si per tu fora arribaries a la falla el dia 14 i acamparies en el casal fins al dia 19. Ja estàs vivint eixe gran moment que des de molt xiqueta somiaves. Ser Fallera Major Infantil de ta casa, de la teua falla, de Noscarmientas. On cada una de les persones d’esta comissió t’han vist créixer. Crec que parle en nom de tots quan dic que sens dubte TU seràs una gran representant de Noscarmientas. Enguany és un regal ple de màgia, color, foc, sentiment, alegria, música i sobretot molta il·lusió. Encara que no cal oblidar que este càrrec, també té les seues obligacions: eixes presentacions fins a altes hores, l’anar corrent d’un lloc a un altre per a no faltar a cap acte,.... Encara sort que estaràs acompanyada del teu tete Aaron que ja té experiència en la matèria i segur que t’estarà donant bons consells i ajudant en tot. “Enana” et vaig a donar un consell, agafa este son, agafa tots els moments que viuràs junt a la teua comissió, junt la teua família i disfruta’ls al màxim. Et puc assegurar que mai oblidaràs tot el que viuràs durant el teu regnat
Secciรณ decimoquarta
artista: la comissiรณ
Arròs a banda Inés Reig i Sales
De vegades les coses més bàsiques, les menys enlluernadores, són les més importants. D’això saben alguna cosa els nostres protagonistes; ells són arrossos, ningú es fixa en ells, els granets d’arròs són “del muntó” i mai millor dit, sempre van junts en un gran muntó, ficats en un saquet rústic d’arpillera.... - Els nostres primers records són d’una vall coberta d’espigues. Durant molt de temps vam estar envoltats d’un harmoniós paisatge. Però va arribar el moment d’emigrar a altres llocs, d’estendre les nostres llavors... -. Els arrossos, cansats de passar desapercebuts van idear fer la seua pròpia campanya de publicitat, es donarien a conéixer al món sencer i ningú els prendria el pèl mai més. Es van reunir totes les varietats d’arrossos i a les ordres de l’arròs a banda, amb banda inclosa, es van disposar a dissenyar una gran campanya. Va ser una campanya molt sonada, va arribar des de la Xina (lloc on van néixer) fins a Europa i Amèrica. Van passar per tots els llocs per on els seus avantpassats havien deixat petjada. I viatjant per aquests llocs van arribar a parar a València, concretament a un barri on hi ha un restaurant que fa un arròs al forn exquisit. I allí, al carrer Retor Femenía, van proposar a uns artesans la seua campanya publicitària. Tal va ser l’entusiasme que van mostrar, que després d’una tempesta d’idees, va eixir la que, sense dubte, seria la millor campanya de la seua llarga existència. Per a això, tots el xiquets de l’Associació Cultural Falla Noscarmientas, anaven a muntar una revetlla d’arrossos. Hem de dir que la revetlla és una pràctica habitual d’aquestes associacions. Doncs bé, els xiquets anaven a disfressar-se dels diferents tipus d’arrossos i fer una gran festa multicultural i els artistes contribuirien a l’esdeveniment dissenyant una rèplica de cada tipus d’arròs, amb la finalitat de col·locar-los junts en un monument i exhibirlos al barri. - Ara ens toca a nosaltres, els arrossos, posar totes les nostres armes damunt la taula... -.
Van acudir el xinés i el japonés, amb els seus millors gal·les, licitant
per aconseguir els papers de la seua vida; - sempre hi ha hagut classes - va dir el socarrat, que també volia aparèixer, encara que sabia que no podria amb tan exquisida aparença. La idea era celebrar un festa, així que, coneixedors de les seues propietats, van anar combinant ingredients fins a formar una atractiva presentació de plats, en una gran plataforma. L’arròs de la Ribera baixa, que és la bomba! va anar a parar al millor plat: “l’arròs a banda” i des de la seua posició privilegiada, dirigia a la resta. Així va començar l’arròs japonés, apegalós com ell a soles, i un poc pedant, ell només es barrejava amb el peix cru, que fi ell! presentat acuradament, en primer plànol: “el sushi” - Quina poca versatilitat! - li va dir el xinés, qui, no obstant això, gaudia de nombrosos amics que es reunien per presentar-se com a plat únic, un “arròs tres delicies”! A la convocatòria van acudir, gambes, pèsols, carlota, ous, pernil, una vegada junts es van donar una remullada d’oli i baix la dutxa de sal, van acabar d’empolainar-se. - “Cómo quedaste mi brother! qué bien te ves!” - Deia “l’arròs a la cubana”, que amb el seu turbant recentment estrenat, es remenava a ritme de salsa i conversava amb un plàtan embullat en la punta blanca i el cor d’or de l’ou, recolzat, això si, en un mant vermelló. - Però què bona olor fas d’alfàbrega, cubanet! - Li piropejava el discret “arròs negre”, que fart de ser l’ovella negra, fugia de la tinta d’aquells calamarsons, col·locant-se baix els trossos d’uns pebrots vermells i branquetes de julivert. Se’n va anar en secret, a l’aiguaït, atret per l’olor a mar, i va anar a parar a la costa, on arrossos, banyats pel sol i la brisa llevantina, preparaven una “paella marinera” - Sempre ens ha agradat navegar i és el que fem mentre es consumeix el toll apropant-nos a la riba - escortats per un exèrcit d’esvelts llagostins i cuirassades clòtxines. - Hummmm, fa olor a mar i a llibertat! Molt a prop, albirem a l’encotillat “arròs d’el Senyoret” que en una parenceria de “jo més”, més escamarlans, més gambes, més peix, més musclos, més....! el que anomenariem, un classista, “pijo” i redit, es presentava, volent captar totes les mirades, en el centre de la taula. Arribat aquest punt tots es van mirar. - Qui falta? - Preguntà “bomba”, la fama del qual li precedeix per apassionat i “canyer”, i sense molt trigar, es va dirigir a “galeres”, on es coïa “l’arròs al forn”. Allí munició no faltava, doncs els cigrons es dispersaven per la cassola organitzant-se com un exèrcit,
al costat del tomàquet, la creïlla, i aquells desitjables trossets de costella. Des de la torre de comandament, una desgranada cabeça d’alls, donava el seu últim “vistiplau”. I per culminar la festa i completar aquesta exhibició, una bona part dels esforçats granets d’arròs, ressagats es van quedar una bona estona escalfant-se en la cassola, prenent unes copes de vi blanc fins que els van pujar els colors i van quedar soldats a una capa rostida i saborosa, conseqüència de les típiques febres de “el socarrat”. - Bé, ja estem tots! - Van dir els xiquets, preparats cadascun, amb el seu abillament, en el seu lloc. ...Ja sona la banda! amb les primeres notes del clarinet comença la desfilada, seguits d’una comparsa que va canviant el ritme amb cada aparició, s’afegeixen mambos i tambors, que a poc a poc s’acomiaden i entra en escena la dolçaina, marcant-se un sol de “My way”. Tot seguit se sumen cors de trombons, oboès i el típic tabalet, component la millor melodia d’acompanyament per a aquesta desfilada de suculents arrossos, que deixen atònits i satisfets a visitants i veïns.
LA CAMPANYA... UN ÈXIT! LA FALLA... ACABADA! I LA FESTA... EN MARXA!
Recompensas Distintiu de coure Héctor Molina i Pozo Daniel Herráiz i Soriano Distintiu d’argent Clara López i Ramos Distintiu d’or Nerea Moratal i Marí Distintiu d’or i brillants col·lectiu La comissió infantil
Bunyol de coure Antonio Fornals i Gozalvo Angelita Motos i Martínez Jaime López i Garces Mª Carmen Bronchud i Agustín Lidia Abad i Marí Esther Cardona i Luz Adrián Cardona i Luz Bunyol d’argent Manolo Izquierdo i Tomás David Egea i Hernández Bunyol d’or Fernando Soriano i Antón Mª José González i Pardo Sonia de Gracia i Ortega Miguel Ballester i Estrems Bunyol d’or amb fulles de llorer Rafael Martínez i Navas Bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants Ángeles Hernández i Gracià Silvia López i Vila Susi de Gracia i Bonache
Noscarmientas de honor Belén Araque
María Jiménez
José Arizo
Sergio Llavata
Mª José Azañón
Sergio Maiques
Pilar Benito
Silvia Malo
Andrea Bernat
Tere Marí
Dani Cañas
Leo Marín
Ana Carrilero
Celia Martínez
Nacho Daries
Joan Josep Martínez
Vicente de Gracia
Remei Miralles
Miguel Descalzo
Yolanda Parreño
Mª Dolores Escriche
Julian Parreño
Mery Fernández
Borja Precioso
Toni Fornals
Nawfel Radoua
Toñi García
Gertrudis Rubio
Ana María Hernández
Simona Ruggieri
Miguel Ángel Hernández
Selu Silla
Cari Herráiz
Raúl Tamarit
Andrés Hiberon
Gema Mª Valero
Fernan Hinojal
Víctor Velayos
Enrique Izquierdo
A propòsit dels apropòsits
cinc anys en el concurs
A propòsit dels apropòsits Jaume Bronchud
El treball d’una falla o és col·lectiu o no és treball o no serà mai falla. Només sota esta premissa crec que se pot ser capaç d’entendre el que per a una comissió amb poc cens (ni modesta ni humil) del centre de Russafa ha suposat l’entrar a participar en el concurs de Presentacions que cada any organitza la Junta Central Fallera i en el que la Falla Noscarmientas s’ha guanyat, per dret, un lloc propi. El primer, és obvi, el camí que vam caminar en tan poc temps no haguera estat possible sense totes les persones que ho van fer possible, això és el més bàsic. La responsabilitat del treball ben fet és sense dubte garantia de la recompensa a un esforç de totes i de tots, però igualment
important és de ressenyar que les metes que ens vam poder plantejar es van aconseguir, gràcies a la tenacitat i a una mica d’innocència que han convertit una temptació en un somni dolç i perllongat. Recorde perfectament la vesprada de 2008, en una cafeteria del carrer Reina Donya Germana, quan assegut al costat de la meua companya de batalles, la periodista Ángeles Hernández m’amollà una cosa tan casual com incitadora: “Els de la meua falla es deixen els playbacks i els he convençut que podríem anar al concurs de presentacions”. Jo no havia escrit fins aquell moment res, ni dirigit ni actuat. Res. Ángeles duia a coll alguna presentació i sobretot la
casa i la casta de dues persones, Miguel Ángel Hernández i Rosario Gracià (els seus pares), que en l’època prèvia a la desaparició en 1978 de la comissió del carrer Cadis – Retor Femenía – Puerto Rico havien donat triomfs a la comissió en premis com presentacions i cavalcades i destacat de manera reeixida dins del panorama faller del Cap i casal. Entre 1968 i 1976, la falla havia aconseguit tres quarts premis i tres accésits participant primer en la categoria única del concurs i després en la categoria de teatre. Amb el retorn a l’activitat de la comissió, des de 1983 i sota l’àlies ja de “Noscarmientas”, les presentacions o el teatre van desaparèixer de l’activitat pròpia de la comissió que va centrar l’esforç a construir les seues pròpies falles i a reivindicar en elles el paper de l’enginy i la gràcia.
a les persones que eixirien en l’obra i, sobre la taula de fusta d’un casal a on es fan falles, vaig signar la meua inscripció en la falla - quasi per atracament -, entenent que aquell any anava a passar allí prou hores. I les passàrem: escrivint cançons, assajant balls, construint un convent i cosint hàbits per a monges, cures, bisbes... Tres mesos durs de treball i tota la il·lusió del món. Una il·lusió arrebossada d’innocència que ens van fer pujar a l’escenari amb una frescor inusual... Recorde aquella nit com una nit de nervis, dissimulats. Sempre ho vaig dir: el Pare Femenina, el meu paper aquella nit, m’obriria un món que desconeixia i del que des de llavors em té enganxat amb una feresa absoluta. A l’eixir ens felicitava la gent, però amb un somriure
“Bo, no estaria malament” vaig contestar. I sobre les fulles blanques d’una moleskine, en la terrassa d’aquella cafeteria, vam començar a escriure idees sobre una monja i un convent de clausura, i altres monges més que li acompanyarien per a organitzar una falla amb la poca informació que rebien de l’exterior. La falla va decidir anar a concurs. Vaig arribar una nit de setembre per a conèixer
en la cara i amb una sinceritat que malbaratava la més positiva de les energies que haguèrem de tindre. Va ser espectacular. Com la lectura de premis, que seguírem en directe, en el saló de juntes de JCF. Una pluja, la més aclaparant fins al moment, que va col·locar a Noscarmientas en la primera plana i ens va revelar com una falla xicoteta amb moltes capacitats. Ángeles Hernández i servidor aconseguírem el premi de direcció,
esment d’honor per a Carlos Alarcón, Nick Briggs el segon premi de millor actor i un segon ex aequo per a Laura Cuesta i Carol López. Ángeles i jo, a més, vam obtenir cadascun en la nostra categoria el primer premi per la interpretació. I el millor, el treball en equip, ens va valdre un més que merescut primer premi que ens va fer tocar el cel. Des de llavors es va parlar molt de “La Sorpresentació” o com deia tot el món: “la presentació de les monges”; però, sobretot, de la Falla Noscarmientas que en un temps rècord i amb un aval de huit premis sobre deu, incloent la creació “a propòsit” d’un esment especial i un segon premi al millor text, s’havia col·locat entre les falles la presentació de les que caldria tindre en compte a partir d’allí. Per a nosaltres la presentació no deixa de ser una prolongació de la falla, crítica i mordacitat, sentit de l’humor sense renunciar a la denúncia, riallada i espantall de la mà, intentant sorprendre a cada espectador i amb una premissa única: passar-ho bé. Ho hi ha espai per a la competició o la competitivitat, perquè tam-
poc hi ha millor premi que el carinyo del públic amic que ens seguís des d’aleshores. Poc després de cremar la falla de 2009 ja caminàvem de nou a la saga de veure què escriure per al següent any. Els dos, mà a mà, Ángeles i servidor, vam decidir canviar l’estil per complet. En uns mesos teníem ja en les mans “La Suspresentació”, una rocambolesca història d’històries de crims que sacsejaven i conmocionaven el món de la festa. Es van multiplicar els assajos, els balls, es van millorar els vestuaris i l’escenari perquè calia demostrar que 2009 no havia estat qüestió de sort. I amb un primer premi de text, Ángeles triomfant en la categoria d’actrius i jo amb un primer premi d’actor, la falla es va dur un quart premi que ens va fer després de tocar el cel, descendir als inferns... Del que allí va passar ja res mereix la pena recordar. I no la mereix perquè decidírem seguir endavant. Vam tornar els nostres premis d’actors a la Junta Central Fallera de manera pública i oficial perquè era l’única manera de reivindicar que ens anàvem amb la resta de l’equip al nostre quart
premi. En equip. Com sempre. Tal com decidírem seguir en el concurs, malgrat els empipaments inicials i amb un únic canvi: a l’any següent... aniríem a la categoria A! “De perduts a la muntanya” va ser l’aposta de 2011, la nostra entrada en la màxima categoria. El nombrós públic va créixer en fidelitat i suport. Després de tornar els premis a JCF, què els quedava “per fer” als de Noscarmientas? Doncs una història de fallers que es van llençar a la muntanya, com a “maquis” per a sobreviure de la “realitat de la festa fallera” que tants moments, dolços i amargs, ens havia fet passar... La presentació va ser tan àgil com divertida i la confirmació que la nostra falla tenia molt encara que fer i que dir. A més, esta vegada, al costat del mestre Pepe Bea, qui va col·laborar amb nosaltres en el guió. Segon premi de guió i una lectura de premis difícil d’oblidar. La vaig seguir des de casa, per treball no vaig poder anar al saló de juntes, i mitjançant el telèfon, amb la meua Àngeles “de la guarda” a l’altre costat, vaig escoltar un veredicte que sabia a glòria: un segon premi de presentacions, que ens deixava entre Na Jordana i la Falla del Pilar. L’equip no s’ho creia. Ho festetjàrem juntament amb els nostres premis d’actriu (María Sol, primer premi, i Ángeles Hernández, tercer) i un segon premi d’actor que vaig aconseguir amb el paper de Fènix, un apost president de JCF al servici “d’un falleríssim “equip A””.
Perduda així la por de batallar entre els més grans i amb un sentiment que ens acostava al David que es troba amb Goliat, vam decidir seguir en el concurs. “Ea. La increïble encara que veritable història d’un grapat d’artistes valencians que se’n anaren a fer les Américas fugint de la crisi i se’n van portar un gran “chasco”” ens va valdre en les falles de 2012 un tercer premi de text i de presentacions. I dos segons premis d’actriu per a Ángeles Hernández i d’actor, per a mi. En plena crisi, els fallers ens les havíem d’enginyar per a fer les Amériques, però seguint el
camí invers a Colón, van arribar a les Índies... Esperit Noscarmientas, cent per cent. Ara, en el moment que vos escric estes línies, costa mirar enrere... No només hi ha moltes hores de treball, de dedicació, d’afecte, de nervis, de tibants esperes, de perdre els nervis perquè els assajos de vegades fallen, d’insomnis i desvetllaments... Darrere hi ha vides humanes. Persones que es fan amigues, afectes, il·lusions, esforços, decepcions, nervis... Ara, mentre us escric, fa només unes hores que hem conegut els
premis d’esta cinquena participació de Noscarmientas en el concurs. Ho férem després de moltes hores d’assatjar “The Fishes on the river” i portar-la a l’escenari de la Sala Canal el 22 de desembre passat. Encara recordem cadascú de nosaltres l’alegria amb què tancàrem el teló tot just després de nomenar a la nostra Fallera Major d’enguany. Encara se sent el calor d’aquella nit nadalenca amb molta il·lusió representada per esta colla de bojos que, amb molt d’esforç, d’enginy i de sacrifici, han aconseguit
posar el llistó molt alt per a la pròpia falla i col·laborar activament per apujar i dignificar la qualitat del certamen. La història d’un betlem batallant contra la crisi, resta ja per al nostre record i els premis anunciats la nit anterior a este escrit formen ja part de la nostra història fallera. Amb “The fishes on the river”, Noscarmientas aconseguí un quart premi, darrere de grans del teatre com Sevilla – Dènia, Na Jordana i El Pilar. En quant a la interpretació, Ángeles Hernández aconseguí el primer pre-
mi d’actrius i servidor s’alçava amb el primer premi d’actor... Moltes hores de treball, moltes hores de dedicació i una recompensa més enllà dels premis: fer la presentació a Noscarmientas de l’any que vé. La història de Noscarmientas no és distinta a la de cap altra falla. Una comissió i moltes il·lusions. Però, per a mi una comissió molt especial. Una comissió que de bon tros amb molt d’esforç i unes dosis d’aptituds i qualitats han fet que puguem convertir Noscarmientas en
una marca de diversió, humor, ironia, somriure, teatre, espectacle... Falla al cap i a la fi. Crec sincerament, com vaig dir al principi que el treball d’una falla o és col·lectiu o no és treball o no serà mai falla. I amb este encàrrec vostre, he pogut mirar enrere, recordar, pescar en el passat de la memòria i comprovar que Cadis – Retor Femenía – Puerto Rico sí que és una falla: una falla que sempre es presenta a sí mateixa amb la major de les il·lusions!
2013
Programa de festejos
3 DE MARÇ
11:30h Vi d’honor amb les nostres falles convidades. 15:00h Dinar de germanor.
9 DE MARÇ
11:30h Visita de la A.P.M Ángeles Guardianes. Exhibición motera en la C/ Puerto Rico. 21:00h Sopar de germanor amb les falles de “La Santa Verbena”. Al carrer Puerto Rico, farem un sopar amb ticket, de les comissions Falla Clero, Falla Sant Valer i Falla Retor Femenía. 23:30h Per segon any consecutiu, revetlla amb “La Santa Verbena”. Al carrer Puerto Rico, festa i música amb l’orquestra “Sioux”
10 DE MARÇ
15:00h Dinar al carrer de la Falla Noscarmientas. 17:00h III Open Noscarmientas de Truc i Parxís.
14 DE MARÇ
17:00h Recollida del ninot infantil. 20:00h “Tombe” de la falla gran “Ens han deixat a quadres”. 22:00h Sopar de la “plantà” infantil. 23:30h Gal·la de Noscarets 2013. 00:00h “Plantà” de la falla infantil.
15 DE MARÇ
09:00h Desdejuni i Taller de “futurs artistes”. 15:00h Dinar. 16:00h Jocs i castells unflables per a infantils. 20:00h Recollida del ninot “Autorretratar-te” de la falla gran. 22:00h Sopar de la “Plantà”, a càrrec de la comissió. 23:00h Gran Gal·la de Noscars 2013. 00:00h “Plantà” de la falla.
16 DE MARÇ
10:00h Jocs i castells unflables per a infantils. 15:00h Dinar. 16:30h Recollida de premis de la falla Infantil. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil.
17 DE MARÇ
10:00h Recollida de premis de la falla gran. 12:00h En tornar a la barriada, passacarrers. Tapeo a “La Estrella”. 14:00h Concentració en el casal per anar a l’Ofrena. 16:00h Ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats. 22:00h Sopar. En acabar, discomòbil en el carrer del Retor Femenia.
18 DE MARÇ
11:30h Homenatge al Mestre Serrano. 15:00h Dinar. 17:00h Berenar de la nostra Fallera Major i President Infantils. 18:00h Pallassos per a infantils. 22:00h Sopar. Música i marxa amb la discomòbil.
19 DE MARÇ
12:00h Missa en honor a Sant Josep, a l’esglèsia de Sant Valer. 13:00h Mascletà tradicional disparada a mà. 15:00h Dinar. 18:00h Ral·li humorístic per als infantils. 22:00h Cremà de la falla infantil. En acabar, sopar. 00:00h Cremà falla gran.
NOTA La Junta Directiva es reserva la possibilitat de variar algun acte, aixĂ com de suprimir-lo o canviar el seu horari per a adequar-lo a les possibles necessitats que pogueren sorgir durant la setmana fallera. Moltes grĂ cies.
Yajaira MartĂnez i ParreĂąo
fallera major 2013
Yajaira Martínez i Parreño Naarah Martínez i Parreño
Ja han passat uns quants anys des d’aquell mes de Març en que Yajaira va decidir unir-se a aquesta comissió. No va importar-li anar soles i a l’aventura, de fet al primer mes ja tenia fins i tot un càrrec, ballava, actuava a l’obra i, el que més li agradava de tot, feia falla. A la primera cremà va plorar més que mai perquè sentia que aquella falleta també era seua. I és que és “Noscarmientas” des del primer dia. És admirable tant com li agrada el món de les falles. És fallera des de que va nàixer i sembla estar més còmoda amb els monyos que sense ells. A la falla no deixa de treballar i ajudar en tot el que pot i gaudeix com una xiqueta, no només de la setmana fallera si no de tots els actes al llarg de l’any. De fet, si ser faller és un sentiment, ella és el millor exemple. Porta pólvora i foc a la sang, va al seu ADN. Ser fallera major per a ella era més que un somni i ningú podrà negar que ho va avisar en temps. Quan tenia 10 anys ja ho havia decidit i, fins i tot, sabia l’any que ho faria, i és que a planificadora no la guanya ningú. Al final ho ha aconseguit, i l’espera ha valgut la pena; ara està complint la seua il·lusió, amb una comissió que la valora molt i una família al complet que la recolza més que mai. Des del seu nomenament, tot el món esta esforçant-se al màxim per aconseguir que aquest siga un dels anys més especials de la seua vida. I s’ho mereix més que ningú, perque ella és una lluitadora nata. Des de xicoteta ha treballat amb molt d’esforç per a aconseguir tot el que s’ha proposat, i poc a poc ha anat complint els seus somnis. A més, Yajaira és una dona preciosa tant per dins com per fora. Amb la senzillesa i simpatia que la caracteritzen, amb una mirada càlida com les que més i sempre amb eixe bonic somriure que ho il·lumina tot. Tenim moltíssima sort de tindre-la com a representant de la comissió. Ho està fent genial i li queda per davant un exercici meravellós del que ja està gaudint. Sols ens queda desitjar-li que visca cada moment, que es deixe portar per tota l’alegria que sentim per ella els qui l’envoltem, que li regale al món milers de somriures i que no canvie mai. Gràcies per tot Yajaira.
Secciรณ tercera A
artista: la comissiรณ
Ens han deixat a quadres Jaume Bronchud
La falla que plantem enguany ens vindrà que ni pintada doncs no pot portar-nos a engany que només contem amb afany el que per la vida passa...
Per això la gran bellesa esculpida en el remat vindrà a dir amb gran certesa que en temps de tanta pobresa doncs no tot serà maldat!
Vora qui es plante al davant perquè ens han deixat a quadres: parlem de governs i bancs! Ja no saps qui fa l’atrac en esta colla de lladres!
Així s’estimen tan furtius ben juntets els dos amants! Estan donant-nos els motius perquè sintam que estem molt vius i que caldrà batallar!
Que patix la societat Una i dos, tres retallades... I no en tenen pietat Estem bojos de remat! Vorem que conten els quadres...
Que mai no ha sigut senzilla i sempre treball comporta Viure tranquil esta vida defensant si ben s’aplica tot allò que sí ens importa!
Que no hi ha millor espill A on vore el que va passant Que esta falla vodevil Que conta una i mil De les que van desfassant!
LES MENINES O EL CLAM CONTRA LA BARBÀRIE
EL BES DE KLIMT O EL BÓ QUE ENCARA RESTA
Condemna social comporta I en la falla es pronuncia: Qui malament a la dona En tractament li pregona És el que ara es denuncia!
El bes de Klimt per remat En els temps durs i de crisi Mostra a dos enamorats Serà que hi ha veritats I que tot no són els vicis!
Hi ha qui patix gran dolor. Estes dones silenciades: callen perquè sembla amor però allà troben la mort entre penes condemnades.
Com està tot tan fotut, Fotudes dies i nits, Sembla que és tot més obscur I allò que és ver i que és pur no té ja massa sentit!
Quin gènere de violència Permet tal barbaritat? Com se callen amb paciència Pensant que sí és obediència Quan moren per crueldat?
L’home davant d’esta escena Es tapa els ulls i no mira: Pensa que no sent la pena Qui el masclisme no condemna Ni lluita contra sa ira!
Urdangarín empalmat, Com si fóra un Dorian Gray Vengué l’ànima a satà tot per una fotracà... Ja vivia a cos de rei!
Estes dones maltractades Estàn en la societat: Elles viuen amagades Com si foren les culpables ¡Culpables sense pietat!
“Noos” fíarem molt del duc i quasi se desmorona: puix com Iñaki és ben cuc va fer un parell de trucs i tremolà la Corona!
Quanta barbàrie al carrer Que es viu sense cap condemna. I Quants plors sense voler Pensant que és el que cal fer Callar fins morir de pena!
LA RENDICIÓN DE BREDA O “AQUÍ TIENESH ESHPAÑA, ANGELA”
POTS DE PINTURA O SOL·LIDARITAT BEN ENTESA [Versos lliures, per sol·lidaritat]
Amb Pinzells d’ampla grandària: Pintem de groc esta falla que és de forma sol·lidària. Als amics d’Azcárraga, Esperant.
“¡Està feta la rendició!” La llança al cel ho proclama. I així clau en mà Rajoy Clavarà en terra el genoll... Que Espanya ja és alemana! La Merkel ja no en té presa Espanya caurà batuda no serà açò sorpresa Que ha sigut amb altivesa A Alemanya ben rebuda!
AUTORRETRATAR-SE O LA PINTURA REIAL
Diuen si són els mercats Que marquen certa tendència I ací estem tots preocupats Ens han deixat arruinats I ells vivint en l’opul·lència!
Serà l’Autorretratar-se Mostrar-se realment com s’és! I no hi ha per que alarmar-se Si pot ací em-palmar-se Rei, comte, lladre o marqués!
La “pesseta” es desmorona I Europa cau i es desfà... La societat se’ns afona El tema bé ens esborrona Se’n va tot a fer la mà!
Que qui té a prop la bossa I incaute clava la mà Podrà perdre la vergonya No és assumpte de conya Que este tema és ben reial!
I ahí nu l’espanyolet Queda davant d’este quadre i mirant el llençolet pensa ell quedant-se dret Com pot haver tant de lladre!
Cansat de tant de retall està nuet i indignat! Tan sols volia un treball però fan el mateix ball Polítics i sindicats! Cadascú mira per ell I per la seua butxaca: I si no hi ha un clavell L’agarra primer aquell Aquell que primer l’agarra! Molta queixa i pancarta El que ara no governa... Molt retall i la gent farta Té al govern de la barba Amb un peu en la frontera! Ni Rei, Déu o sindicats Govern ni oposició Tenen hui segur el plat Perque està la societat Pensant en revolució! Rajoy a la Merkel dóna Esta rendició de Breda Que és la que ací es pregona: Si la bossa ja no sona, Nu l’espanyolet es queda...
ESCOLA DE SOBRISTES O COM SE “SOBREN” ALGUNS [Versos quasi lliures, al punt de la pressó] Sobre dosi. Sobre humà. Sobra el sobre. Sobrealçat! Sobrecollit. Sobre escollit. Sobreestimat. Sobre estimat. Bar cenas, desdejunis i esmorzars. Poca vergonya. [Sobra todo lo demás]
-Mira, mira! T’han agarrat... -Calla, calla! Que te miraràn...
SOROLLA O L’ESTAMPÀ VALENCIANA A la vora de la mar Sorolla amb art pintava! Xé si tenia bon art Que era capaç de retratar Tot lo que ací passejava! I una dona dalt d’un pont De sobte es quedà queteta Perquè volia l’autor Conquistar-la com pintor I pintar-la amb sa paleta! I la dona ben coqueta S’aturà al mig del pont Mirant si té la paleta Al damunt de la bragueta O serà només un traidor! I amb gràcia li diu l’artista Senyora, que sóc Sorolla! només li done una pista: jo sóc el més gran artista quan trac de passeig la... brotxa! Es posa ben colorida I en el cel posant el crit! Doncs està avergonyida, La paleta li intimida Si no és la de son marit...
ESTAMPÁ VALENCIANA O “SPANISH IS DIFFERENT” Sorolla pinta content Portat per la mala baba pensa en un quadre coent com si fos del “tot a cent”: un pont de Calatrava!
Eixa és la nostra estampà Una estampà valenciana Fort Soroll de mascletà Que també per a furtar Porta la seua “jarana”... València té moltes coses Més de les que trau la tele I solen ser més hermoses Però no tan sorolloses Com els Fabras o Gürteles!
Ai. Ai! Ai! El crit per la cultura. Crida el quadre apavorit Sense eixir del seu apur Que és panorama roí Cinc milions en l’atur! Ai. Ai! Ai! El crit pels aturats!
ELS ELEFANTS DE DALÍ O EL SURREALISME REIAL
Crida fort i ben cridat Que no hi ha més intenció: cridar per la sanitat i per nostra educació!
Un rei de casa caçant Anava a on no tocava I se troba un elefant Que anava caminant Sense saber qui l’apuntava...
Ai. Ai! Ai! El crit per la sanitat! Ai. Ai! Ai! El crit per la educació! (Versos sense retalls)
¡I pum!
Així cridant ho proclama Que no és cosa res trivial Cridar fort contra la flama dels incendis forestals...
Surrealisme. El que passa és surrealisme. Reial, com la vida mateixa.
ELS CRITS DE MUCH O “MUNCHOS CRITS” Com una peli de por En la meïtat de la nit Aprofitant la foscor Va i pega fort el seu crit! Ai. Ai! Ai! El crit. Crida per la finestra Perquè la pena és molt dura Apujada ben “siniestra” La de l’IVA a la Cultura! En la meïtat de la nit Va i pega fort el seu crit!
Ai. Ai! Ai! El crit pels nostres boscos! Crida cadascú en casa I ja se’ns fa un costum Cridar quan el carter passa Factura d’aigua o de llum! Ai. Ai! Ai! Les factures com me fan cridar!
***** Que no hi ha millor espill A on vore el que va passant Que esta falla vodevil Que conta una i mil De les que van desfassant!
De retalls, governs i bancs Sindicats i oposicions Contem com van passant Cap arrere com carranc Els passos d’esta nació. Ací ni el duc se salvarà D’eixir en quadre pintat. La falla només viurà Si encara pot criticar Tot allò que ens ha passat! Trista és la realitat: Ja que ens han deixat a quadres! El que ací heu vist plantat Ni del foc se salvarà Ni el podràn furtar els lladres... Però amb la força altre any més I no ho atura la crisi El foc vindrà pel carrer Per portar-se cap al cel el que ací tenim per vici! Que açò serà nostra falla Que el foc s’emportarà d’enguany I siga una endevinalla El que es plante en esta falla Contant des d’ara ja, un any...
Museu “Pixen-Bonamissa” Quino Puig i Safont
En este article volem rendir culte a la persona que més ha influït en el creixement d’activitats artístiques en la ciutat de València en els últims anys,ens referim com la majoria dels lectors hauran endevinat a la baronesa “Rita von Pixen”que Com a Alcaldessa de València, Diputada Autonòmica, Presidenta i vicepresidenta de la F.E.M.P ha aconseguit llaurarse un prestigi dins de tots els cercles artístics nacionals i internacionals. El major merit de la baronessa ha sigut aconseguir que els monuments fallers valencians tinguen el reconeixement que mereixen, i fer d’ells verdaderes obres d’art que ocupen lloc d’honor en el nou museu “Pixen-Bonamissa” de la nostra ciutat, on any rere any les grans obres dels nostres creadors pengen de les seues parets. La baronessa Rita von Pixen, va nàixer el 16 juliol de 1948, el dia en què les gents de la Mar rendixen tribut a la seua patrona, la Mare de Déu del Carme. Una cosa molt premonitoria per a qui sempre ha mostrat una vinculació inseparable amb el Mediterrani. Una estreta unió que en la baronessa, a l’igual que en molts valencians, va propiciar la formació d’una personalitat oberta, amb enormes facilitats per a la comunicació i amb un el senyor de gents característic dels riberencs d’esta part del món. La València que la va veure nàixer i en la que es va desenrotllar la seua infància començava lentament a deixar arrere la postguerra. La seua
població superava la xifra del mig milió d’habitants i definitivament s’assentava en l’economia de mercat, superant l’autarquia de l’inici dels quaranta. Des de la seua infància sempre va mostrar gran inquietud per tot quant li rodejava. L’avidesa i curiositat per aprendre noves coses va fer que molt prompte es fixarà i sentira admiració pel periodisme. Des de molt jove, abans inclús de completar la seua formació universitària, entra en contacte amb els mitjans de comunicació. Corria l’any 1964 i estaven a punt d’iniciar-se les obres del nou llit del Túria que evitarien riuades com la de 1957 que va destrossar la ciutat, quan comença els seus treballs amb l’emissora Ràdio València i amb el periòdic vespertí Jornada. En 1968 es va responsabilitzar en la citada emissora de la informació de l’Ajuntament de València, Diputació Provincial i Govern Civil. De 1975 a 1978 es va ocupar de la informació de Tribunals en el periòdic Levante, responsabilitzant-se també d’una secció setmanal sobre urbanisme. En 1978 va assumir la direcció de premsa del Govern Civil i a l’octubre d’eixe mateix any va ser anomenada màxima responsable del gabinet de comunicació de la Confederació Empresarial Valenciana. Al mateix temps que desenrotllava la seua carrera professional com a periodista, Rita prosseguia amb la seua vida acadèmica.
D’esta manera, en 1971 es va llicenciar en Ciències Polítiques Econòmiques i Comercials per la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de València. Quatre anys després, en 1975, guanyaria per oposició una plaça en el Cos Especial d’Economistes Sindicals. Igualment, va realitzar els estudis de Ciències de la Informació en la branca de Periodisme en la Universitat Complutense de Madrid. Però va ser en l’any 1972 quan un fet resulta determinant en la seua carrera, Rita és nomenada musa de l’humor, i això li obri les portes a una nova vida social, Rita comença a tractar-se amb l’alta societat política i popular. Des de la seua activitat en el periodisme, Rita va viure apassionadament els primers anys de la transició i sempre va tindre clara la seua vocació per la “res pública”. Les seues inquietuds polítiques li van portar en 1976 a ser co-promotora i cofundadora de l’actual Partit Popular. Recorda amb enorme afecte l’etapa en què va formar part del grup Jove Cambra, des d’on, entre altres projectes, van treballar per a la conversió del Borsí en l’actual Borsa de València .En 1987 va ser reelegida com a diputada de les “Corts Valencianes”, assumint les funcions de portaveu del grup parlamentari popular. En les eleccions autonòmiques dels anys 1991, 1995 , 1999, 2003 i 2007 va ser reelegida com a diputada autonòmica, sent protagonista de manera destacada del desenrotllament de l’autogovern de la Comunitat Valenciana. Després de dos legislatures en la política de la Comunitat Valenciana, Rita es va presentar a les eleccions municipals de 1991 com a cap de la llista del Partit Popular per la ciutat de València, ciutat en què
sempre ha viscut i per la que sempre ha mostrat verdadera passió. El 5 de juliol d’eixe any 1991 va ser triada Alcaldessa de València, formant el seu govern municipal en coalició amb Unió Valenciana. En les successives consultes electorals de 1995, 1999 i 2007, Rita ha sigut elegida Alcaldessa per majoria absoluta. Va ser en eixe any 1991 quan Rita coneix una persona que li canvia la seua vida i la seua transcendència publica, en una trobada de “bolilleres” a Benidorm coneix Eduardo “Tarzan” Zaplana, alcalde d’eixa ciutat i polític famós per la seua amistat amb la regidora del Psoe en el seu ajuntament, Maruja Sanchez més coneguda com “la bé paga” i per la seua implicació en el cas “Naseiro” on l’agarren en una sucosa conversació telefònica amb Salvador Palop on explica amb claredat les seues inquietuds polítiques. Quan Eduardo “Tarzan” Zaplana és anomenat l’any 1995 president de la generalitat Valenciana la carrera de Rita aconseguix la seua plenitud, i la seua consolidació com a alcaldessa de València es reforça pel suport total del seu partit. Però un fet fa trontollar el prestigi polític de Rita, és l’any 2002 quan Zaplana és cridat a madrid pel president Jose Maria Aznar deixant Rita sola i sense padrí polític. Però Rita no es rendix i sap que ha de trobar a la qui que l’encimbelle en el més alt de la societat espanyola, i és quan en l’any 2003 coneix eixa persona, en les eleccions autonòmiques a la generalitat València guanya amb majoria absoluta el baró “Paco Camps von Pixen”. Al principi el baró no compta amb moltes simpaties dins del partit perquè és més semat que una flor de pasqua en el mes d’agost, però en ell veu Rita
la persona idònia, perquè és coneguda per tots l’afició per l’art del baró i per la seua cara de ninot indultat, això forma un nexe d’unió que pot fer aconseguir a Rita el seu maxima il·lusió, aconseguir que el monument faller adquirisca rang d’obra d’art. Des del principi el baró apadrina Rita i la nomena hereva del seu llegat, cosa que Rita agraïx i aprofita en l’any 2011 quan el baró mor com polític sobtada i sorprenentment degut a la seua afició als trages de luxe a preus de “Zara” i a la seua repetida amnèsia en les sessions de les corts Valencianes. Però Rita ja adquirit solvència i coneixements necessaris per a aconseguir el seu somni, i eixe es fa realitat quan junt amb el seu assessor
artístic, el regidor de l’ajuntament i president de la junta Central Fallera el senyor Alfonso Grau funda el museu “Pixen-Bonamissa” on a partir d’ara es podran contemplar totes les obres d’arts falleres en tots els seus estils. Els monuments fallers es distingixen per la seua adaptació als distints estils pictòrics, a l’evolució que han adoptat diferents formes, segons els distints mitjans i tècniques que l’han guiat i s’han convertit en propis de cada una d’elles , anem ací a desenrotllar i anomenar alguns casos representatius. Estes són alguns exemples de joies del museu faller “Pixen-Bonamissa” dins de l’estil de cadascú.
Art faller barroc. L’art barroc de la zona de Convent Jerusalen-Matematic Marzal de la primera dècada del segle XXI es caracteritza pel seu aspecte dinàmic, en contrast amb l’estil clàssic, relativament estàtic, del renaixement. Esta tendència es distingix per les línies compositives diagonals, que proporcionen el sentit del moviment, i per l’ocupació d’un marcat clarobscur. Amb ambdós tècniques es va aconseguir un estil dramàtic, grandiós, apropiat a l’esperit fonamental de la contrareforma. Francesco Lopez és un dels seus artistes mes representatius. Art faller romàntic. Succeint molt de prop al neoclassicisme, el moviment romàntic va introduir el gust pel medieval i el misteriós, així com l’amor pel pintoresc i el sublime de la naturalesa. Es va donar regna solta a la imaginació individual i a l’expressió de l’emoció i de l’estat d’ànim, desbancant a l’enfocament intel·lectual raonat dels neoclassicistes. En general, els pintors romàntics preferien les tècniques coloristes a l’estil neoclàssic, lineal i fred. Es va desenrotllar principalment en la zona d’Almirall Cadarso i Manuel Algarroix va ser el seu artista principal.
Art faller renaixentista. El desenrotllament dels principis de la perspectiva lineal, dut a terme per l’artista faller Manolo da Garci en la zona de Na Jordana , va permetre a altres artistes aconseguir, per mitjà de la representació bidimensional, la il·lusió de l’espai tridimensional. Els artistes fallers renaixentistes es van valdre de l’ocupació dramàtica de la perspectiva i de l’escorç en el seu dibuix per a produir la il·lusió de la prolongació d’un objecte o figura en l’espai.
Art faller realista. A principis del segle XXI, l’artista Pietro Santaeulalia rebutjava tant el neoclassicisme com el romanticisme i proclamava un moviment individual anomenat realisme. No li interessava la pintura històrica, ni els retrats dels governants, ni els temes exòtics, perquè creia que l’artista havia de ser realista i pintar els esdeveniments quotidians de la gent comuna. Açò ho va desenrotllar durant anys per la zona de Nou Campanar.
Art faller impressionista. La falla impressionista partix de l’anàlisi de la realitat. Fins ara la falla reproduïa un escenari en què ocorria un esdeveniment que conformava el missatge per a l’espectador. Ara, es vol que l’obra reproduïsca la percepció visual de l’autor en un moment determinat, la llum i el color real que emana de la naturalesa en l’instant en què l’artista ho contempla. Sens dubte l’artista faller Jules Monterrubio és la seua principal figura.
Art faller fauvista. Els artistes fallers fauvistes creuen que a través dels colors poden expressar sentiments i este pensament condiciona la seua forma de pintar. No busquen la representació naturalista, sinó realçar el valor del color en si mateix. Per això, rebutgen la paleta de tons naturalistes empleada pels impressionistes a favor dels colors violents per a crear un major èmfasi expressiu. Pierre Baena és un dels seus representants mes coneguts.
Art faller expressionista. L’obra dels artistes fallers més preocupats per plasmar sentiments i respostes subjectives, per mitjà de la distorsió de la línia i del color, que per representar fidelment la realitat externa, es va fondre en un moviment conegut com a expressionisme. Representaven els patiments de la humanitat amb un estil semblant, en certa manera, al fauvisme, però amb l’ingredient afegit de l’angoixa. L’artista Josep Ludwig Martin és un dels seus integrants.
Art faller cubista. A principis del segle XXI l’artista faller Alfred Roix va desenrotllar el cubisme en les falles de València, inspirant-se en la forma, cada vegada més geomètrica, que tenien els artistes fallers de representar els paisatges i les naturaleses mortes, i en les formes dinàmiques de l’escultura africana i ibèrica. El cubisme va arribar a ser l’estil artístic que més influència va exercir en la falla “Corona”; es basa a posar en relleu la bidimensionalitat del pla pictòric, rebutjant els valors tradicionals de perspectiva, escorç, modelatge i clarobscur.
Art faller minimalista. El minimalisme denomina a un grup d’artistes fallers que aspiren a un estil més estricte geomètricament però on la imposició de l’orde no és inflexible sinó més be moderat. Les diferents formes estan reduïdes a estats mínims d’orde i complexitat des del punt de vista morfològic. Les obres minimalistes personifiquen estats de màxim orde amb els mínims mitjans o complexitat d’elements i està més interessat per la totalitat de l’obra que per les relacions entre les parts singulars o pel seu ordenament composicional, l’artista Vincent Martinez és el seu màxim exponent amb influències que van des de la Malvarosa fins a Campanar.
Art faller expressionista abstracte. La baixada de pressupostos, la implantació del 21 % d’IVA i l’aparició de certs artesans que a causa de les seues carències artístiques li tiren un morro que se’l xafen, a provocat l’aparició en les falles de l’expressionisme abstracte, estos artistes que es consideren els “Jackson Pollock” de l’art efímer tenen un bon numero de seguidors, que pensen que la teorització fonamentada i racional que comporta l’explicació del desenrotllament de l’abstracció és bàsica per a l’evolució del monument faller, tot açò més un bon disseny mediàtic és el que els fa formar part tots els anys de les falles innovadores.
NOTA DE L’AUTOR Este és el recorregut per les principals obres del museu “Pixen-Bonamissa”, estem convençuts que l’amor que la baronessa sent per l’art valencià, farà que any rere any les instal·lacions del museu es veuran ampliades per noves adquisicions que faran ressaltar totes les tendències artístiques de les falles de la nostra ciutat.
Quadres o marcs Claudi López i Sanz
Aquest matí m’he quedat a quadres, encara que m’agrada més una expressió més nostra com “m’he quedat a daus”, passava la gent i deia: – Mira, un tauler d’escacs. Els més joves deien: - Mira s’ha pixelat. Però jo m’he mirat a un aparador i semblava més una falda d’escocès o un quadre de Mondriaan. I m’he quedat a daus perquè he vist un lletrer a una galeria d’art que deia: ES VENEN QUADRES. Clar i he pensat “quadres” què obsolet! Per què quadres? Per què són quadrats? Jo els he vist rectangulars, triangulars, rodons, ovals, ... no entenc ben bé el perquè d’aquesta denominació per a referir-se a aquestes obres d’art. I parlant de denominacions que no d’obres d’art, I les falles? D’on vé el nom de falles? Aquesta darrera pregunta en té una fàcil resposta: Del llatí “facula”, diminutiu de “fax-facis” que significa “antorxa”, paraula documentada per primera volta als valls pirinencs i que a més a més és molt probable que es creuara amb l’àrab “fayla” que significa “munt o apilotament”. Què bonic l’origen del nom de les falles! En pròximes col·laboracions aprofundiren més en el tema. El cas és que quan he entrat en la suposada galeria que més bé ha resultat ser una botiga, i no de quadres sinó de marcs, m’he recordat al meu amic Ausiàs que té la casa plena de marcs penjant de la paret sense res dins, són marcs buits, són autèntics quadres quadrats que deixen veure la paret de fons. I vostés es preguntaran per què. Doncs bé, el meu amic Ausiàs ho té molt clar: -“Trobe un munt de marcs que m’encanten però encara no he trobat una obra per posar-la dins”- explica a tothom que s’estranya al veure aquells marcs. I vostés pensaran que és esnobisme, però jo diria més bé que es tracta de sinceritat. Dins d’un món on l’envoltori s’ha imposat a l’interior, on la gent prefereix invertir els seus diners en roba i estètica abans que en cultura i formació, no és d’estranyar que també la gent prioritze l’elecció del marc front a l’obra gràfica, i si realment el que t’agrada és el marc perquè llevar-li protagonisme posant-li dins una obra absurda que pintaria un xiquet de dos anys o una fotocòpia a color d’una obra antiga. Si per a plenar les parets amb el marc sobra, i a més a més et fa la casa més gran, fins i tot més lluminosa perquè semblen finestres que miren cap a ninguna part. Sempre que anem a sopar a sa casa juguem al autoretrat, agafes un marc que t’agrade i t’exposes a la resta d’amics tal i com t’agradaria ser
immortalitzat; tenim una amiga molt “maja” que sempre es despulla i es reclina al sofà. També juguem a qui és el pintor, un dia Vicent desesperat després de dues hores escenificant gira-sols sense que ningú ho endevinara es va tallar una orella. Quina barbaritat de sang tu!!! No donaven abast a replegar-la, ara des d’aquell dia Ausiàs en té un marc amb l’orella de Vicent clavada al centre i està esperant per a comprar-ne el de “el crit” de Munch per a penjar-lo enfront a veure si s’escolten. I és que “quedar-se a quadres” és una expressió un tant aliena a la nostra cultura, molt més nostre és “quedar-se en quadre” que no és lo mateix, però si hi ha un cosa que realment ens defineix és “fer el quadre”, en açò sí que són especialistes consumats els valencians, tant quan ho fem deliberadament com quan ho fem sense voler. I això és el que fem a casa del meu amic Ausiàs, fer el quadre representant quadres o pintors; i això és el que fan el nostres representants polítics, fer el quadre cada volta que obren la boca. Al final he eixit de la botiga/galeria amb un marc de nou per tres metros que duia dins una làmina d’una marina de Sorolla i quan he arribat a casa i m’he adonat de que no cabia dins de l’ascensor ni dins de la casa he tingut una idea molt brillant, com si fos Vicky el viking m’he fregat el nas i he dit: - Ja ho tinc, se’l regalaré a una falla per a que l’emmar quen, la falla vull dir. Però quan anava a arrencar la làmina m’he dit a mi mateixa, collons si normalment cada any ix Sorolla en unes dues-centes falles, la deixe tal i com està que de segur que els agrada. Així que m’he anat al casal més proper i l’he regalat, s’han posat molt contents i m’han regalat un marc més xicotet amb un pergamí amb una poesia preciosa, quan he arribat a casa he tirat el pergamí al fem i m’he guardat el marc per al meu amic Ausiàs perquè de segur que quan veja la coentor es quedarà a daus, a quadres o pixelat.
Quadres per una exposició (de ninots) Miguel Ángel Herrero i Rebollar El 1874 Modest Músorgski composa una de les obres més famoses del repertori clàssic rus: “Quadres per una exposició”. Inicialment escrita per a piano, es va fer popular gràcies a una versió orquestral posterior de Maurice Ravel. En l´obra, Mússorgski crea una sèrie de peces, cadascuna representació musical de quadres del seu amic, l´artista Viktor Hartmann, i totes lligades per una melodia anomenada “promenade” que simbolitza al visitant d’una exposició d’art i el seu estat d’ànim davant les pintures que contempla, moltes d’elles grotesques com la realitat que ens envolta. Sense dubte, podria ser una gran idea temàtica per una falla i el seu llibret. Per tant, oferesc aquest tema a “Noscarmientas” o qualsevol altra falla curta d’idees adaptant els 10 quadres de Hartmann que Músorgski descrivia a la nostra malaurada realitat valenciana i nacional. Com a banda sonora, oblidem-se del gran Modest. Si la escena es en clau nacional, sentim “Suspiros de España”, si l´escena es en clau valenciana, “Paquito, el Xocolatero”. Comencem: L´escena primera es diu “Gnoms”. On Hartmann descriu un gnom udolant i amb convulsions, col·loquem dos ninots de Rajoy i Rubalcaba a qualsevol debat parlamentari. Els udols i les convulsions es mantenen.
A la segona escena, “El vell castell”, Hartmann pinta un castell de l’Edat mitjana, davant el cual canta un trobador. Per contra, la nostra falla conté un ninot del “Duque em..pal…ma…do” cantant amb plors per la pèrdua del seu “palacete” com a pagament de la fiança imposada pel jutjat. Originalment el tercer quadre de Hartmann es diu “Tuileries”. Com representa una albereda amb xiquets jugant, nosaltres l’anomenen en clau valencià. En la nostra escena, xiquets juguen feliços davant la preocupació dels seus pares i el futur que els espera…a Alemanya i fora d’un país que no aposta per la investigació i la tecnologia. La quarta escena té “Bidlo” per títol. Tranquils, no va sobre l’esquerra abertzale. Hartmann representa una gran carreta arrossegada per dos bous. Posemli a la carreta un cartell que diga “Reforma Laboral” i canviem els bous per dos treballadors qualsevol del nostre país amb la llengua fora i cara de poema. La cinquena escena representa un “Ballet de pollets a les seues closques”. Per apropar-nos al quadre original, hem de col·locar a dos pollets festius. Tenim moltes possibilitats dins dels politics valencians: Ricardo Costa, Blasco…o dins dels politics nacionals: Bárcenas, Ana Mato…Les despeses de la festa, per suposat, al nostre càrrec. L´escena sisena s´anomena “Dos Jueus Polacs”. No cal caure en el antisemitisme ni en el anticatalanisme groller tant de moda per aquestes latituds. Canviem-li el títol. “Dos Jutges Espanyols”. Un ninot representa al jutge Garzón, fora de la carrera judicial per investigar la corrupció, l’altre representa al jutge Carlos Dívar, viatger empedreït i corrupte a costa de l’erari públic. A l´escena setena tornem a adaptar el titol: “El mercat de Russafa”. L’artista rus s’inspirava en el mercat de Limoges on posava unes dones discutint en el mercat. Nosaltres no anem tant lluny i ens quedem a casa. L’escena la formen uns ninots de ciutadans valencians farts queixant-se davant d’una carnisseria del mercat de Russafa de la quantitat de xoriços que ens envolten.
La vuitena escena té per nom “Catacombes”. Escena fàcil. Tres rètols que diguen “SANITAT” , “EDUCACIÓ” i “CANAL9”. “Una cabanya amb potes de gallina” es el quadre de Hartmann per a la novena escena. L´artista pinta una cabanya amb forma de rellotge on viu la bruixa Baba-Yaga. Canviem cabanya per edifici de l’Excel·lentíssim Ajuntament de València i deixem que complete l’escena la imaginació de l’espectador.
L´escena desena es l´equivalent del quadre “La gran porta de Kiev”. Per a Hartmann era un projecte de construcció arquitectònica d’estil rus amb una cúpula amb forma de casc. No estaran pensant en Calatrava i un cert palau d’òpera que es cau a trossos? Doncs, això. Final. Necesitem un espectador que contemple la nostra falla com a element d´unió com feia Músorgski amb el tema musical recurrent que representava al visitant de l´exposició de quadres. Fem un ninot de fira amb un cercle buït per a que qualsevol ciutadà aufegat pels retalls (la gran majoria), coloque la cara i veja, entre estupefacte i indignat, la nostra realitat. Aquest ninot concursa a l´Exposició del Ninot 2013. És el ninot indultat.
NOTA DE L’AUTOR Agraïments: a Modest Músorgski i Viktor Alexandrovich Hartmann, i a la falla “Noscarmientas”.
Rosario Gracià i Nebot
ganxo d’or de Russafa 2012
Rosario Gracià i Nebot Ganxo d’or de Russafa 2012
Dissabte 21 d’abril de 2012, la familia de la falla Cadis – Retor Femenia – Puerto Rico vàrem viure un dels moments més especials i emotius de l’exercici. La nostra companya i amiga Rosario Gracià va rebre el Ganxo d’Or 2012 que es va lliurar durant l’Exaltació de les Falleres Majors de Russafa. Rosario compartia el seu nomenament amb el Ganxo d’Or que rebé En Félix Crespo, expresident de la Junta Central Fallera i regidor de l’Ajuntament de València. En aquella nit tan especial, a més, va actuar com a mantenidor el president de la nostra falla, Jaume Bronchud. La nostra falla havia proposat messos abans a Rosario com a candidata al premi més destacat de quants s’atorguen a Russafa i, de manera molt reeixida, entre els més importants de la festa de les falles. La falla volia així fer extensiva a totes les comissions de l’Agrupació i aconseguir el suport unànime per a qui sempre hem considerat és una gran mereixedora del nostre Ganxo de Russafa. Rosario, no en tenim dubte, és un bon estendard per al nostre propi re-
coneixement i just homenatge per a una dona que ha fet una gran tasca pel nostre barri, les nostres falles i les festes pròpies de Russafa. La imparable activitat i la dedicació a les necessitats socials i culturals del barri sempre han sigut bandera seua i, per això, Russafa volgué reté homenatge i reconeixement social a Rosario per la seua labor. El fet que Rosario Gracià i Nebot, sent una més que digna Ganxo d’Or, va servir també perquè la nostra falla reconeguera el seu mereixement i l’orgull col·lectiu de tots nosaltres. El vincle de Rosario amb la nostra festa li ve per herencia, ja que son pare va ser un dels fundadors de la Falla Carrera Malilla. La seua iniciació fallera es produeix en la Real, Falla Cadis Literat Azorín, a la que malgrat no pertànyer des de fa més de 40 anys, seguix cridant “la meua falla”. En la Real va destacar per la seua participació i per aconseguir el sobrenom de “La Pantalons”, malnom amistós i simpàtic que li va arribar per ser la primera dona que va baixar a la “despertà” en pantalons, una autèntica revolució.
Els que coneixem a Rosario, és a dir, tot el barri de Russafa, sabem que la paraula que millor la defineix és: revolució. Una revolució d’afecte, de carisma, de participació, de col·laboració, de compartir, de recolzar, de treballar i d’apostar per un barri i per les gents que, d’una forma o una altra, ho habitem. Rosario Gracià ha sigut un referent en les cavalcades, en el teatre faller i vicentí,… I bàsicament en tot el que ha portat avant, perquè ha participat d’una manera generosa en la vida del barri.
Femenía abans de la seua dissolució. De fet, Ángeles Hernández, filla de Rosario, seria l’última Fallera Major Infantil de la comissió, el 1977. Amb la dissolució de la nostra falla el 1978, la família es va censar en la Falla Regne de València – Duc de Calàbria a on continuarien apostant per la Cavalcada i aconseguint grans èxits. En 1982, Rosario va entrar a formar part de l’Altar de Russafa ac-
Va ser Fallera Major de la “Real falla” el 1962, tot just s’acomplien cinquanta anys quan rebé el Ganxo d’Or, moment que va recordar fa dos anys desfilant amb ells en l’Ofrena del 75 aniversari. En la comissió, de la que guarda exquisits records, va conèixer a “Mimi”, Miguel Ángel Hernández, Ganxo de Russafa de 1999 a títol pòstum i un dels grans prohoms de la festa fallera. Miguel Ángel es va traslladar a Cadis – Retor Femenía – Puerto Rico on se censaria ella en fer-se nuvis. Junts van emprendre els èxits de la Cavalcada. Ella, sempre darrere però mai a l’ombra, va recolzar a Mimi en els primers anys d’una època daurada fallera. Allí és coneguda com “La Negra”, per eixir en una Cavalcada del Ninot representant a Walter, el jugador del València. Miguel Ángel, fill del matrimoni, va guanyar premis de figura en la cavalcada des de ben xicotet, inculcat per la labor dels seus pares. L’any 1974, any en què es funda l’Agrupació, la família seguiria apostant per la Falla Cadis – Retor
tivament. De fet, en els últims anys, s’encarrega d’assajar als xiquets en el Miracle, cosa que l’ha acostat als més xicotets de la festa vicentina. Des de 1985, amb motiu del primer 9 d’Octubre a Russafa, Rosario ha sigut una habitual del treball en equip de la nostra Agrupació. Maquillant sempre als moros que participen en el teatre, la tasca pel barri ha sigut una constant sempre en la seua vida.
comissions de Russafa hi ha algú que puga aportar alguna més.
Tal és així que la seua major implicació social vindria de la mà de la Junta Municipal de Russafa, on va treballar àrduament per dignificar el barri i modernitzar-ho, ajudant de primera mà sempre als veïns i comerços de la zona per a crear un barri pròsper. Durant molts anys ha sigut jurat del Concurs de Teatre de Junta Central Fallera o com a jurat de les Cavalcades del Ninot, a més d’assídua espectadora en les obres de teatre i en les presentacions, on actua des de fa tres anys amb la comissió de Noscarmientas, a la que va tornar el 2009. El seu caràcter afable, absurd, colorit, alegre, valencià, trempat i parlador li han convertit en una autèntica “tot terreny” coneguda i reconeguda per tots. De nou rep un sobrenom, “l’Alcaldessa de Russafa” per portar sempre per bandera i en tots els àmbits el nom del barri. Rosario és a més Seguidora de la Mare de Déu, participa activament en el Corpus i en el Grup de Dones Valencianes. I sense estar en les directives, sempre ha format part de tot, ha col·laborat en tot i ha prestat el seu temps i el seu suport a qui ho ha requerit. Enumerar els seus mèrits és difícil però segur que en totes les
Per tot això, i per molt més, la falla de Noscarmientas tingué l’orgull de presentar a una més que digna mereixedora del nostre Ganxo d’Or, una dona que fa la festa més gran i millor. Una dona sense pèls en la llengua, memòria col·lectiva de la Festa i del nostre barri, meritòria d’un reconeixement públic com el que ens ocupava i per tot aixó signarem una petició que votaren majoritariament les falles de Russafa. La nit del 21 d’abril fou una nit especial. Rosario, la nostra Ganxo d’Or, lluia radiant a l’Exaltació. Emocionà als presents durant el seu discurs i, al costat del també premiat Félix Crespo, demostrà que era més que obligatori tan gran reconeixement de les falles de la nostra Agrupació a una dona que ho ha donat i el dóna tot per fer més gran la festa. I el que és millor: a la que li queden molts anys de donar guerra, desde Noscarmientas, perquè ens té enganxats. Enhorabona Rosario, enhorabona a la nostra Ganxo d’Or de Russafa!
Discurs del Mantenidor a Rosario Gracià durant la nit dels Ganxos d’Or Estimada Rosario, Ganxo d’or: tinc una emoció absoluta en dedicarte estes paraules. I sé que la teua emoció és encara major. És molt difícil dir-li “et vull” a algú en públic i que sone convincent, però has de saber que som molts els que et volem, els que estem orgullosos de tu, els que aprenem sempre al teu costat, els que gaudim amb les teues aventures, els que coneixem més quan t’escoltem, als que ens fas riure i als que ens has regalat grans moments en les nostres vides en moments en què somriure es feia difícil. La meua benvolguda segona mamà, estem molt orgullosos de tu. Russafa nomena Ganxo d’Or a la seua primera dona russafenya i des de tots els racons de València i des del mateix cel, els cors que han bategat i bateguem amb tu ens alegrem per este Ganxo. Ens emocionem. Sentim i vibrem amb tu. I açò és vida! Que no et falte mai un somriure, que no t’abandone mai la memòria, que no et sobren els nostres volers i seguix inundant de color les nostres vides. Estimada Rosario, et vull. Jaume Bronchud Mantenidor de l’Exaltació de les Falleres Majors i Ganxos d’Or de Russafa 2012
Noscarmientas
30anys fent flama
30anys fent flama Manuel López i Sanz
Totes les discussions de falles acaben igual: “Què és una falla?”. Realment una falla és foc, és flama i això en “Noscarmientas” ho sabem. Celebrem enguany trenta anys fent flama. Portem trenta anys fent i cremant falles, trenta anys fent del foc la nostra fi i els nostres mitjans, sí, perquè en aquesta comissió portem trenta anys construint i cremant les nostres falles. Però, per què nostres falles són diferents? L’any 1.983 aquesta modesta comissió es refundava amb 36 fallers, amb pocs diners però amb una capacitat de autocrítica, sarcasme i diversió difícils de trobar en altres comissions, així va començar una marxa que ara compleix trenta anys.
Hem tingut de tot: anys bons, anys dolents o molt dolents,... Però mai ens hem deixat pel camí l’essència de les falles: la crítica mordaç i intel·ligent de tot allò que ens cridava l’atenció. La tan esmentada frase del “foc purificador”, en aquesta comissió es feia una realitat i, alhora, ho fem amb un humor intel·ligent però proper, senzill però mordaç, que ens permet arribar a un gran nombre de persones. Així hem cremat durant aquests anys molts problemes, molts defectes, molts dubtes i sobretot molta il·lusió en les nostres falles.
1985: “La pantera rosa, quina cosa”, primera falla construïda en el nostre casal amb un pressupost de 50.000 pessetes.
1998: “Tena 3, Tele Sinc, Caca Nou i altres teles del muntò”, obtenint 5é premi d’enginy i gràcia de la secció 1ªB. 1997: “Zooil.logic”, obtenint el 2ón premi d’enginy i gràcia de la secció 7ªA.
2001: “Prehistòria Fallera”, obtenint 1er premi d’enginy i gràcia de la secció 2ªB.
2002: “2002, Una Odissea Fallera”, 2ón premi en de la secció 3ªA, 2ón premi d’enginy i gràcia de la secció 3ªA i 2ón premi de falles innovadores.
2004: “Les Falles: festes d’interés i punt”, obtenint el 4rt premi de secció i el 1er premi d’enginy i gràcia de la secció 4ªA.
2005: “Falles? No, gràcies”, aquest monument és mereixedor del premi I+G 2005 (primer de la seua classe) otorgat per la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia, premi que ens obri les portes per a entrar a formar part d’aquesta Federació, de la qual formem part des d’aquest mateix moment.
2006: “Anem a contar mentides, tra-la-ra”, obtenint el 5é premi de falles innovadores.
2008: “Blanc i negre”, obtenint el 2ón premi de falles innovadores.
2007: “X no”, lema que aixeca múltiples comentaris i expectatives. Tornem a contar amb un gran guió molt cohesionat en el que es toca el porno, però sense una sola escena de sexe. Gran èxit de públic i 1er premi d’enginy i eràcia de la secció 2ªA.
2010: “….SSSSS….”.
2009: “Hui és el dia de…”, obtenint el 3er premi d’enginy i gràcia de la secció 2ªA.
2011: “Cabres, cabretes i…”, obtenint 1er premi d’enginy i gràcia de la secció 2ªB.
2012: “Inquisitio”, obtenint 2ón premi d’enginy i gràcia de la secció 2ªB.
NOTA DE L’AUTOR Això són les falles, això és la comissió Noscarmientas, aquests som nosaltres, perquè donar més explicacions, per les nostres falles ens coneixereu, aquí ens teniu de nou aquest any amb el lema, “Ens han deixat a quadres”, seguim un any més cremant tot allò que no ens agrada, un any més fent flama.
Crèdits
edita Associació cultura Falla Noscarmientas coordinació general Sergi López Jaume Bronchud Manuel López maquetació Sergi López Jaume Bronchud il.lustracio portada
Sergi López
il.lustracions falles
Jaume Bronchud
muntatge fotogràfic Jaume Bronchud Sergi López adaptació de textos Jaume Bronchud Alicia González Sergi López Laura Real fotografia Lorena Abad Antonio Alabajos Jaume Bronchud Antonio Cerveró Malalt de falles Toni Fornals Ximo Fortea Sergi López José López textos Jaume Bronchud Miguel Ángel Herrero Claudi López Manuel López Quino Puig Inés Reig
