Falla Prado 2023 - #comamínim

EDITA: Associació Cultural Falla Prado.

EQUIP DE REDACCIÓ: Teresa Talens, Noe Alberola, Natàlia Albi, Jaume Talens, Natàlia Palomares, Clàudia Blasco, Enric Marco, Inma Perales, Sara López, Alícia Ortells, Ruben Tello, Rosa Donet, Jose Pastor, Pili Felis, Pilar Tarcons, Aleix Carricondo, Àngela Cortijo, Àngela Talens, Laura Donet, Antoni Camarena, Joan Talens, Agustí Zaragozá, Mónica Pérez, Agnes Brines, Rosa Magraner, Cristina Ortells, Nerea Brines, David Ferre i Bernardo Moreno.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Rosa Magraner, Natàlia Albi, Clàudia Blasco, Cristina Ortells.

PORTADA: Inmaculada Martínez Hernández.

ARXIU FOTOGRÀFIC: Cristina Ortells, Carmen Montagud, Ke Foto.

PUBLICITAT: Comissió gestora.

DISSENY: Estudi Applica’t.

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Ida2 Impresión Digital.

DIPÒSIT LEGAL: V-415-2012

Vols escoltar el nostre llibret? Escaneja el codi QR i te’l narrem nosaltres. També pots accedir seguint l’enllaç https://www.fallapradotavernes.es/llibret-2023

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

Aquest llibret participa en el #IIIPremiLaViadelaIgualtat a la promoció de la igualtat entre els gèneres i l’ús del llenguatge inclusiu en un article d’un llibret de falla.

Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

La Falla Prado vol agrair a les empreses que han col·laborat, i a totes les persones que han prestat els seus documents, imatges i records per a l’elaboració d’aquest.

Els continguts del mateix es van tancar el 25 de gener del 2023.

Pots trobar el nostre llibret en format digital a la web https://issuu.com/fallaprado

FALLA PRADO

Acròstic Pàg. 6

Falla gran Pàg. 8

Falla Infantil Pàg. 12

Els nostres màxims representants Pàg. 18

Cristina Pàg. 20

Òscar Pàg. 26

Leire Pàg. 30

Àlex Pàg. 36

Falleres, fallers, falleretes i fallerets Pàg. 41

Naixements Pàg. 42

Censos i comissions Pàg. 44

Poesia Minimament Pàg. 51

Acomiadament 2022 Pàg. 52

Recordatori 2022 Pàg. 54

Àlbum Pàg. 56

Programació Pàg. 64

Germanor de germana Pàg. 66

L’evolució de les falles, des del parot fins el ninot Pàg. 68

Concurs de portades Pàg. 76

SOCIETAT

Minifaldilla Pàg. 80

La unitat mínima Pàg. 84

Un mínim d’inspiració Pàg. 88

Uns canvis mínims per a una societat mínimament inclusiva Pàg. 96

La dona a la finestra Pàg. 102

Quins són els requisits mínims per a obrir un compte bancari Pàg. 112

Pirineus... línia amoral Pàg. 118

La poderosa llei del mínim esforç Pàg. 126

MEDI AMBIENT

Els límits de temperatura en el canvi climàtic Pàg. 130

L’evolució de la fabricació dels monuments fallers Pàg. 136

El minifundi i el territori Pàg. 144

Reduïm al mínim la contaminació? Pàg. 150

Mínims de l’enginyeria i el disseny Pàg. 156

EDUCACIÓ

Què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. XXI Pàg. 162

Diferents agrupacions o formacions musicals Pàg. 170

#COMAMÍNIM un poc d’educació Pàg. 178

Activitat física, exercici físic i esport per a tot el món Pàg. 184

Esport i falla: què més puc demanar Pàg. 188

INFANTIL

Com a mínim somiar i divertir-se Pàg. 190

Guia comercial Pàg. 218

ganes de falles

Fa uns anys,

Abans de la pandèmia,

L’alegria bullia a les cases.

L’olor a pólvora omplia els carrers

Amb l’arribada del mes de març.

Podrà tornar a ser tot igual que abans?

Recuperarem, per fi, l’ambient faller?

Ara és el moment de preparar-nos i

Donar-ho tot en la millor festa del món.

Ofrena, despertà, cremà....

Falles 2023, allà anem!!!

Acròstic, per Agnés Brines Albi

Què és el llibret?

L’explicació de la falla

Artista: Fernando López

Sigueu ben rebuts a la plaça del nostre barri, on ballem, on riem, on gaudim, on naixen i renaixen les idees, on es veuen fets realitat els somnis, on cada any plantem falla.

Una plaça privilegiada.

Enguany volem fer palés l’enginy i l’art que vertebra la nostra festa favorita, com s’origina un somni i s’obri pas la forma i els colors, el compàs i el foc, la poesia i la màgia. Tot un honor formar part d’aquest caòtic entramat.

Al vostre davant, la nostra falla gran tractarà de desgranar com és una falla i tot allò que l’envolta, tots els ramals que origina i els canals que l’alimenten, d’on beu aquesta festa històrica i qui la fa possible, com els jocs de llum donen moviment, com la música crea moments, com la crítica manté actual allò de fa tants anys, com el foc és capaç de crear vida.

Sigueu benvinguts a LA FALLA PRADO.

Presumia l’artista de genialitat per la relació amb les muses quan, tirant de cartó, era la dona qui li treia les puces.

Per sort, aquells temps passats són quan l’home artista, s’enduia la glòria i el treball perseverant i silenciós de la dona, la desmemòria.

A la Regidoria d’Igualtat de la capital de la Valldigna hem de reclamar la següent consigna: el dia huit del mes de març res de dir-li cartonera, que volem reivindicar la nostra ARTISTA FALLERA, i ací l’hem d’homenatjar.

Si a la falla no hagueren tirat de cartó, les nostres Agustines d’Aragó, amb aquest material, un mur haurien construït i les envestides del Vaca no hauríem patit.

Si el faller, al vint-i-tres, una falla vol plantar, no s’hauria d’agafar per inspirar-se, a les muses .

Zeus, és el nostre déu ateu valler. El comte-duc Llàcer, l’etern aspirant a rei, Gimeno és el retoret, que els hàbits desitja penjar, per casar-se amb una gavina que en `coloma’ es va transformar. I no oblideu la de les fotos, que, en voler un post publicar, li té igual Gandia que Cullera quan amb la rosa vol posar.

Mireu quina preciosa criatura porta als braços aquesta jove bella! Serà un futur artista que amb pintura enginy i suro farà la falla.

A qualsevol festa, a taula, hi ha paella a la barra, hi ha cassalla pel carrer barrumballa, però, per a nosaltres, tenim la millor falla.

La Fallera Major no pot somriure, no ha parat en torreta i està trista . Sort que el president és un artista i amb un bon acudit la farà riure.

Tavernes, la més bonica. Terra d’artistes, mar i sol. La que cria flors i fruites… I és fallera perquè vol.

Com que estem en un any electoral, cantar a les muses ja no cal. que, omnipresents, a totes hores, ixen a tik-tok, Facebook i a Instagram.

Una goleta de platja sols ens resta, però, cap de les muses de l’Estat gens d’atenció no ens presta ni que vinga una gran calamitat.

Projectes, reunions i manifestacions fem per exposar la nostra pena. Des de Madrid hi ha solucions? Només tapar-nos amb arena.

El nostre poble, de música va ben servit, festivals diversos que van i que venen tabalets, dolçaines, xarangues ens entretenen i l’or que a Holanda, la SIUM ha aconseguit.

Despertant els nostres cors, Tavernes riu.

Quan el núvol plora un poc, el riu es viu. No té escola la xicalla, i el dia que el sol falla; eixim per televisió: i-nun-da-ci-ó. Hi ha unes pedretes velletes per al mur del Vergeret, Pedro ‘Sánchez’?

Pirotècnics

Quan s’enlairen els coets… tots es posen a badar i, en sentir els seus xiulets, acostumen a exclamar:

Aaaah! Quines coloraines!

Ohhh! Quina oloreta que fa! I, amb quatre galindaines, el poble es contentarà.

Entre l’enginy el risc i el talent l’artista va naixent.

És l’orgull dels valencians naix al taller i es crema al carrer Què és?

No és una faena fàcil, però és agraïda de fer, que al cap de l’artista naixen idees que veurem al carrer.

De vegades no entenem com som de privilegiats per ser d’una bella terra on critiquem vicis i pecats. Després cremem la falla i ja estem perdonats!

L’explicació de la falla infantil

Artista: Miriam García

La nostra artista ens vol fer mirar la falla amb detall, en cada ninot trobaràs una lletra que podràs comprovar i el passaparaula has de completar sense anar a destall.

Gaudeix de la nostra falla, enguany no sols està per a mirar!

Enguany la nostra falleta no és només per a mirar, acosta’t, si vols jugar   i els passatemps solucionar.

En el joc del laberint és una norma establida tindre orientació i instint per a trobar-ne l’eixida.

Ara has d’estar ben a punt i entendre molt bé la pista: un mestre, una serra i un “no” del nostre himne, és l’artista?

Dins d’aquesta sopa de lletres eines del taller pots trobar afanya’t a descobrir-les perquè l’artista puga treballar.

El sudoku és un marejol, tots els números has de posar. Que vaja el jurat de pressa que el premi volem celebrar.

Aquest passaparaula forma part d’una faula, en cada ninot, una lletra ves ràpid i cronometra!

El faller roman fascinat amb un atoindefinit molt especial, que tracta de les peces de vestir i la nostra indumentària regional.

Rodejant la nostra falleta moltes lletres podràs trobar. Cada lletra té el seu ninot. Revisa i no sigues borinot!

Mentre preparen el dinar els cuiners s’han de qüestionar si als més menuts els agradarà. Quan ells escudellen, ja es veurà.

Set diferències hi ha entre menjars, la nostra detectiu els està cercant, Ella voldria anar-ho tastant, però haurà de saber-ho mirant.

Tirar coets és la seua passió, el tro i la pólvora la seua devoció, per això aprofita cada ocasió per fer-nos viure l’emoció.

Des de les Torres de Serrans les falles donen inici, les paraules sonen grans i acaben en focs d’artifici.

El foc espera pacient poder jugar el seu paper. la flama anirà creixent i acolorirà tot el carrer.

Àlex i Leire volen escapar d’aquest grapat de parets, que han de dur bells ramellets i a la mare de Déu els han d’ofrenar.

La fallera, quan s’engalana, esclata pel carrer amb alegria en sentir el tabalet i la dolçaina tocant música valenciana.

Saies, cancans, jupetins i faldes, camises, pantalons, i sabates, pentinats, adreços i pintetes, tot ho saben fer aquestes mans expertes.

Carabassa i sucre, farina, llevat, i temps, aquests són els ingredients d’un dolç nostre i excel·lent.

Els bunyols estan servits a les taules del casal no en quedarà cap al plat i tots es xuplen els dits.

Un ofici molt preuat amb tradició i molta història és el de vestir a la nostra mareta, i sentir-nos plens de glòria.

Com d’engalanada llueix la nostra Geperudeta! Amb el seu mantell de flors presidirà la plaça ben satisfeta.

Aplega l’hora de la despertà, ningú es pot quedar adormit és un comboi de germans el primer de cada matí.

Diuen que jugar és de xiquets i que qui juga amb foc, es pixa al llit, però no hi ha res tan divertit com passar el temps entre amics.

Aquest llibret naix de la voluntat expressa de fer un tribut a totes les falleres i fallers que han fet possible el somni de veure plantat, el pròxim mes de març, una falla al nostre emplaçament. La nostra, junt a totes les comissions falleres que planten i cremen un cadafal al llarg de la nostra geografia, tenim un mínim comú múltiple, i aquest és la intenció de perpetuar la nostra tradició i deixar per escrit i per a sempre els esdeveniments més importants de la nostra falla.

Ara bé, aquesta tasca s’entoixa complicada ja que, a l’hora d’introduir un llibret de falla -que és un mínim de totes les activitats que prepara una comissió fallera, però que ho és tot per ser la síntesi de les il·lusions de tot un any- sempre t’hi pots deixar quelcom, així com destacar massa altres dades. Per tant, hem decidit tirar pel camí del davant i convertir-nos en uns especialistes de la medicina per tal de centrar-nos en l’anatomia. L’anatomia d’una falla. El mínim d’una falla. L’origen de tot plegat. Eina, tampoc gens fàcil perquè, des de l’inici, només amb la definició ja ens trobem amb problemes, i

és que... què és una falla?

Des d’un punt de vista més general, alguns sostenen que la paraula falla és el mot amb què s’anomena la festa que celebren els valencians durant el mes de març en honor a Sant Josep; per a uns altres, falla és un monument combustible, replet de ninots i escenes satíriques que es crema la matinada del vint de març; per a altres, falla és sinònim d’associació d’amics i coneguts que es reuneixen assíduament en un local per tal de divertir-se.

I el fet es complica encara més si ho

en la falla, com a mínim la falla i el llibret

analitzem des d’una perspectiva més concreta perquè cada fallera i cada faller té una idea diferent de falla, un mínim distint per formar part d’aquesta festa.

Però, si fem un repàs de la història de la festa de les Falles, malgrat els centenars de subjectives accepcions que podem trobar del lexema falla, tan sols hi ha tres elements que es repeteixen sempre: l’emplaçament, la falla i la comissió.

És a dir, per tal de poder celebrar la festa fallera és indispensable una comissió que plante a un emplaçament un cadafal al qual prendran foc la nit de Sant Josep. La resta són afegitons més o menys necessaris, però els elements totalment imprescindibles, els mínims necessaris, són els que acabem d’anomenar.

Llavors, per a dur endavant aquest difícil, però encisador propòsit literari hem optat per fer-ho a partir de la introspecció dels tres òrgans vitals d’aquesta: emplaçament, monument faller i comissió.

Exercici d’anatomia que comença amb l’exploració d’un emplaçament, continua amb l’anàlisi d’un monument faller i culmina amb el reconeixement de l’esforç realitzat per una comissió per mantenir el foc encès; això sí, no amb el caràcter destructor, que moltes vegades se li atribueix, sinó amb el vessant més líric.

Aquell que ens porta a entendre’l com a passió i, per tant, com a equivalent d’entusiasme; el mínim comú múltiple de totes les falleres i fallers.Perquè, què són les Falles sinó un entusiasme?

Rubén Tello Sánchez

els nostres màxims representants

Salutació de la fallera major

Hola, fallers i falleres!

Eufòria, aquesta és la paraula que vull que encapçale la meua salutació com a la vostra Fallera Major.

Alegria, felicitat i un gran orgull m’envaeix en escriure aquestes lletres al meu estimat llibret. Com a delegada de llibret he demanat a les nostres falleres majors aquest escrit durant molts anys, i enguany soc jo qui té la sort de poder mostrar el meu entusiasme com a fallera major en estes pàgines.

Vull aprofitar aquest espai privilegiat del nostre llibret per agrair i felicitar a totes les falleres i fallers de la nostra falla, perquè en aquests temps, ser faller és tindre molta valentia i treballar i col·laborar per l’amor a la nostra passió, la falla, és d’admirar.

Afortunada fallera major és aquella que vos té a vosaltres com a cort d’honor, perquè on vaig em sent acompanyada, recolzada i molt estimada. Moltíssimes gràcies! Quina sort tinc.

Al conéixer els noms dels qui m’acompanyarien el 2023 com a màxims

representants, no vaig poder ser més feliç; el meu president Òscar és un faller incansable, treballador i sempre disposat, tant per a la feina com per a la festa. Amb les nostres famílies, l’any que ens espera, indubtablement serà especial.

Els meus xiquets Leire i Àlex, representen l’esperit faller a la perfecció i porten l’escut de la Falla Prado en la sang. Tots junts hem format una gran família i, amb fallers com ells, el nostre futur de segur serà grandiós.

Per últim, però no menys important, voldria aprofitar i deixar escrit per a la posterioritat, el meu etern agraïment a la meua família, que no ha dubtat ni un moment en acompanyar-me de nou en aquesta aventura, procurant sempre la meua felicitat.

Res més em queda que convidar-vos a la casa de tots, el nostre casal i demanarvos que ens acompanyeu en tot allò que pugueu, ja que amb el vostre caliu tot és millor.

La vostra orgullosa fallera major

Cristina Ortells Grau.

Les flors s’inclinen sota un sol brillant, et fan reverències, et miren i t’estimen, perquè tu eres la flor més important, la que els representa, per això t’admiren.

La teua bellesa, el teu airós semblant, i sobretot les immenses ganes de treballar per una festa que amb força ha tornat i en què vols cantar i ballar.

Per segona vegada eres fallera major, la primera amb la il·lusió de la inexperiència ara amb més saviesa serà molt millor, caminant amb peu ferm pels anys d’experiència.

Després d’anys durs la llum de l’experiència a tots els fallers i a la teua cort guiarà, eixa llum a tu t’envoltarà i t’il·luminarà: torna la festa, la música i la confiança.

Tens ganes de veure els ninots als carrers, sense restriccions, sentir els trons dels coets, de les traques i oblidar els dies darrers, envoltada en el casal faller pels teus.

Tornaràs a viure la vida plena de colors, començant pel bell art de les figures, els nostres plats típics de rics sabors que formen part de les nostres cultures.

Amb semblant somrient, plena d’alegria, acceptes gaudir esta gran aventura que tornarà a renàixer amb valentia, despertant els cors i la nostra cultura.

Cristina, espere que passes un any meravellós, i tornes a gaudir de tots els actes, que quan passe el temps recordes un any preciós, sé que superaràs tots els actes.

Et desitgem unes falles divertides en què brille la llum de l’harmonia, música, foc, art i poesia per tu rendides, respectant les nostres tradicions amb alegria.

Teresa Talens Estornell

Fa uns mesos ens assabentàvem que la nostra amiga Cris tornava a ser fallera Major de la seua benvolguda falla. Per a nosaltres va estar una bona notícia, perquè sabem el que per a ella significa, però a mesura que han passat els actes encara ens hem alegrat molt més! Cristina t’hem vist tan radiant de felicitat que ens ompli d’alegria que complisques novament aquest somni. Són molts anys escoltant-te parlar de la falla mentre se t’il·lumina la cara.

Saps que la majoria no som molt falleres... Però ací estem, per fer-te costat en tot el que necessites. Saps que a algunes de nosaltres ens costa un poc entendre aquest món, també saps que t’estimem moltíssim i que per damunt de tot, ens agrada veure’t feliç i és un gran honor compartir juntes aquest moment amb la il·lusió i la passió amb la qual ho vius.

Perquè t’ho mereixes, perquè t’ho devem, perquè t’ho has guanyat a pols amb els teus valors sobre l’amistat, la teua disposició a compartir, a ajudar i a estar sempre per a totes i tots els que et necessitem, per la teua capacitat única de traure’ns

somriures i convertir qualsevol situació dramàtica en còmica. Perquè els que et coneixem sabem la facilitat que tens per fer riure, una qualitat molt ben heretada, per cert. Tot siga dit, ja de pas, sabem que ella estaria orgullosa.

Aplega la setmana gran, eixirà al carrer el teu desitjat monument, et vestiràs amb les teues millors gales per ofrenar a la Mare de Déu i aniràs de cercaviles amb el goig de complir el teu somni. Obri bé els ulls i gaudeix de tot el que t’espera, perquè bé sabem que les falles no són quatre dies, sinó tot un any d’esdeveniments, treball, planificació i constància, però com diu la dita, càrrega a gust no pesa, i energia i motivació, te’n sobra. Gaudeix de cada junta, de cada vegada que quedeu per a preparar esdeveniments, de cada paella al casal, de cada despertada que et costarà la veu i la vida, de cada xocolatada i de cada moment compartit amb la teua cort. Ara més que mai, viu el moment present, l’ací i l’ara.

Les teues amigues estarem ben a prop per a viure aquest somni amb tu.

T’estimem!

Només per veure’t somriure paga la pena acompanyar-te a la fi del món, parant en cada poble, mentre ens acompanyes tu i les mil qualitats que atorgues a tot allò que et rodeja. Som una família súper orgullosa. Una germana atenta i predisposada a tot, una filla resolutiva i amb valors, una fallera treballadora i somiadora, una persona exemplar. Què seria de nosaltres sense els somnis? Com a mínim: somiar, somiar en la banda de Fallera Major, eixa que tant agrada a casa, eixa que transporta il·lusions on vaja, la que obri portes mai avistades, la que et presenta una aventura inesperada, i nosaltres amb tu, perquè no hi ha millor plaer que veure feliç a qui estimes.

Per un regnat inoblidable, per la millor germana i filla que ens podia tocar, per tu!

La teua família

Cristina, vore’t són sentiments, escoltar-te alegria i estar amb tu amistat, comoditat i felicitat.

Eres una persona meravellosa que ha creat en mi mil il·lusions que vaig vivint amb tu, eres simpàtica i agradable, eres la meua FALLERA MAJOR per sempre.

Han vist dues falleres radiants, perquè el que fou una inquietud, un somni, hui se´ls ha fet realitat, són les Falleres Majors de la nostra estimada comissió de la Falla Prado.

Una cosa harmonitza des del nord fins al sud

que, per a nosaltres, simbolitza uns colors i uns costums, els colors del nostre emblema junt al nostre rat penat, els colors de la senyera que el Rei en Jaume ens posà.

I eixe idioma que es parlava al nostre Tirant lo Blanc i que amb gràcia s´expressava, clar que sí, en valencià.

Un orgull i un sentiment hem de tindre al cor i al cap i sempre estar contents de ser valencians!

Leire Ortega Bosch

Fallera Major Infantil 2023

A LA MEUA FALLERA MAJOR.

Salutació del president

Estimades falleres i fallers, És un plaer adreçar-me, per primera vegada en la meua vida, a totes i tots vosaltres. Qui m’hagués dit a mi que alguna vegada em veuria en aquesta situació? Jo, persona de poques paraules i rialles amples, comence ací el primer escrit dirigit a tots els fallers i falleres de la Falla Prado.

Emprenc aquesta aventura amb molta il·lusió i amb moltes ganes de viure la falla des de dintre. Després de dos anys de contenció, serà el primer any que, si tot continua igual, podrem viure novament tot l’any faller complet i gaudir de tots els actes que les diferents comissions ens preparen.

Quan em vaig oferir com a President, que va ser una treta per part d’algunes personetes de la Junta, de segur que molts vau pensar: “Sabrà fer-ho bé? Sabrà representar la nostra falla?” Espere que siga així i no decebre ningú.

Per això mateix, vull agrair a tota la Junta que m’haja donat la seua confiança, m’ha fet costat des del principi, m’ha ajudat en tot el que els he demanat i

vull agrair també tot el treball incansable que porten a terme perquè aquesta falla continue creixent dia a dia.

També vull dedicar unes paraules a Cristina, Leire i Àlex: als quatre ens ha tocat representar la nostra benvolguda falla aquest any 2023. Només vull recordar-vos una cosa, viviu aquest 2023 intensament perquè quan ens adonem, tot haurà acabat, i com diu Jorge Bucay “El temps que es gaudeix és el temps vertaderament viscut”.

Per acabar amb els agraïments, no puc oblidar-me de la meua família. Gràcies per estar en tot moment, per ajudar-me i dirigir-me per tal de portar-ho tot a terme de la millor forma possible.

No vull acomiadar-me sense convidar tot el poble de Tavernes a participar de la festa fallera, festa d’Interès Turístic Internacional i Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Visca Tavernes, visquen les falles i visca la Falla Prado!

Salutacions

Òscar Brines Castelló

Volem contar-vos un poc com és el president de la falla Prado, és a dir, com és el nostre germà major Òscar.

Òscar ve d’una família humil on s’ha criat amb molt d’amor per part dels seus pares i dels seus tres germans Juanjo, Rubén i Anna. Ell posseeix uns valors molt importants que li van inculcar els seus pares, com són la germanor, la bondat i l’empatia, uns valors que els té ben arrelats i, dia a dia, els porta a la pràctica.

Com a germà major, sempre ha estat molt pendent dels seus pares i dels seus germans, acompanyant-nos en tot moment i, d’alguna manera, fent-nos sentir que estem protegits. Entre els quatre germans sobren les paraules, ja que la nostra unió és molt forta i podem donar les gràcies per l’amor de germans tan profund que tenim. Qualsevol cosa que ens passe, ja siga bona o mala, de seguida ho compartim. Tot això és un tresor que, amb tots els diners del món, no es pot pagar.

El nostre germà ha format una grandíssima família junt a Natàlia, la seua dona i companya de vida. Ells dos han demostrat que l’amor vertader sí que existeix, ja que porten junts quasi tota la vida i sempre han donat la imatge de dos persones que s’estimen per damunt de tot. Del fruit del seu amor tenim dos nebots extraordinaris en tots els sentits, Marc i Agnès. Òscar és un home que, dia a dia, inculca a la seua família tot el necessari

per a tindre una vida plena i, sobretot, ser unes bones persones. Aquest treball es pot veure reflectit simplement observant en quines personetes s’han convertit els seus fills.

Òscar és una persona que desprén simpatia per tots els costats i el seu somriure és una marca pròpia d’identitat. Sempre està envoltat de gent perquè transmet molta alegria i, si estàs al seu costat, les rialles estan assegurades. Es fa de voler ràpidament, ja que és una persona bona i única. Una de les coses que més li agraden és passar una bona estona rodejat de la seua gent.

És un gran faller i és i serà, un gran president disposat a fer qualsevol cosa perquè a la seua falla no li falte res i, junt a Cristina, Àlex i Leire, portaran els càrrecs d’una manera meravellosa.

Els teus germans volem desitjar-te que sigues molt feliç en aquesta aventura fallera, saps que estarem al teu costat i mai oblides que et volem moltíssim.

Qui anava a dir-nos que acabaries sent el president de la falla algun dia? Però res t’ha frenat per a agafar el càrrec amb ganes, ja que res no et falta a l’hora de saber estar i, a més, has tingut un bon mestre en el teu germà Rubén.

Com expressar-te en paraules el que signifiques per a nosaltres és quasi una missió impossible. El que més marca del teu caràcter i deixa petjada en tot aquell que t’envolta és l’alegria que desprens en tot moment. El somriure perpetu en la teua cara, és el senyal evident que estàs còmode i fas sentir còmodes aquells que estan amb tu, estigues on estigues. Eres l’alegria i la simpatia personificada, amb tu mai ens podem avorrir. Eres el tipus de persona que pensa abans de parlar i d’actuar, model a seguir per als teus fills.

Sols dir-te que, com sempre, estarem al teu costat i t’acompanyarem en aquesta aventura fallera.

La teua família que t’estima per damunt de tot.

Salutació de la fallera major infantil

Benvolguts amics, amigues, falleres i fallers:

Quin orgull més gran sent de poder saludar-vos des del nostre llibret faller com la màxima representant infantil de la nostra volguda falla Prado.

Els meus pares em van vincular al món faller dos mesos abans de nàixer, he crescut en la falla Prado i si soc sincera no em pensava mai que algun dia tindria eixe sentiment per ser Fallera Major Infantil.

Quina gran sorpresa quan el meu pare va ser el primer en donar el seu consentiment! Gràcies papa, perquè ben bé saps que, sense la teua aprovació, aquest somni haguera segut impossible. Tinc molta felicitat en la vida, pero hui sent un cúmul de sentiments al costat de la felicitat, una enorme satisfacció, gran orgull i molta alegria de ser jo la vostra fallera major infantil 2023.

Compte al meu costat amb Alex Martí, president infantil que, com jo, du la festa fallera des del seu primer dia de respirar. Sé que els dos junts portarem com cal el càrrec que tots dos representem.

No podia faltar, per completar aquest cercle màgic, la meua Fallera Major, Cristina Ortells i Òscar Brines com a president. Amb la sorpresa de trobarse amb aquest bollit, són els ideals, i amb la seua experiència a la nostra falla, els quatre ens hem iniciat en aquesta aventura especial que marcarà les nostres vides amb grans records.

Vull desitjar-vos, amigues, amics, falleres, fallers i família, unes bones falles falleres 2023.

VISCA LA FALLA PRADO!!!!

Leire Ortega Bosch

Eres una preciositat de xiqueta, afinada, dolça i boniqueta, com si d’un conte fores la princeseta, enamorada de la festa i la falleta.

Amb eixa elegància i serenitat, a tots els fallerets i cort has encisat, al teu voltant tot està il·luminat, eres la lluneta de la falla, en realitat.

Una brisa d’aire fresc t’acarona, els teus fallerets empentes per a gaudir i assaborir esta delícia que tant els emociona: són falles i eres la fallereta que els vol conquerir.

La música t’acompanyarà amb alegria, tu estaves molt plena d’il·lusió demostrant a tots la teua empatia i que per les falles sents gran devoció.

Tens ganes de viure esta festa i goig dins del cos podràs sentir, bona i bonica com una rosa fresca, que el seu aroma vol expandir.

Després de parar-se tot el món i congelar-se les festes indefinidament, per culpa d’un virus cruel i traïdor, tornem a renàixer per pur sentiment.

Per fi, després de tants anys d’inestabilitat, al final del túnel veiem la llum brillant, tornem de nou a l’estabilitat descobrint una estrelleta elegant.

Hem canviat de presidents i falleres majors, perquè els pobres ja estaven molt cansats, tu eres l’elegància perquè eres la millor d’estos jardins de roses encantats.

Sé que gaudiràs d’un any preciós, emocionada de viure esta nova realitat, per a tu el regnat serà meravellós per ser la princesa del conte més desitjat.

Teresa Talens Estornell

Leire és per a mi una de les persones més importants en la meua vida, ens coneixem des de xicotetes en l’escola.

Al principi no érem tant amigues com ara però, amb el temps, vam anar coneixent-nos més i ara som inseparables, encara que en alguna ocasió ens enfadem.

La vull moltíssim i faria de tot per un somriure seu, no sé que faria sense ella, es súper valuosa i la considere com a la meua germana, he tingut moltíssima sort de tindre-la al meu costat dia a dia i recolzantme en tot. Gràcies per estar amb mi i donar-me el teu amor incondicional per més moments bonics al teu costat.

Enguany compleixes el teu somni sent la fallera major infantil de la teua falla i jo estaré encantada d’acompanyar-te en tot, veient com gaudeixes cada moment i il·lumines per on passes. Enhorabona!

Qui havia a dir-me que en esta aventura trobaria grans moments i una segona família? Imaginava que ser fallera major de la meua estimada falla ompliria la meua vida de moments especials, màgics, únics i per a recordar sempre, però en cadascun d’estos records que elabore dia a dia en tot el que la falla ens prepara, en cadascuna de les instantànies que emmagatzeme per a mi, veig dos cares que es repeteixen, els meus xiquets Leire i Àlex.

He tingut la sort de topar-me amb el futur de la meua falla i comptar amb vosaltres per a compartir regnat no es paga amb diners. Em sent afortunada al vostre costat, cada mirada de complicitat fa únic cada moment i ens uneix per

a sempre el fet de compartir este amor per la nostra falla i des de ja per nosaltres.

Amb Òscar, el nostre president, omplim el vaixell amb el que navegarem aquesta aventura del 2023, l’any que sempre recordarem amb un somriure de felicitat i on va començar la nostra eterna amistat.

La vostra fallera major, Cristina.

T’ESTIME A MUNTÓ, LEIRE!

Júlia

Vos vull moltíssim!

Leire és el nostre caramelet de casa, personeta que li corre el nervi per dins mentre et transmet tranquil·litat, serenitat, mentre et demostra que tot està be i que no passa res.

Amiga dels seus amics i amigues, sempre donant el màxim d´ella, oberta per ajudar, col·laborar i fer colla.

Com que eres disciplinada i correcta, sabem que estaràs a l´altura del que se t´exigeix. Tu saps que pots comptar amb nosaltres i no dubtes que disfrutarem cada moment al teu costat.

Recordem un poc el passat: aplegàrem a aquesta comissió l´any 2000, gràcies a les nostres amistats i, como no podia ser d´una altra manera, començàrem a fer realitat el nostre primer somni com a família en la teua arribada, el 30-01-2009, quan omplires d’alegria la nostra casa i engrossaves la nostra falla amb un d´aquells naixements d´aquell any.

Qui ens haguera dit que aquella pometa, hui una doneta tan discreta i amb vergonyes, seria la nostra fallera major Infantil 2023?

Papi i jo ens sentim plens amb tu, sabem que duràs el càrrec amb responsabilitat, alegria i la dolçor que tant et caracteritza.

Eres llum, la nostra llum. Viu i disfruta de cada moment que vindrà i recorda:

“QUIN ORGULL VALENCIÀ SER UNA REPRESENTANT DE LA NOSTRA FESTA FALLERA, SER FALL@R ÉS FER HISTÒRIA ”

La nostra enhorabona! Els teus pares

Nosaltres les amigues volem dir-te que et volem molt i que gràcies per estar en tot.

Per recolzar-nos en totes les dificultats i desmostrar-nos que ens estimes molt com nosaltres t´ho demostrem a tu.

Volem dir-te que estarem amb tu per al que necessites, que des que ens coneixem has canviat la nostra vida a millor, i que no dubtes mai en comptar amb nosaltres per a qualsevol cosa.

Pensem què hem fet nosaltres per meréixer una amiga com tu, eres molt valuosa i molt poca gent té la sort de tindre una amiga com tu. Finalment volem dir-te que passes molt bones falles 2023 i que disfrutes el teu moment.

Les teues amigues.

Salutació del president infantil

Amics i amigues, fallerets i falleretes, Tot arriba, i ja puc dir amb orgull que és un honor representar la Falla Prado com a President Infantil. Poder ostentar aquest càrrec ha sigut sempre una gran il·lusió per a mi, per això primerament vull donar les gràcies a la comissió que m’ha donat la confiança. D’altra banda també voldria felicitar tots els fallers d’aquesta falla per l’esforç que dia rere dia fan per seguir endavant i fer la festa de les falles cada dia més gran.

Encara que l’activitat fallera no para en tot l’any, és a partir d’ara quan arriben els dies més intensos i divertits, així que no dubteu a gaudir-los d’allò més.

Amics fallers, del més menut al més gran, és hora d’eixir al carrer on jugarem, cantarem, ballarem, riurem i cremarem tota la pólvora del món.

El casal estarà obert de bat a bat perquè tots junts compartim un grapat de moments i ho passem genial. En la nostra falla trobareu un muntó d’amics i de fallers que han preparat un incomptable

nombre d’activitats especialment per a nosaltres, els xiquets i xiquetes, i allí estaré jo per acollir-vos i donar-vos la benvinguda; i juntament amb mi, Leire, la nostra Fallera Major Infantil.

I què us puc dir de Leire? Crec que tots la coneixem: és alegre, inquieta, afectuosa i divertida; de segur que no ens avorrirem amb ella. Els dos estarem molt contents si ens acompanyeu aquestes falles. Esteu preparats?

Aprofitem que els dies són més llargs i s’acosta la tebiesa de la primavera per a romandre al carrer fins que arribe la nit o més enllà.

Quina sort tenim els valencians de poder gaudir d’una festa tan gran, bonica i acollidora.

Entre tots fem més gran les falles!

Us esperem!

El President Infantil Àlex Company Martí

Alexandre Company Martí.

Sempre has sigut el xiquet i ullet dret de la iaia Tere (amb permís de l’oncle Juanjo) i el ninet de la nostra casa.

Una persona alegre, desimbolta i afectuosa, un poc desbaratat i tossut, però, sobretot un xiquet amb molt bons sentiments i ple d’empatia.

La paraula que millor et defineix és ENERGIA. Això eres tu, pura energia, un remolí que no deixa indiferent a ningú. Apassionat del futbol, del bàsquet i de les falles, vius amb intensitat allò que t’agrada i et motiva.

Des de molt xicotet somies ser president de la teua benvolguda Falla Prado. Enguany és el teu any, i nosaltres, la teua família, estarem al teu costat acompanyant-te en cada moment.

Et desitgem tota la felicitat del món, que gaudisques amb intensitat cada fracció de segon. Estem orgullosos de tu, eres ja tot un homenet.

T’estimem Alexandre.

La teua família.

Àlex va vindre al món, una vesprada assolellada d’un 28 de novembre.

Diuen que els xiquets venen amb un pa sota el braç, però en el seu cas no va ser així, i no perquè no fora gran, que d’això ningú en tenia dubtes, sinó perquè ell va vindre lluitant, com sols ho poden fer els campions. Àlex va romandre un llarg mes a l’hospital degut a una malaltia al pulmó, però la vida li va brindar una segona oportunitat per a demostrar-li al món tot el que valia.

I mira’t ara, Àlex. Com no m’ he de sentir orgullosa quan et mire als ulls? Tu sempre has sigut el meu tresor més preuat, però també sé que eres l’ullet dret del iaio Juanito i del teu oncle Juanjo. Ells desitjaven un xiquet per poder compartir mil i una aventures. Esportista, empàtic, sociable i amb un cor que no et cap al pit, així és com m’agrada definir-te, orgull de la família Martí.

l és que la falla Prado no seria el mateix sense la presència de la nostra família. Moltes vesprades quan ens asseiem a xarrar, t’agrada que et conte com es va fundar la nostra associació i t’agrada que et conte que van ser el iaio Juanito i la iaia Tere dues de les persones que crearen, per allà el 1987, els ciments del que seria la nostra passió, la Falla Prado. Amb tu, Àlex, ja som 3 generacions de fallers. Com ens sentim de vanitosos!

David, Elena i jo sols podem desitjar-te coses bones, t’ho mereixes tot. Sé que aquest any serà realment especial. Ens esperen moments inoblidables envoltats dels nostres familiars i amistats. Sé que representaràs la teua falla com sols tu saps fer-ho, amb estima i convicció. Sents l’ escut del Prado al pit com ho hem fet tota la família. Esperem que gaudisques al màxim junt a Leire, Cristina i Òscar. No dubtes que tant nosaltres tres com les teues cosines, Carla i Joana, el teu oncle Juanjo, la tieta Maite i els iaios estarem al teu costat per recolzar-te.

Gaudeix Àlex, gaudeix d’aquest meravellós any. T’estime, voler-te més és impossible!

La mamà.

A la llum de la foguera de la nit de Sant Joan, a la mínima mirada dos cors començaren a bategar.

Com una flama encesa l’amor va sorgir a l’instant i, baix el mantell de la tendresa, tots dos s’acabaren besant.

Però, una altra flama, encara més els acabà d’unir i, a la nit de Sant Josep, ella li va prometre que, com a mínim, es vestiria amb la bruseta i amb l’escut cosit.

En la seua llar ja estaven muntant una galàxia fallera amb tots els instruments mínims per ser un bon faller.

Pintes, faldes i jupetins, arracades i faixins, i una banda que els corona d’un gran sentiment faller.

I, amb un tro de masclet ensordidor, pregonaran el nom de la seua falla per tot arreu del món.

Àngela Cortijo Perona

enamorats al màxim de les nostres falleretes, falleres, fallerets i

fallers

el futur de la nostra falla

Maia Moreno Cano 3-8-2022

Biel Mendoza Ferrando 22-7-2021

Pau Estruch Talens 27-7-2022

les nostres falleres i fallers

Abalos Planells José Luís

Adsuara Alberola Lucas

Alberola Elena Noelia

Alberola Lledó Eva

Albi Gálvez Natàlia

Almansa Martorell Mercedes

Almiñana Alberola Jaume

Almiñana Alberola Laia

Almiñana Grau Mariola

Alonso Ciscar Anna

Altur Guinart Sílvia

Altur Guinart Sonia

Bellón Jiménez Mercedes

Beltrán García Estela María

Benavent Martorell Miguel

Bernat Gimeno Encar

Blasco Císcar Claudia

Bo Magraner Batiste

Boigues Felis Lorena

Boigues Palomares Víctor

Bosch Magraner Marta

Bosch Perelló Beatriz

Brines Castelló Anna

Brines Castelló Rubén

Brines Castelló Óscar

Brines Gómez Nerea

Brines Vercher Paula

Burgos Mancha Gema

Cabanes Ripoll Debora

Calafat Miñana Carolina

Camarena Felis Juan Salvador

Campos Magraner Andrea

Campos Magraner Sandra

Canet Bernat Ana

Cano Palomares Bea

Cantus Ramos Sharay

Carrascosa López Francisca

Carreras Risco Adrián

Carricondo Mitjans Aleix

Castelló Hernandis Eva Maria

Català Palomares Jose Antonio

Català Solanes Maria José

Cerdá Vidal Òscar

Cerón Vidal Alexandre

Chapa Cebolla Àngela

Chofre Alberola Carles

Chofre Alberola Andrea

Chova Llano Miriam

Chover Martí Vicente

Císcar Cruañes Maria Amparo

Ciscar Delamo Amparo

Císcar Esparza Desiré

Císcar Esparza Laura

Ciscar Pons Maria

Clar Reyes Manolo

Climent Císcar Sara

Climent Gascon Carla

Company Martí Aleixandre

Corella Enterpre Francisco

Cortijo Perona Àngela

Cruañes Navarro Raquel

Cruañes Vercher Carla

Delamo Palomares Lola

Delgado SantosJuanes Concha

Delgado Santosjuanes Patricia

Delgado Santosjuanes Virginia

Donet Bixquert Maria Dolores

Donet Climent José Antonio

Donet Gascón Rosa Maria

Donet Gascón Carlos

Donet Gascón Laura

Dura Langa Santiago

Elena Boscà Juan Antonio

Elena Donet Vera

Enguix Chover Susana

Ecribano Enguix Estela

Escrihuela Cordero Fernando

Escrihuela Gandia, Salvador

Escrihuela Malonda César

Escrihuela Pachés Carla

Escrihuela Pardo Paula

Escrihuela Salavert Alba

Escrihuela Santolaya Salvador

Escrivà Miñana Jose Vicente

Escriva Sifres Joan

Expósito Navarro Salvador

Expósito Sifres Carmina

Estornell Gascón Alba

Estornell Gascón Miriam

Felis Grau Pili

Felis Ortega Inma

Fèlix Berga Patricia

Fernández Estruch Lorena

Ferrando Altur Enrique

Ferrando Muñoz Enrique

Ferrando Solanes, Maria Immaculada

Ferre Belda David

Ferrús Arbona Juan Antonio

Ferrús Palomares Joan

Ferrús Palomares Esther

Flores Grau Miguel

Fons Gascón Maria José

Galera Magraner Enric

Galera Magraner Lídia

García Medina Sílvia

Garcia Minguez Carla

García Mínguez Laura

García Torres Jenifher

Gascón Alonso Maria

Gascón Corella Carmen

Gascón Magraner Clara

Gascón Talens Sandra

Gil Asunción Honorio

Giménez Gonález Iván

Gimeno Gandia Amparo

Gimeno Gandia Vicente Enrique

Gimeno Juan Nelida

Gimeno Martinez Marina

Gimeno Vidal Adriana

Giner Martí Carla

Gómez Escrivà Sandra

Gómez Escrivà María

González Frasquet Sergi

Grau Císcar Maria del Carmen

Grau Donet Marc

Grau Escrrihuela Consuelo

Grau Felis Maria Dolores

Grau Fons Sofía

Grau Gascón Joana

Grau Ibáñez Lorena

Grau Ortega Belen

Grau Sanz Júlia

Gutiérrez Escrihuela Neus

Hernández Hernández Antonio José

Hernández Salavert Aaron

Hernández Salavert Júlia

Hervás Fèlix Natalia

Hidalgo Escrihuela Vicent

Juan Campos Julia

Juan Miele Felipe

Lendinez Sanchez Jose Manuel

López Requena Sara

Magraner Gimeno Ana

Magraner Talens Àlex

Magraner Talens Eric

Magraner Talens Gemma

Manclús Fons Pepa

Martí Estruch Alfredo David

Martí Manclús Eva

Martí Martínez Cristina

Martí Martínez Juan José

Martí Martínez Maite

Martí Orengo Juan Bautista

Marti Rodriguez Elena

Martínez Ferris Alex

Martínez Paredes Jose Vicente

Martorell González Enrique

Martorell Grau Xelo

Meló Almiñana Desamparats

Meló Almiñana Monica

Meló Palomares Joaquin Antonio

Merenciano Sánchez Carlos

Molina González Ainoa

Montagud Meló Carmen

Montero Cócera Javier

Morales Gil Isa

Morales Gil Maria José

Moreno Perales Lola

Nadal Hijarro Júlia

Navarro Enguix Emma

Navarro Nuñez Victoria

Ortega Salom Sergio

Ortells Grau Alícia

Ortells Grau Cristina

Pachés Giner Laura

Palomares Cazorla Salvador

Palomares Grau Xavier

Perales Gascón Imma

Pérez Sifres Mireia

Peris Grau Natalia

Pita Martorell Manolo

Pita Martorell Rubén

Pita Vázquez Juan Manuel

Plana Ciscar Raquel

Requena Escrihuela Liliana

Ribes Bernia Antonio

Roca Benavent Pepa

Ros Rua Vicente

Saiz Donet Noelia

Sala Bravo José Antonio

Sala Bueso Joana

Sala Català Francisco Adan

Sala Grau Josep

Sala Grau Nuria

Sala Sifres Jose

Sala Talens Ana Belén

Salavert Grau Laura

Salavert Torres Marc

Salavert Torres Josep

Salavert Torres Andreu

Salavert Tur Iván

Sales Hervás Agnes

Sales Hervás Victoria

Salom Femenia Lidia

Sanchis Marco Vicent

Sansaloni Escrihuela Neus

Sansaloni Grau Eva

Sansaloni Vila Juan Vicente

Santacatalina Franco Vanesa

Serra Benavent Veronica

Sifres Vercher Isabel

Solanes Cantos Elena Desiree

Solanes Salinas Luís

Solanes Vallet Vicent

Solanes Vidal Idoia

Talens Dias Edu

Talens Estornell Teresa

Talens Gimeno Carolina

Talens Martorell Laura

Talens Torres Angela

Talens Torres Lidia

Toledo Bel.lan Maria Carmen

Torres Ciscar, Dolores

Torres Martínez Inés

Tripiana Ferrando Davinia

Tripiana Ferrando Pilar

Tur Penades Sara

Velló Gimeno Raquel

Vercher Boronat Victoria

Vercher Mompó Sergio Salva

Vercher Saiz Julia

Vercher Salom Vicent

Vercher Sansaloni Aida

Vercher Sansaloni Mario

Verzosa Enguix Marc

Vidal Castelló Mirna

Vidal Climent Clara Isabel

Vidal Martínez Raúl

Vidal Muñoz Miguel

Vidal Santosjuanes Amor

Vidal Santosjuanes Ana Rosa

les nostres falleretes i fallerets

Adsuara Felis Lluc

Adsuara Felis Raimon

Albelda Serra Azahar

Albelda Serra Renesmee

Almiñana Llobell Carla

Almiñana Llobell Guillem

Altur Solanes Alexandra

Altur Solanes Nayara

Andres Gimeno Ignasi

Aparisi Clar Elena

Aparisi Clar Maria

Bo Magraner Jordi

Bobinas Bohigues Guillem

Brines Albi Agnés

Brines Gómez Vicent

Cabanes Molina Nazareth

Calabuig Climent Martina

Campos Cruceanu Valeria

Cantus Ramos Adrián

Cantus Ramos Enrique

Cañamas Ciscar Alex

Cañamas Ciscar Paula

Carreras Canet Paula

Cerdà Altur Àlex

Cerdà Altur Neus

Ceron Vidal Amor

Cheng Leqi

Chover Tripiana Alba

Chover Tripiana Emmanuela

Ciscar Saiz Martina

Climent Gascon Mireia

Climent Gacsón Toni

Cruañes Sendra Ada

Cruañes Sendra Alma

Cuñat Salavert Antoni

Donet Sala Xavi

Donet Sala Laia

Donet Talens Cloe

Elena Donet Nerea

Enguix Bononad Mireia

Escrihuela Adam Estel

Escrihuela Adam Nil

Escrihuela Escrihuela Eider

Escrihuela Gomez Alexa

Escrihuela Gomez Maria

Escrihuela Mansanet Albert

Escrihuela Roldán Ainara

Escrihuela Tripiana Salva

Escriva Sifres Jofre

Estruch Talens Adrià

Estruch Talens Pau

Felis Cabrera Edu

Ferrando Corchero Pau

Ferreres Zaragoza Vicent

Fortuño Altur Susana

Fuster Sansaloni Maria

García Magraner Paola

Gascón Bosch Lola

Gil Talens Isaac

Gil Talens Marta

Gimeno Peris Natalia

Gimeno Peris Victoria

Giner Marti Joana

Gomez Campos Andreu

González Ciscar Maria

Grau Ciscar Mireia

Grau Donet Martina

Grau Fons Sara

Grau Velló Blai

Grau Velló Marti

Hernández Ferrando Gabriela

Hidalgo Solanes Mar

Joan Soriano Patricia

Joan Soriano Eire

Lechopier Vidal Enzo

Lechopier Vidal Yago

Lledó Ferrer Gregor

Magraner Ciscar Carla

Magraner Garcia Aitana

Magraner Garcia Valeria

Martí Catalá Agnes

Marti Catala Elsa

Martínez Borràs Joana

Martínez Borràs Miquel

Martinez Grau Alex

Martínez Grau Miquel

Martinez Meló Clara

Martinez Meló Neus

Martinez Santacatalina Ana

Martinez Santacatalina Clàudia

Mendoza Ferrando Biel

Molina Altur Yaiza

Molina Sales Dominic

Molina Sales Kiliam

Mollà Carbonell Sandra

Moreno Cano Maia

Moreno Cano Vega

Moreno Perales Carme

Olivera Mansanet Mar

Ortega Bosch Leire

Palomares Andrés Amor

Pastor Arias Josep

Pastor Arias Valeria

Pavia Serra Xavier

Piera Roca Alvaro

Pita Martinez Vera

Plancha Brines Sergi

Pons Palomares Txell

Rodriguez Felix Josep

Roig Donet Laura

Roig Donet Vera

Sala Climent Martí

Sala Plana Daniela

Sancho Vercher Alex

Sanchis Gregori Elena

Santandreu Salom Oriol

Santandreu Salom Gerard

Serra Blasco Joana

Serra Vidal Laia

Serra Vidal Marc

Solanes Almansa Marc

Solanes Tur Joan

Soler Huguet Joan

Soria Bononad Marcos

Soria Bononad Sergio

Talens Enguix Marina

Tarraso Mejias Arnau

Tarraso Mejias Joan

Vercher Ripoll Carla

Vercher Ripoll Laia

Vercher Saiz Elena

Verzosa Enguix Ines

Vida Ferrer Raul

Vidal Plana Iker

Vieco Alvarez Lucia

President:

Òscar Brines i Castelló

Vicepresident 1r:

Adan Sala i Català

Vicepresident 2n:

Ruben Brines i Castelló

Tresoreres:

Inmaculada Felis i Ortega

Laura Donet i Gascón

Comptadores:

Victòria Navarro i Núñez

Rosa Donet i Gascón

Secretària:

Maria Ciscar i Pons

Delegació de falla:

Cristina Ortells i Grau

Àngela Chapa i Cebolla

Eric Magraner i Talens

Delegació de festejos i setmana fallera:

Cristina Martí i Martínez

Sergio Ortega i Salom

Òscar Brines i Castelló

Adan Sala i Català

David Martí i Estruch

Delegació de cavalcada de Reis:

Enrique Ferrando i Altur

Manolo Clar i Reyes

Delegació de cens i recompenses:

Pili Felis i Grau

Esther Ferrús i Palomares

Delegació de xarxes socials:

Pili Felis i Grau

Cristina Ortells i Grau

Delegació de Junta Local:

Isabel Sifres i Vercher

Delegació playbacks infantils:

Rosa Donet i Gascón

Esther Ferrús i Palomares

Delegació d’infantils:

Ana Canet i Bernat

Enrique Ferrando i Altur

Manolo Clar i Reyes

Raquel Plana i Ciscar

Delegació de playbacks:

Àngela Chapa i Cebolla

Júlia Vercher i Saiz

Gemma Magraner i Talens

Emma Navarro i Enguix

Delegació de loteria:

Inmaculada Felis i Ortega

Delegació de llibret:

Noelia Alberola i Elena

Natàlia Albi i Galvez

Cristina Ortells i Grau

Delegació de gastronomia:

Adan Sala i Català

Delegació de cavalcada del ninot:

Àngela Chapa i Cebolla

Gemma Magraner i Talens

Emma Navarro i Enguix

Delegació de carrossa:

Júlia Vercher i Saiz

Ana Alonso i Ciscar

Mariola Donet i Bixquert

Delegació de presentació:

Maria Ciscar i Pons

Delegació de casal:

Maria Gascón i Alonso

Delegació de futbet:

Marc Salavert i Torres

Àlex Magraner i Talens

Batiste Bo i Magraner

Joan Ferrús i Palomares

Delegació de pirotècnia:

Enrique Ferrando i Muñoz

Delegació d’estendard:

Miguel Benavent i Martorell

La nostra comissió infantil

President:

Alexandre Company i Martí

Vicepresident 1r:

Joan Solanes i Tur

Vicepresident 2n:

Vicente Brines i Gómez

Secretària:

Elena Vercher i Saiz

Comptadora:

Joana Giner i Martí

Tresoreres:

Victòria Gimeno i Peris

Amor Cerón i Vidal

Delegació de rifes:

Maria Fuster i Sansaloni

Leqi Cheng

Delegació d’activitats diverses:

Nerea Elena i Donet

Laura i Roig i Donet

Delegació d’estendard:

Xavi Donet i Sala

mínimament

Amb un mínim per a viure ben vius ens podem sentir. No ens calen ostentacions ni fer grans castells en l’aire. Sols el riure d’un ser tendre, o aspirar la dolça flaire d’un menjar o d’una flor ja ens dona felicitat.

Què és el mínim que esperem de qualsevol consemblant?

Una mica de respecte en un moment inquietant, la mínima comprensió quan s’està en dificultats, i la consideració dels amics i saludats.

Un mínim de dignitat és el que mai no es pot perdre. Que ningú és més que cap altre si hi ha solidaritat. La unió ens farà ser més forts, i canviar per ser millors.

Amb un mínim d’empatia sempre a prop algú tindrem. Si aquests mínims compartim més humans ens sentirem.

I aquest mínim serà un màxim, res més necessitarem. De viure ens enamorarem.

Rosa Magraner Grau

els nostres representants 2020 - 2021 - 2022

Fallers, falleres, fallerets i falleretes.

Després de tres anys representant-vos, ha arribat el moment d’acomiadar-nos.

Ho fem feliços i satisfets per haver passat els millors anys de les nostres vides, les millors falles, els millors actes i, en definitiva, la millor aventura.

Com sabeu, tot va començar el 2020 i, per diverses circumstàncies, allò que normalment dura un any, a nosaltres ens ha durat tres! Hem sigut tan afortunats i ens hem sentit tan acompanyats que no podem acabar el nostre regnat sense agrair-vos a tots vosaltres haver estat acompanyant-nos en tot moment.

Gràcies!! Ha sigut un plaer i la millor de les sorts ser els màxims representants de la Falla Prado durant el 2020-2021-2022. Per sempre guardarem a la nostra memòria les telefonades, les presentacions, cavalcades, premis, la Crida… però sobretot, la setmana fallera. Eixa setmana fallera tan intensa com inoblidable. La plantada més especial, l’entrega de premis més familiar i l’ofrena més emotiva. Res va eixir com imaginàvem, però, així i tot, va superar les nostres expectatives.

Ací ens acomiadem, però no vos diem adéu ja que sempre portarem al nostre cor tots estos anys viscuts al capdavant de la nostra comissió.

Visca València i Visca la Falla Prado.

Per sempre, les vostres Falleres Majors i Presidents 2020-2021-2022:

Míriam, Amor, Juanvi i Carles.

Anàvem poc a poc i en certa por digerint que enguany podríem gaudir de la festa fallera, de l’olor a pólvora, del soroll dels masclets, de la música, de les xocolatades, dels passacarrers, dels envelats, de les revetlles, de cada acte faller, de la nostra indumentària, de l’ambient de falles, a la fi, que podríem gaudir de la nostre GRAN SETMANA FALLERA.

Ja havíem celebrat entre altres, el campionat de truc on els nostres fallers Vicent i David foren els campions de les falles del 2022 i presentat el nostre llibret a tota la comissió i a la resta de comissions falleres de la nostra localitat, llibret que va obtindre el 69é lloc en els Premis a l’Ús del Valencià atorgat per la Generalitat Valenciana. Havíem celebrat la cavalcada del ninot al nostre carrer; havíem participat en la crida des del balcó de l’Ajuntament junt a la nostra fallera Cristina Martí Martínez i la seva Cort d’Honor; també vam estar presents en l’entrega de bandes acreditant altre any com a falleres Majors del 2022 i presidents als nostres màxims representants, acte en què van ser presentats a tota la comissió els nous nadons; i també vam acompanyar els nostres representants a la Crida en València.

Durant els primers dies de març vam celebrar diferents actes i molt variats: el sopar de “SOLS PER A DONES”, sopar commemoratiu del dia 8 de març, dia de la dona, on fem costat en la lluita per una societat igualitària i justa a favor de les dones; també, els nostres màxims representants assistiren a rebre el premi obtingut al nostre llibret; el concurs de paelles, dia assenyalat i esperat per tota la comissió de la falla Prado, també es va

celebrar durant aquestos dies (aquest any el jurat va tindre que decidir d’una forma justa i no gens fàcil per atorgar els premis corresponents, ja que van ser moltes les persones que van participar cuinant aquest menjar típic valencià i, tot ho hem de dir, cada any el nivell és un poc més alt).

Els nostres xiquets i xiquetes altre any van gaudir del seu dia, el dia del xiquet i de la xiqueta. Totes les activitats realitzades aquest dia van ser pensades i preparades per a veure’ls passar-ho bé, la diversió va ser la paraula que definiria aquest dia tan especial per a tots ells i també per als progenitors. El dia va concloure en l’acte dels nostres fallers i falleres d’honor i la nostra particular Crida de barri.

Els dies de març anaven avançant i ja estàvem preparats per a gaudir de la setmana fallera. Tots els actes estaven programats i els membres de la comissió estàvem esperant que arribaren el dies de dormir poc.

Altre any vam celebrar la festa del pijama, la comparsa amb la disfressa de marieta va ser la més nombrosa i calenteta d’aquest any.

Els nostres monuments i els seus ninots, començaren a ser els protagonistes de la nostra plaça, malgrat que la plantada no va ser com esperàvem. El mal oratge no ens va deixar parar ni un minut i els membres que van participar en la plantada van traure forces d’on no hi havia per tal que els nostres monuments lluïren com calia i estigueren llestos per quan ens visitara el jurat.

i per fi tornem a gaudir de la nostra festa!

Durant la gran setmana fallera, les activitats van ser constants en la nostra falla, tot i que l’oratge no ens va acompanyar. La pandèmia viscuda els últims anys no ens havia permès viure la nostra festa i de nou altra adversitat no ens va deixar celebrar les falles com deurien d’haver sigut.

El mal oratge i la pluja no van deixar que les sis comissions falleres lluïren els seus monuments com corresponia als seus respectius barris i en aquesta ocasió l’acte d’entrega de premis es va celebrar de forma virtual en el nostre envelat. No ens ho podíem creure!!!! Dos anys esperant aquesta setmana i la pluja va fer acte de presència. La nostra comissió va viure aquest acte d’una forma diferent, però no menys emocionant. Els nostres monuments van obtindre el 6é premi en la falla gran, amb el lema “El teatre de la vida”, de l’artista Fernando López i el 2n premi en la falla infantil, amb el lema “L’hora de somiar”, de l’artista Míriam García.

Ja entrada la nit vam rebre l’orquestra Strenos Rock Band.

L’endemà l’oratge tampoc va permetre celebrar la nostra estimada ofrena a la Mare de Déu, acte multitudinari i sempre amb molta participació per part de la gent que forma part de la comissió. Aquest acte es va celebrar un altre cap de setmana, fora de la setmana fallera, on el temps ens va acompanyar i vam poder reunir-nos per ofrenar a la nostra Mare de Déu dels Desamparats i fer una festa com cal.

Malgrat les circumstàncies, les activitats en el nostre envelat no van parar. Aquest dia la pluja ens va deixar fer la despertada pel nostre barri, prendre la xocolatada

corresponent i assaborir un fantàstic dinar. Entrada la nit la festa va ser encapçalada per Santi Bertomeu i el seu equip, cal ressenyar que el nostre envelat va estar de gom a gom en tot moment.

I arriba el dènou de març de dos mil vint-i-dos, dia que assenyala la finalització de la nostra gran setmana. Durant el dia vam celebrar els actes que la pluja ens va permetre. Vam tindre altra vegada la presència de la pluja en els dos actes de la cremada, així i tot, la comissió va estar al costat dels nostres màxims representants. Abans de sopar, tots els presents ens vam dirigir al voltant del monument infantil per veure els preparatius de la cremada infantil. Una gran mascletada va obrir pas tant al monument infantil com al monument gran. En pocs moments, els ninots que havien estat a la nostra plaça, aguantant els dies de pluja i mal oratge, van ser flama per convertir-se en cendra. En aquest acte es va donar pas a la finalització d’unes falles molt esperades, però no viscudes com cal, unes falles on molta gent havia treballat per tal que foren grandioses i que la gent les puguera recordar després de dos anys sense elles. Les adversitats no es busquen, ens arriben i el 2022 el recordarem durant molts anys.

Míriam, Amor, Juanvi i Carles, els nostres màxims representants, esperem i sabem que guardareu molts bons records d’aquestos darreres anys, aquestes dates sempre romandran als vostres records. La vostra estimada falla està més que satisfeta per la tasca desenvolupada i per la vostra representació.

Inma Perales Gascón

Diumenge 26 de febrer

12:00 Presentació del llibret.

14:00 Dinar en el casal.

Divendres 3 de març

20:00 Sopar dia de la dona.

Dissabte 4 de març

14:00 Dinar al pavelló.

Festa amb Pacific Blue.

Fi de festa amb música electrònica.

Diumenge 5 de març

14:00 Dinar al pavelló.

Dimarts 7 de març

20:00 Inauguració de l’ Exposició Ninot Indultat i entrega de premis.

Diumenge 12 de març

A partir de les 10:00 activitats infantils durant tot el dia.

14:00 Dinar al pavelló.

16:00 Fallers d’honor.

20:00 Crida de barri.

Dimecres 15 de març

8:00 Plantà de la falla infantil.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Sopar al pavelló.

23:30 Festa del pijama.

Dijous 16 de març

8:00 Despertada de perols i cassoles.

8:00 Plantà de la falla gran.

9:30 Xocolatada.

Dissabte 11 de març

14:00 Concurs de paelles.

17:00 Música amb Partícula i Culebra.

10:00 Campionat de Truc.

11:00 Esmorzar al pavelló.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Sopar al pavelló.

23:59 Música amb discjòquei.

Divendres 17

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

11:30 Semifinals i final del campionat de Truc.

14:00 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Lliurament de premis i cercavila.

22:00 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb Cocktail tribut Off.

Dissabte 18

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

14:30 Dinar al pavelló.

17:30 Eixida del casal.

18:00 Ofrena a la Verge dels Desemparats i cercavila.

22:30 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb la presència de Santi Bertomeu (DJ resident de Tallarina).

Diumenge 19

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:00 Eixida del casal.

12:30 Missa en honor a Sant Josep.

14:00 Mascletà.

14:30 Dinar al pavelló.

19:00 Cercavila de la cremà.

21:00 Cremà de la falla infantil.

22:00 Sopar al pavelló.

A partir de les 23:30, segons el premi obtingut, cremà de la nostra falla gran.

La comissió es reserva el dret a fer canvis en els horaris i en els actes.

Em demana la meua germana que escriga per al llibret de la falla un text sobre allò mínim i indispensable que ha de tindre la germana de la Fallera Major i, enguany que és ella la Fallera Major, parlaré amb propietat.

Per a ser la germana de la Fallera Major sols has de tindre una germana que li encanten les falles, no hi ha més, que no és poc. Per contra, si el que s’està tractant d’esbrinar i discernir en aquest text és allò que, com a mínim ha de tindre’s per a ser la germana de la Fallera Major i no morir abans de la presentació... això ja són figues d’un altre paner.

Fallera Major, prepara’t”. Tan sols és un segon, dos com a molt, depén de la dicció, però és una oració que, quan l’escoltes i te l’està dient la teua germana, capgira tot l’univers actual i la realitat passa a ser una altra més entretinguda. Ràpidament totes les teues habilitats i recursos es posen en alerta, el cervell fa de les seues per tal de resoldre com trobar-te amb un dels millors anys que viurà i veurà la teua germana, la teua família i tota persona que ens estima, perquè eres la seua germana, i això és el que fan les germanes.

Són molts dies i molts actes que requereixen la presència de la Fallera

Major i la reconeixen com a tal des de la telefonada: la proclamació, la presentació, dinars, sopars, berenars, truc, llibret... Molts actes i a tots, jo vaig amb ella, l’acompanye. La germana de la Fallera

Quan la teua germana et diu “Vull ser Fallera Major”, pots interpretar perfectament (jo ho vaig fer): “Seré la

Major està per al que la seua germana puga necessitar en qualsevol moment, sense ni que ho demane. Estàs per si necessita mil coses, tindre-les les mil, posar-li recta la manteleta i amagar-li la forquilla que li sobreïx de la trena, tindreli preparada la cervesa i, quan aplegue, que no l’haja d’anar a demanar, estar en la seguretat d’haver deixat enllestit els

germanor de germana

vestits, el cancan, la saia, en resum: tot preparat per a quan haja d’anar a vestirse, tindre-ho tot a la mà, és a dir, per a ser la germana de la fallera major, com a mínim, millor si es té que si no, previsió i organització, diligència i voluntat, perquè una germana fa que aplegues a hora als llocs. A mi m’ha passat. Jo soc la seua germana, però ella també és la meua, ella també té la sort que a mi m’encanten les falles, no tant la germanor, però sí les germanes, tot el que comporta i envolta el fet de ser la germana de la Fallera Major. La nostra germana pot fer que ens enamorem més si cap de la nostra festa preferida i l’apleguem a entendre-la des d’angles diferents, entendre la grandesa humana que hi ha al darrere de tot.

Els nervis són també un factor que no ens podem deixar de banda quan raonem que la nostra germana és la Fallera Major, ja que si no queda un altre remei, seran els protagonistes d’algun que altre moment del seu regnat, l’emoció d’ella, feliç, retronarà per tot els nostres sentits i ací és quan la mar envairà els ulls, i potser serem més felices que ningú. Tot té els seues avantatges i ser la germana de la Fallera Major en té molts.

Es pot ser Fallera Major i no tindre germans ni germanes? Supose que sí, però vinc de família nombrosa i aquestes històries no vos les podria escriure jo, que no sé exactament què és el que ha de tindre la germana de la Fallera Major, encara que supose que si ho eres i no fas res, és com si no fores la germana de la Fallera Major.

Alícia Ortells i Grau

L’evolució de les falles, des del parot fins al ninot

Pili Felis Grau

Les falles han anat evolucionant durant centenars d’anys fins arribar a convertir-se en la festa fallera que coneixem avui en dia, marcada pel foc i la pirotècnia, i que festegem cada any del 15 al 19 de març.

Com ja sabem, són unes festes amb una arrelada tradició i declarades, des del 2016 per part de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, fruit de la seua sinergia entre l’artesania i la tradició, la creativitat, i la sàtira contemporània.

sostenien en un pal a mode de canelobre i que els servia per il·luminar-se a l’hivern, a mercè de les poques hores de llum natural que tenien) al qual adjuntaven trastos vells i la fusta sobrant dels tallers. Aquestes fogueres les feien a les portes dels tallers per celebrar la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera.

L’origen de les nostres benvolgudes festes falleres és força incert. Hi ha desenes de versions entorn al naixement d’aquestes, però el més arrelat s’atribueix a l’antic costum que tenien els artesans i fusters que, en vigílies de la festivitat del seu patró Sant Josep, celebrada el 19 de març, cremaven el “Parot” (llàntia que se

A aquest costum, any rere any, s’hi va anar sumant la gent i veïns que aportaven a aquestes fogueres les coses velles que ja no tenien utilitat, com ara, roba o mobles en desús. Al llarg del segle XVII aquest acte veïnal va anar evolucionant, va començar a estar motivat per una lògica espontaneïtat, els veïns disfressaven els parots amb caricatures parodiant personatges populars, successos grotescs ocorreguts als barri, o sovint també, ridiculitzaven el sector burgès i el clergat, sempre enfocats des d’un to de sàtira i diversió. Així va ser com aquests “parots” considerats inicialment com un mer esquelet de fusta es van transformar en el que actualment coneguem com ninots.

Ja al segle XVIII aquesta “costum fallera” entesa en termes primaris era considerada una tradició cada 19 de març, per la festivitat de Sant Josep, Patró del

Gremi de Mestres Fusters. Any rere any es celebrava aquesta tradició, a la qual podem qualificar com les “falles” d’aquells moments. El fet d’anomenar-les “falles” ve del llatí “facula” que significa “torxa”, i el significat originari d’aquest terme era precisament aquest: torxes que es col·locaven a dalt de tot de les torres de vigilància romanes. Aquest concepte que va anar evolucionant durant els anys i va acabar donant nom a les fogueres que cremaven els artesans i fusters, degut a la similitud que tenia aquest concepte amb els “parots” que cremaven junt a la resta de trastos vells.

És a finals del segle XVIII on se situen les primeres referències documentades que hi ha de les falles, exactament al 1774, però aquesta festivitat va seguir evolucionant i prenent forma al llarg del temps. Ja en el segle XIX alguns d’aquests monuments van començar a tindre llocs fixes i van anar guanyant protagonisme en diverses ciutats de la província de València, aspecte que va donar lloc a un gran canvi. Les falles van deixar de ser un munt de trastos vells per a convertir-se en ninots més elaborats. S’instal·laven tarimes de fusta sobre les quals es col·locaven diverses figures o

ninots que es vestien amb roba real i s’adornaven amb màscares de cartró simulant una escena teatral de contingut generalment satíric. Així doncs, el costum de les falles va anar creixent durant aquest segle, però es van trobar amb molts alts i baixos, ja que les autoritats, veient el tall satíric que estaven adquirint, van decidir prendre cartes a l’assumpte i van obligar a totes les obres a complir uns mínims i passar per una censura prèvia. Pressionats pel poder dels sectors burgesos i clergat, les falles van estar durament perseguides durant la dècada dels 1870 i 1880, obligant a pagar taxes elevades per plantar el monument amb l’únic objectiu de fer-les desaparèixer. Va ser el 1886 la primera vegada que els monuments fallers no es van plantar en senyal de protesta, tal i com explica l’historiador, documentalista i membre de la Junta Central Fallera de València, Javier Mozas.

La pressió que va exercir el poble va obligar l’alcalde a reduir aquests impostos, i va permetre que es pogués continuar amb la tradició fallera. L’any 1887 en què la corporació municipal va rebaixar el preu de les taxes es van plantar vint-i-set falles, i va ser en aquell renéixer optimista de la festa que, a més

a més, es van atorgar per primera vegada tres premis a les falles.

Els anys següents no es van adjudicar premis, fins l’any 1895 on es van començar a atorgar estendards honorífics a les falles que compliren els mínims requerits per la Societat “Lo Rat Penat” i “El Cercle de Belles Arts”, aspecte que va donar motiu perquè les falles, amb l’esperança de guanyar aquests premis, milloraren notablement en la seva construcció i forma de realitzar-les.

A l’inici del segle XX, concretament l’any 1901, l’Ajuntament de València va començar a prendre paper també en els premis de les falles, va decidir col·laborar amb la iniciativa que havien engegat “El cercle de Belles Arts” i la Societat “Lo Rat Penat”, oferint a més d’un estendard, un premi en metàl·lic a aquelles falles que més s’ajustaren als requisits mínims establerts. A partir de llavors va començar a construir-se un nou tipus de falles que es van conèixer com les “falles artístiques”, on els mínims estaven més enfocats al valor artístic de l’obra que no al valor crític. Aspecte que va motivar els fallers i falleres a crear falles més belles i els tallers es van veure obligats a buscar artistes de qualitat, provocant això el

naixement d’una nova professió: l’artista faller i artista fallera.

El pas de tot aquest temps ha donat fruit a les falles que podem veure avui en dia als carrers de tota la província de València, les quals han evolucionat fins convertir-se en el que són actualment, obres d’art efímer que omplin els carrers de color, art i bellesa.

Avui en dia trobem a la mateixa ciutat de València un total de 392 falles i aproximadament 250 falles més a altres localitats de la província. La falla més antiga de les que encara es planten avui en dia a València és la falla de la Plaça de la Reina, antigament coneguda com la plaça de Santa Catalina. Així ho va recordar l’historiador Javier Mozas a ‘Tiempo de Fallas’, i va afegir que els ninots es planten en aquesta plaça almenys des del 1820.

Va ser molts anys després, durant la dictadura de Franco (període en el que hi hagué molta censura en les falles), quan es va crear la Junta Central Fallera (octubre del 1939) i es començaren a instaurar moltes activitats religioses, com per exemple, l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, costums que eren completament alienes a la festa

fallera en els inicis, i que hui en dia són part consubstancial de la festa josefina.

Amb la creació de la Junta Central Fallera (en endavant JCF) es va crear un organisme regidor i organitzador de tot el que està relacionat amb les falles de tota la província de València. Exerceix la funció coordinadora de les Falles de València de manera directa, però també de les falles que hi ha a altres localitats de la província a través de les Juntes Locals Falleres de dites localitats.

La JCF és l’encarregada d’establir els requisits mínims per a diverses gestions i processos com ara, la selecció i elecció de les falleres majors de València, o els requisits a tindre en compte perquè els jurats valoren tant els monuments fallers, com els carrers il·luminats. També estableix els anys mínims com a fallers i falleres a partir dels quals es pot obtenir cada recompensa (argent, or, or amb fulles de llorer, i or amb fulles de llorer i brillants). Defineix també els pressupostos mínims i màxims que determinen en quina secció competirà cada falla de València i també marca els requisits mínims amb els quals es pot constituir una Comissió Fallera.

No existeix un nombre mínim de fallers per a crear una nova Comissió Fallera, ara bé sí que s’han de complir diversos requisits: s’ha de comptar, d’una banda, amb els òrgans representatius, sent aquests el president o la presidenta i la fallera major; i, per altra banda, amb els òrgans de govern, sent aquests el president o la presidenta, la Junta Directiva i la Junta General.

D’una banda, la Junta Directiva ha d’estar composta mínimament per cinc càrrecs: dos vicepresidents o

vicepresidentes, secretari o secretària, tresorer o tresorera, comptador o comptadora i delegat o delegada d’infantils, podent aquesta ser ampliada en més càrrecs segons les necessitats de cada comissió fallera. D’altra banda, la Junta General de la comissió està composta per tots els fallers i falleres censats majors de 14 anys.

Una vegada complits aquests requisits mínims s’ha d’obtenir també la preceptiva autorització de la JCF, la qual té l’última paraula en aquest procés.

El món de les falles està constantment en moviment, és molt canviant, i només durant l’exercici faller 20222023 (recordem que un exercici faller sempre va del 20 de març fins al 19 de març de l’any posterior), s’han creat tres noves falles més a la província de València, sent dues d’aquestes les comissions amb menys fallers i falleres censats actualment. Una d’elles és la Falla Rafael Alberti-Sierra Calderona, amb 50 persones censades, i l’altra és la Falla Avinguda Enginyer Manuel Soto-Avinguda de França, amb aproximadament 60 persones censades.

Per contra, també trobem falles amb un gran nombres de fallers i falleres, com és el cas de la Falla Glòria Felicitat Tremolar, amb aproximadament 1.200 fallers i falleres, i la Falla ValènciaTeodoro Llorente de Xirivella, amb aproximadament 1.099 fallers i falleres.

Com podem veure, hi ha comissions que actualment estan formades per una gran quantitat de persones, aspecte que ens mostra un dels grans canvis que han

generat les falles en la nostra societat. Al llarg d’aquest escrit hem pogut imaginar un poc el canvi i l’evolució que han fet les falles des dels seus orígens fins al dia d’avui, i no sols a nivell de monuments, sinó en molts altres aspectes, perquè no oblidem que les falles mouen molts sectors com ara, floristeries, gastronomia, indumentaristes, telars, entre molts altres.

Alguns dels canvis més representatius que podem observar avui en dia en comparació a anys anteriors és la construcció, mida i creació dels monuments fallers, l’evolució en la indumentària i els vestits regionals, els nombrosos actes que es realitzen durant els dies de la setmana fallera i la gran organització que hi ha darrere d’aquesta festa.

Han passat de ser una senzilla festivitat veïnal improvisada on es cremava fusta i trastos vells, a la creació de comissions formades per centenars de persones que comparteixen un mateix sentiment faller, a la programació i organització d’esdeveniments complexos carregats d’actes i símbols, a la plantada d’obres artístiques de grans dimensions plenes de sàtira i bellesa, però sobretot, una festivitat que actualment relaciona

les tradicions i les diferents formes d’expressió com a nexe d’unió intergeneracional. Ja que, aquests costums culturals que hem heretat dels nostres avantpassats, seran alhora, transmeses als nostres descendents com a part de la seva identitat cultural.

Com a mínim, agrair el treball realitzat

Havia arribat un punt en què teníem tots els escrits pensats i repartits, aparaulats amb aquelles persones que podien ser capaces de plasmar en paraules una idea més específica del batibull més general que teníem nosaltres al cap.

Era el moment d’idear com podria ser la portada o l’interior del llibret. I se’m va ocórrer pensar en una gran amiga i gran professional a qui li encanta provar i treballar amb noves tècniques gràfiques. Pilar, gràcies de tot cor, perquè, sabent que seria un repte difícil, de seguida ens vas dir que sí.

Li vam proposar que prepararen un concurs de portades per al llibret de la nostra falla i ella, sempre professional i gran educadora, em va dir: “No, jo ho proposaré com un nou repte que se’ns ha plantejat, no vull propiciar la competitivitat entre els meus alumnes”. Un deu de persona, veritat que sí? Li vam explicar el tema del llibret: el mínim, vist des de tots els punts de vista, no ens centrem en res en particular. Però això és molt obert, em va dir ella, com ho explique als meus alumnes? I es veu que ho va explicar molt, però que molt bé. Perquè han eixit

unes portades, que ni els professionals que treballen des de fa anys en les editorials més prestigioses.

Han sigut moltes les portades que ens han arribat des d’aquest repte: algunes molt gràfiques, molt mínimes com volíem; altres més reivindicatives enfocades en temes que no eren el que buscàvem, però, tot i això, tindran un gran futur en espais d’aquest ambient. En definitiva, totes tenien algun detall distintiu que ens agradava, però sols podíem elegir una. I, un capvespre, ens vam reunir per decidir quina portada encapçalaria el nostre llibret.

Aquesta va ser l’afortunada. La més mínima. Línia fina, poc color i idea simple i representativa del que tot faller sent per la seua falla i la festa de les falles, el cor encès en flama per la festa fallera.

Des de l’equip del llibret de la Falla Prado aprofitem l’avinentesa per agrair una vegada més el treball realitzat per la professora Pilar Tarcons i l’alumnat del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, del Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó.

Natàlia Albi Gálvez

#COMAMÍNIM DISSENY!

Ací teniu les propostes de portades per al llibret que teniu a les vostres mans, realitzades per l’alumnat del Cicle Formatiu de Grau Mitjà, del Centre de Formació Professional La Safor de Beniarjó.

En un principi fou un repte. El tema era complicat i, quan ho vaig plantejar a classe, tot van ser dubtes, i va costar posar-se en marxa. Però estava segura que eixirien projectes interessants i així ha sigut.

Hem apropat una realitat de la preimpressió, el disseny i el món editorial, a l’aula.

Gràcies per confiar en nosaltres!

Pilar Tarcons. Professora del CFGM Preimpressió Digital, del Centre F.P. La Safor (Beniarjó).

Portada guanyadora:

Inma Martínez Hernández

Ayden Alayón

Adrián Moreno

Andrea Ticona

Carla Levy

Claudia López

Carolina Martí

Sandra Melià

Xavier Pascual

Álex Rodríguez

Rosa Cañamás

Marc García

Daniel Escrivà

Helena Soro

Maria Martín

Julia Gilabert

Júlia Xing Talens

Pau Morant

Lucía Garrido

Marc Estruch

Maria Miroslavova

la minifaldilla

Agustín Zaragozá Granell Agent d’igualtat

Alguna cosa tan mini com una minifaldilla pot canviar el paradigma ètic d’una societat. Inspirant-se en l’automòbil Mini, la dissenyadora britànica Mary Quart va crear la minifaldilla en 1965. Originàriament va ser una provocació. Després, una moda. La seua dissenyadora sempre va recordar que la minifaldilla la lluïen dones dels 60 que retallaven el llarg de la falda clàssica, per això, encara que ella fora la dissenyadora, l’origen de la minifaldilla forma part d’un canvi de consciència social. La minifaldilla com a estil de vida, com a canvi de pensament, com a reivindicació feminista, com a defensa de la llibertat de les dones a expressar-se com vulguen. Com és possible que alguna cosa tan mini, uns pocs centímetres de falda, aconseguisquen derrocar una imatge del món sexista i patriarcal?

El control sobre el cos de la dona ha sigut -i continua sent- un factor decisiu per a sotmetre-les, entenent que, per raó de sexe, manca la seua capacitat d’elecció, decisió i pensament. No fa falta anar-se’n molt lluny històricament per a entendreho, ni tan sols ens referim a qüestions candents com l’avortament, sinó observar la platja valenciana dels 50 o 60 per a adonar-se’n de com el Patriarcat ha inventat estratègies de control i sotmetiment als cossos de les dones.

En el llibre Els pecats d’estiu (Edicions B, 2015), escrit per Daniel Blanco Barra, l’autor ens recorda les situacions ridícules, divertides -encara que transcendentalsocorregudes a les platges valencianes quan existia la policia moral. Cite un text que mostra la radiografia del poble valencià dels anys 50: “Espanya, aquesta nació predilecta del nostre Senyor Jesucrist, comença a corrompre’s, a exposar-se als més nocius costums estrangers. És el nostre deure fer alguna cosa, fer-ho tot! Volem que aquelles sirenes missatgeres mateixes del Diable, continuen donant tan mal exemple?”.

La filòsofa Celia Amorós considera que “el cos de les dones és un llibre en el qual s’escriuen les regles del Patriarcat”.

Aquest era el reclam per a celebrar de l’11 al 13 de maig de 1951 el Primer Congrés Nacional de Moralitat de Platges i Piscines “i marges de rius”, en el qual les autoritats i prelats de l’època van debatre

sobre la decència del bany a les platges valencianes. Això ocorria per la “invasió” de biquinis d’estrangeres que seguien la moda de Louis Réard en 1946. En contrast amb els vestits de bany negres i llargs de les dones de la Secció Femenina

Si una dona lluïa biquini a l’Espanya franquista dels 50 la multa podia arribar a les 40.000 pessetes. Això costava, per cert, un pis en l’època. El nom de la dona multada es publicava en la premsa a manera d’escarn públic. Com sempre ha ocorregut, les dones han buscat sororitat i complicitat entre elles, per això, quan “la moral”, la policia encarregada de vigilar el decòrum i la decència a les platges valencianes, s’acostava cap a un lloc, cridaven “la moral, la moral”. Llavors les dones es posaven un barnús i les que no disposaven d’un, s’amagaven dins la

mar. La dictadura no va poder controlar a tantes dones en biquini, perquè, en veritat, la majoria eren estrangeres que venien a gaudir, deixar diners i era inviable, en aquella època, multar-les sense una residència espanyola. La costa valenciana va ser la que més turisme estranger rebia, per això va ser la que més visible va fer l’ús del biquini. Espanya estava en fallida i Franco necessitava el turisme. El seu interés era que les dones espanyoles “no es contagiaren” dels costums de les estrangeres. En el congrés al qual ens hem referit, es va arribar a concloure en una acta que “el Congrés demana angoixantment al Poder Públic que pose límit a la invasió paganitzant i desnudista d’estrangers que vilipendien l’honor d’Espanya i el sentiment catòlic de la nostra Pàtria. (...) El ball agarrat és impúdic, immoral i deshonest, instem que es prohibisquen terminantment els balls a les platges i piscines, i molt més en vestit de bany, abús gravíssim que es va estenent i que no pot tolerar-se”.

A partir d’aquell moment, i donada la dificultat que suposava multar a les estrangeres, es decideix separar per sexes homes i dones a la platja. Tenim un exemple als carrers de la platja de

Cullera: “Caminàs dels Homes”, “Caminàs de les Dones”. En funció al teu sexe anaves a un espai o un altre de la platja. Amb tot, la brigada de la moral portava un metre per a mesurar els vestits de bany de les dones. Però no a les estrangeres! Franco necessitava turisme i això va fer que només es controlara el cos i el vestit de bany de les dones espanyoles. La decisió va ser contundent quan van multar a una turista britànica que va denunciar el seu cas en el diari The Guardian. Això va motivar les crítiques de la premsa internacional que no entenia l’exigència de portar vestits de bany de 1900. Les espanyoles miraven a les turistes estrangeres com un símbol de llibertat o com un símbol de pecat.

Queda alguna cosa d’això? Per descomptat. Queda tot. A l’Iran continua existint la policia moral. Autoritats que vigilen el decòrum de les dones, la seua vestimenta, el seu cabell, mai el dels homes. Obligar les dones a portar xador per a cobrir el seu cabell representa el control sobre el cos de les dones, a les quals se les priva de la seua llibertat d’imatge, de moviment, de decisió. El xador, el burka o el hijab reprodueixen l’altra cara de la minifaldilla: enfront de l’alliberament de la dona, la seua submissió. De vegades es considera que el feminisme no entén de burkes. Però, més aviat al contrari, sabem que el menys feminista que podem trobar-nos és una peça imposada a les dones per a cobrir el seu cos. Invisibilitzar els cossos de les dones es converteix en metàfora d’invisibilitzar el seu pensament, el seu moviment, la seua ideologia, la seua voluntat. La minifaldilla va ser molt més que la reivindicació d’una falda mini, curta, alliberadora. La minifaldilla representa el dret de les dones a la seua pròpia imatge, al seu propi cos, a la seua pròpia llibertat.

Hui podem somriure quan descobrim el passat del nostre país: la policia moral, la prohibició de biquinis, l’escàndol de la societat conservadora… Però aquest canvi mínim, anecdòtic, simbòlic, va suposar un canvi de mentalitat per a un ordre social masclista i sexista que sotmetia a les dones. Quan arribarà aqueix canvi a altres països en els quals continuen sotmetent a les dones? La resposta no és fàcil. Però no oblidem que un canvi discret, mínim, perifèric, pot transformar la mentalitat d’una societat i ampliar la llibertat de les dones per a construir un món en igualtat.

la unitat mínima

Mònica Pérez Martínez Professora d’arts plàstiques

Una cèl·lula, un punt, un fonema, un individu, una lletra, un nombre o un àtom, són unitats mínimes que formen part d’un tot més gran. Cadascun d’aquests elements contenen un potencial d’allò possible. Són una aposta oberta a la creació.

Crear significa fer del no res, partir d’un mínim per aconseguir un màxim. Però, per a fer o crear, hem de ser necessàriament creatius?

La creativitat s’aprèn, cap individu naix sent més creatiu que un altre. No es pot considerar un do natural, sinó part del desenvolupament i l’aprenentatge dels individus. L’ésser humà és creatiu per naturalesa, sinó, no estaríem avui ací. I, per tant, aquesta aptitud innata que tenim cadascun de nosaltres per crear segueix dins de nosaltres, més o menys oculta, però ahí està. Només hem de donar-li una espenta i reeducar-nos per treure-li el màxim partit.

Pensem, per què a diferència dels adults, són tan creatius els xiquets menuts? Entre altres coses, els infants no tenen prejudicis ni idees preestablertes, ni por a equivocarse, estan relaxats, no estan sotmesos a cap pressió social, no perceben els límits temporals i espacials com els adults. Així doncs, podríem dir, que “la creativitat s’aprèn igual que s’aprèn a llegir”.

La creativitat, com a germen de l’evolució de l’ésser humà, és un dels misteris més revistats al llarg de la història, encara a dia d’avui segueix sent un dels camps més investigats i indagats per estudiosos de totes les àrees: des de la ciència, fins la psicologia o la filosofia.

En el cas dels adults, per què desapareix la inspiració i s’entorpeix el nostre procés creatiu en alguns moments? Per què ens sentim uns dies més inspirats que altres? Són preguntes més complexes del que podríem creure i per respondre-les cal que coneguem les fases del procés creatiu i les indagacions i investigacions que s’han desenvolupat al llarg del temps.

La Teoria de les Intel·ligències

Múltiples de Howard Gardner, ens adverteix que cada persona és única i irrepetible i posseeix determinades destreses i habilitats, que no han de ser objectivitzades.

Tot procés de creació passa per encerts, errors, moments bons i moments de crisi. De la teua actitud i el teu compromís dependrà que aconseguisques portar la teua idea a la realitat. Aquests són els quatre estadis del procés creatiu. Com veurem, tots quatre són molt intuïtius i la major part del procés depèn de tu i de la teva decisió de no abandonar fins que

arribe la idea revolucionària que esperes produir.

promovent una miqueta la bogeria al respecte. És el moment d’elaboració o organització de tot el que has assumit anteriorment. Es tracta simplement de la interiorització del problema.

El primer estadi del procés creatiu és la preparació, que consisteix en endinsar-te en el problema, submergir-te en ell i recollir la major quantitat possible d’informació al respecte. Pensa en el tema sobre el qual vols produir idees creatives i embeu-te d’ell. Llegeix tot el que pugues, busca informació en vídeos o conferències on es tracte aquest tema i informa’t sense parar. És el punt on es genera la curiositat.

La segona fase del procés creatiu és la incubació. Una vegada que has absorbit tota la informació possible sobre el teu tema, tingues-ho present al llarg de les teves activitats i interaccions diàries. Relaciona-ho amb tot el que visques i observa-ho des de l’exterior. En aquest estadi pensaràs moltes coses que no tindran sentit per a tu, perquè del que es tracta és de recollir idees a mesura que sorgeixen, sense jutjar-les, fins i tot

La tercera fase, la d’il·luminació, és la que menys depèn de tu, doncs sent un moment crucial del procés creatiu, apareixerà, probablement, quan no comptes amb ell. És com l’espurna o fruit que dona una solució al problema: la inspiració. És la culminació del procés i se sol caracteritzar pel sorgiment d’una idea o una visió revolucionària sobre el tema.

I, finalment, la quarta i última fase del procés, és l’execució. La creativitat requereix creació. En aquesta fase, duràs la teua idea revolucionària a la pràctica, i el més important que has de tenir present en aquest moment és la persistència.

Coneixem la figura de Salvador Dalí per la seva imaginació prodigiosa, per esborrar les fronteres entre allò oníric i allò real i subvertir l’ordre i la moral establerta. La seva genialitat ratllava en el deliri, però ningú pot negar que la seua capacitat visionària és difícil d’igualar.

Gran part d’aquest fèrtil cabal provenia de treure els frens a la seva ment i deixar-la produir imatges sense la censura analítica

de la raó. Per això emprava algunes tècniques, la més coneguda és la que ha estat anomenada simplement “la tècnica de la cullera”.

Dalí feia la migdiada, efectivament, i cada vegada que la feia s’hi portava una cullera. El seu mètode, la seva màgia, el seu ritual, era el següent: després de menjar s’asseia en una butaca. En una de les mans subjectava la cullera i a terra deixava un plat. La seu son durava molt pocs minuts perquè la finalitat no era dormir, sinó assolir l’estat hipnagògic. És més, quan assolia un somni profund, sabia que de la seua mà cauria la cullera i que el so en colpejar el plat el despertaria a l’instant. Era el que volia. Aquesta tècnica li permetia navegar entre el son i la vigília i capturar imatges impossibles, surrealistes, com les que apareixen en les seues obres.

El mètode de Dalí, basat en assolir l’estat hipnagògic, no el va descobrir ell ni era una cosa desconeguda per a la ciència, la psicologia i sobretot, per al món de l’art. De fet i com a curiositat, se sap que també Lewis Carroll duia a terme una cosa similar en les seves rutines com a escriptor.

Existeixen multitud de tècniques i mètodes que serveixen per a ajudar a la imaginació i estimular-la i, per tant, poder desenvolupar la capacitat creativa.

Habitualment moltes de les grans creacions artístiques, siguen plàstiques, musicals o literàries, surten d’un element mínim, ja siga un somni, un detall, una imatge, una història, un olor, un so... i a partir d’aquests mínims, com hem dit abans, anirà conformant-se la idea per arribar fins al màxim, diríem el producte final. Alguns mètodes més coneguts com ara la tempesta d’idees, pensament lateral, la pausa creativa, associació lliure, analogia, i altres, solen estimular aquesta funció; de fet, són eines per posar la imaginació en moviment.

Per acabar, si desitgem, per tant, potenciar la nostra creativitat, hi ha prou permetent-nos ser una mica més lliures, una mica més infants, fins i tot, sense oblidar tampoc situar una mirada curiosa al nostre exterior i una altra en les profunditats d’aquesta ment, on, sens dubte, resideixen idees i pensaments únics.

Un mínim d’inspiració

Antoni Camarena Colomar Professor de música

Hom diu que, pel que fa a l’art, moltes grans obres provenen d’un moment d’inspiració, d’un moment on salta l’espurna. Una idea fugaç que esdevé una gran obra, una idea mínima que germina i, poc a poc, va creixent fins que floreix i es converteix en un èxit.

Però, què és allò que anomenem idea mínima, el germen de la inspiració? És un moment donat que del no-res, sorgeix tot. I parlar d’eixe moment és parlar de les muses, que apareixen per a donar-te la inspiració.

La paraula musa, segons el diccionari etimològic, prové del grec (“Mūsa”) i representava la inspiració, la idea mínima de cada poeta, artista o creador, i es pensava que aquesta dictava a les seues orelles o les seues mans l’obra que crearia. Si tirem encara més enrere, la paraula grega (“Mūsa”) prové del grec arcaic que segons diversos autors significa ànima o esperit del qual emanen les activitats intel·lectuals, la memòria, etc. Però també significa projectar o ascendir, que posteriorment derivarà en llatí a les paraules mons/montis (muntanya) atès que les muses gregues eren una mena de nimfes o divinitats de les muntanyes i, en conseqüència, també dels rius i de les

fonts.

Les muses eren les nou filles de Zeus i Mnemosine, la deessa de la memòria, que vivien juntament amb Apol·lo, déu de les arts, a la vessant oriental del mont Helicó (d’ací deriva la paraula Heliconíades, sobrenom donat a les muses). Cadascuna de les muses era la protectora d’una de les activitats artístiques i posseïen virtuts profètiques.

Les nou muses eren:

Cal·líope (ΜΜΜΜΜΜπΜ, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’), musa de la poesia èpica.

Clio (ΜΜΜΜΜ, ‘aquella que els fa famosos’), musa de la història.

Èrato (ΜΜΜΜΜ, ‘la que provoca desig’), musa de la poesia lírica.

Euterpe (ΜΜΜΜΜπΜ, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o la de bon ànim’), musa de la música.

Melpòmene (ΜΜΜπΜμΜΜΜ, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’), musa de la tragèdia.

Polímnia (ΠΜΜΜμΜΜΜ, ‘la dels molts himnes’), musa dels himnes i la geometria.

Talia (ΜΜΜΜΜΜ, ‘la que floreix, la festívola’), musa de la comèdia.

Terpsícore (ΜΜΜΜΜΜΜΜΜ, ‘delit de la dansa’), musa de la dansa.

Urània (ΜΜΜΜΜΜΜ, ‘celestial’), musa de l’astronomia.

De totes les muses, ens centrarem en Euterpe, la musa de la música, la que esperona els músics a compondre a partir d’eixa idea mínima que els xiuxiueja a l’orella.

la música com l’art de combinar els sons amb el temps. El diccionari de l’AVL la defineix com l’art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però, per als grecs, originàriament, el mot música no indicava cap art en particular, sinó, en general, totes les arts de les muses i es referia a quelcom de perfecte i bell, és a dir, tenia un concepte molt més ampli del que tenim hui en dia.

Antigament un músic, del grec μΜΜΜΜΜΜΜ (mousikós), no era el que nosaltres concebem actualment com ara un “intèrpret”, sinó, més bé, era un “home culte”, amb diversos i amplis coneixements artístics. Per a referir-se al que nosaltres entenem com a músic empraven la paraula (chorós), d’on provenen els mots cor i els seus derivats com ara coral o coreografia. Aquest terme incloïa tant el cant com el ball i la música, referint-se amb aquesta última a la melodia.

I és que la paraula música significa literalment “l’art de la musa”, i prové del grec μΜΜΜΜΜΜ (mousike).

Nosaltres els músics, com ens ensenyaven de menuts, podríem definir

La música no només estava present, com a qualsevol societat, en moltes de les activitats de la vida quotidiana en forma de cançons de bressol; rondes com les nostres albades; convits; cançons de treball, com els nostres cants de batre;

o vinculada a determinades celebracions públiques o familiars, com fem hui en dia en bodes, funerals i celebracions religioses; sinó que formava una part essencial de l’educació, no com ocorre últimament al nostre país que les últimes lleis educatives van restant-li pes al currículum i, fins i tot, es vol eliminar completament de les aules i l’única solució que donen és que si hom vol estudiar música, ha d’anar a una escola de música fora de l’horari lectiu escolar.

Per als grecs, l’educació començava amb la música. Hem de pensar que les històries que es contaven i ensenyaven per a transmetre la seua identitat, la seua cultura, la tradició, els coneixements, els seus trets ètics i estètics pel que fa a l’art, eren cantades. Fins i tot l’atletisme i altres activitats esportives que, com se sap, eren molt importants a l’antiga Grècia i element fonamental en l’educació integral de la persona, anaven acompanyades de música sobretot per a incrementar la sincronització dels moviments. La filosofia no era tampoc aliena a la música i es va convertir en un element més del seu estudi, principalment a l’Escola Pitagòrica, la qual creia que la música era una expressió matemàtica de l’ordre còsmic. És a dir, que tant la

filosofia com l’astronomia i astrologia i les matemàtiques estaven influenciades per la música atés que eren un tot i no s’entenia una cosa sense l’altra. Tampoc era aliena a la música la medicina, ja que es creia, com finalment s’ha demostrat amb una infinitat d’estudis que així ho corroboren, que la música tenia beneficis terapèutics i, fins i tot, poders medicinals sobre problemes físics i mentals. Però, a més a més, la música, segons es deia, ensenyava disciplina i ordre.

Per tant, la música pot tenir un efecte moral i emocional en qui l’escolta i en la seua ànima i, com a conseqüència, té un important rol educatiu i ètic a la societat.

I és eixe efecte emocional el que fa que una cançó, un tema, una melodia, una vegada llançat o interpretat siga un èxit o un fracàs.

Si ens referim només als èxits, podem centrar-nos en eixos que van sorgir de la idea mínima que va proporcionar la musa Euterpe al seu compositor. Un èxit que de vegades s’assoleix amb una peça composta per necessitat o per casualitat en un instant, en un moment, en molt poc de temps. I és que la inspiració et pot arribar a l’hora i al lloc més inesperat. Tots els llocs són susceptibles per tal

que Euterpe t’inspire: caminant pel carrer, anant al mercat, a una cafeteria o bar, estant amb els amics, sentint una frase a la ràdio o a la tele, admirant un paisatge, visitant un museu o monument, assistint a un concert o esdeveniment cultural, fent esport, estant gitat i a punt d’adormir-te...

Exemples d’idees mínimes compostes ràpidament que aconseguiren l’èxit hi ha diversos al llarg de tota la història de la música. Podem esmentar el cas de la coneguda peça nadalenca Stille Natch que ací interpretem com a Santa Nit, composta per Franz Grubert amb lletra de Joseph Mohr.

Per allà l’any 1818, l’orgue de l’església estava trencat i ni mossén Mohr ni els seus feligresos no podien fruir de l’acompanyament musical d’eixe instrument de vent mentre assistien als oficis religiosos. Però va arribar el temps d’Advent, ja s’albirava el Nadal i l’orgue no s’arreglava. Va esperar fins l’últim moment per veure si arribaven a temps per a reparar-lo, però no va ser possible per manca de recursos econòmics.

L’Austríac Joseph Mohr era el mossén de l’església de Sant Nicolau a la xicoteta vila d’Oberndorf (Baixa Saxònia, Alemanya), on va conéixer i va fer amistat amb Franz Gruber, mestre d’escola de la veïna vila d’Arnsdorf però, a més a més, poeta, compositor aficionat i organista de la mateixa església de Sant Nicolau.

Així doncs, el dia de la Nit de Nadal, entristit per la situació i considerant que la celebració d’eixa nit quedaria molt buida i deslluïda per l’absència de música, li va vindre al cap la idea mínima, se li va il·luminar l’enteniment i va recordar que, un parell d’anys abans, havia escrit un xicotet poema sobre el naixement de Crist mentre estava de rector a la parròquia de Santa Maria a Mariapfarr, el poble dels seus pares a la regió de Lungau al sud de Salzburg. Mossén Mohr va pensar que eixe poema podria convertir-se en una cançó per a la Missa del Gall i va recordarse’n del seu amic Franz Gruber.

Precipitadament, perquè ja quedaven poques hores per a la celebració, va anar caminant els tres quilòmetres que separaven Oberndorf d’Arnsdorf i es

va reunir amb Gruber a sa casa. Allí li va demanar que si podia compondre una melodia per a guitarra (és l’únic instrument que tenia a l’abast i sabia tocar) i dos veus.

A Gruber també se li va ocórrer, gràcies a eixa idea mínima, la peça que tots coneixem en l’actualitat i la va compondre ràpidament.

Ambdós amics van tornar amb prestesa a Oberndorf i van arribar a temps de la celebració de la Missa del Gall. Mohr va aportar la seua veu de tenor i va tocar la guitarra mentre que Gruber es va encarregar de la part greu de la melodia i van poder salvar la celebració de l’apatia i tristor de la manca de música.

D’esta manera, tan casual d’una idea mínima, d’un moment d’inspiració, es va crear la tan coneguda peça que tothom canta a Nadal.

Però no només hi ha exemples a la música clàssica.

L’any 1970, el grup de heavy metal i hard rock Black Sabbath, amb el seu mític cantant Ozzy Osbourne, estaven enregistrant un disc i necessitaven incloure un tema més que durara uns

tres minuts per completar el minutatge del vinil. No era necessari que fora bo, ja que només era de farciment. El guitarrista Tony Iommi va fer un solo ràpid (un riff), Geezer Butler li va fer una lletra improvisada i al cap de vint minuts ja tenien enllestida una nova cançó que va cantar Osbourne i es va convertir en un dels seus majors “Hits”. El tema el van batejar com a “Paranoid” i va assolir el número quatre a les llistes d’èxits del Regne Unit, el número u a Alemanya i el número dos als Països Baixos, Bèlgica o Suïssa. El 2005 la revista musical Q la va posar al lloc onzé de les millors cançons de guitarra i la revista Rolling Stones la va incloure al llistat de les millors cançons de tots els temps.

Queen, un dels grups més coneguts arreu del món també va fer un èxit en cinc minuts. Un tema anomenat “Crazy little thing called Love”. Segons es conta, Freddie Mercury estava en un bany d’espuma a la seua habitació de l’hotel Bayerischer Hof de Múnich i li va vindre eixa idea mínima, eixa inspiració que no va desaprofitar. Va agafar la guitarra, que no era l’instrument que millor tocava, però és el que tenia més a mà, va tocar uns quants acords i va pensar que no estava gens malament. Per tal de no

perdre la inspiració, va cridar Reinhold Mack, el seu enginyer de so i li va dir que volia anar immediatament a un estudi de gravació per a enregistrar-la i així ho van fer. No van esperar a tornar al Regne Unit i van enregistrar-la a l’estudi Musicland de Múnich. En to de broma Mercury li va dir a Mack que li havia donat eixes presses perquè si li mostrava la cançó al guitarrista de la banda, Brian May, la retocaria i faria coses “més llargues”. La cançó va ser el número dos a la llista de “singles” del Regne Unit el 1979 i número u als Estats Units durant quatre setmanes

seguides. A les llistes australianes també va ser número u durant set setmanes.

Més actualment, l’any 2015 els estatunidencs Wiz Khalifa, un conegut raper, i el cantant Charlie Puth van fer el que ara es diu una “collab” per a compondre una cançó. Aquesta va ser “See You Again” i, segons declaracions del mateix Puth, conta que la inspiració, la idea mínima, li va vindre al llit a les 6 del matí del dia 17 de juliol, i que sabia la data i l’hora exacta perquè va enregistrar una nota de veu al seu telèfon mòbil per

tal que no se li oblidara. Després diu que la va compondre en deu minuts, cosa que li va semblar estrany perquè ens explica que per a fer una cançó sempre havia tardat molt més temps. Però és que quan li la va enviar a Khalifa perquè fera la seua part escrivint la lletra, va ser una melodia tan emotiva per a ell que també la va escriure en un tres i no res. La cançó es va fer famosa en ser inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “Fast & Furious 7” i ha batut tots els rècords de l’Spotify, arribant al número u amb més de 4,2 milions de reproduccions en un sol dia. Va ser un dels dos vídeos de YouTube en superar els cinc mil milions de visites i actualment encara ocupa el quart lloc en visualitzacions. Però és que, a més a més, només un mes després de la seua estrena ja havia arribat a ser número u en més de vint països.

Per finalitzar, només dir que aquests quatre exemples són una xicoteta mostra del que hem estat parlant al llarg de tot el text i que ens demostren que, malgrat que la majoria dels èxits no apleguen per sort, sinó que és el sacrifici de dies, mesos i, fins i tot, anys de treball, de molta previsió, organització, preparació i, en definitiva, d’esforç i disciplina, de vegades sí que ens topem amb les muses que venen a donar-nos la idea mínima que fa que creem alguna cosa que esdevindrà una obra coneguda i reconeguda, és a dir, un èxit.

Uns canvis mínims per a una societat mínimament inclusiva

Natàlia Albi Gálvez

Quan ens referim a persones no és fútil l’ús de les paraules adequades. Encara avui, els mitjans de comunicació i una gran part de la ciutadania es refereixen a una persona amb diversitat funcional emprant termes denigrants en lloc de referir-se a la seua condició de persona, bé siga senyor, senyora, jove, xiquet o xiqueta i amb el seu nom i cognoms.

Els termes que poden arribar a ser més ofensius, al meu parer, són els de minusvàlid, deficient o subnormal. Els senyals de trànsit que reserven espais d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda indiquen «Reservat per a minusvàlids». La paraula minusvàlid etimològicament prové de «minus» (menys) i vàlua, i significa la disminució del valor, en aquest cas, d’una persona. Entenem, doncs, que encara a dia d’avui, quan persones amb diversitat funcional motora han demostrat que poden conduir tan bé o millor que d’altres sense aquestes dificultats han de ser titllades de minusvàlides? No ens n’anirem molt més enrere quan es parlava de deficients, subnormals, o altres termes que encara consten en certificats oficials, i que són necessaris per a accedir a prestacions i serveis.

Parlar d’aquestes persones sense emprar un lèxic adequat per a referirnos o dirigir-nos a ells fa que es generen barreres i sovint produeixen, pena, apropaments inadequats, sobreprotecció o, pitjor encara, models institucionalitzadors, que no fan res més que col·locar les persones en calaixos d’espais-temps, com si això fos el millor que es pot fer per ells.

Cada persona és inherent als seus desitjos, necessitats, afectes, conflictes i competències. I sobretot, a poder gaudir dels mateixos drets que la resta de persones. Parlar de discapacitats és parlar de problemes i solucions col·lectives. És habitual que els professionals d’atenció directa es refereixen encara a «els xics» a l’hora de parlar de les senyores i senyors a qui presten recolzament en la seua vida. Quina paradoxa. Una gran part del personal especialitzat continua menyspreant-los. Una persona adulta és un senyor o una senyora, tinga o no discapacitat. Es despulla l’individu de certa dignitat que li correspon com a ésser humà, de la mateixa manera que se’l despulla d’aquesta dignitat quan al divers funcional en edat adulta se li ofereix un tracte infantil. Davant d’això, la societat ho veu habitual i normalitza així

un procés no inclusiu que desemboca en uns prejudicis, una forma de vida que impedeix que moltes persones es desenvolupen, s’integren en la societat, en el mercat laboral o que impedeix l’evolució en la seua etapa formativa.

L’afecte forma i ha de formar part essencial de les relacions entre persones, igual que en una escola o en un hospital, però l’estima col·lectiva comporta el perill de treballar per a construir una «gran família feliç» en lloc d’acompanyar cada persona en el seu projecte vital, amb el màxim respecte i salvant les

majors dificultats. Aleshores, on estem? Discapacitat? Diversitat funcional? Necessitats especials?

Totes les persones funcionem de forma diferent i necessitem de l’entorn per a poder desenvolupar-nos. Diversitat funcional en tenim tots i totes. Necessitats especials, també. Igual que competències, potencialitats i qualsevol altre tipus de diferències. Però quin és el mínim que determina una societat igualitària i moderna? La resposta és senzilla, però no fàcil de dur a terme. El reconeixement dels drets i la provisió

de reforços flexibles i adequats a cada persona, moment, activitat i entorn, per tal que tinga una vida plena i inclusiva, per grans que siguen les dificultats. I no ens podem permetre que aquestes dificultats les generem amb una visió col·lectiva i estigmatitzant. Quan aquestes diferències funcionals respecte l’estàndard estadístic i/o normatiu interactuen amb un medi social no accessible (que crea barreres a la participació en igualtat de condicions) i que fa que la persona patisca discriminació i/o manca d’igualtat d’oportunitats diem que es tracta d’una persona amb diversitat funcional.

S’ha d’entendre la diversitat com un valor afegit de la nostra societat, que ha de treballar per respectar la dignitat i la llibertat de tothom, desenvolupant béns, serveis i productes accessibles que garanteixen l’exercici dels drets individuals en condicions d’igualtat, seguretat i confort.

Però, ara bé, què pot fer la societat per tal de modificar l’entorn i que aquestes persones no s’entrebanquen amb les barreres que dia rere dia es troben al seu camí? Voreres, semàfors, escales, contenidors... són part de l’escenari urbà que, si no han estat adaptats, es poden convertir en un malson per a les persones amb diversitat funcional.

Els graons a les voreres que enfronten els passos de vianants és l’exemple més clar; però, a això s’han d’afegir els obstacles que s’hi poden trobar, com papereres, fanals, els contenidors que no estan adaptats per poder-los obrir i sempre han de demanar ajuda, o inclús les terrasses dels bars, que moltes vegades impedeixen la lliure circulació.

Pocs semàfors trobarem que tinguen senyal acústic, adaptació bàsica per a les persones amb diversitat funcional visual. I què em digueu dels productes dels supermercats? No podrien portar l’etiqueta impresa en Braille?

Un dels recursos de major rellevància per a l’orientació en l’entorn és el pictograma. Aquest és un element de senyalització que ofereix informació clara sobre llocs, objectes i accions. Un pictograma ha de ser comprensible per al major nombre de persones, independentment de la seua formació o capacitat intel·lectual, i permetre superar barreres idiomàtiques. Per la qual cosa, el pictograma és universal i facilita la comprensió de l’entorn tant a infants com a adults, a totes les persones en definitiva, tinguen o no diversitat funcional.

Hi podreu trobar molta més informació sobre el que podem fer com a societat per tots aquells que en major o menor mesura tenen una diversitat funcional:

https://accesibilidadcognitivaurbana.fundaciononce.es/capacidadesCognitivas.aspx

Per això, en la meua opinió, per tal que una societat siga mínimament inclusiva, crec que en primer lloc i, com a mínim, hem d’aprendre a referir-nos a la dignitat de cada persona, amb el seu nom i cognoms, dirigint la mirada a les seues necessitats, desitjos, opinions i oportunitats. I en segon i darrer lloc, quan pensem en serveis i reforços o recolzaments, hauríem de parlar de quines oportunitats es perd per la seua discapacitat, que precisament ens impulsa a generar entorns accessibles, acompanyament i recolzaments per tal que cada persona visca la seua pròpia vida com una vida pròpia i, evidentment, satisfactòria.

la dona a la finestra

Noèlia Alberola Elena

Hi ha moments, instants, xicotetes decisions que poden alterar, modificar, transformar el curs de la vida. Trencar amb un fals equilibri per a instaurar-ne un de nou, pot ser, en la balança, com els saquets que venen plens de càrrega positiva i eixe pes que hem afegit serà l’equilibri zen necessari per començar de nou.

Un mínim canvi en una rutina, un mínim gest, una mínima distracció, ho pot capgirar tot…

Com cada divendres al capvespre, la Llum, es dirigeix a casa del Lluís, el seu pare, per sopar amb ell, tradició que començaren cinc anys enrere, quan els va deixar la Carme, la mare de la Llum.

Pensa en agafar el cotxe, però des de fa uns mesos li dona problemes per arrancar. El fred de l’hivern, junt als vint anys que ja té, fan que desplaçar-se quan ella vol siga una missió impossible. Així que ha decidit estirar les cames fent una passejada fins a cal pare, tan sols quinze minuts. Durant el trajecte, rep un parell de telefonades i respon uns quants missatges. Mentre allarga la passa, va pensant com ha anat la setmana, la faena,

què faran ella i el Joan durant el cap de setmana. Desconnecta de la realitat fins el punt de parar a un carrer que no havia xafat en anys, el carrer del Llorer, on havia transcorregut gran part de la seua infantesa i adolescència, on havia viscut una de les seues millors amigues, la Carla, fins que va marxar a Barcelona quan traslladaren el seu pare a la nova seu del Banc Central. La Llum, amb la mirada curiosa, acurta les passes per fixar-se en cada façana, en cada nova

Dona a la Finestra Salvador Dalí, 1925

casa construïda. Vol comprovar com ha canviat el número 21 del carrer del Llorer, recordar la història que la tieta Maria, la iaia de la Carla, els havia contat, entre rialles, tantes vegades, el perquè del nom del carrer del Llorer. Un gran arbre de llorer presidia l’únic pou obert que hi havia en un racó del carrer i amb les fulles d’aquell magnífic exemplar cuinaven els millors menjars totes les dones del carrer. Però un dia l’alcalde de torn el va manar tallar per fer el carrer més llarg i es va crear grans enemigues entre les dones del veïnat. En compensació d’aquella ofensa va quedar el nom.

En alçar la mirada se n’adona que havia arribat davant del número 21. Però encara que tenia un color diferent i una balconada de vidre, el seu aspecte era exactament el mateix que el de la casa dels seus bons records. En dirigir la mirada fins la finestra del menjador descobreix una dona de pell fosca que l’observa amb timidesa, amb una mirada penetrant, però trista. Sembla que dels seus ulls havien brollat o brollaven llàgrimes. De sobte, la dona s’aparta i desapareix rere una gran cortina. La Llum sent com si un glaçó de gel li recorreguera tot el cos. Es recompon i segueix el seu camí…

Ja a casa del seu pare, després del saborós pollastre amb bolets que tant els agrada i que tant bo li surt al Lluís, venen les preguntes de rigor, com cada setmana:

- Llum, que no penseu casar-vos?

Joan, ja té una feina estable. Si teniu una criatura, estaràs desemparada…

A la Llum se li posen els cabells verds cada cop que sent el pare parlar així. No el culpa, entén que l’educació que va rebre la seva generació, tan distant de la llibertat amb què a ella la van criar, no deixa d’estar present en els seus fonaments i, de tant en tant, brolla eixa vena, patriarcal, sobre la casa, els fills, el matrimoni com a institució, la dona, la criança... En fi, la persona que més vol en el món ha evolucionat, però no tant la seva mentalitat, com la realitat que viu la Llum. Ella sempre li diu al Lluís, que el Joan l’estima, la respecta, li dona suport en tot el que fa i ella també a ell, que posa rentadores, com ho fa el Lluís, encara que aquest, és clar, ho fa per obligació al quedar vidu. Però el Joan té clar que és una cosa de dos. El Lluís, vol entendre-ho, però li costa assumir els rols d’ara, encara que respecta la vida que la Llum duu i admira la gran tasca

professional que realitza.

Quan parlen de casament ella sempre li respon el mateix: un casori que done la campanada, amb gent que quasi no coneixes, que no serveix per a res, que du maldecaps i despeses, on estàs envoltada de sotes, cavalls, reis i cartes que no lliguen; no, no pare, nosaltres no necessitem cap benedicció, ni cap lligam escrit per demostrar el que sentim l’un per l’altre i, si venen criatures, seran estimades i criades sota el paraigua del respecte.

algun net, seran ben afortunats de nàixer en la seva llar. Així que s’ha promés que no tornarà a traure el tema del casament mai més.

Aquella nit el Lluís ha agafat les paraules de la seva filla amb més serietat del que és habitual, l’han fet reflexionar molt. Al cap i a la fi, ell sols desitja que la Llum siga feliç, escollint el camí que ella vulga, deixant les empremtes que desitge i, de segur que si li donen alguna neta o

Durant el cap de setmana han hagut jornades de senderisme, pel·lícules al llit i converses envoltades de música jazz i bon vi. No ha tornat a pensar en la dona de la finestra fins que ha tornat a la feina, al centre Les Tres Creus, un lloc d’internament per a xiquetes i xiquets, “menas”, menors estrangers no acompanyats, on la Llum treballa com a orientadora, realitzant itineraris educatius per facilitar el pas de les xiquetes i xiquets pel centre. Allí ha entropessat amb la Hawa, una xiqueta d’ulls foscos com la nit, però amb una mirada plena de vida. Ha pensat en el contrast d’aquelles mirades, la de la dona a la finestra i la d’aquella xiqueta que malgrat la situació que està vivint, allunyada de la seva família, arrels, cultura i terra, sols té ganes de riure i contagia alegria. La Hawa procedeix del país on més mutilacions genitals es practiquen hui en dia, Burkina Faso, colònia francesa fins l’any 1960, on l’esperança de vida és la més petita del món. Paradoxes de la vida, sí, la Hawa té molt a celebrar, malgrat el lloc on es troba ara. En primer lloc,

va aplegar al centre amb tan sols tres anys, lliurant-se de practicar-li, com es costum al seu país, una clitoridectomia i, després, possiblement, d’un matrimoni forçat. Una trista història de submissió i maltractament que, de segur, la mare de la Hawa va voler evitar i per això va prendre la decisió més difícil de la seva vida, però aconseguí salvar la seva filla d’una vida en certa manera captiva i totalment injusta.

La Llum, el dimarts, després de la seva jornada, s’ha deixat caure de nou pel carrer del Llorer, amb l’esperança de tornar a veure la dona de la finestra. Però, no hi ha hagut sort. A qui sí que ha vist sortir del número 21 ha sigut a un home d’uns 30 anys i d’aspecte ben cuidat, barba retallada, pantaló de vestir i americana a conjunt.

Llavors la Llum ha començat a divagar i a muntar-se històries al seu cap, conjectures tretes d’un simple moment, un creuament de mirades. Estava la dona retinguda contra la seva voluntat? Estava sotmesa davant dels desitjos d’aquell home, que semblava ben plantat?

Al dia següent, torna al 21 del carrer del Llorer. Aquest cop sí que ha tingut sort i ha pogut veure aquella dona de

la finestra, sols que aquesta vegada, no estava observant el carrer des de dalt, estava agranant i netejant l’entrada de casa. La història de la dona retinguda ja havia caigut de les múltiples conjectures que tenia en ment. No s’ho ha pensat dues vegades i s’ha adreçat a ella amb un “bona vesprada, em dic Llum, abans coneixia la gent que vivia ací, no sabria dir-me on els puc trobar?” És el primer que li ha vingut al cap per poder parlar amb la dona. Com a resposta un “Je ne comprends pas”, i a la Llum se li ha il·luminat la cara, els seus quatre anys a l’escola oficial d’idiomes aprenent francés i aquell estiu que es va enamorar perdudament d’un veí francés a la platja, li han de servir per poder raonar fluïdament amb la dona de la finestra.

Han intercanviat unes quantes frases col·loquials. A la Llum li estava costant entrar en un pla més personal i ha decidit ser un poc més directa, preguntar-li el seu nom, d’on és, si és casada, si fa temps que s’ha instal·lat a la localitat. Un bombardeig de preguntes que l’Aminata, que així és com es diu la dona de la finestra, ha respost amb amabilitat.

És així com a poc a poc, dia rere dia, café rere café, la Llum, va connectant amb la dona de mirada profunda i va aconseguint colpejar la cuirassa amb què es protegeix l’Aminata.

L’Aminata, com la Hawa, la xiqueta de l’etern somriure del centre de menors Les Tres Creus, prové de Burkina Faso, de zones molt allunyades i de famílies amb un poder adquisitiu molt diferent, però amb una arrel cultural i religiosa molt present. L’Aminata, és la filla més gran d’un empresari tèxtil molt adinerat, la segueixen quatre germans i una germana més petita, l’Awa, de només sis anys, aquesta en tenia tres quan l’Aminata, es va casar amb el Tabsoba.

La història de l’Aminata i el Tabsoba, naix des de l’amor, cosa difícil en una cultura on el 70% dels matrimonis són concertats per les seves famílies. Ell, un

jove enginyer de camins, es trobava a la Ciutat de Bobo-Dioulasso, la segona ciutat més important després de la capital de Burkina Faso, Ouagadougou, d’on provenia el Tabsoba. Durant l’execució de les obres que l’havien portat fins allí, en el seu temps lliure freqüentava una cafeteria llibreria, l’única de la ciutat, i allí fou on es trobaren per primer cop, perquè l’Aminata hi anava quan acabava el seu torn a les oficines del seu pare a TextilBako. I a les poques setmanes de conéixer-se ja tenien clar que volien donar un pas més enllà i formalitzar que eren parella. Les famílies no posaren cap impediment, totes dues eren adinerades i influents. És més, acceptaren el casament de bona gana. Però l’Aminata tenia un temor que no la deixava agafar el son, cada nit li venia a la ment el mateix malson, es repetia nit rere nit: tenia una filla i quan aquesta complia els catorze anys, l’arrancaven de la seua protecció i li practicaven la mutilació genital, tal i com feren amb ella a la mateixa edat. S’acostava la data de la boda i l’Aminata es va armar de valor i li va traslladar el seu temor al seu promés, amb la por que les fortes creences religioses i culturals que professaven totes dues famílies acabara sent una llosa per a unes futures filles, la mateixa amb què va haver de carregar ella

des que li practicaren aquella aberració. La sorpresa va ser grata, ja que el Tabsoba era un home que havia tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, altres cultures, durant l’època universitària, havia recorregut part d’Europa, tenia una visió de la seva pròpia cultura que per a res era com la que tenien els seus pares. Li va prometre a l’Aminata que, una vegada casats, viatjarien a Europa i s’instal·larien en un país on pogueren crear una família lluny d’aquestes pràctiques, tot i que això els distanciara de les seues famílies. Així ho van planejar i mesos després ho aconseguiren, s’instal·laren en la costa alacantina, en una ciutat suficientment gran per prosperar, però suficientment xicoteta per refugiar-se de les seves famílies. L’Aminata va ser molt feliç durant els primers mesos, contenta amb la seva decisió i els plans que tenien junts per al futur. Encara que havia hagut de passar per una situació tan traumàtica, era de les poques dones que aquesta aberració li va ser practicada per un metge i no pas per una curandera, però això no s’oblida i l’acompanyarà sempre, és una mesura que en nom de la religió, recerca el control sexual de les dones. Ella no podia llevar-se del cap la seua germana Awa, no volia, no podia consentir que li feren el mateix que havia viscut ella, encara que l’Awa, ara sols tenia sis anys,

però el temps corria en la seva contra.

Ara l’Aminata se sent culpable perquè ella ha fugit, perseguint poder salvar les seves futures filles d’aquesta situació, d’aquesta manera cruel d’estimar, d’aquesta fórmula de control. D’ací la seva tristesa, la seva mirada, el fet de no sortir al carrer, de no haver-se integrat en el dia a dia de la ciutat.

Les Tres Creus, del seu treball allí, de l’Hawa, que també provenia del seu país. La convida a passar un dia amb les xiquetes i xiquets, pensant que aquesta visita els faria molt de bé, tant a la crialla, com a ella mateixa. L’Aminata veu en el centre com un pulmó d’oxigen, se sent feliç allí, cada vegada el visita més, com si fora una part d’allò, fins al punt de fer-se voluntària.

La Llum li parla a l’Aminata del Centre

Un dia, la Llum aplega acompanyada d’una dona Nigeriana, Asha Ismail, una activista que lluita per eradicar la pràctica de l’ablació del clítoris, i el testimoni d’aquella dona impacta molt en l’Aminata, quaranta anys després d’haver estat víctima d’aquesta pràctica. L’Asha havia aconseguit empoderar-se dintre de l’activisme, havia creat l’ONG “Save a Girl”, dedicada a la conscienciació a informar de tots els traumes que provoca aquesta pràctica, de tots els perills que corren eixes xiquetes, tant a nivell sanitari com emocional, els traumes que les acompanyen de per vida. Aminata veu una llum al final del túnel, li parla de la seva germana Awa, li explica la seva història, li presenta l’home de la seva vida, aquell que ha trencat amb tot, ha comprés i l’ha treta del país on menys esperança de vida hi ha, per viure una vida des del respecte i amb total llibertat. Aminata col·labora des d’aquest moment amb Asha Ismail, per seguir eixa gran labor i, a més d’informar per conscienciar, treballen per tal que les dones dels països on és habitual aquesta pràctica puguen rebre una educació que puga tallar amb eixes cadenes imposades en nom de la religió i disfressada de cultura.

L’Aminata decideix tornar a casa, al seu país, acompanyada de l’activista Asha Ismail, amb l’objectiu de conscienciar mitjançant el poder de la informació el major nombre possible de dones i, de forma privada, intentar convèncer els seus pares perquè deixen que l’Awa viatge amb ella i el Tabsoba a Europa. Aquesta valentia i mostra de coratge els ha costat unes nits a la presó, però la pressió de la comunitat internacional i l’actuació de diverses ONG, han fet que les alliberen. Els pares de l’Aminata, després de veure la convicció i fermesa de la seva filla defensant uns drets que ells simplement veien com una qüestió cultural, es replantegen la partida de l’Awa, junt a Aminata i el seu marit a Europa.

Hui en dia l’Awa és feliç. Tots els dies mira el mar des de la seua finestra, totalment aliena a tot el que la mirada de dues dones, a banda i banda d’una finestra, havia provocat. Hui la dona a la finestra, contempla feliç des d’un nou finestral com es reflecteix el sol sobre el mar, rodejada de dos criatures menudes, un xiquet i una xiqueta, i també pot veure com creix la seva germana petita al seu costat, acaronada cada dia per un home que ha sabut

escoltar-la i acompayar-la, a ella, la seva dona, des del respecte a la recerca d’una llibertat per als que vindran.

Marina i Pau, dos noms valencians són els que han escollit per als dos bessons que creixeran sense eixa càrrega cultural, noms amb un gran significat, escollits per recordar on són, d’on venen i cap on volen anar, al costat d’una dona valenta que continua fent activisme, per una igualtat que en el seu país, des del d’acollida, treballa per fer una realitat.

La Llum, continua visitant l’Aminata i col·laborant amb l’ONG “Save a Girl”, un projecte que creix arreu del món i que aconsegueix canviar les lleis en països, on les dones pensaven que no veurien més la llum.

Un mínim gest, una mínima casualitat, han fet que canvien moltes vides.

Aquesta història podria fer-se una realitat. Posem-nos les ulleres violeta, practiquem la sororitat! Canviem-nos les ulleres!

Mon corps n’est pas un cadeau avec lequel tu peux jouer

Ma sexualité est libre

M’attaquer ne fait pas de moi ton esclave, cela me donne le pouvoir d’être libre

Aminata

El meu cos no és un regal amb el qual tu pots jugar

La meua sexualitat és lliure

Agredir-me no em fa la teva esclava, m’empodera per ser lliure

Aminata

quins són els requisits mínims par a obrir un Compte bancari?

Rosa Maria Donet Gascón

Per regla general i, atenent a la legislació vigent, les entitats financeres que operen en territori espanyol, exigeixen unes obligacions mínimes per part dels clients nous que demanen obrir comptes bancaris i també per part dels actuals clients, les dades dels quals han d’estar actualitzades i han de consentir expressament el seu ús.

La normativa de protecció de dades personals bancàries la trobem a les següents lleis:

El Reglament RGPD; constitueix el marc regulador europeu per a la protecció de dades en els Estats membres de la UE i l’Espai Econòmic Europeu.

La Llei orgànica de Protecció de Dades i Garantia de Drets Digitals; és la llei que adapta el RGPD a l’ordenament jurídic espanyol, ampliant i aprofundint alguns aspectes d’aquest.

La Llei de Servei de la Societat de la Informació i Comerç Electrònic (LSSI-CE).

La Llei 2/1962 sobre bases d’ordenació del crèdit i de la Banca.

La Llei 10/2014 d’ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit.

Per tal de garantir el dret a la privacitat i a la protecció de dades bancàries, les entitats financeres i de crèdit han de complir amb les obligacions que estableix la llei de protecció de dades bancàries de persones físiques. Aquestes obligacions són les següents:

– Legitimació, consentiment i informació.

– Registre d’activitats de tractament.

– Anàlisi de riscos i Avaluació d’Impacte.

– Cessió de dades a tercers.

– Confidencialitat de les dades bancàries.

– Designar un Delegat de Protecció de Dades.

– Pàgina web de l’entitat bancària.

– Notificar bretxes de seguretat.

– Realitzar auditories periòdiques.

Els nous clients han d’aportar documentació i informació personal i, abans de començar la relació contractual amb l’entitat, han de signar un document que atorga el consentiment exprés del tractament de les seues dades personals.

En línies generals, els requisits mínims per a obrir un compte bancari són:

Ser persona física i resident a Espanya.

Ser major d’edat. Per a comptes de menors, almenys la mare, el pare o un tutor legal ha de constar com a representant legal.

Aportar el Document Nacional d’Identitat (DNI) o la targeta de resident (NIE) actualitzats.

Aportar un justificant del domicili fiscal actual amb validesa de menys de tres mesos.

Un número de telèfon de contacte, com a mínim.

Una adreça de correu electrònic.

En alguns casos el banc pot demanar l’última nòmina, la declaració de la Renda o un contracte laboral (atenent a la la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de Prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme).

Hui en dia, a les oficines bancàries tradicionals es pot sol·licitar l’obertura d’un compte de forma presencial, concertant una cita prèvia amb un gestor o gestora

que atén i explica les condicions i característiques dels comptes, a més d’encarregar-se de la preparació dels documents.

La majoria de clients ja som o tenim capacitat per a manejar-nos digitalment, encara que hi ha sectors de la població que no ho són i necessiten de la gestió personal. Per sort, molts bancs segueixen oferint aquest tipus de serveis de banca tradicional encara que amb limitacions d’horari o similars per a certes gestions. Ara bé, per poder accedir a tindre un compte “normal”, com els de tota la vida, tramitat per gestors o gestores d’oficines bancàries físiques, i a més, no pagar comissions de manteniment o anàlogues, s’han de complir certs requisits mínims.

Cada entitat bancària té les seues condicions o el seu sistema de bonificació

dels comptes en funció de la vinculació dels clients. Això significa que aquests, depenent dels productes o serveis bancaris que mantinguen contractats amb l’entitat, suportaran més o menys comissions de manteniment als seus comptes, podent arribar, fins i tot, a no pagar res i disposar de comptes totalment bonificats i amb els serveis més usuals gratis

Normalment els requisits mínims per a gaudir d’un compte totalment exempt del pagament de comissions difereixen poc d’una entitat a l’altra; en alguns bancs es requereix tindre determinats productes o serveis contractats, en altres bancs prima més mantenir en comptes corrents saldos mitjans elevats, i també hi ha entitats que ofereixen les dues possibilitats.

Els serveis bàsics que solen fer falta són:

Domiciliació de nòmina o ingressos mensuals d’un import mínim determinat.

Domiciliació d’un nombre fixe de rebuts mensuals o bimensuals.

Fer ús de les targetes de dèbit o crèdit, establint un mínim d’operacions al mes.

A més, nombroses entitats acostumen a oferir comptes “Prèmium” a clients que es vinculen més a elles, amb la contractació d’un o diversos productes de l’oferta corresponent com poden ser assegurances de protecció, assegurances o plans d’estalvi, plans de pensions, fons d’inversió, carteres de valors, préstecs personals, hipoteques, etc.

Aquesta gestió va acompanyada d’un gestor o gestora personal, que freqüentment està ubicat o ubicada físicament a l’oficina, o bé que atén els clients per telèfon o per e-mail. En alguns bancs la gestió telefònica té avantatges perquè de forma habitual disposa d’empleats que atenen els clients les 24 hores al dia, tots els dies de la setmana, fins i tot els festius.

D’altra banda, cada vegada ens trobem més persones que coneixen i entenen les noves tecnologies i prefereixen obrir

comptes per Internet, ja que sovint no cobren comissions i els requisits per a accedir-hi són mínims.

En l’actualitat, obrir un compte online és molt fàcil. Només necessites disposar d’un ordinador o d’un telèfon intel·ligent amb connexió a Internet i tindre el teu document d’identitat a mà. En tot just uns minuts pots obrir un compte bancari per Internet totalment gratuït. Sense paperasses, sense desplaçaments i amb tots els serveis de qualsevol compte tradicional com transferències sense cost, reintegrament de diners en una àmplia xarxa de caixers i que inclou una targeta per a comprar en comerços físics i per Internet. Ara bé, tots els tràmits els han de fer els mateixos clients.

consentiment exprés.

La majoria de bancs i moltes més entitats financeres comercialitzen un compte online amb característiques com les esmentades i que generalment no tenen comissions, fins i tot sense haver de domiciliar la nòmina.

Addicionalment, aquestes entitats solen oferir promocions per a captar clients com, per exemple, abonaments directes d’un cert import fixe sols per obrir el compte o per domiciliar la nòmina. Algunes també ofereixen remuneració del saldo i d’altres, fins i tot, permeten fraccionar pagaments sense interessos.

Pot un estranger no resident a Espanya obrir un compte bancari?

Cal dir que els comptes online també es sotmeten a la legislació vigent i es requereix la informació i documentació

personal explicades abans, encara que el procés és tot digital, fins i tot la firma del

Sí, un estranger no resident a Espanya pot obrir un compte bancari. Per a fer-ho, ha d’acudir amb un document identificatiu (normalment, el passaport) i amb el Certificat de no resident a qualsevol oficina bancària. En principi, aquests documents són els mínims que es demanen perquè ja contenen dades del domicili fiscal del client o el Número Fiscal o de Seguretat Social. També haurà de facilitar un número de telèfon i una direcció de correu electrònic.

Per a obtindre el Certificat de no resident, la persona ha d’acudir amb el seu passaport a la Comissaria de Policia o Oficina d’Estrangeria més pròxima amb els formularis corresponents i abonar unes taxes. En cas que la persona es trobe a l’estranger, pot gestionar-ho a través de les Oficines Consulars d’Espanya en l’exterior. El certificat tarda aproximadament una setmana a expedir-se i té validesa de tres mesos.

És possible que l’entitat financera sol·licite altres documents en funció del producte que es vaja a contractar, del motiu pel qual necessita un compte espanyol, o del país del qual prové. Normalment els bancs disposen de comptes específics per a no residents, i solen repercutir comissions fixes trimestrals, ja que els estrangers no residents són clients que difícilment poden optar a les condicions mínimes per a tindre comptes bonificats al 100%.

pirineus... línia amoral

Jaume Talens Rodríguez

La humanitat és l’única virtut sublim de la persona. És la primera, i potser l’única de les religions que han d’inspirar a les persones, ja que conté en sí mateixa totes les altres virtuts... diu un racionalista il·lustrat com Helvetius.

Front a la immigració per necessitats no importa en un primer moment no tindre les solucions, cal atendre les necessitats i després cercar la resposta a què ha passat? i al per què ha passat? Si ho fem a l’inrevés puga ser que no done temps a res. La línia que divideix la frontera entre la vida i la mort, serà de mort. Passa a l’exili i en tots el moviments de persones, sempre hi trobarem amoralitats i, segurament, al cap de molt de temps, com l’escrit que presentem, sabrem de les mesures que es prengueren contra aquestes persones. Però l’actitud humanitària serà el primer que notaran o no aquesta immigració en ser acollida. Les seues satisfaccions orgàniques després d’arribar a un territori que els sembla segur. Ho és?

Som hereus d’aquells que demanaren refugi a França, deixant de viure a casa. L’exili espanyol va ser divers: els intel·lectuals i persones formades anaren a Amèrica i foren ben rebuts, mentre que

els que tenien oficis es quedaren al nord dels Pirineus en situacions dramàtiques, assetjats pel nord pels alemanys, i pel sud pel franquisme, tot aprofitant la situació fins al 1945 com a mínim.

Dues històries on la frontera del Pirineus ha estat un línia perillosa per l’orografia que avui en temps de pau passem tan tranquil·lament.

A Port Bou hi ha un monument. Una escala en forma de tub quadrat que en el descens et porta fins a la mar. “La persona és la mesura de totes les coses” com va dir Protàgores, com diu Plató, un sofista professional, per això va acabar la frase “de les que són en quant que són, i de les que no són en quant que no són”. Així, Walter Benjamin no va poder arribar a Amèrica i malalt, amb roba poc adequada, més urbana i elegant, el passaren per la frontera dels Pirineus

per camins amagats. Va trobar poca humanitat, doncs només arribar a l’hostal on s’havia de quedar ja va veure que no era el territori esperat i tindria dificultats per a seguir. Així que el filòsof i assagista de l’escola de Frankfurt va decidir acabar amb la seua vida. El senyor Walter (pensaven que Benjamin era el nom) va ser enterrat amb aquest nom al cementeri de Port Bou, on sempre hi ha flors. Un lloc per a visitar. Tan atractiu com el llibre de Carlos Taibo sobre la seua vida, i els pitjors moments dels nazis perseguint-lo.

Havien cremat tots els seues llibres i el pensador era conscient de la seua realitat, de la soledat. Tenia 48 anys, estava a punt de ser capturat per la policia espanyola i aquesta l’entregaria a la Gestapo. Amb ell, Benjamin, resta eixe monument de memòria i respecte pel que no deuríem haver fet. Haguérem pogut ser més humans, o era ja part del signe, que no del cigne negre, de la segona història que contarem?

Com va dir Antonio Manzini, autor italià actual: “Els individus moren, però totes les

veritats que han pensat i les coses bones que han fet no es perden amb elles; la humanitat les recull i les persones que visiten les seues sepultures les aprofiten”. Així siga, deixem la ràbia, sigam més responsables i no intentem presumir del dolor de la desgràcia d’aquesta gent. El més important és ajudar a l’altra persona, com ens agradaria a nosaltres i després mirem el millor per a nosaltres i elles. Però tenim presents les paraules de Baruch Spinosa respecte a l’exili i la humanitat, un gran filòsof d’ Àmsterdam, la família del qual era d’origen portuguès, després de l’expulsió dels jueus de la Península ibèrica al final del segle XV: “ He procurat no riure’m de les accions humanes, ni plorar-les, ni avorrir-me d’elles, sinó entendre-les”. Com hem dit el respecte a la vida de l’altre, serà el respecte a la nostra vida.

En el segon exemple, no hi ha monument sinó pèrdua de nom, tant en el premi que representava l’asseguradora

MAFRE dels del 1975 fins al 2014, amb el PREMI periodístic de César GonzálezRuano, i el seu propi fill, nascut a Berlín el 1940, que renuncià a portar el seu cognom i agafà el de la mare, César Navascues.

Deia Demòcrit, filòsof grec, inventor dels àtoms en la matèria: “ Tot està perdut quan els malvats serveixen d’exemple i els bons de burla”. Aquest podia ser el cas del protagonista César Ruano.

Un home que té molt a veure amb els Pirineus a la Segona Guerra Mundial. Personalment vaig saber d’ell per Jaime Capmany, un gran escriptor que en parlava molt bé de César Ruano. Recorde que deia que ningú com ell, que “Els morts se li donaven com ningú”. Es referia Jaime al fet que els obituaris, escriure sobre famosos que acabaven de morir, ho feia millor que cap altre periodista del moment. Tinc un llibre que així ho confirma, “Doy mi palabra”. Aquell :

“Que solos nos quedamos los vivos”. El Premi canvià de nom i ara es diu: Premi de Narrativa curta Fundació MAPFRE. Tot pel llibre que va eixir sobre la investigació de Rosa Sala i Plàcid García-Planas. El nom del llibre: “El Marqués y la esvástica”. Un llibre que vaig llegir, solc escriure els epílegs dels llibres de Pepe Sedano, i ja en van nou, sobre la investigació de l’holocaust i la guerra civil. El llibre de Rosa i Plàcid el recomane, tot i que és investigació sense poder aportar fets concrets, sols paraules

de personatges, maquis, familiars, periodistes etc, però com diuen... fins que no trobem un error, les confidències, relats i descobriments d’aquestes persones són vàlides, sol dir Pepe Sedano. La seua missió és demostrar que no és cert el que diuen. No a l’inrevés.

Observaren què passava a la frontera, i com passaven la frontera les persones que fugien per la segona gran guerra. Entraren en contacte amb maquis i familiars que restaven a França, així com les persones que podien aportar quelcom de la frontera en aquelles dates fins arribar a conéixer el paper que feia el gran escriptor i periodista César GonzalezRuano.

Rosa i Plàcid anaven darrere de la pista d’una família que havia mort al Pirineu però el fill de quinze anys havia quedat afectat de la gola i no podia parlar. Tot això al 1941, fugint del govern de Vichy. El xic, Karol Radawicz, va estar internat a un orfenat. Els investigadors van trobar una nota que va escriure Karol en perfecte francés demanant que el deixaren anar de nou a França. Volien saber-ne més però no hi havia més documents ni coneguts de Karol.

Recordem que va començar com un escriptor progressista en temps inicials de la república espanyola, comentant que havia de llegir poemes a l’Ateneu de Madrid, amb un jupetí groc i el pèl ben llarg, però va atacar a Ortega i Gasset dient que era un pesat, i un regijunt (cejijunto, en castellà). Però el que digué de Cervantes va ser molt pitjor: “és veritat que era manco, doncs escrivia amb el peus”. No volien que seguira amb els poemes, però va dir que tenia dret a dir el que volguera. Després va acabar de corresponsal a Berlín de l’ABC i cantant al règim nazi, cap a meitat dels anys trenta.

Va tindre amistat amb Valle Inclán, que el rebia fumant puros al llit, com si fora John Lenon. Amb Antonio Machado que té la tomba només passar els Pirineus, a Cotlliure, sempre amb flors. Amb el

jove Dalí, Ruano deia que se li semblava molt. Jaime Capmany el descriu “com un dandy, sempre ben vestit, sabates de cocodril, corbata de seda, jupetí anglés, el famós bigot minúscul i curt”. Deia que Ruano no parava de repetir que una persona val molt més si sap que el miren. I cert, no paraven de mirarlo tan flac i cadavèric. Continua dient Capmany , “tenia mans de pecador o de viciós”. Menjava molt poc per això estava cadavèric. Desfeia el plat, li pegava voltes al menjar i prenia de tot allò només dos mossets. Julio Trenas deia que el veia com “un vescomte francès escapat de la guillotina”.

A qui no podia vore Ruano era a Federico García Lorca. Deia que solia “vestir cursi, presumia de graciós, d’espiritual i de mariquita del sud”. Ja era un César Ruano, no li agradava el González, sense jupetí estrident, ni cabell tenyit, ara deien que semblava un ”cigne negre”.

Presumia d’haver viscut molt per Bratislava, Praga, París, i comentava, “he vist tantes coses que cremarien el sol”. Però seguien dient que el París ocupat pels alemanys era molt divertit.

Rosa i Plàcid, preguntant al nord dels Pirineus, saberen que li agradaven molt les joies. Que en tenia moltes de les que presumia en vindre a Espanya i, clar, no era gens normal que una persona com ell en tinguera tantes. Mai va explicar el perquè el va detindre la Gestapo a París i el varen empresonar. Mai ho va dir. Una de les teories era que en veure’l amb joies el detingueren. Altra que va entrar a la presó per fer de confident, tots els companys moriren afusellats. Ni se sap, ni ho va contar, millor no dir res per la seua part. Va ser la història de Rosenthal, un jueu que havia salvat la seua família als Estats Units, però no va voler anar per salvar als pares i la germana que encara estaven a Alemanya, va ser el fil que portaria a descobrir qui era i el paper que va jugar César González – Ruano estant a París. Aquest escriptor adorat per periodistes a l’Espanya franquista i amb un concurs de periodisme dels més importants a la predemocràcia fins a l’any 14, que precisament eixirà el llibre on passava per amic del jueus a París, els demanava béns, diners o joies, per poder passar a Espanya per Andorra i acabava denunciant-los a la Gestapo. Rosenthal va desconfiar en veure com passaven per davant dels controls i no li deien res quan anaven amb César, sols els assenyalava

amb el cap i passaven. Però sobretot quan volia que anara en un camió de gasolina, quan estava racionada, sols per alemanys, i era tot un perill. La resta dels camions feien servir el “gasòfon” que deixava un rastre de fum negre com si fora un avió a reacció actual pel cel.

Rosenthal va acabar descrivint-lo i la resistència francesa i el maquis ho varen comprovar, verificant que era el marqués Ruano, el cigne negre, aquell que escrivia tant bé però tenia una patologia d’amoral... com va arribar a dir inclús Andrés Trapiello. Però un fet comprovat és que va ser condemnat en absència a l’any 1948 (des del 1946 ja vivia a Madrid) a 20 anys de treballs forçosos per formar part de la intel·ligència amb l’enemic i haver delatat els companys a la presó de Cherche-Midi. Ell ja era en aquell moment bon veí de Camilo José Cela, i la seua tertúlia al cafè Teide.

Un exemple d’inhumanitat, però cabia esperar molt més d’un escriptor que al principi de la república amb un article d’un convent amb cendres acabava

l’escrit així: “que la generositat de la República estiga amb tots”. A sentir en uns mesos “asco por todo lo que fuera República”. Ja sabia per a qui escrivia.

Va acabar la vida a Sitges, escrivint des del Xiringuito, paraula que va traure ell, en un “baret” davant de la platja, per a la Vanguardia i Destino. Va morir a Madrid sense saber que ho acabarien contant el 1965. Sols després de 62 anys la seua mort i gràcies a Rosa i Plàcid, res tenien contra ell, sinó com deia Walter Benjamin: “ si fas alguna cosa i no vols que els historiadors la sàpiguen, millor no la faces”.

Per acabar amb paraules de Stefan Zweig, novel·lista i dramaturg austríac, jueu, que es va suïcidar pensant que els nazis arribarien a Brasil, on s’havia refugiat a Metròpolis, estat de Rio de Janeiro, el 23 de febrer de 1942:

“ La gratitud ens fa feliços ja que són poques les ocasions en què se’ns fa visible”.

Nota: el fill de César Gonzalez-Ruano, César Navascues, nascut a Berlin en 1940, nega tot el treball de Rosa i Plàcid. Ell viu a sa casa ple de fotos de sa mare, Mari Navascues de l’aristocràcia madrilenya de l’època, que no es va casar amb son pare. Periodista especialitzat en temes locals de Madrid.

LA PODEROSA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ

Laura Donet Gascón

Tots hem escoltat alguna vegada la frase “menys és més”. Realment, aquesta frase té un significat més metodològic i filosòfic del que mai hauríem pogut pensar.

Tot el que ens volen demostrar aquestes paraules va relacionat amb una de les set Lleis Espirituals de l’obra “L’èxit” (Deepak Chopra, escriptor hindú, 1946), la qual reconeixem com LA LLEI DEL MÍNIM ESFORÇ. Aquesta llei no ens ve a dir que ens hem de mostrar immòbils i passius davant la vida, sinó que fa referència a l’habilitat dels éssers humans per a destinar els mínims recursos possibles per a obtindre un benefici.

Si s’aplica adequadament, tendeix a complirse.

Per a aquesta llei, el que resulta fàcil és bo, menys és més i bé és suficient.

i les dificultats. En la nostra vida quotidiana, quan ens trobem davant una situació complexa en la qual tenim diverses opcions disponibles per a trobar la solució, però només podem triar-ne una, el camí que triarem per a sortir del problema serà aquell que implique menys desgast d’energia, en termes de temps, inversió i esforç físic.

A més experiència i maduresa més fàcil ens resultarà trobar maneres més senzilles de satisfer les nostres necessitats diàries i de resoldre problemes que abans ens suposaven un ús de temps i energia major.

Una de les tasques del nostre cervell és estalviar i conservar energia, per això, tendim a automatitzar tot el que podem.

Mostrem un exemple:

En un centre comercial ens trobem amb dos formes per a accedir al seu interior: podem pujar per una escala mecànica o per una convencional. Tots sabem l’opció que ens suposarà més desgast d’energia, així que directament la descartem. Tal vegada, després podrem raonar la decisió que hem pres, però generalment, haurem escollit la que més còmoda i fàcil ens ha semblat, és a dir, la que ens ha requerit fer el mínim esforç.

És mínim l’esforç que hem de fer quan els nostres actes naixen de l’amor, quan ens trobem en harmonia i rebutgem l’estrés, la preocupació

Existeix un principi filosòfic anomenat “la navalla d’Occam” que consisteix en afirmar que l’explicació més simple i vaga és la més

correcta per a discernir la solució d’un problema qualsevol. És a dir, no és necessari exposar moltes respostes i solucions, ja que generalment, l’explicació causa-efecte és més senzilla.

Aquest mètode de triar la resposta més simple el podem utilitzar en qualsevol branca de coneixement, per exemple, en medicina. I aquest és un exemple:

Un pacient acudeix a la consulta del metge amb dolor de panxa. El facultatiu té tres opcions per a fer el diagnòstic:

1. S´ha contagiat d’un virus.

2. Ha menjat alguna cosa de manera aïllada que se li ha assentat malament.

3. Està desenvolupant els símptomes propis d’una malaltia més greu.

El metge, seguint el principi d’Occam, triarà la primera opció. I així ho apliquem tot en el nostre dia a dia.

En tot cas, el principi de simplicitat, no ens diu quina és la teoria correcta, però sí quina és la que té més probabilitats de ser-ho.

La llei del mínim esforç té molt a veure en abandonar el control i deixar fluir, i consta de quatre punts fonamentals:

És normal que la vida no siga un camí de roses i que ens trobem cada dia amb problemes.

Esforçar-nos més per anar superant-los, ens portarà a un estat d’ansietat o esgotament.

2. L´EFICÀCIA DE LA INSPIRACIÓ:

Hem de posar a prova la paciència que tenim per a aconseguir resultats. Canviar d’ambient, descansar o, fins i tot, fer una passejada per la nostra ciutat. De sobte, pot aparèixer la solució al problema i ens haurà costat el mínim esforç.

3. CANVIA L´ENFOCAMENT:

Ens podem esgotar intentant aconseguir resultats amb mètodes que fallen una vegada i una altra, hem de fer-nos altres plantejaments i acceptar la situació. Això farà que ens relaxem i no malbaratarem energia. De vegades, menys és més.

1. SUPERA ELS OBSTACLES:

4. LA CLAU ÉS GAUDIR:

Gaudir i estar concentrat en el moment present farà que el nostre cervell siga quasi immune a l’esgotament.

La llei del mínim esforç no és negativa, malgrat el que es puga pensar generalment, ens fa optimitzar els nostres esforços davant els objectius que ens hem marcat. Començar a aplicar aquesta llei és qüestió d’actitud, començant a alliberar-nos de totes les càrregues imposades i autoimposades, començant a saber deixar de costat les queixes si alguna cosa no ocorre com volem o esperem, i a acceptar com està passant, en aquest moment, relaxant-nos i deixant que tot s’ordene per sí mateix.

Així que, si heu llegit aquest escrit i no heu malbaratat massa energia en fer-ho, heu fet ús de la llei del mínim esforç

Queda aprovada, doncs.

els límits de temperatura en el canvi climàtic

Enric Marco Soler

L’excés de temperatura és un problema global que afecta moltes parts del món, i el nostre territori no n’és una excepció. El canvi climàtic està provocant un augment de la temperatura mitjana a nivell global i això té conseqüències per al nostre benestar i per a l’entorn natural. Així, per exemple, en augmentar la temperatura, els insectes de zones tropicals poden viure perfectament entre nosaltres amb el perill de transmetre’ns malalties pocs freqüents com el dengue o la malària. A més a més alguns cultius com la vinya, que necessiten temperatures baixes a l’hivern, serà impossible conrear-los per ací en un futur.

Una de les mesures més importants per combatre el canvi climàtic és establir uns límits en l’augment de la temperatura global. Aquesta és una de les qüestions que es van debatre en la COP21, la

conferència sobre el canvi climàtic, organitzada per les Nacions Unides el 2015 a París. En aquesta conferència els líders mundials van acordar establir l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 ºC respecte als nivells preindustrials. Els països signants de l’acord es van comprometre a més a fer tots els esforços necessaris perquè l’augment no sobrepasse els 1,5 ºC.

Aquest objectiu és important perquè els experts creuen que, si l’augment de la temperatura global supera els 1,5 graus, es produiran canvis irreversibles en el nostre planeta, com ara el desglaç de les glaceres, el creixement del nivell del mar i l’aparició de fenòmens meteorològics extrems més freqüents. Per tant, es considera vital l’adopció de mesures per evitar-ho.

Al País Valencià ja estem començant a veure els efectes del canvi climàtic en forma de temperatures més extremes. En els últims anys hem experimentat onades de calor cada vegada més intenses i més llargues, amb temperatures que han arribat a superar els 40 graus en alguns casos. Això és perillós per a la salut, especialment per a les persones grans i

Millenium Park, Chicago. Roman Boed (CC BY 2.0)

per a les que tenen problemes de salut preexistents.

L’any 2022 ha estat especialment greu. La figura 1 ens mostra la temperatura mitjana diària durant tot aquest any, una corba serrada amb molt alts i baixos; i la compara amb la temperatura mitjana dia per dia del període 1981-2010 que és dibuixada com una corba suau. S’observa clarament que a partir de maig les temperatures mitjanes s’enfilaren pràcticament sempre per damunt de la mitjana.

estació, la quarta expressa l’anomalia o diferència de les temperatures. En la cinquena columna es detalla la jerarquia, és a dir, des que es tenen registres, en quin lloc se situaria la temperatura del mes; mentre que la sisena columna ens dona el caràcter dels períodes de mesura: càlid, molt càlid o normal. Així, per exemple, el mes de desembre del 2022, amb 11,6 graus de mitjana, presentà 2,9 graus d’anomalia climàtica, situant-se en el rànquing del mes de desembre més càlid des que es tenen registres. Va ser, com recordeu, un mes extremadament calorós. De fet tots els mesos des de maig fins a desembre van ser càlids o extremadament càlids.

Aquesta anomalia positiva de les temperatures mitjanes a les terres valencianes durant el 2022 encara es veu més clara en la figura 2, on es detallen numèricament les temperatures mitjanes mes a mes, en cada estació (primavera, estiu, tardor i hivern) i anual. En la segona columna veiem les mitjanes mensuals, en la tercera la temperatura que es consideraria normal per a cada mes o

En definitiva l’any 2022 va ser el més càlid des del 1950. A la figura 3 podem veure com ha estat l’evolució

Figura 1

Figura 2

de les temperatures mitjanes a terres valencianes des del 1950 fins ara. Els anys més calorosos han estat els últims nou anys, des del 2014 fins el 2022. A més, si ens hi fixem, notarem que tots els anys, llevat del 2018, han tingut una anomalia positiva superior o igual a 0,5ºC. Però el 2014 s’arribà a 1 ºC i el 2022 a 1,5 ºC.

canvi climàtic ja en marxa. Això inclou iniciatives com ara l’ús de fonts d’energia renovables, la millora de l’eficiència energètica en edificis i transport, i la conservació i restauració d’ecosistemes que ens ajuden a mitigar els efectes del canvi climàtic, com ara els boscos i les zones humides.

Però no és només l’excés de calor el que ens afecta. També estem patint temperatures més baixes del normal durant l’hivern, amb algunes gelades que han afectat les collites d’hortalisses i altres cultius. Això té conseqüències econòmiques per als agricultors i també pot afectar la disponibilitat de determinats aliments.

Per combatre aquests problemes, és necessari que prenguem mesures que permeten reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i millorar la nostra capacitat per adaptar-nos als efectes del

També és important que ens preparem per a les temperatures més extremes que vindran en el futur. Això inclou establir plans d’emergència per a les onades de calor, com ara proporcionar aigua i refugis frescos per a les persones que ho necessiten, i també assegurar que les edificacions estiguen dissenyades per resistir temperatures altes.

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ha fet previsions sobre la variació de les temperatures a nivell global durant el segle XXI amb diversos models climàtics i amb diversos escenaris possibles: a) que no es faça absolutament res i es continuen consumint combustibles fòssils com ara, i augmentant l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (aigua, metà, etc.) o b) que es reduesca moderadament o dràsticament l’emissió d’aquests gasos. En tots els casos la temperatura sembla

Figura 3

augmentar en els pròxims decennis, encara que si es redueix dràsticament l’emissió de gasos les temperatures començarien a baixar cap a mitjan segle actual.

L’Agència Espanyola de Metereologia (AEMET) ha particularitzat aquestes previsions per a l’estat espanyol amb diversos models climàtics i suposicions de mitigació diversa. També n’ha calculat per a les comunitats autònomes. Pel que respecta a la nostra, les dades previstes no són gens bones. Sembla que els efectes del canvi climàtic sobre la Mediterrània occidental seran especialment greus.

(cas RCP8.5), i continuem emetent gasos d’efecte hivernacle al mateix ritme que en l’actualitat, la temperatura mitjana passarà clarament per damunt dels 2ºC a mitjan segle fins a sobrepassar el 4ºC al voltant del 2100. Un veritable caos climàtic s’albira llavors en aquesta part de la Mediterrània. Per contra, si mitiguem els impactes del canvi climàtic atacant l’arrel del problema, tractant que l’escalfament global no augmente, els models (cas RCP4.5) indiquen que podrem controlar i aturar la pujada de la temperatura per sota dels 2º a finals de segle.

Com podem veure a la figura 4, els models ens diuen que, si no es fa res

L’estiu del 2022 vam patir unes onades de calor molt llargues. Com podem veure a la figura 5, els models preveuen també onades de calor molt més llargues que en el cas d’absència de mitigació (RCP8.5)

Figura 4

Figura 5

podrien durar fins a 20 dies. Per contra si mitiguem els impactes del canvi climàtic (RCP4.5) les onades de calor seran molt més curtes i no seran superiors als cinc dies.

Per tot el que s’ha explicat, i veient les pèssimes previsions que ens auguren si no actuem, és important que fomentem hàbits de consum sostenibles i reduïm el nostre impacte ambiental de moltes altres maneres. Això inclou coses com ara reduir el nostre consum d’energia, utilitzar productes duradors i de baix impacte ambiental, i reduir el nostre consum de carn i productes làctics, que tenen una petjada de carboni més gran que altres aliments. En definitiva caldria decréixer, emfatitzar la necessitat de reduir el consum i la producció global i advocar per una societat socialment justa i ecològicament sostenible en què el benestar social i ambiental siguen l’objectiu a assolir.

En resum, els límits de temperatura màxima i mínima relacionats amb el canvi climàtic són una qüestió de gran importància per al nostre país i per al món sencer. Si volem protegir la salut nostra i i dels nostres descendents, així com l’entorn natural, és vital que prenguem mesures que combaten el canvi climàtic i reduïsquen les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle.

L’EVOLUCIÓ DE LA FABRICACIÓ DELS MONUMENTS FALLERS

Àngela Cortijo Perona

Els monuments fallers, a banda de servir com a culminació de la festa fallera, també constitueixen una obra d’art i, sobretot, una icona fallera. És per això que el seu procés d’elaboració és molt costós: preocupa tant com s’ha d’elaborar la crítica fallera, la pintura, els acabaments i els materials amb els quals es construeixen que tenim al món faller un gran gremi d’artistes fallers que, durant un any sencer, s’encarreguen de muntarlos per tal de tenir-los a punt per al dia de la plantada.

Aquesta tasca sembla senzilla però, en canvi, no ho és, i sovint quan es cremen les falles molts tenen curiositat sobre quins materials mínims han emprat per a la seua fabricació. És clar que, en general, s’han utilitzat els mateixos materials, però hem de tenir en compte que l’evolució de la nostra societat ha implicat un canvi en la manera de muntar els monuments fallers: un gran exemple és la vinguda de les noves tecnologies que, com veurem posteriorment, han permés un gran avanç en aquest aspecte, així com la cura cap al medi ambient per combatre els efectes que la contaminació i el canvi climàtic estan tenint lloc al nostre planeta.

¿Quins materials es necessiten com a mínim per fabricar una falla?

Si ens remuntem cap al segle XVIII, la cremà de les falles consistia a arreplegar trossos de fusta de diverses fusteries o de llars que en tenien i no en necessitaven i cremar-los. També podien ser mobles que algunes famílies donaven perquè no els volien. Al segle XIX la festa de la cremà de la nit de Sant Josep començà a evolucionar i, a eixos trossos de fusta, se’ls afegia ninots de drap farcits de palla, màscares o figures de cartó i també de cera.

A mesura que passaren els segles i, fins avui, el muntatge de les falles ha anat progressant encara més fins a tenir els nostres actuals monuments fallers. Aquests estan formats per un ninot central, que sol ser més gran i vistós i ocupa el centre de la falla, i d’altres ninots més petits que se situen al voltant del ninot central i constitueixen les anomenades escenes, que versen sobre el tema central que ens transmet la falla.

Entre 1920 i 1930 es va desenvolupar el motlle per als ninots de cartó, fet que va provocar que es pogueren construir ninots més grans. Aquesta tècnica ens ha arribat fins al dia de hui, ja que s’empra

per a l’elaboració de ninots més xicotets. També aquest motlle permet que puguem fabricar el ninot cada vegada que es necessite.

A partir de 1990 aproximadament es va posar en marxa la tècnica del poliestiré o, com coneguem més popularment, amb suro. Aquest material ha provocat que es crearen ninots encara més grans i més voluminosos perquè és un material molt mal·leable a través del qual es poden aconseguir acabats més perfectes i, com que pesa molt poc, es pot transportar d’una manera més còmoda i facilita molt el seu muntatge. El problema que té aquest material és que, com que pesa poc, necessita que se li afegisca una estructura de fusta per tal que quede

ben fixat i es puga treballar millor amb la seua muntura. També s’utilitza espuma per a emplenar per dins els ninots i, per dins, porta una altra estructura de fusta amb ganxos per facilitar la instal·lació de la falla i el seu transport. Per tal de fabricar l’envoltament dels ninots, sobre el suro es realitza la tècnica de l’empaperament i el gotelé i, una volta s’asseca tot, s’escata el ninot. Aquest pas els facilitarà el següent procés: el de la pintura i la decoració.

Avui es combinen tècniques tradicionals d’elaboració amb les més innovadores: el gremi d’artistes fallers compta amb programes informàtics en 3-D per tal de modelar els ninots d’una manera més tècnica i precisa. De fet, per tal de dibuixar l’esbós faller, s’agafa

el mateix procediment: hi ha d’artistes fallers que els fan de manera artesanal i altres utilitzen aplicacions web per a perfeccionar el seu dibuix i mostrar-lo, de la millor manera possible, a l’associació fallera.

¿Avui s’empren els mateixos materials per a construir una falla que en el passat?

La resposta a aquesta pregunta en línies generals seria afirmativa, encara que ens topem amb un gran repte: la reducció de la contaminació mediambiental.

Cada vegada hi ha més ajuntaments que, dins de les seues bases, premien als monuments fallers que siguen més respectuosos amb el medi ambient. Així ho exposava, per exemple, l’Ajuntament de València l’any 2021 en el seté criteri de valoració: “l’adequació dels materials amb què es construeix l’obra a la cremada més neta i respectuosa possible amb el medi ambient, que minimitze tant com siga possible l’emissió de gasos contaminants derivats de materials químics de mala combustió. Es valorarà l’ús de materials naturals, tant en la construcció d’estructures i suports com en cobertures, preparacions i acabats pictòrics.”. És a dir, s’aposta per parlar de

falles sostenibles, un concepte que el gremi d’artistes fallers està afrontant.

Un dels materials que, segons la societat, contamina més és la utilització del poliestiré, perquè allibera un gas molt contaminant. Per aquest motiu, a partir de les Falles de l’any 2017 l’equip de govern valencià va animar la fundació Inndea per tal d’estudiar nous materials que substituïren els actuals. Aquesta idea ha sigut valorada positivament pels artistes fallers, però alguns d’ells encara es resisteixen a la utilització del suro. José Ramón Espuig, mestre major del Gremi d’Artistes Fallers, està d’acord en anar modificant de manera gradual els percentatges d’ús entre uns materials i altres, així com afirma que “pot ser que d’ací a deu anys es puga fer la falla de l’Ajuntament amb altres materials, però no ara. S’ha de clavar suro o baixar l’altura considerablement”.

De fet, l’any 2017 una enginyera química i emprenedora valenciana, Ana Blasco, va crear un nou material, innovador i ecològic, realitzat a partir de palla d’arròs. Aquesta proposta donaria per finalitzats els problemes dels materials contaminants i acabaria amb el conflicte que es viu en la ciutat per

eliminar la palla d’arròs. Ana Blasco tenia com a objectiu presentar aquest projecte al Centre Unesco per tal d’aprovar-lo i guanyar suport.

En conseqüència, aquest projecte ha tingut un gran èxit perquè alguns artistes fallers ja utilitzen palla d’arròs com a material dins dels seus tallers. De fet, des de setembre del 2017, la UPV (Universitat Politècnica de València) compta amb la patent per a la creació d’aquests innovadors ninots fallers. També fan servir polisacàrids naturals i compostos orgànics derivats de la cel·lulosa. Miguel Sánchez (responsable del Departament d’Informàtica de Sistemes i Computació) i Xavier Mas-Barberà (Institut de Restauració i Patrimoni), ens expliquen el procés de fabricació d’aquestes matèries primeres: “es tritura la palla fins a obtenir una granulometria menor de tres mil·límetres i es barreja amb els altres components, entre un i cinc minuts”.

De fet, dos dels ninots de la falla de la plaça de l’Ajuntament de València de l’any 2017 estaven elaborats amb pasta de serradures i arròs. Pere Fuset, regidor de Cultura Festiva, afirma que “la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és una oportunitat de ser millors encara, de buscar l’excel·lència i eixe és un dels aspectes que està perseguint el projecte d’investigació de la Universitat Politècnica que, en pocs mesos, i amb l’ajuda de l’Ajuntament de València, està donant uns resultats excel·lents. Ara com ara ja han sigut capaços de realitzar impressió en 3D amb pasta d’arròs, amb palla d’arròs i fusta de bassa, amb un sistema molt sostenible, d’una cremada molt neta, que estic convençut que en el futur suposarà una gran ajuda perquè els artistes fallers continuen treballant sense perdre la més mínima creativitat i apostat per un model encara més sostenible de la nostra festa”.

També s’ha posat sobre la taula la utilització d’un altre material sostenible anomenat “suro verd”: l’empresa valenciana Copoví Ramon 3D Indústries, de Rafelguaraf, està comercialitzant en Espanya aquest nou material, d’origen vegetal. Juanjo Copoví, el professional d’aquesta empresa, comenta que “és

interessant tenir un substitut perquè avui el preu del poliestiré està molt car i aquesta opció podria tenir un millor preu”.

que “ens gastarem 5000 euros en el monument, hem assumit el cost per tractar-se de la xicoteta, però fer tota la gran amb aquest material, almenys per a nosaltres, és inassolible econòmicament perquè en aquests moments aquest material és molt més car que el convencional i es dispararia el preu en molts milers d’euros”.

Les “comissions” verdes

La comissió de Peu de la Creu, del barri de Velluters, s’ha convertit en la primera de la història en realitzar tot el seu monument infantil en un material realitzat a partir dels residus vegetals procedents d’excedents de neteja de jardins, branques o fulles, a pesar que el seu cost duplica el del suro convencional. De fet, Pepe Domínguez, membre de la directiva d’aquesta falla, ho explica: “Hem apostat per aquest material juntament amb el nostre artista Mario Pérez, qui ens ho va oferir, perquè,malgrat que és el doble de car que el suro normal, ens pareix important el fet que, a l’estar confeccionat amb material vegetal reciclat, es redueix sensiblement la petjada de carbó i, en cremar-se, ja no allibera un fum tan negre, sinó que és més blanc i no fa olor de material químic”. També ha afirmat

A conseqüència del fet que l’Ajuntament de València incloguera entre els seus criteris de valoració dels monuments fallers el criteri de respecte de cara al medi ambient, moltes falles han apostat per crear monuments sostenibles i evitar l’ús del suro. Javier Molinero, artífex de la falla infantil de Castielfabib, comenta el següent: “no concebisc altra opció, però el mèrit no és sols meu, la decisió està impulsada per les comissions en les quals treballe. No crec que hi haja cap artista faller que no estiguera encantat de canviar de material sempre que les comissions assumeixen allò que comporta, reducció de volum i complexitat, major exposició a la pluja…”. Molinero opina que, encara que els materials ecològics siguen més costosos i no es puguen fer monuments

tan ostentosos com abans, hem de fer un canvi radical i mirar l’opció més respectuosa amb el medi ambient.

Per això, cada vegada més veiem com algunes comissions falleres aposten per crear monuments amb material ecològic i també reciclat. Si anem a veure l’exposició del ninot de València moltes voltes trobem falles que consisteixen en un únic ninot central, fet de material o cartó reciclat, que no és tan voluminós com la resta. Sovint també opten per un tema de denúncia com, per exemple, la contaminació mediambiental o la violència de gènere. Aquests són igual d’importants que la resta pel gran valor simbòlic que ofereixen.

Falles sostenibles i compromeses amb el medi ambient per al 2023

Per conscienciar més sobre aquesta problemàtica al món faller, a partir d’enguany els casals hauran de registrar la seua petjada de carboni, regulant així l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en actes fallers, com és el de la cremada. En SoluciónCO2zero, un assessor mediambiental en Espanya i situat a Paterna, s’ha establit un protocol per regular la petjada de carboni i reduir el gasos contaminants de l’activitat fallera:

aquest protocol consisteix en el fet que es calcula la petjada de CO2, es proposen solucions per a reduir-la i s’apliquen. D’aquesta manera, si s’han seguit correctament tots els passos, s’obté el corresponent segell acreditatiu.

Així mateix, les Falles 2023 tindran un nou premi a la sostenibilitat, on es valorarà la temàtica relacionada amb el canvi climàtic, o la substitució del poliestiré per palla d’arròs. També es valorarà la reducció de la petjada de carboni, acreditada mitjançant segells del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), l’organització d’activitats de divulgació i conscienciació sobre sostenibilitat i el suport de la comissió fallera a la Missió Climàtica València 2030.

En conclusió, a través d’aquest article hem pogut comprovar com ha evolucionat a través dels últims anys el muntatge dels nostres monuments fallers i, sobretot, el canvi dels materials que ara esdevenen més ecològics i sostenibles. Però hem de tenir en clar que aquest canvi no acaba ací i que encara hi ha un camí llarg per recórrer: aquest camí a voltes pot tenir pedres que haurem d’afrontar, però l’objectiu no ha de canviar: hem d’aconseguir reduir al mínim els efectes del canvi climàtic i aconseguir que les nostres festes falleres siguen com més sostenibles millor.

el minifundi i el territori

Jaume Talens Rodríguez

Canvien els valors, donem importància a altres coses més grans i llunyanes que a les properes. Ens trobem en un món convuls, inesperat, on hem de veure com ens afecten els canvis forasters a les petites coses que tenim. Una d’elles com vivim, on vivim, i com podríem viure les persones per menudes que fórem. Per això, com un banc de peixos, si ens coordinem, mai xoquem uns amb altres. Formem un conjunt gran magnífic per a eixa petita història de la vida, si ens unim. D’ací naix el Congrés del Minifundi, el tercer: minifundi són unes finques rústiques de dimensions reduïdes, la producció de les quals és insuficient per a l’abastiment de la família propietària. Tot i que solen ser, encara que no és precís, petites propietats, si no estan coordinades amb la resta de petites propietats a nivell comercial, cultural i geogràfic, van a patir pel consum, pel mercat i la globalització. Per això és de gran importància la unió a nivell d’humanitat no competitiva amb el pròxim, amb el veïnat.

Tothom, erròniament aspira a ser gran, tal i com ens va fer veure John Kenneth Galbraith, un economista i diplomàtic de més de dos metres d’alçada, qui va dir que la preferència pels alts era “un dels

prejudicis més flagrants i disculpats de la nostra societat”. Hi ha molta gent que gasta molts diners per a ser gran, quan el ser gran va en funció de la coordinació, el sentiment comú, la vida en el millor veïnat possible, no en l’alçada individual que et fa més desprotegit en un món solidari. Recordem els Neardentals de la Cova Bolomor.

Una de les experiències que s’ha donat en les Comarques Centrals Valencianes, en concret des del Comptat, ha arribat a una de les teories econòmiques més brillants que han eixit darrerament a Europa: l’economia del bé comú. Un exemple clar seria el naixement de la “Microvinya” i el “Celler del Minifundi”. Uns vins que han arribat des d’aquestes terres, que no es treballaven, a portar ampolles de vi, vermut, i altres productes des de Tokio fins a Nova York. Com és possible?

Per això, són necessaris els Congressos, la reunió de la intel·ligència amb la necessitat del territori. El no desdir les unitats petites que en el seu conjunt són molt productives. Per això, el Tercer Congrés del Minifundi com a impulsor del foment de l’ecosistema empresarial rural. Una forma de protegir al mateix temps el territori on vivim. Assistiran vint-i-un

ponent d’un nivell òptim amb la intenció d’ajudar a les petites empreses. Serà a Ontinyent al Centre Cultural de la Caixa d’Ontinyent. Per cert, aquesta és la darrera Caixa que resta de les famoses Caixes d’Estalvis que teníem com a banca pròpia les valencianes i els valencians. I la de Pollença, per a ser rigorosos, a Mallorca. Petites Caixes que van aguantar l’atac de la gran banca, amb un economista d’excepció d’Ontinyent, molt de terra i vivint en ella, Rafael Beneyto, responsable del control general de risc, molt preocupat sempre per l’infrafinançament que patim al País Valencià.

primera “pepita” de raïm que és coneix a la història de la humanitat s’ha trobat a la cova del Bolomor, a La Valldigna. Una persona que en les seues conferències sempre fa estima de la ruralitat i el viure bé i connectat amb el món.

Organitza el Congrés l’associació

Elviart des de la seua dimensió social i viticultural, així com ocupada de l’agricultura en general i l’empresa petita a la zona. Té una nom propi, Joan Cascant. Gran amic de Tavernes, qui ens va dir que a un llibre francès havia llegit que la

Som moltes personalitats que col·laborem al tercer Congrés, però deixeu que destaque les personalitats que han preparat una conferència per a l’esdeveniment. No podré parlar de totes però sí, al menys, de les més significatives. Per assumptes personals no podrà estar un dels geògrafs que recolza el Congrés, Joan Romero. Però serà molt interessant la conferència inicial de Javier Esparcia, que ens parlarà sobre el mite o realitat de la despoblació. L’economista Juan Torres, un dels economistes socials més coneguts, membre d’Atack, amb un dels libres més brillants i explícits sobre la renda bàsica universal, ens parlarà sobre el sistema econòmic de la zona. Tenim en comunicació a Nieves Concostrina, una de les periodistes més clares de Ràdio Nacional, on solem

escoltar-la en temes històrics amb la seua forma tan didàctica i clara d’explicar els temes. El darrer podcast d’ella que he escoltat tracta sobre la pèrdua de l’Ifni en una guerra que va ser ocultada a tota

Espanya. Els podeu escoltar pel canal Youtube. Paco Àlvarez, de l’economia del bé comú, que ha estat director de la borsa de París i València, director d’Economia de la Generalitat Valenciana, com Josep Pla Barber president de la Caixa d’Ontinyent. Deixe molts noms com Raquel Huete, amb els efectes del Turisme, i quina economia deixa; Beatriu Rocamora, ens parlarà de la PAC, i a qui afecta i ajuda; Enric Moltó , amb la seua aportació a l’urbanisme i la geografia en la zona, els preus i les vivendes amb les seues necessitats, etc. Dos dies intensos, on m’acompanyaran un professor de sociologia de la Universitat de Gandia i València, així com un industrial de Tavernes molt interessat en l’economia del bé comú i la sostenibilitat. Ha fet fòrum la seua empresa sobre aquestos temes.

Anem a escoltar i participar del que es diu que tot allò petit és bell, el paisatge i el medi ambient, la cadena alimentària artesana, dels preus, la qualitat, la salut, el consum i l’ètica. I, molt important, el risc de desaparèixer petits pobles de les nostres comarques. Tot amb la presència i participació del director d’economia actual de la Generalitat, José Soler i del Conseller d’economia Sostenible en tots els anys del Botànic, Rafael Climent, natural i resident a la comarca.

La nostra participació ha estat encaminada a aportar la necessitat de la geografia humana a la zona, així com fer veure la importància de l’economia social. Pensem que la mètrica, la mesura, és un component de l’objectivitat i ha de ser inici actual de tota ciència humanística, doncs ens donen les dades a priori, les “big dates” del que seran, segons les preguntes, les conclusions; que han d’estar ajustades pels tècnics que els governs posen a les zones com els GAL, grup d’acció local; i que haurien de tindre una formació per a ajudar a tres nivells en el territori rural. Primer, no perdre la intel·ligència local ni la pèrdua de les dones de la zona; segon la capacitat de donar una educació diferenciada, sobretot a la Secundària, per a enfortir

les zones a ser despoblades, ajudes i tecnologies per a no sentir la soletat cultural, política i relacional a l’edat; i, per últim, intentar mantenir les empreses front a la deslocalització, a la continuïtat generacional i, el més problemàtic, la participació accionarial per les ajudes dels fons FEDER, LEADER i altres. Són l’instrument per actuar contra l’anomenada “DEMOTONASIA”, acció que per polítiques no correctes o per omissions polítiques fan que un territori o poble es quede sense població.

Com a conclusió, tres punts importants: intel·ligència, educació i empresa. Dos ciències bàsiques, geografia humana i economia social. Un punt per actuar, els Grups d’Acció local. Una revista a seguir, AGER, revista científica sobre desenvolupament en les Ciències Socials sobre despoblament del món rural o el territori. Des del 2000 fins avui, amb prestigi i des de València. Tenim coses bones.

El professor Joan Romero parla del districte industrial al seu llibre, Els límits del territori com la cooperació de les empreses porten avantatges de nous mercats, infraestructures, qualitat del sistema educatiu, major sistema en

ciència i tecnologia, una millor força de treball en tots els sentits i uns contactes permanents amb les institucions públiques. Sempre competint entre elles, cert, però que fa que vinga mà d’obra, emprenedors innovadors i capital a la zona. Mirem la Valldigna, i estimem-la, com la falla, i decidint des d’ací, amb intel·ligència i sense interessos estranys.

Per acabar, el mateix professor Romero diu no conèixer el concepte sostenibilitat, però cal anar cap a ell. Permeteu-me dir que tot no és natura. Cal preservar el territori sabent que tot té un final, inclús la terra, com la vostra falla... serà foc. El sol arribarà fins a Mart, i serà un procés natural. No passarà demà ni en mil anys, però si hem d’abandonar el territori, que ve de la paraula, TERRA, cal pensar que qui millor es salvaran per ocupar menys espai seran les petites persones, si tecnològicament poden

escapar. Recordeu què eren els collars i les joies, reducció del capital i fàcils de portar, a l’edat mitjana. Per tant, és millor ser petit i el futur serà d’ells, mengen menys. En EUA hi ha un estudi que explica que si fórem un 10% més baixos estalviaríem 87 milions de tones de menjar a l’any. Diu Thomas Samaras, l’antropòleg de Nova York: “ No vull que ningú se senta malament per ser alt, però és el moment perfecte per a ser baixet“ .

Així com també per a assistir al Tercer Congrés del Minifundi, com farem les persones com un servidor. En la falla tindreu notícies. Moltes gràcies falleres i fallers del Prado, seguim

reduïm al mínim la contaminació?

Àngela Cortijo Perona

Tot el món està comprovant al seu voltant alguns canvis notables al nostre medi ambient: la modificació de les platges, les pluges cada vegada més torrencials, el desgel dels pols,... Aquests formen part del “canvi climàtic”, unes paraules que hem escoltat un muntó de vegades, però, realment som conscients del que signifiquen?

Greenpeace, una associació que lluita contra els problemes del planeta, afirma que, durant els darrers cinquanta anys, s’ha disparat la producció global de plàstics i que els últims deu anys hem produït més plàstic que en tota la història de la humanitat. Com a mínim, la meitat dels plàstics s’han fabricat per a ser d’un sol ús, com per exemple, les botelles de plàstic, les quals solen ser abocades, provocant la contaminació dels nostres paratges. Espanya, segons aquesta associació, ocupa la quarta posició pel que fa a la demanda de plàstics i sols es recicla el 30% d’aquests.

Però la xifra més alarmant és que, any rere any, els nostres oceans reben huit milions de tones de residus plàstics, dada que confirma l’alta contaminació que estem patint. De fet, a Almeria existeix un “mar de plàstic” que reivindica la

necessitat de transformar els mars de plàstics per mars d’aigua clara i neta.

Quant de temps mínim tarda a degradar-se el plàstic?

El plàstic és la deixalla més tòxica i perjudicial per al nostre planeta i, com hem comentat abans, la més utilitzada. Però, per què és la més tòxica? Aquesta pregunta obté la seua resposta pel temps que necessita per a biodegradar-se.

El temps mínim de descomposició d’un residu de plàstic és de cent anys i es pot ampliar a mil anys segons el tipus de residu plàstic. Per exemple, una bossa de plàstic tarda quatre-cents anys en biodegradar-se, una botella de plàstic, uns cinc-cents anys o una canyeta uns dos-cents anys.

Com podem comprovar, l’elevada utilització d’envasos plàstics d’un sol ús provoca que, si no s’alliberen als contenidors de manera correcta, ni es reciclen, s’acumulen al nostre medi ambient provocant l’anomenada bioacumulació i, conseqüentment, augmenten els efectes del canvi climàtic.

També s’ha parlat de reciclar altres elements que, encara que no estiguen

fabricats amb plàstic, són també nocius, com per exemple les piles o bateries, ja que, si es mesclen amb l’aigua, es produeix el metil-mercuri, que pot ocasionar greus trastorns en el sistema nerviós dels éssers vius.

Però la veritat és que no: segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), durant la pandèmia s’ha incrementat l’ús de plàstics per la utilització de guants, mascaretes i productes d’ús personal. De fet, alguns d’aquests productes també han acabat en abocadors o alliberats als camps i ciutats.

Però el més alarmant és una altra afirmació defensada per l’OCDE: ja hi ha 139 milions de tones de plàstic en mars i rius i tan sols el 9% d’aquest es recicla a escala global. Aquestes xifres són preocupants i, tal com ho qualifica la mateixa Organització, es tracta “d’un autèntic desastre”.

Quines són les mesures mínimes aportades per les diferents organitzacions i el govern?

El confinament ha minimitzat la contaminació?

La COVID-19 va provocar que tothom estiguera confinat per la no propagació d’aquest virus. Aquesta afirmació pot esdevenir positiva per al canvi climàtic perquè, com que no podíem trepitjar el carrer, l’alliberament de residus seria mínim.

És clar que, per fer front a aquest greu problema, cal conscienciar a la població per minimitzar els efectes del canvi climàtic provocat per la contaminació. Els governs dels diferents països han pres alguns acords: per exemple, la Xina, que és el país responsable de més d’una quarta part de les emissions mundials de diòxid de carboni, ha apostat per les energies renovables, entre altres aspectes.

A Espanya tenim la Llei 7/2021, del 20 de maig, del canvi climàtic i transició energètica, que mostra la gran preocupació per aquesta problemàtica i han apostat també per les energies renovables seguint els passos de la Xina. Ambdós també es preocupen de com eliminar les deixalles i per com reduir els efectes de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle.

L’any 2015, l’ONU (Organització de les Nacions Unides) va aprovar l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible amb l’objectiu de combatre el canvi climàtic. Aquesta agenda conté

17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, objectius que es proposen per millorar la nostra qualitat de vida.

Així mateix, organitzacions com, per exemple, Ecoembes es preocupen per mostrar a la població com és d’important reciclar els envasos amb la seua campanya anomenada “Redueix, Reutilitza i Recicla” i com reciclar correctament. També, per la nostra comarca, el Consorci Ribera i Valldigna s’ha encarregat de mostrar a la gent com tractar els residus domèstics insistint en la importància d’aquesta qüestió.

Quines empreses han minimitzat l’ús de plàstics?

Els ciutadans podem contribuir al reciclatge, però cal que les grans empreses també hi participen, ja que són les responsables de que, per les nostres mans, passen grans quantitats de plàstic que aboquem al fem donant-li un sol ús. Ecoembes ha recollit el nom d’algunes empreses que hi col·laboren:

La companyia Aquaservice entrega als seus clients botelles reutilitzables de vint litres i, al mateix temps, recull els envasos buits que seran de nou emplenats i reutilitzats.

L’empresa Zara utilitza, per als seus enviaments, envasos de cartró 100% reciclat i normalment són envasos que prèviament ells han utilitzat per tal de no fer-ne de nous.

Coca-Cola ha aconseguit que el 27% dels envasos produïts a Espanya es puguen emplenar mitjançant les botelles de vidre que es reutilitzen a l’hostaleria.

Aquestes botelles poden emprar-se fins a vint-i-cinc vegades.

També hi ha d’altres com, per exemple, l’empresa Boc’n’Roll, que va inventar

un embolcall per a portar entrepans reutilitzable i ecològic, o MovilBak, empresa encarregada de reutilitzar telèfons mòbils a Espanya.

Podríem enumerar més empreses preocupades per canviar el funcionament de la seua producció per la cura del nostre planeta, però l’element més important és que cada vegada més sectors de la nostra població propugnen la menor contaminació del nostre entorn.

Com podem contribuir mínimament a la reducció de l’ús del plàstic?

La nostra col·laboració amb el reciclatge d’envasos plàstics, com a ciutadans que vivim en societat, és primordial tant per a la nostra salut com per a la salut del nostre planeta. A continuació es donaran alguns consells per tal d’actuar-hi correctament:

-Quan anem a fer la compra és necessari portar la nostra pròpia bossa o bosses. Seria ideal portar una bossa diferent per a comprar verdura o fruites d’altres productes perquè, d’aquesta manera, és més fàcil pesar el producte i pagar-lo quan estàs en la caixa i no agafar bosses de plàstic facilitades pels comerços. En molts llocs ja es disposa

de bosses de plàstic biodegradables, com per exemple les bosses de fècula de creïlles fabricades per l’empresa Mercadona. Tanmateix, sempre es recomana utilitzar bosses reutilitzables per ser l’opció més sostenible.

-Quan s’organitza qualsevol esdeveniment, en lloc d’usar gots i vaixella de plàstic d’un sol ús que no es poden reciclar, cal fer ús de la vaixella reutilitzable.

-No fer servir canyetes de plàstic d’un sol ús per beure líquids o, si les utilitzem, que siguen biodegradables. Cal incidir en que les canyetes de plàstic, a més de no poder-se reciclar, suposen un perill per als animals perquè les poden ingerir i ofegar-se.

-Comprar aliments a granel: cada vegada hi ha més comerços que opten per aquest mètode i, si demanem

aquest servei, cada vegada hi haurà més comerços que se sumen a aquest sistema.

-Emprar botelles de cristall per emplenar-les d’aigua en cas de disposar de depuradora d’aigua o d’aigua de bona qualitat.

-Evitar el consum de café en càpsules: cal destacar que hi ha alguns comerços que han apostat per les càpsules de café reutilitzables.

En conclusió, tothom ha de col·laborar per tal de garantir un futur òptim per a nosaltres mateixa i, sobretot, per a les generacions vinents, i això s’aconsegueix reduint al mínim els impactes del canvi climàtic provocats per la contaminació.

mínims de l’enginyeria i el disseny

Aleix Carricondo Mitjans

El món de l’enginyeria s’ha vist aturat recentment per una guerra de comerç tecnològic on els xips han estat els majors protagonistes.

nos en el cotxe, ja que és un dels elements més quotidians del dia a dia de moltes persones. Fàbriques com Seat, Subaru... van veure les seues fabricacions parades per falta de xips, una peça que representa el menys del 0.01% de la massa total del vehicle, és a dir, estem parant produccions per a elements que semblen insignificants i que són la mínima expressió de llargues cadenes de muntatge, de les quals depenen milers de treballadors i les seues famílies.

Guerres de comerç entre Holanda i Xina han fet que no es puga donar servei a grans marques o empreses de tots els mercats del món. La falta de semiconductors ha tingut conseqüències com l’endarreriment del llançament de la xarxa 5G, Subaru va tancar temporalment una planta en Japó, Apple estava preocupada pels seus problemes de producció per a nous models, inclús trobar la nova PlayStation 5 va ser tot un repte en el seu llançament.

En certs casos, fora de la tecnologia mòbil o informàtica, la gent es pregunta, i ens calen aquests xips per a poder fer funcionar un cotxe, una moto? Centrem-

Aquest fet treu a la llum que no hi ha una cadena que funcione correctament si una baula té el mínim defecte o la mínima carència, ens deixa veure que no hi ha un mínim detall que es puga passar per alt en l’enginyeria si vols un producte competent en un mercat que està competint una carrera constant i que el mínim detall et fa perdre posicions en aquesta cursa.

Directament, per la falta de servei i l’estat post pandèmic, les vendes de molts productes han caigut en picat, les necessitats i el mínims indispensables per a la vida de les persones ja no són els mateixos.

Degut a la baixada de les vendes, les empreses ja no poden sostenir tants

sous, la qual cosa fa que estiguen reduint tots els equips de treball al mínim servei necessari, ja siga acomiadant gent o reubicant-la en altres tasques fins a una possible recuperació dels pressupostos o economia de l’empresa. Però l’exigència del client és la mateixa o major, ja que, la societat cada vegada demana les coses amb més immediatesa, sotmeten els enginyers i dissenyadors a realitzar un treball de major qualitat amb els mínims recursos possibles i en el menor termini de temps. Aquesta pressió es transmet directament a la feina, on el disseny ha de ser perfecte, ja que la mínima desviació, mal ajust o variació en les toleràncies fa que una impressora no siga capaç d’imprimir a bona qualitat, un cotxe no detecte correctament la paret del pàrquing o un paquet de galetes no quede ben tancat.

El fet de treballar amb els mínims recursos fa que no es puga assolir tot el nivell de qualitat i millores possible, ja que en un procés d’investigació i desenvolupament es van trobant gran quantitat de problemes i millores que suposen modificacions en el producte o en parts d’ell. Encara que aquestes modificacions son mínimes, fa que les millores siguen notables, per exemple,

ajustar una peça tres mil·límetres pot fer que no hi haja contacte entre una peça mòbil i una estàtica, i fer que desaparega un soroll molest que apareix en el funcionament d’una màquina. No poder dedicar el temps desitjat en una fase d’investigació i desenvolupament fa que el producte final acabe en el mercat amb certs errors que et poden fer empitjorar la qualitat.

De què depèn que hi haja nous productes, innovadors, que la tecnologia ens sorprenga i que arribe cada dia una mica més lluny? Com s’assoleix un bon estat d’innovació? Doncs amb un bon procés d’investigació i desenvolupament, i per assolir-lo cal tindre un bon equip, format, preparat i proactiu, i que darrere d’això hi haja un pressupost que ho recolze, ja no només a nivell salarial, sinó a nivell de recursos d’equip i recursos de materials. No es pot crear el futur amb els mínims coneixements en una matèria, amb el mínim material d’investigació i el mínim interès o actitud per a desenvolupar processos o productes nous.

Aquesta decadència per part de les grans empreses de l’enginyeria ha portat el món a la situació de control del mínim

detall, sobretot a nivell econòmic, fins al punt que un increment de cinc cèntims la unitat, ha fet perdre o parar produccions de grans empreses.

Però, quin és el procés per a desenvolupar i dissenyar un producte? Un dissenyador ha de ser capaç de transmetre al seu client, quin és el producte que es vol assolir, com s’ha d’assolir i quins són els detalls o característiques mínimes que ha de tindre perquè aquest no perda la seua autenticitat o inclús personalitat.

mínim d’informació possible per a no saturar el comprador.

Quan s’ha assolit aquest estat de posada en marxa perquè el client accepta la proposta, comença la fase de desenvolupament per a la industrialització, una fase repleta d’interacció humana entre diferents departaments, on es comparteixen i es posen a prova grans quantitats de coneixements per a avançar de forma correcta i sense deixar perdre el mínim detall, ja que els detalls són els que marquen la diferència.

Al llarg d’aquest procés es treballa sempre sobre uns mínims, no s’accepta avançar en les fases del projecte si en els períodes de prototipat no s’arriben a aquests, i aquests mínims poden ser de qualitat, funcionalitat del producte, robustesa, manteniment, cicles de vida, estètics...

Per a això hi ha un procés de disseny i representació del producte on es presenta al client quin serà el producte dissenyat i quins seran els trets que el faran destacar envers la resta de productes del mercat, i tot això d’una manera esquemàtica, és a dir, amb el

En l’actualitat no existeix cap procés de fabricació que siga perfecte, tots tenen desviacions o toleràncies per mínimes que siguen i més si comptem amb el factor humà. Aquestes s’han de tindre en compte sempre en enginyeria, és per això, que en l’etapa de definició d’un projecte es definiran quines són

les màximes i mínimes toleràncies que s’admetran. Però també s’ha de ser realista i conèixer quins són els límits d’un procés de fabricació, ja que no és el mateix treballar amb metalls, plàstics, cartrons... conèixer el màxims i mínims que un fabricant pot assolir redueix el temps de desenvolupament d’un producte, a més d’abaratir el cost de l’etapa.

valor per a la creació d’un futur producte o, inclús, la millora del mateix.

Al llarg del temps l’enginyeria i el disseny ha treballat per tal que els usuaris tinguen la vida una mica més fàcil, o traduït a altres paraules, que facen el mínim esforç. La societat en la qual vivim és una societat que s’està acomodant en les noves tecnologies i esperen que aquestes ens ho donen tot fet o resolt.

Parlant primer del disseny del producte a nivell físic, amb els anys la majoria dels productes del mercat que han tingut èxit, ja siguen grans o petits, han estat aquells que han sabut transformar el seu producte amb un disseny minimalista. Recordem que el minimalisme és tot allò que es redueix al més essencial, despullant d’elements que no són de gran utilitat, dit en altres paraules, reduir a la mínima expressió.

Un vegada un producte està llençat i ja corre per les mans dels usuaris, no s’ha de perdre de vista, ja que, les interaccions que puguen tindre els usuaris de carrer, per mínimes que siguen poden tindre alt

Aquest efecte el podem veure en grans marques com Tesla, que ha dissenyat nous models de vehicle esportiu o d’alta gamma, escapant de les línies agressives de disseny dels seus competidors, fent dissenys més ergonòmics visualment tant per fora com per dins, reduint la gran quantitat de botons que disposa un cotxe convencional a una sola pantalla, la qual té absolut control del cotxe.

O el cas dels Iphone que van nàixer reduint el concepte d’un telèfon amb gran quantitat de botons a una pantalla amb un sol botó per a gestionar-ho tot. Han aconseguit fer un disseny complet amb els mínims elements d’interacció per a l’usuari. El disseny minimalista passa a ser l’avantguarda del disseny industrial en el món.

concepte pel qual els usuaris han de fer el mínim esforç possible, podem veure com en el món del disseny i l’enginyeria, hi ha una forta tendència en simplificar processos, tasques o inclús rutines. Grans exemples d’aquest canvi són empreses com Google, on en un sol compte pots recollir gran quantitat d’informació com els contactes, fotos, documents de treball... inclús disposen d’aplicacions per a l’edició de certs documents, i donen la facilitat per tal que pugues disposar d’aquesta informació allà on vages. Un altre exemple són empreses com Samsung o Apple, que creen interconnexions entre els seus dispositius perquè no hages de connectar cables per a passar informació, que pugues veure la pantalla del teu smartphone al televisor o inclús a la pantalla del teu vehicle, tot fent un mínim lliscament de dit, pot tindre a l’abast grans possibilitats de comunicació amb molts dispositius d’ús diari.

Aquesta ideologia de mínims es pot aplicar també als serveis que donen els productes, sempre per a millorar l’experiència de l’usuari. Recuperant el

Tot això ens deixa entreveure que els productes que facen que els usuaris hagen de fer el mínim esforç possible per a desenvolupar tasques trivials en el seu dia a dia, serà el que estiga al capdavant de la carrera en l’enginyeria del disseny, o com a mínim, siguen un referent per a altres empreses d’aquest sector.

què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. xxi?

José Pastor Arnau

Com bé sabem, tot en la vida evoluciona. Moltes estructures que han funcionat en el passat ho fan de manera diferent en el S. XXI. Per exemple, un artefacte com el telèfon, no ha deixat d’evolucionar des dels primers models en el segle XIX fins arribar a transformarse en un dispositiu tecnològic que ens ofereix infinitat de possibilitats.

D’altra banda, si una cirurgiana o una cirurgià del segle XIX entrara en l’actualitat en un quiròfan, no reconeixeria absolutament res. Però, si una mestra o un mestre del segle XIX entrara hui en

algunes aules, a penes veuria diferències.

Això és així perquè, durant segles, el sistema educatiu s’ha ancorat en una escola tradicional rutinària, fragmentària i repetitiva basada en la transmissió de coneixement (unidireccional) que ha arribat a convertir les aules en espais on mor la passió.

La memorització i la repetició mecànica tenen els seus orígens als monestirs i les catedrals del segle XIII. Malauradament, encara que és una pedagogia obsoleta, aquesta didàctica segueix sent una pràctica habitual en alguns centres.

Sovint, els centres educatius funcionen d’aquesta determinada manera perquè sempre s’ha fet així (Robinson, 2015).

Òbviament, el sistema educatiu actual no pot ser el mateix que fa dos segles. En el sistema educatiu de la revolució industrial es fa ús d’una educació “bulímica” basada en bolcar en l’alumnat continguts teòrics per a després d’un temps vomitar-los i oblidar-se d’ells, una vegada superat l’entrebanc de l’examen. En una societat contemporània en constant canvi s’ha comprovat que aquest model ha deixat de ser vàlid perquè suposa un entrebanc per a situar l’alumnat en el centre del procés d’ensenyament- aprenentatge.

Per a evitar aquesta situació inconnexa que s’ha arribat a donar amb un sistema educatiu basat en models pedagògics i curriculars del S. XIX, mestres del S.XX i alumnat del segle XXI, l’escola del S.XXI té el repte de donar resposta a les necessitats que planteja la societat actual.

Són moltes les dades que apunten cap a la necessitat d’un canvi educatiu que ens permeta respondre als reptes educatius actuals.

Un estudi de la Fundació Telefònica afirma que el 80% dels treballs que

desenvoluparà l’alumnat que ara està en l’etapa d’Educació infantil estan encara per inventar-se. Canvien els coneixements, la tècnica, canvia tot.

Al llarg de la meua vida, he estat sempre en contacte amb el sistema educatiu, tant de manera professional com d’alumne. I per això, estic convençut que, tal com afirma Ernest Renan “La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar”.

En aquest context, creiem que l’educació i, especialment l’escola, necessita repensar-se. Des de fa uns anys, molts centres educatius han obert espais de reflexió pedagògica per a decidir quin model d’escola volen. Com a resultat, han impulsat processos de canvi encaminats a transformar les pràctiques d’ensenyament-aprenentatge.

Si es vol millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, els i les mestres del S. XXI hem d’unir amb totes les nostres forces allò que l’educació tradicional ha separat. A hores d’ara, tenim l’oportunitat de superar unes maneres d’ensenyar excessivament transmissives que han fomentat un aprenentatge superficial de coneixements. Definitivament, hem de ser capaços

de passar d’una educació basada en l’avaluació a un educació basada en l’aprenentatge.

La societat, quan alguna cosa no funciona, reclama la presència de l’escola perquè ens done solució. En resposta a la pregunta “Què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. XXI”, hem de repensar quines són les prioritats educatives, què és essencial i què és prescindible.

És clar que hi ha una sèrie de sabers bàsics que són molt importants per a l’educació. Però, l’actual plantejament educatiu basat en una educació integral, inclusiva, globalitzadora i contextualitzada va més enllà de la instrucció cognitiva, la transmissió de coneixement i les destresses instrumentals.

Hem d’asumir que l’aprenentatge és un acte més natural que l’artificialitat que es produeix a les aules, sobretot en aquelles que fan ús del llibre de text com a únic recurs metodològic.

Quan l’alumnat entén allò que aprén i ho pot relacionar amb els coneixements adquirits anteriorment es parla d’aprenentatge significatiu. És per això que necessitem que tot allò que

s’aprenga es contextualitze amb el món en què vivim. Allò que s’aprén ha de ser sincrònic amb el nostre entorn.

Una de les finalitats de l’educació és millorar la societat perquè cada vegada siga millor. Aquesta societat serà millor mentre totes les persones que participem en ella tinguem les habilitats, coneixements, actituds que ens permeten participar de manera activa, de manera transformadora en la pròpia societat.

En aquest sentit, l’escola és un reflex de la societat però també ha de ser un reflex de com volem que siga la societat.

A l’educació primària, el currículum, sovint sobrecarregat, hauria de ser mínim. Amb l’aplicació de la nova llei educativa (LOMLOE), s’ha produït un seguit de canvis rellevants en l’etapa d’educació primària.

El nou currículum respon a la necessitat de donar resposta a un repte global i transversal com és la construcció d’una societat i un món més just i amb menys desigualtats

Hem de tindre en compte que, l’escola està prototipant el futur de la societat i ací els docents tenim moltíssima responsabilitat perquè som els encarregats de l’art d’ensenyar i d’identificar quins mètodes són els més adients per a dur a terme l’acte d’ensenyar. I aquesta és la clau: les maneres d’ensenyar. Quines metodologies acompanyen millor l’aprenentatge natural de l’alumnat.

Els avenços neurocientífics dels últims anys ens han permés conéixer acuradament aspectes clau sobre com aprenem les persones. Segons Vergara (2016), “Els éssers humans aprenem participant en xarxes d’intercanvi d’informació, coneixement i experiències”. És per això que l’acció educativa es produeix bàsicament en situacions d’interacció social de tal manera que la relació interpersonal que s’estableix, dins i fora de l’aula, facilita o dificulta l’aprenentatge.

Per tant, és un element clau que l’aprenentatge siga cooperatiu.

La metodologia que utilitzem a les aules del S.XXI es fonamenta en la globalització, en la transversalitat de l’aprenentatge i en la construcció del coneixement d’una forma activa, cooperativa i vivencial. Això implica que l’alumne ha de ser un agent actiu en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

D’altra banda, front al model d’organització dels continguts per unitats o mòduls estanc, atenem la interdisciplinarietat perquè tot es troba interconnectat. Les situacions de la vida no estan dissociades per àrees sinó en conjunt.

La majoria dels adults vivim a un món basat en aprenentatge, basat en projectes, ja siga una tasca laboral, la planificació d’una boda, la reforma d’una casa o fer una cassola d’arròs al forn. En totes aquestes situacions necessitem resoldre problemes activament.

Per tant, proposem l’Aprenentatge Basat en Projectes (ABP) com a estratègia per a promoure un aprenentatge globalitzat, contextualitzat i coherent amb el món que viu l’alumnat. Des d’una perspectiva multidisciplinar, entenem l’ABP com una altra manera de transmetre els continguts.

Si es vol aconseguir una educació integral i en conseqüència, millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, és necessari que l’escola del S. XXI deixe d’ancorar-se en la transmissió de coneixements i centre l’atenció en el desenvolupament de totes les potencials capacitats i competències de l’alumnat.

Pense que al sistema educatiu actual cal prioritzar l’escola del ser. En paraules de Bisquerra (2005), concentrarse exclusivament en les capacitats lingüístiques i lògiques (saber) durant l’escolaritat formal pot suposar una estafa del sistema educatiu.

L’alumne passa en les aules gran part de la seua infància, període on es desenvolupa emocionalment. És precisament en aquest context d’interacció social on l’alumnat experimenta situacions escolars que generen determinades emocions, sentiments i estats d’ànim que influeixen en el desenvolupament integral de la seua personalitat.

Els resultats de les darreres recerques realitzades al voltant de la incidència de les emocions en l’aula demostren que molts dels problemes sorgits en l’àmbit escolar tenen un origen emocional.

És per això que, entre les prioritats educatives, entre els mínims curriculars, és essencial integrar l’educació emocional en el currículum i que, allò emocional i allò cognitiu treballen de forma simbiòtica.

Entre d’altres potencials capacitats també es troba la creativitat. Per tant, el currículum, a més de fer possible que tot l’alumnat adquirisca els objectius i competències corresponents, ha de potenciar el desenvolupament de la creativitat en l’aprenentatge.

Klimenko (2008) afirma que, la comunitat educativa reconeix la importància de la creativitat i la necessitat de treballar en la implementació de polítiques i estratègies concretes per al seu foment en tots els nivells, des de l’educació infantil fins a l’educació superior (p. 195).

Però, malgrat que la creativitat és un procediment que garanteix un aprenentatge intrínsecament motivador, significatiu, constructiu i cooperatiu, la realitat és que es crea poc. En l’actualitat, els currículums d’educació infantil i primària no atorguen espais per a desenvolupar la capacitat creativa (Solar, 2006).

És per això que, en la integració del procés creatiu en el currículum, és fonamental enriquir les metodologies didàctiques amb aportacions dirigides a facilitar el desenvolupament de la creativitat.

Per últim, la col·laboració escolafamília és fonamental perquè l’educació i l’aprenentatge de l’alumnat siga una tasca comuna i no estiga subscrita només a l’àmbit educatiu.

Per tant, per a concloure direm que, els mínims establerts per a garantir la millora del procés d’ensenyament-aprenentatge es fonamenten en la concreció d’una metodologia, d’un procés basat en induir i facilitar un canvi que implica la participació activa de tota la comunitat escolar —alumnat, docents i no docents, mares i pares— i que comporta una interacció permanent de l’escola amb el seu entorn immediat.

diferents agrupacions o formacions musicals

quins són els mínims membres necessaris per a formar-les?

Bernardo Moreno Bertomeu i Rosa Maria Donet Gascón

Una agrupació, conjunt, assemblatge, banda o grup musical es refereix a qualsevol unió de dues o més persones que, a través de la veu o d’instruments musicals, interpreten obres musicals pertanyents a diferents gèneres i estils.

A cada gènere musical s’han anat conformant diferents normes o tradicions respecte al nombre de participants, tipus i quantitat d’instruments, i repertori d’obres musicals a executar per aquests grups.

A la música clàssica cal distingir principalment entre aquestes:

El conjunt de cambra:

És un petit grup d’instrumentistes que requerix d’un cert nombre de persones per a formarse. Si el grup té dos membres és un duo, si té tres membres és un trio, quatre membres un quartet, cinc membres un quintet, sis persones formen un sextet, set un septet i vuit un octet. Estos grups poden barrejar

instruments musicals de les diferents famílies; vent, corda i percussió, o bé utilizar instruments d’una sola família.

Per exemple en trios, són típiques les combinacions de violí, flauta travessera i piano, de violí, clarinet i piano, o de violí, piano i violoncel, en quartets el més habitual és el quartet de corda, i en quintets, és típic el quintet de ventfusta format per una flauta travessera, un clarinet, una trompa, un oboè i un fagot; i també el quintet de vent-metall, format per dos trompetes, una trompa, un trombó i una tuba.

Entre els conjunts de cambra valencians més coneguts destaquem el

quintet de metall Spanish Brass, el quintet de vent LLevant Ensemble, el quartet de corda de Valencia, B3: Trío Brouwer, Quintet Verger i Quartet de corda Manuel Palau, entre altres

L’orquestra de cambra:

El terme orquestra de cambra abasta tot tipus de conjunts instrumentals, amb l’única condició de posseir una grandària xicoteta. Igual que amb la música de cambra, el complement de «cambra» es refereix al saló en el qual es desenvolupaven (els salons de música dels palaus i grans residències del segle XVII). Des de llavors significa «orquestra reduïda que cap en un saló». Es tracta d’una xicoteta orquestra en la qual intervenen entre deu i vint membres aproximadament. Sol estar formada principalment per instruments de corda més algun instrument de vent. Una formació molt comuna d’orquestra de cambra seria: cinc violins primers, un contrabaix, quatre violins segons, dos oboès, tres violes, un fagot i tres violoncels; és a dir, un total de dènou músics. Poden estar o no baix la batuta d’un director.

Un exponent d’aquesta agrupació el trobem a l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana, formada per instrumentistes de gran nivell.

L’orquestra simfònica o filharmònica:

És una agrupació gran on normalment són presents les tres famílies d’instruments (cordes, vents i percussió), acompanyades de vegades d’un solista (piano, veu...) o d’un cor.

Una orquestra simfònica o filharmònica necesita almenys huitanta músics en la seua llista i en alguns casos arriba a tindre’n més de cent. No obstant això, el nombre de músics emprats en una interpretació particular pot variar segons l’obra que serà tocada, i la grandària del lloc on ocorrerà la presentació. L’agrupació està conformada bàsicament per violins, violes, violoncels, contrabaixos, dos oboès, dos corns anglesos, un o dos fagots, un teclat (clavecí o òrgan). Per a algunes obres

també requereixen de trompetes i timbals, i a poc a poc d’altres instruments com flautes, clarinets i trombons s’han tornat també indispensables.

L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, l’Orquestra de València, l’Orquestra simfònica del Mediterrani, l’Orquestra Simfònica ADDA d’Alacant, i l’Orquestra Simfònica de Castelló són les més importants a la nostra terra.

La banda:

Les bandes de música, ja siguen bandes professionals, municipals, militars o d’altres tipus, també són grans conjunts de persones que toquen instruments que pertanyen almenys a tres famílies. Es conforma un conjunt de vent metall (trompetes, trombons, trompes o cornetes), vent fusta (flautes, clarinets,

oboès i fagots), i percussió (tambors, bombos o platerets). Des de fa uns anys s’han incorporat altres instruments d’aquestes tres famílies com ara tubes, flautins, bombardins, fliscorns, etc.

En una banda estàndard, el nombre d’instruments varia des de vint-i-cinc a cinquanta, i fins i tot més.

Un factor important és que la banda estiga constituïda per instruments que puguen ser tocats mentre els músics marxen en les desfilades de qualsevol tipus.

A la nostra Comunitat hi ha una gran tradició de bandes de música i es celebren molts festivals i certamens

on participen nombroses bandes de diferents localitats valencianes.

Es pot considerar que les bandes valencianes amb més renom internacional són la Banda Primitiva de Llíria, Unió Musical de LLíria, la Banda de Santa Cecilia de Cullera, L’Ateneu Musical de Cullera, L’Harmònica de Bunyol i L’Artística de Bunyol.

La banda simfònica:

S’anomena banda simfònica a aquella que afegeix també al conjunt alguns instruments de corda com el violoncel, el contrabaix o el teclat.

Per descomptat, existeixen moltes més formacions musicals arreu del món ja que cada país i cada cultura té les seues pròpies tradicions i agrupaments musicals que acompanyen la història i que a més, van evolucionant.

Destaquem les més conegudes i d’alguna manera les que podem definir per proximitat o per ser més habituals o nombroses al nostre entorn.

La xaranga:

És un grup reduït de músics (mínim vuit o deu) amb instruments de vent i percussió que, en diverses zones d’Espanya, principalment al Nord, la Comunitat Valenciana, Aragó i els dos altiplans, s’encarreguen d’animar i amenitzar festejos, desfilades, comiats o altres esdeveniments que se celebren al carrer. Normalment una xaranga està composta per percussió (bombo, caixa i plats), la secció de metalls (trombons, bombardí, trompetes i tuba) i finalment la secció de fusta (saxofons alts, saxofó tenor i clarinet).

òrgan), un instrument baix (baix elèctric o contrabaix), i un instrument rítmic percussiu (generalment la bateria). El mínim que es pot formar és un quartet de jazz (quatre components) i quan és tracta de  formacions amb molts membres (entre dotze  i dèsset) i a més compten amb un director, s’anomenen orquestres de jazz o big bands.

En estils com el West Coast jazz o el free jazz s’afegeixen altres instruments com la trompa, el clarinet baix o la tuba, formant així agrupacions de més de divuit membres.

Alguns grups solen incorporar també un o una cantant com a un instrument més, sobretot les que interpreten swing Conjunts de pop rock:

Grups de jazz:

En les formacions que interpreten la música jazz s’agrupen instruments solistes generalment de vent (un o més saxòfons, trompetes, flautes i clarinets), instruments acòrdics (guitarra, piano o

Una característica musical que té la música pop rock és la instrumentació mínima que utilitza: dues guitarres elèctriques (rítmica i solista), un baix elèctric i una bateria. Normalment afegixen altres instruments com el baix elèctric, teclats de diferent índole com a sintetitzadors, pianos o òrgans electrònics i caixa de ritmes.

Inclouen també vocalista i coristes, que poden simultanejar aquesta funció amb la de tocar un instrument.

Els components elèctrics com els micròfons, amplificadors o taules de mescles són molt importants en aquest tipus de conjunts musicals.

Actualment, un instrument popular entre moltes bandes de rock és el violí elèctric, que produïx un so exòtic o folky i té moltes possibilitats. Com a exemple d’aquesta tendència podem nomenar als grups espanyols Mägo de Oz, Stravaganzza, Robe, Saurom o Celtas Cortos.

Grups de música tradicional:

Es coneixen també com grups de música folklòrica, música típica o folk. És la música que es transmet de generació en generació, per exemple el flamenc, la jota, el tango, la samba, la cúmbia colombiana i, en general, tots els ritmes llatins.

Poden ser vocals o instrumentals, i els instruments són els típics de la regió a la qual pertany cada agrupació. Normalment

no s’utilitzen instruments elèctrics, llevat que es tracte d’una formació de música folk (música folklòrica moderna).

Com a exemple, cal destacar que el conegut cantant Bob Dylan està considerat com un dels compositors i músics més influents del segle XX i ha sigut nominat diverses vegades al Premi Nobel de Literatura per la combinació de poesia i música popular.

Ara bé, endinsant-nos en la nostra terra, ens trobem que la dolçaina i el tabal conformen el pack indivisible més característic de la música popular valenciana. No és per a menys, perquè amb un mínim de dues persones i amb la seua facilitat de desplaçament, el binomi dolçaina-tabalet és capaç d’acompanyar amb melodia i ritme tota mena d’actes: processons, danses, muixerangues, cercaviles, desfilades, albades, etc.

Durant el segle XX, la música de dolçaina i tabal va perdre presència per la força de les bandes. No obstant això, fa ja unes quantes dècades que l’interés per estos antics instruments ha revifat, i hui hi ha colles arreu del territori. Inclús s’han introduït els estudis de dolçaina en els conservatoris, i no sol faltar en els nous i vells grups de música rock, ska i reggae.

Agrupació vocal:

És aquella formada exclusiva o principalment per veus. Hi ha tant en l’àmbit de la música clàssica com de la popular, i poden ser des d’un simple quartet fins a un gran cor.

La formació vocal més característica és el cor mixt, que consta d’un mínim de vint o vint-i-cinc components i està integrat per homes i dones que formen un cor de veus clares i fosques. És el més complet a causa de la presència de tota la gamma de tessitures i timbres.

El cor simfònic pot tindre un màxim de noranta integrants.

Quan el cor té entre deu i vint cantants se’l denomina cor de cambra, i si en té menys pot ser un quartet, un octet, etc... Es tracta d’un grup reduït d’executants que pot ser compost per veus iguals, això és, compostos solament per veus masculines o per veus femenines, o bé per veus mixtes, combinant veus femenines i masculines. Poden executar repertori d’una sola melodia, és a dir, uníson; o bé cantar peces de diverses melodies conjunyides, des de dos fins a un màxim de cinc; encara que poden ser més, i l’oïda humana no pot distingir-les, sent difícil fins i tot per a qui és músic.

En un cor de cambra les veus no poden ser moltes en número i quasi sempre se subdivideixen de manera que formen diferents grups de veus i com succeeix en tot cor, la direcció està confiada a un director.

#Comamínim un poc d’educació

Clàudia Blasco Ciscar i Natàlia Palomares Gascón

L’educació en si pot ser entesa com el resultat de tots els aprenentatges, tant bons com roïns, que una persona adquireix al llarg de la seua vida. Aquests aprenentatges estaran influenciats per l’entorn més pròxim als infants els pot influir l’escola, la família, les amistats, els estímuls rebuts… així com també els factors biològics.

Primerament, podem entendre que per a educar un xiquet, com a mínim es necessita ser un bon exemple. No hi ha regles fixes per a fer un bon treball en aquest àmbit, ja que cada persona és

única i irrepetible, però és cert que les menudes i els menuts tendeixen a imitar les conductes que veuen en els adults, per tant, ens hauríem de preocupar, en primer lloc, de saber si som un bon model a imitar i atendre les seues necessitats des del respecte mutu.

En aquest sentit, convidem a pensar en reaccions que, de vegades, tenim davant les xiquetes i xiquets, i després ells repeteixen i tenen el seu càstig. Per exemple, no podem dir-li a un xiquet que no cride si li ho estem dient cridant, o que no diga mentides si nosaltres sí

que ho fem. No ens adonem, però ens contradiem més vegades de les que pensem, i hem d’establir els nostres propis límits per poder posar-los-els als infants d’una forma clara i assertiva.

Una vegada establim els nostres propis límits, serem capaços d’educar i criar els infants amb unes normes clares que els ajuden a formar-se com a persones i a desenvolupar totes les seues capacitats. Tot açò, sense oblidar que la base ha de ser educar-los des del respecte perquè puguen respectar-se a ells mateixos i als altres, i aconseguir el seu benestar individual i el de la societat en general.

Si parlem dels agents que intervenen en l’educació dels infants, hi ha un proverbi africà que assenyala que “cal una tribu sencera per educar un xiquet”. Si ens hi fixem, ens convida a pensar que l’educació recau en la família en primera instància i, poc a poc, al llarg dels anys, aquestes relacions van obrint-se i fent-se més extenses, ja que, com bé sabem, “una tribu” està formada per moltes persones, més enllà dels que viuen a una mateixa casa. Aprenem a viure en societat gràcies als coneixements i valors que hem aprés al llarg de les nostres vides a través de les relacions amb els altres.

A partir dels dos o tres anys de vida, els agents de socialització augmenten, comencen a tindre un paper important companyes i companys, docents, amigues i amics... Les xiquetes i xiquets comencen a eixir del seu entorn més arrelat per iniciar les relacions que condicionaran el seu futur. Per tant, dit açò, afirmem que un infant necessita comunitat i açò és el que constituirà la seua educació, els seus valors, la seua personalitat i, en, general, el seu desenvolupament integral com a persona.

En aquest punt, l’escola té un paper molt important en l’educació de la xicalla per aconseguir formarlos com a persones completes que aconseguisquen la seua felicitat i que puguen aportar el seu granet de sorra a la nostra societat de forma adequada, així com conviure en harmonia. Els docents han d’aconseguir una escola per a la vida, on totes i tots tinguem cabuda, és per això que tenen un paper molt important en l’educació, ja que aquest ha de ser un guia, mediador o persona que acompanye, guie i oriente els estudiants en el procés de construcció del seu coneixement. Aquest pot donar-se de manera individual o col·lectiva, depenent de la metodologia utilitzada, però sempre ha d’atendre a la individualització dels aprenentatges per garantir la inclusió de tot l’alumnat.

Anant més enllà i, partint de l’experiència, també és important tenir paciència (molta, de vegades), ser observador, mínimament organitzat, ser una persona respectuosa i capaç de crear un bon clima, amb energia suficient com per a dur a terme l’aventura de l’educació amb tot el que comporta. També és important tindre capacitat d’empatia per tal de comprendre les necessitats de

l’alumnat, que al mateix temps impulsa la seua motivació.

A més a més, és imprescindible parlar de la importància de ser una persona oberta a les vivències dels infants que eduquem, sensible en allò que els ocupa, és a dir, anar més lluny per tal de poder calar més endins de la persona. El que entenem com <<educar des del cor>>. Imprescindible, sense dubte.

Però, una escola necessita la col·laboració de tota la comunitat educativa per tal de fer front al paper tant

important que desenvolupa. Com hem dit no només aprenen aspectes importants allí, hi ha factors clau que han de vindre apresos de casa, des de la família, i, amb això, remarquem que si no anem tots a una, podrem tindre dificultats en un futur, ja que per aconseguir l’èxit educatiu es necessita de la participació i col·laboració de tots els agents implicats en l’educació de les xiquetes i xiquets que són el futur de la nostra societat.

Amb això, podem fer el símil següent: per a dur a terme l’educació d’una persona, tota la comunitat educativa ha de ser un equip de rem. Tots hem de remar alhora i en la mateixa direcció per tal d’arribar a la meta, i no perdre’ns pel camí o que se’ns enfonse el vaixell.

Un altre aspecte important en l’educació dels més menuts i que no podem deixar de costat, és la influència que tenen en ells els mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació i la comunicació, ja que tenen molt de poder en les persones i

permeten interaccions diferents a les que tenien els infants d’abans.

Les noves generacions han crescut envoltades per les noves tecnologies, per tant, tot i que en primera instància no pensem en aquest tema, és molt important per a les relacions i conductes dels nostres menuts, ja que és evident la seua influència en el procés educatiu en general. Aquest aspecte s’ha de tindre en compte, ja que si bé és cert que aquestes tecnologies ens milloren la vida en molts aspectes, hem de saber filtrar en aquest àmbit perquè poden resultar tant beneficioses com perjudicials en tots els sentits si no en fem un bon ús.

Finalment, podríem concloure aquest escrit assenyalant que, per a educar una persona es necessita, com a mínim, tindre valors i, sobretot, treballar en conjunt amb totes aquelles persones que conformen la vida de la xiqueta i xiquet. D’ací, la importància de <<ser tribu>> per educar un sol infant.

activitat física, exercici físic i esport per a tot el món

Joan Talens Torres

La vida activa és apta per a tot el món i qualsevol persona hauria de ser capaç de mantenir aquesta vida el major temps possible. Tant xiquets, com adults, com persones majors necessiten fer exercici físic o esport amb la simple finalitat de millorar la seua qualitat de vida.

Tant l’activitat física com l’exercici físic són fonamentals i són un pilar imprescindible a les nostres vides, ja que aquests ens proporcionen salut. Tots sabem que la vida sedentària és una de les pitjors enemigues de la salut i ens duu pel camí incorrecte, pel camí de les malalties, com l’obesitat, la mort sobtada, les malalties cardiovasculars, els diferents tipus de càncer i un llarg etcètera.

Per a començar a parlar de l’exercici físic i de l’activitat física hem de saber diferenciar els dos termes. L’activitat física és tot aquella acció o moviment corporal que requerisca un mínim esforç amb despesa energètica, com puga ser caminar, pujar escales o qualsevol activitat quotidiana. Per contra, l’exercici físic és aquell que està programat o planificat amb una finalitat o objectiu.

Amb els temps que corren, o han corregut, hem pogut descobrir la necessitat de moure’ns. Aquella

necessitat bàsica que molts de nosaltres hem deixat de costat en algun moment de les nostres vides i que és de vital importància.

Si ens centrem en els mínims que són necessaris per a estar físicament bé, és cert que estan establerts alguns paràmetres en funció de l’edat dels subjectes o diferents variables, però no es té en compte la necessitat que té el subjecte de realitzar activitat o exercici físic diàriament.

Mai és tard per a començar, tingues l’edat que tingues, perquè tard serà quan no hi haja remei, quan s’haja fet tot obscur, quan pel camí s’hagen posat murs i no pedres que superar. Així doncs, sols falta començar, donar el pas i ser constant amb allò que de segur que serà un bé per a tot aquell que ho faça, siga com siga i quan siga.

És important agafar un hàbit de vida saludable i activa. Com aconseguir açò? Segurament hauràs sentit parlar dels famosos 10.000 mil passos i, front açò, hem de dir que sols és un número, ja que per a una persona pot ser molt i per a altra molt poc.

Comença pels inicis, i pot ser per a una persona l’inici siga eixir de casa i donar una volta a la plaça, sense saber quants passos ha fet. Sols amb constància i adherència aconseguirem que l’activitat i l’exercici físic repercutisca positivament en les nostres vides.

Tots sabem la multitud de beneficis que té l’esport o l’exercici físic respecte a la salut de les persones però, a continuació, s’exposen alguns d’ells:

• Disminuir el risc de malalties cardiovasculars.

• Disminuir el risc de càncer.

• Disminuir el risc d’osteoporosi.

• Disminuir el risc de diabetis tipus 2.

• Enfortir el sistema immunològic

• Millorar la qualitat de vida.

I a més del beneficis que acabem de nomenar, hi ha un factor importantíssim que es veu beneficiat amb la pràctica d’esport o exercici físic, que és la salut mental. Fer exercici i tindre una vida activa físicament, et pot ajudar a millorar la teua salut mental i, més concretament, et pot aportar els següents beneficis:

• Reducció de l’estrès

• Millora de l’autoestima

• Ajuda a combatre la depressió i l’ansietat

• Millora de la concentració

• Millora de les relacions socials

Aquests són alguns dels molts beneficis que provoca l’exercici físic, però podríem escriure beneficis fins esgotar els fulls.

I per què una situació tant saludable per a l’ésser humà costa tant d’incorporar a les nostres vides? La nostra ment utilitza excuses com a sobreprotecció per a fer-nos més còmodes i no realitzar cap tipus d’esforç físic. La falta de temps o de ganes, la inseguretat en u mateix o simplement el no saber per on començar són les raons més utilitzades per tots nosaltres per deixar de fer allò que ens beneficiarà.

Agafa l’hàbit de ser actiu i, per a que alguna cosa es convertisca en hàbit, segons els experts, s’haurà de repetir durant 21 dies. Una vegada hages aconseguit crear aquest hàbit a la teua “nova” vida, busca altres reptes, altres objectius o metes que et facen ser constant. I recorda el més important: gaudeix del procés de realitzar allò que de segur et canvia la vida.

esport i falla: què més puc demanar?

Nerea Brines Gómez

El que en un principi semblava una vesprada com una altra amb un grup d’amigues, a poc a poc va anar convertint-se en una necessitat, ja que em transmetia uns valors com l’esforç màxim, la solidaritat, l’èxit col·lectiu, la companyia... Gradualment es va convertir en una exigència física i mental sobre com afrontar cadascun dels partits i anar aprenent constantment el preu de la suor i les llàgrimes de cada victòria.

Per a mi l’esport, hui en dia, és molt important. Crec que et fa créixer molt com a persona, ja que no tan sols has d’afrontar les victòries, sinó també les derrotes, els mals partits i mals entrenaments... A més, el que més m’agrada de l’esport col·lectiu és que no tan sols eres tu, també tens companyes que els passa el mateix que a tu, que de vegades necessites els seus ànims per poder continuar i donar el màxim de nosaltres. A més, la sensació de celebrar totes juntes una victòria és una de les millors, ja que saps que has deixat el teu

màxim en la pista i no sols és treball teu, sinó de tot l’equip.

Però tot això no sols passa en un partit, darrere de totes les victòries i derrotes venen els entrenaments, ja que és quan et prepares i quan has de donar el màxim, per poder després aplicar-ho sense cap inconvenient.

L’esport col·lectiu tracta d’implicar-te i formar part d’un mateix grup, és molt semblant a formar part d’una falla.

Una falla no és tan sols un monument, dins d’una falla es crea un gran grup on tots compartim emocions i sentiments, on cadascun aporta alguna cosa per a poder fer funcionar la falla, on acabes formant un grup d’amics i amigues diferent al que tens fora, on fas costat a la teua falla a mort i on, a la fi, s’acaba formant un gran equip.

I formar part d’un equip faller no ho canviaria per res del món.

com a mínim somiar i divertir-se

LES AVENTURES DE TABAL I SARAGÜELLS!

Sara López Requena i David Ferre Belda

- Quina emoció! Quina il·lusió! Les falles han arribat! A més, quin bon temps que fa! Fa dia de falles! Ei! Primer que res, em presente, el meu nom és Tabal i soc músic de cap a peus, el meu germà es diu Saragüells, faller des que va nàixer! Portem un any esperant aquestes dates. Les dates més estimades i que amb més ànsia tenim perquè arriben!

- Així és! Jo soc Saragüells, valent, divertit i molt, molt rialler! Les festes de falles són molt especials, els monuments, la gent, la música... S’obri pas la primavera de la mà del dia de Sant Josep i la nit de la cremada.

Per a Tabal i Saragüells, el primer coet que es llença en temps de falles i l’olor que desprén és el tret d’inici de, segons ells, la millor festa de l’any.

- A veure! - diu Tabal - Repassem si ho tenim tot per a baixar al casal. La brusa, els pins, el tabal, el mocador... El

mocador? Saragüells, has vist el meu mocador?

Saragüells repassa tota la indumentària i lamenta donar-li la raó a Tabal:

- No els trobe! On seran? - El nerviosisme a casa comença a apoderarse dels dos, barrejat amb una miqueta de frustració. Els dos es posen a obrir calaixos, armaris... fins i tot els armaris de la cuina! De sobte, mediten si serà possible entrar al casal sense mocador.

- Jo pense que sí que podrem entrar al casal però... jo vull el meu mocador! És una part de qualsevol faller, fallera o músic digne de viure aquestes festes com nosaltres! - diu Saragüells.

Comencen a pensar què poden fer i, intentant calmar la situació, diu Tabal:

- I si baixem al casal sense mocador? O podríem portar un mocador de paper o dibuixar-ne un a veure si passa desapercebut.

- Quina idea més estúpida! Tots se n’adonaran! - diu Saragüells.

Entre els dos decideixen que un portarà un mocador de l’any anterior que ha trobat a una capsa que, com a màxim hi haurà uns deu o dotze mocadors d’altres anys, i l’altre, la mínima expressió, és a dir, no portarà cap mocador.

Què passarà? Creus que els deixaran entrar?

2.

Tabal i Saragüells després d’una ràpida resolució del problema del mocador han decidit baixar al casal un sense mocador i l’altre amb un mocador antic. Van molt contents, orgullosos d’anar cap a la seua segona casa, el casal. Pel carrer s’escolta música d’una xaranga que està tocant ben a prop i s’olora la pólvora cremada que prové d’una traca que han tirat al carrer del costat fa no res. Els dos respiren

màxima felicitat pel camí. Quan estan a punt d’entrar els diuen:

- No podeu entrar al casal sense el mocador d’enguany!

Tabal i Saragüells els expliquen que no els troben i demanen que facen una excepció però les paraules són ben clares: o es porta el mocador que toca o no es pot entrar a la Falla.

La motivació ha baixat dràsticament i ara se situa en mínims. Seuen a un costat de la porta del casal, entre tota la gent que per allí va, i apareix una dona alta amb un vestit llarg, mànigues amples i un pentinat que semblava que havia estat anys preparant-lo. Els pregunta de forma molt directa:

- Què vos passa? Puc ajudar-vos en alguna cosa?

Tabal i Saragüells, pràcticament al mateix temps, coincideixen dient:

- Sí, no trobem els nostres mocadors d’enguany! Sembla que se’ls ha engolit la Terra!

La dona continua:

- Soc la Tia Canya i us puc ajudar a

trobar el vostre mocador però necessite una cosa a canvi...

Els ulls de Tabal i Saragüells s’obren com a plats recuperant l’entusiasme que han perdut quan se’ls ha negat l’entrada al casal. La Tia Canya els continua explicant que ella sap molt bé on es troben els mocadors ja que ella té molta experiència a la Falla, té el bunyol d’or i brillants amb fulles de llorer. Mocadors perduts, mocadors grans, xicotets i amb mil brodats. A canvi de guiar-los cap als mocadors, han de prometre que s’han d’implicar intensament durant tot el procés i no abandonar-lo en cap moment, doncs, si no segueixen les indicacions de forma correcta i pas a pas, podrien trobar-se en seriosos problemes.

Tabal i Saragüells es miren l’un a l’altre i amb un cop d’ull de complicitat no tarden a resoldre aquesta qüestió que se’ls planteja d’una persona que, tot i ser bunyol d’or, no l’havien vist abans per la Falla cap altre any. La Tia Canya continua i els diu:

- Si confieu en mi màximament, aneu a la pàgina 191 (número 3). Si, per contra, confieu en mí mínimament, molt poc, aneu a la pàgina 195 ( número 4).

3. Confiança màxima.

Heu escollit confiar màximament en la Tia Canya! Ben pensat! Ella amb un ràpid gir de direcció diu:

- Ràpid, per ací, cal que ens afanyem!

De sobte, en el moment en que es disposen a seguir-la, la perden de vista però troben una porta de caràcter antic allà, amb una clau posada al pany. Els dos, amb molta cautela, obrin la porta i es decideixen a entrar. La porta fa soroll de vell, com si fes temps que no s’obria.

- Vinga Tabal, els dos a la vegada – diu Saragüells.

- D’acord! Una, dos i...

Tabal i Saragüells queden totalment il·luminats pel que hi ha a dins d’aquella habitació. Una resplendor totalment blanca els ha encegat i no els deixa veure què hi ha més enllà. Quan poden obrir els ulls, comencen a veure de què es tracta aquella habitació, on els ha portat la Tia Canya.

- És un taller de modistes! - diu Tabal

– Potser ací ens poden ajudar a trobar el que necessitem!

- Sí! - continua Saragüells – Fins i tot podríem preguntar si ens poden fer uns mocadors nous!

En el taller està tot replet de teles. N’hi ha de tot tipus: teles per a cosir indumentària valenciana, teles per a fer vestits de festa, teles per a fer uniformes, teles per a fer mocadors... Fins i tot es veu allà al final un aparador tot ple d’orfebreria valenciana, amb arracades, joies, pintetes... Veuen tantes coses que no saben on mirar.

Una vegada ja mig acostumats, escolten una màquina de cosir al fons del taller. Comencen a córrer. Quan arriben allà, veuen una dona. Deu ser la modista que ha organitzat aquest taller i es decideixen a preguntar-li si els pot ajudar.

- Disculpe senyora, ens podria ajudar?

- diu Tabal.

- Qui sou vosaltres? I què voleu entrant ací sense permís? - diu la modista.

Tabal i Saragüells li expliquen tot el que els ha passat i li demanen a la modista que els ajude.

- Mireu, m’encantaria ajudar-vos però això dels mocadors de cada falla és una

cosa molt complicada de crear, ja que cada falla fa el seu i és impossible tornar a crear-lo. Però espereu, tinc una idea, potser és una mica arriscat però crec que fent un poc de màgia podríem anar a un lloc on vos poden ajudar, estic segura! Això sí, heu d’escollir una màgia màxima o una màgia mínima.

La màgia màxima consisteix a fer una màgia molt potent on de segur ens porta al lloc on volem, però hi ha un problema i és que si creem aquesta màgia, podria ser que, quan ho fem, acabem molt exhausts i no puguem fer més màgia si alguna cosa ix malament.

I la màgia mínima consisteix a fer una màgia molt menys potent, que podria portar-nos a un lloc que no volem. Com que la màgia és menys potent, no quedaríem tan esgotats i podríem fer un segon conjur.

Ara és el vostre torn, si escolliu la màgia màxima, heu d’anar a la pàgina 196 (número 5) i si escolliu la màgia mínima, heu d’anar a la pàgina 197 (número 6)

4. Confiança mínima.

Heu escollit confiar mínimament amb la Tia Canya! Ben decidit! Ella amb un ràpid gir de direcció diu:

- Ràpid, per ací, cal que ens afanyem!

La Tia Canya camina ràpid, sembla que estiga entrenada a córrer ràpid. Afortunadament el poble és pla i no cal pujar ni baixar carrers, potser si arriben a saber que el dia aniria així s’haurien posat esportives per afrontar aquest gir inesperat del dia. La Tia Canya gira un parell de cantonades i arriben a una porta metàl·lica de color marró entreoberta, acaben d’accedir al magatzem de la Falla.

La llum que arriba a la part més fosca del magatzem passa per una xicoteta finestra situada prop del sostre i projecta un raig de llum amb pols a sobre d’un conjunt de caixes de cartó brutes, ben tancades...

- Quina por! No apareixerà per ací alguna rata o ratolí i ens mossegarà no?diu Tabal.

- Rata i por? Aquestes dos paraules no poden anar en la mateixa frase! Les rates no mosseguen i, a més, són uns animalets molt amables que si no els fas mal, ni et miren. Respecta-les igual que et respecten a tu! - diu la Tia Canya. - Vinga, continuem buscant! Espereu! És aquesta caixa! Sabia que estava per ací a prop!

La Tia Canya retira el parell de teranyines que hi ha per sobre de la caixa, l’obri i dins troben moltíssimes moltíssimes teles.

Rebuscant per la caixa troba un paper groc, arrugat i doblegat pels cantons amb uns textos manuscrits amb un retolador.

El magatzem, amb poca il·luminació, és un lloc molt enigmàtic, ple d’objectes que formen part de la història de la nostra falla: moltes taules i cadires plegades, eines per a treballar, algun ninot de falla...

- Això què és? - pregunta Saragüells.

- No et preocupes és el camí per a trobar els mocadors. Ací va escrit un encanteri, un conjur que hem de llegir.

Si decideixes dir el conjur amb la màxima potència de veu possible, amb la màxima intensitat, ves a la pàgina 196 (número 8) i si, per contra, decideixes dir el conjur amb la mínima intensitat possible, ben baixet, ves a la pàgina 197 (número 7).

trau un calder molt gran i gros, llença tots els ingredients a dins i tira una espècie de líquid verd que portava al damunt. Encén el foc i comença a remoure el que hi ha al calder, tot dient unes paraules que ni Tabal ni Saragüells entenien, ja que semblaven molt estranyes, com si no foren d’aquests temps...

La modista, comença a explicar:

- Heu escollit la màgia màxima. Això consisteix a fer un beuratge que ens transporte al lloc exacte on estan els vostres mocadors.

- I què necessitem per a fer aquesta poció? - diu Tabal.

- No necessitem coses massa complicades, tinc ací una llista i tot ho podrem trobar ací al taller. Ens repartim els ingredients i els busquem, així serà més ràpid.

- D’acord! - diuen els dos germans alhora.

Es reparteixen tots els ingredients per buscar-los i, tan bon punt els tenen tots, es disposen a crear la poció. La modista

- D’acord, ja ho tenim – diu la modista – Ara toca fer un glop i esperar que ens porte al lloc on volem ja que he invertit tota la meua màgia en aquest beuratge. Creuem els dits.

Tots en beuen un glop i comencen a sentir una sensació rara a totes les parts del cos. De sobte comencen a flotar pujant ben amunt. Agafen una miqueta de carrereta i es llancen molt i molt ràpid. Sembla que han entrat a una altra dimensió, com si anaren per l’espai veient passar estrelles a una velocitat molt alta.

- Tabal, tinc un poc de por, no t’ho negaré – diu Saragüells.

- Jo també germà, agafa’m la mà, junts estarem més segurs! - diu Tabal.

Arribats a aquest punt, on heu escollit màgia màxima, heu d’anar obligatòriament a la pàgina 198 (Número 9).

5. Màgia màxima

6. Màgia mínima

La modista els explica que la màgia mínima podria portar-los al lloc que no volen, però com que és una màgia menys potent, podrien tornar a fer un conjur i tractar de revertir-lo.

La modista els diu que han de fer un encanteri:

- Mireu, hem de fer un encanteri però necessitem trobar un objecte en forma de gerro que a dins té una margarida que no mor mai.

- D’acord! Ens posem a buscar-lo –diuen els dos germans.

Estan una estona buscant el gerro i, de sobte, Saragüells alça el cap i veu que està a dalt del tot d’una pila immensa de teles. Mira d’assegurar-se bé els peus i comença a pujar tot decidit per agafar aquell objecte que no sabia ben bé per a què el necessitava la modista.

- Saragüells, ves amb compte per favor!

- diu Tabal.

En un moment, descansa el peu en una tela que no estava ben equilibrada i el peu li rellisca. Es queda penjant dels braços i amb els peus completament a l’aire.

- Saragüells! Agafa’t fort! Tu pots! - li diu Tabal.

Aquest li fa cas al germà, s’agafa fort i torna a posar els peus en equilibri per a continuar pujant. Per fi, arriba al cim i agafa el gerro amb la margarida que no mor mai a dins. Baixa i li porta el gerro a la modista. Aquesta llança un líquid verd que portava en un flascó a sobre i recita paraules en una llengua que ells mai havien escoltat. De sobte, desapareixen!

Si vols saber on van, has d’anar obligatòriament i amb màxima rapidesa a la pàgina 200 (número 10).

7. Conjur mínima intensitat

Al magatzem han trobat un paper groc, ben arrugat on la Tia Canya assegura que hi ha un conjur. Heu decidit dir el conjur amb la mínima intensitat possible. Així que a veure si els portarà al lloc que volen o al lloc que necessiten. Allà anem!

Al paper diu: XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

Ei! No! Ho heu dit massa fort, ha de ser molt més fluixet! Si no, no s’aplica la màgia al conjur amb mínima intensitat!

Vinga una altra vegada. Ara molt més fluixet:

XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

amb la màxima intensitat possible. Així que a veure si els portarà al lloc que volen o al lloc que necessiten. Allà anem!

Al paper diu: XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

Ei! No! Ho heu dit massa fluixet, ha de ser molt més fort! Si no, no s’aplica la màgia al conjur amb màxima intensitat!

Vinga una altra vegada. Ara molt més fort:

XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

De sobte, tots tres desapareixen del magatzem! Ara sí que ha funcionat! Si voleu saber on han anat, heu d’anar a la pàgina 200 (número 10)

De sobte, tots tres desapareixen del magatzem! Ara sí que ha funcionat! Si voleu saber on han anat, heu d’anar a la pàgina 202 (número 11)

8. Conjur màxima intensitat

Al magatzem han trobat un paper groc, ben arrugat on la Tia Canya assegura que hi ha un conjur. Heu decidit dir el conjur

9.

La possibilitat de viatjar al passat a un punt inexacte on podríem trobar el mocador és una aposta realment arriscada però necessària per a poder trobar aquesta part tan important de la indumentària tan apreciada en aquests dies de falles. La màgia màxima no sempre és bona, de fet, moltes vegades

s’utilitza amb finalitats malvades.

Després d’un breu mareig i una rebolica d’olors diverses, els ulls de Tabal i Saragüells comencen a veure una miqueta de claror. Han arribat a algun lloc, però no saben on exactament. No troben tampoc la modista, sembla que ha marxat. No l’han tornat a veure des que han eixit del seu taller, però assumeixen que és moment de caminar sols, que ja els ha ajudat prou.

Es pot observar que estan en un lloc gran, replet d’objectes grans i xicotets, amb textures delicades i d’altres dures com la pedra, muntanyes desordenades de llibres, teles enfilades pel sostre, tot el que arriben a veure els seus ulls està ple d’objectes amb formes variades, algun que altre espill i molts mobles.

Aquests mobles semblen antics, de fusta dura i ben obscura. No abunda la llum als passadissos que van esbossantse a mesura que van caminant entre l’obscuritat.

- Mai he estat en un lloc com aquest – diu Tabal - és infinitament gran i desconegut.

- Tot i això, no tinc la sensació de tenir

por, és estrany, pot ser com que tenim tantes ganes de trobar el mocador, m’està donant forces per a continuar en aquesta màgica i arriscada recerca – diu Saragüells.

Van passant per un passadís rere l’altre i, en un moment, troba un banc de color vermell entapissat amb una tela que dona molt de gust tocar-la. Seuen al banc i, mentre descansen, veuen, al fons a la dreta un passadís que comença amb una vella bicicleta. S’entreveuen uns colors cridaners: blau, verd, roig i tornen a començar intercalant-se entre ells.

- Anem cap allà! - diuen tots dos a la vegada.

Comencen a córrer, el passadís sembla no tenir fi, però de sobte, sembla que es van acostant a uns llums i estan cada vegada més a prop. Se situen davant dels llums i just allà hi ha una caixa de cartó blanca, molt fina i, pel que sembla, molt lleugera. Obrin la caixa amb molt de compte i... a dins troben un paper de seda blanc.

Només el retiren, no poden creure el que veuen:

- Ostres! Per fi! - diu Tabal.

- Sí! Per fi hem trobat el nostre mocador d’enguany! - continua Saragüells.

Celebren la seva victòria saltant i rient, fent-se abraçades i cridant. La felicitat els inunda per complet però l’alegria s’esvaeix quan recorden que no tenen ni idea d’on estan ni com poden eixir d’allà.

nos el mocador al coll per no tornar-lo a perdre i pensem en una eixida.

Què passarà ara? Com ho faran per a tornar al poble? Ves a la pàgina 203 (número 12) per a esbrinar-ho!

10.

Benvinguts al Bancal Màgic! Tabal i Saragüells han aparegut ací! Ara mateix han arribat a un bancal ple d’arbres de colors verds i tonalitats típiques de la primavera a Tavernes, que desprenen una olor de flor de taronger realment encisadora, la terra on tenen els peus està eixuta i hi ha pedres d’un color roig.

- Crec que estem en un bancal de tarongers! - diu Saragüells.

- Potser hem arriscat massa arribant fins ací tan sols per un mocador. Quina bogeria! - diu Tabal una mica espantat.

- Tabal, tu saps alguna manera d’eixir d’ací? - diu Saragüells. - Hem creuat molts passadissos, hem fet màgia... però, i ara?

- No tinc ni idea Saragüells, no sé què podem fer perquè ací no hi ha ni una ànima! - diu Tabal. - de moment, lliguem-

- A veure Tabal, relaxa’t, que ens hem de concentrar. El bancal és immens i, clarament es veu que estem prop de Tavernes, fixa’t en la muntanya de les Tres Creus. Hem d’agilitzar al màxim trobar els mocadors, perquè si no tornem prompte a la Falla, ens passaran les

Falles, Setmana Santa i Sant Joan abans de tornar!

Hi ha un moment de silenci però tots dos saben que han de fer-ho, han arribat fins ací i ara no poden tornar enrere. Tots dos es concentren màximament i comencen a percebre una altra olor, una olor que sembla més humida... Arròs! Ja ho reconeixen! És arròs!

Comencen a córrer en direcció d’on senten l’olor. Van corrents fins que troben una pedra ben gran.

- Això és el molló! Una pedra que separa un terme d’un altre, ens ho va explicar el pare, recordes? D’ací cap allà ja son tot camps d’arròs.- diu Tabal.

- Exacte! Anava a dir-ho! - diu Saragüells. - Però... què li passa a aquesta pedra? Està partida no?

La gran pedra tenia una fractura pel mig. Seria un senyal? Haurien d’intentar mourela per veure si hi ha alguna cosa al mig? Un mínim senyal esperançador seria la pedra, però no ho tenen clar, sols és una pedra!

Quasi al mateix temps, un ocell es posa sobre la pedra, els mira fixament i, amb completa serenitat, indica amb el bec cap

avall, assenyalant la part trencada de la pedra. Definitivament és el senyal que els fa falta.

- Quina sort que hem tingut! - diuen els dos al mateix temps.

Amb enginy, una mica de força i màximament esperançats, comencen a moure la pedra cap a un costat. La calor comença a fer presència, però no poden defallir ara! Amb l’ajuda d’una branca aconsegueixen fer la mitja pedra a un costat. Els seus ulls comencen a lluir com dos fanals a màxima potència!

- Per fi! Ací estan, els nostres mocadors! Com han pogut arribar fins ací? - diu Saragüells.

- No ho sé. Però no hi ha temps a perdre, posem-nos els mocadors lligats al coll per a no perdre’ls i anem a buscar la forma de tornar cap a casa! - diu Tabal.

Què passarà ara? Com ho faran per a tornar al poble? Ves a la pàgina 203 (número 12) per a esbrinar-ho!

11.

L’encanteri ens ha portat a la Casa de la Cultura. Quina sorpresa! Pensàvem que no arribaríem ni a la cantonada. Però, Tabal i Saragüells no saben ben bé el que s’espera que facen. On estaran els mocadors que els havien promès?

Comencen a buscar-los pertot arreu: per la biblioteca, pel parc dels gronxadors, però no els veuen enlloc.

- On poden estar? Ja estic cansat de buscar i buscar... - diu Tabal.

- Sí, jo també estic cansat. Què et sembla si li preguntem a aquell home? Potser ell sap on es poden trobar. - diu Saragüells.

- Ben pensat! - contesta Tabal.

S’acosten a un home major, d’uns 70 i pocs anys que s’asseu a un banc de la plaça amb les cames obertes i el bastó per ajudar-se a caminar entre les cames, les mans damunt del bastó i, per a rematar porta una boina al cap.

- En què vos puc ajudar jóvens? -

- Mire, estem buscant dos mocadors. Hem anat a llocs que no es podria ni imaginar i tot el camí que hem recorregut ens ha portat ací a la plaça de la Casa de la Cultura. No sabem ja què fer ni per on buscar. - Expliquen els germans

- Ah, ja, entenc què necessiteu. No se si serà el cas, però alguna vegada que se’ns ha perdut alguna cosa a la falla, com si de

Pregunta l’home del bastó.

màgia es tractara, ha aparegut a la Font dels Brolladors o pels voltants. Si camineu tot recte en direcció al camp de futbol, arribareu allà. Espere que trobeu el que busqueu!

Encara no havia acabat de parlar i els dos germans van començar a córrer cap a la font que els havia indicat aquell bon home.

Només arribar, comencen a mirar per fora de la font, per sota dels bancs, al seu voltant i, quan miren a l’interior, veuen que dos trossos de tela, que podrien ser els seus mocadors, suren a l’aigua de la font! Són els seus mocadors! I estan banyats!

- Ostres Tabal, quina ràbia que estiguen banyats! Ara què? - diu Saragüells.

- Mira germà, després de tot el que hem passat, ara no ens posarem exigents! El més important és que els hem trobats!

- diu Tabal

- És veritat! Posem-nos els mocadors per a no tornar-los a perdre i anem a buscar la forma de tornar a casa – diu Saragüells.

Si vols saber què passarà ara, continua llegint al punt 12 per a esbrinar-ho!

Només posar-se els mocadors al coll, apareixen a la Plaça del Prado. Veuen que estan dins de la falla que ja està plantada de fa uns dies. La gent passa i els mira atentament. Ells estan paralitzats, ja han pogut entrar al recinte de la falla però, què els passa? No es poden moure ni un pèl. S’han quedat petrificats! Com demanaran ajuda per a què els traguen d’allà abans que cremen la falla? En quina situació s’han clavat!

No poden parlar entre ells ni moure la boca. Sols poden moure els ulls i les parpelles. Comencen a sentir nervis ja que no poden avisar a ningú mentre estan allà. Tothom passa, els observa però ningú es fixa.

De sobte, una xiqueta es queda mirant-los fixament una estona. Ella, molt observadora, li diu a sa mare:

- Mare! Aquests ninots no estaven ahir. Com és que els han posat hui si ja van a cremar la falla?

- Ostres! Tens raó, aquests ninots... NO SÓN DE LA FALLA! - exclama la mare.

Mare i filla comencen a córrer buscant

algú que vaja a veure què passa i resoldre aquell misteri. Aconsegueixen que vinga la delegació encarregada del monument faller i descobreixen que la xiqueta tenia raó. Resulta que aquells ninots no són de la falla!

Quan s’acosten a ells i els agafen, escolten un soroll. Fixant-se bé veuen que mouen els ulls i les parpelles.

- Que passa ací? Sembla que siga un encanteri – diu un dels encarregats.

- És veritat! A sobre, no vos resulten familiars les cares d’aquests ninots? - diu un altre.

- Sí, Sí! Jo els conec! Són els germans Tabal i Saragüells! Com poden haver arribat fins ací? - diuen entre ells.

- Crec que sols dos persones poden ajudar-nos en una situació com aquesta. Les falleres majors de la falla! Anem a buscar-les!

Si vols saber que passa a continuació, ves al punt 13.

13.

Les Falleres majors de la falla Cristina i Leire arriben al lloc on es troben tots

esperant per poder resoldre aquest gran problema que se’ls ha presentat. Els de la delegació de monument faller els expliquen tot el que ha passat i el que han descobert. Una vegada rebuda tota la informació, les dues falleres es posen a pensar en un pla per a traure els dos xiquets d’allà.

- Mira, una cosa que podem fer segur és indultar els dos ninots per a què no els cremen a la falla – diu Cris.

- És veritat! - diu Leire – ens els emportem!

Quan agafen els dos ninots, Leire pensa que potser, si es tracta d’un encanteri, han de dir unes paraules màgiques. Ho sap perquè ha llegit molts contes i també eixia als que li explicaven son pare i sa mare quan era més xicoteta. Potser així els poden ajudar. Li explica la idea que ha tingut a Cris i a ella li sembla genial! Ho han de provar! Totes dues comencen a pensar en unes paraules que rimen i que puguen ser el que els dos germans necessiten.

- D’acord, ja ho tenim! - diu Cris – a la d’una, a la de dos i a la de TRES!

- Paella i fideuà, traca i coets, porteu de tornada els dos germanets!

Només dir aquestes paraules, s’ompli de fum la plaça, com si acabàrem de veure una mascletada i... quan el fum comença a aclarir-se, es deixen entreveure enmig de la plaça dues siluetes abraçades com si no hi haguera demà.

- Tabal! Ja pensava que no sobreviuríem! Després de tot el que hem passat, sols ens faltava això! - diu Saragüells.

- Ai sí Saragüells! Quina alegria poder-nos tornar a abraçar! - diu Tabal.

Tota la gent que hi havia al voltant, junt amb les falleres majors, s’acosten a abraçarlos i celebrar que els dos germans han aconseguit salvar-se de les flames i també han aconseguit trobar els seus mocadors que tant desitjaven. Tot el món s’ha posat a saltar d’alegria i estan molt emocionats de tornar a estar tots junts.

Quan s’acaba la celebració, van tots a sopar i preparar-se per a la nit de la cremà. Tots estan molt contents, Tabal i Saragüells han pogut arribar a temps a la que, per a ells, és la nit més especial de l’any.

una vetllada molt divertida

Aquesta història comença una nit al casal, on hi havia dos xiquets que no sabien a què jugar. Estos infants eren molt coneguts en la seua falla, ja que ostentaven uns càrrecs molt importants, fallera major infantil i president infantil. Leire i Àlex, passaven llargues estones junts, però quan no tenien mòbils al seu abast, moltes vegades ja no sabien per on tirar. Aquella nit de divendres al casal, la bateria dels mòbils es va acabar i ja no van saber què fer. Òscar i Cristina, els nostres representants majors, es van adonar de la situació i, per a entretindre’ls, van començar a proposar-los algunes endevinalles:

ENDEVINALLES

És un cas!

Si dic mentida, em creix el nas de seguida.

Qui soc?

Els contes i les llegendes, em deixen molt malament, dient que menge princeses, i tota mena de gent.

A les 12 de la nit, perd la sabata de cristall.

Ai, que cau per l’escala del palau!

Qui és?

Quin animal de conte és, que llegit a l’inrevés, un altre animal és?

Però amb la manca d’imaginació que tenien, Leire i Àlex, no van encertar cap endevinalla i, evidentment, l’avorriment seguia amb ells. Cristina i Òscar, sorpresos amb la situació, van voler fer el que millor se’ls dona, fer riure qui els envolta, per tant, van començar a contar acudits:

ACUDITS

Era un home tan xicotet, que es va trobar una boleta i va dir: EL MÓN ÉS MEU!

- Xiqueeeeeeet! Què fas botant i fent colps de mà al carrer?

- Espante els rinoceronts.

- Ací no hi ha rinoceronts!

- Veus com funciona!

Un home entra a una botiga i pregunta:

- Tenen pantalons de camuflatge?

- Si, però no els trobem mai.

- Iaio, per què tanques els ulls davant l’ordinador?

- Perquè Windows em diu que tanque les pestanyes.

- Em vas dir que sabies cuinar i no en tens ni idea!

- Si t’has de posar així d’exigent, el següent iogurt te’l fregeixes tu!

- Què li diu una pedra a l’altra?

- Que la vida és dura.

El xiquet i la xiqueta no paraven de riure. Semblava que començaven a oblidar l’avorriment i, sobretot, el que més interessava, la pantalla del seu dispositiu mòbil.

Aprofitant aquest moment, els nostres dos representants majors van elaborar un joc de tres en ratlla casolà, on només amb un full, boli i tisores podien passar una bona estona. Van dibuixar una plantilla com la següent i van poder començar a jugar.

Semblava que els infants s’interessaven pels jocs de taula més tradicionals, per tant, Cristina va aprofitar el moment i, mentre jugaven al tres en ratlla, va muntar una sopa de lletres d’eixes que fan entrar la ganeta, on els xiquets havien de buscar paraules relacionades amb la nostra gastronomia tradicional.

Les paraules a buscar: paella – fideuà – coca de mestall – arnadí – all-i-pebre – all-i-oli – orxata torró – pastissets – fartons – putxero – bunyol – suc de taronja pepitos – mona de pasqua – espencat

Aprofitant que ja tenien paper i llapis a la mà els quatre aprofitaren per crear i solucionar un encreuat d’allò més faller:

La nit estava resultant d’allò més entretinguda. En aquell moment, els representants infantils van pensar un curiós joc que va fer riure Òscar i Cris, on els protagonistes eren ells mateixos. Quina idea més bona van tindre aquests xiquets! Serien capaços de trobar les diferències entre aquestes imatges?

En vore la nit tan divertida que estaven passant, altres xiquets i xiquetes que es trobaven al casal van voler unir-se a la diversió que allí estava tenint lloc. Començaren a parlar d’altres jocs que coneixien com el sambori, conillets a amagar, boletes, jocs de corda... entreteniments que els permetien passar temps junts, moure’s, fer volar la seua imaginació... anar més enllà de les pantalles.

Aquella vetllada donà per a molt, cosa que va permetre donar temàtica a la cavalcada del ninot d’aquell any, ja que ixirien de passatemps. Alguns xiquets van proposar jugar a un joc molt televisiu com és el «Passaparaula», aleshores, començaren a jugar a la part més divertida del programa, el «Rosco final». Així van poder passar una estona divertida, solucionant aquest passatemps, i descobrint paraules relacionades amb el món faller.

Amb la A: joc complet de joies.

Amb la B: peça per a vestir en actes fallers informals

Amb la C: objecte fet amb pólvora que explota.

Amb la D: cercavila per a despertar el poble.

Amb la E: peça de tela amb l’escut de la falla.

Amb la F: monument que es planta al carrer.

Amb la G: es diu de la bona relació que existeix entre persones, grups, associacions,...

Conté la H: persona que rep un detall com a recompensa per la seua implicació en la falla.

Amb la I: ninot de la falla que s’escapa de ser cremat.

Amb la J: peça de roba d’home i, en ocasions, de dona, que cobreix el cos, no duu mànigues, duu botons davant i es posa a sobre la camisa i sota de la jaqueta.

Amb la L: cinta per a assegurar a la cama les calces o els calcetins i que no caiguen.

Amb la M: corda utilitzada per a encendre els coets.

Amb la N: peça que compon el monument.

Amb la O: acte on es porten flors a la Verge.

Amb la P: joia d’or o plata que es posa al monyo.

Amb la Q: vara cilíndrica, generalment de fusta, amb que es toquen certs instruments de percussió com el tabalet o el tambor.

Amb la R: flors fent ramell per a servir d’ofrena a la Verge.

Amb la S: bandera valenciana.

Amb la T: consecució de coets que exploten.

Conté la U: pantaló de dos camals amples, que no passen dels genolls.

Amb la V: rimes satíriques i burlesques que fan referència a les escenes de la falla i que es plasmen en cartells.

Amb la X: conjunt musical per a les cercaviles.

Conté la Y: insígnia que es rep com a recompensa a una persona pel temps dedicat a una comissió fallera.

Conté la Z: hora en què comença la cremà dels monuments grans.

Jugant, jugant, van passar gran part de la nit, però aquests xiquets i xiquetes, es van adonar, que una estona per relaxar-se, també venia bé. Van pensar, com podien fer-ho de forma divertida però que fora, a la vegada, tranquil·la. A Òscar i Cristina, no se’ls ocorria res, però, com que els infants ens sorprenen de forma gratificant, Leire digué:

- Llegir un bon conte o llibre, també és molt divertit, ja que hi passen històries molt boniques, interessants i fantàstiques!

Àlex va dir que li semblava molt bona idea i va proposar llegir una rondalla d’Enric Valor, ja que, a l’institut havia estudiat que va ser un gran escriptor valencià i que contà històries molt fascinants. Les rondalles són una mena de contes breus i tradicionals que aquest autor va arreplegar pel voltant de tota la geografia valenciana. En aquest cas, contaren la rondalla de La crida de la rabosa.

LA CRIDA DE LA RABOSA

Això va anar i era un gat, molt sabut, que cada nit passejava per la vora d’un mas.

-Quina nit més bona! –es deia el gat mentre s’afilava les ungles en una soca, just un vespre fred i amenaçador que presagiava l’hivern.

I tenia raó: s’acostava el millor temps, negre i misteriós, per a les seues aventures secretes. Però, tot i així no les hi tenia totes segures... perquè de front del mas, s’alça el puig d’on solia descendir a mitja nit, a pas de llop, la salvatge rabosa, la seua enemiga de tota la vida, la que menja tant de gat com ell menjava rates.

Així, que passejava vora el mas tot complagut, però amb l’orella tesa i... de sobte entre la suau remoreta del fullatge de la carrasca, va sentir no gaire lluny el soroll d’unes petjades cauteloses i ràpides. Entre la fosca va veure relluir dos estels arran de terra que avançaven cap a ell: la rabosa se li’n venia al damunt!

Calia córrer!

El gat començà, doncs, a fugir cap a un gran ametler que hi havia a la punta de l’era: les seues potetes xiulaven de tan  lleugeres com anaven.

-Espera’t, gat, espera’t!-va sentir que li cridava la maleïda rabosa.

Però el gat, corrent molt ràpid, encara va gosar dir:

-Tinc pressa, amiga rabosa, molta pressa!

-Espera’t, home- prosseguia ella mentre que li guanyava terra-. No vages amb tanta por, que t’he de dir una gran cosa.

Quan el gat va arribar a la part baixa del tronc de l’ametler, s’hi va enfilar a la part més alta d’aquest arbre en un tancar i obrir d’ulls.

La rabosa, de forta que anava, no va poder aturar-se a temps i entropessà de nassos contra la soca i d’allí no va passar, perquè ja és sabut que les raboses no poden pujar en els arbres.

-Escolta, amic gat –digué ella aleshores amb una veueta ben molla.

-Ja t’escolte, ja. Què vols dir-me? –feia el gat, sentint-se ben segur allà dalt.

-Volia que saberes que no vinc a fer-te cap mal, sinó a contar-te una cosa molt important per a tots nosaltres els animals del regne. Baixa i xarrarem, home!

-No, no baixe –es negava tot astut el mixonot-, que ací estic més còmode.

-Doncs veuràs –continuà pacientment l’astuta rabosa aposentant-se en terra-: com que fa tan mal oratge i per tal que no patim i que tinguem una vida més agradable les bèsties que vivim a la muntanya, les autoritats han fet crida dient que d’avui en avant no ens hem de menjar els uns als altres. I això és una bona orde, ¿no?

La seua veu cada vegada era més dolça i persuasiva. Més encara quan va afegir:

-Creu-me, pots baixar ben tranquil de l’ametler i xarrar tranquil·lament de tot allò que voldràs amb mi, que soc la teua amiga.

-Ah, sí? –va respondre el gat, que era un espavilat de repica’m el colze i no es deixava enganyar tan fàcilment com tot això-. Està molt bé açò que em contes, raboseta, i estic però que molt content i satisfet de sentir-ho… Ara mateix baixaré… quan vindrà el meu cosí gos, que m’ha promès de fer-me una visita justament aquesta nit per contar-me coses de la seua joventut... No sé com no ha arribat encara, tan fort i decidit com és! La rabosa va pegar un bot, com si hagés sentit una forta cremada.

-I quan arribarà el teu cosí gos?

-Ara mateix, ara mateix, està a punt d’arribar!

-Doncs jo me’n vaig. Mira… me’n vaig i ja xarrarem una altra vegada… No siga cosa que el teu cosí no haja sentit la crida!

Els infants van quedar fascinats, de la gran vetlada que estaven passant al casal, però... era hora de tornar a casa a descansar! S’havia fet molt tard i ni s’havien adonat. Aquella nit, tots van tornar a casa amb la satisfacció de saber que ens podem divertir de moltes formes diferents sense fer falta tindre un dispositiu mòbil a les mans. Podem aprofitar el temps junts i gaudir mirant-nos als ulls.

Com que volem promoure un bon ús de les tecnologies, vos presentem les solucions als nostres passatemps en forma de codi QR

guia comercial

La Falla Prado agraïx a tots els comerços la seua participació en la guia comercial del llibret.

Moltes gràcies