Les tertúlies de ca Amparito

SINOPSI

El sainet transcorre en l’actualitat a la porta del carrer de ca Amparito, on es reuneixen cada vesprada a xarrar de les seues coses unes quantes veïnes. Amparito és viuda des de fa molts anys i té uns huitanta-cinc anys. Les altres tertulianes tenen una edat similar. Els temes de les tertúlies solen ser molt variats i quasi sempre improvisats. No obstant això, recordar coses del passat i comparar-lo amb l’actualitat sol ser un dels temes preferits.

PERSONATGES

AMPARITO

Viuda des de fa molts anys.

PEPICA Veïna, divorciada.

VICENTICA

Veïna, matxutxa i hipocondríaca.

MARIETA

Veïna, la més beata del poble.

Sainet presentat al concurs de Lletres Falleres, que opta al Premi Bernat i Baldovi de la Junta Local Fallera de Sueca

Escena I

(A la porta del carrer de casa Amparito hi ha quatre cadires de boga preparades per a les quatre tertulianes habituals. En primer lloc arriba Amparito amb una revista del cor baix del braç. Seu i comença a fullejar-la sense dir res. Al moment arriba Pepica)

PEPICA: Bona vesprada, Amparito.

AMPARITO: Bona vesprada, Pepica. Ací estic fullejant esta revista a veure si trobe alguna cosa per a la tertúlia de hui.

PEPICA: Veges si parla de la Belén Esteban, que eixa dona molt de joc.

AMPARITO: I que ho digues! Perquè des que es va divorciar del Jesulín d’Alberique, que no paren de nomenar-la.

PEPICA: Si quan em vaig divorciar jo, fa cinquanta anys, m’hagueren pagat per l’exclusiva com a ella, m’haguera divorciat deu vegades més. Això deu ser un chollo.

AMPARITO: Per cert, Marieta i Vicentica han de vindre hui?

PEPICA: De Marieta no sé res, però Vicentica m’ha dit que vindria més tard, perquè anava a la farmàcia.

AMPARITO: A veure si en realitat ha anat a buscar nóvio.

PEPICA: Dona, tota la vida matxutxa, no voldràs que a la vellea se’n busque un.

AMPARITO: Pobreta es morirà sense tastar-ho (fent un gest molt explícit).

PEPICA: Tu què sabràs si ho ha tastat o no, si d’això no hem parlat mai amb ella.

AMPARITO: Pepica, és que tu i jo encara sabem què és això de tindre parella, però la pobra Vicentica crec que no, per què l’altre dia, que tu no estaves, em va preguntar unes coses molt rares.

PEPICA: A saber què et preguntaria.

AMPARITO: Em va demanar que li explicara què era un condó i per a què servia.

PEPICA: Però què dius! No voldràs que ara, a la seua edat, tinga por de quedar-se embarassada. I tu què li digueres?

AMPARITO: Jo, la veritat és que no sabia com explicar-li-ho i comencí dient-li que els condons també es diuen ‘profite rols’ i que els venien en les farmàcies.

PEPICA: ‘Profiterols’? Voldries dir ‘profilàctics’.

AMPARITO: Ostres, és de veres, com fa tant de temps que no en gaste! I tu dius que anava a la farmàcia? Espere que no pregunte allí pels ‘profiterols’.

PEPICA: No patisques, que ja li diran que pregunte en el forn. I al final com li ho explicares?

AMPARITO: Doncs, perquè ho entenguera, li vaig dir que els condons eren com els guants de goma de la cuina, però solament la part dels dits.

PEPICA: I li explicares també per a què servien?

PEPICA: Conta, conta. Com li ho explicares?

AMPARITO: Jo li vaig dir que el meu Jacinto, que en glòria estiga, s’encarregava d’anar comprant-los i que jo els anava guardant per a quan férem la matança del porc.

PEPICA: (Sorpresa) Com? I eixe dia els gastàveu tots de colp?

AMPARITO: Ja ho crec, i de vegades havia d’anar Jacinto a comprar-ne més.

PEPICA: (Al públic) Mare meua quina orgia! (A Amparito) Eixe dia acabaríeu rebentats els dos, no?

AMPARITO: No ho saps tu bé. Acabàvem que no podíem amb la nostra ànima. No veus que els gastàvem per a fer botifarres individuals per a tota la família. Eixien botifarres de tots els colors, xica. Estaven boníssimes!

PEPICA: No tens remei, Amparito. Aleshores tu només els has gastat per a fer botifarres?

AMPARITO: No. Una vegada que en sobraren uns vint, els vàrem unflar i férem una ‘globotà’ perquè els xiquets es divertiren. S’ho passaren pipa!

PEPICA: Deixa-ho estar Amparito, que no sé com no has tingut família nombrosa.

AMPARITO: Saps què em va preguntar també? Que si jo sabia què era el ‘Punt G’. Tu saps això què és, Pepica?

PEPICA: (Pensant) Jo ara mateix no caic.

AMPARITO: Jo tampoc. Jo li vaig dir que a nosaltres només que ens parlaven del ‘punt de ganxo’ i del ‘punt de creu’.

PEPICA: Ah, i també ens parlaren del punt i apart; del punt i seguit; del punt i coma, però del ‘Punt G’..., que jo sàpiga, no.

AMPARITO: Ara, com ho acurten tot, serà que al punt de ganxo li diuen ‘Punt G’.

PEPICA: Això serà. Sí que estava preguntaora eixe dia Vicentica, sí.

AMPARITO: També volia saber si, quan anàvem a escola, ens donaven educació sexual.

PEPICA: Xica, quines preguntes? I tu què li contestares?

AMPARITO: Que jo en el seu dia només vaig entendre que els xiquets tenien ‘peine’ i les xiquetes ‘vàlvula’.

PEPICA: Xe, Amparito! Tot ho entens per la bragueta. Voldries dir penis i vulva, no?

AMPARITO: Clar, però jo què sabia! Mira si és, que només vaig arribar a casa, li vaig preguntar a ma mare si mon pare tenia ‘peine’.

PEPICA: I ta mare què et va dir?

AMPARITO: Que no. Que com mon pare estava pelat, no en tenia. I des d’aleshores, fins que vaig ser prou majoreta, jo em pensava que els homes, quan es quedaven pelats, els queia el ‘pardalet’.

PEPICA: És que en la nostra època érem més ignorants que un ‘pato’.

AMPARITO: I que ho digues.

PEPICA: A mi també m’han passat coses d’eixes, no cregues. Una vegada em va castigar ma mare, un mes sense eixir a jugar, perquè li vaig preguntar a una veïna que va vindre a ma casa, si ella tenia ‘collons’.

AMPARITO: Això és veritat, Pepica? I què et va contestar la veïna?

PEPICA: Em va dir: Jo no bonica... per què ho preguntes? I jo, ignorant de mi i davant de ma mare, li vaig contestar: és que hui li he sentit dir a ma mare que havia de vindre a casa la veïna dels collons. Se’n va anar i no tornà mai més.

AMPARITO: A ta mare, la pregunteta eixa no li degué fer massa gràcia, no?

PEPICA: No m’ho recordes, no..., que cada vegada que venia algú a casa em tancava dalt lo terrat.

AMPARITO: (Mirant l’hora) Tu creus que Vicentica i Marieta vindran hui a la tertúlia, perquè ja són les sis i normalment a estes hores ja estan ací.

PEPICA: Vicentica igual ve carregada amb els ‘profiteroles’...

AMPARITO: Calla, calla. Saps què estic pensant?

PEPICA: A saber..., perquè tu eres perillosa quan penses, Amparito.

AMPARITO: Que quan vinga Vicentica, i davant de Marieta que és tan beata, la podríem escorcollar a veure si ens conta si ha tingut alguna una experiència..., en fi..., tu ja saps...

PEPICA: Amb homes?

AMPARITO: O amb dones, que sembla que ara també s’estila això.

PEPICA: Amparito, això és un poc delicat, no creus?

AMPARITO: Tens raó, Pepiqueta. Aleshores li faré una endevinalla a veure què contesta.

PEPICA: Quina endevinalla?

AMPARITO: Una que diu: Ni és botifarra, ni és llonganissa, la mà de l’home l’agafa quan pixa. Què és?

PEPICA: Amparito, eixa l’endevinarà a la primera, no en tens de més difícils?

AMPARITO: Clar que en tinc. A veure si tu endevines esta: Tilín, tilín, entre les cames el tinc; tilín, til·làs..., quan més el meneges, més gran el fas. Què és?

PEPICA: Caram Amparito, sempre vas pel mateix rotgle. Això és el ‘pito’...

AMPARITO: D’això res. Veus com eres una mal pensà!

PEPICA: No? Doncs ja em diràs què és sinó...

AMPARITO: ‘Tilín, tilín, entre les cames el tinc’, això és el morter; i ‘tilín, til·làs..., quan més el meneges, més gran el fas’, és l’allioli. O tu el compres fet?

PEPICA: Com me l’has pegat! Jo ja fa temps que l’allioli el faig en la ‘Minipimer’.

AMPARITO: Jo encara el faig a mà en el morter de ma mare.

PEPICA: Per cert, canviant de tema, a què no saps qui ha ‘eixit de l’armari’?

AMPARITO: (Sorpresa) De quin armari?

PEPICA: No..., tu no saps que ‘eixir de l’armari’ vol dir que una persona es declara o reconeix que és homosexual.

AMPARITO: (Sorpresa) Això d’eixir de l’armari sí que ho havia sentit, però no sabia què volia dir. I això per als ratolins també val? Perquè jo he vist un parell de ratolins esta matí eixint de l’armari de la cuina.

PEPICA: No, Amparito..., això només és per a les persones. A més, jo no sé si els ratolins són o no són homosexuals...

AMPARITO: Jo tampoc. Aleshores dis-me qui ha eixit de l’armari? Jo el conec?

PEPICA: Clar que sí. Tu te’n recordes de Teresita, la filla major de Casilda ‘la pollastrera’.

AMPARITO: Ja ho crec. Ella ha eixit de l’armari?

PEPICA: No, Teresita no, el seu marit: ‘el pirulo’.

AMPARITO: Xica, quin disgust! Pobra Teresita, després de tants anys casats.

PEPICA: Que va! Si ella està de lo més contenta, perquè l’home li ha dit que vol fer-la padrina de boda quan es case.

AMPARITO: No m’ho puc creure. Com ha canviat el món.

PEPICA: I que ho digues Amparito. Ara els homes es poden casar amb els homes, les dones amb les dones..., no sé on anirem a parar...

AMPARITO: Si en la nostra època haguera existit això, qui sap si tu m’hauries demanat en matrimoni, o jo a tu...

PEPICA: Calla dona, calla. Que jo no m’haguera casat amb tu mai en la vida.

AMPARITO: Això com és?

PEPICA: Perquè sempre has sigut molt llegeta, Amparito. Per això, de malnom, et posaren ‘la mòmia’. I la veritat..., casar-me amb una mòmia no m’haguera fet massa gràcia.

AMPARITO: Ja saps que al nostre poble tots tenim malnoms. A Vicentica la coneixen com: ‘la matxutxa de Bocairent’, perquè va nàixer allí. A Marieta, com és tan beata, li diuen: ‘Sor Marieta’. I a tu: ‘Pepiqueta cul de bombo’.

PEPICA: No cal que m’ho recordes.

AMPARITO: I damunt et casares amb Fidel, més conegut al poble com: ‘almorrana’. I veges quina parella: ‘cul de bombo i almorrana’. Nyas, coca!

PEPICA: Vols fer el favor de no burlar-te, que prou he patit jo per culpa d’això.

AMPARITO: I a quin sant li posaren eixe malnom tan lleig al teu Fidel?

PEPICA: Perquè com li va dir el metge una volta que no perdera de vista l’almorrana, el tio collons, cada dos minuts es girava a mirar-se cul (girant-se a mirar-se el cul), i clar, la gent li preguntava i al final tot el poble es va assabentar que tenia un problema d’hemorroides.

AMPARITO: Amb eixe malnom jo no sé si m’hauria casat amb Fidel.

PEPICA: Doncs ben feliços que vàrem ser fins que vaig descobrir que, el tio pendó, m’enganyava amb Maruja ‘la porcatera’. Per això ens vàrem divorciar.

AMPARITO: I això que li deien Fidel..., que si arriben a dir-li Cornelio...

PEPICA: Millor no saber-ho. Per això li vaig dir: Mante, qui t’ha parit que t’aguante.

AMPARITO: Però tu encara tingueres sort perquè, quan et vares divorciar, ell es va quedar sense res i a tu et va tocar la casa, els mobles, el cotxe...

PEPICA: Sort que vaig tindre. Que el meu home no tenia més mania que el jutge era de València, perquè deia: la casa, ‘pa ella’; els mobles, ‘pa ella’; el cotxe, ‘pa ella’.

AMPARITO: Molt bé que va fer el jutge, que no haguera jugat a metges amb ‘la porcatera’.

PEPICA: Amparito, puc fer-te una pregunta? Millor dit, dos...

AMPARITO: Clar. Dis-me la primera.

PEPICA: Tu que preferiries, que el teu marit ressuscitara o que...

AMPARITO: (Sense deixar-la acabar la pregunta) Jo la segona, la segona.

PEPICA: Caram, no m’has deixat ni acabar la primera pregunta...

AMPARITO: Ni falta que fa. Que jo estic molt bé com estic ara i no s’ha de cridar al mal.

PEPICA: Aleshores, tu no et tornaries a casar?

AMPARITO: Amb u de la meua edat no, perquè eixos ja estan en l’edat del gaiato: que els pesa més la bossa que el moniato.

PEPICA: Eres poc animal, Amparito! No en voldràs un de vint-i-cinc anys guapet i amb dinerets..., no?

AMPARITO: Per què no? Que a tu no t’agradaria?

PEPICA: Dona, ara que ho dius! Pa lo que em queda d’estar en el convent..., igual m’alegrava l’existència i tot. (Senyant-se) Ai Senyor! Perdona’m per tindre eixe mal pensament...

AMPARITO: (Mirant l’hora) Mentre arriben Vicentica i Marieta entraré un moment a casa a pegar-li una miradeta a la llavadora. Torne de seguida.

PEPICA:

Escena Ii

(Pepica es queda fullejant la revista d’Amparito i comentant coses en veu alta)

(Mirant alguna foto) Xica mira, quina poca vergonya! Qui m’ho havia de dir..., xicones passejant per vora mar ensenyant el cul i les mamelles. (Senyant-se) Serà precís això? (Passant una altra pàgina de la revista)(Llegint alguna notícia) Aguarda!

La Pantoja i el Paquirrin no es parlen... (Passant pàgina) I este, este..., que ara a la vellea s’ha fet torero. (Llegint la notícia)

‘Julio Iglesias actuará en la Plaza de Toros de Valencia’. Que no haurà guanyat prou diners cantant, que ara vol torejar? (Arriba Vicentica molt preocupada amb una maleteta, tipus ‘trolley’ amb rodetes)

VICENTICA: Bona vesprada, Pepica.

PEPICA: Bona vesprada, Vicentica. Pensàvem que ja no venies hui a la tertúlia.

VICENTICA: És que havia de passar per la farmàcia, precís, precís.

PEPICA: I has anat sense demanar cita prèvia? Perquè ara s’ha de demanar cita prèvia per a tot. Qualsevol dia, al pas que anem, haurem de demanar cita prèvia, perquè ens donen cita prèvia, ja veuràs.

VICENTICA: I que ho digues! I arribarà el dia en què, si no tenim cita prèvia, no ens podrem ni morir. Temps al temps, Pepica. Per cert, Amparito no està?

PEPICA: Ara en seguida ve, ha anat a pegar-li una miradeta a la llavadora. I tu on vas amb eixa maleta? Que te’n vas de casa o què?

VICENTICA: (Nerviosa) Ai Pepica, crec que estic a punt de morir-me..., no em trobe gens bé.

PEPICA: Però què et passa? Per què dius això?

VICENTICA: (Nerviosa) Perquè m’he pres sense voler un medicament caducat i tinc por a morir-me.

PEPICA: Ja! I per això t’has preparat la maleta, no? Per anar-te’n a l’altre món.

VICENTICA: No et burles Pepica, que esta és la meua maleta dels meus medicaments. Mira... (obrint-la)

PEPICA: (Veient la maleta plena de medicaments) Mare de Déu Senyor! Però si això pareix la maleta d’un visitador metge. Però on vas tu amb tant de medicament?

VICENTICA: Vinc de la farmàcia de tirar els caducats.

PEPICA: Tants en tenies?

VICENTICA: No veus que me’n prenc tants al dia. Si en vols algun, me’l demanes que tinc de tot.

PEPICA: Doncs ara que ho dius..., no tindràs un Voltaren per ahí, que em fa molt de mal l’esquena.

VICENTICA: Ara ho miraré..., com s’escriu amb B de Barcelona o amb V de València?

PEPICA: Amb V de Vicentica.

VICENTICA: (Mirant en la maleta) Sí que en tinc. De quant el vols de 50, de 75 o de 100 mgs.

PEPICA: Dona-me’n un de cada i a veure què passa. Total ens hem de morir igual. (Vicentica li dona una pastilla de cada). Gràcies, quan vaja a casa me’ls prendré (se’ls guarda).

VICENTICA: Eixos no estan caducats, eh.

PEPICA: Això espere. El que no sé és com t’aclareixes amb tantes caixetes de pastilles.

VICENTICA: Perquè les tinc ordenades per ordre alfabètic. Mira: les Aspirines i l’Adolonta, en la A; el Betadine, en la B; el Calci, en la C; els de la pròstata en la P...

PEPICA: En la P? Però si tu no tens pròstata.

VICENTICA: No en tinc, perquè, de tant en tant, em prenc una pastilla, que si no veuries.

PEPICA: No, Vicentica. Les dones no tenim pròstata, això és cosa dels homes. A tu qui et va receptar eixes pastilles?

VICENTICA: A mi ningú, estaven per casa i me les vaig guardar i de tant en tant me’n prenc una...

PEPICA: Estàs poc afinà! Eixes no serien del teu germà, que va faltar l’any passat?

VICENTICA: No, perquè les del meu germà, quan es va morir, li les vaig posar dins del taüt, per si en algun moment li feien falta.

PEPICA: Sí dona... i no li posares també una botelleta d’aigua, per si tenia set pel camí?

VICENTICA: Calla, calla..., parlem d’altra cosa. Tu creus que em moriré, Pepica?

PEPICA: No crec, perquè amb tant de medicament que prens, tu ja deus estar immunitzada per a tota la vida.

VICENTICA: Gràcies per donar-me ànims.

PEPICA: Quin és el medicament caducat que t’has pres?

VICENTICA: (Nerviosa, buscant per la maleta, trau una caixa de medicaments i li la dona a Pepica) Este. Veges a veure què diu el prospec te... que jo, amb el nerviós que tinc, no m’aclariré. (Pepica trau el prospecte de la caixa, que a ser possible serà exageradament gran, i comença a desplegar-lo)

PEPICA: (Desplegant-lo) Però si açò sembla un llençol! (Mirant la data de caducitat) Açò va caducar fa dos anys. Prens tants medicaments que ja no t’aclareixes.

VICENTICA: En la farmàcia m’han dit que soc una de les millors clientes que tenen.

PEPICA: No m’estranya gens, haurien de dir-te Dolors en lloc de Vicentica. Ja podrien fer-te un bon descompte, ja!

VICENTICA: Descompte no me’n fan, però em donen numerets per a una rifa.

PEPICA: I què rifen, un pernil?

VICENTICA: Res d’això. Rifen una estada gratuïta de dos dies en un hospital privat.

PEPICA: I una volta allí què fas, visitar malalts o què?

VICENTICA: No, allí et fan tot classe de proves: radiografies, electros, anàlisis de sang..., tot a càrrec de la farmàcia.

PEPICA: Mare de Déu, ja no saben què inventar.

Escena Iii

(Torna Amparito i saluda a Vicentica)

AMPARITO: Xica, Vicentica. Pensàvem que ja no venies a la tertúlia de hui.

VICENTICA: Sí, és que vinc de la farmàcia, per això he tardat un poquet més.

AMPARITO: No hauràs anat a crompar ‘profiteroles’.

VICENTICA: No, això ho vaig fer l’altre dia, però m’enviaren al forn de la ‘churra’ i no li’n quedaven.

PEPICA: (A Amparito ensenyant-li el prospecte) Vicentica està tota preocupada perquè s’ha pres un medicament caducat i es pensa que es va a morir.

AMPARITO: També seria cas que et morires sense tastar-ho, xica.

VICENTICA: El què?

PEPICA: (Dissimulant) Els profiterols.

VICENTICA: (A Pepica) Calla i deixa’t de romanços i veges a veure què diu el prospecte eixe.

AMPARITO: Veges, veges, si en l’apartat d’efectes perversos diu si es pot morir.

PEPICA: Voldràs dir efectes adversos.

AMPARITO: Té igual, com es diguen. Tu ves llegint a veure què diu.

VICENTICA: (Mirant el prospecte) Ahí hi ha tant per llegir..., que segur que la palme.

PEPICA: No dona, que per un medicament caducat que t’has pres no t’ha de passar res.

AMPARITO: Jo, em pregunte..., com sabran les pastilles on han d’anar? Com sap la del cor, que ha d’anar al cor? La del fetge..., al fetge..., perquè jo tinc quimera, que la meua del reuma es perd per ahí dins (indicant el seu cos), i no va mai al puesto.

VICENTICA: A mi em passa el mateix amb el laxant, perquè fa més de quinze dies que me l’he pres i encara no m’ha fet efecte. El dia que m’entren ganes d’anar al vàter m’hauran de posar l’epidural o explotaré com un volcà.

AMPARITO: Tu, el dia que et vinguen ganes d’anar al vàter, avisa i no aparegues per ací, que jo li tinc por a la lava dels volcans.

VICENTICA: Pepica, fes el favor de llegir a veure què diu el prospecte. (A cadascun dels efectes que llija Amparito, Vicentica fa menció de tindre eixos símptomes)

PEPICA: (Buscant en el prospecte) És que estic buscant. A veure ací què diu... - Este medicamento puede producir los siguientes efectos adversos: erupción cutánea, hinchazón de la cara…

VICENTICA: (Nerviosa, palpant-se la cara i els braços) Ai mare, Amparito, que em pense que ja se m’està unflant la cara i estan eixint-me granets..., toca, toca...

AMPARITO: (Mirant-li la cara) Xica, jo no veig que tingues la cara unflà.

VICENTICA: I els granets?

AMPARITO: (Mirant-li la cara) Eixos granets te’ls he conegut jo tota la vida.

PEPICA: (Continua llegint, però sense fer-li massa cas a Vicentica) - puede producir fuerte dolor en el pecho y dificultad al respirar…

VICENTICA: (Agarrant-se el pit i respirant profundament) Ai, ai, ai... Amparito quin dolor que m’acaba d’entrar al pit. Crec que no puc respirar...

AMPARITO: No, si ara t’entrarà de tot.

PEPICA: (Continua llegint) També diu ací que pot produir: - … Flatulencia y diarrea repentina…

VICENTICA: (Tapant-se el cul amb les mans com si tinguera ganes d’anar al vàter) Ai, Pepica! Que ja se m’està rebolicant la panxa...

AMPARITO: (A Pepica) Que et jugues que es caga ací al mig lo carrer.

PEPICA: (A Vicentica) Això no serà del laxant que et prengueres fa quinze dies?

VICENTICA: (Nerviosa i torcant-se la suor) Necessite anar al vàter..., és urgent, perquè m’apreta l’enemic.

(En eixe moment a Vicentica li cau a terra un mocador que duia a les mans i quan s’acatxa a arreplegar-lo ho fa encarant-li el cul a Amparito)

AMPARITO: (Apartant-li el cul) Vicentica, a mi no m’apuntes, que ja t’he dit que jo li tinc por a la lava. Ves, corre al vàter..., que ma casa està oberta...

(Vicentica abandona amb urgència l’escena)

PEPICA: A veure si fa com ma tia Josefina: que no sap si caga o si orina. Esperem que arribe a temps de parlar amb Roca o tocarà avisar als bombers.

AMPARITO: Calla, calla, no digues això. Crec que aniré a preparar-li un poleo. Mentrestant tu ves plegant eixe llençol i deixa de llegir-li coses o es morirà d’un patatús, que això té més contraindicacions que beneficis.

PEPICA: (Plegant els prospecte) Tens raó. T’acompanye.

(Amparito i Pepica abandonen l’escena)

Escena Iv

(Arriba Marieta que ve d’un rosari i no troba les tertulianes)

MARIETA: Ui! Que ja s’haurà acabat la tertúlia de hui, que no hi ha ningú? Hauran anat a algun lloc, perquè les cadires í que estan. (Seu) Esperaré ací a què vinguen, mentrestant aniré mirant la gent que passa pel carrer.

(Es queda mirant de cara al públic, com si mirara gent passant pel carrer. De tant en tant fa algun comentari, criticant o salu dant a qui suposadament passa per allí)

(Mirant una xica que passava en eixe moment) A saber on anirà eixa xica a estes hores amb la falda tan curteta? Ai, Senyor, Senyor. (Segueix mirant la gent que passa. Al moment...)

(Saludant a una coneguda) Adéu, Rosarito. Ací estem a la tertulieta de cada dia. Hala, que vaja bé, adéu...

(Criticant-la) Al rosari no aniràs, no..., però al bingo i al bar a criticar al veïnat..., ausades. (Al moment)

(Criticant a una altra persona) Mira pues qui va per ahí! Maruja la del tort, que sense voler, sense voler, li va traure un ull al seu home pegant-li amb el matamosques.

(Torna a eixir Amparito a la porta del carrer)

AMPARITO: Xica, Marieta... ja estàs ací?

MARIETA: Sí, he tardat un poquet més perquè vinc d’un rosari. Pepica i Vicentica no estan?

AMPARITO: Ara vindran, és que Vicentica no es trobava bé i està prenent-se un poleo. De qui era hui el rosari?

MARIETA: Tu te’n recordes de Paloma ‘la pardala’, la meua veïna de la mar?

AMPARITO: Clar! No em digues que s’ha mort Paloma!

MARIETA: No, ella no. Li ha fet un rosari al seu marit, que va faltar fa un parell d’anys.

AMPARITO: Xica, no ho sabia.

MARIETA: Sí. No te’n recordes d’un home que es va morir perquè es va menjar un parell de meduses a la planxa, pensant-se que eren sepionets.

AMPARITO: Ah, sí! Ara que ho dius... Pobre home. Al final el varen incinerar, no?

MARIETA: Sí, tota la família estava d’acord que l’incineraren, perquè es volien repartir les cendres. Paloma, la seua dona, va elegir la primera, perquè volia quedar-se les cendres de cintura cap avall i que la resta s’ho repartiren com volgueren.

AMPARITO: No em digues! I què ha fet amb les cendres, xica?

MARIETA: Calla, calla, que em va comentar que les tenia sempre en tauleta de nit, però, com l’altre dia feia tanta calor, les va traure al balcó i d’una bufà d’aire se li va trencar l’urna i allà anaren les cendres de cintura cap avall a fer punyetes.

AMPARITO: Xica, quin disgust tindrà. Per això li haurà fet el rosari al seu marit, per disculpar-se.

MARIETA: Sí, això serà, però hui només érem cinc en el rosari, i com don Filiberto el capellà, està malalt, el rosari l’ha resat el sagristà. Tres vegades l’hem hagut de despertar, perquè s’adormia dient la lletania. Per això he tarda un poc més a vindre.

AMPARITO: No sé què passa que ara als rosaris no va ningú. Ja veurem quan faltem nosaltres qui anirà a resar-nos uns quants parenostres.

MARIETA: Te’n recordes quan anàvem tots a missa a poqueta nit? Amb el nostre missal, amb el nostre vel negre dalt lo cap..., i ara mira, ja no porten ni vel, ni missal, ni res. No sé on anirem a parar, Amparito.

AMPARITO: Jo crec que les beates d’ara no són com les de la nostra època. Tu encara reses per les nits, Marieta?

MARIETA: Jo rese a tothora. L’altre dia, mentre estava mirant ‘Sálvame Deluxe’, vaig resar tres rosaris.

AMPARITO: Caram! Això sí que és resar, sí. I també et confesses de tant en tant?

MARIETA: Cada setmana un parell de vegades.

AMPARITO: Però de què? Si tu només fas que anar a missa i vindre ací a les tertúlies.

MARIETA: Dels mals pensaments, Amparito.

AMPARITO: A veure si ara resulta que eres com ‘la beata Sus, que amaga la cara i ensenya el parrús’. Mals pensaments de què, xica?

MARIETA: Perquè quan veig alguna pel·lícula en la qual els protagonistes es besen o fan gorrinaes, tinc mals pensaments i per això li’ls conte a don Filiberto, perquè em perdone.

AMPARITO: I Don Filiberto no es riu quan li contes eixes coses?

MARIETA: De vegades, sí. Però de vegades em pregunta pel nom de la pel·lícula i tot.

AMPARITO: Ai don Filiberto, don Filiberto...

ESCENA V (Arriben en eixe moment Pepica i Vicentica)

PEPICA: (Portant del braç a Vicentica) Ja estem ací. (A Marieta) Bona vesprada, Marieta.

MARIETA: Bona vesprada. (A Vicentica) Xica, Vicentica..., què t’ha passat que estàs més groga que una ceba.

VICENTICA: (Sense voler donar explicacions) No res, Marieta. Crec que m’he marejat un poquet, però ja estic bé.

MARIETA: Això haurà sigut una baixada de tensió. Segur! El meu cunyat, per a la tensió, es pren unes pastilles blavetes, que crec que es diuen ‘Vinagra’, que sembla que li van molt bé, perquè li he sentit dir, que quan la té baixeta, li la puja en seguida. Vols que li’n demane una?

PEPICA: Millor que no, Marieta..., que ja li passarà.

AMPARITO: Ara que ja estem totes, per què no comencem la tertúlia?

MARIETA: Sí, millor serà. I de què voleu que parlem hui?

AMPARITO: De medicaments no, per favor.

PEPICA: Podíem parlar de música, per tal de canviar de tema.

AMPARITO: El mal és que ara totes les cançons són en anglés i no les entenc.

VICENTICA: A mi em passa el mateix. M’agradaven més les de la nostra època.

PEPICA: Us recordeu de quan cantàvem les cançons de: Carrascal, Carrascal, que bonita serenata...

AMPARITO: Clar que me’n recorde. Voleu que us en cante una? Escolteu:

Una uela més que uela / pujà dalt d’una figuera / totes les figues caigueren / i la d’ella la primera / (les quatre taral·lejant i rient-se) Carrascal…, Carrascal…

VICENTICA: Jo també me’n sé una que deia així:

Una uela més que uela / més vella que una barraca / tenia les ungles negres / de rascar-se la tomaca / (les quatre taral·lejant i rient-se) Carrascal…, Carrascal…

MARIETA: Xiques, no sigueu descarades que com s’entere don Filiberto veureu.

AMPARITO: Quins temps aquells! Les cançons de hui dia ja no són tan boniques.

PEPICA: Ara la meua neta diu que li agrada molt la salsa i el merengue.

MARIETA: Però quina salsa? La maionesa, l’allioli... o quina.

PEPICA: No dona, la salsa i el merengue, diu que és música llatina i que es balla molt arrepretaet.

AMPARITO: I el merengue també és un ball?

PEPICA: Xica, sí!

VICENTICA: I això com es balla? Batent clares d’ous o què?

PEPICA: I jo què sé! És que ara tot ha canviat molt. Si a tu et diuen de posar una rumba, tu què poses, Amparito?

AMPARITO: Jo a Peret. La de: Una lágrima cayó en la arena, o Borriquito como tu, per exemple.

PEPICA: Pues no senyor! Ara una rumba és una cosa redona que va per terra i que t’agrana tota la casa a soles.

AMPARITO: Sí, dona! I què més! Ara voldràs fer-nos creure que un burro vola.

PEPICA: Xica sí, que jo ho he vist. Per cert, el primer dia que la vaig veure quasi la rebente pensant-me que era una bàscula. Me’n vaig pujar dalt d’ella i començà a parlar-me: ‘comienzo a limpiar’ i començà a acaçar-me per tota la casa.

MARIETA: Calla, calla, que no sé on anirem a parar. La meua neta s’acaba comprar un aparato que es diu ALEXA, que li preguntes coses i et contesta.

VICENTICA: Això pot ser? I què li pregunta?

MARIETA: De tot! Alexa, quina hora és? I li diu l’hora; Alexa, hui plourà? I li diu si ha de ploure o no; Alexa, posa música de Julio Iglesias..., i li la posa. Eixa Alexa ho sap tot i mira si és, que la meua neta ara xarra més amb l’Alexa que amb mi.

PEPICA: Dis-li a la teua neta, de part meua, que li pregunte a l’aparato eixe a veure si sap on m’he deixat la faixa negra, que no la trobe.

MARIETA: Ja li ho diré, que segur que ho sap.

AMPARITO: Jo crec que tot això són bruixeries. Jo preferisc la nostra època.

PEPICA: I que ho digues. I si vull saber quina hora és, ho mire en el rellotge de la cuina; si vull saber si plourà, només he de mirar si em fa mal la cama dreta o no... perquè, per a eixes coses, el reuma és una meravella.

MARIETA: Sí, però és que ara hi ha tants ‘adelantos’!

AMPARITO: Si ho dius pels mòbils, jo no m’aclarisc. L’altre dia, volent telefonar al meu nebot, em vaig fer un retrato sense voler, i com anava amb el cap ple de rul·los no vaig eixir gens afavorida. I ara no sé com esborrar la foto.

VICENTICA: Ens la podies enviar per ‘guaysap’ i opinaríem.

AMPARITO: Jo això del ‘guaysap’ no entenc.

PEPICA: Jo tampoc, però diuen que està molt ‘guay’, per això es dirà ‘guaysap’. No?

MARIETA: Segurament. (A Amparito) Amb això es poden enviar vídeos..., fotos...

AMPARITO: Jo les fotos les he enviat sempre per correu.

MARIETA: Però és que, amb el ‘guaysap’, si tu fas una foto, li la pots enviar al mateix temps a moltes persones.

AMPARITO: Sí dona! I que em vegen tots amb els rul·los posats. Calla, calla.

VICENTICA: La veritat és que ara tot el món va amb el telèfon entre les mans (fent la menció) i mirant uns vídeos que es diuen TikiToks (volent dir TikToks).

MARIETA: És que ara s’ha posat de moda fer TikToks. Podríem fer-ne un nosaltres amb un mòbil.

AMPARITO: Amb el meu no, que jo no m’aclarisc.

PEPICA: (A Marieta) Per a fer això no cal tindre mòbil, Marieta..., jo tinc un despertador en ma casa que es passa tot lo dia fent: tic-toc, tic-toc..., si voleu vaig a buscar-lo.

MARIETA: No, Pepica..., que això no serveix.

PEPICA: Això ho diràs tu. Me’l compraren de Carrefour i va molt bé.

VICENTICA: Ara que parles del Carrefour, l’altre dia, quan hi vaig anar a comprar, hi havia dues persones parlant-se per telèfon des de dins dels vàters. Una li estava preguntant a l’altra si li quedava paper higiènic, perquè ella s’havia quedat sense... Tu creus?

AMPARITO: Dona, això era una situació d’emergència. I com quedaren?

VICENTICA: No ho sé, però l’altra li va contestar que tampoc en tenia, que s’acabava de netejar el cul amb el canut de cartó on s’enrotlla el paper.

AMPARITO: Mare meua, a mi em passa això i, amb la falda arromangada i les bragues pels genolls, me n’isc a comprar un rotllo de paper on faça falta.

MARIETA: Jo, per si de cas, sempre porte mocadors de paper i agulla i fil de cosir. No saps mai què et pot passar.

AMPARITO: Per cert, parlant de cosir..., no fa molt li vaig cosir al meu net quatre o cinc esgarros que tenia en uns pantalons vaqueros que s’acabava de comprar en Carrefour i no us podeu imaginar el cabreig que va agafar. Ara resulta que s’estilen esgarrats.

PEPICA: Jo crec que els joves d’ara estan tots desbaratats. Van amb els pantalons esgarrats i mig caiguts; amb la visera de la gorra al revés; amb les ulleres dalt lo cap... Això en la nostra època no era aixina.

MARIETA: T’imagines què diria don Filiberto si jo anara a missa amb la falda mig caiguda i tota esgarrada?

AMPARITO: Igual ho posaves de moda, per què no ho intentes?

MARIETA: Perquè no em deixaria ni entrar en l’església. Per què no canviem de tema?

Escena Vi

AMPARITO: Voleu que parlem de coses de menjar, de restaurants i d’eixes coses?

PEPICA: Jo, és que des que em vaig divorciar, que no he anat a cap restaurant.

VICENTICA: Jo tampoc, perquè com tot em senta malament, després em gaste més diners en caixes d’Almax, que en el menú.

AMPARITO: Jo, quan el meu Jacinto, que en pau descanse, em convidava a dinar, sempre demanàvem lo mateix: jo, de primer, una cuixeta de pollastre amb creïlles, i ell una sopeta. I després de segon, ell es demanava la cuixeta de pollastre amb creïlles i jo la sopeta. Ah! I un gotet de vi, també.

MARIETA: I per què no demanàveu primer les dues sopes i després els dos plats de pollastre?

PEPICA: Això mateix em pregunte jo.

AMPARITO: Tot té una explicació. Perquè només teníem la meua dentadura postissa i l’havíem de compartir.

VICENTICA: Com? Supose que la rentaríeu entre plat i plat, no?

AMPARITO: Clar dona, la rentàvem en el got de vi i així la desinfectàvem. No pensaràs que érem uns ‘gorrinos’, no?

VICENTICA: (Fent oix) Crec que estic marejant-me.

MARIETA: I com és que només teníeu una bancà?

AMPARITO: En teníem dos, però el meu Jacinto, que li agradava molt jugar a cartes, la va perdre jugant a la Brisca. Com no portava mai diners, el tio bossa es va jugar la bancà.

MARIETA: Encara com no es va jugar la dona.

AMPARITO: Perquè no ho pensaria, que sinó...

PEPICA: I tu Marieta? Encara cuines tant com cuinaves, o ja has perdut la mà?

MARIETA: Ara ja no cuine tant. Però, no fa molt, per a dinar, li vaig dur a don Filiberto un mullador que vaig fer i que em va dir que estava per a xuplar-se els dits.

AMPARITO: Segur que li’l faries perquè no et posara massa avemaries quan et confessares.

PEPICA: No dona, Marieta sempre ha tingut afició a la cuina. Com li preparares el mullador?

MARIETA: Li`l vaig fer en un plis-plas. Agarrí un pot de carn que havia dut la meua nora de no sé a on, vaig sofregir un poquet de ceba i tomata i uns pimentonets... i arreando. Pisto fet.

PEPICA: Ben bo que estaria.

MARIETA: Sí, però després em va costar anar a confessar-me.

AMPARITO: No dic jo!

VICENTICA: Rebotons! Però quina afició d’anar a confessar-te. Jo no m’he confessat des que vaig fer la primera comunió i perquè m’obli garen.

MARIETA: Jo aní, perquè resulta que el pot de carn que havia dut la meua nora, era menjar per a gossos i jo no ho sabia. Crec que estic perdent la mà.

VICENTICA: La mà i el peu (fent oix). A mi no em convides a dinar, eh?

AMPARITO: I què et va dir don Filiberto quan li ho contares?

MARIETA: Això és secret de confessió i no t’ho puc dir.

AMPARITO: (Alçant la cama dreta) Segur que ara don Filiberto, cada vegada que pixa, alça la cama com els gossos.

MARIETA: No digues animalades, Amparito.

PEPICA: (Mirant un anunci de la revista) Mireu quin hotel més bonic acaben d’inaugurar en Benidorm i diu: ‘niños gratis’.

VICENTICA: (Sorpresa, mirant l’anunci) Ostres! Això pot ser? Li ho diré a la meua neboda i que passe per allí, perquè està pensant adop tar-ne un, i si allí els donen debades, millor que millor. No?

PEPICA: Vicentica, que això no vol dir que allí donen xiquets..., això vol dir que els xiquets no paguen en l’hotel.

VICENTICA: Ah! I per què no ho posen més clar?

PEPICA: Si clar està, qui no ho has entés bé eres tu.

(De sobte Amparito es queda mirant fixament al públic com si fora gent del poble que estan mirant-les mentre elles estaven de tertúlia. Saluda a algú com si el coneguera.)

AMPARITO: (Mirant al públic i alertant a les tertulianes) Xiques mireu si hem fet rotgle hui... (saludant a algú del públic com si el cone guera) Com estàs Manolita? Bé? Dona-li records al teu marit...

(Les altres tres tertulianes també saluden al públic com si foren coneguts del poble. Aquesta part de les salutacions es pot allargar més si es considera oportú)

VICENTICA: (A qualsevol del públic) Vosté sap si la farmàcia encara està oberta? Sí! Gràcies.

PEPICA: (A Amparito) Mira pues, Amparito qui està ahí..., Tonico ‘l’orellut’ i Casimiro ‘el tort’...

MARIETA: (Al públic en general) Xe! Que hui no teniu res a fer, amb la calor que fa?

AMPARITO: (Al públic en general) Sabeu què?

Que hui fa molta calor i com no portem palmito dir-vos que açò s’ha acabat esperant que haja agradat... (les quatre tertulianes alhora)

Sala Santy

Reformes Mahiques

Xenet

Quality cars

Restaurant Bar Pescadors

Construccions Sergio Boquer

Aimar

Colom Naya

El Lejiero

Anywhere atersports

Restaurant Ca Quintin

Pallisa i Canalla

Berry&Gin

Fincas Santiago

Bar Restaurant Ateneo Musical

Restaurant Benavent

Panini

CulleraCash

Hundred Burgers

El Picú

Tormos&asociados

6 Hermanos