Llibret Noscarmientas 2016 by Noscarmientas

I LIKE TO BE IN...

NOSCARMIENTAS

Celia Martínez i David Antolín

Sí, ens agrada, i molt, formar part de Noscarmientas. Per a nosaltres, fent un símil americà, esta és la falla de les oportunitats. Oportunitats per a sentir-nos fallers de veritat, involucrantnos en cada acte, obra, esdeveniment i, com no, creant el monument. I es que veníem escaldats d’una altra falla, de la qual no ens volem recordar, on no hi havia esta unió i respecte per tots els integrants de la falla (per dir-ho d’una manera suau). Jo no havia sigut faller mai i vaig apuntar-me, sense quasi coacció, per compartir la devoció de la meua dona per la nostra festa. No vull avorrir-vos amb històries passades així que només diré que després de cinc anys, i havent sigut ella Fallera Major dues voltes, ens anàrem desencantats i, en el meu cas, pensant que no tornaria a apuntar-me a una falla, que això no era per a mi. Però quan tens una fallera com la meua xica al costat, no la pots tindre allunyada d’este món massa temps. Així que després d’un any sabàtic decidirem començar a buscar falla. I menys mal que coneixíem una persona a Noscarmientas: t’estarem agraïts eternament. Tots els anys ens parlava meravelles de la seua falla. Que si feien ells mateixos la falla. Lo bé que s’ho passaven assajant per a la presentació i les obres de teatre. Que no eren molts, però pareixien una família… s’unflava i li brillaven els ulls cada vegada que parlava de Noscarmientas.

I vam veure l’oportunitat de tornar al mon faller. Ens apuntàrem com Fallers d’Honor per a provar. Volíem veure-lo de prop, per nosaltres mateixos. I ens deixàreu sense paraules. Per primera vegada, ens sentíem part de la comissió, portant tan sols unes setmanes, i sense ser fallers! Aquest es un grup de gent que no te preu, ni en euros ni en dòlars. Miren els uns pels altres. Col·laboren en tot. Escolten i valoren de la primera a l’última proposta i et fan sentir com a casa. I es normal, amb tot això, que la falla estiga creixent d’aquesta manera, com l’al·luvió d’immigrants que arribaven als Estats Units en busca de llibertat i oportunitats. Llibertat, perquè ací pots ser tu mateix. Perquè pots alliberar el teu esperit creatiu. Per alliberar-te dels mals comuns que hi ha a la majoria de falles. Perquè es un ambient lliure de complexos. I oportunitats per involucrar-te en les continues activitats: pots sentir-te un artista faller, un gran actor de teatre, un esportista d’elit (menys els que juguem a futbol), un escriptor de prestigi. I si continuem així ja ens veig muntant el Betlem l’any que ve! Si llitges això i no ets de Noscarmientas, vos recomanem que no deixes passar l’oportunitat de viure aquesta experiència. I per a tots els amics de la comissió, vos demanem que continuem així, que pugam mantindre aquesta falla com la millor de València, per molt que continuem creixent.

SUMARI Benvinguda................................. 08 Directiva 2016................................. 10 2015, una història de foc................................. 12 Noscarmientas 2016................................. 25 Imatges i records d’un gran any................................. 26 Noscarmientas Infantils 2015................................. 36 Jorge Herráiz i Soriano................................. 40 Edurne López i López................................. 42 Noscar Planet................................. 46 El valor de la paraula................................. 48 Noscar Planet a escena................................. 55 Recompenses................................. 59 Programa de festejos................................. 63 Nieves de Gracia i Bonache................................. 68 I like to be in Amèrica................................. 72 Una falla a Nueva York................................. 79 Keep tranquil and parla Spanglish................................. 83 Plan Marshall................................. 86 El somni etern................................. 89 L’oncle Ton................................. 91 Lo que va poder haver sigut i va ser................................. 93 Will Bill Hickok................................. 97 Una falla al llunyà oest................................. 101

BENVINGUDA

President de Noscarmientas

Probablement qualsevol que s’enfronta al repte de traslladar en unes poques línies el resum de tot ’un any, quan ja porta uns quants fent esta tasca, tindria la temptació de començar la benvinguda dient “Un any més...” o “Tornem de nou”; frases que no es poden dir quan ets el president de Noscarmientas. Duc 6 anys capitanejant al millor equip de persones: per lleialtat, per fidelitat, per amistat i per passió fallera. Sense la família que composem esta gran comissió seria molt complicat no caure en la inèrcia i l’avorriment. Per això estic convençut que Cadis - Retor Femenia - Puerto Rico, la nostra falla, la meua, funciona: perquè a cada moment es sent com un revulsiu ple de novetats, de vida, de reptes que ens conviden a sentir-nos vius... cosa que ara és més important que mai. Vullc de manera molt especial i sentida donar-li l’enhorabona i les gràcies a la meua Junta Directiva, que treballen de valent convençuts del gran projecte que estem fent crèixer. I vullc demanar disculpes a les falleres i fallers si pensen que en algunes coses s’hem enganyat perquè mai ens ha arrossegat ni la mala intenció ni la falta de voluntat. Noscarmientas ha crescut molt. Però encara ens queda molt de camí per fer. Gràcies als amics que es convertixen en Fallers d’Honor i als comerços de la barriada que ens donen el seu alé. Sense vosaltres, tota la nostra il·lusió no eixiria al carrer... Queden pocs dies per a despertar del somni. Acompanyeu-nos en la festa més gran del món sencer. Visca Noscarmientas! Jaume López i Bronchud

EQUIP DE

TREBALL

Directiva Noscarmientas 2016

President Jaume Bronchud Secretària Laura Real Vicesecretària Marta Soriano JCF Rosa Cardona Vicepresident 1r Rafa Abad Falles Miguel Tarín Vicepresidenta 2na Feli Almerich Tresorera Mari Carmen Planells Loteries Lorena Abad Vicepresident 3r Nick Briggs Cultura i Esports Sergi López Web Javier Bausá Vicepresident 4t Manuel López Vicepresident 5é Richard Monleón Festejos Manolo Izquierdo, Borja Vicente, Adrián Cardona i Alberto Llorens Casalers Toni Fornals, Adrián Cardona i Borja Vicente Infantils Mónica Fornals, Víctor Lozano, Laura Soriano i Lorena Abad

NOSCARMIENTAS 2016

INFANTILS NOSCARMIENTAS els nostres xiquets 2016

NOSCARMIENTAS

INFANTILS 2016

Paula Bausá i Celda Judith Bravo i Fornals Mireia Bravo i Fornals Marcos Cerezo i Llorens Álex Colom i Sánchez Héctor Colom i Sánchez Candela Chinchilla i Sol Rocío Chinchilla i Sol Carme Egea i Bosch Daniela Egea i López Ana Fonseca i Planells Lucía Fonseca i Planells Claudia Fornals i Asensio Ismael Galindo i Ortega Aneley García i Martínez Daniel Herráiz i Soriano Jorge Herráiz i Soriano Miguel Llopis i Llorens Arantxa López i Echevarría Edurne López i López

Clara López i Ramos Marta López i Ramos Alejandro Lozano i Romo Vega Luz i Casas Héctor Molina i Pozo Álvaro Monparler i Ruiz Nerea Moratal i Marí Pablo Mossi i Tamarit Cristian Navarro i Juanes Irene Navarro i Juanes Beatriz Pau i Lallave Cecilia Roselló i Cordero Gabriel Roselló i Cordero Sebastián Roselló i Cordero Iris Silla i Estera Joan Silla i Estera Vicente Tarín de Gracia Marcos Valmaña i López Zoe Valmaña i López Ángel Vicente i Abad

JORGE

HERRÁIZ I SORIANO

Rosa Cardona i Sahuquillo

Hui rebí una telefonada que em va fer molta molta il·lusió, en la que em preguntaven si volia escriure alguna cosa per al llibret de la falla. Una de les moltes coses que encara no havia fet en este món faller i quan m’ho proposaren, a més, era que escriguera sobre tu, Jorge, el meu nét. Moltes gràcies a la meua filla Laura. I què puc explicar-vos de Jorge? Encara que semble fàcil, no ho és. El dia que Jorge nasqué, el primer regal que va rebre fou un saragüell que li portaren a l’hospital. Quan ho vaig vore vaig dir: “Mare meua! Si encara no sabem si li van a agradar les falles...”. I em contestaren: “Sent fill i nét de qui és, segur que sí”. I no els faltava raó. Des de xiquet t’ha agradat la falla. Recorde vore’t amb el teu vestit de saragüell llançant bombetes sense alçar amb prou faenes un pam de terra. Cresqueres i participares més de les activitats de la falla: actuant en la presentació, ballant, cantant i des de fa 3 anys com a nostre president infantil. Només amb 6 anyets assumires eixa responsabilitat i ens sorprengueres a tots amb el teu saber estar. Durant este temps he pogut compartir al costat de Jorge, Jaume, María, Laura, Clara, Empar, Lucía, Nieves, Edurne els seus regnats. Així com les seues famílies, a les que vullc agrair l’afecte que ens heu donat en tot moment. Grans moments! Enguany ens tornaràs a representar al costat d’Edurne, Jaume i Nieves. Vullc desitjar-vos unes falles inoblidables, plenes de moments màgics i irrepetibles i al vostre costat estarà esta comissió, Noscarmientas, per a fer que així siga. Solament em queda donar les gràcies a Joaqui i Laura per deixar-me compartir amb ell este temps de falla. I a tu Jorge: gràcies pel teu somriure. Gràcies pels teus acudits. Gràcies per les teues emocions. Gràcies per la teua il·lusió i per ser un perfecte cavaller. Gràcies per la teua alegria i la teua sensibilitat. Gràcies per ser com eres... Espere que amb el temps puga tornar a compartir i sentir amb Daniel el mateix que amb tu. Et vullc molt. Yayi

EDURNE LÓPEZ I LÓPEZ

fallera major infantil 2016

EDURNE

LÓPEZ I LÓPEZ Jaume López i Bronchud

Edurne són deu anys de tendresa i un pessic de travesura. La nostra gran Fallera Major Infantil és un projecte de dona meravellosa. Un alè d’alegria. Una esperança desbordada i un optimisme que brilla en sa mirada quan la felicitat li arrasa. Té dos ullets, vius i desperts que li parlen sense dir paraula. I té ganes d’explicar mil i una història si venç la timidesa que porta per senyera. Però abans de res, i sobretot, Edurne té un bell cor gegant que la fan més especial i bella encara. Mai imaginí que escriuria per a ella unes paraules com a Fallera Major Infantil de la nostra falla, perquè la passió que desborda hui en cada acte en què ens representa, la guardà amagada com un tresor fins que l’embruixament del foc li escalfà de matinada. La meua sorpresa, vore-la tan alegre, tan resolta, entre monyos, bandes i corpinyos, sentint-se una princesa al costat de la seua, la nostra, gran reina: Nieves. Volgué la ventura juntar-vos a les dos, que compartiu nom. Nieves i Edurne fent bó aquell dit castellà que assegura que “Año de nieves, es año de bienes”. I tant bons! Gràcies Nieves per convertir-te en la seua germana major i ensenyar-li tot d’esta festa. Gràcies per formar part ja de la nostra familia i ser imprescindible en els dies i les nits d’Edurne. I al costat de la pizpireta Edurne, el meu capità. Jorge va a la vençuda amb la seua tercera presidència. I exercix de president amb un mestratge que per a nosaltres volguérem molts dels majors. Jorge és més bell per dins encara que per fora i competix en Edurne a vore qui somriu més i millor i qui té el cor de major grandària. A mi, els dos, me’l conquistaren sense saber mai de qui serà el premi. Edurne, espere que siga el teu any i el primer de molts. Que recordes cada segon contra la voracitat del foc i que et sentes volguda, com sé que ho ets, per tots i cadascun dels que componem esta gran família. La teua falla. De la qual sou regina. Noscarmientas es posa als vostres peus, senyora...

SECCIร DOTZENA artista: la comissiรณ

EL VALOR DE

LA PARAULA Inés Reig i Sales

Tenim veu, sabem del valor de les paraules i exercim el poder de la paraula. En el món ens entenem amb molts tipus de llenguatges, el de la paraula, el dels signes, els símbols, el llenguatge dels gestos, i en tots hi ha comunicació… perquè es done la comunicació només fa falta un emissor i un receptor, el que posem entre els dos és el missatge. Ara com ara el vertader professional de la notícia és un heroi, ja que per a donar-la amb rigor haurà d'esquivar molts obstacles; els interessos d'alguns, ideologies que xoquen, suborns per a evitar la seua difusió, xantatges per a maquillar-la i un llarg etcètera… que intentarà condicionar-ho i si no accedeix, potser es veja manipulat, o directament silenciat. Així doncs, des del món de la notícia ha d'eixir un Superheroi que cerque amb valentia i sagacitat l'elecció de la notícia i la seua propagació. I aquest és sens dubte el nostre volgut i admirat. Gustavo, el reporter més graciós. Gustavo és un líder de la premsa, així que ho han convidat a dirigir un taller d'escriptors en Noscarmientas, una falla molt coneguda en el barri de Russafa. I ha accedit! En el món de la comunicació un es troba amb molta fauna, com Gustavo, que representa la notícia comptada amb entusiasme, ironia, i una mica d'humor, i que no falte! Doncs para segons quines notícies, l'humor és un ingredient imprescindible, sinó, no hi hauria manera de digerir-les. Gustavo està escrivint un article, segurament relacionat amb la visita a València i el taller d'escriptors que va a dirigir en Noscarmientas. Els xiquets/as ho esperen inquiets, fent travesses sobre què serà el que els diga, si parlarà dels seus amics Fozzie i Gonzo i de la seua inseparable Peggy, o si els parlarà dels seus reportatges

d'arriscades aventures, però amb seguretat, tots esperen aprendre molt d'un reporter amb tant talent. Ens assabentem via premsa, que Gustavo ve de Londres, de donar una conferència sobre les diferents classes de premsa i després de l'acte, s'ha muntat una espectacular escenografia en la qual Gustavo no apareix, doncs ha preferit donar el protagonisme a qui de debò ho té “la notícia”. El, presumint de la seua magnífica veu, do que guarda molt en secret, ha sorprés cantant les notícies, i segons de quina notícia es tractava, diferents ballarines anaven eixint a escena. La notícia esportiva, àgil i expressiva, la sensible i encaramel·lada notícia del cor, altres més serioses amb bata i guants, sobre recerca i una molt divertida i sorollosa que era, la infantil… El reporter ha arribat aquesta vesprada a Noscarmientas, per fi! sabrem que ve a explicar-nos. Gustavo se sincera davant tan agraït públic i compte i compte…. I va relatant les moltes aventures que ha viscut, al costat dels seus amics, Fozzie, Gonzo i Peggy des que va ser contractat per Lew Lord a la seua arribada a Holywood. Al principi, els relata com es va veure embolicat en mogudes on va posar en perill la seua llibertat, no solament física sinó també la seua llibertat d'expressió. Va ser una temporada grisa, on la vida es vivia en blanc i negre, sense el color de les opinions i l'ambient acollidor i càlid de la veritat. Gustavo s'ha caracteritzat sempre per parlar sense embuts, ell és “La granota Gustavo el reporter més graciós, amb la salsa de les seues anècdotes sempre ha embaladit al personal, però, en eixa etapa, va perdre gràcia, encante…valor… Per fi i amb la força de la unió, ell i els seus amics van reivindicar la seua llibertat d'expressió, la veritat té el camí fet a voltes amb xicotetes pedres, però cal començar a caminar-ho!, açò li deia Peggy sempre per a animar-ho, i Gustavo ho va prendre al peu de la lletra. Un dia va agafar el micròfon i es va llançar de cap en el negre toll de les seues paraules… a poc a poc va anar fent caure barreres, mordasses, va obrir el bagul de les paraules captives i aquestes van començar a eixir volant a la recerca de la seua destinació. Gustavo es recrea en les seues paraules, sap del seu abast quan tenen per bandera la llibertat, la veritat i la raó, i no hi ha color que no càpia en les paraules, triant el transport adequat, és a dir les formes, es pot dir tot, i en aqueix “Tot” és on es troben els matisos, tot cap en l'arc de Sant Martí de la paraula. Paraules amables, vertaderes, autèntiques... Gustavo parla i parla de criteri, d'informació, d'opinions i d'idees, totes són vàlides en el taller d'escriptors, l'escriptor i la seua ploma seran el seu transport privat per a recórrer el món i arribar a

totes les ments, oïdes, i sensibilitats. -Gustavo segueix parlant del que para ell és crucial, el valor de les paraules… …El valor de les paraules li'l dóna qui les escolta, el poder, lamentablement, no sempre és així, a voltes el poder és una imposició de qui les diu… -Però el nostre mestre reporter advoca pel valor que contamina, que convenç, que sedueix al lector…i repeteix……No us oblideu, sigueu fidels a vosaltres mateixos, un bon escriptor, es dedique al que es dedique, ha de pensar lliurement, escoltar amb llibertat i escriure amb llibertat de criteri, el color de la vida té molts matisos i tots i cadascun troba el seu arc de Sant Martí…Per açò és tan important ser crític i no oblidar mai els valors que entren en joc a l'hora de fer el nostre treball, valors com a responsabilitat, respecte, solidaritat. Els escriptors, i sobretot els reporters que fem crònica del que succeeix, que expliquem els fets que marquen el pols de la Societat en què vivim, hem de considerar aquests valors com a senyals d'identitat, hem de ser objectius amb la notícia, però mai oblidar el costat humà, doncs a voltes, substituïm la generositat de les paraules, pel seu impacte i inconscientment o a voltes amb intenció, obrim bretxa en la sensibilitat de la gent. -Gustavo segueix entusiasmat davant d'un públic de xicotets i potencials escriptors lliurats… …Però no hem de silenciar alguna cosa que ens crema en la gola, no podem callar injustícies, abusos, no cal deixar lloc a les mentides, cal ser conseqüent amb el que un pensa… amb açò, podrem ajudar a molts que no tenen veu, sí sabéreu la quantitat de xiquets de totes les races que estan silenciats!, què són explotats perquè el poder ho exerceixen UNS ALTRES amb violència!, l'escriptor ha de ser la veu del

que no pot parlar i amb la nostra paraula hem de denunciar la violència, la pobresa, el bulling. …Tots naixem amb els mateixos drets, però depenent d'on es naix els conservem o ens els lleven… …Però és curiós, quan parlem de segons quines coses hi ha més o menys espectadors interessats, no obstant açò sempre hi ha paparazis a la caça de la notícia “boom”. -I què és açò?, -va preguntar Edurne, una aspirant a periodista com el seu oncle Jaime…Doncs una “notícia” que interessa a tots, sense saber molt bé per què, però hi ha periodistes que s'esforcen a ser els primers a donar-la, i açò té premi! -I mentre deia açò, es dirigia a Edurne. I aquesta vegada ho havien aconseguit… Els paparazzis havien donat l'exclusiva, o açò creien ells. -Notícia!- Gustavo i Peggy es separen…Gran notícia?, què creeu?... no… però la premsa del cor… ja se sap… -En el taller Edurne ha fet moltes molles amb Gustavo, se'ls véu plegats, parlen, comenten. Edurne, és una xiqueta molt curiosa i li encanta el taller…i en un moment en els quals trauen el cap a la porta del taller de Noscarmientas, comença un tiroteig de flaixos… l'exclusiva està servida! el germen de la notícia sembrat, ara solament queda esperar al fet que cresca, no cal fer gens, deixar que es vaja alimentant de comentaris i especulacions, moltes vegades així són les notícies, naixen del fum i es venen com a verta-

deres. Han aprofitat la ruptura recent de Gustavo i Peggy i han relacionat amb una fotografia, totalment innocent, presa en la porta del taller de Noscarmientas, a Gustavo amb Edurne… així és com un nom s'obri pas entre titulars per a continuació crear el personatge…. -I com un raig corren rius de tinta i es fa un gran tiratge per a repartir als quatre vents “la notícia”, però en aquesta ocasió no hi haurà “reality”, Gustavo s'apressa a desmentir-ho… I es llança un altre titular que seguirà sent suculenta tallada per a periodistes i paparazis del cor… perquè la competència entre notícies és brutal, unes es mengen a les altres. Una vegada desmentida, la notícia té els dies contats… …Aquestes notícies de fum tenen el seu moment de glòria,els diu- però prompte passaran i s'oblidaran…Així es creen del no-res personatges de tinta rosa que comencen passejant-se per les cadenes televisives i acaben esfumant-se pels passadissos de les mateixes, i aqueix titular resplendent de paper “cuché” acabarà, més ràpid que tard, com a embolcall d'entrepà… …Un dia, el periòdic està en la porta de les nostres cases i l'endemà, es fon amb caixes, paper de regal, i altres estoigs, en el contenidor de color blau, de paper i cartó, on ha anat a parar al final de la seua curta vida… …I en el cas que no arribe a escriure's en suport de paper, que córrega per les xarxes com un tren d'alta velocitat, també quedarà oblidat en algun racó del nostre venerat “Google” la notícia està viva mentre es nodreix i alimenta, unes vegades de debò unes altres de pur teatre… …Les notícies també moren, tot és part d'un cicle, que comença sent una cosa, pot ser que es transforme, però acaba sucumbint fins a desaparéixer… i torna a començar el cicle… gestant-se una altra notícia. El taller va acabar i com a comiat Gustavo els va lliurar un diploma a cadascun/a signat per ell i els va prometre escriure un article de la seua visita a Noscarmientas… I així va ser com en el taller d'escriptors els xiquets van aprendre el valor de les paraules, el valor, el sentit, i també, el seu poder.

Gràcies Gustavo!

NOSCAR PLANET

Yajaira Martínez i Parreño

Un any més em trobe davant un foli en blanc, preparada per a parlar-vos de la presentació dels xicotets de la falla. Com és habitual he disposat de tot el temps del món per a escriure-us, ahir vaig rebre una trucada de Manolo que em deia: “Yajaira necessitem un text per al llibret per a matí”. Solament que enguany a més tinc un bebé a casa que necessita a la seua mare, que sóc jo, 24 hores al dia. Doncs bé, amb tot el dia planificat i el meu temps limitat no sé si tindré suficient manya per a plasmar en aquest foli tots els grans moments que hem viscut enguany en la qual serà nostra tercera presentació de Noscarpeques teatre. Començaré pel principi que açò sempre funcion. El primer i principal per a crear una gran presentació, és tenir una bona idea, i com és habitual en nosaltres, la nostra va nàixer fins i tot abans d’acabar la presentació de l’any passat. Primer va sorgir el tema de la falla, “la premsa”, i una cosa porte a l’altra i acabem creant el periòdic de tiratge de barri més canyero, el Noscar Planet. El següent punt i possiblement el més important és comptar amb els consagrats artistes que faran les delícies del públic el dia de la presentació. Clara, Jorge, Nerea, Mireia, Ismael, Arantxa i Judith, tornaran a trepitjar les taules de la Sala Canal per a transportar-nos a la redacció del periòdic dels Noscarpeques. Però en el nostre tercer aniversari com a grup teatral hem ampliat el nostre planter d’artistes amb la incorporació imprescindible de les xicotetes però grans ballarines Candela, Marta, Irene, Daniela, Vega i l’actriu revelació, Lucía. Xics i xiques, solament puc dir-vos que no podem estar més orgullosos de vosaltres. Dia a dia ens heu ensenyat que l’art, la professionalitat i ritme no es mesuren amb l’edat o la grandària. La satisfacció

més gran que podem tenir és vore-us gaudir, riure, ballar, actuar i créixer artísticament més i més cada dia. Però fins als grans ballarins necessiten unes magnífiques músiques i coreografies. Est és el tercer punt necessari i ací entren dues persones imprescindibles per a l’equip de Noscarpeques Teatre: Manolo i Celia. Gràcies Manolo per les teues grans idees i la teua subtil manera de colar-les com a meues pròpies, per la teua inestimable ajuda i per fer-te càrrec de l’adreça quan la meua recent maternitat no em permetia baixar a assajar. I gràcies a tu Celia, no solament per muntar i ensenyar-nos els balls, sinó també per fer teu tot el treball d’organització, compres i atrezzo, fins i tot, abans que t’ho demanara. Sense vosaltres dos Noscar Planet no hauria sigut possible. Us estareu preguntant, “falta el vestuari”. Doncs sí, aqueix és el quart pas fonamental per a crear la presentació perfecta i enguany hem comptat amb el millor dissenyador possible: Kike. El dia 13 de febrer brillarem amb llum pròpia sobre l’escenari gràcies als dissenys de Kike i els seus patrons. Encara que el que és clar és que les teles no es tallen ni es cusen soles, i sense l’ajuda de Mónica i les mans privilegiades dels papis i mamis dels nostres artistes, no podríem lluir ni la meitat de bonics que ho farem el dia de la presentació.

Falta un últim punt però no per açò menys important. Què seria d’una obra sense la il·luminació, so, vídeos i programa oficial? Gens, per açò el treball de Dani i David és imprescindible, gràcies xics per tota l’ajuda prestada no solament per venir a tots els assajos sinó per ocupar el vostre poc temps lliure a endolcir amb els vostres vídeos i dissenys la presentació d’Edurne. I així és com, pas a pas, l’equip de Noscarpeques Teatre materialitza per tercer any consecutiu totes les il·lusions, ganes de passar-ho bé i professionalitat dels nostres xicotets grans artistes. Espere que us agrade i que gaudiu veient l’obra tant com nosaltres hem gaudit assajant-la.

A l’any que ve més però no millor perquè és impossible.

Gràcies!

RECOMPENSES Bunyol d’argent Marisa Fonseca i Fernández Alba Giner i Sánchez Elena Sanchís i Tormo Bunyol d’or Javier Bausá i Ruiz Vicente Pau i Muñoz Elena Sevillano i Almerich David Egea i Hernández Jaume López i Bronchud Bunyol d’or amb fulles de llorer Laura Real de Gracia Lorena Abad i Marí Bunyol d’or amb fulles de llorer i brillants Pilar López i Vila

PROGRAMA

DE FESTEJOS 27 DE FEBRER 20:00h Sopar dels nostres Fallers d’honor de 2016. En acabar, festa. 28 DE FEBRER 15:00h Dinar de germanor. Seguidament, anirem tots junts amb la nostra xaranga a les torres de Serrans per disfrutar de la Cridà 5 DE MARÇ 11:30h Visita de la A.P.M Ángeles Guardianes. Exhibició motera al carrer Puerto Rico. 6 DE MARÇ 11:30h Vi d’honor amb les nostres falles convidades. 12 DE MARÇ 23:00h “La Santa Verbena”. Al carrer Arquebisbe Melo, festa i música amb orquestra en els nostres amics de la Falla Clero i de la Falla San Valero.

13 DE MARÇ 11:30h “Replegà” solidària. 15:00h Caldera popular. 16:00h V Open Noscarmientas de Truc i Parxís. 17:00h Berenar de la nostra Fallera Major i President Infantils. En acabar, jocs populars. 14 DE MARÇ 18:00h Recollida del ninot infantil. 20:00h “Tombe” de la nostra falla “I like to be in Amèrica”. 21:00h Sopar de la “plantà” infantil a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” de la falla infantil. 15 DE MARÇ 17:00h Berenar temàtic: “Indis i vaquers”. 20:00h Recollida del ninot de la falla gran. 22:00h Sopar de la “Plantà”, a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” oficial de la falla. A continuació, gran festa de la nit de la plantà. 16 DE MARÇ 10:00h Jocs i castells unflables per a infantils amb els nostres amics de la Falla Clero. 15:00h Dinar a la falla. 16:00h Recollida de premis de la falla Infantil, en tornar, discomòbil infantil amb barra lliure de sucs, refrescos i batuts. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil.

17 DE MARÇ 10:00h Recollida de premis de la falla gran. 12:00h En tornar a la barriada, passacarrers. 15:00h Dinar a la falla. 17:00h Animació per a infantils amb globus i somriures. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil. 18 DE MARÇ 11:30h Homenatge al Mestre Serrano. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 15:00h Dinar. 18:00h Concentració per a anar a l’Ofrena. 20:30h Ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats. En acabar, discomòbil

19 DE MARÇ 12:00h Missa en honor a Sant Josep, a l’esglèsia de Sant Valer. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 13:30h Mascletà tradicional disparada a mà. 15:00h Dinar. 17:00h ”Xocolatà” i en acabar, “globotà” i disfresses amb tots els infantils, amenitzats per la xaranga. 22:00h Cremà de la falla infantil. En acabar, sopar de la “Cremà”. 00:00h Cremà falla gran.

NOTA La Junta Directiva es reserva la possibilitat de variar algun acte, així com de suprimir-lo o canviar el seu horari per a adequar-lo a les possibles necessitats que pogueren sorgir durant la setmana fallera. Moltes gràcies.

NIEVES DE GRACIA I BONACHE fallera major 2016

NIEVES

DE GRACIA I BONACHE Laura Real de Gracia

Si haguera de descriure’t, diria que parlar de Nieves és parlar d’una xica simpàtica, amable, familiar…i fins 2016 adjectius més podria afegir. La teua arribada a Noscarmientas no va ser per casualitat. Pertanys a aquesta comissió des de xiqueta, al costat de la teua família, però a poc a poc, vam formar la nostra pròpia família fallera. Molts membres de la família hem representat a Noscarmientas en els seus més de 80 anys de vida, privilegi en el qual Susi, Sandra, Sonia, Miguel, Miguel Ángel, Vicentín i jo mateixa, hem abanderat el nom de Noscarmientas en el barri de Russafa. Si haguera de posar un títol al teu regnat seria “el somni americà”, seguint la temàtica de la falla. La proposta de ser fallera major s’ha barrejat moltes vegades, però el destí va voler que fora aquest l’any. El teu “somni americà” també és el meu, sent tant d’ orgull vore com a fallera major, que he intentat abrigallar-te cada vegada que he pogut, sent la teua “gran hermana” com diria la nostra amiga Milà. L’agenda fallera t’ha permès viure en primera persona d’actes amb els quals no comptaves, vivint amb molta il·lusió representar a Noscarmientas en la seua part creativa en el taller, en el pati de butaques del teatre, en les passarel·les de les presentacions de les nostres falles amigues de l’agrupació i federació, una infinitat d’escenaris que a més et permeten conèixer la nostra festa des d’un lloc privilegiat. Però serà a març quan arriben els millors dies, on sentiràs en cada instant com si fóra únic i irrepetible, et sentiràs acaronada per la teua comissió, però especialment per Jaime, Edurne i Jorge, formant el tàndem perfecte per a aquest any, que, sense dubte, és el teu any. T’estime molt.

SECCIร TERCERA A artista: la comissiรณ

I LIKE TO BE

IN AMÈRICA!

Jaume López i Bronchud

Amèrica descoberta! Amb treball plantarem… És cosa de Noscarmientas Saber què descobrirem!

Rajoy, Sánchez i Rivera Se juguen una “trucaeta”: Però qui porta espasa i basto, En manilla és el “coletas”.

El “tribarquito” fa aïgues I s’enlaira sense fre! Buscant les terres noves I moltes coses que fer…

Així està el pati I la discòrdia nacional: Si pensaves que estaven fotuts Ara la cosa és fatal!

Entre equil·libris i colps Se’n van a fer la mar… Hi ha qui voldria millor Que se’n anaren a fer… la mà!

Europa retalla i demana, demana i retalla de nou: que cada vegà que demanen tissores podríem tallar-los els ous!

Ni Niña, ni Pinta Ni tan sols... Santamaria! Ningú està preparat Per resoldre l’algarabia! I així amb tant bó cotarro Amèrica volen descobrir… Hi ha altres destinacions Que ens posaran a parir!

Més altos els impostos I més baixos els sous: Més paguem llum i aïgua I més ens toquen… els ous! Hollywood és del cine star system i meca: Però per a pelis canyeres Les que ací es merca!

Que el món ianqui s’obri Enguany en nostra falla… A l’actualitat del dia Li donarem bona “tralla”!

Que sembla cosa de ficció La realitat ja ens supera: Si veus les notícies cada nit Voràs que açò és la repera!

Detencions i sobres per doquier ERES, xanxullos i corrupció: Del polític al banquer... S’ha armat bon folló!

Si abans s’abandonava I ara és ben principal: Res no ha canviat les coses En el barri del Cabanyal!

I mentrestant al carrer La gent s’indigna a muntó... Al temps que tots es pregunten: Com es muntà tal mogolló?

Pol·lèmiques al gust senyors! Cada menú porta en la carta: De corrupció i regines magues La gent ja està ben farta!

Que trenta dies de treball Qualsevol farà perquè cobre... Quina pena que altres només Es guanyen lo que arriba en sobre!

I de postre hi ha titolars que anuncien judicis: hi ha qui es dedica a furtar ja per qüestió de vici!

Mònica i Puig mà a mà S’enfronten sovint en dol: Ganarà ella que és molt llista I perdrà ell... per meninfot!

Rita manava al Casal. Popular i amb bona traça... Ara només ix a la tele en la finestra de sa casa!

Calabuig no fa ni ombra Mentres Ribó és alcalde: Els Populars molt de soroll I els ciutadans només de balde...

Ribó arribà el primer dia A treballar en bicicleta! Després ja en cotxe oficial I sense corbata d’etiqueta...

S’ompli la ciutat de bicis... Les motos al Principal! I ara fan les “manifes” Las fa el Mercat Central!

Com Baltasar és Calabuig El tercer en discòrdia! Mana menys que el de Podem... Tingueu-li misericòrdia!

Com han canviat les coses Només en un any... De la pancarta al despatx I del despatx al parany!

El que a Espanya ens preocupa: que són mosques a la mel Els “trileros” de mercat que ens prenen el pel!

Que en esta València nostra Tampoc no ha canviat la cosa: I seguim fent tot com sempre Des del tramvia a la Malvarrosa!

Per això es posa cantar L’espanyol que el mal s’espanta: No es salva ningú ací Del retor fins a la infanta!

Sembla cosa de fades I este qüestió fonamental Saber què serà de Russafa Amb el seu Parc Central!

I com a l’oest més llunyà Els dols són coses de cada dia: Batallem tots contra tots I s’enfonsem sense alegria!

THE

NOSCAR

TIMES

UNA FALLA A

NUEVA YORK

Kike P. Alós

York.

Sempre m’he preguntat com seria plantar una falla a Nueva

Espai tenen de sobra, ara, no sé quantes comissions podrien arribar a ser. El que és quasi segur és que l’ofrena podria durar 4 dies en torn de matí i vespre! En contra de ramells de flor, cafés del starbucks, i la verge, en aquesta ocasió, seria l’estàtua de la llibertat, i estaria ubicada on planten l’arbre de Nadal al Rockefeller Center. La “falla” de Calatrava on estaven les Torres Gemelas, bé podria ser la “Nou Campanar” (R.I.P.) sobretot pel pressupost unflat! La comissió fallera de la cinquena avinguda amb Central Park seria com Convent de Jerusalem, i Times Square , rodejada d’espectacles de Broadway tantes llums, seria com Na Jordana (les llums cedides per Sueca i Cuba, que n’hi ha espai de sobra per a totes!). On n’hi ha llocs d’ambulants de dinars, xurros i bunyols, i les presentacions es farien al Radio City Music Hall! Ahí sí que no hi haurien “marrons” amb les entrades per a les exaltacions de les FMV (té una capacitat per a 6015 persones!!).

Jo cada vegada ho tinc molt més clar... Ací n’hi ha NEGOCI!

Els Estats Units no tenen una base històrica de molts segles, però a nosaltres ens pareix que hagen tingut història com per a tres vides!

Tot gràcies a pel·lícules, series, cançons.... Han tingut fins extraterrestres! Encara i que ací, de vegades, també passen coses molt marcianes a aquesta nostra festa i la nostra ciutat..... Sense haver estat mai a Nueva York, podries dir que coneixes la ciutat quasi millor que el barri de Russafa. Ja m’imagine jo a les xiques de “Sexo en Nueva York” de compres pel carrer Cadis, pel carrer Cuba, entrant en les galeries del carrer Denia, prenent alguna cosa al “caloret” de València en el mercat de Colon. Fent la compra al mercat de Russafa o al mercat central. Ja ho cantava Frank (Sinatra), que ell volia despertar-se en la ciutat que no dorm mai (I want to wake up in the city that never sleep) i d’això els fallers sabem un rato! Qui no ha imaginat desdejunar com Audrey en la cinquena avinguda enfront de la joieria Tiffany’s i cantar “Moon river” des d’una d’eixes finestres d’un típic edifici “newyorkino”? (encara i que fora en playback, com els de la sala Canal). La “ María” de West Side Story i els seus amics ho tenien la mar de clar quan cantaven allò de “I want to live in América” (vull viure a Amèrica). Ells també ho tenien claríssim, perque els “FRIENDS” eren molt més “FRIENDS” vivint a Nueva York. Diuen que és la ciutat de les oportunitats, i serà per algo. Té alguna cosa màgica que enganxa, encara que al grup MECANO, els pareguera que no hi havia marxa! Sols espere haver-vos fet passar una estona agradable pensant en Nueva York, encara i que, com la cançó famosa de John Lennon, hàgeu hagut de posar-li una miqueta de “IMAGINE”.

KEEP TRANQUIL AND

PARLA SPANGLISH

Laura Real de Gracia

Coincidireu amb mi que en la nostra societat, cada vegada estem més inversos en el spanglish. Per a aquells lectors que no coneixeu aquesta expressió, us adjunte la seua definició: es diu que un spanglish és la fusió morfosintàctica i semàntica entre l’espanyol i l’anglès nord-americà. El motiu? Perquè cada vegada estem més immersos en l’estil americà. Si observem el nostre entorn, xiquets i no tan xiquets tenim la necessitat de conèixer un idioma, parlar-lo, escriure’l i comprendre’l en les escoles i treballs. El símptoma de la titulitis requereix quasi ja de manera imprescindible el domini d’un idioma que se li dóna una prioritat màxima, dins d’Espanya. L’oferta i la demanda de l’idioma, ha fet que el propòsit d’aprendre anglès a l’inici de cada any, es convertisca en el primer projecte en les nostres llistes de canvi de vida. També és cert que ara com ara la fugida de cervells, necessita no solament l’anglès sinó també l’alemany o el xinès… Dins de l’àmbit festiu, cada any assenyalem de nou en el calendari festivitats com les de Halloween. I no és d’estranyar, perquè resulta impossible no trobar una disfressa o complement per a posar-se en la nit dels morts vivents, deixant a un costat, la menys tradicional festivitat de l’1 de novembre, pròpia en el nostre país.

Per altra banda, amb l’arribada del Nadal, és el senyor de roig qui arriba a més cases, i porta els primers regals. Aquest personatge caricaturesc del pol nord, rep cada any més cartes de tots nosaltres, per què conformar-nos amb els regals en finalitzar les festes si podem tenir-los res més començar? Si analitzem l’aspecte comercial, trobem altres dates assenyalades en el calendari, i no són les rebaixes de gener o d’estiu, són els cada vegada més coneguts Black Fridays, on, una vegada al mes, podem beneficiar-nos de les nostres compres amb un percentatge de descompte considerable. En l’àmbit artístic, i encara que el cinema espanyol està més reconegut a l’estranger, vam seguir tenint com a referents les pel·lícules i lliurament dels premis americans. Inevitablement comparem els nostres Goya als Óscar, en qualsevol cas, per a un artista un reconeixement d’aqueix nivell sempre és un trampolí per a la seua carrera, a més de gaudir per l’estona roja un meravellós vestit d’un reconegut dissenyador, amb postura estudiada, a l’estil Elsa Pataki, per a que els periodistes capten la millor imatge. Ara bé, l’oportunitat de conèixer l’idioma no ha estat sempre present, què passa amb les persones que no l’estudiaven a l’escola i/o no són capaços d’expressar-se en anglès quan viatgen a l’estranger? És en eixe mateix moment quan les persones adapten el seu spanglish propi. Expressions com ara: fer un break per esmorzar, canviar el look quan anem de shopping, menjar-se un bistec, parquejar el carro, escanejar un document, rebre un email, o acomiadar-se amb un bye bye. Resulta molt habitual, veritat? Encara que ens sentim americanitzats i tinguem que acudir a la seua cultura, no hem d’oblidar que ells, poden sentir com a referents altres aspectes com per exemple els nostres dinars, ningú pot dir que la nostra gastronomia és molt més apetitosa que la seua, o és que dubtem entre una hamburguesa o una paella?? Jo ho tindria clar. Però, la nostra festa, encara que no ha sigut guardonada com a patrimoni de la humanitat, té molts aspectes que res no fan envejar al seu 4 de juliol. Llums als carrers o als vestits de valenciana, pirotècnia durant 19 dies, foc i flama en la nit de San Josep, música a

les cercaviles, ofrenes i actes fallers durant la setmana festiva, art en les falles que ocupen els carrers de tota la ciutat de València modelades per artistes durant quasi un any i on la creativitat i l’enginy són la part fonamental, diversió assegurada als casals, tradició per la nostra festa amb un esforç col·lectiu que forma una família amb la que convivint quasi 365 dies i fent germanor per una festa que gaudim cada vegada més i més persones. Encara que americanitzem algunes festivitats o tradicions a nivell nacional, les falles no s’han vist afectades per aquest fenomen. No resultarà més complicat portar la nostra tradicional festa a l’altra part “del charco” per a que ells puguen copiar-la o adaptar-la a la seua cultura americana? Sempre ens quedarà el dubte de com ho farien.

PLAN MARSHALL Miguel Ángel Herrero i Rebollar

Al nostre país sempre ha existit un cert antiamericanisme malgrat l’entusiasme que mostraven els habitants de Guadalix de la Sierra per l’arribada dels americans i les bondats que

ens portaria l’anomenat “Plan Marshall” a la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall”, dirigida per un dels directors més fallers de la nostra filmografia, el valencià Luis García Berlanga.

No és que jo siga un “fan” total dels americans perquè crec que com a societat tenen moltes coses amb les que no estic d’acord o clarament en contra: la seua cultura d’adoració pels diners que valora als éssers humans pel que tenen, no pel que són; el consumisme exacerbat, l’ individualisme com a motor de la societat; la seua creença de sentir-se els salvadors del món, clavant-se moltes voltes on no els pertoca; la permissivitat amb les armes de foc; el desinterès per prendre mesures contra el canvi climàtic, i moltes altres coses que allargarien aquest paper innecessariament. Tanmateix, a voltes, critiquem als americans amb molta facilitat i de manera gratuïta quan en tenen de moltes virtuts també, algunes de les quals millorarien molt la nostra societat si les exportàrem, en especial, un parell de qüestions que m’agraden especialment d’ells i que vaig aprendre a valorar veient la sèrie “El Ala Oeste de la Casa Blanca” (“The West Wing” en anglés). És una sèrie extraordinària on s’explica amb molta claredat el funcionament de la política americana. No és una sèrie fàcil de seguir per la velocitat dels diàlegs i per la “americanitat” del temes tractats però dos coses queden paleses, com deia abans: quan es vota una llei

al congrés es vota pensant en els electors que t’han triat abans que en interessos de partit; i una altra i més important: en política mai es fica la mà a la caixa comuna, es a dir, la corrupció és el pitjor dels mals que pot cometre un representant públic i suposa la dimissió fulminant de l’implicat. Com a la pel·lícula, ja cantaria jo ben fort “Americanos, os recibimos con alegría” si ens ensenyaren, en particular, a actuar davant la corrupció com ho fan ells. A lo millor, al nostre món faller necessitaríem una comissió formada per ciutadans americans que cremara a la pira tots els membres valencians del cas “Noos”, el cas “Taula”, el cas “Gürtel”, el cas “Imelsa”, etc. Ara bé, els americans són implacables amb els corruptes: potser no els cremaren en forma de ninots, potser els llançaren a la foguera directament amb els seus “trajes”, “bigotes”o “milions de peles”. Això si que seria una pira purificadora i un veritable “Plan Marshall” d’ajuda a la societat. No s’escandalitzen. Al cap i a la fi, aquest país és l’inventor de la Inquisició.

EL SOMNI ETERN

Manuel López i Sanz

Era “Un diumenge qualsevol”, però tot cap a preveure que seria “Un bon any”, mentre “Les secretàries” confeccionaven “La llista” de nous fallers, nosaltres com sempre a un ritme “Frenètic” asseguts, “Els de la taula 10”, donàvem forma al que seria en “Origen” el nou “Projecte X”. “L’ombra d’un dubte” s’apodera de nosaltres en l’instant en què “Un dels nostres” ens va comunicar la seua baixa, va explicar que les seues dues xicotetes “Mujercitas” li exigien dedicació exclusiva, ser pare en aquests “Temps moderns” no era gens fàcil. La veritat és que ell era “El tercer home” en aquest projecte tan ambiciós i ens va entrar una mica de “Psicosi”, fins i tot diria que una mica de “Vertigen”, però ho superem amb “Fantasia” i així va ser com “L’estranya parella” va quedar com a responsable de tot. Primer decidim cercar “Una cara amb àngel”, o dos, perquè ens representara amb orgull i fer créixer en ella “La gran il·lusió”. I “Va succeir una nit”, en “L’apartament”, estàvem reunits, ja sense esperança realitzem una “Ultima cridada”. “Ella va dir, sí”. Ara a per les falles, allò era nostra “Perdició”, com gaudim, va ser “La nit eterna” però al final va sorgir sense la menor “Sospita” aquell projecte que entusiasmaria a tota la comissió. La consabida i acceptada “Llei del silenci” ens va permetre mantenir-ho en secret durant “Nou setmanes i mitja” fins al dia de la seua presentació. “El padrí” d’aquell projecte ho va presentar en societat, per “Un grapat de dòlars” ho faríem realitat i així va començar un nou repte.

“Un, dos, tres”, arriba el dia de la presentació, “Comença l’espectacle”, com sempre ens vam posar tots “Con faldas y a lo loco”, com ens embogeixen les “Candilejas” i “Que bell és viure” una experiència semblant envoltada d’amics. S’acostava els dies de març, hauríem de trobar “Un apartament per a tres” per a llogar-ho aqueixos dies, l’agència ens va convenir “Una cita a cegues” amb el propietari de “El pisito”, ens va convèncer i sense dubtar-ho ho llogàrem. I van arribar els quatre dies de bogeria, el primer alcem la nostra espectacular falla, sota la direcció de “L’home que sabia massa” bé realment ho sabia tot i a tombe com sempre. El temps no ens acompanyava però així i tot, la revetla va ser especial tots “Cantant sota la pluja” i corejant als nostres DJs, “La fera de la meua xiqueta” no parava de saltar i ballar, a l’any que ve la proposaria per a Fallera Major. Calia organitzar alguna cosa per als nostres, “Els xicotets guerrers”, “Els ocells” li’l passaven de por, una globotà, un parc… el que fora ho gaudien de debò. I arribe l’ofrena, ens tocava vesprada, quan em van donar “La llista” i em van dir “Endevina qui ve aquesta nit” no m’ho vaig poder imaginar, era cert, era “La dona del quadre” del casal, la primera fallera major de la comissió. Mentre repartíem els rams, jo no sabia “El nom de les flors” que ens havien posat però quedaven bé, sempre apareix a última hora “El turista accidental” amic d’algú. I després de “La tempestat” d’aquests dies arribe la vesprada del 19, esgotats descansàvem una mica abans d’emprendre la recta final, els “Dies de vi i roses” tocaven el seu fi, recolzats sobre les maltractades cadires de lloguer esperàvem el desenllaç final entre anècdotes i acudits gastats. I va començar “La nit”, amb les seues anades i vingudes, les seues xicotetes discussions com cada any, en el cel van començar a aparèixer “Tots els colors de la foscor” mentre entre “Somriures i llàgrimes” se sentia algun encantador “Que no pare la música!” i com cada any tot acaba amb el nostre “Colós en flames”. Al final “Els sons del silenci”, com sempre van acabar amb “Un bon any” però mai podran acabar amb “El somni etern”.

L’ONCLE TON Claudi López i Sanz

El meu oncle Ton, què paradoxa que en valencià i anglès es diga oncle, va ser penjat perquè amb els retalls no hi havia pressupost per a la cadira elèctrica, sí, penjat pel xerif del districte 10 de Oklahoma. Què altra paradoxa que el país de les llibertats i espill en el que es mirem tots els països subdesenvolupats tinga pena de mort i d’altres com Veneçuela no. Des d’aleshores (ai si m’escolta el Rus dient “aleshores”) la tia Margaret va a patir un sever quadre paranoic de rebuig a tot allò que vingués dels USA però per sobre de tot a les hamburgueses. Ella, una incondicional militant defensora de l’invent de la carn picada des d’aquell malaurat dia ja no en va provar cap ni una. L’oncle Ton, ací el coneixíem per Toni, va embarcar a principis del segle passat sent un xiquet de quatre anys cap a les amèriques, el seus pares, el meus avis havien decidit viure el somni americà. Només arribar, no se ben be si per voluntat pròpia o simplement perquè va ser l’únic grup que no el va marginar es van integrar amb la comunitat afroamericana. Als pocs anys era un negre més, participava del godspel, cantava rap i jugava al basquet. I com és lògic, allí va conèixer a tia Margaret, una espectacular dona de color la família de la qual havia lluitat contra una esclavitud que encara no havien superat i que els havia marcat per sempre, ja que els poderosos ni obliden ni perdonen.

Com l’altura no li va acompanyar va abandonar el món del basquet i per tant el dels estudis, si no tenies diners i no destacaves en l’esport, en el país dels somnis, les llibertats i les oportunitats era impossible estudiar. L’única raó per la que l’oncle ton no es va tornar a València amb els seus pares decebuts va ser tia Margaret. A l’oncle Ton només el va quedar una eixida, el rap, potser portava a l’ADN els versos de les albades valencianes de la nostra besàvia “Visantica La Tronaora”, i va començar a fer-se un nom: “Tonet el samaruc” , i va començar a recórrer els USA amb la seua música i a guanyar-se la vida amb això i alguna que altra acció delictiva. Però no van ser aquestes accions delictives les que al condemnaren a mort sinó el rap. “Tonet el samaruc” ja havia gravat més de cent temes i començava a tindre certa fama entre el joves, el s seus versos eren reivindicatius i transgressors i alguna volta havia tingut problemes que potser havia sortejat per ser blanc i europeu però el que no havia valorat potser per la ignorància d’un quasi negre sense estudis criat al Bronx és que als USA no tots els estats són iguals. I per això aquella tràgica nit d’estiu a l’estat de Oklahoma on es celebrava una multitudinària lluita de galls va cometre l’errada de rapejar i versar com mai contra la guerra, la desigualtat de raça i de gènere, contra la banca i la corrupció, contra la fam mundial, contra les multinacionals;...i no va poder continuar perquè va se aturat per la policia, jutjat i condemnat a mort per un honorable Jutge. Pocs mesos més tard el penjaren en presència de tia Margaret i els seus quatre fills, el meus cosins. Va se una curta però intensa vida, l’oncle Ton només tenia 23 anys quan va ser executat, tia Margaret es va quedar sola i amb quatre criatures i mai, mai més menjaren hamburgueses perquè tia Margaret va descobrir un secret d’Estat que només ens va confessar 70 anys després en el seu llit mortal i amb el jurament que mai desvetllarien el secret ja que si algú s’enterava que ho sabien potser no trigarien més de tres hores en matar-nos. Però hui jo m’he decidit a a fer-lo, ja no tinc por a perdre res perquè ja me l’han furtat tot , soc de València i del València. Sabeu que es fa amb els executats als USA, no se’ls dona cristiana sepultura perquè no són mereixedors d’ella, no se’ls incinera perquè això costa diners; una multinacional implantada a tot el món s’encarrega d’anar replegant-los, de triturar-los i de fer-los hamburgueses.

EL QUE VA PODER

HAVER SIGUT

I VA SER

Laura Real de Gracia i Manuel López i Sanz

Era el dia que celebràvem l’apuntá en la comissió de falla Noscarmientas, després d’un bon menjar i alguna que una altra copeta, entre somriures còmplices i comentaris distesos va començar a gestar-se’l que més tard posaríem en escena. Enguany hi havia diverses propostes, en anys anteriors es participava en obra llarga i en curta A, però després de l’èxit dels premis de l’any passat i amb les noves altes de fallers el nom d’aquests que volien participar en Noscarmientas teatre s’havia vist incrementat de manera cridanera. Així que sense dubtar-ho, encara que açò sí amb molt respecte al treball que ens suposaria, ens llancem a l’aventura de participar en les tres categories. Si clar, açò suposava tres obres, tres directors, tres escenografies i tres repartiments d’ actors i actrius, en açò últim no anàvem a tenir problema.

Miguel Ángel es va llançar al rode i amb la seua proposta per a la categoria de curta B semblava que completàvem el trio, ja que Jaime i Manolo volien repetir i ja tenien el seu projecte mig embastat. Tres directors, tres textos, fotre i que tres projectes! Un bon amic professional dels arts escèniques em comenta que per a un grup de teatre aficionat aquests tres projectes li semblaven una bogeria, enfrontar-se a tres autors com Enrique Poncela, Pere Calders i Edward Albee, era molt arriscat i que podíem tenir una gran ensopegada, però quan va veure els títols de les obres encara es reafirme més i esbós un xicotet somriure sarcàstic. “Una nit de primavera sense sota”, “Antaviana” i “Qui te per a Virginia Wolf…”. Una comèdia costumista, un musical i un drama, bravo pels nostres…. Llaurà arribava el moment de preparar els repartiments, primer escull Jaime, i no escull malament, Manolo i Miguel Ángel després de diverses combinacions i algunes hores decideixen el que segons ells és el millor repartiment d’actors en les seues obres i comencen els assajos. Miguel Ángel, a més va elegir un elenc d’ actors i actrius novells. Mentre es començava a treballar en les escenografies i vestuaris, calia ambientar l’Espanya dels anys 50, un món oníric i fantàstic i una universitat americana dels anys 60, tres escenaris molt diferents i tres vestuaris molt variats, però la maquinària de Noscarmientas es va posar a funcionar, i sense dubtar-ho amb uns resultats espectaculars.

Assaig després d’assaig els tres projectes anaven prenent forma i el que al principi ens semblava a tots una bogeria, llaura ens semblava una meta assolible i amb un més que probable èxit. Un triproyecte en el qual estaven involucrats més de 50 membres de la comissió, d’aqueixos esforços que val la pena realitzar perquè aconsegueixen una va unir en la comissió difícilment descriptible. Les escenografies anaven creixent i els vestuaris es dissenyaven i confeccionaven amb ajuda de molts membres de la nostra comissió i els assajos eren vertaderes mostres d’alegria i amistat, tot anava sobre rodes, així mereix la pena ser faller. Amb la presentació del concurs de teatre en llengua valenciana en la seua XLII edición, els nervis aumentaven més i més. Doncs en poc temps pujariem el teló per tal de fer la funció.

I els projectes van arribar a la seua estrena, l’espectacular entorn de la Rambleta, el transport de decorats, el seu muntatge, el maquillatge i perruqueria, els actors amb el seu vestuari en les maletes, els camerinos suant gotes de nerviosisme i eixa meravellosa descàrrega d’adrenalina que fa del teatre una experiència indescriptible que una vegada provada ningú vol mai abandonar, el teatre crea addicció i molt sana. 28 de setembre, 28 d’octubre i 13 de desembre, tres dates marcades en roig en el calendari de la comissió Noscarmientas, i allí en el teatre amb el suport d’una gran majoria de fallers i amics vam fer realitat la nostra bogeria, érem la primera comissió que participava

en les tres categories un mateix any i a més afegir que amb un nivell molt alt, per al meu immillorable. Però enguany no ens van acompanyar els èxits, el jurat de les tres categories va entendre que hi havia representacions millors que els nostres i la nostra gran aventura va ser premiada amb un Saragüell a millor actriu principal en obra llarga per a Ángeles Hernández i 5é premi en obra llarga, a més d’una nominació a millor actriu de repartiment per a Carolina López. La meua opinió és que vam estar tots a l’altura dels millors i dónes d’ací vull agrair a tots, sense distinció de projecte perquè tots som Noscarmientas Teatre el seu compromís i col·laboració, als actors: Adrián Cardona, Mónica Gallego, Laura Brigs, Borja Vicente, Mónica Fornals, Alina, Rober, Lidia Abad, Víctor Lozano, Aroa Conills, Celia Martínez, Laura Real, David Antolín, Sandra Real, Laura Caballero, Kike Alos, Eduardo Cervera, Marta Soriano, Esther Cardona, Ángeles Hernández, Jaime Bronchud, Carolina López i Sergi López, als directors, Miguel Ángel Hernández, Manuel López i Jaime Bronchud, als ajudants d’adreça i realització: Rosa Cardona, Lola Escriche i Yajaira Martínez, equip tècnic: Razban, Sergi López, Javier Bausa, Yajaira Martínez i Manuel López, disseny i confecció de vestuari: Mónica Gallego, Kike Alos i Lola Escriche, escenògrafs: Manuel López, Richard Monleón, Rafa Abad, Fernado Apolo, Adrián Cardona, Elías Real i Rosa Cardona, transport i muntatge: Richard Monleón,Sergio Maiques, Anselmo Conejos, Rafa Abad, Rafa Guaita, Mar Arocas, Daniel Canyes, Manuel López i Rosa Cardona, maquillatge i perruqueria: Monica Fornals, Marta Soriano i Eduardo Cervera. A tots els que formen part de Noscarmientas Teatre i a tota la comissió Noscarmientas dir-vos que podem estar molt satisfets dels resultats obtinguts, i que encara que els premis ens hagen sigut esquivos enguany açò no ens ha de preocupar o enfadar simplement ens ha de servir per a superarnos més de cara als pròxims anys. Per què? Perquè junts fem un equip extraordinari, gràcies artistes, gràcies Noscarmientas Teatre, gràcies Noscarmientas.

WILL BILL HICKOK EL PRIMER DOL DE L’OEST I LA MÀ DE L’HOME MORT

Miguel Ángel Hernández i Gracià

Solament amb sentir la frase “el salvatge Oest americà” ens vénen al capdavant multitud de personatges que hem vist en mil i una pel·lícules, el fred pistoler, l’aventurer solitari, el jugador de póker professional que va cercant incauts de saló en saló, el Sheriff de la xicoteta ciutat de fusta, el fanfarró que sempre acaba les seues disputes en un duel a l’alba… Doncs tots aquests personatges els “va interpretar” en la història real un sol home, l’indòmit Will Bill Hickoc. I en dos d’aquestes facetes la seua aportació a la història del llunyà Oest és veritablement fonamental, com a pistoler va protagonitzar el primer duel del que es té constància escrita i com a jugador de póker acabe els seus dies donant nom a una basa d’aquest joc, “la mà del mort”. Però comencem amb la seua història. Amb prou faenes deu anys aprèn a disparar els seus temuts “colts”, i no solament contra llandes. El seu pare ajudava a esclaus negres a fugir a estats lliures, i el nostre xicotet heroi va haver de defensar la seua granja dels atacs dels esclavistes en més d’una ocasió. Van passar els anys i l’esclat de la Guerra Civil li va portar a servir com a explorador de l’exèrcit de la Unió. Ací coneix a un altre gran personatge de l’Oest, el famós Buffalo Bill, amb el qual trava gran amistat, arribant a participar en el primer espectacle que crea Buffalo després de la guerra. Després se separarien, però l’amistat entre tots dos duraria tota la vida. En aquesta època també coneix a Juanita Calamitat, una altra icona de l’Oest, amb la qual sembla ser que va tenir un embolic amorós. És més, la pròpia Juanita explicava a tot aquell que volguera sentir-la que van arribar a casar-se, sobretot després de la seua mort, encara que la tendència a l’exageració de

la bona dona fa dubtar de la veracitat de la història. No obstant açò Juanita va aconseguir que a la seua mort l’enterraren al costat de la del seu estimat.

Quan se separa de l’espectacle aconsegueix diversos treballs de Sheriff en xicotetes poblacions alternat les seues obligacions legals amb una de les seues grans passions, el póker. I en aquesta època és quan té lloc el famós duel amb Davis Tutt, considerat per molts com el primer duel singular del salvatge oest del que es té constància escrita. L’origen de la disputa va ser un rellotge d’or que Tutt guanye a Hickok i l’ultimàtum d’aquest “no se t’ocórrega aparèixer pel poble amb aquest rellotge”. Efectivament l’endemà Tutt es va presentar lluint el rellotge, el drama estava servit. Tal com passa en les pel·lícules van eixir, es van trobar en el carrer principal que ràpidament va quedar deserta, es van desafiar amb la mirada amb els revòlvers enfundats però a la vista, després d’uns tibants minuts van desenfundar alhora (alguns testimonis van afirmar que Tutt inicie el

gest una mica abans) i sengles trets van sonar al uníson. El de Tutt va fallar, però Hickock li va encertar en el cor i va matar al seu contrincant en l’acte. Aquest duel va ser molt famós en tot l’Oest i amb ell va començar la llegenda de Hickok . Efectivament a partir d’aquest moment es va convertir en el pistoler per antonomàsia, sempre amb les seues dues “colts” amb empunyadura de nacre penjats al cinturó i col·locats amb les culates cap a davant, encara que a l’hora dels duels solia canviar aquestes preciositats per armes de major calibre, que una cosa és aparentar i una altra jugar-se la vida. Va seguir treballant de Xèrif en diverses ciutats més encara que també va estar en l’altre costat de la llei, participant en algunes bandes, o com a pistoler a sou. Una de les múltiples llegendes que corrien sobre ell explica que va ser atacat per un ós i va aconseguir matar-ho solament amb el seu ganivet de muntanya. El número dels homes que va matar en duel ascendien segons el propi Hickok a més d’un centenar, encara que fonts més fiables parlen d’uns quaranta duels en els quals va eixir victoriós, tot un professional. I del que també era un professional era del póker, i en una de les seues innombrables partides és on va trobar la mort. Una vesprada entre en un local de Deadwood a jugar una partida i com sempre cap a va cercar una cadira amb l’esquena cap a la paret, podent veure la porta per si algun dels seus múltiples enemics intentava matar-ho. Però aquell dia no va trobar cap lloc que complira aquesta important condició. Quan es va asseure a la taula va demanar que li canviaren la cadira però els seus contrincants es van negar a açò confiats que açò li posaria nerviós i seria més fàcil guanyar-li. Es va asseure d’esquena a la porta i mentre repartien una de les mans de la partida va entrar en el local un tal Jack McCall i li va pegar dos tirs en el clatell. Hickok va caure mort en a l’acte i en la mà portava la basa que li acabaven de repartir, dos asos i dos huits (a més de piques i trèvols, totes negres). Des de llavors aquesta mà és coneguda com la “Mà del Mort” i és considerada com un senyal de mal fario. Cent anys després de la seua mort se li va reconèixer aquesta “aportació” al joc i el seu nom va entrar a formar part del Hall of Fame del poker. Espere que us haja semblat interessant la història, i sobretot recordeu les tres lliçons que ens ensenya la increïble vida de Will Bill Hickok: no fanfarronegeu a l’excés quan guanyeu a les cartes; no us assegueu mai d’esquena a la porta; i sobretot, encomanar-vos als vostres sants favorits si jugant la póker lligau dobles parelles d’asos i huits.

UNA FALLA EN

EL LLUNYÀ OEST

Mónica Gallego i Llorca

Tota història té els seus personatges típics i per suposat, l’ Oest, també. Però, com seria una falla al llunyà Oest? On trobaríem els personatges mes típics? Els vaquers solen ser els protagonistes de la història, aquells que lluiten perquè es complisca la Llei, lluint moltes vegades l’estrela de Sheriff al pit. Al mon de les fallers, estos personatges be podrien interpretar-los aquelles persones que ocupen els càrrecs directius, sempre pendents del compliment del reglament faller, l’organització de la Comissió i disposats a lluir estrela en forma de insígnia. Front als vaquers, sempre els indis que en la majoria de les pel·lícules es presenten com persones nomes preocupades per la seua subsistència, això si, si els vaquers apareixen en escena i comencen a tocar-los el nas, no dubten en defensar-se amb ungles i dents i tot siga dit, sense massa escrúpols. I així acabem de definir al mal nomenat “faller/a de cuota”. Este col·lectiu son les típiques persones que no trauen el cap pel casal mes que a la setmana de falles, volen viure bé i que en eixa setmana tot isca perfecte (perfecte segons la seua definició, per suposat). En principi, son gent tranquil·la que només vol gaudir del que la festa i la seua comissió en concret li ofereix, però si algun dels vaquers intenta “limitar” o alterar el seu “mon perfecte”… Mes val que tinga el revòlver a ma perquè en cas contrari la mort del vaquer està mes que assegurada. Un altre personatge habitual a les pel·lícules de L’Oest son “els forajidos”. Ells es dediquen a dinamitar ponts, assaltar diligències… en definitiva: sembrar el mal i la discòrdia i pertorbar la pau i

la tranquil·litat del ciutadans de bé. En els comissions falleres tot es germanor i este tipus de personatge no es sol donar, perquè mai hi ha ningú disposat a dinamitar el treball d’un company/a de comissió, ni a fer comentaris malintencionats dels vaquers. Tots estos personatges solen tindre un punt de trobada: el Saloon. Per suposat, al mon faller, eixe lloc es el Casal. Els que acudeixen a ell ho fan per a jugar a les cartes o prendre una copa. Si bé es cert que als casals es fan moltes mes coses, qui no ha contemplat mai una imatge tan singular com els fallers i les falleres jugant a les cartes? I no al pòker, com ho faria Jesse James, sinó al truc, eixe joc meravellós i tan nostre on la mentida juga també i les cartes no nomes tenen el seu valor, sinó que segons la combinació que fem d’elles valen una cosa o un altra. (pensant-ho bé no hi ha tanta diferencia entre els 2 jocs, no?). Pel que fa a les begudes… Açi no tinc molt a dir, perquè si una cosa caracteritza al mon faller, es la promoció constant de vida saludable que per suposat suposa el no beure alcohol. Un altre aspecte d’estos llocs, es la seua decoració dels saloons, encara que l’estructura es sempre la mateixa, la decoració no es “estàndard”. El mateix passa als casals. Hi ha que son mes convencionals i ens mostren les fotografies de totes les falleres majors de la seua historia i que exhibeixen amb orgull, de vegades un tant intimidant, els seus premis en forma de palets. Per altra estén els mes moderns que prefereixen substituir estos elements emblemàtics per marcs de fotos digitals on ens els van mostrant. Una de les activitats del habitants dels pobles de l’Oest era la búsqueda d’Or. En l’actualitat, els fallers no busquem or però quasi quasi. Ens hem especialitzat en buscar recursos per tot arreu, ja siga en forma de de subvenció o de feriant al que li cobrem per establirse en la nostra demarcació, i moltes vegades trobar qualsevol dels dos jaciments de diners resulta una labor quasi tan titànica com la de trobar una pepita d’or al riu. Finalment, que seria una història de l’oest sense dos dels seus elements mes emblemàtics: una trepidant escena d’acció i un dol. A les primeres, els personatges solen córrer a lloms del seu cavall duent aquest fins a l’extenuació. A mes, en este tipus d’escenes, sol acabar alguna persona ferida.

Es veritat que els fallers i les falleres no es desplacem a cavall (afortunadament), però que es una llarga cavalcada que com a molt pot durar 10 minuts si la comparem amb la intensa setmana fallera? Els fallers ens empenyem en tindre actes, actes, actes, actes….. actes per tot arreu, si pot ser uno cada quart d’hora millor, no siga que ens queden 10 minuts sense activitat i tinguem temps d’anar a descansar. Sembla que nosaltres siguem els cavalls que han de dur-se a l’extenuació per a que el resultat siga una trepidant escena d’acció. I què dir dels dols??? Els dols son eixes meravelloses escenes de tensió on el protagonista intentarà eixir victoriós enfrontant-se a un maleit que normalment es dedica a fer mal a la resta de la gent del poble. Se m’ocorren moltes situacions del mon faller que bé podrien ser considerades un dol, encara que un poc menys de violència, encara que no molta menys. Però per a mi, sens dubte hi ha una que resulta ser la mes violenta de totes: Este es el cas de la Fallera Major el dia de la seua exaltació (tota la vida s’ha dit presentació, però ara els moderns han canviat el terme i jo en tinc per una dona moderna) i ha d’enfrontar-se a la atenta mirada del “sector expert” que jutjarà si el vestit esta ben cosit, si el pentinat es correcte, si les joies son les adequades… i mes val que la pobra criatura isca victoriosa, perquè si no estarà ferida de mort. I arribats a aquest punt, darrere totes estes analogies, a algú li sorprèn que el llunyà Oest ens inspire hui en dia tant com per a fer una presentació i fins i tot una falla?

CRÈDITS

edita

A.C. Falla Noscarmientas

coordinació i maquetació Sergi López Jaume Bronchud Manuel López portada i il.lustracions Sergi López Jaume Bronchud muntatge fotogràfic Jaume Bronchud Sergi López adaptació de textos Jaume Bronchud Sergi López Laura Real fotografia Javi Bausá Jaume Bronchud Antonio Cerveró Mª Carmen Planells Ximo Fortea Lorena Abad Laura Real Miguel Ángel Hernández textos Jaume Bronchud Inés Reig Claudi López Yajaira Martínez Rosa Cardona Laura Real Miguel Ángel Herrero Miguel Ángel Hernández Mónica Gallego Manuel López Kike Alós David Antolín Celia Martínez

Llibret Noscarmientas 2016

Articles inside

Llibret Noscarmientas 2016