Uns canvis mínims per a una societat mínimament inclusiva

Natàlia Albi Gálvez

Quan ens referim a persones no és fútil l’ús de les paraules adequades. Encara avui, els mitjans de comunicació i una gran part de la ciutadania es refereixen a una persona amb diversitat funcional emprant termes denigrants en lloc de referir-se a la seua condició de persona, bé siga senyor, senyora, jove, xiquet o xiqueta i amb el seu nom i cognoms.

Els termes que poden arribar a ser més ofensius, al meu parer, són els de minusvàlid, deficient o subnormal. Els senyals de trànsit que reserven espais d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda indiquen «Reservat per a minusvàlids». La paraula minusvàlid etimològicament prové de «minus» (menys) i vàlua, i significa la disminució del valor, en aquest cas, d’una persona. Entenem, doncs, que encara a dia d’avui, quan persones amb diversitat funcional motora han demostrat que poden conduir tan bé o millor que d’altres sense aquestes dificultats han de ser titllades de minusvàlides? No ens n’anirem molt més enrere quan es parlava de deficients, subnormals, o altres termes que encara consten en certificats oficials, i que són necessaris per a accedir a prestacions i serveis.

Parlar d’aquestes persones sense emprar un lèxic adequat per a referirnos o dirigir-nos a ells fa que es generen barreres i sovint produeixen, pena, apropaments inadequats, sobreprotecció o, pitjor encara, models institucionalitzadors, que no fan res més que col·locar les persones en calaixos d’espais-temps, com si això fos el millor que es pot fer per ells.

Cada persona és inherent als seus desitjos, necessitats, afectes, conflictes i competències. I sobretot, a poder gaudir dels mateixos drets que la resta de persones. Parlar de discapacitats és parlar de problemes i solucions col·lectives. És habitual que els professionals d’atenció directa es refereixen encara a «els xics» a l’hora de parlar de les senyores i senyors a qui presten recolzament en la seua vida. Quina paradoxa. Una gran part del personal especialitzat continua menyspreant-los. Una persona adulta és un senyor o una senyora, tinga o no discapacitat. Es despulla l’individu de certa dignitat que li correspon com a ésser humà, de la mateixa manera que se’l despulla d’aquesta dignitat quan al divers funcional en edat adulta se li ofereix un tracte infantil. Davant d’això, la societat ho veu habitual i normalitza així un procés no inclusiu que desemboca en uns prejudicis, una forma de vida que impedeix que moltes persones es desenvolupen, s’integren en la societat, en el mercat laboral o que impedeix l’evolució en la seua etapa formativa.

L’afecte forma i ha de formar part essencial de les relacions entre persones, igual que en una escola o en un hospital, però l’estima col·lectiva comporta el perill de treballar per a construir una «gran família feliç» en lloc d’acompanyar cada persona en el seu projecte vital, amb el màxim respecte i salvant les majors dificultats. Aleshores, on estem? Discapacitat? Diversitat funcional? Necessitats especials?

Totes les persones funcionem de forma diferent i necessitem de l’entorn per a poder desenvolupar-nos. Diversitat funcional en tenim tots i totes. Necessitats especials, també. Igual que competències, potencialitats i qualsevol altre tipus de diferències. Però quin és el mínim que determina una societat igualitària i moderna? La resposta és senzilla, però no fàcil de dur a terme. El reconeixement dels drets i la provisió de reforços flexibles i adequats a cada persona, moment, activitat i entorn, per tal que tinga una vida plena i inclusiva, per grans que siguen les dificultats. I no ens podem permetre que aquestes dificultats les generem amb una visió col·lectiva i estigmatitzant. Quan aquestes diferències funcionals respecte l’estàndard estadístic i/o normatiu interactuen amb un medi social no accessible (que crea barreres a la participació en igualtat de condicions) i que fa que la persona patisca discriminació i/o manca d’igualtat d’oportunitats diem que es tracta d’una persona amb diversitat funcional.

S’ha d’entendre la diversitat com un valor afegit de la nostra societat, que ha de treballar per respectar la dignitat i la llibertat de tothom, desenvolupant béns, serveis i productes accessibles que garanteixen l’exercici dels drets individuals en condicions d’igualtat, seguretat i confort.

Però, ara bé, què pot fer la societat per tal de modificar l’entorn i que aquestes persones no s’entrebanquen amb les barreres que dia rere dia es troben al seu camí? Voreres, semàfors, escales, contenidors... són part de l’escenari urbà que, si no han estat adaptats, es poden convertir en un malson per a les persones amb diversitat funcional.

Els graons a les voreres que enfronten els passos de vianants és l’exemple més clar; però, a això s’han d’afegir els obstacles que s’hi poden trobar, com papereres, fanals, els contenidors que no estan adaptats per poder-los obrir i sempre han de demanar ajuda, o inclús les terrasses dels bars, que moltes vegades impedeixen la lliure circulació.

Pocs semàfors trobarem que tinguen senyal acústic, adaptació bàsica per a les persones amb diversitat funcional visual. I què em digueu dels productes dels supermercats? No podrien portar l’etiqueta impresa en Braille?

Un dels recursos de major rellevància per a l’orientació en l’entorn és el pictograma. Aquest és un element de senyalització que ofereix informació clara sobre llocs, objectes i accions. Un pictograma ha de ser comprensible per al major nombre de persones, independentment de la seua formació o capacitat intel·lectual, i permetre superar barreres idiomàtiques. Per la qual cosa, el pictograma és universal i facilita la comprensió de l’entorn tant a infants com a adults, a totes les persones en definitiva, tinguen o no diversitat funcional.

Hi podreu trobar molta més informació sobre el que podem fer com a societat per tots aquells que en major o menor mesura tenen una diversitat funcional: https://accesibilidadcognitivaurbana.fundaciononce.es/capacidadesCognitivas.aspx

Per això, en la meua opinió, per tal que una societat siga mínimament inclusiva, crec que en primer lloc i, com a mínim, hem d’aprendre a referir-nos a la dignitat de cada persona, amb el seu nom i cognoms, dirigint la mirada a les seues necessitats, desitjos, opinions i oportunitats. I en segon i darrer lloc, quan pensem en serveis i reforços o recolzaments, hauríem de parlar de quines oportunitats es perd per la seua discapacitat, que precisament ens impulsa a generar entorns accessibles, acompanyament i recolzaments per tal que cada persona visca la seua pròpia vida com una vida pròpia i, evidentment, satisfactòria.