Naturalment... Cal preservar la indumentària tradicional

Loredana Sáez Ruano

Fallera de l’AC Falla Sant Antoni de la Mar

Vestir a l’antiga o vestir tradicional és una forma d’expressar el coneixement d’una societat sobre els costums i les seues formes de relació. El vestit demostra un caràcter, una condició socioeconòmica i cultural, un clima o uns esdeveniments. Són molts els estudis realitzats per concretar com vestien els nostres avantpassats, i què podem lluir avui en dia, en les ocasions pertinents, al·ludint a la seua autenticitat segons les regions.

La majoria d’estudis s’han centrat, en la vestimenta del s. XVIII i part del s. XIX, utilitzats pel poble i la gent senzilla. A més a més, són els segles dels quals més peces originals s’han recuperat. Algunes, vistes en museus i altres tretes de les nostres herències, les quals d’alguna manera estem homenatjant. Aquests estudis ens permeten tindre més coneixements pels quals vestim de valencians d’una manera concreta o d’una altra en les festivitats. No està de més, que aquell que té l’oportunitat de lluir un vestit regional, tinga unes pinzellades de com vestien els nostres avantpassats i respectar un dels valors més preuats que podem recuperar: la indumentària.

La difusió, que nomenem avui moda, fou molt lenta fins èpoques recents, sols s’han produït canvis ràpids en situacions de transformació social, com la revolució industrial. Les classes populars es miraven en l’espill d’aristòcrates i cortesans. Llauradors i llauradores es posaven vestits de seda i calçons curts. Així va tindre inici una interpretació falsa de la realitat, que avui encara arrosseguem. Cal recordar que la necessitat de vestir-se, és per pudor, per protegir-se de les inclemències i per diferenciar-se entre els ciutadans. A més a més, eren les mateixes dones, qui elaboraven les seues pròpies peces, tant els teixits, els brodats, com les confeccions de les peces.

Amb l’ajuda dels grups folklòrics, els vestits populars estan assolint estima i respecte, estan vius en balls i festes locals i tenen el lloc que els correspon en les vitrines dels museus. La roba, la podem classificar segons el moment d’ús. Així podem parlar de roba d’estiu i roba d’hivern, de treball o de festa, segons el material utilitzat, així com la riquesa ornamental i els detalls de la confecció.

Quan parlem de vestir a l’antiga, cal endinsar-se fins a la roba interior, com per exemple la camisa, peça que va cobrint des dels muscles fins per davall dels genolls, les calces o les lligacames. Aquestes peces seran igual per a qualsevol classe social i comú tant com per a dones com per a homes. En el cas de les dones, a més de les sinagües o també conegut com a brial com a roba interior, no fou fins principi del s. XIX, quan comencen a fer ús les classes socials elevades d’un pantaló de llenceria, saragüells de dona, el que coneguem amb el mal nom de “pololo”. També serà d’igual utilitat per als dos sexes, les mantes mantos i capes, que són peces d’exterior.

En termes generals, els vestits, es componen de dos peces. Les parts de dalt ajustades amb gipó per a les dones i amb jupetí i jaqueta per a homes. Les parts de baix, es caracteritzen per ser amples, calçons per als homes i per a les dones diferents tipus de faldes. S’anomenen refaix, vió, saia, saia de drap, etc. Nomenclatures segons la localitat, per a denominar un tipus de falda que pot ser utilitzada tant com semiinterior o exterior. És d’origen molt antic que originàriament seria per protegir-se del fred i per feina domèstica i de camp. Es caracteritzen per ser d’elaboració i colors concrets. El tipus de falda més usada i representativa avui en dia, és la nomenada guardapeus. D’aquest tipus, en tenien totes les dones, independentment de la classe social, sols variava el teixit de la confecció. Quant als materials emprats, són infinits, els més coneguts en els nostres dies són: lli, espart, llana, seda, batista, tafetà, espolí, ras, brocatell, brocat, gasa, mussolina, moaré, tul, pana, otomà, percal, etc. Aquests eren sotmesos a un procés de tinció, i poques voltes es feien servir en el seu color natural.

Diferents

Els colors més vistosos eren per a la indumentària femenina i infantil, i es reservaven els colors obscurs per als homes que, sols en els complements, faixes i mantes, feien ús de colors vius. Les dones es reservaven el color negre, per a cerimònies religioses, boda i dol inclosos. Els diferents dibuixos en les teles, també han marcat una època on donava distinció entre la societat. Quan parlem de falda, s. XVIII i d’èpoques posteriors, solen ser de la mateixa tela que el cos, bé siga llisa o florejada. El guardapeus, és interpretat com a falda llisa que combina amb gipons llisos o estampats, amb mànegues o sense, utilitzada com a peça de vestir, amb el sentit d’anar de festa.

La part superior del vestit, podria constar d’un gipó, una peça ajustada sense mànegues i reforçat sols a les pales davanteres i de vegades alguna barnilla als costats o darrere. S’eixampla a la part de la cintura mitjançant aletes o un volant. S’encanya parcialment per ajustar-se al cos de la dona i es tancava pel davant amb cordons. En els mesos d’hivern, la dona valenciana portava tradicionalment, gipó negre de mànegues llargues i estretes.

Passat el s. XVIII i els inicis del s. XIX, aquesta peça va substituint-se per altres més lleugeres menys opressores, modes que van sorgint entre les classes populars. A mitjans del s. XIX, substitueixen les mànegues per unes afarolades, amples i fins als colzes, i van desapareixent els cossos rígids i els encanyaments. Una transformació, ja que com a peça no ha existit mai, i la interpretació popular ho ha convertit en una espècie de gipó.

Cal insistir en una de les peces fonamentals del vestit tradicional, el mocador de pit, de coll o mantonet, de mal nom “manteleta”. L’honestedat de la dona feia que usés el mocador per a tapar una de les parts més destacades del seu cos. Aquest quadre de tela, es doblegava formant un triangle i podia col·locar-se de múltiples formes. Els materials també eres molt diversos: llenç, nipi, cotó, seda, etc. I encara que va sorgir com a element protector, en altres ocasions va servir com a peça ornamental, és el cas del davantal.

Com a complement a la indumentària, parlem del pentinat, que adaptat a les distintes èpoques, la seua interpretació actual està més allunyada de la realitat històrica. Hi han moments i modes en què el pentinat no fa referència a la posició sinó al pas de xiqueta a dona. Ens centrarem en el pentinat més conegut avui, que recollia els llargs cabells en una espècie de roda, pròxima a la nuca. Consisteix a travessar la cua amb l’agulla (espasa i canó) i es reparteix els cabells en dues trenes i una malla que es col·loca al voltant de l’agulla en forma de huit, i al voltant d’aquest, les dues trenes.

És a mitjans del s. XIX quan sorgeix la moda del pentinat a tres. Es reparteix els cabells en tres parts, mitjançant dues ratlles, una transversal d’orella a orella i una longitudinal des del front. Amb la part posterior es feia el topo, i amb els cabells laterals enrotllats en forma de caragol amb un bucle central i la resta de cabell al voltant, subjectat amb agulles. Aquest és el més característic de l’època que coneixem, però existien múltiples opcions. Les agulles que subjectaven els cabells, formen part de la joieria de la dona. Igual que la pinta, que a més a més, és el complement més representatiu de la indumentària valenciana. Cal saber, que aquesta peça s’utilitzava per a pentinar-se, ja que tenia una mida reduïda i en algun moment es deixava clavada en els cabells amb motiu d’adornar.

La joieria, també marca ben bé del segle al qual pertany cada model. En el s. XVIII, destaquen les gallegues, que eren les més senzilles juntament amb les de a ú, de “xorro” de llàgrima o fulles; els d´a tres o de la Verge per portar-los la Mare de Déu dels Desemparats, i dins d´aquests les giràndoles que és una variant que posseïa la classe adinerada; els de llaç, on les pedres ressalten; els barquillos, amb una peça central i tres tires de perles; les bellotes, més típiques de l’interior; els de làmpara, una moda passatgera o el reflex d’un capritx personal. Ja en el s. XIX, són abundants les perles i sorgeixen altres models d’arracades. Les polques, amb un rosetó i tres fileres de perles; de balconet, que combina pedres semiprecioses amb perles; de pardalets, paregudes a les anteriors però amb pardalets rematant els laterals de l’arracada; gerronets; o els raïms, els més utilitzats per al vestit d’aquesta època. Totes aquestes formes podien ser utilitzades de forma aïllada o formant conjunt amb un adreç.

La joia era la peça de més valor que posseix la dona. Es penja al coll mitjançant una seda, una cadena o un collar. Els primers exemplars parlen d’una sola creu o d’una peça amb forma de llaç. Però en el s. XIX, hi ha poca documentació i sols es veu que complementaven l’adreç amb collars de perles, que podien ser simples o de diverses voltes. L’agulla de pit (subjecta el mocador tancat a l’altura del pit); l’anell, la bergantella; la cadena; sivelles de sabates; les manilles o polseres, són altres de les peces documentades de la joiera de la dona. Totes aquestes peces nomenades d’orfebreria, estaven fetes amb llautó, perles, cristalls, esmaragdes. L’or o la plata marcarien el poder adquisitiu de qui ho portava o de qui feia un regal.

Fent referència a la roba dels homes parlarem dels saragüells, d’ús exterior de llenç, amples i curta, subjectats a la cintura per una veta. Com a variant estan els calçotets, que tenien la funció de protegir el cos del calçó estret. El calçó es podia utilitzar solt o a conjunt d’una jaqueta. Cobreix les cames i es col·loca damunt de la camisa. Té una forma peculiar d’obrir i tancar, amb un sistema d’ullets i botons en el centre i en els laterals. La part inferior de la pernera s’ajusta amb cordons. Ben entrat el s. XIX, s’usa el calçot llarg amb el mateix patró. Quan perd la seua forma original i ja s’inclou la bragueta, es perd com a peça tradicional. Els teixits eren variats segons per a què anava ser emprat el calçó: cotó, seda, llana. Quant als colors, predominaven els obscurs, sobretot el negre.

La peça fonamental del vestit popular d’un home, és el jupetí. Aquesta peça s’adapta al cos des dels muscles fins a la cintura, no té mànegues i són passats al davant amb botons, amb una filera central o dos laterals. Els botons, era una mostra del poder adquisitiu de l’home, formaven part de l’aixovar de joies que posseïa. Majoritàriament, anaven forrats de llenç, i més avant amb cotó. En el s. XVIII, podien tindre coll o no. Però els que portaven, també afegien unes solapes triangulars que podien ser d’altre teixit diferent de la del jupetí, inclou brodades amb fils de metall o rivetejades amb un color que contrastar.

Al llarg del s. XIX, es fa estreta la tira del coll i s’allarguen les solapes amb formes més arrodonides que quasi apleguen a la cintura, s’afegeixen butxaques i la tela que correspon amb l’esquena, és substituïda per una de menys qualitat. Els teixits per a la confecció, fou la llana, cotó, vellut i sedes, i els colors eren vistosos, llisos, a quadres, ratlles o motius florals sobre fons obscurs. Com també amb la vestimenta de les dones, el teixit i la confecció, la presència de brodats o no, i la qualitat dels botons, anaven condicionats per a l’ús que anava a tindre, si era fe feina, de festa i religiós.

La jupa o jaqueta, també va ajustada al cos i porta mànegues estretes i llargues. Aquestes mànegues, unides al cos mitjançant cordons, cintes, botons o cosides per la sisa. Utilitzaven el mateix material amb què feien els calçons i podien portar coll o no, en cas de portar, les solapes serien triangulars o rectangulars subjectades per botons. Igual que en el jupetí, per tal de millorar la peça, es col·locaven passamanaries, borles, o de diferent tela per ressaltar. El forro també era de llenç i més avançat de cotó. A partir de la segona meitat del s. XIX, es fa ús de la brusa que recorda a la camisa del s. XVIII. Aquesta peça es caracteritza per ser ampla, composta per canesú del qual sorgeix la part voluminosa, i les seues mànegues amples fins a les mans.

Va ser emprada, fins i tot, com a indumentària de festa i era de colors molt variats amb detalls i lluentons, però finalment, el seu ús fou destinat per a roba de treball i ja sols serien realitzades amb colors obscurs.

La faixa, tira llarga i ampla de cotó, llana o seda, serviria per a subjectar a la cintura totes les peces abans nomenades. Amb el tipus de col·locació la feien servir en un extrem com a butxaca, i, tanmateix, protegia la lumbar per sobrecàrrega del treball al camp.

Detall important, el valencià sempre portava el cap cobert, bé amb còfies, o diferents tipus de barrets. Sols en el s. XIX, se substitueix la xarxa per mocadors de seda, o cotó, i podia resultar ser el mateix que de vegades en nugaven al coll. Un dels motius d’utilitzar aquestes peces feia que els homes s’havien de rapar els cabells per evitar paràsits i transmissions d’algunes malalties.

Aquest article és una lleu pinzellada sobre indumentària tradicional amb la intenció d’aplegar al xicotet lector i aportar coneixements bàsics de les nostres tradicions i costums, però sobretot de com vestien els nostres avantpassats i fer un ús coherent de la roba que ens identifica com a poble valencià.