Naturalment... Una escola pública i de qualitat

Carles Oroval Vidagany Mestre d’Educació Primària

Educar és més que un verb. M’atrevisc a utilitzar aquest enunciat oracional per parlar d’un dels termes més dicotòmics amb què compta el diccionari. I a més a més, en un paràgraf ho puc demostrar. La democràcia espanyola li ha dedicat huit lleis educatives. Dubte que altres verbs com menjar, beure o orinar, que són per a l’ésser humà essencials, tinguen tal desenvolupament legislatiu. Tampoc li falten professionals en la matèria, erudits i setciències de carrer. Tot un conjunt de planetes, satèl·lits i meteorits que giren al voltant del sol educatiu. Sense deixar de banda el diccionari, el verb «educar» contempla sinònims com ara: desenrotllat, perfeccionar, ensenyar o ensinistrar. Per aclarir-nos i no perdre’ns en la polisèmia, seria com facilitar o dotar a algú d’un saber que no té o que el té a mitges i, que pot millorar-lo. Però qui és aquest algú? Seria l’alumnat, l’aprenent/a, el discent... Tots li posem la falsa imatge de la xicalla quan entra a l’escola amb la seua cridòria característica, per contra, diuen els més majors que no es deixa mai d’aprendre, el que vol dir que totes i tots estem dins d’eixe sac.

Així mateix, no podem oblidar-nos de l’altra banda: de qui «facilita i dota». L’enumeració és llarga: mares i pares, iaios i iaies, veïns i veïnes, amics i amigues, professorat, la falla del carrer, la banda del poble, la religió, els mitjans de comunicació, les xarxes socials... Definitivament, la vida. Segur que m’he deixat algun col·lectiu. Demane que em disculpen. Sols volia acurtar aquest univers educatiu on totes i tots estem passant-nos coneixements contínuament i on, de vegades, som qui els rebrem, i d’altres, qui els facilitem.

Com que tots i totes en alguna mesura participem de l’educació, totes i tots ens «sentim» autoritats educatives. I així és. Tenim la nostra opinió al respecte i creguem fermament en tindre la raó. És una qüestió no subjecta a les variables espai-temps. Podem manifestar-la en una paella dels diumenges al Marenyet, en una partida de truc al casino, en la cua d’una parada del mercat, en la tertúlia a la fresca d’un carrer del Raval... Les converses poden arribar a ser prou acalorades, sobretot si els tertulians s’hi dediquen professionalment o si hi afegim l’ingredient estrella: la política. Si és aquest el cas, la recepta és clara: evadir-se i no fer cas, donar la raó a qui no la té o, per baixar la temperatura, recordar un aforisme del nostre Fuster: Tots, si arribem a tindre raó, la tenim a mitges.

Tanmateix, tenim un punt d’inflexió irrefutable: l’educació és important i cal cuidar-la. En aquest punt, ens indigna que els nostres xiquets i xiquetes no tinguen els recursos i equipaments adequats als centres educatius, que la plantilla de mestres estiga incompleta, que les ràtios siguen molt elevades i siga inassumible l’atenció individualitzada. És a dir, volem una educació pública i de qualitat i manifestem el nostre malestar quan aquests preceptes s’incompleixen. La queixa és una acció necessària i lícita, però també ho és la felicitació, malgrat que aquesta sembla que ens coste un poquet més.

D’uns anys ençà, hi ha hagut millores. Clar que sí, i com a tals, també les hem d’esmentar. La «xarxallibres» ha resolt el malbaratament i la despesa innecessària d’estrenar llibres cada any. Ha ajudat les famílies valencianes a alleugerir el pes econòmic que tenia l’entrada a l’escola el mes de setembre i, a més, ha creat l’estímul per la cura del material. La dotació de recursos TIC, també ha millorat considerablement, atés que ha facilitat l’alfabetització digital de l’alumnat des d’edats primerenques i que ha quedat consagrada en la nova llei educativa LOMLOE.

Pel que fa a l’educació plurilingüe, els centres educatius hem tingut la incorporació al claustre d’auxiliars de conversa nadius que ens han enriquit culturalment i lingüísticament en llengües estrangeres, tant a l’alumnat com al professorat, facilitant l’aprenentatge de la llengua. En aquest camp, la Conselleria també ha facilitat l’accés dels docents a cursos d’aprenentatge de llengües a l’estranger perquè aquests coneixements repercutisquen en el dia a dia del centre. I no podem oblidar-nos del pla de digitalització de centres, és a dir, de l’actualització tecnològica de les escoles, que ens enfila definitivament cap al segle XXI.

Així mateix, s’ha d’afegir el decret del Plurilingüisme, on el nostre alumnat ha pogut retrobarse sota l’ensenyament de les tres llengües del currículum, allunyant-nos dels models lingüístics segregadors del passat on, sota la falsa creença de què les famílies escollien l’educació dels seus fills, s’emmarcava un apartheid lingüístic que obligava l’escola valenciana a diferenciar l’alumnat de forma antinatural. En certa manera, sembla que s’han fet grans passos en el llarg i complex camí del sistema educatiu valencià. S’hauran de cimentar, lligar-los ben fort perquè no se’ns escapen, fortificar-los per poder construir l’escola valenciana del futur. Com hauria de ser eixa escola? La resposta és ben clara: una escola arrelada al seu territori, una escola que parla i estima la llengua del seu poble, que coneix la terra que xafa, que transmet la cultura del seu país com al tresor més preuat. A més a més, una escola inclusiva, que cerca l’atenció de tot l’alumnat, que li facilita aprenentatges i estratègies reals i significatives. Una escola basada en el respecte a la diversitat humana, que s’enutja davant les injustícies, que es compromet amb els col·lectius més vulnerables i que busca la igualtat. L’escola que ha de mirar cap al futur, armant les presents i noves generacions per canviar el món tal com deia Nelson Mandela.